Comencem un dia més Alba Vilònia amb la companyia del Nacho, Alonso. Hola. Com estem? Estic bé? Fantàstic. Ara ja m'incorporo a full. Unos dies que la feina i tal, però la ràdio és el primer. Com passo la llista? Qual dia que faltis? Pullastre públic. Té algun escarni o públic? Tinc un menys 5 com això. No et criticaré públicament durant mitja hora del programa. Com aquí parlem de la nostra vida privada. Tot l'opitxó que té aquesta persona. És pedagògic. No ho faríem, això no ho faríem mai. I el David. Què tal? Tot bé, maco? Sí. David Montaner. Va servir-la a vostè. Molt bé. Avui tindrem un programa bastant variat. Començarem molt molt artístics, parlarem de Velázquez, de l'exposició que hi ha al Caixaforum. Passarem d'un costat a l'altre del passadís. A tu l'ús l'ho trec i l'has parit de Montmartre. No és de respecte al passadís. Exacte. Directament hem de canviar de zona i dos exposicions meravelloses, les dues. I que farem un esment interessant. Està bé, està bé. Velázquez em fa gràcia. Estava la pena. Tu l'has vist? Sí, sí, sí. Una la vaig fer per Nassos. Jo soc molt de tu l'ús l'altre i tant, m'agrada molt, però Velázquez, que jo no soc era del segleador, que m'agrada, no em desagrada. I tal. Vaig dir, ja veuràs, no? O es passa molt bé? No, és correcte. Ja ens ho comentarà el Nacho i ho parlarem. El teu fill es parlarà de llibres de Tus Ojos 100.000. Ah, perdó, Sus Ojos 100.000. Doncs ens ho comentarà ell, abastament. Del Fernando Delgado. Fernando Delgado, va bé. Mare mio, Zorin, 2015. Ah, molt bé, fantàstic. I pel·lícules. Doncs farem una mica de coses actuals i una mica així més antigues. Pararem de Maria Antonieta, de la Sofia de la... Mics-mics. Aquesta és el 2000. Sí, 2001. Però més o menys que estem dins del segle XXI. Pararem de VM Rhapsody, que és una novetat, també, que el Nacho ha vist. I el David es parlarà de Outlaw King, Outlaw... Estic jo amb l'anglès, el Riproscrito, que el canviarem. I altra Fidenidad, també, una altra. Sí, també la... Més o menys del 2000. Sí, sí, sí. Exacte. Sí, pel 2000. La máquina del tiempo solo me dejó llegar hasta allá. Hasta ahí, ¿no? I de sèries, parlarem de The Bodyguard, doncs, el guard d'espaldes, i Arde Madrid, una cosa canalla, canalla del senyor Pagoleón, que parlarem. A més, és curiós perquè t'he de veure des del món del cinema, perquè estem parlant de l'època de Garner, va estar a Madrid, amb la Madrid dels anys 60, franquista, i és un deliri a vegades de pel·lícula, en la sèrie, i ja ho veurem, ja ho explicaré. Per tant, bé, doncs res, hem de parlar d'aquestes cosetes, i el millor que farem és això, i posarem musiqueta de Queen, perquè me'n reabsodi, lògicament, doncs sonar per aquí... El millor concert que he vist jo. Per mi sí. El de Queen. Per mi és el millor. El millor que he vist mai. Sí, sí, sí, sí. S'ha de donar una conta amb ella, de saber que hi ha una altra. Sí. Clar, clar, clar. Va ser l'única vegada que va venir, em sembla, a Barcelona. Jo no recordo altres vegades. Jo sent-la que no, eh. Va ser el camp del Barça. El ministeri. El ministeri, perdó, si el ministeri tens raó. No, el camp del Barça va ser el concert aquell que va venir, Bruce Springsteen, Tina Turner. Sí. Era un tipus Life Eight, que era una altra. Si no me'n recordo ara. No. Però si l'ha d'unir fer, fer una història d'aquestes, i també hi t'he de passejar. I mira que jo no he sigut massa de concerts, eh, però els que he anat a veure... Però és que tenen un directe brutal. Allò era bastant. Ja ho han de tenir. Va, ho recordarem ara, com parlem. Molt bé. Però comencem parlant d'art, eh, que sempre Velázquez i el siglo Dioro. Exacte. Caixaforum, no? Caixaforum és una moneda a l'aire, no diguem, no sabem el que passarà. Sí, és cert. Jo he comentat vegades els expos d'aquestes que tenien molt de bon bori i no, però aquesta sí. Aquesta han portat quadres d'emocions prou, però quadres que són, aviam, dels bons, diguem-ne, eh, perquè hi ha tres, hi ha la Sopo, el Felipe IV i està Marte. Són, veritablement, obres importants. Tu veus, no sé què tenen les obres importants. Sobre els grans, ni que siguis molt entendido o no. Això t'enganxa, la vista va cap allà i dius, això té alguna cosa, no? I les restes pinturals, tothom ja no ho tenen. Tot i que hi havia, hi havia unes setanta obres semblant total. Sí, al voltant de 72 em sembla, no m'he equivocat. Magnetisme, té. No, i eren, eh... Cuadros importants, eh, hi havia pintors no tan coneguts, però bueno, que l'an tal, però hi havia anticianos, hi havia zuberans... Rubens. Estàvem a Rubens, sí, un molt conegut de Rubens, i una que em vaig quedar de Murillo, de Murillo, la Sara Família de Pajarito, que és molt coneguda, que és molt molt coneguda, amb expressions populars i tal, que han retirat quadros del Museo del Prado, on bons. Sí, de qualitat, sí, de qualitat. I, a més a més, hi ha col·leccions que estan per allà, perquè hi havia aquelles diapositives que posàvem, saps allà al centre, que els quadros estan a... Edinburgh, sembla, o un asco a Edinburgh, no em recordo. No, no, no, hi ha un altre al Museo del Prado per allà a Marlondres. Hi ha uns quants que estan gavint de fora. Hi ha quadros que són de fora, no? Clar. Hi ha altres diapositives, no? Tota l'art del siglo de Oro, maltenebrismo, les sombres, que és impossible. Si la realitat fos així, les junts i ombres... Faria por la vida. Faria por, però seria tan bé fascinant. Ara, quan ens estem veient, imagineu-vos, que hi ha aquesta... Es contrastos, no? És com l'explosionisme de la Mancha, per exemple. Sí, sí, sí. Una altra línia, però sí, correcte. Més fora, això és color, no? Els quadros aquells que eren el Ticent... Sí, sí. El que es diu és el color oscurt, no? Aquests cops no de llum tan bèsties, no? Aquests focus de llums, no? Sí, sí, sí. El barroc a la Fia Cap, no? Sí, sí, sí. A més, em va fer reflexionar també tota aquesta sexualitat que tenia aquella època, amagada, amb amisticisme, amb el nou femení, no hi havia manera de veure un nou femení... Quina època estem parlant? Estan parlant entre 1.500 i pico i 1.600 i poc, diguem-ne, no? Això ve a col·lació, perdona... És el segle XVII. Això ve a col·lació amb el llibre cada... XVI, XVII. Ah, molt bé. Finals dels XVI, principis del XVII. L'economologia dels pintors, dels ordres i tal. I això, el nou femení, i coses com l'extasis místico del santo de turno, que estan allà, dius... Aquest senyor sembla que s'ha pres alguna cosa més aviat, no? Sí, sí. O que t'enorgasma directament. O que t'enorgasma directament. I un quadre que em vaig quedar a dir que això... És que això ara queda així, però en aquella època no sé què pensarien. El quadre aquell de la... Hi ha un estat o de la Berge, que cobra vida, un miracle, i que té el pit fora. Ah, sí? Llavors li surt un ratx de llet. Sí, i va parar... I va directa a la boca del santo de turno, que està allà, en pleno èxtasis, i llavors... No, és estranya. I arriba. Tu veus aquest quadre, dius... Això era d'Antonio Cano. Sí. S'Antonio Cano era molt... Era tan místic que es passava de místic, que anava molt més enllà. Dic que això és un... M'asseu marciano, no? D'això. I els colors aquells que... Que sembla com de xerra de greco, o que va conèixer caravaggio, aquests colors tan pasteles, tan... Saps? El quadre que es veu, que es veu el cabell, aquell cabell... Saps? Sí, de veritat, que sembla com si fos un postizo, que està fora del quadre... Ah, sí? Sí, sí, sí, sí. Que tingueu... És veritat, que és molt potent. Un protagonisme i tal. Bueno, hi havia coses, ja dic, molt... No és tanta, eh? O quan t'explicen allò del... del... el cavall aquell de la infanta, que és un dels quadres i tal. Aquell, tu el veus i dic que és raro que quadre, no? De l'infant, no? És un infant. És un infant. El Baltesar, no sé què, no? Sí, és un nen, és un nen. Bé, correcte. Llavors, què passava? Aquest clar, això està pensat per decorar palaus i coses d'aquestes. Resulta que això tenia clar les pares del palau, eren d'una alçada increïble, i aquell quadre està pensat per posar-ho a dalt de tot. Llavors sembla que el cavall, un efecte hòstic, sembla que el cavall, digui, hòstia, però esclar, les coses també, clar... Sí, sí, sí. Això es diu perspectiva alta. Perspectiva altíssima, sí. És a dir, que ara està així perquè et digui aquesta sensació. Exacte. Totes les sensacions tirades a terra allà, mirant l'anglada... O fins i tot amb escultura al Michelangel, perquè té aquesta cara i aquestes mans, perquè hauria d'estar col·locat a sobre del que seria l'absist de Santa Maria de Fiora. I hauria d'estar com a 10 metres d'alçada i s'hauria de veure la cara i la posició i com la distància en el nostre ui de forma. El nostre ui no és recte. El nostre ui és concau. I a partir d'aquí genera unes convecs, i a partir d'aquí genera unes formacions, i això ho saben. És brutal, eh? Tot això dius... Aquesta gent hi ha una feina aquí al darrere, i un talent al darrere, perquè tu veus com pinten i pinten, que a més a més pensen en coses d'aquestes. Sí, sí, sí. I a més a més el simbolisme d'aquests quadres, molt simbòlic i por sota... És que és curiós, perquè aquí, amb aquests quadres, totes aquestes segones intencions les plasmaven, ja no en la tècnica, com es va poder veure després amb els pintors de finals del segle XIX, al XIX, ja no em faig dir... Però ja està parlant de l'impressonisme... Sí, tot això. Allà m'ho incita la tècnica per provocar aquí, allà al quadre. Aquí no. L'esplat de color... Era una mica com la censura del Tensor franquista, que miraves de burlar-la d'alguna forma, però sense que es notés. I aquí, pel que en dius, és el mateix. Ells pintaven un quadre, aparentment, molt realista, perquè eren molt realistes, i per exemple, el Velázquez de Minçó en un quadre, que es diu Inocencio de Simo... Sí. Aquell li van presentar el Papa, era un papa. Quan li van presentar el Papa, el va mirar, i que és bo que era més llarga que un dia sense papa, i va dir, no m'agrada. Diu, demasiado, de verdad. Ah, mira, quina frase. És que Velázquez tenia un punt de... Quina frase més... De ser més realista i massa del poble. Velázquez era massa del poble, representacions de les cares, molt bé allà, també. I salveu una cara així, com de malvig. Sí, una mica garrulo. I de mala persona. Aquest joc, Velázquez ho fa molt, té molta mala gent amb això. I és un quadre, no pots dir... És que jo què sé, la deuxava amb la forca i el cuernos. No, no, no. Està clar. Sí, sí. Molt bé, els rostros en Velázquez, són meravellosos. Una manera que dius, ostres, que tota l'expressió de l'ànima estan allà, i estan allà, en totes les bolses, aquests de sota dels ulls. És perfecte. L'expressió i tal, i allò està tot. Sí, sí, val la pena. A més, a més, a dir que a nivell econòmic, 5 euros, i si és client de la caixa... Gratis? Gratis, i si un és client de la caixa, ja està, perquè nosaltres anàvem tres. I un, jo tenia l'online, però no trobava la tarjeta i tal, i dius, és igual, és igual. Diu, com és aquest client de la caixa, vosaltres convidats. Sí, sí, són bastant elàstics amb això. Però no són gaire punyateros amb les entrades i tal. Ah, d'ocelles fundacions? Sí, sí, sí. No, però està molt bé, és una exposició molt sencera. Abans d'acabar, just ben acostat, on t'estava aquesta de morillo, es veuen les caixes, vas fixar en el detall, es veuen les caixes, on estan les peces, que van venir. És una cosa molt interessant, jo explica, allà que diu que hi ha un conveni amb el Museu del Prado de qualsevol exposició que ha de veure amb obres seves, de Velázquez, solamente poden treure set. De Velázquez. I llavors, les set que hi havia amb les posicions primeres, és que aquí estan col·locades a l'esquerra, fent la volta, que es veien així, com separades, eren del Museu del Prado. Hi havia una que estava més capa dins, també, i era la vuitena, que no era del Museu del Prado, que era el Museu de l'Ondonera. Però solamente poden sortir set. I llavors es fa la triomba, evidentment, no sortiran mai les menines i les irlanderes, tot això no sortirà. Ah, no sé què sigui una cosa molt determinada, o molt important, o que ha sigut un intercàmbi, et deixo a la Joconda i et passo, no sé, les menines, clar. I llavors, aquests truques, dius, exacte, em diria que és nivell, imagino que segur que es passen els pantalons, és que em portes aquí a la Joconda i aquí és... Bueno, escava el Museu del Prado, aquí, a on sí, i això no treuran de lloc. Està clar. Bueno, val la pena, una de molt bona. Bueno, i seguim el mateix carrer, diríem d'on estàvem a primer pis, pas al davant, em vas a Toulouse o Tregui, l'esperit de Montmartre, seré curt amb l'explicació, perquè sé que la voleu veure i tal, tampoc. Aniré més enllà. Crec que aquesta sí que ha de ser guiada, al igual que a la de Velázquez està bé que et guïn... Per favor, hi ha guia, la de Velázquez? Sí. Però guia de persona o audioguia? Suposo que tot. Sí, sí, hi ha de persona, però a persona que la Velázquez ja s'ha plorat fins al març, que ja no hi ha lloc, als grups que hi ha. Jo, si vols mirar-ho, hi havia molta gent. Tu pots anar per lliure i llegir, perquè tot hi ha d'explicació. Sí, hi ha d'explicació. Pots anar per lliure amb l'audioguia enganxada, i, si no, que t'ho expliquin. Ja està bé. A veure, és el que sí. Pots anar fent el pirata de les explicacions d'altres, que així em faig el carrer allò del cavall, i tot allò d'allò d'allò d'allò... Aquesta sí, però en canvi de Toulouse o Tregui, sí que recomano que aneu guiats, perquè hi ha molta xicha per explicar-hi molta cosa, i llavors no és solamente Toulouse o Tregui, és Toulouse o Tregui i l'esperit de Montmartre. Aquesta li queda menys. Li queda el 20 de gener. El 20 de gener, o així, l'altre és fins a finals de matres, però aquesta li queda menys. I llavors és un recorregut, no per el Toulouse o Tregui, que seria el més famós és el Toulouse o Tregui dels cartells. Sí, això tenim. I aquí podem veure l'Averystit Bruan, la de la gent d'abril, totes les típiques conegudes que podem tenir com a referència. En canvi, la part pictòrica, que és molt bona, que si la gent no la coneix, jo convido que coneixi la part pictòrica de Toulouse o Tregui, doncs no està gaire present. Llavors, què és el que passa? Hi ha tota una informació molt, molt, molt important, al voltant de Montmartre. Però, clar, hi ha coses que, si no te les expliquen, ja vas trontollant. Per exemple, et col·loca, en el primer de tot, un quadro que hi ha a banda esquerra, que l'han ampliat a la dreta, en el que veiem Montmartre, veiem la gent ballant, una mena com de dansa simbòlica, per sobre del que seria el turó de Montmartre, i veus una vaca que està com enfadada, una vaca que està parida d'una en volta. Si no, t'expliquen que jo és la baixa engager, que és la vaca enraviada, que té a veure amb el nom que li posava un escriptor francès, els pintors de Montmartre, que volia dir menjar de la vaca enraviada, que volia negociar com menjar de la vaca malalta, la gent que no tenia diners, no entenen per què aquest símbol. És a dir, com una vaca enraviada és sinònim de pintor pobre o pintor buem i de Montmartre. Hi ha coses una mica potentes amb això. Jo insisteixo que és important que us guin, perquè si no, malament... Com per exemple, quan arribes a l'Eixat Noir, que és un cabaret conegutíssim d'aquella època i tal, hi ha una cosa que es diu en les arts incoherents, que és l'inici del surrealisme i el dadaisme, que passa molt aviat, tu han d'explicar. Hi ha unes peces que dius que hi ha aquí i tal, però són cosetes que jo recomanaria que si us guiessin millor que millor. Aquí sí que us demanaria que anessis guiats, que està molt bé, visualment és molt maco. Molt bona recomanació. I llavors també hi ha molta cosa, de no solamente a Toulouse d'Otrec, però hi ha molta cosa d'un senyor que es diu Teofil Stainland, que és un altre cartellista i pintor meravellós, i que val la pena també que guaiteu. Quan veieu això de la Stainland, mira el que val la pena, ja fa cartells, fa pintures, una persona que li encantava en els gats, i llavors fa uns frisos per l'eixat noir, que estan posats per allà, que són autèntica, meravellós. Els gats jugant amb la lluna, com si fos una pilota, fan aixem les mans. És una autèntica meravella, el que hi ha. Hi ha part dels cafès i dels cabarets i tal, està tot ple de cartells, mentre sona de fons la Marlene Dietrich i tal, li va sonar el Can Can, i una mica fora d'època, però bueno... Però cantar una cançó del Molin Rouge i tal, és la veu que la sents que és d'ella, però que sí, que una miqueta, però sí, és aquesta cosa de la Belle Epoque, que la fan un batibull, i vinga... A l'autòmeti guaià. Entre 80 i 1920. Vinga, 40 anys de Belle Epoque, és això, però bueno... Deixem-ho així. És una cançó, és una cançó de... Fins quan és? Fins el 10 o així? Vinc de gener. Perdona, la Belle Epoque, fins quin any? Sí, cap al 10. L'altre és una altra cosa, està vinculat amb l'Ardeco, amb línies, un altre moment... Que també es podia parlar d'una mena de Belle Epoque, però és com una regeneració, que és una altra història. Bueno, doncs ja he dit que val la pena. Ja en parles una miqueta fluixa, és una part del circ, per exemple, que és molt fluixeta, i una part de teatre que també és fluixeta. Però hi ha com tot. Però en canvi, la part del cafè és absolutament espectacular. Tens allà totes els cartells, no... És una meravella, no? Val la pena, val la pena... Que ho veieu, i una mica, doncs, que es mogueu per allà, no? Si val la pena. Bueno, doncs, això, seguim parlant de llibres, en mis ojos, en mi, o en ti. Sí, del Fernando Delgado. Delgado. I per què he comentat abans que tenia algú a veure amb aquesta sexualitat i tal, perquè aquí ens parla de la història de Santa Teresa de Jesús. Adiós. I... un capallar que deia Jerónimo Gracián. Que va existir aquest home. No ho sé, m'he documentat. No, no, jo pensava que el millor no fos que algun que... No, tinc la sospita que és un... Personatge, no? És un personatge, però... Passa de noixos reals, no? Sí, és com la novel·la Victus, que el protagonista resulta que sí que va existir. Però en aquest cas diria que també. Ara bé, no he dit més una novel·la. Llavors, a partir d'aquí, està tot novel·lat. Però l'autor, el Fernando Delgado, el transmetre molt bé. A més, està escrit amb llenguatge, amb encastallada de l'època. I llavors, esclar, això ja... Això ja et sumargeix. És un llibre que he trigat i reconec, anys, en llegir-me'l. D'acabat ara, perquè... Com que anys? Que has de deixar en tu, agafant-lo, deixant-ho? Sí, sí, l'he anat agafant. Ah, vale, vale, vale. I ja t'he intercalat molt, entre mig, però m'he anat quedant al fil, no? I... És un llibre que està narrat i que ens explica la història, la relació que van tenir la Santa Teresa de Jesús, o Teresa de Jesús, i aquest... i aquest girónimograciant, que va ser una mena de... Diguem-ho així, avui dia, com ho podríem dir, com director general de la seva ordre. I sobretot la novel·la... són dos històries. Una, la dels relators, els que relaten la història i la de la pròpia història. Vale. Perquè és un cap allà que va per a un convent i que... ell narra la història. Fa un estudi sobre aquesta relació que la vam entre aquests dos personatges. Una relació que tot i la diferència d'edat, perquè la Santa Teresa de Jesús ja, en aquest cas, ja tenia 60 anys. I el protagonista masculí tenia uns 30. Ui, la Teresa... La Teresa i el Jero. La Teresa i el Jero aquí. Hi havia xispes sexuals. Sí, sí. Però no va anar mai a més. No va anar bé. Perquè, evidentment, utilitzaven aquella poca i hi havia... com avui dia, hi havia una caverna mediàtica per mèdia que utilitzava tots aquests rumors. A més, era més fàcil. D'alguna forma, si m'apures, era molt fàcil propagar rumors i dir tu no tenies els mitjans per contrarrestar-los. Perquè qui tenia, diguem així, l'oficialitat dels rumors, els altres no tenien mitjans alternatius. No és com avui dia que tu pots... Sí, sí, els diaris... els diaris oficials, però després tu tens webs, dents mentideros, ja que sé, tipo, socials per desmentir o per contrarrestar-los. Sí, pots servir un canal de comunicació que no volien, doncs no feies. No, quedaves tallat. Llavors, la Congresió de la Santateria de Jesús eren els carmelitos descalzos, descalços. I hi havia, sí, carmelitos descalzos. Hi havia els carmelitos calzados. Calzados, sí. I es veu que hi havia, com els d'origenaris, els calzados i van sortir de les descalzos, que hi havia, allà, unes trifulques, però violència física. Sí, sí, sí, bo carrer, en l'època. Sí, sí, mai millor dit. Una barbaritat. O sigui, hi havia... Jo crec que hi ha... tota aquesta Espanya cavernària hi ha bé d'aquesta època. Clar, clar. Hi ha bé d'aquesta època, perquè hi havia tràfic d'influències que vers el rei per... per... per... per que li traies els favoris a Fulanito o a Menganito Sí. A més a més, amb la... amb l'agraujant de que la rapidesa dels mitjans de comunicació no era com avui dia. Tu no sabies que li havia passat aquella persona fins que no revies una carta d'ella o d'ell podien passar mesos. I això, clar, consumia, consumia una desesperació. I tot això el llibre el reflexa. I ens explica bé com va anar... explica una mica la història de les dificultats que va tenir s'interessa de Jesús, en aquest cas, per poder anar a crear convents, perquè era com una mena obsessió d'ella, per anar... anar a crear convents, i d'alguna forma ell els anava, pues, administrant. Però arriba un moment que li fotien bastonades per tot arreu, els sagresten, els turcs... Bueno, acaba allò amb el rosari de la Aurora. Però el llibre està molt bé, jo els recomano, perquè voldria fer-se una mica la idea de la política d'aquella època. I la relació que tenia la política amb la religió que estava... era... era... estava tot barrejat. Avui dia podem dir que hi ha altres factors que estan barrejats en la política, l'economia i tal. Aquella època no. Aquella època era religió i política. Ostres. I... Cosa que avui dia, evidentment, ja no, ja no. La església ja no. Pots intentar aixecar la veu, té el tabeus, per per dir la seva. Però ja no... La gent se'ls escolti si algun cap allà o un bisbe deixa anar a un estil i vot d'alguna forma, ja és la meva, mira. El carca de torno, no? Aquella època no. Aquella època jo, o sigui, podies... et podien condemnar a presó per l'opinió d'un cap allà o d'aquí fos. I això era molt bèstia. I tenies que anar molt de temps. Esclar, m'estic vigilant. Aquella època, qualsevol cosa. I això a la novel·la ho s'ha de transmetre molt bé. Sí, sí, sí. Doncs fantàstic, escolta'm, una recomanació de aquells llibres, això que em sona, això que m'expliques, em sona que va ser premi... 2015. Però mira, que jo que se m'ha escapat, segur que no he acabat de llegir-lo. Bueno, doncs perfecte, recomanació. Comencem parlant de pel·lícules. Nacho. Magí Antonuate. Magí Antonieta. Antonieta. Que pesa de la còmola. Jo t'ho dic en serio, jo és que és una dona que s'enganxa i no hi ha res que m'ha girat aquesta senyora. És una còmola a la història d'aquest programa. A Los Intraslations. La gent va encantar Los Intraslations, i hi vaig avorrir com una mona, però profundament, eh? Sí, a les suicides. Ves parlant. La senyora de la còmola a la història de Babylonia té un rècord de que vam criticar una pel·lícula d'Eva abans que sortís, que era aquella del seductor. Ah, sí, és veritat, de veritat. Vam començar aquí tot en centre. Perquè la pel·lícula del 70, el Don Sigurd, clar, era d'una manera molt determinada i passada per la senyora de la còmola i tal. Sí, que això no l'he vist, directament. Vam començar a carregar-la, i he dit que ja hem arribat. Jo sí, la quinta essència, diguem-ne, que s'ha quedat la pel·lícula d'una vegada en cara. Aquella que sortia la Nicole Kidman, la versió que es va fer i que feia el Colin Farrell. Sí, correcte. Ara me'n recordo. Bueno, allò encara. Bueno, mira què vols que et digui. De l'esquip pensat a Lost in Translation, la Maria Antonieta aquesta és de l'última... Sí, del 2017, és l'última. Per mi és la... A mi de la estressa que m'agrada, tot sigui dit, aquesta del seductor de les 13. De les que em sonen d'ella, les vigentes lucides, la Maria Antonieta, aquesta i alguna més. Somewhere. Somewhere, ni idea. The Bling Ring, no sé què diu això. Fora això no sé com series, a lo millor, no? No, no, no, no. No és pel·lico de directora. De Bling Ring... Aquesta pel·lícula és del 2006, no del 2006, està amb una prova, de 12 anys. Una pel·lícula que sempre havia pogut jo veure, i a més m'ho havien comentat i tal, i bueno, d'altres a favor, en contra, és Sofia Coppola, que no hi ha dubte, diu que és Sofia Coppola, dius correcte, Sofia Coppola, ha buscat una manera moderna per anar a la història antigua, més rellessida o no, de pencom, diguem-ne. Per un costat, a certes, diguem-ne, sí que és veritat que tot el tema de vestuari, i tot el tema d'ambientació, i visita tot el tema de complasma, les relacions de la època entre una nena de 14 anys que a la casa anava amb el del Vinda de França, un imbècil, perquè és un tio que més a més que... que no saps si... que arriba el moment en què no acaben de consumar el tema, i ve el curs... el germà Gran de la Questa, que és cursís del rei de l'Edelfin, també, i l'agafen una part i demà va tenir una xarra ombra a ombre, i sembla que no es veu el que passa, però li explica a què ha de fer, i l'altra, llavors, fa el que ha de fer, però és que no ho sabies, no tenia ni idea del que havia de fer per estar amb una dona. Aquest nivell, però tal com tu muntes la pel·lícula, és que és així, però tenia una espècie de nuve, allà... Hi ha uns siletrats. Exacte, uns siletrats allà, que estaven allà, que si posaven allò a menjar a la boca... No s'hi xugaven el cul, també. Sí, en una cosa, clar, al final, clar... No feien re. No feien re. I que és una mica gordido, perquè aquí no té cap estímul de re, i acaba sent... No, clar, ja, aquí pots dir... Sí, però mira, estic desliurat i dono el cervell per... per fer altres coses, com potser el Lluís XIV, doncs... va arribar a fer, potser era un tio capaç, no? Amb aquella pel·lícula de l'amor de Lluís XIV... No l'hi visteu. Què va fer aquest català? L'Albert Serra i tal, era brutal, és a dir, és el moment que s'està morint i està en contemplant, això, com fa caca, com menja i tots els aplaudeixen, jo diria, clar, hi ha un cor d'una claca al costat seu, constantment, el que vius tu, res més, que, bueno, clar, també està amb una situació complicada. Sí, està final, ja, però... Perquè té una gangrena a la cama que diu... Però era gent que si tu, realment, aprofitaves la teva vinentesa, que era de que tu està fent tot, està a jugar-te a algú, que dius, estic, és que li pots donar el coco, però tot el sentit... Sí, sí, sí. No tens interrupcions per fer això. Però és com un múscul, si tu no fas bé, està tot el dia al llit, que passa el múscul, s'etrofia. Un que és una mica ja curtet, no necessita fer res amb la mà al cervell, però el tio està allà... Al final és jugador, el tio es jugava molt. Sí, clar, clar. Llavors, clar, aquesta nena arriba allà, i això sí que està bé, aquesta imatge de frivolitat que està aconseguida amb barrejar una banda sonora, més reici de no, amb laps... Sí, una cosa més moderna. Això et dona aquesta imatge de frivolitat, però una altra vegada no li treu aquesta estètica de videoclip, que, bueno, que tampoc... No, estàs veient, de vegades acompanya, i li treu, diguem-ne, el marc històric de l'època, i sembla que està veient una brícula distòpica, perquè veus una música moderna de los 80, perquè aquesta senyora és... 80, 80. Prost de 50 anys, i la música també s'ha agadat a tots, perquè, com de l'època, total, que... Bé, s'acompanya i arriba un moment en la paia, aquell de màscar i tal, que sembla que està... una històpia, diguem-ne, d'aquestes tipus que fan com una moda retrofuturista, diguem-ne, però, clar, tot això, com a exercici estètic, totes les coses són exercici estètic, que al final dius, bueno, queda una miqueta... És que busca molt aquest element estètic, constantment. Sí, llavors ha de ser molt bo. I al final es fa una mica de passat. Sí. Jo l'havia de veure, l'he vist, i la veia amb una esquip bastant crític, i el poc està tan malament, perquè jo em pensava en un desastre. No està malament del tot, eh. I et xeca volada cap al final. Sí. I que ja no fa malament la nena, no fa malament la nena. I per què ho fa bé la Quirsten Dans? Sí, ja ho fa bé. Si no és per ella... I l'actor també que fa d'Ollicetza també. Sí, també ho fa bé. No sé com és ella. Clar, també és això. La pel·lícula i la senyora Gópolà, és una mica com va. Jo saps què em va passar? Vaig veure la pel·lícula, i em va en el seu moment, quan la van estrenar, i em vaig quedar enganxat amb la protagonista, i em va exigir la biografia de l'Estefan Sveik, de Maria Antonieta. I va molt a pena exigir-se. Perquè li dona una profunditat al personatge que la pel·lícula no li dona. Mira, a aquestes és que tothom agrada molt a mi. Doncs llegeix-te aquesta, aquesta perquè està molt bé. Té un verbo molt florido, però és molt precis, a menys, no és erudito, ni nada. I està molt ben documentat. M'he emprenat molt bé sempre d'aquest. Jo no hi he exigit res. La Mercedes Milà és una forofa. Els programes d'ella Z, no sé què, per gràcies a l'Estefan Sveik. Sveik. En cantaràs Sveik? Bueno, clar. Sveik, no sé com es dirà en Suizo. Clar, això és complicat. Sveik, Sveik. Sveik, Sveik. Sveik, són més de la muntanya. Sveik. Doncs recomano la lectura de Maria Antonieta. Perquè l'explica molt detalladament des que la perra austriaca surt de l'Àustria. És que li deien així. Sí, sí, sí. La perra austriaca, no sé per què... Fins que ja és... Aquesta nena que hi havia també en un ambient tal i que vols trobar amb la realitat que acaba guió tinada, no? Sí, clar. Després, 9 mesos després, que s'han carregat. I és quan, realment, és quan, realment, el moment de més maduresa, quan el passa en personada i quan realment treu... Òbviament no pots estar d'acord amb el que és una monarquia absolutista, però pots entendre que els protagonistes de la monarquia absolutista doncs la defensin i la defensin en coherència. I és el que fa ella el final. I dius, ostres, doncs, xapó. Me la apunto y lo deslizaré como regalo de reyes. Molt bé, molt bé. Seré que hauran alguna conversa en què haig de dir... Fantàstic. Escolta... Però ha d'arribar els reis, Max, això? Arribarà. Si el missatge es repeteix arriba. Em sembla que t'ho passarà el ISBN del llibre. Molt bé. Jo es poso una cançó per veure si encerteu de quina perícula parlarem tot seguit. Jo crec que de seguida ho sabrem. Disney. Disney. Això és amb mala llei, eh? Escolta, escoltem dos minutets de Bohemian Rhapsody parlarem amb Rhapsody en qüestió d'un segon. Molt bé. Molt bé. Molt bé. És preciosa. És preciosa. Aquí estàvem muntant un pollastre. Estàvem fent allà més moves. Estiguéssim al concert que jo no estava. És una miqueta de sublimació. I hem de recordar que eren els senadors que ens cremaven els dits. Ah, que em cremo i tal. Jo no, perquè jo no fumava. Jo fumava. Jo portava en senador 86 i tant que fumava. Bueno, doncs parlem una mica de Bohemian Rhapsody, que és aquesta pel·lícula, de robot biòpic entre cometes. Bia, pica, no arribar fins al final, fins al moment de la mort, però està del 85, per entendre'ns, dins la castella de línia explicativa des del 70, l'inici del grup, fins al 85, al life, 8, i no arribarà fins la mort. Potser no han pogut entrar amb la part potser més trucorenta de la malaltia. Exacte, és una mica més fàcil. Més brotent de cuint. Evidentment, és a dir, de com es conforma, qui és el que els mou. Evidentment, les lluites internes, que això tothom... Jo ho sabia, perquè jo he sigut molt forofodat. No vas ser el primer que va entrar al grup, oi que no? No, no, no, és a dir, havien tocat els tres, em sembla, amb un altre grup, com es deia, el grup aquella, a principi, no me'n recordo, és a dir, ells tocaven amb un grup, així com de Roquerillo, de Brian May, el Roger Taylor, i l'altre me'n recordo com es diu, el Baix, no me'n recordo com es diu ara. I llavors ell, no, ell era un... No, vull dir que era de l'Ava, doncs, cantar, i tal, i això, però que es va oferir, quan un dels cantants d'aquest grup primer, que no me'n recordo el nom, exactament, i que a partir d'aquí, doncs, ell s'ofereix, i li diuen, però tu on te vas, amb aquesta pinata, clar, amb les drets, clar, és que el tio arriba amb la enxetanta, amb aquell cabell, així que portaven, i li diuen, que van hora, pobre criatura, i llavors estan al carrer, no? I li diuen, ah, doncs li m'agradaria cantar. Diu, jo seré el cantant, i tu, tu, conesa boca, i tal, i llavors li fa una demostració, que és el tio li fa... Tata, tata, tata, i li canta, clar, amb aquest toc que tenia... espectacular, aquest que tenia, 4 octaves, solamente de pujar. Això era... Això és inaudit, és a dir, això ni els cantants d'òpera, això podia tenir David Bowie, dins del Palau, no? Exacte, clar, clar, clar, és que té un registre brutal. Aquest home és molt difícil. L'únic home és el Michael Bolton, recorda aquell senyor del cabell rossos, que també tenia 4 octaves. Michael Bolton. Michael Bolton, senyor. És que cantés així... No, no, però tenia molta potència. Punes, home. Sí, sí, o la mare i la cara, i aquesta gent que tenen registres fins i tot impossibles, que són hiperagurs, no? Aquesta gent són un altre món. Aquest pavo resulta que tenia aquesta qualitat, i a partir d'aquí comencen a moure's, i, clar, és que com es conforma el grup, com va agafant el lideratge ell, lògicament, perquè és una persona carismàtica, perquè és un tio canyero, perquè és una persona que comença a veure's que hi ha coses estranyes, l'interessa... Molt culte, no? Inicialment sí, és una persona que li ha d'anar molt a l'òpera, que a casa seva sempre està... Bueno, no destaca gaire aquesta idea, però a persona amb coneixements claríssim, sobretot musicals, no? És que no, no, però és que ja van analitzar un programa que surt aquest de l'Opera en Texans. Ah, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Van analitzar, volem, i en Rhapsody... La cançó. La cançó, la van analitzar. Clar, i hi ha tota molta informació. La marinera, el que... No és la cançoneta així. No, no, no. Fan esment, fan esment una miqueta... De qui és Galileo... La que diu Galileo, Galileo... Moltes coses, ja n'hi ha. I llavors parla de certes persones, Déu, vinculades amb l'àmbit de la que seria la història o de les invencions i tal, no? I és això, bàsicament, com ell va evolucionant. És magnífic, com evoluciona també físicament. Sí. És el que deia. Estètica, sí. Com des d'aquestes grenyes, fins al que vei curi, al bigoti... Com el bigoti va dissimular una mica la miqueta. Sí, una mica la miqueta i això. Però és brutal, com en un principi, clar, és com totes de fer amb el personatge. Però no et pots imaginar que ningú pugui imitar també, perquè evidentment la veu està totalment masteritzada. És a dir, no és la veu de ningú que canta com a... com a... com a... com a cuin. Perdó, com a Freddie Mercury. No és el Freddie Mercury cantant. No, és el Freddie Mercury cantant. És el Taylor i... Ibrella May. Per tant, segur que ha aconseguit 50.000 les proves de gravacions, que jo que repeteix, repeteix, repeteix, per crear tota aquesta estètica, perquè és impossible imitar la veu. I, llavors, tot el que es fa, en cap moment, tant a dones que no sigui... Jo ho hauria de mirar, però un gaire bé posaríem el foc de quan s'equivoquen o quan hi ha un moment determinat que està engravant alguna cosa. Aquest element d'equivoquació és perquè realment hi ha hagut una gravació amb les multituds de pistes i que es va equivocar i fan això perquè és que és perfecte, absolutament perfecte, i ell, com actua, és brutal. És tota l'estètica, el moviment... és estudiat fins al mil·límetre. Jo pensava l'altre dia, dic clar, que... a passar del... jo que hem dit jo de Disney, que és una mica... Sí, sí, clar, evidentment. És una pel·lícula una mica tramposa. Havia d'aprofundir molt més amb la seva vida homosexual, amb el tema de la sida... Perquè el Rayan May i l'altre... No, no, no, cap d'ells, cap d'estrès. A més, eren uns tios molt normals. Sí, molt normals. Incluso no fa massa va sortir la vida d'un d'ells, d'un que no ha volgut saber... El tercer en discòrdia, no sé com es diu. El vaixista. Sí, que no ha volgut saber res més del grup quan es va morir el Freddy Mercury, perquè era molt l'Unya i Carme i va dir no, s'ha acabat. I el veus és un senyor així... De 60 anys que diries... El conductor d'autobús, per dir alguna cosa, eh? 50 milions d'euros a l'any en Royaltis, no? Clar, és a dir, es poden viure sense fer res, evidentment. Unica, quan va voler intentar formar-se, però impossible de trobar una veu, se li va proposar a George Michael i va dir que no. Va dir que no, perquè té una carrera bestial, aquest tio, i llavors, clar, no volia submetres amb un grup, no? Ògicament, com això, faria molta gent quan ets un solista reconegut i hagués sigut d'algú. Acostuma a ser rabés. Exacte. Fins i tot per intentar agafar algú. Algú va caure algun cantant de heavy, va fer algun concert, alguna cosa puntual per fer un homenatge... O de Gams & Roses, em sembla, que va ser un d'aquests. Alguna campana amb sona d'aquestes. No, exactament. I Brian May va fer un pari de discos després de l'amor de Freddie Mercury, que no va estar malament. Hi havia una cançó que es deia, no recordo ara la traducció, Tommachelovio Killju Aguashira, que deia que era una cançó dedicada a Freddie Mercury, que va tenir les seves relacions, va generar aquesta malaltia, que a l'època solament agafava... Era un dislo que jo, no? Sí, sí. Home, hi visc una foto d'una festa, que dius... No és clar, no és clar. Per això és el que deia. Jo se'ls deia... Però clar, aquesta, i m'ha quedat el dubte de la pel·lícula aquesta, si és que han volgut fer una pel·lícula... Vam fer una mica de decorada perquè sigui, perquè el productor no sé què, i el s'ha sortit rodó, ara dinem per què, o és que ho han pensat des del principi, perquè ara, amb aquesta pel·lícula que han aconseguit, que les noves generacions... Però quan no les generacions diuen, nens, nenes... Nens pendits, sí, sí, nenes. Descobreixi i estiguin flipats, perquè jo conec nenes, amics meus i tal, que no, evidentment, no coneixen qui, perquè tenen 12 anys, i estan flipats amb aquesta història, perquè ho presenten com un tio que pot ser el seu grup, i ho presenten amb magnificació molt gran. Clar, amb això, tu muntes una pel·lícula d'aquestes, redites qui, atagues per aquí, en aquest fenomeno així de fan preadolescència, i fas una actuació d'aquestes d'Òscar, que t'has posant en safada aquest gil·li d'Òscar, fas una pel·lícula de Rodona, que recaptarà molt, i mira, si ho has pensat, si has pensat com a producte de marketing, molt bé, i si t'has tingut una casualitat, molt bona, no? La part seva d'aquesta cançó de son és El Primer XI. Això va ser Killer Queen, va ser la primera cançó que va triomfar les llistes. Va ser la primera de totes, que van ser llistes americanes, lògicament. Perquè, mira, sapigueu... que aquí ja es veu element de les veus, no? Aquesta percepció, que t'ha empastat tan bé, i aquest gust per l'òpera que hi tenia. La part més rapsòdia va ser quan va evolucionar-lo, no? Bueno, doncs ho he dit. Canviem de xip, que se'n ens agafa el temps, i, bàsicament, recomanable, però el que diu el Nacho, una mica més suave, la havíem esperat també, que pensaria que seria molt més salvatge, al plantejament. El rei... Però escrit. Però escrit. Però ho dic. No, they're outlawking. Bé, aquí estem amb un producte de Netflix. Oh, no, Dios mío, suicidar. No, doncs no suicidis. Perquè el director és el David Mackenzie, que és el que va fer Comanxeria. Ah, bueno. Com torno a suicidar. És que no m'agrada Comanxeria, ho sento. No t'agrada Comanxeria? Ostres. Comanxeria va tenir, en el seu moment, aquí un... Sí, vevi un peu de ruptura. El Joan li ha encantat a mi, no m'agradava gaire. Jo em va semblar, però no ve bé bé. Tira, tira, no, no. Però sí que és veritat, no era el que jo estic a Manxesca. Estem a la facció avorrida. Estic parlant no d'un film com Comanxeria. Però bé. Un producte... de l'edat mitja, per dir alguna cosa. No està mal. No està mal. Jo crec que es pot veure i fins i tot es pot dir. Perquè no. Estem en una època just després... de Braveheart. Anda. Perquè els fets de Braveheart surten, però... Sabeu com tothom sap com a Braveheart, no? Sí, sí, sí. Una pata per aquí i una pierna per allà, no? Molt amola. Aquí es veu i hi ha un moment que es veu... una pierna per allà. Va bé. Però bé, ens parla de... com va quedar Escòcia després de... que els anglesos es van carregar, doncs, el William Wallace, que els va posar... en hacke, no? Sí, sí. I el van... Bueno, també en part, per culpa de l'aristocràcia escocesa, que va facilitar... perquè, evidentment, no era un d'ells. El William Wallace era un ple vell, oi? L'aristocràcia escocesa va dir, va, no, va, va, mira, us l'ho llevais, i equipava dimanant a Glòria, no? I d'alguna forma... reueu un moment que... Però, clar, reueu un moment... que el rei diu, vale, vale, us tornaré el vostre regne, el rei d'Anglaterra, però no. Els va enganyar i s'ho va cadellar. I aquí van dir, hòstia, així vam fer el pena, deixant que apelessin el William Wallace, i arribar un moment que... O sigui, arribant a la conclusió que vam fer el pena, i jo ens diuen, ara, que ens ho posem, que ho fem nosaltres, això que va intentar aquest bon home, no? I... Bé, i ens explica la història del... del candidat a rei, que eren dos candidats, vale, i el que acaba sent candidat a rei, que és aquest, com es diu, Bruce... Robert de Bruce. I que el protagonista és el... el... Chris Pine. Sí, sí, sí. M'agrada aquest actor. Sí, sí, és un que m'agrada, sí. I l'actriu que fa la seva dona, perquè és un matrimoni així... convengut pel pròpis rei d'Anglaterra, quan els acaba de derrotar, diu, va, tu casaràs amb aquesta. I aquesta, no sé, és la meva fillola. Ostres, tu, a quin paper agafa la dona aquesta, tu? Molt bé. A més, una noia... No pot ser que sigui guapa... Ostres, té una potència a la dada. Ostres. Anem a buscar-la. Sí, sí, sí, molt bé, molt bé. No diu el nom, doncs... És que no recordo un nom. No recordo un nom. A dir, potència, i el Nacho ja diu... No, no, però potència... Què els penseu que és això? És un bon exemple de la anatomia femenina. Clar que sí. Sí, sí, sí. L'Òrens, puc. Sí, puc. A veure... Això mateix. No, perquè és que no sé qui és. Sí, sí, no, no, és molt jove, eh? És molt jove, molt jove. Es reflexa la diferència d'edat, perquè el Cris Panya té 30 i pico, i aquesta noia té 20 i pocs, que es porten uns quants anys. Però, ostres, molt bé, i és totes les vicissituds aquest rei de fer tota la trama i tota la invasió que les coses estàvem veïda per... per... per anglesos, i per donar-li la volta al mitjó, i no explicaré res perquè la història és coneguda. Clar. Doncs de tornar a recuperar la corona escocesa durant 400 anys, més. És la que feia Lady Macbeth. Sí, és veritat. La pel·lícula m'encanta aquesta tia. Doncs aquesta actriu és boníssima. Doncs jo la sé veure una vegada. Que va ser l'any de... Mireu aquesta, també estàs molt bé. L'any de l'Edivert... La pel·lícula no és tan pertenciosa com pugui ser... a Briefheart, eh? Clar, però a mínim està la ambientada. Les batalles són més casulanes. Però jo la trobo molt rodona com està acabada la pel·lícula. Molt bé. Sí, jo se la diria que sí, que por ahí, en ronda, eh? Em va fer molt pes. Molt pes. Molt bé. Potser és que també és una debilitat meva, aquesta època, no? Clar, però la pel·lícula està bé. Potser un bòdrio, eh? Jo crec que els de Netflix van polint. Sí, perquè les primeres té la botella. Sí, jo d'Anny Leighton, Anny Leighton, allò... Aquí hi ha molta pasta mental. A veure, la somra de la Leia, aquesta espanyola, que ha fet el Dani de la Torre i tal. A mi em va agradar. La del Justo Sart, la persona dels anys 20, anar aquí a... És de Netflix. A mi m'agrada. Hi ha una mica... Les dolents són molt dolents. És com si paréssim amb la Bòfia de l'època franquista, previ, lògicament, però que també era molt fista. Exacte. Té un punt gangster, però estem els anys 20, a Barcelona. Sí, té un punt així com Castizo. Però a mi no em va desagradar del tot. Aceptuant alguna coseta, doncs vinga. Ho farem. Altafidelitat, Nacho. No me'n recordo gaire. Com ella romàntica, per gent que té entre 30 i 40, que comença amb problemes a la vida, començar a plantejar-se... Jo, quan la vaig veure, tenia aquella edat. Sí, igual, sí, coincident. Llavors, ara la tornes a veure. Ara ja has passat. En anys després... I dius, quines paranoies. Tu veus una altra manera, perquè ja no tens aquest neguit, aquestes coses i tal, però pots entendre. Hi ha coses que de vegades es mantenen, diguem-ne. Però, bueno, anant a la qualitat de la pel·lícula, estic fent press, que és un món director, evidentment. Sí, sí, sí. No és que sigui una de les millors pel·lícules, però bueno, s'aguanta bé, s'aguanta bé. Molt directora d'actors, però aquí, gàpia de fi, és... John Cusack, la unista. Total. Parlar en primera persona molt de vegades de la seva vida, de les seves examants, de... La primera pel·lícula del Jack Black, també. Era la primera del Jack Black. Que jo conegui, no en sí, la primera, però... El vaig veure en un fil. Llavors, bueno... Monten una història senzilla, que d'uns personatges són una mica perdedores, que tenen una botiga de discos... Això és el que me'n recordo. I que són, bueno... uns integristes del disco de vinilo i dels grups i... Però en aquella època, encara, el vinil, encara... Sí, sí. Aquestius només venen el disc a la persona que el s'hi agrada. No és només dir... És una gravació que es va fent un mes, no sé quantes copies... Sí, sí. Una cara ve de no sé què tal. I llavors no es venen si el que va comprar... És mereixador d'aquest disc. És briquis. Fotrar un negoci de les cabres, no? Estan vivint allà una mica els dos tios. I, a més, amb aquest tio té el problema que totes les dones li deixen i ha tingut una llista de dones que han acabat la seva relació i tal. I el tio repassa la seva vida. I, bueno, una història de guió que està bé, que és amable... Sí, surt un paper que diu... Tens robes i unes grenyes allà, i el tinta rara. La catena de Cittallons, també. Això ho recordo, eh? L'hauré de repassar, però la tinc a casa. És també d'una època, eh? Perquè ara ja hi tu la veus i ja no és dos mil i poc. I ara les coses no són així. Nosaltres som els dos mil i pocs. Coses universals, bueno, sí. Però hi ha el tema que té piterpanisme, d'aquestes gent... Que no vol créixer. Me quedo en caso, me voy de jugar. I una de les que li deixo li diu... Però què me dejas? No sé què? Jo no he tractado bien, no sé qué o tal igual. Diu que tu, antes, tenías sueños, tenías futuro. Diu, ahora no tienes nada. Y solo tienes estás ahí. Como una especie allá en la tienda y tal. Que no diguem que eso... Pots entendre o que una dona et digui això. Perquè les dones a vegades veuen una cosa d'una altra manera diferent. I li ha deixat d'agradar per això. Diu, és que t'has quedat estancada i no tens futur. No, ja no que hi és un xapornada. Clar, és un estado de piterpanisme. I ja saps, alguna vegada s'ha massat les frics i tal. I, bueno, el tio va repassant. I és moltes vegades infantil. I com es tracta, i com es relacionalitza el tio. I com busca, i tal. I a final, missatge a final de que ell està buscant un ideal. I jo, al final, diu jo... Volia viure sempre en voltat de l'enferia fina. Però resulta que van les dones i estenen aquelles calces de cotó horribles que les estenen a la dutxa i tal. Diu, però al final, és que això és així. Jo, bueno, doncs... És assumir la ruta. No, l'altre és un ideal, i al final es queda amb la última etal. Sí, és una comèdia amable. Tu si te'n recordes, risc i business. Després és risc i business. Sí, sí, sí. Hi ha molta gent així. Hi ha molt pitermalisme, avui en dia. Jo conec amics, no ho diem. Però que han de viure així, diguem-ne. Nosaltres, no? Nosaltres també, eh? Creiem que som... Jo crec que tenen la percepció de que... O jo ho noto, jo em sento més jove de la del que tinc. Això és una altra cosa. Sí, però això passa a la meva mare. Jo em sento més jove fins que em miro el mirall. Per això que dius, tio, ja tens el que tens, no? Vull dir que per la teoria, aquesta percepció és una mica... Bueno, és el mateix, però és un altre concepte. No, no, perdona. Perdona, fer un petit incís. Jo veig fotos del meu pare de la meva edat i el veig senyor. Jo em miro el mirall. I no em veig senyor. Però perquè vestim d'una forma més més actual, perquè... Més si us he igualat més tot. Sí, sí. Físicament estem millor. Vull dir, la gent abans feia treball físic molt fort. Molt fort. De seguida s'arrogava molt i això a la cara. I, a més, en aquella època, tampoc, els homes no es cuidaven gens ni mica. Em refereixo, s'afaitaven i es fotien alcohol. Vull dir, per acabar, ara, vinga! Vull dir, a l'Obèstia, no? Vull dir, alcohol perdia. No, però aquella esloció és... Sí, sí, era... Surties corret. Napoleon, no? A veure, que esloció és Napoleón, no? Floyd. Floyd, no? Jo l'havia gastat. Floyd l'havia gastat. És que m'han dit, treus això? No, trobes el metro ara, macho, i... Mon pare tenia una cosa d'aquella, una loció d'aquella així de gran, de litro, que es deia Napoleón, que era de color blau, que jo et foties, tio, i de pitjor que tirar-te i jo se l'impecristores a sobre, tio. Era una cosa... Surties disparat, jo amb 3 anys, recordo. A l'època es tampoc havia de s'afaitar. No hi havia molta cosa. O això, o el Floyd Blue, o com es digui allò, aquella cosa, no? Fio de l'alien, vamos. Bueno, bueno, el mundo de las de esto. Bueno, re, dos minutets, es queden tres. Vols parlar de DEMODIGUARD, de Arde Madrid, parlem del que... Sí, parlo del DEMODIGUARD. Més que res, però ja la setmana que ve comencem amb el DEMODIGUARD. Ui, la orella. Doncs, bueno, Arde Madrid és una proposta per aquestes sèries de Movistar Plus, ara que també està molt de moda, aquest canal, i promocionat per ells. I, bueno, li he donat a Paco León i m'imagino bastant de llibertat. I a Paco León ja sabem com funciona, no? El camina... O revienta. I l'altra, com es deia... Qui, qui, l'amor s'hi ha fet. Sí, però la primera és que hi ha dos de la Carmina. Ah, Carmina i Amena. Exacte. I llavors, clar, ja ho sabem, però amb els trets, aquest noi és endalús, una família, si la mare és així, com una sortida al fill, ja ho entenem, no? Però així la seva mare, autènticament, és real. Està al qual... Sí, sí, home. Més fineta, però que, bàsicament, és bèstia, vull dir, que una entrevista que va tenir que sortia a ell, la seva germana, que és la Maria León. De Jalair, també. Era de Jalair, i tal. Sí, sí, que la seva mare li fotia vantallots. Vull dir, calla, bump, li fotia un cop, i no sé què. Vull dir, era d'aquesta manera, era una relació com molt canyera, no? I, bueno, i per tant, però, bueno, al fons, clar, evidentment, els estimava, i s'estimaven d'aquella manera, doncs ja està, genial, no? Aquí, clar, és un altre element, no? És blanc i negre. De principi, ja és molt arriscat, fer una sèrie amb blanc i negre. Són capítols de 30 minuts, són 8 capítols, la primera temporada. I tot passa al voltant de la casa de Begárner, l'any 1960, home, sembla que és, no?, a Madrid, eh? A la... a la... Exacte, i el que passa, no? Ja sé que Begárner estava enamorada de los Ole, Toreros, Jamón, no sé què, aquesta cosa molt castissa i molt determinada. Recordem el Dominguin, que va tenir un rotllo, una següent història i tal, no? I llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, doncs, el que passa al voltant, què passa? Aquesta dona és americana. Hi havia aquesta història, no? Sí, sí, sí, sí. Això la passava a la piedra, el tio acaba i se levanta, i la tia on va, si duu conyó a on va a ir, a comptar-lo. Ah, hosti, ah, pues no, no, això no sabia, això no sabia. No, no. Doncs, bueno, sabia que va estar liat i tal, i que no sé què va passar després, amb la següent història, amb la... amb la bossè, no sé, no sé, mai. Però, igual, qüestió, que el tema és aquest, no?, que està anant amb aquella situació, i llavors, clar, ella està allà, i el règiment, el règiment franquista, infiltra a una noia, dins de la Casa de la Bagarrer, perquè, per tant, són comunistes, són americans, no?, la... I lògicament, i aquesta, llavors, la entra i posa una noia, que estan les joventudes, aquestes, de dalt, que la Carmen Machi fa de superfaccia, fa de la cap de les dones, aquestes, i tal, no? I si m'aviu a l'Espanya, sempre estic allà, clar, que és absolutament potentíssim, no?, el que és veure aquestes actrius, no?, que són boníssimes, no?, fent aquest paper absolutament fachondo, però que, però, de fins a morir-te. I la Inmacüesta és cuixeta, és, vull dir, pobreta i tal, no?, i llavors aquesta és la que s'infiltrarà, juntament amb el Pacoleón, fent que, si fossin parella, perdona, amb parella, és a dir, com si fossin matrimoni, per fer de major d'homes, i de pas, i d'una informació, no?, clar, això genera una relació entre la Inmacüesta i el Pacoleón, no?, Pacoleón és un tio de l'any 60, que li van les ties, no?, que, oi, coja, que no sé què, parant d'aquesta manera, amb molta falta de respecte, vull dir, ja, vull dir, clar, es veu el masclisme de l'època, d'aquestes reaccions, no?, i és meravellós, no?, i, a més, amb una malavada, és a dir, amb molts comentaris, l'abagarre de la fala, com es diu aquesta criatura, Mavi Bazar es diu, Mavi Bazar, és que és coneguda, però, bueno, té un nom així, no m'acordo, ara, sí. Dona el pego. Dona el pego perfectament, una mica de distància, ja és llavors, tant i tal, però és magnífic, ja en escenes, per exemple, doncs, com, clar, aquesta és molt beata, no?, i llavors, per donar-se pla, heu d'utilitzar una pedra, una pedra informada de falus, no?, una pedra així, no?, la ima cuesta, la coja, no?, clar, perquè, clar, ella no pot tenir relacions, clar, tot és així, com molt, saps?, una queda embarassada, com intenta abortar, clar, amb aquestes coses amagades, no?, però, com, jo, per és la monja que diu, no?, agafem el nen i el donem aquests, els bebès robados, tot aquest joc, és com a esquichadetes, no?, i, a més, els veïns de baix són els peron, però sinó l'Eva, peron, peron i la seva segona edad, que és l'Isabelita, clar, és molt brutal, tota la barreja, sense arribar, realment és que són bastant canyeros, vull dir, bastant canyeros, en refereixo bastant, és perpèntics, no?, però està molt bé, i per allà el Gitan, ho està bé, de moltes... Qui és el director?És ella, el Paco León. Ah, Paco León.Escrit i dirigida per Paco León, i són 25 minuts o 30 per capítol, són 4 horetes de la teva vida, vull dir, en refereixo, i molt bé, i jo crec que és una cosa diferenta. Jo el tenia puntat, però aviam si és molt antenna 3 cometa. No, no, no, no, no. És que dius... Que arriba 3 milions de persones del poble. Podria ser més canyer, eh, que t'ho dic, és el que dius. Però en canvi, així, hi ha moments molt guais, i la forma de parlar, la forma en què es diuen entre les coses, és molt, molt aquesta manera. Això es queda en 20 segons, ens hem enrotllat. Bueno, doncs, just per dir-nos adeu, no?, ens veiem la setmana que ve, ens veiem quin programa de l'any, i alguna cosa que ja farem. Clar que sí, faré. Anem a fer un estrictis, però com no es veuen? Bueno, sí. Apa, apreciado. Adéu.
