Bona nit! Benvinguts a un dia més als Babilonis, a Babilònia, directament, i bé, avui és un dia que es digous, digous que és un dia una mica especial, perquè avui és dia de vaga general, i bé, cadascú que faci el que és exacte, diu en què és vaga general, exacte, molt subjectiva, i evidentment cadascú aquí nosaltres estem fent el programa, i cadascú doncs tenim cadascú a la seva ideologia. Exacte, per això mateix. Per tant, fem referència, i com ve, diu la Rosa, que cadascú opti per les seves qüestions, aquí són plurals, i ho veuràs a qualsevol qüestió. Molt bé. Molt bé, doncs dit això, saludem a la Rosa Alcalà. Hola, què tal? Molt bona nit. Guapíssima ella, amb tots l'Ila, la banda, Rosa, un cotxasso que s'ha comprat més bonico, oi quin cotxe! No hi ca, no hi ha plaça per aparcar-ho. Exacte. No hem de fer un aparcament especial aquí fora. Sí, sí, sí. És com una nau especial. Amb vigilan, amb vigilan. És com un bilenari, oi? És el kit, oi? Sí, sí, sí. La renovació era renovar-se o morir. Exacte, molt bé. Molt maco, molt xulo, i que duri molts anys. Vinc, que gràcies, molt bé. Bueno, el Jaume amb la Carrosseria de Sempre? Que és broma. Jaume, molt bé. Avui me la fotrà, avui es venjarà de mi. Jaume Vidal, no? Com estem bé? Bona tarda. Bona tarda. Ja és el que és broma, ell, i que t'estimem molt. Les compis. Les reclàntes, reclàntes. Ho has deixat, ho has deixat que hi ha algú. Ho has deixat tendre, com a les puentes de Madison. T'he deixado ahir, en el moment que no s'escafés, i que fa anar-te'n amb ell o amb l'altre. Què us fa que ens agrada tant? Jo sempre que ho penso, ploro. El Nacho també és que el Nacho... Jo el ploro pel meu cotxe. Un cotxe a la 14 anys, que me l'estimo molt, però que em deixa tirar, a la tercera tènda de s'ha tirat, no vaig poder venir aquí a la ràdio, etc, etc, i aviam si ara em pugen una miqueta a la cacsera que la ràdio i aviam si puc canviar-m'ho. Però bé, ara... Gemma, no, no, bé, no, no, sinó que no preocupis. Estem intentant controlar perquè el riurea tants tots, al final, s'ha esborrat. Ara sí, ara, si ara torno sentim amb vous. Perfecte, doncs, ja està. Vinga, comencem. Molt bé doncs avui tindrem cosetes, bàsicament una exposició que el Nacho, jo sé que el Jaume va ser també l'exposició però el Nacho ens explicarà més profunditat que és el de Cúbric, el CCCB, i ara ens comentarà el Nacho. I després cinema, parlarem bastant de cinema, recuperarem encara alguna coseta del que serien els Goya, com seria Alegria Tristeza, és una pel·lícula que s'ha de veure, i més jo crec que aquí el Jaume parlarem, una mica de la problemàtica que hi ha al darrere, no sé el nom exactament però quan ho expliquis segur que és un nom molt tècnic però ho explicarem. I també més endavant parlarem també del viatge al quarto d'una madre, que també hi ha un remenent també a sota de depressió, d'una situació molt fomuda. També parlarem de pel·lícules vinculades amb el món Gaudí, dels primers Gaudí, que és Formentera Lady, que va ser també nominada i tal, i això. I també, Òscar, avui, bueno, ja estem festivats passades, que anem premiats per a tot el veu. Exacte, amb Green Book, que parla d'Arrossa i al Nacho. Ja l'ha vist, aquesta també. Sí, la vam estar d'una setmana. Sí, una setmana llargueta ja porta. Sí, l'anterior, la setmana anterior. Sí, ara ja és quasi dues setmanes. I la tràgica que farà un, jaume, diu que és molt tràgica això, que s'accedeixen, diuen fins i tot, que és massa. Has d'haver un pamflet o cap allò d'aquí, això fa una mica de nosa prova, ja vull dir. I acabarem parlant de la me tranquil·lo, ojo, és un clàssic azon de l'Ossalla, eh. Una cosa, una cosa, una cosa. Sembla mentida, eh, que brava d'allò. Sí, sí, sí. Sobretot al final, quan dius jo, vaig a fer el sopar i tu... I tu vinga, va. Fes-ho, va, fes-ho. Sí, sí, sí. És que els pel·lícules sempre te'n recordes. Una cosa més famosa. Escoltarem una cançó que, després, quan farem una mica d'intermedi. I llavors, és una cançó que avui compleix 28 anys. I jo estic convençut que moltes vegades avui justament sortia aquesta cançó i per mi és un clàssic de la música dels 90. I d'un grup que jo crec que, com a mínim, tu coneixem tothom, que és Rem. I una cançó que es diu Al·lusima i Religion. Una cançó que és un clàssicote, clàssicote d'aquests, ja. De ballar, de savallar, ja. Sí, sí, sí. Millions de vegades, no? Per això, com és un clàssic i altre ja mirem d'Efemere, és dir, mira, hi ha una cançó que fa temps que no escolti, però la posarem després i a més sempre es dona molt bon rotllo, és una cançó així com bastant agradable. La posarem després, 28 anys, eh, que vallàvem això, nens, eh. Per això. Ja, ja, quadra, ja. Han passat els anys, eh. De 1991, eh. De 1991, sí. Bé, no? No. Ja m'està igual. Però estàs igual. I nosaltres... L'anem agafant, ja. Se'ns cau tot, ja. Se'ns cau, eh. No? Diuen? No ho sé. No ho sé. No ho sé. No ho sé. Digo yo, eh. Jo ho dic quan animar, vostè. Vinga, va. Ah, però s'en dàmios, no? Amb vestides aguantant tot, no? Bueno. M'estava estupendo, home. M'encau a comptar fins i tot. Vinga, si escurramos aquí el control que hem de presentar, vam quedar que presentaríem també cada dia. Sí, amb la cama una mica fumudeta, amb el peu una mica així, perquè, clar, quan es compleixen anys comencen a veure'ls a xaques, el que deien és... Ah, no tothom va estar ràpid, això, no? No, no, no. Va fer mal amb la sabata. No ho sé, això és una cosa rara. Una cosa espontània, no? Espontània, sí, sí, sí, sí, sí. Per què ho expliques? Va ser una mala sabata que a 4 o 5 dies vaig portar, i mira, ja es veu que va fer mal, ja està. Sí, sí, sí, no, no, ja eres llançat. Igual que el David, que està absent, que també ha tingut un problema. Petic també per cancer. Per cancer, no? S'ha estroficiat, no? Ah, per David, sense ser... Que recuperi aviat, ja veuràs, que estaré seguida estar aquí. Molt bé. Fantàstic. Nacho, cúbric. Bé, doncs, senyor cúbric, senyor cúbric, que ens agrada moltíssim a tots, i el CCB ha decidit a fer una exposició, de fet, ha decidit a portar una exposició que venia d'Alemanya, i l'ha adaptat al CCB, a tarlar una mica de traducció als plafons, perquè la resta suposo que està ben igual, a Catalunya i en espanyol, llavors, en anglès. Llavors, exposició que fa, clar, una exposició sobre un cineasta, doncs, bueno, tu penses com la farem, com es farà, no donarà pel molt, sinó plafons explicatius, com a molt pantalles en què s'ha fet aquí, pantalles en què es projecten i hi ha diferents trossos de pel·lícules, de les 10 pel·lícules seves, així, tan hiperconegudes, un recorregut per als cinesis de la persona que després seria el que és, quan va començar amb el món de la fotografia, que això no sé si se sap molt, va començar bastant senys amb el món de la fotografia, fent reportatges per la revista Look, que era com la rival de la revista Life, que hi havia dos revistes en aquella època, en l'any 50 o 60, que era una més sensacionalista, que era la revista Life, molt coneguda, i la Look, que era una mica més seriosa, més artística, i ell feia aquí reportatges, i va fer reportatges en el VUIGI, el que feia VUIGI és d'ella, V-d-o-l-e-e-g-e-e, que és difícil de pronunciar, VUIGI, exacte, que arribava abans que la policia, i que posava els cadàvers de manera artística, i modificava la escenario del crime, i després tenia problemes i tal, perquè aquesta persona també va prendre, de tot això li va quedar sempre un posso, fins i tot més endavant feia servir càmeres, que es feien servir a les fotografiques, i les adaptava pel món del cinema, de com una invenció seva o com una aportació de la tècnica, correcte, m'he dit la paraula. I aquestes càmeres estan també està bé, que es veu diferents atretes que feia servir, hi ha una exposició de les càmeres que feia servir, de les càmeres tan manuals com les grans, com aquestes adaptacions, que tenien objectius adaptats al món de la fotografia, hi ha també claquetes, de moltes pel·lícules, la claqueta antiga que feia jo per sincronitzar l'àudio i el vídeo, amb el clac i tal, això que queda molt amb el... fins i tot a proves de llum, de no sé què, de resplandor, va passar allà, posava la claqueta, hi ha també... en els diferents recorreguts que fa per a totes les pel·lícules, en algunes hi ha atrets original, com l'enganja mecànica, hi ha els uniformes dels drugos, hi ha diferents explicacions de la pel·lícula, on diccionari de les paraules aquestes pel·lícules, que és una mica especial, que s'inventa un llenguatge per parlar de les dones, per parlar d'aquesta situació violenta que viu ell. Una exposició que es fa agradable, és el que és, perquè a cada puesto hi ha fotografies del rodatge, fotografies de la pel·lícula, dels protagonistes, explicacions en plafons, detalls, dutes de cada pel·lícula i una filmació d'un tros de la pel·lícula. Un fragment de les pel·lícules també, un fragment de les pel·lícules. Casi totes, hi ha una pantalla, o una pantalla de televisió, un projector, a la que prieten un fragment, pot ser més ben triat o menys ben triat, perquè hi ha algunes que dius, podria haver triat altres escenes de la pel·lícula. Estan totes, des de les molt iniciales que va fer, que no recordo els títols, són poc conegudes, fins allà comença Atrako Perfecto, i totes, totes les que van emocionades, Espartaco, l'Olita, Dr. Strensloff, 2001, el Resplandor, la Jaqueta Metàlica i Ice White Sat, i no sé si m'he deixat alguna. Estava recordant les sales, les passen per allà. Molt bé. Tinc un altre projecte triat pel tema de Dr. Strensloff, que és el que té quan et checa la mà a Pitercell, que és tota l'estona, perquè aquest tio ha treballat pel Fidder, i diu, tinc un Fidder i et checa la mà i la va, i és un derí d'escena, que m'està explicant allò, les vantatges de fer l'ataquenuglear, i anirem tots aside. He estat divertida. I de l'Olita, també la cena més coneguda... Un segon. És la mecànica, no? Sí. Sí, i el motel. Sí, molt bé. També, això és cosetja pròpia. També se sent tota la música clàssica que va posar aquest home, que va posar un munt de música clàssica en moltes pel·lícules molt conegudes, des de la Núvia Azul, en l'Audiència d'Espàcia, fins al Basac, el que marra de molt, que és Sostakovich, a la Ace Wait South. I moltes més. O Barri Lindo. Barri Lindo també té aquella, que és un terfet o de cuerda, molt bé. Sí, la música ventriàra. Ventriàra també se sent la música per aquí, quan va passar per diferents sales, per tant, aquesta és l'experiència, rafons explicatius, pel·lícules, atretx original, en alguns puestos, música, un univers molt cúbric, que està, tu veus que ja hi ha massa mitjans, una exposició llargueta, perquè hi ha una sala o dos per cada pel·lícula, i te la fas una hora i mitja, preu del CCCP bastant ésequible, perquè costa 6 euros, i si tens qualsevol, el carnet de la biblioteca, ja costa 4 euros, i bueno, un entorn allà, ha de parlar mitja a Barcelona, que neu, veu les posicions, i ja continueu a superar per aquí. Fins quin dia està? Fins el 31 de març, no m'equivoco. Però no ens hem de descuidar massa. No ens hem de descuidar massa, i ja està. O pines igual que jo? O he vist una altra posició? No ho vaig passar a conya. Si ets un fanàtic al cúbric, tu passes bé, sí, com sigui, però també aquesta afició que tenia el tio, hi ha jugant els escacs, amb el sartor, amb qui fos allà, i mirant-ho, perquè es veu que era un fanàtic, molt guai. Molt bé. Bueno, i ara el Xesco, com ho teniu? Hola, què ha passat? Un moment, un moment. Està fent unes coses, allò? Ja estic sobrepassat avui. Està com està? Perquè he trobat una cosa. I llavors, i això és la repera, a veure si això ens dura. Què és això? Ui? No, no. Vull dir, hem trobat Spotify. Molt bé. Per aquí, i a veure si és el que havíem. Vull dir que perfecte. Molt bé. Cada dia millor, i aquí al punt de raó. Sí, mirant, és que acabo de trobar i dic, eh, cabio això. Bé, doncs això, que ho sapigueu que mentre estiguem Spotify ens anirem escoltant músiques i coses vinculades amb aquest. Amb les bandes sonores, si les trobem. Vull dir, perquè també és allò que depèn, si són molt modernes o no, encara no estan posades o que sigui. Però, en aquest cas, amb la música, ja em va haver la música d'Aix Weixat per parlar d'alegria i tristesa. Alegria, barra, tristesa. No tinc temps de mirar-ho. Es diu... Ivan és un senyor que és basc, és la seva segona pel·lícula. La direcció... A l'actor principal és Roberto Alamo. Aquest senyor és un monstre. És un home d'una altra planeta també. Aquesta línia, Antonio de la Torre. Aquesta capacitat que té per fer un cinema visceral, quan s'escau. Ivan Comerzana. Cormenzana. Doncs el que deia és que és una pel·lícula que jo, una mica, havia sentit per tema d'alsgoia i tot això, però no estava massa ubicat. És un noi, que és el Roberto Alamo, que és bomber, i que li passa una cosa a la seva vida, que li genera un canvi del seu caràcter. És a dir, a un principi trobes una persona que no és empàtica. I això és. Bàsicament la base. És una persona que per l'empatia per una situació límit que vas de venir. Que l'explicarem o no s'ha d'explicar, perquè la pel·lícula fa flashbacks constantment, es mou amb un llavall. I ell, clar, té una filla, que és preadolescent, té 11 anys, i llavors veus que està ell amb ella, i veus que ell és una persona que no té sentiments. No sap el que és alegria, no sap la que és la tristesa, d'aquí el títol, i no empatitzar amb el món. Té un nom tècnic llargíssim, que no me'n recordaré, però que és això. I llavors, aquesta persona, persona absolutament natural, un bomber que està en situacions límits, que es veu que la pel·lícula és feliç amb la seva dona, amb la seva filla, amb un flashback, que terminen amb el que veus totalment el canvi de caràcter. Veus el Roberto Alamo, el personatge absolutament submergit en aquest món personal impossible de sortir, la lluita que ell té per intentar sentir i no sent. I això és un element totalment estipulat a nivell psiquiàtric, i amb aquest... Sí, té un nom lexi no sé què, que una persona li passa alguna cosa, li passa alguna cosa i de cop i volta deixa de sentir res, però deixa de sentir, en refereixo, tant ell mateix com la gent de votant fins i tot a la seva filla, és a dir, ignora la seva filla, no li importa, la seva filla lluita contra el que també li ha passat a ella, perquè és una cosa que li ha passat a tots dos, i la seva filla mostra més força la filla que no pas el pare. Exacte, i llavors s'inicia d'aquesta bandera la situació, vas molt despistat, et deixen fins a meitat de la pel·lícula saber què és el que passa, i a partir d'aquí, com es mou, hi ha uns secundaris, un és el germà del Bardem, Carlos Bardem es diu, el germà, Carles, que també és un company, no me'n recordo, el Bardem, el germà. Sí, Javier és un. No, Javier és un. Carlos, Carlos. I llavors veus que Clay també és un company. Què passa? Doncs tot això es comença a moure amb aquest espai. Clay vol tenir l'alta i seguir treballant de bomber i tal. Ho aconsegueix, però torna a passar una altra cosa. Dins d'aquest espai que genera encara un terrabastrall, encara pitjor. I això comporta un element de dir, això s'ha d'anar a un pas més enllà, i el que hem de fer és fer-te un seguiment més concret. I l'envien, com passa, per exemple, al taulí aquí a Sabadell, a la planta número 4 de psiquiatria, no sé si es diu així, si és correcte, diguem de l'hospital. I llavors la porten allà, allò que portes tancades, que es toca el timbre, no és una sala oberta, són espais tancats, en aquest cas. I el que passa allà dins, amb aquella mena de, diríem, intent de solucionar periple, aplicacions de tècniques antigues, o intent d'aplicació de tècniques antigues, venjances, un joc aquí al mig que dius, ui, ui, ui, i això, com s'està ponient, i una resolució. No dic res més, perquè puc destrossar la pel·lícula perfectament. La pel·lícula és una pel·lícula que a mi em va sorprendre. No sé com no li han donat res aquest bon home, ni han donat res a la pel·lícula en si mateix. Perquè deu tenir algun efecte de trampa. A veure, no ho sé. A mi som acut a partir del que acabes de dir. Sí. Hi ha, sobretot, els psychoanalistes, però una corrent és que, com no siguem capaços de millorar la nostra manera de conviure, difícilment, això millora. I això cada vegada és més evident. I bé, vull dir, aquí, doncs, els deus, el nom gairebé és el que a mi ens importa. El que passa és que ell va entrant en una dinàmica de terror, fins i tot, perquè explica... És que hi ha una part, clar, d'on explicaré el que ha passat, per no fer-ne la idea de la pel·lícula, però és una situació de terror que s'obliga amb un esdeveniment determinat, amb una època determinada, i amb un joc determinat, és que no vull donar pis. És que és creïble, perquè la situació és límita. És una experiència traumàtica. Li passa una cosa tan traumàtica, la impotència. I quan et trobes en la situació és el trobar-te que et trobes. I la ràbia ha contingut. Llavors hi ha gent que ho trocaven fora, són porta cap a dins, no sé exactament si és això. I és una mena de tancament absolut. És a dir, és que ni parla aquest home. És a dir, no parla. Diu-lo just, no... No sent res, no hi ha la filla. Veus que està la filla amb ell, per exemple. Hi ha una imatge senzilla, una imatge molt visual. Està la nena reculsada amb les cames del pan, amb el cap, el menjador, i ja està allà, com si fos un estaquirot. És que no està veient ni de televisió, no està sentint res per la nena, és a dir, ho fa també, fa una cara de no tenir cap sentiment, que això és d'un curro de nassos. I llavors, quan fa els flashbacks, on se'l veu, amb sentiments, és totalment diferent, és clar, m'entens? Fa com doble paper, eh? I després una evolució, que ja veurem, ja no us dic si és capa bo o capa dolent, dona igual, però aquesta evolució que genera, també és un treball magnífic d'actor. La nena ho fa molt bé, la criatura, i la que fa d'una doctora, que no sé com ha sigut tan bé, ho fa també perfecte, és a dir, jo crec que és un bon director, no el tinc controlat massa, no sé què ha fet poqueta cosa, si no és la primera, és la segona. És un bon treball, no? Un bon treball. No és una llàstima. És una altra prèvia de campeones. Sí, clar, clar. No clar clar, evidentment, és el que dèiem, que aquí és l'aquesta part. Les campeones, la perfestiva en canvi. Sí, exacte, és bastant profunda. És bastant profunda. Clar, i a la part, també, quan està dins de l'hospital, que és una miqueta, no és la mateixa, no fem comparatives, però és una mica jo, momento alguien moro sobre el nido del cuco. Ens entenem, perquè hi ha mig bio 30 minuts, que clar, ell està tenint contacte amb la gent d'allà, cadascú amb les seves històries. No fan un cliché, diríem, de masses, dades mentals, sinó un en concret, per exemple, que és la que més esdevei, la que més sobre surt, però veu, sobretot, el treball d'equip dels doctors. Quina intenció, ja, per una banda, una part més moderna, una part més antiga, uns elements de noves teràpies, de com, bueno, ja és que això no és ho vull dir, vull dir com reacciona el cap de psiquiatria, és a dir, quina reacció té, que bueno, que això em va deixar quan passa el que passa, però bueno, us recomano, sincerament. Molt bé, sí, sí. A veure si la podeu cantar. Alegria, tristesa. Alegria, tristesa. És això. Bueno, doncs ara passem a un altre pel·lícul, esperem que li donin cosetes als Òscars, encara estem a l'espera, lògicament, que és Green Book, que ha vist els 3. Sí, bueno, jo no no tinc esperança per això, que li donin re, però bueno. Bueno, molt light, que és una de les pel·lícules que va protagonitzar el protagonista negre, l'acto, sí, no, jo crec que sí, alguna cosa li pot caure. Sí, exacte, ja té un Òscar, el actor de repart, el negre, a més a l'Òscar, per molt light, que de veritat, que és el paper aquell que surt, que és com un espècie de macarra del gueto, que és com un... Així me diran que ell, quan ell és molt jove, el protagonista. No, no és tan gran, una miqueta, no? Bueno, jo va o madur, una persona madura, ja. I surt molt poc, surt 10 minuts de pel·lícula, però ho fa molt bé, la veritat, ho ha fet molt bé. Ja ho feia molt bé. No sé si perdona l'Òscar i tal, però bueno. Doncs digue-m'ho a tu. No, jo, l'he trobat molt correcte, m'ho vaig passar molt bé. Sí, m'ho vaig passar molt bé. És molt amena, els paisatges impressionants, que és un robot movie que fa per el cor de l'Amèrica Profunda, que té res una mica de resum de què va l'argument, que és... ell és un pianista molt de gran prestigi, que viu a Nova York, amb moltíssima educació. Sí, si a més és un personatge real, efectivament, són personatges reals, que ha de fer una gira pel cor profunda d'Amèrica, i coincideix amb les altres prèvies de Nadal, que estem parlant de l'any 1962, i clar, li ha necessitat algú que li acompanyi, que el porti... És que n'has pràcticament, no? És una persona perquè era molt atrevit, era molt atrevit, podies acabar estomacat, o... perquè anàvem a aquests llocs. I el Green Book ve del llibre, del llibre verd, que s'havia fet, s'havia publicat, que eren els llocs on les persones negres sí que podien anar, i, doncs, a dinar, a un restaurant, a llotjar-se, a dormir, a la nit... On havien anat, més aviat. On havien, exacte. És que els altres no podien anar-hi. Els altres no podien anar-hi. Els blancs, els... Els hotels, allò, tipus magès, etc. Ja no podien anar, i havien d'anar a motels de carretera, si volien viatjar, diguem-ne. Era molt arriscat, era molt atrevit fer això, eh? Sí, sí, era molt arriscat, era molt atrevit fer això, eh? I, llavors, per això, entens el perquè busca aquest personatge del Toni Villal. Vagelonga. Vagelonga. Vagelonga, que jo que això em deuen demanar pronunciació del cognom, no? Sí. Algú que li cuidi les esquenes, i no només que el faci de xofer, ja voldria que li fes una mica més cosa, en plan planxa i tot això, però ell no vol, és nega. I és la relació entre aquests dos personatges amb totes les... les situacions que es van trobant, al voltant d'això, precisament, de la música, al voltant de que ell és una persona de color, és una persona negra, que és superbent, esperada, superbent rebuda, amb moltíssima educació, amb grans honors, però en canvi, a l'hora, de fer-se, o d'anar a dinar, o d'anar a un restaurant, no pot anar en aquest lloc. On fins i tot ha actuat, no? És una contradicció molt bèstia, no? Crec que en el 660, en l'apogè o del racisme, els Estats Units, és una etiqueta la contraprocesió de la pel·lícula tot passejar en amics d'aixis, que s'ha de fer una mica la comparació. Sí. És tot el contrari, no? Se la compararà. És al revés, no? Aquí és el blanc el que li fa de xofer, no? És curiós com passen, per aquells camps que estan treballant al camp. No són els claus, són treballadors, són braceros, no? Com s'almiren. Tu també l'has vist, oi? Com s'almiren, no? Ostres, com és això? Un negre superbé embastit, al·legant, amb un cotxe de luxe, un cotxe impactant, també, i el conductor, el xofer, és blanc. Ostres, que no s'ho creien, eh? No s'ho creien posar una cara uns ulls com plats. Ni què passa aquí. La dona molt de joc. La dona molt de joc, la situació. Sí. I, per sort, en aquest tipus de pel·lícules, es posa a acabar amb la que és l'emoció fàcil i una mica, no?, los buenos y los malos, etc. I, bueno, no s'aplica a la sauvanta, no és tan neutra com sembla, o sigui, no és tan planta com sembla, hi ha coses, hi ha matissos, hi ha el tio que diu que a mi no m'estimen ni els negres ni els blancs, clar. Perquè jo soc una persona diferent, jo no faig música negra, de jo ell, ja. És un pianista de música clàssica, que ha d'educar de Rússia, per una sèrie d'arts del destino. I, al final, no és el músic de jazz, d'allà. Fins i tot, clar, no encaixa amb els seus. No encaixa amb els seus, amb els blancs, evidentment. Li conviden per caudir de seu bar, però després no la deixen dinar, i amablement, o no tan amablement, li envia anar perquè, al final, també... I fins i tot per la lavabo. Sí, sí, a la lavabo. Diu la lavabo, el suyo està fora. I és una letrina que hi ha allà fora. Exacte, una letrina feta d'allò. Quatre fustes a allà al diari. Exacte, dius el Pedro, aquí m'haig de dir. Home, a veure... És com una mica... ell també és una mica reivindicatiu amb aquest aspecte. El sap ho s'està ficant, i sap que el seu viatge serà la reivindicació també. Llavors, els diàlegs són graciosos, perquè el tio, clar, és un model don Quijote Sanchopanz, diguem-ne, no? La Vallelonga és un italiano, del bronze, allà, de New York, un tio molt planè, que es va fer de mató, de clubs opturnos... Vigo Mortensen, exacte. Vigo Mortensen, irreconocible. Exacte, està gracionet. Com jala, com jala el tio en tota la pel·lícula. Les dones... Les dones que ell s'agrada, aquest senyor, doncs quan ho veuen, diuen, però com pot ser que Vigo Mortensen està irreconocible, absolutament, amb panxa, amb allò, frente al qual... Pensa que amb aquest paper li donaran, de fet, està nominat, per millor actor, que dubto que li donguin, perquè està al de... ja ho diré, al de... el de William & Rhapsody, que no ha sortit ara, i jo crec que... Li donaran aquest... De fet, tres d'aquests actors que estan nominats, unes al de William & Rhapsody, un altre a Aquest, i un altre a Christian Bale, que fa de Dick Cheney & Vice, i els tres, diguem-ne, estan absolutament caracteritzats d'una cosa que no són els mateixos. Diguem-ne que una mica el Meri és això, com s'assembla aquesta Dick Cheney, com s'assembla aquesta Alfredi Mercury, aquest tio com no s'assembla, amb Vigo Mortensen, com estan diferent. Però, bueno, prenent tot això, ja la que són, jo, ágiles i divertits, perquè són... està bé, jugar una mica més tòpics d'aquest tipus de situació, però, bueno, un tio molt planè, molt d'allò del tocant a terra, i l'altre, un idealista, tocant a l'arte, tal i qual... Amb molta educació... Molta educació, refinadíssim, i tot això... Dona joc, però ho resolen bé, jo em vaig quedar, com deia, millor del que sembla. Exacte, com va evolucionar en la seva relació, jaume, que està basada en fets reals, que ells van acabar... Bueno, molt amics, és que no diem res, que no s'hagi publicat ja, no? És que és molt interessant de veure això, precisament, aquestes discussions entre ells, a veure qui pot més, a veure qui imposa la seva manera de fer, però, clar, veus que segons la situació, mira, igual que un bé més, aplicar una manera de ser que no pas l'altre, no? Totes dues són complementàries. A veure, a la fi, les caràcter de dos personatges, el salve de determinar situacions, perquè quan està a la pressió, hi ha caràcter d'un personatge que salva els mòbils, i quan està en una altra situació, és el caràcter de l'altre personatge que salva els mòbils. Que una mica s'escomplementa, no? I d'aquí la gràcia entre ells també, i la relació pistola amb la seva dona, també amb l'Italià, també amb les gràcies també, vull dir que està bé, et manté, et lliga també al teu, per veure com s'enriqueixen tots dos personatges. I tant, i tant. Jo penso que és una pel·lícula, que aquesta que has parlat abans, de les problemàtiques i tal, una, aquí el que planteja és la problemàtica des de punt de vista social, més que altra cosa, no? Perquè totes aquestes persones que rebutgen, i els fan de labels, i van per ells, i tot això, són persones que en el seu interior s'ha d'introduir, diríem, que hi ha classes a la vida, no? Sí, sí, sí. Els negres no tan bons com els blancs, i no tan bons, o no tan vàlids, o digue-li, o que vulguis, no? I això penso que és molt interessant, aquesta pel·lícula ho reflecteix d'una manera extraordinària, perquè gairebé diria que no hi ha ni bons ni dolents, sinó que hi ha això, el vell mig de tot el viatge. I llavors, clar, que ho tens, o sigui, tu has parlat de personalitzar, i en canvi, aquí, trobo que el valor està precisament, que no ho vaig dir l'altre dia, perquè ja l'havia vist, però que ho dic ara. Això sonarà la pel·lícula? Diríem el nom de... Això és la banda sonora, es diu Brimbuk, estilidant. No és Maybe, però la mateixa ha sigut entrada. Hi ha molta música, a la pel·lícula hi ha molta música. Hi ha molt tros, i és gaire sonora. Que no estiguin cantant, dient el títol podria ser. Hi ha molta, molta música. Estilidant és brutal, aquest títol europeu és boníssim, és d'una elegància. Van mencionar, clar, cantants, i gent... Això sí, poder veure la inversió original, perquè jo també la vaig veure. Jo no sé com sonarà això. Jo crec que això fallarà bastant, si fan una traducció, perquè intentaran fer, clar, perquè la gràcia és, un anglès d'Itàlia, una mica de Brooklyn, i l'altre parla un anglès que sembla d'Oxford, i també... I també l'intenta. I l'ajuda perfecciona en Plàmpic Malion també. Sí, i la gent del sud, parla una altra cosa. Són paletes del sud i per una altra cosa. I amb això intenta, si ho reproduixen, castellà amb català com sigui, no sé com quedaria. El actor que fa Don Shirley, que és el pianista... De culó. De culó és el mar... Magersala. Magersala, que era aquest, que va rebre l'Òscar. Sí, per muntar. Us aplico que la gent la veu dia profunda. Que no entenia per què. I tant. A mi no em va desagradar. A veure, potser donar-li la millor pel·lícula i tal. No, mantenim la posició. Sí, però a mi no em va desagradar del tot. Em va sonar pel·lícula. Sí, sí, sí. Jo no tinc mal record de la pel·lícula. Però igual hauria de tornar. Sí. És una pel·lícula que té un... En perigües que de segona vista dius, ostres. Però que no es mereixia recordo amb aquella... No recordo que és el que ja havia nominat, però no es mereixia la millor pel·lícula. Sense cap mena de dubte. Això tinc molt clar. Però dins del que ja havia, es diu que tampoc està malament. No sé, vaja. A mi em va... Jo també em va sorprendre. Ostres, mira, un apunt molt ràpid. Una recomanació... Bueno, recomanació, no, però... Hi ha una que es trenen al cap de setmana, ara, del 24 o és o 23 tal, que es diu d'estroyer una mujer herida o algunes així, que és la Nicole Kidman. Sí, que jo he vist quatre o cinc o sis publicacions, d'aquí, com a americana, que diu que Nicole Kidman és la millor interpretació de la seva carrera. I dir això, que a Nicole Kidman és una bona triu, diu, ostres, o sigui, literalment, i diferents, no? Diguem-nos, i a Nicole Kidman brutal, i a Nicole Kidman impressionant, dic, ostres. I es veu que d'ara va posar la tralla, ara, abans de Green Book, i es veu que de mal rotllo, dius que mira, anem a veure-la. És una pel·lícula d'un director desconegut i tal, però ja és una policia o així, no sé ben bé de què va i tal, però la pel·lícula de la carrera ha apuntat aquella llarga. Exacte, l'espectacle. I per últim, al director de Green Book, al Peter Farelli. Clar, que jo, quan vaig a l'hora, el Peter Farelli, del Serpa. Había fe de dos tuntos muy tontos. Bueno, els hermanos Farelli de cosa que passa com meri, que veniu a la mola amb aquestes pel·lígues, tot i que així i tal, però dius, ostres, i jo, i em va ser reindicat, perquè és un tio que, al final, no sé si ha fet la direcció d'actors, Ja he fet aquí la pel·lícula i tal, però està nominada a millor pel·lícula final, mira. Podem tenir sorpres, ja ho volem, ja ho volem. Jo crec que tampoc, però bueno. Ja ho veig, ja ho veig. Sí, ja parlem, sí, gaire problema. Bueno, farem una cosa, un kit-cat d'un minutet, dos minutets, i escoltarem aquesta cançó de Lius and My Religion, de Rem, no? I bé, doncs, escoltarem aquesta cançó neta. Molt bé. No. You sound happy people. Això. Ara sí, esta. You sound happy people. And I don't know if I can do it. Oh no, I said too much. I haven't said enough. I thought that I heard you laughing. I thought that I heard you saying. I think I thought I saw you try. Every whisper, every waking hour, I'm choosing my confessions. Trying to keep eye on you, like a hurt lost in blindfold. Oh no, I said too much. I said it all. Consider this. Consider this. End of the century. Consider this. Slip. You've brought me to my knees pale. What if all these fantasies come flailing around. Now I've said too much. I thought that I heard you laughing. I thought that I heard you saying. Bé, ja estem aquí, en altra vegada. Correcte. Ai, do meu senyor. Quins temps, quins records. Quins temps. El senyor Michael Stipe, què diria u què té? La dat? Sí, 50 i alguna cosa. Casi, quasi 60, teh 59 anys. Ostres, m'agafa mirar l'Odipèdi. Mare meva, va deixar la música, aquesta gent, van patiments que estan retirats no? Sí, també ho he mirat ara i tal. L'últim LP van treure'l al 2011, ja no sé com ho seria, i ja no van treure remers i ja està allà. Cocopilacions, cosar d'aquestes, d'�mentals, però ja suposo 2011 estava en llap un... Hi ha gent que continua, però hi ha gent que ja ho diu i ja no toca, no, no, ja està en 40 anys. Ja, bueno, però també en Rolingastons tenen... Per això deia, hi ha gent que sí, però que la majoria, al final, ho provoixen. Però també si talles i el ritme ja fa 8 anys, sapereu el que diem, però en Rolingaston sempre ha estat una mica traient discos que de 3, 4 anys tenien coses, no? I no parlant de fer concerts. Hi ha algú, hi ha algú grup que han trencat, que tenen 40 anys, jo sí que passen 10 anys, a 50 tornen, però ja a partir de 60 suposo que ja... Ja és més complicat, això. Més complicat, ja. I a més, aquest, bueno... Déu-n'hi-do, portava un ritme aquest home. Exacte, que era un ritme important, sí. Déu-n'hi-do. Bueno, Jaume, anem a caffar-ne un. Sí, ell m'ha dit que això pot ser Síria. Però jo crec que és Israel. Ara ho pensava, jo diria que és Israel, però jo és Níblik, sí. Que sí que sí. Sí, sí, sí. És Síria? Com que no. No, no. Anem a buscar-ho. Aquí parlant del líban. Ah, també podria ser. Bueno, el que passa és que el millor... És el poble, que a far-ne un, o és un tema simbòlic. No, no, és un poble destruït totalment. És un poble. Barruïnat amb una miseria. No és un camp de refugiats. És un camp de refugiats. Però és un poble, vull dir, no és artificial que l'has infraestructurat. Antigüament estaria Israel. Ara t'ho dic. Sí, sona en un bíblic, sí, sona en un bíblic. Ara, vete a saber. Això ha canviat. Va a dir una cosa, que el noi pot ser del líban, perquè és diferent en allà. Ell no... ell és blanc. Sí. I llavors, allà, tots són murenets, no? Vull dir. I allà, la miseria és total, a tot arreu. No hi ha cap moment que sigui ple de la pel·lícula, eh? És de la manera que... Aquí parla que està Israel, eh? A Israel és. Sí. No ha estat mai... Galilea. Galilea. Sí. Sí. A mi se'm sona. Però, clar, és... També sona. Sí, era monarègesis de Galilean, era la polícia romana, també. És un tema de la Bíblia, no? Exacte, no sé què farà on surt, també. Hi ha algun personatge, era d'allà, o alguna història explicada? Hi ha alguna cosa. Això és d'ara, eh? A prop del Lago Tiberiades, jo crec que... La pel·lícula és d'ara, eh? Sí, sí, la pel·lícula és així, no? Perquè estarà ambientat amb la població, dic jo, no? Sí, però hi ha alguna situació de guerra, o no? Bueno, està tot destrossat i d'una manera sèrie. És a la guerra del Liban, o la guerra d'Israel, amb no sé què. Sí, sí, sí. Bé, doncs, aquesta és d'aquelles pel·lícules. T'ha agradat, però no pots dir pas que sí, perquè no té res d'agradable, aquesta pel·lícula, eh? Vull dir, no us enganyeu, ni vull enganyar a ningú, no? I que us trobi allà, doncs, avui, en misèria, per totes les coses. Jo penso que és una pel·lícula que aquest nano, que deu tenir... Potser una mica més, deu, 12 anys, aquest nano denuncia als seus pares perquè l'han portat en aquest món. Vale. El denuncia ha jutjat, no?, davant del jutjat. Està com està, un jutjat, en sac. Sí. I llavors allà, es debat, doncs, voldria valors mongals, aquí no hi ha ducle, i llavors diu una altra criatura, per exemple, però per què has de portar una altra criatura? Aquesta és un gel manet, també. Igual que jo, que no hi ha manera de situar-me. Jo penso que és un... És un pamflet, no hi ha dubte, ja ho he dit, no? I llavors... Però també serveixen els pamflets, no?, perquè fa fàcil allò que probablement és d'una base molt més complexa, no?, i llavors aquí l'aventura és... És que aquest nano, doncs, hi ha la mare, d'un de més petit, o que gairebé no camina, i va amb d'això, com se diu, això... Això que poc es pot... Amb un caminador, o...? No, no, que encara no s'aguanten ni el pipi, ni el pipi, ni el... Amb un bolquet. Llavors, amb el nen aquest, no saps deixar-lo, no?, i gairebé tot és massa i tot, això, perquè hi ha moments que dius, però ara, vull dir, altra vegada, repeteixes la mateixa jugada, però que trobo que té aquest gust de voler mostrar el vestit blau i la satisfacció burgèsa, europea i americana, també, vull dir... I llavors, la veritat, és que a mi m'ha servit, jo l'he trobat bé, i em va agradar aquests efectes. La directora és una dona, que es diu Nadín Lavaki. Ara estava mirant a veure quines pel·lícules m'havia fet. Deu ser l'Ivan, eh?, perquè és l'Ivanesa. La pel·lícula de l'Ivanesa, sí. Deu ser l'Ivan, el millor és en la region històrica de Galilea, però, com a llogut, després molta història, és molt probable. Llavors, sí que t'he sentit, t'he sentit que a Israel hagi entrat allà, o hagi arassat tot en algunes d'aquestes cafets. Sí, sí, sí. Són zones que sempre les línies frontalitats han variat sempre, però jo amb un llavall, vull dir, que són llocs molt conflictius. Diu, nosaltres, que d'aquests bovets, estem buscats la manera d'educar els dos fills, de la manera més dolça, amable i tal, en canvi, en aquesta situació, no s'ha perdut tot. Vull fatal de va, vull fatal de ve, que jo et mato, que jo em veig, vull dir, una crua. La supervivencia crua i dura, no? Sí, sí. Com una criatura viu això, no? A la dos van dir que excessivament, és a dir, que és un drama total, però que és excessivament dramàtic, és a dir, en aquest cas, que s'han ragudejat... Jo he vist un crític que deia pornografia emocional. Veus? Imagina't. Potser és massa exacta. Potser és massa, però millor és portar límit massa. La sugerència, clar. És ensenyar-ho tot, però potser no. No sé, què et sembla, tu? No. No l'hem vista, per tant, el que diguis tu... No, no, pornografia, no. No, però vull dir... És un dia emocional. Potser és una manera que potser és massa cru. Massa evident. És aquesta exposició. No cal que mostris tot el cos, en te cometa, és una metàfora que estem fent. Podries tapar una miqueta i sugerir, però aquí tota la cruesa i tota la... Diuen que la mostra és una manera que dius... Però és que hi ha una línia de pel·lícula, de la zona d'Israel, d'aquesta zona d'allà, que tenen que veure amb el conflicte bélic, i encara que el tenen, que tenen aquest component excessivament dramàtic. Ara en vaig al cap, però hi ha una pel·lícula també que vaig veure, que tot passa dins d'una casa, no me'n recordaré ara, em sembla que el Jaume l'havia vist, d'una mare curatge, com es deia, madre, no sé què, no era mare, no sé què, no madre coraje, però era madre, i tens recordes, i dins d'aquella casa hi ha una angoixa potentíssima. Potser la pel·lícula que dius tu, que a Faroneu és molt més potent, que hi hagi el francotirador, i saps què passa, que aquella era una pel·lícula que amagaven els sentiments, perquè els se sentien molt malament, i aquí no, està molt enfadats per trobar-se, aquella situació, i que veig un fill i que et digui per què m'has portat al món, però que s'ha cregut aquest, lleus un jutge que passa de tot, i jo et trobo que no sé què pot haver de dir, però jo tinc que dir que a banda d'això, i ja t'ho miraré, al parlar d'això del judici hi ha algú bíblic relacionat amb un, jo diria que a Faroneu hi ha alguna cosa vinculada amb algú, hi ha alguna història bíblica d'un judici d'algú, per això dic que no anem malament, que potser és a l'espai, també que ha entriat, però que també hi ha una connotació bíblica al darrere, però jo miraré, ja t'ho miraré, ja comentarem la setmana que ve. Aquesta directora, Nadín Lavaqui, havia fet una pel·lícula, que es diu Caramel, que a mi m'agrada moltíssim, també. Sí, és una centre d'estètica, estètica, el que diria en un centre d'estètica, i aquí fan les depilacions amb Caramel. En comptes de fer servicera, fan servir el Caramel, i és molt interessant tota la història, les relacions entre les dones que van allà, com que expliquen les seves coses. Els Caramels que vam menjar. I és molt sensual, ja de vegades, que no hi ha cas que t'han enganxat allà. Que dius que és molt diferent, una pel·lícula de l'altra. Molt bé. Has quedat en 12 minuts, en de fa el temps. Jo parlo una miqueta de viatge al centre d'una madre, ahir al quarto. Al quarto de un brasero. Viaje al cuarto de una madre, és això, de la Celia Rico, que és la directora que ha fet dues pel·lícules, que és aquesta, la segona i la primera, és una que jo no he vist, però també la deixen molt bé, no et dic res. Fernando Guillem, i tal, sembla que és d'aquelles pel·lícules, també és una acció d'un balaguer molt gran, va morir no fa gaire, tampoc, no es farà uns quants anys, però es veu d'aquesta manera. Viaja al quarto d'una madre, per mi és una pel·lícula que pretén ser una pel·lícula profunda, ho és, però a l'igual que a mi, a l'Ebre Tristeza, m'ha provocat unes reaccions. Aquesta, clar, és una pel·lícula que se salva perquè està Lola Duenyes, i l'Anna Castillo, aquesta criatura que ho està fent molt bé, cada vegada ho fa millor, i que va sorprendre que no hi hagi un gassin al goia. Recordo l'image que va fer, ah, on dient, no me l'han donat a mi. A veure, els papers d'ells dos són brutals, perquè, evidentment, són ells dos, i quatre més que hi ha al voltant, però, bàsicament, són ells dos. Tornem a trobar-nos dins d'una casa. Jo que t'han vist moltes pel·lícules del goia, que és molt dins d'una casa, i dins d'un espai determinat, molt concret, o d'un espai amb microcosmos, noies, gitanes, gran lesbians, i que també és un espai molt endogàmic. Aquí passa el mateix, al igual que també a l'Airi Tristrez, que és molt endogàmic tot. I aquí és el que diem. Una Lola Duenyes, que, des del minut número 1, està en una depressió, també, i també hi ha un component de la depressió que es ha vingut per una situació determinada, i ja està, i tampoc desbaljar-ho, però us ho imaginem. Està ella i està la filla. Doncs ja està, falta algú, doncs ja està. Evidentment, aquí genera això. Llavors és una depressió de llibre, totalment, amb el qual, jo crec que sí, perquè és allò, debajo del braçero tot el dia, allò... De debajo del braçero. Jo crec que és un personatge més. Sí, està allà, i també pren vida al braçero. No entenem que pren vida al braçero. Ja entenem. Exacte, que no d'hauria... ningú tenia un braçero. Ens entenem, perquè és perillós. Sí, sí, però encara hi ha un accident. Per això, aquí hi ha un moment també, que dius, ostres, vigileu. Llavors, la filla, l'Anna Castillo, hi ha una edat que vol fer coses, que vol moure, i que llavors la vida és una vida com molt de barri, no hi ha treballar de planxadora, la mare està retirada, temporalment. És tot com molt elles, molt bé. La Lola Duenyes surt de pel·lícula, deixada, amb els cabells, amb un xandall, amb no sé què i tal. Llavors, ella pren una decisió. Llavors, una decisió de... decidir fer un canvi, un viatge, no negarem, no explicarem per què ni com, en el que es fa una crítica brutal, una cosa molt típica que passa quan la gent viatja. Això és una cosa molt clàssica. I que té a veure amb les aupers. Ja està, no dius res més. Llavors, a partir d'aquí, ella es queda sola. Però en cap moment, veiem l'espai de la filla, tot passa dins de la casa. Ja només que surti en uns exteriors, però tot passa dins de la casa, és aquest espai. I sobretot la cara d'ella, ara m'ho miro, ara m'ho penso, ara vaig a trucar a veure si la trobo, ara estic sola, ara tal, ara quala, ara arribo a l'armari, trec això, diu, u, aquí, bum, em desplomo, no sé quantos, ploro, sí, però no és per tant, ho sento. Hauria de ser fantàstic. Ja serà magnífic, no? Exacte, clar. I s'aguanta, perquè són la dueñas. S'aguanta molt bé. I no negaré que és una bona pel·lícula, no negaré, però jo crec que és una pel·lícula que dius, sí, és una situació fumuda, com la que passem, hem passat molta gent, d'una forma o una altra, i cadascú ho porta cap a un pot i ho subatitza, però jo crec que la pel·lícula en si mateixa dius, no crec que sigui per tant, és una opinió externa meva. Hi ha una alegria de viure, una cosa que dius, bueno, respires una mica, bé, però bueno, no és per tant, ho sento, no és per tant. Vinga, esperen 7 minutets, Rosa, formentera Lady, parlem una miqueta de l'home tranquil, que ens queda? Sí, no, bueno, ràpidet. Jo era formentera Lady, i alguna vegada no sé si era això, que també l'havies comentat, no? Bueno, és el món que s'acaba, una mena de món, una mena de vida, que s'acaba, que s'esgota, ja està, és la decadència, ja. L'últim jo penso que... De los hippies. Exacte, és l'últim hippie de formentera. Encara resisteix, vivint d'una manera una mica precària, no? Són italians. Sí, bueno, i al final ja veus com tothom és exacte, comprant el joc on ell viu per fer un hotel. La ciutat, clar, no? Bueno, és una miqueta... Josep Sánchez no fa molt, eh? No renava Espada la seva filla, que li deixa el nen, el net, perquè mai no s'ha cuidat de la família, es veu com la dona ja havia marxat també... I toca el banjo. Clar, perquè es veu exacte actuant per locals, la vida de hippie, encara ho va manter el 4x4 de tota la vida, que ja no li tira pràcticament, mira, pichucarte. Era un mehari, no? Era un cítor de mehari, no? No, era una mica més 4x4, era un gyps, és un gyps, és que és tot estuporantí, que potser és molt de la època, és molt hippie tot, no? Era encara viu així posació d'una casa, que fins i tot no té ni llum, no té electricity, perquè el generador com que no li compra algues oi la que ell, doncs no té tampoc llum. La vida en contacte amb la natura i viure de lo que doni la teva prosvenció a la teva música, ja està, no? Ell no s'hauria cuidat de la seva filla, la seva filla és la Nora Navas, quan arriba després a deixar-li per un motiu X, al net, perquè el cuidi el nen un mes o dos, ja diu que ha d'anar a França a treballar, després ja volem que això era cert o no, això és interessant també, com que la relació entre pare i filla, i després en la filla és exacte l'express amb el net, no? Bueno, està bé, està bé. Jo era a la pel·lícula i estava moltíssim que hi està, la pel·lícula en sí, de debò era un gran personatge, com és, o sigui, jo crec que no podia fer una altra persona, i crec que és marascut, és una pel·lícula petita, però la vegada que es va creixent, a més a més la pel·lícula es va dir que està bé, et va dir una cosa que van davant, i es pensava... És una mica de rescatar-lo d'aquell món, vina que el món ha evolucionat d'una altra manera i que això ja aquesta manera de vida ja està, i tu també tens un paper com avi que també posa'm a estar bé, i el nen també li s'està amb aquest nen. És una pel·lícula que ha dirigit al Pau Durat, i és curiós que creu un dels personatges que és el Jordi Sànchez, que fa de pescadó també, una mica de gent de la escola, de l'escola de teatre d'aquí dalt... És veritat, sí, sí, de Barcelona... L'únic que no hi ha feta un tot, les dones, que es veu com encara es relaciona amb dues altres dones... El tio encara té... No sé què figura que té, quants anys pots... Sí, deu tenir 70... Sí, 60 llars, 70 llars... I les dones que estan... Vull dir que són dones... Vull dir que molt bé... Era una manera... És una cosa que també... entre els quipis també es remouen. Sí, entre és clar. És allò que dius que encara les quipis que també noves que arriben, que potser tenen una generació abans, si hi veu algunes turistes... Si mola això, una miqueta, d'aquest personatge i tot això... Si veuen quipis de vegades, ja em m'agraden... Exacte. Jo dono classes amb un lloc aquí... Gràcies, i... La cena de la platja que estan allà empangats, allà amb la sorra, que ja estan tot el cos cobert... Això a Lucia i el sexo també surt. També hi ha un turista allà, i també hi ha quan la Pat Vega també s'apropa, diu, vinga, no tinguis por, que també la va tornar tot de fang. És que jo no aquella és molt... És recurrent, no? Aquella escena de fang. La croqueta rebrossada. La croqueta en concret. Rosa, la croqueta. La croqueta. Jaume, com explicaven en dos minuts el hombre tranquilo? Ràpid. És xungo, tot el pel·lícul que vam preparant el combat final, i si les vies, ja ho recordes. I la veritat és que un cop arribo a combat, per mi s'acaba la pel·lícula. Exacte. És que, a més a més, estan tan clar, ja tot és sobre, en aquell moment, no? Fins arribar allà, hi ha unes constants culturals, en un país i tal, masclistes, la major part d'elles, els bars, les dones no hi entren, i si entren pobres d'elles. I en fi, és una pel·lícula que, si te la mires així, amb una mica de ulls crítics, dius, mare, però com és possible que això t'agradi tant, no? És que no té res. No, però... Estaria molt senzill, ja els personatges són molt senzilles. A mi jo me'n recordo que amb el seu temps fa molts anys que era vaig veure i em va agradar. Ara no sé, amb el seu suiget amb els meus ulls de dona adulta, no sé, l'hauria de tornar a veure. Igual em va preimpresionar per altres coses, i ara... Mira-la, perquè de les herències, que ella ha d'anar amb l'herència, si no, no es casa, hi ha un... És islandès, no? Sí, és islandès. Sí, el que coneixem, o allò que va fer... Allò que va fer d'Algrim, que va fer una cosa allà... Sí, li va sortir molt bé. Sí, sí, sí. Jo vaig anar a una cosa d'Algrim, que em va agradar res, que es deia en construcció. Amb Megavodrio, ho juro, jo ja no vaig entrar ni l'Adaquatra. Vaig intentar, m'ho mirava, i pensava, què, què, què, què, què és això? Surt amb assos obrés. No! Els ha sigut avançant-se abans de la carreferia. M'has de dir en purges, eh? No, no, però és que no vaig entendre, en el fons. Potser, la millor, em vaig quedar a mig camí, de la pel·lícula, la vaig poder veure en DVD, i no li vaig trobar el que. De debò, eh? Ho sento, vaig entrar. Mira, l'Algrim no és molt bo. Sí, sí, sí. Però, bé, no sé, potser tinc que entrar més amb el món d'Aguirí, també. Bueno, famílies, queden 30 segons. Sí, ja sé. Passar volant aquí, oi, estona? Sí, sí. El pròxim dia, una mica més? El pròxim dia, hauré de comentar els Oscars, no, Gino, no? Ah, és veritat. Ja haurien caigut, és cap de setmana, ara, no?, cap de setmana. 23, no era? Sí. Bé, al cap de setmana, l'Aquí ve. La setmana que ve podrem comentar. Molt bé, fantàstic, sí. Vinga, adéu, adéu. El just a la fusta parlem de tot el que passa Sant Just.
