...la ràdio de Sant Just durante 8 segons... Bona tarda, hem vingut un dia més al Babilònia, què tal, Nacho? Què tal, Xesco? Oi, estem solet. Exacte, no? Jo miro i no sé si és el... No hi ha... No hi ha... No hi ha... No hi ha... Ni aquest... No hi ha... Aquest que va venir el cap de setmana, que se'n va portar l'amagull i està... Està per tornar o... Directament se'n va portar a 3, de programa. Sí, sí, sí, sí. Ja t'arrararà. Esclar, esclar... Espero que es deixi. Sí, sí. Per tant, avui us farà acompanyar al Nacho Alonso. Corre, que la, oi? I els Xescor Ramós, no? Molt bé. Que no poden fer res més. I ara, Símí, em deixa la veu perquè de cop i volta hem quedat a fònic. Estàvem parlant normalment, però... Tot a l'hora jo no, eh? Directament quan portem mitja radio. Marchem, no? Deixem allò com es feia... Com la ESPE, no? Allò que va dir a Telemadrid. Ah, sí? No m'hacis preguntes que no sé què? Me voy. Exacte, pues me voy, no? Això era molt típic abans, no. Jo recordo quan jo feia radiofòrmula, temps enrere, fa anys amb una radioversiona que es deia RadioSalud, que ja no existeix, no? A vegades diem, ostres, no tinc ganes de parlar res a les 4 de la matinada, perquè fies torn de nit, no? Sí. I deia, ja vaig a buscar les cançons més llargues, no? I com que es feia una batibull de cançons una miqueta, així, com antigues i tal, doncs si podies enganxar, no sé, el Folx i obertura de Supertramp de 13 minuts a 14, dius? Sí, sí, allò. Hola, no? Pusem-ho ja. Venga sinfònico, todos sinfónicos. Allò directament, allò. Una hora sin pauses, no? Vinga, ara puse, clar, perquè dius, home, al final, quan portes molta estona, doncs passa el que passa. Molt bé, doncs això avui parlem d'un llibre i de cinema, cinema i també d'una sèrie. Per tant, avui anirem amb aquests elements. Comencem parlant d'un llibre que comentaré en breu, que es diu El Escalón 33, d'un tal Luis Fueco, que m'agrada Déu, senyor, com podem fer un código de vinci, però cutre? Cutre. Hòstia, doncs això ja és complicat, eh? Exacte, que ja sigui. Doncs bo. Ja hi ha gratitud de estein, no?, que has de tractar el millor, llegir el millor i el pitjor. Jo, per això, estic d'acord. Com va? Bueno, ha parat por aí. Sí, sí, sí. Cinema, doncs parlarem de Rubies Parks, una pel·li que el Nacho ens comentarà. Molt bé. Pararem del Reverendo, que és una pel·li bastant recent també, que ha passat per... va passar per el Festival de Cans, 2017, no va guanyar res, però va passar por aí, molt interessant. Pararem també d'un clàssic, de Hitchcock, preciosa, espectacular, aquesta pel·li, de la Soga. Sí, sí, és molt clàssic, però... Però meravellós. Per la seva total realització tècnica i pel tema de la obra de teatre i tal. En parlarem, clar que sí. Després, el Mamater, i també parlem d'una sèrie, que es diu Whyward Pines, les dues temporades, doncs tindrem aquesta oportunitat de... I tindrem un contingut sorpresa a això. Sí, sí, sí. El Jaume és directe. I la sorpresa és el Jaume. El Jaume. Jaume ha aparegut aquí i llavors... A veure, a veure. No diguem el que farà fins que no passi. Digue-m'ho, hola. Ah, sí, no, he vist la pel·li de la casta. Venia les sombres de... No sé què. Ah, molt bé, anem bé. Jaume. No sé què. No sé què. La somra de la lei. La somra d'algú, no? Jaume. Espera, un segon. Un segon. Això mateix. Això és de ràdio en directe. Això és en directe. Cap problema. Doncs vinga, vaig a començar. I això ho fem per perdonar la brilla. Clar que sí, clar que sí. Molt bé. Doncs comencem parlant de llibres. El Jaume ens parlarà de la somra de la lei. Aquesta sèrie, perdó, aquesta pel·lícula... Ai, ho diré ara. D'aquí és el director. Hòstia, ara. I ha sortit el nom. Sí, sí, sí. Ens ho dirà ara. Ens ho explicarà. Doncs comencem parlant de llibres, com dèiem, El Escalón 33. Un llibre, un tal, Luis Tueco, un senyor que sembla que és bastant especialista amb aquesta tipologia de llibres vinculats amb l'àmbit del gòtic, d'un estís, aquesta cosa. I llavors dius, bueno, jo vaig agafar aquest llibre, em diuen que està bé una persona, és un divertiment, i com últimament estava fent coses vinculades amb les classes que dono, que ha fet un bombo amb llibres absolutament agobiants, les diuen que fa alguna cosa que sigui lleuger, que sigui magó, i que ha tingut a veure amb el món també, no d'alarma, però d'una època determinada, d'història, que m'agrada aquest tipus de llibre. I comença a llegir un llibre, una noia que forma part de la biblioteca nacional de Madrid, d'Espanya, i llavors, bé, doncs a partir d'aquí comença a treballar sobre una... Ja treballa sobre manuscrits, és una restauradora de manuscrits. Per internet troba un manuscrit, que hi ha a banda de col·lecció, i amb un preu molt raonable, i molt senzillet, i amb un preu molt barat, i aconsegueix una oferta. Les 100 primeres pàgines, jo vaig estar a punt de llançar el llibre mascareta avall, per un motiu molt clar, perquè era superpijo, o sigui, era, no sé, quedo amb mis amigas, i nos vamos a tomar algo, no esta diversión, era ir cada jueves por ahí, por las noches, a encontrar lugares para tomar vinos, i passava, i això cap on va parar? És a dir, què vol dir això, no? No t'aporta res. No, a Madrid, i tal, i m'estic veient un borsia, i m'estic veient, no sé què dius, quina sort m'importa, mira que el món vitivinícola m'agrada, però tampoc, és allò que no se m'acudiria mai fer un llibre, perquè em sembla lleugerament pedant, aquestes coses, no? Bé, a partir d'aquí passa una sèrie de coses, aquest llibre comença a ser perseguit, i buscat per una persona que l'interessa, i apareix, llavors, una connexió d'uns símbols, per això dic Roger Código de Vinci, aquesta cosa, de 6 símbols peculiar, que tenen unes formes concretes, en forma de creu, en forma de peix, en forma de no sé què, no sé quantos, i jo m'ho estava mirant al llibre d'acostat, i jo pensava, mare de Déu, senyor, això són els símbols d'Espica Padrés, clar, exacte, d'Espica Padrés que estan col·locats als carrers de les classes gòtiques i romàniques, que això és una cosa normal, que simplement ho feien per recomptar després, i que li pagués... Exacte. I a partir d'aquí, un especialista en castells que resulta que un dia escolten la ràdio, apareix un home que sap de castells, i es posen a Montserrat, d'anar, vull dir, agafen el cotxe, ella passa, perdona el comentari, com de la merda de la feina, una feina tan important com ser restauradora de la il·lúteca nacional, com a tal, ara me'n vaig, m'agafo unes vacances, me'n vaig amb aquest pau, que no conec de res, m'hi lio amb ell, no sé què, a sobre, història d'amor per hi ha el mig fotuda, me'n vaig per a ell, i llavors em persegueix un tio, que és un prodigit de la natura, perquè és capaç d'assaltar murs de 40 metres d'alçada, i no li passa res, perquè és superelàstic, i no sé què més. Oh, i jo ja estava absolutament embogit, no? Marvel. Totalment. Què és esto? Què ha passat aquí? Vull dir clar, perquè hi ha un motiu, perquè és un tio que té una malaltia positiva, que té els ossos superelàstics, i no sé què, i hi dona un motiu de ser, i que és la patrona d'un circ, i l'altra persegueix el llibre. Doncs explicaràs el llibre? Clar, no, és que t'estic explicant, però és que no tampoc té més res, i això és perquè la persona que està al darrere és un mesó, com tu ve molt bé d'elles, i que vol arribar al significat d'aquestes coses per arribar probablement, doncs ser el gran arquitecte del món, i arribar aquí, i arribar a tenir, un moment gairebé espiritual, i del més enllà, i jo vaig dir, però acabo, perquè els tinc quadrats, i me l'acabo, i me'l vaig acabar. Insisteixo, ara sí que seré pedant, com aquelles dels vins. Si vols llegir una cosa senzilleta, però està bé, tu passes bé, ara si hi ha un petit nivell, i no parlo d'aquí, jo tinc un gran nivell, no para la informació, sino nivell de lectura, que tenim tots aquí, que hem llegit, tot, és que la gramàtica, és el text, és que tot és un desastre. Com ho expliques? Tot, tot, és que no interessa un pebrot, el que fan, el que diuen. Com lliguen una cosa amb l'altra, no? Per tant, i aquest ha fet trilogies, i tot, que m'hi he demedat. Bueno, clar, són productes, clar, clar, clar, clar. Però bueno, mira, jo pensava algo, hi ha uge, algo que tiene que ver, a veure si trobo algo semblant, al nombre de la rosa, no sóc la d'aquestes, no? Ambientada, però clar, a l'època està ambientada el segle XXI, no? Llavors ja vas dir, bueno, tiro, tiro, tiro, i al final, bueno, és el que hi ha. Un mal llibre, no passa res, no? Això és com... Bueno, que jo... No en supeques bo, és igual. Com? Que quan no en supeguis bo, és igual. Exacte, exacte, ja t'he tingut sort en supegant de bons, últimament, però en aquest cas no és el cas. Bueno, doncs, seguim parlant, i ara passem ja al món del cinema. Bueno, passem al món del cinema, però al món regus literari, perquè ja veurem com lliga aquí, aquesta pel·lícula que parlarem, perquè també va en el fons de llibres, de personatges de llibres i tal. Bueno, doncs parlarem d'una pel·lícula que és el 2012, si hi ha l'estrena, però bueno, està bastant... bastant a prop, que es diu Rubis Parks, o sigui com Rubis resplandece, tradut, bueno, és el nom de la protagonista. És una pel·lícula feta pels dos directors de Little Miss Onsen, us en recordeu, d'aquella pel·lícula tan deliciosa... És meravellosa aquella pel·li, eh? Que és la Valerie Faris i el Jonathan Dighton, que és el marit i muller, i que ella va escriure, ella també és escriptora, va escriure la novel·la, aquesta Little Miss Onsen, en la qual es va basar l'autopel·lícula i tal. I amb un dels personatges de Little Miss Onsen, que és el germà, que és el Poldano, que és un actor, jo va, però va força bé, doncs ha fet el paper protagonista d'aquesta pel·lícula de Rubis Parks. I com enganxa amb la literatura, doncs bueno, el protagonista d'aquesta pel·lícula, el caràcter, és un escriptor, un escriptor que té un bloqueig d'aquests escriptors, que bueno, no pot escriure res, no pot fer la seva novel·la, té un tènapeuta, que és el Lleodgur, que és allà que li diu que faci, no sé què, no sé quantos, no sé què, i al final li recomana que agafi una màquina d'escriure d'aquestes molt antigues, perquè ha sigut donada... Bueno, i amb aquesta màquina, no sé què passa, perquè bueno, el tio és motiva, fa un personatge, que és la Rubi, un personatge femení, que és una mica la dona de sus homnis, perquè és tal, i ell diu que l'ha sumat, i llavors l'escriu i tal, i aquest personatge cobra vida, cobra vida, és un personatge literari, que un dia apareix a casa seva, que el tio allà, està allà, es lleva pel maquí, i va allà a fer la dutxa i tal, i se n'allà hi ha una persona cantant, i diu que és aquí, i la te li coneix, i diu com creu aquí, però si soy tu novia, te li cual, les coneixem, i ho vens a explicar-li. Ell, després de molt donar-li voltes al tema, es dona, es acaba convençut que això és la dona de la federalitat, i a partir d'aquí comença un joc, una mica pervers, però és clar, ella no sap que és un personatge, ella pensa que és un personatge real, que és la novia seva, i tal i qual. Resulta, no, és molt original, perquè el punt de partida és una premissa, que bueno, que potser ja l'hem vista més vegades, està molt ben tratada a nivell d'aquí originalment, perquè al final, ell, es dona a compte que, si ell escriu coses d'ella, el personatge canvia, i ella canvia, i llavors li fa parlar francès. Per exemple, escriu-la, escriu-la, és un exemple, escriu-la a la màquina, escriu-la a aquesta, a la refuia, rubi, empeçó a parlar francès, tal i qual, pum, fa el retorn de carro, baixa la cuina, i l'altra li diu, oh, no, i comença a parlar-li en francès, en el meu cas, de tot un francès, i l'altra li diu, estàs parlant francès, llogues, llogues francès, tal i qual, i llavors, i com saps que és francès, llavors el que canvia l'idioma, i a partir d'aquí, clar, si comença a ser més pervers, perquè acaba vent-hi una manipulació de la persona, allò que de vegades dius, ostres, la meva parella, la meva dona, el meu marit, la parella que sigui, la relació que sigui, doncs m'agradaria canviar-la, i modelar-la jo la meva manera. Doncs aquí, és el que fa ell, i fa un, un maltractament, una mica... Estem tots a sentint amb el cap, eh, com dius? Sí, sí, sí. Però aquí arriba un maltractament psicològic, de clar, ell, de cop i volta, doncs la manipulació d'una manera que vol que l'estimi amb una, bueno, amb un desitge, d'una manera, i a boja, i de cop i volta li canvia, no sé què, clar, i tu veus que d'alguna manera està fent patint, d'aquesta persona, i és com un simbolisme de la gent que de veritat, fent servir tàctiques, fent servir tàctiques de manipulació, acabat dominant les seves parelles, sigui d'home, sigui d'home... Sí. I com en fent, no? Doncs aquí està tot el simbolisme, perquè, veritablement, és un personatge de ficció que ell està creant i està modelant, no? Bueno, doncs aquest segon plan, un, per sota, de maltractament psicològic i tal, força interessant, els personatges se'n fan força bé, i, al final, bueno, doncs en final, que no ho diré, en final, que està bé, però un intel·ligent per tancar el que era la obra, bueno, i divertida, molt divertida, aquestes coses, més a més, aquests directors venien, una mica, del món de l'intermissió en xanxant, perigües i indis, però divertides, una mica mala llet i tal, i, bueno, i ell, aquest tot aquest joc de manipular-la, ell, i intentar que sigui com ell vol, doncs, bueno, genera reaccions divertides, i també genera una reaccions, una mica que tu, una mica més. Pobradona, i penses això, i com es fa... com de vegades fem això, com manipulem, i com hi ha gent que és especialista i especialment dotada per manipular l'altre, i que la manipula, i que li va creure, i quan la parella seva, i la té allà... Molta gent que té aquesta capacitat, que té aquesta capacitat tan dolenta, i amb tanta més icològica, no? Sí, és una gent capaç, i és que no sé fer-ho. Però aquí ho fa molt bé, de tots dos. Bueno, bueno, però ja... Però hi ha gent que és malaltís, això, vull dir, és que la necessitat de controlar la persona que està compartint la seva vida millor, o la persona que té al costat de la feina, no sé... Estic molt a perdre. Exacte, no? Que deixes que sigui lliure, i que tingui uns vincles en comú, però també tingui que ser lliure, com a parella, i com a company, com a amic, o com el que sigui, no? Això és un exercici del tio d'energisisme, juga cedeu, també, perquè, clar, ell, quan s'emprenya, quan jo comença a discutir, allò, a comptes d'anar-se a la habitació, i tan car, se diu, posar-te'l, no, s'embala la habitació, i escriu, i escriu, i ara t'entraràs. Ara t'entraràs, clar. Aquesta necessitat, això, ara t'entraràs, i llavors escriu, retorn de carro, i tot el que l'havia dit l'altre, li canvia completament en tot el posat, que l'altre l'havia estat fent encara. Això és molt original, eh? És original, eh? Doncs no tenies referència, ens donàvem campanes, però no va posar-hi, la recuperaré un dia per gust. Sí, i em va agradar, em va agradar per aquesta originalitat, hi ha un moment que baixa, com totes les pel·lícules, perquè jo sóc clar, hi ha un moment que tantes voltes, ja no aguanta, però bueno, s'ha aguantat bé, s'ha aguantat bé, el paudà no, i ella també ho fa molt bé, i els directors m'agradaven, perquè la traducció és molt bé, i una redició i molt bé, es recomanable, una pel·lícula tranquil·l·l·la. No espero, tampoc jo, de grande plan, i gran presupositat, però molt bé, que jo, interessat a actors i... Fantàstic! Ruby Sparks, eh? Recordem el títol, perquè em recomanes si ho dic. Com el Ruby, diguem-ne, en grega, Ruby Sparks, que és el títol de l'anglès. Aquí es va traduir como la chica de tus sueños, o algo así, pero bueno... Bé, Recordeu el títol perquè m'agradaria dir... Rubi com el Rubi, diguem-ne, en grega, Rubi Esparg. Aquí es va traduir com la chica de tus sueños o algo así. Aquest és l'anúncio que fan a vegades. Sí, aquí també m'interessa en aquest tema. Molt bé, fantàstic. Jaume. Molt més de fet, sí. La Sombra de la Ley? Ja sí, sí. És probable? La Sombra de la Ley. Oi que sí, que és aquesta del Justo Sartre, aquesta mitja de mitges catalana, que ha fet a Barcelona. Sí, està fet a Barcelona, però... El meu és una postal del del lloc. De la Construcció de la Serena de Família pot ser? Sí. Que és el que jo he vist així amb dalt. Però, tio, fatal, eh? Sí? Sí, perquè trobo que no lliga, perquè no, perquè en Torca s'havia de fer més bé. Bé, és igual, deixem, això és un detall, no? Està fet, evidentment, està ambientada a Barcelona. L'estació del nord és el que encara anava en aquella època. Estem parlant dels anys 20, eh? Sí, sí, sí. Que és quan hi va haver, doncs, un... bueno... Estàvem amb cops d'estats, anarquistes, pistolers que tenen contra uns, contra els altres, organitzacions diamnemafioses, que això... Jo crec que és el que no. És el que no toca. Jo crec que eren organitzacions ideològiques, també, si més no. La... És veritat, és així. Era una burgèsia pujant, que tenia moltes inquietuds, des de les artístiques fins a la poder, i això és així, de clar. I eren nens de família bé i altres... Jo crec que queda prou bé i tot, així. Clar, és que el concepte de burgès no s'ha d'entendre com pejoratiu, sempre ho dic a segon d'una, com a classe social. Quan ho entenem així, llavors té un altre significat, però això t'hi he fet la broma, però és veritat que... Amb una filosofia i una manera de pensar. I una espai dins la societat. Una geogia, també. Exacte, exacte. Doncs jo més aviat faré... Tu ja has deixat bé una part, doncs ja... Jo faré l'altra. Arquistes, comunistes, no els anomenen, però, evidentment, també hi eren. A més, sí, a més, vull dir, tan que no el vull, vull dir que... que són comunistes. I diguem-ne que aquesta part queda com una mica... pobra, perquè la pel·lícula intenta apropar-se, allò de... No me'n recordaré, ara. Aquella del... L'Aquí de Budiàlen. Forcòpola. Que combinen perfectament els trets amb el ballet, amb la música, amb el... amb el d'això. El padrí, no? No és el padrí, és una altra. És una altra. Del còpola o potser és d'una altra, que no ho recordo gaire bé. No puc ajudar. No us explicaré. És clar, quan us expliqui, ho sabréu. És aquella pel·lícula que parla del d'això, del principal... mafios que ha donat als Estats Units, que al final va enganxar d'allò, amb molts impostos i tal, no? El Capone. Llavors, el que planteja aquella pel·lícula és que el Capone és com una mena de... de... no sé, anava a dir... de rei per descobrir, no? Sí, sí, sí. Estaven, encara, una mica anant les braçoles, no? I llavors... Si és el còpola, no... Sí, però ja ja... No faré més memòria, perquè igual se me'n va. Ens en trobem, si busquem. Llavors, aquella pel·lícula és del Richard Gert, també la Diana Lane, que és un músic... Cotton Club. Cotton Club, per exemple. És com us hi ha portat. Sí, sí, a final, sí. Doncs hi ha moments que vol... Ah, que recorda, una mica la Belle Epoque, aquesta cosa. Ah, directament. Que és una còpia, vaja. Ja sí, que agafa... Ja ho he dit. I llavors dius, ja veuràs, la veritat, és que queda patètic, això. És que depèn com ho facis. Aquests intents de copiar, a vegades. El que sí que és interessant, en penso, és la versió que fa de tot plegat. O sigui, la versió de dir, aquí, com a mínim, les persones... O són policies, o són dels altres, no? Vull dir, són comunistes. Llavors, hi ha els que estan per sobre, que és el que estaves lluant. Aquesta mena de burgesia, insisteixo, que agafa un lloc dins de la societat barcelonina. I llavors, doncs, esclar, això té cos i ànima. O sigui, això està basat en la realitat. No és com els mafiosos d'allà, que són uns contra els altres sense argumentar-hi ni res. Aquí sí que hi ha un argumentari. I crec que és el que, en la pel·lícula, predomina d'una manera prou clara, per valorar la idioma. Que hi ha un rigor històric al darrere. Això mateix, és igual com quan tenim l'Ànda, o quan, vull dir, a les èpoques més dures. Llavors, això és el que a mi m'ha sobtat favorablement. I és un període poc fet, no? El cinema, no és un període... I va haver un cop d'estat tot seguit, perquè ho diu al final de la pel·lícula. Els generals també queden bé aquí. Si no me'n recordo qui és, però sí que hi ha un... No us veuràs, eh? I els policies... La policia és prou ampla, com perquè les coses no van prou bé, doncs ho aixamplen. Vull dir, fan anar a un que té més capacitat, o més carisma, o més capacitat de lluita, no? I llavors, doncs... Estan jugant amb tot això i a dir que per mi el que és important és de la manera que es ressalta que aquí no hem estat mal i titelles, ni ens hem posat agressius normalment, sinó que ens hi han forçat a portar. Ens hi han portat, vaja. I penso que això, en el moment que estem vivint, també és important veure-ho. Perquè Catalunya, en general, és un concepte generic, però no és un poble violent, sincerament, i no és una qüestió actual o ara. Si et toquen la moral és com tot, que no té fama als catalans a ser violents, en general. Hi ha moltes situacions històriques que hi ha hagut, evidentment, elements, sempre hi ha hagut una defensa i hagut una reacció. Jo voldria dir que no. I si hi ha una reacció és lògic i hi hagi violència, però que inicialment, quan s'han demanat les certes coses o s'han exigit, no s'ha fet per la violència, s'ha fet mitjançant una serie d'actes, de qüestions, i això ho arrosseguem des de fa molts segles. No és una cosa d'ara. És una qüència que l'avui destacar, que és la del... No, res, res, no. La del policia, la del policia, que... bueno, un dels policies, però és un dels que mana prou, però que està totalment, són més, el governador. I llavors aquest arriba a un punt que jo ja està, ja estic perdut, ja no tinc res a palar aquí, perquè té uns quants i calis i tal, no? De la manera que prepara el seu suïcidi, està molt bé, allò, allò ho he trobat fantàsticament bé, sí senyor. I per últim, destacar que la nena anarquista és clar. Ah, bé, bé. No pot ser d'altra manera. De qui s'enamora? Està molt bé, no, molt bé, perquè s'enamora i es desamora, i de tot, vull dir, clar, és que de fet és la víctima. De fet, és el que ha estat víctima durant tants anys, no? Bé, vull dir, si us sembla bé, la veieu, un de les torres és el seu realitzador, i ha fet coses interessants a totes. Si no, no, sí que ha fet coses macas, interessants. Està prou ben feta, també, no? El que passa és que tenim aquest inconvenient i actors que sí que ho superen bé, com el Tossard i el Poncellanoa. Aquest no ho supera. La mateixa cosa de tot. Sí, mira que és un bon actor, sempre... Sí, sí. Aquí se li veu allotjant. Al·lumia, molt encassillat. És producte de l'ensenyament espanyol a tota marge, eh? I d'altres, eh? Està increïble, potser, que és el que és això. Se't fa increïble, sí, perquè... Clar, això és un problema, eh? Quan hi ha una escena que dius, això ja se'm descontrola. A vegades tofava el meu tot, eh? Fins que no se separeix aquell. Molt bé, fantàstic. No comença la vella. Aquesta és la que he vist avui, eh? Fantàstic. Ja passes una altra part després. Jaume, que sigui un clàssic i tal, que ells últimament no es ho comentarem. I ara passem una pel·lícula que jo he rescatat aquest any 2018, que es diu El Reverendo, que em feia gràcia, no?, perquè... Ara que està a la nostra natara. El Reverendo, la de Lethal Hopkey, la de Polish Radder. No, però n'hi ha una que no. Té un nom que es diu First... No me'n recordo, en anglès. First Memory o First Romance. Té un nom així com que està vinculada amb una mica amb la congregació on ella està. Mira, et diré una coseta més. El Reverendo és una pel·lícula dirigida per Polish Radder, que és molt bo, aquell paio. És la que et parlo jo. Però sí que estàs a Estrenatara. Com, per ser a Estrenatara? Sí, sí, estrena-t'ho. Vale. No, no, perfecte, perfecte. A mi em pensava que era una pel·lícula que havia d'abans. No ho sé, d'aigua. Doncs sí, és estrena, sí. El Reverendo, el que deia. Polish Radder, aquest senyor, tot el que fa no et deixin diferent, eh. Des de aquell vuitentero Amèrica en Givolo, que era una cosa que semblava a Folgrigo Festival, però d'un i dos de la pel·lículeta, que també tenia la seva mala bava. Però jo recordo, sobretot, Affliction, que a mi em va tornar boig aquesta pel·lícula, i aquí en tornava a trobar un Polish Radder absolutament aixut. Hi ha una cosa que dius, mare meva, jo no sé per on tirar la pel·lícula, però em va espantar una mica en un principi, que és dir, no sé per on vas. Ezan Hopki i l'Amanda Seyfried, que estan noia, molt sessibles, o és que la coneixes segur, vull dir, la coneixeríeu si la veieu. Sí, sí, ja sabem qui és. Ah, perdona, sé que no, que no la coneixeu. I per basicament la pel·lícula és Ezan Hopki, un Ezan Hopki de, prògicament, ha passat els anys, no? No és Ezan Hopki de, de antes de la mereceria, que és antes de la merecer, o és que hi ha aquella pel·lícula que era antes de la, no, antes de la... Sí, antes de la nocheceria, antes de la tardeceria, antes de la merecer, no? Sí, sí, el English, exacte. Doncs, clar, i és un senyor que té 40 llars, no? I és que la cara se li veu perfectament, és a dir, aquest temps passat, no? I com ha madurat com a actor, evidentment, no? Ha anat pujant des d'un... bueno, es pot dir que així, no?, tenir una potència i es menja tot el que li posin pel davant. Què és el que tenim? Estem en un espai perdut allà, per a Estats Units, amb una congregació, que no marco el que es diu fers, no recordo ara, memori o fers, no me'n recordo. Una cosa d'aquestes de la mitja Amèrica, allà, amb aquesta tipologia de la construcció victoriana, de l'església blanca, no? Però és una església turística. Se li veuen el 250 aniversari de la creació, no?, d'una mena de colla, d'olandesos, que van arribar allà, d'immigrants, i que van crear allà l'espai. Llavors, ell és una persona que té un passat tèrbul, molt tèrbul, i segueix tenint una vida tèrbola, i tot això vinculat també amb la malaltia, no?, però és una cosa que apareix. Vull dir, no és que ho estigui enviant res, però és una cosa que està vist. Llavors, en principi, dius, això serà un rotllo, perquè la càmera és superquieta, no intenta moure el mínim la càmera possible. És un format de 16 milímetres, és a dir, un format quadrat, per tant, no és un format apaisat, per tant, ho tens allà. Els personatges són mínims amb aquell poble. No hi ha grans escenes de moviment d'agència, que al final hi ha un cert espai, però en un principi de tot és molt íntim, molt concret, que sembla que no passi res, passen moltes coses, moltes. I llavors, tens una sensació d'angoixa constant. La cinta blanca, no? Sí. Quan has vist la silència, quan has vist la silència blanca, ja has començat a fer ràdio. Les han recordat això. Però en canvi, la cinta blanca hi ha un element d'aductrinament. M'heu dit la paraula, no? Aquí hi ha una qüestió del penediment. I a partir d'aquí, entra una temàtica. Ja s'està construint. Exacte. I és la destrucció d'excoses que hi ha al voltant d'aquesta persona i la seva feina, com a tal, perquè s'ha de capellar d'un espai determinat i concret que fa també les tasques de psicòleg. Ja sabeu com funciona això amb aquests espais perduts. I encara que està ambientat al segle de la cinta blanca, s'ha d'anar a la cinta blanca. Ara, és actual, s'ha d'anar a la cinta blanca. I per al mig es col·loca i no dirà res més el tema ecològic. Què ha passat aquí ara? Aquesta barreja. Què ha passat aquí? Com es barreja això? Arriba un moment que dius que això no està gens malament. Hi ha escenes culpidores. Quina bestiesa. I llavors això és el procés que passa entre ell, aquesta noia i el que passa amb el seu marit. No tirarem més endavant. El seu univers particular d'ell. Una càmera insisteixo molt quieta, molt íntima a vegades. El que passa a l'exterior també és important. Què passa amb els herifantes, amb la gent que té poder, el que passa amb l'àmbit, el que passa amb la gent que té poder. I la resolució. Una resolució que aquí m'obro la boca per res del món, perquè sona podem liar molt liada. I tens moments de dir això és una càmera. Sembla que no. És un patiment. Durant 10 minuts estàs patint molt. Els moments finals. I realment la pel·lícula, jo crec que és una pel·lícula denotable i és una pel·lícula, jo li posaria 8 estrelles. Penediment, Redemption. Sí, sí, jo la recordo. Break in the waves. Sí, exacte. Perquè la càmera no està fixa. No, al contrari. Però per què estàs dient? De temàtica. Exacte, l'enfocament és molt més salvatge. El concepte Trier, perquè és molt més directe, molt més clar a vegades. No sé per quin motiu és, però quan ha de ser-ho. Però deixa ser un salvatgisme concret. Que dius, això fa mal. El que estàs fent i el que estàs dient fa mal. I és una cosa puntual. Aquest és el guionista de Terci Driver. Sí, senyor. Estava parlant de memòria. Sí, sí, sí. Per tant, és una mica la... La crítica d'ella... Exacte, el retrobament. Amb el immens polserader. Perquè ha fet pel·lícula que no s'ha sortit. No ha coincidit. Però jo tinc referències. És un director potent. És un home ja... Sí, és com que dius... S'ajusta molt aquesta cosa, d'un cinema que és americà, però no sembla americà. Sembla un cinema amb alemany. Que és alemany. Tancat anés. Doncs va per aquí. És una pel·lícula d'aquest any passat. Sí, sí, sí. Doncs jo pensava que era anterior. No sé per quin motiu tenia el dubte. Haves vist en algun festival. Sí, exacte. Bueno, farem una cosa. Vols parlar de la soga? I després de que parlem de la soga posarem un tema de Jefferson Airplane. Que va morir un dels seus... És important, que és Marty... Valin. I escoltarem una cançó coneguda de la música psicodèlica, entre la psicodèlica i el rock, aquest moment final. Molt bé. Doncs va, parlem de la soga. La soga és un clàssic. Jo he tingut sort, perquè he vist que avui, vosaltres tenim les pel·lícules... Sí, sí, combinem, mira. Les càlia arena i tal, jo totes, a saco, perquè no pot ser d'una altra manera. La soga, obra maestra del 1948, del Francisco, molt coneguda. L'han passat 3.000 vegades per les totes les televisions del món, diguem-ne, i és un moment... Mira, m'he quedat amb la cosa de veure-la en el cinema, i veure-la, que això segur que ha de tenir, però bueno, perquè clar, el que és tècnicament, és una pel·lícula molt coneguda pel tema de què va voler fer tot en unic plan o sequència, però tenia una limitació tècnica, que era que els rotllos, les bovines, són físicament definites, un moment la sabia de canviar, no podria, això no ho va inventar. I llavors va treure una manera de dir, doncs ja està, faré 8 talls, i el tall sempre serà l'esquena del protagonista, que s'acosta a la càmera, llavors, anar a costar-se a la càmera queda com un fundir o del color de l'americana que tenia el protagonista, del color vestit que tenia el protagonista, i quan ja feia el Zuma, que per l'altre costat, en aquell moment ja havia canviat el rotllo, llavors començava, i continua basatament igual, tota una sequència, tot un moment selletat, però ja amb el rotllo ha canviat, no? Llavors ell va voler fer aquesta intenció estilística, va voler fer-ho també perquè era una pel·lícula en què tenia ja molta llibertat, però es veu que aquest home era tan especial, perquè totes les gènies tenen una miqueta de coses que volen fer la seva, i si no separarien i tal, abans havia estat amb el productor David Ocelny, que havia començat les primeres pel·lícules i tal, es va veure allà amb ell, i llavors ell va muntar, ja tenia una mica de quartos, va muntar la seva productora, Tras Enlàndic, i va dir, bueno, pues ara jo, és la meva productora, jo me'l guiso, jo me'l como, i va fer aquesta pel·lícula amb una intenció de reproduir una de teatre, perquè hi ha una unitat d'acció molt teatral, i unitat d'espai, i unitat totes, de personatges allà, en una sola habitació i tal, que podia ser una obra de teatre, de fet, està basada en una obra de teatre, i va voler fer aquesta intenció de costar un mes a l'estilisme del teatre, fer allò de l'única planosequència, llavors també, primera col·laboració amb James Stewart, que després va sortir en moltíssimes pel·lícules, una torfetitxe clarament fetitxe, que estava molt jove en aquesta pel·lícula, pel·lícula que agafa aquestes teories de dos toies que no de crimen i castigues, perquè jo soc superior intelectualment i moralment a la resta, i per tant, tinc dret a fer coses que aquesta superioritat moral em permet fer a les altres, perquè són inferiors i tal, i la cosa que et trio fer és l'assassinat, allà, o sigui, jo mato una persona, no perquè tingui un motiu que de odio, que m'ha fet no sé què, que vull robar-la, no. O sigui, jo soc superior a ell, i per fer-ho, faré un assassinat, i per demostrar que soc superior no a ell, sinó a més gent, faré un crimen perfecte, i això és el llei motiu, una mica, de les dues personatges, que ho fan molt bé dos actors joves, que no es diuen, perquè no ens ho sonaran, diguem-ne. I per exemple, sembla que estrenyeu-s'hi una noix, també. Estrenyeu-s'hi un tren, perdó. Sí, sí, i va fer tenir un paper també en Espartaco, que era el Claudius Claver, aquell, una mica al Cunyat, del Classo, que no poden estar per això. Totes... Són de qualitat, eh? Són de qualitat, eh? Són uns tios que fan molt bé allò, ell fa el paper aquell de Tandi, diguem-ne, perquè som uns Tandis, diguem-ne, molt legans, fumant d'una manera molt legana, i sempre molt esforciant, de estudiant, que es parfilava d'aquesta coseta filogei, que hi havia... Entre dos que hi havia, que vivien junts, a la mateixa casa... A la final, a l'altra, perquè era dominat psicològicament, i tal, i a l'altra, i tal, i bueno... I al final, aquesta submissió, després de tota la teoria, aquesta, de Soms Superiors, aquesta submissió amb antic professor, que és una persona que és fiscitot més brillant interactualment que ells, fiscitot li fan servir la quartada, de que no, no, és que hem fet el crim, perquè això era una de les coses que tot elles, però totes les seves classes, vas dir un dia que tal i qual li fan servir com la quartada, que són les que s'estiguin, que s'han passat molt intel·ligent, doncs d'una manera molt subtils, es dona compte que està passant alguna cosa allà, acaba de descobrir el pastel, i al final, pues acaba... això, acaba... Com acaben aquestes pel·lícules, no? Com acceden a l'Horora, i com acaben aquestes pel·lícules aquí, que al final, sempre el Pupable, acaba... En aquest cas, no utilitza el famós McGuffin, sinó que hi ha una cosa concreta, hi ha un esdeveniment que realment passa, i que hi ha una continuïtat, hi ha una resolució. Hi ha McGuffin, però sí que hi ha un element, que tot i que no sigui McGuffin, perquè ja sap què és, però hi ha un element que és la pròpia soga, que té un paper... No és que sigui McGuffin, McGuffin, no és que digui allò... No és la maleta aquella de Set de Mal, que hi ha una aquesta maleta. Tu ja saps la soga, per què s'ha fet servir, i el que representa, i com està pilotant tot aquest element que el fan servir de moltes maneres inocents durant els altres curs de la pel·lícula, però tu saps que està simbolitzant tot el que té a darrere la soga. Perquè la soga és, això es veu ràpidament, al principi de la pel·lícula, és el material amb què hem fet l'assassinant, que es trangullen la persona amb la soga. Això es veu ràpidament, però després tot això té un... un desenvolupament, aquest element físic que és interessant. I bueno, molt interessant. També s'ha parlat de la soga, com a element d'unificació, d'aquests plans sequències, enganxar-se un darrere de l'altre. Aquesta unió també s'ha parlat, d'una pel·lícula supremacista, que es va tillar d'aquestes... És una pel·lícula que va ser molt conflictiva a l'època, dins de què seria elements tan... Un polític... Hitchcock li va agradar, perquè es veu que la obra de teatre ja tenia aquests elements, i va dir, bueno, tot i que hi estem parlant el 48. Sí, sí, sí. Però s'hi vaig fer una pel·lícula que no tindran res, però amb plícid tindran molta cosa. És unes visionaris del món del cinema, també aquest tio m'encara que fos els anys 40, el que dius, són les pel·lícules, que són molt complicat, que ara avui en dia dius, és que la forma de vestir és la millor, però és que te les passes perfectament i te les creus, i això és l'avantatge que té aquest bon home. Jaume, et fas una altra pel·li, si et sembla? Ara escoltem momentet aquesta peça de Jefferson Airplane, aquest grup, insisteixo que vas a moure pels anys 60, llarg, 70, per al món de la psicodèlia, va passar per al rock també sinfòric. Va anar a concert de Bustock Middick, i després van començar a passar, com seran les coses, pica baralla, no sé quantos, i es va convertir això en una cosa que es deia... Si té un altre nom, també. Jefferson Starship. Exacte. Que després va convertir en Starship. Va haver tres evolucions, Jefferson Starship va ser més rockero, i Starship va ser un grup dels anys 80, de música, popera, una cosa horrorosa, que va tenir una cançó molt famosa, que un dia la portaré, que és lenta, com es deia. Can is topping, no sé què... Can is topping now... Sí, exacte. I com aquests són les altres, no? Com va sortir. Que tenen que veure uns a les altres. Exacte. I ara escoltem una part que és així, més als anys principis del 70, em sembla que són bytolov, que és aquesta línia entre psicodèl·lica i ja anem cap a cap a un rock una mica més correcta. Jo diria que potser és del Peter White, ràpid, o després... Jo crec que estem a finals dels 60, vols dir? El White Rabbit, ja hi ha vídeos allà, a gust, cantant el White Rabbit, jo no sé si aquesta és una mica després... Jo crec que estem en una línia que ja quan escoltis no és tan psicodèl·lic, ja anem cap a un rock. Jo crec que és més 70 i poquet, probablement, però una mica res, com són dos minuts, escoltem i ho pinem. Diu, això que... Podem eliminar els cristians, però la història arribarà en un moment que no n'està asseguda que hagin existit. A mi em va agradar molt. Sí, sí, sí. Perquè jo trobo que això, el que dona, és una mesura de la pràctica del poder, d'una manera... D'una manera exacta. Descarosament... Descarosament... Descarosament... Descarosament... Descarada, no? I llavors, doncs, m'he quedat amb això. I això, a la pel·lícula que ho va dir, queda compensat per un altre final, que és la mà en pròpia del pròpia... Naró. Sí. Que l'assassina, no? Vull dir, que dona el final. I ell diu, va, ajuda'm, que jo no soc capaç de res i tot això. Jo penso que hi ha un joc psicològic, sociològic, també, aquí, que fan tan d'hora totes les constants que veiem a la pel·lícula. La lluita, el que fa penes, el veu, aquell... Sí, espero, no m'ho recordo. Jo la tinc una mica llunyant, la pel·li. L'uejo, l'uejo, i es diu aquell. Bueno, aquí el protagonista és Piter Ustinov, que pot paper que està... Sí, sí, aquest m'en recordo. Tijerino, que és aquell. El Tijerino... No m'en recordo. És que estava buscant aquest. Surt el Víctor Mature, que és tan peplumero, que és el... No, que dona és el Víctor Mature. Sí. Que matava per les sandàlies. Jo diria que... Igual m'estic confonant. Ara estic veient que era un tio macros, seria barba, exacte, no és Víctor Mature. Allò també està molt bé. El Mature era tota una senyora. Tot i que és bastant tonto, tonto ron, que el Robert Tangel, que l'hi va de grans, té aquell al darrere que li va dient, només ets un home. Vull dir que el va mirar. Diu que si no estem perduts, si tots ens formem amb allò. O sigui, és una pel·licula que sempre cada vegada que l'he vist, li ha trobat... Una cosa més, que m'agrada. Després, altres coses, són tovotes, però crec que sí, que qui és malvat, i jo penso que amb això s'anarà parlant més d'una vegada. Jo crec que hi ha una línia que hi ha els de sobre i els de sota, com el metròpolis. Sí, que els de sota no veuen lli al sol, i en canvi, els de sobre no es caldeu veig, que ho deixen per tot arreu. Llavors, els que van aparar aquí dalt, d'una manera o altra, són més... O sigui, més defensors del seu rang, perquè és clar, és que si acostumen, aprenen a fer tota la cremolla que tu vulguis, en fi, i llavors, tot aquest joc d'això, de superior i inferior, la veritat. El que sí que també tinc molt clar, i últimament cada vegada ho veig més clar, és que qui salvarà la raça humana serà en els de sota. A vegades, les seves voles les trobeixen. Sí, sí, sí. Una cosa molt tonta. Una cosa molt de senceria i molt bàsica, ara aquí, al Tallàvers Plàstiques, estem parlant d'Egypte. Diguem de l'Antica Egipte, i clar, el parlar de la societat, parlaram de qui sostenia la societat egípcia, doncs els camparols, perquè no existia la moneda, llavors, com es pagava el funcionari, l'escriva, com es pagava el cessardot, a qualsevol, amb espès emblat, exacte. Amb blat, si era blat, o era sivada, o si era bena, o si era llagums, el que fos i tal. I després, a partir d'aquí, la riquesa ja es podia fer en forma de troca, de canviar de trobeix, i tal, que es feia a nivell de comerciants, per roba, per no sé què, és que saben, però la base del país eren els camparols. Per tant, això és una cosa molt important. És a dir, el que diem, que el nivell més baix de tots, o el que estava amb la línia més baixa, salvava, aixecant el país, punt, i això està claríssim. Sí, però fins i tot això, fins i tot això corre el perill de fer-se amb el bé, perquè cada vegada més jo ho estic veient, és més complicat. Totes les coses són més simples, que... canviant les, ja n'hi ha prou, i llavors, bueno, serà la destrucció del que era l'urgull, és com terra de farraons, te'n recordes? Que hi havia un arquitecte allà, que era tot un balló, que llavors el que tenia el poder, diuen, ostres, tu, aquest paio és bo, que guanyem, ho diguis, sobretot. El paio era un arquitecte molt concret de l'història d'Ajipoll, de l'Ajim Jotep, i aquest senyor va arribar a ser Déu, va arribar a ser venerat, aquest home, perquè va ser el creador de les primeres piràmides, aquest pau. Com ara estic una mica versau en el món d'Ajipció, per això ara ho tinc bastant clar, el que ets, senyor. No em recordo com se diu, suposo que... La pel·lícula és ja Faro. És ja Faro, la pel·lícula, no terra de farraons, no? Terra de farraons. Era terra de farraons. Farao va ser una pel·lícula. Va ser una altra, no? Polaca, una pel·lícula polaca, molt... Sempre, jo recordo a la universitat, quan la professora parlava, diu que la única pel·lícula que era Fidel, el concepte d'Ajipsi, era Faro. Paraforma de Basti, paraforma de Fer, era Elisabet Taylor, allà... No, no, això. Farao és una pel·lícula que es va fer, crec, jo bastant més cap aquí, més cap aquí, i llavors és una pel·lícula que és extraordinària, perquè és el que dius tu, allà, allà, endavina, un rigor... És que és polaca, allò que dius. És com aquesta cosa que diem del cinema, que és de, diguem, Danès, Polaca, del 66. Però té una pel·lícula que dius també bastant aixuta, bastant seca, allò que dius, passa el que passa, no trobaràs allà, faraones, corrents i volant, no, no, no, és una cosa... Quan hi ha la lluna que es fot... També arriben, això ho hem d'aprofitar, per no sé què... Bueno, seguim parlant de més cinema, una altra pel·lícula recent de Sena, d'Estrena, que és Alma Mater, no sé si l'has pogut veure, és guanyadora i el premi del públic de... va ser de Berlín, perdó, de l'any 2017, l'hem passat, i el premi també del Festival de Sevilla. I és una pel·lícula que et quedes una mica sorprès, perquè la direcció és un senyor que es diu Filipe Le Loup, i que dius, ostres, és un belga, és una pel·lícula amb diners belgas, i llavors la pel·lícula passa a la França de Gassa, i ja et descoloques, perquè dius, què fa un belga allà? I creuen una atmosfera de pel·lícula totalment de connotacions palestines. És que sembla una pel·lícula palestina per la manera de fer, per la manera de plantejar, per no sé tot, i és una pel·lícula absolutament increïble. Jo em vaig quedar, vaig dir, que estic veient, que és això, quina meravella, què ha fet amb un espai tan reduït, és a dir, no surten de la casa, és a dir, tot el terror que pot haver amb una Franja, com és aquesta Franja de Gassa, al mig d'aquesta guerra que mai s'acaba, però quan sobretot era un moment que parlem bastant potent, dels franctiradors que estan, vull dir, a tot arreu, i com és impossible sortir al carrer. Almenys que surts al carrer, et maten. No hi ha volta de full, o t'intenten disparar, per tant, és la qüestió. I com una família resisteix, amb tota una mena de barriada, absolutament destrossada, dins d'una casa. I és d'una contundència absoluta. Vull dir, ja n'hi ha uns més a terme. És l'Àfrica Cortet, d'un hore 26 minuts, ella és una senyora que no me'n recordo com es diu ara, no sé què, mat, no me'n recordo, però que és molt coneguda dins del cinema israelí, vull dir, és una persona que té un referent, i llavors és el que diem a casa, està ella amb el seu sogra, el seu marit està lluitant, no es fa present mai, parla amb el teu pare, truca amb el teu pare, les comunicacions són terribles, la televisió no funciona, no hi entena, lògicament, no vull internet, és l'únic que poden intentar mirar. Està ella, que és la mare de la família, que té fills, té dos fills, em sembla, dos filles, perdó, un fill petit, i el nòvio d'una d'elles que s'ha quedat allà perquè va venir per veure la seva nòvia, i dius, no surtis perquè et mataran, has agafat un moment terrible, i després un altre és una casa molt gran, un pis gran, i llavors una habitació on hi ha una dona, vull dir, li dona, és a dir, li lloga una habitació, que això també passa, i tal, i llavors amb un matrimoni, amb un nen petit, amb un nadó, i a banda una serventa, perquè eren gent bé, fins que arriba la guerra, i la serventa no la deixarà en el carrer, encara que no la puguin pagar, però, esclar, estan allà dins, i és el que es viu allà dins, i llavors, inicialment, sembla que dius, aquí no sortirem, però llavors a cop i volta arriben agents externs, que... Exacte, aquest agent que entra fa que la pel·lícula sigui tremendament violenta, tremendament salvatges, personatges que entren dins de la casa són molt desagradables, no es veu sang i fetge, però sí que és desagradable la sequència, perquè és una escena que a mi em posa molt nerviós, perquè el tio està allà sobre d'ella, i llavors fa un gest bastant desagradable, que és com dient, doncs ara farem el que farem, ens entenem per on van els trets, com es culpa la mà, com veus que es refrega ella, com es refrega ells, és una cosa sensació com dius. No vull dir que no veus res, però fa engunia, perquè s'esveient que l'altre amb una cara de fàstic absolutament entregada al fet de les famílies, a dies deixa ella violar, perquè és d'una contundència, mentre el nen està plorant a l'habitació al nadó, i no poden sortir de la cuina que estan tancats perquè tenen por, clar, que els matin a tots, és claustrofòbica, però amb una categoria també, de debò, que val moltíssim la pena, val moltíssim la pena, i no m'estranya que sigui un premi de públic, vull dir, perquè és interessant. Ja tinc una mica foscota, però molt bo. Sí, sí, sí. És molt groc, ja, durant la pel·lícula. Molt? Groc. Sí, és una sensació com de... Sí, una sensació com molt de pulseguera, d'aquesta cosa, groc, marronós... Sí, se predomina totalment. Sí, fa una mica sensació com d'angoixa, però val la pena. Això també està bé, recordar... La para estètica, no? Tenim una mica més de temps, abans del temps que està marcat aquí, perquè hi ha hagut una cosa, però ja us explicaré després, sí, sí, sí, encara que sigui fora. Bueno, Jaume, si vols parlar tu, o jo comento una altra cosa, si voleu. Digue'm, Jaume, digue'm. Jo us parlaré d'una pel·lícula que es diu Lluvia Negra. Lluvia Negra. Els és que no me'n recordo gaire, la vaig veure aquest estiu. Lluvia Negra, que em sona a mi això. A mi em sona. Dark Rain, o és una altra cosa, o jo estic flipant. Lluvia Negra es diu? No, no. És que em va impressionar molt, però se m'ha quedat la impressió sense... Però és la mateixa idea. Fem una cosa, per buscar el nachó, deixem que us... Què és de la Bèlica, diguem-ne, o de... T'he vist aquí una Lluvia Negra que té a veure amb la segona remuntia, Allà a Miroshima, pot ser, no? Doncs aquesta, una altra Lluvia Negra. A veure si... Ara n'hi haurà una pila, oi? De què va, de què va. És que és això, que intento recordar-ho, i no m'acaba... Fem memòria, mentre estan. Fem memòria, i llavors a partir d'aquí ho mirem. Jo, si volem, un re amb 3 minutets, us parlo d'una sèrie, que es diu Wayward Pines, que és una sèrie de la Fox, no és de Netflix, però és una altra cadena, és una sèrie creada per el Em Night Shyamalan, per tant, la base és bona, inicialment, i a partir d'aquí el primer capítol el fa ell, per tant, anem bé. Ell és el Tom Matdylon, el que porta, i llavors és curiós, perquè ja en el principi, doncs això, i clar, són dos temporades, s'ha acabat, perquè la gent no ha pogut seguir, jo entenc que la primera tingui èxit, que s'ha acabat l'èxit. I llavors, què és el que passa? Estem parlant d'un poble que es diu Wayward Pines, no és Twin Peaks, però hi ha un assemblant, és un lloc diferent, que és estrany, i ha llegit alguna cosa d'això. Exacte, molt curiós, molt perfecte tot, molt ben ubicat, tot és... però allà apareix... exacte, però apareix la gent que, de cop i volta, ha tingut un accident. Mira què dic, clar, que ha tingut un accident, i a partir d'aquí les coses, doncs què passa aquí? Doncs no és que sigui un accident, és que aquí apareixen 2.000 anys després, d'acord? És el reduc de l'humanitat, perquè la humanitat ha evolucionat d'una manera que la humanitat s'ha convertit una altra vegada en una mena d'ésser prehistòric i carronyero, directament, i carnívor. I és una mena de l'esquerra, com una temàtica del bosque, però un problema d'enrere. Ah, exacte, al revés. Sí, senyor. El bosque era que estaven allà tancats, i s'havien quedat 400 anys enrere, i vivien com os colonos, puritanos, i fora allà estem al 2000 i tenen allà. I aquí és el resultat. A partir d'aquí, és una situació que dius que no està malament. Això, evidentment, proveu de la ment d'un senyor, que es diu Pilcher, David Pilcher, com a tal, que és un científic que, a la nostra època, s'adona que, 2.000 anys després, passarà aquesta evolució. Està veient l'evolució de les persones. Hi ha una evolució física. Fundació de l'asimofra. Exacte. Homes i dones molt forts físicament, amb un desenvolupament de les dents, de les urpes, una mena com una evolució, una evolució més de l'home, el cromanllón, el nedertal, i ara el sàpies. Exacte. I a partir d'aquí genera això, que en un principi et presenten com autèntics salvatges, els diuen avis, de rar avis, imagino que venirà la cosa, de barracions, com fan la traducció personal més correcta. I a partir d'aquí, és el que fan és crear una gran muralla electrificada, impossible de bastir i creen el reducció dels humans. Però, clar, hi ha unes normes. Unes normes que passen en un principi per controlar el que passi dins. I després, gairebé a la segona temporada, és una dictadura hilderiana, absolutament el que hi ha dins, és lògic, amb aquests espais tan tancats, que hi hagi aquest element. Tot això com va evolucionant. Per tant, no s'entra ni deixa d'entrar. Una primera temporada molt sencera, una segona temporada bastant més fallida. Però encara així té un interès. És una sèrie que dius, bueno, l'únic que la llàstima és que l'últim capítol, el típic, l'últim minut de l'últim capítol de la setmana temporada el deixa obert, no el deixa, que dius, ara sí que potser tornaríem a trobar-nos amb una bona tercera temporada, si es fa bé la cosa. Si el punt de arrancada és bo. Sí, és un punt de arrancada molt bo. És un punt d'unió que és el més important. Aquest punt d'unió dona molta perspectiva i hauria donat molt de joc. Depèn de qui ho dirigis. Si voleu parlar d'alguna cosa. Sí. Quan un home estima una dona. M'agrada, aquesta... Oh, i aquesta cosa. Té una mica lluny, això. Sí, però és borratxona. Hi ha les borratxeres pel mig. Els canvis d'estimació en un moment que ens recuperes d'allò que t'havies fet, jo ho trobo. Molt terapèutic. Però hi ha un home i un quítol. No. Qui és aquesta criatura? És el d'allò, l'Andigarcia. I la que s'ha operat tantes vegades. La més raya. No sabia qui era. No, home. L'he oblidat de la meva ment. Aquesta criatura va ser la primera que va començar a posar-se com una pepona. Aquesta casa nostra. Sí, clichada. El que té d'interès a aquesta pel·lícula que l'evolució que fan del que és la recuperació d'ella, quan l'addicció a l'alcohol és extremament realista. No ho sé, l'ho trobo perquè va enamorant-se d'un que ha patit com ell, és clar, llavors el seu marit ja no... Clar, sí que va acabar... Va ser perfecte, tu, no? I el que veig és que als 80s va haver-hi una època, 80s, 90s, aquest moment, en unes pel·lícules americanes, amb una certa sensació adulcurada, una cosa així que dius... Que no t'acaba bé, unos sapients, que te quedes muerto... L'alto, Harry, en contra de l'Anny, la mateixa. Sí, sí, sí, és que estem parlant de mateix concepte visual. Que la vietengan, no? És que tota aquesta cosa, clar, jo no fa gaire va ser a passar una mica el cinema dels 80s, no me'n recordaré ara, però vas dir, m'agrada, adéu, senyor, del cinema de Marica vas dir, però que sé todo es lo mismo. I, clar, i tot aquests guapetones, que volen guapos, i tal, i dius, m'agrada, adéu, senyor, no, no, no. Però, mira, són etapes, són moments. Que ésta no es el del orgasmo fingido. Sí, no, el de cuando Harry en contra sale. Es la única escena que es divertida, la de aquella de... Pero a tú uno se que dice, mis orgasmos, todos fingidos. No me lo creo, come, la tía comesa fea, yo, tal y cual. Llegos, marcha, igual marcha, marcha, digo el tío, porque es lo más que lo mío también de la fingida. I llavors, l'altra senyora, que estava a cate una edad, dius, ¿me puede poder lo mismo que esa senyora? Sí, sí, sí, ya ya. Es la senyora que té una edad que ja fa temps que sembla que no fa res. La senyora, o sigui, traient tota la resta, molt sobresurt de com el dius, que aquesta escena és... Però aquests punts de genialitat, això està molt bé. Vull dir, això és el que està bé, perquè, clar, els directors han de tenir algun punt per molt que siguin bastant matòdics, bastant amb una línia d'aquest... I el tema romàntic té moments bons, ho veu, ho veu, ho veu, amb moments bons, quan la llet de la cap s'cafa, oi, no, i que arribi, ja, ja, ja, ja. Comptaries? No, no fa actualit. O no fa actualit, sí, o no fa actualit, és molt bo. La actualitat és que és una altra cosa, té més mala llet, no? Sí, té més mala llet, té més mala llet. I sempre hem parlat de les dobles aquells de lúfes. Ah, sí, sí, sí, dels preservatius. Los actores, que doblan los actores por no dient, és divertidós, sí, encantador, i hòstia, i hòstia. Hi ha coses que recordes d'un cinema més senzill, entre cometes, entre elaborats, i tant, com creus. Sí, però jo voldria destacar també una altra cosa, amb un minutet, no? Sí, amb un minutet, sí. És que, quan una persona passa algun tipus de problemàtic, sigui adiciós, sigui... que poden ser de moltes menys, és com si, veritablement, fos més intel·ligent que els altres. I aquesta és una d'aquelles coses que també es va posant, amb un text social increïble. Sí, sí, sí, sí. Llavors, esclar, em va sobtar, no?, quan vaig veure aquesta història. Molt bé. Molt bé. Vull dir, parant de coses dolces. Sí. Oiii! El without you, de Nilsson, no és la de la mare de Cary, que jo és una cosa adulterada. A lentes, a lentes. Sí, sí. Sortim amb una pel·lícula, eh? Sí. No sé si en Forrest Gamera o Everybody's Talking de Nilsson. És una d'aquelles pel·lícules, també. S'ha sortit en molta. I tant que sí. Ens hem de conviadar. Bé, doncs ens hem de conviadar. Vegem molt bé. Adéu, si ja ho veus. S'ha sortit, si ja ho veus.
