M'he vingut un dissabte més al Babilònia, avui estem aprovant número 17, i avui seran una de les pròvies que tenim en aquest cas, una tenim l'altona i l'altra amb qüestions personals, estem amb el David, bona tarda, que tal com estem. I el Joma que vindrà re en qüestions minutets, perquè és que el que diem, la vida s'escomplica, i ja ho hem fet més grans, tenim més coses que fer. Avis explotats. Avis explotats, directament, molt bé. Avui tenim un programa bastant ple, parlarem de literatura, una mica de l'art, però aplicat en aquest cas el que seria un viatge, una mena d'assignatura universitària, on es va poder aprofundir una sèrie de qüestions, que comentarem després. Quina sort. Sí, és allò que tenen quan son es permeten el petit luxe. No toca la loteria, però mira, un premi d'una espècie. Exacte, parlarem de florentia, aquella gent que no ha imaginat que realment és recomanable agrair un cop a la vida per veure l'experiència de veure el David de Michelangelo com a mínim amb l'espai, però el David anirà. Però que allò meu. Home, espero que un any sí, sincerament. Home, bueno, he estat a Itàlia, però la part nord. Venècia, Milen, la part de dalt. Però em falta la part més grossa. Sí, la part del mig, que seria de Toscana i la paraquesta. Però bé, és un viatge totalment assequible per al tema de vols, i és econòmic. I fins i tot a l'estallà, doncs pots estar molt bé i tenen en compte de com estem en temes de crisi, es pot menjar bé de preu i de forma raonable. Dèiem que el David abans ens farà una explicació sobre les lleis de la frontera, l'últim llibre de Javier Cercas, i també parlarem de cinema, com no, amb el Django de Sant Cadenat, parlarem del Coriolanus, del Ralph Fiennes i del Dret, del Huet Dret. I també el que el Jaume ens aporti, perquè ja sabem que es veu 50.000 coses. Sort d'estar jubilat. Exacte, això. I també tindrem de fons a la Whitney Houston, perquè fa quatre dies que fa un any que va morir ja la Whitney Houston. Per això l'altre ja vam reposar el guarda espalda. Doncs sí, quina cadena era, si era la Paramount o la Sexta Tres, una d'aquestes? Doncs la tindrem de fons. Jo crec que una de les millors cantants de música negra de sol, però amb aquest cas de sediccions se la van portar parant davant, i la vida loca, i és el que diem, s'ha de controlar. Com molts altres cantants, no sé, perquè aquest Grammy té un cúlul. Sí, sí, sí. I tant, és que des dels anys 60, des de Jim Morrison, passant a part de los Michael Jackson. Potser aquella generació va ser la més salvatge, no? Sí, sí, aquella època. Uns quants, eh? Uns quants llargs. Sí, sí. I també, com es deia aquella, la que anava sempre borratxant. Jo deia nom, no? No, però dels anys 60, la generació clínica. La generació clínica, exacte. No sortirà el nom i tal, no Bob Marley, vull dir és que va haver una època i va morir de càncer. No, sí, sí, però es veu que també la part prèvia, no vull dir que una cosa comporti l'altra, però es veu que la vida que es va fer abans era no en absolut. Es prenia la haxpinovaja, sí que li ha. Sí, però també penso a vegades que tota la música era producte de tot aquestes al·lucinacions i de totes aquestes intoxicacions que es ficaven al cos. Exacte, exacte. Jo crec que haguessin sigut persones sòbries, no haguessin component la mobilitat. Serien, serien, Jimi Hendrix és un altre exemple, no? Jimi Hendrix també va ser un altre personatge que se'n va anar d'un col·locon bestial, encara que deien que realment el que dius tu, no? Vull dir, la seva inspiració provenia justament de l'LCD i d'altres drogues, no? Sí, o... I aquella manera de tocar la guitarra d'aquella manera. Jim Morrison, no? Ens buidava l'ampolleta de Bourbon allà al escenari abans de començar. I tant. Què dius? Vale. És una experiència. Allà que parlem de viatges una mica després, el fet d'anar al cementiri de Pierre Lachès a París, al cementiri on t'està Jim Morrison, i jo vaig poder anar un parell de vegades perquè vaig... Per què s'ha enterrat allà, perquè és a Morilla? Va morir a París. Va morir a París per... Imagino com li va tocar una de les esgires i va caure, no? I està en una tomba molt, molt, molt petita. Vull dir, no és gens espectacular, hi ha una lápida, però sempre hi ha gent al voltant, és curiós, perquè jo dos cops que vaig anar... També hi ha gent per allà, no? Sí, sí. A més, hi ha un policia, hi ha un poli, per allà al voltant, controlant el cotarro perquè sempre hi ha gent, va ben allà al costat, roqueros i tal, ja li veus la fila, roqueros transnotsats, no? 40 o 50 anys. Barres blanques, no? Sí, sí. Allà amb la cervesa, no? Amb el Jim Morrison fent-se una birra, no? I clar, i és curiós, no? Però bé, és una mica dins l'emitificació dels ídols, no? I de l'espai del Sant Arrament, que això, evidentment, es podia fer tot un estudi, no? Molt bé. Doncs, bé, David, comencem a parlar de les lleis de la frontera. Avança-lo de mà al Jaume. Ui, ui, ha arribat un senyor, aquí, un senyor, aquí el tenim. Hola, Jaume, què? Ja pots parlar? Sí. Directament, ja arribes i t'enxufem aquí. Ja estic. Bona tarda a tothom, eh? Bona tarda, Jaume. Doncs anava a parlar jo de les lleis de la frontera, un llibre del senyor Javier Cercas, que he tingut el gust de llegir-me ara. Amb molt de gust pel que veig. Sí, sí, sí, però bé, el vaig enganxar així de resquillada i perquè acabava de llegir-me Victus, no, l'últim de Joc de Trons, i aquest va dir, va, vinga, va, enganxem aquest. I molt bé, em vas sorprendre, m'enganxa ja les primeres pàgines, és que els llibres o t'enganxen o no. Doncs ara n'he deixat dos perquè no m'han enganxat massa. Sí, el Victus també. Sí, el Victus, sí, m'enganxa molt. I aquest, i aquest de les lleis de la frontera, m'han enganxat seguida. Potser perquè era una temàtica que no m'havia llegit mai res, no? Ja que va, que segurament és que vaig ser una mica per altra manera. Les lleis de la frontera, molt fàcil. Parla de l'època, bé, dels kinkis, dels anys 70, 80. Ah, dels kinkis, sí, sí, sí, sí, sí. Ah, guai, guai, guai, això és molt amic. De l'inici de tota la delinqüència juvenil mediàtica, que va iniciar-se aquella època, no, amb personatges en aquella època reals, com era el vaquilla, i, bé, aquest va ser, diguem-ne, així, l'icon, no? Sí, sí, l'icon de la època, no? Totalment, sí, sí. El que va, el qual va convergir... El Toureté. Però això era un personatge... Personatge diferent, no? Era un personatge de cinematogràfic, perquè el protagonista era un delinqüent i va seguir sent delinqüent després d'haver fet les pel·lícules, no? Sí. Però el vaquilla, no, el vaquilla, no el vaquilla. I aquest no va fer cap pel·lícula, aquest era... era un líder. El protagonista... bueno, el protagonista no és el... és un delinqüent, però no és un del... o sigui, un dels protagonistes, perdó, és un que li anomenen el mot Zarco. Zarco. Zarco. I aquest és el trasumto del vaquilla, diguem-ne, així, d'alguna manera, no? I tota la situació és ambientada a la Girona dels anys 70, 80. Finals del 70, principis dels 80. És peculiar que siguis Girona, no? Seria més habitual, potser a Barcelona, algun barri més marfinal... Ja, però si penses bé, és la ciutat que el Javier Cercas es coneix la mar de bé. Vale. Perquè si et fiques el soldat de Salamina també passa allà, Girona. D'acord, cert. Senyor. I suposo, no ho sé, eh, ho ignoro, que no va estar aliena, doncs, aquests brots de delinqüència juvenil que van començar al final del 70, no? La trama narra l'incorporació d'un noi de classe mitjana sense motius per ser delinqüent, bueno, sense motius a parens de ser delinqüent, que es fica a poc a poc o es fica durant un estiu a la banda d'aquest líder, diguem-ho així, futur líder delinqüent, no? Perquè aquella època encara, quan t'ho presenta, encara és un delinqüent de barriada, no? I, mica en mica, doncs, va agafant volada i les seves, diguem-ho així, no dir-ne dintre amal·liadures, perquè ja som amal·liadures. No amal·liades més enllà, no? Doncs ja agafen cert resoldó mediàtic, no? Les seves accions. Les seves accions, sí, no, mai, oi, atracaments, ja. Lo qual, el cas és que van ser gent molt, o sigui, el tren característic que, sobretot el autor, jo crec que vol destacar, és que van ser personatges que van aprofitar-se molt bé, molt bé, d'un buit, d'un buit que no existia en aquell món, en el món de la delinqüència, van saber innovar en el món delictiu, o sigui, atracar bancs, no s'atracava bancs, aquella època, si s'atracava era de manera molt rara, ells ho van fer de manera sistemàtica, no? I aportant elements nous, molt dinàmics, que en aquella època no s'estiraven, com venir en cotxe, sortir pit, robar cotxes, només expressament per roballó, o sigui, la policia es va veure una mica sotada per aquests nous mètodes de delinqüí, no? De delinqüí. La llibra plonga, no només, en l'època delictiva, que és a primera part, sinó després algun dels personatges segueix la seva vida, no l'explico per què, sinó que l'espera també l'altre. Sí, sí, sí, sí. Però, bàsicament, és com el personatge aquest, el farco, segueix en paral·lel el que el vaquilla va seguir, d'alguna manera. No recordo, ara, com va acabar el vaquilla, suposo que va morir d'alguna malaltia o algun producte de la vivència de l'època. Jo tampoc recordo. No m'ho he mirat, eh? Jo sí que recordo que hi havia una exposició de Barcelona al CCCB, que eren los kinkis de los años 80, que va estar molt bé que hi ha exposició tot seguitit, no? I clar, per remandar tota aquesta... No, no, els joventes personatges reals, no, no els personatges... Sí, sí, clar, clar. Encara que també de les pel·lícules, eh? Hi havia un munt d'espais tancats en pel·lícules, d'en l'aquell met, el Torete, perros callejeros 1, 2, 3, 4, trams en què hi havia, no vi. Creus que això és el que dius tu, no? I és un palió de molt... I hi havia una altra, que sí, el Pico, perquè sí que no era tan de l'esqüència. Sí, no era tan. Estava més inmarcada amb el món de la droga. Però estava inclosa, eh, dins d'aquesta exposició que es va fer de kinkis, eh, per clar. Ah, no, de la Iglesia. A més que l'actor que feia el Pico, per exemple, va sortir també l'estanquera a Vallecas. Exacte. Que no sé, de posar-li per tu la pista, aquest acte. Sí, jo juraria que jo recordo que sí, que hi havia dos... recordo que vaig a final de l'exposició, o no recordo n'era. Era rosset, que havia morit xulat. Em sembla que no hi va morir també. I una noia també molt coneguda a l'època també va morir. També, per un tema vinculat curiosament, era com una mica la maldició, no?, d'aquestes pel·lícules. Alguns que feien d'actors, per exemple, van caure a les drogues i van morir de la sorradòsia, o de la sida, que també... O de l'esquerra, com es deia. No me'n recordo tampoc, jo, ara, perquè... Vull dir que no recordo prou que sí. El llibre s'ha d'escriure molt bé això, no?, inclús quan tronca, quan tronca, amb un altre moviment, que els 90 va començar, que va ser d'individus que, del no res, es fent els amos de les teleondes, no?, d'alguna manera, tipo, Belén Esteban o així, no? Sí, sí, sí. En aquest cas, ho entronca com a una parella confursada al farco, perquè es pugui rehabilitar. Ah, clar, si tu vols sortir de tercer grau, amb permisos de tercer grau d'aquests, clar, si tens parella estable, doncs la cosa facilita. I busquen un matrimoni apanyat, d'alguna manera, perquè això ajudi, no?, el passa que el matrimoni apanyat surt per la col·lata i es veu una Belén Esteban en tota potència. En tota regla, no?, que es diu, no?, directament. I s'almenja amb ell, perquè s'almenja amb ell. Totalment, no. El que se suposa que és l'estrella mediàtica, que és a l'ex delinqüent, ja, diuen així. Doncs la tia, s'almenja, però amb patates, no?, i a vosaltres què passa aquí, no? Potser sí que li faré una olla, perquè a mi em fa il·lusió, és un periodo d'aquests que m'agraden, però és peculiar, no?, i és tota l'època. És l'aure que tenia aquesta gent com d'intocables, de fer alguna cosa perquè sí, i aquell perquè sí era anava fins al final de les conseqüències, no?, i ara, jo què sé, t'arregaré allò perquè sí, fins que jo no ho faci, no ho pararé, no?, i era una manera aquesta aure de... Fa molta referència, no sé, te'n recordes tu, a l'estrella que veien quan eren patits, que es deia la Frontera Azul, el Lianxampó, que era una zona, doncs... I fas ment moltes vegades, no?, records de la nostra època, quan ens trobem nanos, no? Mira, a col·lació del que has explicat, digues ja mà, una mica vintatge això, eh? Sí, sí, sí. El que explica-li ara sí que és vintatge, és vintatge. No, jo sóc vintatge. I, a més, vinculat a Sant Jose, aquesta màfea d'Esverno l'explicaré, no?, jo sóc fil d'aquí, d'aquest poble, i a partir d'aquí, quan els anys justament, jo tenia 12 anys, estem parlant de l'any 80, concretament, perió d'absolut d'aquesta època, jo venia d'estudiar a casa d'un amic, va xavar pel carrer font, aquí, al parador, i em van atrecar, no?, jo tenia 12 anys, però era un senyal, no?, i, per tant, potser em pensava que era una persona més gran, era un nen, de la filla cap, i els 3 nois em van agafar per darrere, em van robar, en tenien 3 kinkis d'aquests, ja em van demanar el rellotge, jo era un càssiu d'aquesta plàstica, portava jo, res, jo no valia res, perquè no portava diners, venia clar, jo amb 12 anys que tenies a portar a sobre, potser portaria 25 passetes de l'època, no?, i el més fort és que nosaltres sempre els amics ens trobàvem a la tenedor Sant Just, que, bueno, encara segueixen sent un lloc de trobada, no?, i em vaig quedar amb un d'ells, i, curiosament, quan vaig arribar un dia allà, estava allà, aquesta persona, i resultava que era amic d'un grup molt gran, de 25 persones, amic d'un amic d'aquest grup, no?, i clar, i em va veure, i jo el vaig veure, i clar, jo em vaig espantar, no?, doncs aquest kinky, al final, bueno, al final no, vull dir, em va veure, i clar, quan va venir al cap a mi, em vaig espantar, vaig dir ara què vol aquest home, i em va dir que em tornaria el rellotge, i em va tornar el rellotge, és molt fort, vull dir, i era bo, i anàvem a la persona. Per què te'l va tornar, perquè no volia re, o... No, no, no, i per dues qüestions, em vaig veure per això, i perquè va veure que, clar, que hi havia un vincle amb altra gent d'allà, i va dir-me, i no, no, i el tio volia ser amic, però, clar, jo no volia, clar, evidentment, una persona que m'ha atracat, i tal, i, a més, anàvem també, coincidíem a la típica, que és, a més, molt típic dels anys 80, i de l'època kinky, a les recreatius, no?, de les màquines de Marfenitos, no?, que coneixen a un solo recreatiu, que el protagonista hi treballa, diguem-ho així, de noia que ajuda, baixa la parciana, recolcadires, i ella coneix a la banda aquesta, no?, i una de les primeres coses que intenta ell evitar és que la banda atraci el solo recreatiu. A Sobrecatiu, sí, sí, i encara me'n recordo el nom, has dit Àngel. I li he dit l'Àngel. Salutacions des d'aquí, no s'anaràs? I no l'estaràs perquè tots col·leguen ostre, no?, i els col·legues, i els col·legues no se'ls atracarà. Exacte, i per això, com va veure que ella era col·lega, del col·lega em va tornar, i volia fer amic meu, i volia sortir amb mi i jugar amb mi al villar aquí de Teneu, i jo feia distància, però no, em va respectar, i em va tornar el rellotge. És molt fort, és molt fort. I va desaparèixer. I va desaparèixer, no? Jaume, veig que tens per aquí sobre una cosa del vintage, potser. Sí, m'ho sé, i com una casa tinc. Avui tinc l'Ossai, perquè està de futbol. Vale, vale, vale, doncs explica'ns-ho. És parlant de Florencia, eh? Avui de Florencia, oi? Sí, farem un paït especial de 2 minuts. Ja l'he vantajat, ara és el Florentino. Florentino, Ramos, a comptes de fer-hi, és, no? Ja t'agradaria tu, m'han dit. Amb la pasta que té, mira com estic jo a dues veles. Jaume, t'has explica'ns. Sí, però tu has anat a Florencia, i això... S'haig d'apreciar comptes que no aprecien. I tant, faltaria, és seguríssim. Bé, doncs com que parlàvem d'això de vintage, fa una estola, no? No sé, m'hi he fet pensar, d'on recordant... Sí, a mi una de les coses bàsiques del futbol sempre ha estat per mi el orçai. I per què, doncs? Perquè hi va haver una època que van intentar treure'l. O sigui, van provar-ho, allò de dir... Ara, fins i tot, jo vaig veure un partit que no hi havia orçai, que els jugadors, doncs... Sí, sí, això era una via, eh? El que diem, xupagols, tot el dia, no? Clar, crec que es marcaven tants goals, eh? El que sí que és curiós, doncs avui, quan he triat, que aquesta seria el bot de dia, i més avui que hi ha futbol, la setmana que ve, i això ja no s'acaba fins al mes de maig gairebé, doncs la veritat és que m'assembla molt bé. Bé, quan el senyor Vicent Pagès, ja sabeu que és ell el que escriu aquest diccionari vintage, Jordà, a més a més, es diu, diu que quan ell sent que la paraula orçai té la sensació de ser a casa seva. O sigui, mira, a mi no m'ha passat mai, això. Tu no, home, quan estàs a casa no estàs a Morçai. Home, depèn d'aquests moments. Ja volen que t'hi posis a Morçai. Eh, fots a Morçai. Tornem a la vida, no? Diu la paraula de sigdal fora d'això, que és a dir, doncs la posició irregular d'un jugador, que pot constituir jugador i altres coses. Ja t'ha sentit la vida. Que pot constituir falta i fins i tot provocar l'anul·lació, doncs en aquest cas, en el futbol, d'un gol. Ell mateix diu que, malgrat l'origen, l'origen a l'Orçai és una paraula que apareix el diccionari de l'institut d'estudis catalans. O sigui, que és correcte. Que l'origen que és francès o anglès. És orçai. Orçai. És anglès, outside. Sí, és orçai i offside. Offside. Offside. Offside. Offside, outside. Sí, en què em diu? La paraula orçai és una deformació del terme anglès, offside. Offside, sí. Out of. Out of. Of. Dos fes. Of, offside. És a dir, que constitueix una imperfecció simpàtica d'un copia de gent gran, aficionada al futbol i sense una formació, diríem, de llom. Ui, però això s'ha utilitzat sempre. I la veritat, la veritat és que és d'aquelles coses que dius que ara amb quina perfecció i quin sentit li dona al futbol. I més actualment, no? Sí. Li dona una brillantó, una perfecció. Sí, hi ha punts, és com el sistema de puntaució del tènix, que li dona la gràcia al joc, moltes vegades. No és un sistema lineal, no? Sí. Quan arribes a punt del final, espera que encara hi ha la rebal·li d'aquí per poder arribar a guanyar el joc, però això també li dona la gràcia... Clar, potser un mica a l'exacte, el joc. Sí. Suposo que no tens aquí entre mans perquè no tenim el tango patadura. No? No sé ni qui és això. Doncs mira, en el tango patadura, exactament, amb lletra d'Enrique Carrera Sotelo, però escoltar avui això és una cosa que es pot trobar avui, ja veus, oi? Significa estar fora del lloc, no saber-se sortir d'una situació determinada, com ara un ball. Pintate, aviam, piantate de la canxa, dejaler el puesto a otro, de puro patadura, està sempre en orçall. O sigui, és una... Vaja, una cantata, no? Però això és molt típic dels argentins, utilitza molts angansos, utilitza molts allò... I altra gent, el clòset, el clòset que s'armari, utilitza d'aquestes, digues. Bé, doncs res, que a més a més afegés que la paraula també pot designar una certa vocació de transgradir, en definitiva seria una bona afirmació. Aquesta també, en el cas de l'arribista d'Orsay, a dintre de Barcelona, per l'escriptor argentí, armant que es que aclari, allà s'utilitzava molt aquesta transgradició. Orsay, vinga, vull dir, tinguem un compte, això no és part del joc, és fora del joc, és... Exactament, és a dir, aquesta deformació del offsite, com és orsite, com es escrive, orsite... O-R-S-A-I O-R-S-A-Y I-L-T-I-N-A O-R-S-A-I-L-T-I-N-A Sí, això qualsevol... Sí, sí, sí. No l'he vist mai, ha escrit d'aquesta manera. És com penalt. Penalt, de penalti. Sí, sí, sí, exacte. Aquí ja no es diu penalti. Penalt. Però mai l'he vist escrit. Or-S-A-I. No l'he vist mai amb la versió catalana o castellana. Doncs mira, va a dir que sí, com he dit, no? Vull dir que es considera que és correcte, o sigui... Sí, sí, no, segur, segur. Pràcticament, si et fan algun pureta com el Pullal, fan servir més aviat al fora de joc. Al fora de joc, sí. El Pullal, sí, per això, eh? Sí. El Samiola, com ho diu el... Samiola, sí. Home, té un català bastant. Home, va a crear escola. Radiar per exemple. Porta més anys que un papí. Jo l'escoltava fa molts anys que l'escolto, no? Jo soc un partit del Barça. Ara hi ha pobret. Ja hi ha coses que li han d'anar apuntant. Jo el que penso és... Perquè t'espisten, però... Jo penso que és una persona que sabut sempre està ben envoltat. Quan era capaç per ell, ell tirava, quan era moda, no sé què, però ell anant modernitzant. I ara té un equip de gent, fins i tot a fer una mica de broma, crear distanciament... Sí, l'han dinamitzat molt. Vaig anar a una època que era més a cada micot. Sí. Però jo escolto altres, ja sé que estem a la ràdio i hi ha competència, però no li trobo el sentit. A l'època, quan feien l'Aruc... A l'Arucí, sí. A l'Arucí, sí. A l'Atac, que és allò que feia. Quan radiaven és que... Vull escoltar el futbol. Era una productora. Era una productora, crec. Sí, que reiaven moments que reiaven. Vull escoltar el futbol. Era una productora i anàvem molt per la publicitat, anàvem molt a buscar una sèrie de qüestions. A part de la conya, de la broma. És que si sents la copa, algun cop, què dius? On aneu a buscar els publicitari? Soberano, Escosa de Hombre. És allò de l'Hombre. Sí, però, a més a més, ho publiciten els mateixos. Els que radien el partit fan l'esquetx publicitari. És el ram. Saps què va, no dius? No, ja està, és que flipo. Evidentment és més efectiu. Quan el locutor està dient, és més fàcil. Es posen a cantar i tot. Que hi hagi més inputs. A partir d'aquí, el nivell d'hortarisme pot ser més elevat o més baix. Allò és un somum. Clar, clar. És que la ràdio depèn de quina ràdio. Pot ser molt dura. També reflecteixen que cada quarta hora com a màxim és això. Va haver-hi una època, per exemple, que no deien el resultat del partit en cap moment, perquè t'hi enganxessin. Ara no, crec que és una... Perquè saben que en qualsevol moment pots obtenir-ho. I també la televisió feien això. No posaven el marcador a vegades. Ara sí, però abans no. Va haver-hi un temps que no posaven i jo em posava molt nerviós. A TV3 no, a dir que altres canals. I dius, què passa, no? I tenen quants sí que cada 15 minuts et posaven a sota el mig, que potser els vols, els tenals... Però tu posaven com una impressió i llavors marxaven. Ara això sí, estrella, no sé què... Publicitat per un tubo, això que no falti. És una altra filosofia, no de fer. I ara com arreglem això, passem del futbol i parlem d'art. També és un art, el futbol depèn. El Messi és molt bon artista. Està al camp. Vaig anar ara amb els meus nets i la veritat és que és tot un espectacle, això. I tant, i tant, i tant. Li agrada aquest... L'orlinista? Sí, és que... oi, l'orlinista. Aquest paio... Què vas anar, el Sisu, del Getafe? Sí, sí, sí. Ho disfrutaríeu com que no ets, eh? Sí, molt de temps, sí. Bé, m'havia compromès amb els dos dents. Esclar, perquè és que això... Això no deixa de ser cosa de molt temps. No, i s'arqueda, eh? No acaba de rotllar, a nivell general, això, eh? Bueno, ja aniràs pels seguidores, eh? Vaig veure el camp com estava aquest dia, perquè estava ben ple, perquè... Amb els dos dents, vaig anar. Sí, sí, esclar. Llavors, la veritat és que va ser tot un espectacle. M'és bona hora, les 12 és bona hora. Sí. Bé, jo penso que l'hora... Però amb els nanos no n'hi has a les 9 de la nit, clar. Clar, és més incòmode. Clar, que quan em vaig fer aquesta proposta, vaig buscar un dia a la 5 de la tarda, però això és el que no arriba, allà. Això... Doncs mira, ara, justament, per empalmar aquest tema, és la primera notícia que em va arribar, quan jo estava a Florencia, al 6 a 1 del Barça. És a dir, perquè no sabia que anava al món, perquè ja a la RAIU no t'expliquen res, i a partir d'aquí... Bueno, m'expliquen tot, a més, estaven en plenes eleccions, prèvia eleccions, de campanya electoral, amb l'Albert Rusconi o d'aquesta penya, i no va sortir res ni del Várcenes, ni del Rajoy, ni de ningú. No sabíem res. Vull dir, et vas passar uns 5 dies que no vaig assabentar. Bueno, però també és un tema de corrupció, aquí quan... Sí, però s'explica... És com ser aquí tan entera de la corrupció que hi ha a Grècia. Però no acabaries. Els de la RAI són molt jovinistes, són molt de l'Oceo i tal, i els hi costa una miqueta... Però futbol, sí. Parlar a futbol, sí. Van comentar-ho, es veu que van fer el comentari, però clar, vas dir, mira, hem dit alguna notícia de... De casa. De casa, no? Bàsicament, no? Però bé... Què tal per allò? Bueno, és res. Si començo, no acabaré fins a les 9 de la nit, cosa que no faré. M'hi diria, està claríssim, no?, perquè si no podem parlar de cinema, que és la tercera i última part del programa, no, a veure, l'explicació del parquet parlem d'una mica de Florencia, és una qüestió que jo personalment vaig poder fer una sortida determinada que aquesta ciutat, per uns vincles universitaris, que no veuen a compte, en aquest cas, i no era veure solamente la ciutat de Florencia amb les seus monuments, que sí, que també era una mica profundir una miqueta més, i veure més enllà d'aquelles coses que la gent, evidentment, pot veure, però que, a lo millor, va una mica més enllà. Aquesta línia pot ser més investigadora, més científica, home, lògicament, l'ambió, no?, perquè jo crec que és una cosa que, bueno, que s'ha de tenir uns coneixements, una base per poder entendre, doncs bé, doncs, coses de, no sé, posar-te atasso de mallant, o no?, un personatge que ningú sap, i era un magnífic escultor del segle XIII, no?, però pobret la Glòria no el va acompanyar. Exacte, no va acompanyar, però, en canvi, el que deia va copiar Michelangelo la forma de fer les seves figures, no?, vull dir... Com ha dit Picasso? L'originalitat només la trobem al Tamira, a partir d'aquí tothom copia. Tothom copia, vull dir, hi ha coses que van copiant, no?, recordem que Michelangelo mai acabava les seves obres, no?, i no, era molt raro que les acabés. És a dir, no les quedes acabés, sinó que deixava a consciència el que es deia el non finito, és a dir, el no acabat i se't fixes, amb la major part, excepció, potser, del David, i altres obres, a la part de la base o el cabell, no està acabat de fer del tot, hi ha com una mica la sensació que el sisell no ha acabat d'acabar. Però no perquè aucari en altres, sinó perquè això és així. No, no, perquè això és així, és el seu segell, no?, vull dir, no sempre, és això, la pietat no ho fa, però, en canvi, la sextina... La sextina, no, per la escultura, perdó, eh? Ah, vale, vale, vale. I tu no ho ha acabat tot, tampoc ho ha acabat tot, però no, però a escultura sí, a escultura ho fa, per exemple, a les tombes dels mèdics, que són molt conegudes, també, que segur que els ha dit 50 vegades... La pietat és el com es diu, Zeus, o com és aquell? El Moisés. El Moisés també és un altre dels personatges, que també era per una altra tomba, això és impressionant, no està allà, això no està allà. Això està amb un eslès, ja no recordo, ara, de Roma, però la pietat també. Però havia de ser justament, això del Moisés, tota una tomba funerària, és que, segons, bueno, el que deia, que l'especialista que va venir, perquè hem de recordar, això sí que dirà els nomes, perquè crec que són gent que són conegudes amb certs sectors, i que són, a vegades, convidats, amb certs espais determinats, va venir 5 persones, els quals un d'ells el Joan Soreda és una minència, dins del que és l'art, dins del romànic fins a Goya, la professora Carmen Arbaez, és especialista en reneixement i en precisisme i manerisme, va venir també la Eva Marc, que és una professora de la Ramon Llull, una noia que es deia Raquel Gallego, que és una doctora també, especialista en general, de tota una miqueta, el que seria l'art italià, i un doctorant, és a dir, una persona que està fent el doctorat, que és a l'Eloi de Tena, que no estava fora de joc. No, no, jo sóc essenciat i faig, intento, arribar una miqueta, i aquest noi que després està en pintura moral italiana, clar, imagineu-vos quina combinació i anar a diferents llocs, vull dir, va ser 5 dies, els quals vam anar des de totes les esglésies importants. És doble esponja, no? Sí, exacte, no, realment que no podies, començava mal a vegades a les 7 del dematí i acabaven a les 8 de la nit, o a les 6 de la tarda, vull dir, menjava molt entrepà. Llavors clar, jo el que vull entendre, vull entendre, no és el concepte, sinó realment el que pot donar a la ciutat, des del punt de vista artístic. Per què Florentia ja està tot, tio? Evidentment per la... És a dir, primer tinc en compte el següent. És un centre de poder? Evidentment, és a dir, itàlia, fins que es va convertir el 68... La ciutat d'estats. Exacte, la ciutat d'estats, entre els quals, evidentment, estava Florentia, els Medici, i, bueno, posteriorment la Conjura dels Pats, i tot això, que això vendia posteriorment, però aquest és el segle XV, aquest segle XV i previ, ja del XIII, és a dir, el segle XIV, el poder de Florentia, que és on està la major part dels monuments, el famós Duomo, el Baptisteri, que són edificis, perquè no obliden que Florentia, encara que tothom veiem una pàtina de reneixement, sembla que sí. És medieval, és a dir, és molt medieval, l'únic que els Medici van fer algú, i a nivell de escultura de carrer, i sobretot les façanes, les va intentar una mica evolucionar cap a la moda del reneixement. És el reneixement pur, és a dir, no hi ha cap ciutat del món que no tingui aquest concepte, el concepte aritmètic, la perspectiva, el que seria el número auris, aquesta perfecció amb interiors no la trobem enlloc, i amb exteriors també. Però encara i així, el que deia, en segle XIV, el poder va venir mitjançant el tema dels gremis, a l'art de la Llana, a l'art de la Calimala, a l'art del que seria les Pells, va crear un poder, i no oblidem que cada un dels monuments importants estava explotat artísticament pels gremis. És a dir, qui estava decorant el Duomo era el gremi de l'art de la Llana. M'entens? S'encarregaven? El que patrocinava, oi? Es pagaven un pintor per què pintés allò? El que guanyava els diners, guanyaven molts diners, i llavors tenien l'encarrec, vull dir, des de l'Ajuntament, que és el que triava, com a qui existiria, doncs, qualsevol poder, li van aturar això. I també era un símbol de poder, perquè llavors també guanyaven mica en mica, fins que va aparèixer la família de banquers, que és un altre art, que seria una altra gremia, les banquers que anaven als Medici, que es van començar a pujar, pujar, pujar, pujar, i aquests es van convertir en els grans senyors, i es van convertir en el que serien, evidentment, l'oligarquia des del Cosimo de Medici, Piero, Lorenzo, Juliano, Vestiran, Vestiran, fins al segle XVI, que ja són ducs de la Toscana, que seria un altre Cosimo, el Cosimo I, Cosimo II, vull dir, XV, espectacular, perquè van agafar els millors, a més, eren gent que eren humanistes, tenien un gran coneixement, de la nova cultura medieval, i a partir d'aquí, perdó, cultura clàssica, i van crear, doncs, van agafar aquests grans artistes. A l'època de Viena els és força, Milen, o així, Milen és força, els Montefeltro, Urbino, clar, és que no me'n recordo. Hi ha famílies que controlaven, s'havien fet amb el poder de les diferents ciutats. Lògicament, Roma... I pagaven. I pagaven gustiganes. A l'època de Juli II, no? Clar, Juli II, bàsicament, i llavors, el que trobaves, evidentment, el que van tenir molt bon ull, és que, sobretot, a Lorenzo Magnífic, va tenir molt bon ull de Medici, per triar artistes, i llavors va sortir, doncs, va ser una cosa, i a partir d'aquí, van anar per diferents corts. En com mercenaris, no? Clar, i llavors, a Mantua, a Pàdua, hi ha coses d'Alberti, d'altres autors, llavors es va obrir per a sonar de la Toscana, bàsicament, i a sonar del Beneto, i llavors, al final, van acabar a Roma tots. És que hi va ser una època bestial, no? És bestial, bestial. No sé, era un dream team d'artistes. Totalment, clar, és que és el que diem. A més, acaben i començaven un altre. O slapaven, no? Sí, sí, sí, vull dir, Nicolà Pisano, va entrar a donar telo, va morir donat telo, va entrar a Michelangelo, és a dir, va ser tot un procés bestial, no? I entre ells, unes competències certes. Clar, les competències vetades, en Ardo i Michelangelo es carregava el que feien a Ardo i a l'inversa, no? I hi havia unes piloteres de molt de cuidada, i es copiaven, i bueno, no sé d'acord, és que són volants. Sí, que eren artistes, però no estaven educats. Exacte, no estaven educats. Evidentment, el que sí que s'ha de fer... Jo l'estacaria, mira, jo vaig tenir dos moments... Per un que digui, vaig a Florentia. Bueno, evidentment, el que està clar és s'ha d'anar a la galeria ofici, això sí, a veure el naixement de Venus, a veure la primavera de Botticelli, a veure obres de Michelangelo, vull dir, s'ha d'anar allà. Perquè hi ha pintura, et morts. Vull dir, és espectacular. S'ha d'anar al Vergelo, que és el dit i especificat el millor museu de escultura renaixantista del món. És exactament l'adopte. Donatelos, Michelangelo, Cellini, Bernini, tot, vull dir. És una brutalitat el que pots trobar-te allà. I evidentment, això parlo de museus, en quan espais les eslesies. Vull dir, s'ha d'anar a Santa Maria Novella, s'ha d'anar a Santa Croce, s'ha d'anar a Ogni Santi, s'ha d'anar perquè no fora, per fora, no a Sant Lorenzo, per fora no hi ha res, perquè això ho expliquem el altre dia, a Brunelleschi que va fer eslesies i la façana interessava l'interior, interessava la part aritmètica. Exacte, per fora no hi ha façana, és la paret vista, no hi ha res més. Tot xubis? Sí, però és dins, és el que s'ha de veure. Però és que a dins hi ha capelles i capelles, a capelles patxiles, a capelles brancades, si la capella no sé què. Si us pagava un, li feien la capelleta. Ja hi ha massatxos, hi ha en Pira de la Francesca, Jafra, Filippo, Lippi, ja el que vulguis. En Michelangelo, la pintura no hi ha gaire. Això és més roma. Aquest és el 480, que són molt importants. I ja està. Dos espais importants, lògics. A mi hi vaig tenir dos moments de... De garrativament. Del mal d'Estendal, que es va quedar atuntat com va arribar allà, que és el que explica la història, que l'Estendal va arribar allà i el van haver d'ingressar. I això a les guies ho posen, si és una mica mita o el que sigui, a l'Hospedale de Santa Maria Novella, a l'Hospital d'allà, amb els últims 10 anys, diuen, han hagut d'ingressar sense 99 persones, per patir una sensació estranya, de com malts de cap, sensacions com de mica de pèrdua del temps i del coneixement. A veure, tant de balles ajuntant. I jo et dic una mica, una miqueta, un 10% de mi no ha passat això. Jo encara estic desubicat. No estic ubicat. Perquè hi haguis tantes coses meravelloses... Un veu un partit de liniesta, no? Exacte. No és així. Mira, gairebé és com veure un barça amb 10 mesis. Però gairebé, no? 5 mesis de liniesta. Sí, el que volia destacar d'això, que m'ha quedat una mica així, el gust, que jo penso que sí que hi pot haver unes grans figures, però jo penso que estàs destacant... Hi ha molta artistat. Exacte, tu estàs destacant el conjunt. El salieris. Destaques els salieris, no? El conjunt. Hi ha equips. Hi ha equips de gran nivell, el que hi ha. Clar, home, és claríssim. Ja pensem que aquelles obres estan immenses, sobretot quan vas a claustres, que són programes de tot el claustre sense. Jo no és 100% irlandà. Aquí hi ha un taller darrere de 4 pebrots. Vull dir que està claríssim. Però jo destacaria, i ja acabem perquè hem de parlar de cinema, que has quedat 20 minutets. Destacarem. Evidentment, la sensació que quan creues al carrer vages per la via San Lorenzo i gires i et trobes el Duomo, el Campanile i el Baptisteri. És... No acabes de xacar el cap. És a dir, és la català de Barcelona, el doble d'alta, el doble d'ample i tres vegades, més enllà. Vull dir, el que seria... La cúpula és immensa. És sàpera del Baticà. Més gran, potser, o gairebé amb sense mateix nivell. Vull dir, jo recordo que anava menjant perquè tenia gana, perquè... Per supervivència, no? I per supervivència anàvem amb unes galetes perquè no havia vinat. Des de les 10 no hi havia menjar reia a les 7 de la tarda. I... Però se'n va caure un cull per cada costat, ho sento. Les coses com són, eh? És com si veus la català de Leon. Ah, això. Pujos al carrer aquell, que arribes a aquella plaça, i tu ja dius la mà. I quan entres a dintre, al dematí, que entra al sol, allà ja no té aquelles cristalleres. Evidentment, evidentment. I l'altre que m'han d'adulta és veure el David i en tres David, el de la plaça de l'Ajuntament és fals. Evidentment, el que hi ha a San Bernato del Monte, és molt que hi ha molt de turista per fer la foto típica de Florencia, que es veu tota la ciutat d'aquesta la muntanya, i llavors aquest també és fals, perquè és de coure, ahir de coure de bronza, i llavors sí que el museu a l'acadèmia de... de l'art, d'allà, que seria la galeria de l'acadèmia, la para acadèmica, el museu en sí, no val gaire cosa. Hi ha coses importants, eh? Però l'estaca això, no? I permeteu-me un minut, us explico el per què. És a dir, la primera vegada, és a dir, el David va estar 400 anys a la... a la... a la plaça, a la plaça, diguem, de la senyoria, que és la plaça de l'Ajuntament, no? I fa no gaire, farà el voltant de 20, 30 anys, no em recordo necessàriament la data, el van portar cap a dins perquè estava fent-se malbé, estava picant, i llavors el van portar a aquesta galeria, especialment, i clar, allà no posarien alguna sala qualsevol, llavors el plantejament que es va fer des del punt de vista artístic, és que és el primer museu que fa una sala pensant en una obra d'art, és a dir, els museus es fan i es col·loquen les obres d'art, d'acord? Aquest no. És a dir, on posem el David a Michelangelo, perquè tingui un efecte cènic i perquè la vegada tinguin la seva importància que ha de tenir, com a la obra més important d'escoltar-me sobre el món, no? Llavors anem amb una església, és a dir, tu entres al costat i entres per una església, l'estructura d'una església, la part de davant, a més, tens aquí els claus de les tombes que estan acabats, que estiguin acabats, no? I al fons tens el que seria a la cúpula central de l'església, que seria el creuer, ja és el David a Michelangelo. Exacte. I llavors el professor ens deia perquè portaven aquestes audioguies que portem aquí a l'orella, que no han de cridar, que no miréssim res més, que anéssim caminant, que entressin amb una església i que guaiéssim, no? I realment, si ho fas d'aquesta manera, que entres tranquil·lament, el vas veient, el vas veient, és un gegant, s'acaba sobre. I jo recordo, vaig tenir una sensació absoluta d'emoció interna i externa. Crec que és que sigui molt arcatípic, però realment és que és una sensació increïble, no? Si a nivell escultòric s'ha arribat a superar això. Jo crec que, a veure, proporcionalment s'ha de dir que el David està mal fet. Segurament. Mans massa grans, cap una mica gran, el tors, el té una miqueta estreta en comparació amb el que sigui a la panxa, perquè el bloc de pedra no donava més d'així. Vull dir, s'ha de dir que hi ha coses que no estan les mans, insisteixo, que estan massa encarcarades, potser, però és el conjunt, perquè el reneixement comença a veure el conjunt mai al detall. Perquè es buscava un tipus de baller, la cara és a que marca. No oblidem que... No oblidem que el que seria la fona, la onda, que porta al darrere, el recolzador de la cama, perquè això és molt gran i això que hauria, hi ha una mena de cosa al darrere, una columneta que l'aguanta, eren deurades. No oblidem mai això. I els ulls eren dues nines de vidre, a l'estil dels aixipsis. I això s'ha perdut. Però vull dir que deixi, vull dir que no seria tan maco com el baller. Vull dir que ara tindria un punt ortera. És com els frisos del partenot, gran, tots policromats. Això mateix. I no concebim, avui dia. Exacte. I era jo d'un coloridor que resplendia. T'ho has dit? Vull dir que això és molt important. Però bé, he d'anar a Florencia. Jo crec que, des de qualsevol punt de vista, és de punt de vista bàsic, el punt de vista més elevat, pots fer qualsevol línia i s'ha de fer. Va a dir que he estat a Florencia. Ha estat a Florencia, sí. T'ha agradat? T'ha agradat moltíssim, no? Sí, sí. És d'aquells records que tinc. Potser s'ha d'anar. Jo crec que tres dies a Florencia. Jo crec que tres dies a Florencia. Tenia aquella a la Venècia. El pintor d'aquest de Venècia tan conegut. A Caraleto? No. Caravaggio? Al Tiziano. Tiziano. Tiziano, Tintoretto. A l'escola Venèciana, que també és allà. També hi ha, vull dir, és que... Està molt escampat. El nivell de... de cultura, de casseria, de patrimoni que té en a Florencia, jo crec que és aquí favorable. Tot a Itàlia. Però és aquí per a Roma. Potser no tenen metro a Roma, perquè no poden aixecar... No és impossible. Jo crec que a Venècia, a Florencia i a Roma són els tres vestions de la major catellat d'art que hi ha per metro quadrat. És que més hi ha coses que no entraries mai a la vida, que no tinguessis dins, i ja quedes mort. Ja la tira de palaus medievals, que no es poden accedir, que des de fora ho veus. I a dins hi ha una veritat i pintures, també. I segur, és que estic convençut, és que allà... és que al lavabo, pintàvem fins als lavabos per dins. Vam estar en un lloc i estava pintada al lavabo, és que es veia el Aquiles, la mare que agafa amb el taló. Exacte, és una escena d'aquestes, de bany, entre cometes, i estar dins del bany. I era de guirlandà, jo no sé què era, de pontormo. I tu estàs allà dutxent. Sí, que s'esquitxa. Sí, és brutal, no? És increïble. Deixem l'art, el món de l'art, i passem al cinema. Hem de parlar de Django de Sant Cadenat, de Coriolanus, de Dret, Jaume, que has vist. Vull dir, fem una mica de conjunt. Lincoln, això és la bona de les coses. Què tal? Perquè en l'altre dia, no sé si m'ho confessava a mi mateix, però deia que probablement no sóc capaç de agafar un llibre i estudiar la història. Per això vaig una pel·lícula. I mira, més o menys, em vaig assabentant de com anaven les coses. Sóc conscient de la limitació cinematogràfica, per bé que ho facis, però Lincoln, jo penso que té una virtut, t'hi fa entrar allà dins, amb l'Espílver, ho fa bé. És que l'Espílver ho fa bé. Perquè és un estil molt cas. Com aquella de Nixon, com es diu això? Sí, però estèticament, més correcta. Aquella és molt planera, és molt actual, a més a més. En el senyor Espílver, hi permet llui la recrèccia de l'època, els interiors, i això està molt bé el Parlament, on es decideix la evolució. I el Daniel de Lluís es mereix a tants premis que ha rebut i tanta història. Jo el vaig trobar correcte, com sempre. Guanyarà, eh, l'Òscar? Sí, el Tom Illigón. Ah, sí? Em vas sorprendre perquè dic, aquest paio... Que porto un perroquí. Com, però sí, és aquell. Si al final s'altreu i llavors li veus bé. Sí, i a més a més, fa un dels personatges, per mi molt agradables, perquè és el que primer està en contradicció de tot plegat, no? I llavors acabem sabent que no, que ell ja estava molt d'acord amb tot això. El que passa és que estava on tastava, suposo que per coherència es seguia, i tal. Bé, és una pel·lícula, sí, segur, que llarga, perquè no cal, i tal, però està ben reflectit. Jo penso que la lentitud que hi ha trobat molta gent, és perquè, bueno, perquè no li agrada com a mi això, no? Sí, llavors, clar, vull dir, ho trobes lent, perquè no tan greix, que a mi m'és aviat amb avorreig l'Esborso Néguer, o... Sí, sí, és una altra filosofia. Parlent el jancó desencadenador, és com que no. Ah, no, està molt bé el jancó, eh? Sí. Jo és aquestes pel·lícules que a mi em va sorprendre agradablement, eh? Crec que el matratge és excessiu per el que ens explica. Jo li veig tres finals, com a mínim. Hi ha diversos, sí, molt, òbviament. Té el final més bèstia que pot haver ideat, no, suposo. Però... Però el més tarantinià, més... Però no seria ell, no? Sense la moglobina, jo crec que... No, home... Hi ha part d'esquichos, que és brutal. No, evident. Que si no hi ha això, allò no és d'ell. El tarantí no és un tio. Aquesta és per mi la limitació. Sí, no és d'ell. Clar, si no seria clínisc but. Sí, cau en el tòpic, no? És el seu propi tòpic, cau en el seu propi tòpic, no? Però... Bé, té la virtut aquest home, que haig de construir personatges i... i se'n mora molt bé al llarg del film, no? Però... i també viu molt, molt, molt dels humanatges i de... de... de... de rebaïbles d'actors i d'això et fa un col·laix. I d'estils. I d'estils. I et fa un film a base de tot això i te'l sap. T'ho sap donar una trempera que... i sempre hi ha un personatge que l'encombra, en aquest cas, crec, és el... el del Major Dom, no? El de Major Dom. L'escena aquella de que... de que està la biblioteca amb el copot de... de Cunyac. Tu no ets l'esclàudio. Està com cridant a l'ordre el seu... el seu amo, no? Passeu aquí, passarell, que t'haig d'explicar 4 coses que t'està passant. Sí, que és la inversa, no? Que hi ha papers, no? Sí, l'altre s'entegi i se'n va cap allà. Digues, digues, què passa, què passen? Sí, sí, sí. Que te l'estan donant pel... És aquesta ironia. Per mi és l'escena clau del film, no? És el que resumeix tot, tot. Allò és una enganyifa, no? Per mi és una enganyifa, no? I és el que... és el que hi ha, no? Per això hi ha qui s'ha emprenyat com una mona, l'Espaiili, a veure aquest film, no? Es va emprenyar, però es va enfilar per les parets. Tio, què m'està fotent? Sí, per un altre, és molt sèrio, això de l'esclavisme d'aquella època, no? Però és que a l'Espaiili també és massa, massa, massa, però... Una cosa és que... És molt talibada, el seu. Molt talibada, el seu. I sempre ha de fer-ho molt ben després, la cultura negra, etcètera, etcètera, per arribar a tu moment que dius, que et repeteixes més que un any, una mica d'humor també per tractar certes... Òbviament. I això, a l'Espaiili, a vegades, no és tan antinós, jo crec que viu en el perpetu-cachón-deo. Ah, però ho ha fet sempre. No tu pots prendre en sèrio. És a dir, que en el fons, superinseriosament. Clar, sí, sí. A fer un producte molt seriu... Sí, la forma és... És que enganya molt, però la forma diria que és molt correcta. És molt clàssic, és molt Western, clàssic. Jo pensaria que hi havia més d'Espaguet i Western, i hi ha molt poquet d'Espaguet i Western. Fixa-ho, aquells zooms, a vegades, que fa molt pocs, no? Aquell moment musical, sobretot, tenia molt ricònic, que sona per allà, que et dona aquest regust, a vegades, no? Vull dir que... Però que és el que dius, és molt clàssic. Amb la plantejament, vull dir, de cinema, i després la bestiesa, crec que jo, de les moments de l'escena de sang, que aquí és quan se'n va... Però la bestiesa se'n va, tant i tant, talment, que ja em vol, avui ja m'agrada amb això. Sí, sempre se'n va, sempre se'n va. Però, bueno, està bé. Acabes de dir-ho, jo penso que t'ha d'agradar. I em fa estigueixar, tant i tant. I ja entenc que hi ha gent que això... No li va, no? Però saps el que vas a veure? Jo crec que és com veure una pel·lícula de Takashi Miki, saps el que vas a veure? Vull dir, pot passar de tot? Sí, però si ara, per exemple, mires Pulp Fiction, mires aquesta, i ja... Ha fet una deriva... Sí. Cap... Una comicitat i una exageració de totes els personatges. Pulp Fiction era la pel·lícula de personatges sèries. Hi havia escenes bèsties, però dintre d'un entorn seriót. Clar. I perfectament possible. El que podia passar, podia passar, jo. Era molt exagerat, però podia passar. En canvi, la... Digue-m'ho així, tota la posada en escena de Django desencadenat... No és real. No és real. És absolut, no? Jo crec que Pulp Fiction és la pel·lícula més... personala, amb l'especte que la pots vincular a diferents formes de fer cinema, però potser més pura, perquè si te'n vas a veure Jackie Brown, és un homenatge al Black's Protection. Potser més sèrie encara. Però és un homenatge molt directe. Si vas aquí al Vil, què hem de dir? Un homenatge al cinema d'Arts Marcials... Aquella de los malitos bastardos, una pel·lícula d'Enquerra entre cometes, que donarà la guerra, però és aquest, saps? I el desafió de les agilògiques. Anem per aquí, no? Sí, però és una pel·lícula de terror. Hi ha una mica l'hi faltaria, tornar una miqueta, crear un producte molt més propi, això sí, jo sí que ho faig amb falta, agafant, xuclant, però algo més propi, algo més urbà. Ara faig un buester, ara què farà? La primera vegada què buscarà? Una pel·lícula de terror? Però llarg del film, i és constant una cuñeta. Sí, això sí, sempre. Però no tots els films, no ho heu fet sempre. I d'alguna manera hi ha un punt, i precisament jo et penso que l'heu esmentat, que és aquest servilisme que genera la servitud, o l'esclavisme, la servitud i l'esclavisme, i jo sempre els he vist molt així, encara que d'una manera són un i l'altre, i pot haver unes diferències. I llavors, quan hi ha el personatge per a mi, el central és el cas de recompenses, és ja ho era amb aquella altra pel·lícula, crec que jo, i tal. Llavors, esclar, aquest és un personatge, que en el moment que alimentat pel propi... pel propi servent, o l'esclav, i transformant en aquell amo, amb una mala llet extraordinari allà, aquell ja no té capacitat, ja no té corda, ja no té humor, el dicàprio, vull dir, i automàticament aquell home ja està per matar, i que és el que fa, el cap i a la fi. Aquella, per mi, és la sequència més interessant que hi ha en el film molt, perquè penso que fins allà és... Vull dir, sí senyor, seguim. És un retrat d'una situació macabra que genera un seguit de situacions fins aquell moment totes les que es posa, com aquelles, va? Però després la cosa ja s'embala. S'embala una mica i... En el moment que tu deixes, trenques l'icon, ja no es aguanta res. Jo el que vull destacar també del film és que... i em va fer pensar, no? És com en èpoques en què, realment, hi ha marcada una... una explotació d'un tipus de... de gent o de... de grup social molt oprimit. És com... Sempre hi ha... o sigui, clar, és que em va sobtar, no? O sigui, hi ha aquí, realment, sempre hi ha els... els individus que s'hi acarnissen de manera... desmesurada, no? O sigui, hi ha aquí, bueno, és una situació que es va trenpejant, hi ha aquí l'esclavista, però ho fa d'una manera... més o menys correcta, amable, dintre, ja, de la poca... humanitat que pugui ser, tenir un esclau, no? Però hi ha aquí, al marge de tot això, sempre va pel extrem, i s'hi acarnissa contra el més dèbil, no? Això ho vaig trobar molt... molt pal·les en el film, i volia destacar-ho. És que és la parceriosa del fill. És la parceria. I ella estaca això, d'una manera molt clara, a més a més. Sí, sí. Hi ha qui els tracta, més o menys, se n'aprofita de la situació, però es tracta correctament, però hi ha qui no. Hi ha qui realment, per ells, són coques. Sí, sí, sí. I, a més, els de xafa volen, perquè són meus, i jo els de xafa ho queden, donen els collons. Els queden 5 minuts, jo volia solamente fer un minut de punt, els ja m'ho vull que parli de l'altra banda de les coses, perquè sé que és una pel·lícula que està vinculada amb temes de salut mental. M'equivoco, sí, i que està molt bé. Jo, úsament, vull esmentar Coriolanus, dels Ralfines, que és la que he pogut veure aquesta setmana, no sé si l'has pogut veure jaume, de pel·lícula. És una pel·lícula que s'ha de veure, Ralfines, director i actor, com a tal, se'n parla d'una de les tragèdies, potser menys conegudes a Shakespeare, però vinculada amb aquelles tragèdies de Julio César, de Titos i tal. I com ha de fer del cinema de Kenneth Branagh, és a dir, molt... et recometes, eh? Vull dir, jo cap a Kenneth Branagh de fer versions de Shakespeare, però em quedes dins de la línia de la tragèdia, però més a línia de Titos, eh? Vull dir, recordeu en Fanny Hopp i tal. Més ambientada amb una Roma, però una Roma contemporània, d'acord? I el Coriolanus, que és aquest... aquest general console i tal, que inicialment, doncs, bueno, no és gens proper al poble, perquè la vegada el que fas és canviar de banda amb el temps, no? Jo no m'hi explica molt la pel·lícula, és una pel·lícula que s'entén perfectament bé, és una estètica molt freda, molt dura, és un Ralph Fiennes, crec que a vegades és molt visceral, molt visceral, molt potent, i jo crec que s'ha de veure. Però, bàsicament, el Ralph Fiennes, el que es planteja aquí, és, bueno, posar una mica com es vivia, com es plantejaria una situació molt directa d'una crisi actualment en una Roma, no? Perquè una Roma actual que es parla del poble, però que totalment actua la mà al tema de la crisi econòmica. Però, bueno, veieu-la, està molt bé, molt recomanable. I parlem una miqueta d'aquesta, que jo la vull veure la setmana que ve, i també ampliaré la informació. Bé, val a dir que probablement una de les coses menys interessant, potser perquè no s'ajusta a la realitat dels trastors mentals i dels productius desenvolupaments i les seves probables millores en el temps, a partir de tot un seguit de trets que s'estan posant en marxa i que tenen els seus resultats. Jo crec que la pel·lícula, en aquest sentit, és excessivament optimista en quant a resultats, no immediats, però en quant a resultats el cap i a la fi. Per a mi el que és més interessant d'aquesta pel·lícula és la cultura americana que es reflecteix. Us asseguro i no us explicaré gran cosa. Només que... és com una mena de... de llot, com una mena de màgia, no? Viuen del... no res, tu, de les apostes segons com. Sí, és que hi ha un component allà dins que els fa com... No és pel Pabla, dos. Sí. No és pel Pabla. Viu en de lo virtual, no? Exactament. Jo seré gran i seré un home de profit. Bona tarda. És que és fum el que hi ha pel mig. És que ni ho venen, tampoc, perquè hi ha un seguit d'espectes de gresca, de juguesca, de tal, amb el Robert de Miró per allà al mig fent de pare de... Que està molt bé, diuen? Bé, sí. Està bastant bé, m'ha dit que no estava malament. És que ho fa bé, que està molt clar. Bueno, per sistema, però... A mi el que em va sobtar és això. De què viuen, aquesta colla? Saps allò? Sí, sí. Aquesta pel·lícula... Aquesta pel·lícula trobo que... Carai, tu, fan una... una proposta per què entenguem de què viuen, no? Tot és una mica així, sense cap mena de clar no cal assegurar-se res amb tot això, perquè demà ja tornarem a no sé què, i ens revengem i... i, paral·lelament, doncs, pel mig hi ha el fill, que és el xicot que té un trastorn bipolar, i llavors, bueno, hi ha com una mena de muntatge, perquè això sí que està prou bé, una muntatge per ajudar-lo i tal, i, bueno, vull dir que... És una pel·lícula no massa rodona, però que a mi, almenys, personalment, em va interessar molt més, allò que sembla, que no m'interessaria, precisament perquè crec que està molt més ben construït, que no passa el que... el que és el que seria el trastorn. El que seria el trastorn si mateix, no? Bé, no, molt bé. A mi m'ha recomanat Hitchcock, m'han dit que ho fa de conya en Cennichopkins, jo la tinc prevista a veure-la i tal, esperem que tot es pugui... que la podem veure i que xerrem, i aquesta també la... jo crec que també li faré una ullada abans de que arribin, quan són els Òscars, per cert. Jo sé que els Goya és la setmana que ve, el 17. No es trepitgen. Sí, això és el que han de fer. Jo, per cert, mira, justament pel tema dels Goya, vaig veure a Grupo 7. No fa gaire. Justament parlant dels Kinkis i tal i tal, i molt bé la pel·lícula, està molt ben parit d'aquesta pel·lícula. Per ser el que és, com a tal, que és una pel·lícula petita, i tal, igual que de dret. I tant, que és veritat, ja, David, que és que ens ha anat el temps, com sempre, i com són 3, el dia que siguem 5, que ja m'ha estat 5, vull dir... Esperem que la setmana que ve... Sí, sí. Estiguin les noies. Molt bé, fantàstic, per res. Ens veiem al 17 de caber. Moltes gràcies.
