Un moment. Doncs comencem per ultim cop al Babilònia. Com són això, per ultim cop? Han de quedar-me. Fora! Serà per tu, potser et fem fora. No em crido com satureu a l'aparell. Igual està dimitint i no ens ho diré exactament. Espera, espera, el Carles em matarà, eh? Molt futboleros, molt de mon diàleg. Quina que diu el Jaume. Que li satureu l'aparell. A mi no em sentiu ja. És el Fluxet. Ara, ara millor, ara millor. Ja està, ja està. He fet una cosa que ho crido de la vegada i això s'ha posat en vermell. Demà, jo us passo al Carles quan truco per telèfon, és el nostre tècnic, eh? I parlo amb ell. És l'últim programa definitivament. No que farem, no. És broma, fèiem una programa perquè és l'últim programa de la temporada 2017-2018. Perquè ens hem de vacances, que ens ho mareixem, que aquí ens han pagat unes vacances meravelloses, que són els que fan el món. Però bé, bé, bé. Tots junts, com una secta, és una cosa horrorosa. Com una mica complicit, però sí, sí. Ara que dius això, jo he tingut l'oportunitat de conèixer una persona que podríem dir que no està massa bé. Però jo crec que està molt bé, perquè el que proposava és que vol fer la volta al món amb un ced d'aquests 600 que se l'està reclamant per dormir i tal. Jo vaig flipar aquell dia. Amb un 600? Sí, segur que ho deia. Sí, sense per dormir. Com ho farà? Això he dit que... Exacte, que mesurarà 1,30, 1,40 m, perquè no tenen més d'ample al cotxe. No, escolta, mira la gent. Però la volta al món, diu i dir... Està bé, està bé. Però perquè hi vas tot sol i perquè ja n'hi he de trobar la gent bo que vi. Ah, va bé. I això també és una... Hi ha gent que ho ha fet amb vespa i tal, que ha fet això a banda de les Harley, que és una cosa com a tal, però sí, això de... Bueno, doncs fantàstic. Últim dia, com deien, hem fet un plaer sencer, tenim la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. El Jaume Vidal. Hola, bona tarda. El Nacho Alonso. Bona tarda. Molt content d'estar aquí. Fantàstic. El David Montaner. Per servir-la a usted. I els Xoscorramos, que també les serveixen a tots. No farem rodolí al carrer. No, no, no. Exacte, avui estem fent com un programa allò de Catalunya Ràdio directament. Això se'n fa en sèrio, allò i tal, no? No. Doncs això, doncs, bueno, hem vingut tots per acomiadar-nos, sincerament, per tornar a mitats del setembre, seguríssim. Sí. I a seguir, doncs, sempre dos parlant de cultura, parlant de teatre, de cinema, de llibres, i si s'escau també de política i de la vida mateixa, que a vegades també... Potser va que anaves a dir el procés, no? No, també també, en podem parlar, clar que sí. Això no hi ha cap problema. Doncs avui, per acomiadar-nos, tres llibres i cinc pel·lícules. No, sis pel·lícules, calla. Doncs llibres tenim el hombre que confundió a su mujer con un sombrero, eh? Aquí el Nachos ens farà. Ara bé, va, no, no, és que tinc un problema d'adora, m'ha sabut. Va ser fet esforçament. Podria haver triat, jo què sé, en aquest llibre d'aquests. L'olita? La paraula, no? Vull paraules. El David ho ha fet bé. Vull dir que és el pare de la Endivia. Oh, és un machista. Endimion, la tercera part, que no n'explicarà d'una història, que està llegint. Jo he un llibre, que és el coleccionista de llibres, mai millor dit, que ara també comentarem de què va la història. I si anem a la Rosa, una pel·lícula creca romana, no em veig equivocar, que és de los exámenes, que jo la tinc posada a l'Ollet por ahí, que segur que li faré una olladeta. Els jaume Hans Solo, a veure com això va. Han Solo, no? Com de Hans, oi? Hans Solo, no, és... Hans. Sinesse. Si no seria un nombre alemán. Ah, doncs jo he posat Hans Solo. És que llavors el que jo soc de Guerra de les Galàxies, no, vull dir que és vero. Això és un heretge. Això és un heretge. Hans. No, solo. Jo sé com si és Hans Solo, si valen. Segur que no tenim aquí... No he dit Hans Jules, però ja ho veiem. Havíem matat. Jo soc l'Umenys Friki, ni a Star Trek, ni a Gràcia de les Galàxies. Jo tampoc soc Friki, però matiu. No, ja, ja, ja. Sí, sí, vale, molt bé. Ja t'enganxaré. Ja t'enganxaré quan t'equivoqui. Ja t'enganxaré. 12 anys d'esclavatge, en parlarem d'aquesta pel·lícula. 120 pulsacions per minut, parlarem d'aquesta pel·lícula. Molta gent va perduda. Probablement, quan digui on va sortir, que va guanyar, el millor ens recordarem. I la nit del casador. El Jaume també és un altre clàssic. I encara més, que no passa. L'altre, però d'únida. Per tant, comencem, quan el hombre confundió a su mujer con un sombrero. Aquí estem, ja sabeu que a mi m'agraden. Sí, sí, sí. De moment, no. No se posa el que confosa. No és cosa. Bueno, això és un... El hombre confundió a su mujer con un sombrero no és un títol perquè sí, però és una realitat que va passar. Perquè el llibre està fet per un doctor que es diu Oliver Sacks. És una autèntica eminència a l'ordre imperió britànico, etcètera. Neuroleg. És la persona que va escriure la novel·la Awakening, d'Espertares, en la que es va basar la pel·lícula de Robert Nidol d'Esnurant, i tal. Amb aquella droga, la ledopa, que li havia donat a persones que estaven en un estat de coma, que van despertar, i també va escriure més llibres de divulgació, i entre ells és aquest, el hombre confundiós, un sombrero basat en un dels casos que va tenir en el que un home tenia una confusió respecte als objectes, no era capaç de distingir un objecte d'un altre, i en un moment li va dir que és el que està veient vostè, hi havia un sombrero, i el que està veient és la meva dona, i per això és el títol del llibre. Hi ha una pel·lícula, que va ser d'històries clíriques, uns 25 casos, que va veure aquest senyor a la seva experiència mèdica, explicats amb un fan divulgatiu, amb un to molt amable, respecte als pacients, amb un to divertit, perquè ha triat els casos que traient del mig el tema del drama, que viuen aquestes persones, normalment són mentides norsgògiques, algun problema de tumoracions, algun problema d'ericions, que provoca que les persones tinguin una setra reaccions respecte a la realitat, estranyes, des d'un síndrome de Touret, aquest home que confon les coses, gent que s'atura en un moment de la seva vida, i pensa que té 19 anys, i continua pensant sempre que té 19 anys, i no hi ha manera de que vagi cap enrere, una persona completament lucida, una persona molt intel·ligent, perquè són gent molt intel·ligent, a més a més vull dir que tenen aquest perfil com les autistes i tal, però que tenen aquest tipus de problemes, o per lesions, o per alguna altra història, i ell explica la seva experiència clínica, i els casos que són, realment són molt interessants, perquè és cada cosa que es capa la ment humana, que és les maneres de raonar un cas d'un home que un dia es desperta, i es pensa que la seva cama esquerra no és seva, sinó que s'han emputat i li han posat la cama d'un cadàver, i ell està convençut que la cama esquerra no és seva, i és el diàleg entre el pacient i el metge, el neuròleg, i llavors la seva... Diu, aquesta cama esquerra s'han posat, i jo no és la seva cama esquerra, no ho sé, doctor, llavors li queda tot un trauma, comença ja a pensar, són reals, casos reals, i després, com a contrapunt, aquestes, i part també un cas que va sortir en el llibre d'Espertares, de l'efecte de droga d'aquesta l'edopa, i com a aquestes persones que són cabasses d'arribar a unes coses intertuals importants, després tenen aquesta manera de raonar, i això és el que fa fascinant la ment humana, que ell diu que això és com un viatge de les milions de nits, diu navegar en aquesta profunditat de la ment humana, que ho diu des del respecte des de l'amor per la seva professió, és una persona molt eminent, un científic molt eminent, i per idealment és un llibre molt curiós, perquè a més a més està explicat d'una manera intenta ser planera, tot i que en algun moment, ell tira la teoria, i parla d'alguna paraula, però no és un tractat, sinó que és un llibre divulgatiu de casos ben explicat, a pit de les curtes, per exemple, casos que tindràs o una mica més, té molt, 300 plans, o són més casos, però són curtes, t'explica, casos molt, molt, de veritat, molt interessants, i que tu no t'arribes a pensar que aquestes coses, que hi ha gent que pugui pensar aquestes coses, t'arribes a pensar moltes, a més a més que són, ha triat casos agradables, són gent simpàtica, t'hi perfeixes molt amb ells, perquè parles, i tu dius, nois, és la meva dona, i el que havia de fer és un tema que més és simpàtic, que també té la malaltia mental, aquesta estigma de cosa terrible, i que per aproximar-se és un tema... I per rege la malaltia mental amb les ions cerebrals... Sí, la malaltia mental normalment és provocada per les eleccions de l'accident, sobretumoracions, o temes heritari... No és completament psicològic, que una persona té un trauma, s'ha desenvolupat, sinó que hi ha un tema... Biològic, difícil. Però que acaba provocant una reacció en el cervell, que té a la millor l'habitat del cervell que no la té, llavors, o problemes de gent que... Dius que jo... Vull inclinar-ho com a la torre de pisa, dius-te-la perfectament, i el tió es pensava que estava tota l'estona, sí, com que toquant, quasi a terra, perquè tenia un problema en la percepció, aquí del sentit i tal, dius que hi ha tota una sèrie de... que vas veient-les i costia, i és un llip molt interessant, en plàssic de... Sí, sí, completament són tots casos reals. Jo, indirectament, que amb la meva dona psicòloga i l'Ogupeda m'ha explicat algun cas, que hi ha alguns ictus que et provoquen que tu, evidentment, no pots parlar, i et treu la capacitat de parlar, però aquí hi ha altres ictus, en funció de com t'afecta, que tu parles, però encara és més cruel, perquè tu no entens el que estàs dient. Sí, però són coses semblants aquí, això. Tu pots parlar i tenir una conversa, però no entens. Perquè tu tens el mecanisme de la parla, però el significat de les paraules que tu em ets, tu mateix no l'entens. Hi havia un que no reconeixia les cares, diguem-ne, dius, jo qui sóc, dius que vostè és un metge, porta la beta blanca i porta l'estetoscòpio, i jo és un metge per no reconec la seva cara. Per a mi, jo el veig a vostè, i la cara és com si estiguessis jo pixelada, i jo no reconec les cares, i tenia aquesta producte d'una lesió, i aprofitablement és tot. Això és budial, eh? Sí, sí, sí. Rowing William. Sí, sí, sí. Si podeu, és un llibre que no és absolutament moderne avui, és del 85, però és un llibre que té una vigència, i és un clàssic. És curiós, eh? Molt bé, doncs ara passem al país de les endívies. Endívion, no, David? Endimion, no és per a mà. Però explica'm el David que porta setmanes explicant-nos tota aquesta niçada, que és molt interessant. Sí, no. En aquest cas, vaig esparlar d'aquell, bueno, en un futur llunyà en què la humanitat, doncs, s'ha escampat per la galàxia, no massa, però una mica, i ha arribat a ateixir una xarxa de mons en què gràcies a una tecnologia desconeguda pels homes, perquè hi ha una mena de cometes simbiós entre homes i màquines, perquè les màquines ja han agafat una consciència, com el Terminator, una consciència. I, doncs, han brindat a la humanitat doncs uns dispositius que els permeten traslladar-se instantanament de món a món, sense tenir que fer viatges amb nauts a la versió de la llum. Travesar en la porta. Sí, si en una porta, inclús amb la paradoxa que la cosa s'ha fet tan barroca que hi ha gent que té cases multimon, en què tu entres en una habitació, o sigui, tu tens diferents habitacions i cada porta d'aquella habitació en realitat és un portal d'aquests que et transporta un altre món i tu aquella habitació et dona un món i l'altre amb l'altre amb l'altre amb l'altre. Sí, sí, coses d'aquestes. Bé, i diguem-ho d'alguna forma, per resumir una mica, perquè aquí no m'hagi sentit, doncs que tot això se'n va, no? Perquè a través d'aquestes portals, diguem-ho d'alguna forma, el núclicet d'intel·ligents artificial és on resideix, i des d'allà ha intentat, entre alguna forma, aniquilar la humanitat. Per què? El perquè ho diuen, sí. Encara no ho sé. La humanitat, el donar-se'n compte, agafat i buf, enclousorat això. Clar, el clousorar aquests portals, que és el mitjà de comunicació, ha seillat, però a l'hora d'aillar-se també ha provocat que els mons perdin aquesta comunicació instantània. Clar, amb l'abàclic, això ho comporta molt. I tot sols es perdran els països. I, doncs, s'han de tornar a comunicar, mitjançant, doncs, naus espaials, amb la velocitat de la llum, amb la pèrdua temporal, que implica això, no? Si tu desplaces el jet de la llum, la relativitat del temps, respecte del que s'està quiet, doncs fa que tu, per tu hagin passat dos dies, però el que està allà baixes i passat deu mesos, o sigui, deu anys és igual, no? Clar, això és una deuta que han de somir, també. Canvia d'això. Canvia d'empreses. En els dos primers llibres, diguem-ho així, ens narrra molt detalladament totes les religions que hi ha a la rexarxa de Mons i l'església catòlica, doncs és una religió petitona, petitona, i gairebé ningú segueix, no? Però segueix tenint un papa. Sí, sí, però el papa ja no és tan a la Terra, però la Terra s'ha esveit, no existeix, i tenen un altre món, que es diu Pácem, i que ja van poder trejar del Baticà, sencer, i allà és el món, el regne, oi? Sí, sí. Però el nucliquet de intel·ligents ratificials, d'alguna forma, s'ha camalat a l'església catòlica, proporcionant-l'hi allò que sempre l'església ha anat pregunitzant per tot arreu, que és la resurrecció, i és un dispositiu que queda implantat al individu, en el qual si tu et moris en un pla de dos o tres dies, et reconstrueix el cos i tornes a ressuscitar just amb la mateixa consciència del moment que tu avies. I tot, el coneixement. En tot el coneixement i tot. Sí, sí, sí. L'església, d'alguna forma, gràcies a aquest, això, ha implementat un nou sacrament. Si hi ha el de la comaniot del casament, el de la mort, el de la resurrecció. La tecnologia en propietat, no? No, ells dos. No ho controla. Amb això que fan, s'han inventat unes nous espaials, però són unes nous espaials que van molt més ràpides, i que d'alguna forma són les portals, perquè et poden enviar d'una punta a l'altra en dos o tres dies, que això és rapidíssim, però amb la pega que has de tenir aquest dispositiu perquè amb aquesta transició tan violenta tu et mores, que et has fet una papilla de carn, que jo és una inèrcia brutal, i només tenint aquest dispositiu és capaç de refer-te i tornar a ser el mateix. Llavors, a partir d'aquí, aquí neix el llibre ens ho ve en d'alguna forma, i ara ho estic comencant, que m'estic llegint ara, o està comencant una mica a esbrinar. Que seria el quart, no? Estic llegint l'últim. Que és l'ascensor d'endímion. Doncs, en què apareix una mena de nena, que és una mena de masies, que és la combinació d'entre un sr biogomà i un sr de intel·ligència artificial. Ja em fa menir. Ja em fa menir. I és la que ensenya. Està molt ben trobat, perquè és molt descriptiu, t'explica el mínim detall qualsevol particularitat de mons. No cal que em pregunten res. És una passada. Està molt ben parit, i et situa, jo crec, això té moya, té xitxa, com per fer una sèrie, com per fer una sèrie de troncs. Però espectacular. I a més a més, la narrativa del daltor és tan bona com la del George R.R. Martin. Si qui s'hagi llegit algun llibre de joc de trons, doncs és una narrativa molt detallada. Aquí igual o més encara. És el primer d'unidor. Està molt ben parit. No fa servir el mateix sistema de capítols per personatge. És una altra manera, més linear, però estic gaudint com gaudia llegint joc de troncs. És veritat, s'ha de rescatar aquests autors que a vegades sorprenen. Per exemple, la sèrie de terror que han fet ara fa poc una cadena aquestes que fan. Per la televisió també és el mateix autor. Jo l'he deixat. Jo m'he cansat. El Nacho la vi sencera de terror. Sí, i la veritat és que jo l'he desistit. Bueno, l'argument arriba un moment i va tan ràpid que dius que ja està. Saps el final? Està l'últim, no? Hasta que quede uno. I arribo un moment que hi ha una mica de rellet, però per l'ambientació per molta cosa i perquè al final que són 10 episodis, sembla que sí. No arribes a però sí que és veritat que si dius que és durat 3 temporades és inflipat. Però per fer-te la idea és suficient. Sí, o pots quedar-te amb 3 o 4 episodis. Sí, no, m'he quedat el cinquè i vaig dir que ja val. No perdo més el meu temps de la meva vida. Tampoc hi ha després dius que ha pagut la pena el buiter. Més o menys. I també que se la visc sencera. Jo no sé què. El Nacho i el David... M'he aconseguit tots que... L'ambientació és molt bona. Però falta força. A canvi, comparant joc de taron, sí, que és força molt. Et recomanem veure la sèrie? Sí, sí. Jo encara no he vist la setena. És un 77 temporades. Sí, jo et recomano. Sí. Com tot, que també té episodis de relleno. Sí, però no és... Hi ha alguns capítols que semblen pel·liculetes. Sí, sí, sí. Molt ben rodat. Em recorda molt la qualitat de Soprano. Les Soprano, per exemple. No sé si l'ho heu vist. Hi havia algun capítol i... Ostres, allò podies trobar capítols de farciment, però hi havia d'altres, que eren per enmarcar. Sobretot quan es trobava en el gans o la sèrie. No, hi ha alguns altres també. Hi ha algun que acaba allò que semblava el Sant Sopà. Sí, sí, sí, és el qual. És una recrisa al Sant Sopà, amb tot de mafiosos i a la taula. Déu-n'hi-do, no? Molt bé. Doncs seguim parlant. Jo parlo d'un llibre molt poquet, que es diu El coleccionista de Libros, i a partir de comencem ja amb el cinema. És un llibre d'una tal Alice Thompson, una noia anglèsa, que ha escrit un llibre però amb una sensació de crear una mena de thriller i, a la vegada, amb una casa anglèsa, el que passa dins d'aquell matrimoni. Llavors és una combinació una mica estranya. En un principi és una noia, que és una noia... ens entenem del poble, és a dir, una persona que no té un nivell social bastant baix, i que a partir d'aquí resulta que un senyor, que és un burgès de l'època, digueu-li com vulgueu, que té casa, una aristòcrata. Bueno, sí, llavors, no és aristòcrata perquè no té cap titulació, però és una persona que viu molt bé. Potser un altre burgès, diríem, o un no plenatament, però que té possibles, i és un senyor que col·lecciona llibres, i que té una biblioteca espectacular, i es casen, i tenen una relació inicialment, tenen un fill, i a partir d'aquí la cosa es comença amb fosquí. Curiusament, el llibre, de forma paral·lela, et va creant unes unes textes que et parla de noies que desapareixen d'un literalment que estem parlant de finals del segle XIX, d'un manicomi que hi ha a prop, d'allà, i a partir d'aquí t'ensenya el text, t'ensenya què és el que passa amb aquestes noies que desapareixen d'allà, que això ho comentaré una mica després. Arriba un moment que la pròpia vinculació que té aquest home amb la seva dona i la pressió que està exercint-se sobre ella, que no entrarem perquè, si no, no té gràcia, que acabi dins d'aquest manicomi que, evidentment, està utilitzant tècniques que ens entenem tots, tècniques que no són les adients, i que, per tant, arribem al tema dels primaríssims, anem a provar una cosa innovadora que es diu electroxoc. Imagineu-vos, per on val la història. I a partir d'aquí es produeix tot un procés amb el qual ja podem imaginar una revisió molt vintage de tot el tema que està vinculat, d'aquests espais on la gent va nuar, o no té en un control, els inicis de tot aquest procés que ens coneixem tots, d'aquests primaríssims psiquiàtrics o com dir-li aquests espais. I, a partir d'aquí, com ella, van entrar dins d'aquest món se n'adona que, realment, li estan fent llum de gas, mai millor dit, i llavors ella va millorar a aconseguir sortir d'aquest món que passava abans, temps ensa, recordeu, que firmava el marit i no sortia la persona de dins o, bàsicament, l'home amb la dona, per desgràcia, i això era un clasic. Insisteixo, ella torna a sortir i llavors apareix una institutria, una noia que cuida el nen, que s'introdueix per tota aquesta trama que hi ha per aquí al mig i, a la vegada, cada vegada queda més clar aquests elements que parlen de què passa amb aquestes noies que desapareixen, que recalen amb una mena de coba i amb les quals són escruxades. Per favor. Despellejades, ens entenem. Perquè resulta que aquest bon home està fent un llibre. No t'ho coneixes? No, no, és que en un principi... No, no, semblava un llibre. No, però ara... Jo pensava que era un llibre victorianillo, una cosa així que diu que està bé, que veig una copiovolta. És això, que pinta això per aquí al mig, no? És que dius el col·leccionista de llibres, que mira per on surt després. Però és que resulta que ell col·lecciona llibres... Fets de pell humana. Exacte. I a partir d'aquí la cosa es complica i tot es converteix amb una mena de manderlei i no cal dir... Com de los cerdos, que s'ha aprovechat tot. I, a més, hi ha una còpia flagrant de rebeca. No ho vull entrar. A partir d'aquí, ja comentarem... Es barreja en moltes coses. El victoriano amb una cosa psiquiàtrica... Una cosa horrorosa. I aquesta història està bé. S'aguanta bé el llibre. És interessant. Crida l'atenció. I això que pinta aquí al mig, aquest senyor fent aquestes coses, aquestes criatures. I, a partir d'aquí, doncs... Em recorda aquell llibre que vam llegir tu, jo no em recordo com es diria. També de l'època victoriana, com ambientat a l'època del Jaquel d'Estripador, un ésser que ha sortit al riu i et suplantava. M'ho recordo, ara. Estava molt bé. Va tenir alguna escena que estava bé, però al final... A final, l'amigari. Aquí ha de passar el matí. I pimpar amb entre espàgines del liquid. Sí, pimpar púbios. Que es poden fer llibres amb la pell de la persona. I és aquesta. Però la propera era ella. Que millor. Ja se n'adona. I tal. Com a aniró. Com a aniró. Bé, tota prou. Acabes el col de manjana, no? És que jo soc molt jove. És que ja sabeu que aquí estic en pràctica. De cària l'any que ve. De cària total. Començaràs a cobrar l'any que ve? Jo sí, perquè pimpar la porta gran. Tots començaran a cobrar. Amb el títol aquí per davant... En siguis grans seràs com el xesco. Sí, no, i dius que és llibre. No ho sé. Però el Lúcia a mi controla això cada dia. Bueno, ja t'ajudarem. A veure, les exàmenes. Pel·lícula romanesa. Jo diria que és del 2017. Va tenir el primer millor director a la Festival de Cans. De l'any passat. O sigui que és molt recent. A veure... Està bé, està bé. Està bé, és molt interessant. El que en un principi semblava que seria... A veure, és la societat romanesa que era molt deprimida econòmicament. Encara rosseguen també tot el tema de l'administració que havien tingut, de l'Europa de l'Est. Exacte, de l'Europa de l'Est. Que tot és molt burocràtic. O que ho coneixes gent o tens contactes, o si no, no et menges una rosca. Llavors el protagonista és un matrimoni. Ell és metge. Això sí que es veu que ell és metge i ell és bibliotecària. I tenen una única filla. És molt bona estudiant del tema dels exames. I realment està acabant tot l'institut. Llavors passa... De fet, ja el dia segon ha de fer, ja l'examen final. Ella té molt bona nota, molt bona mitjana. I el que vol és marxar... No sé si són els pares o ella. Ella no s'acaba de veure clar si la nena vol o no vol marxar. O si realment és una decisió que els pares li han anat... O un projecte de futur que li han anat dient des de sempre. I ella, a més o menys, ha anat fent. Perquè no... Ha seguit una miqueta, li ha agradat estudiar i tal. La idea és que ja pugui tenir una beca i marxar a estudiar a l'estranger. En la terra, clar. Amb el que suposa de sortir de tot aquest ambient que tenen allà, de... de pressió econòmica, de manca de oportunitats, de manca de futur... És que no hi ha feina, no hi ha res. Clar, és una altra moda. I ells es veuen que també ja hem viscut a fora a l'estranger als pares en alguna temporada. Però mira, van tornar al país pensant que encara les coses es podien canviar, que podien millorar, que podien ser, doncs això, un país... occidental i avançat. I, en realitat, veus que no, que tot això està molt incrustat i que és molt difícil. Llavors, la nena arrande una... bueno, un incident que hi ha que posa en perill, si a final podrà fer bé els examens o no. Clar, és que si la vols veure, no puc explicar molta cosa més. Però, bueno, és a partir d'aquí, d'aquest succes, d'aquest incident, ell comença a comportar el pare, per intentar aconseguir, clar, que la nena no està en condicions de fer examen o no pot fer-ho del tot, a lo millor, no? I com ell comença a moure's dins d'aquesta societat... Més que exigit a intentar... a la manhã no intenta buscar favor, sencerament. A fer un cifuentes. Bueno, una mica d'ajuda. No, no seria això, perquè la nena realment nota. Molt bona nota, si té una mitjana d'un nou i mig, la nena té nota. És intentar... A veure, això és una excusa. És una excusa per mirar com funciona aquesta societat humanesa. Aquests ambientillos, com es veu el pare, d'una manera obligat, perquè el que vol que la seva filla surti d'allà, perquè no li espera cap futur en aquell país. I vol que surti de totes, totes. Llavors, és l'excusa, perquè ell vagi mirant a veure i que t'ensenyi com a espectador, com tenen contactes, gent que és d'un favor, per un altre dia que li va ajudar la dona, amb una feina, no sé què, doncs, i veus com s'està tot connectat, que sigui l'alcalde, que sigui la policia, que sigui la gent que són, estan al tribunal, a l'institut, la tota la gent que realment es maneja o té el poder d'alguna manera, amb aquella societat. És molt interessant, jo trobo que sí, i a menys si la nena a final marxa, no marxa en gràteres. Veure com funciona aquella societat, sí. És molt interessant, sí. El director es diu Christian Mungjiu. Sí, molt bé. Sí, sí, perfecte. Fantàstic, doncs, ja ho m'aparlen d'aquesta pel·lícula alemanya, de Hans Solo. Que bé, ja ho vam dir. Tu no n'has anat a espallar. Sí, no. Amb el com milenari. Directament, una patada d'alcun, no? Jo penso que se diu ara, després de la història que explica a ella, que pertén a la realitat, però és quina altra realitat tenim, també. Doncs que hi ha una sèrie que es diu La Guerra dels Galàxies, no? Sí. I que ha creat un món molt potent, que hi ha moltíssima gent que se l'ha fet seu per dir-ho d'una manera, no? És clar. Això és clar. Això està clar com l'aigua. Llavors, bé, hem fet aquesta pel·lícula de Hans Solo, que és quan és petitot, no? O jove. És cadallet. Bé, la sorpresa més gran que tens quan comença la pel·lícula és que no veigis tu amb qui en món viu. És terrible, eh, jo de la que deia amb la... És chica, guanyos, veinte, no? Vista, no. No juguem, eh, ara estem... No, no, però... És un distòpic total, allò. Vull dir, garregant sempre. Tot és un monopoli de gànsters organitzats. I ell està allà pel mig. Sí, però... Ja t'ho diré. Ja t'ho diré. És una cosa que et sorprèn, en el moment de començar, perquè és clar, podries pensar que era un xicotot que era un trameliat i tot, no? Era un paio que anava d'astraper-lo constantment, quan li compraven més, doncs m'entens? Ja tenia la nau, això sí, eh? O sigui, la nau ja la tenia. I el Xabac el troba per allà. Sí, i es fan amics, i ja ho sabran sempre, això. Ja ho sabem, no? O sigui, però és tot aquest fons distòpic, tant com... com es deia llom en Max, per exemple, i que l'última... que l'última que vam fer veu dir que es garifos... Doncs jo... La 4 és boníssima. Boníssima. Doncs jo trobo que... de tot això que parlàveu, que jo no l'he vist amb l'última, no l'he vist amb les altres... Està moment parida. Llavors, el que veig és que... bueno, vull dir, el món pot arribar a ser horrible, tot tal, no? Ja ho veig. I llavors, doncs, està explicant una història constantment que estem a les fosques, sempre hi ha una guerra pel mig, exceptuant els despatxos. Allà on es decideixen les coses, i els negatiu els enganys, i a veure qui guanya en l'altre, i tot això. Doncs jo la veritat és que la vaig trobar armònica, tota. La factura que fa per què? El món aquest d'Estar Wars, l'antèrion o l'altre, que era roguant, allò era una pel·lícula d'Àlica, absolutament. Semblava, jo, los 12 del patíbulo, perquè tot el que sabien que... Que viuen constantment amb la guerra, i estan completament a la Paz. En canvi, aquest és més com si fos allò, del Paul Newman i el Robert Refort. No, però jo és com... Però gent que es mou sempre... Sí, gent que es mou sempre en aquests ambients d'enganyar, de negociar, i que l'estàs jugant a cada negoci que mantes. Perdona, sabeu quina és una altra pel·lícula que he vist? Aquesta... Com es diu això? Amort o repte? Amor o... Com es diu? És una cosa així. És una pel·lícula de terror absoluta, maco. Això sí que és una distúpia. Ah, sí. És que té un èxit que es garrifa a tu. Sí, és una d'aquestes de... de Halloween, aquesta cosa, no? No és suerte o... Allà ha de sortir de mà passant-ho bé. Tu n'hi has pel·licòsia a saber, oi? Ah, mira, jo... Truco i trat. Truco i trat, no? Truco o res? Sí, però sí, és una... Sí, ja sé quina és, sé què vols dir. Veritat? O desafiament? No, no, altres capes, ni de lloguer. Encara no li entens ben bé, eh? Va, l'he dit. Perquè diu allà no què he de dir. Són jovanets, aquesta cosa, d'aquestes pel·lícules. Sí, és aquest rotllo... Doncs vaig anar i vaig dir... Doncs aquí, precisament, estaria al... al balló aquest, o... Aquest era dels galàxis, oi? Sí, fan solo. Imaginant, ah, dic, això, no. Vaig a veure això, vaig a veure això. I el va dir jo, potser l'altre. Diuen, reclarem, no? No, però va ser molt curiós. Va la dir una cosa. Quan ho vaig comentar amb un programador de cinema, de Lluís Samboy, em va dir que tu has d'atameure això, es va fotre un fart de revivre, però esclar, jo ho vaig de... de intel·lectual, perquè de una manera o no... I llavors, al cap d'uns dies, va dir, o sigui, que tu vas fer un fart de revivre, perquè jo vaig anar a veure aquesta pel·lícula. I fa quatre setmanes que la tens situada en el teu cinema, i deu tenir el seu èxit, i ja es va quedar de... Però altres veuen periclòs de la Paquita Rico, també. També t'han vist. Qui veu això? I fa temps que no em ve cap, eh? Això era del passat. Això era del cinema, això és històric. Això era això del cinema de la dos. Això ser rigorós amb la llista, però... Tio, es pot fer petardades d'aquesta, no? Sí, i tant. Que costa molt fer-ho, eh? Estic a l'any 1955 de les pel·lícules espanyoles, per tant, estic un moment molt crític. Però fa temps que no avances. No, no, abans vincat, franat allà... M'estranya, tio, jo sí. M'arribateu a que us digui una cosa. Jo, que he sentit tantes vegades, és la distopia, jo. Ah, ja ho entens. Però, per exemple, a l'última de Blade Runner, també una distopia de la Copa d'un Pino, eh? Què vaig dir, o d'aquella, que jo la vaig trobar extraordinària, també. Oh, quina mandra. És una distopia, però com la Copa d'un Pí, eh? Doncs, ho vaig fer mandra. La sensi és la mateixa, tu, el sent. Ai, a mi no em va agradar, gens. Una miqueta, hi ha moments que sí, o menys que no, però, bueno... No dic que sigui una pel·lícula, com la primera. No, no, ni molt menys. Però aquest planteja de l'última, ostres. Doncs és molt interessant. Sí, no, està bé, la idea. Però, en general, no ho sé. M'agrada molt tot el que és l'ambientació. És que potser és que jo estic convençut, ja, que jo no ho veuré, això, no? Però em vas capar la distopia. Gràcies, jo ja. Però que la distopia serà una cosa que xistirà. Cap a l'entropia, sí. L'entropia. És la disgregació de la matèria. És una cosa que ja distopies, entropies. Anem a fer un moment de descans. Vinga. Avui fa 17 anys parlant de morts, en aquest cas, no? Sí. Que va morir John Lee Hooker. Va, hem de recordar aquest gran primer, unes primeres pares del rock'n'roll, i, bueno, d'aquesta història. I bé, doncs, s'escoltarem una cançó que es diu Bum-Bum, que la coneix tot Cristo. Va vendre la seva ànima al diable, la diuen. Exacte, diuen, eh? Sí, sí. Vull dir que per molt l'ànima al diable. El diable vol el seu. És un referent, és un dels primers rock'n'rolls, i per aquesta cançó de seguida entendreu el que vull dir. Es diu Bum-Bum, coneguíssimament. Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Oh! Put you walk that wall And talk that talk And whisper in my ear Tell me that you love me I love that talk When you talk like that You knock me out Right off my feet Oh, oh, oh, oh! Dos de fa 17 anys que no tenim el senyor John Lee Hooker. I aquest va fer un pacte amb el diable. Sí, sí, sí. I per cantar així va fer un pacte amb el diable. Sí, sí, sí. Bueno, d'igualt. No d'igualt. No d'igualt. No d'igualt. No d'igualt. Estaven parlant isso Díon talloo que figura que es aquest. Exacte. Que es troba en no sé què i diu alguna cosa així com al pacte. Per què va ser això. El diable li va donar la manera de dir que era numa música Bosprogana. era Glas tack la externalización dels personatges dels rock. Hi ha un toc sempre com molt més del sud d'aquesta coseta, aquesta percepció, que és un clàssic, un referent. Hi ha uns quants, Biviquing i aquesta jaqueta, que són dos grans monstres d'aquest espai. Molt bé, doncs, David, una pel·li fumuda, 12 anys d'esclavatge. Tindrem la teva i la meva. D'aquí venia tota la música negra. A tots els anys 30 va començar a arreglar i va començar a degenerar, o a degenerar, a anar-se'n cap al rock i cap al blues, i cap a això. Sí, uf, quina pel·lícula. Perquè explica un episodic que jo ignorava absolutament. Potser en la meva santa inocència d'anar amb el llir i la mà, i era que jo no sabia que es veu que s'havien produït sagrestos des de la... O sigui, aviam, abans de la guerra civil americana, a la part del nord, on no existia l'esclavitud, doncs hi havia gent que vivia allà, però d'alguna forma tenia tractes comercials amb gent del sud, que sí que tenien esclavituds, i que els insuministraven, vi a Angany, o si vi a Angany, bàsicament, doncs Madobra negra. Però Madobra negra, no provenent de l'Àfrica, com majoritàremament venien molts, sinó directament que eren esclavituds, eren gent negra lliure que vivia a la part nord. I els, mitjançant un Angany, els ens enganxaven, i els portaven cap al sud a treballar les claus. Es recaptaven, sí, després, sí, molt bèstia. I aquí això li passa, a més a més, li passa amb un individu de reputat. Reputat, sí, sí. Reputat, o sigui... Un líder. No, líder, no, no, reputat, vull dir, amb un cert estat social reconegut per tota la societat blanca i beg, perquè ell era músic, violinista, i actuava en festes de l'aristocràcia, bueno, que la voliesia, l'aristocràcia, el que es pogués haver aquella época a la part nord, doncs ell tocava amb les festetes que es van fer, perquè eren els actes socials, avui dia hi ha molts actes socials, però aquella època era això. Clar. I uns altres músics, l'Antaban, així va venir amb nosaltres, a fer una gira i tal, i amb una d'aquestes, que us es troba, li posen algú a la beguda i es troba amb... Què diu això? Amb manellat. Amb manellat, sí. Amb les billetes, no? Sí, sí. Amb grillets i tot això. Ostres, què passa aquí, no? I ja ho entenc, que l'han enganyat i que l'han portat cap a... Molt bé que està allà. Em va frapar, bàsicament, bueno, bàsicament, tot, tot el pel·lícul en sí, que a pel·lícules del... Ai... Callat. Sí, jo no me'n recordo, tampoc. Bueno, és igual. Ja apareixerà. Sí. Em va frapar molt la cena en què estan dins una casa i ja estan els claus i el que els ha comprat, doncs els estan, òbviament. On intenta col·locar la mercaderia, no? I n'hi ha cap mena. O sigui, és quan allà vaig veure... Principalment, com l'ésser humà, és una cosa. És un objecte, un objecte d'intercambi. Sí, com tu puguis dir, mira, tinc aquest mòbil, t'agrada... Home, sí, però és que a mi m'interessa només la carcassa. Ah, vale, espera't, a la ben. Té la carcassa i em quedo la resta. Doncs així fan amb mares i fills. No, mira, la mare no m'interessa, m'interessen els nens, perquè, no sé, per criar-los jo i així ja els adulto jo. Ah, sí, quins plors, aquest. M'interessen, paral·lel, clar, el mòbil no es queixa si jo trec la tapa i la ben, però, clar, una mare que li arrenqui el fill, allò és allò. I en sort el món. I, clar, mentre, en paral·lel, la dona comença a xisclar, però és que és normal, i l'altre, ostres. Vols que allà, home, però és que m'estàs molestant, tio. Sí, sí, és una presó. És una esfrador. En cap moment no hi ha una empatia, vers. Ostres, el comprador... Aquest sí que realment té una mica d'empatia, i intenta, potser... Ostres, a veure si puc comprar-vos tots. No, no, no, pots... no, no, pots deixar tots, perquè és que ja el tinc en parola amb un altre, no, no pots... A l'altre, aquells sí que són un remordiment. És com un garremat. Sí, sí, igual, igual. El separant i dient que té d'aquest, de l'altre i tal, i no importa que sigui mare, fill d'on. Sí, sí, és igual. És molt potent, és molt potent. És molt dur, molt dur. I veus la forma en què, en funció d'una toqui, doncs pot ser tractat d'una forma o d'una altra. El primer que el compra amb ell, doncs, d'alguna vegada, és nom a tot i mers dintre d'aquest món d'esclavitud, i no té més remei que seguir aquest sistema, que és un sistema que... Era el sistema clàssic d'economia a l'època romana, i grega, que era l'esclavatge. Després va d'anar d'arribant amb la servitud i... Exacte. I després ja amb... Amb el idealisme d'això, amb les classes obreres i tot plegat, no? Però... A la pel·lícula aquella de les formigues del Charlton Heston, allà ja presentaven... Allà ja eren, sí, no es podia dir que fossin esclaus, perquè no ho eren. Els que estaven amb ell, no, però els que estaven fora del que ell governava, evidentment... Sí, hi havia qui tractava, aquesta gent com... A mi m'apassiona aquella pel·lícula. Sí, té molts elements. Doncs aquí d'alguna forma, també. Perquè hi ha un moment que pel que sigui... No recordo per què... Ha de canviar d'amo. El compra un altre amo. No sé si és perquè el seu amo... Això no ho tinc massa present. Doncs la... Es va arruinar i s'ha d'espendre dels esclaus, no? I va parar amb un amo, que és un... És un paio que, doncs... Jo crec que té les facultats mentals, una mica... S'ha de fer esvènder, no? Sí, per turbades, perquè la manera de tractar la gent... En general, no? Inclus la relació amb la seva dona, no? Allò és una distòpia a tothom. Sí, sí. I clar, fins i tot té... És un mal paio. O per tanya la distòpia. Per tanya la distòpia, inclús té... És a dir, vull desitjo la noia jove negra, com a objecte sexual, però a l'hora, a l'hora és una esclava. A la vegada la tracto com una reina, però a l'altra, tinc la meva dona, que m'està allà bordant aquí a l'orella, perquè, evidentment, com és normal, no s'ho porta, que jo m'enlliti amb una esclava negra, i doncs provoca perquè la maltracti. O quan no, ella directament la maltracta. I de quina manera? I de quina manera, no? Molt bona, molt bé. És molt dura, ha provat la pena. És allò que has tomat, però te la passes, però les ha de veure. No, pensa una cosa, el paio aquest al final va ser alliberat, perquè els seus amics del nord, blancs, inclús, van anar amb una carta dient que aquest paio és una home lliure. Jo em vaig informar que va haver-hi un judici, perquè l'amo, l'últim amo, va reclamar la propietat que ella havia comprat aquell individu, i al final va guanyar aquest home, no? Sí, sí, sí. Però 12 anys sense veure la família. Ara entenem, perquè guanya el Trump, encara. Sí, no, clar, clar. Hi ha una reminiscència aquí. Tu vas al Trump i veus... És com la pel·lícula que van fer el Quetín Tarantino, aquella de Django desencadenable. Sí, sí, sí. Allò també és una... allò és una... El Sabus. Una metàfora d'aquest món. Sí, sí, sí. Però l'ascència és la mateixa, d'alguna forma. Tot l'abús de l'esclavatge. Té un recolzament històric exagerat, presentat d'una manera exagerada. No sé com es podria dir això, però... Va. Doncs seguim amb una altra pel·lícula. Jo faré un esment curt, però és una pel·lícula que s'ha de veure, crec jo. Justament és aquestes 120 pulsacions per minut, que no he explicat de què era. És la guanyadora del Festival de Cans, però del premi del jurat. Estava d'Esquerra, que va ser la guanyadora d'aquest any, que ja te n'ha ben vist una cosa absolutament esnòpica, em va semblar per mi fora d'allò. I aquesta és realitat pura i dura. Ara, ambientat en una època determinada, en un lloc concret i en una situació concreta. Estem als anys finals, les 80 i 90. Estem a França. No és un lloc determinat, sembla ser París, probablement, jo crec que és París. I un grup activista que es deien Act Up, que preveu existir, que va néixer a Nova York, i que va anar a certes ciutats, i que estava vinculat en un grup activista sobre la sida. És a dir, activista per ser. És a dir, no és allò que un grup que parla i negocia. No, no, no, és com un... A veure, com et diria, com que actuen. Que fan elements públics, amb els quals, doncs, en una època molt complicada, on la gent moria com a mosques, amb aquest aspecte que la gent durava un any, perquè era tan ràpida l'evolució de la malaltia i una destrucció total de les defenses, perquè no hi havia medicaments totalment. Amb un extremat importantíssim de que t'apartava la... Exacte. Sí, sí, sí. Amb metros de distància. Evidentment, i això ho comportava. La policia, quan carrega en comptes, és que van en guants, lògicament, per la por saber exactament què podia passar, per si hi havia algun de llocs. Clar, i la major part d'aquest grup són tots seropositius. És una època molt difícil, que estan lluitant contra les farmacèutiques, contra tot, contra la societat, no? I no estem parlant solamente de homosexuals, sinó també de drogadictes, d'heterosexuals que havien tingut relacions. Vull dir, que és el que diem, totes comencen a barrejar. Ja no és l'estigmatització, solamente, del món gay, no? Per tant, és una pel·lícula que, clar, que ara la veus i dius, bueno, sí, perfecte, això està superat gràcies a veu, no? Perquè em refereixo que, en aquest cas, les medicacions d'avui en dia han fet que la sida sigui un element crònic. Però en aquella època, insisteixo, era molt fort. Era una sentència, directament. I, a més, no hi havia un control. Els mèdics no s'havien de fer a vegades, no? Jo recordo quan el Mike, el Magic Johnson, li van detectar, vaig menjar, dic, que eren dos televisions. I suposo que la capacitat econòmica que tenia, doncs, el van fer receptor de les últimes descubriments. I aquí és la lluita per evitar contra el temps. Llavors, és un grup de persones que es mou a un nivell, és un universitari, amb el que hi ha tot tipus de persones, però, bàsicament, es centra en una història de dos nois, bàsicament, un que és ser-ho positiu i l'altre, que no és ser-ho positiu, i que conviuen, i que es veu aquesta qüestió, no? A partir d'aquí, és les reivindicacions, el que és succes, el que passa als carrers, no? Que realment és ser-ho, són temes reals, no? Com empenten a les farmacèutiques que trobin algú allà, perquè un diu és que em queden 75, no sé què, que és lo mínim per poder sobreviure, perquè el següent pas ja és la mort, gairebé. Llavors, es veu aquesta càrrega, molt de parlar, molt de moure's, molt dinàmica a la pel·lícula, en si mateixa, i a la filla cap, doncs, com a partir d'un moment determinat, aquesta relació d'aquests dos nois, es va veient com, mica en mica, a l'altre noi, que el que està malalt va malaltint, malaltint, i veus el procés de la malaltia, no? I com, realment, se't posa els cabells de punta, perquè dius, mare de Déu senyor, quin horror, no? És a dir, saber que aquesta persona estava sentenciada, com tu deies, amb una potència, com a tal, com aquesta persona que ja estava prima, s'aprima encara molt més per fer el paper, i com realment dius, com es pot fer algú tan salvatge, amb un presopost que no és gaire gran, no? I deixar-te enclar un period, no? Que en aquella època van sortir algunes pel·lícules que explicaven, o potser els 90, una mica aquesta situació, però estàs vist ara des del 2018, no? Que està... Entenem-nos superat, vull dir, que és una malaltia crònica, però que és una putada per l'enclà, agafar aquesta malaltia, però que ara hi ha així... Clar, clar, exacte. A les països no és una malaltia crònica. A Àfrica et mores, eh. Doncs et frapa, no? I realment, de debò, eh? És una pel·lícula que s'ha de visionar, crec jo, eh? Ara tampoc t'aporterà grans novatats estètiques, sinó que és una qüestió de pell, de veure una cosa que... Tiene cojonazos el tema, perquè ha hagut de ser, sí, d'una malaltia transversal, s'ha agafat a totes les classes socials, perquè algú ho hagi dit, vinga, va, anem a fotre-hi pasta, i anem a buscar no per curar-la, perquè d'això, evidentment, no hem pogut fer-ho, però sí per esdevenir-la crònica, perquè si hagués sigut un altre tipus de malaltia, com hi ha d'altres, com, per exemple, la malària, que encara hi ha mil dificultats per poder trobar una vacuna, però per què? Perquè la malària n'afecta, però els països transamundistes, o a la franja on el mosquita no el feles pot afectar. En canvi, el demisfari nord occidental, doncs aquí es pot dir que les cases de malària no existen. Doncs et dius que es veu tot el procés de com es depèn del que comporta tot això. És com ara aquesta malaltia que es diu el piang, o poang, d'un metge català que ha pogut curar molta gent. I gairebé l'està punt de radicar perquè val 4 duros. Però és que he aconseguit aficar algú. La de la Índia, gairebé. Perill el sud estaciàtic, no és la Índia, són algunes illes de per allà baix. Sí, també, però la part que era a la del sur i feina, és que hi ha un morcièleg o alguno més a aquestes, no? De l'altre es met, diria jo. No ho sé, és com una febre, una febre que pica o contamina a la fruta. Sí, és una tonteria, però et provoca molt mal. I amb una pastilla tonta, ja ho arrediques de del baix. Però sí, en calcula que si tothom es pren una pastilleta d'aquestes, s'acaba, però a l'hi ha costat deu i ajuda poder trobar el finançament i no hi haurà masses diners, eh? No estem parlant de milions, o no? Tampoc interessa, s'ha de treure gent d'aquest món. Hi ha massa gent. Sí, sí, sí, sí. Però qui ho pensa, això? Hi ha gent que ho pensa. La... Hi ha gent que és així. Sí, sí. El primer món pensa això, no el tercer. Rosa, ens queden 5 minuts, parlen de la vida... No, no, no, no. Tots parles de la... Aquí, com deia, Víctor Manuel, ho cabem tots, no cabem ni dios. Tots parles de la vida que és vella. La vida és vella i és vella, i la pel·lícula és vella amb ve alta. Molt bé, molt vella, molt vella. La pel·lícula és molt maco, una pel·lícula del Roberto Benigni, que és el mateix, la protagonista també, juntament amb la Nicoleta Bracci, que és la seva dona. Real, sí. El nen no sé si és fill seu, això no ho he averiguat. Però hi ha molta empatia i molta comunió amb aquest nen. És molt bé. Bueno, la història és molt senzilla. És un senyor que és molt divertit, que una mica vos viu la vida alecrement, no se sap ben bé a què es dedica. El teu viet que li deixa a la casa, el seu enamor a de la surta, i cau tot el cel, i cau tot el cel. I la novia també li cau del cel. És impossible, és la novia. La novia està ben situada amb la mestre del poble, i la festeja un funcionari, que jo diria que és quasi... Com una històcrata, no? Sí, però que a més és funcionari a l'Ajuntament, és qui doni un consell d'ells les licències. Un fascista de l'època. Sí, exactament. I comença la vida feliç, i sí que això és xico, conozco a xica, xica i tal. I després tenen un nen, la família feliç, la mar de bé. Però arribar a la Segona Guerra Mundial, ja estem a l'any... Ells es coneixen el 39. Sí, poc abans. El 39, i el nen és... Ja és quasi que s'està acabant la guerra. I tot això passa a Itàlia, eh? Que dius, ostres. A Itàlia també va haver-hi molta repressió. Clar, ell ve de família jove. De fet, el tiet ja se li ve una miqueta als 13. Sí, la nena és una mica... I al final van aparar amb un camp de concentració. Ell i el nen, la dona també vol anar-hi. I com li expliques amb un nen de 5 anys on van? Ostres, perquè no pateixi, no? Com li... d'alguna manera... A veure, disfressa el disfressant, no la pots disfressar. Va girant la truita tota l'estona. És fer-li pensar, o sigui, mentalment, que és un joc. Mira, anem a jugar, és el teu aniversari... Doncs mira, hem preparat que us he posat una gincana. Ara vinga, és un joc, tu. I al final, si aguantem i si resistim, i no ens senten cridant i que demanem pa ni res, doncs anirem guanyant punts, anirem sumant punts. I al final guanyarem... Ostres, el paradís, sí que podem guanyar aquí. Un tank! O sigui, té molta imaginació, no? S'ho fa venir tot, perquè realment ell, com que juguen una mica... A veure, venir les coses, perquè ja abans han passat coses... Però sí que al final tot va lligant, no? A veure, està clar que és una metàfora, no? Això no passa realment, no? És dur perquè saps on t'estan i saps el que està passant. I, a més, sí que veuen també les càmeres de gas, i com la gent després... Els que entren, no surten. I els camions que marxen tampoc... Hi ha un final que es espera... Sí, fins al final manté el joc, ella. No pot ser, però al final no pot ser més que un, diguem-ne, no? Clar, però el nen se salva. El pare aconsegueix amb això, amb aquesta criatura salva. El nen es pensa que pobre té, intenta... Hi ha els altres nens igual que el dels reis, no? Sí, sí. Els nens diuen, no, si d'aquí no sortiré bé, no, però és un joc. La música bestia. I la música molt maca. Vull dir, a banda del que seria el contingut de la pel·lícula, que és una pel·lícula que té més o menys... I aquí la compara en pel·lícules del Char Chaplin, per exemple. Hi ha una que és el De Boy, el chico, per exemple. Sí, sí. Té recordes de pel·lícules, tipo, la lista de slinders, recordes d'aquestes pel·lícules que parlen de l'Holocaus, no? Però que ha atacat amb aquesta ironia. No, no, no. Aquesta és subtilitat, no? Però sí que et serveix de precedent, perquè si no has vist aquesta altra, aquesta diries... És que no t'ensenya res, realment. Sí que estaran allà en els barracons, sí que estan a la màquina... Mira, estava a punt de dir l'Airejo Saúl. Mira, m'han pressionat, i mira que jo me'n conec la història, que m'interessa molt, la conec... I hi ha alguna cosa que veus, i ja et quedes... A mi em va frappar per aquesta pel·lícula, eh? Allò és immens. És la millor pel·lícula de l'any passat. Aquest any, a l'Invisible, l'any passat, aquesta. Sí, sí, aquesta càmera tan propera, i quan entren dintre de la càmera, que ho veus tot tan a prop i tan real, que et quedes... Encara que l'hi forminat. Bueno, el que m'agradaria dir... Ja està, oi? 40 segons... Ho direm l'any que ve, no? No, la temporada. Bueno, per res, ens acomiadem. Tornem al setembre. Si estem a la nostra filla de l'Audiència i la... Exacte, no? Moltes ganes de trobar-nos. Tornem a la negoci a contracte, això. Clar que sí, que sí. Molt bé. Adéu-siau. Ara escolta's ràdio d'esper. Centonitzes ràdio d'esper. La ràdio d'Esper. La ràdio de Sant Just.
