... Benvinguts un dia més a la Vilònia. Un dijous més, estem aquí amb tots vosaltres, amb la companyia de la Rosa. Hola, què tal? Molt bona tarda, vespre. Que avui fa honor el seu nom amb una magnífica camisa que porta de roses. Mai millor dit, eh? De roses de color rosa. Això sembla jo... La primavera, que ja està aquí esclatant... Un poema de dà, no? Rosa, rosa, rosa. Rosa, rosa, eh, rosa. Rost en rosa. Nacho a l'onzo. Jo vaig a hablar a un nacho. Nacho, exacte. Sí, sí, sí, sí. El blau aquest és... Igual que els ulls. Jo pregunto també, també, sí. Sí, sí, sí, aquí. A fer elèctricos, a fer elèctricos. A fer elèctricos. Ui, parlarem de Neon Demon, que també és d'un idò, els culós, que apareixen per allà, eh? Sí, sí, sí. És una cosa important. I re, jo els escorremos, que porta una camisa de raya diplomàtica. Sí, molt correcte. A mi que així com el classic i tal. Però, bueno, mira, com et torna a estar de moda la raya, curiosament, dic, bueno, me voy a aplicar una camisa que té com... No diré els anys, però no, que de malament no. Però dic, doncs, però la vaig a posar. Molt bé, molt guapo. A la moda, però... Jo reba igual, no? Vintage. Molt bé, ja he fet una mica... És que ho fem a vegades perquè la gent sàpigui, no ho sé, com és la ràdio que no tenim càmera, doncs com ne, i tal, no? Que n'hem vestits, no? Exacte, com a mínim, no? Ja, sí, perquè a vegades... Sí, perquè a vegades amb la conversa aquí pot semblar una altra cosa. Mira, que és la ràdio que estan tancats amb aquestes paixeres i fan coses rares, no, no fem res, no ens toquem, o ens fem patons i abraçades, però no fem res, i res de particular. Molt bé, doncs avui tindrem un programa, bàsicament, de cinema, de totes les èpoques, això sí. Però començarem parlant d'un llibre del David Fuenquinos, que és Les souvenirs, ho dic, tronziat més, les souvenirs... I després parlem de cinema. Parlem de cinema, bueno, sobre el Nachos farà referència de 2001, una vissa a l'espació, que són 50 anys. 50 anys, ara, 50 anys, el mes d'abril, ho ha fet 50, ara està aquí, un problema amb la música. Sí, sí, en parlem amb tot, en dies, dies, tira, tira. No, que a més a més està destrenant els cinemes, els cinemes comercials, no només els més minoritaris tipus fenòmens, sinó que podeu trobar-lo a Valcerona ciutat, a Saballe i a Sardanyola, amb el motiu del 50 aniversari, la estan posant en molts cinemes, i és una oportunitat que jo no he tingut l'oportunitat de veure-ho en el cinema i no, no, no. Bé, després, clar, evidentment, 50 anys després. Però veiem si puc un dia d'aquests escapar-me i perquè necessitem, clar, tècnicament, això de ser... Clar, de ser bestial, sí senyor. A l'esperit d'aquesta pel·lícula parlem d'un clàssic, també, no habitació en convistes, James Ivorri, que ha tornat a estar de moda amb aquella pel·lícula d'Alcolmi by your name, que quan tu parles farem una petita... un apostillament, una cosa interessantíssima, que el Nacho em va comentar i jo hi heu fet una mica l'adavantera, però després el Nacho segur que la ve la setmana que ve i ens farà un supercommentari. Vaig estar a punt de veure-ho, va pensar-lo malament. Sí, allò que es diu de The Neon Demon, el dimoni del Neo, que ja veurem una miqueta promba en els trets. I, bueno, de s'esperarem, de Matchpoint, magnífica pel·lícula... Magnífica, magnífica. El senyor Woody Allen, el Malvado Loboferoz, rosa, aquí més, no sé què és això, jo no conec. De dibuixos animats. Ole, Ole, molt bé. Estic veient l'única que no he acabat de veure, Mazinger-Zet Infinity. Ostres. Si és d'un Mazinger-Zet, jo soc de l'època, i m'ho explico que també és... Mazinger-Zet. I que estic una miqueta com dient... Ai, no és el mateix, jo pensava que tornaria a emocionar-me, però no. Manga primigenia, no? Sí, és un cògic avut, una miqueta... diferent. No ho sé, jo parlarem amb la setmana que ve, si acabarem i tal. Corrion Rojo, una sorpresa, també, que és curiós, també, que comentarem. I, bueno, ja veurem si donem més temps a parlar d'una pel·lícula molt crua, que es diu Got, i, bueno, ja anem parlant. Rosa, deixo parlant dels souvenirs perquè em vaig a canviar d'auriculars. Molt bé. Vinga, ara vinc. Doncs jo qui em llenço, vinga. Doncs, les souvenirs, els records. Una novel·la del David Fuenquinos, que ja va sorprendre amb la novel·la i amb la pel·lícula, amb la versió de la pel·lícula. La delicadesa, aquella història realista i romàntica a la vegada, no? Bueno, però que estava escrit amb un tonó molt col·loquial i a la vegada molt agradable. I penso que arribava molt tipus a públic. Ara, amb aquesta novel·la, a mi em feia gràcia de llegir-la, sobretot perquè estava en francès, i allò que dius, mira, si vas una mica practicant i recordant l'idioma, a veure, aquestes sí, també, l'estil·leixi molt sencil, molt col·loquial, és de fàcil llegir i és agradable de llegir. Però, bueno, no sé, és una miqueta, una història que no acaba d'estar qüestionada, trobo, d'acord? Perquè són clares, i els records són els records. Els records que té un noi molt jove, que és el fill únic, el pare i la mare, la mare és professora d'institut i el pare treballa en un banc, el pare s'acaba de jubilar, i ja veus que els pares comencen a tenir problemes com a matrimoni. I ell treballa de nit en un hotel, treballa de recepcionista, perquè, a més, clar, ell vol ser escriptor. Aquí és de la mica el fill conductor de la novel·la, dels seus records. Llavors, clar, ell, per començar a tenir idees i poder inventar-se una novel·la, doncs, clar, pensa, bé, aniré recordant no haver-hi quines coses, de la seva pròpia vida, de la seva pròpia biografia, quins records té ell, o aquells li recorden també aquelles vivencies, no? I, bueno, llavors va escrivint cada capítol, és com un record que ell té a nivell personal, o fins i tot també fa moltes al·lusions a d'altres novel·listes, a d'altres autors, no? Per exemple, ja ha parlat del Patrick Modiano, que és un escriptor francès, que va guanyar el Premi Nòbil fa molt poc, us treus quatre anys només. O, per exemple, bueno, de Francis Scott Fitzgerald, la novel·la que va escriure també. Parla del Ja... És d'un autor també d'un Premi Nòbil, que va ser Premi Nòbil a l'any 68, japonès, el senyor Jassonari Kaguabata. Aquest senyor va fer la Casa de les Belles Dormientes, la novel·la, que després també va fer, sinó que va fer pel·lícula. La Casa de les Belles Dormientes, El País de Nieve, el Sonido de la Montaña, el Maestro de Go, Lo Bello y lo Triste, ¿vale? També parla amb altres capítols, per les de l'Elemençal i la Peste, de Albert Camus. I, per exemple, o a nivell d'artístic, he comentat també que ara van haver-hi dos pintors, bueno, dos artistes, un era el Van Gogh i l'altre era Camus Clodell, la escultura, que tots van estar ingressats a un hospital psiquiàtric, potser. Vull dir que és una malgama de coses i d'idees. O, per exemple, també és que m'ho vaig anar apuntant. Per exemple, també he parlat del film... Ai, de Pagén és el padrí, no, el padrí. O, per exemple, un viatge que també fa a Barcelona, o que va fer un viatge a Barcelona. I, llavors, he parlat d'Antoni Gaudí, com va sorprendre i com li va agradar molt l'Antoni Gaudí. I una mica de la reflexió que fa, l'Antoni Gaudí va morir sense saber si ell havia estat un boig o un geni. Un geni, sí. Bueno, això, una mica, explica tot aquestes coses, o, per exemple, quan parla amb molta ironia, per exemple, quan parla del sistema d'ensenyament francès, perquè, clar, la seva mare, he dit que era... Bueno, ja està al punt d'ajubilar-se, i, al final, acaba ajubilant-se, també. És professora de secundària, professora de l'institut, i diu que l'ensenyament és una màquina per formar la joventut, però, a la vegada, té una màquina de crear depressions als ensenyants, perquè, clar, la seva mare acaba fatal. La seva mare acaba fatal. Mentre és que està vivint, mentre és que ella està viatjant, no hi ha cap problema de convivència, ara, al moment que ja es jubila i està a casa, ja ha de conviure amb el pare, i llavors ja no es porten bé. Clar, és complicat, no? S'ha de conviure, la cosa ja no funciona. Bueno, aquest noi, després, és, sobretot, la història, o sigui, sol, per fi, de la recepció d'aquest hotel, perquè amb la seva àvia, que està gran, i la posen en una residència esdiàtrica, després, ella es escapa, i ella, al final, l'acompanya en el seu poble de naixement, on havia estat petita, on havia anat a l'escola, i llavors, aquí, el record és molt maco, amb la mestra nova que hi ha a l'escola, com fan perquè ella pugui anar un dia a l'escola amb els nens i... Bueno, i fer-ho com un alumne més, per explicar les seves coses. Bueno, una miqueta així, estrambòtica, en aquest sentit, no m'acaba de... Jo no l'acabo de veure molt cohesionada, és una cosa així com molt de... molt de recurs així, que l'ha volgut ordenar una mica, però, bueno, distreta, això sí, distreta, sí que ho és, és la mena de llegir, és molt distreta, però potser una miqueta com està fent també el cinema francès, que està reflectint la societat una mica de desencant, que els joves no tenen ben bé on reflectir-se, on agafar-se, amb models de comportament, o que van una miqueta així, com perduts, també, no? Ell també ha arribat a tenir parella, després tampoc no ho vull explicar tot, no? Sí, que no s'algunsa. Li fa gràcia, no? Doncs una miqueta aquest desencant, que té una mica la joventut francesa, que va una mica així, per duda, perquè els seus pares, que se suposa que són els cereus, o els que van viure el maig del 68, i que van viure amb tanta llibertat, després, com que no ens s'ha pogut, no han pogut passar una mica aquesta il·lusió, i es van sobrevivint, ja, bueno, anem matant el temps, sí. No serà una mica d'aquesta sensació, una mica... Bueno... T'ha d'intentar lluitar contra aquesta una mica apatia, potser. Sí, una mica una sensació, sí, agredolça. Bueno... Però, bueno, interessa en dir que és molt senzilla de llegir, és molt agradable, molt col·loquial. Sí, aquest senyor sempre, amb el poc que hem llegit de la delicadesa i tal, sempre ha sigut una... no sé, molt agradable a l'electora, sí? Sí, hi ha una pel·lícula, ara, sobre alguna cosa de gelos, gelosí, o alguna cosa així, de gelos, que també l'han estrenat una setmana, només, una setmana. I és d'ell, també. Està basada també en una manera, sembla que sí. No, no, sí, això no sabia. Però, bueno, hi va fer la... És que es veu que ja són germans, i es veu que té un altre germà que sí que fa fer cinema. Però hi té de fer cinema, eh? Hi va fer la pel·lícula, recorda, eh? Igual és del mateix, és que no va donar temps de llegir... Sí, la delicadesa va fer la pel·lícula i el llibre. És mateix, va ser, que ens va xocar quan vam parlar-ho, que ens va sorprendre, i molt bé la pel·lícula, i el llibre va bé. Jo vaig llegir així, d'alguna cosa i l'altre. Tinc algun llibre més d'aire, i que me'l llegiré, ja el comentaré també. Molt bé, fantàstic, molt bé. Rosapa, envena directament, Nacho, eh? Vinga. 2001, eh? Que això són paraules majors, eh? Bueno, majors, menors, aquí, en opinió del cinc. Aquí ho veurem, aquí ho veurem. Ja que ens han traduït la Rosa en l'argument del llibre en 1968, un any que va donar pel molt, un any molt revolucionari, un any de moscan, visitat, i un any en què van sortir, jo m'ho heu explicat al principi de la temporada, diguem-ne, unes pel·lícules, com a mínim del gènere de censaficció o de terror, molt conegudes i que han marcat molt després, que són, ja es van comentar en el seu dia, de terrors, de semí al diable i de noies mortos vivientes, i totes començant un gènere, diguem-nos-hi, i de censaficció per a la Planeta de los Simios, i aquesta 2001 de l'Espàcio, que figura en totes les antelogies, de millors pel·lícules de tota la història del cinema, doncs figura en una posició sempre molt alta, no? I també amb una mica de controvérsia, no?, perquè sí que hi ha gent que la posa aquí, i hi ha gent que diu que no hi ha per tant. Pel·lícula com tot el que feia el senyor Cúbric, minuciosa, aquest home va estar 3 anys de rodatge, la va estar finalment a l'abril de 1968, com han comentat ara, està al cinema escomerciàs amb aquesta Femelida, i podem aprofitar per veure la pantalla gran, que suposo que és quan guanyi això brutalment, perquè està molt pensada. A més a més que es va fer unes tècniques de gran angular, talles i unes lardes tècniques, que en aquell moment Cúbric volia portar-los a l'extrem, i com a mínim, a nivell tècnic ningú dubta, i tu ho veus així, així que... Òscar, tècnicament és... El director es nota, hi ha vegades que diem... El director ni fa nosa ni fa cap a l'arde, però bueno, no espatlla res ni té res, en canvi, aquesta és una art de tècnico que a dos per tres. De fet, sí que és cert que en una pel·lícula tan llarga, en la qual hi ha troços en què tu et recordes avorrit, perquè d'habitatge hi ha troços que t'avorreixes, sí que hi ha tres o quatre senes que recordes, que sobresurten, i que ara... Clar, què diem, quan és una bona pel·lícula? Vos hem dit moltes coses, que té un bon guió, que té actuacions memorables, però també que té senes que recordes. Demà, les quatre senes que em venen a mi a la ment, les senes inicials dels cimis que estan allà, que llui tenen que, al final, agafen a l'os i comencen a l'os, per recordar aquell i comencen, i això es forma l'emnau. Amb la pel·lícula, amb la música de si, amb la seratusta. Exacte. Llavors, després, les senes aquelles de les naus amb el denúncio azul, girant aquelles naus tan ben fetes, tan estètiques... I també l'estronauta, també, al moment que també... Sí, l'estronauta que gira, que gira completament i tal, que diu que va ser un truco, bueno, l'escena de l'amor de Jal, que aquesta, clar, és quan comença a treure aquelles espècies de coses de memòria molt... molt antigues, molt dels 60, molt kitsch, no? I tu que ets informàtic, ho tens molt clar. El va per tu. Per tu, llavors, clar. I per kitsch, no? I l'altre es va morir i tal. I l'escena, al final, aquella, quan va fer aquest viatge psicotròpic, començant amb ellums i llums, i no acaben mai les llums, i llavors acaben les llums, i ja hi és un nadó, i no sé què, clar. Tot això t'agradarà més o més, però es recorda, diguem-ne, és una cosa que dius, hòstia, vale. Per això dius, això és molt millor, que moltíssimes pel·lícules hi tenim ara, 3.000 pel·lícules. És veritat que va ser una obra molt ambiciosa, que quedo amb allò que no sé què va buscar, que al final, aquesta fredó de l'espai, que intenta transmetre, acaba transmetent-se, també, amb la fredó d'argument i en la fredó del que està dient, hòstia, tanta llum blanca, tanta cosa, tanta escena lentíssima i tal. Hi havia alguna critia que deia que el que no aguantaríem una altra pel·lícula, que la machaquem, perquè, hòstia, en va tenir una escena a 5 minuts, no sé què, aquí ho aplaudim, i estem mirant allà, i dius... Si tu en passes. Tu en passes. Deu ser una cosa de la època, perquè també ara comentàvem fora d'antena i tal, la pel·lícula d'Andrei Tarkowski, Solaris, que té similituds, diguem-ne, amb aquesta intenció estètica, amb aquesta lentitud, un metratge llarguíssim i unes reflexions, però jo crec que la d'Andrei Tarkowski... Què creus, una mica millor, eh? I no l'ha acabat de veure, sí que... Mira, he vist abans... Quina dius, d'Andrei Tarkowski? Solaris. Ah, Solaris, sí, sí, sí. He vist abans el remake que vam fer, que va, sí, que l'altre, perquè l'altre no és tan fàcil de trobar... Jo la vaig veure, però no la recordo gaire, eh? Estan veient brus, i és una pel·lícula que està molt massa de culte. El rus per nosaltres, què és? Sí, que va, tu i la para rosa... Faltaria. Mare meva, el rus. És passiva, és passiva. I proxqui, no? I proxqui, sí. Però si té, és que era proxqui. Jo la canvio, dius. I què, i què? Molt bé, llavors... Traient això, missatges filosòfics, que no s'acaben d'entendre, com a bueno, clar, al final, el missatge, al principi, és que la violència és el motor de l'evolució de l'humanitat, perquè al final és el que està dient, diguem-ne, quan l'Eina es transforma en un arma, i aquesta violència dona, amb aquest any llars que fa, arriba al nou espacial, que és el màxim de l'evolució científica humana, no? De l'espècie, exacte, sí. I al final, em sent de matar per evolucionar, perquè hi ha unes imatges i unes coses, un tema de l'al·lucinador, no?, la humanitat i tal, perquè tot això... Et recordes, no? Jo ara parlo d'ella i dic, hòstia, doncs... No et quedes, et quedes amb la copla, però... Et quedes i et tio va aconseguir, però jo crec que m'ha semitratxat en moments molt ambiciosa, en moments molt aburrides, s'ha de dir, i sobrevalorada, diria jo, potser, perquè tu m'han parlat tot amb la posa, posant el padrino a número 1, o el ciutadà de NoCain, o el padrino, i aquesta a la 3, no? No ho sé. Jo de les llistes també és molt així, no?, però... És una mica no subjectiu, però ja depèn d'equilibri preguntes, però és veritat que té un referent, no?, perquè va conformar l'estètica de la ciència ficció científica. És veritat que abans això... Exacte. És com una mica... Jo la comparo diferent, no t'has de veure, però una mica amb l'estètica generada després del senyor dels anells. Hi ha una estètica formal que, després del senyor dels anells, s'ha creat com una mena de recuperons, no?, que és una pel·lícula que impacta molt el que ve ràdere. Una diferència. Com a pionera, no?, una mica. Exacte, una pionera de lo que vindrà. Jo crec que amb el cas que abans d'ella, que podem parlar-ne, que tenim abans de 2001, perquè és l'any 1968, que tingui aquesta potència, no?, que el sigui... Abans teníem una sèrie B, molt sèrie B, com a molt planeta prohibido, que teníem una mica més de discurs i tal, però tot era molt transcurriant. O aquella de Let Boot, no?, de... Sí, exacte. No sé com era allò com es deia, no me'n recordo. Era genial. Outer plan... Outer plan, sí. Nighting, plan for all the space, o algo así. El plan d'oventura... A parar amb una nova espacial que no hi ha res. És com si estiguéssim aquí ara, no?, i posem un volant, no?, i vas... Totes les restes, això és qui és l'última, tome de la Tierra, guerra de los mundos, totes les pel·lícules, m'és aviat més de sèrie B. Exacte. M'és de sèrie B, amb una realeza, com un hombre menguant i tal, però aquesta potència visual, la intenció, la gran diluïncia, no?, és com un peplum per a l'espàcie. Exacte, exacte. Un securatge, una altra, que és veritat que dius, hòstia, clar. Un preso opuesto a aquello, però... Clar, sí, sí, sí, sí. El tio arrasó, no?, i que després, comercialment, no va tenir l'èxit normal, no?, no va tenir l'èxit que... i poc a poc, poc a poc, es va fer una pel·lícula del culte, i ara ho és, i ara segurament tindrà més exit, i tant o millor ara quan la poden, en els cinemes comercials. Segurament. Sí, que s'ha parlat d'aquesta pel·lícula. Que en el moment que la van posar, que jo no sé què, que recaptarien a 68, eh? Clar, clar. És el primer que t'han desgranat, escena, escena, avui dient... Sí, sí, sí. Jo recordo, fa molts anys, fa 30 anys, quan vaig començar la primera part de la meva carrera universitària, que amb una classe que es deia i no recordo que era jo sociologia, sé que era, vam dedicar dos classes. Me'n recordo, que vam parlar, ha parlat del 2001, eh? Dos estades senceres, eh? Vull dir, hem estat 3 hores parlant del 2001. I no recordo quina conclusió vam arribar, però, bueno, tot un estudi allà que té mories, eh? Per tant, m'he dit que hi ha coses que... Potser un gramàs. Sí. Potser una massa, en general, eh? No s'ha de treure el mèrit que té, d'aquesta cosa tan subtada de repente, no hi ha aquestes senes que se'n recorden, però la resta, la veritat, és que... Bueno, sóc el dia, m'hi empelli que... És una miqueta llarga, sí. Es fan de culte i dius, bueno... S'ha de veure el migdia, eh? Sí, sí, sí. Bé, doncs... Molt bé, ja està. Sí, sí. I jo he dit que jo havíem, si puc, veure-la, tinc l'intensió ferma de veure-la en el cinema, i, com a món, faré una punta de què és el que canvia en el cinema. Clar que sí, la percepció, que és diferent. Aquesta percepció, si vinc aquí ara i he dit que és meravellosa, tenen... Clar, perfecte. És una experiència. No m'has d'haver vist en format de bé. Molt bé, doncs... Bueno, a veure, no té res a veure, però hi ha moments que dius... Què està passant, no? Vull dir per què és tan lenta la pel·lícula, que estic veient què passa, és aquesta de Neon Demon, aquest dimoni del Neon, del Nicolas Winding Refen. Gràcies, perquè no sé mai dir-ho. El Nacho, perfectament. Sí, sí. Cafet, tu has vist... Cafet, bueno, jo vaig veure a Valhalla Rising, i a Bafé Drive... És que més coneguda, potser per tothom, no? I que és veritat que, com tu vas dir, vaig veure que hi ha 3 push. Es diu un push-1, push-2, push-3. Push, no, la pel·lícula? Sí, exacte, sí. Que no fa mal aspecte, veig algun trailer i probablement... No sé, que m'anime alguna vegada i veig les 3. Jo vaig veure en trilogies, en trilogies, que m'agafa, què serà i què serà en quant. I, bueno, i aquesta pel·li que tu has comentat, que et faria il·lusió veure-la perquè havia estat a Canes, i que la gent l'havia odiat i l'havia estimat, i per pares iguals, no? Jo estic amb la nia d'estimar-la. No és que tampoc l'estimi, que diguis, oh, quina pel·lícula, i tal, quina meravella, però és que a mi m'has recordat tantes cosetes a la vegada, que m'ha deixat frapat, no? Evidentment no, no la destriparé, perquè és una pel·lícula que s'ha de veure, s'ha de contemplar, és una pel·lícula amb una estètica deliciosa, és a dir, no puc dir una altra cosa, però de l'estètica ja és veritat. Clar, no l'estil il·li invisible, que és un altre concepte, aquí hi ha un tempo, hi ha un treball, diguem, vinculat, a la part de Tretzo, la part de... I aquí, en canvi, hi ha una estètica fotogràfica, hi ha una part de la direcció artística, no en negaré, però amb una gran modernitat, és... Hòstia, a dir una burrada, és un diable o vista de Prada 3.0, mira què et dic, a veure si ens entenem, no? Aquesta cosa del món de la moda totalment reconvertida amb algú aixut, sense aquest estar-sístem al darrere, sí que hi ha una percepció, és una noia... Això passa al minut número 1, no estic esperant, una noia molt maca, guapíssima, aquesta nena, físicament... És una actriu coneguda, ara no, recordo, ara... Ara sí, l'Elfanning o l'Adacota Fanning. Sí, l'Adacota Fanning no és l'altra, l'Elfanning, la germana. Exacte. I llavors, simplement és això, aquesta noia que entra dins el món de la moda, doncs què passa amb aquest món de la moda? Un món de la moda, a Estats Units, una noia de poble, això és una cosa molt típica, que arriba a Los Angeles, i a partir d'aquí, què és el que passa? Tu entres en un món que ja sabeu com funciona aquest món, el món de la moda, el món de la televisió, molt antropòfics, no? Vull dir, en refereixo que se't volen menjar de seguida, volen acaparar-te, et volen... I tot això es converteix en una estètica per una banda, de com ella, perdoneu, com ella, vesteix, com es mou, els escenaris on es mou, no? La música és hipnòtica, absolutament, és una música electrònica, però amb una sensació que va insistint, va repetint... Hi ha molts contrellums, a vegades, allò que es vigila molt, que la càmera no tingui contrellums, que es vegi una baladura, però una banda baixa i ho fa al revés, que aparegui aquesta baladura, constantment. Els elements de color, no? Els neon vermell, el verd, el groc, apareixen constantment, apareix un símbol, símbol que evoca aquest element demoníac, aquesta influència, i com ella, amb aquest procés va conèixer una sèrie de gent, aquí no vull començar, lògicament, a trencar coses, que ella va esvallent per on van els trets, però ella es mou en un món terrible. La paraula que abans hi he dit és correcta, és un món antropòfac, i ho deixo aquí, en general. Evident, refereixo que ella va absorvint informació, es va reconvertint, a la vegada va apareixent gent que intenta xoses, i la pel·lícula comença fosqueix, s'enfosqueix, s'enfosqueix, d'una manera no arriba a la sorpresa de Drive, de trencar de cop i volta, pum, el que és l'estètica de 3 quarts d'hora, i tal, de cop i volta, generar un element, però sí que hi ha certs trencaments amb un ritme molt, molt, molt pausat. Ara, aquí hi ha molt David Lynch. Hi ha un cert punt surrealista, hi ha molt Holland Drive, perquè hi donen voltes, hi ha moltes cosetes, i jo estava enamorat per això, perquè m'encanta aquesta estètica, hi ha vegades estremendament fosca, hi ha vegades estremendament lluminosa, no lluminosa, això no, visual, hi ha un homenatge blow-up amb el que es veu, aquella pantalla en blanc, absolutament davant de les fotografies, que està fent un fotògraf, hi ha unes sensacions que a mi m'han generat algo, algo, bàsicament, insisteixo, artístic, més que del contingut. A partir d'aquí, l'apel·liquat fa pensar. Et fa generar, vull dir, un element que dius, bueno, pot anar per aquí, pot anar per allà, ara perquè canvia, ho estic fatal de la veu. Perdoneu, eh? No, tranquil. I a partir d'aquí, hi ha aquesta mena de canvis que va provocant el voltant de la seva vida. Jo crec que el millor de tot, a banda de l'estètica, que em sembla meravellosa, l'estètica, és la contundència amb el que hi ha certes escenes que et sorprenen per la seva... No direm cruesa, perquè no arriba a ser cruesa, però sí que et sorpren per la naturalitat amb què es plantejen a vegades. Dius, ha passat això, realment, o acabo d'assumiar-ho, o acabo d'imaginar-m'ho jo, doncs sí, ha passat això. I això és el que m'agrada, és un cinema que et fa a vegades... Una mica l'antíimos, no? Sí, sí, sí. Hi ha un puntet, hi ha un punso realista que es remou, o una sensació que dius, per què ha de passar aquestes coses? Hi ha unes escenes que et queden a la memòria, que dius, ostres, que maco, que ben fet, això és cinema, això... Creus en la pel·lícula molt ben elaborada. L'única també s'ha de dir que el que seria tot el guió, totes les... no és un superguió, tampoc pretén fer un superguió. Com miren, com es mouen, sobretot elles, les noies de la pel·lícula, tenen uns moviments absolutament lents, calculats, frets, distants... A mi m'ha semblat algo diferent, de debò, eh? Crec que és una experiència, com una altra, per veure una pel·lícula que no és gens amable, insisteixo. No hi ha ritme, el ritme és lentet, no passa res. Em va recordar una escena de Drive, que és el mateix director, quan el tio entra ja, que també entra com un camerino, que va amb un martell, agafa allà el mafió, el senyor i el clau. Totes les noies estan fent una disposició molt coreogràfica, amb les mirades, així, unes de costat, una altra mirant i tal... I em va recordar fins i tot... Mira, d'aquesta, la escena de... la de porter o de notge, que no em recordo la tia, aquesta, cada vegada... No, no, no, el dir bogar de... Ah, que la tia és una directora italiana, que és directora d'òpera, també, directora artística d'òpera, i que es nota tot això, és que ara no em recordo el nom, però veus el stil d'estètica, i jo crec que aquesta de Neon Demon va per aquí, diguem-ne, no? Molt calculat la posada en escena, molt, molt, molt, molt, sempre, eh? Molt saps tot... Hi ha fons blancs, hi ha fons negres, una part que són de part quan ella està fent el càstig, o quan està en això... Però, en canvi, hi ha una potència d'escenes amb una foscor, amb els neons, amb un esllum, amb un... no sé què, hi ha uns contrastos, i, a més, l'habitació d'ella, per exemple, no? És com molt, no sé, molt motel... No sé, molt, no sé, molt... Com has dit, aquella pel·lícula del David Lynch, el... el corazón salvaje, aquesta cosa, aquests espais... Sí, és que tot això es barreja, barreja alguna cosa, com molt així, molt quits, o molt hortera, amb un element, llavors hi ha un moment que entra un puma a l'habitació, no? Dius, ostres, símbols, símbols, simbologia total, no? Clar, perquè ja us explicaré quan la vegis, no? Aquí darrere és que va canta, com diu, ostres, això... T'ha volgut col·locar la simbologia aquí, també, del que passa amb el món, no? Vull dir, bueno, ja elabores, i, Rosa, si la vols veure, de debò... Sí, no... És una pel·lícula, però si està això, no... No és gens amable, però, bueno, és el que passa, és un cinema particular i especial, no? Deixem-ho a dos minutets, posarem la manera espredera que ens ha deixat, el dimarts passat ens va deixar, i res, doncs... Saps la que tenia en 93 anys, no em havia equivocat, oi? Sí, ja ho hagi dit. I considerada, bueno, la dama de la música, l'espana, i tal, i, bueno, realment jo crec que, bueno, que molta gent jo va potser no la coneixerà, per desgràcia, jo sempre ha dit que s'ha de conèixer tota la música, en carregat en guís, vin, perquè jo no sóc de l'època, no sé, del primer David Bowie, per entendre'ns, perquè jo, en l'any 69, tenia un any, però, en canvi, he descobert David Bowie amb el test, m'haig de descobrir, i la pradera, bueno, és el món aquest del bolero, de la música mexicana, aquesta música, però és elegància, amb què la senyora cantava, no?, tot el que comportaves una persona molt maca, molt bona persona, i, bueno, i que realment també es mereix, lògicament, un recordatori, i, bueno, i el que hi compusem de tot, a pa, el Amarraditos rosa, que està molt maga aquesta cançó. Ara torneu. Vamos a Amarraditos los dos espumas y terciopelo, yo con un regrujir de almidón y tu serio y al tanero, murmuran los vecinos, los amigos y el alcalde, dicen que no se estilan ya más, ni mi peineto, ni mi pasador, dicen que no se estilan o no, ni mi medallón, ni tu cinturón, yo sé que se estilan tus hojas y mi orgullo, cuando doy de tu brazo por el sol y sin apuro, no se espera nuestro cochero frente a la iglesia mayor, a troquecitos lectorre, corremos el paseo, tu salgas tocando de la la de tu sombrero mejor, y yo agito con don aire mi pañuelo. No se estilan, ya sé que no se estilan, que le pongas para cenar jadmines en el hojas, ...de luego parece un juego, pero no hay nada mejor que ser un señor de aquellos que vieron mis abuelos. ...m'haig d'anar a l'estona de la Mar Raditos, això és un bals mexicà, que no es va igual que el bals vieners, que ho sàpiga o això, no? Jo recordo que quan feia vaig a Saló que ballaven diferent, no me'n recordo quin moviment era, però no és el mateix ball, és diferent, un altre moviment és més dinàmic. Una demostració. Sí, sí, sí. Una caja de sorpreses. Sí, sí, sí. És una cosa aquí. Bueno, bueno, bueno. No comento, no comento la... Un bailecito. Tu vas patir en tus cannes. És veritat. El dia de la teva boda, que hem ballat a Francinatra. No ho sé, no ho sé. No em fa molt bé. Bueno, no em considero mai que em fes així. Vaig de Saló, tampoc és que sigui un experto. No soc d'aquests que fan així amb la mà, aquestes coses raras. Asfaltar els teus pinitos. Sí, però no te n'oblides, és curiós. Home, hi ha coses que sí, però el que és l'oàsic, el xatxatxar, això, el bals i tal, no te n'oblides. Vull dir que... Aquestes coses. Però recordo que vam fer una marató aquí, que va fer l'Altaneu. Com a la pel·lícula. Sí, sí, sí, com 12 hores ballant, tio. Hosti, què dius, una maratonda. Quina baronia. I venc de segons. Sí, no és broma, no és broma. Es volien regar unes càmeres digitals, digitals no, unes càmeres fotoràfiques bones, però com jo tinc una càmera fotoràfica ja bona, vaig dir donar-me els diners i em mando els diners. És veritat, perquè tenia una càmera. Cones que passen de les joventudes. Molt bé, és ballerida de bremi. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs, Rosa, una habitació com Vistas. Sí, del James Eivory. M'encanta aquest senyor. Sí, i la pel·lícula molt maca, molt plàstica, uns paisatges, clar, a Florencia. Oh, clar, és que jo... I després a la campanya Sa l'Ondres. Bueno, l'Ondres és Anglaterra. És una passada, els paisatges... Els interiors també són molt macos, molt d'època, tot supervent, cuidats als detalls, al vestuari també, preciós, que a més es canvien de vestit per sopar, per dinar, per sortir, per ser ja, per rebre visites, oh! Sí, sí, maravilla, no? Sí, és un desplegament de mitjans. Home, és que clar que és una classe alta, però alta. Llavors fan viatges, i mira, quan l'Ondres es capa o ha de fugir d'alguna cosa, o els hi ve de gust, doncs el cap a Florencia, per exemple, ja està. Molt bé. I clar, Florencia, quin xoc no de cultura, la cultura italiana, amb la naturalitat, que són els italians, tant per viure com per amar, per tot, no? En canvi, aquestes persones venen d'Anglaterra, amb molt més encorcedada, no? I es veu veus el xoc de cultures i de relació entre persones, no? I sobretot entre homes i dones, o dones i homes, no? Perquè les protagonistes, l'Elena Bohan Carter, i el que fa després d'aquesta gent que s'enamora, és el Julien Sanz. Després, clar, la que li fa de la mà de companyia, que és la seva cuina, no? És la Magie Smith, imagina, amb la persona que fa així, tota estirada, de senyora soltera, que no, que estava per vigilar de la reputació de la onra d'aquesta noia, que no parla amb els homes, que no s'enredin, o que no la enredin, perquè hi ha una mica la idea que els homes venen a enredar-te, no? I en canvi, veus que és un amor molt pur, molt desinteressant, no? Si no, que hi ha un sentiment real, no hi ha ganes de seduir i prou, no? És aquest xoc, aquestes dues cultures, i ells tornen una altra vegada a tornar a Londres, com que no ha pogut fer el pas, perquè aquesta cuina seva, aquesta de mà de companyia, s'ha ficat pel mig, ha evitat això, que dius quina frustració, quina ràbia, no? Avui diria això costa entendre, costa d'entendre, però, clar, s'ha de situar a l'època, no? Llavors, ella, aquí és on, quan ella torna, apareix un altre senyor, que és el Daniel Day-Lewis. De fet, per això he revisat aquesta pel·lícula, perquè havíem comentat-la de... El fil invisible. Mira, vaig revisar una mica la mi hermosa, la banderia, i aquesta, una visió amb vistes. És que l'has fet també el paper també d'estirat, de molt senyor, però sense emoció, sense sentiments, també molt cregut, molt cregut de si mateix, molt... Molt pagat, que has dit de si mateix, no? Exacte, molt pagat de si mateix, una miqueta també com el... És que ell sempre fa una miqueta, no sempre, però fa papers així, com molt estirat, molt com fredge, com calculadors, no? El fil invisible també ho és, no? I tant. Doncs aquí ho veus que és que no sap mantenir una conversa, no la veu a ella com una persona, la veu més com una possessió, no? I bueno, perquè t'has de casar, i perquè és el que es porta, i socialment són les convencions que n'hi ha, no? T'has de casar i has de dir una esposa i tal, no? I ella, bueno, però ella està dins d'aquest rotllo, i ella està pensant en casar-se, li ha dit que sí, i tal. Fins que apareix aquest senyor, el Julian Sant, aquest senyor que va conèixer allà a Florencia, i li recorda una mica tot, però tot i així ella també torna a resistir-se, no? I dius una, en reversat de sentiments i de sí, però no... ella volen escapar-se, fugir d'una altra vegada, que de debò és que no ho entens, però de debò amb la mentalitat d'avui dia costa, costa, eh? Clar. Però, bueno, és una miqueta, suposo que és un pas d'obertura, de donar un pas i de deixar viallir-ho als sentiments, i a casar-se o estar amb una persona per amor, no per les convencions socials, que sigui un bon partit, sinó perquè realment hi hagi un sentiment, hi hagi un enamorament, no? Jo crec que una miqueta, la lectura, perquè si no dius que era com un bon nyonya, no? Clar. Que era una mica nyonya de tota la histònia, que no... Home, és això, no? Se s'han d'enamorar, ja està. Clar, clar. I està bé, però és molt maca de veure, és molt maca de veure. Jo crec que el Gems Aibori va fer una cosa que va fer un cinema molt determinat, molt clàssic, dins d'un període, als anys 80, 90, jo recordo morís, quina més va fer, va fer un altre, me'n recordo, que hi havia moltíssim, i té tota una estètica que sortia a morir el... Ai, com m'ho has dit? Bueno, el que va sortir a Notting Hill. Hugh Grant. Hugh Grant, exacte. I jo d'això, vull dir, i crec que és un director que tenia... Bueno, que té molta potència, i com imagino que hi ha hagut una miqueta així, apartadet del... Bueno, no entra amb aquesta línia, ha fet el guió i ha coescrit el Call Me by Your Name. I sempre, amb les seves pel·lícules, no? Hi ha una certa elegància vinculada amb l'àmbit, també, una certa homosexualitat, que es remou, no? Per allà, jo no sé si allò és o no, però em refereixo que hi ha aquesta cosa, que es remou per aquí. I amb Call Me by Your Name, en comptes de fer la direcció, que la fa un itàlia que no recordo ara, ella està al darrere, però es nota bastant la petxada de... L'heu vist? Call Me by Your Name, la de l'Òscar. No sé de què va. Perquè és aquest nano jove, que està a la Toscana, també, no? Aquest cas és més... El senyor Gens Aibori s'ha buscat això a l'època Georgiana, a l'època Victuriana, a buscar aquesta idea. Exacte, no?, anem cap a aquest... Però en canvi, aquí és una pel·lícula dels anys 70, 80, no queda indecís del segle passat. Per tant, la percepció és de més modernitat, però et meten aquest tuf, lleugerament clàssic, no? I molt recatat, sempre que es parla del tema sexual, encara que sigui una cosa, saps, que sura per allà, no és allò que l'evidència, no? No sé, la mà està al darrere de la Gens Aibori, la notes, si saps que està per allà donant voltes, no? Però, bueno, jo crec que va ser un problema entre el Merchant, que era el productor, no?, i el senyor Gens Aibori no sé què va passar allà al mig, però va haver-hi una època que ara estava molt conjunt, no?, i que produïa moltes coses i feia moltes pel·lícules, no? I encara que el fos a dins de la direcció, es va trencar aquesta societat, i de cop i volta, Gens Aibori va deixar de pareixa, de pareixa com a direcció, no sé si va passar alguna cosa més, va fer alguna coseta més, va fer la Copa d'Aurada, un parell de pel·lícules, no?, post-tamer d'època, però és una llàstima, per aquest director, va estar molt bé als 80s, però després no sé si ha evolucionat gaire, potser li hem parut la pista, no? No sé, que era de l'any... sí, del 86. 86 per all, no? Perfecte, perfecte. Molt bé, doncs, Nacho, Match Point. Match Point, una pel·lícula que em va agradar en aquest moment, i ja ha tornat a veure i em continua agradant, és un anti-budialen, perquè, de fet, clar, fins aquell moment, budialen no havia fet pel·lícules així, després hi ha fet alguna cosa, no?, però això de cop i volta va sobresortir una pel·lícula absolutament dramàtica, en la que no surt budialen, però que és de budialen, és com una... va trencar una mica, no?, ja no surt i tal, i faig una pel·lícula dramàtica fantàstica, fosca amb una definició de personatges només amb guió, i sobretot amb els diàlegs, com els que us trobessin, els personatges, però és molt difícil, no?, perquè em posaré molta palabreria i tal, però molt puntual. Una descripció d'aquesta... que la Bretanya actual, molt elitista encara, no?, en algun sector, no?, d'una família, que no quedaven en clàssic, si és noble de mena, però, com a mínim, sí, que té moscales, té fàbriques, hi té molts negocis, i té un estatus que viu com el... Burguès. Noble, no?, el Burguès, no?, perquè té una casa i ja... Sí, sí, és bestiar. Té els campos i ja ells tenen... que fan caseres i tot i... Sí, té reines, extensiós i... Exacte, és tot una mica com si fos la noblesa rural més rància, ja, de... de la Gran Bretanya, però sembla que són... nous rics, diguem-ne, no? Llavors, aquest... protagonista que és Jonathan Fitzmeyer, que és absolutament el contrari, diguem-ne que la pel·lícula està dividida en dos bandos de personatges, diguem-ne. Els que són els guanavis, que volen ser, no?, que volen arribar a aquesta classe tan jovent, aquesta classe tan analitista i tal, que una és l'escala de Jonathan, que és una triúfa casada, que és molt intent, i tal, i que... El segon camp principal és la seva belleza i la seva... el seu magnetisme personal, perquè són persones molt atractives, físicament, de caràcter i tal, que en dos, tant l'escala de Jonathan, com el Jonathan, com el Jonathan, que és un fill de la família, que només ha tingut una relació amorosa. I també, el Jonathan i el Jonathan, que són els dos germans, que són els fills de la família, que és de la família que està nobla, o de la família de les noves rics, de la família que és de la família, que té gent molt snob, molt sis i tal, i que... bueno, aquest és un each point, perquè el protagonista Jonathan Fitzmeyer és un antic campió de tenis, que per a algunes circumstàncies, per les lesions o perquè no tenia la capacitat suficient per arribar a ser un número 1, doncs es va quedar en una posició intermitja i al final, ara ja no juga professionalment i s'adica a un club de tenis, a fer formacions, professor de tenis, d'aquesta gent tan elitista, al final d'aquí comencen les relacions i comencen a conèixer i a conèixer la seva novia, que després es casarà, que és una noia així, també molt bon definida, que ella no té la culpa de ben escut en aquest envient i és una noia molt normal, sencilla, incatussable, i el pare està molt content que al final estiguem aquesta persona que li fa una mica el pes, i sap que per a la seva una mica feble no anirà el millor, no podran anar amb un... llavors ja es conforma amb això, perquè s'aclaca el pare per aquest paper, tu ja estàs bé perquè aquesta, si no, amb qui anirà aquesta, què passarà amb aquesta, perquè és una mica així, i l'altra no, l'altra és el fill més al capesa de família, o l'ERD, l'ERD natural, doncs amb tot això es falla un cóctel no de sentiments d'aquesta gent que volen, que volen per sobre de tot, volen arribar a aquesta classe perquè significa no per prestigi i tal, i que al final són capaços de qualsevol cosa com es demostra, perquè no explicarem exactament l'argument, però que són capaços de qualsevol cosa per arribar-ho, i com al final sí que una mica la sangre tira, aquestes personatges acaben relacionades entre ells, els dos outsiders acaben clar, que et posen com un que tenen, al final es acaba unint, acaben unes trames i tal, però tot molt foc, molt ben definit, a nivell d'estètica també molt bé, tot aquestes estancies, tan fosces, caobes, elegància, ell que va amb el seu xòfer per Londres, allà, amb uns trajes, allà, fantàstics, tot això, tota aquesta cosa combinada amb una foscor i amb una definició dels personatges que ho fan molt bé, la veritat, però el que li han deixat això no fa bé, i el Jonathan Pritzmeyer és que només amb aquesta cara que posa de molt contingut, de persona que té molta cosa per dintre, perquè ell està ja, ell està intentant, i fa el seu paper, i fa enganyar a tothom que el veritablement és com és, i el que vol ser, i tot això, monto una pel·lícula que no té molt a veure amb el Budián en qui coneixem, però molt profunda, amb uns diàlegs molt bons, i amb l'imatge aquesta o el missatge de l'imatge del principi de la pel·lícula que es veu a la bola, tan jugant a tènis, i la bola toca la cinta del tènis, vota, i no saps per on caure, i acabo a fer, i acabo fent la veu a l'off, que diu, no, no, al final, el tènis, com en la vida, diu, necessites un golpe de suerte, i sinó que saps per on ha caigut la bola, i estar-lo senada després amb el que passa, una obra d'art petita, continguda, tot el contrari del senyor Kubrick hem parlat, re d'excessos, tot ben posadet, tot una economia de mitjans brutal, i un resultat molt bonic. La primera pel·lícula que va fer fora dels Estats Units, exacte, britànica, sí, sí, sí. I, a més, vull dir-li el que té quan l'encerta, l'encerta, promueixen el cert. A part de que ha fet pel·lícules clàssics que ja coneixem tots, però bàsicament clàssics basats en el diàleg no, manhatans, molt diàleg, molt diàleg, no, desconstruint a Harry, que són autèntiques preciositats de pel·lícules, són genials, però aquestes, que ja entrem en aquesta línia i tal, jo, a mi això, no sé si al final he pogut veure a Wonderville, no sé si l'ho ha vist, doncs t'intenteu veure-les, sisplau, perquè jo crec que és una altra rareza, a mi que dius, una altra, sí, m'extret a un vudialen que dius, és vudialen això, vull dir, vudialen s'ha caigut dins d'un tram viell amau de seu, i què està passant aquí? Quina meravella, què és això? Què veu fa aquest Gwinslet? Què veu fa el, no sé com es diu aquell senyor, el germà del Belushi? El jove Belushi, no sé què es diu, no m'he equivocat, que és el germà, Jim Belushi, perdona, i tal, és que dius, quina percepció, vull dir, una altra vegada estem jugant el tema també de l'escena, de les coloracions, com canvia aquesta cínia, aquesta nòria, no els colors, i llavors reflecteix amb la cara, no? Vull dir, hi ha un treball allà al darrere, que jo penso, quina meravella és que el Justin Timberi, que està bé, i tot, vull dir, que dius, és complicat això, eh? La criatura canta bé, però actuar dius, bueno, fa el que fa, però, ostres, vull dir, que em refereixo, que és això, per tant, jo el recomano com una rareza, o com una peculiaritat, com Matchpoint, que per mi és una cosa que dius, això és vudial, eh? Sí, sí. És vudial, eh, clar, que hi ha el tuf, però falta... O aquella del Mac, que ell fa de Mac, també, que és també a Sangreterra, i ja va amb la escala de Johansson, i ja fa de la seva ajuda, no la seva... No sé què, del rei escorpió, no? No, no, és el màgic, el Mac, o el escup, o el escup, o el escup, o el escup, o el escup, o el escup, o el escup, o el escup, que ell fa de Mac, i, bueno, però hi ha hagut un assassinat, i al final descobreix qui ha estat el... Potser que és el escup, ja diria, sí, però és que hi ha hagut cara, ja, i... No, recordo, aquesta, recordo d'aire. Constantinopla, la paraula de ella, sí, sí, ara, ara, ara, i aquesta era escup, ahir pensava que era l'altra, la... Jo diria que sí que era escup, no? No sé, ara no m'ha recordat... És que hi ha una que es diu, ho flipat jo ara, mira, no hi ha una que és la maldició del rei, no sé què, escorpió, o jo ho flipat ara, i més... La maldició del escorpió de Johansson. Ah, oi això, mira, ja l'he canviat. Però aquestes més antigues... Vale, vale, vale, és que m'he sonat que també comença amb un tema de màgia. El Caïno també és més antigues, xulíssima. Però aquest hem sonat també algo de màgia, i per tant, per això l'he posat dins de la... Que no sigui que sigui una altra història. Sí, va ser posterior a Math Poin, eh, que també la va fer. Igual que també la va fer fora de Txulí, la va fer a Anglaterra, igual que després la va fer Viqui Cristina Barcelona... Café social i a ti, que també la va fer a Txulí. Ah, està molt bé, això, cafè social i a ti. Sí, sí. I aquella també de la mitja nit, estàvem a Midnight Paris. Hem barat amb l'estat. Midnight in Paris també està bé, sí. Està bé, que sí. És una altra cosa, és una altra idea. És original, també. Sí, és original, perquè s'ho faria la Gertrude Stein, no? No, vull dir, està bé, està bé. Sí, jugant una miqueta amb els espais, amb el temps. Sí, això està molt xulo. Bueno, doncs, encara hem de parar d'un parell de pel·lícules, parlem de Gorrion Rojo i es parlem del Malvado Loboferroz. Rosa, farem una punt també, una a l'altra. Sí, un curtet, curtet, sí, perquè tampoc no és... No, i també amb Gorrion Rojo, encara que la pel·lícula és llarga, perquè dura dues hores i 20. Ah, doncs comenta't un. Sí, no, però no, perquè tampoc faré una massa llarga, vull dir, que comentari... Vaig anar a dir a la gent amb el llibre, perquè em va caure el llibre, i el llibre vaig començar a dir quin rotllo és això. Puc, no m'entro en aquest joc. És que el tema d'espies i va ser espia russo, que ja és una cosa com una mica passat de moda. Llavors dius, bueno, ja això no m'entra, però una mica, doncs, també l'ambienta no ara, sinó una miqueta abans, una miqueta allò que estem parlant de los dos milers, al principi. Bueno, és la Jennifer Lawrence, que de nou està dirigida per Francis Lawrence, el que ha fet a los juegos de l'ambre. Però, clar, no té res a veure. Ni el director, ni l'actriu, aquí ho crec que han madurat tots dos. Vull dir, la Jennifer Lawrence ja ha fet alguna cosa interessant, com això de madre, com actriu. Ens entenem, no com a concepte de pel·lícula, però ja és un actriu que ha anat creixent, que ja no és l'acaba tirant porall les fleixes de los arcos, los juegos de l'ambre, per entendre'ns que hi ha una evolució. I aquí ha sigut director i actriu. Ella està perfecta, ella està impoluta, no es pot dir una altra cosa. I estem amb una rússia que, curiosament, està conformada per actors com Jeremy Irons, per dir-ho de volta, però, bueno, cola com a rus, com a cosí, si li posa unes ulleres així, cola com a rus, i tal. I llavors, tot aquest món de la intel·ligència russa i tal, la preparació d'aquests esparrous, d'aquests gorriones, que són les que ho donen tot per la pàtria, sigui a nivell físic, a nivell mental, qualsevol element, és a dir, tenen una canya increïble, a nivell emocional, la capacitat de fer canviar la gent, si cal entregar-se físicament s'entrega, si s'ha de jugar sexualment a jugar, si s'ha de ser sensual, tot això ho aprenen. I a partir d'aquí comença una història de vinculació entre una espia russa i una espia nord-america, que ell és el Joel Edgerton, és un tio que és conegut també i que ha fet pel·lícules. I a partir d'aquí és un joc d'enganyifes, de realitats d'enganyifes. Realment, ella i ell, que també és una espia americà, estan jugant realment a la veritat, s'estimen de veritat, o estan jugant per aconseguir informació. Dona molt de joc, això. Exacte. Dona molt de joc, és una estètica molt correcta. El final, l'únic problema és que és una pel·lícula americana i llavors et vol explicar massa. No cal que m'expliquis més. Els americans hi ha cert nivell de cinema americà que li donen massa voltes al guió, perquè jo crec, i perdoneu-la per un comentari probablement una miqueta supremacista, i és que els americans havien pel·lícules que dius, és per tontos. És que de debò dius, però ja està bé, que ja ho entens, que no m'ensenyes més vegades això. Com si els hi costés més introduir-se en canvi el cinema europeu és molt més parco amb aquests temes. És molt més com ja t'ho he explicat i ja està. Si no l'has enganxat, t'ho entenc per tu. I aquesta cosa és el que dius, no cal, li sobren 20 minuts a la pel·lícula, o més, dues hores i 20 és massa per explicar tot això. I la pel·lícula desenvolupa bé, hi ha escenes punyents, hi ha escenes que dius, ostres, et tira una miqueta cap enrere, hi ha l'amens sanglínolents, lògicament, a d'haver-los. I una relació, insisteixo, entre uns i els altres, bastant malaltissa, per un costat, per l'altre... Bueno, hi ha una escena que a mi em va deixar una miqueta sorprès, on veus la maduresa de l'actriu Jennifer Lawrence, que davant de la classe d'aquesta gent que està aprenent per ser esparrous, per ser espies, clar, un plantejament és que tingui que seduir una persona, i llavors, ella sedueix una persona a un noi que ha intentat violar-la. Un company que ha intentat violar i que ja s'ha de fer, i li ha fotut de cara de bufes, així et porta la cara, així, que dius, perfecte, no? Vull dir, en aquest cas és una defensa i una demostració, però no jugant, sinó la realitat, és a dir, el tio la vol violar de veritat, és a dir, és un tio que ja té aquesta problemàtica, no és que sigui un joc d'aquests... I llavors, el que fa ella és dir, vale, perfecte, llavors, la pròpia monitora, que és una filla de sa mare, li diu, li porta aquest violador company, el col·loca allà al mig, i li diu, i ara provoca'l, i clar, ella diu, tu a mi m'has de fer mal, posa't, et provocaré, es treu la roba, es posa davant d'ell, però ho fa també la càmera, que no es veu res del nu, exceptuant un pit, una cosa molt elegant, no? Però l'escena és bèstia, perquè ella es veu que s'ha xerranca, parlem clar, i li diu, i ara penetrem, i clar, l'altra, com diuen, ara jo sóc la que porto les exacte, es descol·loca, no hi ha manera que tinc una erecció, i això tot molt girat, i dius, ostres, quina potència d'escena, quina cosa que exuda tota la ràbia d'ella contra aquest tio després d'haver-li fotut de bufes ella, perquè ella es defèn perfectament, no es deixa ni tocar un pèl, quan ell diu, clar, a més li diu, posa't d'esquena, li diu, va de bu, miligüents de fotrevantallots, ella que el deixa tombat. És una escena molt potent, però que en aquest cas dignifica moltíssima la dona, perquè diu, ara, si tens pebrots, tens una erecció, i en penetres, i no hi ha manera, clar, és el triomf, amb una escena molt crua, però molt clara, del que és capaç de fer ella com a espia, i com pot arribar a fer-la al contrari, com amb una mirada seductora pot provocar en l'home una reacció per aconseguir informació, clar, és una cosa estranya, una cosa molt determinada, són armes, exacte, però la pel·lícula en sí es manté bé, es manté bé, per tant, recomanable, però una mica li sobra una miqueta. 5 minutets, parlem del Malvado Loboferós, vinga, vinga, i si no acabarem amb la preveure d'altra vegada. Jo trobo que vaig punxar quan vaig triar aquesta pel·lícula, i ja sabeu que m'agraden molt els dibuixos animats, perquè normalment són no només per nens, són també per adults, i hi ha coses. Clar, jo vaig llegir la recenya que es va publicar al periódico, que deia que es diu Un refinado caramelo, clar, i diu que són uns dibuixos animats, no són estomòs, sinó dibuixos. No és japonès, això. No, no, no, és francès o francès. És francès, és d'Algeandrena, que diu que no hi vengem en rene. Bueno, diu que està basada, clar, està fluixeta, jo trobo que està molt fluixeta, és per nens, jo parlo per adults moutros, i fins i tot jo diria que els nens, si n'és petits, potser 4, 5, 6 anys com a molt, perquè les històries són molt senzilles, molt senzilles, una mica avoridota, et pots arribar a dormir, perquè els personatges són animals d'una granja, i diu que ve a ser, clar, no sé, una vistella com si fossin les fàbules de la fontain, les fàbules del zorro, del lloc, que van anar a la granja a menjar-se els animals, però clar, li donen la volta, li donen la volta en pla divertit, el llop, el llop, el torrito, la guineu més petitona, més que no té èxit pobra, que no aconsegueix menjar-se un puig extra. I en canvi, quan roba uns ous, aquests ous, i obren els exclat en els ous, ja sabeu que aquella impronta que tenen els pollets, és de la primera servió que troben, es pensen que és la seva mama, doncs es pensen que la guineu és la seva mama, i ja tens allà els 3 pollets enganxades. A veure, això és molt divertit, això és molt graciós, però després no es va mantenint, es trobo que és un ritme molt lent també, la història queda molt senzilleta, no sé, jo trobo molt senzilletes, els dibuixos sí que són molt macos, els dibuixos sí que us salvan, però esteticament sí que és el llop, que després sí que hi ha el llop ferotxa, que s'enriu d'aquesta guineu que no... que no menja res, no passa res. I després, en realitat, són tres històries, si fan com si fos una funció de teatre de fi del curs, d'aquestes defenses nens, que s'estan preparant, però no acaben d'estar preparats, i el públic està ja esperant, i llavors obren el teló, i comencen a representar les tres històries, tot basant en els animals de la granja, i després l'última és del Paranoel, i també és una divertideta, però jo trobo, li vaig trobar, a faltar amb xispa, feia falta una mica més de marxeta, perquè era molt lenta, i llavors els gags més divertits, i tan lents no acaben de lluvir-se. No sé, jo no... No agrada ningú, ni adultos... Jo crec que els nens tampoc no s'ho van acabar de passar bé, del tot, perquè hi havia vegades un humor també una mica recurrent, les caigudes típiques, les han s'ho pagades... No sé, m'ha decepcionat i em sap molt de greu, perquè vaig apagar les pel·lícules... No són certes, les coses... Serà un altre, un altre moment. Molt bé, molt bé, fantàstic. Sí, digues-ho. No, que a sobre la volia anar a veure amb la versió original a Francesc Barcelona, a sobre. Em veig quedar aquí amb un cinema d'aquí de la comarca. En Andreu de la Barca, mira, a la triom. Que fan pel·lícules interessants. Molt bé, molt bé, fantàstic. Com sé que en la xolera era molt Julio Iglesias, i aquest tema, vull que et quedi amb aquesta línia. Vinga, jo... Me voy a azotar, no? A mi el Cañí, alguna hora de la nit, un acompanyament... Tot el que fa falta, no? No, però les pel·lícules són per a la majoria. No, no, no. No t'he de posar el Julio Iglesias. T'he de posar una cançó de Julio Iglesias, que va versió una a la Mariana Espratera per acompanyar-hi. És que domineu-te que és caballó viejo. Això és un clàssic de caballó viejo, no, no, no, no. Allà va que ja m'acaposa. Doncs posarem la revisió de la pràvera, que segur... Si no, això és... Ja l'aparell, dic, no, no fotem. I bé, doncs, com a mínim, és per acomiadar-nos. Falta un minutet i fins i jo us cabem. Molt bé, que ens veiem. Bona tarda. Bona tarda.
