PHENXIEN I per què no ha dormit, a veure, expliqueu això, és un contingut sexual de l'anat de botelló. Aquesta és cosa, que ara em fotis i vius, que vius per allà fora que feia, no, pericos que han guanyat i no, no havien guanyat. Això és cornellat, clar, ah, i cornellat, s'ha tornat perico de cop i volta. Vaig a té la casa o la gàbia. La gàbia, molt bé. Doncs avui tenim la meravellosa i sempre agradable companyia de la Rosa Alcalà. Sí, que no és sempre això. No intento que sigui cada dia. Hola, bona tarda. Igual que vosaltres estem en intento. La Fígie del Jaume Vidal, com estem? Sí, sí, sí. Que senyors, ja parlarem un dia determinat de la importància del senyor Jaume Vidal, per cornellar i arreglar els més públics, que se'ls mereix tots i més. Encara que no guanyi, oi? Clar que guanyaràs, home. Clar que sí. Estàs guanyat. Vull dir, et haurien de fer un monument no cornellar, sinó tot el vagi obregat. Això sí, sí, d'acord. A més d'entendre... Està emocionat, està emocionat. I per això no m'ho ha tornat. I el currito de... el nacho... Com l'acudit, aquí, el nacho aficionado. Que treballa més hores que un rellotge. Sí, sí, ahí está, ahí está. Ciudadano... Ciudadano Gris. I la nova explotació del món laboral. Doncs res, el nacho a l'onçó, com sempre, es va simpatia, esteu aquí. I el tio més bo de la ràdio, Francesco Ramos, ja no toca d'aquí. Porto un brilli-brilli, que és una cosa... Ja puc dir que hi ha paraules ràdios que no hi ha qui ho superi. Això insuperable. I els calçotets, que no s'has vist? No. Si no, què us diria allò? No, són normals. Res, seriositat. Estem parlant d'un programa cultural i ja està bé. Estem aquí fent massa broma i això no pot ser, és un programa d'humor, això, és un programa... Sí, perquè allò que parlem no és un programa cultural. No. A vegades que s'ha fet molt sèrio, es fa avorrit. Es fa avorrit. Llavors hem de donar-li una mica de alegria a la cosa. No, l'hem de fer dinàmics, no? A mi, camena, perquè si no la gent no ho entén bé... No, no, si no és un... Avui parlem de moltíssimes coses. Parlem de l'àmbit de l'art, l'exposició del Caixa Forum Velázquez i el Siglo de Oro, que ja he pogut estar per a ell, i sé que pargo per a qui anirà. Per tant, ho comentarem. Molt apuntada, sí. Exacte. Parlem de teatre amb Stronghold, una obra... Una obra així d'etat alternatiu. Molt bé. A mi era així, un muntatge fantàstic. És aquella del vibrador. No, no. Vull. No l'he vist, que sortís cap... Com esteu avui? Jo ho pregunto perquè... No, no, no. Has de dormir una mica, eh? Molt bé. Molt bé, ja parlarem del vibrador, no ho sé. Però no és el cas, perquè la Rosa es parlarà de... Bueno, para comer. Bueno, para comer. Bueno, vale. Vale, vale. Ja, ja, ja. Ah, aquí ho arregla, vinga. Deixem-ho, és que no sé... Ah, ja, ja, ja. Ho hauria arreglat i l'he liat encara més, però bueno... I parlarem de la... arquitectura eniesta... De Jujol. De Jujol, no, que també es parlarà de la Rosa, respecte d'una curta tensió que va parlar. D'aquelles torres que s'aixequen... Bé, he fet broma, lògicament. Parlarà la Rosa d'un llibre meravellós, que és per menjar correctament... Cultura com sabor. Exacte. Però no... Què és vegà, això? Basta. Ara es posem en sèries, perquè... Tot seguit, no, tot seguit, parlarem de cinema. I hem parlat de l'amor de Bernardo Bertolucci, que és seriós, no? I comentarem una miqueta de la seva filmografia i una miqueta de la seva obra. I també d'un altre... D'un documental que el Jaume Vís, dedicat a Berman, recent, no? També d'un altre, lògicament, que fa uns anys... Ja no ens acompanya per un dels grandíssims directors de cinema, amb majúscules. I la Rosa, apuntant el tema, parlarà de persona i freses salvajes, que són dues pel·lícules, també, absolutament increïbles. Totes les salvajes, ahir m'ha encantat. Les salvajes em va tornar boig, no sé, que és pel·lícules que recordo... Perquè parla de l'amor. Sí, sí, sí. I de les cosetes, de les cosetes. Exacte. Parlem també de Happy End, de Michael Haneke, que també deixa l'anar, aquest bon home. Encara que és, potser, de les més fallides. Ja comentarem aquest tema. I les pel·lícules, que són una miqueta... una mica anteriors, que també és Lídia del Children, que es parlarà del Nacho, i Majestar, per enamorar-se. Jaume. Sí. És el que diuen. Sí, sí. I és una pel·lícula. I ho demostra perfectament. No pot passar el que vulgui, que si tu t'amores, allò ja comença a anar bé. Fantàstic. Comencem parlant d'art, com tocarien, i me'n toca a mi. Una vegada començo jo a parlar... Sí, de allò que diuen que hago... De vegades en quanto? Mireu, quina magnífic diària ens han regalat. Sí, sí, sí. Això ho podeu aconseguir. Això és el... És un poster? Sí, és l'infante Baltasar de No Seguient, que és el fill de Felip IV. Segon. Segon. Segon. I mireu, aquí tenim Marte de Velázquez, que està molt xulo, que és molt interessant i molt curiós. És una sessió del Museu del Prado, no? Exacte. Una sessió que, com tu bé dius, Rosa, són sessions del Museu del Prado el que es fan és un màxim de set. I no poden sortir més de l'espai. Sigui magatzem, sigui espai expositiu. Jo que t'he controlat, em sembla que de l'esset, probablement, aquesta del de Mart i aquesta del nen, són les dues úniques que potser hauran tret en les parets del Museu principal. Aquesta sí que està por ahí, donant voltes. L'altra, que també està bé, són peces, no sé si són menors, ni molt menys, però són peces que crec que estaven al magatzem, o que estarà en un lloc molt secundari. Això queda clar. Bé, l'exposició és tremendament didàctica. Està molt bé. És a dir, em refereixo que està bé que te l'expliquin, perquè no, si te l'explica algú, doncs perfecte, però tu dius que en sèrio, és d'aquelles que dius, no cal. Perquè és que arribes a cada una de les seccions, t'ho explica molt bé. Està feta per paisatge, per pintura religiosa, pintura mitològica, el paisatge, les atures mortes. I llavors tens sempre a la banda esquerra, tens una sèrie de parets perpendiculars a la teva visió, on estan col·locades les set obres, és a dir, una, dues, tres, amb una banda, gires pel darrere, i tens quatre per altra banda, que són les de Velázquez, que sempre tens aquesta visió a l'esquerra. És clar que hi ha una a la dreta, però a la banda dreta tens les ampliacions col·locades de cada un dels temes, i cada una d'elles té una explicació, cada una d'elles, que això està molt bé, perquè tens un text explicatiu, que pots entendre la obra sense cap tipus d'exacte, que està bé que et faci una presentació, que et vingui la noia d'allà que fa que està molt bé, vull dir que t'ho expliqui, però després és que et crida l'atenció, perquè cada una té una historieta, per l'interessant, algunes amb més potència, i a banda del set Velázquez, que és la gran potència, és Velázquez i el seglo d'euro, és com es diu l'exposició del segle d'or, que és en català, i, bàsicament, tenim coses ja de Thorbaran, de Murillo, d'Antonio Cano, d'Antonio Moro, de Rubens, que més hi ha por aí, hi ha un greco, em sembla, si hi ha un greco por aí, no és que hi hagi molts Thorbaran, molts murillos, hi ha un parell de cada cosa, i l'altre sí que són pintors vinculats al segle d'or, pintors espanyols, no tan coneguts, de l'Escola de Madrid, de l'Escola de Luz, i alguns també flamencs, que estan vinculats amb aquell període, a l'època de Flandes, i que també treballen i col·laboren, amb el que seria l'acord, bàsicament, d'una espanyola. Insisteixo, ens expliquem ni poc ni molt, és a dir, evidentment, no hi ha primeríssimes obres, no hi ha la Frauga de Volcà, no hi ha les famílies, evidentment, això seria irrisori pensar que estaria això, però sí que tenim, per exemple, una imatge, un camarada molt que es diu Isop, que és Esopo, que és la visió d'aquell, d'aquell famós espoeta. A mi el cap, o és Filòsuf, Esopo? És Filòsuf, no? A mi de les fàbulas de Esopo. Ah, perdó, perdó, sí, esopo. Sí, sí, sí. Però el representa com si fos un pit o l'aire. És molt curiós. Aquesta manera que tenia Velaz, que de representar aquesta gent del poble a baix, i donar-li la dignitat d'una figura determinada, això ho fa molt bé. Per tant, hi ha una serie d'obres molt peculiars, que això explicarà allà, o s'entén perfectament, i aquesta de Mart, que hem vist fa un momentet, i sobretot el retrat de Felip II, amb l'Aquijada, exactes aquells famós, que està posat aquella manera, i aquesta del nen Petitonet, que és el jove del Tessard, de no sé què, l'infante del Tessard. Bàsicament són obres, i que són, insisteixo, interessants, com a tal. Hi ha molta espai entre una obre i l'altra, això val la pena, tens molts marges, i no és obviant. Això és el que interessa. Per tant, us la recomano perfectament, didàctica, clara, directa, i jo crec que no tinc que dir molt més, però és molt important. I també, que la de Tullus, l'últim, i l'esperit de Montmartre, és tremendament caòtica, no caòtica, hi ha molta informació, hi ha 400 obres per donar en voltes, hi ha papers, llenç, hi ha revistes, diaris, hi ha ombres cinèsques. Hi ha tota una història que ja sigui que te l'han d'explicar. Hi ha un discurs meravellós, que és perfectament assequible i molt relaxant, d'aquelles que dius, no te te vales, que dius que tinc que veure tantes coses, una horeta i quatre hores i mitja, màxim, si vas tranquil i ets apressat, tu pots mirar perfectament. Una punt més muntar, que va a cinc euros, i si és client de la caixa, gràcies. Exacte, està bé, està bé. Aquests que no són preu, això... En aquest cas, al igual que jo soc molt crític amb Caixa Forum, aquí tinc que dir que està prou bé. Vull dir, home, de les setanta i pico d'obres que n'hi ha, hi ha 20 obres, que està molt bé. Això és molt bé per a Caixa Forum. Vull dir que dius, home, trobes allà... Moltes vegades pagues fer un café i dos pastes, sinó que hi hagués això, i dius, que m'he pres, que en canvi té una ingressió bona de cultura amb obres importants, però només cinc euros. Has entrat en l'àmbit de la pintura espanyola d'aquella època, si no t'agrada, doncs és el barroc, no oblidem mai, això és clar, aquestes llums, el barroc és molt... És entrar... Però dins de què és la qualitat de les obres de segona filera, molt bé. Hi ha quadres espectaculats que dius, ostres, se't tiren a sobre perquè són d'una gran mida, són de la part més religiosa. Hi ha un... no me'n recordo, ara, de Murillo, que és la verja de la cadarnera, o el... no sé què, que és molt conegut, que em va sobtar que estigués allà, i em va dir, ostres. I no no, vull dir que... com estàs dient que hi ha dos o tres obres maestres, com el que sigui, no? Sí, a veure, totes les tres de Velázquez són conegudes, les set que n'hi han són... dius, ai, les he vist alguna vegada, els Mossos de Prodes s'han parllat donant voltes, o les treuen i no les treuen, vull dir, això a vegades, quan ja es canvia a vegades, les permanents són d'aquestes més secundaris, és importants, no, mai es treuen, lògicament, això és lògic, però aquestes a vegades poden barrejar, però hi hagi això molt bé al nivell, per tant, val la pena. Jo em va dir que van al dimenge passat, per cert que jo els havia d'acompanyar, però no va poder ser. Que van molt la pena, estic sí, els mateixos comentaris que fan tu. Fantàstic, teatre, Stronghold, expliqui'ns això. Això va ser una obra que vaig anar així, una mica de refilon, quasi, perquè em dius, amics, que fan de l'alternativa això. Hi ha bastant de circuit de teatre alternatiu per aquestes ciutats, per la sala, per la vall, i tal. Quan parlem de teatre alternatiu, és alternatiu perquè els formats són una mica més atrevits que el millor en una escena, però... Bueno, aquí, a mi, el que em sembla sorprenent d'això és que... la qualitat, al final, no acaba sent la que s'espera, perquè un teatre alternatiu és això, un teatre en format diferent, un teatre amb un preu més esequible i tal, però amb una certa qualitat, perquè estic veient ja una mica de materialisme aquí. Està confinant en això el tema, de com un teatre de segona fila que no hauria de ser així, un teatre més experimental, un teatre més... Aquest obres ja va passar per diferents puestos, va estrenar a Barcelona, al Teatre Fèlix, que és un teatre on no conec gaire, però deu ser així, de circuit d'aquest més alternatiu, van a Tàrrega, van a un puestó més, i ara acabat, es va dir en una sala que es diu la zona armèdica, preus deu euros, i és un text que revisa l'obra de les troyanes d'Eurípides, potent, però adaptant-la o posant-la a l'escenari del sud dels Estats Units just després de la Guerra Civil, així com les troyanes era just després de la Guerra de Troia, ha acabat la guerra i tal, i la gent no sap molt bé què fer amb la seva vida, perquè ha sortit d'aquella experiència una mica traumatitzat, però no s'ha acabat. Doncs aquí igual, és un... també és un puest on ha patit una derrota, perquè és el sud, que tenien en una casa, que tenies plaus, en la que tenien una opulència, i al final, bueno, ha arribat de la guerra, ha hagut una derrota, ha hagut una perda de les possessions, ha hagut una decadència d'una família que era molt forta i molt... que el títol en anglès és estió o baluarte, una família que era molt forta, un patalcau d'aquells moments i tal, i a una mica ha quedat reduïda i mimbada a la mínima expressió. De fet, fins i tot física, perquè ha hagut després del patiment de la guerra i que han perdut els esclaus, que s'ha perdut tot, el cap de família ha hagut també una inundació, una tempesta, que hi havia un riu al costat, que queda bon apujat al riu, i després ha mort el partiar que aquest, que és el senyor Estronjo la mort, s'han quedat allà un munt de dones soles, una mica així, una mica a casa de Bernardo Alba, que estan allà tancades, i no saben ben bé què fer, perquè no tenen un home, i estan esperant que vingui el germà gran, que és l'únic home, que hem de quedar d'estirpe, per redreçar això, i totes estan allà tancades amb un somni i unes coses, que al final, conforme va passant l'obra, que s'obliga, estan allà, i aquesta via, tant en cosetada. En tot aquest caldo de cultiu, s'ha desenvolupat la obra, que, formalment, té coses interessants, com que Valternan, diàlegs amb monòlegs, i Valternan també, de quan, en quan, càntics, una mica com si fos el cor grec, diguem-ne, i m'encanta cançons, així, de... Cantant en Kiri Laysson, l'Estava el Mater, que canten bastant bé les noies, són atrius bastants joves, excepte la... la que fa la mare, que és una mica allà, una persona més madura, diguem-ne, no molt gran, que sí que unes altres són molt, molt joves, doncs aquestes més madures. A mi em va donar la sensació en algun moment, que això sembla el taller de teatre, la mestre, i les... bueno, que no fèiem malament, però que tenien per espècie, hi ha una obra que comença a ser, a veure una entrada i una mica professional, hi ha alguns defectes que... hi ha gent que parlava de manera fluixa, algunes noies, o gent que, de vegades, entrava en cava alguna cosa del paper i repetia... això totes vegades la frase, dius, això és cosa de mater, i si hi havia algunes, com la mare o algunes de les noies, ho feien bastant bé amb un nivell, el nivell que s'espera d'això. Doncs, bueno, el que és l'obra és el missatge de dones que estan allà, una mica superitades al seu passat, superitades a la grandessa de la casa, i superitades al que han de fer a l'home, que havíem, si algú, si abans era el pare de família, que havia de dir, tu et casaràs amb aquest, o amb aquest altre, ara és el germà, i també aquest testament, i també l'esté tota... una mica l'esté com on no... i és al final, la veu d'una d'elles, que és Cassandra, i també els noms, una mica, mitulògicament, la Cassandra, l'Ena, una Cassamor, que és l'Ena, una contestatòria, la que diu que això no pot ser que s'adolli verà, i la que porta el missatge més renovador del tema. És una amiga que s'ha d'hivernar l'alba, com ja tancada. Bueno, i a mi em va semblar la fluixa, l'actació em va semblar una mica la fluixa, i l'actuació també em va semblar una mica la fluixa, es veu que anem a comentar-lo una mica, també, perquè es vegi que no sé que potser tot aquest circuit alternatiu hauria de ser més potent. Igual, hi ha molts calés, a la escena més gran, i no tan aquí, perquè hauria de tenir, jo m'esperava una qualitat diferent. És que alternatiu ha de ser molt de meda de qualitat, una cosa no porta a l'altra. Jo faig un programa que no és atrevit, que a l'únic jo no ha arribat a tothom, i llavors, clar, no puc complir un teatre, i haig de fer una sala petita de 100 persones, però tinc una qualitat, em va risco i tal, el millor és un laboratori, per després. Jo recordo així molt ràpid que vaig veure la casa de nines de l'Ànric Ipsen, amb un grup alternatiu argentí, que va ser brutal. Jo estava absolutament esbalaït, perquè com ja estàs a peu, a més a mi em va tocar una cadira a peu, jo tenia aquí la noia, jo estava a costat mateix, és que va ser tan brutal, perquè estaves dins de la escena, i abans d'això, com ho feien? És que em va fotre una petada sense voler la criatura, estava tant en símisme amb la seva feina, evidentment, no va de les coses ni res, la feina se va fent, va girar la cama i em va tocar, però res, no va ser res. És que, dius, ostres, i era... Jo recordo una de Quítepó de la Virginia Wolf, que van fer el teatre de sol, a la sala petita, és una sala que està ensallada, i només escolta, hi ha així, amb un format innovador, hi ha mators que tenien una qualitat, perquè aquests tios es veuen que ja cobraven i tal, i d'una altra, d'una altra, i d'una altra, i d'una altra, i d'una altra, i d'una altra. Això era ipsen, que no deixés ser un primer trancador, trancar una miqueta amb el teatre clàssic, del segle XIX, però, ostres, vull dir, fer una casa de nines amb tota aquella potència, amb una Nora absolutament brutal, aquesta senyora que tinc un dia de dicar-me, saber quina sucés és, és una actriu argentina, és que no podia fer-ho millor, aquella criatura, no sé. Va semblar bestial. I tant, i tant, sí, sí. Per ajudar que continuin fent i que vagin millorant també. Això és de trobament, no? La final, clar. Molt bé, Rosa. Què hem de menjar de bo per estar més bons el tastem? És impossible. Ja està més bones. We hem absoluït l'excel·lència. Sí, sí. Vinga, siguen del llibre. Tots joins-lo. Tot de més bons. Si jo ho sé que estic bo. Això és provusatre, això és provusatre. Perquè menges bé, vols dir. Jo mengo molt bé. Mira, és un llibre, és un llibre. El títol amb castellà és bueno per a comer. L'ha escrit el Marvin Harris, que és antropòleg, partim d'aquí, és antropòleg. Llavors és un estudi del perquè en diferents cultures hi ha aliments que són bons per menjar, que es poden menjar, perquè són permèsos, i en canvi hi ha d'altres que no es poden menjar, estan prohibits. Bueno, depèn de la cultura. Depèn de la cultura. Que són tabús, o són prohibicions, abominacions. En funció de la cultura, però clar, el que fa és un estudi, no des del punt de vista de la cultura, perquè nosaltres a la millor ens pot saber que és un criteri arbitrari, perquè a la india no es mengen les vaques. O perquè a la religió musulmana prohibeix el consum de cart de porc. O el perquè segons quines cultures els caballs no es mengen. O les mascotes, o segons quina cultura té una mascota que pot ser exacta. Nosaltres ens mengem el conill, un americà, un nord americà, això li sembla, però és el conill de mascotes, el conill de pasqueta, que ens mengem aquí a l'Òsula Ibérica. Clar, llavors el que fa és analitzar les notacions de tipus culturals, dels tipus religios, però sobretot, a nivell del territori de les condicions físiques a aquest territori, que és el que es conrea, que el que produeix aquella terra i si la gent té per menjar més proteïnes, o menys proteïnes, això està claríssim. Llavors, si tens, per exemple, l'exemple del... sobretot la religió islàmica, sobretot l'Orient... l'Orient Mitjà, totes són les que són molt de secano, però hi ha un porc, que és que no té res a fer, pobre. Llavors, què és el que es fa? Sobretot les cabres, les ovelles... Clar, perquè menja nerves, menja un qualsevol coseta de nerves, encara que sigui mitseques, i t'està donant sobretot llet, i t'està donant també una mica de carn, perquè també pots anar consumint la carn, i després les van reproduint, i d'alguna manera també t'està ajudant a mantenir. Vull dir, bàsicament és això, un porc, i hi ha un volc després, no pots aprofitar ni la pell, per fer les cabres, sí que pots aprofitar la pell, per exemple. Són raons, ja dic, de tipus, molt variats, però sobretot mirant que no és una decisió arbitrària, sinó que realment hi ha un fons, en quant a la realitat física d'aquell entorn, d'aquell paisatge, o de lo que és conregat allà, i una mica seria això. A veure, que me n'estic anant. Per exemple, per què tenim a les societats, nosaltres, les societats occidentals, tan afany de menjar carn? Sí, no, clar, però també s'està fent, perquè la producció a nivell industrial, molt industrial, vull dir, sí, perquè al final és industrial. S'està creixent molt, s'està fomentant aquesta indústria càrnica, perquè hi ha molts interessos econòmics aquí, en espaisos occidentals, als Estats Units, per exemple, ahir tenen molta extensió de terreny, llavors poden dedicar-nos a extensió de terreny, a aconrear el pinso i els cereals que necessiten menjar aquests animals, i després en veig que els surt a vendre això. En canvi, no deixaran aquests grans interessos, no deixaran que prosperi el menjar poscavall, per exemple. No. I llavors ho van ficant de manera... no sé, amb la publicitat, amb moltes coses, amb la cervo cultural, que el cavall no és per menjar, el cavall és per muntar, perquè a l'època, quan hi havia guerres, i també a la medieval aquí, els cavalls eren un potencial molt gran, i no era riquesa molt gran. Quan més cavalls tenies, més senyor feudal i més força tenies per poder anar a la guerra, o per recolzar el teu monarca, o per el que sigui. Un estatus. Tenim els cavalls eren bon estatus, no? No, perquè era més pràctic que no matar-los, que no fer-los servir, però ara mateix. Exacte. I si que dius tu, clar, això em recorda aquesta exposició que vaig veure allà, a la Perpinyà, a la... aquella mostra, la fotografia que es deia Big Food, que parlava molt d'això, de com estaven allà, en el Mato Grossa, pujant allà, unes factories enormes, hi ha xines, unes factories enormes de processament, de tot tipus de carn i de qualsevol cosa, i clar, si això... bueno, al final això ha de tenir una sortida. I llavors ens estan allà, condicionant, perquè la nostra dieta sigui hiperenergètica, però nosaltres segurament, amb la vida que tenim, no és tema, ja, o caixant, vuit hores al dia, perseguint, i tal, i gastant després energètiques, sinó que moltes vegades estem asseguts, en les societats occidentals, i no hi necessitem tanto aport energètica, perquè la proteïna, la evolució més humana, diguem-ne, que va ser canvi, de la part vegetal, que requeria un processament molt gran, el sistema digestiu, i tal, doncs a un tipus de proteïna calòrica més immediata, que era la proteïna, perquè clar, el sistema digestiu es va fer més petit, perquè el cervell és més gran, la evolució més pura i dura, que potser no necessitem tant, ni tant energia en el port, perquè el que estan fent això, és una producció industrial brutal, d'una gent que està guanyant moscales, i que això es va treure. Exacte, ja són interessos d'altres tipus econòmics, una mica, ho he analitzat tot això, una mica en profunditat ho analitza. Per exemple, a la Índia, sí que hi ha sempre un condicionant religiós, però que no és tan poc arbitrari estar basat en aquesta realitat. És més fàcil dir a la Índia que les vaques no les mengem, o a la religió musulmana que no mengem el porc, perquè té una raó molt raonable darrere, i les vaques també és pel mateix, perquè el menjar-les no els hi treu, de les necessitats que tenen a nivell alimentís de proteïnes i tot això, perquè poder alimentar una vaca necessita molts quilos de cereals, quan hi ha una població molt gran que necessita aquests cereals per poder menjar. Llavors, si et poses a criar vaques i alimentar vaques, ostres, també estàs creant també una desigualtat social, perquè llavors qui més diners tindrà podrà comprar vaques o poder invertir en criar-les i en comprar després per menjar, i si no tens, a sobre estàs parlant també de la mica de terra que tenies i el fet que t'ajuden a lliure els camps, els bous, que són els fills de les vaques, llavors la vaca té una finalitat sobretot de crear aquests bous i la llet sí que moltes vegades poden servir. Llavors una família pobra sí que es pot permetre tenir una vaca que anirà a suelta per all i menjant de lo que vagi trobant, no és que estiguin sueltes que no siguin de ningú, sí que tenen uns propietaris, i és per això que al final no... L'anàlisis és molt interessant, és molt maco, tant en quan el tema de les vaques, el tema dels porcs, el tema de... i et dic les cavalls també, el tema de les mascotes, que és molt interessant. I al final sí que ho vull lligar amb un tema, perquè res, fa molt poc que he vist un article que escriu en el periódico que a los Alberto González es vàtez, aquest senyor és expert en nutrició i càncer de l'ICO, Institut Català de Oncologia, i ell fa una miqueta que és res des de mes d'agost, aquest article és molt recent, i ell parla de que ja no només per la nostra salut, també pel canvi climàtic, el fet de produir tanta carn i de fomentar el consum de carn, que això no és bo, ni per la nostra salut, ni pel medi ambient, sobretot per la emissió de gassos que fan després l'efecte hivernacle, per tot el tema dels CO2, l'esterc... d'això que treuen els animals, els porins, aquests famosos, perquè a més també els serveix més fertilitzants, nitrogenats, haig de produir molts les cereals per alimentar molts animals, que és una cadena que al final el que fas és doblar, i doblar, i doblar la emissió de gassos hivernacle i la emissió d'aquest gassos, i també perquè la fau diu que és raonable per menjar per persona, serien 70 grans de carn per dia i persona, en canvi, ara la mitjana de consum a Espanya, és de 100 o 60 grans, ja anem quasi per doble de lo que... Si ho vas i dius, mira, hamburguesa 200 o 300 grans, i ja comences ja, si vas a la setmana, el xuletón de medio kilo, vull dir, clar... No, no, és que... És una cosa que no necessitem, això. En absolut. I dius, per exemple, això el que ajudaria molt és la política de subsidis per aliments sostenibles i, en canvi, posar impostos als aliments que no són bons per la salut, per exemple, a l'exemple del tabac, mira com a final s'està reduint molt, moltíssim, el consum de tabac, perquè després és un problema de salut mundial i de salut nacional, no? O el tema de també poder gravar el xucre, les begudes, posar això, no? En fi, que és de tot lligat i que tenim una mica més de sentit crític, que penso que és... Fantàstic. I el que veig és que aquests llibres no són alli sonadors. Que transformen els teus àvids i tal, perquè com si t'haguessin tratat. I, a més, els antropòlegs que fan estudis de camp, que fan un ventall de possibilitats, que t'expliquen i, a partir d'aquí, tu, com a persona, que ets mateix, com persona antropòfaga, doncs acceptes una informació. Hi ha un capítol, també, que tracta l'antropofàgia. És que és molt interessant tot el que expliquen. Hi ha les malles, per exemple, com feien aquests rituals que mataven els enemics o els presonesis, com se'ls menjaven i qui es menjaven aquests trossos, no? S'hi eren els sacerdots que es menjaven els millors trossos, o no? O si després ho deixaven pel poble, o per les dones, o... És molt interessant. És molt bufos. Rosa, fes uns cinc cèntims d'això de Jujol. Ah, sí? És un altre tema. És un llibre que... Bé, vaig anar a la pressa. De moment no l'he llegit. Ja estic mirant. Ja conec algunes coses que va fer... algunes de les cases que va fer el Josep Maria Jujol allà Sant Joan de Spim. És un arquitecte que aquest any s'està celebrant el 140 aniversari, també del seu neixement. I creia que està molt lligat a la ciutat de Sant Joan de Spim. Va ser arquitecte municipal allà i va dirigir moltes obres i va supervisar d'altres, però ell també particularment també en va fer. Va fer el Can Negra. Per exemple, la torre que hi ha, la torre de la Creu, que està al costat just de l'estació de Renfe, ell era de fet, era de Tarragona. Ell sempre està molt lligat al tema del mar, de la Mediterrani, el color blau, la sonada, les formes així, també ondulades, del Mediterrani. A Tarragona és bo que també té coses, i el mateix ajuntament feia una excursió per anar a veure les coses que tenia allà a la ciutat de Tarragona. És un llibre que es titula El Geni de les Formes, Josep Maria Jujol i Sant Joan Despí. L'editorial és aquesta, la mateixa de la revista Sapiens, l'editorial Sapiens, i el que fan és, en una forma, tal com fa aquest editorial, explicar la vida i l'obra de Jujol de forma molt didàctica, molt amena, de fet no és per especialistes, això van insistir molt, és en plan divulgatiu, però amb molt de rigor igualment, amb una finalitat divulgativa. Hi ha testos, hi ha moltes imatges, les fotos són molt maques, són plan energístiques, són fotos actuals, però també a la vegada hi ha fotos una mica antigues de quan s'estava construint aquella casa o aquella, també us vull dir, fotos d'arxiu. Hi ha testos, però també està, perquè van explicar cada construcció, cada imatge, i fins i tot hi ha alguna entrevista, per exemple amb el seu fill i també amb la gent que hi viu o que hi viu amb algunes d'aquestes cases, perquè són cases per viure, i hi ha gent que està vivint, llavors fan alguna entrevista també amb aquestes persones. Tot això és el que ens van explicar, perquè clar, hi estava l'autora, que és la Maria Coll, i després també hi havia l'Ignacio Escudero, que ara us explicaré, primer estem explicant el que explicava la mateixa autora, el llibre té tres parts, que és la seva vida, com era ell, com a persona, la seva religiositat. Recordeu que ell era un exemple de gaudir, que gaudir li passava igual, també era una persona molt religiosa, i això sempre surt a les seves obres, i a la mateixa església de Sant Joan d'Espí també té, i a alguna peça de... A punt superràpid, els balcons de la Padrera són de Jujol, no sé si, per saber que hi ha forma tan xula que tenen, que és la més de forja, no, no, no, els balcons de la Padrera, que són de jujol, són d'invenció de Jujol. Sí, sí. Després, la seva etapa, quan ja va estar a Sant Joan d'Espí, amb una mica d'anàlisi de les construccions més representatives, que ell va fer allà, en aquella ciutat, i la tercera part, seria allà el llegat de Jujol, que ens ha deixat, i el perquè és una figura tan reconeguda i tan valuosa, perquè a nivell internacional, però també. Sí, més a fora que aquí. Està molt més valorat. Però feta en su tierra. Sí, però jo crec que cada cop es coneix més, i una mica llibres o iniciatives com aquestes que pot ajudar. De fet, quan també ho explica, la presentació també estava a l'alcalde, perquè és una iniciativa del propi ajuntament i de l'àrea de cultura, és una iniciativa del propi ajuntament, i... és una persona... ell deia que era molt arrelat també al territori, a nivell cultural, a nivell de tots els àmbits, i una mica la motivació era aquesta. També... també va intervenir l'alcalde... l'alcalde hem dit, en Toni Poveda, i també l'Ignacio Escudero, que és el director d'Aqbar, d'aigües de Barcelona, perquè és la empresa que ha una mica dos patrocinats i ha inventat... Sí, tot pel tema de la responsabilitat social, la responsabilitat global, que la tenen les empreses, però està molt bé, és a dir, quina fe, aquestes coses, i també una mica van intentar lligar perquè havia de ser aquesta companyia, però... i bueno, però res, que val molt la pena, val molt la pena. Doncs el recomanem, que es pot adquirir, i no es pot comprar. Jo, en aquell moment, a les persones que hi hem anat a la presentació del llibre, ens el van regalar. I suposo que en algun departament de l'Ajuntament, hi ha les biblioteques que s'has provat, probablement, i la idea, perquè ens van dir, que vam fer una tirada molt important, perquè el que volen és que, des d'una conèixer els ciutadans de Sant Joan d'Espi, el patrimoni cultural que tenen, i el arquitectònic. O sigui, que el difundran per les escoles, el portaran a les escoles, a les biblioteques, casals, no sé si ha quedat a domicili, però la intenció és fer una difusió en tota la població. Fantàstic. Molt bé. Doncs anem a parlar de cinema, que va ser el 25 de setembre, i hem de parlar de moltes cosetes. Comencem parlant de l'amor de Bertolucci, lògicament, que va ser fa 3 dies, en concret, i va amb 77 anys, i he pogut llegir a la mateixa, una llarga malaltia, 77 anys. I, bueno, i a banda d'això, l'última obra que va fer, una que es deia tu i jo, i a partir d'aquí, tot el que aquest senyor va fer, i que podem comentar, si voleu, de manera ràpida, per desnobetxent, l'últim o tant, els paris soñadores, que va ser la seva última gran obra, soñadores. Vinc entre 2003, que va ser soñadores, i tu i jo, el 2012, m'ha trigat 9 anys a enfer, i des de llavors no ha fet res més, clar. Per tant, hem de viure de tot el que havia fet aquest senyor, anteriorment, que van ser aquestes obres que el van fer famosíssim, no? Famosíssim, un amic meu, deia, que és l'últim director italià dels grans, diguem-ne. És veritat, m'he fet una recuperació. Felini, Pasolini, Visconti, Rosalini, Antonioni, Vittorio Sica, i Bertolucci. Mira què hem dit, en un moment. Això és molt bèstia. Aquesta glutinació és molt... Ho hem dit en 3 segons. Que dius tu, no? A més, coses mítiques, que l'últim o tant, en París, clar. A fora, mirar aquesta pel·lícula, prohibida a l'estat, en aquell moment, no? Que bona. L'últim operador, no? Sí, l'últim operador. El petit Buda també era seva? Sí, també també. Són pel·lícules que són... A més a més, en la qualitat estirística, han tingut un braçó... Jo crec que és documentalista, aquest senyor. Sí, té un punt... Sí, documentalista, fotoperiodista, les vegades, no? A Soñadores era una visió una mica adulcurada, del maig del 2008, recordo que els personatges estan molt bé. Hi ha molta llibertat explícita amb les seves pel·lícules i en usos. Hi ha una llibertat molt famosa, amb la que es veu en prostitut, agafant-li el penis a Robert De Niro i a Gerard Tempardier. Vull dir que clar, qui ho anava a dir, es veu perfectament en un pridiós. Aquella de la merda, de parlar malament. A més a més, ho diu així. Això és mierda tal, parlant, que no estàs dient allà, i que estiguis una mica així... Això és que recordaràs sempre, que fas sempre memòria i et quedaran al cap. És un gran director, que hem de dir. I parlant de grans, jaume, el documental que has vist de Berman, no? Resent. No és una cosa antiga, és un nou documental que s'ha fet sobrar. No em facis dir que l'heu fet. No, però amb aquest cas és recent, és aquest any. M'agrada molt perquè resulta que utilitza imatges de tota mena, blanc i negre, no hi ha cap dubte, perquè ell va filmar molt amb blanc i negre, però després utilitza aquell color peix, que diem, i color, també, és clar, això està clar. L'he trobat molt bé. Vull dir, jo penso que veure una pel·lícula aquesta surts, no ho sé, surts format, no? Però parla de la seva vida o parla de la seva... com era ell, no? Com era ell? Personatge curiós. Es veu que sí, que tenia doncs el seu caràcter, no? D'una manera, d'allò, de seguida s'esvoltava i tirava molt d'això, d'autoritat, no? És que jo ja sé com s'ha de fer i i tal. Però tampoc no insisteix massa en això, a la pel·lícula. Jo he trobat molt bé. Jo sempre soc una mica regal, si veurà documentals, però aquest, vaig dir, aquest s'ha de veure perquè... M'he encostat una mica, eh? Quan són aquesta tipologia, jo soc bastant... documentals, lògicament, però em costa una mica, eh? Però aquesta... Tren les entrares perquè... Bueno, fa una mica un repàs, perquè la seva vida, la seva trajectòria, les seves maneres de ser i tal, no? Sobretot la tapa de maduixes salvatges i no sé quin altre. Aquesta, la Rosa també l'ha vist, no? Si voleu fer un comentari, una mica de recuperada l'estiu, que és una pel·lícula molt imprescindible, no? Parla de la mort. Una frescura, la mort, la mort, també. Sí. Sí, que està una mica girat i sentida una mica raro. Perfecte, perfecte. Sí, sí, sí. No, no, amb aquesta... amb els joves, no? Amb aquesta il·lusió per la vida, amb aquesta visió seva, tant esperançadora, no? I en canvi ell, clar, ja és gran, ja té un altre... i la relació amb la seva jove, també, no? També està amb una crisi... No m'he equivocat, però s'ha explicat tractar el tema de l'avortament. És aquesta o una confonc de pel·lícula? Bueno, és que ja vols ser mare, però el fill de dir, o sigui, el no vol... El tema? Bueno, només que eres... Sí, una mica sí que sí. És el fet de dir de vol tenir fills o no vols tenir fills. No, a més que l'avortament és la intenció o la voluntat, les ganes de tenir fills o no tenir fills. Però hi ha una senta que està amb el pare, el cotxe, i ella li diu algo, i ell li diu... Sí, que ja s'havien plantejat, també, clar, l'avortament. Però ja és el tema de plantejar, no parlem de les 60-llà alguna cosa, aquesta pel·lícula no m'he equivocat, o 50-llars. Sí, sí, sí, sí. És clar, és que res... Home, estem parlant d'Església. No, exacte, exacte. Però clar, això, si va arribar aquí amb aquella època, ha sigut un escàndol, clar. Per això, el Berman, d'entrada, no es feia publicitat de les seves pel·lícules, es veien amb un circuit molt reduït. Art i ensaio, no? Sí, aquí hi ha una cosa també és molt interessant, d'un sella, el manàmprial de l'altre sella, que és sobre una... Bé, no, sobre una bussa, una violació total i absoluta. Que hi ha una violació, exacte. I de la manera que ho tracta ell és que és especial, trobo, no? Vull dir, és com... Té una... Té una... És que és molt xungo, el que diré ara, però té una certa elegància tractant el tema, que és un tema horrorós, que és el general que dius, ostres, tio, és que m'ho estàs posant aquí, una salofana, quan és algú tan salvatge, no? O quan... Com crid crids i... Com es diu? Gritos y murmullos. Allò és una burrada. No, però clar, és un altre context, però com et pot arribar... El que passa amb aquestes canvies, que tothom em frapa, em genera coses, i em genera coses meravelloses. Tant siguin tan dramàtiques i tan potent com aquella, com, davant d'aquesta terrible violació, però com t'ho planteja? Perquè hi ha una estètica vocòlica, fins i tot, al voltant del que passa, com moments com aquests, de moduixa salvatges. Jo, per mi, és un referent total, del cinema contemporani, però bueno... Tot el que va fer sobre els matrimonis, també estava molt bé. També, molt bé, molt bé. Vull dir, perquè és clar, el que et plantejava era una realitat de matrimonis que... rits de la vida... Que feia, no? Però intentava, crec que cada una de les pel·lícules, crear-te persones totalment aixutes, una pel·lícula seca, absolutament de diàleg, no? De personatges, de intentar profundir amb aquests personatges. És això el que té. Jo sempre li trobo algo que a mi em provoca coses, no? I que va bé, es va veient l'evolució dels personatges, i al final no saps qui és el cuidador, la cuidadora, o la cuidada, o el revés. Exacte. I el vincle que hi ha entre ells, el vincle entre ells. Sí, sí. Jo ja no l'he vist, vaig a reconèixer quan ho vegi ja ho començaré, o potser ja un dia postratarem aquest tema. Està fet amb un to, ja ho he dit, el Gokoli, però que podria també... Sí, però... Però no vol dir que relativitzi el tema, eh? És evident el que passa, i hi ha uns pausans... Clar, clar, no, no, a veure, el tractar amb tota la potència que es pot tractar, però hi ha una elegància al darrere que dius. Ja. A veure si... El tractar d'això, de la imatge, és el que... És el que realment es fos. Clar, vull dir, ella està violada per quatre homes, això està claríssim, que podria pensar en el que ha passat últimament aquí, no? És clar, en aquell èpoc, tot això deies i dius, no hi puc estar d'acord amb això, no? Sí, sí, sí. És molt delicat tractar aquest tema així, amb els cinemes molt delicats, molt delicats, intentar reproduir... Jo no recordo si surt triomfant a la pel·lícula, però si realment hi ha un discurs evidentment demonitzant aquest element. No recordo. Allà, precisament, on l'avió neix un menentiel, vull dir, és un barafís i és una terra, no massa... Jo la recordo molt. Home, si mirem des del punt de vista mític, és veritat que la mitologia sempre ha passat. A veure, això és... És que és innat el propi del Xeruma, o què? Bueno... Té l'home que ho explica. Té l'home que ho explica, clar, clar. Sí, sí, sí. Bueno, anirem revisant... Ja se l'ha dit en Tóveró tant en qualsevol d'Aberma. La cultura és senzilla. La cultura és masclista, ja està. Sí, sí. I més ara quan acabem de celebrar, de commemorar o de denunciar, el dia contra la violència, no, precisament contra les dones. Però la relata, la cultura... I també s'ha de fer alguna cosa contra, la imatge que es venen al cinema, per què? Per molt grans autors que siguin... Sí, sí, sí, això està clar. També abans feia moltes gràcies als acudits de Martes i Tresa i d'Encana, que m'ha dit que em pega. I ara això ni a ningú se li acudiria a fer un acudit de aquest estil. Potser també s'haurien de revisar aquestes coses. Exacte, s'haurien de revisar. Sí, sí, sí, ho parlem. L'altre... Vols comentar en el que estaré per enamorar-se? Vinga, va. Per canviar una miqueta, l'única quan acabis tu i et fotaré canya amb una pel·lícula del Janeque, tu mateix. Perquè anem de Berman, Dols i Janeque. Toma, tira, tira. Aquesta pel·lícula la vaig triar, perquè amb el públic que dura manera o altra assisteix en aquestes sessions, oi? Sí. Jo he vist que és gran, més o menys com ara jo, i el que veig que cola molt bé doncs és precisament les històries d'amor, no? Ara em van dir que volen fer una cosa que té a veure amb els tres mesos aquests propers de l'any i he triat i vat el Xnudo, memòries d'Àfrica i el destí de Babet, no? No, no. Perquè és bona, no va minitat total. Molt bona, molt bona. Llavors, bueno, allà podrem, no? No se'n va passar pel cap, aquesta de... De quina? El baratial de la docella. No se'n va passar pel cap, perquè és clar. Jo crec que jo té unes condotacions molt diferents. Bé, doncs la pel·lícula és en Dustin Howman, que ja havia entrat amb una mena d'allò i l'en Tom Thompson, i ells estan en una situació de condicions no favorables que són mitjanament plenes, no? Ella, la noia, té una mare, que a tot arreu de fantasmes, jo crec que connecta una mica amb el que podria ser, sinó l'esquizofrènia en conjunt, amb una pseudo, eh? I llavors l'altra l'altra l'han deixat tots, ja. La filla, la donna, s'ha quedat més sol que l'alguna. I és clar, resulta que és casa, la seva filla. D'aquí a casa d'allà, el paperot i tal. Està bé de la manera contracta. És el que deia un home d'allà, dels que estava a la sala, diu, no és carringló en aquesta pel·lícula, te la mires amb una admiració pels personatges, precisament per la seva senzillesa, però no arriba allò i restres tu. Avui veia això de la prevera, la casa de la prevera. Però l'antiga, l'altre... T'han fet una revisió, però la dels anys 70... Sí, sí. És fort, on la fan? Sí, sí. És una cadena d'aquestes, però flipant. Jo vaig veure un tros, això veia. La famosa capçalera, quan queia la nena, això és un clàssic. Pum, que ens ho pagava, la criatura. A l'Aura Engels. Jo he anat veient perquè és que a vegades, segons què, tampoc. I avui càvola una noia, que és una mala peça total, ha dit un pou que ja ha de baixar... Ah, li clareixen allà, no? No, el baixen amb una col·lió... La casa de la prevera, gore, no? Molt bé. Això sí que és... En canvi, aquesta altra... Aquesta de no que estàs bé per enamorar-se, jo també l'he vist. Ara, quan ho explicaves... Sí, però sobretot és un recorregut per l'Ondres. És molt xulo, perquè és un recorregut per l'Ondres. Aquest estiu hi ha estat, en algun moment, sí que he estat amb algun plató, algun dels palaus, un plat interior molt xulo. I em vaig recordar d'aquella pel·lícula, això surten d'aquella pel·lícula. I està molt bé, surten també tot el tema de la nòria... Això seria somerset, aquell palau que hi ha... Sí, crec que sí. A l'estran, no? I al fons hi havia una esponsia. És molt xulo. Sí, és aquest, és aquest. El que està clar és que l'home és el castrat i ella és la condicionada. La vida ha marcat d'una manera i no ha trobat mai. Llavors, clar, es troben i comencen. És una mica... Sí, que sí que no, de trobades, de centrobades... Sí, ara no. Queden per trobar-se, però ell té... Valentesos, quan comences una relació amb algú que no viu a la teva ciutat. Sí, molt bé. I al final diuen, què passarà? Jo no ho sé, però jo estic encantat de començar aquesta història. Sí, és un paper una mica... Fantàstic, però recomanable, la veurem. No, no, ja ho sé. Però com a mínim, invita per la gent que m'ha estat tan bé, que ha concebit, tant ella com jo, que som a Londres i tal, farem una revisió, perquè jo... Jo diria que no l'he vist. Per això només es pot recomanar a persones grats, que jo ja ho heu vist. Jo ja tinc una dada tan bé. És que no vull passar, vacaciones a Roma. Vacaciones en el mar. La sèrie? Ah, vacaciones en el mar. El Gregor Ipec i la... Permesso avanti, ¿no? La vespa por allí. Molt bé. Deixem-te coses maloses, i parlem de Michael Haneke. Tenim 8 minutets. Deixaré 3, 4. Per parlar de l'Idle Children. Aquesta melodia de... Sí. Com ho has fet, això? De malose, aquest res. No, era contrari. Era una obra d'amor que era potentíssima, amb la mal problemada, amb la figura femenina. I aquí tenim de nou... Es diu Jean-Luc Trintignant? Jean-Luc? Ara em balla. Jean-Luc Trintignant i l'Isabel Ipec. Vull dir-ho al francès, jo últimament... Ja estic passada com a francès, no tinc una idea, però veus menys bé. I llavors, clar, són dos... Els passats, el Trintignant, no és el que hi ha, i l'altre no té res. I estem en una pel·lícula que, en teoria clar, tu tens referents, tens amor, tens fanigames, però hi vas que dius, zasca, aquí també, vam a aquesta línia. L'únic que s'ha modernitza d'estèticament parlant, és a dir, comença, per exemple, que la càmera és la càmera de vídeo del mòbil, i llavors es veu solamente el que seria amb negre i la càmera en aquest cas. I, per exemple, hi ha això, i també molta pantalla amb xarxes socials. Aquest rotllo i aquest joc una miqueta que includeix que no és habitual a ell. Com aquella que us vaig parlar no fa gaire, que també anava d'això. Sí, sí, sí. Però no tot és així, sinó que, simplement, hi ha una... Aquí és aquest. Hi ha una... Un format i tal, així, concret, però també és ell, la seva estil, la seva manera de fer, les seves, els seus planos, absolutament quiets, que durant dos minuts dius, vas a fer alguna cosa. I et preocupa, perquè dius, a veure, està passant algú allà, tira cap allà amb la càmera, no hi està passant algú, està embarallant, i dius, ai, però estic veient res, i fa una certa ràbia, et fa en ràbia. I fa molta ràbia, veus que la dius, juga amb aquesta petita profunditat, que dius per on costa, i dius, però, tio, a prop a la càmera, que per sobre tens, però doni igual, la seva, el seu estil. Què és el que fa? És una crítica brutal a la burguesia francesa, en aquest cas, en concret, a un segment, més que burguesi, però sí, més enllà, perquè són gent que viu molt bé, i a partir d'aquí, el que apiente que veurà amb l'àmbit del suïcidi, una cosa que sobrebola constantment, dius, dius. Acabes de dir una cosa, gent que viu molt bé, vols dir que ja estem d'acord amb mi. Esclar, els burguesos viuen molt bé. Ah, sí? Clar, l'alta burguesia, sobretot, aquests són alta burguesia. Jo no estic de cosa. Sí home, que viuen molt bé. Bueno, viuen molt bé, econòmicament, parlant, però són molt desgraciats, com és el cas de la pel·lícula, molt desgraciats. No et demanava tant, tio. Ah, vale, vale, bueno, amb aquest cas, si no tothom, però... Esclar, és capaç, però... No, però amb aquest cas, són bastants desgraciats, en general, partint des de la nena, que amb 13 anys fa una sèrie de coses que no explicaré, no és si és potent el plantejament, no és res extremòtic, però sí que té uns distins peculiar. Passant per tots ells, que tenen alguna cosa a dir, a fer-la desfer, però li falta la potència d'altres pel·lícules de Michael Haneck. No és tan molesta la pel·lícula, i jo vull que em molesti aquest home, perquè m'ha acostumat a molestar-me, a cabrejar-me i a enfadar-me i dir coses, i no m'han molestat gaire. Però, bueno, jo diuen que és la més fallida de totes. Però està bé, està bé en quan el concepte, no és gaire evident en moltes coses, pot ser molt més evident també. Ha passat així aquesta pel·lícula. Sí, sí, per això mateix, probablement, té un final l'obert, té aquestes coses que dius, bueno, una mica vistes... Jo crec que la que millor està de totes és la nena. Nena està meravellosa, l'Àgipèra està sempre magnífica, i el Trintinyà, perquè és la Trintinyà, està per allà donant voltes, no? I en general el conjunt està bé. L'únic que repeteix massa el cliché de l'opció, i ho deixo aquí, perquè amb això no estic dient res de l'altre món del suicidi, que ho deixo aquí, perquè dius a veure què passa, per aquí al voltant amb aquesta intencionalitat. Ara que dius això, de la teva idea vaig estar en una sala que hi havia 3 o 4 centes persones que totes havien perdut un fill, un germà, les mares pel suicidi, però també germanes i tal. Mare meva. No, no, això és potent. Però aquí, en canvi, no s'arriba mai a cap situació, però sí que és veritat que hi ha un constant. Nacho, 4 minuts per parlar de l'Àgipèra. Perfecte, m'he escoltat l'oig. Acomplet. 359, 358. Tira, tira. Little Children, pel·lícula del 2006, dirigida per Todd Phil, que és una persona poc uneguda, però que té dues pel·lícules, que han estat bastant nominades a Òscar, que és aquesta, Little Children, i en l'habitació. Ah, sí? Està molt bé això. Està molt bé això. Van estar molt nominades a l'Òscar, i no van aconseguir cap premi. Aquesta Little Children van nominar la pel·lícula, que és el final secundari, que és, no recordo el que fa del Pederasta, diguem-ne. Llavors, pel·lícula, això que has dit de la burgècia grarretrada i la machaca, doncs aquí igual. Hi ha una machacada forta de la burgècia americana i d'aquesta societat que té molta por de tothom, i que quan un Pederasta confesso i condemna, torna al barri, per anar al pernàlia de volcot, aquesta persona de pintar la casa seva, de patrullar-se ciutadanes. En tot aquest ambient s'ho titan, ja s'afugos, una societat molt malalta, i al final és una mica molt anàl·la mecànica, que no acabes de saber qui està més malalt. Si el malalt social o la societat malalta, s'han d'una manera i el Pederasta és una persona que està malalta i que el final intenta reinsertar-se, però no li deixen, li estan machacant i aquesta persona que no vingui a viure, a cos o d'una gent que al final té reladera del... que són hipòcrites, que no han fet aquests crims tan brutals com ell, que tenen molta cosa reladera, però no perdonen. En aquest context, és una persona que és un outsider, perquè viu en un barri d'aquests tipus suburbis americans, de les dones que fan tardes i que no treballen ningú i tal, que van al parc cada dia a portar el Little Children, que està veiculada a la obra En Tones Nens, i que estan perdent allà tot el Loremus per un superpara que arriba allà i que és el Patrick Wilson, que és el de Conjuring. Sí, sí, sí. És una persona molt jove, molt guapa i tal, i totes les dones aquestes, tot i que són dones molt hipòcrites i tal, perden allà, tenen uns somnis amb aquest home, només torrets, i estan condenant allà. Aquesta dona que vol escapar d'aquest tipus de vida, i al final acaba tenint una relació amorosa amb aquest home, intentant fugar-se, i tot això amb el trasfons del Pederasta, que intenten encaixar allà, que té una mare, la típica mare que fa el que sigui pel fill, que és el seu fill, i ella no és un monstre, i té l'hi guard. I en tot aquest context, es desenvolupa una acció que acaba en un final sense concessions aquí, perquè no explicarem quin és, però que t'acabaran a Pederasta, té a veure amb tot aquest... volàgine, diguem-ne, uns diàlegs magnífics, però molt, molt bons, diguem-ne, sense concessions també, molt així, muntatge ràpid, sense ser videoclip, en un llibre d'un autor, que es diu Tom Perrota, que es diu Little Children, també, i això, que veicula totes aquestes famílies que estan orientades a la cura de les nens i tal, i que tenen aquesta societat tan malalta, que no és capaç de perdonar, i que està condemnant allà el que és diferent, i el que té. I molt interessant, una tricològica, atorsions molt bones, que van justificar la nominació de l'Òscar, perquè en vull dir-te com el Pederasta Patagonista, el Pederasta Patagonista, i recomanable per això, per un autor desconegut, i que ha tingut molt, molt, molt de ressò. I ja hem arribat. Molt bé, fantàstic. Ens queden 20 segonets per dir adeu-siau. La setmana que venuissarem, perquè és que estiu, que ho sentiguem, que el dia 6 és, i llavors hi ha una acció exacta amb una altra cadena, i tornarem abans de la dalt, que ara tenim per parlar un parell de setmanes. Correcte, adeu. !!!
