Ràdio Tassbènd, Duranta, Vuit, Un, U, Enhorabona, Ràdio Tassbènd, Duranta, Vuit, Un, U. Doncs vinc un dia més a Ràdio Tassbènd, al programa Babilònia, i amb l'acompanyia de la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. Benvinguts. El primer dia de la temporada per mi. Clar, clar que sí. Vas fer campanilla. Sí, una miqueta només. Ja soc aquí. Molt bé, molt bé. Fantàstic. El Jaume, què tal? Hola. Bé? Estem bé? Què tenia? No ho sé. Alguna cosa, alguna cosa tindries? Ell va fer carrillón. Sí, no? Ja ho sé. Directament va fer alguna història que no vol explicar-nos. I el David? No ho sé. Bé, tot bé? Sí. Molt bé. Anem fent. Fantàstic. Comencem, no? Sí. Jo estic aquí darrere de la paixera. Sí. Hola, hola. Hola, hola. I a partir d'aquí el que farem serà, com sempre, parlar de teatre, disposicions, llibres, cinema. Comencem amb teatre. La Rosa ens parlarà de la resposta en la direcció de l'Asil Diamunt. Això està molt bé. Aquesta senyora és molt gran, ha sigut molt gran, i és molt gran darrere i al davant, com sempre. Exposicions. El Jaume ens parlarà del magatzem de llums de Jaume Funes, i jo us comentaré una miqueta de la gala Salvador Dalí, una exposició una mica fallida. Ara comentarem això, Jaume, comentarem. Això és molt important. Sí, sembla que hi hagi molta troca, però després la cosa no està gaire bé. El David es parlarà d'una saga, la saga de Dan Simmons, Ileon i Olimpo, que ens explicarà ell, i això és una cosa molt bé. Sí, sí. Un dia, com es diu en castellà. Un dia. Jo us parlaré d'Espanya de merda, d'Albert Pla. Albert Pla és el que té. Aquesta claretat, quan posa aquests títols i quan parla aquests de faques a les cançons, és el que hi ha. No és tan com sembla, però bé, ja ho comentarem. Agradava molt, de tota manera, agradava molt. En l'època, el duco escrivia, devia ser molt avançat. Jo crec que és una coseta aquell... bueno, ha fet i que ha presentat no fa gaire, però jo crec que això ja ho portava entumant al cap, temps enrere. Ja veurem que se'n va cap al surrealisme, absolutament. Ja ho comentarem. És que de la manera... Sí, sí, sí. Cinema, parlarem de bastantes pel·lícules. Farem un resum així bastant bo, perquè són pel·lícules algunes molt actuals. Es separarà rosa, es matarà adiós, i, com estem, todos lo saben. El David es parlarà de iotonya, gran pel·lícula. Jo m'ho vaig passar molt bé. Un bon resum. Els homes parlaran d'uns classicots, los que no perdonen, i l'enferrota. I, si hi ha temps, jo parlaré d'una pel·lícula que m'ha sorprès que es diu Le Brum, una pel·lícula francesa, que hi ha. També hi explicarem que té un cert misteri i una certa cosa. Bé, fa 3 dies se'ns ha deixat Charles Asnebour, 94 anys... 3 dies, no sé, avui? Fa 3 dies, no? Sí, sí, no, clar, clar. No, fa 3 dies, sí. I llavors sabíem que tenia una gira magnífica, arreu del món, amb 94 anys. Vull dir, imagineu-vos. Vull dir, va morir el ressenari, com el que diu la cosa. I bé, sembla que va morir de mort natural. No hi ha cap més misteri, a casa sepa. Però amb 94 anys. Bé, més mort natural. No tenia res a particular. En refereixo que no hi havia res al darrere. Per tant, doncs l'edat, no? Sí, ja està, dolçament. De vell, exacte, com es deia abans. Sí, sí, sí, dolçament. Com tot voldria amb dolçament. Clar que sí, clar que sí. Com que tots esperem morir algun dia, però... Sí, sí. També hem de recordar que fa també una setmana... I que esperem. Sí, escoltarem un tema, eh, de Charles Nebourg, després... Ah, molt bé. La Bohème. La Bohème. Magnífica, cançó. I després escoltarem si ens dona temps, i si no, doncs deixarem un altre que ens abandonem, no és tan conegut, però és un senyor que es deia Marty Blaine, que era el creador d'un grup mític de l'època psicodèlica que es deia Jefferson Airplane. Sí. I això està molt bé, també. Però, bueno, intentarem posar-li, sinó posarem la setmana a cap. Perquè anem una mica a plens, de informació. Rosa, volem respostes. La resposta. Primer hauríem de fer preguntes. Exacte. Hi ha preguntes pertinents. Molt bé. Contestables, no contestables, no? Vinga. Siguem pertinents. Que respon. Respecte. Bueno, la resposta, ja ho diu, no? A veure, la direcció és de Silvia Munt. El director és Brian Friel, i els actors i actrius són, bueno, un planter molt potent, no? Hi ha una parella, que és la que viu a la casa, i ell és escriptor, està fent... Ja ha fet alguna obra, ja ha tingut èxit. De fet, la seva carrera està ja en punt molt àlgid. És el David Selves, aquest escriptor. Ah, molt bé. I la seva dona és la Emma Villarrasau, que surt a tot el meu, aquí també. Però és que bé, tu això, eh? Fa molt bon paper, tots dos, molt bé. Ja n'hi he pensat d'edat, no? Surt a tot arreu. Bueno, però no, per què he d'edat? David Selves, és això, no? David Selves... Bueno, no he pensat d'edat. 40 i algo, eh? Sí. El David Selves, ja? Sí, sí, sí. A vegades han anat passant, eh? Clar, que feia jo una mica mat, els anys 90, i pico, eh? No he vist l'edat que té, però de un i dos sí que fan parella, sí. Sí, ara fa... És que l'Emma Villarrasau té un aspecte molt jove, també, no? Sí, sí. I amb el cabell, així, curt que porta, i tal. És molt jove. I amb la pec tan blanqueta, també. Crec que sigui que tinc un 50 i algo. Serà que sigui més jove, també, no? Sí, ara, no sembla. Serà cert. Sí. És aquest matrimoni anar a viure allà, estar en una casa allà i una mica aïada. Després, amb el temps, ja veus que són problemes econòmics, més que res, no? Vull dir que viu d'aquests típics, no? De literats que viuen a la pobreza, pràcticament. I llavors hi ha un altre matrimoni que els hi ve a veure, uns amics, que és l'Àngels Guinyalons i l'Àlex Casanovas, també, genials tots dos, no? Una miqueta de la contrapartida, perquè el primer escriptor ve a ser, a veure, com molt, molt profund, de molta qualitat, volia fer les coses molt bé, reflexionades, no? I l'altre és més com hi ha més, que també... No escriu malament, escriu bé, però més parlàvem d'allà comercial, no? De dir, bueno, hi ha un cop que ja tinc nom i tinc una fama, posarà a viure, no? I si haig de fer coses més senzilles, però faig coses més senzilles, perquè tindré electors i la gent com comprarà els llibres, no? I aquest és més... Això més interessant, més materialista, en aquest aspecte. Bueno, i després també apareixen les pares, que són el Ferran Ranyer i la Carme Fortuyn, els pares del primer, del primer, de l'autor, del que s'espera la resposta. Llavors, la resposta que és... A veure, no estic les vetllant res, no? Ho dic perquè jo això ho vaig veure amb el teatre grec, a la temporada del grec, però és una d'aquestes obres que van fer una miqueta de tornets i van fer actuacions pels teatres municipals i així, o sigui que si la podeu pescar, me la poso... Sí, a Cornellà, o a Sant Cugat, o a Renullers, o a Castell de Fes, també tenen teatre, a Viladecans, també tenen, a Sant Andreu de la Barca... Vull dir que van fer un cosset en una. Doncs la resposta és de l'altre actor, que és l'Eduard Buch. El nom dels personatges, jo com un gran, no se't queda, no? Que és un... A veure, és editor, però és la persona que ve abans de l'editor, per entendre's. Ella analitza la obra completa d'un escriptor o d'una escriptora. Analitza l'obra sencera. Amb la intenció de fer una publicació ja conjunta, de l'obra completa, no perquè estigui acabada ni molt menys, és de suposar que la persona pot continuar, i a més que no és gran, pot tenir una mitjana de edat, uns 40, 45 anys, no? Clar, i ell té l'oportunitat de poder evitar tota la seva obra, amb el que això li comporta, de fa mà de diners, és que el sortiria de la situació una mica més, que tenen econòmica. I llavors és aquesta resposta. Mentre aquest senyor està allà, revisant tota la obra, que està al darrere, però després va sortir, els llocs d'aquest escenari són molt actius, i més quan van arribar les altres parelles, també, i la part d'aquest atumor, el Ferran Reñé també faig una xacina una miqueta simpàtica i tal, no? Per treure tota la drama que hi ha en aquesta casa. Clar, i llavors, què suposa donar respostes, si vols? Primer saber si trobaran la obra amb la suficient qualitat, com per què vulguin, editar-la sencera, i amb el que això suposa. Una editorial d'Ei Bono, hiperprestigiosa, que ja solucionaria tota la seva situació, o dir, ostres, però és que clar, si publico, d'alguna manera ja, és com si hagis tancat un cercle. I ja tota la teva obra és coneguda, ja comença a ser més comercial, llavors ja ha perdut una miqueta la intenció, o el sentit propi que ell tenia, de ser una cosa més desconeguda, una cosa que encara li estava obligant, perquè no ho havia acabat de fer del tot, i el voler migurar, el voler superar-se, autosuperar-se, una miqueta és totes aquestes decisions que ell va fer, no? Està supernerviós, la dona també el porta com pot també, però ella també té tota la seva història, també havia deixat la seva feina, que és ella la que ha deixat de fer la feina, però bueno, i una miqueta exacta un tòpic, és això, la resposta, ell està esperant la resposta que donarà aquest editor, però la vegada és que ell també haurà de preparar la seva, la vegada haurà de preparar la seva, i almenys també hi ha, després surt també una miqueta, perquè la senyora també està així, una mica es dona una mica de la beguda, i tal, amb problemes de greus emocionals, bueno, greus, vull dir, d'edicions, perquè tenen un familiar, una filla, que no està ja present, però que té un problema que està ingressada amb un jo, que té un problema, i vull dir, fins aquí tampoc no vull... I però jo dic que és molt de personatge, de, vale, tu estàs esperant que et responguin, però clar, ostres, et menyes el tarro moltíssim, i jo què respondré, llavors, jo què respondré, si és un sí, vale. Si és un no, ostres, es queda tranquil, no tampoc no t'han reconeguda, no sé, és una cosa. A veure, jo la veig ara, al teatre Goya, sí, no sé si encara... no ho he mirat, si encara... però moltes vegades sí que passa, que després la tornen a programar i tal, i jo dic, no sé si l'he vist que també la faria, o a l'hospitalet, o alguna cosa així. Molt bé, fantàstic. Doncs passem al món de les exposicions, Jaume. Jaume Funes, del teu toc allò. El meu toc allò, sí. El meu toc allò, sí. Si més no, és Cornellànec. Acaba de dir cordon, però no. No, no, no. Bé, doncs... sí, aquest senyor, bàsicament, és pedagògac, o sigui... Que es diu Jaume Funes. Es diu Jaume Funes. I llavors, doncs, clar, es coneixíem aquesta besana pictòrica, i la veritat és que va ser una sorpresa, sí, després us ensenyo el catàleg, i és que té un llum, i precisament d'això va la cosa, amb aquests llums, no? Perquè ell, el que ha anat a la recerca al darrere de la seva vida, com a pintor, evidentment, és, doncs, d'una llum especial, a cada lloc diferent, no? I això és el que intenta copçar, i és el que... tot el que... o sigui, tot el que representa l'obra acabada va destacant, aquesta és una llum de tal país, de tal altra... O sigui que d'allòs, doncs, mireu, no sé, vosaltres podeu mirar... Són paisatges, no? Bàsicament. Aquorelles i acrílic. I totes són paisatges, o hi ha retrats, totes són paisatges amb persones, perquè al mig... Tot és paisatge, sí. Són persones a màxim, sembla, no? És una miqueta naïf, perquè estic veient, no? Sí, una mica naïf, no? Sí, una mica entrecubista, també. Sí, no? Potser una miqueta... Puntillista, alguna? Sí, mira, mira. Sí, sí, sí, sí. I jo, sembla, d'als estils, el segle XX, 19, 20, no? Vull dir, aquest estil... És que et quedes amb ella, eh? Sí, sí. És interessant, eh? En quin lloc, perdona, Jaume, ho has dit al Castell, el mateix. No sé si és, ja. Castell també és molt xulo. És acològic. Llavors, aquí ha anat marcando, a tal lloc, a tal altra, no? Està molt bé, o sigui... Perfecte, sí, sí. El català l'acompanya d'una definició de cada punt, de cada quadra, no? I tal. La veritat és que... queda bé. Bé, a veure, vull dir, un dia, igual, el podem convidar i bé. Perquè hi fem una mixta també, i podria ser una cosa molt interessant. Ell ha escrit un llibre, ara, que ja me l'estic llegint, i aquell llibre diu... No... O sigui... Estima'm quan no m'ho mereixi, perquè el cap i a la fi és quan més ho necessito, no? Sí, ho heu escoltat, això. No, no, no. La frase és... Haig de ser una d'algú, però vull dir que... Però la idea és magnífica. Llavors, el llibre va de tot això, com ens hem d'educar, com hem de superar tota la disbausa que tenim al vell mig de tot plegat, no? I llavors, doncs, és un home molt potent a nivell per cop. Tota la seva vida he treballat amb l'adolescència. Vull dir, molt, molt d'això. La setmana que ve no l'altra estarem a ràdio Cornellà per... Bé, estarem tots dos. Sí, sí, sí. I veurem a veure què és el que surt. Per això dic que també em podria venir. Fantàstic, fantàstic. Molt bé, doncs ideal, no? Vull dir que si algun dia doncs coincidem, perfecte, i que vingui cap aquí i que parli. Ai, m'hi acabes sense veu, perdoneu. Bé, doncs, jo també he vist una exposició, una més, diríem, de les més... més de Barcelona, aquestes coses que a vegades es diuen, que són aquestes que et tinguin més volada, però a vegades, mireu el que et dic. A mi m'ha sorprès molt més el poc que he vist a lluny del senyor Jaume Funes, que per exemple el que vaig veure amb aquesta exposició, i ara em diràs, home, ha estat a veure l'exposició, gala, s'ha d'ador d'ali. Com em pots dir això? Doncs exacte, dius, ojo, què hi ha? L'idea és molt correcta. Evidentment és una visió, com es comissaria una exposició en torno a Salvador d'ali, quan ja estem... coneixem molt les seves obres, tenim el Museu de Figueres, que podem gaudir moltíssim, i podem anar a molts llocs i podem veure el que ha fet que el coneixem de sobres al senyor d'ali, però és la visió que gala o la influència de gala sobre Salvador d'ali. Aquesta idea és molt bona. Les dues coses potser, no? Sí, sí, les dues coses, totalment. És una dona, que és una esteta, que és les persones que tenen aquesta capacitat brutal d'aprendre allò que hi ha al voltant i aplicar-lo. I darrere, jo sempre dic que darrere de molts artistes que sempre l'imatge és artista masculí, perquè la història de l'art sempre te'n deixa de deixar la dona. Ara ja no tant, el segle XX, però jo parlo del segle XIX, o principis del segle XX, la cosa ja comença a canviar, però encara així és molt dur, per una que trobes ni en 10 de senyors. I això sempre va a passar, és com compraven de rodent, la camí el cló de l'estabal darrere, per crear aquelles històries. Es posa aquí, es vol portar, allò del castell de pubol, tota aquella perió, aquella època que coneix a la gala, quines influències ha tingut? No solamente a nivell artístic, a nivell pictòric, que és el que entenem, sinó també a nivell del disseny. De coses que dissenyaven, per exemple, el barret sabata. I un barret que té una forma de sabata, que és molt típica aquella imatge, el tacó de la sabata, i et dius un barret. Això dissenya la gala, però el mèrit és de Salvador Dalí. Això en un principi està molt bé, et va ensenyant, però hi ha una primera part, que tots són dibuixos, que són textes, que no sé què, tu s'esperen que aparegui Dalí, però apareguis Dalí amb 5 quadros i 5 quadros més. Llavors ja està, això és el que hi ha Dalí, que està molt bé, que és interessant, que són d'un cert nivell, a més, en un període que té a veure a l'estiu, que és quan es va començar a fer aquesta exposició, que encara em sembla que té una durada, no gaire, em sembla que s'acaba el 15 o 20 d'octubre, no gaire més any ja, doncs clar, és desmuntar el museu de Figueres per muntar-te aquí el xiringuito. Perquè és vestiu, és un reclam totalment turístic, aquella espai, i el que no desmuntarà són les obres més importants. Llavors, si hi ha alguna cosa determinada, concreta i tal, que està bé, que val la pena, segueixes el discurs, però, si volem veure Dalí, no és la millor exposició, ni en 10 obres, correcte, punt s'ha acabat la informació, no hi ha res més a dir. Tot i a l'altre sí, el discurs sobre la gala està molt bé. Si vols conèixer que això és una cosa molt important, què va fer la gala, què és el que feia, què escrivia, com es movia, com ella mateixa triava les posicions del cos, perquè Dalí la pintés amb millor o amb major contra llum, és a dir, ella era la que feia l'escenari. Això és preciós. Aquesta idea és meravellosa. Per tant, gràcies al bon gust d'aquesta senyora gala, Dalí va tenir la possibilitat de poder millorar el seu art seguríssim, i això és essencial amb aquesta exposició. Però encara i així, no és una exposició de Déu, és fluixeta. És fluixeta en quant ha contingut artístic, en quant a element documental, magnífic, el que vulguis, si vols conèixer bé la gala. I què són del fons del Manac? No, no, no. Bàsicament són de figueres, coses que hi ha de figueres, i també d'aport llarg, i d'altres llocs, exacte. No vull dir diverses elements que tenen allà. Perquè ells, el Manac, no tenen gaire cosa. L'exposició permanent. Si hi ha algun Dalí, tinc els meus dubtes. Si hi ha un Picasso. És que aquesta secció final és molt pobra, la del Manac. Aquesta més contemporània. Hi ha el Museu Dalí, i també es deriva el Macba, que és més del segle XX, encara que el Macba tendeix molt a les últimes tendències, els anys 50 o 60, i no acaba en aquesta zona dels anys. Això, Déu, el 50, no hi ha gaire cosa a Barcelona. Segur que hi ha Dalí, és de la Montserrat. Ah, sí, allà hi ha veus? Sí, allà hi ha cosetes. És que aquest museu jo fa... Vull anar després. Vaig anar molt jove, i la Montserrat és una vegada, però no he anat al museu fa 30 anys. Jo també. Em sembla que em recordo amb qui, però... I un que està molt bé, eh? Sí, sí, sí. Va la pena, va la pena. I vaig i va plenir i tornaré. Perquè és allò de... de portar-te molt bé, tan molt més bé. Perfecte, perfecte. Passem als llibres. Aquesta saga, millor dit, d'Am Simmons. Sí. Què tal, això? Uf! Raro. Molt, molt. Molt. Imagineu-vos... clar, Ilión, que vol dir Troia. O Limpo, que ja sabem de què va el tema, no? Sí, sí. Són dos llibres que diria, ostres, literatura clàssica. Sí que hi ha literatura clàssica, perquè una part de la temàtica d'aquests llibres ens parla de la batalla de Ilión, o la batalla de Troia, o la guerra de Troia, com vulgueu. Sí. I la part d'Olimpo, evidentment, és la influència que els deus van exercir dins d'aquesta guerra, no? El que hi ha sota més és quan això, en realitat, és una novel·la de ciència ficció, no? Perdoni. Què passa? Molt concretament, passa que ens trejà d'un futur força llunyà... No, força llunyà, depèn de quina perspectiva tinguem, però almenys un parell de milers d'anys més endavant en què els essors humans han anat evolucionant, han anat evolucionant i se'ls ha perdut el rastre d'ells, d'alguna forma. No se sap, queda un reminiscent d'humans normals, amb unes certes característiques a la Terra. Molt poquets queden, però la resta d'humans, que es diuen posthumans, s'oblideixen, no n'hi ha, i no saben què s'han fet d'ells. Sí, s'ha perdut. Bàsicament, és que la novel·la es trejà amb un entorn de la Terra, amb un entorn de la Guerra de Troia i amb un entorn del sistema solar. Deixem-ho així. A partir d'aquí, la novel·la canvia de registre i et presenta al mig de la Guerra de Troia. En ple merder, per exemple, serà una quan just abans de que patroclo mori a mans de Héctor. Aquí no arribem encara, quan comença el tema. I ens parla, sobretot en les figures d'uns personatges que es diuen escòlics, que són essers que els deus de l'olim rescaten del passat, però del passat nostre. És a dir, del passat, perdó, del futur que estem parlant del llibre, o sigui, 2000 anys, són gent, per exemple, del protagonista del segle XX, és un paio que va morir, va viure el segle XX i va morir, i d'alguna forma que no se sap com, els deus van rescatar el seu ADN, el van reconstruir, i com era un erudit en literatura clàssica, sobretot a la Guerra de Troia, doncs el Zeus, el pos al mig de la Guerra de Troia, doncs quants més, per donar testimoni de que la Guerra de Troia segueix el curs que... qui va ser el que va... Ai, que va fer la... Comer. Comer. Doncs va escriure, perquè l'únic que sap com acaba la Guerra de Troia, Zeus. Les resta de deus no en tenen ni idea. Són uns analfabets funcionals. No, literalment, són uns analfabets funcionals. Però tenen fama, eh. Sí, sí, sí. Llavors, a partir d'aquí, ja és un... O sigui, me'n va costar mig llibre acabada a situar-me. Ostres. Ja anem malament. Perquè, a més a més, ens en anem a uns éssers mitjors robòtics i mitjomans que són avançadilla... O sigui, són els éssers romans en la seva progessió... Sí, tecnològica. Van enviar uns robots amb intel·ligència artificial molt avançada, cap a la part d'Europa, de Júpiter, tota aquella zona, per investigar. I aquests robots, doncs, han acabat esdevenint una civilització molt potent. Tot això es barreja amb... amb l'olim... Perquè, una cosa, l'olim està situat temporalment en l'època futura. Però ells tenen uns dispositius, uns mecanismes per poder fer salt en el temps i anar-se directament a la Guerra de Troia. Però instantanament... D'aquella manera, pam. A partir d'aquí... Tu veus, vale. Està molt interessant. No eres absolutament per on van els aconteixements. Fins que hi ha un moment que l'escòlic aquest és lligar la lena de Troia. Sí, però... Aquí ja hi ha... Sembla novel·lar-lo. No, no, però... Està molt ben trobat. I hi ha un moment que diu... Tots els escòlics duren poquet, perquè quan una dehesa o una musa d'aquestes s'emprenyen amb ells, s'escarrega. I doncs clar, aquest diu... Hi ha anys fa que estic per aquí, que són 6 anys o 7. És típic de la mitologia. I doncs el tio agafa... I agafa un moment i desbarata el sidral. I llavors provoca que... Aquí l'és nomàtia Héctor... Oi... I que s'ajuntin... No, no, està molt ben fet. I que tinguin un rotllo entre ells, perquè ja la cosa... No, no, no. S'ajuntin els grecs i els trullants i facin la guerra contra els deus de l'olim. Mare de Déu... Està molt bé. Si arribes a aquest punt... Està molt bé. Està molt bé. Està molt bé. No, no, que sí, que sí. Hi ha un moment que em perdo. Hi ha hagut un moment que... Ja no me'n rollo més, però entren a trasfectar. Dels humans que queden a la Terra, també és una altra història complexa. És un sidral. A més a més, hi ha una mena d'intel·ligències artificials a la Terra, que controlen tot. Ahà... Has acabat ja la saga? Sí, sí, sí. Amb la que era d'Iperion o en Dimion. Aquella era més linear. Més linear, sí. No era tan complexa com aquesta, que és el tio salient al d'olla. Però val de bé. Està molt bé, però ja me l'he acabat. Al final, l'últim llibre ja me l'he acabat per dir... Va, no m'ho vaig acabar. Però va, costat. I ara estic tan... tan rasecós... Estic tan rasecós d'aquest llibre que ara no estic llegint res. I hi ha una llibre de Barbara Carles, una cosa d'aquestes. Un jazmin, una cosa d'aquestes. La Puente Estefanía. Algú m'ha renextat. No, però molt a veure això de... Ves els mercadillos d'així. Ah, segona mà. Jo la segona mà i ja està. Molt bé, eh? Doncs jo recomano que et deixin Espanya de merda. Que has acabat amb aixonya, ramades i tal. No, mira, estic pendent que ja parlaré. Un ami meu ha escrit un llibre. Andà, molt bé. Que es diu Transmental. Has dit Toni Ferron i el podeu comprar per... Ah, molt bé. Ah, molt bé. Sí, i llavors el germà. El germà. I llavors, bé, el tinc pendent per... per ensetar, perquè, bueno, vull estar ben predisposat per dir-me'l. Perquè ja és una mica... Li haig de donar el pare i és una mica de més responsabilitat. Això, clar. I és un toxo de 800 pàgines. Dios mío, pare meva. I ja has de fer una lectura més acurada. Seguritat, seguritat. Fins a... Home, és el que diem. Jo sempre dic que si has de fer una crítica, una que sigui constructiva i l'altre és una persona molt propera, ser sincer, per mirar que no el facis enganyat. Ara ens hem trobat aquest tio i va ser molt agradable. Fantàstic. Molt bé, molt bé. Doncs el que us deia. Jo quantaré molt ràpidament un llibre que és molt petitonet. És un llibre d'Albert Pla. Coneixem com a cantant, no? Un cantant una mica peculiar, no? Sí, un, amb certs comentaris. Fa versions, jo me'n recordo aquella versió de... Sóc rebel, de la Jeanette, que estava assegut amb aquella cadira. Sembla que s'anava caient. Jo treballava a Catalunya Ràdio fa anys i me'n recordo, no era una forma part del plantejar, si no anar a fer la meva feina, que era reclouridor. I me'n recordo, estar amb un despatx, així, reclanuridors. I per primer cop va sonar Mamma, jo vull ser turista. Exacte. Mira, tothom està ballant, perquè ningú l'havia sentit mai. No, però va ser un trobo. Va funcionar moltíssim, no? Sí, la feina va començar a partir la caixa de riure. Una cançó, no sé com es deia, que era com eròtica i no sé. Era una cosa molt passada de volta. Aquest home s'ha convertit en una mena de personatge que fa moltes coses a la vegada. I també ha escrit un llibre, un llibre que no és exactament el temps que l'ha trigat a fer, però realment és un llibre que està bastant elaborat, elaborat dins del que seria el concepte d'un llibre de... No ho vull desmarejar, el senyor Pla, però un llibre d'Albert Pla, jo sap veure per on van els trets. Aquest llibre ha sigut molt escandalós, perquè és un llibre que s'ha escrit amb un títol molt determinat, molt contundent, amb un període que catalans i del que està passant i el que ha passat, i que encara... Esperem que no passi molta més cosa i que tot s'arregli com s'ha d'arreglar. El que s'ha de plantejar és això, una Espanya amb un títol que ell és totalment marketing. I això que hi ha aquí dins, vull dir que estan fent una crítica d'Espanya des dels catalans, que és això. Doncs no, tot el contrari. Un llibre que recordem que els representants d'Eurovisió d'Espanya, el senyor, com has dit, Albert, aquella criatura, Albert i la Maya, doncs aquesta parella, Alfred, perdó, tens raó, sí, l'Alfred, que és de Sant Cugat, que és català, i la Maya, que és Navarra, sembla que és Navarra i tal, que són parella, li va regalar aquest llibre a la Maya, clar, i des d'Eurovisió, i des de... el reino, des de la capital del reino, van començar a dir Oh! Ar de Trojan. Fixa't, el representant d'Espanya, en realitat és una llibre d'Espanya de mierda. Però el lliure s'ha escrit amb castellà. Jo almenys li he agafat en castellà, jo no sé si... jo crec que és castellà, de base, de mena. I tal, bueno, què és això? Perquè no tothom l'entengui, no? Li va regalar aquest noi, aquest llibre, perquè és la relació de un músic i el seu representant, un músic que resulta que és com Sudamericà, és una mica com una mica Ària del Rot, de tequila, per entendre'ns, és un personatge i tal, una mica peculiar, i el seu recorregut per a Espanya, per aquesta Espanya, que comença des de Galícia, passa en Parc Canàries, per tot arreu, plantejant concerts i situacions. Que són situacions totalment surrealistes, que és el típic, que la carretera desapareix, que arriba a Catalunya i Catalunya està amb guerra, directament, però en guerra, ella mateixa, amb si mateixa, no amb ningú de fora, que se'n va anar a València i amb les falles es crema tot i es converteix en una mena de Mad Max, és absolutament fora de Pullaguera, és a dir, arriben a Andalusia, i són bastant canyeros amb Andalusia, amb el tema, sobretot, d'aquí no fot en brot, hi ha crítiques molt potentes, però en altra banda és això. I és el que passa, no passa res més, és una visió surrealista d'una Espanya, a vegades canyir, a vegades no tan canyir, a vegades absolutament fora de voltes, el que és el verplà, és un tio que no té peres de la llengua, diutacos, diucoses, no, i és una cosa absurda, tonta, com, no sé, entre cometes la seva, el que dius tu, no, jo vull ser torero, i coses que dius, cançons que són així, es una cosa fèstiva, però en cap moment no té cap intenció de confrontar Catalunya amb Espanya. En cap moment és aquesta Espanya, que encara està encurada amb aquell passat, no entre cometes que a l'actualitat encara té reminiscències de coses que han passat, i coses que passaran amb el futur, absolutament distòpiques, i dins del món dels somnis, i dins dels mons de les paranoies, i d'alguna que altra pastilleta mal presa, i altres coses que es prenien aquests, també que fan viatges, cap a altres mons, no? Per tant, hi ha una llibertat absoluta sobre el tema droga, alcohol... Bueno, el que passa, és un llibre políticament incorrecte, però ja està bé que hi hagi llibres d'aquests també, insisteixo, en el que diem, que acabarem llegint llibres de monges, i de com fer encaja de bolillos, és aquestes coses, però és el que tenim. Permeteu-me un segon, abans de parlar del món del cinema, intentarem si la tecnologia ens ho permet. Escolta, la cançó de Charles Esnabour, que és aquesta, l'Aboema, una mica que és una cançó francesa preciosa, posada dels més maques, entre aquesta i Venècia Cinti, i tal. Doncs les més conegudes, en regulatori, aquest cantant, actú també em sembla, alguna cosa... Una pel·lícula fet, però sobretot cantant fins a la sepultura, mai millor. Una pel·lícula i tant. És molt ben feta. Vull recordar, no ens sona ara, però alguna cosa de la novelva, i que sí, per aquí van les retes. Doncs escoltem l'Aboema. A veure, a veure. Aquí he tingut un lapsus. És un disc... Això és peret, això és peret, oi? Charles Esnabour, no. Ai, ai, ai, ai, ai. Espera, espera, no, no, no. Esquerra ho explicaré, això. Explica'ls. Ostres, doncs no hi és la cançó, eh? No hi és. És aquesta, perdó, perdoneu. Ara seràs. Hasta la amanecer a veces sin comer y siempre sin dormir. La boemia. La boemia. Era el amor. Felicitats. La boemia. La boemia. Era una flor de nuestra edad. Debajo de un quinquet, la mesa del café, Feliz nos reunía, hablando sin cesar, soniando con llegar la gloria a conseguir, y cuando algún pintor ha llamado un comprador y un niezo le vendía, solíamos gritar, comer y pasear, alegrés por París. La boemia. La boemia. Era jurar que vítia me. La boemia. La boemia. Y yo junto a ti triunfar podré. Teníamos salud, sonoriza, juventud, y nada en los bolsillos, con frío, con calor. El mismo buen humor bailaba en nuestro ser, luchando siempre igual, con hambre hasta el final. Hacíamos castillos, y el ansia de vivir nos hizo resistir, y no desmayecer. La boemia. La boemia. Era mi edad amarecer. La boemia. La boemia. Era soniar con un querer. La boemia magnífica. Aquesta cançó. La nostra record. Escolta la musica. Sí que ha fet moltes pel·lícules. Molt discreta la carrera. Una pel·lícula de Novelberg. Un taxi per a Tobruk. La prova de valor. El tambor de Jalata també va tenir un paper. Sí que és veritat. Escolta la cançó. La música ha sortit a moltes pel·lícules. L'han posat com a banda sonora. Escolta la cançó. Hi ha dues novetats que m'han agradat. Quan vaig veure anunciada a Mataradiós, vaig llegir la recenya i vaig pensar que pinta bé. El festival de Sitges de l'any passat va rebre el premi del públic. El festival de Sitges de l'any passat. Més que si és el crític. És natural. El títol diu molt. Mataradiós. El títol diu molt. És d'entretorror. Sospens, còmica, comèdia, una barreja de tot. Passa una estona molt maca. Està tocant continuament temes potents. El director són el Calle Casas i l'Albert Pinto. Més que s'han espavilat per fer la producció de la pel·lícula. L'han rodat molt ràpidament. Són gent que d'entrada i han conegut per paper secundaris. S'ha d'anar a fer un paper de protagonista. La idea és que sigui gent espontània. No dic res de l'altre món. És una família que es prepara per celebrar el cap d'any. Una família que dona a ell un senyor. El pare de ell i el germà de ell. Han jugat a una casa rural. Hi ha un praipèrudeix. I creies de nit. I han de preparar el cap d'any. Ja veus les converses entre ells. A més, ell és sovesta. Com és que m'han triat per fer aquest paper? S'ho fa molt bé. Aquesta és la relació entre el matrimoni. Quan arribarà la família i el maco, vull dir que ha d'escoltar la seva història. És un personatge. El tema és seriós, però amb un sentit de l'humor. Arriba el cinquè personatge. Que diu que és diós. És Déu. És un personatge. És un personatge que morirà tota la humanitat. Només podran salvar-se dues persones. I són aquests quatre personatges. No sé qui ho diu. Quina seran aquestes dues persones? Jo. És la reacció de cadascun d'ells. Primer es creuen. Si ho agafen en sèrio comencen a pensar. Aquí salvarien. Hi ha una primera escena. Ja et situa una miqueta també. És fort. Ja et situa. Jo ho trobo. Vaig rebre tota l'estona. Però el tema... És que el que que ens creiem és diós. És realment diós. Per què ens creiem? És molt molt. Jo no tenia conneixement d'aquesta pel·lícula. No era gaire conscient. Estava molt fredeta. Les estreses... Les estreses... És fantàstica, no sé què, però a veure què tal. Molt bé. I l'altra actualitat de Cartellera, tots ho saben. El director és iranià, és esgarr Faradi. Ell va fer, que jo ja l'havia vista, Nadin i Simen. Nadar i Simen. Exacte, Nadar i Simen, que tu t'ho tenia vista, David. La història d'una separació, o una separació, que em va agradar moltíssim com va plantejar tot això. A l'Àiran, que quina mentalitat més exacta. I en canvi hi ha un divorci al final. Si hi ha un divorci a l'Àiran, tu pots divorciar. Però que està molt bé, trobo que està molt bé com ho tracta el mar i la dona. No he vist cap de les dues. I aquí de què va? Aquí l'Àrdua d'Espanya. L'Àrdua d'Espanya. Sí que es veu que és un poble com de la Mancha, perquè jo veig detalls al Modo Variance. Home, clar, el Modo Variance de la Mancha. I quan entres en una casa i veus aquell sofà fulrat amb una funda de ganchet, és molt bo. Vaig veure un reportatge que fem per la televisió d'aquest film i deien que el religió havia sabut donar aquest ambientador aquell. Aquesta ambientació molt castitza. Molt d'allà, molt de tradició. Sí, sí, molt. I de castes hi fèiem personatges. De Bolenco, no? Jo la més sacamia amb el mantell d'aquella, amb les estuvalles aquelles. El tapet, el tapet de la fi blanda, també de ganchet. Això jo pensava al Modo Variance, que són una casa de Mancha on vivia. I amb els acturassos, no? Tinc entès. Home, el plant és impressionant. Des de mira. Però per l'Èlope Cruz i Javier Barrem, comencem. Després la Inma Cuesta, Eduard Fernández, Barbara Lenny, Ricardo Darín, El Vida Ming, Ramon Veré, a Carles Bonhoff. Estan genials, estan genials, estan genials, estan genials. I per què l'acadèmia espanyola no ha enviat aquesta pel·lícula? Que estava prevista? Està entre les 3 triades, pels Oscars? Al final, quina envia? Aquesta és la que ve, s'està ara. No, senyor. No, senyor. Era campeones, era tots no saben, i no sé quina era l'altra. I han triat campeones. Que està molt bé que jo l'he vist a la pel·lícula. No tinc cap queixa. Està amb una pel·lícula, però... O en dia. Hi ha en dia, exacte, l'altra. En dia, campeones... I aquesta, i els burladeros, això han comentat que no han enviat per primer, perquè una pel·lícula encara sigui per suposa espanyol. Exacte, director. És aquesta cosa espanyolista de la bona sèrie. No és mania. És aquesta cosa que està tornant de la pàtria i tal, de casa i tal, que és I, abans d'aquest comentari d'Iraní, perdona, ja ara sé que és una altosa, és el fet que la família bardem i ens entenem. I últimament, el senyor Bardem, aquí està reculsant Agulito Ledo, que va fer allò del... Mekagon Dios. Mekagon Dios i el cony de la Virgen. Que va fer aquest comentari, va fer aquesta cosa, no sé què, l'acostòdia de no sé quantos, va fer aquest comentari i està gairebé... El volen engarregolar. El cony és omíso, perdó. Clar, així de clar. És aquest el plantejament, i llavors ha parlat d'aquesta dualitat, per un costat, aquesta cosa comunistòide, que és la família Bardem, des de fa molts anys, des de la mare, l'apilar i tot això, i el tema aquest de que sigui un israelíac que representi a Espanya. Irania. Irania, perdó, d'Israelia, no? Tampoc és això. Això s'ha dit, els burladeros. Sí, podria ser. I per això han triat campeones, que jo crec que és una pel·lícula que no passarà a la línia, no passarà a la línia de tall. Segur que, ojo, no per dolenta, el temàtic que jo l'he vist, m'ho vaig passar molt bé i tal, però jo no ho sé, no la veig entre les 5 pel·lícules que vagi als Òscars, de les 5 triades, no, però absolut. Igual que l'estiu de 1963, tampoc va arribar el tall. No, clar. És que no arriben els talls. Són pel·lícules amb una... Molt localista. Exacte, molt localista. Molt localista i amb un concepte... A la sèrie, una temàtica molt més. Clar, clar, clar. Està molt concreta, molt concreta. Sí, sí, sí. I tots ho saben, sembla ser que la Rosa ens explicarà, es veu que és una pel·lícula amb una categoria, no? O una pel·lícula... Sí, no, no. Sí, sí, sí. Escolta qualitat. Està molt ben feta, està molt ben confeccionada. Sí. Totes els enviants que recrea, perquè dius, és un senyor que serà ni, que se suposa que ha viscut allà, s'ha criat allà, i deia ni aquí, que era un senyor que el deia terrifying. D'aquell cas que deixes a chances. És que és genial, és que és super divertit, és que és super bé, veus que tot realment s'ho estan passant bé, és que ho recreuen super bé. I cantant les cançons, el barbè em està super divertit, allà anima la boda i vol bé, i bueno, vol bé. Ja també una cosa sempre que ens explicaven aquesta. No puc explicar moltes coses, perquè s'ha de veure, s'ha de veure. De fet, hi ha un fet de tota aquesta alegria, de tota aquesta felicitat, de tot aquest esclat, a com acabes que no té res a veure. És tot un anàlisi d'aquests personatges, de l'ambient on viuen, de l'ambient que van marxar i que retornen, de les relacions entre ells, del passat, que encara surt, bueno. Doncs a veure si la veiem i la seguim una mica, traiem informació en general, a veure si podem parlar més. Jo no vull veure tan bé, segur, sóc una aviat. David, jo tònia, aquí l'hem vist uns quants, almenys el Nacho i jo l'hem vist també i m'ho has passat molt bé. Sí, però mira, no volia parlar de la pel·lícula que parlaré, potser la setmana que ve, no ho sé, que és Carmiina i Revienta, però... Ostres, i veig similitud, tu. Si pots veure després que Carmiina ja mentia... No, no, no, i veig similitud amb jo, tònia. Sí, no, no, i tant. Sí, sí, perquè... és una cosa... En les dues ens està parlant d'una part de la societat que viu una mica al marge de la resta, no? Totalment. Les diferències. Carmiina, doncs, en aprofita de, com es diu jo, de les claveguires que vulguis, no, la societat permet, per anar a vivint i per anar tirant. A part de la indiocincràcia dels personatges, això és un altre tema. Estic d'acord amb la cosa, digues. Sí, sí, sí. Tiro del cotxe, no? Ha sigut una advalitat entre una cosa d'aquesta i una altra de Carmiina ja ment. Tira, tira, no, no. No l'he vist de caminament. Però en canvi, allò, tònia, aquí diuen així que aquesta noia té un dol. Un dol, que és el... s'ha de patinar, ha patinat des que era Mico, petitol, i té un domini i una tècnica brutal. Va ser la primera dona a fer el triple axel del món, mai ninguna, no tenia... És que tu mires al final del film, et presenta un vídeo, i dius, és que no m'estranya on va poder fer aquella piroueta, perquè tenia unes cames. Sí, sí, era una cosa. Jo era en columnes. Sí, sí, sí, no és una donada. És una força d'home, però necessites molta força per impulsar-te, no? Jo crec que era una dona que tenia bastant d'hormona masculina, dins de la seva estructura física, vull dir, que això és habitual, que no passa res. El film entra amb la tècnica, però no massa, perquè quan li vaig explicar a la meva dona que li agrada molt el patinatge, i la vam començar a veure i la cosa no va engrescar. Ella no va entrar en aquest joc. No va engrescar. Per què no va engrescar? Perquè la pel·lícula no parla de l'armorosa del patinatge artístic, sinó de tot el contrari. Aquesta noia era una paria, dins de la societat, i dins del món del patinatge artístic, ni t'explico l'opària que era. No podien negar el talent que tenia, però la penalitzaven a nivell estètic i a nivell d'imatge. Que era massa masculina, que era massa no sé què. No era una núvia. Que no portava exacte. Vull dir que fos com l'altre, com la Nancy Kerrigan, que era la núvia d'Amèrica. Era una noia canturosa. Té una elegància i tenia aquesta cosa femenina. Ens entenem i l'altre era com una mica m'estagot. Aquesta se n'anava patint fins als jurats, esclava per aquí fins a l'acte. I anava quadrada la tia. Futeré de nanates. Sí, sí, sí, i hagués saltat allà amb un carimet a la mà, per dir alguna cosa. Per dir alguna cosa, evidentment era un món, o no ho sé ara, és un món molt tancat. Amb unes directrius tècniques, això no discuteix ningú, però estètiques molt marcades. Si et vols ser així i et volem així, encara que sàpigues patinar molt bé, ens és igual. Però això és com una gimnàsia rítmica, l'altre és sincronitzada, sempre saben qui guanyarà, sempre saben quin no sé què. No, però encara passa, això és molt complicat. Si avui dia vas d'altre és sincronitzada i la rusa sembla guàrdia. Clar, i sempre Espanya queda segona. És una cosa matemàtica, dius-lo per què? Clar, dius, m'entens, perquè ja està allò que dius tu, està tot molt matisat. Evidentment una persona que et fa les piruetes que et fa que hi ha individua, doncs no, ja no ho pots obviar. Això s'apuntua de manera màxima, no? Ara ve-la, el film a què ens acentra? Ens acentra, bàsicament, la seva vida privada. En com ella, la mare, que allò és... No té cap nom. Si us plau, quin paparot. No té cap nom. Quan apareix el final amb la gravadora, allò ja se'l sumo. Jo, allò, què veu fa? Què veu fa a qui la senyora? Per guanyar l'Òscar, eh? Sí, si era m'estranya. La meva actri secundària, com es diu que és la senyora? No es recordarà. Ostres, és boníssima, és boníssima. És la típica mare que mai s'estima tots els seus fills. Aquest cas, la seva filla. Ha sigut un objecte per ella d'avocar totes les seves merdes interiors, d'alguna forma. Totalment. Tot els seus egoïsmes han anat redirits cap a ella. Totes les seves frustracions ha hagut fet que la seva filla les acomplís. Jo crec que patina perquè ella volia que patinés. Deia que això va voler patinar. Va posar la seva filla a patinar. Però a la vegada, li torpedinava l'afició. Li feia anar amb uns vestits cosits. No li donava res per poder anar amb mones. Un pare li tenia que matar conills per poder fer-li un vestit de fets. Hi havia com una gelosia entre mare i filla. La filla cap a envejar va tot allò. Arriba una mica la filla. La filla renega de la mare, però renega d'una manera bàrbara, senellunya. És que també és autodestructiva la pròpia mare, perquè va amb allò que no pot respirar veu a fumant. Clar, és que ella mateixa és autodestrueja. Si vol la sovolta, la seva matrimon i la seva filla. És una cosa brutal. És com... Això no vull semblar on tòpic. Sembrar on tòpic, però una dona maltractadora, moltes vegades busca perfils de maltractadors. És molt gris dir-ho, però és així. I en aquest cas, en aquesta noia li passa el mateix. La seva mare, la maltractat, en canvi els pares i els marits eren uns encants. Sí, sí, i en canvi ella... Què passa? Es busca una persona, una parella, que també la maltracta i la maltracta, però físicament, psicològicament... És la relació a la que està acostumada. Exacte. Què passa? D'alguna forma, ella entra en competència amb una nova patinadora, i el marit... Jo crec que d'alguna forma, per recuperar-la amb ella, perquè ella l'ha fotut fora de casa, evidentment, perquè la tonyina, doncs... Està de la màniga, en canvi era una mena de cartes omissives a l'altre contrincant a amenaçadores, no? El que passa és que... És clar, jo el joque aquell del telèfon, que jo t'explico una cosa, tu l'expliques al costat, i em torno a arribar, ja no té res a veure amb el que diu una cosa a l'altre. Però aquí passa d'alguna forma el mateix. Ella vol fer una mena de cartes amenaçadores, però al final acaba que el butxí, que el que ha de enviar a les cartes, agafa un pal i fot castanya al jonell de la contrincant, no? Clar, quan ella ho veu i quan no ho veu, es queden... Què ha passat aquí, no? Què ha passat aquí, no? Qui ha passat aquí, no? Molta llum no hi havia, eh? No, no. Semblava una mica allò fargo. Sí, una mica exacte. Sí, sí, sí, sí, és fargo, és fargo, és fargo. És el que dius, no? Sí, sí, sí, sí. Què faig? Si un fallo que munta un segrest, i és que dius... Però... Però... Gent que voreja la... La... La borderline, o sigui, ni l'explantat... És una previa que es recomanaria, eh? Sí, sí, sí. La banyeu, perquè és que és una cosa absolutament que dius on t'estic, no? I què és allò, no? A veure, la història és... És que a sobre real, eh? És que a sobre real. Tot va passar. Va passar, a sobre real. És que dius, és que a sobre és això. Ha passat aquesta criatura. I la recreació és mimètica. Com ha aguantat tot això? Sí, sí, sí. Mimètica. Sí, sí, sí. El paper que fa la... Com va ser el vectriu? La... Bé, com estem, sí. No m'ha recordat allà. M'ha recordat allà. Sí, sí, sí. Ja ha sortit. La Margot Rovi. El paper que fa la Margot Rovi? Rovi, Rovi. Ah, Rovi, Rovi. Sí, sí, vale, vale. És brutal. Si et diem de la mare... No, però ella ho fa de conya. Es mereixerà l'Òscar també, eh? També estava nominada, em sembla, però no li van donar, li van donar, no sé qui. Ostres, quin paperot que fa... Perquè té la marinera. Té la marinera. Bueno, posa una recomanació més. Sí, amb l'apuntat, amb l'apuntat. La sensació que em dona aquestes històries tan així és de poca entitat psicològica, no? Com si no, on s'estudies massa, què és el que dius, per ajustar-se a la realitat d'un tractament, d'un d'allò, no? Són gent que necessita tractament. Són gent sense diagnòstica. Exacte. Ja t'ho dic jo. És això. Són gent que això d'anar al psicòleg, no planteja, eh? Mira. Però això de dir el loquero... No sé qui va ser que m'ho explica. Clar. No entra a dir-ho a la seva capacitat. A base hi ha situacions patològiques que no formen part de l'individu, sinó formen part d'una família, directament. Clar. A mi he entrat dintre d'una paranoia col·lectiva, tan bèstia, que jo no pots dir que aquesta persona està malalta o l'altra també, no? És tota la família que està fadal. Sí. Encara que si vingués un psiquiatre i analitzés persona per persona, potser no diria que aquesta persona no té cap mena de problema mental. No, no, és l'entorn familiar. S'ha provat que allò sigui una disbauixa. Un caos. I qui diu una família, diu un entorn social, diu amics, diu que és com si tothom s'ajuntés del seu mateix nivell per riure. I això és una bomba de rellotge. Sí, sí, sí. Això es regenera amb dues generacions. Clar. Es queda en quatre minuts, el Jaume, i intentem parlar de les que no perdonen i l'enferrota, a veure què podem fer. No, és que són dues pel·lícules que parlen del racisme. Ah, molt bé. Està molt bé. Són pel·lícules als 50, 60, no? Sí, sí. És un clàssic que el tens fotut aquí dins el cervell, ja com a molt vàlid, no? I llavors, quan el tornes a veure, se't fa evident que ara que a vegades hi ha com una elementalitat, encara que sí, no? La lanza rota, de fet, és el pare que divideix la seva fortuna, no? Vull dir, té tres fills. I llavors, no en quatre, em té perdó. Hi ha el Robert Wagner, hi ha el Xavuimac, i també hi ha un parell més que no me'n recordo com s'hi diuen. I llavors, doncs, bueno, vol ser just i vol repartir el seu ranxo, que és el que té, i tal. Llavors comença aquí a sortir tot això que deia, i em vull dir que probablement ell, amb tota la bona fe del món, ha de crear un ambient excessivament dur en el seu entorn, no? Això quan la lanza rota, eh? Sí. I llavors, esclar, els fills, ara es reboten de diferents maneres, i amb un que acaba dirigint-los, no? Fins i tot amb un to més aviat assassí. És molt interessant, perquè l'altre, el bo, diríem, el fill vol, que rep totes les conseqüències, de la presó pel seu pare, perquè si no el seu pare tal, vull dir, el drama clàssic, no?, de la presó, i quan surt de la presó, és quan es troba en aquesta situació. Doncs aquest ja no és veritablement blanc, és indi, i és fill de Índia, no? I llavors això ja és una distància que, que, bueno, consta. El que sí que és cert és que és una pel·lícula indiala deixa molt bé, són molt més justos, s'actuen segons uns criteris, i a mi això em va agradar molt, perquè esclar, això només ho veu si ho contrastes amb els altres, que actuem d'una manera tan vulgar, com vulguis, no?, diré, diner, diner, i poca feina, que és el gran problema que tenim, em va agradar molt, i l'altre també, i els que no perdonen. Aquesta és una pel·lícula que també parla, precisament, de racisme, ella és l'Aldrin Hembur, que és Índia, i la seva mare, la proteller, és la Lillian Guix, la Lloris Imagina, i l'Aldrin Agiris Trancat. Sí, aquella, exacte. Ai, que us tinc a dir una cosa, però dius, dius, dius. Allà hi ha un secret, un secret que condiciona, precisament el que acabes de dir tu, vull dir que allà hi ha un secret que porten absolutament callat, que només saben un parell de persones. Evidentment, ni la Índia, ni el Barre Càster, que és el protagonista, que és el germà, representa que no és tal germà, perquè en definitiva és Índia i ve d'una altra història. Allà es radicalitza d'una manera, però ja no només a nivell familiar, sinó a nivell social, molt interessant també. Revisar pel·lícules moltes vegades... Sí, és com... Jo vaig revisar l'altre dia, el color sonyames. Ah, com bé. I, per cert, recordeu que als dimecres a Can Ginestar, a la sèrie Isidore Consul, a les 5 de la tarda, encara es podeu apuntar. Molt bé.Apa promoció, que vagi bé. Vinga, anem a la setmana que ve. Adéu, adéu, adéu, adéu. Senyora, és que s'ho sentava endavant. Doncs ara estem sentint ja la veu de la gent que participarà en això que ara comencem, que es diu Tertúlia i que ens portarà a les 11. Això també es diu Catalunya Ràdio, això és el Catalunya Vespre, també es diu Catalunya Formació. I ha dit tot, posem-nos a dir coses sobre l'actualitat. Entrem a la setmana que ve, i ara ens portem a la setmana que ve. Tornem a la setmana que ve.
