Un dijous més, comencem amb el Babilònia, amb la companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. De moment nosaltres ja anirem arribant. Avui tenim una mica creuat, però són aquestes coses que passen. Tenim una vida molt complicada. Realment sí. Fem més escoles de la vegada. Però, com que venia a la ràdio és una vocació, doncs no costa. Bé, perfecte, molt bé. A la peixera, exacte aquí dins. Jo agafaré un complex a un dia d'aquests, des de sempre dins de l'aigua exacta. M'estan que no me'n recordi de les coses. Tipo d'ori, que digui, nadar, nadar, no com dient. Ai, això és no... Quinto, quinto, quinto, que toca ara, no? Clar, recordem que els països tenen una amòria de dos segons, per tant, diuen. Efinirà, efinirà tot. A teva vull pensar que dura una mica més. Almenys l'hora que dura el programa. No, com a mínim, no. I les classes, no? Quin problema seria que cada dos segons van olivés? És una amòria de la fan. La teva és de la fan, que és molt duradora. Com va durar a fer ell. Sí, exacte, no? Va, parem, que duri, que duri molt, no? No, si tens molt bona memòria, dono fe. Molt bé. Abans de que me n'oblidi, perquè... Bueno, bueno, està per a ell. Ui, això pot ser una mica raro, he de parlar. Una mica raro, això. Jose, he de parlar... Carinyo, no és el que pareu. És el que em parece, no? Molt bé, doncs, abans de començar, vull comentar una cosa així molt ràpida, que m'ha vingut així, perquè quan sortia, ja sabeu que aquí, al celler de Can Ginestades, en Jose Svern, hi ha la Maria Angel Savat, que està fent aquesta exposició de pintura. I m'ha dit, si us plau, que fes-me el favor de recordar que està tenint molt d'èxit, per cert, perquè les seves obres són molt interessants, molt realistes, algunes d'elles, altres una mica més impressionistes, però sobretot molt vinculades amb l'àmbit d'això dels bodegons, aquestes imatges, que a vegades pot semblar que estigui molt trillat, però ell el que fa és uns bodegons molt concrets i molt determinats, és a dir, agafa una llimona, agafa dos pebrots, no sé què diguis, una natura morta complexa, amb quatre seves, amb tres flors, amb quatre mantens, són coses molt senzilles. Però amb les perdius que feien abans, no? Exacte, sí, sí, amb magnífiques. La casa, les escenes de casa. Això mateix. I llavors, ella ho fa d'una manera molt puntual, molt, molt... Petit a vegades, i a vegades amb una gran potència de llum, a vegades molt més clàssica, i a vegades molt més impressionista. Fins i tot simbolista. I tu, unes peces també molt curioses, que jo recomano que les veieu, que ella utilitza retalls dels diaris, i a partir d'aquí, sobre una publicitat determinada, genera una imatge que li comporta aquesta revisió treballada amb tècniques diverses, com pot ser el pastel, i altres tipologies pictòriques. Ja s'ho feia també una mica així. Un tipus col·laix, i algun més, algun... Sí, sí, sí. No impressionis tan abans. Algun cubista. Algun cubista, sí, també Juan Grís, tota aquesta gent, no? Vull dir que es movia amb aquesta, i vosaltres d'aquí se'ls també van fer molta història. A mi m'agrada molt aquesta tècnica. Sí, sí, sí, sí, sí. Molt creativa, molt creativa. Molt creativa, molt elegant, també, no? El tema del diari. Diferent. I amb l'enquinera, o a vegades amb color sèpia, també, també mantenien el color del vell. Sí, sí, sí. Doncs això una miqueta era perquè m'ha dit... Escolta, recorda'm, si us plau, que estic fins al 20 de febrer, aquí al celler de Can Genasta... Sí, jo ja venia a veure-la, eh, també? Sí, sí, sí, i val la pena, perquè ella és una persona que més... Lo bo és que aquesta exposició, l'exposició que vagis a donar a voltes, sinó que ella t'explicarà les seves experiències, les seves vivències, quan veus aquestes peces, no? I això també és una forma que l'artista, que ja, realment, és de les poques exposicions que s'han fetes en just, que l'artista està, diria, amb 24 hores al dia, és a dir, que ja està... Clar, perquè davant del dubte, doncs, ella t'ho pot explicar, et pot dir, doncs, això va ser en aquest moment determinat, no? I és una persona molt afable, molt maca, no? I, per tant, us ho recomano, des d'aquí. Home, sempre és interessant poder parlar amb l'autor o no, a l'autora de la obra. Exacte, i tant que sí. Sí, sí, s'ha de veure. Doncs ja ho tenim, això. Molt recomanable. Molt bé, doncs, avui el que farem serà parlar una miqueta de música, que ens agrada moltíssim, de literatura i de cinema. Estem a l'esperada del Jaume, que vindrà d'aquí una estoneta. Per nosaltres el que farem serà, perdoneu, bona beva. Parlar en un principi de música, la Rosa es parlarà del tercer concert, que ha dit clar, que no la tercera sinfonia, que hem dit ui. Sí, perquè hem començat dient la tercera, però no és el tercer. Sí, pel concert. Molt bé, de Resmeninov, amb un pianista, que es diu Barry Douglas, ho dic bé? Sí, molt bé, molt ben dit. I perfecte, ara ens comentarà que va ser un èxit i va ser molt, molt interessant. També ens parlarà Rosa d'un llibre de Maruja Torres, que jo recordo, que he llegit fa molts anys, que es deia Mientras Vivimos, que també, doncs, la Rosa ens dirà que per un costat sí, per l'altre no tant, però bueno, és el que passa. Bueno, s'ha de veure que ara són opinions, no? Estem jugant... I té un moment diferent, també, de la vida, quan deixes aquestes coses. Exacte, exacte. I que estem jugant nosaltres el que juguem, des d'on estem modestes, a ser crítics, des de l'experiència personal. Exacte, és una opinió personal. Exacte. Exacte, no? Però bueno, a més o menys coneixements... Sí, sí, sí. Però bueno, sobretot és la impressió personal. Bueno, però crec que com sempre diem, el tenir un bagatge, ens podem permetre el luxe a vegades de tenir... I escolta, doncs per aquí no ser destructius, ni tampoc ser, per tirar cuerses, coses, però saber exactament, no? I són persones... Si saber situar-les, si saber donar-li un valor, no? Que tenim una cultura, que tenim una base i que podem opinar, no? Això és important, no? Clar que sí. Molt bé. I després cinema. Pararem de dos pel·lícules que han estat en aquest últim festival de cans, que han tingut diversos premis. No són les més conegudes, una és Girl, que és xica, noia, la traducció en castellà, lògicament, o català. I una altra, que és un títol molt curiós, és una pel·lícula que ha passat sense gaire rebombori, però bueno, sempre és referència, no? El senyor Spike Lee, que és un dels primers directors de color dels anys 80, que van fer cinema crític, no?, amb el que seria, doncs, això, total d'aliment vinculat amb el racisme, sobretot dels afroamericans, crea una pel·lícula que és una paròdia, és absolutament brutal, que es diu Infiltrados, en el caca-clan. És boníssim, això, de caca-clan, no? Clar, caca. Lògicament seria cucuclan, però aquí, si ho traduïm amb caca, que ho separa, doncs, per tant, podem parlar d'aquest joc de paraules, no? Sí. I també, sin rodeos, l'última de Falla, un noanyet, em sembla, Sí, sí, sí. Senteu segura, menys mal, que ja va deixar el Mundo Torrente, i he tirat cap aquí, que la Rosa també ens parlarà, jo també la vaig veure i parlarem d'aquesta situació. I el Jomaya, quan vingui, ja es dirà què ha vist, perquè, com veu tantes coses a la vegada i tal, doncs ens comentarà què és el que parlarem. Per tant, sorpresa. Comencem per el tercer de Rachmaninoff, i a veure què tal. Vinga, doncs és el tercer, sí, és el tercer concert. Bueno, el concert el van dir així, el que passa és que hi havia, és a l'auditori, són aquests concerts que anem, que tenim l'abonament, i que està molt bé de preu, us recomano moltíssim, perquè surt molt bé de preu al concert, cada vegada, i val la pena, perquè tens... Nosaltres tenim l'abonament de espectaculars, que és espectacular, que diuen, i són sempre concerts, que bueno, ho encerten, perquè són concerts molt macos, són concerts molt amenos, i ve molta gent, de fet, ahir... Bueno, vull dir, el... Disapta va ser... És que es veuen els 3 dies, el divendre, el Disapta, i diuen menys ja, i hi havia moltíssima gent, mira que sempre l'auditorista ple, però aquell dia molt ple, i a sobre, gent molt volcada i molt entusiasmada amb les dues obres, no? I jo em fa l'efecte que igual diria la gent no sé, o d'escoles de piano, o d'escoles de música de tot Catalunya, això és molt... És un bon síntoma, veure com la gent s'entusiasma, i va gent de totes les edats, i gent jove també, que és romà, això és el que fa veure que la cultura s'està... s'està revifant, s'està realment... està molt consolidada, no? Doncs les dues obres que es feien a l'auditori aquest, el cap de setmana passat, eren... de Robert Xierart, a veure, aquest és un compositor que va néixer a Valls al 1896, o sigui, res, al final del 2019, i va morir a Cambridge al 1970, és l'obra que es titula Don Quixote, així, Amics, i bueno, és la primera... la primera audició que es feia d'aquest concert. Gerard, a veure, Robert Gerard, és un dels compositors catalans i espanyols, diu a la pròpia resenya que fa a l'auditori, diu més importants al segle XX, és veritat, eh? Ell es va exiliant Gretera durant la guerra civil, espanyola, i... però no ha estat fins al segle XXI, que la seva música s'ha començat a recuperar, eh? I es situen al lloc que realment li per toca, a l'altura de noms indiscutibles, com el Manuel de Falla o Frederic Montpou, eh?, el Manuel de Musics catalans. Sí, sí, de fet, ell es va formar com a pianista amb enric Granados, va, i Frank Marcial també, i com a compositor amb el Felip Pedrell, i l'Ernall Schombberg. Oh! Ell tenia molta fascinació per la figura del Quixot, i va fer diverses obres basades en la novel·la de Cervantes, eh?, des d'un ballet que mai no es va arribar a estrenar, també té unes suits per a Orquestra de Canbra, aquesta la va fer al 1941, també té música incidental per a una dramatització radiofònica, que és el 1944, una suits sinfònica, tres anys després, i la música pel ballet que per fi sí que s'estrenaria la 1950 al Coving Garden de Londres. Hola! I això del tema de Don Quixot? Sí, exacte. És com una fixació, com una leitmotif, que també li agrada molt estar entusiasmat pel tema del Quixot, però t'he fet donar molt de sí, i és la primera vegada la primera audició que es fa a Barcelona, d'aquesta obra, per això és molt apena, una mica amb la intenció que té l'auditori de recuperar i de reivindicar els compositors, les compositores catalanes, espanyols, a part de totes les vegades en bagatge internacional, que sempre porten aquí figures internacionals i superpreparades, doncs també reivindica aquestes. Llavors, en aquesta versió és curiós, perquè la primera és l'habitació, és que t'imagines, a la primera escena, en Quixot, sí que t'imagines quan ell està a la seva habitació i comença una mica de l'irà i a preparar tot el que farà, com a caballero andante, que s'ha de buscar un cavall, després s'ha de buscar un escudet i tot això, i llavors comença la major com més jo jo de Bipipir, el Manorinal, que s'ho coloca al cap, tant de coses, perquè jo ja tinc aquí, però sí que t'imagines una mica de tot aquest remenbori que ell té allà, i com comença a avullir la seva mà, em prendré que vol començar del Quixot, després hi ha la escena de la Plana de la Mancha, l'hostal, un altre cop la Plana de la Mancha, però ara hi ha l'aventura dels Molins de Vent, el barbé del poble i el seu guací, l'ador, els gallots, no per les gallots, el pas doble dels gallots, i després la cova de Montessí, i la presó. O sigui, són escenes concretes. Creus que el Quixot dona molt d'esperit, i dona moltíssim de sí. Clar, i aquí de fet, aquesta musiqueta és com més paradeta, potser més tranquil·leta, no té aquella marxa que després trobem amb Ramon i Nof, però val la pena també. Jo trobo que sí, i hi havia tres... Hola, Jóma, ja tenim aquí el Jóma. Home, ja tenim el Jóma. Hola, bona nit. Bona nit, ja, pràcticament. Jo tens el micròfon obert. Sí, jo veig tot preparat. Tot preparat. Veus com que el Quixot arriba justament. Exacte. En el moment que ja estem aquí amb els morits de vent. Clar que sí, clar que sí. Estem comentant el concert a l'auditori amb un compositor català, que es diu Gerard... Perdó, Robert, Gerard, amb una... amb una... concert, amb unes peces sobre el tema del Quixot, una de les coses que ell va fer, perquè li agradava molt la figura del Quixot, que li va fer moltes coses, i en aquest cas era això per a piano. Ja vols veure aquesta setmana. Sí, aquesta era la primera part. I la segona part, llavors, ja era el concert que deien el tercer concert de Sergei Rachmaninoff, que és el concert per a piano i orquestra. Això és complicat. En re menor. No, però és canyero. Canyero, canyero. Molt maco, molt marxós. Ho he comentat abans, que hi havia moltíssima gent al públic, tota l'auditori, pleníssim, de l'espectadors i espectadores, i gent entusiasta, volcada amb el concert, aplaudint, eixecant-se després, com a... com a reverència, no, pràcticament, com a reconeixement, a l'obra ben feta. Doncs el pianista, el solista, és el Barry Douglas. Barry Douglas és irlandès, i és una figura superinternacional i superimportant. Ell té una importància i una considerada carrera. Hi ha hagut la medalla d'or al concurs internacional de Piano Sheikovsky, a Moscú, el que va fer l'any 86. També l'han nominat com a oficial de l'ordre de l'imperi britànic, a l'any 2002. Ja sabeu que això vol dir que és de debò una persona amb molta qualitat, música amb moltíssima qualitat. A més, a l'any 1999 va fundar l'Orquestra de Canbra, que es diu Camerata Ireland, per promoure els joves músics d'Irlanda del nord, i la República d'Irlanda. I per donar continuïtat, el procés de pau mitjançant el diàleg i la col·laboració amb els seus programes d'educació musical. És una persona molt involucrada també per treballar pel tema de la música. El concert és preciós, és molt maco, és molt dinàmic. Sí, és molt dinàmic, però bé, vull dir, sense passar-se. I sobretot, hi ha tres temps, l'alegro manon tanto, el segon és el intermezzo adagio, i el tercer, al final, és la breve. Bueno, maquíssims, tots tres, a les tres parts. Sobretot, hi ha molt... el piano amb la corda. Hi ha tota l'Orquestra, però poquet. Vull dir, el vent, per exemple, toca molt poquet, toca una miqueta, el clarinet, la flauta travessera, la trompa, una miqueta, però sobretot és el piano i la corda. Després hi ha un moment, bueno, hi ha una estona, que està el piano amb el cello, que és una passada també, amb els cellos, una passada. I una cosa que és molt important a destacar és que el pianista, aquest senyor, el barri d'Aigles, toca sense partitura. Hola, què dius ara? S'ho sap de memòria, aquest. S'ho sap de memòria, a més toca impecable. Una passada, xulíssim. No només que dius això en plan tecnicista, que coneix molt bé la tècnica, perquè allà hi ha una soltura davant el piano. Superbé, que quedes allà amb la boca oberta. Per arribar a aquesta excel·lència, això són anys i anys, diguem, parlant 24 hores al dia, dedicant-te a tocar el piano, perquè això és impossible, si no arribes amb aquesta clara, és que això és una porrada, és dedicació... Jo recomano molt la programació que fa anar a l'altre dia. Al director de aquesta ocasió, aquí és el director d'Arca Suïsiu Ono, torna a ser el director de la OBC, però sempre hi ha intercambis. I llavors, en aquest dia, amb aquests concerts d'Alcat de Semana, era el director del Josep Caballero Menep, que és el director de la Ditura de la Colorado Spring Filarmónica Orquestra des de Fallas Buitemporadas, que també ha estat director general de la d'Òpera Ila, que ha estat capel de Hall, també ha estat director artístic de l'Orquestra Filarmónica de Bogotà, i principal director convidat de la North Copping Symphony. Hi ha gent d'una talla... Hi ha uns quants genis... I amb aquest nivell que és tan complicat el món de la música, que és tan gran... És una... És que ho deixes amb tot el sentit, és tot el sentit. Ja sé que no en té massa a veure, però jo el que recomano, en cert que l'altre dia ja us ho deia, a les vuit del matí, a la segona cadena de la televisió, sonen uns concerts. Cada dia 17 dimenge. Sí, una cosa a tu. I també on és... Hi ha un lloc també, que per a nit fa música, també, a la matinada, i no sé si és a la sexe d'un lloc d'aquesta, també foten uns concerts, allò que dius, que és això, que està molt ben perill també. Que tal com parles tu, llavors jo... Ostres, n'hi ha que no, que no és el que li dius, però la major part de vegades és molt bo, eh. I a més a més, allà veus que t'hauria de... D'aquesta que tu dius que... Jo a mi m'agradava molt, que també em va ajudar molt a aficionar-me la música clàssica, un programa que feien radio nacional, que eren clàssicos populars. Sí, ostres. Jo diria que no el fa, igualment jo li he fet la pista. Sí, va morir, però jo diria que no van continuar. Era impressionant, a mi era superdidàctic, superdivertit, que enganxava... Que van fer una versió també televisiva, d'això, en temps. Que feien uns concerts també, que explicaven, no sé quantos, en la 2, i l'ha de fer l'hi, i l'ha d'escampar. Sí, sí, sí. Val la pena, és que la música... Sí, sí, la música, la música. Sí, la revifa, et posa... He estat en pau amb el món. Sí, amb el món, perquè d'un i dos ja ens fa falta. I una miqueta de... De pau. Perquè és aquella abstracció que et surt dins. Sí, sí, sí. Que no té res a veure amb el que vivim. No, absolut, en absolut. Olídat, eh. Bé, escolta'm, tu en parlàs de cinema jaume? Sí, ho he vist. A Grimbú, que mira, estaven aguantant-te abans. No l'he vist, no l'he vist. Sí, ho he vist. Ara parlem de cinema, la Rosa que ens parla d'un llibre, i ara parlem de cinema, i ens tirem a sac. Però jo he vist un pari de pel·lícules. Rosa, parles de mentre vivim, que no sé si... És una novel·la. No, és tot, no? A veure, si una novel·la, un llibre m'agrada molt. Clar que sí, clar que sí. Si veig alguna coseta, també ho dic. A veure, en general... Si tothom li podia posar una nota, quina nota li posaria? Potser un set. És una nota plavada, però està bé. A veure, us explico, és una novel·la de la Maroja Torres. Ah. Hi ha un llibre a casa, sobre la toleta, la meva dona. Sí, com es diu? Aquest es diu, mentre vivim. Doncs podria ser aquest, sí. Mira, te la registres tu també, i després el comentem. M'ho miro, m'ho miro, sí. Vinga, doncs ara t'explico una miqueta quina és la impressió que a mi m'ha fet. A veure, és la història de tres dones. De fet, són dues dones. Aquí hi ha una tercera que intervé, però que no està. És la que ve del passat, per entendre'ns. Que ajuda, d'alguna manera, a connectar-les a aquestes dues dones, que són de mons totalment diferents, totalment oposats. Però que es troben amb la mateixa aspiració. Volem fer el mateix. Volem fer el mateix el que passa, que bueno, amb arts i amb tècniques diferents. La noia de l'ajudit és la noia que comença i està explicada. Jugam una mica amb la tercera persona. Amb la tercera persona. És el narrador on n'hi present? No és la noia que està parlant. És la narradora que ho està explicant. Sí, una miqueta, sí. Perquè t'explica com és aquesta noia, però també com pensa aquesta noia. Llavors, quina és la seva aspiració o quina és el que vol fer a la vida? Almenys, si no és situar-se, si no és situar-se, si no és situar-se, si no és el que vol fer a la vida. Almenys, si no és situar-se socialment. Al principi sembla que és més una qüestió social. Perquè hi ha veu d'un barri de Barcelona, de Barcelona, però de les Rodalies, de baixar a agafar un autobús, d'explicar l'autobús que ha d'agafar per baixar a la part de Sarrià i tot això que és on ella li agradaria viure i tal. Però que ella viu en una zona obrera i els seus pares posen això en obres. El pare ja va morir. No sé si és una cosa així, ja es veu la carencia del pare, la figura del pare, i ella viu amb la seva mare. La seva mare està superimplicada amb el tema de la teneu, a nivell social, de totes les reivindicacions veïnals, comunitats de veïns, les associacions de veïns, per reivindicar el que li posin un ambulatori, que els hi posin un centre cultural. La mare sempre està reivindicant aquestes coses. Està molt, molt conscienciada. Llavors això vol dir que també està pare menys per casa, o pare a poc. O pare a poc, vale? Pare a pare, però pare a poc. Ho conec una mica i això. Ai, però és que també hi ha dones que fan, eh? Sí, també. Les coses estan igualant molt. També té un germà. El germà ja ha estudiat d'infermer, treballa amb un hospital d'infermer. Vull dir-ho d'oxià de clínica, alguna cosa així. I ella és la que no té 16 o 17 anys, ella és la que no acaba de quadrar. No acaba de trobar una feina, no acaba de estudiar, no s'ha fet un projecte, o això sembla. A la seva família li sembla que ella no té un projecte de vida. En canvi, sí que el té. Ella espira a viure a la part alta de Barcelona. I segurament pot ser una escritora. Al principi no ho diu, després ja es va veient. Ara és una escritora. Però ella vol... vol ser com la regina del mau. Que és la única protagonista, l'únic personatge que sí que té nom i con nom. L'altra no, l'altra només és judit. I quan parla de qualsevol persona, el nom de Pilar i Punto. En canvi, ella sí que la regina del mau és la senyora de la regina del mau, que és una escritora de renom. Quan parla de la criada també és només el nom. I si parla de la Teresa, que és aquesta persona, aquesta altra dona que les acaba unint, suposa, també és només el nom de Pilar. I la del mau, que això no és l'altrego de la maruja torre. Jo diria que sí, que sí. A tu també t'ho vas semblar? Sí, sí, sí. És una escritora que està ja a prop de la cinquantena. Que s'ha quedat sense inspiració pràcticament. Aquí moltíssim, moltíssim, molt d'èxit. Ha venut, bueno, el que no està escrit, supermimada i supervalorada per les editorials, que se la rifen i estan continuament darrere. Ells i ella poden fer el que vulgui, perquè és que ja posen les normes. No ho escolten. A més, viu amb una zona molt cuidada de Barcelona, molt de Pedirí, amb molt de nivell econòmic, un pis impressionant, i llavors aquesta noia contacta amb ella. De fet, ella tenia un album, un book, amb totes les retalls de notícies d'aquesta escritora. Havia seguit molt la teatòria d'aquesta escritora. Vull dir, la coneixia molt. I en un principi sembla que és admiració pura i sincera i altruista. I després? I després veus que no, que realment ella el que vol és una mica escriure sobre la decadència d'aquesta escritora. No ho perdis o no ho perdeu, perquè ella, en un principi, la escritora li fa venir i la contracta com a secretària. La forma que es coneixen també és curiosa. Vull dir, no ho estic explicant tampoc molta cosa, perquè com a qüest, com està escrit i com està explicat. La història sí és molt previsible. De debò, és molt previsible. Es veu a venir fins i tot, no? Sí, però és molt xulo com està escrit. Jo per això dic, la història potser és molt previsible, no et dona tan pocs grans sorpreses. És una mica decepció, perquè ho posa com un... crea una expectativa una mica més elevada, i després resulta que la cosa és com més trivial i més personal. Però, bueno, però que està escrit, jo reconec que escriu molt bé, la Marujatores escriu molt bé, molt bé, i és molt... la vera que t'enganxa, és una vera que t'enganxa i no la deixes fins al final, o sigui, te la lleixes totes seguida. Jo sí que l'hauré de deixar. No, també una mica el que diem, la pràctica com entres amb el joc, clar, és que això... És una miqueta el joc d'utilització, no jo t'utilitzo, tu m'utilitzes, sense que l'altre... Ella també vol utilitzar aquesta noia per escriure sobre la gent jove. Jo som aquí millor que tenir-la aquí a l'abast, aquí a l'amat i observar-la i a veure com, i a més amb una altra noia que també arriba, que és al fil d'un ex, està a veure la interacció aquesta. Jo també penso de totes maneres que no és que siguin a la millor noveles encarregades, però sí que a la millor tenen un format més o menys plextrat, Albert. És a dir, que igual l'editorial els hi posa en un número de pàgines fins i tot. Doncs mira, no pots passar, jo que sé posar 300 pàgines, o 350. Treu això posa allà. I llavors has de retallar molt, has de fer una encaixa allà perquè et quedi una cosa una mica, no? Clar, i per això veus avegades que sembla com que posa una velocitat una mica més ràpida, després sembla que no, després torna enrere, la veus com una mica despistadeta. Però bueno, la història està bé i com acaba, doncs també està bé una mica així. Molt bé. Perfecte. Però molt ben escrit. Reconec que condomina molt bé la paraula, els adjectius, el llenguatge, la gramàtica... Que sí, allò. Està ben escrit. Ja et dic que després acaba... Bueno, ja acaba també s'interessant com acaba. I la figura d'aquesta Teresa, que tampoc explico, doncs també està més interessant. Molt bé. Molt bé, Jaume, doncs parlant de Green Book, que teniu ganes de saber... El llibre verd. El llibre verd. El llibre verd, el lloc on sí que es pot anar, aquest personatge. Molt bé. Sí, sí, ara que ho dius, sí, sí, és molt interessant. El que passa és que jo m'he fixat amb un de coses avui. És una pel·lícula que la trobo rica, de registres a base de ve. És un pianista, molt bo, de Rasa Negra. Exacte. Pujant. És de la realitat, a més a més. És un cas real. És un cas real. Per anar a tocar, veu que si va sol, hi ha aquesta mèrica profunda i no tan profunda. I llavors el contracte, com el xofé, no? El Vigo Montensen, que és blanc. El Vigo Montensen, que és blanc. És d'origen italià. Aquí fa l'origen italià, exacte. Bueno, explica-la tu. No, no, no, és que, com que abans ja vaig ser escol·lema, està comentant que el podíem veure. Clar, clar. Però a mi m'ho han comentat. A mi la ressenya que fan en el Time Out, que també ho explica, s'ha de veure, s'ha de veure. És que agradarà molt, perquè la vas seguint... Perdoneu, és que això és molt fort. No és que estic d'una mica de pedra, perquè aquest director és el que va fer dos tontos muy tontos. És el Parrelli, tio. Clar, una cosa banal i absoluta. El Piter Parrelli. És que a mi em sona d'algú. De la cosa que passa com Mari és mi myself Irene, que també deixarà anar la pel·lícula, que és bastant cutre, i les versions de dos tontos muy tontos. Al final de la segona. Aquí el Jul ha ajudat a fer-ho més bé. A reclar això, perquè... Clar, clar. A vegades vol dir que no vol dir que sigui un director dolent, sinó que més tenim un bon quió. No sé què de la violència. Una que va fer sobre la violència. Sí. Això és el Cronenberg. Ah, vols dir a Diego Mortensen. Parles d'ell. Sí, clar. I llavors, ve d'un semblant al paper que fa ella, el que passa és que llavors allà és més moral. I aquí no. Aquí és, en tot moment, d'estar apretant sobre... Això és la realitat. I llavors com ens desenvolupem. Esclar, ell, tocat. No hi ha hagut. Hi ha hagut tot el que l'envolta. I això és un recorregut d'un parell de mesos. És com una torner, una gira, no? Sí, quina moda. Això que deies tu, com toca el piano, tu? Bua! Jo no sóc un entès, evidentment. Això no, això que es vol persones. Clar, la música és oïda. És sentir-la, disfrutar-la, i llavors ja està allà arribat. El provoca alguna cosa, i a partir de que això és el que et genera. Saps una mica què toca i què és i no ho veig. Bueno, però és un estil que és un blues, que toca blues o que toca algo així com... Com en el cinema, jo només ho veig ser, no? Ja. Esclar, la música em sento desquistada allà al mig. Però el que hem agradat és això, de la manera que va marcando tot un seguit de situacions que segur que les hem vist altres vegades, però d'una manera molt moderna, molt respetuosa, vull dir, amb una participació extraordinària d'un seguit de gent que senzillament són manats, que allò s'ha imposat i ja està, no? Sí. Hi ha una secuència, aquesta no us l'explico, perquè és vital. Jo crec que és la millor secuència que he vist en temps, escuro. I és perquè és aquella delicadesa de tractar dues persones. I llavors el que és extraordinari és això, ell ve d'una família italiana, com dieu, molt bé, representa, oi? I llavors l'italiana, mafiosa, digueu-li el que vulguis, no? Perquè ell tampoc és un... No és racista, el 100%? No, racista segur que no. Perquè el defensa... Vale, vale, vale. Abofetada fins i tot. Però tenen en compte que estem al 60 i p, com sembla, aquestes dades, no hi ha aquesta connexió amb el racisme, no em quedo mai amb aquestes dades, però sí, és sobre el 60 i poc. Sí, jo crec que sí, per la imatge. Bueno, és que tu passes bé, és una pel·lícula molt... Ara en 1962, perdoneu-vos. És una pel·lícula molt agradable, el que passa és que com és excessivament rodona, o sigui, que matins massa coses, i acabes que dius, sobretot al final és que ja et va a sobre, jo què sé, no? Aquestes pel·lícules americanes, a vegades, són massa explicatives, perquè el públic no es perdi, perquè el públic americà... No ho té una bestiesa, però no... Exacte, sí senyora, li falta aquest element, no vull que tothom sigui així, però hi ha un percentatge que dius, llavors has d'explicar-li tot bé, no has de deixar-li coses obertes, ni finals oberts, ni perquè se les deixes posar nerviós. Clar, això que expliques és molt correcte. Per exemple, hi ha un punt, que ell arriba de la viatge que han fet, que l'última no l'han tocat, perquè es van trobar amb una situació molt curiosa, llavors està allà tot sol i de l'hòstia, aquesta... I li he de seguir entre mi i dir, que és el final per aquest, sense cap lluitament. Exacte, no soniu. Ah, clar, que vull, 5 minuts més allà... Per fer un happy enda, aquestes... I plorar, oi, oi, oi, això m'agrada molt plorar. Està molt bé el Vigo Mortensen, eh? Sí, sí, sí. El Vigo Mortensen falla poc, eh? Falla poc, eh? Poguetes vegades diuen, hola, quin vodrio, sempre aquest tio... No, escurra molt el personatge... Exacte, és com a leónica el tio. A més, és un tio que... Menjo com un... És el que s'ha hagut d'encreixar, no? Sí, és el que ve, i també, no? No, jo penso que porta... Ah, o igual porta un rellet, no? El veus vegades amb un samarreta i calçotets, però va... Ai, clar, clar... No, no, no. A vegades, a vegades... El cos és un... Un extra, sí, un... Un que doble, un doble, no? Sí, exacte. És això, eh? Un especialista, molt així, el que seria el seu doble. M'ha agradat una cosa molt interessant. No hi ha l'avorriment pel camí. O sigui, un viatge llarg com aquest... És un arrot-movie, però té suposa. És un cotxe que va regulant. I després, no, allò de... No hi treballen, aquest sentit. Allò de... Veure en el hotel, per exemple, que està descansant allà sense saber fer res... Doncs no, amb això no s'hi entretenen. És molt àgil, és curiós, m'agrada. Això que sigui uns germans ferrelis... És un d'ells, però clar... Perquè en t'hauria, clar, jo quan... No pot ser que sigui un ferrel i tal, no? Jo també, quan vaig llegir Ferralí. És aquell, no? Aquell ros i el Owen... Com es diu aquell, el coll de la màscara, com es diu ara. No surt la paraula. I tal, que estan allà fent mocs, allà... Clar, perquè és que té una imatge de veure el cotxe i estan a fer, no sé, traient una vorilla, no sé què estava fent allà, li posa l'altre i li enganxa el cap. I dius, què és això tan elemental? És una pel·lícula terrorífica, eh? A mi se m'acuti una cosa, així com a final del comentari, que jo penso que és una pel·lícula que la podries posar al costat de Nebraska. Ah, mira per on? I s'aguanta. No, ni malment, és allò, eh? Allò és rodoríssim, eh? Està ben parit, però en ganes, eh? No me'n recordo jo d'aquí un realitzador. Jo no me'n recordo tampoc ara, però era una pel·lícula meravellosa. Aquesta no és, però si vol acostar... i aquest voler, doncs queda registrat bé, una pel·lícula, no? Clar, clar, clar. Molt bé. Molt bé, eh? Bueno, doncs mira, ara faré un contrapunt, jaume. Sí. Perquè... Ara que pugui semblar simpàtic, el que diré ara, jo he vist dos pel·lícules de Can's, de Can's 2018, i com hem parlat d'aquesta vinculació del Green Book, que deies tu ara, dels espaisament de les negres, jo he vist una pel·lícula de Spike Lee, tothom coneixem Spike Lee, el director negre, que acostuma a fer sempre unes crítiques farotges, al voltant, bueno, a vegades, crítiques, del seu propi col·lectiu, de col·lectiu afarmàrica, en teoria, i també del que seria externament. I aquí he fet una pel·lícula que va guanyar dos premis, no gaire importants, dels de Can's 2018, que és infiltrados en el caca-clan, o el cu-cu-clan, digueu-li com vulgueu, però la gràcia és això. I jo m'he passat en gran. És a dir, és una pel·lícula que també està ambientada als anys 60 i pico, i que té a veure amb un policia de color, però el típic policia de color que porta el cabell tipus anys 60, tipus Michael Jackson, amb aquell cabell així, que sembla que aporti a sobre, afro, total. Sí, sí, risalíssim i tal, que jo no sé com aquest cabell si és real, és una perruca, perquè és exacte, que és al·lucinant. Bueno, qüestió, què és el que passa? Bueno, doncs aquest home, entre la policia, una policia de colorado, o sigui que és de colorado Spring, també, clar, imagina't, allò és com dius, mare de Déu senyor, estem en el mitjú és d'Amèrica, clar, la pròpia policia ja és racista, en aquell moment parla dels micus, los monos, crec com els diuen, monos, ui, de tot, diuen, no sé si no me'n recordo, era una bestiesa. I a partir d'aquí, entre, clar, els pocs que comencen a entrar a la policia, doncs també hi ha aquest rotllo. Però què és el que passa? El ser negre, el destinant al magatzem, a la zona d'arxiu, i a partir d'ell, ell es vol introduir, dins que seria el tema de la investigació. I acaba infiltrant-se en el cucus clàndius. Ostres, com ho facis, negre. I més negre no pot ser, aquest senyor. Clar, no, juguen a un doble paper, és a dir, ell contacta amb dos d'allonsis per telèfon, parla amb els encarregats al costat que es presenten, com si fossin tontos. Tontos i burros, i clar, lògicament, no? Però és brutal el llenguatge que utilitza. Però, clar, ell mateix està insultant a la seva raça, clar, perquè els blancs utilitzen tota una caterba d'insults, negreta, no sé què i tal, amb una potència bestial d'aquella època, i per tant ho està fent, lògicament, a l'inversa, està jugant aquest element. Llavors s'infiltra amb l'ajut d'una altra persona, d'una altra que és blanc, llavors el blanc és el que va físicament, que, a més, és joveu, toca dels nassos. Clar, que a sobre, és això. Clar, i l'altra és el que contacta per telèfon, i llavors hi ha una duplicitat, per la veu, que es tenen semblants, o sé què, intenta i no posa l'accent, perquè, clar, diuen que els negres tenen un to de veu, que recorda el de lo que el vinter no se lleveu, el de calar, clar. I és tot un joc d'arquetips, d'arquetipos de negres. Clar, que el propi director que és negre, s'han enfot i s'han refot, no? I llavors, aquestes del cocosclant tenim el típic que és tonto, perquè és tonto la criatura, no hi ha més opció, el típic que és el xulito, a l'altra, clar, que tot aquesta gent i com parla en aquest tema. I tot és una pàtina de pel·lícula, ja diu una cosa, no sé si la coneixereu, que és el concepte del Black Explotation. Aquestes pel·lícules, l'any 70, fetes negres, diguem, per directors negres, i per actors negres, shaft, per exemple. O aquella la... Mira, només semblen que podem recordar l'estil Black Explotation és el que va fer Tarantino amb Jackie Brown. Això és una pel·lícula que imita el Black Explotation d'aquella època, pel·lícules de pressupost bastant baix, bàsicament de negres que eren, o bé policies de segona filera, o camells o coses d'aquest tipus, amb una estètica amb elements eròtics, és una cosa molt destinada a un públic de color. I llavors, és una cosa molt concreta, i molt serentera, amb música funky, amb música dels... Era aquesta estètica. I això es veu, està molt ben parit, això. Ara que dius això, em crida una sensació de desconcert, el fet que quan aquest home actua, normalment per gent de raça blanca, evidentment, és com el divinitza. Clar, clar. Plano culto, és un pel·lículó en com una casa. No deixarà sopar allà amb ells, per dir-ho d'una manera. Això és... Spike Lee té una capacitat tremenda, va començar a fer un cinema molt, molt, molt concret, des del, com es deia jo, el Move Other Blues, i el Haz lo que debes, que era com molt de barri, molt allò i tal, però era molt curiós. Era molt modern, això, amb aquella època als 80s i tal. I llavors es va començar una mica a moure, amb un sector i va fer pel·lícules profundíssimes, com 24 Hores, una que es deia Plano Culto, que no sortia el tema dels negres per cap lloc. I llavors això està molt bé. Ha fet pel·lícules en què tot han sigut, per exemple, una pel·lícula, recordo, que sonen actrius de color, i era una pel·lícula meravellosa. No me'n recordo ara com es deia. Però, bueno, ha sabut jugar amb diversos elements i ara ha tornat una mica aquesta cosa crítica d'aquella època. I crec que ho fa molt bé. I ho ha fet amb molta gràcia. No estem parlant d'un gran treball d'actors, sinó que ja aquesta conya es entendrà aquesta retranca que es diu pel darrere. Perquè és una pel·lícula simpàtica, que entra dins de la línia, que no cau excessivament amb el drama. No estem veient allò, vinga, aquest, el cremaré i tal. Bueno, s'intenta buscar això, però no, no, no, es busca tota la mala llet, no? A més, el més bo és que es planta el tio allà al mig, no? Clar, amb la reunió que dius, ostres, què has fet aquí? Clar, tots els miren, dius, ostres, un mono, no? I el com entra i tal. I llavors dius, no, vengo, soy el que tengo que vigilar al presidente del Cucusclán, la policía, no? I l'altre es queda com bien. Clar, vull dir, hi ha aquests jocs tan propers al perill, diguem, de que li puguin fotre quatre tiros, aquests sombats, vull dir, lògicament, i està molt bé, perquè hi ha un joc, però tot és divertit, amb aquesta intenció, per tant, molt bé. Desenfadat, desenfadat. Ja que estem i ja em deixeu que ja acabo, i així ja parlo de vosaltres, parlo de copi. Ja ens parlem d'una altra pel·lícula de Rosa. Una pel·lícula que sí que m'ha agradat moltíssim, una pel·lícula que es diu Girl. Sí que, noia, vale? Aquesta pel·lícula, va guanyar quatre premis al Cans. Jo, mira, mirant allò, vaig veure pel·lícules allò dels festivals, és una noia, és un noi, que es diu Victor Polster, que té 17 anys a la vida real, és un ballerí belga, i està dirigida per un senyor, que es diu Lucas Donth, amb una quintercalada, que també és belga. Ja sabem com és el cinema belga. No va amb miraments. No va amb miraments, perquè coneix algú molt conegut del cinema belga. Sí. I aquí no hi ha concessions, en absolut. Estem parlant d'un noi, que és la primera pel·lícula que fa, li van donar el premi a ell, ell va a ella, ho dic perquè aquí estem parlant de un tema de transgènere, molt ben tocat, amb una potència absoluta que et quedes a vegades garrativat de pec a la cinema belga. Ja sabem com funciona això. No van donar en volta, són directes, i ell també ha guanyat la millor direcció novel. I és que aquest tio dirigeix com li rota, i la criatura aquesta, aquest noi, que en aquest cas és noi, i se'l presenta com a noi i tal, i això a la vida normal, és un ballerí belga de 17 anys. El paper que fa és el d'un noi que està passant per un procés de canvi de sexe, però comença molt jove. Són aquests adolescents que de seguida se n'adonen de la necessitat d'acord, perquè són dones reals. La única diferència que tu veus físicament d'aquesta persona, sí, sí, sí, no, no, és que... És que en el meu número 1 no hi ha cap dubte, vull dir, ni amb la seva interpretació, ni en el pare, que en aquest cas no hi ha la figura maternalista, la figura del pare, que ell ho fa meravellosament bé amb una paciència absoluta davant de la situació, sensei, i davant de la família no hi ha cap ella, vull dir, ella, perquè és ella, lògicament, vull dir, Lara, que és com es fa dir, ella, no sé com es diu, oficialment... No, es fa dir Víctor, com es diu la vida real, però li diuen Lara, a la pel·lícula. Doncs, Lara, és en cap moment ningú li planteja a nivell familiar sobre la seva sexualitat. Sempre és considerada com una dona, i vester és com una dona, però que a partir d'aquí hi ha una sèrie d'elements externs, les propis metges que generen uns elements determinats, i també sobretot les companyes, més que els companys, les companyes de ballet, perquè ell és un ballerí real i ella el que vol ser és ballerina, i va a una de les millors acadèmies, diguem, de Brussel·les, a ballar. I ostres, quina potència, les escenes en què ja vaja, que ve aquella càmera, que no és subjectiva de persecució, sinó que és frontal. Llavors, ella va ballant, a més, hi ha una música de piano constant que va sortint, però a mi que recorda Michael Neyman, que el tenim sempre de fons nosaltres, i va donant aquelles voltes, aquells giros, i vinga, i vinga, i vinga, i la càmera segueix, i de persegueix, i té una... ho fa tan bé, és tan creïble, el 100%, és a dir, és que no tu pots arribar a dir, no em cregui aquest paper. És que sembla que realment estigui a la recerca d'un canvi de sexe total i una entesa total. Ja es ve la cruesa de les amigues, teòriques amigues, davant d'això, també estem parlant de noies adolescents, el pròpia maltractament d'ella amb el seu cos, amb allò que no estima del seu cos, doncs ho podem imaginar una mica, i fins on arribarà, i tota la necessitat imperiosa de ser dona. Aquest procés no li falta d'anys, perquè les hormones han de fer el seu procés. I bueno, hi ha una combinació en el que veus també el món del ballet, la duresa del món del ballet per a un costat, i el món d'això, del món d'altre gènere, vull dir que és d'una qualitat... I el món que tenim. Exacte, sí, sí, sí. De veritat. I a més, això imagina tu a Brussel·les, a dir, amb un espai de certa fredor. Cosa que el pare no. El pare és allò que tira, arronsa, tira, arronsa, s'apropa, s'allunya, intenta, ella és complicada, molt complicada. Hi ha moltes elements, i tot això és que no m'estranya que l'hagi donat els premis. Fina, fina la pel·lícula, ben parida. Que va tenir baixos premis. Realista, vull dir, Clara. Va tenir dos mesos. Va ser millor director novel, millor actriu, millor actor. Però no sé si es van considerar actor. Bueno, si era actor, actriu, no sé ara. O em sembla que era actor novel, això és el que hauria de mirar exactament. El cas és el mateix. Però meravellós, eh? Va la pena poder recuperar-les, si podeu, i tant. Ja ja hem apuntat. Ara no és una pel·lícula còmode, tampoc. No, no. El que expliques m'ha suggerit, avui m'he trobat una mica, me'n parlava de dificultats a casa seva. I llavors, doncs, una de les coses que li he dit, perquè ho veig d'aquesta manera, el problema és que un pot ser molt positiu, però quan arriba l'esgotament. Sí. O sigui, quan dius... Que dius, no puc més. És que no abans ho, és que no d'allò. Llavors, aquest és el problema més greu, eh? Perquè, bueno, que és el que hem de resoldre, i d'això, de persones que volen canviar el seu. Hi ha un component psicològic brutal, el darrere d'ella. És increïble que ve planteja les seves pos, les seves... Els seus silències són brutals. Que per ell diu, digue'm, que vols. No puc apuntar això, eh? I no dius res. I calla, i se'l mira, no? I llavors, quan ella vol, li diu coses, i quan està amb el psicòleg, no? I el psicòleg li pregunta, i llavors, ella somriu a vegades, perquè hi ha coses que li faria gràcia, però que no acaba d'entendre. T'ho juro. Una meravella. No és res de gran preciocisme. És una cosa també en molts primers plans, a vegades. És una pel·lícula que dius flueix, que dius, ostres, que ben parit això. I el tema personalment t'agrada, vull dir. Jo també. Exacte. És un tema delicat, a vegades, que, avui, depèn com els planteja, pot ser o molt xavecar, i mira que et dic, perquè a vegades el tractament d'aquests temes és molt arquetípic, però és que aquí la part arquetípica queda molt apartada. Vull dir, és una cosa portada amb molta classe, amb un moviment. Que això és el que cal, que això és el que fa posar a les persones amb una atenció interessant. Clar, es queden tots a minuts. Hem de parlar de cinc rodeos i d'una pel·li del Jaume, la que vulgueu. Digue'm una pel·li, la que tu vulguis, i la Rosa ens parla de cinc rodeos. Sí, cinc minutets, exacte. Jo directe. El Santiago segura. El Santiago segura. Jo vaig repassar aquest dia el Robocop i no t'inhil. Hola. Quina diferència, oi? Que maco no t'inhil. Que maco no t'inhil, sí, sí. És molt maco, la realitat, l'espai vull dir. A l'anglès, a Londres. A mi totes aquestes pel·lícules, quan era molt petit el vaig veure una pel·lícula que es deia Mandy, que estava interpretada per l'Ernest Burnein, i la que va fer aquí Calla Mayor, l'Habet Cichler, a mi sempre m'han agradat molt aquestes pel·lícules que aquelles persones que poden haver-se desencantat i de cop i volta es troben un festival que ja hi ha aquí el pa, aquí. La veritat és que és molt interessant. I no t'inhil és això. És aquell noi allà que ens està tota la vida allà, amb aquell xaval, i amb el seu amic a casa seva, amb el seu allà en què els suits els fan així, allò és boníssim. A més, la veritat més rabiós. I llavors, bueno, jo crec que és una de les papers de la Julia Roberts, que llueix descoendurosa, està molt bé, és que... I en quant a Robocop, tot el contrari, aquesta és una pel·lícula que el Berjóven, que l'has esmentat, no fa gaire, però jo era... Allò era els principis, no? El quarto hombre. Escolta, diu, però... Això com m'ho haig de agafar jo, perquè això és... Estaven Medícies, Turques i Drifes holandeses. Estaven les dues. A veure quina més salvatge i més burra podia ser. És que, de debò, aquest tio era molt fosc, aquest tio, el principi. Amb un món homosexual, d'aquells més... També que remou, bastant. Sempre movia, però després va desaparèixer aquest món. Una cosa que dius webs, va jugar perquè... i no ho és. No ho sé si ho és o no ho és. No vol dir res, però vull dir que sempre, al quarto hombre també hi havia aquest joc, també, per allà donant voltes, tens raó, no... Sobretot, el Lícies Turques, està molt clar. Llavors, el Robocop és la pel·lícula que li dona... prestigi, diem, una comercial. Vull dir, no, perquè sigui una gran cosa. I vaig veure que la feina, vaig dir, vaig veure, encara, i a vegades el més veient un tros, no? I la veritat és que... el dia ha passat els anys, està molt caducat, tot plegat, ho he dit... Sí, és que això és el que passa. M'expliques els vuitantes. Tenen un perill... no, les setmanes estan bé, però els vuitantes tenen gaire més perill. I allò d'anar al futur? Regreso al futuro. El meu nebot, les té mitificades. Les tres, és una cosa... És increïble, però jo... És una pel·lícula que mai m'ha dit res, ni quan es va estrenar. És una pel·lícula espectacle, d'acord? Quan apropa el seu papa, hi ha una qüestió... És una cosa, sí, com molt. Molt d'aquella manera, no? Però després, des que desafia, des que defia la pel·lícula, és per passar-la així, amb nois que tenen problemes, amb altres, amb moving, per dir-ho d'una manera no, perquè, clar... A veure si d'aquesta manera ha fotut un ventallot i no hi ha tanteres. I s'acaba, va, que després de saps què ve, però... Molt bé. Bueno, és el que hi ha. Jo faig molt en falta un cinema determinat, d'aquests primers directors, que ara són grans directors, i que fèiem un cinema dels 80 i tal, i per això ja ho parlarem algun dia, perquè realment s'ha perdut molta d'aquella frescó, també. Vull dir, aquella espai lli dels principis, aquella estic fent fris dels principis, aquella el modòver dels principis, és aquesta cosa, aquesta frescó dels 80s, de fer-te una altra. Sí, sí, ara fa una altra amb l'Antonio Vanderas, i jo sé que la Rosalía és la que fa la banda sonora, i també actua, i tot això. Vull dir que, bueno, que ja ho veurem. Per cert, ja ara que vas parlar d'això, de l'altre dels anys 80, ja... No l'he vista, però m'ho han comentat, que està força bé, que ara han fet amora de teatre. Jo d'avui fui a l'EGV. Ha fet amora de teatre, això? Sí, sí, bueno, musical. El cap de setmana dissabte van estar al Palau Sant Jordi. No sabia això. Sí, perquè jo vaig llegir la recenya el dia següent, d'això, i també tinc una persona que va estar. I, bueno, he sortit en cançons de, doncs, jo què sé, d'hombre, és que ara Torosa també actua, i és també tot això conduit per Carlos Latre, perquè si no hi hagi silències i tal, i, bueno, és molt entrenable, i el públic, tots gent de 40 o 50 anys, dius que bé que estem tots vius, si estem aquí d'oig, no? Sí, sí, sí. No m'han entregat a la... Jo tinc el llibre. Hi ha dos llibres. És un boom, que hem fet des que manteuració, hi ha dos o tres llà de llibres, en penso. Doncs no ho sé, dos s'ha hagut. El comentari i post-concert, parlaven de tres llibres, ja. Ah, doncs el meu tercer set fa por. I jocs, o videojocs, o no sé què, varias coses, i ara, doncs, ja també el musical, si ho van fer un cop aquí al Palau Sant Jordi, no sé si s'ha de repetir o si s'han de repetir. És bo que sí que està bé. 4 minuts, 5? Sí, sí o no, tenim 5 minuts. Ràpid, ràpid, no, és una comèdia, una comèdia entretenida, com diu la cançó de la Lasca, que ja surt també. Hi ha molts famosos que fan cameos en aquesta pel·lícula, i a Lasca és una d'elles, perquè a més a més la banda sonora de la pel·lícula és de la seva cançó, que és la... No m'ho recordo, què dius? No, mas, dramas... Ah, sí, comèdias i dramas. Entretenides, és això, comèdia entretenida. La Mara Maria de Perdut, que ja fa una... No hi ha que treballa amb una agència de publicitat, i ja està a fer 39 anys, té un GF, que és el David Guapo, que diu que és maravillós, presentar-se com a GF, era tant el negoci dels seus pares, els pares durant 10 anys han portat superbé l'agència, les noies explosives... Clar, solamente miren les noies, i no miren la capacitat. I Maria de Perdut està en un moment molt farteta de moltes coses, molt farta, molt farta, des de la parella que té, que és un argentí, que el tio ronca les nits, que no ha deixat dormir, a més és pintor, que tampoc no va ni domiciliar el rebut del gas, llavors surta l'aigua freda, la dutxa. Després el tio tampoc ha anat a fer la compra, perquè així li agafa l'inspiració, ha d'estar davant del quadre amb el pincet. Sí, sí. Que dius, Jopé, després tampoc no pot dormir, se'n va al sofà, i resulta que són els veïns que estan fent la festa, continuament totes les nits de festa, tot cada nit de festa. Fins i tot que són Francisco, no? Ah, sí. Por favor, por favor. Fins que ja veu aquest guru, aquest vident, que és el Santiago Segura Matrés, que és el pòpid director de la llibertat, és divertit d'aquest personatge, que ja no vol, perquè ja nega aquestes coses, però al final sí que arriba a anar-hi, i l'ajuda com una pòzima màgica. I bé, veus, està molt farta de tot, el trànsit de Madrid, de la feina, de la noia que li posen per fer de supervisora, la follow-overs aquelles, la follow-overs amb el pelo... amb el palo... Amb el palo selfie. Que va filmant en directe. Oi, Calla, que és la Cristina Pedroce. Exacte. Sí, sí, sí. La deixa passar i ho passa, que abans la edat era que la belleza... Que la belleza... El zasca. Exacte. La nena aquesta. Sí, sí. Bé, doncs està, més en detenida, no? Sí, sí, sí. Després ella, com vols, com reacciona, quan veu aquesta pòsima, com a tothom li diu la veritat a la cara, i es troba tothom de sobre, i al final una miqueta... Ella es queda descansada, eh? Totalment. Totalment. I aquí també és divertida la germana, que té un gato al tommi. Oi, el gato. Oi, per favor, això és molt bo, molt bo com està el gat, i que forma part de la liga, que està en Estrasburgo. Una cosa, mira. Que li feia festes al gat, però festa real, és d'adversari, eh? Amb el gat, allà, una cosa... Que bo, que bo, que bo. Vull caure, que bo, que bo. Totalment l'assem els gats. No, no, no. Jo no l'assem els gats, però vull dir, el món animal, que em sembla molt bé que s'ha de cuidar els animals, sobretot moltíssim i no s'ha de fer res. Ara, no passem de la línia. Fa molta companyia, s'estimes molt, però no ens passem. Perquè hi ha gent que, realment, ja dius, bueno, ja és un no parar. És que, vull dir, menges... cabell de gos per tot arreu. És a dir, quan vas amb certes espais, no vull dir dinoms ningú, però dius, home, ja està bé, una miqueta. Que el gos es quedi al terra, que no estigui mig de la taula, que no... Una serie de coses, una serie d'espais vitals. Home, sí, també s'educació. Sí, potser massa. Però igualment no és gaire amable trobar-te un cabell de gos mentre menges. Però això m'ha passat, vale? Que no te'ls perquè són més ruixuts i més llargs. I són rectes. No es torces. No, per això dic que no tenia... que no tenia la línia, i això dic perquè ho dic per experiència. Però això m'ha passat i... O arribar a... Exacte. I jo hi ha cases que ja no vaig de negre. Però quan arribo a casa sóc tot un cabell blanc, de dalt a baix, d'actors els cabells que no netegen els espais. Per això dic que cadascosa el seu lloc. Ens queda un minut. Sí, sí, sí. Un minut queda molt. Encara un minut, mira, que ens podem fer alguna cosa. Podem cantar alguna cosa, no? Sí, sí, directament. Bueno, escolta'm, podríem... No, però això reivindica una mica... Sí, sí, sí. Poden veure les comèdies entretenida. Clar, la que sí, la que sí. Hi ha personatges que surten... El proprio Santiago Segura. Sí, sí, sí. Surten el Gran Guaiomí també. També, també. El psiquiatre és el personatge del psiquiatre. Oh, sí. Oh, per favor, quin psiquiatre. No me la vol en pastilla y vinga pastillas al tanquimacín. Y dices que esto tendría algún arreglo y dice, bueno, sí, más tanquipacín. O más, no sé qué. No li va... Sí, sí, sí, sí. Té dos o tres pastillas. La pobreja té la tida de pastilles, no? Clar. Després, també, al Mota. Al José Mota també fa... Sí. Un petit cambio que també està allà a la sala d'espera. Ja surten molts personatges... Sí, sí, són molts personatges. Sí, sí, sí. Un personatge que sí coneguts. Que clar, el Santiago Segura, tothom vol sortir a ell, no? Al Florentino. Un acto que sí Florentino Fernández también fa data en internet, però en Internet tampoco funciona. Al que arriba a la casa. Después ya me voy. No sé qué era otra arregla, no sé cuántes. Una pasividad. Potser la que he llamado otra vez. Ya me lo sé. Otra vez llamar al qué. Ya malo, no sé qué. Hay como que está que le fa... Aquella que esto va a anar amb el coche. Ah, sí. Ara no sortirà el nom. Si no me'n recordo, ara el coche també deixa vanar, eh. Que també té la... Clar, clar. No sé per què surt tan molta... Però és un emprenyament amb el món, però està bé. És aquell emprenyament tan necessari. Com es plota, com es clara i com mira des de conduir-lo després. Clar, que amb aquesta línia no podries aguantar. A vegades s'ha d'afegar. A vegades s'ha d'afegar. Sí, sí, sí. Exacte. Bé, doncs res. Es queden vins segons d'ells. O junts per dir adeu-se. Adéu-siau. Vinga fins al pròxim dia. Ens veiem. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu.
