Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esern, la ràdio d'Esern just durant l'abrit punt. Benvinguts un dia més a la Vilònia. Avui amb la grata companyia de la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. Com estem? I el David Montaner? Com anem? I el Xosadamos. M'aclar que sí. Aquí ja ens presentem. Aquí ja no cal que ens presenti ningú. Tots aquí ja... Ja hem conegut d'aquí en tot el veig ibregat. Evidentment. I per d'Europa. I ja t'han sucursat a l'altra banda de l'Ocea. Exacte. Molt bé, avui som els tres per... És el que sí, el trasatlàntic. Sí, exacte. Agafem una antena i la tirem allò. A mi m'ho sucursarà el meu aviat, me la demano. Vale, perfecte. Jo t'acompanyaré de tant en quant a fer viatges, no? Jo que tinc casa, no? Em posaran en casa i tu t'aprofites. No marxeu fora perquè jo me'n casqueto. Qualsevol lloc d'aquest. Allà he menjat. Sí, que guai. Molt bé. M'hi ha posats, sempre més coses bé. Ben fet, amb diners i amb qualitat. A davant ja s'entra al parc. És dels llocs que m'ordien, no? Sí, sí. A mi m'agrada molt. Per això no m'importaria viure. És una temporada. No sé si aguantaria molt de temps. A mi em fa molta mandra creuar l'antic amb avió, però és per l'únic motiu que creuria l'antic per anar a Nova York. En realitat, a Nova York, potser a les llocs també. Però ja seria una cosa, però si dius una vegada, Nova York ja està. I després hi ha llocs per anar a 50.000 llocs, però que realment em fes il·lusió i que... Que marxaries ja, que fes la maleta ja. Sí, sí, sí. Però si tornes amb un avió, m'ho fa molta mandra, això. I això és el poc d'avió. Llineta costa rica. Ja, però també en la vida o no? Com a taver. El naun és 10 hores. El tornar és menys. No sé per què. O sigui, a Nova York és menys. Sí, això és molt inquiet. Quan són moltes hores d'avió, no... o sigui, a la millor, te acostumes com t'haig de portar una mica la idea... A veure, una mica ja passa ràpid. Clar, clar, clar. Sí, en general, el mentalitza ja està. A Nova York és menys, són 6 hores. Són 9 hores, crec que. A 9 hores. Jo crec que són... Jo m'han dit 8 o així. Sí, a Perú veus? A Perú sí que van ser 13 hores. Has de pressar tota la clara. Clar, clar, això. Bueno, imagino que és posar-te. També és il·lusió d'anar i també se't treu el rotllo. No ha de fer-ho, això. Sí, una i tant. Bueno, doncs avui farem un programa de cinema. M'he millor dit, en relació amb els Goya, farem alguna punt, també, en cara dels Gaudí, més alguna pel·liculeta per a tot els Goya, que farem una mica de veure què tal com ha anat, una mica també la cerimònia, la sorpresa, doncs, per exemple, de la cançó de Rosalía, no? Però bueno, ja en parlarem una mica de tot plegat amb això. I després, realment, cinema bastant... Vaja, avui diuen, moltes estrelles i alguna pel·lícula, que tampoc t'ha fet tant de temps, però, bàsicament, amb els últims 3 o 4 anys, no? Parlem de les distàncies, parlem de totes lo saben, d'una pel·lícula que la Rosa ha vist amb aquest especial, que estan fent aquí... La mostra de cinema diàtic. Exacte, la mostra de cinema diàtic. El cinebaix. El cinebaix. La tercera esposa, una pel·lícula dinamita, que ens ho explicarà ella. Hem pogut veure una estrella, la versió, lògicament, del 2018, la de Bradley Cooper dirigida per ell i preparada per ell i per a l'Ei de Gaga, no la de Chris Christoferson i la Barbara Streisand, encara que us posaré la cançó d'aquella pel·lícula dels anys 70, llargs, em sembla que era, no em vull equivocar, que era Evergreen, Chris Christoferson, que és el que feia de cantant de country. Sí, home, és que ja és cantant, no? També ho és, per això dic, i la estrella cantava com als Àngels, me'l canta. Però cantant country no me l'imagino, no? No, no, però és que ella feia cantant melòdica. Aquí, amb el que es deia de Gaga, una mica juga, ja veurem amb la línia del pop. Però, bueno, cadascú agafa la seva línia. I després farem la Lídia Macbeth, també el David, que és un gran pel·lículó, tot sigui dit, i la Rosa és per a una cosa divertida per acabar. Dios mío, dame paciencia. Senyora de paciencia. Després t'explicaré el perquè em confonga en la Lídia mío. Molt bé, us comentem una mica, i si es dona temps acabarem sense perdó, que és aquelles pel·lícules que queden sempre en últim moment. Però, bueno, a veure si podem, i la comentem. Doncs, bueno, parlem d'Esgoia, jo no vaig poder veure la cerimònia, vaig viatjar trossets, si l'heu vist algú de vosaltres. Un bon tros. Que tal, en general. Jo pensava que no la veia, jo pensava que no l'havia vist. Jo crec que estava força divertit. Sí. Estava a mi, no, no era avorrit, i original, no? A la teva bona fuente amb la cívia del bril. Ho van fer bé, no? Sí, van fer bé, no? Molt clars. Molt clars amb els temes, no? Vull dir, que no es tallaven. Pedro Sánchez, per què no has vingut? T'he deixat un mític a Zaragoza. Això m'ho han comentat, que ho van dir, per exemple. Ah, mira, aquest tros molt vaig perdre. Aquest tipus que van ser molt clares. Vaig entrar quan feien el vídeo aquell, perquè s'escapaven amb el cotxe i tot allò. Ah, sí, l'entrada, una mica la motivació, sí. I ja està, a partir d'aquí vaig estar veient... Era que s'escapaven, per això. Sí, s'escapaven. Vaig acabar la bala, llavors marxava, és a dir, marxava, és tot convençut, que ja s'ho feia molt bé, i veu que no, que havia estat un desastre. I ja volia donar l'oportunitat de tornar el temps enrere i tornar a repetir-lo i fer-ho correctament i fer-ho una cosa guapa. Fantàstic, sí, sí, no, no? I un moment que també es van quedar sense roba, que es va prendre un vestit o algo, no? Però tenia sentit, perquè va ser quan van presentar el primer, el millor vestuari. Ah, molt bé. Llavors ja va fer que s'hi enganxava el vestit, i va quedar l'escenari igualment, i ell, llavors, clar, per complicitat i per acusar-la, ell també es va trobar, o sigui, sense allò que s'estiren, i llavors ja se'ls treu la roba, i ell es va quedar en calçotets, calçotets sempre en divertits. Mira, tinc aquí la foto. Ai, el meu senyor. Ah, molt bé. A què m'ha col·loc a portar ella? Sí, és un body de què es faixa. A més que té un tipus que és de molt bé. Molt bé, divertit. Vull dir, divertit, però molt correcte també, molt bé. Sí, sí. El que va ser viral, els 5 minuts, va ser l'actuació famosa de la Rosalía i el cor jove... El Orfeo català, i un altre més... El cor jove de no sé què. I amb el Manoguis també, el piano. El piano, exacte. Manoguis, el piano, sí. Va ser fantàstic, ja ho va cantar a capela, una cançó dels xunguitos, que és si te quedes conmigo. Sí, sí. La cançó va ser impressionant. A mi se me posaba el... Que és una cançó a veure que... Si te quedes conmigo. Si me das a elegir. Perdó, la cançó és si me das a elegir. No, no, no. Me quedo contigo, me quedo contigo. El estigillo, la tornada, si me das a elegir. És una rumbita d'aquestes, que estava molt bé amb la seva època, però una rumbita. Sí, sí, la recupera, ha tirat una elegància. Que els xunguitos, per ser-la, han felicitat. Li han dit que és meravellós, que quan vulguin, sí, sí, sí. Hòstia. I dos, el tercer ja va muntar a l'any 82. Quien era que aquella era els xunguitos, bors, xichos? Bors, xichos, bordón 4. Havien més, havien més. Havien dos o tres mesos a una samalla, que eren més tranquil·lets, eren més rumberos, però no eren tan salvatges. Si una mica jo de cosa, una mica ja... Passava de voltes, xunguitos, los chichos. El del medio de los chichos, que es canta estopa. Que em sembla que del medio de los chichos del medio de los chunguitos, tots dos van morir als 80's per accessos amb les drogues. A l'època de la rodina. Sí, home, clar, els anys 80's. Deprisa, deprisa. El pico 1, el pico 2, los callejeros, aquesta època terrible. Sí, sí, però no, no. Doncs el dia d'unida, crec que es donarà moltes sorpreses. No està nominada a les ràbries, és un senyor. Aquesta noia fa un any, no hi ningú li havia sentit parlant. Jo vaig sentir alguna cosa d'un primer disc, i em vaig dir què és això. I ara aquest últim disc ha fet totes les cançons. Em sembla que estan totes amb videoclips, la tia. S'ho ha currat, d'una manera, bestial, i abans de cantar, balla com li dona la gana. Per tant, té aquesta cosa que deia en Poligonera, aquesta història és una miqueta passada de... De Juaní, de Juaní. Però és que no creguis que també la... Bueno, de ubicació a la seva cultura, i a la seva generació, potser, no? Una mica. Però tu mires aquestes cantants de perillà també. Potser és un luxrià. No, de ribos i urbana i tal. I la Jennifer Lopez, que va començar també a deixar anar, era una rotelada molt de vegades. És una mica així, trancadora, sí. És un luxriat. Sí, sí, totalment. Que vol fer coses diferents, no? No, el flamenc normal. Clar, és fúzio. És una fúzio total. Sí, sí, sí. Perfecte. I els premis i tot això què us sembla? Bueno, estava una miqueta ja... Oh, em vaig sorprendre. No, em vaig sorprendre. Perquè el rei no li van donar set premis, eh? Sí, pensava que els campeones s'enduria més. Home, els campeones de Unidó. Es van durar la meva pel·lícula, però pensava que s'enduria més. És que els campeones van guanyar molts també en els gaudí. Clar. I potser també és una manera de repartir-los també, que no sigui la mateixa pel·lícula. Les gaudí no van ser bàsils, els forquer. Els forquer i els feroz. Ah, vale. No estava nominada, em sembla, els gaudí, els feroz. Ah, vale. Això és la base, que sigui TV3 i tal. Perquè aquí totes són les triomfes del Ministeri de Cultura de Madrid. Exacte, és aquesta la idea. I Pagamana. Exacte. El millor actor revelació, el Jesús Vidal. I la cançó original, també el Coque Maya. No la tinc pres en la cançó. No, no. La banca també va fer un mix, la Maya i la Rosalén i no sé qui més. Sí, la cançó, vale. Tenen bo, em sembla, que és aquesta, té un nom així com a l'englés alemany. I van fer-ho molt bé, també estava el Manuguís Alpíano, i van cantar les quatre cançons. I sí, aquesta té un ritme així, és Coque Maya, aquesta causa una miqueta més alegre i tal. I el que està sent molt viral és la intervenció que va fer el Jesús Vidal, el protagonista, el millor actor revelació per campeones, per tot el que va estar comentant del tema de la integració, de la discapacitat, o de capacitat diferent. No sé dir que no tenia aquests problemes de visió. Tenia que acompanyar allò. Sí, sí, sí. Jo crec que té un 2% de visió. Té molt poca visió. I també té una discapacitat, també. Jo el que he vist només parlàvem d'això. És que quan la manera en què s'express a Itàlia això, perfectament, és clar, però sembla que hi ha alguna noca, una attitude, hi ha com una mena de no sé com dir la paraula. Vull dir que potser dic una cosa que no és correcta, que és retard, però hi ha una evolució que és la que tenia de la normalitat. No sé, jo entenc molt d'aquestes coses, però m'imagino que també si tens una dificultat possible tan gran, la teva ment i el teu cos s'acostuma a anar més lent, també, perquè no pots anar tan ràpid. Tens raó, doncs podria ser perfectament. No és greix conec una mica el tema. Però bueno, campeones també ens han adonat. El rei, no? A mi m'agrada molt, que sí que l'he vist també. Una passada. Què t'ha semblat el rei? A mi m'ha agradat molt. El rei és... En un principi, penses, jo no vull saber res més de corrupció ni de política ni perquè ja estem una mica fàcil. Fa mandrota, no? Sí, és que és un tema com molt... Fa mandrota, és una altra vegada, però ja sabem que això passa. Però està tractat d'un punt de vista molt... molt crític, també, i aquí finalment rep tot deu, els propis polítics, tot el seu entorn, es periodistes, el masmèdia, aquí ret tothom. Tota la gent del carrer, una escena que és un detail petit, molt tonto, però dius que fins i tot és la corrupció de la propia societat. Perquè quanta gent no ho sentit que diu, ostres, si no us entren aquests de polítics, doncs mira, ja em presento jo i faré igual, o si no, entre l'altre, faré igual. Una cosa com que acceptada o assumida d'una manera, no totes roba. Hi ha una escena al bar que l'està demanant canvi per trucar per telèfon, amb la cabina, perquè no podia trucar des del seu moviment, però no deixa arrastrar. Hi ha un bar que no el coneixen ni res, un bar de carretera, no sé què. I llavors hi ha un senyor allà, un senyor així també, una mica pof, que ha pagat un tallat o alguna cosa, i estan donant el canvi. I llavors, ell, amb què li dona el protagonista, l'Antonio de la Torre, bueno, d'això, li dona un billet de deu, també, perquè li doni canvi per d'un euro, en monedes d'un euro per fer servir la cabina. I llavors, el cambrer o el senyor del bar s'equivoca, li està donant l'altre senyor que està pagant el seu cafè, li està donant, de fetera li ha donat en tres, una moneda i cinc euros. Doncs s'equivoca, li dona, també, més a més, el llet de deu, com que estava pagant, estava diste, li dona, i l'altre fa un gest que se'l mira com diuen, hosti, i se'l queda i se'l va. Tens raó, tens raó, tens raó. Això també és quedar-te amb el que no esteu. Clar, senyora, tens raó. Això també és quedar-te amb el que no esteu. Aquesta cena no és gratuita, no? Aquesta té molt de sentit, o sigui... Tots som uscorruptes. Sí, temes Mediterrani, itàlia, mafia, Espanya, és igual. Jo m'imaginava una mica València. Com seria la València corrupta? Sí, al principi semblava València, el tema de la costa. Per la costa i tal, aquesta sensació de Déu ser una mica... A veure, una transposició lògicament d'aquesta corrupció PEP era a València tan espectacular que va haver-hi, no? Bueno, un reportatori. El partit del que pertany aquest polític? No se especifica. No es especifica res, no? No li van dir que és el partit que porta la Ana Aguaghener. Sí, gairebé. Aquesta tia. Està genial, ella. Com parla? Quina forma de parlar tan peculiar, no? Vull dir, en refereixo, és com en de l'ús. És com en de l'ús, però com... És un deje, potser en de l'ús o canari. Sí, una cosa així com no saps ben bé què és, no? Vull dir, fa un accent, jo rollo que fa la mena de l'estric, que canvia els accents, ho fa ella, no? És molt contundent, també, ella vol molta força. Molt. I el duestú... Com que pot ser tot? Aquest és el que fa el vicepresident del partit. Exacte. Aquesta també està molt bé. Que guanyat el Goya. L'ha guanyat a la millor. Quan està al balcó, és magnífic, eh? Quan parla el tio... És que surten uns capallons, tio. És al·lucinant, perquè és una cosa tan... tan lliscosa, a vegades, no?, a la manera... El cop de reparto, Luisa era. Luisa era, exacte. Aquest tio, però... Quina, a més, parla com gallec i parla com gallec, no? I és que parla d'aquella manera i tal. Però és un dels càrrecs d'aquella autonomia. El que jo dic després és l'altre que és el vicepresident del partit. El Pou. El Pou és el president de l'autonomia. L'autonomia? A l'altre. D'altres que estan en aquest joc que pot ser València... Aquest és molt fred. Aquests són els càrrecs de l'autonomia, de la comitat valenciana o el que sigui. I els altres, exacte. Sembla com un guiri, sembla com anglès o raro, d'aquests rossos diant... Exacte. Aquest és el que sigui eràtic. Aquest ho fa de conya, també. O és així, tio? És la neteja, per fi, la netedat del partit. O no, perquè també ell també entra al joc, també entra al joc total, de poder i de situar-te. És una tereñina, és una cosa absolutament... I com l'abandonen a ell, i com s'ha de... Sí, sí, sí. Està molt ben parit. Tothom sap les coses dels altres, que l'important és tenir informació i després utilitzar-la a fer la servitat per pressionar. Allà al final veus que res és net. El personatge de la Barbara Lenny també està molt bé, el periodista. Sí, el final. Sí, perquè al principi sembla que no re, mai mira-la, que bona ella. Em va agradar moltíssim la escena de la casa, del final, i l'escena amb la Barbara Lenny. Aquests dos moments... Ostres, la noia que està a aquella casa, que és la filla d'un polític, també. Aquesta noia és una de les que va actuar a Merlin, a la sèrie Merlin. Sí, em sonava dalt. És que el vaig estar pensant i ja està, de Merlin. A més, com que jo, a més, fa també de menor d'edat. Va la pena, vull dir. Sí, sí, molt interessant. I tot l'altre, més o menys, està Valcar Manilola, que vam parlar la setmana passada, i vam parlar d'aquesta relació de dos gitanes lesbianes, el que això comporta dins de la etnia gitana, imagineu-vos. El premi com a tal, el repartiment, o la revelació. A veure, Valcar Manilola és l'actiu de repartement. Per la secundària. Sí, de repartement. I també el premi a la direcció Nobel, també. La directora de l'aranxatge Barría. Molt bé, molt bé. Aquest és la noia que havia fet. No havia fet gaire cosa. Una cosa que havia fet una pel·lícula. Avui, ara, de les distàncies, que també és una noia. Però estava com a directora Nobel. Sí, sí, perquè havia fet alguna cosa, però... Sí, o un mig matratge, una cosa d'aquestes rares. O co-dirigina. Exacte. Una sèrie. Aigua s'hi era. Però faig una mica de promet moltíssim. Com la Lena Trapé, que parlarem avui de les distàncies, que va fer bloc, que es deia bloc, a l'any 2010 o 2011, i ara ha fet aquesta, que en parlarem després. També. Ole. La millor pel·lícula europea, Cold War. Home, jo no l'he vist. Que aquesta la vam veure al Nacho i jo, i el Jaume. Està molt bé, en Blanqui Negra. Segona guerra mundial, després de la derrota. Això era a Polònia. A Polònia, a Polònia. Està molt bé, la podreu mirar. Molt bé. I a Polònia els van donar... I a Roma. El soviàtec i la banda de la salamanja es van repartir. Jo n'he pogut veure. Roma s'ha endut al millor, a la pel·lícula espanyol americana. És el Cuarón, no? El Fojo Cuarón, sí. Però això promet segur. Deixar-ho sempre molt bé. I també els Òscars, també té carrera. Quants són els Òscars? El Març, no? La primera setmana o segona de març, no em vio equivocar. També estem per aquí. A veure què passa, també. L'Orena ha fet una estrella que aviam parlarem també. Va guanyar l'Augustor, la millor cançó, la millor pel·lícula. Vull dir que també està fort aquesta pel·lícula. Quina sorpresa he trobat. Vull dir si he passat un article. Sí, però n'he pogut començar a fer en classe. A la setmana que ve. De Grimbuch i de la relació entre el racisme que hi ha en algunes pel·lícules. S'ha quedat viu mortensen amb aquell noi. M'agraeixo a la mi. Que també diu que està magnífica, l'acte de culó. A veure si la pel·lícula aquesta. Són pel·lícules estrenades aquí o no? Sí, s'ha estrenat. És que jo que volia... S'han volgut encara no la fan. Doncs ja anirem parlant i connectant amb això. I campeones sí que va guanyar el premi a la millor pel·lícula. Sí, sí, sí, clar, clar. No, són tres. La que es mereix un art, un art evidentment, que sigui un premi, lògicament. I l'enfermerat del domingo, algú l'ha vist. No, no, no. Perquè la majora trio protagonista. La sucia aquesta, no? Després el millor documental era... Sí, el documental no gassa. Superlòpez, a part del tècnic. T'hauria de ser els gàudies. Jo no el tampoc l'he vist. La vida d'algo de los otros. Jo sé divertida. A mi m'agradava molt els còmics de Superlòpez. I aquesta pel·lícula, una mica de por. Una mica de por. No, potser també. Potser està bé. La pel·lícula millor documental, la pel·lícula documental. El silenci de otros, del Modena Carracero. Aquesta, penso que està molt bé també. Segur, segur. Ah, sí, però no tinc referència. Sí, aquí està d'estar bé. També la va dedicar a tota la gent que va col·laborar a fer la pel·lícula. Perfecte. Seguirem parlant de més entregues de premis. Segur, amb els dos, que és tot això. Però, si ho sembla, perdoneu-ho. Doncs el que farem és això. Ara parlarem d'una pel·lícula que es diu Les Distancies. Parlem de totes. Una miqueta connecte amb aquestes pel·lícules d'aquests festivals. D'aquestes entenes de premis, vull dir. I Les Distancies és una pel·lícula per a la seva festival, i dos premis més a la festival de Málaga. Per tant, ja tenia una referència molt positiva. I també va guanyar la millor pel·lícula, de llengua catalana, el que seria els Gaudí. Perquè de llengua espanyola em sembla que era entre dos aigües. Com ho diferencien, quan es grava en un format de llengua a un altre. És curiós que entre dos aigües veus que no li van donar cap guanya. El Gaudí va treure tot nou Gaudís. Exacte. És una llast que és clar. És una pel·lícula que sorprèn. És una noia que es diu Elena Trapé, que és catalana, la seva segona pel·lícula. Una es deia Blok, la primera, com Blok de Blok d'Internet. Crec que és una història d'unes quatre noies, i tal, jovenetes, que és una pel·lícula que és una pel·lícula més enllà. Aquesta pel·lícula em va sorprendre. Jo no sé què t'esperes a alguna cosa. Aquestes pel·lícules més costumistes, entre cometes d'aquests grups d'amics de 30 i pico d'anys, que estan vivint coses, que estan passant coses. La premissa és que se'n van quatre amics a Berlín, a veure un altre amic que s'han conegut a la universitat, i que són molt col·legues, i que no poden estar sense l'altre cometes. I que l'altre està vivint allà. Està vivint allà. Per aquí tenim aquesta crítica, la gent jove, que ha de marxar. És un nano que treballa amb una agència de publicitat, una persona que ha agafat de model i tal. Perfecte, se'n va cap allà i genial. Aquests arriben per sorpresa, i es troben a un personatge, aquest nano, totalment derrumbat. Llavors veus com el que ha de ser una alegria. Però està vivint sol, llavors. No vull dir moltes més coses, però quan arribes a la teva tipica, quina il·lusió que jo he vingut i això un cap de setmana... Vam per sorpresa. Perquè a més és el seu aniversari, no sé quants anys fa, no me'n recordo, anem a veure aquest amic a Berlín amb l'escusa, fer una escapadeta... Quan arriben allà, es troben un tio que veu sobretot quan... Ah, què feu aquí? Qui sou? Qui sou? No vull dir què tal. I quan us cadeu? I quants dies esteu aquí? A final de diumenge, ah, molt bé. És que no tinc la casa arreglada. Jo us agirava i veies que mirava la cara com dient... Quina mandra, tot això. Està amb una norma de pressió que està passant. I llavors t'adones que no és que no siguin tan amics, sinó tot el que hi ha entre ells. Realment aquella parella que ve s'estima tant com sembla. La que ve està embarassada perquè està embarassada i d'aquí està embarassada. Això d'amics es complica. La m*** d'ahir passa que era a Palada. Sí, sí, totalment. És el que sembla, no? És que veus que un està per aquí, l'altre està per allà, un persegueix a l'altre, l'altre se'n va, l'altre ve, l'altre està a casa... I és magnífic el que fa. És una senzillesa absoluta, però a la vegada d'una gran qualitat. I bueno, bàsicament la més coneguda és la noia, que es diu Alexandra Gutiérrez, aquesta criatura. Sí, aquesta senyora. És com que s'havia intervingut en algunes actes. Exacte, que fa pel·lícules s'havia atat amb tota comèdia. És el que fa de comes, que li diuen comes, com a cognom. També és conegut que es diu Inya Quinozeque, que també és conegut. És el més salvatge, el més masclista, fins i tot, amb les comentaris que fa i la manera en què... I tracta la gent molt malament, està una mica per sobre del vell al mal. I és aquesta combinació. Llavors és una cosa molt ben feta d'actors alguns coneguts, però tampoc massa trillats, altres no coneguts molt naturals, per exemple, Berlín, Gris, Nocturn, lleig... A Llibert, clar. Sí, i no és el Berlín que dius. A Porta de Brandenburg no, tots són barriades, com les barriades de qualsevol ciutat. Exacte, que no havíem un lloc tan... La zona turística que hem vist tots els que hem anat arregllant així. I llavors d'això impregna la pel·lícula... D'una tristó i una sensació de que a veure què és el que vindrà ara, i em sembla una pel·lícula rodona, senzilla, rodona, però a la vegada, amb un bon guió... Bueno, bé. Molt bé personatge, una pel·lícula molt bé personatge. Val la pena, eh? No espereu res de l'altre món, no em refereixo, no espereu grans escenografia, no espereu res de la pel·lícula petita. Bueno, ja ha rodat en el pis, no? Exacte. Exacte, té aquesta petita, entre cometes, d'estudio del 93, per entendre'ns. Però aquesta petita és, vull dir, del que seria... Aquestes petites, les petites històries... Allà som més a la natura i aquí som més l'urbs, bruta, grisa, l'interior de les persones, l'interior de la casa... L'alineació de la persona. Exacte, l'alineació de la persona, vull dir. Molt bé, molt bé, molt bé. A més, això de que els 30 hi ha algú, els canvis o els exigits, no aconseguits i els que la gent vol tenir... Les frustracions també, aquesta generació, no? Val la pena, us recomano, us recomano com a pel·lícula... No, ella, la directora, l'Elena... Elena Trapé, i les distàncies, o les distàncies, en català. Pots estar en català o en castellà. També, com... El pel·lícula que és català o en castellà? És català, perquè els passos dels dies posen català, dissabte, diumenge, itàlia, això. I veus que quan jo l'estic veient en castellà no per res, sinó per coincidència, itàlia, això... Doncs l'avials d'alguns veus que són en castellà i altres són en català. No fos bil·língua, era a vegada, que algú es parés en català. Sí. No poden deixar els dos idiomes, i quan parlen català ho subtísoles. No, no, digues l'avials. Sembla que en la pel·lícula té una sensació que això és el que dius tu. Ja sé que vols dir, ara entenc el que vols dir. Però la pel·lícula està en castellà, tot. Sí, però l'original, què seria en català? En català. Jo crec que és en català. Perquè el... com es diu? El Miqui Esparve, has dit? Sí. I l'Alexandre Gutiérrez parla en català segur. Per la manera en què parla. A mi l'altre parla en castellà. Jo la tinc doblada en castellà, per entendre'ns. L'únic que és curiós és que hi ha un moment en què hi ha una conversa amb englés, un parell de vegades així, llavors sí que la subtitulen, evidentment. Clar, per això ens hem de veure la versió amb en català. Exacte. Sí, respecte, o si comenté. Però és que els cinemes... Però és que no és els cinemes, no hi ha un castellà o l'anglès. I en català. Sí, és més probable que sí que ho respectin. Sí, les veus sí, les que jo més o menys controlo, sobretot ells sí, a l'Esparve segur, i ella també. Però és que ella ho fa en castellà. Jo sé que hi ha dos que ho fan en català i dos que ho fan en castellà, per la sensació que tens quan parla. Bueno, seguim. Todos ho saben, David. Doncs sí, pel·lícula del director Esgar Flafadi. Molt bé, també. Que he fet aquest home esperat. Nadir, no sé què, hi ha història d'una separació. Sí, exacte. Nadir i Simín hi ha història d'una separació. No l'hi he vista, aquesta. Doncs aquesta també és molt bona, eh. I en canvi, aquesta... És curiós, perquè clar, és iranià, i es fica el tio amb un... Amb un sidral. En camí s'ha d'anar a fer barres, que és allà, no? Perquè, home, si tu ets iranià i te'n vas a la castilla profunda... Aviam, profunda, avui dia ja no està en profunda. A les coses com són, no? No sé què podria passar a qualsevol altre lloc. Sí. Per sort, per sort. I que, doncs, a tot Espanya... Home, sí que deuen haver pobles... Estil puertorraco i coses d'aquestes... No recorden les pobles dalt del Modó, eh. Sí, clar, que sí. Per tot i així, aviam... La modernitat ha arribat a tot arreu, més o menys. Però bé, però moltes vegades... Les relacions segueixen sent relacions de poble. I a això no estic dient que siguin pitjors ni millors, són diferents, però hi ha una coneixença entre tots... Tothom té una coneixença entre tot el poble, molta gent del poble... D'alguna forma, hi ha molt d'individualisme. Potser també per compensar el fet que tothom és públic allà. Si tu vas per Barcelona i ets anònim. Però ja no, allà, allò que sé, fas alguna disbauixa i tothom, al cap de 6 minuts, ja t'està assenyalant. I no algun, tot el poble, perquè això corre com la polgura. Després es recorden tota la vida. I generacions, totes generacions... Això passa a la Sant Just fa 30 anys enrere. I llavors, què passa? Que amb un poble així, la gent tendeix a la individualitat. Amagar coses, perquè és normal, també, d'alguna forma. I és curiós com aquest realitzador iranià. Jo crec que s'ha hagut plasmar molt bé... Doncs això, això mateix, aquest caràcter, aquesta manera de fer de poble. Potser també és molt semblant al poble. No et diré que no, simplement canvia l'idioma i costums i coses, però l'essència, la relació interhumana, és la mateixa. Jo crec que sí. El film, home, si explico la trama, la cago, perquè us les guerro. Jo la he vist. No, jo també la he vist. Sí, escoltant. Però bé, diguem així, que és una parella que es casen, és que és en el poble d'ella, ella castellana i ell català. Hosti, qui és, no recordo... Ah, i el Roger... Sí, el Roger... Coma? No, Roger Coma, no. No. Ara m'estic dient amb una pel·lícula, amb una altra pel·lícula. Ella és la Ima Cuesta. Sí, i de fet se'n van anar a viure a Barcelona, no? Ah, tu dius bé. Potser és el Roger Coma, no? Jo ara no tinc present. Roger, casa major. És el que va fer el mar amb el guiaró. Li ha explicat el repartiment, la Penelope Cruz, el Javier Bardem, el Ricardo Darín, la Barbara Lenny, la Ima Cuesta, la Elvira Mínguez, la Sigloneira de Tapas, el Ramon Varea, la Sara Salamo, Carla Campra, Roger Casamajó, la José Ángel Égido, Sergio Castellanos, Jordi Bosch, el Peperre Humantet, i Jaime Lorente. I l'Eduard Fernández, no parés? Sí, també, també. No parés saltar jo, però... L'Eduard Fernández, l'Elenco, és de lujo. Sí, sí. Falta l'Antonio de la Torre, ja, per arreglar-ho. Vols l'Antonio de la Torre i tens tot l'Estar System, que és espanyol, de... Sí, sí, sí. I bé, em va agradar molt, perquè és... Tu recordes el Cluedo? Sí, sí. Una mica és això. Quina habitació. Díen negritos, però amb una altra revisió. I és allò de dir... Qui més et coneix, més mal et farà. I per qui van els tiros? Perquè, evidentment, hi ha un moment que dius... Ha de ser algú que coneixi. Ha de ser algú que coneixi. I no explico res, no explico el per què, però de ser algú així... És molt curiós, perquè les relacions a distància, com vulguis o no, moltes vegades la flama segueix, i encara que no segueixi, encara que no segueixi, d'alguna forma et fa que ho donguis tot, perquè la persona que en el seu moment havies estimat. I que ara potser ja no, però el fet aquest provoca que la teva vida se'n vagi, no ris. Que és curiós el paper del Javardi, també, no? Per tot. Però ho fa voluntàriament. Sí, fa consciència, totalment. El que no em va acabar de callar va ser el paper del Ricardo Darín. Vaig ser una mica impostat. Sí, sí, tens raó. És una mica pobret. Sí, una mica impostat, una mica fora de lloc, extravagant... És triònic, fins i tot. És idea. Ostres, els d'anés tots estaven... i no dic que sigui per ell. És absolutiu, en aquestes pel·lícules. El paper que no em va quadramar. Sí, hem pensat en el millor una miqueta. El paper molt apagadet. El personatge, el personatge. Sí, sí, és el meu segundo. No llueix també com podria lluir. És que és tot una mica estrany, que hagi marxat a l'Argentina, que s'hagi casat a l'Argentina, però té la família aquí, però no sé, és una miqueta estrany. És allò que deia de les distàncies. S'ha marxat en camisa d'on té vares. Sí, és allò de les distàncies, que dius que en un principi pot semblar que després no és tant, no és tal. Si no és tot el contrari, s'amaga molta cosa. Evidentment, la trama va d'amagar molta cosa. La trama principal és d'amagar molta cosa. Allà surt en una situació de crisi familiar molt bèstia i surten totes fantasmes. Totes les hores de tothom. La merda surt allà, els retrets de anys i panys apareixen, es posen a surt a la taula. Em va agradar molt, perquè és una situació molt catàrtica, a nivell familiar. Evidentment, el que passa és que clar, hi ha qui per molt, hi ha qui es queda igual, però hi ha qui per molt, per molt i per massa. M'ho sent justament, no? I crec que no he pots dir que hi hagi un actor que surt a sortir més que els altres. Hem parlat del Ricardo Barinca, la cosa fluixa genèmica, però el Bardem està molt bé. L'aprenentabilitat d'estar és una actriu com una copa d'un pinot. I no ho reconeguis, que és sec. Jo no em penso mai bé. És una actriu com la copa d'un pinot. La Barbara Lenny deixa l'anar, també. L'Aimac Huesta, també. El paper seu és més seduït, més circumstancial, a moments. Però ja està, i l'Eduard Fernández deixa l'anar. No, està molt bé. No hi ha un que digui que són aquests els menys. Jo crec que l'actor amb això ho sap. S'ha d'usificar molt bé cada actor. Fa pinta de director d'actors d'aquests. Molt bé, m'agrada molt. S'han portat l'ús per on sigui. M'estranya que els boia. Sí, l'han deixat una miqueta de banda. A veure què és el que passa. Jo crec que una mica era la intrusa. Això era un director iranià que vingui aquí i de la manxa. I el Monopoi ho té al modó. Jo estic convençut. Jo estic convençut que l'estat de l'Estatgement d'Espanya, marca a marca a Espanya, no va acceptar todos lo saben per als Òscars, perquè era un director iranià. Estic convençut. Sí, i la pel·lícula igual era també per a l'encarrec. Jo crec que això i per això l'han tirat el de Campeones, que no sé si ha passat la... no ha passat, no? No va passar, no? No va passar la criba, ni molt menys. Campeones està bé, però... Sí, però sí que hem seriosos. Per als Òscars no. Ni per als Òscars, i seré sincer, per mi és molt millor pel·lícula. No he vist el rei. Aquesta de tots els saben que no Campeones. De totes totes. Parlem de cinema sèrio i d'adults. Perquè avui dius que el cinema està molt infantilitzat. I el públic adult i no adult demana pel·lícules infantils. I aquesta és una pel·lícula que té un respecte cap a un públic adult i col·lectiu adult. Què és el que passava als anys 40, 50, 60? Amb els anys 80, 90 i 2000, la cosa s'ha anat infantilitzant les trames, els vengadors, i no dic que ningú li pugui agradar. Però les trames són molt senzilles. No hi ha, jo què sé, pel·lícules. De n'has d'anar a cine. El que em refereixo és que avui també trobes aquest cinema. Però el trobes en els circuits minoritaris. Vés-te'n a un Verdi, vés-te'n a un Casablanca. Abans no, en Casablanca ja no sé si existeix. No, segur que no. Avui dia només és això. No ho trobes abans, els pel·lícules sèries te les trobaves a tots els ciners de barri. Els cinemes d'Estrena de Barcelona. I això avui ja no passa. Tu vas a Unisplau, potser trobaràs alguna pel·lícula, tots ho saben, però no és la majoria de pel·lícules. Busques tot el que és la línia més americana, més adolescent, per un públic més aviant al centre comercial. Lògicament és la idea. Ens quedem 20 minuts, hem de parlar de quatre pel·lícules. La tercera esposa, Rosa, què tal? Una pel·lícula molt maca també. És Vietnamita. Vietnamita és aquesta mostra de cinema asiàtic. Encara es podien veure algunes de les pel·lícules. Ja s'ha acabat, Rosa. Sí, sí, la mostra en sí, però es podien veure alguna pel·lícula. No sé si aquesta setmana alguna continuarà. Potser es podria veure un assunt de família. Aquesta és japonesa, tinc moltes ganes de veure-la també. Aquesta la van estrenar, em sembla. Està de strenar, encara la pots veure en el consignor de Barcelona. Per saber que no fos especialment per aquest festival que l'havien portat. Us ho dic, però es pot veure encara aquesta... De l'1 al 4 de febrer, fins avui, fins avui. Fins avui es podia haver a Barney. Avui no. Avui és quan comença, avui dius és quan comença. No arriba encara. Un assunt de família. Aquesta és la tercera esposa. La directora és una dona. De fet, ella explica una història personal, perquè la seva família, de la seva mare, es va aviat. Ah, vale. És com es casaven les dones, sobretot a les zones rurals, a tot arreu, a totes les zones rurals. La dona, el valor que tenia, era per casar-la. És un objecte, no? Exacte. Era per casar-la. Hi havia la poligamia, estava perfectament permesa i consentida. És una noia jove d'una noia, 14 anys que la casen amb un ric. M'agrada. Són arurals, el que té és cams i vestia. Però, clar, la casa és per la seva esposa, per la seva mare, i amant, i ja està. No tens més d'això. És una miqueta de relació entre les esposes, i el microcosmos, que es forma amb aquella hacienda, amb aquella gran ja, aquest espai. A nivell fotografies, una preciositat, són com quadres. Estèticament és preciós. Jo crec que és més que vietnà més així. És que vietnà és així. A més, el menjar, també, quan preparen el menjar, o si estan menjant, o els mursant, o no sé què... Molt de ritual, els poder. Aquí no surten tant les rituales. No, de preparar el menjar, de tot això. Clar, si ho preparen tot, ho preparen tot, i tot el que et posen a taula ja és perquè t'ho mengis. No has d'estar ni tallant res ni parlant res, ja et posen tot tal qual perquè t'ho mengis. La presentació preciosa. I, a més, el menjar, els aliments són molt sants. No hi ha les sauces que fem servir nosaltres, no hi ha fregits. És tot molt natural. L'arròs bollit, hi ha peix, tenen por, tenen moltes coses, tenen gambes, tenen bollet, tenen de tot. Tipus guoc, no? Si no, no és una passada, es menja molt bé. I així no t'engreixes. I després veus que crec que estaran així primers, no t'engreixes. Menjar és bé, et quedes amb la sensació de necessitat, i t'alimentes bé, i no hi ha engreixos. És menjar molt sa. El que s'ha explicat en record de la trama de la llanterna roja. Sí, i també l'olor de la papaya verde, que també era molt espai a l'espai de la casa, a l'espai del pati, que és un pati jardí, on elaboraven allà el menjar. La llanterra, no, així en cuclilles. L'heu vist, la llanterna roja. Sé més o més que anava, però ara no la tinc present. És això, és una noia que entra de nou vinguda, que es casa amb el tercer o quarta dona d'un senyor ricaixón, i la competitivitat amb les altres dones. I una mica el tractament també, allà es veu i altres coses. No, jo era una mica... El tractament no... Ella és molt disoluta, llavors... No, ella no, hi ha una altra que és disoluta. És adultera, i l'adultèria a la xina dels anys 20, doncs es pagava car. Es pagava car. Sí, sí. Aquesta, ja dic, els paisatges, on està explicada la història, és preciós, és preciós. Però clar, la història és molt dura, perquè aquesta noia, elles entre les esposes no hi ha rivalitat. Home, sí que hi ha una certa rivalitat, hi ha un domini, hi ha una jerarquia. La primera esposa, la primera esposa. I allà el que val és que tingui un nen, un baró. Un baró. Per això ella espera haver-se la primera en donar-li un baró, perquè llavors sí que a l'escala... Aquella microescala social, escala, i llavors és l'únic que et queda, perquè si no, allà les dones no tenen una filla. Quins es saber que qui és l'home, no? La caçaran després també, i de fet passa amb una de les nenes de la casa, que hi esperen de casa, o un dels fills que hi ha allà també, el cas amb una nena que ve. A veure, la història és molt dramàtica, és molt dura, és molt dura, perquè únicament vals per això. I si no vals per això, no tens res. No vals res. Hi ha una escena molt, molt, molt... d'un suïcid, que es pot dir perfectament, una de les noies que ve cap aquí. I després la idea que si has tingut una criatura també, que li esperaran la meva filla també, i quan diu que sembla que no vol menjar, o que no pot menjar de neonata... Potser estan mirant per allà les herbes, aquelles que sap que són barinoses, i no saps què farà, si li donaran una nena. És molt dura, és molt dura, perquè t'ho ensenya tot d'almenys, i a més una nena de 14 anys, que de seguida li donaran relacions amb el marit, i es queda embarassada i imagineu que és un part amb 14 anys. És que biològicament el cos encara no està preparat, i té molta dificultat, està a punt de morir. És que és molt fort tot. És molt fort tot. Però bé, em va fer gràcies a veure-la, i li dic sobretot l'estètic i tal. I després una miqueta, la idea molt maca també, de la nena petita. La nena petita és la directora, la filla petita de la família, és la directora, que és molt maca. Ja sempre ja està dient, li diu a la seva mare, mamà, jo quan sigui gran li he demanat, no sé si era a Buda o no sé, que igual que una se'n comana per tenir un baró, quan està embarassada, però la nena petita diu jo, a Buda li he demanat que quan gran jo vull ser un noi. Ostres. Aquesta és la que més rebella, la que contesta, les coses no les deixin, la veus que és la que més es rebella? Ostres. I al final acaba fent un gest molt maco també, i jo crec que aquesta nena és després ve a ser la directora. La directora de la família. Sí, perquè ja ho he viscut i he dit amb la seva mare i amb la seva àvia. Molt bé, les històries molt... És que és real. Si és com era, no sé si encara continua. La tercera esposa. A veure, intentarem veure-la per algun jo, però val la pena, perquè és interessant. Ara parlarem també ràpidament amb tres o quatre minutets. No sé si deixi amb la pel·lícula en si mateixa. Perquè resulta que estem veient... El primer que he vist jo és estar i ser born. És una nació d'una estrella. I aquesta no només és la tercera versió que es fa d'aquesta pel·lícula. La primera és a fer l'any 58 d'un dia equivocat amb Judy Garland. I després la més coneguda, que és un clàssic de tota la vida, també del cinema, dels anys de 70, 9 o 80, aproximadament, seria... Han escolt una estrella de Chris Christoferson i Valerie Streisand, que l'escoltem de fons amb el tema Evergreen, no? I és una de les cançons que, evidentment, el seu és una revisió nova, la que hem vist al 2018, i que farà, doncs, un segon. Tinc un lapsus. Valerie Streisand. Espera't un moment. No estic fent bé. Però ja apareixerà. No es preocupeu. La posarem al final, perquè no és aquesta, és anterior. Record. Aquesta. Jo crec que sí. És que hi ha un problema amb aquest aparell i és una acústia tècnica. Això, perdó, això és Evergreen. Estava mal. M'està posant un número aquí i un número diferent aquí. Doncs per què dic això? Perquè la pel·lícula sí mateixa. És el mateix, aquesta del 2018 com la del 1980, però adequada a les modes. En aquell moment es troba de moda el Country, Chris Christoferson, que és un cantant de Country, i un actor raonablement correcte. No fa malament, no és un mal actor, però tampoc és un superactor. És resolutiu. Té presència. Jo el que recordo a l'Onestar. A l'Onestar, sí, senyor, tens raó. I en canvi, la Brasterisa era un actriu com una casa i una cantant com una casa. Ells anaven portant un bagatge, des de faniguer i arrossegava 20 anys de cinema, i la vida és que se la menjava. Se lo come como patatas. Aquí passa l'inversa. A la del 2018 estem parlant de la versió que va fer Bradley Cooper, que és un molt bon actor, un agarem, i director de la pel·lícula. Ell és la Lídia Gaga, que és la cantant conegudíssima, és com una estrella a l'estil de Madonna, és una d'aquestes vives del poc extravagant i tal fora del lloc, però en canvi, com actriu, no té ni idea. Vull dir, és la meva pel·lícula que fa. Què passa? La idea ja està bé, perquè no deixa de ser això, de com fas pujar alguna persona des del no res a l'estrellat. És aquesta la idea i és ella la que fa aquesta línia. Ell ho fa bé. Ell no està amb la línia del country, està amb la línia del rock. I ella, en canvi, igual que amb la versió de la Barbara Streysan, ella tendeix cap a la música melòdica, que és aquesta la línia, que seguida, quan es fa famosa, amb el cas de Lídia Gaga tendeix cap a la música pop, i la música discotequera, una cosa així, una barreja pupera. En general, la pel·lícula és la mateixa que l'altra. L'únic que és més dramàtica, aquesta, més dramàtica en tot. La revisió és molt més bruta. Vull dir, bruta, parlo de l'ambientació, dels cabells. De tot, és veritat. Jo crec que és un pic malió en cadascú. Sí, és un pic malió. L'únic que és una revisió amb aquest cas... Claudi Cúper és un cantant d'èxit, i a partir d'aquí agafa aquesta noia, i llavors la xeca, però perquè s'enamora d'ella, i perquè a banda d'això val la pena. És una noia que té una veu espectacular. És un conjunt d'una cosa i l'altra. L'únic que vol de les drogues és una persona que és bona persona, però té una problemàtica d'addiccions. I ella va ascendint, i de cop i volta se n'adona, que hi ha un punt de connexió amb ell, però un altre punt de connexió és que pot ser una estrella i no està sempre sota l'ala d'aquest home, d'ell. Llavors, davant d'aquí hi ha una sèrie de elements i de qüestions, que van generant una evolució en els personatges, i també una evolució vocal i un coneixement i tal. Ell està molt bé. Una persona absolutament desastrosa, absolutament desagradable, fins i tot físicament a vegades. Tot el que genera l'element de l'alcoholisme en els moments determinats de la vida, de la gent. I ella se la veu una mica més índecis en general, però també és un problema d'estètica, perquè s'ha tocat massa la cara i llavors li costa una miqueta. Però, en canvi, ho intenta i ho fa prou bé. No ho negarem, però no podem comparar amb l'estrella. Si us plau. No, no pas res. No, no és mitificada. No sé què té l'element de mitificació. És que és real. L'estrella em va tenir una època molt bona. Sí, de gent, li tot. Aquesta cosa és molt concreta. Si fas una comparativa odiosa... La pobretta ja no es tapa molt. I més canta, pobretta. Té 70 anys, em sembla, la barra estrella. No canta encara del cantant. No, jo t'hi dic jo. Va treure un dis no fa gaire. Si el trau, no arriba a pobretta. És lògic. És una d'estrany. És el que dius. El que cantava igual era la Júlia Andrews, però amb una mala operació li van destrossar el veu. Sí, per això, per això. Seguim amb més cinema, Lady Macbeth, David, què tal? Bèstia, aquesta pel·li. Aquí estem al contrari de la tercera esposa. Tens 5 minuts. Estem al contrari. Aquí és una noia que la casa de conveniència amb un home molt més ranquella, aposentat i tal, i és un home que ni se l'estima, ni re... Ni la toca, per dir-ho així, d'alguna forma. Sí, cert, cert. Una altra diu, bé, aviam, és la teva dona, tio. I la dona es maca, vull dir. La dona es maca, o sigui que aviam. Un home més gran, si ha de tenir 19 o 20 anys, potser ha de tenir 40. Un home ja ha currat. Ja se'l diu, ja se'l veu amb una vida... Si ha jado, vida disoluta, potser... No, perquè és un món rural, vull dir, i això també fa que la gent se'n vegeixi abans, per l'exposició als elements atmosfèrics. Però què passa? En principi gairebé la tenen com mitja enclaustrada, la noia, no? I passa el que passa, no? No et fot cas, el cast el vas a posar com una tralló. I amb aquest cas et posis com un moç de quadra. És un tòpic, però de tòpic. Sí, sí. Sí, és un moç de quadra d'escaradó. Quin marro, tio. Ara m'he d'anar de copió de la imatge. És un tio d'escaradó que la tia... Hosti, mira aquest, aquest se m'encara... I bé, mira, la cosa com va. I la cosa comença així, un amor fou, d'aquests així apassionado y contigo al fin del mundo. I les dificultats fan que... que se l'impedeixi aquesta noia accedir a aquest amor. Què fa? Jo no em duplego. Si al cas us duplegaré a tots vosaltres. I sí, sí, ho fallo, ho aconsegueix. I va duplegant una a un a tothom que se li va posant per davant. I com es duplega, no? Evidentment, el treu de sena, d'alguna forma, molt bèstiament, no? I arribo a un moment que, diguem-ho així, que el camí es devia objectiu. I, doncs, l'amor fou ja passa de llarg, i l'objectiu és el poder. Sí. I si cal desestimar l'amor fou, també es desestima fora pen de pel sac. Ja no val la pena, ja no val la pena. I, doncs, la cosa ja es perverteix d'alguna forma. Home, ja es perverteix de bon començament, no? Exacte, el que dius. Sí, ja veus... Sí, és com... No sé si recordes una pel·lícula que va fer la Silvia Tortosa, que es deia La Senyora. A mi m'ha impactat. I és un camí molt semblant. Jo l'he vist segur. Sí, jo l'he vist. És molt antiga. Sí, segurament. És una dona de menorca que es casa amb un home. Es casa amb un home i que tampoc no la toca, no la vol tocar. Però la boca es quedi prenyada, i la mà fa les seus feines en solitari, i el resultat li posa amb una cullereta perquè ella sense mini. Oh! Sí, li agafo un trauma, de manera que... No sé per quines substàncies es mora, i al final ella s'ha enamorat del seu nebot. El dia que han de consumar l'amor que sent un per l'altre, pobreta es mora d'un tall de digestió, perquè es venia amb una base. I a partir d'aquí, a partir d'aquí... Això no s'ha pogut destapar de qualitat? Sí, perquè anava a la Sisot. La Silvia Tortosa era una senyora. Era una real hembra. I ella amb un vano, que té un vano de plumes, es venta tota la parbaixa... Perquè va, allò, allò que regalava. Era de Déu, senyor. És molt semblant a l'Eddie Mackett. Això és Emmanuel Enegra en el Valle de les Virges. És que m'has recordat aquest film, no? Perquè hi havia una calentura allà, igual que a l'Eddie Mackett. Ai, que fort! I no de mi! Tu més a l'Encarnita, aquella! És ella la senyora, eh? De la Silvia Tortosa. Ah, poso un mirar, eh? Jo crec que és tan fric que així... Li diríem el Nacho, que també li mola, aquestes coses raras. Molt bé. Ens quedem quatre minuts, és rosa. Parlem de senyor Mio, tens paciència? No, ja està, ja està. Aquesta també és ràpid, eh? És una comèdia divertidita, divertideta. El director és l'Alvaro Díaz Lorenzo, no sé si ha fet alguna cosa més. No he buscat, però us dic els actors, que és el Jordi Sánchez, el protagonista, que és molt divertit. Està molt bé, això. Sí, exacte, l'Amigana Alonso, l'Andrés Belencoso... La Rosy de Palma. La Rosy de Palma, la dona, la dona d'ell, que és la que ha mort. Sí, com es comença la pel·lícula. Ja està allà dins la urna. Ah, jo l'he vist, aquesta pel·lícula. Hòstia! El David Guapo, també, que fa de l'Algendra català, que se'n va anar a viure a Barcelona, al costat del camp del Barça. Sí, sí, sí. L'Edvard Casanova, el Paco Taus, l'Antonio Dechen, el Borehuica... I l'Alberto Joli, que és un actor... que ja feia vaixos a tapes, també sortia a tapes. Potser és igual, sí. El van contractar i estava a la cuina, que també l'estaven explotant. La cuina t'ha de contestar, i el tio era molt petit. Un petit personatge és molt petit. La història està bé, ja ho sabeu. Un cerrado de todo el mundo. L'Icran, en canvi, la família, les famílies... Es casa exacta del Madrid tot ara, amb el despertador del Real Madrid. Les bambes del Real Madrid totes del Real Madrid. En canvi, el primer llendre que té és el Barça, el català, el Jordi. El petit és homosexual. El petit és homosexual i li porta un gendre... Negra, però basc. Negra i basc. Si tu ets divertida. L'altra filla petita, que està amb un perroflot d'aquest, amb un indignat, però en canvi, després coneix el Belencoso. L'Andrés Belencoso diu que ara va ser que no hi hagués el Belencoso. És que l'altre m'he agafat. Tio, va, truen. La policia no és tonta, heu de dir. El nen a tots s'ha passat un cap de setmana allà, dones al Camarón de la Isla, a Sant Lúcar de Barrameda. La casa que jo no veig i no he despertat. Estic recordant. Totes les situacions divertides al voltant de tot això, que han de conviure, aquests clichès i aquestes coses. Recorda moltíssim, no sé si és anterior, jo crec que és posterior, o anterior, no ho sé. La pel·lícula que hi ha a França, que ja vaig comentar, que era, bé, dius meu, però què t'hem fet? Mira una matimoni francès que té tres filles que són molt diferents, que sigui el Marroquí, que sigui el Jueu, que sigui l'últim allà amb un necre també, i també és molt divertida la situació. Doncs no, aquesta no l'he vist. Té moments molt divertits, té moments molt divertits. Doncs a la comèdia, això te passa molt bona estona. Sí, sí, molt bé. Al final es queda un minut, David, sense perdó. No és impossible, no, no. Només està cada l'Aili Macbeth, l'actiu de la Florence Puck. Sí. Que també ha sortat el rei proscrito. Jo no he vist aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure primer, el rei proscrito, i vaig dir... I llavors la vaig veure amb l'Aili Macbeth, i ja em va confirmar que és un actiu com a copa d'onpia. És boníssima, eh? Aquella mirada que fa... Ja omen, és que per al final, que fa una mirada, que és la càmera... Sí, com sèrie, sí, sí, sí. Jo t'en desconec. Jo la recomano. És després de Braveheart. La història, la trama, el que passa... La trama seria després, com una segona part, per entendre'ns. El que no aconsegueix un, doncs... O aconsegueix l'altra. Sí, sí, sí, ja ho intentarem. Sí, sí, sí. Molt bé, es queden 30 segons, doncs és per dia 10. Vinga, que vagi bé. Sí, em deu. Ara, escoltes, ràdio d'Esfer. El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi ha una aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara en votis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Però aquí hi ha...
