Nurem la 8.1 Doncs... hola! Bon any! Bon any a tothom! Directament, aquí ens trobem. Clar que sí. A tothom t'haurem de comprar una llumina com aquesta. Quina? Quina? Una parella que ets, una taula per mi, no? La cabina, etcètera. Bueno, el que deia, una paixera. Faré de dori. Ah, sí, tot curada, sí. Nadar, nadar. És a dir, anava dient nadar, nadar perquè se'n olidava, com tenen la memòria curta. Doncs nadarem a la paixera. De dori, us cananem molt. L'altre dia vaig veure una pel·lícula, també, d'un caposos dits, allà diu, que aquests són cardíors, eh? Ah, piranya. Jo tinc un trauma en piranya, eh? En piranya. Amb la pel·lícula piranya i taràntula, de l'any 78. Després anàvem a veure el cinema Arenas, quan era un cinema normal. No ho sé, però ara la cosa va cap a altres coses, rares. No, no hi és. No, ja sé que van tirar, van tirar fa 3 o 4 anys, o sigui. I recordo que vaig fer una dolpa sensació de piranya i taràntula, i no vaig dormir en 3 o 4 dies. Jo tenia 12 anys, clar, i a 11 anys, no sé, era molt petit o bastant petit. Segur, segur, jo no dormo. Però això de taràntula, es sumia va cap pujant per sobre, no? Però a veure, era super-satantera. Jo, amb uns efectes especials terribles, no? Bueno, s'ha de reprendre aquest cinema, eh? Des de l'any 70, jo... No, ja, la televisió. Si la practiques una mica... I tant, i tant. Segur, segur. Doncs tornem a estar aquí a la Bielònia, un any més, a l'any 2019, ja portem... Sí, comencem. 5 anys, 4 o 5 anys. O sigui, que porto... Jo diria que saps cinquè aquest, no? 5 temporades. Jo crec que sí, jo crec que sí, de cinquena. Bueno, que ja era ben començat el setembre, jo crec que sí. I bueno, com sempre, com estem sempre també, doncs tenim a la Rosa Alcalá. Hola, què tal? Molt bé, bon any. Bon any. Ja el Jaume Vidal. I tu. I jo, jo també sóc Ramon. I tu, i tu, i tu. Està el David Montaner, que sembla que té la... la quichella a casa, em sembla. Creiem. Està arregolint. Sí, està arregolint, bueno. I el Nacho, que també està a part de la feina. És el que diem, no... Ja arribem. Exacte, exacte. Molt bé. Doncs avui parlarem d'un sol llibre i l'altre, cinem a cinem a cinem, farem un comentari també després amb una cançó que posarem una altra vegada de Queen, però sempre ens agrada escoltar Queen, perquè està molt bé, aquest grup, perquè recordem que li han donat a la millor pel·lícula i el millor actor, el senyor Rami Malik, es diu aquest senyor, sí. Per fer part boim amb raps, s'ho diu. Rami Malik, es diu? No, Rami Malik, o Rami Melik, o així, és un nom així peculiar. Veiem una miqueta, una mica d'això, però ara ens tocarà parlar primer d'un llibre, que us parlaré jo de la 107A de Sebastián Fitzek, i després cinem a cinem a cinem, per renda cinem a otra l'estona de novetats i de cosetes que també tenen un temps, però que són molt interessants, algunes que hem dit on d'aquesta pel·lícula ha fixat, no? La Rosa és parlada de Juli, la pel·lícula de la Icia Erbollaín, va dir Rosa, sí, que no m'equivoqui, i Cold War, que el Jaume també diu que és un pel·lículon, i això jo no la puc veure, però ho comenteu i la veu d'aquest alt. També és una dels que m'entravo molt. És molt bé. A mi també, sí. El Jaume es parlarà de dues pel·lícules que ens mouen cap als anys 90, no m'hi veia equivocar, no? Hits de Michael Mann, que és un pel·lículon, com la copa d'un pino, allò. Tota la vaig veure, tinc-ho. Són tres hores, eh? Sí, que sí, que sí. Però és rotunda, d'aquests pel·lícules, que dius, m'assequi la vec. M'ha pogut desconnectar de tot, i només està parlant. És que és tan rica de tot. Aquella escena que estan tots dos parlant, allò és un classicote del cinema, allò que ha quedat per tota la vida. Allò que era per tota la vida, sí. Maraveva, maraveva. I diuen que no estaven junts. No, diu que no. Diuen que estaven com, clar, era com... Com es diu això? Com has dit un nom, això? Bé, es va movent la càmera, una a l'altra, l'altra és un salt de càmera, però té un nom més concret. No ho sé, no ho sé. Un pla contra pla. Exacte, un pla contra pla, perfecte, això és. I llavors, això és... És un dels millors, de l'història, perquè jo del cinema, perquè és magnífic. Això ha destacat sempre, i la veritat, el veure aquell tros va dir, evidentment, això és... És que és el bé contra el mal, però és clar, llavors dius, però el mal també és... Exacte, no és posició ni és negatiu. Hi ha un moment que... Exacte, els codis canvien. I el que sembla que és bon és tan bo, i això és magnífic, és que és... Genial, tu és com les pel·lícules que han fet de bilir el nen, no? Sí, sí, sí, sí. També em dirà la que s'ha aconseguit bé, que si no recordo malament és una que va fer amb el cal ràsser, la que ell, em sembla, no és la que tinc quan... No, no, no, no. No pica gaire bé. Però estem parlant d'aquest joc. I ara parlem de propòsito de Henry, que és una pel·lícula també del Harry Soneford. Sí. Jo pensava que era una del Nicolas... Què és? No. Ah, no, Nicolas... Del patxino. Té una que com que m'han parlat amb el patxino. Ah, el patxino, sí. No, no, que és una que... Ah, no me'n recordaré. Fem memòria. No me'n recordo. Si segur, segur que ens ho diré. Digues el moment determinat, quan em talles i ho dius, això. I també parlarem de dos pel·lícules bastant noves, una que és rodent sobre la vida de l'escultor francès i la balada de Buster Scrax, que és l'última de ses mans Cohen, que és una cosa que ja ho explicarem, peculiar, si més no, com sempre, els germans Cohen ho són, i t'haurem d'explicar alguna cosa. Sí, sí, sí. Comencem parlant de llibres, en aquest cas, i bé, doncs ho farem parlant d'una novetat, d'un senyor que es diu Sebastian Fitzig, que, clar, és el que diem, jo una mica sempre ja sabeu que potser tendim a buscar uns llibres, jo vaig a buscar una mica de part sempre més dels thrillers, una mica aquesta línia, però, clar, potser l'ho millor al estar tan bizarro, bizarro en allò, sí. Però potser em passa això perquè al potser l'està tot el dia entre llibres, busco algú que no sigui massa dents, o massa profund, o massa... I a vegades no, i això cosa, lògicament, ho negaré, però de tant en quant necessito algo que sigui... Fàcil, no? Exacte, un thriller destinat a qualsevol públic, i això va molt bé. Esclar, és que estic llegint a jo i estic acostat a acusar el auge i caída de l'antigua Egipto, Toni Wilkinson, 900 pàgines de la història d'Egipto, clar, dius, a veure, necessito algo que relaxi això. A veure, el portes 40.000 farons i arriba el moment que dius... Quantes hores llegeixes? El contrapes, ara necessites el contrapes. El dia, no sé, no tinc idea, entre allò meu i això, en dies que em puc tirar setores, mirant coses i llibres i internet i no sé què i tal, però això són coses internes. Sí. No sé per què saber-ho. No, no, sí, sí, no n'hi ha cap problema. Sí. És la feina... del profe o del tanyarista, que és el que estic fent ara i això... Del docent, és el que tu saps fer ara, i dedicar-te a la docència també. 3, a 170. Però és per fer difusió dels cursos de... Ah, sí, segureu, sí, sí, sí, perfecte. Bueno, hi ha un molt interessant, que és, clar, començar els dies dimecres, i que ara comencem... M'hem fet una introducció molt maca de pressinema i de fotografia i tal, i ara comencem amb George Melier. Allò de les pistoles, va ser. Encara no. Va ser porter, allò, el... Ah, no, quines pistoles. Les pistoles és que per donar continuïtat. Ah, sí, sí, sí, sí. L'han posat. El revolver fotogràfic. Ah, sí, sí, sí, això, sí, sí, això. Vam explicar-ho i tant. Vam passar molt bé amb això. A més, vam posar imatges, vam parlar de tot, dels opresinoscopis, i tots aquests aparells d'aquella època, els estereogrames... El segle XIX, em intenta arribar al cinema, no? Em vas dir que era Dimecres a les 5. Dimecres a les 5. I comencem ara, doncs, aquest Dimecres... Dimecres és igual, m'has dius. Ah, com vulguis. Sí, sí, sí. Doncs començarem amb George Melier i farem la història del cinema muta Europa entre 1900 i 1920, aproximadament. Abans de les avantguards. I l'últim trimestre, que serà d'abril fins al juny, farem els inicis de Hollywood. Doncs Dules Firebanks, doncs Grifit, tot això. Però veiem que tenim gravat... Clar, Lilianguix, Mary Pickford, una barabella. Vull dir que pot ser molt xulo, molt interessant... Molt bé, per això, què és això? Giris trencats, veure aquestes pel·lícules, una naixement d'una nació, lògicament... Volem les posar. Les veureu, això? No, a plaça no. A plaça no, perquè no hi ha temps. Però dedicaria la sessió només a veure la pel·lícula. Clar, és que és això... Jo el que faré és enviar els links, s'han format de YouTube, perquè estan al YouTube i que la gent s'ho midi a casa, i després ho parlarem a classe, farem una mica de col·loc i tal. No sé, és un tema que és interessant. Per tant, la gent que vulgui que s'apunti, ja parlem dels altres, perquè l'altre curset és això. Dicho esto, hablamos de 107A, que nos pilla el toro, ya. Si no, com es va? Portem 10 minuts i... Fem molt bé. Fem fantàstics. Tampoc fareu gaire llarg, perquè tampoc és un llibre... Vinga, ja està prou. Ah, vale, Déu. Juli Rosa, no. A 1007A tornem a Sebastián Fitzek. Estem parlant d'un llibre, un psychothriller, que li diuen que aquest concepte a mi no m'agrada. No deixa de ser un thriller que passa en moltes coses, amb el qual, en aquest cas, sí que podríem dir, perquè justament el que porta el personatge és un psicòleg de prestigi. Però, bueno, què és el que passa? La situació són dos espais diferents, no? Una noia que està embarassada, atenció, és que és una mica potent tot, que té la sida, d'acord? I que esta puta tenia el seu fill. Per una altra banda, el seu pare ha fallat a la vida d'aquesta filla, d'aquesta noia, perquè quan la seva mare moria víctima d'un càncer, el pare va abandonar la mare. No suportava la mort de la seva dona i va abandonar-la. Cosa terrible, perquè no sé si és pitjor una cosa o l'altra. I la filla no li va perdonar mai. Però la vida el separa, lògicament, perquè quan més lluny millor, llavors el pare se'n va bonos aires, a fer de psicòleg, i ella... Per separar-se tampoc cal. No, però és allò de dir que l'escolta a altra punta del món... I encara ho fan més. Si posen distància per mi, com més distància. I la filla es queda en la terra, no sé on, exactament, no importa. En aquest cas, que arriba un moment, que la filla li fa part i sap però que tindrà un fill. I llavors el pare es veu una obligació de venir, per intentar reclar tot això. I una mica obligació, però obligació, que vol fer-ho. Però tot això és esmadre. Exacte, absolutament. Quan ella agafa un taxi, perquè ja està sola, la seva relació tampoc ha sigut correcta amb la persona, perquè la persona se n'adona que aquesta noia li ha enganxat la sida, i llavors abandona aquesta noia. Ella no ho fa bé tampoc, tampoc és el que diem, que la filla li ha de carregar amb aquesta malaltia, i tenir un fill amb la sida és molt problemàtic, perquè si es contamina amb la sang, doncs aquesta criatura pot agafar aquesta malaltia, que també pot venir per viure entre sanguínia, però sembla ser que en aquest cas no. El problema estarà amb el tema en què neix aquesta criatura. Què passa? Quan agafa el taxi, és sagrastada aquesta noia. I llavors, sagrastada, portada amb uns excruixadors, i la veritat és que és donador, molt canyero. Amb un lloc allà, i és un noi que té una problemàtica. Hi ha un motiu específic, anaven a parella específicament. El motiu personal d'ell és molt bèstia, és un home que està en contra de la llet, i llavors, vol veure la reacció que pot tenir una mare, això estem parlant de problemàtiques mentals, no sé a quin nivell, quina reacció té la mare quan li treuen el fill abans de lletar-lo. M'enteneu el que vull dir? Clar, però no sap com fer-ho. És una persona que plora constantment aquest noi davant de la situació. Ella ha d'aparir per les seves pròpies mèdics personals. Però clar, hi ha una problemàtica afegida que és el problema de la sida. Per tant, és que és una cosa, clar, és que aquests síl·lers són cada vegada més recarregulats, de debò. Mentre estan, hi ha una connexió amb aquesta persona, i una persona que ja direm el que ve després, si es cauen, que rep una trucada telefònica al pare. I li diu, la seva filla, la tenim segrestada. Vingui, cap aquí, i vostè ha de fer una sèrie de coses. A l'avió hi ha una paciència seva, que és la cap de vostès. Li ha de vostè generar una reacció que en el seu moment va curar en el que aquesta dona ja com és suicida, com té instins suicides, li ha de reactivar aquest instins suicida per provocar la mort de 600 i pico de passatgers d'aquest avió, que és un avió aerobús d'aquests en plan bèstia. Sí, sí, sí, sí. Espera, espera, espera. Ui, que de caro braç tot clarat. No, no, però això té culpa un altre psiquiatre, que es diu Klopstock, que vol introduir els nous tests que, a partir de la caiguda de l'avió de German Wings, d'aquell noi que es va suicidar, aquell pilot que es va produir, i va provocar això, és l'aplicació d'uns tests que es farà multimillionari perquè s'haurà de fer tothom aquest test, el que són els propis personal, com a tal, i aquests que siguin susceptible de qualsevol cosa, i això comporta, clar, una millonada de dit de diners. M'entens, però, amb les tretes? I no és un servei públic. Exacte, llavors, per un costat, per fer pressió, per fer pressió a aquest psicòleg, perquè activi aquesta noia, i que, per tant, diguin, ha estat culpa d'una activació psicològica, aquest element, i per tant, s'ha d'aplicar aquests tests, ja veus que, recargulat, ens agrastem a la filla, amb un personatge d'aquestes característiques, que no té res a veure amb l'altre, perquè tu facis, perquè, si no, això et matarem a la filla, vull dir, perquè a l'altre, s'ha pogut manipular aquest noi de la llet, que té aquesta obsessió, per aquest tema, i, a partir d'aquí, imagineu-vos, tot això genera tota una angoixa bestial, fins que hi passa alguna cosa, i aquí ja no segueixo, que genera el síndrome... És una pel·lícula d'entreteniment, tu. Sí, això pot ser una pel·lícula. Perfectament. No, és agudit, no. Tu agafes un thriller, i, a partir d'aquí, poden passar moltes coses, i això és el que passa a vegades, que se'n va cap, dius, oi, i això cap on se'n va, i que és això. Però no t'ho perdis, quan falten 100 pàgines, o se'n veu 80, la persona, aquest psicòleg, li passa una cosa determinada i pateix el síndrome d'enclostrament. O sigui, o sigui, hi ha una... Hi ha l'avió o l'ha escuchado? No, hi ha una cosa, passa algú, i llavors, no, ja està l'avió. La que s'ha escuchat és la noia, la noia que s'ha escuchat. I llavors, ell, el que li passa això, que li passa algú, llavors, és que és una bestiesa. Ara m'hi va, bueno, sí, ja... Em fa pensar... Em fa pensar en aquella pel·lícula de 10 personatges, que no me'n recordo com es deia, ja, que... Ah, on t'estava? El cinema, sí. Ah, el metodo Grons, aquest de Gronsholm, no? Aquesta no. Aquella en teatre em va agradar molt, però en cinema... No, ja tant. Ja no acabaves d'agafar, i... Ja. Bé, no, és una pel·lícula que vam fer un tio que interpretava 10 personatges. Ell mateix interpretava 10 personatges. Ell els interpretava perquè els sentia, o sigui, els tenia interioritzat. És aquesta última de Shyamalan. Shyamalan, sí, sembla que sí. Sí, ens feia més de 10. 10, bueno... Era un trastorn de personalitat, o què patia, no? Sí, sí, una cosa, sí, que no ho aclarés. Si no sé com es deia, sí, tampoc és exacte. Que també passa, no, amb un... amb un escorxador, però passa també en un lloc, així... Té una noia que... té dos noies, que les té segrestades. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, hi ha una... Sí, sí, hi ha una aire, hi ha una aire. I que no t'hi... que dius que són pel·lícules, que, si no, si no t'expliquen una història, com la que acabes d'explicar, és difícil. Potser no arribes a la conclusió. Però això és molt canyero, eh? Sí, sí. Jo és que protesto, protesto, però jo hi protesto. Perquè sempre són noies o dones les que les han de segrestar i les que han de patir tot això. I jo penso que haurien de fer un buicot aquest tipus de literatura, que no és ni literatura. A veure, jo he sigut algun thriller o d'aquests que no han de veure com a normal, normals, aquestes situacions. Hi ha alguns, com el Pierre Laméter, per exemple, que utilitza bastant l'home més que la dona, eh? Vull dir, per exemple, hi ha alguns que tenen una línia amb aquest espai, però tens raó que sempre hi ha una tendència molt potent, això. Després diem que passen coses a la societat i que cada cop estan passant més coses o que s'estan denunciant més coses. Però és que és aquesta idea de veure la dona com una víctima a propiciatoria sempre, no? A veure si volia explicar... No explica això a Vox, no? Hi ha endel·losia en general, que sembla que el PP està a favor, també, d'això ara. Sí, però és que... A la gent d'endel·losia, que hagi votat això. Exacte, no. M'has explicat malament? No, sí, sí. Però és bastial, és bastial. El que estem sentint, cada vegada, cada dia és una més gran fiscalia. No s'entén aquest recorrer amb la mentalitat, amb la vaigura de ment, que suposa que t'estàvem obrint... I l'altre dia de sitxant la mort de Sánchez. No, d'un president, intentant provocar un magnicídia, així de clar. Un retuit d'aquests. Un dibuix. Aquesta broma es feia abans del Rajoy, eh? No, però no. Però que no és una broma rosa, és un vídeo. Amb un nen, i així hi ha una carta de reis. Ho he vist a la tele. Utilitzant un nen... Un reis i dient que... Però estem bojos? Però això era una broma que es feia... En temps del Rajoy es feia. Quines bromes, tio? Es feia com un acudit. Que no és justificable ni tan poc. Però és que... Ara l'ha agafat el PP i l'ha canviat el personatge. Però pots provocar que algú es carregui una bombeta i que faci un... És que es carregui aquest senyor. Per turisme, per fer el que vulguis amb un president, amb les dones... És que no tenis mi de res. No tenen mi de res. Ni tenen por de res, ni tenen mi de res. I tot, tot es va bé. S'ha quedat allà. La gent ha sortit als carrers. De tota manera. Després he dit tot això que hem dit. Sí, sí. I el que penso que és molt interessant també aprofundir sobre el que diu Vox, per exemple. Aprofundir sobre quin sentit té. O sigui, ni quan li trobes aquest sentit, llavors, lògicament, no et manipularan. Jo penso que això és molt... És molt interessant. Qui diu el Vox diu a l'altra. El PP, sí, sí. Aquest també és més altra dreta. Però jo no entenc com hi ha hagut dones endelusses en aquests 400.000 votants de Vox i del PP directament. Però potser el PP no està enclamat que hagin pogut votar això. És que no s'entén. Són 400.000 vots, com a mínim, potser un 30% de les dones. Jo al final dubto que la gent realment reflexiona i ja ho vas a votar. Jo dubto que reflexionen, realment. És al votar en contra que actualment tenen la gent que no està d'acord amb la gestió que s'està fent per el motiu que sigui. Vull que aquest surti d'aquí. I llavors és anar en contra d'aquí. No importa qui voti. Ah, però molta gent no fa... Per això hi ha aquesta gent que vota perquè a Estats Units va sortir el Trump com a president. De cert, sí, sí. I estan apujant els extremismes, apujant a Holanda i a tot arreu. I a Alemanya. És que s'alcifica una història de la gent de què els que estan governant o que els problemes actuals de la gent és perquè els governant no saben solucionar-los. Llavors diuen que els hem de tombar i hem de posar uns altres. Però no els que t'estan dient que ells ho arreglaran tot i si tu creus, doncs ja està. És la ingenuitat en aquest punt. La manipulació de la ingenuitat. És bestial que, per exemple, a Brasil 50 milions de persones han votat aquest senyor. No sé com es diu. El Bolsonaro. I aquella de la... La ministra de la família, té mueres. Ultracatòlica, les ninys de azul i les ninys de rosa. I, a més, contra l'avortament dius. Comencem ara bé. De 50 milions vol dir que hi ha hagut moltes dones que han votat i molts homes que han votat això. No estic sementant a la dona. És conscient de que perdràs molts drets, sobretot amb el que ha complicat que ha estat això. M'acago un loya. I em poso malalt amb això. És que jo em regiro. Que la gent perdi els seus drets, em poso malalt. És el problema que s'estan governant perquè també estan cometent molts abusos i prevaricacions i moltes històries. Arriba un moment que el poder corromp i és manipulable. I si no ho fas correctament i si tens un partit, com ara estava d'al·lusió, d'esquerres, que no ho està fent correctament o que no ho està fent tot el bé que ho hauria de fer, doncs ja després envergeix l'altra banda. Però és que també els hem de demanar responsabilitats que estan governant, que mantinguin les llibertats que hi han, i que vagin a més. Ja està. És complicat, tot plegat. Fas de que és moment de Babilonia al Rojo Vivo. Canvia. Aquí toquem temes ja. I parlant de cinema. Rosa. M'he adonat de més. M'he adonat de més. M'he adonat de més. M'he adonat de més. M'he adonat de més. I què més vol dir? Que és un guerrer indi. Un guerrer indi, sí, perquè és la pel·lícula de la pel·lícula d'Aixia Bollaín, l'última pel·lícula que s'adestrena als cinemes, i que és un biòpic sobre la vida del... És un biòpic, una mica passada en l'autobiografia d'un ballerí del Ballet Nacional de Cuba, que després també va estar al Rojo el Ballet de Londres, va triomfar, va ser el primer ballet de negre, i és la història d'aquest noi. Negre, fill de negre, i de blanca. O sigui, era esmulat. Era esmulat. I per tant, quina possibilitat tenia a la illa de Cuba amb els anys 50 de sobreviure, i de tenir un ofici o de guanyar-se la vida? Doncs cap ni una. Valviure com estava el seu pare, conductor de camió, amb una casa molt humil, es veu que només mengen frijoles amb arroz tot els dies, com la gran majoria de les cubans que estaven i que continuen estant així. O sigui, està molt xula la situació social històrica que es fa, perquè crec que ho he escrit el mateix, i n'hi ha tres moments vitals que es veuen a referir a la pel·lícula també, que és quan ell és un nen de la seva infantesa, amb aquesta casa tan pobra, això sí, amb molta llum, i a veure, hi ha una certa vida, però és pobresa, al final, el cap. Després, quan ell ja és més jove, que ja està formant, ja més amb en Sèrio, amb el Valet, i comença a triomfar, ja comença a anar amb els valers d'Europa, sobretot amb el Roi del Valet, va ser la seva gran oportunitat. I després hi ha la tercera etapa, que ja l'ha atrapallat de la Maduresa, quan ja és una persona que torna a Cuba, i llavors ell està muntant la seva companyia. És ell mateix que està muntant una funció que representa la seva vida. Molt bé. Llavors la pel·lícula va jugant, continuament, amb aquests tres moments vitals, que també són moments històrics i socials de Cuba, i està molt bé perquè no se't fa monòtona, no se't fa pesada, no és dineral, sinó que va jugant amb aquests tres moments. Els tres imatges són preciosos, la música també, està molt bé filmada, no tens els ulls de la pantalla en cap moment. Molt xulo, molt xulo. Fes actors diferents que fan de Juli, segons l'edat, i la història de la... Doncs fa molt bona pinta. De l'esclavatge, per exemple, el pare negre, dius com van anar a parar la pel·lícula. I s'aguanta a veure la pel·lícula... M'aguanta molt bé, molt bé. I jo pensava, jo tenia una mica de cosa. No, que no sigui jo que a vegades... No, ja potser només hi ha alguna escena, que si que el repeteix una miqueta, crea la infrançesa de Panúria, sobretot ja sabeu que la història és que no volia ser ballarí. No, volia, i això el repeteix pobra de nen. Bueno, continuament, i a tota la sèrie el repeteix. Però sap ballar. Però té un don. Té un don. Vaja molt bé. Vaja molt bé. I el que el seu pare li diu, és que t'has de guanyar la vida amb això. És que no et queda un altre. Llavors, és una educació molt autoritaria i molt detallada. No pots fer el que tu vulguis. T'has de guanyar la vida per tant t'has de dir que vaja. I l'oportunitat que li donen en el Ballet Nacional és que la gent que t'ha de prendre ja és única. I més per un nano negre. Aquí és on a mi m'agradaria intervenir amb un palet, només. Quan vosaltres eren joves ja veus sentia parlar gairebé d'una manera constant dels defectes del comunisme. I en canvi, quan jo era jove no era així, era tot el contrari. Fins i cober era una meravella, precisament, perquè tenia el comunisme tots tenien els mateixos drets i tal. Ho resalto perquè ja que hem parlat abans, i això és com com confrontes una cosa amb l'altra. Jo estic convençut, està molt clar, que el comunisme va fracassar com a filosofia i com a funcionament. Però compta per què el que... I torno a anar allò, que el que passa amb el comunisme és per la seva incapacitat de tirar endavant un projecte que té les seves contradiccions, igual com la mateixa esquerra, amb una societat que vol de tants, tants dels altres, per dir-ho d'una manera. I llavors, esclar, aquí dius, vei com ho arregles tot això, no? Jo penso que... que a Cuba... i m'hi vaig enfadar amb una cubana, una vegada es va enfadar a ell, perquè jo no me'n vaig, però vaig enfadar. Li vaig tocar el món de l'Òscar, però si vosaltres allà dius, però tu saps la misèria que hi ha allà, no? I tu saps ara, aquí, de la manera que jo puc viure i tal. Dic, sí, però torno, perquè és la meva terra i tal, no? Però jo el que he defensat, només que defensar posava en confrontació una cosa amb l'altra. M'heu contat que en Vox i qualsevol altra filosofia de dretes, és que no la mateixa misèria, però d'una altra manera. Sí, sí, sí. Exacte, evidentment. És d'una altra manera. O sigui, de la manera que li has aparat... El element d'ultra a ultra és que a la dretes estem al mateix concepte. Bueno, però jo... És una altra variació. Hi ha elements, però hi ha certes, no? Jo el que vull és que ens fixem en això, perquè penso que és important fixar-s'hi, perquè llavors no entrarem en la facilitat aquella que se'ns introdueixen uns valors, que són tan negatius que per a l'altre van. El marxisme com el socialisme autòpic i tal, teníem elements determinats que acaba de formar-nos amb un comunisme autoritari. Formar-nos és un bon principi. Exacte. I estem parlant de un nacional socialisme, és el mateix concepte de la fillaca. Per tant, hem de vigilar molt aquests punts de populisme per un sentit i per un altre, una línia doctrinal, com era el marxisme, que seria meravellosa si s'apliqués com Déu mana, però tot això és de forma, clar, és de formació. Com s'aplaca aquesta fórmula, que és la que és difícil de fer avui, llavors què fan els altres, els que dominen la situació? Doncs de cap manera s'ha de plantejar que això... I avui envia encara més que som globals, i aquesta transversalitat fa que no puguis fer moltes coses. Per tant, és això. Segona part de Babylone i el Rojo Vivo. Quan la veieu ja comentaré una miqueta més, perquè si no, tampoc no vull desvejar més coses. Sí, sí, sí. Però molt recomanable, molt, molt. Jo també, sí. A la manera que has parlat, precisament per fixar-te, així com, per exemple, aquella... aquella de... de que si pensen amb tu, doncs donen molt la coco, eh? Ah, sí, coco, la pel·lícula. Ah, sí, sí. Que maco. És clar, veus? Ja ho he dit. No me'n recordo, clar. És que la pesa cançó és boníssima, la música és molt bona. Ja, bueno, però la pel·lícula... O sigui, si nosaltres estem en un programa de cinema que el que cal és ressaltar aspectes que volem descobrir, que no sigui fàcil, lògicament, coco també té una tramolla que... Sí, sí, sí. ...que fa tontollar la credibilitat, eh? Bueno, avui molt de cinema, no que és broma. A veure si anem a caler i parlem tant. Ja, home, no sóc parlant. El hit, clar, home. Arreglem-ho, això, com ho arregles ara? És complicat, això ara? No, el hit és precisament una cosa molt important, no? Estem en un context social, que hi ha el bé i el mal, i llavors el hit el que fa és ensenyar-te el bé i el mal. I les contradiccions que té el bé i el mal, no que te cantis per un o per l'altre, sinó que vegis, interpretis les contradiccions que té. De calesco, no? I carai, tu. El hit és una meravellena. Que recordem que s'ha aplicat a Michael Mann, a Robert De Niro, al Patxino. I algú més em sembla que corra per a ell, que és molt bo, però no m'agrada molt. Però perquè situem a la gent, clar, perquè... Aquell paio, la grota, que potent. Sí. Ai, el... el Cuba Good Jean Junier, si l'equip és un d'aquests, no? No, que no. És un paio que ens sembla que el vam veure amb aquella que... Era aquella... l'últim pas abans d'arribar a la mort, abans que et veig la línia aquella. Saps què vull dir, no? Sí, sí, però no me'l recordo ara. La última milla. Sí, la última milla. Ah, aquell home tan gran, sí senyor. Com és d'ella? Sí, social Tom Hanks. La milla verde, és ella la valida. Exacte. Aquella de Stephen King, aquest llibre. I la pel·lícula. Sí, no sé com es diu aquest senyor, però... Aquest és veritablement el que se salva d'una manera clara. Sí, sí, és veritat. Perquè ell també fa molt en aquest sentit. No, jo estic perdut ja. Sí, sí, sí. Ja m'han descobert per tota l'euro. Ahà. Llavors fa que ell, que ell se'n vagi. O sigui, és aquesta trassa de moure't des del suposat mal, però que fas més bé que no pas... Però llavors et fan aquella pregunta, però és recomanable que persones així, et xisteixi del nostre context social. Ui, ui, ui. Això és complicat. Ja és complicat. Llavors et complica la vida d'una manera molt clara. Això és molt difícil. D'acord? És una pel·lícula molt consistent. Són 3 hores de pel·lícula, no oblidem mai, però en canvi és una pel·lícula que és una petita joia i s'ha de veure el que deia amb aquell pla contra pla que abans comentàvem de Robert De Niro i el patxino, aquesta lluita de titans. I al final allà el camp d'aviació, aquella, allò. Allò m'ho va dir un cineasta al maneu, que m'ho va dir tu. És allò difícil que és fer allò. Digui allà, digui allà. No, hi ha una part de muntatge i de... Sempre està situat. El test de bon i el test de l'altre. No, no, no. Criança de records, que és molt fàcil. Amb aquests canvis i tal, doncs equivocar-te una cigarreta iniciada no acabada, allò que veus una copa avui de plena, no ho vull dir. És impecable, és impecable. Capit de record. Ara has dit una cosa. Salt de record, salt de record. Salt de record. Sí, sí, sí. No recordes amb qui això servirà per allò. I tant, no, no. Sí, sí, sí. Ara estic introduint, però clar, en aquest moment com estem amb cinema mut, no hi ha massa cosa. No. No hi ha ni traves. Ni pla, ni contrapla. Càmera fixa i llavors és... Bueno, a pa, no? Canviem muntatge. Ai, mira, pa, m'ha canviat. Vaig xulo, no? És una altra cara. Però no veus que la càmera mogui, ningú n'hi busca, ningú... I zooms, bueno, poquíssims. Bueno, què dius? Diu-me, alguna cosa més? Aquests, no. Ja, jo penso que ja l'hem deixada ben situada. Sí, sí, sí. Veieu-la, perquè és una pel·lícula completa. Hi ha hagut un paròtesis de vegades, i són pel·lícules de Ramon Manu, sempre de tornar a veure, eh? Sí, sí. La pel·lícula és això de Henry, no? Ah, vale, doncs comenta-ho, sí. A propòsit de Henry, no? Sí, a propòsit de Henry. Sí. Esclar, el Henry és un tio, és el Harrison Ford, i la netvening és ella, sí, molt maca, eh? Aquesta pel·li no puc parlar, no me'n recordo. Com l'ho veig? Sí, l'ho veig, em passa de bé, i quan l'enganxen... És una tia molt elegant, la netvening. Té una cosa innata, que és com la d'Hetburn, no? Que dius, bueno, cadascú en la seva línia, que va muntar a Xeus, i dius, escolta'm, té una elegància, no? La gent que té una forma, uns moviments, clar, clar. Sí, sí, sí. I llavors, aquest és aquell senyor que va anar a buscar un... que fumava, era grossiu. Sí, però és un... el que en diem, no?, un altre executiu, no? Un executiu agressiu. Un jupi d'aquest jupi. Que llavors té una manera de viure, una manera de concebre el món, unes prioritats a la vida. I li passa aquest accident, o aquest incident. Aquest incident que li disparen i pràcticament es mor allà, no? I llavors, que li torna a sortir, doncs com si no hagués après res, perquè les coses són així. Els jupis agressius també ho aprenen, això. En el context social en què vivim, no? Llavors, allà, vell-se l'Itàlia, això, clar, perquè li esborren per viure-ho d'una manera, amb el tret, doncs tot el que podria... Li esborren la memòria i ara estem a aquest temple. I es queda com una criatura, no? I llavors està bé, de la manera que van recuperant, i com ella acaba enamorant-se d'ell, precisament, hi ha la primera relació sexual que tenen... Sí. Des de l'accident, no? És una meravella, com està filmant allò, eh? Fantàsticament, és que la veus, eh? La veus, no? Perquè tant ella com ell, doncs... Ell amb un paper així més aviat de infant, com podem dir, adolescent, eh? Sí, sí, sí. L'aprenentatge està aprenent, clar. I ella li diu, diuen, però... No, és que jo no sé què fer. Ai, que bonic, ho faré amb por. Que por. Que inocente, no? Total. Ai, és aquesta inocència. Que et queda un cop has perdut tot el que has après. Sí, sí, clar, evidentment. I això, avui, a nivell psicològic, a nivell psiquiàtric i tal, hi ha una preocupació molt gran per l'ensenyament, diu, aprenen de nosaltres, eh? Ah, bueno, clar, vale, vale, vale. Vostè que deia que era el tema de l'inocència. Dic, clar, l'inocència en teoria... No, no. Espera, l'inocència, o s'ha de perdre, no? Si no... S'ho posin inocents amb 50... Però sense arribar... No és menjaria, no, clar. És una mica simbòlica, és una mica simbòlica. És una mica simbòlica. I començar a aprendre en totes aspectes de la vida, en tot el sentit de la vida sexual, a nivell personal, a nivell de relacionar-se... Però, clar, sent un adult. Però és una mica l'inocència, on ets adult. Potser termines, si és inocent davant d'una cosa... Oh, és meravellós. Ara soc... És molt complicat, perquè hi ha coses que... No, però sense posar-ho en directe. Sí! Home, ets el corassoncito. Claro, claro. Aunque parece que no, pero lo tengo, no. Mira, la onda en aquesta imatge, així de... Sí. Aquestes lectures que fa de thrillers, de... A mi una vegada... Escurtxalors i de assollentos a 7... No, vera, vera. Dins hi ha un corassonito. I hi ha una persona més antidiolenta d'aquest món, és a dir, que no. Una vegada està veient a persones així... Vés a veure com es veuen, no? I jo li va dir... A mi m'agradaria morir completament, no. A test, com una... Sí, sí, sí. Com a vau allà, no? Ja. I... I per això em va dir una altra cosa pitjor, però, bueno, m'agradaria morir. Trecatrà, dic. A veure, això reclamo. També és una altra opció, eh? Doncs mira, patapum, posa-te-ho. I que bé, has marxat. I llavors el contrapunt d'aquella persona que se li va dir a mi, m'agradaria estar amb una que m'estimés, no? Clar. I llavors... O a un, o bueno, és que això tant és bèlid... No m'agrada. Per una vegada... Sí, sí, sí, sí. I ell es va generar una... Una problemàtica. No tocava allò, ni... I va s'atendre això, no? Porta el caliquet i la copa de cunyat, no? I va reclamar allò, vinga, va, va, va. Aquesta cosa potser massa masculina, no? De no reconèixer de sensibilitat, que això és molt fumut. Tu t'hi has trobat amb alguna situació com aquesta? Doncs mira, et diré una cosa, és a dir, amb certes èpoques sí. No t'ho negaré, però tinc la sort... La sort de que al meu voltant, vull dir, tinc amics i amigues... Aquí hi ha uns quants, però és veritat, no, però quan parlem d'aquests temes hi ha una certa sensibilitat, vull dir, que jo tinc amics i tal, qualsevolment, no importa, vull dir, condició i forma i tal, que amb el tema de l'amor i amb el tema de la... són gent que té un punt de... de joventut interna que dic jo... Dinociència. Dinociència, dels fons, és veritat, és al·lucinant, i això m'encanta, m'agrada molt, m'agrada molt. M'agrada molt, això. Hi ha hagut estat com un senyor assenyat, que no com els fars ni són forts. Hauré de revisar aquesta pel·lícula, jo. Sí, sí, sí. No l'has vist, és... Sí que l'hauré de revisar. L'hauré de revisar l'hora amb el seu dia. És molt senzill. Sí, sí, sí. És que també jo fa que no l'avec. És una manera també de dir com ha de ser, de dir com ha de ser l'amor sensual i l'amor entre dos persones iguals, no? Que t'oblides de tota la agressivitat, de tota... Que no hi hagi aquesta relació de domini, que no sigui perquè... Vaja, que no estamos viendo instinto básico. Anda, que no. Con el picallelos de la custa. Vendient. Te va a entrar, tu. No sigues inocencia, ven pa'ca. Sí, sí, sí. Sí senyor. És de posició. Sí, sí, sí. Les somres aquestes de... Ah, d'agraï, per això. És una cosa... És un masculisme, jo. I el que havia de mi, tornem a flipar. El rojo i el 3. No, però és veritat com... Aquesta munió de noies una altra vegada llegint aquest llibre i dient que és una meravella, que és... És flipant. Perquè és la cultura que hi ha, és que és la base que hi ha, ja està. Sí, sí, és que és molt potent, això. Si no hem vist una altra cosa, no sé, no hem tingut la sort o l'oportunitat de conèixer altres coses. Doncs ja està. És el que els hi ha arribat i és el que es mitja la comunicació si estan venent. I és la teoria, no és la teoria, és la pràctica del pèlceles de sempre. Sí, sí, sí, totalment. Però sigui de l'autor que sigui, sí, sí, són los pilares de la Tierra. És un pèlceler. I llavors comencen a llegir i llavors per fer la imatge de que hi mira que moderna que sóc i mira que cosa en me leo. Doncs ja està. Com que no saben que això precisament no és com ha de ser. Clar, és clar, si això realment... Si això realment... Llavors es fan les modernes. Ho provessin a les seves carn. Vull dir, ja volem sortir amb disparades. Qualsevol sortir amb disparades. Però també hi ha moltes altres dones que no ho han llegit o que ho han llegit i ho critiquen i que s'enriuen d'això. Exacte, evidentment, evidentment. A mi em fa una mica de por que una persona queda d'aquí amb alta... El tema del sexe, és que no deixa de ser un tabú i hi veig moltíssim. Sempre és el primer tema que ve amb altres aspectes. Però que en milions, milions de persones... Ja, però que en milions... Amb pornografia, amb tot sempre. Però ha venut milions. I a mi és el que em preocupa. És una indústria, és una indústria. A veure... O jo m'he perdut que hi ha un percentatge saltíssim de població. No vull dir femenina masculina, calival rollósado. Clar, vull dir, és que li agrada un nivell més enllà del que seria un sexe... No teníem normal, perquè la normalitat amb el sexe no es pot parlar mai, no? Però... Ostres, vull dir, clar, que et donin... Doncs no ho sé... Fins quin límit, no? Vull dir... Jo tinc una... Ja t'he deixat això, home. Una amiga meva, que la tinc amb molt alta estima, amb molts elements... Amb tot. I va devorar els tres llibres i em va dir que... Va tenir el mar i... Mmm... Ha... Ha... Ha... Va durar-ho ja. I jo pensava, però tot molt això, i vaig dir clarament, ja confiar-se, però t'agrada, però... Bueno... I llavors va ser, a partir del llibre, i això t'ho dic en cert, com no diguem el nom, que va començar a comprar robetes, si no sé què, no sé quantos, i pensava, ah, ah, ah, ah... Una manera, però així dic, la manca de cultura sobre aquests temes, i és un element que ha entrat en el mercat, i llavors s'ha consumit ràpidament. Sí, sí, sí, és una cosa terrible. És una cosa de consum, això. Molt bé. En fi, mira... Ara ho diguem, home. No, perquè d'ara va dir una cosa, no, amb el que s'ha explicat. Ah, doncs mira, parlant de submissió per desgràcia, parlem de rodent, de la pel·lícula rodent, perquè aquí exacte, i aquí hi ha, des del minut número 1, la presència de Camila Clodell al costat. Des del minut número 1 de la pel·lícula. No és un biòpic, és ser una pel·lícula rodent, està interpretada per un desconegut, desconegut, t'ho dic perquè està més raconet, i està molt diferent. El Vincent Lindon, se'n recorda aquest bon home, de Vincent Lindon, és un senyor francès bastant guaperes, i m'estan en forma, s'ha engreixat, s'ha regalat la persona, i ella es diu, no la conec, Issa Igelin, no sé qui és, aquesta criatura, i el director és un senyor que es diu Jax Dualon, que fa cinema que toma des de l'any 70. Fas cinema, és un crac, fa cinema i jo, no el tenia controlat. Alguna cosa dels 80, sí que em sonen campanes, però no n'hi ha igual. Què és això? És un biòpic? No. Bueno sí, podria ser un biòpic. No comença, és a principi rodent, no no. Comença quan rodent té 40 anys, quan li encarreguen la famosa porta de l'infern. Tu vas venir a fer allò d'allò, no? Sí, a la posició, sí. Aquella famosa porta, que no van portar aquella exposició de Barcelona, i tal, i a partir d'aquí, clar, des del meu número 1, Camil Clodell ja està treballant amb ell, això vam comentar amb aquella sortida, és a dir, que Camil Clodell era molt important per la porta de l'infern, i això és meravellós, perquè tal com apareix allà, ell li comença a dir, Camil, que et sembla, posem això aquí, posem això allà, llavors aquí s'ha fet honor al final, que era la gran influenciadora, la gran promotora de moltes coses. I com s'inicia aquesta relació? Aquesta relació, que en un principi, doncs és una relació, lògicament, extrema-trimonial, encara que ell no es va casar mai amb la seva dona. La dona era una senyora contundent, era com una teutona, que es diu, aquestes senyores, que a vegades és genial, a dir, ella és així, físicament, i és perfecte, perquè era una dona que no tenia la sensibilitat, lògicament, de l'art, i menys de escoltar, en canvi, la Camil Cudel tenia tot el que es podia oferir. El rodent era un fill de sa mare, era un infidel per natura, aquestes, d'allò, és qualsevol cosa que es mogués, parlem clar. Menjava tots els plats. Clar, és ell. Bueno, senyors, no, però em refereixo que, qualsevol de les models que venies, veiem aquest cas, si s'oferien, doncs igual, que això és un tracte que és molt complicat, el tracte model, artista, això és un altre món, hi ha una admiració a vegades de la model per artista i a l'inverse, i això deixem-ho. Deixem-ho cometar, em refereixo, però és veritat que ell no deixava perdre cap oportunitat, era primitiu. I, a més, ho fa molt bé, el senyor Lindomé, quan se li ha propona, ella fa... És com una cosa absoluta, que dius, eh? Vull, es mofega. Es mofega. És com... És la pinta, dius, aquest senyor serà, perdoneu, ejaculador, precós, directament, perquè és com una cosa, no? Vull dir, una necessitat animal, que dius, ostres, no? I això és molt curiós, perquè és de manera de representar un rodent que te l'imagines així, i que la representa molt bé, i ho fa de conya, fa molt bé. I, llavors, no és una història lineal, no? És coses que van passant al voltant de la seva vida, per exemple, a cosa curiosa. No apareix el pensador, en cap moment, ni apareix el petó, en el moment de la seva construcció. Vale? Les obres importants queden amb un segon pla per parlar de com és ell, quina relació té amb el seu entorn, una encàrrec que és molt famós i és molt curiós, que és el de Balzac, que encarrega en un bust cultural una de Balzac que genera un trontó a la seva vida personal i la crítica brutal. I és un període determinat. Són 20, 30 anys de la seva vida i que es mouen, sobretot el seu estudi, és una pel·lícula amb exteriors, però petit a vegades, amb els interiors, amb un molt bon gust de la llum, no a luz, vull dir, no és un biòpic a luz ni molt menys. Llavors, hi ha molt de com treballa, com mira la peça, com sisella, i això és molt important. Per tant, és una forma diferent. Clar, no és una visió. I llavors també es veu una miqueta la problemàtica que comença a patir, lògicament, la Camila Claudel, vinculada amb la gelúgia, amb la impotència de no poder ser la dona oficial d'ell. Hi ha una trobada entre la dona i la mand, la Camila Claudel i tal, que és magnífic, com ella li deixa anar a les coses. La distància, no? Bueno, està molt bé, està bé, està bé. Jo hi he sentit crítiques bastant negatives, jo no, a més, és totalment cert, el que explica, no hi ha dubte. No és allò que dius, aquí l'has il·liat, està perfectament documentat. Des d'algun de vistes, el no coneixem. És la vida de la manera... Jo no conecso les tan bé, els rodenes són les que més coneixeu millors, els artistes així, les últims... Llavors el personatge de Camila queda bé, ja veuen... Queda bé, sí, sí, sí, sí. Totalment. Totalment. Sí, sí, i ensenya les seves, sí. I hi va un moment que quan ella... Quan ja la cosa s'acaba, que realment que es trenca, llavors ella comença una mica a desbarrar. I això és cert, que desbarrava, no? Perquè ella tenia por d'aquell l'embarinès, no? Ella deia que venia per la finestra copia les seves obres, que això era mentida, evidentment, no? Entrem una problemàtica. Recordem que la Camila Claudel va acabar en un hospital psiquiàtric i va morir allà. Però va morir allà perquè va patir una depressió i no van entendre que aquesta depressió s'havia superat. Ella demanava al seu germà el poeta pel Claudel que la traguessin, però la mare és la que havia signat un paper, i li es la tenien tancada i li feien electroshocs. Llavors al final sí que la van malmetre, pobreta meva, i la van enterrar... Clar, la realitat d'atacaments que hi caien, no? Clar, llavors ella deia, treu-me d'aquí, deia, passo gana i estic bé. I no la treia, ni solament la venia a veure la seva amiga, que també sona la pel·lícula, que es deia Jean. Era americana, no me'n recordo ara. A mi m'agafia que em fa molta pena la Camila i el Claudel al final de la seva vida, perquè era molt guapa, era molt fresca, i llavors aquella imatge que dius, mare meva, no sembla una persona d'almenys diferent de tot el que vam fer amb aquella espai, terrible. Bueno, clar, que això també és interessant. Sí, no, totalment. Un dia us ho portaré perquè veieu quan era joveneta i quan tenia... la gent canvia amb l'edat, no sembla ella, no sembla ella, de debò. Bastial. Ens queden 11 minuts, Rosa hem de parlar de Cold War i parlarem al final de la balada de Baster Scrax, una mica i jo acabem de parlar. I ja posarem un altre dia, ja parlarem la setmana que ve, de Queen i dels globus d'Or. Ja farem una ampliació que en vingui el David i el Nacho. Rosa. Doncs Cold War, la pel·lícula de Pavel Pavlikowski, el polac, el director polac, que ja havia fet ida. Que bona. Jo no l'havia vista, però sí que m'ho he revisat una mica, que és la història d'aquella noia, que és novícia, que vol fer esbots per ser monja, però li venen la visita i després resulta que era jove, família d'origen joveu, no? I ella va visitar les seves origenes i tal. És aquesta pel·lícula, és un matí directe. Aquesta també està molt bé també. Cold War, molt bé també. La història d'amor, és una història de dos personatges, que d'entrada són molt diferents, no tenen res a veure, però coincideixen i és la seva història de trobades, d'encuentres o de desencuentres. Ara ens trobem aquí, ara no. A la Polònia, en un principi, a la Polònia hi ha la posguerra, després de la Segona Guerra Mundial, i a la Polònia hi ha el bloc de l'est. I llavors el tipic que feien en tot els estats totalitaris, buscar les arrels de la cultura, en aquest cas era la cultura popular, quan hi ha cançons, tot el que ens sona popular, i són dos músics, un senyor i una senyora, i un altre senyor del règim, que van recorrent les pobles, recullint i gravant aquesta riquesa cultural que tenen de músiques. Llavors, a més a més de gravar, després també ja comencen a muntar actuacions per portar-ho pels teatres, venyen el folclor etípic de Polònia i tal, i llavors és una d'aquestes noies que han fitxat, que té també la seva problemàtica, una noia si rosa, si molt maca i tal, i llavors hi ha el músic, que és el que està recopilant aquesta gent i fent aquests càstins, per fer això. És l'escriure de Mordech, dins d'aquesta Polònia, ja, de posguerra, de tot el totalisme que ja s'hauria instal·lat allà, que fan una de les actuacions que ja després d'actuar pels teatres de Polònia van a Berlín també, llavors ja veus el fàcil que es passa a l'altra banda, i bueno, és a partir d'aquí ja la història del que passa... El principi del Mordch... Ah, que encara no hi havia un... Només hi havia una frontera fictícia, en una línia a la Terra, i llavors era molt fàcil. Doncs, a partir d'allà no, qui passa, qui dels dos passa, i després com es van retrobar al llarg de la vida, és l'amor de la seva vida, perquè ha sigut molts moments també separats, ell està després va parar a París, té molt d'èxit, perquè és una persona que té molta formació musical, i llavors s'ha adaptat també a les noves curres musicals, que ja es va fer arrojaments, allà arrojaments per la publicitat psical, és tan molt ben situat en els envies de bohèmics i culturals de París, no? I bueno, però ell no deixa de ser un profe d'aquests, és un positiu, és un desertor. És una persona, saps aquella pel·lícula del Luis, que era la ligeresa del cert, o la... La ligeresa. La suportable, la suportable. Els dos personatges gairebé... Sí, recorda això. Són molts semblants, però... Ostres, jo li gira la novel·la amb el seu, no me'n recordo, no me'n recordo. Bueno, vull dir que també ell és el que se'n va, és metge, ell és el que se'n va del comunisme, perquè diu aquí no, aquí no... Perquè ella té aquest... Està mirat a 68, em sembla. Són d'aquí a posterior, no? Sí, comencen el 49. Aquesta comencen el 49, després el cap de 5 anys, per exemple. Ah, vale, vale, sí, sí. Cada 5 anys més o menys va fent talls, i cada 5 anys més o menys... El que passa és que allà ho compliquen una mica més, en la lleugeràs el C, i és que ho fan més simple. Tot ho posen a l'entorn de les dues protagonistes, no? Exacte. I llavors, doncs, ella és més... diríem manipulable, perquè és més ignorant. Sí, exacte, i perquè tira més cap més a la terra, perquè encara té que pagar ja, preu per una cosa que li ha fet. I, conseqüentment, també és més vulnerable, això també... No té cultura, és una persona que no té... No té cultura, era una noieta d'un poble... Sí, sí, sí. Que la descobreix ell, com enamorant-se d'ella, i de totes les possibilitats que ella podia arribar a fer, però hauria hagut d'anar amb ell, que llavors hagués entrat amb la dinàmica del que deies per un moment del que era la cultura europea, en general, no? I no només la soviàtica, no? És que és una pel·lícula tan rica de diferents... A més, és en blanqui negre, que això és un puntàs, és un puntàs, és preciosa, i és una miqueta, també, com el Juli, que us explicava jo, de Cuba, és que és la idea de dir, la gent que ha de marxar per obligació, o perquè, sí, o perquè deserten, són desertors, també, i és que volen quedar-se en el seu país, i que estimen el seu país, i que volen que el seu país sigui d'una altra manera, i volen viure ja, perquè aquesta part emocional no la volen perdre. Naturalment, aquestes... Tenen els seus originats, tenen la seva cultura, la seva gent, no? Per això, quantes persones venen i diuen, jo sóc ciutadà del món, diuen, oi, oi, oi, i tornem a ser... Sí, amics, escoltes. Que sí, que et posen... Doncs, esclar, vull dir, quan veus aquesta noia, el que passa és que llavors veus la degradació que té ella, també. Però, en un final, jo diria que... No sé, molt romàntic, potser, però no el direm, eh? No, no, queda raro, queda raro. Queda com una mica... Sí, és una possibilitat. Sí, sí, queda raro. És una concessió a l'amor etern. La búsqueda del japonès, del final feliç. Quan han tingut molt els cibaixos, eh? I cadascú també ha tingut històries paral·leles i transversals, i de tota manera, no? Això no acaba de realment... Com ho hem unit fins al final? És una excusa, també, per mostrar també el fenomen d'això de la persona que ha de ser a taula, de marxar dels països, i en canvi, és que es queden, i en quines situacions es queden, en quines condicions es queden. És perfecte. És com estar a la polònia, que ells queden a la policia, com els obliguen a delatar, també, no? Els veïns, el amic, el professor... I és que marxen, potser estan col·laborant amb altres països, en plantes, també d'espies, o no. És interessant que tot el transfons que té, tot el transfons per explícit. Aquesta és la por que tenim del que pugui passar, no? Que sigui un país controlat, la vida de dos o tres també seria una. També, també, exacte. El control absolut, i aquella acaba, i ell, no, això és... Ja, tothom està espiat. Sí, l'avió en dieu estem, també, però, bé, amb el Facebook, amb les xarxes socials, hi ha el control. Hi ha coses. Molt bé. Molt bé. Doncs, ens quedem quan hem vingut, acabem de parlar ràpidament de la balada dels germans Coen, d'una manera molt ràpida, molt senzilla, perquè, clar, és una pel·lícula, jo pensava que era una pel·lícula sencera, i són sis pel·lícules, són sis històries. Està basada en un llibre, que es diu així, que es diu La balada de bastres tracs, i altres històries, únic que no hem pogut posar aquest segon nom, i potser la més mà... A veure, és el que diem, i en sis, i que va de la millor fins a pitjor. La última potser encara se salva una mica, però sobretot les primeres segones són absolutament magnífiques. Estem parlant de tota la malava que tenen els Coen, això està claríssim. Aquí no l'ha perdut en cap moment, és un meravellós western, amb 5 històries ambientales amb el mig uest, que estan per aquí al mig, la primera és la millor. Sobretot té que veure amb aquest cantant, que es diu Baster Scracks, que és un personatge molt peculiar, que és un assassí, que no té cap empatia pel món, i a partir d'aquí, doncs, això acaba cantant, que fa gràcia, perquè és aquesta cosa una mica surrealista que et planteja, quan veus les pel·lícules, dels senyors, dels amants Coen, i ja et dic, i no les vetllaré molta cosa, és veritat que apareixen cameos per tot arreu. Vull dir, apareixen per llabrat pit, durant un segon, per un segon, literalment. Vull dir, és la cosa que dius, que és això, què està passant per aquí? I hi ha històries que són més tontes, d'un d'aquests que hi ha, aquesta primera que deien que són aquest buscat, aquest guontet es busca, per matar-lo, i a final, doncs passen coses, que tampoc direm que una diligència, que passen coses dins de la diligència, per exemple, un altre que és un recargador d'aquests d'or, que també la seva vida, què passa al voltant d'això, i en escenes molt... no són trucolentes, però dius que et sorprenen, que et deixen cobsat, no per la potència, i sobretot per la brutalitat. Qui penses, precisament, perquè ells t'ho proposen com a personat. Però ja veus, amb tota la gràcia, tota la malavada, tota la serietat, a vegades també, però hi ha dos o tres que tenen un punt lleugerament gore. No ho negarem, vull dir, perquè és allò de que, jo què sé, faig un exemple molt ràpid, et dispararé, tal, cinc trets, i llavors et treu un dit, un altre, i es veu pam, pam, pam, pam, pam, pam, com salten els dits, vull dir. Cones d'aquestes que dius, ostres, sempre unens a vegades, vull dir, fent aquestes coses, però clar, amb un nivell, clar que dius, però de debò, és una pel·lícula rara, no, no, rara, amb el sentit correcte del terme, eh, no bizarra, ni extanyes, són els coens, sabem que són els coens, no? Per tant, a partir d'aquí, t'has de pensar coses, l'únic que hi ha en històries més bones i més dolentes. Les dues primeres i l'última són molt bones, les tres intermitxes aquí no m'hi cueja, per mi, eh, algunes d'elles, i a vegades no tenen una muralina, tampoc, acaben i acaben. Els coens no ho són. Nooo, nooo. Acaba la història, dius, apa, adeu, guapa, està, no, dius, m'alegro. Tampoc és un final obert, però... És allò d'eïta, has quedat fins ara. Sí, sí, sí, sí. I ara te la foto, clar, i ara et me'n vaig. Clar, és genial amb això, no? Però, bueno, és una bona pel·lícula, s'aguanta molt bé, insisteixo, val la pena, és aquella cosa curiosa. La setmana que veure si parlem d'un altre, que si no et diuen que és de Jos Clooney, penses que són de ser mans coens, que és confesions d'una mente peligrosa, es diu? Sí, una mente peligrosa. I ja parlem d'aquesta pel·lícula, i és una cosa molt curiosa. És un personatge vinculat al món de la televisió americana, el creador una miqueta de la... Sabeu que això que fan dels First Dates a 4? Això de les parelles, Sumerian Aranja, que és les que feien. Amb el Sobera. Sí, amb el Sobera, aquelles coses de... Sí, aquestes coses que es feia a TV3, que es buscava parella... Sí, això mateix, coses d'aquestes. Doncs tot això, jo parlem de setmana que ve, perquè és un personatge molt peculiar, i ho fa molt bé. Però sembla d'escoen, la pel·lícula. Vinga, molt bé. Quins segons? Sí, apa, adeu! Adeu! Vinga, fins aviat. Adeu, adeu! Adeu, adeu!
