Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, amb la companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé. Inestimable. Igual que vosaltres. Moltes gràcies. Inestimable. I del Jaume Vidal. Hola, què tal? Jaume, com estàs? Aquí. Estem encantats de la vida. Estic una mica terrible. Bueno, estem tots encantats del que va passar el dia vendre. És passat. I ja que estem... El 22 de febrer ja. Doncs vinga, parlem del que va passar aquell dia, Rosa. Vinga. Explica'ls-ho tu. Doncs la esprèmiscitat acornellà. Que fan un cop en l'any, no? Cada dos anys. I són cada dos anys, o sigui, encara té més mèrit. Ostres. Més mèrit, això. Clar, clar, perquè és més... I, bueno, que us celebren de la ciutat d'acord allà, es condecoren, es reconeixen. Es fa un reconeixement a les persones de la ciutat que han destacat en diferents àmbits. Hi ha 5 premis. Sí. Hi ha 5 categories, el premi d'humanitat, el premi d'acció cívica, el premi d'economia, el premi especial i el premi d'honor. I aquí és el que... Aquest és el que és el que és el que és el que es dona l'últim... I l'hi han donat. I l'hi han donat el Jaume Vidal, el nostre estimat Jaume, col·laborador de la ràdio de molts... Molts com... Entre molts altres escoles. Clar que sí, clar que sí. En concret, Jaume, expliques el per què aquesta nominació i aquesta bona nominació, aquesta reconeixement, directament, no? La veritat és que jo ni en sabia res, ni he participat d'estallar. Això ha estat un convenciment que tenen 3 dones, concretament una és la meva cosina, l'altra és una amiga seva i l'altra és la regidora Maria Josep Ardo, que la vas veure de la salut. La regidora de la cornella, sí. I van posar d'acord i van dir tant que s'ho mereixi, i tal, i van posar en marxa, doncs recerca de signatures, i tal, jo ni paraula, t'asseguro que res. No és com ha de ser, no?, una mena de xesper, reconeixem aquesta persona, i a més una persona modesta com és el Jaume, que no li agrada mai fardar ni fer grans... Si no em feu masses alogis... No, el meu senzillament és la veritat, una mica a conèixer, perquè aquí, jo crec que els uïns i els uïns ja ens van conèixer una miqueta, però que tenim altres facetes a la nostra vida, i aquí moltes vegades he comentat la faceta que tu tens d'atenció a temes de salut mental, amb les famílies, sobretot amb el recorrement amb les famílies, però també a prop de les institucions, reivindicant i col·laborant, perquè és millor dir tot aquest tracte amb aquestes famílies, amb aquestes persones que pateixen aquesta... Jo crec que no m'han tingut gaire problema, precisament perquè les administracions jo hi col·laboro, i l'únic que cal és trobar la manera de col·laborar, és clar, avui estar-hi de punta és com si haguessis de saltar una barrera cada vegada que trobes amb ells, no?, i no. Jo no, jo sóc, com diuen, és a fable, o sigui, amable... La paraula està molt bé, a fable, és molt correcte. Està molt correcte, i bueno, i van veure que això era possible, i van tirant davant, i van treure molts d'això, moltes persones afins, un d'ells volia dir i tot, o sigui que alguna cosa sabia, eh? Ah, molt bé. Jo no em pensava que fos a la junta, jo em pensava que era una altra història, i va arribar aquest dia, com ja sabeu, perquè ho hem comentat alguna vegada, i la veritat és que es viu amb un cert, com es diu això, com si estessis una mica begut, no? Sí, una mena de borratxera, diríem de no saps ben bé on estàs, desubicat, no? Això, arribes en com de brassa i tal, i clar, clar, clar. Que la mà està present, nosaltres, a l'auditori de Cornellà, Vallento, ja aplaudim, lògicament. Sí, reconsent també aquesta nomenació. Ja està, vull dir, va ser... Quants anys ja, home, per això? Quants anys ja estan reconeixent de dedicació, a tot aquests temes, de la cura i de la millora de les persones que tenen malalties mentals a la comarca? 16 anys, en un moment molt dolç, estem ara, perquè estem el 19 i vaig començar el 3 que vaig plegar a la feina. Però ha estat difícil, no? Ja ho és el president de l'associació de salamentat. Va ser quan vaig conèixer amb ella. Exacte, és que nosaltres ens vam conèixer ja. Fantàstic, sí, sí, això ja ho sabíem. Sí, sí, sí. Molt bé, ideal. Allà parla pel mussol, també. I va, vull dir, no sé, veurem a veure... No sé, és que jo primer... Això t'anima a fer més projectes, potser, a apartar les coses amb més ganes. Ja qui diu ja pots plegar amb ella. No, s'alregués, s'alregués. No, jo no vull plegar, jo vull seguir. Ara això vol dir un reconeixement de la teva persona, de la teva voluntarietat, perquè tot això es fa voluntàriament, és el que diem, són moltíssimes hores. Exacte, és com la ràdio, és com la ràdio, però el que faig a la ràdio són moltes hores, molta dedicació, molta reunió, moltes atendre, moltes famílies... De vegades tot el dia, eh? Tot el dia. Per això alguna vegada poso una arriba o arribar una mica també justet, per això vol dir que estàs dedicant aquests temps. Ara t'he de dir un cas molt, molt dificultós, que sí, aquest és mínimament endavant. Bueno, endavant potser no, però ho vas deixant anar, saps? És la manera, va preconegut una persona que tal, i vas construint aquest espai necessari, perquè els altres sàpiguen que, ei, que hi ha això, cota i tal, i després l'entrada a l'associació de la meva cosina ha estat cap dalt, perquè ella és gestora, i ella sap com s'ha d'organitzar. Sí, sí, sí, sí. Clar, és un cop d'amor molt qualificat, també, fantàstic. Bueno, espero que no em tornaré ni orgullós ni empàtic, ni... No, home, no. No, home, no. No, segur que no. Home, jo crec que aquesta salsada ja... Ja som com som, no? Ja és el que hi ha, el que hi ha, el que hi ha... Jo crec que... Ja no hi ha aquí un doble fons, n'hi ha, no? No, no ens podem creure, perquè jo crec que som de bona pasta, general, i per tant, és això, ja... Ja us explicaré una petita anècdota que penso que és molt interessant. Vull dir, home, però com m'heu posat d'aquí una cosa com aquesta, i ell em va dir... No facis el carallot, eh? Vale? Sí, sí, sí, ja està explicat. Clar, que sí, clar, que sí. Doncs això, moltíssimes felicitats per tota la feina feta, pel reconeixement, i bueno, però continuar amb aquesta tasca tan... Clar, sí. Tan important i tan necessària. I tan necessària. Em dono prònia. I tant. Home, és que va ser per tots. Molt ensenyant. Molt ensenyant. I realment... M'haig d'emocionar, no sé, ja em vaig fer emocionar, com dient, ah, hòsties, mira. Colla el jaume aquí, tots no sé. Sí, sí, sí, sí, no, no, però magnífic, eh? Que no els veia bé. El discurs perfecte, correcte, jo cap a ti. Ara que diré i tal, doncs molt bé el que vas dir, jo crec que... No vull dir ni allò de dir ara, fotaré quatre hores parlant, vull dir i tal, no? Això és com als Òscars, no? Clar, clar, clar. O als ulls, ja que tens uns minuts determinats per parlar. Amb molt d'idòs, hi vaig estar 3 i mig. Sí, sí, però perfecte. Ja hi compten amb això, també. Exacte, però està molt bé, molt bé, molt bé. Heu de dir que no. La part final és la que veia venir més difícil, però no. Tens el que també va estar bé. Vas posar-lo i magnífic, jo crec que s'ha de reivindicar el que s'ha de reivindicar i... Això és tan bo que ha de gairebé tothom. Clar, és a dir, a qualsevol entrega de premis i tal, sempre hi ha reivindicacions. I cadascú es reivindica el que considero per tu. I això està claríssim, vull dir, no hi ha cap problema. Abans ja havia reculsat a la família d'una manera. Exacte. Perquè em deia, ara que diràs a mi, ara que veig l'esforç... La família, punt, ja està. Clar que sí, gràcies. No, és veritat, és que... I mira, ara que és a prop el dia de la dona, el dia internacional de la dona, el 8 de març. Ja ho tenim aquí. És veritat, sí, sí, sí. Que tinguin cap mena de sospita, de majoritat, xor de... Ja s'ha de dir... Sempre, però crec que en general, tant els homes com les dones, si fem activitats fora de casa, és gràcies a que hi ha altres persones a dins de casa, que sí que ens acollsen, no? Sí, això aquí està la clau moltes vegades del respecte i de la comparació d'una parella o d'una família o d'unes persones que conviguen. Hi ha una petita anècdota, també, del meu fill, que quan li vaig dir que em duren un present d'allò. I jo ja t'estan reconeixent el que has fet. Bueno, mateix que ho he fet vosaltres. Clar que sí, clar que sí. Va ser una contestació molt... Molt entenyada, però molt bé. Fantàstic. Doncs per molts anys. Doncs que sigui així. Amb vosaltres, eh? Sí, sí, sí, sí. Nosaltres vindrem, ja saps que som seguidors teus. Som seguidors teus, anirem allà on vagis tu. Exacte, no hi ha més que amb això... La llàstima és que no haguéssim tingut un premi. És un orgull per nosaltres, és un orgull. Perquè ja ho seríem més amics. Ah, sí? Clar. Sí, perquè no, però jo... És broma, eh? Llavors hi ha un risc, no? Perquè ha dit l'altre. Va posar la carta sobre la taula, ja va, que se sàpiga tot. Vaig començar, vaig dir, comparteixo aquest premi, tots, sí, sí, sí. No, no, no, no, no. Eres doble, eh? Molt bé. Per cert que va ser un grup, ja, parlàvem en llegant, ja s'ha anat amb la nostra tema, també. Ah, sí, molt bé. Un grup, el Livitum, molt bé, que feien versiós de cançons, de... Bueno, jazz, no?, jazz, suïnt. Jazz suïnt, una miqueta de country, una miqueta de tot van fer. Era bonic, era maco, nois i dos noies. Nois i dos noies, era no, quatre noies. Eren tres noies i dos noies. O tres noies i dos noies, sí. Molt bé, molt bé. Et trobo que vam comentar. Sí, sí, sí. Elles cantaven molt bé. I cantaven molt bé. Elles cantaven molt bé, molt bé. I és de cornellar, suposo, esclar. No ho sé, no m'ha donat temps d'investigar-ho, no sé... No ho sé, no sé exactament si és de cornellar o no. Tinc que mirar-ho. Penseu que sí que em té clar. Però molt bé, molt bé, molt bé. Em va sorprendre... Les mouen. Moltes pontanis, no? Segons com dius, ai, mare, aquest. Clar, que faràgoi, no? No, però anaven en cap moment d'esafinar. Mira que el Viuli és complicat. Aquell nano tocava amb una gràcia i amb una elegància, i elles, en absolut, desafinaven. Mira que et diria més. Va cantar menys la noia que tocava la bateria, però a mi em va agradar més la noia de la bateria, que no pas la primera vocal. Mira que et dic que cantava molt bé. Molt bé, molt bé, molt bé. Però a mi em va entrar més a dins que a mi em va cantar la bateria. No em diguis per què. Mira, són percepcions que tenim allò que es diu. La pell, no? Que es diu el pelòmetro que li diuen. Doncs aquesta sensació, no? Potser s'han posat els pelos per colgar llaves, no? Ja, perquè tu no entens, oi? Sí. La pell de gallina també, vali. Amb moc per sentiments i coses. Bueno, doncs això, encara no hem fet el somari, eh? No, vinc a assistir. Bueno, estàvem aquí amb la vida aquí. I tant, encantats la vida. Doncs parlem re de les posicions, que el Jaume ens parlarà de dues, en concret, una que es diu Dissoñando i una que es diu Esfilagarçats de la Salatitana. Es comentarà el Jaume, això. Sí, sí. Un segon que el comento això, i ara ho parlem. La Rosa s'ha anat de cap de setmana a Tarragona. Sí. I se l'ha vist tot. Bueno, casi, casi. Però m'ha faltat coses, és molt gran Tarragona. Sembla que no, però joder. Bueno, potser és perquè vas a dormir massa i tot, no? Com has tratat de dormir, també. Bueno. I no hi he anat una edat. Era dissabte a la nit. I llavors... Parlem de cinema, parlem de novetats. Bueno, novetats ha sigut una mica dels últims mesos, no? I però molt variats. Com una mena de bomba de rerotxaria. Des de la profunda Petra a l'Estrecanada d'Ola de Crímenes, que ja parlarem d'això una mica, fins a Cadàver, que és una... Ja ens quedem una mica sorpresos, apareix. I Memòries d'Àfrica i tot. Sí, jaume. A veure si tenim sort i podem trobar la musiqueta. La música de Joan Barri. Que és d'aquelles que també, a mi sé, ponen los pelos de punta. També vull dir que val la pena. I que més que l'identifiques de seguida. Sí, sí, sí. Memòries d'Àfrica. Jaume, parlen d'art. Ha quedat a la vida, que en parlem d'art també. Sí, però tant com puc, procuro anar a buscar petites excursions que apareixen per aquí i per allà. Aquesta d'esfilagarçats m'agrada molt la paraula, també. És que trobo que no s'utilitza massa. Llavors ja us ho podeu imaginar, què és això, no? Vull dir que una cosa que per ella s'esfilagarça. Això tant pot ser una roba, com pot ser una bovina. Que és d'on parteix, precisament, aquesta exposició. I ho explica aquí. El que passa és que la llet està en menuda, que no la llegiré. Però sí que la llegit abans, amb ulleres i tal. I parla d'això. Que és una bovina d'aquestes que es feien. Saps que és una bovina? Sí, sí, sí, una bovina d'allò que passen. I vinga fills i tal. I que fan anar a les coses i tal. Llavors això es veu que aquesta senyora, que no sé com s'ho diu ara, la cati pastor Mora, aquesta senyora la va trobar i li va ser un element de sugeriment per fer fotografies. Això és fotografia. I crida l'atenció. Sobretot les 3 o 4 camires, dius, home, em sembla enigual, però no, eh? Vull dir, a veure... Sí que hi ha variació. No sé com ho va fer, però va fer aquesta variació. Llavors està en el cinema titan i estarà fins bastants dies, perquè el cinema... Cinema o sala titan? sala titan, eh? No, no és. L'antic cinema... L'antic cinema, ah, vale, vale, perdona, perdona. Que ara se li coneix com a... Que ara l'arriblioteca, no? Marta Marta. Que el dimecres de la setmana que ve, no, eh? El dimecres de la setmana que ve, un anuncio ara, doncs farem un record de Torri, de les persones grans com jo. El dia 13 de març. És un esforum, no? Farem una explicació dels nostres records i tot això. Ah, molt bé. A la sala de baix. Fantàstic, no? Sí, tant. Ja he vist-ho, ho he vist, ja? Amb les tables que tens aquí en el món, ja de la... T'anava dir la faràndula, no? Això és la vida real, això és la vida real. I bé, molt bé. Realisme, però. Em van convidar i em va fer gràcia a tu. I els meus records, quan hi anava amb el meu pare, quan es passejava amb les retotes per allà. Que guai. Que també era així. Sí, sí, sí. Ara allà baix no, eh? A veure quin dia fan amb els cinematexes, també de Sant Just, això. Perquè jo tinc uns records allà. Ah, sí, tant bé, oi? Absolutament meravellosos. Però ja algun dia parlem dels cinematexes. Veus, quan em vaig comprometre, ja no. Ja. Sí, que ja encara anava, però ja feien coses més de segon ordre, per dir-ho una manera, no? I llavors, o sigui, els primers dies de... Ah. De... de acompanyar a la 3 i tot això va ser, ja amb un altre lloc, no? Sí, sí, sí. Però, bueno, tens records. Parlem de les pel·lícules. Selva i Esmeral, de sobretot. Oh! No te recordo. Jo ni parlava. És que el tio del meu és una mica així, com sorpres, però no... No em situo. Vincament. Sí, sí. Crearòtic? Era cinemaròtic? No, no. No sé, però és molt vet, no? La gent, no, tampoc. Ah. Sí. No, no, és una pel·lícula molt serriota. Jo recordo, sí. És de la Gemwiman, i ell no me'n recordo, però ja us ho diré. Ah, doncs no la tinc pres en aquesta pel·lícula. Molt clar, és lògic, tantes pel·lícules... Aquesta t'ha vist a parlar, perquè va ser la primera pel·lícula dièmne seriosa que vaig veure a la meva vida. Ah. No n'havia vist, maicap, encara, i tenia 13 o 14 anys. Ah. El sistema no hi anava. Va impressionar-te, va marcar-te. Va marcar-te total, eh, perquè... Sí, aquella dona com treballa, perquè aquella masia... Sí. Ara potser no ho defensaria tant, no? Però en aquell moment allò em va dir, ostres, molt, molt, molt... Jo estic d'acord amb la lectura molt ràpida, molt ràpida d'aquell cinema Texas. Potser me'l matarà, me'l matarà, no, perquè ja s'ha tancat, és un condic, actualment, que està allà a la carretera, com a tal, no? Sí, sí. I recordo que, quan teníem 12 anys, et deixaven entrar... clar, va ser l'època en què el cinema, que era un cinema de restrenes, lògicament, no? Sí. Llavors estava tan malament que m'ha posat el cinema ròtic, i clar, ja ho és clar, jo tenia 12 anys, era com ara, però, bueno, i tal, no? Llavors vam entrar, i ens deixaven entrar amb 12 anys, no tenien cap problema, costava 25 pessetes. Me'n recordaré perfectament. I recordo la primera sessió doble, que vaig veure de la cinema ròtic, en ma vida, que era Emanuela Negra, en el Valle de les vírgenes, i Safari erótico, margolet tota la vida. Vull dir, clar, i va ser clar un impacte, clar, perquè vaig veure, clar, els primers pits, diguem, de la meva vida, aquestes coses, que clar, clar, l'altre estàpid... 12 anys de que hi ha època, que no són els 12 anys, clar. Clar, exacte, jo tenia l'any 80, imagina't, no? Doncs clar, tot això, que comportava aquell cinema d'estàpid tan dolent, tan dolent, que en aquell cas era estranger, no era espanyol, eh? Però, clar, lògicament, qui jo era la dona. Evidentment, no? Era sempre la dona, l'home... va llargar molt. L'home no ensenya, va bé. Clar. Una pena. Sí, sí, sí. Guardat, que no es va llargar. L'altre... Ja hi anem parlat, eh? Ja hi parlàveu també. Està molt bé. Està tot aquest... Tot aquest mens. Està tot. Està clar. I, llavors, aquesta altra d'aquí s'ha just, que ja ho sabeu, que us heu anar-hi... Sí. El taller de Can Ginesat, que encara ho havies baixat, dir que alla que ha tingut. Sí, sí, si no, si no, ha tingut. Aquesta també va sorpres molt, aquesta exposició. A mi m'ha sorprès molt aquesta exposició, perquè precisament això, veus que t'ensenyo aquest cap tan ben amoblat, de coses, de combinacions i tal. I, de vols, el que m'ha sorprès, sobretot, és els triangles, que es transformen en rombos, no? Ah, vale, vale. I, esclar, jugant-me això, i no sé, m'ha semblat una combinació d'aliments, en aquest cas geomètrics, però n'hi ha d'altres, que trobo que tenen molt ben fet, molt ben acabat, una finesa que, francament, dius, que bé que és això. Es tracta d'un xicot que es diu Ruben Córdova es van ember, aviam si ho dic, es van ember, que la mare ha de obrir de... Clar, segurament. A Alemanya, o així, no? Sí, de pinta, no, anem a menys. Ah, la Córdova no, la Córdova és nostra. Aquest sí. Molt bé. Doncs m'ha cridat molt l'atenció d'aquesta doble jugada, de... Hi ha també uns d'això al mig, no? Unes escultures, que també són molt interessants, perquè... i ho he associat amb l'esfilagarçada, aquesta, eh? Perquè també són unes formes, partida per la meitat, unes formes que té a veure així com els filagarçat. És desordenat, no hi ha dubte, ho ha de ser, no? Allò no, allò no és... Sí, fa pinta de ser molt ordenat tot, eh, i molt simètric amb la porucació. M'ha agradat molt, és que vull... Em fa ganes d'entrar, i no he tingut temps d'entrar-hi. Doncs ja ho sabeu, eh, aquestes dues exposicions. I el teatre que vaig veure ahir va ser el del Joan Pere. I què? I m'has dit que... A mi em saps. Com es diu la obra, com es deia? Hi ha qui neixen estrellats, no? O alguns neixen estrellats. I ho feia el Joan Pere i aquest nano? I aquest, no, un nano, no. Un home, no? És un home. És un... Sí, sí, sí. Bueno, has de parlar carinyosament. Diu-ne, no sóc de totes les edats. Sí, que vol imitar en el seu amic de sempre, no? Paco Moran, no? Ah, vale. Vol imitar-lo, i, a més a veure... Fes una estrella parella, no? Sí. Estava molt bé aquella obra de teatre. Jo vaig veure molt a l'estrella parella. Ho vaig passar molt bé. Era molt cañí, digue-li com vulgui. Clar, Paco Moran, sí, com molt i tal. Però tenia gràcia allò, tu. No sé què vols que et digui. Mira, no sé. A mi no em va fer gràcia. L'estrella parella no el fa gràcia. Aquesta, aquesta, aquesta. No, estrella parella. No la vas veure. Bueno, sí, reies estones, perquè els acudits amb els doms, amb les situacions de presidenta que està casat amb una dona que el domina per tota feu. I ell, pobre, et va devolir sempre. Bueno, ja però sempre ho ha fet, això. Això és el que fèieu aquella altra, el Capri, no? Mmm. El Capri el tinc junyaníssim. Clar, jo n'hi vaig veure alguna cosa que era molt petit, però no tinc l'humor de Capri. No el vaig poder gaudir. L'humor de Capri és més blanc, però aquest no té res de ver. Sí, exacte. És que s'assembla molt, eh, vull dir. En fi, a mi em va fer pensar en això. Vaig tenir temps de pensar. Ja està. Jo recordo això que el tia pensava quina va ser la TV3, que la van posar de temps en real d'obra de teatre, que era el fantasma de Baskerville, que el Joan Pere feia de fantasma. I va ser molt divertit. Allà sí que estava molt divertit. Tots plegats, eh. Sobretot ell, que feia aquell paper de fantasma que no sabia ben bé on estava ubicat, que ja pot la traur i no li feia. Esclar, allà estic estava magnífic. No sé si aquí realment és el que diem. No és sempre un bon còmica de fer riure. Em refereixo que potser no fa la gràcia suficient, com per poder animar-se això. No, i vaig observar que no era gaire el clac rient. Vull dir que era més aviat poble. Bé, escolta'm, una hora fallida, i és el que diem. Vull dir, no sempre ha de ser tot. El teatre no sempre ha de ser tot perfecte perquè tingui un cos més elevat que el cinema. Exacte. Que tenim la costa de diomes que ens ha costat l'entrada, 20 euros, per dir alguna cosa, ja ha de ser bo. No, és ja teatre dolent. I la Rosa, que veu molt de teatre, la vegada s'ha carregat obres i això que hem de fer. Ahir ens ho regalàvem a entrar al teatre. Ah, sí? Perquè fa 25 anys que ens va fer l'ou. Ah, va, va, va, va, va, va, va, va. Ah, doncs mira, que bé. Doncs hi hauria cua, no? Estaria tot. Estaria apatat, clar. Tot el que s'ha regalat... Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé, fantàstic. Vinga. Bueno, Rosa, abans d'agafar-li la Tarragona... Costa del micro, tu... Un segon, un segon. Mira què et posa. A veure, a veure. És molt difícil, eh?, que t'estic posant. És una banda sonora d'una pel·lícula molt famosa. Molt bé. Molt famosa, que té a veure amb l'antiga Roma. Ah, Gorano. Un senyor que a les dones... Bueno, a part de les dones diuen que està molt bo. El Giovanni. No. Estic superdespistada, jo ara. La música és preciosa. Ah, Gladiador. Ah, i vaja. És una banda sonora meravellosa. No és molt macal, però és preciosa. Un tracte, una mica, amb dificultat. Últimament, primer que s'ha deixat moltíssim, és un tractament de mengràs. No vol dir res, eh? És un home que tenia... Gladiador és un home perfectament amb un físic espectacular. I amb una manera d'actuar molt determinada. Però sí que ara fa papers com molt sempre, de persona molt... Dulta i barat. És aquesta idea, no? Però també és una altra manera de treballar. A mi també li passa el mateix com el Gerard de Perdier. Que té una altra fila, una altra manera de fer, però sempre donen els papers una miqueta com de persona trasnuchada. Vull dir, és aquesta cosa. Però també una miqueta a l'especte, no? Això és el que li passarà a Mordensen, eh? Sí, bueno, però imagino que... Aquest s'aprimarà, eh? No, però això és perquè vols dir que l'aparença física d'aquest últim paper... Però s'aprimarà, jo crec que s'aprimarà. Això es diu que la presidència és del guió, que va haver d'encreixar 20 quilos. Exacte, perquè va fer veure que era una miqueta deixant. I era molt rotó, molt... Quan va fer Escobar, Pablo Escobar... Pablo es deia que es va posar també com un torret. Estàvem amb una panxa i tal. I aquest tio s'ha aprimat. Jo no sé quan em treia prèvies, ja estava aprim. Això són exigències del guió, on diu la Rosa, no? Els hi proposen. Sí, sí, sí. Clar, i això és un bon senyal, no? Que encara estan bé i que estan fent papers... S'ha adaptat molt bé amb ells. Amb aquesta música de Gladiator... Vinga, doncs anem a la tarragona. Evoca a los circos romanos. Anem a parlar de Tarragona. Anem a fer un viatge en el temps a la tarragona romana. A més, ara hi ha una aplicació que es diu Imagine. És una aplicació que... És bo que te la pots posar al mòbil. I és... Gràficament com... Et ensenyen com seria... Bueno, com és ara? El moment actual, la que ja visita que estàs fent. Però ja sigui tarragona, o la ciutat que estiguis visitant. I llavors, com és? O com seria a l'època? L'interessant això. És una aplicació xisco que a tu t'interessarà. Imagina't. És molt xulo, eh? Un dels guies que ens va explicar tota la part romana... Portava a la tablet. Llavors res feies així, amb el... Que guai. Amb el dit, tu passaves. Com qui fa 16 hologrames aquell. Els hologrames que tu passes i el veus d'una manera. I si el tornes a passar, és bé d'una altra. Doncs així és molt xulo, perquè tota la part del foró romà, no? Això és molt xulo, perquè clar, a l'època romana... Era una esplanada enorme, impressionant. No me'n recordo quines dimensions. On t'estava... Clar, és que era capital imperial. I tenia... On t'estava el Temple d'August. I tota la part d'administració romana, no? Exacte. A més a més hi havia tots els jardins, hi havia tot el circ. Que el circ era únic i exclusivament per fer carreres o curses d'acaballs. Res més, eh? Sí, molt. Molts de nosaltres tenim una miqueta de barreja. El circ només es feien les carreres d'acaballs. Sí. Que depèn si eren de dos caballs... Vigrid... vigrid... Sí, té un nom, sí. Jo sé que si són quatre són quàdrigues. Si són tres, trígrades d'aquesta sedat i dos... Vigrid. Però té un nom més complet d'en Vigisara. Ja vols explicar el tema que no qualsevol es dedicava a fer carreres o curses d'acaballs. A més, havies de tenir uns diners també per tenir caballs. O eres tu el corredor. I llavors hi havia un sponsor o una persona... un patrícia d'aquests que tenia molts diners, que llavors podien partir a tenir... Doncs això... Corredors, no? Que ara seria la fórmula U? Doncs això amb caballs, no? A les dimensiós enormes, qui cabien? No sé si ens van explicar... No, 2.000 persones, no? No sé, 15.000 persones, qui cabien allà. Vull dir, un dels més grans que es van construir durant l'imperi rumà. Tarragones van construir el Tegla a segle III abans de Crist. Bueno, arrel de les segones guerres púniques i tot això. I, a més, ha acabat de dir-ho del circ, que no ens en recordem, que jo deia que hi havia 15.000 persones. Clar, això vol dir que tothom podia anar al circ. Ahà. A l'agència la tenies, al poble, si la tenies s'ha entretingut. I, a més, també li donaves... Sabeu l'expressió que hi ha de pa i circ? Sí. Pa i circ. Pa i circ, eh? Doncs això funcionava així. A la gent no t'he tingut, que no poséssim la sapesa, a veure què feien els rics. En aquesta època estava superat, allò, de matar els cristians... És veritat que la gent que tenia necessitat o que no tenia per menjar, doncs l'estat se'n carregava, també, de donar al mínim de menjar. Llavors això sí que es va posar a la base, també, de l'imperi rumà, de la mica de cuidar la gent, també, que la gent no se'n morís per... de gana allà, al cas que res. I tot allà es permet amb un comentari i ara segueixes. És el que dius del pa i circ, seria el tema de l'òtium i el negòtium. Mira el concepte de la paraula, oci i negoci. És a dir, primer en la feina, negocio, i la negació de l'oci, i després a l'oci, ótium. I això és una cosa que tenia molt clar els romans. Sí, sí, simplement és això. El mateix que has dit, però amb aquest concepte, que és el concepte que s'utilitza a l'època, primer treballa després l'oci i llavors, a l'estat, per tenir contenta la gent que no s'ha de rebel·ler, i no s'haig d'acredir, és a dir, els tenia bastant... Perquè existia l'esclavatge, per exemple. Exacte, però canvia si donaven aquests espectacles. Hi ha una diferència de vida, de la manera de viure, dels patrissis que tenien diners o que estaven governant de ciutat, de la gent que... o era una classe humil o eren fins i totes claus. Com mantens un sistema d'esclavatge, no? Sí, sí, sí. I que ningú s'aixequi. Exacte, aquí després l'entrada del cristianisme havia de ser això també. Sí senyora. De les arrels del sistema romà, no? Exacte, exacte. En canvi, sí que hi ha una cosa molt bona, eh? Sí. Que ens van explicar que hi ha sí que... com es diu, sí que supervisàvem molt les comptes públics, i no podies fer, com a empleat públic, o com a governant, no podies fer malversament de fons públics. Andà. I si ho feies, això estava penat en pera de mort, pràcticament. Ostres. Igual que ara. Igualito! Igualito que avui dia. Hem de reivindicar el foró romà, no? Clar que sí. El lliuris romà, no? Molt bé, molt bé. Home, que ja està bé. Bé, doncs això. Què més? De fet, els suristes de la ciutat de Tarragó no és ben bé romana, ja existia abans, amb la lliuritat. El topònim Tarragó, de fet, és hiber. Hiber, sí. Hiber. Hi ha, a les muralles romanes, per exemple, veus que moltes de les pedres, els carrers que n'hi han, primer hi ha unes de més grosses, que es desgastarà més fàcilment, com es diu, de poroses, i després hi ha les pedres, en planes i carrers, que venen de la padrera del Mèdol, que està molt a prop, també, també es pot visitar. I veus que hi ha unes marques de capedrers, que era molt típic. Però no són marques, no són de l'alfabet romà, són de l'alfabet ièric. Sí, són picapeders, això vol dir que sí que van conviure, amb molta facilitat i amb molta... Harmonia. Harmonia i enteniment, les dos religiosos, sí que va ser una imposició clara, les romans van arribar, les van apropiar, però la colònia que hi havia d'hiverns, van conviure bé. Llavors van començar a construir tota la ciutat de l'estil romà, amb l'equeducte, que després també es pot fer la visita a l'equeducte, per portar l'aigua a la ciutat, per a la ciutat d'aigua potable, que no fos de salada. I després també, per exemple, l'amfitheatre, que es va construir amb molt a prop de la platja, pràcticament està res a pocs metres de la platja, que és on sí que es feien ja tota la resta d'activitats lúdiques. La lluita ja de Gladiadors, amb totes les besties que podem imaginar, la pregrària d'imperi romà era tan grària i tan extens, que arribava a África, que portaven totes les bestioles, que ara a les pel·lícules veiem que és això i més, encara. Era, teníem una fan molt gran per la... I s'havien molt de matar gent, s'havien moltes maneres. Us va comentar si feien lluites de baixells, també dins? Això no es va explicar. No sé si es donava el cas concret, és que ja sabem que hi ha llocs que siga estrella. De baixells no és tan gran, però no és tan gran. S'omplia d'aigua, és com una mena de piscina, i llavors no baixis grans, com valers, per fer com enfrontaments de dos baixells no més petits. Es van dir que els construien a prop de la platja, que és més fàcil, per poder portar totes les matèries que es necessitaven per construir-ho, des de la mena de ciment, no des de posar les pedres, l'arga massa aquella, la doble, tot el que necessitaven. I després, a l'hora de fer també les espectacles, hi havia una comunicació que venia des de la platja, des del mar, una comunicació que vull dir per poder entrar, i amb les portes que t'arribaven als subterrani, per deixar tota la carrega que portaves d'animals i de tot el que necessitaves, tota la parafernària per muntar els jocs. I per això era més pràctic per ells. Després ja també hi ha... Ja sabeu que està el teatre arrumat també, i jo què sé, és que tenen de tot. La muralla és una passada també, que es conserva encara força bé. És molt bé que hi hagués la muralla. La muralla és una cosa molt xula, també, de veure. I no sé què més... Hi ha l'anicròpolis, que era romana i tardorromana. Això es va descobrir, perquè van ser monsterreis que se volia construir una tabacalera, i mira, per on van començar a aparèixer tombes i més tombes, i a final resulta que van posar fescavacions, i n'hi ha 2.000 al menys, o potser fins i tot més. 2.000 entre braços. Sí, perquè hi havia un mossèn, no m'heig de apuntar el nom del mossèn, que es va dedicar a durar amb un metàmetre científic, a identificar-les totes. A més, ha fet tot el que era excavació d'una manera molt científica, molt ben estudiada, molt així, per passos, per passes. I està molt bé. És molt maco, el museu aquest de l'anicròpolis, perquè hi ha tota la part interior, el que t'explica tot el tema del món de la mort a l'imperi rumà, tota l'alculta de la mort que feien ells, amb la ceremonia, i així i tot, com una persona que falla. I tot el que necessitaven els ungüents i tot això, tot el ceremonial, i fins que la portaven a enterrar. I el banquet posterior, posterior i immediat, també, dels vius. I això és molt interessant, a més, totes les tipus de tombes. Tenien les tombes aquella forma així, com una mena de semicercle? No, d'aquelles no tantes. Hi havia de plom, per exemple, hi havia de marbra també, hi havia de pedra, després hi havia també de fusta, o de... amb teula. O escabes a terra i fiques allà al cos, amb el sudari que sigui, li posaves calç viva, i després a sobre li posaves ober i li posaves una llosa, així en plano, que és una teula, o si no així en plenvertent, així com una teula d'aixim de triangra. Però són senterraments més pobres, no? O també en amfores, que també eren les més econòmics, també en amfores, i és semienterrat allà a terra, i amb una enfora ja està, no? Clar, a mi d'aquest tenies més diners, ja tenies una fosa d'un taul d'aquells, o de de pedra, o de marbra, a més talladet, amb el teu nom, sí, tot amb escultures, hi ha un molt maco que es diu en el pedagog, que és un senyor que està allà, com d'una classe, si dius que tenen 3, com 3 de seples, que està explicant coses, no? O hi ha un altre que és el sacrifici d'Abrán, que és un personatge d'antictestament, sí, bíblic, i que ell estava disposat a cridar tant en Déu, defensava tant la seva fe cristiana, que va estar fins i tot disposat a sacrificar el seu propi fill, volia matar-lo, però deu aparèixer i el va aturar. És que el dibuixer està molt maco, a escultir-te la pedra, veus que l'Abrán té les passes i és xecada, i té una amada dalt que li para les passes, i té el fil allà que s'hi ha preparat allà el nen, i en canvi, li té allà l'anyei, el bé, perquè sacrifici el bé en comptes del seu fill. I és molt maco, ja sé que el cristianisme és llegir les imatges que estan esculpides o els capitells. Però això estem parlant llavors del segle IV-V, no? Perquè és paleo cristiano, paleo cristiano. Encara són rituals romans, perquè és imperi romà, però ja ha començat a aparèixer la religió cristiana, les creences cristianes i ja comencen a abrir. Al principi els enterraments són iguals, seguint la tradició també... Sí, sí, de l'enterrament. És molt interessant de veure, perquè hi ha una zona molt gran a l'aire lliure, que pots veure. I després tota la part interior, que no és molt extensa, però està molt bé, està molt ben explicat. També és amb un audiovisual que són 5 minuts, que veus tot el ritual també a l'hora de la mort i tal. Està molt interessant. Molt bé, fantàstic. I ja està, i després la catedral també va la pena molt, també la catedral... La catedral és molt peculiar, perquè... És preciosa, és gòtica. És preciosa, té unes rossasses magnífiques... Però et sorprenen les capelles, eh? I les capelles són una passada. Hi ha alguna barroca, també? Clar, aquí està la cosa, perquè la base és correctíssimament gòtica, tal com tu dius. I la missa també té un parell de 3 o 4 portes de lliure. Sí, sí, sí. Algú de neu clàssic, també té. Hi ha una porta, també, amb marbrerosa rosa, doncs és la que està al costat molt a prop de l'entrada i al claustre. El claustre és preciós. Sí, és maquíssim. Aquesta església, Tarragona, carrega-se la mentida, és el focus més important de Catalunya del reneixement català, no Barcelona, sinó Tarragona. Llavors allà va entrar i llavors els visbes, un que es deia Agustí i tal, i això va voler incloure el que serien les formes clàssiques per sobre de llogòtic. I llavors, si tu mires la catedral de Tarragona, tens tota la part gòtica, que és meravellosa, però llavors van creixent, com si fossin bolets als voltants, tota una sèrie de capelles, algunes de continguts reneixentistes, fetes per Jaume Amigo, em sembla que és operable, i unes de continguts barroques fetes per Josep de la Concepció, que són les millors capelles barroques que hi ha a Catalunya. És una autèntica meravella, jo. I és aquesta combinació que et xoca, veus el gòtic que ha arribat a tenir un gòtic Flamiger, fins i tot com tu dius bé, i algú veu altres capelles que dius, ostres. No em quadra, però et quadra per això, perquè resulta que ja és el punt de referència. Arribar per vaixell, totes les informacions, dels tractats d'italians, bueno, una sèrie de coses, no? Hi va haver una sèrie d'arquitectes que es van prestar als nomes d'escola del camp de Tarragona, que es deia en afeixó. Val molt la pena. És molt, és molt. Té molt de luxe aquí. Això sí que em vaig adonar, que després s'havien d'anar a incorporar en altres elements. Clar, és una incorporació. Però molt ben incorporats, molt ben incorporats. Al cor, aquesta vegada, i l'òrgan és... És bestial, senyora. L'òrgan és enorme i és preciós, també. Però us ho vam fer guiada, o amb aquest cas? No, aquí estava a ser lliure. Se diu menjar-me aquí, que com que obren. Després ja comencen a fer missa, entre que fan missa, no fan missa. Llavors tu pots estar mirant, i després el que us serveix, van poder entrar tranquil·lament. Però és el que vam dir, això val la pena, també, comentada. Perquè, clar, hi ha moltes coses que se t'escapen, segur. Clar, clar, clar. No, a veure, la qüestió és això, és que és molt gran. La catadral de Tarragona és... Són dues hores. Sí, sembla que no, però nosaltres ens hem quedat amb ganes de tornar-hi, per acabar de mirar de més coses. I tant, a més, per exemple, pot veure... Hi ha la visita, també, de modernisme, de la Tarragona modernista, també. Ahà, sí, és veritat, que tenen cosetes. Hi ha una altra visita que es fa a les nits, sobretot, al vespre, que és la Tarragona medieval. També, que de un i dues hores té moltes cosetes. Sí, la zona que està al voltant, hòspital de Santa Tecla. Jo no sé de les païs al voltant de la catadral, que és molt xulo. El que li diuen la part alta. Exacte, senyora. La façana és molt curiosa, també. La façana també té molta qualitat. Sembla que no, però totes aquelles escultures que hi ha allà, també tenen molt la gent. I ara, de Tarragona medieval, per què? Home, no s'havia apuntat gent, nosaltres, hòstia. Però, clar, després ja vam veure per què, perquè era Carnaval. I resulta que la ciutat de Tarragona fan un Carnaval sembla... Home, no com el de Tenerife, que és en plan allà super-exagerat, amb les vestits aquests. Però, de un i dues, eh? Allò s'estan currant molt les disfresses, o tenen gent que se les falla en plan professional. O sigui, tenen professional, que han si preparat les disfresses durant l'any. Allà és de nivell, jo, eh? Un espectacle impressionant, 3 hores de... Molt bé. De desfilada, ja, amb carrosse... Sí, sí, sí, això ho he fet per la via. Què va, no són les que veiem nosaltres per aquí, els pobles de la nostra comarca, que estan molt bé, i la gent s'ho curra molt, s'ho fa a casa, ja amb la maquina de cuisine de casa, i amb el cartolina o amb la goma Eva. Directament, no? Ah, sí, sí. No, no, a més, amb una estrella super-maca, no pensàvem que fos tan la celebració de Carnaval. Hi ha més molts dies, a més, de celebració. Doncs parlem una miqueta de cinema. Com que van tocar el melco de Mediterrània, ens hem de tornar. S'ha d'anar a tocar fer-ho. I després anar al Serraju, també, a menjar una miqueta. Una rosset. Un altre dia, ja estem... Sí, ja fem una cosa. Bé, doncs parlem una mica de cinema, jo faré una mica de vistos peligues, però les comentaré, per sobre, no farem res de profunditat. Bàsicament, i acabarem amb memòries d'Àfrica, bàsicament perquè, bueno, la pel·lícula... Ja us posaré la cançoneta, jo crec que la trobarem. Ja us ho posaré, sí, sí. Hi ha una cançó que la posarem, també, un trosset, que jo sé que la Rosa crec que l'hi agrada molt, però que també la posarem, que és el final d'Ola de Crímen, és que ara l'ha comentat. Però prèviament pararem de Cadàver. És una pel·lícula de por. De tant en com m'hauràs explicat, de por, com els llibres frills que jo hi eixo. I és una pel·lícula senzilleta, però atenció, és d'un senyor que és belga, i aquests senyors són belges, es diu Driedrich von Roigen. Aquestes criatures s'acostumen a ser molt fredes i molt distants. I llavors fan un cinema una miqueta d'aquella manera. Però clar, és el que passa. És un senyor que s'ha contractat a Estats Units, per tant ja l'hem liat part. Cadàver o la possessió de Hannah Grace. I llavors estem parlant de possessions. Ja la cosa està difícil. Una noia que és policia, resulta que expia els seus a la seva rada, policia, que això és molt típic dels americans, treballant amb un dipòsit de cadàvers, amb un amor que a les nits. Ella sola, ella controla el cotarro, perquè la nit ningú vol treballar, llavors jo poso en carregó perquè hi ha aquesta manera, creu que bon, espero una sèrie de coses, etcètera, etcètera, etcètera. Té capacitats, perquè és una noia que és tan bé forense, tot el rotllo, i llavors entra una criatura. Una criatura que hem vist prèviament el que havia passat, que ja havia perdut un exorcisme, i a partir d'aquí, aquesta criatura, doncs quan arriba, amb un estat bastant lamentable, comencen a passar coses al voltant d'això. Això ho explicarà, eh? No, no, no, no, no estic explicant res. Si ja més o menys ens posem en situació. Clar, i a partir d'aquí, clar, com aquesta persona, resulta que és una persona que és una no-morta, ens entenem, no estem parlant d'un sombi, però a partir d'aquí, doncs tot això es va... va revifant-se a mesura que va matant gent, al seu aspecte, o d'això, no? I allò és una festa, al final, de vinga, munt, llavall, ara aquí, ara l'altre, i tal, no? Però que vols que et digui, m'ho vaig passar bé. Sí, sí, les coses que dius. Vaig a una pel·lícula d'aquestes de por... És un deteniment d'un dia per la nit, o un dia... Si t'agrada les pel·lícules de por i les pel·lícules de mica, clar, sospillos, eh? Allò que dius, ah, jo en surt. I després de buscar les claus de la ràdio, se me'n falta perquè li dic ola, i no em trobaves a ningú jo. Clar, clar, clar. No és veritat, està com home, amb el mòbil, no? Però quan està a casa seu, allà a veure. Clar, clar, que va xapar l'encarme. Perquè sap que tot és a Sant Dira, tot és allà a la pantalla. Jo veig pel·lícules de por les fosces, o les llums, i em quedo allà. Llavors, clar, llavors, me la van fotent, allò, pam. No, però està bé, està bé. És una cosa divertida, mira. Hi ha coses que... No, però tant, quan em fa gràcia. I què més passa? Llavors, no ja està, no ho explico més. No passen més coses, però no ho explicaré perquè és una pel·lícula. Ho he deixat provocar. Jo, és adiós, el carnaval d'arriba i abajo, no? Però està molt bé amb ambientada, perquè és un espai terriblement l'ugobre, amb que quan és tot així ple de... de formigó, i llavors, quan ella va passant per a les diverses sales, les llums es van ensenent, allò que et persegueix. Allò que et persegueix dels hotels, que et persegueix de llum i tal. Però a vegades no funcionen bé. Llavors, clar, les... Aquest element de que faci aquests sutrecs, aquests cops, llavors, apareixen imatges intermitents, que es van movent, no? Hi ha una imatge que està lluny de cop i volta al davant, no? I et fot uns bots i tal. Està ben fet, però és una cosa que hi ha una mica trilladet. Aquella de la gent que està al cinema de Povo Pots, ja hem vist moltes vegades. Però que tu has passat. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé, molt bé. Camí de registre. Petra, me'n vaig una cosa molt sèrie. Jaime Rosales, què hem de dir? Tiro en la cabeza, la soledad... És brutal, el que fa aquest home. Aquest barquet barceloní que agafa la càmera, i a partir d'aquí comença a morre la càmera de la seva manera. És molt particular, amb el seu llenguatge. Petra és una pel·lícula d'en Bárbara Lenny, Àlex Brendemund, Marissa Paredes, i el Joan Botei. I també surt un altre, la me'n recordo ara. Que també és conegut, però fa molt secundari. És molt curiós, perquè la pel·lícula gran part, a la meitat d'ella, està parlada en català. És que es parla en català. Si està en roda de Catalunya, en presupòs de TV espanyola, TV3 i tot això, però sembla ser que, finalment, Petra, em sembla que amb les denominades gaudir. No sé per quin món em sona, o potser alguna cosa puntual. No l'acordo. Sí, sí, sí, perquè jo crec que, en comparació amb les altres, que estaven bé, les que es van presentar aquí, les instàncies, per exemple, és una pel·lícula magnífica, i molt correcte, però aquesta, a mi em va sorprendre perquè aquest home sempre et sorprèn. De la seva manera, el seu llenguatge cinematogràfic, és un llenguatge com a mínim diferent, el que nosaltres estem acostumats a veure. La trama és molt senzilla, inicialment, i no vull dir la troca. És a dir, és un espai a la Catalunya Ferèstec, en el que hi ha un gran artista que es diu Jaume, en aquest cas, que a mi, per la manera de que fa les escultures i tot això, no és el Jaume Plensa, que és el gran escultor últimament, però, bueno, podria tenir una semblança, però no, perquè, si no, si fos així aquest bon home, us t'hauràs deixat anar. I llavors, aquest senyor està casat amb la Marissa Paredes. Elles que ja no parlen, és que te n'ho parlen, i a partir d'aquí arriba una noia, que és el Barbara Lenny, allà, perquè és artista, pinta. També fa una pintura molt peculiar, pinta d'una manera bastant realista, però de cop i volta, quan acaba de fer la pintura realista, agafa un pinzell i es borra tot gran part de la seva obra, deixant troços de la realitat i queda com una mena d'esborrany, una mena de cosa abstracta, però, a la vegada, feia una cosa molt curiosa. I llavors, és al voltant d'aquest artista, que, ostres, persona més dolenta, parla en clar, perquè és que al minut número 3 ja ho saps, que dius que és desgraciat, no? Com juga, com es creu el que es creu, una persona que no empatitza, té una empatia mínima, una sinceritat abrumadora, que fa tant de mal que al voltant comencen a passar coses, però coses que sembla que no passi res. Vull dir, amb una càmera lenta, una càmera prezosa, és la paraula correcta. D'endulota. Sí, és allò que dius, pum, no? Vull dir, surt des d'un passadís, estan passant coses, no acaba de sortir de càmera, que surti a la càmera, i quan surt la càmera dius, s'han d'enfocar cap allà, se'n va cap a la finestra, i te'n foca el cap vespre, la mare que et va parir. I llavors, te'n vas cap a la dreta, i llavors ves que està passant la sena i passa de llarg, i llavors se'n va cap a l'altra. Però vas sentint tot el que va passant. Però la vegada és un punt de... Jo crec que ha de diferència a l'hora d'explicar, que sí, que hi ha moments que la càmera es fixa, que t'està parlant de coses, i que hi ha... Però com, què veu, fa? Què ve passant coses? I de cop i volta dius, realment ha fet això? Com no estàs veient? Realment ha fet això, aquesta persona? Et treu el dubte, no? Exacte. Triga un minut en m'arribar, fins al moment, en què et presenta el que ha fet. I ja et dic, i amb això ho dic tot, i ja no dic res més, això és porto racó. Ja està, ja no... Si hi ha gent que sap com funciona aquest món, ja entendrà el que és, i la gent que no, no. És a dir, la pel·lícula es converteix en una cosa dura. Dura i bastant crua. I hi ha tot unes vinculacions entre Barbaraleni... És a dir, l'artista i la dona, però també la Barbaraleni que es casa amb el fill, i ja veurem, totalment familiar, que no vull dir coses, perquè si dic coses, destrosso la pel·lícula, perquè aquí hi ha unes interrelacions, sembla ser familiars o no, amoroses o no, amb el que generen unes situacions límits, absolutament, molt tristes, algunes d'elles, i altres, però amb una serietat, amb una escarp, diria la paraula correcta. És molt escarp. El senyor Jaime Rosales, quan vol. Per això dic que és potent. I per últim, i per acabar ràpid, i ara parlem d'emòries d'Àfrica, aquesta mala carrera, en dos minuts, encara faltan dos minuts. És Hola de Crímenes, de Gràcia Crejeta. És una directora que a mi em sembla molt gràcia, que considero que és una bona directora. Era de les boles de Villar, de Villar francès. Tu m'ha recordat coses... No és de Crejeta. Sí, sí, sí, sí, era jo, sí. Ha fet coses més profundes. Això és una comèdia, millor dit, és una comediota. De coma idiota, perquè és molt idiota la comèdia. És molt tonta, absolutament ho sento. Perquè és una història, Maribel Verdu, bàsicament, que el que fa és, per això és el minut número 1, es produeix la mort d'una persona al seu voltant, i com amagar, no com amagar aquesta mort, com intentar que no sigui una altra persona... Ella no la mata, mata una altra persona, que ella no vol que ho sàpigui, i llavors ella es fa càrrec de la situació, i es crea tota una mena de comèdia al voltant d'això. Bueno, hi ha uns secundaris magnífics. Està el Javier Càmera, que és el cap allà que escolta la confesió, que això és boníssim, pobret meu, que està adesquiciat. Tenim en Toni Recines, per allà donant voltes. Tenim a Raul Arevalo, que fa un paper molt curiós, molt tonto. Està, a part de la meva verdu, que sempre està magnífica, que faci el que faci, aquesta criatura és veritat, toca molt bé. A part, aquesta noia es deu conservar en formol, perquè t'ho juro, per Déu. És que està igual que fa 20 anys, és a dir, de debò. És com el Javier Hurtado, no? Sí, com el Jordi Hurtado. El Jordi Hurtado, que es va anar a meva, no és canviat amb 20 anys. Doncs igual, eh, de debò. I, a banda d'això, em sembla senzilla. Està molt... És molt... No sé, t'imagines el que passarà. No vull anar més enllà. Ho veus a venir. La única cosa bona, realment, de la pel·lícula, és que, al final de la pel·lícula, són aquesta cançó. Que segur que la Rosa la coneixerà. Que es diu Sass i Javier. Ah, sí? Aquesta cançó és molt coneguda. És una cançó preciosa. Que la posem un minutet. Ai, que sí, no? L'ici! La jove, l'amor, la joia, de l'avant humeur. Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur. Moi, je veux crever la main sur le coeur. Allons, enfants, découvrir ma liberté. Doncs, bueno, sincerament, és el millor de la pel·lícula. Haureu sigut molt dolent. Sabeu què és, Sass, que canta algunes cançons, cert, quan es canta en Fando, que ets obletes, doncs, amb el Pablo Alborant cantant. Ah, molt bé. Pablo Alborant, de fet, és de família francesa. Ah, molt bé, molt bé, fantàstic. Sí, sí, sí, sí, genial. I canta cantant en francesa, o ja també, en francesa, ell també en veia, sí. Clar que sí. Molt bé, molt bé. 3 minuts, amores d'Àfrica. 3 minuts ens queden? Perdó, perdó, no, 6 minuts, perdó. M'ha fet un sal aquí. Bueno, parleu que jo es buscaré una cançó. Vinga, a veure què trobes per aquí. És una pel·lícula, és que la van tornar a fer per la tele, i ja feia molts anys que l'havia vist, m'havia agradat molt. I m'he portat una sorpresa molt agradable, que encara m'agrada, encara m'agrada molt. És una història d'amor, sí, però d'amor cap a moltes coses, cap a la vida, és l'amor d'ella de la... Ah, i ara com es diu la protagonista, ens hem anat a tornar una mica del cap. És d'ella cap a la vida, amor, cap a la vida, cap a la lluitar, sortir cap endavant, ballat, per tu mateixa, amor romàntic, també, perquè s'amora abogament, també, del Roberto, com o no. Podria ser d'una altra manera. Un altre esperit lliure, ell, també, però són, sí, que és inconfundible. És que està amb maco, això. John Barry. És una meravella, aquesta banda sonora. A l'auditori com fan bandes sonores, normalment també posen aquestes. Estan preten aquestes. És que si s'ha d'areixer... John Barry. Doncs sí, però si aquí ja et veu la... ideal, ideal, de la llibertat. Crec que és una pel·lícula... Bàsicament és la llibertat de la persona, de la soroma. Sigui on sigui. Ja siguin els anglesos, alemanys, danesos, que estaven allà a Àfrica, conquistant... que dança, que dança, apropiant-se d'Àfrica. O també de la llibertat dels propis indígenes. Perquè això és molt bé, que ja els defensa totalment, els respecta i els defensa. Aquesta gent ha de tenir la seva terra. I estan treballant per nosaltres, però estan treballant com a treballadors. No els tenim com a claus. La figura del Robert Dreyford, o d'aquest Dennis, o com es diu, és una persona que viu en perfecte comunió amb la natura. També amb perfecte, no ho sé, però que viu molta amb la natura. No ve a explotar perquè sí, sinó a conviure. Diu que la part que jo necessiti per poder viure, i ja està. I la resta ho deixes. A viure i conviure. Exacte, a viure i conviure. I per això aquestes jugues persones s'entenen i al final posen amora, perquè són de la mateixa manera de ser. Ella després es vol deixar portar una mica més, però una mica més clàssic, potser, perquè té necessitat de tenir una persona per ella. A més, ja ho diuen, si ho confes així. Però ell no, ell és molt congruent i molt conseqüent amb la manera que ell té de ser lliure. Diu que estimo igualment. Sí que se l'estima molt, no la vol deixar marxar, quan ella ja... Aquí està la gràcia, també, de que no ha de ser un final feliç. No té per què ser feliç. Així és com realment es valora la experiència. Jo crec que sí, com ho veus. És el que té més vol a pel·lícula aquesta. Sí, no els condiciona l'estima. Que no és un japient d'aquests que dius... Ja bastant ja s'han sucrat després. Que es casen i venguen, no? I a mi ella és supercontenta de tota l'experiència que ha viscut África, no? Des del poder haver etxecat aquella... La granja ja es pensava que anava a muntar una granja de vacas, pobra. I al final és una granja, una plantació de cafè, el seu... el Klaus von Haus en aquest. El Klaus Maria Brandauer. Sí, aquest és molt bo, aquest senyor. També en l'època dels pel·lícolons, una mica amb una línia més així. Els personatges estan molt ben ambientades en l'època dels principis del segle XIX. Sostres, estan reproduint allà a África tota aquesta gent, aquests anglesos, aquests alemens europeus, estan reproduint la seva mateixa manera de viure aquí, allà, en el continent africà. És una colonització. Els seus mobles, els criats que portin guants a les mans, ara la serviran menjant, hosti. Això és meravellós, eh? La cristalleria també, és a dir, és que se'n van de safari, i no porten un pigment normal i corrents, jo què dius, porten l'alcistella. No, no, porten... Amb els sangüits? No, no, no. Ells porten la taula amb la cristalleria. Sí, sí, sí. S'ha de tenir un nivell, s'ha de demostrar i... I no es trenca res, eh? Clar, que sí, que sí. És brutal, la banda sonora d'aquest home. Aquest so, és que aquestes notes, és que no és gens complicat, això. A vegades, a vegades ha de fer una gran història, no? És que són quatre notes ben enllaçades, amb una cadència que és brutal, i és que què ve queda? T'imagines perfectament l'Àfrica, davant d'aquella catarata o davant d'un fos, que és molt mallós, això. Veus també una cosa que és molt maca, que m'ha quedat l'atenció, i, des de llavors, que la continuï tenint com una de les... consideren com una de les meves pel·lícules favorites. Sí. L'evolució també del temps, amb l'aparició de diferents millores, o invents, perquè són millores vegades, o invents, no? Perquè veus com arriben al principi i arriben un tren, d'acord? I la venen a buscar, doncs, amb un cotxe de cavalls, no? En canvi, després, ja quan va passar la pel·lícula, ja hi ha els cotxes, quan hi ha d'anar a Europa, perquè es posa malalta, on es posa malalta el marití, com en aquella malaltia. Sí, feliç. I veus que després hi ha el cotxe allà de mecànic, després veus també com a l'aeroplà, que també hi ha l'aeroplà, el gramòfon, veus? Es van veient una miqueta tal com estava evolucionant, que a Europa també hi ha els invents, i les comoditats, no per viure? Una pel·lícula que jo la vaig preocupar també no fa gaire, i han vellit molt bé aquesta pel·lícula. És la sort, és una pel·lícula. És la reivindicació del respecte, del respecte cap als altres, cap a África, igual que feia el principi to amb l'Antoine de Chine Superri, o el cor de les tenebres també, que és això, aquestes núveles, aquestes obres que reconeixen. Fantàstic, hem acabat amb un superclassicote d'aquesta altra vida, i res, doncs ens provem la setmana que ve, sense oblidar-nos. Cal que et preocupis per música. No, no, no, bueno, espera, espera. Ara ja aquí, a veure quant dura això. A veure quant dura, el que dura, això de què diem. Totes la tècnica moderna. Que vagi molt bé de mà a la manifestació de les dones. Vinga, gràcies, tot el dia. Fins ara. Adéu. Gràcies.
