Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, avui és dijous, hola, David, ja diu, hola. Hi he hagut, hi he hagut. A faig de protagonisme, és això, tal com arribar, hola, hola. No, cap problema. Estic aquí, he arribat. Bueno, si em deixa la veu que estic fatal. Doncs avui tenim la companyia, com sempre, de la Rosa, el Calar. Hola, bona tarda. Àlies, la Bruja, Leo, poldina, que ja parlaré al parquet. Clar, perquè ens parlarà. I altres històries. I altres històries, exacte. Jo no sé res d'això. Sí, sí, sí. Ara ens explicarà la Rosa perfectament. Jaume, que ja m'havidal que s'ha anat a Rússia, a la Guerra Freda també, a Polònia. A Polònia, bueno, mira, més o menys, no seria la Polònia migrussa d'aquella època també, que estava sota el... I Escoltava Internacional. Ah, bueno, bueno, bueno. Quina emoció, eh? És que hi ha emoció a la Internacional, eh? Sí, sí, sí. És comunista de Pedra Pica. Sí, sí. Aquesta, l'escolten els de Vox, no? Diuen, també. La Internacional. Internacional, no? El dubto, eh? Els Vox també, sí. No dèiem res. Deixem-ho. I és una bestiesa, però és el que hi ha. El David també ens parlarà. David Montaner, com estem. Bé. Sí, no callarà, eh? Perquè aquest cop comença a parar, no calla, no calla, no calla. I ja està, ja està. És un no parar. Tiqueta que hem encolgat. Deixeu que s'esgrabli. No, i tant, i tant. Sí, sí. No, no, sí, jo, per mi, jo hi porto tres ales parlant. Jo, parlo de vosaltres. I els escorremos que diuen que mai es presenta, que és aquest que us parla, eh? I que, en aquest cas, també explicarà un parell de cosetes, eh? Sí, sí, sí. Així em deixeu. Una cosa guapíssima, has vist-ho. Sí, una cosa. Bueno, bueno, bueno. Una cosa guapíssima i una cosa que, segons diuen, molt dolça i molt queca, per aquí, no? Bueno, és el repostero de Berlín, eh? Vull dir, estem parlant de reposteria, per tant, la cosa també ve. És el reposter de aquelles pel·lícules de cantadors. Sí, sí, sí, sí, que dius, eh? Mira, que bé. No m'estiran la pel·lícula, que bé, que bé. Llibres. La Bruja de Leopold Dine i Otres Sobres. I també parlarem després del seguit de Pallassos, de Cornellà. Mm-hm. Películes. 22 de Juliol, Foxtrot, La Modista, La Guerra Freda, Brolin de Cellblog 99, Anglès de Londres, eh? Que es nota, eh? Sí, sí, molt bé, ja. I el repostero de Berlín. I al final, tenim un munt de pel·lícules i un munt de coses que val la pena. Doncs la Rosa es comença a parlar d'aquest llibre de Miguel de Líbes i comences a comentar-ho. És el Miguel de Líbes? Sí, és el Miguel de Líbes. Clar, és que és inèdit. A veure, aquest llibre, de fet, és una edició pòstuma que ha fet la seva filla Elisa, Elisa de Líbes, amb la secretària que ell va tenir. De fet, el que és inèdit, que no s'ha publicat mai, és la Bruja de Leopold Dine, que és un conte. Suposo que és per Nens, no sé, perquè he parlat d'una Bruja que de unidor. Sí. I però la singularitat que té, veus? És que ell no havia escrit mai un conte per Nens. Veus? Aquí tenim el... És il·lustrat. És que és curter, és un conte curter, però és que està il·lustrat per ell i és manuscrit. Llavors és una edició facímil, no? Mira, que està bé. I llavors el llibre acaba amb aquesta, l'edició d'aquest conte. No sé, era jove, no sé, i tenia uns 19 anys o així quan el va escriure. Però es veu que la Diàdia ha deixat allà oblidat? Estava allà guardadet amb un calaix o alguna cosa? No, no, no. No, molt maco, molt maco. I llavors... I ha dit, home, això val la pena. És inèdit perquè no és... No és... no fa una part de la seva obra i no és tan consonant amb la seva obra, però, bueno, la seva filla ho va valorar i amb la secretària d'ell també ho van valorar i van pensar, doncs mira, estaria bé, perquè això sí que, de fet, vindria ser com una part no... autogràfica, sinó com més personal. És dedicada a fer això. I el si feia gràcia, també, aprofitar per reunir dues obres de l'escriptor que ja havien estat publicades, però aquí les han reunit sota el títol, per això, de la Bruja Leopoldina, i altres històries reales. Reales vol dir que són històries d'ells, són autogràfiques, del seu contacte amb l'aire lliure, que, de fet, ja es diu així, mi vida a l'aire lliure, memòries deportives d'un home sedentari, i l'altra, que era tres pàjaros de cuenta. Aquelles ja estan publicades amb anterioritat, però hi ha aquesta edició sí que és pòsduma. Llavors, pràcticament, són l'aproximació del Miguel Delibes al món de l'esport. Sabeu que era un home... Sí, era un home que practicava molts esports, no només la casa. La natació, la bicicleta, el futbol, li agradava molt, eh? Caminar també li agradava molt. I era, al final, l'escrivia com un cazador que escrive. Com has de dir aquell de la Casera? Carai, recorda, estava pensant... El que parla de la Casera. El que parla de la Casera, a Castella, on no entera ell. N'hi ha en diverses històries de Castella. La vieja, n'hi ha en diverses. Un que és de la Casera, parlant. Ja sortirà. Sí, sí. A veure, n'hi ha en diverses. La Rata també surt un cazador, el Camino també surt un cazador. La figura del cazador o del llaurador, o de la persona del labrador, castellano, subcontinuament. Ja sé que és molt la relació amb la natura. A veure, els símptomes repetitius, els símptomes repetitius... A veure, no repetitius, sinó que els quals gira l'obra de Miguel Derives, és la natura, la infantesa, el progrés, també. La idea de progrés, també. La mort, també, la idea de la mort. I bueno, hi ha alguna altra. La mort, no, no, RT. La mort, T. És que no conec això gaire. Tinc que entrar amb el món Derives. Ja sabeu que altres vegades ho he dit. I m'agrada molt. De sempre ha estat el meu autor favorit. Després ja he anat ampliant, per suposar la base o el ventall d'escriptors, d'escriptores que m'agraden. Però Miguel Derives va ser el meu primer escriptor que m'agradava moltíssim, no? I llavors, mira, per exemple, un exemple. El seu pare era d'origen francès. De fet, el cognom Derives és això. I clar, el seu pare, el seu pare volia donar una educació, que una mica aquí vista des d'aquí, respectiva i més des d'aquells anys, més francesa, amb el sentit d'una educació més liberal, el contacte amb els esports, la natura, amb l'aire lliure, no? I a més, això és tot això, ho escriu amb un sentit de l'humor que està molt bé. Sempre les obres de Derives és que es lleixen pel vocabulari, per les expressions, pel sentit de l'humor, és superagradable. Jo penso que arriba a tothom. Gent que no el coneixia quan agafa un lliure de Derives, és que tothom connecta. És que no he entrat, no m'agrada, no he connectat. És veritat, sí. Entra molt bé. Un exemple. Per exemple, res, m'agrada un trosset, un fragment. Vinga. Per exemple, quan els ensenyava a nadar, el que feia era llençar-los a l'aigua. O sigui, si lliga per un acord de la cintura, que eren varios fills, no me'n recordo, quan germans deia el Miguel de Derives, i la majoria eren homes, doncs el que els feia era llençar-los a l'aigua i iau, iau, a nadar, allà te'l pavilis. Home, si veia que no se'n surpia, doncs tirava de la corda, no? Però si no, res, i amb una setmana aprenien a nadar, per exemple. En la bicicleta igual. Els pugeu a la bicicleta, si veien en penta, a punt, o vinga a pedalejar, i ja aprendràs a frenar, doncs així, clar, després de sojar-se, com a dia de sojar, no la robilla. I durant tres dies, al final aprenies a muntar amb bicicleta, ja no tenies por mai més, no? Però que tenia que venir de tot, aquesta piscina... No, no, no, que va, jo que sé, des de una xarca, una alberca, una piscineta, o un riu, i ja ho vinga a nadar. Ja està, tan senzill com això. Mira, ja veus que aquesta frase que he dit una miqueta, que es para agrar de la educación, que es donava el seu para, no? I ell conveia aquí la educación a la España, no? Y mi padre se revelaba contra el hecho de que un 80% de españoles no supieran nadar cuando sabían hacerlo hasta los perros. Con frecuencia solía decir, todos los niños deberían aprender a nadar en tiempo que andar. Y cada verano, cuando leía en el diario la noticia de un niño ahogado, se ponía de mal humor. No se explicaba a la deja del general ante un problema tan importante y sencillo de resolver. En fuerza de hablar. De natación, yo niño, llegué a considerarlo en mi foro interno un Johnny Bates Miller, un poco más magro y envejecido. En pero su relación con el agua fría, cuando yo tomé conciencia de las cosas, era más bien platónica y ambigua. Pero la temía. Se mezclaban en la pasión del deportista y el miedo del catarroso. Y lo pero es que a la más tierna edad ya nos transmitía su recelo, bañosí, pero cortos. Aún lo recuerdo en la playa de Suances, en Santander, en los gemanos, crometando nuestras inversiones, pimpan y continúa. Fíxelbur, una miqueta com va compasinar les dues coses. La explicació de com és que a Espanya els nens no aprenen a nadar. Com això mescoses. No podries dir. Perquè als nens no aprenien a nadar. L'altre no podries dir a l'altre tipus de religió. Per tant, d'ensenyament, i tot això no podries dir. Però es pot llegir entre línies. I tant. Doncs ja he dit que amb un sentit de l'humor que és molt agradable, tu passes molt bé llegint-lo. Històries de set-days, quan jugaves a futbol, tot això està molt bé. És la pena. Aquest llibre que he dit de la casa, que no me'n recordo com carai, de l'Airegid. Sí, l'Airegid. Sí, sí, sí. I el de l'Airegid. Sí, també et va agradar molt. Allò és brutal. I 5 hores com a Mario. I l'Airegid, alguna cosa més fa molt de temps. demographic. Ves molt bé, tu és el que dius. Tinc ganes de llegir. No he llegit l'Airegid. L'Airegid, a mi em sembla, Si t'agrada... Encara no paten algunes obres per llegir. Ja anirem comentant-ho, clar que sí. Sí, i tant que siguin com a Anomol, Miguel Delíbe, la Bruja de Poldina, i altres històries reales. Molt bé, i a més és inèdit. Per tant, aquella gent seguida de Miguel Delíbe es pot trobar una nova història, encara que sigui petitoneta, però com a mínim, amb la llengua Xa de Delíbes. Jaume, parles de payassos, de cornella. Cada dos anys es parles, eh? Sí, a cada any, però és cada dos anys. És cada dos anys. Explica'ns això, què és, exactament aquesta... Aquest any m'han escursat, ho han comprimit. Sí, sí, es veu que... O sigui, una cosa és que tu ho facis, i diguis que és el que es deia, i normalment no acabava de funcionar, que venen payassos del món, i és veritat, i això és cert, eh? Però és clar, llavors, així, 8 dies o 15, 10, segur, eh? Perquè en altres anys, doncs, que s'omplicin les sales, i ara una altra història. Jo recordo que havia anat allà al patronat, que és més a prop de casa i tal, i a vegades, escolta, érem 15 o 20 allà, eh? I llavors, esclar, vull-hi tornar-la, saps l'esforç que han de fer. Bé, doncs ara ho han comprimit. Ho han comprimit, i ho fan en un cap de setmana. De dijous fins a diumenge, i diumenge fan una final altra vegada, no? A més, a més, penso que és gratuïta. La primera no, no és gratuïta, però és convidat. Totes les entitats de cornellà i tal, doncs van... els conviden anar allà i també omple, eh? O sigui, és aquesta estratègia de... de que, bueno, de que les coses no queden fatal, no? I llavors, han fet molt el carrer, o sigui, les places i el carrer. El carrer, la veritat, és que ho vaig veure allà, a la plaça de l'Ajuntament, i em va semblar francament dolent allò, eh? Vull dir, no li vaig veure cap mena de gràcia allà, no? Era excessivament repetitiu del que sabem dels pallassos, que et volen prendre una cosa i no poden, que sí, diré, eh? Vull dir, i això sí, realment, en molts trastos, eh? Un maco, un benetiu. Caixes grosses, així, que hi tenen plenes, aquelles caixes. O sigui, que per criatures, sí. I del que es tracta pel que vaig veure és de trobar l'aplaudiment, allò de l'acompanyament famós, no? Llavors, a veure, el primer espectacle que vam fer, i ho explicaré tot, jo penso que és important que ho digui, perquè van fer una representació que abans van manifestar-se a favor d'un dels presos polítics han de sortir. Un dels pallassos, del Gluten, no sé si el coneixeu, no? Val, i la veritat és que va ser model·lic en tots els sentits, perquè quan va acabar això hi va haver un aplaudiment realment potent, no? I llavors, lògicament, ja sabeu que la gent d'allà no s'ha manifestat gaire en aquest sentit. No, més aviat no. Exacte. I llavors, doncs, escolta, va estar model·lic, va acabar de dir això, estem d'acord, un aplaudiment molt llarg, va la dir-ho, i es va acabar aquí. Jo penso que això està molt bé, és el que hem d'aprendre, no? Sí, sí, sí. I tant alliberta d'expressió. L'alliberta d'expressió i que no hi hagi res que quedi... El pap. Amagat o condicionat. I llavors va començar l'espectacle, no? Una xicota molt... Em sembla que era francesa, va així. Bé, un d'això com una xicotota que deia allà. Sí. Hòstia, tio, que es va lligar amb el Timbal, també, i tot presentat per ella mateixa, no? Sí, sí, sí. I va presentar uns números, francament, dos d'ells, sobretot, per no allargar-me massa, molt bonics. Doncs un de Molal, un de Molal i prim, i una noia que anava com a cantada, saps? Allò que... O sigui, propi del Pallàs. Sí, sí, una mica. L'únic i l'altre i l'altre, sí. Hòstia, tu quins números ens vam fer de trapeci i de tot. Una cosa, t'ho asseguro, eh, perquè no t'ho esperes. Clar, i no estàs acostumat. No tenim cultura en el circ aquí. No, no, la veritat, però molt bé, va ser un número fantàstic. I llavors un Palló baixet així, doncs, 9 nan, però molt baixet, no? Sí, molt baixet, sí. I aquest també ens va fer una representació, des del principi, del Gúrila, o sigui, del... Ah, el d'això, com s'ho diu, home. El 2001. Nomenal, no? Sí. El Quincón. El Quincón, ets clar. La clara de l'altre. Que et dic als ossos, tu i jo què sé. Del Quincón, tu. Va ser, francament, un agreg oi per una cosa. La veritat, jo flipava de lo bé que ho fa fer. Perquè és una carpa que hi ha col·locada allà, o és un teatre, és una carpa, no? Sí, sí, una carpa, una carpa. Molt bé, molt bé, molt bé. I allò, el tio primer monto, allò que treu trastos d'un... d'un escombrir... d'això d'escombraries... Un contenidor. Sí. I va haver... Un dels bovets va ser molt bo, perquè, oh, no, però portàvem una hòstia. Una què? Una hòstia. Una hòstia? Hòstia? Hòstia? Cosa grada. I li va... Li va fer un ull aquell. Suposo que estava preparant-se la bomba. Clar, clar. Home, nosaltres ho vispo des d'aquell part. Molt bé. I llavors va anar deixant els elements necessaris. Uns avions de paper, uns allors, no? No ho explico. Tota la performance del Quincón. Sí, sí, sí. Però tu saps quina facilitat que tenia el tio per moure't? Tot el cos, eh? Ostres. No era jo cap i no... Tot el cos, oi? Tenia la meva persona elàstica, no? Una bàstica, però... Sí, sí. Fantàstic, va pujar allà amb un tros i anava mirant... Sí, sí, sí. ...dels avions que li tirava el cul. El que vol. O sigui... I estava la xicota, també, la noia. Ja vull dir que... La xicota era una quina? No. Una nina, vale, vale, clar. Ah. Perquè en proporció, per això ho dic, no? Una barri, vale, vale. El que fa i li va arrencar el cap, a dir-ho. Ostres. Ostres. Estava gran. Sí, jo, jo, jo. La salava a quedar i la va cronar el cap. Sí, sí, el cap. Ah, però... Ui, això pot ser... Ui, tant, un confeta... Però m'escrius allà tots traumatitzats. Ah, és que... Ojo, això, eh? És una mica salvatge, eh? Sí, sí. Però és que hi havia aquest punt... Bueno, que els nens també ho fan quan juguen a les nines. Sí, ja. O la capita n'hi ha tant. I hi havia aquest punt d'agradols, eh? Bé, vull dir, no tot era tan bonic i tan... És que el món dels pallasos és el que diem. Hi ha uns pallasos que són per nens i un pallasos una mica més adult, eh? Sí, sí. Com això, eh? Vas veure la Pepa Plana, que actuava amb una altra pallasa. De d'aquest avallàs, sí. Molt bé. És molt... Vaig s'avantar després quan hi havien passat les actuacions. És molt bona, molt bona. I després hi havia una de molt. Aquella de unidor. Aquella representa que té fogots. I llavors imagina... Imagina com va per tota la sala. Va calent, no? Estima't, tio. Ah. Ah. Que s'ho pagava. Són menopàusics o són d'una altra mena? Clar, clar. La joverota, la joverota. Potser són d'una altra mena, no? Clar, és que... Va sortir cantada així, eh? Vull dir coses... Com a la de la pulga. Ai, tinc una pulga que la cantava el Molino, no? De nena, però de cop i volta. Una mica de coble, no? De cop i volta. Para, no? De xerrar i a poca. La manya, no? Sí. Molt bé, molt bé. Això abans de la manya i tal, que ja era més gran, però això era molt típic dels cabarets francesos, eh? Clar, però era el recurs més senzill, més fàcil. Això, exacte. I igual que amb els acudits, el sexe, els diners... Però això és el folisverge. Aquestes coses... Era molt normal que cada X-Temps venia sempre una noia, que era gran, eh, que tenia millor 20 anys, 22 anys... Tipo la Mari Picfort, no? Que tenia una sencera, era com l'Angelica, era una joveneta, encara que era major d'edat, no? I llavors cantava cançons vestides com de nena, de l'època del segle XIX, no? Per exemple, la Maibel Fort, i la Maimilt, no, la Maibel Fortofella i tal. I cantava, per exemple, una, que portava sempre un gat negre, i portava una mena així, com de randa aquí, una mena com de coses així, un vestidet així. Llavors cantava un gat, no?, un gat negre, que s'estira i s'arronça, com s'estira el meu gat, com s'arronça el meu gat, no? Fili, clar, era aquest joc, no? Realment, sí, sí, sí, però tan fatal. Tot el que estava prohibit, estava reprimit, doncs havíem de buscar alguna sortida, però en aquella època, clar, aquest element, hi hau, generalment, pedres... Sí, exacte, avui, avui en dia... Avui això és impensable. I abans no estava tan malvis. El segle XIX. Pregunta-li el Chaplin, si està malvis. Exacte, exacte, per això dic que estem parlant de les periódes, però el que dius tu, no?, que s'ha d'adecuat, i a vegades pida l'atenció, que dius... Ostres, no. Jo vaig veure d'un nivell, la veritat, gent capacitada per fer el que presentava. Això val la pena. Això s'ha de tenir bé. Jo sé d'encapàs. Jo el món del MIM, i el món de la pantomilla i això, ja no sabria fer-ho. Fets que cada número durava 20 i tants minuts, sí, sí. Ostres. Durava, durava, era llarg, saben allargar-ho, vull dir... Era una mostra, no?, o feien la obra sencera o...? No, això... No, tot el que vol dir d'una mostra. Era la mostra de teatre de payassos, no?, o era... Això va ser la presentació del festival de payassos. Ah, va ser la presentació. Sí, i llavors, bueno, hi havia 4 o 5 números. Un parell d'oles, no? Era presentació lladre. El guardor de la presentació ja va ser també. Això, molt bé. Vinga, hem d'esperar dos anys més, ara, no?, llavors, per desgràcia... O suposo que amb un altre lloc que el va jovegar a tot Catalunya fan un festival de payassos, no?, una mena de... Segur que l'Ajuntament no renuncia a la qualitat, i que això està molt bé. Això és molt important. Molt bé, comencem pel món del cinema. David, amb 22 de juliol. Sí. A veure què tal, això. Bueno, 22 de juliol és la data que farà... 7 anys, em sembla? Sí, són 7 anys. Doncs va haver un individu... Un lloc solitari, diguem-ho així, d'alguna forma, que... que va agafar, va posar una foroneta al costat del... no sé si eren unes oficines estatals, del Parlament de... O tenia el president de Noruega, tenia allà els espatxos i coses així. Algú administratiu, però... Va posar una foroneta bomba carregada d'explosius d'aquests fertilitzants i coses d'aquestes. No sé si us en recordeu, fa més en molts anys encara. Jo me'n recordo perfectament. Però us en recordeu, fa molts anys, que va haver dos individus a Estats Units, que van posar una foroneta davant d'un edifici federal, carregada també de... Sí, sí, és molt conegut. I va fer tal pet, la foroneta, que es van sorrar pràcticament tot l'edifici. I coi. Però, com jo sé, fa molts anys, fa molts anys, molts anys. Doncs aquí és per un estil igual. Em sona algo de la difícil sorrantza, però no tinc la idea. De l'FBI, o així, a Estats Units. Doncs aquí el patró és molt semblant, són dos individus... Aquell cop en sembla que eren dos persones. Allà eren dos o tres persones. Aquí era un jo solitari. Jovanet, per cert, bastant jove, no? No, no, ja tenia uns 30 anys. Ah, bueno, vale, vale. Allò, tota la parafernalia que va muntar aquest individu, no ho fa una persona jove. Ho fa una persona ja, que sap el que està fent, amb un cert coneixement, i amb una certa experiència i aprenentatge. I amb una ràbia... Sí, sí, això també, evidentment. I per què posava aquests dos fets? Perquè els dos eren persones d'una ideologia d'extrema dreta. Estats Units, crec que recorda també, eren... com els d'aquests... no, ser agregacionistes blancs, Estats Units, crec. I aquí és un paio, influenciat pel món dels neonasses, d'alguna forma. Sí, que entrava al tribunal i saludava, no? Sí, al principi del judici, el tio, quan el presenta al judici, es posa a saludar amb la mà aixecada. Sí, sí. Sí, la mà plana. Sí, l'estil feixista, la salutació freixista. Romana. Sí, sí, era romana, exacte. Doncs... aquest individu... va preparar amb una cabana que tenia per llà amagat a casa seva tots els explosius fertilitzants, bàsicament. Però és clar que el govern tot i així ho té en compte. Si tu vas a una botiga, perquè jo ho compres en botigues de camp, i compres fertilitzants d'aquest tipus que són propensos a poder crear explosius, doncs s'ha d'aixecar una alerta, d'alguna forma. Si tu en compres molt, s'ha d'aixecar una alerta. Clar, jo no sé si aquest individu aquí... La pel·licó tampoc t'ho explica. Sort del fet... El primer ministre diu i com és que no ens hem adonat que algú va comprar tota aquesta quantitat? Clar, ho podia haver fet amb mica en mica, i anar-ho acumulant. Allò ja es veu que allò era una planificació amb molt de temps. Jo venia de molt de temps en sa, no era... Premeditat. No, premeditat està clar, no. Però a darrere hi havia un estudi de moltes coses, molt, molt, molt acurat, no? Sí. Perquè, inclús, el tio tenia una informació de... o sigui, tenia una informa de policia, de... de molt... inclús de policia, com... amb proteccions així, com... en xaleco, en tibales... Sí, sí, sí. Jo he vist aquesta prèlia. No fa massa, clar. L'hem fet per Netflix, i el director és el Paul Gringras, que va fer un item 93... Sí, no. Aquest és tu, aquest pau. Jo no m'agrada veure pel·lícules del Netflix perquè les trobo de baixa qualitat, però veient aquest realitzador, vaig dir, ostres, això va la pena. I millora? Millora qualitat de... Per un estil. Per un estil. Per un estil. Sí, sí, per un estil. Tampoc. No és un punt... No m'ho fades d'un punt de vista tan... tan desafora, com feia un item 93, que allà semblava com si hi hagués una càmera d'estil. Sí, sí, sí, és molt bèstia. Aquí s'implica més, perquè aquí... Allà no hi va haver, clar, que passava, i en un item 93 no hi havia supervivents. Per tant, el relat el tenies que inventar. Inventar-se un relat sobre uns fets així, era una mica més bèstia. Llavors, d'alguna forma... d'alguna forma, doncs... tenia ganes molt el tanto. Aquí no. Aquí... Aquí ja es basa en un guió més fet, perquè, clar, hi va haver supervivents, i la història es basa, sobretot, amb un noi que va sobreviure a l'atemptat, sobretot... pera, no he explicat. I posa la foroneta a bomba allà prop, la fa patar amb una metge, o sigui, que et pensen... Sí, que ell estava allà presencialment, no? Amb plan sofisticat, no, no, no. Una metge de dos metres per dir alguna cosa, l'encén, i ja et vedeu. I jo fot un pet que, bueno, que rebenta tot. I després ell agafa un cotxe, directament, sense que doni temps a reaccionar ningú, vestit de policia, se'n va cap a la illa, aquesta de Butolla. Que allà, aquella illa, se celebrava un congrés de les joventuts del Partit Laborista, en Oruec, que en realitat eren uns campaments estiu, que duraven 5-6 dies, en què tots els cadells de tots els dirigents polítics del Partit Laborista feien unes estades allà, diguem així, per foguejar-se amb la política, per començar a veure, a intuir qui destacava allà. Perdó. I doncs, com totes les pel·lícules, quan passen uns fets així, si fem una mirada de pel·lícules catastrofristes, sempre fan la presentació de diferents personatges. Amb aquesta primer presentes fets, però després fa un cop d'ull, abans que succeixin els fets que van passar a la illa, doncs ja et presenta una mica els personatges que desenvoluparan la trama, i els possibles, els fills relacionals amb altres personatges, pensant pel noi, que és el que serà el protagonista, li fa gràcia una noia, i ja es veu que per l'estil no és d'allà, sinó és immigrant, és una imigrant solar siriana, o d'algun lloc així. Que també està allà al campament. Les pares fa molts anys que viuen allà, i ella també forma part de la joventut. I ja veus que hi ha una mena de filling. I a partir d'aquí, quan arriba l'individu aquest, el que explico, no desvelo res, perquè són fets reals. Doncs el noia arriba allà, i li ha... clar, evidentment, quan arriba el ferri se'n va, perquè només se pot comunicar amb un ferri, i ja el vigilan jurat que havia allà, i una professora, i els líquida de bon començament, té la illa per ell sol per anar fent el... i va carregat d'armes... Quants nens? Se'n t'antipico. Se'n t'antipico persones. I la història ens parla, doncs, del noi que sobreviu a les ferides greus que li va provocar aquest home. A partir d'aquí... Bé, eliem, clar, és que estem en un dilema, perquè en un film així, si ets... si ho mires des del punt de vista, si intentes ser subjectiu, erres. I si intentes mullar-t'hi també, erres. Llavors, posa les coses, jo crec que posa les coses en el seu lloc. Sí. Aquest és un paio, doncs, d'alguna forma, amb una mena de... Tu deixa entreveure la relació que té amb la mare en seriosos conflictes d'identitats, sobretot des de petit, en què els pares no l'han pogut controlar. Fa el que li dona la gana, tot i viure amb... Sí, crec que viuen amb la mare, però la mare ja veu, és un zero a l'esquerra del que fa el nen. A partir d'aquí, doncs, ell adopta... Això no ens explica tant la pel·lícula. Adopta una ideologia... una ideologia d'autradreta, però que ell la... Ella es revesteix a si mateix de més càrrecs el que potser la realment associació d'autradreta que, evidentment, els reclamen el judici perquè expliquin el seu pare i quina relació tenen amb aquest individu doncs el menys tenen de totes, totes. Potser és el que més sobte, que els seus propis correligionaris doncs el menys preen. Palla. Nosaltres, si volgués, és que encara els hi fa un flac favor fent tota aquella animalada perquè allò els talla de socarrel qualsevol mena de simpatia i de desió a la seva ideologia. M'entens? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, clar, clar. És que ells mateixos no rebutgen qualsevol mena de... No, no, nosaltres no estem per... per aniquilar gent. Nosaltres volem imposar la nostra ideologia però de manera convençuda. És raonada. Com diuen aquests països, és un tarat. Hi ha intents de... Aquests senyors no fa per internet com contacte amb aquesta gent per internet o personalment. No, no, quan en refereixo... quan en refereixo que és un tarat és de la forma que ells el menys preen amb aquest individu, d'alguna forma. Sí, però... Sí, sí, no, no, la paraula l'empleu així perquè és el grau de menys preu que aquests països el veuen amb ell. Entens? Aquest tio no pot ser dels nostres perquè un dels nostres no arribaria a fer això. No arribaria a fer això. És preu una frase molt concreta però ara no la recordo. I bé, evidentment, la confrontació final és amb el noi que ha estat ferit i que rocega tots els traumes a sobre per poder enfrontar-se amb ell. Jo la recordo. Perfecte, a veure si la podem retrobar per algun lloc. Li fem una ullada. Seguim parlant de cinema una mica també amb contingut, bastant potent. Foxtrot. És una pel·lícula que no sé si l'he pogut veure. És un director que no es prodiga gaire. Va fer una cosa molt bona que jo no l'he vist però m'han recomanat molt que vegi molt vinculada amb la guerra de la França de gas a tota aquesta història típica d'Israel que es diu Lebanon. Lebanon és d'un carro de combat? Sí. Jo vaig veure un tros. I aquesta pel·lícula tothom deia que era una potèntica meravella. El director es diu Samuel Maoth que és un tiballà. És un angoixant. I jo, davant d'aquesta pel·lícula, tenia molts dubtes. Sé que havia guanyat diversos premis. No me'n recordo de cans de l'any passat. Hi ha uns premis també a Sevilla. A veure què és això. L'últimament ha coincidit que he vist moltes pel·lícules i l'altre que també he pogut veure que ens donava temps de comentar-la que és el reposter de Berlín. Sí. Reposter o reposter. I també té exacte el pastisser. És pastisser. Sí. També tracta a les païsies jerusal·lem. Amb aquest cas no tracta el conflicte. Però això de Foxtrot també és jerusal·lem. I llavors és una miqueta aquesta història. La pastisseria està a Berlín. Això de Foxtrot fa referència a Charlie Tango Bravo. No, no, no, no. És una cosa... és el ball del Foxtrot. És un ball que es mou en un sol espai. És una cosa molt minimalista. El reposter de Berlín, que és un altre pel·lícula, passa un trosset a Berlín, però la gran part passa a jerusal·lem. Passa un trosset i llavors torna al final a Berlín. Perquè ell és d'origen israelíà. No, no, no. És alemany, però va a Israel. Sí, però no l'aliem. No, no, no. L'altre sí que ens parlem després, sinó per la setmana que ve. Foxtrot, en aquest cas estem parlant d'una pel·lícula concretament que passa a jerusal·lem. Lògicament, passar o amb aquest espai. Són uns pares que és a dir, la pel·lícula té tres parts molt clares. Es parla d'un tríptic. És un director que sembla ser que la part de la direcció artística la tracta molt bé. I és cert, té una poesia, té algo especial a aquest home quan fa cinema que et sap posar els pèls de punta i a la vegada també sap quan ha de ser pues això, pues amable i quan ha de ser trist és tremendament trist d'aquesta capacitat. Jo una primera part amb la qual imaginem-nos una casa, un home, una dona, sembla d'un nivell social bastant bo, bastant correcte, reben una notícia. Això passa al miró d'Umar-U, que és la notícia de la mort del seu fill. Que no és que estigui en guerra, però és una franja d'aquestes on passen, d'una frontera a l'altra. I a partir d'aquí el que això genera, el trontoll, que això comporta, portat amb uns límits, per mi, des d'un punt de vista artístic molt interessant, hi ha dolor, hi ha ràbia, i hi ha, lògicament, el que pot passar amb aquesta notícia. El personatge del pare. El pare és un autèntic, els ulls, la cara, els països, i el pare és una persona que ho veu amb aquell espai interior. No surten d'aquella casa. De cop i volta tot això, prene una altra línia. Una línia del drama passem a l'optimisme. I no vull desvallar coses, perquè esостàvem l'hi. I aquest optimisme, que passa una cosa determinada, que no diré, genera la visió No vull despatllar-ho. I a partir d'aquí, el que passa és un espai perdut al mig del desert d'allà de Cisjordani, i és absolutament com entrar en una escena de David Lynch. És al·lucinant, és meravellós, perquè veus la furgoneta feta Pols, veus Omdorman, que és una mena com això de les obres, una casseta d'aquestes d'obra, que és meravellós, perquè jo és que jo pensava, però com es pot tenir aquesta cosa tan original, que està al costat d'un petit riarol, no? I com cada vegada que entren, no? Perquè jo no fan res. Passa un camell, obren la de John, com has dit això, la tanqueta, no? Passa el camell, passa un cotxe, llavors sí que se'ls miren, demanen la documentació, és tot anudir, avorrit. Entren, diuen, cada vegada està més torta, aquesta casseta, tira una de cervesa i tal, i és això. Però té un encant tot el que fa aquest. És una cosa que dius, mare meva, però com es pot ser tan original, creen un somnmón absolutament curiosíssim de la bo... És tu que ets un poeta o sí que ets una poeta o sí que ets una poeta o sí que ets una poeta o sí que ets una poeta o sí que ets una poeta o sí que ets una poeta o sí que ets una poeta. O que s'intunin som la idea, però jo crec que té aquesta intenció, perquè és meravellós, perquè tenen davant una platja meravellosa, vull dir, un cartell, que és una platja meravellosa, però està dins d'una casseta. És una cosa molt curiosa. I per últim, això passa una setmana de coses, i a partir d'aquí la tercera part del tripti, que aquí no puc dir més. Aquí no puc dir més, perquè torna a haver-hi una altra confluència, i el que en teoria podria ser dolent, és bo, o potser pot ser dolent, o no sabem què passa, o què passarà, realment és cert, el que hem vist, és un somni, aquest segon tripti, o realment ha sigut cert, perquè passa el que passarà després o no. I al final, l'última setmana t'ho deixen clar, encara que ja ho saps, però no vull despatllar-ho massa clar. A mitja pel·lícula ja ho saps. Sí, sí, perfectament, però jo encara hi ha així una miqueta, però ja és una pel·lícula absolutament a mi em va robar el cor, no perquè és una pel·lícula amable, no ho veig gens de mica. La mare, quan està rentant els plats, agafa el respecte, renta, renta, fins que es fa sang, els dits, per exemple, de la ràbia contesa que porta dins. Per què? La ràbia? Bueno, no t'ho puc dir. En un principi, perquè hi ha l'amor d'un fill. Després ja veurem tot això a somple, sobra, que bona idea. Però bueno, esperem que faci el comés, l'última va trigar a enfer-les 7 anys, esperem que no trigui tant, perquè val molt la pena. Rosa, la modista, anem una miqueta així, amb el temps, com ho regirà, oi? Perquè es queden 20 minuts i hem de parlar de 4 pel·lis. És un comentari ràpid, és una... Pràcticament hi ha quasi una inculada a estrenar, és una pel·lícula que està preguntenitzada per a Kate Winslet. Sí, hi ha, bueno, Judy Davis, Liam Hemsworth, és australiana. Bueno, la directora Joseline Morehouse és d'Australia. De fet, és... A veure, aquesta persona torna al seu poble. És un poble d'Australia que sembla de l'oest americà, també, perquè és una mica desertic, amb el tipus de construcció en gasita fusta, les casetes de gasita fusta, amb la botiga del que viures, Samuel Borbé... Llavors, ella torna al poble, però torna com a monaire, jo diria que sí. Perdona, sí que l'he vist. Ara m'ha vingut el cap. Que ja ve espectacular. És una dissenyadora i una modista, de primer nivell, a nivell que ha triomfat a totes les passareles internacionals. Comenta, comenta. No està bé, perquè d'entrada justi no acabes d'entendre què passa, però també amb molt sentit de l'humor veus com ella intenta... No intenta, a veure, ella ofereix els seus serveis al poble, els seus serveis de modista, i no és com quan escolta una persona i veu quina és la seva situació, o quina és la seva personalitat i com ella voldria transformar-se. Doncs s'ha atreu d'allò d'aquella persona, li fa un vestit a mida, i aquella persona que es transforma, no se'n segura. És com un al·legat a veure feminista, de senzillament de valorar a les dones, perquè són dones de poble que no... Reciclògic. A nivell psicològic. Exacte, de seguretat i tal. I està molt bé, això és una excusa, el dels vestits, és una excusa, després... Però és que veus com es torna a reproduir les... les gestencions, les línies de relació que hi ha en aquest poble, que hi ha en el seu dia, quan ella va marxar, ja havia passat també així, no? I la seva pròpia relació amb la seva mare, que era veus que també està tota deixada, no? I en canvi, quan arriba la filla, encara hi tenen les seves tensions, però ella ja ve amb un plan així com molt madur, molta persona que ja està de tornar de tot, que ja les emocions ja sí que poden ni poden afectar, però que el que ve realment ha de mostrar que qualsevol persona pot triomfar, pot anar bé a la vida, i és una persona d'aprofit, senzillament, no? Està molt bé tota aquesta reflexió, la reflexió que es va fer després, a part de la part així més superer fluant, més frívola de les vestits musiques, és una part molt important. És la intel·ligència d'ella de com fer després, quan participen en el concurs de vestuari, d'unes sobres de teatre i tal, i com ella s'ha de fer jugar bé les cartes, i al final com fa guanyar, no a les tontes i a dinerades del poble, sinó a les altres que són més... Més intel·ligència, la gent més exacta, més senzilla, més franca, més sincera. Jo crec que és una pel·lícula. És una bona pel·lícula. Ara que m'estic recordant, és una bona pel·lícula. Té una pel·lícula d'entrada com frívola, però no ho estàs. És aquesta constància que tenim, que hi ha una germana que s'ha anat, i s'ha llibert de tendre... Dones obligacions més rurals, o més així. Llavors li dona la volta, això. Vull dir, d'una manera trancament agradable. Jo ho vaig veure així. Sí, sí, molt bé. La modista, una pel·lícula que està molt bé i molt correcta, i que val la pena. Jaume, ens parlaràs de la guerra freda, però abans deixem dir una cosa molt ràpida, és que m'han dit... L'altre dia, això de la guerra freda, van dir que seria una de les pel·lícules que potser guanyarà Òscar o arribarà lluny, o tindrà... Sí, l'altre dia vam comentar-ho. I han dit que la que guanyarà a tots, saps quina és, no? La última del Klinisput. La mula. Diuen que serà... Que és el paper del Klinisput. Aquesta ja me la crec més, però aquesta no va bé. Aquesta van deixar com que seria una possible candidata, i això. I que, sobretot, apareix la mula del Klinisput, que és la mula, però la mula de droga. El que porta en droga. El que passa en la frontera, suposo que de Mèxica... I és ell, amb la seva edat, i amb tota la història. És el que fa de mula. I es veu que el paper és... 4 boleros. Això també s'ha de veure, no? És que estem posant ja molt seriosos. Per això que volíem comentar-ho. Si encara hi ha gent que no està amb ell, ho diré. Jo ja estic a mort amb aquest home. Ara, adeu senyor, jo el que fa... Aquesta ho he agafat del tren de les 3 i 10. Molt proxeta. Però tot el altre és meravellós. La guerra freda, què tal? Sí, la guerra freda és... Agafant el que tu acabes de dir, jo crec que no. A mi m'ha quedat en que és una pel·lícula... com... com espectadors, una mica, diguem-ne, especialitats o amb voluntat d'entrar en temes complexes. És clar, si no hi ha aquesta voluntat, no passa res. No és que ho criticui, però... Llavors, esclar, vull dir, una pel·lícula com aquesta, guanyi l'Òscar... Mira, sí, mai que més. Vull observar que hem anat 3 amics a veure la pel·lícula. El que passa és que han estat d'acord amb una cosa. Que, si ve, és cert, que no acaben d'estar d'acord amb la pel·lícula. El que no han negat és que té un interès, prou achecant. Jo crec que la clau està precisament amb la diferència entre una estimació, entre una nova lliuredora, no? Sí. Dos, dos artistes, un intèrpret i l'altre director d'orquestre, però també un home que s'ha de tocar molt bé la música. O sigui, un creador, no? I llavors, el que passa... jo el que crec és que és el que està a la dificultat, que no parla d'una estimació, que ells dos poden arribar a tenir, que els hi generi, i aquí hi ha una mica de història, eh? Que els hi generi la necessitat de viure tota la vida junts. Però que sí que, quan es troben, s'aixeca amb ells una dinàmica d'estar junts, i bé, vull dir, amb una potència extraordinària. Llavors, jo defineixo això com a passió, però, esclar, jo no soc un expert de la diferència entre estimació i passió. Sí que he vist, sempre, que la passió més aviat destrueix, però bueno, és una cosa d'allò. Esclar, i aquí és on hi ha. Tu recordeu l'invisible i l'inversal. I allò ens va a captivar, a captivar tot. Allò és més elemental que això. Ostres, què dius, ara? Oh, adiós, perdint. Quina sentència. Hem de veure això. Qui és el director? No l'he vist, però l'he intuït. Allò aquí és. Però si ho analitzes, jo ho vaig veure més simple, que canviï aquí. Amb el teu permís, jaume, que el xesco pregut aquí és el director. Si és conegut, on és conegut? Pau Lhipkowski. Pau Lhipkowski, sí. Pau Lhipkowski, la sabata. No, no, aquest no. Quina nacionalitat, aquest senyor? Ah! És meravellós, això. Sí, l'he vist. Amb hombres, aquesta pel·lícula. No, no, això va durar. Ah! És aquella de la Monge, no? Oia, jo era brutal. No durava gaire de pel·lícular una hora i 20 minuts. No recordo que era molt curta, però això era meravellós, aquesta pel·lícula. Doncs aquí igual. I d'aquí, pressiós. Llavors hi ha una constància que també és molt interessant. La diferència de la dinàmica del comunisme a la expolònia. Clar. I després, quan ells se'n van, doncs, en un altre país, hi ha una frase, o hi ha un dit, o sigui, una cosa que diu ella, i que també ho diu a la pel·lícula, la insoportable Ligereza del Ser, que diu sí, però jo qui seré allà? Jo no sé què seré allà. Clar, aquí sóc qui és. O sigui, i parla del comunisme com una protectora, per dir-ho d'una manera en canvi, el capitalisme o la burgesia és més salvatge, més individualitzada. Clar. Però aquesta és ambientada en quin període? Els anys 70 o 80? Vesta de guerra. Però si és guerra freda, estem parlant dels 80. Sí, sí. Estaríem com un concepte de guerra freda, 70, 80, no? Sí, els anys. Més que fa 70. Després de la Segona Guerra Mundial no seria. És a dir, hi hauria un procés fins arribar a aquesta guerra freda que es produeix amb els blocs i tot això. La guerra freda va començar gairebé. Això jo va dir el taló de cero, el xurxil. Ah, bueno, clar. A la Guerra de Corea que era l'any 50, hi havia guerra freda. Ja es parla de guerra freda. Possiblement. És un període que t'ho juro. Jo tinc un problema greu en tot aquest moment. Sincerament, amb la part de les guerres i tal, que no és el que s'ha de fer. No t'ho saps molt. Jo vaig una mica perdut. El que està clar és que el mur encara no està fet. Això no. Llavors, això és a la mà. El que passa és que arriba fins al 59 o...? Estàvem en aquest període. Què és, a un punt? T'hi pensava que seria més aquest moment, més riga en aquesta història. El Gensbond, per què creus que s'ha inventat? Clar, no sé, clar. També he vist. Molt bé, David. Doncs David, no callis. Tira, tira amb el Braul. Braul, del Cellbloc, 99. Toma Castanyà. Ah, vos el diré. Si no, perdonem un punt que he llegit. És molt interessant. Vull començar així, en l'explicació de la pel·lícula. Diu que aquell que sap de la lleigó, de la violència, és qui millor sap quan i cap aquí dispensar-la. Ui. A partir d'aquí, ens trobem amb un individu... Muntruós. No, no, això és una crítica que acabo de dir. Ah, vale, vale, vale. Ens trobem amb un individu, muntruós, que, quan tu tens assumit aquest rol, que tu ets capaç de provocar aquesta mena de violència i coneixes cap on va, i tu tot això ho has interioritzat. I tan en cuides molt, molt, de com que això no es produeixi, tu ets qui aquí realment domines. M'entens? A partir d'aquí, ens trobem amb un paio, que durant un dia, se li cauen dues desgràcies. Una la pot reconduir, però la primera no és que es queda sense feina. No, no. Tu el veus d'especte i dius... Ostres, és un Frankenstein. No de lleig, perquè és el Vince Bond, el actor aquest. No de lleig, però s'hi ha d'enormir. Amb una creu cristiana tatuada aquí darrere del cap, de tot repat, i per la feina, i penses, quina por que l'ha acomiadat. No, no, no, no. Amb una templança, normal, sí, sí, perfecte. Arriba a casa, i aquí hi ha una escena que amb mi em va provocar una mica confusa, però t'acaba definint que la dona, d'alguna forma, li confessa que se n'entén amb un altre. Està el cotxe i ella està fora, se n'entén cap a un altre. Aquí hi ha la cosa, penses, ostres. No hi ha dos, sin tres? No, no, hi ha dos. Queda unidó. A partir d'aquí, ella aquí perta una mica els papers, una mica, i desguassa el cotxe com s'apuny. El cotxe seu. Això és una mica, eh? Sí, però després, no, no, penses, i li dóna la dona, passa cap a dintre. I ara penses, ai, deu meu, què passarà a dintre? No, no, no. A dintre, a succeix, una conversa de lo més civilitzat, entre un matrimoni, no, o sigui, d'alguna forma, penses, aviam, d'una forma, aviam, i també això és de partir d'un concepte molt patriòtic. Són elements que els vas treballant, una bandera americana, penjada al cos de casa, però ell, d'alguna forma, exerce sobre si mateix un autocontrol molt fèrri, i s'ho exigeix, d'alguna forma, i pensa, anem a parlar, i sí, d'alguna forma, pots reconduir el seu matrimoni i pot fer que, que bé, que torni a ser parella i esperi un fill. Però llavors li explica que s'ha quedat sense feina. Doncs clar, sense feina. Doncs ell només té una altra alternativa que suposo havia tantejat en el passat. Jo suposo que ell, d'alguna forma, s'havia reconduït cap a una feina normal i abans es dedicava el trafic de drogues. Doncs a partir d'aquí, ell, bé, és un individu molt intel·ligent, perquè un paio que té aquest autocontrol sobre si mateix, evidentment, tonto no és. I doncs fa bé la seva feina. Fins que un dia, doncs, una feina que ell no li acaba de fer el pes, però es veu obligat a fer-la, la cosa no ha sortit com pensava que hauria de sortir, i, d'alguna forma, l'enganxen. L'enganxen i l'engarjolen. 7 anys li cauen de presó. A partir d'aquí, i, potser, em perdó, a partir d'aquí massa vegades... Mentre estan. I aquí, això ha provocat un prejudici a algú i aquest algú s'ho va cobrar. I s'ho cobra, s'agrestant a la dona i fent anar a un advocat, o un sicari, diguem-ho així, a la presó. Real, el mateix dia que ja està ingressant ja li arriba el sicari, diu, que vas arribar ja tens visita. I... I aquí tens aquesta dona, la teva dona la tenim nosaltres, i si vols que te la lliberem, has de provocar que tinguessin a la presó de màxima seguretat del país, que és tal presó, i allà t'has de carregar a un individu. Joder. Ostres. I a partir d'aquí què? A partir d'aquí... Que dolent. A partir d'aquí... A partir d'aquí, no, no, no. A partir d'aquí, diguem-ho així, s'acaba la humanitat. Què? La humanitat d'aquest individu. Ah, vale, digues-te. De copipolt és una pel·lícula apocalíptica. Sí, sí que és apocalíptica. S'acaba la humanitat d'aquest individu. Perquè ell no és que es desfermi. No, no, no. Ell sap el que vol. Vols que deixin anar a la seva dona? Clar. És una pregunta que durant tot aquest temps ha anat contingut, perquè, evidentment, ell és un individu que quan comença a repartir... És com aquella gent que quan se'n cega, ja li pots estar picant amb el que vulguis, que no nota res. No nota res. O sigui, aconsegueix, el primer guardia que troba de seguretat a por d'aquells reptes, i llavors, directe, punca allà, no? El primer dia el traslladen cap a l'altra presó. Allò és un festival. Perquè, com t'ho diria... És com Pulp Fiction. Sí. Quan les escenes més bèsties... Però es gore, directament. Sí, sí, es gore directament. Es gore directament. Però és d'una manera tan barruera, perquè no pot ser d'una manera... És que a l'espectador no pot assumir... No podria assumir que allò fos real. Perquè aquest individu, quan arriba a la presó aquesta, en una presó, allò és... Ostres, això és una presó del segle XIX, tio. O sigui, les condicions... Allà és si l'opitxó, de l'opitxó, de l'opitxó, en unes condicions de l'opitxó, de l'opitxó, de l'opitxó. Si ja estàvem en una presó normal, al principi, ara està aquí... En com es diu allò? A les masmorras. Literalment. Però ell posa ordre. Perquè ja aquí l'espera com en realitat és una trampa. El volen que vagi allà per passar contes amb ell. Però que realment passar contes és ell. Però d'una manera... Ens l'has explicat tota. Ho sento molt. Però és interessant. Però no, però és que realment no és el que... No és el que, sinó el com. És l'emòsfera que recria allà. Sí, sí. És una pel·lícula ideal per veure-la sopant menunguilles amb tomàquet, no? No, però acabes, acabes, que la vaig veure al vespre i no, no podia dormir. Ostres. Vaig agafar un cop de drenelina, no? Així surt el Don Johnson. Fem paper de... De guardia. A Marquina pel·lícula em va passar ara fa quatre dies allò de... Demonios i... Àngels i de demonios. Hòstia, tio. És una pel·lícula. Jo no vaig saber que la van fer per la tele. Jo no la vaig veure. És que és dura, és dura. Sí, és dura. Jo crec que aquí a l'autor se li van anar una mica a l'olla, a l'escriptor també. Jo em vaig a llegir llibre. Jo em vaig a llegir llibre i em va agradar molt. Jo em vaig a llegir llibre i em va agradar molt. En canvi, Àngels i de demonis, no. No, cap d'aquests màgrils. Perquè era curiós, era novedós. Però aquesta és molt bèstia. Jo la valoració que vaig fer és una pel·lícula molt correcta. Mira, perdona. Si heu vist Bon Tomahawk... És una pel·lícula western, però que acaba amb una pel·lícula de cannibalisme. Ah, sí, sí. Això vas comentar... Sí, sí, sí. Però és que el que té aquest realitzador ara n'estrena una amb el Mel Gibson. El tanto. És una pel·lícula que et manté una atmosfera normal i, a cop i volta, és una baixa dels inferns. Bastial. Amb aquestes cosetes, a mi no em desagrada. No, no, no, no. Però, mira, aquests moments que et destruntullen... Però de totes, totes, eh? Què passa, ara? Home, ha abierto hasta el amanecer. Un estil així. Però jo era molt més festiu. Era divertit, era divertit. No, no, no. Aquí té molta mala llet. I de festiu no té res. Perdona, heu viat detalls que afectaria qui ens estigués escoltant. Doncs que ho vegin. I ja està, a partir d'aquí. I per acabar ens sobrarem tot. No, tranquil, tranquil. No, sí, és ràpid, això. Amb el repostero de Berlín, clar, farem una mica algú dolç, no? Home, que també no es copa si ve aquesta criatura o passa malament, també. Però, bueno, no arriba aquests límits de baixa dels inferns. Bueno, és un noi jovenet que té una mena de cafateria a Berlín, com deia abans, amb la rosa. Sí. I, bueno, és un magnífic reposter fa pastissos, fa galetetes i tal. I llavors comença a arribar un noi a aprendre ja un cafè, no? És un noi que treballa a Israel, un client, exacte. I a partir d'aquí, bueno, passa el que passa, no? És un noi que inicialment es comencen a trobar-se, es veuen, inicia una relació. En un principi s'intueix d'una forma molt determinada i molt concreta, però saps que hi ha una relació i ja automàticament t'envien entre cometes el que seria a Israel. A Jerusalem, no? Perquè hi ha una notícia negativa en aquest cas, no? Que fa que es trenqui aquesta relació. Però una notícia impossible de superar, no? És que diguis, mira, ho hem deixat i tal, no? Són causes majors. Però aquest home està casat i té un fill. Per tant, té una doble vida, és a dir, ell viatja a Alemanya perquè la seva empresa el fa viatjar a Alemanya i llavors té la seva dona amb el seu fill, però ell també té una vida un cop al mes quan se'n va a Berlín i té una relació amb aquest noi. Per tant, és una persona que és... Una doble vida. O és homosexual, però com estem amb una família allà i estem parlant del tema kosher i tota aquesta història, és complicat que s'ha sortit del que seria la relació amb la dona, no? Sí. I llavors arribem a un moment que, clar, per una setmana de qüestions, es veig anar-se a Israel a conèixer a la parella d'ell. I a partir d'aquí, clar, i a partir d'aquí, es va inmiscuint amb la vida de tots, va veient com és ella, el seu fill, llavors ell li diu també té una cafateria a ella, i li diu, escolta, necessites una persona que renti plats i tal i mica en mica, i li va ensenyant, va fent les seues postres, i ella va entrar en sac, fins que s'enamora d'ell, perfectament, i fa un paper molt controlat, molt taimat, molt així, que diu, sembla que no... una manera de fer, és molt determinada, fins que tot això es descobreix coses que passen, descobriments generats per una sèrie d'elements tecnològics que comporta un coneixement dels fets i l'esclat determinat que pot esdevenir. No és gaire excessiu, és el que diem, no deixa de ser dolç, no té la poesia d'un xocolat, una cosa d'aquestes, no té aquesta cosa, no té tan sis. No, però té una cosa molt... Sí, molt bona. I llavors té un... Sí, està molt ben fet, això, està molt ben portat, i després el que va passant, sí, ja que ve. I, bé, això, doncs, ja la recomano, per passar una estoneta... està molt, està molt ben portada, està molt bé. Sí, el repostero. El repostero. És la tradució que hem fet aquí, vale? Ens quedem en 20 segons, femes per acomiadar-nos. Ens acabem en 20 segons el pròxim dia, vinga, avui ens sentim. Música Club Selecció Música Club
