En un últim programa de la temporada de la Babilònia, o ja s'acaba, eh? Tot dubó s'acaba. Ja acabem de negociar un contracte, insisteixo, milionari. Jo he demanat clàusula de rescissió, perquè a mi m'estan tocando, i jo necessito una cosa que sigui més fort. M'estan tornant a mi de salva, perquè tinc una salva més en poca darrere d'Esber, per dir alguna cosa. Sí, a salva a mi no, no se preocupen. Que fort, no dius buf, quin canvi, no? Exacte, imagina't. Molt bé, avui, com deia en últim programa, per últim programa, la temporada, la setmana que ve, si ens acomiadarem de tots vosaltres. I avui parlem de llibres, de pel·lícules, el David ens seguirà parlant d'Iperión, amb aquesta lacaia d'Iperión, Cristian i Saga, del Dan Simons, i jo una mica llibres profuns, perquè el David és un clàssicot, i jo parlaré d'un llibre que jo crec que s'hauria de convertir en un clàssic, més que res per aquella gent que li interessa a persona que hi estima Barcelona, i que vol saber Barcelona des de l'època prehistòrica fins a actualitat. És un llibre que es diu Barcelona, una biografia, de l'Enric Alpena, i ho comentarem molt bé, molt, molt didànic. Més i tot un trosset, eh? Sí, però molt bé, és aquesta la línia, eh? Vull dir, vas tirant, tirant, tirant, i ho comentarem després una mica, sobretot aquelles coses que potser són una mica més feixugues, altres no tan, però bé, ho farem. I pel·lícules, encara que ha passat la setmana que hem parlat de The Neon Demon, volem seguir parlant de The Neon Demon, perquè l'he vist al Nacho, exacte, i hem de veure la visió Nacho, de The Neon Demon, eh? Clar que sí. El que he comentat fora l'entena, que la visió Nacho entén el, diguem-ne, la varietat d'opinions que va despertar aquesta partícula en el Festival de Cants, una varietat que va anar fins a l'entusiasme a la Butgeo, diguem-ne. Exacte. Sí, sí, sí, a l'Òdic la gent marxava del cinema. Sí, sí, va ser una relació extrema, per tant, jo ho entenc, i ara parlarem. Molt bé, molt bé. I ja recament. El David ens parlarà de la última de Jurassic World, del Ballona, que ja fa una cara xirrara, i tant, imagino que això vol dir que no vam a cargar una pel·lícula. Sí, ja està fent sorolls de tirar-nos els rics, i tal. D'un altre bitxo, no? D'un altre bitxo, no? Sí. Ja no sé ni com es diu. Però on té, no? Sí, no, no, ja és nom en Yeti, d'aquells compostos. Vale, perfecte, ja ens comentarà. Alien. Alien, no, directament. Parlem d'una pel·lícula que es diu God, que ara és una pel·lícula... Cabra. Cabra, és enllò. Molt bé, eh? God. God, sí, sí, sí. Ho comentarem perquè és una pel·lícula molt peculiar d'aquelles també a Morrowdy, que jo la vaig veure perquè pel·lícula, si va ser Sandence d'aquest any o del passat, ara ho comentarem, i és aquesta pel·lícula que se't deixa una mica descol·locat, perquè dius, això ja ho he vist moltes vegades, però bueno, ja ho veurem, ja ho veurem. I per descol·locar, dos pel·lis, eh? La naranja mecànica, i 12 anys esclavitud, que també... Hi ha moments que et descola una mica, hi ha escenes que et quedes, que dius, mare de Déu senyor, no? Que una mica, que això ja també ho comentarem, i bueno, i si diem temes parlarem, també, de més. L'única, com avui no és una mica més tranquil·lets, avui es compleixen 25 anys d'una pel·lícula, que no és que fos una gran pel·lícula, ni molt menys, però justament avui s'estrenava... Tina, what's love got to do with it? Ai, por dios. El biòpic, home, és una excusa per posar una cançó, ja sou aquí. Sí, sí, la quadratura de círculo i jomí. Bueno, clar, no sé, he vist avui les efemèrides, no? Per tant, no vull dir, són efemèrides musicales que veig de trenar en compte per internet. Li he pensat dir, com parlem de cine, de música, i la tenia a casa, abans de ser una d'original, dic, bueno, potser aniré a veure com són les típiques cançons de la Tina Turner. Era l'Àngel Abasset, qui... Sí, era l'Àngel Abasset, sí. Que bueno, que per mi estava massa catxes, perquè és una tia que fa culturisme. Home, la Tina Turner deixa l'anar. No, però quan era jo, quan estava tan catxes. I les cuixarres d'aquí... Sí, no, però dic d'aquí dalt, no d'abans, les cuixarres sí, però et parlo que és a la vella, però allò hiper... Musculada. Massa, massa, per mi. Potser m'hauria hagut de fer una mica de... Tu tenia la Tina Turner. Doncs tenia 70... Largos. Largos, perquè Protmeri la cantava als anys 67 i ja tenia 20 anys. Doncs potser li... 70 i pico. 70 llargs, probablement. No sé si actua o està retirada. Em sembla que tant o qualsevol fa un rotllo a les vegas, una cosa d'aquestes. Com a tonjons, que ve ara a Festival de Pedralbe. Exacte, ja està viu i bé. Com a en la pasta i a dir el que queda de l'any. Que tenien 92 anys i van anar a l'any passat a l'Estarlight Marbella, van a cantar. O aquí a Barcelona, va ser on va cantar. Sí, aquí a Barcelona, sí. Mira, té un any més que el meu pare, se té 84 anys. 84, té? La senyora Anemaye Bullock, que és l'any nou. Té 84 anys i la Tarmeria. Escuda tènesi al 39. Ostres. I n'escuda Anemaye Bullock, que és coneguda com Tina Turner. Home, jo me'n recordo, que jo era adolescent, ja tenia 50 pico. Clar, clar, clar, és veritat, tens raó. Com va fer el boom així de... Sí, sí, sí. Justament que això ja és el What's Love Cut to Do, i com es deia aquella cançó tan famosa, que va cantar. Clar, l'Aela. Números en els que són. Sí, sí, aquí no hi és, perquè són cançons més... I en posin exorable, tu. Posteriors, no? Mare meva. Doncs sí, sí. Doncs ja per cert, l'altre dia vaig hora, ja parlant, ja era quan s'ha parlat de la caïa d'Hyperion, el vam fer per la dos, em sembla, el primer concert dels jardins de Pedralbe, és que estan fent aquí, del Palor Reial. Sí, jo que ve, que ve ton Jons. Ah, sí? Ah, perdona. Em pensava que deies a l'Estarlet Marbella. No, no, gran, aquest any a Pedralbe és ve ton Jons. Ve fort, eh? Vam o sair, no? Jo, la dona va veure i va fer com ton Jons. Sí, sí. Dic, hostia. La Lila, la Lila. Diu, morirà, morirà. Em pensava que estava morirà. El tigre de Gales, no? Ja, quan va sortir a Marsatacs, ja que mira que va llargar una cosa que dius, hostia. El que va passar és que va sortir no per res, i jo no sóc... Home, tothom som estetes, no, que es diu, no? Vull dir que va sortir la Inohar Teta. Em va dir, mira, estem fent aquí. I el Josep Carreras. Hostia, Josep Carreras. Està molt gran, aquest senyor, eh? Molt gran, eh? Està gran, eh? Però està molt gran. Va ser que la malaltia li va passar fàcil. Imagino, però és que, clar, jo feia tensió en el Vella, i jo l'hi visc molt gran i... Molt demacrat. Molt demacrat, molt, molt. És que és lògic. Va tenir una malaltia molt fumuda, lògicament, però... La malaltia, després de la malaltia, va quedar molt xupat. Sí, exacte. Però em creia així, bé, però vaig veure com si... No sé, sembla com si estigués... No crec, no? Vull dir com malalt. Una necessió molt estranya, no? I és el que diem, hi té una edat, no? Llavors... cantant el Brindis, la Traviata... Doncs es quedava a curt. A més, l'Arteta, que ja sabeu que sempre n'ha donat així com molt... És que, si t'hi fixes, molts cantants d'opera, quan es fan grans, ja surten molt poquet. No, clar, clar. A la Montserrat Caballer no la sentiràs pas massa. Perquè ja la veu, ja no és la mateixa. Sí. Ja no és la mateixa. Molt menys. Això que hem fet cuny en aquest festival, haig improvisat, però és que val la pena, perquè mira, surto aquí una penya, de los Jacksons. Hola. Que fort. Sí, los Jacksons que deuen tenir també, jo què sé. Sí, sí, sí. Home, si mai que tenia 50, 60... Fa 10 anys, ara tindria 60 anys. Doncs imagina't. Ah, tindria 60 anys. I allà eren els petits? Elvis Costello. Uf! Bueno, perquè tenc... No, però aquest encara agafa la guitarra i canta. Espera, espera, espera. Que viene más. Miguel Ríos. Però no sabíeu retirar, jo. No sé. Jo sé que feia una gira de comiat. Miguel Río Chico Malo. Sí, sí. I Sempol Mainz, que bueno... El Salvador Sobral. El Sobral també ve, sí, sí. Això va ser interessant, eh. Perquè aquest tio canta com els Àngels. Sí. I canta jazz, i canta blues. Mira, i Gora Ambregovic. Ostres. Sí, aquest que fa música, les pel·lícules aquestes del Cústurica. Cústurica, sí. És música molt de... És molt canyera. Valcànica, diguem-ne. Però és canyera. És que és la música de l'Ormiguero, per entendre'ns, no? Sí, o així, sí. No és el mateix. De fet, al principi... De circo. Música de circo. Sí. Música d'aquesta de Gitanos Balcánicos. De Gitanos Balcánicos, sí. I llavors... Però això pot agafar un mal de cap, tio. Bueno, és la molta zona. Home, jo vaig a escoltar, si un dia parés pot fer-hi veureu a escoltar. Ja fa anys vaig a escoltar el Terrat de la Pedrera. Fan concerts. Sí. I tant, tant, tant. El distiu fan concerts a la fresca. I vaig a escoltar un músic, que és del Kurdistan, i que fa fusió amb música d'aquí, en de l'Usa i tal. Que es diu Gani Mirzo. Molt. I, ostres, val molt la pena, eh? Música així... També d'aquest estil, diries, això... Música de fusió, no? Molt étnica, però... Sí, molt étnica, però moderna. Estrumès, clar. Sí, sí, sí. Perquè els països tradicionals tenen una sonoritat... Això que té el nom és, ara està fincat aquí, de fa anys, ja, molts anys, i és, no sé, si es mesta de la universitat, no sé, fa anys que es digui de música i tal. I, ostres, és un virtuós, però un virtuós del grup que toca, i se'ls anà, eh? Sí, molt curios, i tal. És que a vegades... Mira, el millor més raro que últimament hi visc va ser, amb un programa d'aquests, no me'n recordo, de Talent, un d'aquests, que va sortir... El Comemel Donut. No, no, no. Això sí, això va ser una experiència religiosa. Que em veu avís. Com? Què està fent, no? Jo que espereixi a fer twerking, però amb les càmeres aixecades, no? I, però, què és això, no? Ara té un punt, eh? Tots els nens canten el Comemel Donut, eh? A ells de 5 anys. De 5 anys? La meva neboda de 6 anys canta Comemel Donut. A veure, nena, a veure... No s'ha volgut. No s'ha volgut. No s'ha volgut. Que vol dir, no? Però una mica de molta angoixa, no? Comentari. Els meus no, els meus. Vayan al Swish Swish. Allò que fan, allò, i tal, no? Sí, sí, sóc incapàs, però és un bordo. No, sí, impossible, impossible. Doncs el que té allà. Un dia veia, no sé què... Vaig a veure, un quadro flamenc, però basc. Tio, eren llitanos bascos, uns peaces de rones. Vaig a la motxachote del norte, amb una veu que no acostuma a ser tan prima, perquè la preu... Ah, no ho veig. M'és potenta, no? Cantant amb basc, tio, però cantant amb basc, però aflamancat, i de conya, i fent els requiebros, i el que vulguis, no? És potente. I va ser una cosa com que vaig dir, ostres, quina cosa més rara. I al final, no va evolucionar gaire la cosa, però vull que es freixi. No, no, no. Casi com el jotero japones. Sí. Algo així. No, però ho feien en sèrie. No sé què digues, feien broma, feien conya. No, no, els tios. Feien bolos, i tant, no vull dir cap. No estem parlant de res del programa. Estem fent aquí una xerrada, com les deixem parlant al bar, que això ho va haver de tenir en quan. Som pocs avui, no? Sí, sí. Humanitzem-vos la ràdio. Però, cert, ara que esteu així, mireu-vos el documental que us he passat avui. Sí. Ah, sí. No l'he vist, però... És un documental que estic obert al públic, que és de YouTube, i es diu Matadero. Ah, sí, sí, sí. Jo em sembla que alguna cosa m'han passat, que tiren de tot allà. Pots això? No, és això. Per fer-lo saber cremes. El com. No, el com. Ah, vale, vale. És el com. Simplement. Com maten pollastres, com maten porcs, i se't tron les ganes, eh, de seguir comprant sons, quin tipus de menjar. Ostres. Bona meva. Ens farem vaixetarians al final, eh? Sí. Tu te n'enfots, però jo penso que és l'evolució de l'ésser humà. Clar, clar. Jo crec que sí. Crec que... Aviam, i jo no puc... No puc dir-ho. Torna l'abra, no? Pujar l'abra. Sí, sí, sí. Jo crec que menjar d'essers vius és... No, no, no ho veig ètic. Ja. No ho veig ètic. Tot i que jo menjo, eh, i m'agrada. T'ajuntaries bé amb la dona, però tot i que menjo carn, penso... Esatarianes, eh? No, però diu això, però al final es acaben passant. Clar. Sí, sí, sí. Cala dient això. Poden anar trasfactors, com l'educació, les costums i tal. Jo tinc un problema, és que m'encanta la carn, i el més, tio. M'ha gustat tot de mi. No, és veritat, no. Però m'agrada. Però penso... Però no, però penso... No, no, no, no. Quan veig un animal, una gallina... Penso, dic. Sí, està pleu. Pobre animal. Perquè l'has de palar per menjar-te el viu. Exacte. No saps el nivell de consciència que hi té, és cert. Això és com quan diuen, el toro no sufre, el toro no sufre, t'hi has d'anar... Però si tothom diguéssim, aquí tens la manida i aquí tens la hamburguesa de tofu. Està clar. O tens la hamburguesa de manilla, i veus que hem posat la barilleta i s'embalagui. Som un niburs. Però jo crec que en un pla de consciència més elevat, i potser amb això, els vegetarians ja tenen un pla de consciència més elevat, jo crec que la societat ha de rebutjar menjar. A més, a més, és que a nivell de sostenibilitat, no s'ha aguantat per enlloc, fer el gast que has de fer per alimentar una vaca, perquè et doni un bistec, no surt a compte. Com diuen alguns, amb el futur menjarem insectes. Clar. Sí, sí, sí. Jo sóc i capaç. Jo sóc i capaç d'ara mateix, plantejar-me dir una vida sense carn. Ho sento. És contrari, amb la ideologia que està la moda i tal, no? Jo no puc. M'encanta la verdura, m'encanta la fruita, però m'encanta la carn. No puc evitar-ho. Sí, i també. Bueno, després d'aquest moment vegan, que hem tingut, David, la caída d'Iperion, que és la segona part d'Iperion, que ens va comentar la passada setmana. O l'altra. Exacte, l'altra. D'alguna forma, Iperion era la meitat de la història. I la caída d'Iperion, ens explica la segona meitat. No recordo gaire bé el que us vaig explicar, però en aquesta segona meitat acaba de desenvolupar... El primer llibre ens va deixar en mica amb la història a la bord de la boca, perquè no sabia que encara no pogués saburir-la del tot, aquí te l'acaba de rematar. Te l'acaba de rematar. I bé, em sembla que vaig explicar una mica com estava estructurat la galàxia propera, el que és el... Es va comentar-ho? Sí. Segur. D'alguna forma, has d'esmascar l'engany. L'engany que el llarg de la primera novel·la, d'alguna forma, s'oculta el lector. No te la mostra. En aquest cas, l'escriptor, el MacGuffin, el cert jugar bé. Té un MacGuffin per allà, que és amb el qual, ostres, es manté a l'espectativa. I bé, la resolució... No explicaré de què va, o sigui, no explicaré com acaba, en un moment, simplement que els diferents elements que es plantegen a l'escena surten a la llum, i el que semblava més estable, el que realment... s'en sorra. S'en sorra per un motiu molt essencial, perquè gràcies a aquest ensorrament, es pot desfer del principal enemic. Hi ha un moment que un líder, o sigui, pastilla sol o pastilla roja, i triar la pastilla, de dir, ja sé que amb això provocaré el caos, però no provocaré l'eniquilació. D'altra forma, provocaré l'eniquilació. Prefereixo el caos que l'eniquilació. I doncs, triar el caos. I ara la novel·la que m'estic llegint, que és en Demian, que és la tercera part. Sí, són quatre novel·les. I doncs va a uns 300 anys menys al futur, i són les conseqüències d'aquella caiguda. Si els portals de l'ejectors, que eren unes portes, que tu et podies passar d'un món a un altre instant, que fins i tot hi havia un riu, que es deia els riotetis, doncs, et travessava aquest portal, i era un riu que el compartien diferents móns, era un riu multimundo. I doncs, clar, tot això està allà, al caure el portal, molta gent quedi... Clar, hi havia gent que sortia, hi havia gent que tenia feines a altres móns. Igual que avui et agafes el cotxe i te'n vas a una altra poble a treballar, doncs allà agafaves el portal i et donaves una altra planeta a treballar. Doncs, clar, van quedar... Va haver famílies que, tèricament, no es van poder trobar fins al cap de 10 anys o 15 anys, fins que no van poder agafar un anau que n'hi havia en poquetes, aquella època, perquè, clar, no feien falta el tenir als portals, perquè en aquestes naus, doncs, un anau espaial, que et portés gairebé l'abujet de la llum, però amb el que diuen ells la deuta temporal, que això rossagava, i podia ser que triguessis de veure't amb els teus pares 10 anys. Ostres. Amb gent que va quedar pel mig, mentre travessava el portal, i quan es va tallar, doncs, un braç es va quedar fora, l'altra para es va quedar dintre, i tot això. Sí, sí, un arre, o sigui, l'escriptor un arre, sembla que s'estigui visquent, o sigui, que ho hagi vist, de la manera en un detallisme que no es fa farragós, ni és excessivament descriptiu, però un arre d'una forma que, ostres, com si dius una realitat pel paper. No és allò de la science ficció, l'assumpte per jo no puc amb això, també ho haig de dir. Si jo començo a llegir un llibre science ficció, i haig de començar a imaginar i a imaginar. Al principi em va costar, amb un personatge concret, que era l'alcaldon, em va costar visualitzar-ho mentalment. És el que en moltes vegades, amb les trames de novel·la, és el que es fa, visualitzar mentalment. Per ser moltes vegades de Seb, és un film perquè no s'ajusta el que tu t'havies imaginat aquell llibre. Però, en aquest cas, és l'únic. L'arresta, ostres, tu ho expliques perfectament. Com és la gent, per exemple, que viu en móns amb una gravetat més més grossa que la Terra, per exemple. O en móns en què la gravetat és més dèbil. I com, ostres, quan vas a un món que la gravetat és més forta, ostres, tu vas més feixuc, no pots caminar, et costa més. Està molt bé, en aquest sentit. I tota la trama que hi ha enradera. Jo es recomano. Jo es recomano la saga. Ja vaig pel tercer, i m'en queda un altre. Doncs mira, parlis tio, sobretot, ara que ja estem, no? N'agafen entres en un món diferent, no? Hi ha molta imaginació. Hi ha molta, i molt ben feta. Això és molt important. Molt ben feta, perquè tot i que... Com t'ho explicaria? És que la veus factible, tot i que... Amb la tecnologia d'avui dia, és impossible que un objecte que tingui massa pugui arribar a la versió de la llum. No podria ser, és impossible. Però qui saps si, en un futur, tot això... Aquests hàndicaps es superen, no? Clar, d'uns portals de la Llectora, que pugui saltar de món a món. Però clar, si mires l'edat mitja del que estem vivint avui dia, també és per ells... Ostres, una pantalla que tu puguis veure, que està a 5.000 km de distància... Ostres, gairebé és com per nosaltres, algú que pugui saltar de món a món, a tres d'una porta. Sí, sí, sí. És la mateixa màgia, d'una forma. Perquè, bueno, avui dia, nosaltres crec que podem arribar a ser més conscients que abans de que... de que tot i ara ser impossible no entra dintre de la màgia. El fet de que tu puguis saltar de món a un altre. Si no, penses, bueno, el coneixement, diguem així, el pensament lògic que artesia s'ha imposat. Per tant, ens ha demostrat que, d'alguna forma, aplicant... ara no, però més endavant, un coneixement científic, tu pots arribar a fer coses que potser tot i ara les teoritzes, potser d'aquí un temps, no són tan teòriques, sinó són reals. Comences a pensar que les veuràs, diguem-ne. Jo crec que no ho veurem, evidentment. És que 40 anys més, què veurem? No diràs, no. Serà com ara, no. D'aquí 40 anys, veurem coses, veurem els robots, ens cuidarà, veurem no sé què. O veurem una altra cosa. Però serà un avanç tecnològic significatiu i ho veurem, probablement, si tenim sort i estatius. I inclús, segurament, hi haurà aspectes que no els intuïm, ara. Per exemple, als anys 60, potser sí que hi havia algun avançat, així, que podia intuir-ho, però, per exemple, el Simóf, però qui podia preveure que existís internet? Això es va inventar el segle XX. Internet, tecnologia mòbil... Hi ha molts avanços últimament, dels últims 20 anys, que ha fotut un salt, això. Fa 20 anys, un mòbil d'aquest era impensable. Sí, pensem, quan teníem als anys 80, quan teníem 15 anys altres, amb les màquineses, amb marcianillos, que s'ho veia, però, d'aquí, a la vida en què la nostra juventut i la juventut d'un noi d'ara, no té res a veure, a nivell, diguem, personal, a nivell d'interactuació amb la tecnologia, una tecnologia molt precària, que recordo jo, amb l'espectrum, allò amb el casset, allò, per intentar carregar el tètris, el que fos allò, de l'esteroït, i ara... Això s'ha perfeccionat, però d'alguna forma és el mateix. Sí, sí, sí. O sigui, essencialment, permet fer més coses, perquè ha agafat una potència tal que permet transmetre vídeo en streaming, en tendre real, pots fer altres burgheries, cosa que abans, evidentment, no, no ho podries fer. Però, per exemple, el fet d'un coneixement compartit, que per cert, demà estén de dol, ja ho sabeu, no? Per què? Perquè cap en internet. Estats units. Ah, sí? Allà hi ha aquesta en què es pot prioritzar-se on és quin tipus de tràfic per internet en funció del que potser tu paguis o deixis de pagar. Ah, sí, això va sentir-ho, que volia fer el tram. Sí, ja comencen amb això. Perquè això... Això com s'estengui? Això pot passar, que sí, jo què sé, que tu et puguis connectar a internet per el que sigui, i tu et vagi lent, però la connexió de mòvistar de la tele, et vagi cagant hòsties perquè mòvistar, a sota la pasta perquè el seu vagi molt més ràpid. La neutralitat de la xarxa se la vol encarregar. Uf! Però és el que diuen, bueno, si no inventarem una altra xarxa, no hi ha problema. Sí, sí, sí, sí. Ja està, sí, que és una tonteria. Sí, sí, sí, aquest pas. Bueno, és el que hi ha. Bueno, ja està, molt bé. Però no sé si la setmana que hem d'anar... Potser sí, me l'estic a veure. La setmana que ve, parlaré d'endimion. Perquè la setmana que ve, ja avanço, avanço. La setmana que ve. Prant sectat, tots aquí. Jo ja avanço, que el llibre que m'estic llegint d'endimion ens planteja, és una realitat, que l'església catòlica controla l'univers conegut. Bueno, no ho fa bo i en dia, eh? No, de la forma que ho domine aquí. En el seu moment va fer-ho. En el seu moment donador. A l'època medieval. Ja explicaré, perquè és un element molt curiós. És que em va sorprendre molt, eh? Bé, doncs, així una mica... Estem-nos tots en Àscos, i així la gent s'apuntarà la setmana que ve segur. Molt bé, doncs, jo t'ocupo de peus al terra, anem a parlar de la història pura i dura, Enric Alpena, periodista presentador, i per cert, ja que em tiro flors, company meu de la facultat. La primera part que jo vaig fer la carrera en dos parts, vaig fer història d'alarma, vaig jugar a fer història, el vaig tenir el primer curs amb mi, l'únic que era una persona que era... Sí, sí, era una persona que no... Potser no, potser un any més o dos, era una mica més gran que nosaltres. És periodista, en general. Sí, sí, és periodista. Llavors era por que ja sortia a TV3. Llavors ja tenia sortia a Itàlia, ja tenia fama. Ah, mira, Enric Alpena està allà, no? No és que fos mal tio, però estava sent amb un raconet, amb historiador periodista. Ha fet un llibre que es diu Barcelona, una biografia, estan catalanes, estan castellars, són idiomes. És un llibre bastant... bastant gran, estem parlant de 800 pàgines, gairebé. Sí, és un bon toxo. És un bon toxo, i bueno, però és un llibre que et deixa, si vols conèixer a Barcelona, realment, si vols saber la història de Barcelona, no seulement la història, sinó també una mica... Molt històric, evidentment, és a base, però també una mica d'art, una miqueta d'anècdotes, en relació d'aquesta Barcelona, de tots els períodes, des de l'època paleolítica passat per barquino, per aquella barcinona, bisigó de parla, no sé com es deia, ara, la Barcelona musulmana, que molt poca gent coneix, que va haver-hi uns anys, uns 40 o 50 anys, que va ser musulmana a Barcelona. No ha arribat a Barcelona. Sí, sí, ja ha arribat per aquí. Sí, sembla que sí, estàs per aquí. Però fa temps que no m'ho vaig deixar en pausat, i ara no me'n recordo massa. I llavors, del període fins a l'actualitat, al segle XX, doncs amb 30 pàgines supoleix, clar, està molt bé, és molt didàctic, és molt clar, és molt definitiu, amb la seva explicació, no... A veure, és el que diem, no? La gent pot dir, bueno, clar, és que el penes català, i llavors a partir d'aquí, probablement pot ser una història poc objectiva, perquè tenim un problema. I això cada vegada més, i això és una cosa que ha sigut un clàssic, no solamente actualment, per la situació política general, sinó anteriorment, quan es parlava d'un historiador català, deia que deformava la història de Catalunya, i la història d'Espanya, envers a l'historiografia espanyola. Per tant, i això era el conte de mai acabar. Llavors va sortir una de les línies historiogràfiques anomenada curiosament marxista, és curiós, la universitat tenia professors de línia marxista, que també imagino que és una cosa bastant habitual amb altres àmbits de les humanitats, no? La qual intentava, des d'un punt de vista més d'esquerres, per tant, des d'un punt de vista, diríem, no tan vinculat amb el poder que existia recentment del franquisme, donar una visió al més objectiva possible. Llavors, clar, això és com molt agafat. Per què ho dic, això? Doncs perquè jo crec que allò fa d'un punt de vista marxista, en la idea que és un plantejament bastant clar. Jo soc historiador de l'art, lògicament és a ser historiador, o attri un coneixement molt bo de la història en general, i crec que no està fent una visió partidista. No. Jo no he llegit, clar, però la part que he llegit... Però a mesura que es van mullant, amb el 1714, el 1640, la setmana tràgica, aquí hi ha coses, però ell intenta documentar, llavors comença a posar quants cites, documents, i llavors apareix el text que et deixa entreveure aquesta història. També he estat que a vegades és lleuger amb els comentaris sobre els governadors, per exemple, que hi ha hagut a Barcelona. Però és que jo crec que quan diu que aquest governador va ser X, mala persona, o com vulguis dir-li, és perquè ell ho diu un coneixement de causa, perquè és una cosa que venia donada. Ara, això de cara a l'exterior pot ser donat, visc una manera, crec jo, una mica negativa, i tal com a la sensibilitat que hi ha avui en dia amb tot el que diu el català, amb el mitjà de comunicació o amb l'ambit literari. A veure, ojo, és una percepció perquè és el que hi ha. És el que hi ha, per desgràcia. Però jo crec que en aquest cas és l'únic que no és que sigui negatiu, per mi és magnífic. La gent que parli clar, correcte, i jo crec que Enric Alpena ho fa des del rigor, i això toca a mi, em deixa tranquil. És una persona que insisteixo. Crec que era una persona molt rigorosa quan estava a TV3. Jo el sentia sobretot a Catalunya Ràdio. Sí, exacte. Quan feia el programa aquest en Guàrdia. No sé si el fa encara. I estava molt bé. El sentia quan podia. Els podcasts no tinc costum de sentir-los. Jo sé que últimament va tornar a aparèixer a TV3, fent algun programa. No era d'entrevistes. Era algo així relacionat amb l'àmbit de com de reportatges o algo vinculat amb l'història, també. I estava bé, jo crec que estava bé. Insisteixo, molt correcte. Simplement, com a element de marcar, és a dir, cau amb allò que intentes que no caigui. És a dir, amb el fet que els grans moments de la història, vinculades sobretot amb el que seria a sobre de Barcelona i amb la història de Catalunya, a la guerra dels sagadors, al 1714, la desformulació, la naixença, tot això, ell entra molt en profunditat. Que està molt bé, eh? Que està molt bé, però potser... Havia més moments no tant. Exacte. Hi ha moments que ho via. Hi ha moments que dius... Sí, probablement, probablement. Diu coses molt interessants, no recordaria, però dius 100 de coses que no sabies. Hi ha un tema de màrqueting, clar, clar. Clar, clar, clar. Això és el que explicava l'altre dia, els llibres que han sortit arreu de l'1 d'octubre, ha sortit un munt de llibres. També hi ha tot un mercat aquí. Bé, siguis de la ideologia que siguis, però hi ha un mercat que algú ha vist que això tira. I clar, potser l'editor seu li va dir, bé, hi havia el seu objectiu i rigorós, que ha estat més de moda i tothom està parlant d'això, hi ha molt de debat i tal, segur que els llibres venen més més més més més més més. Simplement és aquesta, que vull dir, el llibre en si mateix és molt recomanable, la gent que li interessa i coneix a Barcelona, és a dir, a Barcelona des de tots els punts de vista, des de totes les èpoques, i si és fàcil, si és bé, s'entén perfectament, té un llenguatge a vegades més a més, de l'hobitual historiador i, per tant, recomanable, el 100%. Sí, sí, jo el puc llegir. Tinc en pausa, però bueno... A més, pots agafar-ho com vulguis, perquè és una cosa que vas... és cronològic, i està molt bé, està molt bé. Abans de parlar de les pel·lis, que ara el Neix és parlada de Neon Demon, si volem una mica com ara estem a l'equador del programa, posarem el What Loves Gattuid, que és el sobrenom de la pel·lícula aquesta tina, i posem la tina Tarnéroma, que sempre està molt bé a escoltar-la i recordarà la nostra època de joventut. I fa de temps que no l'escolto jo, aquesta senyora. Sí, sí, sí. I, a banda, és una cançó que era d'arribar-se bolleta a les lentes. Ostres, què és d'arribar les lentes? Les lentes, les lentes... Les lentes, les lentes... Es parla de formular un rayo, a mi. Esos momentos, no? Allí, en el xic de Barcelona i tal. És aquelles coses. ... You must understand, the touch of your hand makes my pulse react. ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... La meva primera festa musical va ser amb 10 anys. I llavors recordo que un amic meu va anar amb el disc de Meccano, el primer disc de Meccano de l'any 1.680, de mi que era una fiesta, porto un grup i ens hem passat, tota l'estona ha ballat, el primer disc de Meccano, el de mi que era una fiesta... Jo me'n recordo el disc de 82. D'estar al país de les hades, que de puror rosa. No, és posterior. Un que apareixi un rellotge. Aquest, aquest és el del 80. Ah, doncs jo vaig a l'hora, bueno, potser... Potser la millor seria més tardar, el 81, eh? Sí, sí, sí. I llavors ens va agradar tant la música de Meccano, era tan ballable aquella cosa que feies, que l'havíem posat tot el disc i vam ballar a l'estona mateix, dic, constantment. Era un impacte, era un impacte. Bueno, que no es donava temps. The Neon Demon, Nacho. El temps de les clientes són molt més fos. Això, això una cosa. Sofisticat, no? Aquesta cosa sí, sofisticat. Bueno, jo per introduir el que dit abans a la introducció, que entenc aquesta disparitat d'opinió, de la gent que sortia del cinema, comentades tu, i de gent que l'aplaudia, i clar, bueno. Mira, m'estèticament... Bueno, aquest directòsticament m'agrada. Sí, sí, és el... En Nicolas Winding Refen. És el de Drive. El de Drive, el de Baja la Rising... Llavors sempre és una persona que cuida molt l'estètica, que cuida molt la combinació de la... en totes les pel·lícules és un comú denominador de la combinació de la música molt atmosfèrica, amb les imatges, muntatge. En aquesta pel·lícula, hi ha un muntatge bastant important de fer servir diferent tècniques, llums estroboscòpiques, allà a la discoteca, molt neon, que es comentava, culós per tot arreu, molt pocs diàlegs de vegades, i jo només cara, allò, Roy Osfinje, que t'estan intentant transmetre coses. És veritat que transmet tota la fredor d'aquest món, tant... Es va comentar l'altre dia d'una noia molt jove, que entra en aquest món de les models, i de les sessions de fotografia, i d'ajuntar-se amb determinades gent, i de tromfar en aquest estil, i és devorada, perquè el estil de monca... presenta un món que, com és tan extrem, és tan extrem en la seva... Clar, potser podria ser extrem en la seva bondat, però com és tan extrem en la seva maldat i perversió, al final t'acaba russegant, vulguis que no vulguis. És una cosa massa forta, no? Perquè la persona, sí, com sigui, s'acabi d'alguna manera... Desenmascarant. No, crec que d'alguna manera, ficant-se en aquest món, i controlada per aquest món, i una mica satanitzada, perquè en general el demoni de Neon, de Neon Demon, és això, no? Al final és com si fos un demoni que acaba, per ser una cosa tan extrema, i tant buscant sempre la perfecció, buscant l'actificialitat, buscant la competitivitat, i buscant l'aterna belleza, i el paradigma d'aquí és que aquesta noia és una belleza absoluta, i la resta del món, els modistos, aquell modisto que diu, és que ella té el don i té la belleza. Les altres modeles, que per això són modeles, de veritat, són autèntiques, són modeles australianes i tal. És el tàxiu de... de Morte de Venecia o què? No. Bueno, no tan potent, no tan potent. Però allò és una cosa molt més... Sí, però allò és la belleza sublimada. Exactament. Això és una cosa totalment fora de lloc. Aquí és una altra història. Sí, però aquí el que volen és una mica com Traurellia que et dona, no és una admiració diós que s'ha quedat inventat, sinó no, és una variació d'enveja i d'anar sorgint, són vampiros. Sí, sí, totalment. Fins el límit... Fins el límit que no explicaré molt, però en temes així i tal, i clar, sí, les altres models són completament artificials, s'operen completament, envegen aquesta belleza i la volen quedar-se-la, volen destruir-la d'alguna manera. O sigui, quedar-se-la a destruir-la al mateix temps. Diguem-ne, dius, aquesta combinació... Així explica, potser és una millor del que és, perquè després hi ha molts trossos de la pel·lícula, en el que això tu has d'imaginar al final, ja quan has vist tot, però en el moment que ho estàs veient, l'evolució de la pel·lícula diu, que això ara, en aquell moment, s'està passant de frenada, aquest tio. Hi ha moments que deies, això és un gran comentar-ho. Què t'ha volgut dir? A mi em recordava el bajar la Rising, que és més extrem, encara. Jo no l'he dit no per final. No per ambientació i tal, però sí que és planos del tio sense diàleg, intentar dir molta cosa i que et quedes així dius, o no estic endemut, o no dius res, o no estic capaç que al final sigui com sigui, no estàs arribant i és una despremisa, que s'està arribant, però si estàs transmetent alguna cosa, has d'arribar, si no arribes, el teu públic ho ha d'haver passat de frenada. Jo crec que hi ha moments una miqueta, una mica solament, una mica de bitlink, una miqueta, una percepció. Les trossos del motel. Exacte. Això, exacte, dius, què passa aquí? Que hi ha cosetes, que dius que hi ha coses que es remou en allà, aquestes sensacions, cabelins que van allà seguint les portes. Això mateix, que es moen cap a un costat, això és molt ben perill. Està molt ben perill i és una mica de bitlink. Exacte, per tècnica està molt ben perill. Però que es queden una miqueta mitjans per això, perquè és missatges, i quan algunes escenes gratuïtes, com la escena aquesta, que la diem sense desvellar res, la escena una mica necrofílica, que jo em vaig quedar una mica lliure. Això perquè què passa aquí? Exacte, perquè no té una relació, no acaba ell de presentar correctament què hauria passat aquí. Però què creus, el del bany? No, quan està, ella és tan a toplasta, la... Ah! Ui, vale, sí, sí, calla, calla, calla, calla. Perdona, perdona. Sí, sí, què dius, i això, perquè una escena que té una mica de... de necrofílica, però que no té... que sobresurda cop i volta, i això perquè ho ha posat aquí. Això és una mica escandalitzat. Aquesta línia potser no és millor de sortir una mica de to. Intenta fer-ho. Bueno, si s'asurda a to, però hi ha una raó, hi ha un motiu, i després ho lligues, és un recurs, que la sembla com si això ho posa per... És gratuït, una mica. Gratuït ho és, perquè... Clarament, gratuït, molt bé. Perquè la línia que presenta d'aquesta posterior, bueno, utilitzar, no sé com dir-ho, l'entropofàgia, no sé com parlar, diguem, posterior, no? Arriba un acte posterior, potser et deixa entendre que una persona que no té cap sentiment, que no té cap sentiment per estar amb un mort com arribar a passar-se un virus. És la persona que sembla més humana, perquè al principi sembla la més... Sí, i que no és gens i mica, no em petits a ningú. Bueno, potser també és això, que tot aquest món l'ha destruït, tot el que tenia de vol. Aquest seria el missatge de la Fons, però sí que es queda a mitges en moltes coses i s'entén que hi ha gent que marxes del cinema, si no t'entraré, no t'entraré, no t'entraré. És a la mitjana de la pel·lícula. Jo sóc dels que em quedo amb la part més positiva. Al final, dius molt més que, per exemple, Valhalla Racing, que em vaig dir que no és Drive, tot i que recorda una miqueta de la combinació de la música, em recorda una miqueta de la manera de fer de Drive, però no té res a veure. És una pel·lícula que et tras la pel·lícula. Sí, sí, molt diferent. Aquell que em vas dir des de 0 et quedes quieta? No, elsように caricito algo, aunque a nedenount li protect� vegones que la persona encore es troba una pel·lícula més confia出來, però sent altre currency. Si una pel·lícula veig una pel·lícula més qüestiós, La pel·lícula m'ha agradat i el metge Carme m'ha volgut. Ella, l'actriu, l'elfunning, la protagonista... No sé, tampoc em va... Tampoc abans acabes de... Bueno, sí... És que l'avec una miqueta... sí, sosa, no. Clarament, és sosa. No acaba de tirar... A mi em mola més les altres, que som durant totes. Aquesta cosa que l'aveu així, com que mira d'aquella manera... Jo pensava, clar, la model... Aquesta gent que és molt de veritat... Jo crec que ho feia molt en coneixement de causa. La model, quan deia, és que tu ets jove, no sé què tal... I la mirada... Tant prima, perquè està esqueletica. És una model australiana, una supermodela australiana. És l'Àngel de Vitoria Sigrid. I és molt alta, prima, guapa i tot plegat i tal. Però desfila, com fa a la desfila d'aquelles notes, que és model i tal. I que està fredor d'aquestes supermodels, que li queda molt bé. Però hi ha vegades que les plantegen també com ulleres. Vull dir, a vegades, aquella cosa que la fan així, com que no saps que no són tan... És una belleza que és tan perfecte, que la veu és imperfecta. Vull dir, és aquella cosa que la entren dins d'aquest embit fos. És una pel·lícula que convidem a la gent que la vegi a veure. Molt poc recomanable, probablement que la vegi, que pot comportar moltes visions, que és un robot del cinema. Però sí, però no és un despropòsit, perquè tal com la van explicar quan el dia de can se'm va a un despropòsit, no ho és tant, és una mica controvertida per això. Perquè hi ha gent que no li encassarà res, i hi ha gent que li encassarà més i no és una obra de maestra. Una cosa a un Nintendo, una barreja de coses... I el senyor li donarem el bot de... A veure què vindrà. A veure què ens porta després. Aquesta gent toca molt l'al·lèmcia d'Espeligua com Drive, i després, a partir d'aquí... Fa un xamelant, no? Exacte. Deixant-me l'envatuc a la glòria amb el sexe sentit, i després jo... Perdó, perdó, perdó. Però aquestes dues van ser... No, però em refereixo, clar. És aquí on això ens entenem molt. A protegir d'humiditat hem d'agradar, però la comercial... La trama de múltiple amb el protegidó? Bueno... Ah, sí, és veritat que al final es veu, clar, la junta. Les ajuntes, sí, sí. No he vist múltiple, no em xafeu res. Les ajuntes, sí. És fan servir per això, eh? Sí, és que jo, protegidó, és la millor pel·li de superheròies. És que la tinc a tornar a rebeure, perquè aquestes pel·lícules que no la tinc... La he vist, però no la tinc massa present. Jo, sí. La història és superrodona, està molt bé. Les persones es fan molt bé. No hi he agradat molt. Jo, amb el meu fill amb el gran, sobretot, el petit encara és massa petit, s'intujo molt, li agrada molt les pel·lícules d'heròies. Però aquesta encara em resisteixo a ensenyar-li. Més que res perquè hi ha algun tros que és molt bèstia, sobretot quan la part final, que estan al que salta aquella casa i les lligues radiadors, allò és una mica molt dur, allò és molt dur. Acessino de esto en serie, claro. Sí, allò és molt dur. Però la resta dic, hòstia, mira, això és una pel·liqueda. No sé si li agradarà, perquè amb un nano de 11 anys... Primer que encara és massa petit, però que quan la pugui veure, és que et trenca els conceptes del que és una pel·liqueda d'heròies. Absolutament. Però és molt apena. Jurassic World 2, o com es diu jo? Espera, se sentia bé pel micro. El meu esparro preferit, cridant la Iona. Moltes gràcies. Mira, jo no... La Iona, que hi vius, lo imposible, i aquesta, no hi vius res més. L'impossible... Un món sovint a veure-me, no la vas veure. He sentit, no he parat de sentir, l'impossible, no sé què... Home, està bé, hi ha una pel·lícula, està bé. És complidora, diguem-ho així. Però, clar, tampoc es pensa... Per exemple, aquella pel·lícula del Clint Eastwood, que parla dels poders... Ja sé que no té res a veure, no? De la vida més enllà, més allà de la vida. Ah, més a la vida. El principi sortia això, també, una mica. Matt Damon. Li servia a fotre més punx que no passa a l'impossible. Sí, no, clar. Però molt més. El trobo socete. I aquí, a Jurassic Park, a Jurassic World... El trobo socete. I inclús l'anterior, que era Jurassic... Sí, hi ha Jurassic World, no sé què. Tenia més mala llet. Perquè amb això dels dinosaures... Has de tenir mala llet. Molt de mala llet. Són depredadors, i el que fan és menjar, païc, agar. No fan res més. Ja què és que fan? Clar, no, tampoc. Però és que... Hollywood ha entrat en un patró de guions que fa pena. Sí, és veritat, això és cert. Sempre en una pel·lícula hi ha... El bueno, el malo i el dolo final. I d'aquí no els treus. Hòstia, tio. I t'ho expliquen 40 vegades, si t'ho repeteixen, perquè no t'ho oblidis i vinga... Aquí la pel·lícula hi ha el bueno, el venerable, però com passat o malo, el malo i el dolo final. I llavors dius... Ostres, aviam... Quan hi ha una pel·lícula veus que hi ha... Perdó, totes les de Marvel per aquí van. Però clar, quan ja són superherois, ja ho predisposa, evidentment. Però ja és de la literatura clàssica grega, que els herois hi havia enfrontaments, i guanyava aquell, guanyava l'altre... Això ja ve donat. Però una pel·lícula de dinosaures, quan realment podia donar-li un punt de més... Jo crec que podia ser més agusarada. Dic, oi, solta els animals per tot el planeta i analitza les conseqüències. I m'és igual, ara fer un spoiler. Però és que això ho fa al final. Tu deixin tu i al final dius... Però si això era el que tocava fer, m'has explicat una història per mi vacua, que a mi em porta un raba, quan la història potent és la que a mi ensinues al final. La fara una altra, la fara una altra. Això no es fa. Abans he comentat al Nacho, la saga del planeta Lossimius, les tres últimes que hem fet, potser l'última per mi és la més fluixota, però les dues primeres eren molt potents. És que no he vist cap, em sembla, l'última part. Com a pel·lícula d'entretaniment d'acció, la primera sobretot està molt ben feta, però molt ben feta. No, no, inicien la saga. És una reconstrucció en l'altre cop de tot. Com es comença l'inici? No és l'origen de planeta Lossimius. Sí, l'origen. T'explica com comença. I les tres pel·lícules formen l'antessala de quan tu veus la pel·lícula de Chaltongeston. I la guerra. Quan acaba l'última és quan començaria la del Chaltongeston. A cap d'un temps començaria el Chaltongeston. Sí, sí, sí. Jo he vist com començar aquestes. Sí, però no les he vist. Doncs les agafarem. No, val la pena. No són grans pel·lícules, però... La pel·lícula d'entretaniment, si està feta, ja està bé. Està bé, sí, sí, està bé. Quan ho van dir, que tomen una pel·lícula d'entretaniment... Tinc ganes de veure el passejero del Joma Cullet Serra, que és la pel·lícula que ha fet amb l'Emnison. Aquest tio és molt bo. Perquè aquest tio li fot mala llet a les pel·lícules. És de... de Cineclub, eh, ni molt menys. Però, per què vas a veure? Vullo 51. Vullo, no sé què. Jo era boníssim, allò de l'avió. Passam un tren, passàvem un avió. Jo era genial, aquella pel·lícula. El tio és boníssim. També fa una casa de Serra. Perquè és molt bo, eh. Molt d'acció, fa bé. Si m'agafes l'Emnison, una miqueta com de... Sí, com a tofetitxe, sí. Com de terror. Sí, és de terror. Que és un poble, aquest tot de... No sortia a la París Hilton, una d'aquestes. Aquesta sembla que la llista és curiosa. Jo vaig veure una d'aquestes d'aquestes de l'avió. Hòstia, això era boníssim. Està molt ben fet. Amb un escenari... No respiraves, un moment. No n'estop. No n'estop, és d'ella, aquesta pel·lícula. No entenc clímax en quatre minuts. I em va encantar aquesta pel·lícula. Aquí el clímax no apareix per enlloc. Vaja. Però mira que és fàcil. Aquestes pel·lícules... Ja aquí dirà que sí, però és que... Aquestes pel·lícules... És que no, és que no. És que els personatges que et presentes són uns bledos d'alguna forma. Perquè el personatge principal, que és el Cris Prat... Dius, és que hem de parlar amb dengue. No, no, jo no ho vull. I a la setmana següent ja està llençant. Que va sortir a l'anterior. Sí, sí, sí. No hi ha un motiu que dius... Hòstia, ha sigut una causa de força major la que l'ha portat en barrencant-se tot aquest xidral. No, no, no, no. Diu que no, i després l'acte següent ja està allà, dius. Hòstia, que no, que no, que ja, que no. Sí, que no. Doncs mira, pel·lícula fallida. Ja està, és el que diem. Sempre potser aprendre... No, aprendre pel sac tampoc. No, el pel·lícula fallida, lo imposible. Aquesta pel·lícula fallida, l'altre... El monstre Vienaverme és una xurradeta. Al final és un tio que té... Un màquete brutal i s'inventen coses. Exacte. Passa perquè l'Amenabar fa pel·lícules de 3 al 4. O sigui, fa pel·lícules de Uesaperas. Però també l'Amenabar, tio. A part de lo primer que va a fer, que més o menys ells... Hòstia, però l'última, que és com es deia Redenció, no sé què. No, l'última era la clàssica, no? Quina clàssica? Marrogon. Marrogon qui és el de Marrogon? No, això no és de... La que va sortir a la Raquel Weist, que feia de filòsofa... Ah, sí, agor. Va fer un altre després, amb el... Ai, tu com has dit aquest? Aletha en Jopki i aquella que feia de Hermione. No sé com has deia. Redenció o reflexió? Sí, sí. Que era una cosa també, que m'ha aguantat, però... Clar. A veure els ojos i tal, que estava bé... Bé, a mi em va agradar, però tenia un punso realista i tal. Molt, molt, molt noventera. Però aquest ha fet coses bones, i de cop i volta ha tingut una baixada, però és que l'altre... Agor estava bé, era acceptable. És que l'altre no troba acceptable. No trobes cap que estigui a l'alçada ni de la meitat que han dit. Encara que sigui que passis del màrqueting, ho veus i ho posis. Jo imagino que té una... És una idea com molt americana. De fet, d'un director espanyol que tingui una percepció americanosa, l'estil Spielberg, però descafeïnat. Jo crec que és aquesta la idea, eh? Bàsic, perquè és el que vec. Jo vec un Spielberg, però descafeïnat al 100%, perquè l'Espírit encara tenia un punt espectacular. Parlo de les pel·lícules... I és un gran director Spielberg. Exacte. Però jo crec que és aquesta idea, perquè se me volen associar-lo amb un Spielberg espanyol. I per acabar aquests quins minutets, amb carregó... No, amb la carregó. No sé què dir aquesta pel·lícula. És una cosa que es diu Goat, que hem parlat cabra, que està vinculada amb pel·lícula... És a dir, pel·lícula amb germàndat americana, d'universitats, aquesta cosa que dius... Ja la cosa, això ho hem vist moltes vegades, hem pogut veure versions absolutament embúgides a la salvó, i aquestes coses, vull dir, aquestes coses molt americanes... Esportis, vaig veure porquis l'altre dia. Exacte, coses d'aquest tipus que dius... Doncs s'aguanta, eh, perdona, s'aguanta encara. I en refereixo que això és la línia més allò xosquera, més divertida i tal. I llavors s'han vist altres, una mica així, com allò... Telefilme, domingo tarda, no? En tenen tres coses d'aquestes. I això pertence una pel·lícula que vaig veure, perquè va guanyant, no sé què, algú de Sandence o de l'espiritat, dues, no sé quines cony era allò, parla en clar, i vaig dir, vaig apoure que és això, perquè mira, em va sobtar, vaig xocar una mica la portal, el que seria el cartell, que es veia com si una cosa bastant agressiva, vull dir, sembla com si estiguéssim matxacant una persona, estiguéssim fent una mica de bullying i tal. Dic, vaig a veure-la. Bueno, amb una patina, apretèsament independent, que és aquestes coses que fan aquest cinema que dius, bueno, sinó americà, que avui ser independent, però no aconsegueixo, doncs és aquestes relacions amb una germanda. La germanda no me'n recordo, el factir, no sé què i tal. Bueno, en un principi, és un noi que no té ni les faccions, ni el cos, ni l'ànima de ser un d'aquests triats de les universitats, però, a canvi, el seu germà sí, que és un dels germans jons del grup musical molt famós americà, els Jonas Brothers. Ell és el Zach Jones, el que es diu, que és el guapito i tal exacte, que és un d'aquests així i tal. Al contrari, llavors arriben allà, a l'universitat, el col·loc allà dins, i resulta que el que en teoria és el germà tonto, no és tan tonto, com sembla, però ha de passar per tot una sèrie de novetades, que són les famoses, però novetades, passades de vuelta. Per això el tema això de la cabra, és perquè, per exemple, han de cuidar una cabra, i les amenaçen de que si no la cuiden bé o no se l'han de trincar per l'enclà, pobra cabra, i, bueno, les fan de tot. Però, clar, jo no li vaig veure ni el que de modernitat, ni el que de l'esperit independent de la pel·lícula, ni el que d'una pel·lícula comercial. Llavors, bueno, una pel·lícula no dina, que va tirant, va tirant, va tirant, que no té cap missatge, si el missatge és, com te passes quatre pobles, que les novetades, te se muere alguien, dicho y hecho, claro, és aquesta la història, però no sé, no acabo de veure-li el que, i per què li donen... A vegades no entenc per què hi ha pel·lícules que li donen aquests premis, no sé, jo no entenc per què d'Escuer, que hi ha pel·lícules suecas, li han donat tot el que li han donat. És bon tio pujat a sobre una taula. Vaja, veu aquesta pel·lícula, sisplau, és que direu quina... Encara que sigui, mira... Jo no sóc com tu, tio. No, però allò sí que és... M'assoca, m'assoca, total. Uf, m'agrada com a mínim per dir-ho. I quan aguanto, no, aviam quan aguanto. I digues, escolta'm, vull ser, no? M'agrada, no? I el Mundo Museo, m'agrada, no? Vaig a veure una pel·lícula amb un tio que porta un museu macba a Suecia, a veure què m'explica. Altra cosa, també, terrible. Jo m'he perdut algú aquell dia, estava jo, en els mundos de Yuppie, però aquestes pel·lis que no acaben de per què? Sí, sí, fa un minut. Per què? No hi ha això, llavors és el que hi ha. Per tant, un goat, doncs deixem-ho així. Vull dir una pel·lícula que està allà, que va triomfar... Aquesta de les novetades, Crudo, que hem parlat aquí... Ah, per exemple? Clar, està ella, que no és el tema central de la pel·lícula, és un altre, però ho veicula bé, i arribes i tal, i les presenta d'una manera que diu això, que és més interessant. Sí senyor, el Crudo és més interessant, molt més interessant que 4. Clar, molt bé. És molt més independent, un esperit... Ara que ho dius, l'estètica, és a dir, una mica la percepció, és aquesta, la línia, però crec que no és cert. Sí senyor, exacte, aquesta cosa... Però jo començo a secundar-hi... Sí, sí, sí, exacte. No me'n recorda, va, tenc raó. Crudo està bé, eh? Sí, crudo està bé. Sí, s'aguanta, s'agafa molt bé. Jo m'ho vaig passar bé, allà, vull dir que no és això. No és res, es queden 45 segons per acomiadar-nos, i la setmana que ve... Esperem estar-ho complet. Estarem tots, farem... Portarem la gent de les orelles... Però com que no tenim càmera, no es noarem. Ja està, ja està, exactament. En directament, sí. Entrarem a l'estudi i puten que ets allà. Vinga, no? Molt bé. Fiesta de ganas. Ei, no, no bastiesa, bueno, ens veiem fins la setmana que ve. Adéu, adéu, adéu.
