Sobre una canavassa. Comencem amb dijous més, el Babilònia, aquí des de Rajoy D'Esvern, i com sempre tenim la grata acompanyia amb aquest cas de tres homes, perquè no tenim la facció femenina. Això és el que tens tu. Ah, el què? Tres homes. Tres homes, i el davant meu, i jo estic aquí solet, com sempre. I bé, doncs tenim la més enllà de la paixera, el David Montaner. Bona tarda. Què tal? Molt bé. El Jaume Vidal. Què tal? Molt bé. I el Nacho Ronso. Què tal? Bona tarda. I ens falta la Rosa Alcalá. Ens falta la Rosa, que no sabem si pot ser vindrà. O no vindrà. No ho sabem. La màgia de la ràdio? Exacte. És el que tenim. Molt bé, i el que us parla darrere d'aquesta paixera, el Cesco Ramos. No fem rimes. Ho dic perquè tinc un amic que feia una rima, molt simpàtica, i que ja la coneixeu. Sí, sí, de sobres. No la deixem, no la demanem. Bé, doncs avui el que farem serà, com sempre, parlar de cultura, i ho farem amb dos bessans, solament amb llibres i amb cinema. Llibres, mira, doncs agafarem dos clàssics, perquè el llibre que parlarà el Nexo, que és Reflejos d'un ojo dorado, és un llibre del 41, i jo en parlo un del 33, un que es diu El Chico, que ja explicaré el que és això, que és un llibre molt peculiar, molt curiós, que ha ressorgit una miqueta, i que, insisteixo, ja comentarem. Molt bé, molt bé. Mont del cinema, doncs, bàsicament novetats, i també algun d'aquests clàssics se'l donen voltes. El Jaume ens parla d'una novetat, ho he dit bé. El David agafarà una pel·lícula de Netflix, que es diu Aniquilación, i que hi ha gusts per tots, per aquí. El Nexo era editari, que està bé. La pel·lícula de l'estiu, del terror que prometia Moli, que la veritat és que, bueno... Sí, sí, sí. Promest, promet, i compleix. Compleix, compleix, bastant bé. Per ser de terror, dius bé. Sí, exacte. Jo que no soc un fanàtic de gener. Bé, m'agrada, m'agrada. Parlem d'una pel·lícula apocalíptica, també d'aquest any, que es diu la Bruma, que és molt curiós, perquè passa a París. Una cosa apocalíptica a París, no és gaire habitual, sinó que pensem en Nova York, que és a les coses. Però ja veurem que, a més, és molt curiós. Està molt ben pensada la idea, i la resolució molt correcta. I després hi ha pel·lícules, una miqueta, doncs... Bé, d'uns anys, eh? Bastant. Alguna, sí. Un Déu Salvatge, el Colòso enllames, Rubi Esparts... Però aquesta té 5 o 6 anys, i es titrarà, no? De 11, eh? De 11, sí. I si dóna temps, també d'una novetat, que es diu César i jo, parant del Pinto, té una pel·lícula francesa, sorprenent, clar, si t'agrada el món, aquest, que és la relació entre César i Emil Zola. No relació... El César era heterosexual i Zola també, però la relació entre actual i d'amistat. Aquesta mena de vincles, d'amistats impossibles. Sempre és interessant, no? Sí, sí, sí. I està molt ben fet, aquesta pel·lícula. Jo he pensat que ha sigut una cosa molt més dedicada a la vida de César, però no. No és una biografia, és la relació entre César i Zola. César va ser el que se'n va anar acabant vivint allà a les ínes. No, no, aquest és Góguen. Góguen. Molt Góguen. Aquest és... També t'hauríem d'estrenar tu de Góguen, eh? Ostres, això no ho sabia. És que és una mica... Tinc que en fixar-me en les estrenes. Estic últimament amb tot el que tinc al meu cap, no em fixo en què ho estan... No, no, això no és per això. És el que éssimos. Bé, Nacho, comencem amb... avui posarem una cançoneta de Montserrat Caballé, lògicament, que fa uns dies ha deixat. I bé, doncs posarem, com no, aquell Barcelona, de dos grans genis, jo crec que un dels... La millor veu del rock, Freddie Mercury, un dels millors, és l'endupta, i la millor veu del segle XX és l'endupta de la lírica femenina amb Montserrat Caballé, no? Crec que vam fer... Sabeu que volíem fer un disc junts tots dos? Sí. Però no va... I al final no va acollar la cosa, no? Per agenda i perquè ja estava malalt. Freddie Mercury tenia la sida i llavors a partir d'aquí no, però volien fer un disc sencer tots dos. Imaginaus quina bestiesa podies, això. Hi havia una admiració mutua, era curiós, eh? Freddie Mercury et mirava a Montserrat Caballé, i Montserrat Caballé et mirava a Freddie Mercury. I es veu que, bé, ella deia és que van de ser, clar, un cantant d'aquestes característiques, no? Tenia una capacitat bestial de registre el senyor Freddie Mercury i ella es va iniciar amb el món de la lírica, per això cantava d'aquella manera. Però se tenia aquesta capacitat d'arribar un volia, aquest home, també, no? Sí, sí. Per tant, et mirava les capacitats amb aquest cas del món del rock, però era conscient que ella no era una dona que estancava amb el seu, amb la seva línia, no?, sinó que també li interessava altres tipus de música, com ha de ser, és lògic. Sí, mai tant. Nacho, parlem de reflexos d'un hojodorado. Molt bé. Doncs, bueno, aquesta novel·la, a mi que està autora, el procés, diguem-ne, sempre m'agrada molt per els títols que et posava a les seves novel·les, perquè el cazador és un cazador solitari o aquesta reflexa és un hojodorado, i m'agradava el títol, no? Va ser al principi, pensava que era un home, perquè diu Carlsson Maculers, no, és una dona, una dona que va escriure més a més, molt joves a aquestes novel·les, la primera tenia 23 anys i aquesta, pues, un poc més. No era del 41, no era la curteta, molt bé, així, per una estona d'estiu i tal. I l'ogurió de aquesta novel·la, a part d'aquesta, que està ben escrita, aquesta dona l'han comparada amb Faulner, com la gran narradora del sud d'estats Units, del segle XX. Bueno, aquí no entrarem a aquests detalls. Diu-li, sí. De comparació. Quines paraules, no? De comparació. Bueno, jo, de Faulner, no exigitant, però, bueno, és més potent, Faulner. Aquesta dona està bé, té una estira, té una mica uniric i tal, és una novel·la curta, de definició de personatges, de punts. El que em va sorprèn també és com, clar, aquestes novel·les que tenen després surten, i va tenir molta polèmica en el seu moment, perquè era una novel·la del 41, en què es parlava de manera velada, però ja es parlava d'homosexualitat, de relacions fora del matrimoni, una mica així d'infideritat, de dones una mica lliures, també, de la protagonista, que després es va fer una pel·lícula en el 67, que és la protagonista de Elizabeth Taylor, en aquella pel·lícula. Aquesta protagonista és una dona molt oberta, que és la dona d'un comandant allà, que el comandant és no abiertament, però veladament homosexual, que es enamora d'un soldat, bueno, hi ha tota una sèrie d'allà. La dona d'aquest senyor està boja, una mica així, una dona d'aquesta és molt nerviosa, amb aquestes malalties que tenien les dones aquella època, d'esqueries neuroestècniques, tot allò, que el marit l'ha acabat encara, en aquella època fins i tot. El crampàtic, no? Sí, perquè estem parlant de 140, que encara això es feia. La tenen una mica com les seves coses i tal, i ja veu que el marit s'entén amb l'altra, hi ha tot un joc aquí, que en aquell moment va sota molt, hi ha una escena d'escrits, una mutilació, auto-mutilació, que es fa un dels personatges, els pits, els femenins i tal, que en aquell moment va ser clar, ara tu mires això dius, és que això està molt superàpia, jo augmentava una fora d'entena, amb aquesta una mica superàpia. També és veure l'evolució, com en altra època, que ara, per sort, ja no són rojaria, en aquestes coses, que en aquell moment, en tot el que va tenir, hi va haver molta polèmica, i després la perigula que es va fer, es va posant, i això, per veure com ha evolucionat tot, i a nivell d'estil, a veure la curteta, m'agrada per les... No explica gaire les coses, explica més aviat el que estan pensant els personatges, amb unes imatges una mica uníriques, una mica també exficient, perquè és una cacerna, ja als EUA, que no passa res, perquè la cacerna, la vida és hiperordenada, aburrida, i a més a més... Sí, sí, és una cacerna militar, hi ha un comandant, hi ha un soldat, hi ha una mica de triangle, però no són relacions normals, perquè la dona és infidel amb una altra capità d'allà. El soldat s'enamora de la dona, però no passa mai res, és un amor platònic, el comandant, que és el marit de la dona, que s'enamora el soldat, però també d'aquella manera, llavors és tot un triangle, a què no passa res. Molt el estil de tenir sigulles, però no tan potent, no tan descarat, perquè tenir sigulles va massa... Aquí és tot més vellat, més femení, perquè ja és clar, i a mi m'agrada diferents plans una mica uníriques, de com explica les coses, i ell es tracta amb els cavalls, i tota una sèrie de simbologies, que a una segona natura segurament, que jo l'entenc en una segona natura igual, et dona més, però al moment que la Mireia estava saminant, d'aquí un moment en el 41, les coses eren molt diferents, i això ha canviat moltíssim, i ara tot aquestes semes es tracten segur a les novel·les, abiertament, un tema de homosexualitat, ni esvelada, ni nada, i es tracta i tal. I què hem fet d'una evolució? I això ha estat més a prop del que sembla, no és tota una evolució, que en els anys 50, 60, 70, i fins i tot als 80, ara, la societat era molt, molt, molt regressiva, i ara aquestes coses, i els americans erriguen i tal, i això estava tot molt, saps, i és una cosa que... I el cinema, la presentació de la homosexualitat, va trigar bastant, em refereixo que fos una certa evidència, buf! Sí, sí, sí, evidentment, evidentment. És clar, un penis directe a un film, està, bueno... S'ha fet, s'ha fet els últims d'ècades, però... Però realment no, hi ha un puritanisme... Jo recordo una pel·lícula que es deia... Òngeles i insectos. No sé si l'heu vist. No l'he vist, no l'he vist. I allà sortia, i dius, hòstia, s'obta, perquè no ho veus mai? També hi ha xorbus, xorbus també surt. Però hi ha, a veure ja, a més, la pel·lícula... Tu parles de la pel·lícula d'època, la pel·lícula turiana, final, que hi ha una relació d'incesta, i el noi, quan es retira, retira allà amb tota la instrumental. És que... Aquí hi ha el tema de puritanisme, no sé com està, la classificació de Estats Units, que suposo que no ha variat molt últimament, o sigui, si tu treus... Tu pots treure el pit d'una dona, tu pots treure el cul d'una dona, però si treus el penis d'un home, o el cul d'un home, la pel·lícula, com per, no sé què, no sé quina classificació és, i llavors, de poder civir-la en les... no sé quantes sales que té el país, la pots exhibir en un 20% de sales. Això és considerat el penis com un element extern sexual. Més que el fet d'una vagina, que no es veu... Però també el pit femení, sí que està acceptat. El pit femení i el cul d'una dona, està acceptat a la vagina de la dona, no. Però el cul d'un home, suposo que... Home, ets desagradat. No crec que sigui estètic. Bueno, això... Hi ha molt de pèl, encara li hem vist, no? Però jo crec que el millor té una connotació, també, a jo, com la sexualitat, d'alguna cosa d'aquestes, i quan surt el cul d'un home, el classifiquen de... Que va fer la normativa aquesta. Totalment. Això, en aquests moments, que s'està publicitant molt, que és que aquest nou... aquest nou polític han posat com a judicial i tal. Cabanó. Sí, el Cabanó, sí. Aquest paio, el que és, està catalogat com que aquest govern era al món. O sigui, que ha fet d'haver-lo posat ara, això és una incidència cultural, de repressió, de tal i tal. Almenys és un càrrec vitalíssim, que pot durar, doncs, 50 anys. I, a més, amb un gran poder, és el tipus del Suprem. Si penso que s'esclau amb el que acabes de dir, que aquests moments hi ha una protesta per llavors. És que trobin merda d'ell, la trobaran a flotet. Però sí, ja n'hi ha, merda. Sí, sí. I l'han agafat, l'han denunciat, aquest home. Sí, sí. Hi ha hagut denúncies. Serà algo més evident. Aquella que era per maltractaments, una dona va sortir violació, o no sé què era, o abusos. És que no recordo perquè vaig veure la última situació per sobre. I ell va dir, i a sobre dient, ui, llavors quines cares fotran les dones. Tio, això al tram, la presidenta s'ha dit que aquestes coses absolutament fora del lloc. Aquest tio té un problema. Precisament parlaven d'aquestes que vaig veure, que compta el que ve, perquè això s'està imposant al reu. Sí. Avui llegia, avui oi, un article, un titular d'una notícia, no em va donar temps de llegir l'article, però em va assobtar. I és que ens estem assemblant a l'època de transició entre la República Romana i l'Imperi Romà. En què... En què tot això, o sigui, hi havia un desprestigi de tota la part més... més estatal de lo que donava suport a tota la República. Ja fos per... en aquella època, per a altres mitjans. És que el article aquest entrava en uns elements molt concrets que avui dia es traslladen perfectament a la situació d'avui dia. Ojo que podem anar també a una mena de això que deies tu, no? Quant a la criada i coses d'aquestes, no? Una teogràfia, potser no una teogràfia. Un govern de... Un govern de costums molt concrets. Un govern, per exemple, de jutges. Sí, sí. Que té un altre nom. I més veient com la juricatura, d'alguna forma, s'ha inmiscuit en el poder polític. I si m'apures, el poder polític sempre s'ha inmiscuit en la juricatura. Sempre. I ara el que passa és que el poder que t'un jutge potser no el té un polític, té rèpliques, i té una mena de... O sigui, té una revalida cada quatre anys. En canvi, un jutge, que jo sàpiga, si se'l pot definistrar, però no el vota directament al poble. Però un jutge té una ideologia. I a partir d'aquí, si és conservador, si és tal, si és qual, a partir d'aquí l'ha trucat la Fenega Pogifei X Persona, pot influenciar en moltes coses. Un jutge, tèricament, ha d'aplicar la llei. La Sorallita no parava de trucar per telèfon. Es va fer un llibre, i va dir que era el que era el que era. Com era aquest indivídure? Sí, era així. Vam comportar-ho tot el que tenim, i el que estem passant per culpa de poder, i el poder i el poder. I mirant-ho, estan ara tots aquests. El poder és tant efímar, tan anteri, que a vegades... Exacte. Per tant, de poder paternar en aquest cas, un llibre d'aquests que tenia bastant prohibit a l'any 1933. El xico és un home que es diu James Hanley, que va escriure molt poquetes coses perquè va ser titllat de tremendament realista amb els seus llibres. És un llibre petit de 100 i pico de pàgines. I és això, la vida d'un noi, d'un adolescent, el qual s'ha de moure amb una societat, bàsicament industrial, lògicament, amb el qual el pare, des del minut número 1, li diu, a veure, tu has de deixar els estudis, t'has dedicat a treballar, com un home, t'has de fer home aquest concepte, no? Ell és una persona, el pare, amb unes problemàtiques vinculades amb l'alcohol, sobretot que això li ha generat una gran depressió i un complex d'influïtat increïble que ho paga amb la dona i amb el fill, sobretot, sempre amb el fill, li fot unes batussades de nassos, i el nano que vol seguir estudiant és una persona sensible. Podríem, potser, parlar d'aquesta baladura que deia, no queda gaire clar, però amb un principi, després, ell li queda molt clar quan li passa una sèrie de coses, i a partir d'aquí, el que ell planteja és que vol seguir estudiant el pare, diu que no, i llavors comença a entrar al llibre amb una voràgina absolutament clara, directa, que dius, en 33, això és molt canyero, vull dir, molt canyero, en l'explicació, amb la manera en què tu llença, tu estàs copint coses d'una gran potència, per exemple, dius, el teu treball serà netejar pous d'aquests de merda, per l'enclà, no?, i clar, i el nano, és el que diem, no?, vull dir, no és que no estigui acostumat a ell o no estigui acostumat a l'altre, sinó que directament aquests treballs tan terribles que es feien amb aquella època de netejar uns pous, de no sé què, que s'ha de vincular, exacte, és aquest tipus que es fotien fins aquí de merda per l'enclà, fins a dalt, no?, i llavors estaven 8 hores fotuts en merda, movent-se allà netejant, i això és terrorífic, no?, i allò era monstruós, allò era imagina, per un nen que surt d'una escola, m'entens?, i es trobava això... Tu havies anat a deixar la base, casa teva. Això, no vols? Però clar, sí, sí, sí. Però clar, això era una cosa que entri una feina diària. Hi eren diversos espais que havien de netejar, no? Un pare m'ho explicava. El meu avi els enganxava... Vinc a anar a deixar la base, ets mica. No et podies escaquejar, no? A la de merda no em tocava. No, no, però jo era... Hauríem ho ells i coses... Allà, amb la roba d'estar per casa, es fotien allà dins, no hi donaven ni roba, aquest nano. Per tant, què és el que passava? Vull dir, fotre't dins una base, no?, que t'ho fes, eh? No, no, amb un espai d'aquells que quedava per aquí, per netejar. No sé què era exactament, que en teoria estava amb un nivell, no estava fins aquí dalt, però bueno... Llavors, què passa? Que els propis, aquesta gent que es mou al seu voltant, clar, ja estan acostumats, ja estan fins aquí parlant. Vull dir, ho tenen clar, que és això, llavors ho comencen a pagar amb ell. Llavors, tothom ho paga amb aquesta criatura. Vull dir, és una persona que té algú, que té algú sensible, que té una persona que no suporta que pateix d'angoixa, perquè, clar, a casa té una situació d'angoixa molt potenta, llavors, quan estigui dins tancat, li agafen atacs de densitat, no?, i a partir d'aquí ha de sortir, llavors, se n'enfoten d'ell, llavors, doncs, es passen. Quàstia, que arribarà un moment que hi pren la decisió de dir, jo no puc aguantar això. I llavors, un dia decideix marxar de casa, no?, que insisteixo, encara és menor d'edat. I el que fabula és amb un futur meravellós fent de mariner. Clar, que dius, d'on ets, meu tio? Clar, vull dir, estem parlant d'aquell període, estem parlant de bucs d'aquests, que no estem parlant i tal, i llavors aconsegueix entrar, entre de, com es diu, de... De Grumete. No, d'això que...De Politzón. De Magatotis.De Magatotis. Entrar allà dins, l'enxampen, i a partir d'aquí és el Politzón, clar. El maltracten, fins l'avorriment, intenten violar-lo. Que és quan ell diu, eps, no. Per això aquest element, vull dir, no, clar, potser per la situació, que tampoc és el més agradable possible. Es parla de les olors d'aquella gent, parla de la brutícia que hi ha al voltant, no?, tot això. Fins que, bueno, fins i tot quan baixa els ports, no?, entre en un món de prostitució, clar, és tot fosc, brut... Bueno, i tot acaba, com ho podem imaginar, que pot acabar un llibre. D'aquestes característiques. Fins i tot clar, i no vull seguir per no destrossar el llibre, no? Però és un dremon que es cabelero, però amb potència, eh? Amb potència molt ben fet, amb molta canya, i molt realista. Per tant, això, teníem en compte aquests llibres que apareixen tant en quant hem... Està ambientat a l'època de la depressió, potser. Sí, sí, exacte. I és el moment en què els treballs s'havien d'agafar com fossin, parant d'això del 29, etcètera, etcètera. Però no me'n recordo, ara, si això és Anglaterra o és Estat d'Unitat. No me'n recordo, ara tinc el dubte de la posició, perquè es va lliure tres mesos a l'estiu i tal, i és això. Un llibre que ha rescatat el senyor Forster, el que va fer una visió en convistes, morís i tal, i que ha recuperat, com dient, aquest home se tenia en compte, aquest escriptor, perquè és punyent, no?, és com una mena de... És una revisió de Charles Dickens, no?, és un potentíssim Charles Dickens del segle XX, que t'esculpa la cara i s'ho telefote. No té contemplacions, les frases són curtes, directes, i a vegades... Ostres, d'un i dos, que estem al segle... A principi és al segle XX, com el que diu la cosa. Cinema. Jaume, passem a la Sheering. No serà un drama, també, això, perquè avui anem de dramas. No, la Sheering és un drama, però no d'aquest ritme. No d'aquest ritme. M'has fet pensar que avui, precisament, sortia un xicot, també, que l'he vist aquest matí, que parlava d'una fundació catalana i tal, i li han fet unes quantes preguntes. Aquesta fundació, que pretén, és agafar llibres d'una qualitat. Tà, com si fos un quadre. Molt bé. O sigui, anar parant, a aquest nivell... Sí, sí. O sigui, que tu fas una inversió per comprar el llibre aquest, i llavors aquesta inversió, lògicament, anirà en augment, com a garantia absoluta. Però com la pots tenir, aquesta garantia? Els quadres, potser sí, però això... M'ha subtat molt i m'ho hauria escoltat. Després he sabut que aquesta fundació, el que ha nascut aquí a Catalunya, per aturar tot el procés, vaja, avui, ha nascut amb una segona intenció, o no? Amb unes aures i tal, que d'allò. Ah, m'agrada. Sí, però cal escoltar algunes coses, eh? Sí, sí, no, no, no, evidentment. Però si no, ara, veritablement, no saps on t'estàs, eh? Mira aquells de Madrid, els de Vox, eh? Que ja tenen 800.000 votants, eh? Sí, sí. Ojo, eh? Ja ho veurem, això. Digues, digues. Pel·lícula, sí, xerring. Aquesta és una pel·lícula de senzillotes, si vols tu. Però a mi em va sorprendre molt, perquè jo no sé com me'l deixes, això, a vosaltres que sou. Sí. Jo no estic gaire al dia, eh? No, però ells dos, sí. Bueno, les arxes, les arxes... Si intentem, no, està, perquè no som de... Ja estic amb una i m'estic repensant, ja fa temps de sortir-me'n. Perquè... Això no sé si és bo o és dolent, eh? Això és dolent, digues tu, què et sembla a tu? A la pel·lícula ho planteja com a molt bo, esclar. Perquè és una noia que desapareix, i llavors el pare, lògicament, fa l'impossible per trobar-la. I hi ha un muntatge que deu n'hi do, el muntatge que es genera allà. I llavors, a base d'entrant, diferents blocs... Perdona, és aquesta pel·lícula que tot passa atres un mòbil, no? Ja sé quina és. No, mòbil, no, i... Sí, sí, però tot amb chats i tot això. Ja es va veient per pantalla els chats que va tenir el pare per poder arribar a trobar la filla. Però sempre hi havia mòbil, ovia... Internet, internet... I aplicacions de xarxes socials. I... Vale, vale. És un món estret, a tu, i estaven assos, ja, de tantes metges criminals i coses... que fan a la tele. I aquesta la vaig trobar com a mínim, fresca de... Bé, de l'actualitat en què estem, no? Sí, sí. La vaig trobar bé. És la descoberta, el cap i a la fi, eh, que... Bé... Hi havia una pel·lícula d'aquestes característiques que dius tu, de no fagar-ho en tres o quatre anys, que la feia... Ai, el de... El que feia de... de Bilbo, com es diu? El del Rous, així. El nano aquell. Que feia de què? De Frodo. De Frodo, oi, de Frodo. L'èixer avut. L'èixer avut. Que estava molt bé, també. Que et passava davant d'una pantalla, de l'ordinador, i es movien pantalles, i tal. Com es deia aquella pel·lícula? Sona, sí. I no estava malament, tampoc la pel·lícula. La sortia la protagonitzava amb l'estiu porno, aquella, no? Sí, sí. Amb la Sasha Gray, no? Sasha Gray era... És a dir, ho lín tio, fas una pel·lícula a la Sasha Gray, i no tens... Arroz, eh, no? Clar, molt bé. Això ara just hem parlat, no, que entrava a la rosa, no? És que canvien el discurs automàticament, eh? Jo parlava que perfecte ho parlava del cine porno. No, no, no, no, no. Volia estar en mitja hora parlant d'això. Ja no sabíem de què fer. Bona tarda. Bona tarda. Vaig a buscar uns aurícules. Sí, molt bé. Molt bé, perfecte. Doncs ara ja parles tu. A l'aniquil·lació, mentre vas a buscar l'arròs als cascos... Sí, ja no recordo directe d'aquest film. Jo tampoc recordo. No, és un film de Netflix, protagonitzat per la... M'has dit, la... La Natali Portman. I és un film de ciència-ficció. Ui, que bona, aquesta no. Ella sí, però la pel·lícula... La pel·lícula... Bé, ens planteja una situació en què... en què... un meteorit, o algo que se li sembla, a través de l'atmòsfera hi cau a dintre un far, que hi ha, no sé si a Florida o enlloc així. Sí, és per allà, és un llet d'aquests. A partir d'aquí, aquest meteorit comença a interactuar amb la natura i comença a crear una mena de barrera... com d'energia al voltant, i va creixent. I a mesura que va creixent aquest cercle d'energia, va fent mutacions a la natura. Per exemple, no sé, un cas molt particular. Barrerja ADN-UMA, amb ADN de planta, i veus plantes, però que són plantes, però amb una forma humana, per dir alguna cosa, no? Veus... Sí, sí, sí. Veus també una mena de cèrbols, però que són dos cèrbols, cèrboles, aquests petitons, dos bambis, però que són simètrics. Però actuen simètricament tota l'estona. Si un gira el cap, l'altre gira el cap al mateix moment. Si un tom va cap aquí, tom va cap aquí, com si no siguin enganxats, molt curiós, no? I això, evidentment, és una mena de la particular que hi ha de les veines, no en recordeu? Sí, sí. La inversió de l'altre cos. De l'altre cos, això. La de l'any 50 i pico, de la que va fer el Donald Shatterland. Sí, més recent. I em sembla que no sé si em veu encara més nova. No ho sé. El Donald Shatterland ha sortit a la Neix del Pfeiffer, em sembla. Sí, és aquesta, la que em sona a mi. Ara em confonc amb la cosa. És una mena d'això. Havien enviat una patrulla de soldats a veure què passa, i perden la pista. Perden la pista, perquè no és massa distància, perquè ells han d'arribar al centre, a l'apicentre d'on ha caigut el metàl·lit aquest. Però és que això també t'altera el temps. O sigui que tu, el que et pots semblar que has entrat... Des de fora, pots semblar que hagis estat dos o tres dies, per ells han passat mesos. O al revés, ara no et sabria dir. I llavors, quan la distància ha recorret, tampoc és tan elevada, no? I això provoca que amb aquestes distàncies, i el temps que hagis passat allà dintre, tu també has anat mutant d'alguna forma. El que passa és que a la pel·lícula, fins a aquest punt, dius, ostres, que interessant. A veure, com acabarà això? Perquè quan em planteja en aquests temes així, dius, com ho resoldran? Doncs ho resoldran a la manera tòpica. O no tòpica, però dius... Un humanisme psicodèlic, tio. Perquè dius, ostres, tio, però... Allò és com al final de 2001, per l'època, amb aquelles color eines, aquella que dius... A la meitat de gent que va anar a veure aquell film, no va entendre què volia dir jo. I, aquí, igual. Et quedes així, i no acabes de captar, realment, el que succeix. En teories hi ha dos pel·lícules més que s'han de fer, o tres. En teories això, en tres llibres més està basada en un llibre, i en faran, en teoria... Com una mena no seria, ni molt menys, però seran altres. No passa que no la sensació que molts crítics vegin només la meitat de les pel·lícules. I a partir d'aquí, elaborin un comentari. Segurament és així. Perquè si fas una crítica, només hem vist la meitat de la pel·lícula, i, ostres, xapó. Quin fill. Quina cosa més rodona, però a la que passa a la meitat de la pel·lícula, dius... Jo li estic agafant mania a les pel·lícules prohibides per Netflix. Ho sento. I cap d'elles me n'ha agradat. I mira que busco, que són pel·lícules que busquen distopies, una mica de por, una mica de ciència ficció i tal, i no hi ha manera, tu. La mica m'havia estalviat. Sí, sí, sí. Amb poca qualitat, amb uns efectes molt cutres, a vegades, que poden ser estar bé, però veus que són bastant lligunyà, o en comparació amb unes pel·lícules més preocupats. Jo crec que aquí el pressupost el vandula a Natalipormen, com que no sóc gaixer. Sí, clar que sí, perquè és la única manera d'enganxar, una pel·lícula t'enganxa, però fins a un límit. El títol? Aniquil·lació. Aniquil·lació. Sí, sí, sí. Perfecte. Que no és ni cinema, això és clar, és el que deia. És telefilm. És un telefilm. Per tant, és això. El cinema no hi és. És una pel·lícula que veus a Netflix. Volen tenir aquesta categoria? Sí, però aquí és l'altre, només de pagament. La van estrenar un festival, no? Sí, un festival, sí. Van fer la promoció, sembla que era can. Sí, però sense optar, premins. Va obrir i va tenir molta polèmica, no? Clar, clar. Perquè potser va ser un festival, no? Clar, clar, sí, no hi ha ni bé. La segona, Netflix, aquí hi ha molt d'interès. Sí, sí, sí. Calés, sí, sí. Rosa Alcalá. Hola, què tal? Tu has arribat al final. Sí, bueno, una mica, però bé. Ha arribat de la Gria a Babilònia. Bé, nosaltres també heu d'anir a la Xispa, que tenim. No ho sabíem. Heu d'anir a la Xispa, que tenim vosaltres també. Comentes alguna pel·lícula... Mira, jo he elegit una pel·lícula, però puc comentar un, i després me senten que volia una pel·lícula. Comenta un llibre, i després un llibre. Un llibre, un llibre. Doncs el de José final de Coa, la Casa Gris. Ah, tira, tira, em sona. M'ha agradat, m'ha agradat. A veure, és una lectura molt agradable. Jo sempre recomano molt les coses per tenir a la tauleta de nit. No per dormir-te, sinó senzillament, perquè és una lectura agradable. És un vocabulari que està molt bé. Les expressions, la història, també és una història senzilleta, una història plàssida, no hi ha assassinats. Com a mínim, és quina il·lusió. Com a mínim, és quina il·lusió. A més que per anar-te a dormir, ja. La vida ja és prou dura. És prou dura per portar-t'ho als somnis. A veure, és la història. La història no és una part d'una experiència o d'una vivència que... Bueno, a veure, està. Londres, 1950. Ja està. La protagonista és una noia espanyola, no es diu d'on. Que acaba la seva carrera i se'n va a Londres a fer una estada. Per fer una miqueta, bueno, practicar l'idioma pràcticament i fer intercanviar en famílies i tal. Però ja va parar amb una residència que només hi ha dones. La regent d'una senyora, que s'estima gina sent plan... Ai... La de la GID, com es diu a l'institut... La rotem-meia. La rotem-meia era una mica, no tan potser. Però, gràcies a adultes, no cal que es posi tan estricta, no? Però sí, bueno, ja era les seves normes, no? Espanya havia acabat la... Ja feia una estoneta que havia acabat la Guerra Civil. I Anglaterra està vivint també al final de la... Al final hi ha la pos-guerra de la Segona Guerra Mundial, no? Ells han tingut la seva experiència. És una miqueta... No són els dos móns. Bàsicament és el món d'Anglaterra o de Londres, de la capital. I com la gent que va cap allà. Una periodista que sembla que fa unes maniobres una miqueta estranyes. Al final ja sospites que el millor està... Perquè reposa les conferències de Rússia. I sòstres, aquesta està fent una miqueta de la Guerra Freda i vol estar intervenint, no? Però no s'acaba de veure amb claritat, eh? Tu ensinua i tu ja vas pensant o vas llegant caps, no? Una altra que és, bueno, que és colombiana, però està vivint allà, perquè té un obvi que no sé què... Bueno, unes històries, no? És una noia que és estudiant espanyola. És nord-americana, però està allà sola, també. Sòstres, quina necessitat, i ja és mateixa, a vegades fan aquesta reflexió, no? Per què aquesta necessitat està alluny de casa, alluny de la família, per demostrar-te què? O per... En el cas per exemple, que és una noia molt jove, nord-americana, que a més ho està passant malament, perquè a més es posa mal, la alta ja no saps si són malalties ecosomàtiques, perquè... vale? La Teresa, no, la Teresa és forta, ella està data molt bé. A més, va a fer... de fet, ella no té tant nivell econòmic, perquè la forma de pagar-se a la residència és que treballa, ja. El s'ajuda a la cuina, a la para-taula, a la recullitaula al menjador, amb el que això li dona la possibilitat, també, de parlar i de conèixer a les residències i també al servei, a les empleades. Clar, està a la cuina, llavors parla amb elles. I llavors és una manera de... és interessant, clar, perquè és una manera de veure la societat, en anglès o de l'ondes, perquè algunes d'aquelles persones que treballen a la cuina ja venen del camp, també, que abans havien viscut el camp, o estan vivint a les afores de l'ondes i es desplaçen per anar expressament a treballar, ja. Bueno, veus una miqueta les dues... les dues parts, no? A part de veure les que manen, no? Les dues, la directora i la secretària, que aquestes sí que són més estrictes. Que són més estrictes en el moviment, clar. Que no se li coneixen pospar-hi, ja, que dius, ostres, quina manera, no? Que es pensen que són el malic del món, aquestes encara, eh? Que dius, ostres, al final ens invadirà, no? Al final nosaltres ens hauríem d'adaptar a la resta del món, quan ja sabeu que els ingressos són molts seus, i ja sempre pensen que són ells qui han de conquerir el món i han d'exportar les seves maneres de ser o de pensar, no? És interessant, no? Ja dic que és molt... és ells molt fàcilment. I, bueno... Bueno, mira, és una bona recomanació, no? A més, aquesta noia també coneix també amb un noi en el viatge d'anada, i llavors la convidem a casa seva, llavors veus amb una mansió també diferent, veus com viuen allà el que seria una família amb el major, que és un familiar que també ve, es dissabte, per exemple, ja s'acompanya a dinar, bueno, està bé. Molt bé, eh? Quan surten els amics d'aquests nois també. Fantàstic. Bueno, doncs farem una cosa, deixeu-me d'arrere dos minutets, perquè hem de posar aquesta cançó, bueno, podria ser altra, no? Però jo crec que la cançó, dins l'àmbit del pop, no? Montserrat que va llevant a tenir més importància, va ser aquesta i una versió de hijo de la luna, per cert, de mecanó, que va sonar bastant, curiosament, per alguna ràdio. Sí, sí, sí. Sí, sí, digues-hi. Perdonen? Barcelona, sí, sí, sí. Ah, no, el hijo de la luna. No, no, no, no, no, no l'he trobat, l'he buscat, però bueno, és com parteix Freddie Mercury amb Montserrat Caballé, no? Doncs clar, aquest moment. I seguim parlant de cinema, d'acord? I seguim parlant de cinema, d'acord? I seguim parlant de cinema, d'acord? I seguim parlant de cinema, d'acord? I seguim parlant de cinema, d'acord? Molt bé, doncs res, una miqueta, aquest tema de Montserrat Caballé i Freddie Mercury, i seguim parlant del que seria més cinema, i seguim parlant de cinema, d'acord? Una pel·lícula que va venir molt, molt, molt averada per la crítica, pels festivals, molt esperada. Això fa por, també. Dèiem que era comparable a l'exorcista i comparable a l'expandor, que era una pel·lícula que és notable. El que passa és que parlar d'aquestes obres tan importants en el cinema en general, no només de terror, sinó que hi ha un directors... No és tant, ni fa tantíssima por ni tantíssima angúnia, sinó que hi ha una pel·lícula d'uní, d'uní, d'uní, d'uní, d'uní. Hi ha moments, hi ha un amic meu que és bastant impressionable, que vol dir que ho passa malament. Notable, notable, és d'aquestes pel·lícules que últimament el terror tampoc és que tingui gran cosa, dient que jo no soc un fanàtic de gènere, però sí que m'agrada, quan veig la pel·lícula de terror ben feta, m'agrada, aquesta està molt ben feta. Tot i que no té uns actors, té la Toni Colet, que és defensa prou bé, l'àmbit... Sí, sí. Qui dius més? Gabriel Vaerl. Ah, sí? Vaerl Tosplador. Sí, sí, sí, sí. Exactament, correcte, correctes. Habituals, moltes flores, un actor que sempre ha estat... És correcte. És correcte, no està clar. Sí, a la rima n'havia desapergut bastant el mapa. Sí, fa un paper, també, una persona que ha mirat aquest paper, si hi ha un actor, una mica allà... papers d'aquests, no de viejo o viejo, però... Però, bueno, però hi va, sí, perquè ja té una mica d'edat. Sí, té una edat. Però ja, bueno, total, bueno, és la defensa prou bé, els secundaris... Bueno, a mi em va dir... La secundària aquesta del Cuento a la Criada, que és la... no sé si heu vist la sèrie aquesta. No. Hi ha un personatge secundari que és una de les tietes que li diuen allà a la sèrie aquesta del Cuento a la Criada, que és la que educa una miqueta a les dones, que després donaran servei a la Causa, que ens embarassades i tal. Doncs aquesta és una dona que la van donar a un... És que no el col d'on la mana, la van donar a un emi, per la sèrie Cuento a la Criada, a millor actriu, secundària... No sé el nom, sé qui és, però... I aquesta és una secundària que té un paper important a la història, en el gir que fa la història, i, bueno, que està bé. Que és una secundària roba-scena, o què? No, però... I ho fa bé, ho fa bé. Llavors, sense haver-hi un elenco brutal, però a nosaltres els defensen. Això ha d'anar a ser, amb un parell d'idees originals de tractament, que això surt des del primer moment, diguem-ne, la dona, que és la protagonista de Toni Colet, és dedicar a fer miniatures, com si fos una casa de monígues, però no, diguem-ne, que si tu ens dius que tens una biblioteca, la biblioteca de l'Estat o no, li fan un encàrrec de fer-la tot amb miniatura, llavors... De mateixa i tot amb miniatura. Exacte, fa una maqueta de dos metres per 30 centímetres, i dintre està oberta, i dintre es veuen tot, amb una perfecció, les taules, els prestatges, la gent allà. I fa un munt d'encàrrecs. També fa coses per allà mateixa, i a partir d'aquí hi ha un doble joc amb la càmera, que és a prop, que és a lluny, que s'acosta, diguem-ne... La primera escena està molt bé. Està molt bé, no? Està jugant sempre amb el doble, no? No saps... Quan s'acosta, sí que veus, en el millor, que és la realitat, o que és una miniatura d'aquestes. Juga amb això, no? Juga amb això, que és un tema potent. És un director novel. Va fer una perigula més, i aquesta és la seva revelació, diguem-ne. No recordo tampoc el nom. Sí. Busquem a internet i ja està. Sí, no és igual. La formació... Avui en dia és així. I, bueno, interessant d'aquesta aproximació, l'ajut de la càmera i tal... Interessant com juga amb això, perquè llavors la dona aquesta començarà a passar uns fenòmenos sobrenatuals en línia de les posesiones més clàssiques, no? Diguem-ne, que és un esperit per allà, que comença a fer-nosa, que comença a recordar un ser que ha mort, o querido... I, bueno, ser-hi històries. Això és bastant clàssic, però amb aquest tractament del doble, no? De que s'hi està dintre les miniatures, no? Amb el que aquesta dona fa... Perquè aquesta professió, també, és per ella una manera d'exorcizar les seves fantasmes i tal, que la cosa ja fa miniatures. És com si tu has tingut un problema, i amb el problema que has tingut et fas una miniatura del que t'ha passat, diguem-ne, i amb això... I sobte, perquè hi ha coses molt fortes. Una miniatura voldú, d'alguna forma. No, és una mica d'exorcisme, diguem-ne. En general, que tu has tingut un mal dia a la feina, i dius, doncs mira, vaig a fer una miniatura, a tota la feina ja has segut la taula, i aquest és el meu jefe, i els miro i tal, i reprodueixo aquesta escena de que el jefe... Bueno, amb això, és amb coses més fortes que l'han passat a la vida, en coses més luctuoses, i més tràgiques, i més potents, doncs ella va fer en generació d'aquestes, i llavors fa un doble joc, no? Que no saps si la dona s'està tornant boja, si hi ha un esperit, si no, després està... Bueno, al final, ha de mostrar que sí, que després, sense supernaturals, hi ha un gira a la història que és interessant, perquè no t'ho esperes ostres, no? I ho explicaré perquè... Sobretot el noi, que sembla que un sacundari es converteix en un principal i ho fa bé, a mi em va sorprendre. Sí, sí, sí, va bé, va bé. Vostè, com que ha passat aquí, no? Llavors, escenes... Hi ha un parell d'escenes al final de possessió més pura i dura. Són bastant impactants. Tu has vist molta cosa, ja. Has vist la niña de sofista, les vits caminant allò, escales enrere i es feia allò... Descolluntant-se. No és tot això, que està molt trillat. Fins i tot. Li poso una petita volta. Li poso una petita volta. I la sena dius, ostres, mira... M'ha sorprès. Com a mínim, per l'imaginació, després de tot el que s'ha fet... Sí, sí, que està trillat a les dades. Trillat, per bé i per malament, sobretot. Perquè s'ha trillat aquest tema d'una manera molt barruera, en general, en moltes pel·lícules. Doncs mira, el que jo et dona, amb aquestes dues pincellades d'escenes que et sobten, amb aquest tractament de la doble, que sí és les miniatures que fa, o és la realitat. No se sap. I amb l'actuació i el que és el pes de la història, no estàs en una pel·lícula molt rodona, que en algun moment, amb una gastena d'aquestes, et sobta i que no arriba la potència del que van descriure. No és un nou exorcista o un nou resplandor, però sí que és veritat que és una pel·lícula molt notable, de gènere de terror i fins i tot... I jo que les veig de terror, que m'agraden algunes, no. Moltes, però intento veure algunes, és de lo millor que he vist últimament. Sí, últimament sí. Sí que és veritat que a les expectatives... Era editari. Era editari. Una que m'ha dit que estava molt bé, és dir, babaduc. Sí, està molt bé. És una de les bones, també. D'aquest any passat, em sembla. És una altra aproximació diferent, perquè és molt psicològica, i aquí sí que hi ha un pla o tota la història de que no se sap si, veritablement, és un tema que les persones recreuen per defensar-se de les seves esports i per poder païure una situació molt complicada, o de veritablement... És com un planet prohibidor, una mica. Sí, a dia no se sap ben bé... Que la por del científic provoca aquelles unents... El babaduc no queda clar. No queda clar. I no queda intencionalment clar. Perquè fins i tot el final, la setmana final de resolució... Dius, hòstia, aquí què em passava? Hi havia veritat un esperit o havia... En canvi, aquí, a la pel·lícula aquesta, al final, la presència sobrenatural, que queda molt manifiesta allà d'una tota la pel·lícula, al final sí que és certa, però... Se manifiesta. Se manifiesta, però no de la manera que pensaves, i no d'allà un canvi allà, però està bé. Molt bé, molt bé. Doncs per donar una miqueta així de pel·lícules, que també em passava que era de terror, referé una punt de dos minutets, i hi ha una pel·li, que es diu La Bruma, que jo l'he mirat per aire, que és això, no? I és una pel·lícula francesa. És una pel·lícula d'un director que es diu Daniel Rovi, que no sé qui és, i l'artista principal és el que va fer de tanto la Tirmi Corazón Separado, o això és aquella pel·lícula tan meravellosa, que va guanyar de tot, també, amb el seu moment, al César, no? És el romén Duri, aquest senyor, que no hi ha més referents de pel·lícula famosa on sortís aquest home, no? Però vas dir, ostres, aquest home, no? Què bé que ho fa. No, i ho fa bé. Què és el que passa? Quina és la qüestió? Jo pensava que seria una pel·lícula més de terror, però és una pel·lícula que la filla que té que veure amb una mena de cataclisme d'aquests que es de bé al món, no? M'han determinat, no? D'un dia per l'altre, perís sompla d'una bruma que arriba justament fins on estan els àtics, el que seria la banda superior de les cases típiques als manianes. És típic així, amb la taulada i la teula, no? Exacte. Llavors arribem fins allà. Una bruma que mata. De cop i volta es comença la ciutat a cobrir i tal, no? Hi ha un motiu que no expliquem per no destrossar la pel·lícula, evidentment, no? I a partir d'aquí, doncs, clar, què passa? Una família la qual aquí està una miqueta, jo, posat, que és un matrimoni que té una filla, que té aquesta problemàtica de la nena burbuja, això que ha d'estar en un espai totalment... Sí, sí, sí. És una avantatge, no? Clar, és una avantatge per ella, en aquell moment, que queda aïllada, però, clar, aquest aïllament fa que sigui un neguit, perquè els pares aconsegueixen pujar al pis superior i poder sobreviure des de el que són aquests meravellosos, entre cometes, no? Espais, diguem, famosos de... de les golfes típiques de París, no? I veus, hi ha unes escenes brutals, no? Que veus tot París, tot ple de boira grisa, no? I com a aquesta boira intenta pujar, no? I està molt ben perill. Aquesta està molt ben fet. La problemàtica d'aquesta nena i ell, com a tal, per intentar salvar aquesta nena, perquè, clar, s'acaben les bateries, no sé què... Jo no sé de neguits, que ella ha de lluitar sense respirar, baixant, pujant escales, es produeix tot un procés molt interessant i, sobretot, el final, no? El toca el final, que dius, on dia? Ara és el que em faltava a mi. Vull dir, aquesta coseta que té que veure que és sorprenent, que no ho diré, ja us ho diré en privat, si voleu, però que té aquesta cosa. La pel·lícula no està gens malament. No estem parlant d'una superpel·lícula. Estem parlant d'algú que té, bueno, que està ben perill, d'escoles com siguin, no? Això em sona perquè has dit l'argument com aquella altra, que també era així, d'aquells que no podien parlar. Ah, sí? No hables o no ho hago així. Que també és el mateix, diguem-ne, una situació de supervivència en els quals han de fer unes coses molt concretes, perquè tenen una cosa fora, un enemic, que és qui sigui usual, i, llavors, la seva vida... Un lugar tranquil·lo. Això no és tranquil·lo, sí, sí. No hables molt bé, perfecte. El tinc molt malament, això, la memòria. Llavors, té una concomitància, no? El director és el Joan Krasinski, que és el marit de l'Emili Blan. Sí, que és el marit de la... Que jo veig és que... Potser la pel·lícula no et soluciona massa. El moment, no? Torna a ser una percepció de... No és com aquella, la nieve. No, no, no, és una altra història. Jo no m'ho vestiré. En aquest cas és una cosa puntual, que es de bé, i a partir d'aquí generen coses. No vull entrar, perquè sí, no? Però té... És original, és original. Que està molt bé. Tenim 10 minuts, hem de repartir una mica el temps. Vull dir, Jaume, parlen-nos una mica del Déu Salvatge. Sí, és que penso que lliguen tot això que estem dient, també. Perquè és una manera on ens eduquem sense donar-nos, i acabem comportant-nos d'una manera que és destructiva, no? Sí, també. Són aquestes dues famílies, en definitiva, que tenen dos nanos, en general, que són dos nanos. I els nanos, doncs, va, en un moment determinat esbrallen, avui me n'explicaven una, dissenjava que eren els dos nanos. Ja te l'he explicat, van estonar. I llavors, doncs... Bueno, el que passa és que civilitzàvem, que és aquesta tendència a fer les coses bé... El boníssim, oi? El boníssim. Llavors, doncs... Sí, sí, entrem a casa i discutim i tal, allò va... Com a rostre de l'eurore. Allò va... Els nanos és pecata minuta, no? Exacte, llavors. Jo aquesta vista és sena. Me'n recordo que estàvem allà en el sofà, tots parlàvem molt civilitzadament. Minta l'altre, no sé què. Jo l'he vist en teatre. La pel·li no sé si ho he vist tan bé, perquè hi ha diverses versions. Sí, sí. Això és el que volia dir, per exemple. Ja que heu parlat també de feines així d'erre... Sí, és una miqueta. Hi ha manera. No, anirem com ho diré. Però, per exemple, el rei Borny, us en recordeu d'aquesta pel·lícula? Sí, el rei Borny. No l'he vist, però l'he vist. La sopa a casa del mosso que li ha fotut el noia. Ah, sí! Ah, sí! Vale, vale, ara, dies i dies. A llavors, també, estem en una casuística de persones que pel que sigui havien estat molt amics, quan érem petitots i tal, però quan ens han fet gran, anar cap aquí a l'altre, cap a l'altre, cap al sud, i automànticament ja tenim el problema organitzat. Això està claríssim. Les dues dones més aviat... Va semblar una mica passat de voltes. Les dues dones conviden una a l'altra, i cadascun amb elles, bueno, ja té el Marit, i l'altre porta l'altre amb mi, quan els veu arribant. I aquesta pel·lícula, aquesta que dius tu del rei Borny, està molt bé, aquesta pel·lícula. És clar que sí. El que em refereixo és que aquestes dues pel·lícules, jo crec que són tan apocal·litres, com les que dieu, la boina i tot això... Però a nivell social. A nivell de valors assumïts. De valors integrats. Les dues sobres a teatre, totes sobres. Han fet el teatre, els han passat al cinema... Sí, sí, amb molta força. Tenim 7 minutets, tenim el color Son Yames, i la Rosa que ens ha de dir la pel·li que ha vist, i una miqueta s'ha de... La Rosa que segur que ha vist més. No, sí, no, repartim 4, 5 minuts... Doncs l'explico ràpidament per ell, sí. La llamada, no sé si... Ah, sí, la llamada. Bé, no, no, no. La pel·lícula que hi ha, com te'n digues, de los Javieres, no? Sí, de los Javieres, está bien. Perdona, perdona, és que no, que me'n fa gràcia. La dona li va agradar. Sí, a mi m'ha agradat també. Tu vas anar a col·legis monges. Bueno, ara que ho penso, sí. No, però és que la dona... Jo he anat fins a 5 de gebé, clar. La dona va anar fins al cou i tot... Ah, no, no, no. I es sentia identificada. Hi ha coses que estan molt clavades. La llamada està molt ben aconseguida. Jo vaig anar fins a 5 de gebé. Sí, però a partir de si sé ja l'aigua total. Tira, tira, rosa. No, però sí que és veritat. Tinc una impregnada, això et queda sempre. No, però a veure, és que està molt bé, perquè una cosa és el que aparenta ser, que serà, i el que després resulta que és. Sí, exacte, que hi ha dues lectures. És veritat que tot és molt plàssic, ni molt pautal de les colònies típiques de les monges. Però, clar, quan comencen aquelles noies que es escapan a la nit, a ballar a l'ariscote, que hi ha malvestides, què fas aquí, no? Perquè les monges, jo penso que són estereotips molt exagerats. També, són exagerats. Els busquen, expressament. Estan molt divertides, molt divertides, però una de vegades ho tracta amb molta dignitat, també. Amb molta dignitat. I jo trobo que una miqueta el devenido de la història, que és tot una sorpresa, no?, la relació entre elles i tal, tant de monges com de les nenes com de entre sí, bueno... És una miqueta al respecte del poder de decidir, de l'empoderament de cadascú. O de cadascú, en aquest cas, perquè tots són dones, no? De que cadascú, una tri en el que la seva vida pot i vol ser, si abans estava ben vist o estava superlleuable a dedicar-se a ser monga, ara per què no? O si vols educar-te o vols viure-te una altra manera, no? Fantàstic, molt bé. He tractat amb un sentit de l'humor, trobo que... La per musical és genial. Quan va ser Déu cantant cançons de l'Auïne Houston, tot és genial. A més, ho canta molt bé aquest home. Molt bé, molt bé. El Richard Collins, que fa de Déu, el Richard Collins Moore, és genial. És que se le aparece Dios, tío. A més, así con este vocabulario, ¿no? No és només que ell vingui a buscar-te a fer la truc a la llamada, sinó que tu també has d'estar convençuda que és això el que vols, i per tant, l'has de seduir a la manera que ja saben, a la manera actual, no? Jo no estava veient i pensava que això és entretenible, és 2.0. Però directament. Totalment. És que aquestes... Però molt més enllà, clar. A més, incluïm música, un músic, diusostres, no? I fan també, no sé si l'han fet en teatre, però ara van fer el musical, també. És genial, eh? I em sembla que la frauna d'operació en triomfo d'aquesta temporada, que té una veu també, que és una mica pollastre, o no? Una que es diu Nerea, em sembla, que era de l'any passat, que té una veu així com molt cristalina i molt allò... I aquesta no va anar a Eurovision, aquesta? No, no, no, la malla, la malla. El fred. Molt eurovisivo, tu, eh? Sí, sí, sí. Vigila, que et passo al meu grup de WhatsApp d'eurovisivos. Ja, un grup interessant, aquests. Que hi ha 3 o 4, que vius té la mica del que hi faré suelto. És molt interessant, sí. David, el color sonllà. Ara com arreglem-ho, s'està? No, és curiós, aquest film. Perquè el vaig recuperar en una famosa i... Jo molts passats sempre em passen molt bé, home, color sonllà. Molt. És que no cansa. És allò de sábado cine. No cansa. Dura, eh? Dos hores llarg. Dos hores i mig llarg. I no vaig tenir la sensació que el vaig veure en diverses vegades. També et diré perquè és un film tan llarg que no podia ser. Però és la versió clàssica, vols dir? Sí, la clàssica. No, xato, xato. Ah, estima, sí, vale, perdó. William Holden, Richard Wagner... És que surts, bueno, potser surts. El Fajdan, ah, guai, qui? Potser surts. Però en quina surta les gràcies, aquestes, també, que és filmar alguna cosa? Terremoto. Ah, terremoto. Perdona, perdona, tira, tira. Aquella època va ser una de real. Les manjaven totes amb patates. Totes, totes, totes. Però jo passava molt bé, eh? Sí, sí. Però aquesta no perdó. Jo crec que, per mi, potser aquesta és la més... La deixida de catastrofistes és la millor. El Paul Newman fa un paperàs a Calampla. El William Holden també. El Sam Berlent, també, de Cunyau Cínico. No, de Consogra, no, de Jove. Sí, no sé què passa. La Feiràna, guai, també. És que tot, l'Elenco, també el Fret Ester també surt. Que fa d'Estafador de Mediopelo. És que la pel·lícula... la pel·lícula és una oda. Com el que deien a Pulfixion, chicos, dejemos de chuparnos las pollas. És això, però a nivell tecnològic, eh? La societat s'admira tant. De lo que es capaça a fer, que fa una edifici enorme. Era bé com el... Un rollo titànic, però... Però què passa? El titànic era una desgràcia natural. Allò estava ben fet. Però no ho van calcular bé les capacitats de la natura. Era un càstig de Déu. Aquí no, aquí és un càstig de la competència humana. I de la especulació, i de tot. Per què? Perquè el Cunyau, que és el... Vaig dir que estalviés quartos, i jo no ho vas estar allà. Vam, del sistema. En el lloc de fotre cables de gruix de Déu, doncs els vaig fotre de tres. I jo no aguanta l'atenció que ha d'aguantar, i és que la foca, la primera de canvi. El dia de la inauguració. Allà es veu tot el microcosmos de la misèria humana estallar reflectit, no? Allò dius... Les mujeres i los niños primero. Què collons? El senyor del que surt primer. Sí, sí, sí. És el mateix. I per al final està molt ben fet. I el paper que vaig agafar del Steve McQueen, que potser no és massa... No és el més potent, més cap al final sí, però també omple molt la pel·lícula. El Steve McQueen, el Paul Newman, ho criem molt. I el William Holden també. Amb aquests tres ja fa és un film de Toma Maman i Mófar. El Fred Estel ja estava de mi. Sí, sí, sí. Feia altres coses. Era una mà que venia de musicals. És el gènere, el chico del cine. Clar, clar, clar. Ojo con los musicales. Que tengo aquí unos cantes regionales más rápidos. Bueno, doncs això, ens queden 15 segons. El temps ha d'acobillarnos. Adéu. Adéu, adéu, adéu. A Barcelona, al Depor, al Hospitalet de Llobregat, hi ha els pagesos de Sant Feliu de Llobregat. El blai és una espècie de Messi de les zones, perquè fa uns regats molt interessants. Ara em fa dir que som, i és cert, això, eh? Som gairebé menys, pràcticament menys de dues hores, una mica més vaja de dues hores, de la 0-0 del Divendres. I capaç als Divendres.
