... Benvinguts, un dia més, al Babilònia, amb la grata companyia d'aquests senyors que estan darrere d'un vidre que es diu en... Xesco Ramón, vam quedar que et presentaríem tots. Xesco Ramón, a la peixera. M'he crescut, no es presento vosaltres, directament al somari. Parlem d'Estanley Kubrick, no. Rosalcala, a la meva dreta, encara que no sigui de dretes. Bueno, bueno. El Jaume al centre, que tampoc és el centre. Ja no saps qui és cadascú. Que tampoc és el centre, és el centre meu, clar. Jo estic ben posat. Està bé situat, aquí no hi ha problema. Fantàstic, molt bé. Doncs, com sempre, tornem un dia més a parlar de cultura, de música, de moltes coses. I una mica t'ho faré més després, si voleu, dels premis Gaudí. Sí, el cap de setmana ha passat. I ara ja estem a punt, també, del Goya. Sí, estem aquí, al mig dels dos. Mira, jo he vist les pel·lícules dels Goya. Parlarem, també, una mica d'aquest tema. Bé, però a banda d'això abans començarà el Jaume a pernar-nos d'una exposició que jo tinc ganes d'anar, a veure si tinc temps, el CCCCB, aquí a Barcelona. Quantes Cs? Tres. Quantes he dit? Quatre o cinc, potser. No ho sé, has començat i... El C, C, C, B. Centra... Centra cultural. Centra cultura contemporània de Barcelona. Anàvem a una bestiesa. Que esclar. Centra de cabrons, anava a dir, però... No te'n veu dèiem. No, per res, per res, per res. Allà s'han produït moltes de les novetats i dels canvis. Sí, sí, sí. Ella va ser una exposició sobre Àfrica, tio, que em vaig quedar transposat de la modernitat d'Àfrica. I de segle XX, tio, era espectacular la modernitat que hi ha allà i que no es veu a nivell de moda, a nivell d'alucinant. I a l'Àfrica era bestial. Sí, sí, la llàstima és que va passar bastant ràpid aquesta exposició i no va tenir gaire presència, però bé, és com tot. El còbric durarà bé. El còbric segur, perquè això ja és paraules majors, màgicament. I s'ho fa molt bé, eh? Entres allà i vences a llegir una mica la seva biografia, però de seguida trobes una pantalla allà. Vinga, vinga, i es veu a veure el que hi fa. I atracament perfecte, saps? No, no. I trobes que ell fa atracament a dins del... No, el balodrum és allò. No recordo gaire, però no és un balodrum? És de cavalls, jo sí. Sí, sí, sí, clar, clar. I llavors, com ho agafa, com... Hipòdrum. Hipòdrum. Exacte, el balodrum és de bicicletes, no? I llavors fins que hi ha... O sigui que ja entres amb el crim, ahir el atracament perfecte, i llavors vas veient una pantalla a cada pel·lícula dels que va fer, però totes, eh, de punta a punta. Ara us ho explica, Jaume. Fem una mica de presentació i ara comences tu explicant-ho en planbèstia. Després parlem de llibres, i Sagesimov, Fundació, el David ens parlarà. La rellegeixo. Exacte. I després, pel·lícules de tot, una mica, des de la Rosa Sanat a la Índia, directament. Sí, tant. Aquí està la gràcia de la modernitat, poder viatjar ràpidament. Metin Índia, una pel·lícula que està dins d'un cicle de pel·lícules orientals, que ens explicarà ella perquè té aquí tot un magnífic diari que ens explicarà, i ens expliques què més faran, ella així una mica, doncs també, ho parlem. Pararem del rei, aquesta pel·lícula d'Alsgoya. Pararem d'un clàssic, que és la missió, i que realment sembla que han vellit malament, el que veiem. Pararem de glas, aquesta estrena, que aquesta... No l'he vist, no l'he vist. Tinc ganes de veure-la, però no. Però el David ens vol parlar perquè li va agradar, li va passar molt bé, amb aquesta pel·lícula. I un altre també, d'Alsgoya, que és Carmen i Lola, que també en parlarem, que és una cosa una mica així, més customista, que diríem, vull dir més allò profunda i tal, i ja en parlarem. I si hi ha temps, que sí, d'aquests pel·lícules de Clint Eastwood, que tu passes sempre de meravellament en aquesta pel·lícula. També em passava d'una altra, aquesta setmana, en sembla. No, aquesta no la vaig veure. No us vinga? Està bé. Ens veien això de l'atracament perfecte, i què més, què més hi havia per aquí? Totes estan allà, l'esplendor, aquella atronya mecànica, totes, totes. Vull dir, no, no, és que... I 2.000, també. Hi ha un muntatge allà molt interessant. Sí. El que donen és, per mi, una de les coses bàsiques del film, que és aquest relaxament del viatge, no? És magnífic. És el que va saber retratar més bé. Jo vull dir-li... Hi ha tantes interpretacions en aquesta pel·lícula. Tantes. Jo la que tinc com una mica més així, t'obeta, és la dels llums, això, d'espelmes, aquella, com se diu allò. Fa l'ice-white-shoot? No. Jo saps que amb aquella no comulgo gaire. No pots, però jo sí. Jo vaig comulgar total. Bueno, anava d'una bestiesa. No callo, callo, digues, digues. Quina, quina dius, de les espelmes? Una que la llum la van fer amb les espelmes. Sí, barri lindó. Ah, barri lindó, no, però és una cosa... Allò és preciocista. Totalment, sí senyor. Sí senyor. Té un punt així, també, de Rococo. És com té un punt Rococo, en general, amb la concepció artística del concepte, però la vida és perfecta. És allò de dir, jo soc el que et sé més, no? No, i tant, i tant. Jo soc el que ho he fet més bé, això. Sí, sí, i és el plantejament. A mi m'atrevia a fer com una petita anàlisi del cúbric en general. Jo crec que és un home que ha destacat com ningú, tot el que tenim de bo, potser també, però de dolent, sobre tot. Però de bo també, no? No, però res dolent va fer aquest home. Que diguem, pel·lícula dolenta, com a concepte ràpid i banal, és que no ha fet res. Si ho ha sigut, de 8 cap a dalt. No, no, però jo encara considero que és una pel·lícula que a mi no m'ha caigut. Jo, a veure, és una pel·lícula que està molt ben feta, està molt ben parida i està molt ben portada. Jo crec que no es pot discutir. Això està clar. Per mi és una peça... Però, en general, la temàtica, el rarafons i tal, a mi em va semblar que per el que és cúbric, no ho sé, m'entens? No, sí, sí. Trobo massa fàcil. Mira que et diré, massa fàcil. Esperes una cosa, ja he passat acostumat a un nivell de... Sí, no? I que hem agafat l'eròtica, també per donar voltes, que no és això, que és una altra cosa. És una cosa relativíssima, per mi. Sí, però... També enganxa això en públic, i això és el que dius, ah, i potser has tocat una línia... Els que van fer d'internèxit, crec que no hi va haver molts crítics. Va ser molta crítica, sí. Però que no passa res, que és una bona pel·lícula. Això, en comparació... Per mi no hi ha cap dubte. Pacto Glory també, allà ens ensenya un bon tros de quan els volen sortir de la frontera aquella, de la trinxera. El telèfon vermell, també, no? Li dius que no pot ser, que cada vegada que treu una al cap, et spelen, i això no... I llavors, com d'esponen els militars, no van dir, el que tirin, res, que ho posin, i tal, no el te'n recordes? Sí, sí, sí. Està prohibit a França més temps que no passa aquí, que ja es diu. Més temps que no passa aquí, perquè ha de deixar l'estament militar francès que està del fàntima. I la tronja mecànica, que també em va sobtar molt, el tros que van fer és quan li posen gotes als ulls. Aquesta sempre m'ha de pensar. És una pel·lícula que té un potencial... Si té un potencial... Potser m'haig guaiat, em passa a mi amb la tronja mecànica. I a canvi era... Jo trobo que, en aquesta del que parla, és de tot el que hi ha trimara, d'una manera natural. En definitiva, que els fills són els rei atons, que els pares hem perdut. En fi, vull dir, és tot el que veus allà, però d'una manera contundent. Sí, és una extrapolació. Això és una decoració que dius a la guia, a part del que hi n'hi és aquell. Sí, bueno... Però és una estètica com molt... Això és satantera, aquesta cosa psicodèlica. Hi ha una part, aquí hi ha un element... Jo era aquest home, no sé, volia investigar més, volia aprendre alguna cosa, un acid, un refresco per arribar a conclusions, de certes escenes. És una època que es coquetejava moltíssim amb l'ECD i aquestes coses. Jo crec que aquí hi ha un contingut. Crec, el meu m'equivoco, un home que no prenia res. Està una mena d'al·lucinació. Hòstia, o té una imaginació... Sí, hi havia una tronja mecànica. Sí, però estem parlant d'aquest 70 i... Sí, el 2.75. No va arribar tant, eh? El que? El 75, ja era un tema finiquitat. No, però la música psicodèlica i... Hi ha les grans bandes de Hard Rock, eh? Ja. Però té un punt psicodèlic. Jo l'avec molt potent, amb aquesta línia. Sí, sí. Més que psicodèlic, una mica surrealista. Ja. Amb aquells sufres, així, tothom delineant... Jo ho veig així, no sé. Potser l'estètica no l'avec... No sé, l'avec més prèvia. És que no l'avec dels 70, eh? L'avec prèvia. Jo no sé, l'avec més 60. A mi m'equivoco, la percepció, eh? O 50, si m'apugues. Jo crec que juga una mica enrere, eh? Sí, juga enrere. No és l'època que la va fer ell. Sí, sí. Era una trastètica, aquella. Exacte, per això dic que no era aquesta. Però no, però és una pel·lícula que desconserta, perquè els seguis esconcertant la redundància de la pel·lícula a vegades, les comentaris que fan, la presència... Veient com ha anat evolucionat tot, s'ha quedat curta. Cosa que a altres no, aquest film trobo que si el que vols tractar és la gestió de la violència de la societat, t'has quedat curma. Clar, sí, sí. Sí, de totes, totes. Jo crec que ni ell podia tisbar... ...lo que arribaria. ...lo que arribaria a passar, i aquí la violència, com es mostraria en els mèdia. És que ho has de mirar des del punt de vista... En aquest film va una mica de provocador, i potser en l'època va provocar, i va sent molt novatós, però avui dia, com a metàfora, però a l'inrevés de creixent, sí que pot servir, però avui dia tot s'ha desbordat, en aquest sentit. És veritat, els informatius ja veus el que et posen, no? O el informatiu ja. És molt més dur. És una cosa impensable als 1970s, les imatges que et foten avui en dia. Vull dir que... Jo dic que... Jo crec que és una visió, però molt potent del que ja es produïa en aquells moments. Jo recordo que era pare en aquells moments, i recordo... Ostres, això és el que ens espera, perquè havíem entrat en una dinàmica. Sí, sí, sí. El fill deixa de ser el... el... el que acompanyaran el pare, o per dir-ho d'una manera el que es complementarà amb el pare. És que el fill ja és com el centre de tota la dinàmica. Perdona, ara que dius això, jo complementaré una pel·lícula que borro la Simperdon i la comentaré una altra dia. I una que vaig veure l'altre dia, que es diu Breakfast Club, que és de la 1985 del John Hughes. I surt la Madonna. No, senyor, no surt la Madonna. No? Comentaré aquesta, que abans que glasi tot, si m'apures. Ah, no, perdó. El Club de los Cincos, de traduir aquí. No, llavors, ni confós. Era el primer grup que va estar a la Madonna, perdona. No, és potser el millor... La millor pel·li de adolescents que s'ha fet mai. Sí que l'he vist, però no la tinc molt present. Sí que l'he vist, però no la tinc present. Vale, perdó. No, vull dir, puc anar seguint totes les pel·lícules. Ja, ja, ja. Sí que és quan té la destral. Sí, canvia molts que diuen que és la més fluixa. Jo trobo un pel·lículot. Jo penso en un pel·lículot. És un retrat clavat del que és l'esquizofrènia. Vull dir, és que no busquis més que és això. És que no busquis més que és això. I llavors, de la manera que ell és clar, on vas a parar allà. Allà on vas a parar allà. Els meus fills la coneixen, ara dius, collons. La pel·lícula? Sí, sí. Però perquè vam veure a Read The Player One i fan una... Surt a les nenes. Surt una escena de la pel·lícula. Ja, ja, ja. No, no, no, es van quedar si mirant i dius, bueno, va, vinga. Això deu ser una cosa que no toca. Papa, però fa molta por, no? Fa molta por. Ja arribarà el moment, ja arribarà el moment. Molt bé. Doncs seguim, sí? Sí, volem seguir. No, no, d'aquí no canviem. No, seguim, no. Vull dir que parlar de més pel·lícules ve que la Jaqueta Metàl·lica també present del tros del xaval aquell maltracte. És que allò és militar total. És el concepte... Si ho mires a la puta vista militar, allò és un filtratge. Què vols dir, un filtratge? Sí, a tu t'encinistren de que ja m'he anat amb bèstia, perquè després, quan estiguis en un entorn de guerra pura i dura, tu no petis, com peta el pobre detraciat que es mata. No, molt crec. No, i tant que sí. I tant que sí. Sí, sí, sí. Ho sento molt, molt crec. Que hi ha qui s'hi ha bé i es presta voluntària fer aquest tipus d'encinistrament també t'ho dic. Entens? Que allò és caldo de cultiu, pels sàdics, de totes totes, però que allò darrere hi ha una maquinació perquè allò es faci d'aquella forma, oi tant. Jo crec que hi ha una pel·lícula que es passa el clori, que ens mostra la incompetència dels més manaires. I l'altra és anar parant al soldat i al instructor, per dir-ho de manera, per no posar-li categoria. I llavors, és clar, això, per una lògica plastant, és menys culte. Ja no és l'altra, però en aquest cas és aberrant, això de cap manera. El que estem veient ara, per exemple, el Maduro ben acorregat, ben acompanyat de tots els militars, això, aquest està més perdut, que ja està llest, aquest, això. Perquè és clar, allà ha entrat el que se'n diu la avorrida política, ja ho sé, que és avorrida, però el cap i la fi és política, que permet un mentall de possibilitats. Però aquest paio el veu allà com si fos el d'allò. Doncs jo, jo el que crec és que primer va fer la guerra en tots els seus sentits i després va parlar precisament del que tu dius, de com es forma un guerrer, però jo no hi estic gens d'acord amb això. Però crec que allò, aquell entrenament tan salvatge, i és premeditat, simplement, jo crec que sí, que és premeditat. Jo us explicaré ara un petit detall que potser per això estic situat d'aquesta manera. Jo, quan vaig estar a la Milí, una de les coses que m'ocupava, més que em preocupava a la Lilo, és que havíem de fer-ho bé, perquè d'aquesta manera tot va millor. Això potser ho he fet en moltes etapes de la vida, però la Milí és molt absurd, perquè allà no hi he... Exacte, sí, sí. Estàs temporalment. I a més a més, allà no compta que ho facis bé o no, perquè això és el que més important. Ells esperen en tot cas l'oportunitat d'arribar a la guerra. I llavors allà sí, allà, ha matat. No, sí. Jo, que crec, és que la jaqueta metàlica, el valor que té, i després el segon tros, quan presenta que van allà, a la fàbrica, això. Sí, és com una fàbrica. Quan van allà, ni veiem en amic, ni res, vull dir, és com una cosa. És una burla, per mi, és que sempre hi veig això i en el cubric, no? És una pel·lícula antibèlica, no? Exacte, la idea. I vull dir, presenta al Bèl·lic, com vulguis, que és això, segons ell, no? I ja està. En canvi, el resplendor, que és una de les que jo... Aquí hi ha un atreviment molt gran, segons el meu criteri, no? És plantejar la doble versió del que pot arribar a ser la programàtica mental, que és la versió que ve de ben jove, ben petit, per un funcionament, però també ve a la social. I d'allà parlen d'això també. Per exemple, quan ell s'imagina, és tot un... tot un... És que ho fa també tot allò, que és que arribes a dir, jo ja entenc què vol dir això, probablement... jo em sent... m'he sentit mediatitzat per aquesta constant, no? Perquè... ho coneixien al real, no? Però el que també és cert, és que veient aquesta pel·lícula, vols dir, carai tu, i llavors arriba, i arriba ho has clatsat, no? Ells ho has clatsat. I allà arriba diuen, no, no, aquí, ni violència, ni res de res. Tot està completament normalitzat. Tot està completament apamat. O sigui, els rics fan el que volen, com sempre, és clar, i va baixant el llistó fins a l'enclàssit. Si vens de policon, t'enganxes, eh? No pateixis, no? Exacte, fins a arribar al metge, que és classe mitjana, que és una altra de les constants que ja toca amb la taranja mecànica, i allà, allà, llavors, diu, i tu no... tu no toca. Tu no tens aquest privilegi, ni pensar-hi. I 2001, una del d'Israel Espai, que és el que em despiste, que és el que volia deixar pel final, aquest sí, que és el privilegi total, el que arriba... al final de tot. Per exemple, part de les pel·lícules que no va arribar a fer, perquè, per exemple, sí que volia fer una pel·lícula de Napoleón, que la tenia superdocumentada, però, evidentment, no la va arribar a fer. No la va arribar a fer, perquè no la trobava. Jo hi he vist fitxes i coses que tenia ell. Era d'un detallisme acollonant. Sí, també ho trobareu, en l'exposició aquesta. Era un pal fashionista, aquest tio. Sí, avançava l'exposició també. Per la vida, eh? Repetir, i tal, i no sé què, però la va canviar. El Napoleó era la pujaria total. Vull dir, és allò de... Aquí vaig veure, precisament, pel Harvard, també. Sí, amb aquella pel·lícula, tora a tora a tora, com la bombardejava, molt a Madrid. No, quan la vaig veure, amb el meu fill li agraden les pel·lícules bélices. Jo m'han posat la tele i dius, ho fan tora a tora a tora. Mira, això és un crid japonesa, així com la guerra. I mirem i veig uns oficials nazis. No, no, és que encara s'hauria sortit anunciat la informació a tora i feien la batalla de les ardenes. Ah! I no em quadra res. No em quadrava, no? Allò sí que no val res. Molt bé. I tora a tora? Sí, una mica aquesta. Què ha de dir? Si jo és que no, jo la tinc una mica llunyant. Ja un general japonès que diu, ara hem d'anar pels allors, els portaavions, no? Vull dir que d'allors. Aquests no estaven a l'abast. Aquests estaven molt ben protegits. Digue-li que vulgui. Llavors diu, no, diu ara no hem d'anar al darrere d'això, diu la guerra, aquesta serà llarga. Avui l'han començat i de la manera que ho han fet, els països que volien que a la mateixa hora que atacaven pel Harvard, doncs hi hagués un representant dels japonèsos amb el president, no? I dient-li que li declaraven la guerra, no? I dient-li que li declararem la guerra i, paral·lelament, que sona sabent-hi, que ja ha començat. I llavors, però resulta que això també va a fallar. Això els japonèsos no ho han calculat prou bé. I quan van arribar aquells a parlar amb el president, ja estava pràcticament tot destrossat, bueno, tot. El que estava destrossant, no? Trobo que és un detall, també, que no ho sé. Bé, va, ja està. Ho haurem de canviar, sí. Però ja ha agafatíssim. David, Fundació, Deissa Casimov. Sí, Fundació és un llibre... És un llibre del 51, o sigui, imagina't. I és un llibre de ciència ficció. Quina ciència ficció és escrivant el 51? Jo aquests llibres les vaig agafar cosa de 30 anys, o sigui, imagina't. 11 anys que fa. I mira, no sé com va ser... Ah, sí, perquè la casa Disney, que ara té... bueno, la casa Disney, ara també farà sèries. Sí. I farà igual que veu a fer Joc de Trons, o és la casa Disney, farà tota la sèrie de la saga Fundació. Mm-hm. I vaig haver de dir, hòstia, Pedrin, dic, saps el que és? L'univers de la saga Fundació. És molt potent. Perquè és que lliga dos sèries, la de la saga Fundació i la saga de robots. I ho arriba a fusionar amb l'últim llibre, que es diu robots imperi. I és acollorant. Però, de què ens parla la saga Fundació? Doncs és molt... Va molt més enllà, evidentment. Milers d'anys endavant. I tota la galàxia ja està unificada en un imperi, com la guerra de les galàxies, que no és en un imperi. Però què passa? Hi ha un científic que és psicostoriador. No estudia la psicologia dels individus, ni la psicologia de les masses. I això... Evidentment és una invenció de l'autona. Mitjançant unes fórmules matemàtiques, uns estudis i tal, són capaços de predir el futur d'una societat, però amb un grau molt alt de detalls com a nit de precisió. I vell deu, amb tots aquests càlculs, que l'imperi s'en sorra. I que això provocarà que hi hagi 30.000 anys de caos. I diu, com ho pot provocar? Com ho pot evitar? O què pot fer per mimbar-ho? Ell creu que fundant el que és una fundació de científics i tal, per tal que, amb mitjançant aquesta ciència de psicostòria, pugui ells cal calcular que ho poden reduir d'aquests 30.000 a 1.000 anys, només. D'aquest caos. I a partir d'aquí, s'estableixen en un planeta. Això sí que és investigar. Sí, s'estableixen en un planeta. I aquest planeta fa accions mitjançant les quals doncs intentaran suplir aquest... intentaran mimbar aquest caos. És curiós, perquè el llibre, i aquí és la introducció, el llibre ens planteja una societat absolutament atomitzada. I quan vull dir atomitzada, un refereixo que estigui digregada, és que fan servir l'energia atòmica per tot. Hòstia. El llibre estigui escrit a l'any 51. O sigui que les pistoles són atòmiques, a la planxa atomica, als bolígrafs... Els bolígrafs són atomics. De la Sant Trasovoli i ho fa tot sol. Tot va amb energia atòmica. Sí, sí, just acabant. Clar, és que és molt curiós, no? La narrativa també és molt de l'any 50. Però l'Acasimov era una ment privilegiada. Era una passada, aquest tio. Sí, escrivia història. Llegit molts llibres des de dia. Podia dir els griegos. I t'escrivia tot un assaig de grec, de l'Història de Grècia. Mm-hm. El mateix amb física química. Bé, era un... Era una minència. I llavors, a més a més, tenia una capacitat de comunicar brutal. Clar, aquí era una passada. Mm-hm. I amb aquest llibre, doncs, inicia la saga d'aquesta, que després va continuant. I vas veient l'evolució, perquè la Vanissa l'any 51 i la va acabar l'any 93. Mm-hm. 42 anys. Escrivint tota aquesta, a paral·lel, tota la saga robòtica. Totes les famoses lleis dels robots se les va inventar ell. Mm-hm. Allò, el robot, no pot, evidentment, la primera, és que no pot matar ni causa cap d'any a un assaig human. I a partir d'aquí, doncs, doncs, endavant, no? I, ostres, és que està molt bé. Els primers llibres es nota, no? Es nota la mancança i... o la manera d'escriure potser la... Era molt cadet, era molt cadet, clar. Potser l'experiència, de clar. Però després, ostres, això va agafar amb volada i... I no explico el final, perquè ja us ho aniria explicant. A marzona que vagi de gent, no, no, marzona que vagi de gent, hi ha uns nens explicant. Això n'hi ha per capítols. Sí, Disney. Estic molt encuriosit. No sé quan s'han començat allà, o a rodar o què. Però, ostres, estaria molt encuriosit. A veure, a veure com ho fas. A vegades dius... És més el que diuen que el que realment és. Sí, més el que dius. Iguals en parlem de sèries, a vegades dius... Uf, potser no és una pel·lícula, és una encara, però... Home, si ho abarquen tot, les dues sagues... Ara volia... Prefereixo llegir-me ara la saga fundació que no entra amb la de robots, perquè la de robots, a més, és molt apagodant. I quan acabis una a l'altra, ja tens. No, és que arribarà un moment que lliguen. Sí, sí, sí. No et trobeu bé, perquè és una mica... Doncs arribar a tenir a veure un cor pusió de la seva... La seva visió, això és interessant. Molt bé. Molt bé. Rosa. Ara ens hem al·legat. Sí, bueno, la Índia és generària asiàtica, perquè és una mostra de cinema asiàtica que s'ha fet a Sant Felib, al cinebaix. El cap de setmana ha passat. És una de les quatre mostres que fan el llarg de l'any. Sí, és l'àrab, no? Aquesta és la primera, és aquesta de cinema... Asiatic. Asiatic, és la que es fa al gener, a finals de gener, després ve la cinema de Latin America, aquesta ja començarà el 28 de març. La de cinema africà, que ja es fa cap al mes de maig, ja hi ha daltes, del 16 a 20 de maig, i la quarta mostra, la de cinema de la meternània del Javan, aquesta ja es fa al novembre. Són cicles que durant un cap de setmana comencen d'uns dijous, que hi ha amb la inauguració, i durant dos dijous hi venen de l'isaptà, diumenge, i diums. Llavors, el que es fa és una selecció de pel·lícules d'aquests països. Gaïdes pel·lícules. Home, Déu n'hi do. Mira, n'hi ha una, dos, tres, quatre, cinc. Unes 10 de nageri, no? 10. De diferents països, hi ha una vietna mita, la tercera esposa, una altra de... Bornig, és de... Bornig, va. Sí, és de Corea del Sud. Sí, aquesta va guanyar... Sí, va guanyar a Can, en un lloc així. Espera, tu puc dir. Sí, mira-ho, sisplau, sí. Mentre es veig diem Funan, de Case de Campboja, Hotel Salvation, aquesta és de Isindia també, n'hi ha una altra de Corea del Sud, que és la càmera de Claire, una altra de Xina, que és la ceniza de... les endres, el blanc més pur. No, no les conec. Aquesta és la mita que us he dit de la tercera esposa, de Japó, de Japó tenim mi vecino Totoro, el meu veí Totoro, que ja l'ho vaig comentar la setmana passada, que com que més coincideix que fa el recent aniversari de la creació de la pel·lícula, un asunto de família, que aquesta també està a la castellera, actual, molt actual. És japonesa? És de Japó. Sí, és una família una mica marginal, hi viu en Compodant, sobreviu en Compodant, i això va en una nena al carrer, i llavors decideixen adoptar-la, perquè la nena també està sola, doncs està perduda, i aquí es veu el valor i la necessitat de la família, el concepte de la família, hi ha molts conceptes possibles, però la necessitat de que també tothom tinguem un lloc on està, i l'altra de Japó és el viatge a Nara, aquesta és de Japó i de França, perquè una de les protagonistes és Juliette Binoche. Ja està, ja està. Aquesta la veu, la veu. El Jaume es posa tonto. Juliette Binoche. Jo crec que ve la Juliette Binoche, i l'Àngela Molina, i la Julia Roberts. I la Julia Roberts. Aquesta no tenies callada, eh? Ah, bé, bé. Ah, bé, bé, bé. Ah, bé, bé, bé. Ah, bé, bé, bé. Ah, bé, bé, bé. Sí, sí. Burning Man o Burning? Burning. Sí, bé. I després el que fan també en algunes es fan Forums per exemple, es fa un debat i tal. A la que jo vaig anar després es va fer Forums, i llavors va ser molt interessant. Aquesta és Made in... Bueno, de fet, es diu Suïdaga, que vol dir Fil Jaguya. Fil Jaguya. Fil Jaguya. Un... agradable, una comèdia maca, que apunta tot el tema de les talles tèxtils a la Índia. Ah. D'una història d'una parella, una noia que, bueno, estan casats. El que passa és que els han casat els pares, i és bueno, estan vivint a casa dels pares, i pràcticament es veuen i estan a habitacions diferents. Ai, pobres. Sí, sí, però bueno, és una dificultat de trobar una feina. La Índia més... més pobra, a veure, no són la casta aquella que no tenen dret a res, no són pàtires, però sí que és una de les castes més baixetes, ells no tenen gaire diners, sí que tenen algun familiar que té una mica de negoci, un familiar que té una botiga de màquines de cos i tal, i el nano, doncs, l'han col·locat allà treballant, però, clar, és una... hi fan fer el ridícul, és que ara està el que li diguin, fins i tot si van a una boda, hi ha una gosseta allà, saps? I, clar, la seva dona li fa una mica de diumàs, sisplau, una mica de dignitat, només van deixar la feina i buscar-nos la vida, no? I el pare d'ell també és una persona que també veus que tampoc no ha destacat a la vida en gent en res en especial, no? S'han anat apanyant amb l'up que anaven trobant, han anat sobrevivint d'aquella manera, com la gran majoria de la gent a la Índia, no? I aquests dos nois, que diuen la noia, diuen, intentem nosaltres sortir endavant, perquè és astre. Hi ha molta tradició allà a la Índia de que els homes cucin, i hi ha molts bons astres. No sé si a la Xina que també passa... Sí, això és un àmbit que no coneixo gaire. Sí, sí. I de fet, que es venien de família de tradició de sastres, perquè a la Villa Huera, que passa que no havia anat bé, perquè al moment que es desembarquen les grans empreses, aquestes que després treballen per les marques europees, ja està, ja es carreguen tot el teixit artesanal i de producció nacional. Llavors aquest nano primer va parar amb una fàbrica d'aquestes, però ja veus, jo crec que no és la autèntica. A Sudamerica es diu una maquila. Sí, a Honduras, i tot això es diu una maquila. No, però ja és una, que no és el que ens imaginem. Per això dic que la comèdia és agradable, és maca, és perquè no es veu realment la cruesa i la realitat. Aquella fàbrica, aquest taller es veu, escolta, gran, amb llum, amb ordre, amb un espai i amb neteja, es donen una bata per poder estar allà cuzint, ostres, sembla que fins i tot estan complint-li tots uns horaris normals, l'únic que, clar, es paguen poc. Però, bueno, ja cobren més que no, a lo millor estan en el carrer, no? Així que es veu la propietària, que és una tia, que és una despoda, i ells que tenien un disseny propi, se'ls apropia d'una forma després, ja més molt més barata, també. Descarada, no? A més, els teus, en la màquina de cosí, que ell s'ha aconseguit amb un esforç, que ni us explico. O sigui, es passen també, i es veu també el que és això, tota la indústria occidental, com està passant-se pel forro tots els drets laborals i tant ricament. Sí, és curiós. Però amb l'ajuda de gent d'allà, perquè el que el si coloca és un cosí, un cosí és el germà el germà de l'esposa de no sé qui, d'ells vull dir de la seva família, un cunyet de no sé què, que treballa allà, i el s'hi arriba molt gràcies, i el s'hi diu tot que sí, ja ja, mira, no és que aquí, aquest ha entrat de plena el sistema, i en el sistema de corrupció també del país, perquè després hi ha tota l'exèrcia paral·lela també de la mare que es posa amb l'alta, l'alcohol, i l'han de portar a l'hospital, clar, i a ell no hi ha assegurances mèriques, si tens pasta bioticit no en tens, et mores. I veus tota la corrupció per quan pagues la factura de l'hospital, si pagues sense factura, potser pots fer una mica d'aquestes al familiar, aquest que sí que ja han tratat en aquest sistema, és el fet en el joc, no? És molt interessant, i com arriben ells, diuen entendent muntar nosaltres en el nostre propi negoci, encara que sigui aquí al carrer amb una màquina de cosí, doncs per aconseguir una màquina de cosí, perquè jo que les donen a prop de la frontera, no sé quants quilòmetres, que després hi ha una altra, que era revent, d'estranquis també, però tu sí que pots anar a aconseguir una màquina de cosí, van d'anar amb una bicicleta, no sé quants quilòmetres eren, una burrada de quilòmetres també, pecuas a ple sol, imagino-vos allà on sol que fa, fins que ja et toca, primer donant un número, després fas una altra cua, després no sé què, fins que ja has de fer una prova, al final aconseguir-se la màquina, vol dir una mil i una, i després el que fan és començar a dissenyar les seves propis models, les seves propies creacions, a més fent servir la moda, a veure els vestits típics de la Índia, no els saris i totes, i els vestits de masculí, després ja hi ha un concurs, perquè ja, finalment, ells aconsegueixen presentar-se, els fan una audició, per presentar els seus models amb aquestes grans companyes, la Fashion, no sé què, Collection de no sé quantos, o imagina't de totes aquestes grans marques, que és el que fan és això, molt, molt de sucre, i a més era molt apropiada, després feia el fòrum, perquè a més el fòrum és superinteressant, va ser dirigit per a l'Aya Treserra, que és la directora de la revista Opcions, o sigui, a més una revista ja fa molts anys, que està funcionant, abans jo la coneixia amb format paper, ara a més es fa més format electrònic, però encara fan algun tema paper. El que fan és una revista per consumidors, per consumidors conscients, per consumidors responsables, per consumidors que es qüestionen les coses, i sobretot que et qüestionen la forma de produir tots aquests productes de consum, en quines condicions s'estan produint, són en aquestes fàbriques, en aquests països que estan saltant totes les laborals, que ja n'estrem i treballant, que no tenen cap condició, que un dia per exemple a la Índia, no sé si va ser a Blanc Grades també, i va incendiar i van morir, sobretot dones, perquè ja són dones, que estan treballant allà. Ara també fa poc que també hi havia una vaga a la Índia d'unes dones, que tampoc no... Si havíem promès, com a part dels convenis, si es pot dir conveni, que es pujarien una miqueta al sou i tampoc no ho han fet. Si ja no és ni demanar ja millores, és que ni tan sols l'uminim, que no hi hagi sindicats. Per promocionar la clagassina, que val molt la pena, perquè et comparen jo que sé, per exemple, a l'hora de produir jo que sé si tot un detergent, la roba de nens, o posació del detergent, o els gells de bàinguel, ja vos t'expliquen quines empreses n'hi ha, i sobretot quines són de proximitat, de dir que... A veure, que les coses diuen a triar, però està molt bé, perquè et fa aquesta feina que tu no pots fer, de buscar qui està produint detergent. És una banda, i no vull nom, però jo és de la protecció. I no vull dir que em nom, que és una multinació, una altra que no sé, que em porta a la fàbrica, el país on li fan més barata tot, de la malòbra, la matèria primera, o una empresa, jo que sé que estic aquí, Girona, o a Santa Rosa, que és una empresa familiar, una empresa que pot tenir 5, 10 o 15 treballadors, i que ho fan en productes naturals, que saps que estan cuidant del medi ambient, que estan donant feina a la gent d'allà, i que tens un producte de qualitat, per exemple, et dona la conèixer a tot això, quines opcions tenim per comprar, però si és realment uns consumidors actius també, com deia la Laya, a veure, eleccions vas tenir cada 4 anys, i és el moment, però l'acte de consum, és que és cotidià, és diari, és diari, i tu he dit que pots decidir, i ha vits de consum. Exacte, molt bé, doncs seguim parlant de més cosetes, veu veure la gala ahir dels Gaudí, veu veure res? Repetida, a principi anàvem a repetir. Sí, l'altre dia... Jo la vaig veure al diumenge, i bueno, no em vaig quedar a fer endavant, però esclar, sí que saps, una mica com va acabar tot, entre les agües, la segona part de la llenda del tiempo, sembla que es van portar molta cosa, el viatge al centre de tu quarto, el 4 d'una madre. No l'havia sentit. No, és viatge al 4 d'una madre, això es diu així. Ana Castillo lo la dueñas, que yo no la controlaba que esta película, y también se han portado a todos los premis, o a todas las manís. Sí, molt intimista, molt allò, però es veu que fan uns paparazum. M'agrada l'actiu. No, fa molt de aquesta nena. Jo la vaig veure a l'Olivo, i a Arde Madrid també surt, i va fer la Mada, però aquí és un paper molt dramàtic. I també la Pareixi Més Tècnica, es van portar el fotògraf de... de Max Hausen. Exacte, tema de fotografia, vestuari, maquillatge, això, que també és una pel·lícula... Per ser ahir es va celebrar. Va celebrar Max Hausen. Exacte, aquest terrible aniversari. I llavors també, ara ja ens ve la set d'aquí uns dies, als Goya, que tenim 4 o 5 pel·lícules per ja donant voltes, i jo he vist un parell. Vull dir, no es aguantaré així ràpid. Lògicament, hi ha campeones, hem parlat tots de campeones, probablement és de les més nominades, s'emportarà gran quantitat, molt probablement, ja que a les Premies Ferrof i tal també ha tingut, i als Forquers, hi ha hagut reminiscències. Per tant, no tenim massa misteri, però encara jo vull reivindicar quan tenim una d'aquestes pel·lícules, que també està al mateix nivell, una pel·lícula absolutament... En un principi dius, ai, vas una mica perdut, és el que va fer el que dius, que dius no es perdone, que era un pel·lícul on, amb l'Antonio de la Torre, aquell, com es diu aquell, que és una mica bèstia. Ah, que fan de dos policies? Sí, està bé jo. Que hi ha una sessió en sèrie que ha matat... És com de l'opus. Aquí canvia el xip. Hi ha hagut una pel·lícula, que ha emergit directament amb la putrefacció més gran de la comunitat X, no vull dir per dir una, però es recorda bastant una d'elles, en l'àmbit de la política. Bueno, sí, centre o baix, tenim aquests dos llocs que podien ser els dos plausibles, vull dir, com a tal. I llavors, és això, és el que hem estat visquant els últims 10 anys, bàsicament, amb aquesta corrupció terrible, i com es presenta. Una cosa, vull dir, és que te lo crees, dona igual, encara que estigui, jo què sé, pixant cap a dalt, dona igual, és brutal el que fa aquest home. I llavors, a partir d'aquí està envolcallat d'uns actors, un tal Luis Zuera, que és brutal, aquest tio, que és com gallec i tal, és increïble. I és això, es mou, amb aquest àmbit de la corrupció política, i pel mig apareix l'Ener, si la que es diu, i la Barbara Lenny. Bueno, el que fan aquestes dos noies a un nivell secundari, perquè són secundaris, és una pel·lícula bàsicament... La platra no la conec. I atenció a la Mónica López. La Mónica López, la catalana, la nostra, la d'aquí, que l'han rescatat fent de dona d'Antonio de la Torre, o escoltam, i és una gran actriu, és una mica oblidada, una mica jo... Hòstia, fa un paperàs d'anassos, no? M'encanta la càmera, i una càmera subjectiva, tipo... que et persegueix, i hi ha una banda sonora que és minimalista, amb això, això que estic fent amb les mans, clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac... Hi ha una mena com de música... i et posen... no et posen nervios, però et van generar una mena d'angoixa, constant, perquè clar, què és el que passa? Doncs, el que va passar amb els papers de bar, cenes, gravacions, el villarejo, ara i tal... Doncs arribament que això peta, i llavors van a buscar un butxí, a un desgraciat... Sí, bueno, doncs no anem malament. I llavors, què passa? Això, això, això, doncs aquesta cosa, però amb una altra línia... I llavors veus com aquest, clar, i també intentes salvar el seu cul, com faria en tota aquesta gent, i llavors aquest no té filtres. Vull dir, a l'igual que el Barthenes va tenir filtres, sembla ser que en un principi... Home, jo havia de tirar de la manta, aquest... Estic tirant de la manta. Clar, aquest tira però es troba el freno d'una cosa que es diu, mitjans de comunicació, que també passa en aquest país. I hi ha dos escenes finals, no dic res, evidentment, no? Que em semblen... La escena final és brutal, el que fan dos criatures, no dic res més. I dic, ostres, però què és això, no? És... té un... és a vegades... És molt dinàmica, a vegades frena... No sé, però és una pel·lícula molt ben portada, molt podria ser excel·lent, la direcció. I l'altre és si ja us deixo parlar de l'altre, si ja acabo amb el tema Goyes, no, més que res, perquè com estem parlant de Goyes, i coincideix... Ah, escolta'm, foteu-me, que us he fet 20 minuts parlant del cúbric, no. És broma, és broma. Això, Carmen i Lola, una pel·lícula que no s'emportarà res. Jo us ho dic d'un tema, no? És una pel·lícula petita, una pel·lícula que recorda barri o que recorda el... el vola, que recorda aquest tipus de pel·lícula, se'n tenen de barriada completa. I estem parlant d'un barri... no sé si és Vallecas, bueno, sí, no sé què és Vallecas, i estem parlant de l'Ènigitana, lògicament, no? Hi ha un tema que dius, bueno, que, evidentment, és el que hi ha, no? Doncs apareix que una d'aquestes... són dues noies, que són nominades les dues, que jo no les coneixia darrere. Són gitanes. Jo crec que sí, jo diria que sí. Una segur que ho és. L'altre no tinc massaclar. També semblava gitanal o la flores, i resultava que la gitana no era ella, sinó que era el marit, la pesca ella. Però és veritat. Però bueno, no sé, jo diria que sí, perquè ho fa molt bé. Són gitanos, segur, i gitanes. Està claríssim. De forma d'actual, els trets facials, o és una persona que sembla moltíssim, el cor de pell és molt marcat. És una pel·lícula que sembla que no hagi de passar res de particular. És a dir, una noia jove, que té 16 anys, en ordre d'edat, que resulta que està en una barriada, que estudia fins aquí, perquè és la hija, i ha bastant de la nina ja sabe que luego se tiene que casar a los niños cuando es fa... Com es diu? Bueno, cuando es fa un gran, i la pedida, quan es demana... La majoria d'edats, doncs sí. Exacte, que arriba el pare i li diu que era la teva filla, per a mi i jo, aquestes coses amb aquest llenguatge absolutament existeix. En un mesclisme brutal, totes les reaccions que es pugui imaginar, com a tal. Em va frapar la cena dins del culte. Ei, és com anar-te a veure un de Góspel, però en flamenco, diu? És el mateix. No és broma. És a dir, hi ha un pastor que crida, que naltessa la gent, i llavors comencen a cantar, tracatrat, tracatrat. I comencen a cantar, i llavors la gent s'atgeca, i fa així, i a glòria dius, i llavors riem amb trànsit, la transbarbaració, i una cosa com jo, dius, que és això com molt, perquè jo soc molt amant del Góspel, i no sabia què feien això. I a partir d'aquí, què passa? Que una d'elles, i això és el que... El resum, no? Una d'elles, n'adona que és lesbiana. I imagina't què passa. A partir d'aquí, clar, jo ja callo, perquè no destrossa la pel·lícula, però dius, a veure si això s'ha salvarat, dius, bueno, vinga, ai, que bien todo, a veure si això... I llavors la desmadra, tota la potència, del pare, sobretot, no, de tot, que l'amenaça la dius, la veia que és... Les madres, absolutament, és el drama, però un drama increïble, tot molt de barri, molt concret, molt allò, saps què vull dir? I, bueno, hi ha, evidentment, tot el que passarà, això, evidentment, ja no ho dic, no? Ja conec una cosa molt curiosa, fa saltos de ràcord a consciència. És meravellós, això és que està molt bé. És una noia, es diu Aranxa Xevarri, la directora. Saltos de ràcord, qui se me recordo? Pas de manet, allò que cada cop hi vol tapar és de metge, vull dir, perquè una imatge fixa, no? No, no em desapareixo. Pampam, com si posa jo un trucatge, no? Doncs ho fa, però ho fa dins de la dinàmica, ho he dit, he sentit, com si és un moment en què ja et vol desaparèixer del món, pampam, i dius, i fa dos dies molt interessants, senzillet, una pel·lícula molt senzilla en el concepte, però a mi em va agradar el paper de les dues, és magnífic, són naturals, com elles soles. Ara no s'emportarà una metge. Ja t'ho dic jo. Home, certment, és la intenció de normalitzar una miqueta a la situació, de dir, l'higit d'anar a cada cop està més. Disapta. Jo no podré veure que tinc un sopar justament d'un aniversari i no ho podré veure, però ja m'ho explicareu. Jo crec que puc dir que veig seria correcte. Home, disapta. Què ho presenta? Andreu Buenafuente, la seva dona a la Silvia Abrid. Ah, pot estar bé. Que pot estar molt divertit. De la Silvia Abrid és absolutament, està molt divertit a la Silvia Abrid. A veure si ho puguem veure. Ens queden 13 minuts, hem de parlar de l'emissió, parlar de glas, de casa, de missió, parlant després. Comento les dues ràpides, que vull comentar ja està. Breakfast Club, del John Hughes. John Hughes és d'ella, sí. Film del 1985, i potser és el millor film d'adolescents que s'ha fet mai. Perquè en un sol film et toca tots els tòpics que posteriorment s'hagin pogut fer. De què val? Trama senzill és ràpida. Uns nois d'un institut, diguem-ho així, els que estiguen el dissabte anar a la biblioteca a fer una redacció, perquè cadascú d'ells ha fet una malesa, d'alguna forma. I els convoquen allà a la set o el dematí, i s'han d'estar fins a les 4 o la 5 de la tarda. I són... A més, és curiós, perquè cada un d'ells, per tant, a un produt tipus d'estudiant, hi ha l'esportista i el delinqüent, hi ha el... en pollines, per dir-los, i a la reina, la reina de l'escola, la pija, la millora... Sí, sí, sí, la popular... Ah, però si ho passa que era un noi. Sí, sí, sí. I després ja... Quan són 4, has dit. I després hi ha la social, 5, la social. Dos noies i tres nois. I a partir d'aquí els ajunten allà. Un director, que és un desputa de cavat, amb un ego que se li surt de la pell, i els ajunten allà, diuen, ara m'heu de fer això, i... i se'n va, perquè se'n va un despatx. I és la relació que tenen entre ells, perquè ells, prèviament, a trobar-se allà, s'ignoraven absolutament, perquè cadascú era... No es mig es barrejaven. I és tota la interacció que comencen a desenvolupar entre ells, i com acaba tot plegat. Genial. Mira que l'havia vist al seu moment, però des d'un punt de vista adolescent, que era jo que l'havia vist a la pel·li, però la vaig recuperar... La vaig recuperar l'altre dia. Actrius, per exemple. Les dues noies són la Molly Ringwald i la Elisidhi. La Elisidhi la podeu veure a Jocs de Guerra, per exemple. Hòstia. Recordeu? Sí, sí, sí. I nois, l'Emilio Estevez. I quan feia pel·lícules et dignes. L'Emilio Estevez té la... I els altres nois... Nois que al seu moment eren coneguts, però han desaparegut del mapa artístic. No em faig dir el nom. Un és conegudet. L'altre no tant. No tant. Però, hòstia, tu. Molt bé. Molt interessant. És que en pel·lícules que s'han de recuperar, que tenen... I la, diguem així... El tancament de la trilogia. Digue-les. El protegido i de múltiple. Tu l'has vist les dues? Sí. Les tres, perdona. Les dues primeres, volia dir, per veure la tercera, clar. Bé, aquí... El senyor... Shyamalan... Dingdong. Doncs... Doncs... Arrodoneix. Sí, sí, sí. Arrodoneix el... Està per aquí, està per aquí. Arrodoneix, doncs, la... Sobretot la primera. La segona... La presentació és de la múltiple. Desconcerta bastant. Està molt bé, perquè és una metàfora del que pot ser un desdupliment de personalitat. Múltiple, s'entrada amb un paio... 50 plics. Sí, sí, un paio que té 23 personalitats diferents. Sí, sí, per això és que dius. Sí, sí, per això és que dius. És un extrem. Sí, sí, és brutal. I... I aquí és junta els dos protagonistes de la primera pel·lícula protegida amb la bèstia. Perquè, diguem-ho així, és clar, explicar-ne de molt temps que tinc... És complicat. D'alguna forma, aquesta societat, el que ens resumeix del film, no accepta que ningú surt. Per sobre de l'estàndar. Per sobre de l'estàndar. Hi ha un estàndar i ningú pot sortir. Qui s'encarrega de qualsevol que surt, sobresurti, ataja. Qui de cop té la camsa. A més o menys. No en sentit literal, però sí frigorat. Doncs... No és possible. Tot la trama que tenim present al llarg dels dos films i al tercer, doncs ja aquí ja n'està el cas. I no es pot suportar. No es pot tolerar. Tot això. I és la lluita per aguantar el relat. Qui s'endú el relat? Qui el guanya? No qui guanya la història. Ni qui guanya la batalla ni la guerra. El relat cap a casa seva. I d'això va al film. I per això em va agradar molt. Ostres. No, clar. Jo he sentit crítiques que la deixen a altura del batum. Però és que si t'agafes el film com el que vulguis tu saber, com que tu vulguis buscar que és una pel·lícula d'acció, oblida-te'n. Perquè per qui no van els 13. Sí, sí, sí. Bueno, escolta. Doncs és el que diem, una mica repassar una i l'altra no serà part. Jo vaig a veure múltiple, perquè no l'he vist. Sí. Abans s'apiguen que estrenen en aquesta. Perfecte. Molt bé. No està l'alçada la primera. Potser la novetat... És la protegida, és la protegida. Però ostres, tu dius. Ostres, xaval. No està malament, no? Ja està, amb això ja n'he tingut prou. Ja m'ha valgut la pena i m'agrada molt. Jaume, la misión. De part de la misión es queden 6 minutets, tenint de sobres. Si voleu parlar d'algú més, vull dir... Una misión en el moment que es va estrenar que ha de fer a 25 o 30 anys. Sí, sí. 86, em sembla. Mira, com aquesta de breakfast club, el 25. 35 anys. Doncs ens va impressionar tots. Probablement juga molt el fet de veure-ho amb pantalla gran. No puc negar això. És molt espectacular. Ja anava bastant bé la pantalla gran. Ja era prou gran. I era en color, també. Sí, sí. Llavors això em va quedar petitota. De tota manera, per mi, els eixos principals, que és educar per... Com diu el principi, per transformar-los d'això amb gent de força. Vull dir, amb gent de treball. Em va agradar molt, tot i que no... No és així, com ho diu. D'una manera bastant més gàstia, no? I llavors, doncs, en el moment que allò es pot transformar, probablement, com acabes de dir amb el glas aquest, no? Probablement, aquella gent d'una manera o altra s'arriba a plantejar que no estaven contents amb el que havíem fet amb ells. Els han enganyat, els han format. Però per un objectiu que no era el d'ells, no hi havia res. Doncs això ho lluitarem, abans d'això morim i està... Això sí, això es queda clar d'un tot a la pel·lícula. Però llavors, clar, una pel·lícula d'aquestes és tots els detalls, no? Vull dir, és com ell porta aquell pes i sempre el vol pujar a un. És una penitencia, no? Penitencia, perquè el que ha fet i s'adona, vull dir, és clar, és que la penitencia està claríssima. El mita de sísir. Bueno, sí, d'una forma, per exemple. Sí, sí, sí. El pes és allò, pujar-lo a la muntanya i un cop que ho tens allà, roda que paves de nou i tu has de tornar. Doncs pujar fins que arribi a un cap de llibertat. És un càstig a terra. Fins que hi ha algú que te libera. Un dels que tu abans has subjugat. Exacte. És l'únic que et pot alliberar. Sí, sí. Perquè n'hi ha un que l'ajuda abans i no, no, que va, torna-la a lligar aquí i s'hi protegeixi aquí, no? Bueno, aquesta cèntia sí, però trobo que tot plegat ja no, ja no té aquella força, no? Vull dir, els narius, doncs, queden com una mica tots per allà, no? Vull dir, no saps ben bé què fan? És que la narrativa cinematogràfica ha canviat. És molt difícil, sí. És veritat. Jo crec que, bàsicament, tots aquests fins d'aquesta època s'han quedat antics per la narrativa. Neu a veure això del visi de poder, el vici modern. El vici, aquesta del... Això sí que tinc ganes. Molt bé, per això. Jo ja ho he comprovat amb altra. Em pensava que era una apreciació meva, perquè m'agraden molt aquestes pel·lis, però no, eh? No, no, és que és... A mi les pel·lícules de mafiosos m'agraden molt. I aquesta, crec que, de mafiosos. Sí. Bé. Sí, sí. Hosti, hi ha un negoci agafant. Anem a agafar-lo, tu. Però, en aquest cas, no és tant el negoci com el protagonisme, eh? No, no, ja, ja m'ho imagino. Ja l'heigut, també, pel mig. I corrupció. I corrupció, pregunto? Sí, bé. És que tot sol no faràs mai res. Evidentment. Però aquestes xarxes que es formen... A vegades, a mi el rei no és això. Totes aquestes decisions del nivell de la cúpula dirigent, tu penses, això ha de ser d'una sofisticació, que collons, a vegades, són discussions de jugada de partida de l'Òmino, de la barra de poble, tio. Sí, sí, sí, sí. No és allò. No, no, tio, som una mem brilla. No, no, que carai, tu. Si els he tocat a estallar, perquè mira, de por rebote. A més, és curiós. Hi ha un tros que és allò d'haver creat els protocols, perquè no passi el que acaba passant, no? Sí, sí, sí. Per exemple, la guerra d'Ira, exacte. Doncs tot el que va passar va anar allà, va anar a entrar, perquè per trobar i no... A llavors, de la manera que el paio, quan aprofita l'oportunitat, per dir-m'hi... No se'l plasnar? No, no. Vaig estar a l'acord. Àsnar, no, com li deia, oi, amb anglès. Ànsar, Ànsar, no, Ànsar. Vaig estar a l'aguella, no? No surt, no? Imagina-lo secundàriquera. Sí, sí, tant que sí. Bueno, ens queda un minutet i mig i tal. Mira, farem una cosa, com que hi ha dos minutets, avui compliria 80 anys Eta James, una de les reines del sol, i he volgut una cançoneta, i mira, així per acabar... Doncs vinga, també que et meti a la Eta James. Vale, doncs ves fins la setmana que ve. Adéu. I see you in her talking Something deep down in my soul So cry, girl When I saw you in that girl walking down Ooh, I would rather, I would rather go blind, boy Than to see you walk away from me, child Ooh, so you see, I love you so much Than I don't wanna watch you leave me, baby Most of all, I just don't, I just don't wanna be free at all El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis 400 pisos per vendre Si s'ho ha parat a la seva butxaca, tingue-li
