L'иваем ja amb la Margarita, Encara no, eh? Encara no, una miqueta, maig, llum... Queden 3 programes o 4, eh? Per Sant Joan ja estem de vacances. Exacte, exacte. Estan pensant en la propera temporada, ja. Això sí. Nosaltres no descansem mai, no? Sí, sí, no. Nosaltres sempre ha connectat. Clar, és quan hi ha... El furor del dracón. És quan tornem a fer el nostre... Bueno, posar-ne a parlar amb la direcció, per fer el nostre nou contracte multimilionari. Cada any fet, no? Cada any és el mateix. Perquè l'audiència s'hi ha de posar. M'entén ebusiar aquí una alça, eh? Bossa, és com a Neymar. Comenarem, com a mínim, que ens posen aquí uns bocadillitos de algo. I com a si estaria bé. Molt bé, doncs, estem a això, com diem a Bailònia. Estem amb la Rosa, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Fa aquí, com sempre. Tu guapíssima. Em parla molt aquesta camisa, eh? Gràcies, ole. Molt, molt, molt. Nacho, que va de Tejano. Aquí va de Worker, eh? Total, allò. Com es diu Tejano, com es diu això? De Denim, de Denim. Sí, sí, mira. I el David, que va quadriculat, eh? Sí, jo, com sempre. De Mantel. I jo vull de bé. I el Cesco, que va en plan professor aquí, molt xulo. Són una mica modernetes, eh? Sí, avui venia de moda. Més alternativa. Amb les sabates, amb les xilelles, que veig jo aquí. Sí, brillants, aquí. La favorida, categoria... Un punt osado, aquí, la cosa. Sí, modernetes. Les 50 somres de Cesco, dius. Què les voldries? Però són liberades, ara. La tercera pel·lícula, què es diu, liberades? No he vist ni la primera. No, jo tampoc. Bueno, doncs avui parlarem de llibres i de pel·lícules. El David es parlarà d'Hyperion, algo romano, me suena a mi esto... No. No, la lia, el parla. No, però no es preocupem. Una pel·lícula que es diu El Radio de Piedra, que és un llibre molt petit, molt customista, que us recomanaré que està molt bé, que està molt simpàtic. Ja parlarem. I parlarem, també, de los perros duros no bailan. El Pere Reverte. Guau, guau. Jo la deixo i la Rosa ens explicarà. Jo estic a mi i no el vaig acabar. Ho comentarem. Pel·lícules, abans de res parlarem d'una sèrie. Wild, Wild Country, que el Nachos comentarà. La sèrie ha tingut molt bona acollida. I que, veritablement, que parla d'una història, un tros de la història americana, d'una secta que es va fundar ja a Oregon, i que del nord-re, diguem-ne, hi ha un paro que van construir una ciutat utòpica amb una dimensió... que, bueno, que al final va tenir una dimensió nacional, els Estats Units de l'Amèrica de Rigan, que va ser bastant interessant. I era un tema que jo no coneixia, i em senten bastant flipats del que va passant allà. Sí, com a algo que no coneixem i sempre és original. Hi ha una potència argumental que és de la pròpia realitat, que ja veureu que... Molt bé, doncs es comentarem, clar que sí. El David ens parlarà de Moli's Game, que, bueno, que està embugit amb la Jessica, no? Chastain, home, estava guapa. Sí, sí, va, val la pena, no? Però la pel·lícula... Sí, ara l'explicaré. Jo l'explicaré, l'explicaré. És molt bon attriu, també. Jo parlaré d'un biòpic que es diu Tom of England, que és dibuixant, tampaculiar, que realment ha fet un documental... Ah, bandido. No, però és que és un documental... És un biòpic que està molt ben perill. Com de Finlandia. I després parlaré, també, d'una pel·lícula, me la carregaré. De tant en quant es carrega una pel·li, una somnia dentro de tus sueños. És la pel·lícula i el títol ja dius... Doncs sí, em vaig posar en aquest ver en general, dels meus i va ser un desastre. I comentarem, tinc una lletra rosa. Campeones, rosa. No sé què he posat d'aquí. Què ho has posat d'aquí? No sé què he posat. He leído capones per... Imagina't, no? I va lliure ràpid. Al darrere es parlarà de 12 anys d'esclavatge, i la rosa es tornarà a parlar d'una habitació en comvistes, James Ivory, que també és aquest senyor. Una pel·lícula d'època. Molt bé, doncs, David, digues això d'Iperion, que és... Uf, aviam... Es vol que es veu... Jo no coneixia l'autor d'aquest llibre. És tota una saga, dintre d'aquesta és la primera de la saga. Però si els pilars de la ciència ficció diuen que és l'Ars Fulzeclerc, l'Isaq Asimov, el Frank Herbert... Aquest és un altre, és veritat, no el coneixia. Qui és? Dan Simons. Ah, sí, Dan Simons. Ara està una mica en voga, perquè el canal AMC sembla que és... fan la sèrie de terror, que és també un llibre d'ell. Estava sent un llibre d'ell. És un llibre d'acció animalment. És fantàstic, una mica, no? En general, una mica fantàstic. Sí, però surt un element... És una reconstrucció d'una història real amb un element fantàstic que s'ha inventat ell. Sí, que s'ha inventat la sèrie, es veu. La sèrie, o no sé si ell ho ha estat amb mi... No ho sé, no ho sé. No sé si ara no ho veurà surt així, jo diria que sí, però... No ho sé. El fet estàs és que el llibre que us parlo no té res a veure amb la temàtica que parla de terror, és la temàtica de science ficció. I sembla que l'obsessió de la majoria d'escriptors de science ficció és intuir que la nostra societat, amb el temps, s'anirà expandint. Ja no només s'allotjarà el planeta Terra, sinó que d'alguna forma no ens n'anirà ocupant altres planetes. Sí. Està molt ben... Està molt ben documentat, el Dan Simons, perquè... Els elements tècnics i tecnològics que ens explica el llarg de... M'estic acabant el segon llibre, que és la Caïda de Dipèrion, que d'alguna forma és el mateix llibre, però una continuació. Llavors, estem en un futur d'aquí uns 700, 800 anys, més o menys, no? En què conviuen tres tipus de societats, la hegemonia, que és tota una xarxa de mons habitats, uns 200 i picomons, que l'home ja ha pogut anar... Colonitzant. Al principi, amb naus que sobrepassaven a l'Ajum, i amb el que ja diuen, les deudes temporales que acarreava això. Això que vol dir que si tu viatjaves de planeta A al planeta B, tot i que anessis a l'Ajum, t'ocupava un cert temps. És allò que vam veure al planeta del Simi, si us en recordeu. Doncs, durant aquest desplaçament, la gent que estava al planeta A, evidentment, per ells passava molt més temps que no pas per tu, com jo era un viatge de mesos, però per ells eren jo 20 anys, i tenies una deuda temporal tu de 20 anys respecte al planeta A. I hi havia gent que fins i tot que es dedicava a això, anà viatjant, eren viatjants, i el millor ells... La seva vida, que per ells era una vida que passava normal, en tens normal, però de cara als planetes, era una vida que gairebé consumia la vida de tot un ésser. Doncs això que us deia, hi ha tres elements. La gemònia, que diuen, la ret de Mons, que és tota una unió de Mons, amb un líder que els governa tots, més o menys, amb un exercit molt poderós i tal. Després, uns que diuen els éxters, que són uns humans que van marxar de la Terra, abans que van marxar-se tothom, i que aquests no van evitar cap planeta, sinó es van adaptar a viure en nautes espaials i a l'espai. I són com un misteri pels que viuen a la ret de Mons. I després hi ha el tecnonúcleo, que és un alliberament... O sigui, els intel·ligències artificials que han pres consciència de si mateixos, i han creat un contrapoder alumà, però un contrapoder tan poderós que fins i tot li donen un regal. És un regal que més endavant veurem que és enverinat, que és el que es diuen ells els telegectoris. Simplement és unes portes que creen forats de cuc, entre els quals pots tu passar d'un planeta a un altre... Sí, sí, sí, sí. Sense cap problema. Si són unes portes que tu dius, me'n vaig a Marta, i te'n veus la porta i ja estàs a Marta. Tens el teletransportarte, no? Sí, però automàticament, tu ni notes res, es veu. És que l'escriptor ho arrodneix, ho complica. Fins i tot els més rics tenen el que es diu cases multimundo. Què vol dir? Que tu tens una casa i tens... Segona residència. Encara més sofisticat que això. Tu tens una casa i una evitació la tens en un món, l'altra evitació la tens en un altre, i tu a través del menjador a l'habitació t'ha portat aquell altre món. Correginal, això. Per exemple, això mola. És una miqueta la idea del castillo ambulante. Sí, d'alguna forma, sí, sí, sí. Per aquí, tema. Està bé, molt interessant. Juga amb això. Pensa que hi ha una xarxa. Inclus, hi ha un riu que a través de diversos mons, a través d'aquestes portes. Això t'ho has d'imaginar. T'ho has d'imaginar, però dona una riquesa aquí. Però què passa? En tota la mena organitzat, quan apareix... i controlat, sobretot pel tecnolucleó, que és un ent que ningú sap on està, és un misteri. Ningú coneix on està aquesta. Però en canvi és el que dona, entre cometes, el servei d'internet. Pensa que el llibre està escrit a la 1889. Aquella època internet no existia. I, llavors, tothom està connectat a el que es diu un com-loc. Un com-loc és com un visor, en el qual tothom... Fa una visió del que estem avui dia, gairebé, ja, no? I tothom està enganxat i té sensors ficats al cap. I tothom està... gairebé ja qui es passa més connectat a la xarxa, que no pas a la realitat, d'alguna forma. Això està escrit a la 1889. Era més fàcil d'intuir-ho, no? Però això té mèrit. I ara se m'ha anat al cel, el que voldria explicar. Bé, bàsicament... Aquella època no hi havia internet. Hi ha un planeta que encara no ha estat assimilat per la xarxa de Mons, que el que passa és que aquell planeta conté una anomalia de temps. Aquesta anomalia de temps implica un ésser que es diu el alcaudon, o de shrek, sembla que es diu en anglès, S-H-R-E-K. Què és el alcaudon? És un ocell que agafa... És aquell ocell que agafa les preses... Hòstia, l'ombra de la Tierra. I l'esclava en les espines dels arbres per consumir-les... A l'albè. A l'espino al bar. Llavors és un ésser que després de varigüerem... L'ombra de la Tierra. És un elcaudon hispànic. És un elcaudon hispànic. És un elcaudon hispànic. És un elcaudon hispànic. És un elcaudon hispànic. És un ocell per arrasar la humanitat. És complicat. I al primer llibre... Es monto a tot una mena religió al voltant d'aquest alcaudon. I es fan paraagrinacions anuals. I llavors, just en un moment molt crític que està a punt d'esclatar una guerra entre els xtres i els essorts humans, es genera, es crea una paraagrinació de 5 o 6 paragrins triats pel tecno-núcleo per motius molt concrets i el primer llibre hiperion ens parla de la vida, o sigui, ens parla el per què aquesta gent està fent la peraguinació. Amb aquest sentit el llibre està molt bé i han de fer la peraguinació a un planeta que es diu hiperion, que és on se suposa que allà està ubicat l'alcaldón. Però l'alcaldón està encerclat per unes dues estumbes del tiempo que l'impedeix sortir, però es veu que s'estan obrint, i quan suposadament sobrin, aquest alcaldón quedarà lliure i podrà, entre cometes, ressamplar la humanitat. I això vindrà a la segona part? Això vindrà a la segona, que la mal estic acabant ara. Ah, llavors, misteri fins a la setmana que ve. Però està molt bé, està molt bé, perquè ens parla de l'església catòlica, que és vestigial, o sigui, queden o res, queden, és un reducte. A més a més, està ubicat en un planeta que és l'Opacem, perquè la Terra es va creure un forat negre dintre la Terra i va desaparèixer. Llavors, a més de què això passa és que tothom va marxar corrents, que es diu la E, famosa. O sigui, ara hi ha quines col·lutacions, sí, sí. El teu s'ha currat, eh? No, està molt currat. Estan molt currat. Estan molt currat. Va molt a pena, i està molt ben escrit. Està molt ben escrit. Potser no arriba al punt de qui s'estigui llegint Jogo de Tronos. Potser per mi el George R.R. Martin, potser encara escriu més bé. Però aquest, estres d'un i dos, eh? Però aquest és conegut, el dancing, doncs jo n'he llegit res, però alguna cosa jo sí, aquest jo tenia referències d'aquell món... Un món... Escriptor baixa d'aquesta via, no? Molt bé, molt bé. Bé, doncs vinga, ens quedem amb el misteri fins a la setmana que ve. No podrem dormir amb una setmana. Sí, sí, molt bé. No res, jo perdo un llibre com més poquetes pàgines, també per re poquet, però el tinc que deixar molt bé, perquè és un llibre d'aquests petitonets, deliciosos, que dius agafes i recomanes i dius vinga, anem a mirar-ho, no? És un llibre que es diu La Radio de Piedra, d'un tal Juan Herrera, que és un escritor novel·l, no? I que, bé, doncs són aquests llibres customistes, que t'ubiquen amb un poble, no? Bueno, estem parlant concepte urdes i tal, ni molt menys, però un espai d'aquests, de l'Espanya, de la guerra, de la posguerra, millor dit, però posguerra recentment acabada, vull dir, que Franco fa un any que està governant el que seria l'estat. A anys 40. Sí, anys 40, exacte. Va ser bé perquè és curiós perquè és un poble que encara no coneixen la imatge de Franco. Per això dic, perquè és una cosa molt iniciàtica, molt dels principis d'aquest senyor com és, no? Perquè entra en joc aquesta idea, no? La Radio de Piedra fa referència, doncs sabem aquella Radio de Galena, aquella primera ràdio mínima, no?, amb la que es feia, amb aquella manera de fer, un mineral, una pedra i tal, no?, i a partir d'aquí es contactava i llavors, solamente, ho podia escoltar una persona. Vull dir, es posava una mena com de... El meu pare no se n'havia escoltat. D'auricular, una mena d'algú, no? Fem servir un matralàs com a antena, o ser un somier de llit com a antena. Exacte, i com són una mica més avançats, ho col·loquen a sobre del campanar. O arribaran a tenir aquesta opció perquè ja s'interessa. Llavors, imagineu, és un poble, no et diu exactament on, però fa pinta de massetària, una cosa d'aquesta, per allà, amb les típiques imatges d'un poble molt petitonet, un senyor que compra o que es fa aquesta ràdio, i llavors tothom va a casa seva a veure quines notícies hi ha del món. Llavors, aquí entrem en el joc de la realitat i la ficció. Vull dir, de fet, de dir quines notícies són autèntiques i quines són falses. Llavors, ell juga a ser el centre d'atenció. Llavors, magnífic, perquè et veus com arriba el sec del poble, el tonto del poble, que no és tan tonto, però és el típic noi que és un tio molt alt, molt desgarbat, i no sé què. I a partir d'aquí també el cap allà, amb la seva germana beata, hi ha tres noies que li diuen les lombrices. Perdó, i li diuen les lombrices perquè són les cuidadores de les llumbríos en català. És correcte, llumbríos. Les cuidadores de les llumbríos al poble. Ens entenem. Tinc que ser més clar. Clar. Que cuida de les llumbríos dels homes. Però fan d'una forma no diríem, perquè no fan la prostitució. És a dir, elles tenen necessitats... Bueno, doncs com a home o dona volen tenir relacions i és una manera de fer com una mena de prostíbul, però fent un acte de caritat, o un acte de fer. Ella s'ho passa bé, a canvi d'estar amb senyors. Que està molt bé, que és supermoder. Però això és un escàndol, lògicament, per al cap allà, per al poble. Però, com sempre, s'emporten tan bé. I han estat els cuidadors de les llumbríos al poble. Dos lingües queixa. Ens entenem, perquè és un tomadà. Clar, i no vull dir, és meravellós. I llavors, amb tot aquest impàs, imagineu-vos tota aquesta història explicada amb aquesta situació. El dimas, que és el vell, el sec, va amb el que és aquest noi, que no és tan neixerit, que resulta aquest noi que agafa la fàmada, que és un magnífic amant. Perquè és tan dolç, tan maco, i és tan dotat, clar, i això es remou amb un moment de que ha de venir una persona que es lien amb aquestes notícies, i que diuen, bé, Franco, i bé, un senyor o vaixet, que no és Franco, fan un paripè amb una obra de teatre i tal, perquè hi ha un que es diu Menesalves, que és el gran dramaturg del poble, el que és el gran lletreferit, el que llegeix poemes i tal, i això és el moment de far-se el voltant de l'arribada d'aquest, perquè, per no ser-hi de qüestions, això es barreja amb un encant, i amb una gràcia, i amb l'arribada dels alemanys, perquè arriben els alemanys que necessiten, amb aquest espai, crear un punt de connexió també, amb una antena que faca millor la connexió. És un joc de cosetes petites que passen allà, entre un bienvenido de Mr. Marshall, barrejat amb una cosa, no sé, com dir-ho, costumista, és un llibre petit, però que té, no sé, té gràcia, és aquesta coseta que dius que ve que entra, i recomanable, i realista, i això amb dos dies, que quan tinguem tests per llegir tothom, ho llegim amb un momentet, per tant, val la pena, val la pena. Rosa, i ara parles del reberte, que tampoc és molt gran el llibre, no? No, i a més és molt curte també, sembla, la encuadernació és molt, sí, molt, un tipus mitjà, però que va, és la llei de seguida, així un poquet de lletra, i lletra gran, grossa, i tant, molt ràpid. Ara costa una mica, eh? Sí. És el que tu comentaves abans també, comença amb un cert interès, perquè clar, és molt... A veure, és original, no? És un gos, el protagonista és un gos, i de fet, i fa una mica de referència al col·loquio de los perros de Cervantes, que diu, des que tuve fuerzas para robar un hueso, tuve deseo de hablar para decir cosas que depositaba en la memoria. Ostres, amb aquests faragres del col·loquio de los perros, doncs igual és una cosa així, de hundia, no? Bueno, és la història d'un gos, que és... per això diu que els perros duros no bailen. Bueno, jo pensava que era negro. És un gos que és negro, perquè, a més, li diuen així, que viu amb un barri, tenen els seus costums, sembla que van al bar, però és una beurador, que és una fàbrica de whisky, que surt una rajolida. Aigua, i el que fan és això, no, no? És una beurador, el whisky. Una miqueta paral·lelisme amb el món dels homes, però amb un món marginal. És un món marginal. Hi ha gossos que hi ha que sí que tenen àmuls, i tenen viuen en una casa, d'altres no, d'altres són més de carrer. I, bueno, aquest gos de seguida, llavors, que té una història una mica dura, o tèrmola, o no? I, mica en mica, hi ha un desvella, que havia estat un gos de... De baralles. De baralles, de baralles, de baralles a mort, senzillament, o sigui, ensinistrat a ser agressiu, fins a matar l'altre, el contrincant, no? Però, bueno, no sé sap com ha aconseguit lliurar-se d'aquell món, i ara està vivint, doncs, mira, és com que s'ha de refet, no? Bueno, però resulta que després... Això sí, té molta... No, molta no, com diria. Sí que va... És curiós, no?, perquè va mencionar en totes personatges, altres protagonistes són gossos, no?, i gosses. I llavors, clar, sí que surten moltes races, és clar, resulta com una miqueta, no?, agressiós, no?, doncs el negro, per exemple, és un creuament de Mastín Español i fila a Brasilein. A la Gilulfo es un Podenco, la Margot la Porteña és una bollera de Flandes. Així és boníssima, aquesta. Sí, a mi la sento, de Porteño. El teo es un sabueso rocesiano, Susa es mestiza callejera, el Rudi, pues, es alias perlita a la Dojquín, es un delicado caniche y crisperla, que toca otra música. O sea, vull dir que és divertit, no?, perquè surten moltes races, surten un Ceter d'Irlandès, un Pastralemán, un Cholo y Quintle mexicano, Doberman, Golden Retrie, Vertec, que el Dalmata, bueno, surten, és que m'he entretingut en anar-los a puntant, perquè dirà que buscaré una motivació al llibre, perquè si no, no me l'acabava. Haskey, Sideriano, Cocker, Spinell, bueno, jo crec que surten pràcticament, no sé si totes les races, però de un i dos, no? I el Chihuahua no surt. Hi ha una expressió, això també és original, perquè fan expressions com si fos inclagosos, no? No, no, persones, per exemple, una expressió que mi importava un carajo de Chihuahua, que dius tu, o una altra que diu al que se le ocurrió no se le pelo el rabo por estrujarse la imaginación, o una altra, perro santo, en contra de dios santo, perro santo, o habéis oído ladrar de un tal teo, ¿no?, que estas cosetas pues se te van gracia, no?, perquè el veus en situación, però, però clar, la història és una miqueta, això fos que de tornar una altra vegada hi ha un segrest, segrest en dos amics, i que tornen cap a aquell món, perquè aquí ha segrestat aquests dos amics, doncs gent que es dediquen a les parelles aquestes deus santo, i se les emporten allà amb unes gàvies, amb unes xavoles, allà de les afores de la ciutat, no sé què, ostres, creus tot com molt, no?, de tornar a connectar aquests dos, de tornar a connectar amb tot això, amb aquest món, però des del punt de vista d'aquell, ja s'ha regenerat, o sigui, sí que entra, però no entra, bueno, no ho sé, és una mica de liú, i és després com si volgués tornar com un final, exemple, aquestes, tot això de tenir un càstig, de tenir, no?, a part d'aquesta originalitat, però, clar, després com una novel·la, com negre, de detectiu, perquè aquest gos fa una mica de detectiu, és que hi ha una gosa mexicana que té els seus acòlits, la gent que està per ella, ha canviat de droga, no sé què dius, no sé, ja això, ja no... I a més, trobo que és sexista, també, és sexista, que no cal... Bueno, la novel·la potser amb aquests també, segur que el tema és així, però no cal, no sé... Estirotips, que són els estirotips. Per exemple, no hi ha dos expressions que no sé, me la vaig apuntar amb un, comparar d'un gos, li diu que és un maricó de concursos, dius, home, això s'ho podia haver estalviat, no?, i després... Clar, per això, però és que jo no havia llegit res... Con todo lo que conlleva... Jo no havia llegit de res, de... Mira, jo que sé, pues vivía con dos hermanas, que eran dos humanas, que eran hermanas, solterones i mayores, que bueno, que tampoc no passa res, no?, però dius, no sé, jo per ser la primera cosa de ell, la veritat és que no m'agafen ganes de llegir més coses, no sé si vosaltres pudeu recordar alguna cosa de ell, però... Jo he llegit la batalla de Trafalgar. Ai, què tal? Que jo recordi, no sé si he llegit alguna cosa més. Jo no sé la trista, són meravellosos. Sí? Sí, deus, també. Home, escriu com vol, eh? És que parla d'una època que jo crec que ell s'hi troba, que és l'època de l'Espanyol. La controla perfectament. Sí, sí, sí. És en plana historiada. Perquè ell és periodista o és historiadora? Bueno, va ser reportat de guerra. Va ser reportat de guerra. És periodista, eh? Clar, llavors és periodista, sí. A més de que és acadèmic, també, de l'Area de la Caniera, eh? Jo, per exemple... Aquesta novel·la és d'ara, de l'abrit del 18, segur que la treta per Sant Jordi. Jo, de la batalla de Trafalgar, jo li dic el senyor Onomatopella, perquè vaig veure que feia servir moltes Onomatopelles. Ho fa, ho fa. Però d'estil de còmic. Fasca, boom, coses d'aquestes. Em va sobtar moltíssim. Perquè el llenguatge que empleava amb aquella batalla de Trafalgar s'explica la batalla de Trafalgar, la que va passar a la veia de Cádiz entre la flota franco-espanyola contra la flota anglèsa del Miran Nelson, no? Sí. Si tu analitzes la història que t'explica, està molt ben explicada. Molt ben explicada. Ara bé, el llenguatge que utilitza per explicar aquesta història és molt barruer. No me l'esperava, m'esperava algun més treballat, més currat. Sí, sí, gràcies. Bàsicament això, però l'ambientació estava molt bé. En canvi, jo he llegit a los sabatristes i he llegit la carta esfèrica. Clar, la carta esfèrica... Jo me la vaig llegir perquè em la acabo, sí o sí. A mi no m'interessa gens ni mica al món del mar. Gens, al món de... De la navegació... De les navegacions i tal. Sabla host, perdó. Sabla repera el que tomo amb aquest tema. I és el que dius, si cada un dels llibres que agafa, imagino que fos una inversió. A mi em va semblar un coñazo. Però, en canvi, els sabatristes em va semblar un portenis. Quan realment haig de fer famós, arreglar els dos són quatre, em sembla. Perquè com escriu... Estàs vivint a... Els sabatristes, els sabatristes, els sabatristes, els sabatristes, els sabatristes, els sabatristes, els sabatristes, i estàs vivint al segle d'hora espanyol. Sí, clar. A nivell de llenguatge, a nivell d'ambientació, salamanca, si has vist una salamanca, anar per aquest carrer, que hi ha salamanca al centre. Dius, ostres, que ben parit, no? El jardí de Calís, que m'ha arribat. Tota la realitat de l'època... Doncs val la pena, aquest sí que és... Jo com a recomanació, és única. Jo he vist la pel·lícula que va fer el Bigomart. Sí, sí. La pel·lícula tampoc feia massa. Va fer la pel·lícula de la carta esfèrica. Amb el Carmeló Gómez i la Emma Suárez, que també era per anar a dormir-te. Però si la va fer al Bardem... No, al Bardem, ahir, al Médem. No, al Médem no era, era al Médem. No crec que el Médem feia aquestes coses. Aquella època a Médem. No lo estamos cargando. El Carmeló Gómez era un triomvirato. Sí, o potser era al Médem. Jo miraré, però sí, a la pel·lícula, a dormir. Sí, no, però no. Potser era un altre. Bueno, doncs, deixem una mica els llibris i ens anem a parlar de sèries. Que abans ens deixem una mica també en ganes de saber què més passava. Correcte. Parlem d'un gènere de sèries que no és tan vist, que és el gènere documental, però que últimament també he tingut sèries docusèries. Sí. Ha tingut sèries importants, com el que vam fer de l'amor de Gianni Versace, tot el que l'envoltava i tal. També en el tema de sectes Hueco, de la secta aquella de los Davidianos. Sí, sí. Sèries amb molta qualitat, basades en els fets que van passar, amb l'estil de sèries documentals, però no pot ser d'altra manera. I aquesta, que és What By Country, doncs és una sèrie d'aquestes, 6 episodis, basada en un episodi que va tenir lloc entre el 88 i el 85, a l'Amèrica de Ronald Reagan, perquè és el... Té a veure. Sí, sí, té a veure. I que, bueno, això va començar una mica abans a la Índia, que hi havia un gurú que tenia una comunitat, que era una espècie com un asremlo, que tenia el gàndic, com un quibut, una cosa allà on feien... Una comunitat. T'hi cultivaven tot el seu, que feien tota la roba, que estaven allà, típica ensenyant-se, basada en Buddha, basada en Gurdier, basada... No sé què va passar, no sé què va passar. Aquests tios van tenir uns problemes allà, a la Índia, en Indira Gandhi, que ja estava en Indira Gandhi. Exactament suposo que perquè el tema havia agafat una dimensió semblant a la que va agafar després a Estats Units, llavors en fotre el camp d'allà, i van comprar un tros de terra, erma, absolutament erma, a Oregon, al costat d'un poble molt petit, de 40 habitants, que es deien Telope, terreny, allò, mil ceres praderes, un worldwide country, que ha passat a donar el títol de la sèrie, diguem-ne, un pàramo salvaje, i allà van construir una ciutat utòpica, a l'estil del que feien els soteristes utòpics, de Fourier, etc. Nos va fer una comuna utòpica, en la qual del norrer van aixecar tota una ciutat. I... L'interessant del cas és que allà, pel missatge d'aquest home, que era un missatge que en aquell moment calava molt, era una mica poshippy, però encara estava això molt complicat. Això era entre el 81 i el 85, va ser quan va acabar. Però encara suposo que el missatge poshippy... I quan va començar el comprar el terreny? Com? Quan van comprar el terreny? Sí, sí, als 80. La comuna a la Índia, primer estava al final de 60, en la lliga del 70, llavors van començar a tenir problemes amb la Mandira Gandhi, i llavors van venir aquí. Va comprar el terreny. Llavors, això tenia una potència i una qualitat molt important, perquè la gent que va venir allà era gent molt preparada. Va treure un munt de gent, ell volia muntar en una ciutat d'uns 50.000 habitants, però es va treure bastanta gent molt preparada, arquitectes, ingeniors. No és que ell es trigués, diguem-ne, però de cop i volta es va donar a la disposició, se li va córrer la generació de la ciutat i tenia planificadors urbans, gent que treballava, que abans s'havia treballat de coses molt tècniques i molt concretes, metges, científics, tot tipus, gent amb oficis més normals, diguem-ne, no? Perdona, flipo que gent amb aquesta... Correcte, correcte. Bueno, bueno, lo de las sectas es un tema bastant curiós, perquè no només va la gent que no té 4 dits. No, no, no. Vosquen sempre la gent preparada. La gent preparada té més... La tendència a viure amb... això, en comuna, en comunitat, en grup, no? Això com és... ser gregari, no? Sí, gregari, o sí. D'ajuntar-se, la tendència a ajuntar-se. No tenim el opos, també. Que passa que també la gent preparada més a més que té calés perdonar, és aquesta gent preparada, si tu li fas un convenciment d'una idea, és molt difícil de treure aquesta idea. Són gent preparada que es defensa. Un cop ja els has trencat, estan molt preparats per defensar-se, i tenen la capacitat interactual forta per defensar-se. Llavors, aquest esperiment, que en principi, en tot el documental, està una mica esviaixat, està una mica la part, diria jo, de la gent aquesta, que va fer com una espècie de somni, que en principi no semblava que fos una secta destructiva, perquè ells tenien allà... Tenien el típic molt del que era una secta que feien unes sermònies com de teràpia, ja cridant, i acabaven una mica en sexo col·lectivo. Però bueno, era una cosa tolerada, no hi havia un control mental d'aquests, no els hi agafaven i els anaven, vinga, vés a vendre flors allà com els Jare Crisna, les porbles, no? Era tot entre la comunitat, i era una comunitat harmoniosa, basada molt així, un estil molt hippie, molt de secta indú, diguem-ne. El tio sí que estava allà, el tio vivia com un rei, això s'ha de dir. Aquests tios van costir un aeroport allà, tenien dos avions privats, d'aquests somals de negocis d'aquella època, els llupis... Això també, però a part, a part d'això, diguem-ne, els tios autofinanciaven, feien tot el cultiu, tenien allà tot un muntatge important, i la cosa no hagués passat allà, sinó que hagués hagut un enfrentament a la poble del costat. La poble del costat era un poble de 40 persones, en mitges d'oregon, una mica profundíssima, de l'època de Reagan, que tot i que aquesta gent no s'hi ficava, no venia al poble ni res, ells no s'hi semblava bé això, perquè eren tios cristianos, fundamentalistes, i aquestes pràctiques sexuals obertes, i aquestes coses no s'agradava. Això va començar a agafar una miqueta de velocitat, diguem-ne, l'enfrontament, i de poques coses i per l'altra costat, resulta que aquest tio, en el poble, hi havia una família, que era el nom ara, però que un parent era el fundador de la Nike, un parent d'aquest poble. Llavors van començar, aquest tio va reconsar el seu parent, que tenia un rancho al costat, estan al costat del rancho del meu parent i tal, i va sortir el fundador de la Nike a parlar, van començar a ficar per en mitges més poders, es van muntar una associació de defensa d'Oregón, l'associació cristianes-americanes van començar, i això que és i tal. Llavors, aquesta gent, els de la secta, que no eren pacifistes, ja ho van dir, ja ho van dir, nosaltres no som ni Jesús, ni Gandhi i tal, van començar a comprar armes automàtiques, van muntar una policia en allà. Llavors, què passa? Diguem-ne... Perdona, la secta USA que està formada per índis i per nord-americans, o només per nord-americans? Sí, hi havia 4 o 5 que m'anaven, que eren més aviat índis, era ell, que era el gurú, una dona, que era Manan Shilak, aquesta era la dama de dragón, que era xungíssima, no era molt fanàtica, xungís. És que ara veu-ne-ho, ara veu-ne-ho per què? No ho dic, no, no, saps la típica dama... S'hi ha anat xudió, és per algun motiu. Dama de dragón, aquesta arradera de les polítiques, com la Líbia, l'Imperior Romà, sona d'aquesta arradera de tot, que està ja intrigant, i que ella estava... Una més salina, no? Ella estava enamorada d'aquest home, del gurú, del backbend, i estava convençuda que feia ara lo correcte. I quan es van atacar entre cometes, quan aquest poble va intentar que aquesta societat desaparegués, o d'alguna manera, els tios es van defensar, i ella va dir que el fin justificava els medios, i a partir d'allà... Vam fer totes les temes legals que van poder, al final van comprar el poble, es van ficar en el Consell del Poble, van canviar totes les noms, i va haver-hi una votació en l'estat d'aigua, no sé què... Ara veu-me. És com la de McDonald's, no? Aquesta secta no explicarem com té el rècord de l'ataque bioterrorista més gran que s'ha fet, jo diria que al món, ha estat sònic del món, atac bioterrorista, que van fer els laboratoris allà, tenia científics, tenia un muntatge impressionant, i aquests tios van enverinar algo, i va haver-hi gent que no van haver-hi morts, però va haver-hi gent bastant intensificada amb un atac bioterrorista que van fer per fotre la gent del poble, i ja és del poble al costat. A partir d'aquí, el tema va acabar com el Rosario de la Aurora, va haver-hi presó, va haver-hi... bueno, però va costar molt, perquè la gent estava molt defensats legalment, ja tot una història en allà que t'explica, que realment és molt interessant. Com va muntar una societat tan utòpica, i tan perfecta, que realment estava molt bé, i com quan van entrar... no tenien previst el que passaria, quan entressin en contacte amb una altra societat tan forta com ells, que era una societat americana, cristiana, de l'època de Reagan, tan forta com ells, no van saber què a fer, no van reaccionar de les pitjores maneres possibles, i clar, amb això, enfrontant-se amb un poder que era més fort que ells, en el mateix context, van perdre la tiguerna i la cosa l'acabava, al final les van tallar i tal, però molt interessant, tractada amb estil documental, entrevistes de l'època, muntatge molt ràpid, música interessant de la època, il·lustrant i tal, i mantenint l'atenció de la teva ciutadania, i el que va dir l'Òdix, va dir que l'episodi acaba, va descalada, que l'episodi acaba amb una... Ui, ara què passarà? És molt interessant, perquè el guió que té la realitat és tan interessant com moltes vegades només que la ficció, molt recomanable, i tenen moltes alguns personatges reals, que són una força brutal, la manàngila aquesta que tenia un magnetisme o una cosa... Ja veus el magnetisme que tenia, no? Això és la gent que té una capacitat. El gurú no es veu tant, perquè les imatges que surten són una mica així, que és una mica flipadillo. Ves-me amb quatre pastilles, no? Sí, a més a més, acaba acabant temes d'aquests també i tal, però aquesta, que era només que estava dedicada a la seva causa, i per intel·ligent, provocadora, i capaç de donar les ordres i les coses més bèsties com es va veure, i després presó i tal, i acaba sortint que està exiliada, com molts de els que coneixem últimament, està a Suïssa, i ja no la poden extraditar, i tal, vull dir que està perseguida per la justícia. Clar, clar, clar. Molts del que és curiós, és una cosa que no tenia ni fava, jo. Wild Country, jo tampoc tenia ni idea, igual del nom del... El nom del gurú es diu Ocho, va tenir dades per en Snob, el Bagwan, Rajnest, no sé què era el Rajnissi, però al final, si busques en internet Ocho, i la seva filosofia, ha tingut una mica d'extensió, o sigui, la gent que li interessa amb totes aquestes temes de místiques indús, budisme, mindfulness, tot això que està una mica de buscar una altra consciència, buscar alguna vegada diferent del que tenim de pensament occidental, l'Ocho aquest surt, perquè tenia també una línia de pensament que era interessant. Molt bé. El de Weiko és una de cadascú, fantàstic, però tampoc està, jo he enganxat 40 episodis, una mica ho explica. El de Weiko, tu ets la sèrie de Weiko, no? Com? La de Weiko. Jo aquesta no la vista, no? Sí, que és que diuen que realment era gent pacífica. És que igual que s'ha atrat. I que es van defensar simplement de la brutalitat policial. I allò va acabar, evidentment, ja es va... Això és una de les nostres coses de la pequena invasè, 80 i pico. Sí, sí. Tant de la nostra adolescència, que ja va ser impactat amb el que havia passat. De la gent aquí morta. Sí, sí, sí. La imatge, no tinc tan ver o que dius tu, de imatges. Això, i l'assassinat de la Guyana, aquests tios que van morir, també surt aquí a la... James, sí, sí. Això va ser abans, això. Però hi ha una referència a la... Hi ha una pel·lícula de la secta, aquesta, del revident de Jones. Sí. La vaig veure i remen, bueno, al final, es van embarinar tots. Sí, sí, sí. Sí, sí. Te la tomava, sí, sí. Molt bé. Doncs ara passem amb una pel·lícula real. No real, no, fictícia, en aquest cas. Fictícia o l'altre de real? No, no fictícia, perdona. Sí, sí, sí. Amb aquesta pel·lícula hi vaig ser una mica perdut. Fictícia o l'altre de real? Sí, sí. Doncs mira, estem davant... Sempre hi ha gent que... Tu els veus per separat i dius, hòstia, aquesta persona és brillantíssima. Sí, sí. És una passada. És una persona com la dama, aquesta dragona que he vist tu. Una mananxera. Sí, m'imagina't. Com són els altres, no? Doncs això és el que li passa a la protagonista, a la Molly... Molly... Molly's Bloom. Mm-hm. Que és el nom del personatge que sortia a Ulysses del James West, també. Ah. Molly's Bloom. Però, bueno, això és una anècdota que surt a la pel·lícula. No ens digueixis d'ella. Estigueixi la dona. Era una noia una família de superdutats. Mm-hm. En què el pare, doncs, és un pare amb una relació... Amor Odi. Més un pare amb unes... El pare està... protagonitzat pel que vinc cosner. Però el pare amb un... amb trets... d'editorials, no? Aquella família es governava amb mà de ferro i la mare es pot dir un paper... testimonial, no? Allà qui decidia tot era el pare, no? I... Una noia, en què, bé, en què ell imposava una... una disciplina... acadèmica, però a la vegada una disciplina... esportiva. Allò de menys sana, incorporés sano, el que Amor aplicava... al fons, al 100%. Més que res, perquè tots, tots els germans van ser esportistes olímpics i tots tenien... sí, eren... eren... van tenir una carrera laboral, d'èxit, però brutal. Posa un exemple dels germans, però no recordo. I ella, d'alguna forma, va ser la... ella va ser la... era la única filla, en sembla, sí, i era la contestatària, la que s'enfrontava el pare, la que li... li replicava, i la que, realment, d'alguna forma va fracassar en... en l'àmbit esportiu, perquè ella va començar com esquiadora i va participar en proves olímpiques... No, en proves olímpiques... Encapirats. No, gairebé va estar... Es va... Ara no sé si el que li passa era l'Olimpiada o la Selecció per anar a l'Olimpiada. Crec que era l'Olimpiada. Crec que era l'Olimpiada. Però, bueno, per unes circumstàncies X, doncs no va... la cosa no va acollar. I va estar a Futuda i perquè es va lesionar, i llavors, a partir d'aquí, ella va dir, receso. Una feina d'administrativa i de servir copes. No, primer de servir copes i després li va sortir gràcies a un client de servir copes, una feina, doncs, d'administrativa. I a partir de la feina administrativa, doncs, aquell paio que li va subministrar la feina administrativa era un paio conegut. Fem un famós sete d'aquests, que hi ha per allà a Estats Units, que hi ha molts. I a partir d'aquí, aquest home es va organitzar timbes de pòquer. I ella utilitzava la secretària, xica para todo, doncs, perquè també li organxes les timbes de pòquer. I a partir d'aquí, gràcies a su poderós intelecte, la tia va quedar frapada pel mundí lluquet. Clar, no eren timbes de pòquer de tres al quarto, com la podíem veure aquelles pel·lícules, que hi ha pel·lícules, per exemple, de renders, no sé si les recordeu. Ells eren timbes de tres al quarto. Sí, eren timadors. Està bé. Doncs, aquí no, aquí eren timbes en gent que movia molts quartos, perquè eren famosos, eren actors, eren gent de negocis, magnats, i movien molts diners, i clar, les aposta mínima, potser alguna ja anava a 100, 200.000 dòlars. Què dius? Sí, sí, era una barbaritat. Era una barbaritat. El que val en mi casa. Sí, sí, sí, això era una mà de pòquer. Això és per l'habitació que es destita abans de la casa aquella del futur, que volia estar vaca. Sí, sí. Doncs, clar, ella comença, ella s'enganxa al joc aquest, evidentment té un nament superoberta i ho agafa tota la vegada. A més, es necessita molta vista per saber... per clicar, o sigui, el pòquer no és un joc d'exar, és un joc d'habilitat. No recordem-ho, tot i que la normativa legal el tracta com un joc d'exar. Però no, no, no, allà... Tu has de, com a la pel·lícula Rounders, ens il·lustrava d'alguna forma, és un joc de psicologia d'estats d'ànim, moltes vegades. Sí, unos cinco vintos era partida, no sabés quin és el primo. És com primo, ets tu. Aquesta frase és boníssima. Sí, sí, aquí igual, no? I... I és el que passa, ella escala amb tot. També té molta mà dreta, però clar, pensa que està en un món que és molt complexa, és un món en què poden entrar elements negatius, molt negatius, perquè igual que hi ha gent legal amb diners, hi ha gent que no és massa legal tenir diners, i aquest tipus de negoci crida, crida aquest tipus d'elements. I tant. Llavors es veu que jo no sabia i això és a menys a Estats Units. Tu pots muntar timbes de pòquer, sempre i quan tu no participis dels diners que es... Tu no participis dels diners que es mouen a la taula de pòquer. Tu, el teu guany, escriva en les propines que et puguin donar pel servei prestat. O cobrar com una entrada, diguem-ne. No, no, no, no. Tu només gestiones els diners, però tu no toques un diner. Tu ets legal mentre tu no toquis un diner dels que corren a la taula. Sí, però el millor per jugar dius, doncs mira, 200 dòlars per jugar, un vento. No, no, no, no. És com lloguer del local, jo poso el local... No, no, no. Tu recordes de Cincinnati Kit? Aquesta pel·lícula de... Cincinnati Kit, una pel·lícula del 60... No l'he vist. No, de l'Esteem McQueen, que és un jugador també... No l'he vist segur. Molt clàssic, i ja fan això igual. El clonit, a la partida, no ho guanya res, una mica de lloguer del local, per muntar el tema i cobrar una entrada. Aquí, d'alguna forma, ella cobra propines. I, de vegades, cada les propines se'n pot anar molt al principi, a 3.000 dòlars una nit. Imagina't, només de les propines. Mare meva. Això d'abans d'aquella, agafen les regnes del negoci. Imagina't, no? Però la llei, ella trepitja, però, clar, què passa? D'alguna forma es converteix en banca, perquè ella té les seves pròpies fitxes, perquè els jugadors li donen els diners amb ella, ella, evidentment, no s'esqueda, ni toca res d'inès. I ells li donen fitxes. I les fitxes són dos jugadors. Ara bé, les fitxes es mouen d'un jugador a un altre, i el que guanya es queda amb els quartos, o amb els avals, perquè no tothom paga en diners, o amb els avals, o el que sigui. No sé si em va bé. Però, clar, si ella fa de banca, és ella qui ha de responsabilitzar-se d'aquells diners. Llavors, una li fa veure, com no puguis pagar et diran a buscar-t'ho. I, doncs, se n'adona, i aquí hi ha cometa l'error, que és quedar-se un percentatge de les fitxes. I ell li fa una senyala a la Cropier, i la Cropier agafa dues fitxes, i pot pel boter. A partir d'aquí és quan la justícia, la llei, t'enganxa. Això no sabia. Sí, és legal, però d'aquesta manera. Hi ha moltes estimes, però no llepa res. Si no vius de les propines, que, evidentment, no són propines tontes. No, clar, és que deu ser la propina que vam... La porra és que dius, clar. Sí, sí, sí. El problema és que... la pel·lícula està molt bé. Ella contracta un advocat, que és el que li toca a l'Hidri Selva, amb tot el que implica i tal. Però, quan... quan t'ho penses una, el salvarà un judici... Bueno... Pim-pam-pum, o què dius, tu? S'ha acabat la pel·lícula. Dius, ostres. Sí, sí, ja està. Tant de folló amb per això. Per mi és que la peor sergueta, són dues hores i pico. Sí, sí, però tant de folló amb per això. Quan, realment, tota la pel·lícula són flashbacks, que explica ella aquí i allà, amb el seu advocat, hi ha moments del present, quan ella està parlant amb l'advocat... Però, hòstia, et quedes? Però això em va... Sí, que és així, no? No ho sé, m'agradaria aquesta idea. Però la pel·lícula juga amb això, que a mi m'agraden les pel·lícules, que et ficuen en mons, en els quals, evidentment, ni de lluny arribarem a entrar. Ostres, és molt espectacular. Sobretot el tros que en que hi ha un paio que... Ah, el que se sap. Ah, el que se sap. I, doncs, hi ha un paio que, veritablement, diu dels jugadors que hi havia en aquell moment a la taula, aquell era el veritable que s'havia jugat poker. Diu els altres, els altres, què feien? Els altres apostaven, simplement. Aquell jugava poker, aquell sabia quan un jugador, doncs, s'estava marcant un ferol, perquè ell li sabia així, si les venes del coll s'havia jugat la taula. Sí, sí, era un paio que ens sabia molt, però... El lenguatge corporal, jo. En aquell moment, no estava preparat per un determinat tipus de jugador que aquell moment estava a la taula, perquè ell estava acostumat a professionals i li toca un nou batillo de turno. Ell li toca un nou batillo de turno, i pot una repassada que l'ample. Molt bé. Doncs mira, recomanable, una paraula per veure. Fantàstic. Doncs es queda, 10 minuts per parlar del top de Finland i per campeones, i mira, s'ha acabat avui el temps, perquè m'ha profundit més, però ja... Com tenim exacte... Això ja... Doncs mira el que fa a tothom al Finland, no? No ho sé, no ho sé. Realment, quan arriba sempre a l'època Òscar, a l'època de, diguem, de festivals sempre es fan biòpics, això és un clàssic, no? I és un biòpic com una casa. A més, feta per un record d'or, el nom... És finlandès, també, el director, els actors són finlandesos, però la sensació de la pel·lícula tampoc és tan pel·lícula nòrdica, saps? Té una certa concepció, ja ugerament americana, de pel·lícula ambientada, lògicament a la Segona Guerra Mundial, perquè aquest senyor era conegut com a tuco d'aquests noms, és que els finlanders tenen noms molt raros, és de Finlandia i és complicadíssim, allò té u, k, k, o, llavors diria tu, que no sé què, i llavors aquest noi, em va a la guerra, està a la zona exacta, a Finlandia exacta, va ser el front de Rússia, i allà hi ha senadors nòdos que tenen a l'engançar els homes, per tant, a partir d'aquí... I, curiosament, comença una relació amb un dels capitans, que tampoc sembla que no, i es comença a veure aquest àmbit que seria, vulgarment, el concepte de cancaneo, d'anar a llocs, una miqueta així, com més foscos, d'anar-se a boscos, i això es comença a remoure, que era una forma de lligar amb aquella època, on estava prohibidíssim, no et podien enganxar. Exacte. Que fèies fer enredades i t'enganxaven, tancaven a la presó, et fotia una multa de caldeu i tal. Llavors, ell és un noi que passa a la guerra, i això li marca moltíssim. I aquest, el punt de la guerra, és el que li dones clichés per començar a dibuixar. El que serien les botes de pell. Aquest món, que Tom of Finland crearà el voltant del còmic de contingut gay, no? Vull dir, realment, és un home que ja ha traspassat, amb el temps, el concepte de pintor de còmic per ser considerat realment un artista. Vull dir, tu, quan treballes a l'àmbit del que seria, per exemple, a la universitat, parles de Tom of Finland, quan parles de... Un artifus de dibuix. Clar, i a més, és d'una qualitat excel·lent. Ell es veu com dibuixa realment. No el que puguis trobar per internet, o veure un còmic sinó el dibuix que ell fa, allà a pis, a carbonet. És espectacular. Vull dir, és un domini dels volumes, de les formes. I llavors, ell comença a crear-se, insisteixo, que en un principi hi havia la seva germana, quan tornava a la guerra. Ella maga coses, no? La germana també veu que fa coses que tenen els dibuixos. I llavors, ell... Perdó, es moure per aquell Helsinki, una miqueta més fos, i tal, i començarà a moure's. I llavors sí, que en Mica i Vau brinça, d'una forma mitja amagada, conèixer un noi, comença a mirar l'estereotip del senyor Envigot, i tal, i crea una pel·lícula amb un clímax absolutament magnífic, res de... No diguem escabrós, res que busqui, saps la imatge fàcil, i no és el que va fer els personatges, a dients, per representar. Doncs, el Modem, si sempre, ell va amb un quadernillo, i sempre aprenent, veu el típic prototip que li agrada ell, el noi Envigot, i aquesta idea comés de cara quadrada, i tal, fortote, motorista, molt setentero, el motorista, aquest rotllo, i llavors... Ai, em deixes que et pinti, llavors el dibuixen. Però és una pel·lícula molt sensible, està molt ben feta, i molt creïble, perquè són actors que no coneixes, i a mi m'agrada fer, jo què sé, el Vigo Mortensen, ja no m'ho crec. No, tu creus perfectament, perfectament. M'ha vingut el cap la pel·lícula que hi ha de behind the camera labra. Ah, sí, veus, però allò és una història, però és un passot de pel·lícula també. Sí, per això no ho he dit. Ja, jo... behind the camera labra, tio. Allò és boníssim, tu no n'has vist això? Oh, mira-te-lo, que t'agrada. Estic en Soderberg. Somos bizarrones amb això, és molt bizarro. L'anxela, eh? El Diberace del pianista. Diberace, perdó, Diberace. El que tocava el piano. No saps qui, d'aquell que té un tio... Vale, vale, vale. Sona, zona, zona, sí, sí. Per tant, pel·lícula rodona, exacte. Sí, sí, d'aquell d'Aclas, maravillós, eh? Aquest sí que te'l creus, i és d'aquell d'Aclas, eh? Està genial, està genial. Un bon biòpic d'aquests que dius que val la pena, li feu una ullada, fantàstic, i bueno, ja està, no s'ha de dir res més. Esquerra 5 minuts, parlem de... de campeones, Rosa. Bueno, és una pel·lícula de Javier. Ai, sí, Javier, no? Javier Fésser, sí. Bueno, el protagonista és el Javier Gutiérrez. Sí, sí, sí, sí. L'aigle mínim, i coses d'així. Aquí fa un personatge molt diferent. Aquí és un entrenador de bàsquet, venido a menos. Perquè, bueno, dissensionen per, bueno, arribar a agredir. Està molt nerviós, està passant una època així, molt, molt... Molt difícil, no? Sí, molt difícil. I, bueno, agredeix el seu entrenador, que és el principal de... i li està a jugar a la principal lliga, de bàsquet del país. I, bueno, li posa en condena que ha d'anar a fer serveis comunitaris. A entrenar, que és el seu, però que ha d'entrenar amb uns nois que tenen una dificultat psíquica. Sí, que sí. I, bueno, potser és entenyable, és una barreja entre humor i tendresa, i és una miqueta de la reivindicació de l'educació emocional que potser en aquesta societat ens falta. I com els que són... les persones que són diferents, o que tenen unes altres... o que tenen unes altres qualitats, doncs com... d'entrada vivim una miqueta més d'esquena, amb això. I quan te'ls plantegen i te'ls posen en pantalla, que al principi hi ha gent que es pensava que eren actors, però no són realment gent amb dificultat. Per l'especte que es veu el trailer, ja es veu que són gent. Sí, sí que som, sí que som. Però amb una humanitat i amb un sentit de l'humor, la pel·lícula és divertidíssima, és divertidíssima. En cap moment sents llàstimes, jo tot el contrari. Tot el contrari, és un homomenatge amb aquestes persones i dedicar-se amb aquestes persones amb un altre ritme de temps, amb un temps diferent, amb una concepció de la vida, de les relacions entre les persones, molt realista també, però com més senzilla, però més autèntica també. És la veritat que té la reivindicació aquesta, la base dels darrers l'humor. Està molt bé, està molt bé, jo penso que val la pena. Insisteixo en divertida, no et fa pena. No et fa pena, no hi ha carins. Vaig a una pel·lícula, no sé què passa. Que va, que va, són arrañables. Al final és que ja coneixes a cadascun d'ells i cadascuna, perquè també hi ha una noia, que la noia és el tope, el tope. És la mosca cojonera. Jo amb el trailer vaig veure que dius, això té algú, que no serà jo que diguis, anem a veure una cosa que serà divertida, que ens ho passarem bé. És de començar a pensar. No, al revés, al revés. És molt natural. Tot el que et poden aportar a tu, a aquestes persones. Tot el que et poden aportar a tu. És molt antic, no? Perfecte, perfecte. Doncs mira, escoltam, tenim això. Ara ens queden dos minuts, que fem una J. Per què perdia algú, no sé. Jo no prego que em carregueu. Jo no prego que em carregueu. Jo no vaig carregat a la. És malíssima, malíssima. És allò, un nen que el porta a la casa de collida. El nen li passa alguna cosa, és un nen molt especial. Llavors, aquest té la capacitat de dir que té un monstre que es diu Kanker al seu costat. I llavors, a partir d'aquí, resulta que això és el monstre de la seva mare, que havia mort de càncer. Llavors, hi ha molt petitonet, ell posa aquest nom, i llavors aquest monstre és monstre, és un monstre real que ell genera amb la seva ment. I a partir d'aquí fa que aparegui gent que està morta, i això el que genera. Genera, per exemple, aquesta família que es reculla el nen és perquè se li ha mort el seu fill. Llavors, fa reviure el seu fill que comporta això per als pares. És menterió d'animal, això, tio. És vestial, és vestial. És com una mena entre això, una mica, una peça d'envestit, perquè passen coses que torna el nen, i és ell mateix que genera aquest monstre, aquest ésser, que en un principi és negatiu, però també és positiu, però un costat positiu amb l'especte de que et fa reviure de nou allò, com si fos real, però és negatiu perquè si t'enganxa aquest monstre, s'admenja, és com si fos el càncer. Llavors, la premissa no és dolenta, però, en camí, se les va la olla, vinga, va, vinga, vinga, ara me'n vaig cap aquí, ara que fots, vull dir que estàs fent clar, un crits davant de gairebé, perquè clar, perquè dius, no, te l'estan al cap, no, i una premissa bona, doncs com el llibre del Leverte, no, que una premissa bona, però seria la matraca, i això és el que no pot ser, no. Família, doncs ens anem retirant, ens anirem la setmana que ve, perfecte, i això, doncs adiós, no? Fins el prochain dia. Adiós. Adiós. Adiós.
