Vem vingir un dia més a la Vilònia. Avui estem solets rosa. Hola, avui hem portat aquí un vinó. Sí, no? Exacte, ens hem quedat aquí solets tips. Però bé, no, jo m'he puta la sorpresa quan he vingut i quan m'he equivocat de dia, potser. Són com el Calimero, ningú ens estima. Si tothom molt bo és nosaltres, som osets. Però mira quin èxit tenim, ningú ens vol. Que no ha pogut ser, que ja tenim tots una edat i una vida. Una vida molt agatreada, una vida social, molt agatreada. Hi ha compromisos i altres activitats. En quan ells poden, sempre venen el vídeo, sempre venim tots plegats i intentem fer un ple, que és allò quan estem al cinc. Mira, doncs que bé, que coincidim, però bé, i si això és complicat per què? Bé, a vegades passa dies que ens passa així. Però bé, tu jo aquí portarem el programa endavant, ja veuràs, sempre he parat moltes coses. I a més avui tenim un munt de coses, perquè clar, no ens tancarem solament amb l'àmbit del cinema. O per ballar, per parlar. També, podem ballar. A l'estudi, aquí segur que ningú ens veurà, és el problema, però realment sí que tindríem l'espai. Molt bé, doncs el nostre somari d'avui d'un i dos és molt variat, perquè és que tenim música, tenim llibres, tenim teatre, tenim cinema. I perquè no volem parlar d'altres coses, perquè encara podríem parlar de més coses i no ho farem perquè no tenim temps, no? Doncs la Rosa ens parlarà d'una peça, la sinfònia fantàstica de Berlioz. Com es pronunciava, que això és francès, o Berlio, o Berlio. A vegades tenim la costum de pronunciar els noms del com es digui, i a vegades no tenen res a veure. Sí, això és una de l'artografia i la pronunciació natural o arbitrària, una cosa és com s'escriu, una altra cosa és com es pronuncia. Això ja són les noms ortogràfiques que ens van embolicar. És com aquesta peça, aquest mòconegut, el de la sinfonia del nou món, que és Borsak, de Bòrak. És Borsak, Borsak. És pronuncia Borsak, però no sé exactament. Doncs no sé, aquest senyor em sembla que és de Porai, no sé si és Polònia o de Porai, però és pronuncia Borsak. Jo sempre deia de Porak, doncs és Borsak. I jo que són cada vegades que criden la cançó. Sí, tant i tant. Poso que es deia, Rosa ens parlarà d'aquesta sinfonia fantàstica que va poder escoltar i veure a l'auditori dirigida per al senyor Silvain Cambreling. Doncs, bueno, ens ho explicarà una miqueta. Ghibres és un d'actualitat, que és a Mercè de Dio Salvaje, i un altre, peculiar, que ara la Rosa ens farà aquesta unió entre el patchwork, m'equivoco, i una sèrie de consells que he pogut llegir Porai. Sí, actituds de la vida. Sí, que són els 12 hilos d'euro. Ja ho veuràs. No m'ha dit res, per tant estic intrigat a veure què és això. També parlarà de Teatre Arrosa. Es parlarà d'Escape Room, aquesta obra de Joel Joan, que està al Teatre Goya, que parlo d'hiver molt divertida i s'ha passat molt bé. I en el món de cinema, doncs, intentarem parlar de novetats i coses una miqueta més angoves, més antigues. Com a novetat tindrem, per exemple, Lady Formentera, una cosa molt curiosa del José Sacristán, dirigida per Pau Dura, i un sol interior, una pel·lícula francesa, de la Claire Dent, la senyora, la senyora, Claire Denis. Vull dir que seria una altra dona i que surt la Juliet Vinoix. Exacte. I s'interessa també de Goya. Goya en Bordeaux, aquell clàssic del 99, d'Escarlo Soura, en Paco Raval i José Coronado. Un biòpic, no? Una part de la vida de Goya. I està molt bé, perquè des d'aquest punt de referència de l'autoexili que va fer a Bordeaux, a partir d'aquí fa uns repàs de la seva vida. Ja en comentarem. Mira que fa pel·lícules interessants i boníssimes, Carlo Soura. És una garantia. Quan ets darrere és una garantia que sortirà un producte impressionant. Sí, sí, sí. I quan treballa aquests grans... No sé com dir-ho, aquesta mena de pel·lícules, aquests docudrames vinculades amb l'àmbit del que seria el cante flamenco, que va fer Sevillanes i va fer tot allò, que era absolutament meravellós. Vull dir, jo, no sé, voda de sangre, va fer un voda de sangre, em sembla, no? Vull dir, magnífic. I també la Rosa es parlarà de London River i Joviendo Piedras, que també és un clàssicote d'Aquenloke, que val la pena, doncs parlaré. Sí, tot a tu i jo, l'auditori, com va anar amb aquesta sinfonia fantàstica, que és una meravella, per cert. Sí, sí, és molt maco, és molt maco, el cap de setmana passat. Bé, són de fet, eren tres peces. La sinfonia fantàstica de Berlioz era la tercera. És una sinfonia xulíssima. D'un i dos, la durava, és pràcticament una hora, una hora. I hi ha molta sinfonia. Sí, sí, hi ha tota l'orquestra, pràcticament. Bon, el Berlioz tenia intenció, quan la va composar, ell hauria agradat portar 130 músics d'orquestra, però mai no ho va aconseguir. De fet, l'auditori i jo vaig estar contant, menjant, em vaig entretenir. Contant els músics. Sí, sí, clar, dir que a veure si realment aquí l'han aconseguit a l'OBC, a l'Orquestra de Barcelona, però no, no, no vaig comptar 71, si no m'equivoco. Sí, bueno, hi ha moltes, sobretot, és molta corda, violins, violes, violonxells, els baixos, contrabaixos. Dues arpes també, i després ja és vent, instruments de vent, però són els típics, vull dir, els que formen part bàsica de l'orquestra, les flautins, les flautes, les travesseres, el fagot i el ogoi, que són de sempre. Alguna trompa, algun... com es diu aquest, ahir, que és molt bo així. El trombó. No, qui en el que fa així? Sí, sí, el trombó. Exacte, molt bé, molt bé. Alguna tuba també, un parell de tubes, i després hi ha de percusió, doncs hi havia un triangle, unes campanes, que hi ha un moment que surt per la porta que hi ha al escenari, i llavors es toquen les campanes des de Yuin, i es quedaven totes les espectadors pensant, ui, perdón, surt, aquest acumulejo de campanes llunyanes. Aquest efecte va estar molt xulo, va ser molt maco. Molt bé. I què més hi havia? Bé, timbals, hi havia dos jocs de timbals, perquè això, clar, el tema de la percusió del pom-pom-pom d'anar a portar el ritme també era important. És una, ja he dit, el consta de cinc temps, i és molt, a veure, molt amena, molt fàcil de seguir. Després, les dugues anteriors, jo sempre vaig marcant si m'agraden o no, i li poso estèrics, com estrelles, com els hotels, i llavors la primera, la primera peça que van interpretar, bueno, el director, ja ho has dit tu, que és el Sylvain Cambrelin, aquest senyor és, bueno, és el titular de diverses orquestres, titular, o director convidat, o sobretot és el director en cap de la orquestra de Baden-Baden i de la symfònica d'Amburg. A més, a més, també és el director musical de l'òpera de Frankfurt, i actuat com a director convidat, o com a principal director de la, per exemple, de Tòquio, de la Jomiuri Nippon Symphony Orchestra, i director musical també de l'orquesta Stuttgart, i, bueno, aquesta cosa he comentat també de l'òpera de Frankfurt, que és una persona d'un projecte internacional impressionant, el nivell, perquè veieu sempre el nivell i la qualitat artística dels convidats, dels músics i de les músiques, que venen a l'auditori. Aquest senyor és el director convidat, en aquest concert. La primera obra va ser una obra molt corteta de 13 minuts de l'Olivier Mésdiain, aquest senyor també és francès, però aquest és com molt contemporani. Jo, aquí, la veritat, em sap greu sempre, quan una obra no m'agrada, em sap greu dir-ho, però és que jo no li vaig trobar massa. No li vaig trobar. Saps allò que quan acabes, sí, aplaudeixes, perquè has d'amans una mica per curtesia, perquè l'orquesta s'ho ha treballat i ha fet tot l'esforç, però jo és que no m'identifico amb aquestes sons tan moderns. No moderns, jo que sé que són, per mi, són discordants. És que jo això no ho he acabat d'entendre. Potser he necessitat una mica de formació amb música contemporani. En canvi, vaig comentar l'altre dia, la missa de Berstein, i és supercontemporani també, més contemporani encara, i en canvi és més assequible. És molt, molt assequible, i a més que li trobes un valor, vull dir, ha construït realment una obra magnífica, no? Jo penso que tothom ara, crec que té dret a intentar explorar o assajar... El món de la dòdekafonia és molt complex, i quan entres, a mi em costa molt també, no t'ho negaré, però jo, per altres qüestions artístiques, quan he fet coses de Johnny Cage, d'altra gent i tal, he hagut de submergir-me i entendre el per què d'aquests moviments, sobre 12 notes, sense parar i no sortint d'aquesta línia, i és veritat que arribarà un moment que és molt potent, però mai li trobarem la melodia. Desapareix la melodia en favor del que seria un so, més aviat com una nom a topella, més que el concepte de melodia, que és una cosa molt clàssica i que es volia trencar, és com un quadre abstracte, és aquesta la percepció. La dòdekafonia és un quadre abstracte, és trencar. Però bueno, que és com tot, és entrar... La s'ha de donar entrada també en els concerts habituals de l'OBC, però també tenen l'encert de posar-lo al principi, i així després ja, amb la resta de peces, ja queda compensada l'espectador. La segona peça va ser de Beethoven, de l'Obitband Beethoven, un concert per piano i orquestra número 4, en sol major. En aquest concert va venir de pianista convidat, el Gàrric Olson, un senyor grandote, grandote, grandote... Crec que és, no sé si és suèc o noruec, però... Bueno, perquè ja són gansos, per què ja són? Granote, també, amb moltíssima projecció internacional, i els van carregar de fer la broma amb l'orquestra, és clar, però també una actuació magnífica després, quan l'Otipic no li van demanar al bis i també van repetir, vam fer una interpretació també, i molt bé, un concert molt agraït, molt agraït. És que de debò, jo, si esteixo molt en què val la pena, és que són dues hores de concert en total. Quants ho expliques? És una meravella, és una meravella estar allà a l'auditori, i també la selecció de concerts que fan, nosaltres agafem els... Bueno, el que abans eren els concerts espectaculars, ara no els diuen així, però és una selecció també de concerts que fan, per assabonaments, que sempre ho encerten. Clar, clar, clar. Sempre ho encerten, i llavors que ho deixes molt, val moltíssima la pena. Fantàstic, doncs mira, recomanació des d'aquí, promoció d'auditori, a veure si l'auditori ens paga una campanya de publicitat. També estaria bé, l'auditori fa concerts gratuets, el dia a l'estiu, a la platja de la Barceloneta, a la cerrada familiar també en fa un, i no sé si és a la catedral on fa l'altre, i en tres, a l'any que fa gratuïts, així, en espais públics. Fantàstic. Jo vaig estar una anys i vaig estar a un estiu, no el passat sinó l'anterior, a la Barceloneta també ha de ser molt xulo, allà ets atxant la tovallola, allà sentats a la sorra, i sentint el concert, era un concert així com de música de cinema, no de com sinó de música de cinema, i va estar molt bé, sent que no té costum d'anar-hi, i que tothom ho sap apreciar. Sí, home, per la pena. Doncs parlem de llibres, però abans deixem que faci un petit comentari relacionat amb l'entrega de premis que vam tenir el divendres passat dels llobregatins de l'any, o de les entitats. Molt bé, la vida és molt bé, molt contents, va ser senjors de triada, en aquest cas, i des de la Teneu es va realitzar 8 de la tarda l'entrega d'aquests premis. Bueno, en aquest cas és una mica la selecció tant de espais culturals com de promocions determinades que es fan a nivell popular, i que tenen una collida segons els temes, el món de les arts, el món de la música, el món de la literatura, i aquí tinc que felicitar els ambicents als ors, perquè va guanyar que la Rosa és d'aquesta població, i que va guanyar el lloc que no me'n recordo mai, posien vers o envers. Doncs va guanyar, va guanyadora, en aquest cas. I a Sant Just hi havia quatre propostes, i va guanyar la Teneu de Sant Just, perquè és una entitat amb molta vida. Jo he viscut molt la Teneu, des de petit, des de molt jovenet, primer com a usuari, entre cometes, el que seria d'aquell bar amb els amics, era un lloc de trobada, dels amics de tota la gent de Sant Just, sempre, encara ho segueix sent, però sobretot el temps enrere que tenia un altre taranà, que tenia més de bar, més no tan com era de restaurant, que tenia una altra fórmula. Però és un bar de quedada, no per a quedades. Jo he passat per la secció de l'altre de Villar, per la secció de música, de l'escola de música, per el cor Enric Morera, per molts llocs, i realment és un espai que es fa en grans, es fa la revista a l'abai de vers, estar a les seves, ser d'exclusions, excursions... Sí, que és excursions amb les seves. Hi ha hagut molt de prestigi, tant l'Orfeo, Enric Morera és un referent, hi ha molts elements, no? I per això s'ho mereix. És un crissol que cultura, no? Exacte, ja en aquest cas és perfecte. I després, una mica, el que ens toca a nosaltres. Bàsicament hi havia altres proposes, que tampoc ara comentarem, perquè sinó que no acabaríem mai, però simplement, com ha coincidit que Sant Just, i encara que estigués viscant a Sant Feliu de Llobregat, no hi havia res a Sant Feliu, i tampoc, jo soc Sant Just, tinc de mena, com a tal, documento, i com a sota Sant Vicent, mira, d'una mica... I molt bé, i més molta il·lusió que guanyés això de posia envers, i es fa molt content. Sí, això és una iniciativa del Departament de Cultura, i es fan diverses coses, entre elles és per exemple, els autobusos municipals, es fan la publicació de versos, d'autors coneguts, no només de Martí i Pòlí, i autors coneguts, en les paraules d'autobus també, en la revista municipal, en la pàgina web, però és molt interessant això, en les paraules d'autobus i els autobusos, que portes allà... Val la pena, però és una mica de fer, més a la vista, la poesia, que sempre és un dels punts de literatura que sempre queda més abandonat de tots, el que costa més a vegades, que aquí defenem... Sí, una mica de bones ambicències, que més a més això també es fa a cada estiu, que és un festival de poesia, i llavors es conviden, no només autors coneguts, o de molts de prestigis, sinó gent... que està fent una tasca molt important, i molt valgosa, i fins i tot de l'estranger, perquè han vingut de diferents països, han vingut també fins i tot del Magrè, de Rumaria, d'Anglaterra, en penso... Vull dir que ja fan varios estius que ho estan fent, sinó que m'equivoco el mes de juny, o juliol, els jardins de Can Comamala, que tenen ara com que estan en obres, no sé, però molt xulo, molt xulo. A més, és una iniciativa de gent de Sant Vicenç de Puetes, tenim per exemple els Jordi Boladeras, que és un poeta que està cada cop té més reconeixement també, té molts premis ja, i és una persona molt accessible, i molt propera. A més, ell també és filòleg català, i he estat amb el servei de català de Montes, també, i vull dir... Fantàstic. I sobretot, molt interessant, homes i dones. Homes i dones, ja intenten sempre que no només sigui la idea de que són les poetes, són les poetesses, són les persones que escriuen poesia, i a més són ells mateixos que venen, i que fan la declamació dels seus versos, els seus poemes, sí. Ja ho diré, ja ho tornaré alguna, i ho havia comentat, quan es faci... Ja ho donaré la informació també. Molt bé, doncs com estem tan literaris, anar a parlar de llibres, començo a parlar d'un llibre actual, que es diu Amercet de un diós salvaje, és un llibre en castellà, d'un senyor que es diu Andrés Pasqual, que jo, mira, allò que et van recomanar, agafa aquest llibre i tal, jo soc una miqueta del món thriller, m'agrada bastant els thrillers, però clar, no sempre hi ha això, i vaig dir, doncs això, no és un thriller a l'ús, però té una certa sensació. Estem parlant d'un pare que ha partut a la seva dona, i té un fill amb una malaltia rara. Una criatura que és absolutament normal, ens entenem a nivell, diguem, físic i a nivell mental, és a dir, no té cap mena de problema, però pateix grave cada dia a taxa pilèptics. Ostres. I són dursos, no sempre, però llavors dependrà molt, és molt delicat tot. Ja ha perdut la seva dona, vols dir que ha mort la seva dona. Sí, sí que ha mort la seva dona. És un element bastant... Un inici, no sé com es diu aquesta malaltia, però és una malaltia que és molt fumuda, perquè quan hi ha... Vols banyar el nen? No és una pilèpsia típica, és una reacció, quan depèn del que li passa, hi ha una reacció al cos que genera una pilèpsia. No és que la pilèpsia vingui quan li toca, sinó que és una reacció, per exemple. Si el nen està molt freda, com? És una situació bastant, i a vegades és un moment que, com passa quan la gent que té pilèpsia, que ha perd tot el sentit on està, les coses, i a partir d'aquí, i quan es desperta, és com una persona que no sap el que li ha passat. Té aquesta inocència, que a la vegada és meravellós. És a dir, el nen és conscient, a veure si li diuen allò millor perquè creus un nen. Quina edat pot tenir si és com un nen? Unes 9 anyets, 10 anyets, no té més. A lo millor potser sí que després ets conscient del que et passa. En aquest moment, ell parla sobre quan es desperta aquesta criatura és com si fos feliç perquè tal com desperta somriu. Per tant, és molt tendre, aquest element. És una miqueta més, diríem, humana, del llibre, que està molt ben escrit, no és literatura d'alçada, no estem parlant d'una lectura totalment assequible a tothom. I llavors, aquesta gent, aquest, viuen a Canàries, però han d'anar a la Rioja, perquè és d'allà la família, de, diguem, del que seria la dona de mort. Què és el que passa? Que per una sèrie de motius familiars, resulta que el avi del nen, és a dir, el avi matern viu allà i té unes grans bodegues, com no podria ser d'altra manera, a la Rioja. I llavors, aquí entra una mica un punt vitivinícola i tal, que està bé, que té aquesta cosa, que t'explica en cosetes, que no és gaire passat amb aquest tema, però bueno, depèn com sigui, si és una cosa molt fa xuga, potser li dic, quin rotllo m'estàs fotent a mi, aquí, ara, no? I a partir d'aquí, doncs, bueno, aquesta relació que no existia, aquesta desconfiança que mostra el gendre amb el sogra, perquè hi ha un passat tèrbul, d'ajustament la mort d'un del germà, és a dir, del germà d'aquesta dona que ha mort, és a dir, la punyada... La desaparició, quan era petit d'aquest nen, llavors, clar, ell té por que pugui passar alguna cosa. I es crea al voltant d'això una mena com d'allagenda d'un nen que es mou entre les vinyes que porta el jersei d'aquella criatura i tal, i tot comença a liar-se, a liar-se, a liar-se pel mig, no, amb una mena de trama que es comença com una miqueta amb un boge macerit positiu, és a dir, de les coses. I de cop i volta, bueno, el que semblava una coseta jaugera de sobre el nen, la seva malaltia, la seva relació amb el seu avi, una cosa costumista es comença a recarregular i es fa fosca complicada, hi ha elements de segrestament, hi ha situacions de violació, es complica tot això. Sí, per arribar a una conclusió bastant positiva en general, del que realment es devia. No el que podria ser aquest deus salvatge no és tan deus salvatge, de percepció que es té d'un personatge que sembla que sigui el culpable de tot, fins i tot d'intentar matar el propi personatge, el propi noi, aquest pare, aquest nen i tal, i una sèrie d'elements que fan dubte si l'interès és matar-los a ell i el seu fill perquè no puguin arredar, perquè quan moria la mare part de la bodega passava a mans del nen i, per tant, del pare que controlaria la situació. De moment és el tutor. I es barreja aquest element de dir si realment estan passant coses al voltant d'aquest nen i d'aquest pare perquè per matar-los o realment són coincidències que t'han de veure amb altres elements del passat d'aquest senyor. I en aquest moment patina ni és gaire desagradable ni és supergore. No, és una cosa, és un thriller amb el concepte més clar del terme. Van passant coses i tal. És diferent. És el que va bussejar en el passat i en les relacions que hi ha entre aquestes famílies. M'has recordat una mica, no sé per què. La pel·lícula que protagonitza la PNLPQ i la PNLP Cruz i Javier Gerardent que ja havies comentat, tots ho saben. Que també ja torna el poble per un tema d'una... No l'he vist, la veia veure aquesta. La casament d'una germana i llavors ja ve amb la seva. Ella ha estat vivint la gentina i llavors ve a un poble de la Mancha una cosa així, perquè recorda molts pobles del Modó. I llavors és tota l'arran d'un pet tan bé puntual, tan bé violent i tal. Llavors es comencen a mirar el tot en el passat. No escarbar una mica. Sí, una mica a passar això, però aquí va més enllà. Aquí es genera tot un procés de guardia civil. Clar, estem parlant d'una temàtica. Clar, no és un thriller americà. És un thriller castellà, vull dir, espanyol. Vull dir que és... Aquest autor ha fet alguna cosa més. Jo diria que és nova, eh? Jo diria que és nova aquest tio, eh? Vull dir que no l'he vist. Jo no he sentit res més, perquè jo hi he tot llegit bastant cosa novel, que m'agrada, a banda de les coses que puc llegir i tal, però bueno, no sé, és una cosa curiosa. Molt bé, molt bé. Ja parlaré. Ja parlaré la setmana que ve d'un altre, que es diu El que s'ho surra. Ui... Quina por. El títol i com el títil a cara. Ui, ui, ui, ui. A més, vaig començar a llegir-lo el dia que estava, el 4 milèonio, i estàvem parlant del mateix tema, de l'home de negre, que es posa als peus del llit. Mira, vaig començar a llegir el llibre i em vaig espantar d'una manera i visitant-ho al llibre. No puc, no puc amb això, però està molt bé. No, sí, doble, no. Una ració senzilla. Però vas dir que serà una cosa rara, a més, aquest és canyera. Però l'has acabat, no? Finalment l'has acabat? No, no, no, no. Estic llegint, que sóc per dir-nos que me'l tindré llegit. Ja us ho explicaré, que fa molta por. Tranquilament de dia, la llum del dia, el balcó, tan sol, l'autobús, rodejat de gent. Perquè no, de nit de la lleixo, tinc un altre que estic llegint amb el seu lloc. Que no, que no. Aquí parlem de llibres, amb aquest cas, que es canviem tot amb el xip. Los doce y los de oro. I tant, i tant. Jo sí que explicaré l'origen, el per què llegita que llibre, dius, a mi a tu aquest te l'havien recomanat. Sí, sí, sí. A mi també. Ah, molt bé. La profe de pàtspur. Tot sent que tenia alguna activitat, una mica creativa i vital. A més, és una activitat molt social. És molt social, perquè no només estàs creant aquells treballs, sinó que estàs interactuant amb altres persones. Parles amb gent i estàs... Exacte. I és molt maco, no? I, de fet, és un llibre que ha costat molt de aconseguir. Abans d'explicar-la, moltíssim, estava esgotat a l'editori, a les distribuidores, a les llibreries i així... Per tota raó, i al final, res, amb una pàgina web de llibres de segona mà, o que és bo que ja estan en contacte amb moltes editorials que disposen... d'Iberamèrica, fins i tot. A través d'això, és quan l'hem aconseguit. M'he quedat, llavors m'he quedat un espectacle, i vaig a veure què passa aquí. Clar, clar. La escriptora es diu a l'ISC web. Igual que hi ha una pàgina web. Molt bé, fantàstic. És nord-americana. Sí que he fet alguna coseta més, però al principi, quan ho llegeixo, la estructura és molt senzilla, molt clara. Són capítols que parlen de les 12 fills d'or. És a dir, són les 12 consells que dona una àvia a les seves dugas netes. On de? A l'hora de fer, en aquest cas, és cosir un kilt. Un kilt, explico que és aquell treball que fan de costura, que es fa per blocks, es fa per fragments, cosits, o brodats, o amb l'aplicacions, llavors després es van ajuntar en tots, es van cosir en tots, fins formar que pot ser per una vanua, o per una funda, o la pots penjar si vols a la paret, o la pots posar com a funda en el sofà, i té molt de valor, sobretot, per suposat, d'abric, perquè després es posa una funda a part darrere, s'acolxa, és cosir perquè quedi tot més reformat, més reformat, i de fet l'àvia, aquesta àvia, ara ja està vivint en una residència d'avis, i ja ha fet un per cada... triga una miqueta, a vegades triga un any en fer-los, i ja els regala, a la gent que està a la residència, que sap que no té cap familiar que li pugui fer, i llavors que ja estàs regalant molt més que no només un regal, sinó tot el que suposa, i a més hi ha una... un motiu, normalment hi ha un tema amb el que estàs fent allà, amb el que sigui. Vull aprofitar també per dir per què hi ha una pel·lícula, si algú li interessa, o alguna persona li interessa aquest tema, que és... la protagonista Winona Ryder, i és... Donde reside l'amor. Ara no me'n recordo com eren anglès, mira que la vaig buscar amb anglès, però en castellà la van servir d'onde reside l'amor. I la pel·lícula també està molt bé, perquè ella és un estudiant, i que està vivint a la zona universitària, amb un poble de la universitat, i li toca fer el projecte final de carrera, un projecte d'aquests que has d'estar molt consistent, concentrada, que ja té a jugar la carrera, a final, i llavors el xicot, la parella, li demana que es casin, i ella australia entre tot el món mundial, totes les poses, totes les coses, i no li contesta, i el que fa és marxar al poble, com tu deies, de tornar a les arrels, de no oblidar les arrels, i de conviure amb aquestes arrels, amb l'excusa d'acabar, de fer aquest treball, donant l'estiu, i el que fa és conviure, clar, a la casa de sempre, de tota la vida, amb la mare, la tieta, la que havia estat la criada negra, que ara ja és una mes, i ja és forma part, perquè moltes ja estan mitjubilades, ja, i altres que estan més joves, o la veïna, o... I llavors el que fan aquestes dones és fer-li, cosir-li un kil també a ella, perquè és tradició. De fet, ella, el seu treball, la títola Com es fa Homemade and American Kill. I crec que la pel·lícula, el títol de pel·lícula és aquest, Com es fa, Homemade, Homemade, Homemade, si Com es fa, com es fa. Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, Homemade, An American Kilt, Kilt. Sí, sí, perquè això és tradició, les piunes que van i les primers conolitzadors, que tenen recordes que eren magies carabanes, com que diuen ho és, i allà portaven el que portaven, i no tenien on comprar roba, llavors amb la roba vella, que és desfeia, en comptes d'allançar-lo, aprofitaven els trossets, que encara estaven bé, i llavors feien una altra cosa, un davantal, una camisa, una bànova, uns cuixins... I d'aquí proveia aquesta tradició. Això no sabia veus? No sabia. I això les dones americanes, quan era dat, crec que també hi ha homes, en general, és més... Més femenino? A veure, el saló del Pasco és que es fa a Sitges, per exemple, sí que venen homes que tenen botigues, que publicen revistes, alguns que també en fan, hi ha una botiga italiana, per exemple, que els senyors que ho porten són homes. Sí, que sí que n'hi ha... No és segur que n'hi ha, un públic masculí. No hi ha cap problema, és que el cuzí no és una cosa femenina, és a dir, no hauria de ser femenina. Per què? És una forma de... A banda, també hi ha grans modistos, a l'àmbit de tot, i a nivell privat. I de fetes que destacen o després a nivell des de publicitat o de fama, són els homes. Exacte, jo sempre... Jo sempre m'ho he cosit tot, ma mare ha tingut un problema visual i no podia veure-me saber. A veure si una cosa molt complicada que jo no podia controlar per si que ho portava un jo que m'ho reglesin, però si era cosir botons, si era cosir un trencat o el que sigui, m'ho he fet tota la vida, on vaig d'un pantaló... És que no n'hi ha en ofici, n'hi ha en activitats que siguin d'un sexe, d'un gelat, de l'altre. És que això és absurd. Doncs és molt maca aquella pel·lícula, perquè al final ells li estan cosint el títol del qui és on es resideix l'amor, on es resideix l'amor, i llavors cada una d'elles li està bruda, li està cosint, el que per ella resideix l'amor, la seva història de l'amor de la seva vida i tal. Llavors vam fer un flashback, cap enrere, veient aquella història de l'amor que ella havia viscut de la forma que sigui, no importa. Sí. Llavors veus el per què ella està cosint aquell bloc, aquella part del qui, d'aquella manera. I després és la criada negra. Ojo, la que havia estat criada, la senyora negra, que és l'encançant moltíssim, i és la que va unificant totes les peces. Donar-li un sentit, donar-li també una... que combini bé i que sigui tot un tot maco. Que sí, que tingui valor. Tot això per a les peces. Aquesta pel·lícula no l'he vist, ja la buscaré. Aquesta és molt maca, perquè amb ella també li ajuden, llavors, després passen més coses, durant les tios, creies que és a la piscina, que si no sé què, que si cobreixo un noi, que si no sé què, que si dubta, que si no... I llavors l'ajuda també ha sortit d'aquell moment vital que està ella d'aquella indecició. Molt bé. Doncs una miqueta que et llibre hauria de ser també, és això, llavors són una mica els consells, la broma de cosir un kil, però això és aplicable a la vida. Però aquestes dues nenes són... No, a vint i algo ja, i l'altre també és dir... Una està allà, començarà a anar a la universitat i vol dedicar-se a posar empresariats, economia, però guanyar molts diners, no sé què. I l'altre té clar que vols fer mestre, vol ser mestre. I llavors és una forma de reflexionar també amb les dues, de quin sentit i quin objectiu té la vida. I dedicar-te a les coses que realment tingui valor per tu mateix i qüestionar o valorar si aquest guanyar diners perquè sí realment et farà feliç. No és cap troteria avui, sempre des del respecte, des del respecte que cadascú trigue el que vulgui. I llavors és això, els capítols estan així dividits, és les converses que van fent les nenes a mi de que van a visitar l'àvia, llavors com és plantejar l'objectiu de fer en aquest cas és un kil, però és un símil d'un objectiu de plantejar-se una objectiva a la vida i com anaven sent les dificultats que t'aniràs trobant, i com fer-les també sense que se n'adonin, que col·laborin perquè si al final avances també, per exemple. Tot això hi ha la mare d'elles, que molt també està de vida, i la mare és la que també, clar, no és igual els consells o la forma d'intervenir que pot tenir la mare que no el vincle generacional que tenen aquestes nenes amb l'àvia. El que la mare no ha aconseguit en canvi amb l'àvia sí. I llavors és molt maco també això, de viure i recuperar les generacions les nostres referents, exacte, de manera de ser, de viure, i és un llibre que ja té anys, no molts, però és de l'any 1900, finals del 1980, una cosa així, ara no trobo la data, però que no ha perdut vigència trobo, perquè estem continuament amb una crisi com de valor, i últimament ho veiem molt. I cada vegada més, sobretot amb el tema de la gent comunicar-se, i no s'apestimar-se, i no sap moure-se a nivell familiar, fins i tot, a vegades, falta aquesta comunicació familiar. Avui en dia tenen el WhatsApp, que dius, escolta, em truquen per el meu aniversari, no m'han vist un WhatsApp, no? Vull dir, o escolta, m'ho vull dir, no sé, hi ha una certa fredolla, aquestes coses que són tan íntimes, tant de dir, tinc una gran estona per estar amb una persona sense res que hi interfereixi, pel mig, això és ideal, això està perdent. I, a més, és el tema de que, encara que elles estaran estudiant i faran un esforç mental, també el poder, quan ja estàs molt estona dedicada a això, mentalment, allà, puc desconnectar, saber desconnectar, i dedicar-te a fer una altra cosa, sortir a passejar, caminar, fer un esport, posar-te a fer alguna hòstia que t'agradi, pintar, fer això, música. Una coseta només, mira, un coset que em va fer molt d'això, perquè, per exemple, diu, clar, els raonaments que li feien amb l'àvia, diu... i faran tal triunfo, diu, ara entenc, diu una de les nenes, diu la que vol dedicar-se a guanyar molt, que durant la llibra i durant l'estiu, que estan fens, o durant l'any que estan fens aquells, que ell ja va madurant i ja va reflexionar un mes, sobre d'una menquina que no hi hagués la vida. Diu, ara entenc el que deies de alto preu que a vegades cal pagar per el triunfo. Si has elegit tenir integritat, probablement saldràs perjudicat en el polític que suele existir en el mundo laboral. Però si la integridad ofrece en sí misma una recompensa más alta, la de sentir-se en paz con uno mismo, entonces merece la pena. No és estar a la cuestión abuela, o sea, cuál fuere tu definición del éxito, si en última instancia no te proporciona paz mental, no es éxito. Per exemple, que saldrà reflexió que, al final, és la nena la gran, la que ella va deixar ofar. És una reflexió des de l'experiència. Des de l'experiència, clar. No des del punt de vista de dir... Però són paraules que, al final, és la noia a la que ja les fa seves. Ja ha fet aquest procés d'interiorització i d'identificació. El que havíem, una recomanació d'un llibre, que imagino que, buscant, es pot trobar o, al millor, algun dia les tornen a evitar. O en alguna biblioteca. També en algunes biblioteques, i també en algunes biblioteques. No és rosa. No callis. No callo. És que hi prou. Passem al món del teatre. Ara t'hauria d'explicar això. És una obra que l'ha escrit el Joel Joan. I amb el lector Claramund. Que tots els coneixem, perquè a més és molt televisiu. Des de Plats Bruts. No passava molt bé amb Plats Bruts. Justament seguirem parlant de Plats Bruts. Sí, perquè Pao Dura és un personatge que estava a Plats Bruts. Exacte. Ja et dic que l'han fet els dos. És molt recent. És d'actualitat. Perquè sabeu que els Skype Rooms són aquestes habitacions. És un joc d'oci. És un joc amb mela i amb jota. D'oci. Perquè que consisteixen a entrar en una habitació tancada que per poder sortir tens una hora, normalment, una hora i mitja, i hi ha una. No sé on, però m'ho han dit que una vegada van anar no sé qui. Sí, s'ha posat molt de moda per tot arreu. A mi sense mi hi havia una, però a final s'ha tancat. No sé si algú més m'ha dit que s'enfeliu. I l'altre dia a la ràdio una persona comentava que es dedicaven a fer els Skype Rooms que se n'acabaven, però de tot el món. I ja portaven 800 fetes. Mira, és una activitat. És una diversió. Hi ha molt de proves, d'una temàtica, poden ser de l'edat mitjana, a la ciència en ficció, o a la carrera a l'aeròspecial. L'aeròspecial ha de averiguar com sortir d'aquella habitació. Això superen proves, o de cifrant enigmes, o obrint camp d'aus i aquestes coses. Aquesta és això. Està basada en aquesta idea del Skype Room. Són quatre amics. De fet són els protagonistes, el Joel Joel, la Gata Roca, el Oriol Vila, que no havia actuat al cor de la ciutat, i ha fet molt temps més coses. A mi em sonava, però no l'havico ara. Sí, sí. Aquest era un dels germans. I la Paula Vives, que té 29 anys a la obra, jo no sé si l'havia vist abans, però fa molt bé. Tots quatre ho fa molt bé. Només explico això. Són dues parelles que es troben, davant d'aquesta... Normalment són així, en un joc que no acaben d'estar molt identificats, que van molt posar un Skype Room. Queden allà perquè no es coneixen. Vull dir, el Joel Joel sí que presentarà la seva nòvia, amb aquesta parella que venen, que són actors així, molt delit, molt creguts, molt creguts. Ells que estan en una altra onda. I llavors entren, imagina, la primera vegada que es coneixen, entren ja aquesta habitació, que dius, ostres, a veure què passarà aquí. Llavors sí que entren a la habitació. L'estona que esperen a la parella que ara arriba està molt bé. Després ja quan es troben, també, quan entren a la habitació, ostres, no és el Skype Room, que t'esperaves i se'ls bursocorra. Hi ha una mica també de... No té raó, però es suspensa també. El que passa, el que estan plantejant, està realment, ostres, podran sortir d'aquí, podran sortir d'aquesta habitació realment, o no podran sortir, que estan tovanyant. Jo vaig veure una miqueta de connotació o de similitud amb la situació actual que viu Catalunya, per exemple, si estiguessin tancats amb un Skype Room, jo crec, no? No és trobar les combinacions i les claus, però podria acabar de sortir. I llavors està molt bé tot el que és d'estapa d'aquests personatges, coses que ja que entre ells no coneixien, no sabien. És super divertit aquests enredos, perquè no acabes de saber com a espectador comença a pensar que ja sé per on anirà el fil, la resolució... Ostres, després resulta que no, que tampoc és això. És tota l'estona pendent, i amb els gags divertits, l'utilització del genuatge de gènere, del genuatge igualitari, de tots i totes. I noies, és super divertit també. No dic què són cada personatge, perquè a part d'aquests dos actors tenen una ofici. No, tenen una ofici, tenen una dedicació. Ah, vale, vale, vale. Però això és maco, descobrir-ho. I de debò que passes molt bé, i quan acabes, però ja s'ha acabat. Passa molt ràpid. Passa una bona estona. Fantàstic, mira, escolta'm. Escape Room. És una teatregoia que estigui encara a temps. Sí, sí. A menys fins al febrer, crec que sí. Perfecte, llavors ja tens per veure-ho. Molt bé, doncs passem al cinema. Jo pararé d'un parell de pel·lícules. Això una miqueta ràpidetes, o comentarem un parell, i després la Rosa es parlarà d'un parell més de pel·lícules. I la miqueta, així, em vestim aquests 20 minuts que ens falten. I ho comentem. Les dues pel·lícules que jo vull comentar començo per la primera, que és la més petita, durar re, una hora i 20 minuts, no dura més. És una cosa molt petita. És aquesta de Ley de Formentera. Aquesta pel·lícula, clar, no dura més que res perquè, bueno, jo he anat a Ibiza un parell de vegades, i sempre que he anat a Ibiza, doncs, els anys 90, vaig anar dedicada un dia a anar-me a Formentera. És a dir, agafava el ferri, o agafava amb el ferri, una vegada, doncs, i tal. I una mica era perdre'ls per allà, per aquells espais, per caminar, per una mena d'a ella, totalment... Bueno, a veure, als anys 90, no podem parlar salvatge, perquè ja estava bastant... Sí, els pobles eren pobles molt petits, no? Realment, exacte, en espais... No està explotada turísticament, per sort. Hi ha un port que més o menys sí que veus allà, però, realment, vull dir, quan vam anar a la capital era molt petita. I sobretot, si no va ser a l'estiu, a l'època de Junts i Junts, un negoci, va ser el mes de maig o va ser l'abril, no? Sí, sí. I passaves un dia a la platja, tot molt tranquil, és un àmbit que no té res a veure, només molt plana. A veure què és això, no? Jo soc molt fan de Josep Cristian, m'encanta, aquest home. Sobretot als últims 20 anys, per entendre'ns, tenia les pel·lícules en un principi també de l'època, així, més del 60, i tal, home, hi ha coses divertides, però també estava amb aquesta anida de Cedaland, d'aquesta cosa que tampoc era massa agraït, però, bueno, sobretot aquest maduríssim Josep Cristian, que és absolutament genial. Doncs aquí fa de progrés trasnutxat, absolutament, és de paraula potser més correcta, no? Una persona que s'ha quedat encorada als anys 70, i a l'època, doncs, de l'LCD, de l'època de guitarra, i més i tot el banjo, imagina't, és una cosa absolutament més enllà, del que seria, i fa blugres, que seria com un country, però encara més... més... més... més antic, no? Sí, perquè ells està vivint a l'aïlla, bueno, porta molts anys. Sí, sí, sí. Ell viu allà i llavors té una vida totalment, bueno, imagina't, totalment, és un comuni amb la natura i amb la biòsia allà. Sí, una casa cabana, que no té llum posant aigua, si té llum és el mateix, no? Vull dir, tens a l'aigua? Sí, sí, sí, sí. Pantaloneta campana, camisa xita, nova red i tal, les cuïdat, no? Què ha de fer? Però en canvi, el que diem, resulta que encara hi ha altres trasnutxadets per allà donant voltes, no? Que resulta que, bueno, hi ha una mort lliure, no? Doncs hi ha una noia relativament, no sé, d'uns 30 pico d'anys que el busca, per exemple. Hi ha una persona més a la seva edat que també. Vull dir, hi ha uns vincles amb uns amics que són uns vincles de molts anys, també, que notes, no? Aquesta idea i llavors ell viu de tocar en un bar allà. Ell us agafa el banjo, tint, tint, tint, tint, tint, tindés, posa allà, tot seriós, no? I li paga uns diners i d'això viu, no? L'ujus fridem per menjar, per prendre-les una copa, per fumar, no? L'ujus, no? Doncs mira com si fos, no? Exacte, és aquesta la idea. No queda anacrònic, no hi ha una miqueta de la sensació que hi ha sense allà. La sensació és aquesta, i vam un cotxe que és una mena de jib, d'aquests amb ell antics, d'anar per l'illa. És això, és una sensació com rarap. I llavors això queda una miqueta frenat quan apareix la... Com es diu aquesta noia? No era... No era anaves? No, això anava a sortir el nom ara. Quan anaves apareix amb el nen de 10 anys, que apareix per a ell, i arriba ella a la illa, i diu, papa, t'has de fer càrrec del nen, perquè ella viu a Barcelona, i llavors perquè jo van buinar a França, es vol començar la nova vida, etcètera, etcètera, i no puc fer-me càrrec, fins que no... Li fa una oferta, i diu, quan jo estic aposentada, llavors, clar, i això per ell... Per ell és un... és un... Un taltovais imaginat, la vida que porta... Exacte. Buemia... I el nen és un sant, és molt bon nano, però clar, ell, clar, s'ha oblidat d'anar a buscar-ho al col·le, per exemple, el nen ha arribat tot mullat, engega la compot, la... la... la xamanella, i gairebé crema tot. Aquestes coses, clar, que dius, és una pel·lícula molt petita, que va creixent en sentiments, en formes, és molt pensada per ell, aquesta manera de parlar, aquesta manera de reaccionar, a vegades ell, però sempre en una línia com molt tranquil·la, ui, això d'anar a la perínsula, és com... buf, d'anar a la perínsula... Quina mandra, no? Sí, no? La gent com l'evolucionant, exacte, té problemes d'acord, perquè, clar, com no s'ha cuidat mai, doncs, vigila i tal, l'heu de dir d'on llui, ui, clar, exacte. És això que dius, bueno, però no és igual, la vida passa, no? És el que hi ha. I té molt d'encant, i no té res de particular, però té un encant, la pel·lícula, una sensació com... Estic del 93, no amb aquesta contundència, potser, que té el 93, a nivell de, sobretot, la visió de la nena, no? La perdoa que ha tingut. Exacte, això mateix. Aquí és el pare, ah, perdó, l'avi, la visió de l'avi, en el que entra en joc, un nen, una mica la vice-versa. Adaptar-se a cara a la seva vida, que estava tan estructural, i tanca de ta, quina edat té aquest nen, llavors? No, tindrà de guanyets, oi? Sí, és un preadolescent, és una cosa, una criatura, que ja sap el que es diu, que es defén i tal, però que és això, que també veus la solitud perquè la mare que el deixa l'avi, que no s'entén, i també... Són dos ànimes solitàries, no? Sí, sí, sí. I l'avi, que també s'ha trobat de cop i volta. I després hi ha una resolució, que està prou bé, està bé, no és que no cau ni amb les tonteries, ni amb les llàgrimes, ni res, és una pel·lícula senceres del pau durar, per això deia, era el cambrer de plats bruts, del bar, recordes? No sé com es deia. El pol. El pol, exacte, el pol. El remongrer de la ràdio. Ah, això mateix. Sí, el pol, el pol. Era, es diu, és el pol. Per tant, que molt bé, un bon cinema. I bé, i tres minutes, i deixo parlar de les teves, perquè una mica... No, no, no. Vull comentar, perquè és una pel·lícula que és el que diem, que no m'agradaria que s'escapés, jo sé que la vols veure, tampoc, faré massa spoiler per no. No, però tu explica. És una pel·lícula que es diu Un sol interior, una pel·lícula de la Claire Dentz, i, bàsicament, tenim una... tenim una, tenim el Juliet Vinoix, com a gran protagonista, com sempre, i una sèrie de personatges que van aparèixer, sobretot senyors, fins que, final de tot, apareix Gerard de Pagdie. Amb un paper, absolutament estrany, raro en general, i quan a mi, jo la pel·lícula em va... em vaig quedar absolutament sorprès, no diria positivament, tampoc negativament, però vaig dir, què és això? Què em vols explicar? La Juliet Vinoix és una noia que té una edat, és una noia que no sé què deu tenir la Juliet 50 i pico d'anys. Sí, jo crec que només, no? Sí, és mèdia d'edat alta. Exacte, però una dona que està espectacular. Sí, sí, que està orgullosa del seu cos. Una presència, un imat i un mesmetisme. I es presenta nu a ella. Fins i tot això que no té cap vergonya de presentar el seu cos, ni dir-hi, no sé què i tal. S'ha de presentar aquesta noesa, també és lògica. I llavors, és la seva vida puntual, amb una època concreta, amb certes, amb certs homes que hi ha que té al voltant. Des d'un pintor passant per un actor... Ella està separada o divorciada? Sí, sí, sí, sí. Ella està separada. Sí, o divorciada, no me'n recordo. És una mica com la búsqueda de l'amor. Exacte. I que ha d'anar provant fins que algun moment trobes o no trobes. Que es passaria a tots uns altres. I amb una sèrie de gent que dius, algun està alçada, altres no estan alçada. No cau tampoc amb el fet que hi hagi maltractaments, ni res. No, és tot molt dialogat. Ja està tot molt compartit a vegades i a vegades, sobretot ella, té una visió, però té una visió que jo l'entenc. I soc un home. No vol dir res això, perquè soc un home. Entenc que a vegades els homes no són les més adients. I la reacció que té ella, com a dona, per imposar-se davant d'aquests temes, com ha de ser. Perquè realment trobes que dius, però no te n'adones de les burroquets. A vegades ella sí que hi ha moments que sí que el millor vol donar un pas més enllà i llavors es troba amb una paret. Generalment l'home sempre és més poruc amb aquests temes de l'amor. Sí, fer un pas endavant, aprovar una experiència, una relació. I llavors ella està amb aquesta línia, una mica bambuleja, però sempre amb una integritat. I sobretot sense perdre el que diríem... Allò que era molt antic, una dona que va amb molts homes, per la cosa que es deia als anys 60... Sí, és una... Exacte, sí, indecent. No hi ha decència. Doncs ella, com fan molts homes i com fan molts dones, no importa que durant poc temps té moltes relacions amb molta gent diferent, ella el que està és intentant buscar algú que li pugui omplir, no casar-se ni... No, això no. Que li pugui omplir aquest sol interior, aquesta recerca interna. I aquí és on veus la lluita de sexes, m'he millor dit, no? I llavors, clar, dius, això en tenir a parar, no? On patarà? Què passarà, clar? Si fas un happy endurrors, si fas que me quedo sol en el mundo, això és una cosa molt vista, també. Si tiro pel dret, llavors, apareix en Gerard de Pardier, que acaba de deixar també la seva parella, que és un tirador de cartes. I a partir d'aquí, mantenen una conversa que dius, ostres, no? Sí. I és que, clar, és que no vull m'aixecar molt el tema. O menys de les peres pot surgir o no. És feliç. Exacte, però és que s'està frauant una cosa molt peculiar, molt solapada. Hi ha una pel·lícula, també, que es diu Quanto Menos te lo esperas. Sí senyora. I té certes elements de certa modernitat. És a dir, aquesta, per exemple, quan estan parlant, doncs apareixen, no ho sé, no et vull donar... No et vull donar més informació, perquè, si la vols veure... Està bé, m'agrada, Xescula, i la reflexió de que ella busca no ningú que l'ampli econòmicament, ni... ni la seva, ella és una dona independent, és una dona autosuficient. M'agrada molt perquè és una reflexió que també fa la... Lídia Cacho, que és una periodista i escriptora mexicana, ella ha presentat per cert fa por que ha presentat un llibre que es diu Ellos Hablan, d'acord? És un llibre d'entrevistes que ella ha fet a les xarxes, preguntant-los, sobretot als mexicans, els amics seus, o persones que ja coneixen, algunes espanyoles, suposo, que també, no ho sé. En quin moment ells es van decidir si vam a veure tots, tots naixem i... i vull dir com una tabula rasa, no tenim cap orientació, si tenim un xexafixi físic, però no vull dir, no tens cap inclinació, cap a comportar-te com un nombre o com una dona, llavors seria una miqueta per saber l'origen d'aquests comportaments masclistes. Per què, en un moment donat, un nen si està veient com es comporta la mare o com es comporta el pare i com es comporta les dones i les dones, en quin moment decideix comportar-se ell seguint aquest model masclista? Llavors aquestes entrevistes van buscant això. I ella, quan fa aquesta reflexió i amb aquests amics seus també ho parlen, és que les dones ja hem fet una mica la nostra revolució, moltes vegades en grup, els homes ja l'han de fer la seva revolució també, però clar, un cop arribar a la liberació de la dona i arribar a aquelles dones cada cop són més conscients de quin tipus de relació volen i de com volen que les traguin, que les dones són els homes també, llavors un cop arribar a aquest punt, com et trobes amb l'amor? En el amor? Com ho tens en l'amor? A més, ho diu amb aquest accent mexicà, que és molt dolç. Tenint la nostra necessitat d'estimar, d'estimar no hi ha, en plan, posar això de dependència, sinó una miqueta com el que planteges tu amb la personatge de la Juliette Vinochi. Des d'aquesta autonomia, des d'aquesta empodrament, ara com et relaciones, els dos gènere's, com et relaciones i com s'apropen, no? I aquí veus, exacte, i tot veus ella com tracta, és a dir, com la manera de tractar cadascun, perquè veu coses, i de seguida s'adona, i això està molt bé, és que veus una pel·lícula que no sembla cap a cinc coses, té un punt de novel·la que et rollo, però, va evolucionant, va tirant cap endavant, i dius, està molt bé. S'ha d'anar construint tot això, no? Ara no és una pel·lícula ràpida, és una pel·lícula francesa, amb aquesta línia, sinó Xano, vinga, anem veient, però val molt la pena, val molt la pena. Els feines 5 minuts, Rosa, London River, llovendo piens que tu vulguis. Sí, bueno, mira, comento la de London River, perquè no la coneixia, i aquesta la vaig agafar de la biblioteca, em va cridar l'atenció... Jo no l'he vist aquesta, eh? Com que no va a Londres, vam fer una mica de supideta, em va cridar l'atenció, dius, mira, a London River, no m'havia pensat, mira, el riu d'Andèria d'Andèria d'Òscar, el riu d'Andèria d'Òscar, i no... Sí que passa a Londres, però... Està ambientada el 7 de juliol del 2005, quan van haver-hi unes explosions de bombes a diferents mitjans de transport, de transport públics, i que van causar moltes persones amb bona ferida, mortes... No sona d'algú, però no... Sí. Al 2005, a l'Atentat... A l'Atentat... Ah, a Londres, sí, sí, perdona, perdona. Sí, sí, perdona, perdona. Sí, del 2005, que eren els primers que van haver-hi... Llavors... El director és el Rashid Bushareb, que és, no sé si era... Penso que era de... o Turquia, o així, no me'n recordo, d'una persona així. I els dos personatges protagonistes és la senyora Somers, que és la que comença... Clar, ella viu amb una granja a les afores de la campanya, però ahir amb una granja, i quan veu per la tele que ha estat aquests atentats, la seva filla sí que està vivint a Londres. I ella la truca a filla meva. Ella tampoc no es vol intrometre a la seva vida i a la seva autonomia, i de fet és una mare que sí que de tant en tant parla, filla, estàs bé, no estàs bé, ja està. O la filla, la truca, ja està fent la seva vida, ja està estudiant a Londres. I ja ha decidit a la truca, ostres, filla, mira, que no vull importar-te ni res, però és que sentit això només vull saber si estàs bé i tal. Bueno, ja em diràs alguna cosa. I així, a la tarda també, i el dia següent, la filla no li contesta, no li torna la trucada, i llavors ella decideix deixar en mans del seu cosí o qui sigui la granja, i diu, me'n vaig a Londres, a veure, no em quedo tranquil·la fins que una averigui que passa, o fins que no la trobi, la meva filla. Llavors ella s'allotja amb una pensió i comença a intentar buscar-la en els hospitals, intenta posar la policia, a veure, perquè va també a un viu la seva filla, no troba... I al final es queda ella viure allà, en el pis on estava la seva filla vivint, però no la troba, també posa alguna anuncia, algun, no? I per una altra banda, vas veient també la història de l'altre senyor, que és el senyor Ousman, que és un senyor prim alt negre, que ve, no sé si era de Sudan, un país així d'àfrica, clar, és que ja fa... i aquest senyor també ve a buscar el seu fill, també. I aquest senyor també ve a buscar el seu fill, també. I aquest senyor també ve a buscar el seu fill, també. Perquè clar, les notícies es van tenir pressió internacional, i allà també van sentir, no? Ell, perdó, ell viu... perdó, ell viu a França, és un immigrant a França, però la seva dona sí que encara està vivint, doncs això, al Sudan, no? Sí. I llavors, que li agrada una dona, qui li diu, estan separats, però li diu, escolta'm, perquè no, mires a verigua què passa amb el meu fill, perquè jo, amb els seus, és de tots dos, no? També un anu també d'una edat així, d'uns 18, 18 anys, és que suposo que tenen 18, 19, 20 anys, com a molt. I escolta'm, a veure si... llavors, el senyor Perxóva de França, a Londres també, per intentar averiguar... què ha pogut passar, no? Intentar averiguar on tastar el seu fill, si és que està ingressat en algun hospital, o no? I bueno, ell també comença a buscar, clar, amb el hàndicat, que ell és negre, i li costa... segons com, no? I al final es van trobant, coincideixen tots dos pares, buscant les seves, els seus respectius fills. I és molt interessant, tot aquest procés d'apropament, de les confiança, una desconfiança, dels sentiments que tenen tots dos, de la interesa, com gestionen també tot això. I al final, bueno, fins al final, el que acaben descobrint, fins a arribar a pensar que el millor... i resulta que els dos es coneixien, aquests dos, el noi i la noia es coneixien. El noi és un noi negre, també. Sí, sí. I bueno, si ara ho explico, no passa res, perquè quan veieu la pel·lícula, com que no se'n recordareu, estaven vivint junts, aquests dos nens, d'aquests dos nois. I al final, el que descobreixen els pares, del que els ha passat, i que no... I és la relació entre els dos. El vida junts potser viatjaven junts en aquell moment. El vida junts, estaven junts en aquest moment, en una espai amb un transport públic, i va passar el que va passar. Va haver un moment que es pensen que havien anat amb una agència de viatges a buscar un viatge per París, però al final ja està. Però avui és molt maco l'aproximació i aquest dos món paral·lels, d'aquesta senyora que sí que és anglès, buscant la seva filla, i aquest senyor que és estranger, i buscant el seu fill. Amb tot el sexisme que el pot tenir també, de que és negre, no sé què és musulman, i pot ser que el millor també. Doncs la recuperarem, perquè és una pel·lícula que... Sí, sí, em sonava molt a l'època, però se'n va a escapar, i mira, potser agafaré un dia la biblioteca o alguna cosa, i la veuré, perquè el tema és interessant. Vinga. Fins que vagi bé. Fins que vagi bé. Fins que vagi bé.
