...que s'han just durant la lluita... Ei, bona tarda! Hola, bona tarda! Hola! Hola! Què passa? Estem aquí... Directament, no? Ja aquí, hola, hola, ja no... Ja saludem a tothom, al món mundial, no? Sí, sí, ja... Aquí hi ha l'escalforita de l'estudi, perquè ara no veig... Fa molt de fred, és que... Bé, hem passat la setmana dels verbuts, no? Estem a la setmana, sí. Estem a la setmana, bueno, no em sonava... Sí, perquè comença, no sé... Bueno, hi ha una companya de feina que s'està tot els sants, des de Sant Anton, que és el 17, després de Sant Vicens, que és el 22, i no sé quins dies més n'hi ha. Quants? 5 o 7 verbuts n'hi ha. És aquí. No em sonava, crec, aquesta. Sí, que són tots els sants que tenen verbats. Sí, sí, sí. El 17, no? El 17 és la setmana passada. Sí, exacte. Però una mica t'imagino que vau d'una data, una altra, entre un sant verbut i un sant verbut. Sí, coincideix, coincideix. I coincideix, que és una setmana que fa molt de fred, després dintre de la candelera, que també és tradició en el que faci fred. La setmana hipster, no? La setmana verbuda. Clar, no? Estem a la setmana verbuda. Això ja passa, no? Bueno, sí, diuen que sí. Encara segueix el hipster. Encara. Però tu, Nacho, tens una barba guai. Jo mai he tingut una barba hipster. I la portava... Sí, i la portava abans que... He portat perilles, però és la barba, i he de sortir les barbes, aquestes, els hipsters i tal. Sí, llargíssima, llargíssima. I encara continua, eh? Sí, sí. Però poc, però poc, ja. Aquests alimenten... Ara no sé, ara sóc una història. Era tot una mica, també, com anaven vestits, amb aquelles camides amb el tapades fins aquí dalt, i el bifider, aquests mitjors d'angs. Sí, sí, sí. Aquesta cosa que... El retorno de... Molt d'àndi. Està alcorrant de la mola, eh? I tant, no, no? Estàs tu? Comencem a la Babilònia, un dijous més, amb la companyia de la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. Com estem? Ben vespre. Bé, bé, molt bé. Molt bé, aquí. Ja m'havia d'assistir. Cap vespre. Cap vespre, ara. Cap vespre com aquest vespre. A les 8. A les 8. Sí. I el Nacho, doncs. Què tal, aquí estem? I al Cescor Ramos, que me presento, perquè com a nadie me presenta, nadie me quiere, como estoy aquí en la paixera, un día estuve aquí en la que es raconet. Un dia estaràs tu aquí, i nosaltres sempre hem de la paixera. Com toquem els controls, eh? Començarem nosaltres i et pensem, els tres a tu. I ara al Cescor Ramos, i tal. Què tal, al Cesco diràs? Vinga, vinga. I el jove dirà el mateix. I tot el programa per tu. Llavors... Aplaudiments, eh? Vull dir una cosa així. Clar, ja ho vinga. Ja ho vinga. Roll de antagonisme total. Totalment, totalment. Furor. Furor, furor, sí. Jo vaig veure la televisió italiana, i era bruta. Sí, és tu. Furores, deia. Aquello era la bossa... Bueno. Tens raó. Els aplaudiments això. Els els has de posar a tu, eh? Sí. Bueno, però que no siguin engeonats, que siguin autèntics, perquè llavors en fotopurà, feia vostra pena, venir-m'ho jo mateix... Gafem gent del carrer, no hi ha problemes. I li paguem quatre duros, no? I aplaudem això. Bueno, tot el públic que tenim aquí, que saludem al públic... Exacte, sí, sí. Bona tarda, estem a casa, i ja està. Estudi de can Ginestar, estudio 1. Escolta, en preu desbèrmits, moltes vegades ha fet la radio al carrer. Ha fet el mercat, aquí hi ha can Ginestar, aquí fora... Tant entrevistat alguna vegada. Sí, amb aquesta casa, sí. Tres o quatre vegades, jo soc molt important a Sant Just. Sí, podem buscar. Podem buscar, però hem provat de fer el bàbil on i fora. Sí, sí, no. Això ja ve, buscades. Trapitxant el terreny. Això és xunguilles, és xunguilles. Això s'ha de portar a l'esquena. Bueno, necessitem un d'això mòbil, no? No, això és una vegada. No sé quan es fan just el carrer, o el carrer de Sant Jordi. Es fa això. Abans es feia quan es feia el Cira d'Esvern, i llavors, si tu volies, podies fer allò a Cira d'Esvern, a l'espai i tal, se'n va a la ràdio, es creu una estudia paral·lel, i llavors tu pots fer el programa de Carles Gent, tapat amb un vidre, però amb això, amb un vidre clàfic, la gent no entri allà, i tal, i bueno, i si tu pots demanar per fer el programa allà, llavors això ja ho pararem, quan fan la cira, ja podem anar allà, ara serà un diumenge al dematí, no sé com ho veieu, això. Ara a la primavera, eh. Sí, no, costa de ser la primavera, que al dos a anys ho fan això. Un diumenge a la primavera ho fem. Ja m'agradaria, sí, seria divertit. Llavors acabem fent tots uns estrictis, programa especial. M'ho faré què fot, tu. Bueno, però la primavera no. Jo estic molt bé. A la primavera? A l'estiu millor l'estiu, tu. Em tanga, em tanga animal print, què? Ai, estem estupendo, però si estiguis estupendo... Ara que dius això de la primavera... Sí, sí, sí. Parlem del cos macaixa. Sí, perquè és contagiós. Comenyem això. Precisament ja està parlant amb la senyora que fa l'exposició. Ah, pues molt bé. Parlem de Mariano Alzebat. Mariano Alzebat. Comencem, amb el Javar. No, i... I, bueno, m'he explicat, digues, escolta, que el detall dels quadres és impressionant. Diues com si vestissis una persona, eh. També. Ah, mira, sí, sí, perfecte. Amb el que tu dius, de... Clar, que és la cuia. No sé si és aviat. Doncs vinc, avui sobre la marxa, anirem comentant, així una mica farem que us quedeu, perquè, clar, a vegades fem el somari, però hi surti corrents. Doncs avui no hi ha somar. Avui no. Avui directament. Avui directament parlem de les cosetes que hem vist, que hem fet, que hem comentat, i el Jaume, com ha començat parlant de l'exposició de Mariano Alzebat. Mariano Alzebat. Pintora famosa aquí a Sant Just. Alumnament. Molt bé. Per altres elements. Perquè la conec personalment. És una persona absolutament encantadora. I està des del 17 de gener, em sembla, fins al 17 de febrer. Aquí el celler de Can Ginasta presentant Pintura al Pastel. I el Jaume ha anat a veure i què t'ha semblat? Ja li he preguntat què és això del Pastel. Diu que recordes aquells tovets que de quan érem petits? No, he estat parlant amb ell, i ha estat molt interessant, perquè li ha parlat de les dues coses que hi hem esmentat, que és això. I paral·lelament, també, sobre els quadres, i el seu rigor, evidentment, allò és vestir un quadre que ja té molt de valor per ell mateix, però quan li poses el quadre... Sí, té un marc, uns marcs, i unes pas per tu, i unes enmarcacions, que dius... Com una nòvia, com una nòvia vestida, eh, tio? Sí, sí, sí. Però guanya molt, eh, amb això. Molt, sí. Moltíssim. Ja, ja, fa. Però que és molt bo el que fa la Maria Àngels, però, en aquest cas, guanya encara més, perquè té molt bon gust, combinant les pas per tu, amb els marcs, i això sembla que no, però és un element, eh, treballa molt la natura morta, i tot això. El que és clar és que aquesta senyora pinta moltes flors, eh. Sí. Vull dir, tot. És una cosa molt important per ella. I fruita, sobretot, també. I fruita, sí, també, fruita, i pebrots, esbargínies, tot això. Esbargínies no ho recordo ara, però bé. Sí, no, sembla que sí. Hi haurà col i un bròquil, tu. Sí. Què és impressionant, dir? I li he dit, lògicament, diu, sí, em va portar un pagès, clar, és que no t'ho puc portar ningú més, això. Està clar, i a més a més, amb un camp segur, molt ben abonat, perquè és on surten les bones peces. I la veritat és que fa molt de gotge, tant el bròquil com la col, eh. Ara, esclar, vull dir, has d'entendre una mica de pagès, també, en aquests casos, perquè... Sí, amb la qualitat. Sí, per veure la qualitat del que està pintant. I llavors, és quant imagines, el vaja de Bono ha copiat, i la seva valisè, i tot aquest camp, no? És que a vegades l'ara és això, també, no? Sí, no, i tant, i tant. I una frase que ja la vam esmentar la setmana passada, que és més l'impacte, eh, que de la pintura ha de ser més l'impacte, que no pas la reflexió... La tècnica, o la tècnica, i tot això. També n'hem parlat d'això, no? I llavors, me diuen, és que jo ja estic molt d'acord, jo encara tinc alguns dubtes, eh, però, vull dir, són coses que en tot cas les has de pair. Clar, i tant. Però molt bé, eh, vull dir, doncs sí que se m'ha dit, és que... jo li he explicat, dius, ara anem a fer un programa i tal, i parlaré d'aquesta exposició. És que no ens anunciem ni aquest diari, ni... Ha, ha, ha, ha! Sí, és el que diem, és una mica la promoció que s'ha d'intentar fer amb un... Bueno, i això és un clàssic, però no parlarem d'aquest tema. Però és veritat, te costa una miqueta, s'enjust promocionar certes coses, no hi hem de ser totalment quarents, amb el que ets a més. Llavors li he dit això, que ja ho diríem, i vaja, vull dir. Està tot molt interessant, no? És molt recomanable. Ja no només és veure el que fa, sinó que més a més tractes a la persona i el seu marit, que també hi estava allà. Sí, sí, l'Antoni. L'Antoni Fomador, sí, sí. Molt conegut, sí, sí, sí, no. No, però això perquè no es podia... Pots parlar amb l'autora i amb el seu marit. Sí, sí, sí. A més, segur que em donaran de cafè i tu fan ella. No, però és interessant. A més, la proximitat és l'art de proximitat, com l'agricultura de proximitat. Exacte, és conèixer la persona. Sí, sí, però una cosa molt important, ella, amb aquesta exposició durant aquest mes, estarà cada dia. Cosa que molts artistes van allà, presenten i desapareixen del mapa, ja està, no? Ja està allà, eh? Ja està tot el dia matí tarda, és a dir, per explicar a la gent, si ho vas allà, t'explica les seves obres. Sí, sí, sí. Això que dius, bueno, m'has de tenir temps, no sé jo d'arribar a una exposició, clar, d'exposicions que sigui massa gran, però has estat allà i t'explicarà, i tu ho entraràs amb el joc, i a partir d'aquí, si t'interessa, compraràs o no compraràs, això et passa a qualsevol caleria d'art. Evidentment que estigui l'autor, lògicament. Més que el venador, que és una altra història, té una manera de revisitar el món de les natures mortes, de los bodegones famosos, però amb una forma més minimalista, és a dir, més impressionista, és a dir, t'agafa això, un maló i te'l converteix amb una peça impressionista de moltíssima qualitat, no? Dins del món també real, és a dir, estem parlant de realisme, però a la vegada una pintura molt lleugera, molt colorida, molt interessant, no? I és això, no? I realment és que frapa bastant, no? La seva percepció que té una base acadèmica molt important. I a partir d'aquí, sí que últimament està innovant bastant amb coses, però això, una miqueta, treballa sobre paper de diari, perdó, sobre anuncis, a color del diari, a partir d'aquí genera unes estructures més simbolistes, per tant, bueno, està evolucionant amb les seves fuesques o qualsevol artista, no? I això està bé. La qualitat és bona. Fa molt bé. Però sabeu una cosa que jo sé que hi ha hagut una persona que l'haurien d'anar a fer aquesta exposició. Bueno, què vol dir, això? Deixem-ho així. Bueno, ja sabem de l'autora, sabem del marit, ara falta aquí. Si és una miqueta, aquí ha fet l'empenta, no? El de la paixera. El de la paixera. Aquí ja tenim... Mai ho hagués dit. Sí, escurramos. Doncs ja està. Està tot dit, no? Ja està, al final tot se sap. Todos lo saben, com a la pel·lícula. Sí, exacte, molt bé. Hem deixat les homes estar pictòries. Sí, sí, sí. Bueno, ja que estem i així de forma ràpida... Molt bé el comentari de l'exposició. Sí, sí. Bé, així de forma molt ràpida també. Bé, hem estat al Cosmo Caixa i hem estat aquest diumenge, uns quants companys, altres companys també han estat altres dies, i bueno, jo que soc el que menys coneixia a l'espai, perquè jo fa temps que no he caminat, que jo faig comentari molt ràpid, a partir d'aquí, ja m'ho comentem i tal. Com que no té criatures. Sí. No, però jo no tinc criatures, sí que he anat moltes vegades. Moltes, moltes, el Cosmo Caixa. Jo, o realment és que... I m'agrada molt, eh? Clar, és que jo em vaig tenir un problema, és que la banda baixa es veu que la part de física l'ha entret tota. I llavors, per l'exposició que es diu Univers, que estan preparant-la. I, clar, hi vam veure l'exposició de robots, que està bé, que està molt bé, no n'agaré. La del Tintin, aquesta, del viatge a la lluna, que és una excusa total i absolutament, perquè solament està el cuet del Tintin, i dins no hi ha res al fons, hi ha una explicació de com es fa un còmic i tal, bueno, hi ha quatre còmics, però l'altre és una excusa per parlar del viatge a la lluna, que també està molt bé. De l'arribada, de l'home a la lluna. Però és que, de debò, és que vam pujar als pisos i no vaig fer res de particular, sobretot com m'ho desangelat, és a dir, no faltaven coses, i sí, molt maco el bosc. El bosc inundat, sí. Jo sí que m'ha encantat, però de debò vull dir... I el planetari? No, no vam poder entrar. És que hi havia moltíssima gent. Sí, hi havia moltíssima gent. Sí, hi havia moltíssima gent. Sí, hi havia moltíssima gent. Sí, hi havia moltíssima gent. Hi havia moltíssimes exposicions que estaven bé, però l'exposició permanent, o el que està permanentment al cosmocaixa, jo no sé encara el que és. M'he quedat amb ganes de saber què és el que hi ha al cosmocaixa. Ara que no ho tinc inmontat. Espero que això era l'univers ja que hi hagi com a element definitiu, o és que no és una exposició, no? Va dir l'Hordes, és que la part de física que hi havia baix o entre... Unes experiments que eren molt curus, i toca-toc, hi havia diverses coses. De física i coses. Jo vaig veure tot molts espais buits, i per què diria això? Aquí hi havia coses, ja ho ha entret, i no sé què, ja me'n tenia sensació una miqueta d'avuidor. No ho van estar renovant. I llavors em va desebre una mica per això. D'avuidor, però també de construcció. Exacte, clar, que estan coses previstes. Perquè és clar, dius, el que està arrasat, que és el que no, hi ha allà uns elements que s'han de construir. Què passa en això? No, no, no. Perquè en això de la física hi havia una patafarma giratòria, que no sé si es feia servir per demostrar això, el moviment circular, alguna cosa d'aquestes, i una vegada la dona i jo ens van posant allà, i va començar a girar. Jo vaig venir un nen petit, a 4 o 5 anys, es va mirar, i jo hi havia un altre, i diu, mira, són com els ninos de la caixa de música. Que bo! Que bo! I jo n'he d'anar tan recordant. Molt bé! Que mal que la sincera dels nens és allò que ve. Que fem unes coses, eh? Fem unes coses. La teva anàboda, se m'apropa i diu, Tito, tienes pelos en las orejas y miradón igual. Deixem-ho. I mira que m'estrec, però allò que... Dic, vale, no he tingut temps de terror. Mira, Tito, tienes pelos en la... I no tens el millor, dic que veuran del Tito. No, per això és un comentari. És una necdota així com aquí estàs. Densigues sempre la veritat. Bueno, Jaume, alguna cosa del Cosmo Caixa? Jo vaig estar bé, vull dir. Jo ho havia vist. Doncs va ser, per un dematí com el d'ahir estava bé, allò. Sí, sí. Ara ho vaig trobar fred. Fins i tot de temperatura. La veritat és que sí. Home, això d'espais molt gran. Això s'ha de tenir una mica de calent per fer-ho. Sí, no, oi, mare meva. Ja faig, ja faig, fred. I bé, m'agradaria que estés aquí. La meva estallada. Oh, que fred, no, jo. El Bosch em va encantar, no el coneixia. El Bosch, eh, no he estat mai. El Bosch, xulíssim. És la reproducció d'un Bosch tropical. Una virgiria. La part que ja no està sota l'aigua, ho vaig veure una mica més segura. Sí, una mica més allò més pedagògic, més informatiu. Però ho conserven bé, no? Jo vaig veure el principi quan el van instal·lar i estava superxulo. I després alguna vegada més l'he vist. Continua el conservar bé. I els feixots que sembla que et vinguin a donar la mai tot. I el pèndol, aquest, el pèndol de jocó, aquest encara està tan bé. Sí, sí, sí. Allà em va agradar molt, per exemple. És el museu de la ciència antic. Sí, sí, sí. Allà em va recordar el bar de copes Nicabana. Bueno, bueno. Jo vaig fer una similació. La madalena de Prus. Però que em va agradar molt, el Nicaban, i anava allà i em mola jo. I em portaves les copetes i allò, com mola, no? El pèndol, no? No, no. Això s'ha de dir en cículos íntimos, ja. Si no, quedes de pureta, ja. Perquè quedem, no? Tu i aquest, que toca i dispara l'altre. Ah, sí, sí. T'ho ha dit, és veritat. T'ho heu passat bé, vinga. Molt bé. Doncs sí, abans de passar a parlar de cinema, que parlarem, ja més creu que anem amb l'ordre, ja sé que estic parlant molt avui, però ja em callo. Per sempre, no. Hi ha un llibre, em mataran a la rosa, que es diu Reina Roja de Juan Gómez Jurado. Què ets, senyor? Què és això? Ja, que el llenú, i què passa? Reina Roja, dius. D'als escacs, no és, perquè és un blanc o negre. No, no, no. És una cosa molt curiosa. No, però està molt ben parit. Aquest senyor és un senyor que fa, com ha dit en el País de la Maravilla, la Reina de la Mai. Va per aquí, va per aquí, va per aquí. Sí, sí, molt bé, molt bé. És un thriller. Va per aquí, em mataran a la rosa, perquè el Jaume, que sé que em matareu, perquè jo llegeixo aquestes coses. Però aquesta vegada no és tan truculent. Està dient a la que ens coneixin, i que ens en farem, si ho sé. No, perquè ja vaig parlar d'aquell llibre, recordeu, que te'l vas carregar, un que et vas carregar, no? No, un que era molt truculent. Recordo ara quina era. Però tu com et posis això? Però estàs boig i tal. Jo crec una cosa molt potenta. Ja m'ha recordat el nom. Ja faré memòria. No em serveix una mica per sortir d'aquest món tan bé, tan artístic. La vinga, algo así y diferente. És un llibre que m'ho han recomanat. Per això el vaig llegir, perquè el tema thriller m'agrada. Aquest senyor és un senyor del pacient, que tant el pacient com aquesta rena roja estan segurs convertint en guions de pel·lícules americanes. Per tant, ja la cosa... Pot semblar una cosa rara, però sabem que s'han comprat per fer els guions corresponents. I ja està. En aquest cas és a l'inici de una possible nissaga de novel·les. Per aquí al mig apareixen moltes coses. Que forma part d'un equip especial, que seria com una mena de cis, que estem parlant de l'estat espanyol, lògicament, amb el qual ella té un cosí en intelectual de 240. I és una persona... I el donarà val quan és? Quan és 120 o 130 o 140. Sí, bueno, 100. No em vas dir a 100. Em sentia algo, però és una agorrada. És una nena que té una problemàtia, que la seva em va tan ràpid que ha d'aprendre una medicació. Això és molt lleuger, segur. Però per frenar tot els inputs que té aquesta noia. Té una capacitat d'observació, de control, d'arribar a lògiques instantànies, que és brutal. Aquesta noia... Sí, sí, una sort, però també per ella comporta un neguit absolut. Això no ha de ser fàcil. Hi ha moments que diuen, em prenc alguna cosa perquè a la meva ment, i llavors què passa? És una mena macro coneixadora del que seria el món del crim. És a dir, d'arribar a conclusions d'aquest àmbit, que són complicades a vegades. A partir d'aquí, això, juntament amb la imatge d'un comisari que s'ha equivocat amb una serie de coses, Basc, un armari de 4 portes, i a sobre és gay. Vull dir, perdoneu el comentari. No, no, no. T'ho imagines? Amb tota la potència, no? És molt curiós perquè quan... És que l'has dit abans. Ja l'he dit. No, no, no. Refereixo que dins dels estilemes no quadra tot això, sincerament. Ell diu que és una persona que no sé quantos, tremendament tal, però, en canvi, menja tal. I ho dic clarament. És com si diu que és vegetarià i, en canvi, menja usfarrats i de d'ella i de tot. Exacte. Sí, però diu una cosa molt potenta. I llavors diu, jo soc d'aquesta manera, soc d'aquesta forma, soc una persona de l'end masculina, i llavors... Clar, és que no vull dir-ho. Ho dic o no ho dic? Sí, dic-ho. Jo crec que perquè estàs dient, no sé si llegir el llibre. És el mateix. No importa tant. És que... No ho entens. Jo sí. No, però és la fusió d'aquests personatges. És normal. No m'entens, no m'entens la idea. És normal, absolutament. Però el format d'ell, comissari de policia que també hi haurà en guis, evidentment, la manera de ser, la manera en què el pinten el concepte d'aquest ser una persona que diu que és grasa, que és gran, que no sé quantos, que et xeca pedres, que és petotari, que no sé quantos... Tot això genera un prototipus com totalment heterosexual, aquesta idea clara, però llavors dius sí. Però a banda d'això, menys opolles. I ho dius així, de clar. I llavors m'entens que vull dir, i això és una cosa que et deixa com una miqueta transbalsat, perquè no et dius, ostres, vull dir, allò que dius, no sé, m'enteneu, no sé si ho enteneu o no. O sigui, perquè ja ho sé, totes les guais que és així són nosaltres. Clar, per això, per això. Però és això, no? No importa tant. Importa per el que una mica la trama interna, que ja donen voltes per allà. Però el que importa és aquesta fusió, d'aquest personatge, que tots dos són molt peculiar, i el que passa al voltant. Llavors el que passa al voltant és que hi ha dos personatges, un que es fa 10 qui ell, però atenció, és una cosa que cada vegada més passa. I ara aquí em poso una maltraja a dir que em poso una maltraja a dir i és que la representació de la persona que intenta fer una sèrie de coses vinculades a malament religiosos, ella es fa dir, he fet qui ell. És a dir, és una dona, en aquest cas, la que genera una sèrie de les senyors en sèrie. És una dona, no és un home, que en aquest cas sempre es busca la imatge de l'home. Sí, sí, sí, hi ha un joc. Un joc, no? Androgy, una sèrie de coses vinculades amb aquest element, d'altres thrillers, no? I que dius, ostres, aquí això té teca. I tot això va juntat amb una mena d'altre ego del que seria un segrest, determinat, que té a veure amb una dona que es recorda el de Zara. Com es diu aquest bon home? El de Zara, la Mancio Ortega? Sí. I llavors ella es diu esfadicar la hortid i tot el que passa dins d'un espai. És a dir, tot això es combina. Un segrestament, un assassinat, aquestes dos personatges, la policia per una banda investigant, per una altra banda, ells dos, que és una policia d'armari i la noia, fan un tàndem totalment diferents, però la vegada saben unir-se totalment i generen una investigació alternativa amb una potència de coneixement i de no sé què i tal, que està molt bé el llibre. És com una pel·lícula. Realment és que jo que no pares, no pares, vas llegint, i dius, ostres, ostres, et va enganxant. Són capítols bastant curts, molt ràpids, molt dinàmics. No està malament al nivell de lectura. És una cosa molt bàsica. S'està molt pendent, perquè hi ha molts elements que apareixen per tot arreu. Per tant, pel·lícula llibre recomanable per passar una estona. No és massa truculent. Sí, sí, sí. I hi haurà segona part. Segur, perquè seguiran aquests dos. Vull dir que és actual. No és un escritor. És viu. Per això dic que llavors és actual. És probable que sí que en faci una altra. Ha fet tres obres, solamente el pacient era molt bona. Reina Roja, no? Reina Roja, sí. I bé, i llavors té a veure amb aquest món de la fantasia que ella es troba una miqueta com una mena de perduda dins d'aquest món de l'Ice en el País de les Maravilles i la reina vermella. Fa un símil que no vull comentar-ho. I llavors té per això aquest títol. Home, és que la literatura infantil de un idò. Sí, és també bèstia. Si parlem d'escontes de perró que acaben matant a tot Déu, la capedocita vermella, per exemple. Per això dic que és molt petita. La nova casa de l'àvia resultava que estava al llop allà, perquè ja s'havia menjat, m'havia matat. L'àvia, no? I després allà també. No, el que és que és canyero, també és gore. Molt gore, molt gore. Arquitipos, no? Si les analistes dirien això, que són arquitipos, que estan explicant una cosa. Gafen exemples de l'arquitipo del no sé què, i agafen la conta de no sé quant, i t'expliquen les contes, no? Sí, i les analistes de les contes d'Ada, el Bruno Bettenheim és això. Sí, sí, sí. Va començar Freud i va començar després. I a més que era això, realment, tenia una finalitat també educadora, educativa. Penseu que no hi havia, pràcticament, literatura, ràdio, per suport, que no hi havia ni ràdio ni telèfon. Era una manera d'educar, entre cometes, a la gent, sobretot a les noies, joves, que neixin en compte, que mira què et pot passar. Barba azul, barba blava, és igual, també. Segons on entres a... d'aquella casa del Palau, amb qui et casis, no sé què, si et diu que el marit que no entris, no entris, perquè mira què et pot passar al final. Pots acabar morint, per exemple. Té molta tela aquí, té molta tela. Molt bé. Doncs res, passem al cinema, no? La favorita, i després parlem de veure'm amb Rhapsody, també. Vinga, sí. Doncs bé, la favorita ja sabeu que si a tu t'agraden les noves truculentes, a mi m'agraden les pel·lícules raras. Sí, sí, sí, mi també, mi tot. I, llavors, presentem aquest senyor, que és un dels senyors més bizarros que tenim ara mateix. Tot i que en aquesta pel·lícula fa un giro hacia lo... Més Hollywood, diguem-ne, ha canviat una miqueta. Ja ha frenat, com tots. Ha frenat, però, clar, al final arribarà un moment. És el senyor Georges Lantimos, que va començar amb unes pel·lícules de baix i pressupost, molt potentes, molt surrealistes, que canino, l'angosta... I tot el sacrifici, moltíssimes, d'un cierve sagrado. Acabes de que aquí ja, en el sacrifici d'un cierve sagrado, ja va començar a comptar a Mactors de Hollywood, Nicole Kidman... Bueno, i aquí ara... Sí, aquí ara, ha tornat a comptar a Mactors de Hollywood i ja la cosa ja no és que també surrealista d'abans. Tot i que és una pel·lícula bastant decent i bastant bona. Està la carrera de Sòscars, ara sortiran les nominacions d'aquí molt poc i és una d'elles que diuen que poden quedar finalistes, junto con Roma, alguna cosa que han cobrat per aquí. Bueno, a pel·lícula d'època, ambientada en el 1700 i pico, propè a la Guerra de Sucesió, la Guerra del 1714, i ara començava, en el qual és la última reina en la terra Estuardo, que és Anna de Estuardo. Suposo que després vindria a Windsor, ja. Sí, jo diria que sí, perquè és la última... Són els George, ja venen, no? Sí, a primer és un George, ja són els Windsor, ja. Exacte, llavors aquesta és la última Estuardo, que va començar al llenatge aquesta de la Bloody Mary, que era Estuardo, i jo va acabar amb aquesta, no? Aquesta reina té el seu millor general, és el famós Mambrú, Mambrús de la Guerra, que és el vesconte de Malburú, i bé, aquest home està ajudant a França, i tot arreu, i aquest home té una dona, que és la marquesa de Malburú o així, que és la favorita de la reina, no només és favorita com a consellera i com a amiga, sinó que la reina és desviana, i aquesta és la amant de la reina. Per tant, aquí hem donat un canvi que es mostra el rei i les amantes del rei, aquí és la reina i l'amant de la reina. I llavors arriba a l'acord té una cocina d'aquesta marquesa de Malburú, que és més jove i que és amintrigant i tal, i al final aquesta intenta agafar el que és el favor de la reina, i ho aconsegueix. És la lluitant d'aquesta, la lluita d'un judo allà lluitant per prevale, i al final, la beneditza es queda amb la posició, i l'altra queda amb la marxa. En aquest marc és una mica trillat, perquè s'ha vist bastantes vegades, però aquest home construït una història molt personal també, molt d'ell, només que aquí en comptes del surrealisme que tenia les primeres pel·lícules d'aferta, situacions inconcebibles o poc normals, fer-les normals i assumides per tothom, aquí no, que és un pla només realista, diguem-ne, però clar, aquestes cortes d'aquella època eren tan grotesques, en si mateixes, totes les coses que feien, els bufons que tenien allà, totes les intrigues, totes la manera de conduir-se, això dona per humor negro, per també un surrealisme i, bueno, amb tot això va treure una història negra, amb àfida, amb una amintació molt bona, perquè és una amintació d'època, pastits, el que és la càmera, molt trable i molt trable incircular, no sé per què, tota l'estona havia de trable-hi per tot arreu, li agradava molt, aquí la donava per això, el director es nota, i, bueno, ja dic, s'allunya del que estem acostumats, jo em vaig quedar una mica així, però... però és una brícula d'actualitat, les actrius fan molt bé, l'actriu és la... Colman, Alicia Colman, o alguna cosa així, és la reina, que ho fa molt bé, l'altra, la favorita oficial, és la Rachel Weiss, coneguda i tal, i la favorita que entra i que lluita amb ella i que li troba finalment la posició, és la Emma Stone, diguem-ne, que a l'antíimos la direcció de tribu no ho fan bastant bé, no ho fan totes, bastant bé, la reina, fa el paper d'una mica d'espota, i una reina més a més, que està malalta, perquè té gota, és bastant grotesco, no són... i, clar, aquestes amantes, que són guapes i tal, i estem amb aquesta reina, que més a més amb les malalties que té, si li queda una mica així, una mica com de paral·lic i tal, i és tot un aspecte... Les ties estan aquí tragant, però no poden estimar aquesta persona perquè no té virtut de re, i estan allà per agafar el poder i una està també amb el marit, amb l'altre, amb la guerra, amb l'alborug i allà, amb les intrigues, amb els partits polítics i els turis, els wigs i tal. La base històrica és correcta. I, bueno, la brícula, ja dic, entretinguda, interessant, àcida, hi ha moments grotesques, bastant grotesques, però les veuen les coses... Bé, així... Tot un ambient ha sigut una mica de surrealisme grotesco, però no té aquella disbausa que tenia inicialment, sobretot l'èxit inicial, que he comentat les brícules iniciales de l'antímos, d'ara, que no és normal, una realitat no és normal, i els personatges la fan normal i fan com la única realitat possible o la realitat més probable, i tu estàs veient una cosa que per tu és bastant marciano, i és subtent a la sumit com a normal, i això contrastava amb molta més dinació. I aquí hi ha d'haver més... més una direcció de trios, més jugo amb la càmera, més l'ambientació, una pel·lícula ja d'un... amb una altra intenció, ja clar, evidentment ja juga en una altra lliga, i que, bueno, la mostra que està a la carrera de l'Òscar, si, bueno, havia més enllà de l'antímos, ara com reorientarà la seva carrera, si es quedarà aquí o farà un salt de qualitat, però amb aquesta nova versió, ja veurem, no? O sigui que hem perdut l'antímos i ens hem d'anar per realitat. És com estic fent ferir. Estic fent ferir, se'n van a cap allà, tant en quant torna, tant en quant fa pel·lícules sense pel·lícules, però, bueno, el seu canvi va ser les amistades pel·lígroses, recordem. Estic fent ferir de veure jo apretar d'oreja, si m'hi haguessis de banderia, i tot allò, de cop i volta, pum, les amistades pel·lígroses, dius, ostres, malcovitz, Facebook, clar, esclar, va ser... Va ser per veure aquella pel·lícula fantàstica, però a mi em va al·lucionar, i és brutal. I, llavors, aquest sí que s'ha hagut tornat després a fer la camioneta, ha fet cosetes al Friars, una miqueta més així, més petitonetes, més irlandeses, per tant, espero que el Fatemos torni a fer cosetes una mica més per arrolles. Aquesta pel·lícula era per encarre. Quina? La favorita? No ho crec. És que a vegades passa. La cuixeta també li passa. En funció, quan ella és lliure i tria el guió i tria com vol treballar i la pel·lícula que vol fer, li surten obres mestres. Ara, quan li diuen, mira, t'encarrego que facis això i ja ho acceptes, suposo que també necessita diners o el que sigui, fa una cosa molt digna, perquè és molt digna, però clar, veus que no acaba de ser... No, no. Calés també necessitarà, però el millor és que aquí... Bueno, o el que sigui, o el que sigui. Perquè el millor és que si li dius que no algú, ja... o sigui, aquí suposo que... És que és tant el mundí, jo, no? Que ja se mantenia, se mantenia, perquè si vols, si vols, clar, i no facis, dius que no, i surts, i... Bueno, no sé... Que faci el que vulguis. Tampoc t'indràs. Això és tan el mundí, jo, si no. Però recomanable, un altre lentimos, però recomanable. Molt bé, molt bé. Doncs anem a parlar d'Apoimem Raps i d'una altra vegada, però sí que val la pena, perquè és... No, no, genial. Les barcilons magnífiques. Bueno, una mica llargueta, això sí. Reconec que he donat una mica llargueta. Potser podien haver abriujat una mica, que trobo, eh? Entre tota l'evolució d'ell a nivell personal, a nivell del grup, que és contradictori, això sí que crida molt l'atenció. Com a nivell personal, el mica a mica es va entrenar en un món una mica ja oscurs, no? Sí, més fos. Perquè li costa també acceptar una mica la seva situació, de, bueno, demòsexualitat, o de vixèsualitat d'ell a ell. I, clar, deus, després, clar, un cop que entàs amb aquest món, i, a més, quan l'estida encara no estava controlada com està avui dia, és clar, ell ja acabo amb un pou, que si va acabar. En canvi, la seva carrera professional, com cada cop es va pujant, van creixent-ho, fins que arriben a actuar aquell... Bueno, arribar a actuar en solitari, una miqueta... Bueno, se s'ha enganyat, o manipulat, o dirigit, per aquell mànager que tenia, i com, bueno, al final sí que actuen amb aquell concert de solidari, i molt bé, no? Exit, rotundo, incremento. Jo també aniria a l'actuació també en el joc solímpics de Barcelona. Ai, vaig quedar amb les ganes, dius, ui, hagués estat bé, amb això també va ser a nivell mundial, col·ling, això, solímpics, però bueno, va estar bé. Després l'actor va agradar força, però no sé, el trobava una miqueta raro en l'aspecte del tema de l'esdèm, que ell comenta, no, és que jo això era perquè tinc, no sé, 4 incisius més, o no sé què, dius, i clar, però trobo com si li haguéssim posat alguna cosa postissa o alguna cosa, i hagués estat tota l'estona que s'està tocat les dents amb la gent, guai, no sé, i fa una miqueta raro, no?, i en fa l'especte que el Freddie Mercury no n'ha anat. No era tan excessiu, era tan excessiu. Jo crec que és una mica s'ha empassat. És com un tic que li han posat aquí, no? Jo, a mi em va costar bastant, mira que jo, m'agrada, és un personatge que a mi m'acuin, com a l'agenda, en aquesta època, i si t'agrada la música rock i tal, i jo soc molt de musiquero, clar, i visc vídeos, i visc coses, llargades, no?, i vaig fer-ho un vídeo, vaig dir-ho amb mala llet, a veure... És que jo no recordava mai que tingués aquesta... No tant. La miqueta de res, oi? Sí. Però tenia unes dents importants, però potser... Sí, però potser s'han passat una mica, i això a mi em va costar acostumar-me a tota l'estona. L'única sí que és veritat que a tothom l'altre sí. Clar, perquè això també li dona la sensació que ser una persona encara amb algun problema més, amb algun complexe d'inferioritat, que ell sempre diu que no, amb tot el contrari. No, mira, això si em permet de cantar millor. Però sí que, o no sé, a la millor, ho puntualitzem més per demostrar, o fer el paral·lelisme de quan he estat a més psicològicament pitjor, potser emocionalment pitjor. Llavors sí que el veus que llavors dubta més, el veus més dubitatiu, llavors sí que... amb la boca quan l'enfoca. A la millor també és això, una miqueta, per posar l'emfasi en què ell està físicament... Se li veu així, però perquè emocionalment també està passant un mal moment, o que està... No ho sé. La pel·lícula és interessant, està molt bé, si t'agrada Quins, si t'agrada Freddie Mercury, com que van pujar les músiques... Això del final, aquí al final, que és un... I al mundí, jo... Al final és un concert, literalment, en aquests últims 15 minuts, és el concert d'aquest del... Sí, perquè les imatges del escenari està clar que estan reproduïdes, s'han separat amb els actors, però mirant cap al públic, són imatges reals. Sí, sí, sí, sí. Exacte. Hi ha un pla contraplà... Clar, hi ha un pla contraplà amb aquesta idea. A l'any que es va fer el concert, no me'n recordo. El 85. I llavors, això, i tot el que són, el que sí que és veritat, és que tot el que són a la música que hi ha, tot està... No hi ha res que estigui cantat per ell. Tot això és Freddie Mercury amb les seves arrades, amb els seus canvis de... En playback, no? En playback, no? Sí, sí, sí, evidentment. I abans d'això, és a dir, quan fan allò Proven, m'equivoquen, però m'equivoquen, estan agafant els tàssers, diguem el que serien les prèvies, de les cançons gravades. Qui són els productors executius? Doncs Roger Taylor i l'altre, com es diu ara, a Breia May. Clar, tot el material el tenen ells. Llavors, li ha donat tot el... Necessit que sigui una mena de biòpic que hagin fet... Ha tingut tot el material d'això, i això és una autèntica meravella, el reprendre aquestes coses, que això no n'ha escoltat mai. Refereixo-lo al concert, però aquestes arrades, aquestes coses, clar, ho han sabut muntar i remuntar per fer això. Està molt bé, aquesta idea. I la persona que li porta, la noia May, és el que em penso que diu la May, la seva relació del principi, la mort relació de la vida que ell viu, com es veu que realment sí que la estima, com a amiga, com a companya, com a germana, com a jo, com a tot. Des del moment que ja està sempre, ja està pendent d'ell, o ell sap que té aquest lligam amb ella, com ell encara es manté, dins d'una... no una estabilitat, no? En el moment que ja hi ha diostres, si li presenta la parella, és aquell moment que hi ha amb ella, li comença a trompar una mica la seva vida, eh? Exacte, però sembla que la parella final, aquesta parella amb la que va estar fins l'últim moment, aquest del bigotet i tal, sí que li dona estabilitat. També, sí, també, també, sí. És quan està amb aquella... És veritat, té veritat, té veritat. Que és un personatge, que és una mena d'arrata i és una paparra d'aquestes paparres, no? Home, clar, és que és el món de la farandula. I és de vigilar, i quan ets famosa... Traïsions, manipulacions... A mi em passa. Sí, també, sí. Entenem de rescatant. No podem entendre, però... Jo entenc, jo entenc. Quina sort, clar. Quins problemes que tens. I per això us he fet en mix meus per trobar-me els diners i les coses. Sí, sí, sí. Sí que sí, jo. Sí, nosaltres, tranquil, que et buscarem esponsos. Molt bé. I mira, doncs, que mira la perdició, Jaume. Que estic amb això. Mira per on? Ja ho volia, però... Sí, aquesta és una pelicola que probablement li visc tres vegades. Del Sant Mendes, recordem, eh? Sant Mendes, sí. Molt bon director. Sí, és molt sencer. Aconsegueix un registre a nivell d'imatges situar-les en bruixes i dificultats. Recordem que aquest home es va donar conèixer amb L.A. Confidencial. Que va ser un pel·lícul on, que dius, què ha passat, aquí? Què és això? Una pel·lícula, així, com... No sé què era, en gangsters, o què era? Jo me'n recordo, ara, massa bé, però així, com una cosa... Bueno, feien extorsió. Extorsió, és el que estic posant, recordo. La tinc molt llunyant. Fotografies, sí, sí. Però l'avui recuperar, perquè em vaig quedar amb ganes... La tinc molt llunyant, però sí, jaume, dies. Jo, a mi sempre m'ha agradat molt les pel·lícules a gangsters, perquè penso que és la gran dificultat que tenim, com a condició humana i estructura social, no? És clar, i et xisteix una gent que no la lligaràs de cap manera. En canvi, la poses allà, amb una pistola a la mà, i ara dispara i dispara, doncs, esclar. Vull dir, aquella persona, fins i tot, és de bé bàlida dins del context social, no? Però és clar, paral·lelament, també, d'això que acabo de dir, també crec que hi ha pel·lícules que això ho posen a dalt de tot, perquè perverteixis, o perquè desitxis, aquelles coses tan elementals... M'ha quedat macà gondera, que s'ho mereix, no? Sí, sí, sí. Una mica com els pistolers. Pistolers d'ara, sí, sí. Llavors, aquesta pel·lícula la vaig trobar però interessant en molts aspectes. I un d'ells queda resumit en aquell moment que ell s'esclama a un mort al meu fill i a la meva dona i diu, no, dius, si tu, a tu, què et sembla? Diu, estem entre les rins aquí. És la nostra organització. I d'aquestes tranyes, això. És clar, dius, hòstia, penses, estàs veient la pel·lícula i et diu això, és veritat, no pots esperar res de bo amb una estructura com aquesta. Però, malgrat tot, i crec que aquí és un testal que és bo, bo, bo, és com ell decideix la destrucció de tot allà. Com si arribés en el punt de dir, ara ja ho entenc tot, com si no ho haguéssim tèsit en aquell moment. I llavors, bueno, esclar, que em fitxen un de millor. Encara n'hi ha un que és millor, que fa la foto i el que sé, no? Allò està molt bé, també, eh? I el polniuma està molt bé, el polniuma, fer un paperazo d'aquest període. És que sempre està bé. Aquella escena sota la pluja, que la càmera s'envadi. Diu, m'agrada que siguis tu. Exacte, hòstia, això. Diu, estic content que siguis tu. Ja ho sabies, clar, però... Ah, jo és brutal, eh? Aquest és el moment del cinema, que dius. L'estima que li té, és que el canvi a la fi... Sí, sí, sí, hi ha un vincle. Hi ha un vincle, i el canvi a la fi diu, val, premi pel que has fet, perquè és clar, vull dir, el fet de fer-ho no és altra cosa de dir, més que ets el millor, vull dir, això està més clar que l'aigua, no? En fi, m'agrada, la veritat, va ser molt interessant. Jo dins d'aquest món de pel·lícules, i que és un clàssit d'aquestes les xantes, que és el Bonnie & Clyde, del Warren Beat i del Pai de la Neue. Sí, sí, sí. Quina cosa, quina, quina... No acaba d'agafar. Quina cosa més, abans de la cançó, de bala tot bòquia, però, hòstia, no la tinc. A veure, ha vingut el cap ara. La tinc a casa, però no la tinc aquí. Per fer un... Però la pel·lícula deixa l'anar, eh? Bastant dolent tot, eh? No és de les, no, no. Hi ha uns zooms 60-eros que dius, eh, què ha passat aquí? Ara era farof, ha vingut. Però a nivell d'una exposició de valors que existeix a la societat, i que nosaltres ens hem empassat uns i hem rebutxat els altres, jo crec que també té el seu sentit, aquella pel·lícula. Sí, però que són aquelles pel·lícules que tenen un renom, o que dius, ah, i tal, això deu ser la repera, no? Com el doctor Cibago dius, ostres, el doctor Cibago. Pfff... El doctor Cibago... Hosti, jo no sé si l'he acabat de veure sencera, eh? És com és, però és un pel·lícul. No, és un pel·lícul. És la històrica d'amor fantàstica. Aquest com a pel·lícules, les pel·lícules que eren... Bé, però és veritat que em passar-te la sencera... Però aquí hi ha un punt de recarregament d'un excés de color. Sí, és un excés de tot. És una pel·lícula rococó. Una novel·la russa. Ara m'agrada això. Aquest segell que li has posat... Sí, però digues que estic malament. Però quan la vas veure molta il·lusió, que dius, vinga, la vaig veure i tal, i dius, mare de Déu, senyor, quina cosa, quin toxano... Escolta, això, perdona, jo la compareu fins i tot amb els punts de Madison. Ai, ja hem sortit els punts de Madison. Ja triàvem en sortit. Aquest, encara no havíem sortit. Plorem amb els punts de Madison. És una pel·lícula molt maca. És una història de mort. A mi se'n fa sempre curta. No se'n fa el toxo. No és doctor Fibago, això. M'agrada molt. Quan dius, tonta, no et deixis que no se'n vagi amb el cotxe. Se'n perd la mort de la teva vida, encara que tinguis una edat. Vaig a deixar el cotxe i m'estan envellint. És tonta, tira't allà. I no hi ha manera. I no ho fa, perquè el cap... Els seus fills, els seus fills. M'agrada molt, perquè em diuen que m'agradaria. La pel·lícula m'agrada molt. I m'agrada molt. M'agrada molt. El color purpura. Quan es troben les germanes. Que van a córrer. M'agafen una cosa. M'agafen una cosa. Aquell és l'espílver més. Però aquella és la dolcorada, a mi em vol anar a vegades. Sí. No tinc una gare. No, no es passem, home, allò, una cosa... Ui, ui, ui, un tastàvem, un tastàvem, quina pel·lícula està? Que no és una pel·li tan dolentot, el nen que han posat les vegades que et catagovies de la pel·lícula, però, bueno, no està malament, no, potser sí. Sí, no és mala pel·lícula, és una pel·lícula. La comissaria i caballero, que no està malament. Sí, també, també, també. No, no, no, i la banda sonora està molt bé, també. De fet, li van donar un Òscar a la secundària, eh, a la secundària. Sí, que aquí la gent, la gent negra. Sí, sí, sí. I el lòrens i el d'això, i l'Aliolín Montreu, no? Quina? L'Aliolín i el d'això, i la Maríli Montreu. Quina pel·li, quina era? A l'Orens Olíviar, i quina és? I la Maríli Montreu, no? A principi, la Corista? I tant, i tant. Sí, doncs aquesta n'ha dit massa present. Hosti, tu, és una bibliogràia allà. La Maríli, allà està incomançorable, tu. Si la Maríli n'hi ha coses tan bé, també, que s'hauria de revisar. Si la Maríli no s'haurà de revisar, jo diria també, eh, Maríli. És bon atribu, eh. Sí, és un atribu, eh. Sí, home, sí. Sí, sí, sí, hi ha coses que... Tot depèn, clar, el Pes Pes, que li posaven... Que hi ha paper. Sí, en aquella cosa, sí. Aniàgara, aniàgara, fa un paper. No va dir niàgara, eh, me n'ha estat a la boca. Fa un paper dramàtic, potentíssim, eh. Sí, sí, sí. I ara te'n diré una, però no me'n recordo del títol. Amb el Cargable i Cargable. Sí. I qui més hi havia allà? Bé, no era una pel·lícula xuta, també. I ella volta per allà, també, amb una manera potència. Sí, sí, és que hem fet moltes coses amb l'altre que val la pena, eh. Ja no no caig, però... No, aquesta no caig, ja. Amb blanc i negre. Sí, sí, sí. Jo sóc d'aquelles les primeres que feia. Bé, va estar de cinema clàssic, no? Ah, clar. Jo parlaré un minutet, solament. Estic parlant molt avui. Un minutet, no. És un curt, que es diu Madre, d'El Rodrigo... Soro Goyen, sí. Soro Goya, que ni s'avants, perquè és clar. Curto i que li van durar un Goya, m'has dit? Un Goya, sí, sí. Aquest tio està als Goya... Bueno, cada any, no, diguem-ne. Sí, sí, entenc. Perquè abans d'aquesta, havia fet que Dios nos perdone, que l'hi va tenir molt d'èxit, als Goya. I aquest any al reino. La setmana que diem parlarem. A l'avui veurà i ho comentarem una mica. Això de Madre és una cosa petitoneta, petitoneta, molt curta. Però Goyen és una persona que és bastant canyera. Quan fa cinema és bastant allò i té un ritme. És una persona més... Fa una mica això de la càmera objectiva. Subjectiva, perdó, que persegueix a la persona. Fa bastant... Amb aquest cas, és absolutament tot el contrari. És una cosa mínima, és minimalista, el 100%. Estem parlant d'un curt, que dura 17 minuts, que va guanyar, com deia el Nacho, el Goya, el millor curt l'any passat. I que simplement és, inici, una imatge d'una platja, una seqüència, que em sembla que no hi ha talls, no em ve a equivocar, jo diria que no. Al final hi ha un muntatge, sí, però... La seqüència, sí. Si la seqüència és bastant llarga, això sí que ho tinc present, perquè persegueix la càmera per la cuina, etcètera, amb el que hi ha una mare i una filla. Val que venen de comprar i estan xerren. I llavors rep una trucada. La trucada telefònica desestabilitza absolutament tot. I és el fill que té ella, de 6 anys, que està amb el seu pare, que estan separats, de vacances a França. I li diu, què, què, què, què, què, què? I dius, no, és que estic sol. No sento estar al papa. I en general, una angoixa, allò, durant 15 minuts de trucada telefònica. I el papa no hi és. I on t'estàs? Però no hi n'hi ha ningú a la platja, perquè puguis parlar a ningú. No, és que és una platja que no hi ha ningú, que estic aquí entre els arbres, perquè el papa anava a la caravana, però és que a la caravana no hi ha ningú, que no sé què... I això es comença a crear, clar, imagina't, una persona que està primer... No sé si està a Madrid. T'imagino de tu, to, to, to... Jo estava absolutament... Però es veu al nen? En cap moment, és tot el telèfon, tot és telèfon. És un cur molt senzill. Però què, llavors, quina imatge es veu? No, és una imatge d'una platja. La platja sí que es veu. Sí, en un principi, ja està. Una imatge de deserta fa una mena de... Un traveling, una... Sí, un traveling, una panoràmica, volia dir. I automàticament, la casa. La casa a Madrid, de ella amb la mare. No han estat trucant des del mòbil. Exacte. El mòbil, que se sent pipip, que la bateria s'està acabant. Ai, mare! Jo ja estic ja com dient, clar. L'altre comença a buscar l'amig de no sé què, per veure si troba no sé quantos. I de cop i volta el diu, mama, que hi ha aquí un senyor. Hi ha un hombre que està fent pis, que no sé què, clar. Ui, clar, això encara complica més, no? Perquè, clar, i llavors, al moment en què el senyor li diu, ben, ben, no sé què, clar, ui, clar, i llavors la mare es torna, lògicament, com qualsevol, surt corrents, però on vas? On vas? No saps on tastar, perquè el nen no sap, de 6 anys. Diu, d'on d'estàs? Has vist algun cartell? No, no sé d'on estic, estic aquí. Però no sé, hi ha algú, no, clar, és la impotència absoluta. I és una avorrada de pel·lícula, de curt. Que res, que no hi ha una resolució. Pam! Surti a disparar de la mare, per una mica de la platja s'ha acabat. I et deixa, absolutament, estar bornit, retornar 17 minuts i dir-ho. Ja em puc anar a dormir. Directament, però molt ben parit això. I amb molta mala llet. Sí, sí, sí, és un impacte, jo pam, no? Fotre, fotre, fotre, sí, sí, sí, sí. Això d'impacte... Necessari o no necessari, és el que havíem, home, és com tot, no? Li van donar algú ja, perquè realment està molt ben interpretat aquella desesperació de la mare. Tenim 2 minuts, vinga, aprofitem. Tenim la Muerte de Stalin i el meu veït o toro. Parlem 5 minuts de cada una. Vinga, la Muerte de Stalin ja s'ha acabat una. Vam morir, si no sabeu. Ah, no? Vam morir en el seu moment. Bueno, Stalin va morir i... Quan comença aquest home a morir, que era l'home controlat a la Unió Soviètica amb una manera fèria, en una ditadura de les més brutals que hi ha hagut, potser més brutals que la de Hitler, potser no va fer tanta cosa mediàtica amb Hitler, però d'un idò, aquest senyor, no? Les purgas que va fer, la gent que va matar, i el terror que tenia allò a tota la població, i a tota la camarilla i tal. Llavors, en tot aquest contest, aquest senyor de cop i volta comença la seva agonia, i, a partir d'allà, hi ha una lluita brutal pel poder, entre, diguem-ne, la víctima és històrica, perquè les persones que surten són històrics, surten i quita cruxef, surten, el Molotov, surten... Bé, tota gent que, en aquell moment, estaven bèria, que era cap de la policia política, estaven lluitant allà per pel poder. El que passa és que la visió gradona és una edició deformada, grotesca, satírica, negríssima, d'una gent que està allà, que és com se m'endija, de lluitant pel poder, una gent de veritat. Llavors, ho fa tan exagerat i tan esperpèntic que, bueno, aquest és el mèrit de la pel·lícula, no? És una autèntica esperpèntica de com era, o sigui, tu, agafa el cap de la policia política d'Estalin, que compta com seria, de forma, se'l fa encara més esperpèntic, i clar, que aquest tio sembla com una sessina sanguinària, però que fa riure fins i tot, no? Sí, amb un humor molt negre, agafa salat, que és un intrigant, el cruxef, i tal. Llavors, tota aquesta... cosa a les juntes amb uns actors. Bueno, que són vosaltres, els tipus Semi, són secundaris coneguts, actors anglèsos, una producció franco-britànica d'un dirictor itàlia, que es diu, o sigui, bueno, ja ho mireu, no? No està conegut. Llavors, no és una pel·lícula, no és una comèdia que faci riure jo. Mira quines coses mesilarans, no? Perquè, però, sí que en algun moment, de l'un negre que és la cosa, de tal com munten i tal... Màcida, no? I tal, hàcida, no, sí que et quedes com... Hòstia, quina canya està fotent aquest tio, sí que és veritat, però és en aquest pla, no? És en el pla de dir, ojo que risa, hòstia, que quin gaj mesilarant, no? Però no són actors de comèdia, però sí que són actors que estan portant a l'extrem papers mos esperpèntics i molt... jo de la nomenclatura aquella del partit, que t'hi volien i... I què dirà? I ara és total. I què dirà l'altre? I tal. I si no està morto, Stalin, tot molt surrealista, no? Molt allò... una mica polònia de vegades, no? Sí, sí, sí, sí. Doncs una cosa així, un humor molt, molt, molt negre, molt negre. Bones actuacions. I val la pena, però és una revisió d'un moment històric, no? Que es podia haver fet d'una altra manera, no? Perquè hi havia un amor d'estalin, una cosa jo molt saps acadèmica, i molt allò emocional i tal. I no, i han fet així un esperpento potent basat en totes les... els arquetipos i els tòpics, diguem-ne, en què tu esperes que sigui una cosa així, no? La parafernalia de l'amor d'estalin. I no, no diga esto, perquè hi veria... Ha sigut el primero que ha llegado, y ha llegado y le ha tocado, y no sé qué unas cosas todo, molt surrealistas, molt surrealistas, no? I bueno, aquell que diu una escena negra, negra, no? El que diu el tio diu, dice, ha venido una esposa del no sé quién, dice, sí, dice, esa la veré después. Dice, me encantan las esposas, estas se quieren salvar a sus maridos. Dice, son no sé qué tal y cuál. Es un tío veritablemente, es un tío veritablemente, un monstre, no? Sí, sí, com sàpig. Arriba un moment, però és tan esperpèntic que acabes veient tu com des d'afora, no? És un home amuario, no? Perquè està dintre, m'encanta... El tio, m'encanten aquestes mujeres, dice, perquè després supliquen, que hacen cualquier cosa para salvar a sus maridos. Tu ja entens el que vol dir, no? El tio. El tio és un perla de cuidar-ho. El tio al final el maten, perquè al final és el que l'acusen de... Perquè algú... bueno, algú ha matat l'estalin, entre cometes, no? L'estalin no s'ha mort sol, no se sap què ha passat allà. Al final acusen aquest tio perquè era el que s'hi feia anosa. La fussellen allà, el porten a un pati, que això va passar. La fussell en aquesta escena és una mica forta, perquè tota la pel·lícula és molt... Una assista al igual i dius que és l'escena a aquesta final. Hòstia, se n'han pelat, però d'una manera bastant més envenient. Sí, sí, clar, no? Vull dir que no. I no l'estalvien, què? No, no, no, era el cap de la policia. Això és històric, passava en pelall, llavors va entrar en Nikita Kutshev, i bueno, i tant. I, bueno, una pel·lícula una mica rara, però que va la pena. Va la pena curiosa. Rous, tenim 3 minuts i mig, 4... Molt diferent, a mi vecino, a tothoro. Li heu vist a tothoro preciós, una pel·lícula de la Ayaom Yazaki, de l'Ace Studi Ghibli, una joia, una delícia de pel·lícula. És una passada, ja té uns quants anys que he estat pel·lícula, però, bueno, està com el primer dia. De fet, no ha fet 30 anys ara, i per això la torno a l'escena. Igual és per això, perquè fan diversos cinemes. Clar, clar, sí, sí. Deix els cinemes que ara explicaré per si la fan allà. Fa 30 anys, ara t'ho busco, però estic bastant segur. Sí, sí, que es pot ser del 88... El 98, sí, no? Sí, sí, el 88. El 88, sí, sí, sí. Els van per allà. Bona preciosa, us dibuixos magnífics. La història és molt maca, la història d'aquestes nenes, que es veu que està basada a la pròpia vida. Fa 30 anys, aquest llavors, és per això. Que era una de les primeres que van fer els estudis, no la primera, però sí que una de les primeres. Està basada també en un fet personal, també, de la vida del Miyazaki. Ell també és veritat que la seva mare t'havia estat malalta, havia estat ingressada amb una tuberculòsita, amb un hospital, i ell va haver de desplaçar-se amb el seu pare a viure al camp, i llavors és una miqueta, com a nen petit, com va viure tot això, l'absència de la mare, la malaltia de la mare. I per ell, és grossa amb dues nenes. Un gran i un altre, més petita, que també se'n va anar amb el pare, amb el seu pare, que es veu que és el professor de la universitat, perquè ell pot treballar a casa, i després de tant en tant es desplaça també a la universitat. I veus una mica com ells estan vivint aquell moment vital d'això. Sí. Bueno, la història ha dit que és molt xula, llavors ell és com una miqueta que analitzen cap a un personatge fantàstic, que és el Totoro, que és una mena de conillet, però llegant gran, que no s'apareix com realment el necessites. Ja sabeu que els japonèsos són molt de... de tenir la semitologia, de tenir els personatges fantàstics, que a nosaltres se'ns escapa una miqueta, però a nosaltres és com una mena de talp, un top, o algo així. Preciós. Les imatges són una passada deliciosa, magnífics els dibuixos, com passa el riu, com cauen els meus despeses aquests petits, com es diuen les granotes, quan són petitones, els... Els... No, en castellà no és renacuafós. En renacuafós, ja no ens en quedem. Bueno, ja ho direm. Ja apareixen. Caprosos, no? Sí, caprosos, sí. Bueno, doncs és delicios, tot és preciós. La música que l'acompanya en tot moment també està superencertada, quan plou música de pluja, quan una música també... És que és una delícia, és una joia, és que l'hem de veure, l'hem de veure. No, no, l'hem de veure amb l'escusa de l'aniversari durant la cinema. Exacte, i en general, totes les pel·lícules que han fet el Villazac i els Estudis Ghibli, eh? El castellambulant... El castellambulant... El Ponyo... El viaje de Chiro, Ponyo, Ponyo, Ponyo... El viento se levanta. Exacte. I això ja vos faig una mica una menció, que al cinebaix aquest cap de setmana faran una mostra de cinema ciàtic. 15 segons. Entre ells aquesta pel·lícula hi ha moltes, a més n'hi ha també dos cineforums, va la pena, tot el que s'ha programat, un assunt de família, i en fi moltes pel·lícules ciàtiques que val la pena. Sí, farem una cosa. La setmana que ve, Rosa, ho fem al comentari del cinebaix. Parlem d'aquesta taqueta, d'aquest cicle, de les que estiguin ja presentes. Sí, però que ja sàpiga aquest cap de setmana, demà d'hiven de la ja comença ja, d'hiven de dissabte d'hi menjar. Molt bé. Tens de dir de dia adeu, eh? Molt bé. Apareu-te. Adéu, adéu. Catalunya Ràdio, som els d'Oltogira, pilota llarga de Gorka, salta més ramos que lozano, també salta granell, la pilota per Douglas, Douglas no s'entén amb lozano a Torra, ha tingut la pilota a Madrid. No, no, no, no, no, no, no, no, no.
