Bona tarda! Un dissabte més, estem aquí al Babilònia. El programa número 16 ja portem, eh? Sí, sí, sí. Com estem, Rosa? Hola, molt bé, què tal? I el Jaume? Bona tarda, també, també. Bé, com aquí amb una potència tots, eh, gairebé. Qui diria com mules? Sí, sí, no sé si una mica. Exacte, sí, sí. Ara que quan agafem les mules potser podríem aprofitar això del vintatge. M'han posat una mula que vam tenir a casa meva, eh, perquè sí. Banda. Sí, sí, i tant, no digues, i tant, sí. Què tenia, nom? La mula, no. No, no li posàvem. El borret que teníem abans de la mula, sí, que teníem el nano. El nano. El nano serà meva, eh, vull dir, que érem com bessons, saps? Si em va agafar una mica, va bé. Vides paraleles. Mentre és nou, no tingueu un pare, una semblance, no? Allò, visual. No, la murella és pròxima, no? La murella és el guanyo, jo, eh. Perquè la gent que no ens vegi, no n'hi do. Això que veiem de la mula a la mula tiràvem, però no veigis. Per alimentar la mula a mi hem de tenir mig camp plantat de menjar parella, i és el clar, no resultava, saps, si veguin? Si allò agafes en l'època actual, no hi veu, aquí. Què feu aquí, no? Molt bé. Doncs després de que tinguéssim camp perol, que hem tingut el Jaume, que ens ha d'haver anat molt bé, perquè jo soc amant de tota la vida el meu pare, que era, doncs, venia d'Andalusia també, li ha d'haver moltíssim, viatjar per les muntanyes d'aquí de Sant Just, justament, perquè hi serò la. Doncs jo hi treballava. I durant 10 anys de la meva vida, cada diumenge, anàvem a caminar per la muntanya, vull dir, que amb això, vull dir que jo faig de broma, però amb un pare admirava, doncs, les pagesos, parlava amb ells, vull dir, jo amb això a mi m'ha agradat, doncs, sempre, i jo soc amant de la natura, aviamment, com qualsevol. Molt bé, doncs, parlem avui de moltes coses. Parlem de música, la Rosa ens farà una crítica positiva negativa d'una obra de l'auditori. No pot ser sempre tot bo, exacte. I el nostre criteri, que això és importantíssim, sempre que no es manqui mai. Literatura parlarem de la Maruja Torres i aquell Cinentranyes, i el Jaume es parlarà de Diccionari Vintage, la paraula Puñetes, que ja davantem la paraula de la que parlarem. I tindrem un espai bastant maco dedicat al cinema, perquè hi ha moltes novetats, lògicament vinculades amb el tema Òscar i amb el tema Goya, i veurem, parlarem de Django, com de Rosa, sense dir la D. La D muda. La D muda. Django, la sencada n'ha anat. Del Quentin Tarantino, amor del Michael Haneke. La vida de Pi, de l'Anglim, recuperarem un parell de clàssics, l'estanquera de Vallecas, i la decisió de Sofi, explicaré'm això de Sofi, no de Sofi, del Alan Jay Pakula. I també parlarem de la ventaja de ser un marginador, no tot tant de ser inconvenients, d'avantatges també. I per últim, la Rosa ens farà una introducció en la conferència que va veure sobre la banca ètica, i intentarem fer també un gran debat sobre el tema. Doncs parlem d'això està Covid, de Blay Soler i de Vela Bartók per començar. Quin nivell, Rosa? Sí, sí, el nivell. A veure, jo estic molt contenta dels concerts que fan el programa amb l'auditori, perquè la veritat és que són de molta categoria, és molt el nivell. A més, els convidats que porten també són gent internacional, amb un prestigi, amb un tetreconeixement, doncs això mundial, i va la pena. De fet, anar a aquest concert, aquest va ser el del dia 19 de gener. Res, fa molt poquet. Bueno, el fan tres dies seguits, perquè és bo que té que va bé anar a divendres a la tarda, doncs a tarda vespre, si no pots posar l'al·lícepte a la tarda i si no pots diumenge al matí, i llavors aquest oralista molt bé, perquè segons la teva situació, o si vius fora de Barcelona, doncs va molt bé. Doncs bé, aquest concert era... són tres autors, si voleu comentar una miqueta així per ordre, i així també pot ser una miqueta. Jo suposo que té una qüestió psicològica, mira, posem el primer, el que és més novedor, el que no saben si, i que per últim ja posem el que sabem que segur que agradarà més, i clar, s'ha de donar varietat, això s'entén. Mira, que passa que el primer és una persona, un noi jove, que es diu Glai Soler, que aquesta persona va néixer a l'any 77, o sigui que és molt jove, i fantàstic. La música contemporània, contemporània, de la mateixa. El compositor contemporàni, molt contemporàni. I bé, doncs, a més, no sé si està bé des d'un programa de foment i de difusió també del tema de composar a la gent jove, joves talents o persones que es podrien dedicar professionalment, i és dins d'aquesta obra, és un encàrrec, està fet a parar encàrrec de la pròpia OVC, era OVC, ja sabeu què és l'orquesta de Barcelona. I llavors es diu Divinacions, es va fer l'estrena, és una obra molt corteta, perquè dura només 11 minuts, però és una miqueta, dius, ostres, acostumat a la música clàssica i a tot el que se sent a l'auditori, és una cosa que d'entrada t'has d'habituar, t'has d'habituar, et pot agradar més o menys, però t'ha d'habituar perquè et xoca, et xoca totalment. Mira, només us comento, clar, dius, ostres, això té peu, té cap, però on l'agafo, no? De fet, et fan una breu introducció en el programa de mà, que ja et diuen que això va ser el que va fer aquest compositor, aquesta persona que és molt jove, però bueno, el que va fer, i m'he fet el somèrit, perquè no qualsevol tampoc es pot posar a composar i atrevir-se a fer això. Diu que va pensar en les cartes del tarot, per exemple, tu tites les cartes i tal, i tal com cauen així a la xar, i es va imaginar que eren les notes musicals, com una partitura, i llavors ho va agafar i xerratjar tant com havien caigut, i va fer una mica la composició. I clar, jo penso, ostres, mira que a mi em costa ser negativa i crítica, perquè sempre li intento trobar el valor de les coses, però que amb això dius, home, vols dir que això és seriós? Clar, és una miqueta, com si diuen, jo què sé, hi ha pintura, mira, llença és un pot de pintura, el... com es diu, el llenç, el guàrdia? El llenç, el llenç, ja es diu. El llenç? O sigui, i el que surti ja és art, com a, vale, sí, segurament hi ha alguna corrent que això ho accepta i tal, però clar, jo dius, home, això és fortuit, això és la xar. No és realment una... És que jo crec que no estem parlant d'haver... Vela Bartó, qui això està a Covid, estem parlant d'una música de decafònica, una música que té una vinculació amb la música contemporània, que hi ha un trencament de les formes, però tenen un ordre i un concert. Sembla que no sigui així, però és així, en el fons, no? Jo vull pensar que és com un experiment, és una forma d'experimentar, d'intentar anar més enllà, d'anar a descobrir noves formes de fer música, de fer... Bueno, clar, és que, de fet, el que ja està inventat ja està, i ja ho valorarem i tal, una forma d'intentar avançar, bueno, millor al principi, totes les primeres composicions ens semblen una mica caòtiques, una mica exòtiques, i després, amb el temps, això ja igual es va polint, ens anem adaptant més, no sé, la evolució en tots els camps de l'art, moltes vegades s'ha estat així, amb un trencament i... I l'oïda s'acostuma, eh, costa, a vegades costa, potser és el sentit que més costa de tots, però al final s'acostuma, i el que sí que podria plantejar aquest home és un tipus de música abstracta, seria aquesta línia que l'any 55 a nivell artístic va sortir arreu del món, bàsicament, oi, abans, però vull dir que purament el que deies tu, de llançar un pot de pintura, no? És d'AxonPollop, no? És aquesta idea, no?, de jugar amb l'exar, no?, però amb música ha de ser molt més difícil que amb la vista, perquè la vista veiem moltes coses, però escoltar són més... Que l'has d'imaginar molt més, no?, els tenim una sensibilitat, bueno... Jo interpreto, per exemple, que de les peces musicals i tal com has fet la introducció, aquesta seria la novetosa, o sigui, que encara no has experimentat, o sigui, tu vas aquí i, pam, ja t'ofereixen una novetat, no?, aquesta novetat té la virtut de que no ha existit abans cap tipus de representació semblant, perquè té aquesta característica. Exacte, és una novetat, sí, sí, sí. I, a canvi, tot el que hi ha és conegut, doncs és, com digueu, a veure com ho fan, avui, a veure quina interpretació fan, o sigui, és allò de... És jugar sobre segur, d'alguna manera, no?, sobre segur primer, clar, perquè ja ho coneixen, i llavors, automàticament, també hi pot haver allò que se'n diu la capacitat de transformar en aquell moment la interpretació que facis en el màxim que s'ha aconseguit de la pròpia obra, no?, sí? Sí, sí, sí, aniria una mica per aquí. O sigui, seria aquesta la virtut de tot allò que ja t'han conegut, i, a canvi, aquí estaríem parlant de la introducció, una novetat, que, amb el temps, més que acostumar-te, el que sí que és probable és que, com deies, si acceptes el joc, i per acceptar el joc, i si ho va fer amb cartes, és que cada carta té un significat per ella, sinó de què? Exacte. Això estaria bé després, però és clar, una mica sentir la interpretació, poder fer una entrevista amb el compositor, que t'ho expliqui, no?, estaria bé. Després, quan parlem de Tarantino i quan parlem de... Sí, sí, sí, podem comentar. Sí, exacte. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs, llavors, el següent, la següent peça era el concert previolí i orquestra l'1 amb la menor del Xostacovic, aquest concert molt maco. A veure, si l'escoltes, si és la primera vegada que l'escoltes, si és una miqueta de mi com una olla de grills, ja tota l'orquestra que va per la seva banda, i en canvi era violinista, però aquí compta amb l'actuació estelar, magnífica d'una violinista, que és l'amic Victòria Molova, fantàstica russa, ella és una noia força jove. A més, era molt maco com anava vestida, no?, perquè no portava el vestit típic així, ja, no sé què, així tota. No, ella anava, doncs, el que es porta ara era aquest tipus així de blusons, així una miqueta llargueta, que era vermell, sí, sense mànigues, però això te portava a les seves maies, els seus negres, i ja està. Molt bé. I sedetes, doncs, molt, molt actual, també. Exacte, no cal anar de vestida. Exacte, no cal anar en plan pompós, o una miqueta anacrònic, no?, doncs, no, vull dir que està molt bé, no?, aquesta innovació que veiem també, no?, clar, i les noves generacions, o gent que dius, doncs, ho hem d'adaptar també, no?, a la forma d'estar a la huïria, no?, i bé, vestit. Doncs magnífica, l'aviolista magnífica, una interpretació per a la soberbia, una soberbia a tocar el violí, com, bueno, fantàsticament bé. I velabarto, que jo soc seguida. I llavors, velabarto, va estar força bé també, a veure, ella és una composició més cohesionada, que ja és més agraïda. I quina pesa va ser, o...? De velabarto va ser el concert per orchestra que va fer a l'any 1940, és un concert per orchestra, no té número, no sé si va fer a fet més o no. I llavors, el que sí que us volia comentar del concert, del concert del Xostakovich, amb aquesta violinista, és que és molt maco també l'explicació que fan, eh?, perquè això també t'ajuda molt a entendre si abans no havia sentit la pesa, o si no s'havies ben bé, per què es fa així. És semblant una miqueta, la primera que hem comentat, que el que estava una miqueta al seu aire, no?, allà amb uns acords, una miqueta no dissonants, com... i fins i tot agressiu segons com, no?, i en canvi, el violí intenta fer-se sentir, toca meravellosament bé, intenta fer-se sentir i també destacar, però clar, es veuen com separats totalment, no?, i és l'explicació que el Xostakovich feia, no?, era... l'època que s'estava vivint era molt dura, i és una miqueta transposar-ho a la seva obra, no?, de dir, penseu que aquesta, la va composar a l'any 1947, va ser l'any, doncs just un any després que Stalin havia anomenat Andrei Danov, com a capatàs de política cultural de la URSS, aquest senyor era un tirà de l'estètica, eh?, i llavors el que volia és que, qualsevol cosa que és a nivell d'artística, que es composes o que s'interpreteix, fos acord amb el règim, eh?, amb el règim totalitari d'estalin, llavors no et deixava, no deixava ni músic ni res, que fessin peces diferents, tot aviat de ser a les ordres o al servei del règim totalitari, clar, i llavors el Xostakovich, això ho va fer, va treballar secretament en aquest concert, que el va veure estrenat molts anys després, eh?, fins a l'any 55, llavors ell el que feia era una miqueta, que el violí era representava l'individu, l'individu, no?, amb les ganes de fer-se sentir també, no?, de reivindicar el valor també de l'individu, no, la col·lectivitat, que tots anaven a una, que no et deixaven sentir, i una miqueta de l'explicació que es dona, perquè realment després tu sents així el concert, l'orquestra per la seva banda, una miqueta agressiva i tot, i el violí intenta, el violí representa l'individu, l'individulitat, l'individulitat, intenta destacar i és tot, i jo m'hi reivindico també, no tinc per què estar a sud més a el que digui el règim, i tots igual, tots aquí, eh?, que això és molt agressiu per la persona, i aquesta interpretació la vaig trobar molt maca. Molt maca, molt maca, molt maca. Estem escoltant a Vela Bartóc, de fons, eh?, és la introducció del concert per l'orquestra, possiblement sigui... Exacte, la introducció és un andante en un tropo. Exacte, doncs aquesta introducció, justament, és la que vam escoltar, i un alegro vivace, d'aquesta miqueta. A més, és que Bartóc és tremendament elegant dins d'aquesta modernitat de la música contemporània del segle VI, és molt agradable. Molt bé. Doncs, de fons, deixarem el senyor Bartóc, perquè sempre ens inspira tots, i literatura tenim la Maruja Torres. Jo soc un seguidor d'aquesta senyora, de sempre, de quan feia aquelles primeres novel·les. Vaig pensar que és una gran periodista, no?, una gran columnista, també, i va fer unes primeres obres molt marcades sempre amb la línia d'una literatura, doncs, molt urbana, molt vinculada amb situacions a Madrid, no?, a ciutats. Ha canviat el xip i porta dues novel·les, dins del que és la Parcanaia de la Maruja Torres, vinculades al món dels detectius, i ha escrit dos llibres, un que es diu Fàcil de Matar, i aquest que es diu Sin Entranyes. El primer, Està Ambientat a Beirut, és un personatge, que és una detectiu, una noia que té molt clar els seus convenciments, tant com a política, com a periodista, com a detectiu i com a dona, que això és molt important, que es diu Dianadial, és un joc també de paraules, i busquem per aquí aquesta línia. És una senyora que té molt clar la seva independència, que veu whisky Macallan perquè li ve de gust, i té una vida totalment amant de les aventures i de la seva propia interès. La gràcia d'aquesta segona novel·la, que és una segona part, no segona part real, es pot llegir els llibres per separat, és que està passant un fet al Nil, i és un homenatge a aquella novel·la de Gata Cristi, de Poirot, al Nil, que és una de les novel·les, d'Hércules Poirot, que és un dels personatges, juntament amb la Miss Marpel, que la senyora Gata Cristi va evolucionar amb les seves novel·les que són trepidants i magnífiques. Aquí fa el mateix joc. Estem parlant d'un home que ha estat mort amb un creuer pel Nil, a partir d'aquí la germana, que és una rica xona catalana que viu a l'úxor a Egipte, encarrega els serveis d'aquesta amiga seva, que és la Diana Díal, que venia de Beirut, d'extrema altra cas, i tanca, amb un altre creuer, els deu possibles assassins del seu germà que havia mort amb aquest creuer, de forma natural, teòricament. Però hi ha tota una trama molt divertida. Ella té l'ajut d'un noi que es diu Fatux, que és un company que va conèixer a la novel·la anterior, al Beirut, i es veu aquesta combinació d'aquesta modernitat dels països àrabs, aquest intent de moltes coses. No hi ha un joc molt maco entre la civilització actual, la civilització oriental, i un joc de detectius molt agradable. A més, hi ha tota la malababa, la ironia i la simpatia que té la maruja torres. I jo crec que la pel·lícula està molt bé al llibre, és un llibre petit, que és molt bé, molt agradable de lectura, i a vegades fa faltaig de coses suaus, perquè si no, acabem una miqueta també, i això és una cosa agradable. És recent, de recent publicació. Sí, sí, un parell de mesos. Però bé, no té el nivell d'una gata cristia. És molt sèria gata cristi. Aquí la maruja torres fa una paròdia molt ben feta d'una novel·la, que no és una novel·la concreta, és una altra història, però que fabula el voltant d'una opció. A més, allò ho diu constantment. Sembla èrcol·les puerot, per aquí donen voltes pel vaixell. A més, l'habitació en castell es diu l'habitació puerot, és a dir. L'aigua, no? No, i que, de fet, també el recorre amb aquests paisatges exòtics, a Egipte, el Nil, tot això, és molt recorregant. I ara no sé per què, perquè, mira, no sé, no tenim així associat, parlem de la maruja torres i pensàvem en Terence Moix. També surt. Ah, també surt. És que ell també... No, la no l'he elegida, però jo sé que ell tenia una novel·la també que passava també a Egipte. Terence el Nil. Algo així, sí, o... Sí, un o dos tenia, que dius, mira... Un dels personatges vinculats. Deu ser el siatre 1, aquest paisatge, aquest territori, aquest judici humà, no? A part de que el senyor Terence Moix era un especialista a Egipte, era un egiptòleg brutal, era un senyor superculte. Justament un dels personatges, que és un noi d'allà, un egipci, ha fet ciutologia hispana i, llavors, està fent el doctorat sobre Terence Moix. Ah, molt bé. I el seu vincle amb el... amb Egipte, no? És un homenatge també, no? Hi ha molts homenatges, la maruja torres coneix a molta gent i aquí fa una mica d'això. Però bé, és recomanable per així... Ja ho jaret, no? Per quan arribis a la Santa, en aquest moment de llegir una cosa corteta i que val la pena, no? Molt bé. Bueno, Jaume, hem de fer punyetes o m'envies a fer punyetes directament o què? Què és això de fer punyetes? Què són les punyetes? Explica'ns, explica'ns. A mi molt havíem dit més de 4 vegades, suposo que devia ser prou amb pipador, no? I llavors d'ahir vés a fer punyetes, maco. Sí, sí, tothom ens ho ha dit això. Alguna vegada ens ho ha dit a tots, això. I llavors jo me'n recordo també que era molt petitot, no? I probablement devia ser ella mateixa o potser va ser una altra i li vaig preguntar a la meva iaia, perquè era molt propera la meva iaia. I quan eren petits, pràcticament sempre la tenia molt costat, ens vagilava, ens mimava i tal. I li vaig preguntar què és una polleta o què són les polletes. I llavors la iaia potser no m'ho va dir exactament així, però s'assembla molt, no? Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes, embrudats i puntetes. Fer-les era una feina lenta i difícil i calia intervenir-hi molta i molta estona i difícil, moltes hores, no? Per això, quan engeguem algú a fer punyetes, és com si el convidéssim a fer una activitat d'aquesta mena dificultosa i rellevant. Clar, perquè estigui entretingut i no ens vingui a tocar una mica els tassos. Doncs trec el repte. Sí, sí. És una forma molt educada, eh? Imagina cara aquí en el teu estudi, entre un i dius, escolta, què feu aquí? Clar, home, no. Engeques a fer punyetes, no? Totalment. Molt bé, doncs... Entretent en una altra cosa i a vegades ens en pau. Exacte. Bé, doncs, llavors, jo he destacat aquí que fer-se la punyeta volia dir també, això ja ho diu el senyor Vicenç Pagé Jordà, que és el que he fet aquesta troballa de les 28 lletres de la Mercedes i no de trobar-me una de cada lletra, i diu que també tenia molt a veure amb masturbar-se i troba en el diccionari de renecs i paraulotes de Pere Engegar algú a fer punyetes, doncs pot tenir significats prou diferents, que no és només això, però això és la base, en tot cas, les altres ja estaríem parlant d'això que diu l'elèctrica d'arma, no? Ah, diu això. Tot seguit ho escoltarem, no? Llavors, a veure, el que diu la... Hi ha un referèndum aquí diu... Els anys 70 incloure aquesta paraula en cançons els donava un aire popular, de vegades fins i tot revolucionari, no? Va bé, va bé, va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Va bé. Tindrà consciència que jo també o cadascú de nosaltres també podem canviar i també podem ajudar. I tant, i encara que siguis gran, no vol dir res, això. Des de Babilònia. I tant, des de Babilònia, aquí, bueno, a Babilònia, el que havíem va ser la base de moltes coses. Intentem que des d'aquí sigui la base per intentar canviar, diguem, sistema, diguem, les banques, diguem, els abusos. I tant, digueu pretenció al canal. No, al contrari. Des de la modèstia. Bé. I tant. I tant, que marxem, perquè és que... No, no, no, callem. És que tenim aquí... Adeu, Cial. Fins la setmana que ve.
