Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim una reunió de homes. Sí. Bàsicament, per falta de la rosa. Clar, exacte. Ara. Ronyos de homes. Exacte. Sí senyor. Aquí, com sempre. Dos bolos, aquí. Aquestes sortides que fan els americans. Sí, sí, sí. Te'n veuen els pocs i els bolos. Exacte, el poc i d'aquí a l'estudi avui. Sí, sí, sí. I disparar en plat. Exacte, també. Sí, totes les coses necessaris. Sí, per tirar el plat, mira. Per tirar el plat, és el que hi ha. Bueno, doncs estem amb la companya del Jaume Vidal. Hola. Què tal? Molt bé. Del Nacho Alonso. Què tal? Encantat. Aquestes coses que tinc jo que vinc, que no vinc, doncs bueno... La feina ja sabeu. I ho veu que jo. Et farà ric, eh? Jo sempre rica. No, no, no. I el que hi ha ric de mena és el David. També, que fa uns dies que podré... No, en aquest cas és un tema determinat. Salut. Salut, bàsicament. El David Montaner. El David Montaner. Clar que sí, és el que passa. És que on saps animals és animal. Sí. És el que tenim. No hi ha cap més cosa. L'animal que es diu animal. Clar, clar. I des de la paixera ets escorremos. M'he aprenent animals, que he quedat, eh? Doncs jo sé que és animals que no pensen més d'un segon els peixos, no? I ja no sé què tinc que dir després, no? La doli, no? La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. La doli. Comís amb una pel·lícula segur, crustaственària. Pels capittençans més pornòstics. Que no saps ni erzählt ni van callar, sí. Goo. Avui parlem de dues hybras i de quatre pel·lícules. Algunes elles peculiar, altres que acabarem de descobrir sobre la marxa. El David ens parlarà del mamotret o de fundació ni sa Quassimofr. De Videos. O stattce, perquè us porto la tira. Vinga, i parlareu. d'Estefany Meijler, aquestes coses, que és això per una mica, per llegir, que és a me, però són 60 i pico de pàgines, i està molt ben il·lvanat tot, jo parlarem, jo comentarem. I de pel·lícules, doncs, ja m'ha vist una superestrena, que és Mula, que està així, com la cara diuen, bueno... No, no, és que m'ha sorprès, la veritat. Sí, no sé, vull dir, és que sobretot quan parles, quan vas en algun lloc que parla endètica, i veus aquesta pel·lícula, que desassiuren, ara ens ho comentaràs, i aprofundirem sobre el tema. El David es parlarà de Green Book, que hem pogut veure tots i que és una autèntica meravella, però el David es farà la seva versió. Jo us parlaré de dues pel·lícules, que han estat, que estaven, jo segueixo amb el Rollo Goya, jo sóc una mica així, ja sabeu, obsessiu, i he vist qui en té cantarà, del Carlos Bermudt. Home, mira, quines ganes que m'expliquis. I he vist una pel·lícula que m'ha deixat absolutament frapat, que és La Noche de Doce Años, d'Antonio de la Torre, i explicarem del PP Múbica, del president d'Uruguai, que jo em vaig quedar dient, com poden fer una pel·lícula d'aquestes característiques, quina potència, que ve en parit és això, i jo parlarem, que va estar nominat Antonio de la Torre, us sonava aquesta pel·lícula d'algú? Sí, però això parla a la història del PP Múbica. Sí, exacte, és la història dels 12 anys que va ser tancat, és una burrada, unes condicions bestials. No estem parlant, a veure, és una comparativa odiesa, no parlem del hijo de Saúl, per entendre'ns. És un altre concepte de càmera i tal, però exacte, l'angoixa i la percepció, si és claustrofòbic, no veig aquesta pel·lícula. L'expresso de Medianoche. De Medianoche, em sembla que sí. Bueno, jo crec que no, jo crec que és molt més salvatge, és molt més xuta, ja parlem de quatre detallets mínims. L'han de posar en el goia, l'han de treure a la cara i posar en la ceba, perquè aquest tio diu que té 13 nominacions al goia. No té ni dos o tres. Aquest any va estar nominada per reino i per aquesta. Sí, sí, jo no sé si té dos o tres, però hi té 13 nominacions. Sí, sí, i aquí torna a fer un altre gir que diu que el tio parla amb uruguaja. Parla d'aquesta manera i tal, es parla de conya, sempre és uruguai. No m'ho pots dir, és possible d'allà. Ja en parlem d'això una miqueta després. I després parlem d'unes pel·lícules més anteriors, més del cinema clàssic, que és Caramuj, Grups Salvatge. Ja t'havies parlat del film visible. Recuperarem aquesta meravellosa pel·lícula. Absolutament, això és una cosa urgasmàtica. Sí, sí, sí, perfecte. Molt bé, doncs comencem per fundació i endavant, David. No sé si ja la vaig començar a explicar. Vas parlar una miqueta, però és un recordatori. Bé, jo fa 30 anys em vaig llegir aquests llibres, quan estava fent la sala de militar, i perquè em servien per extraure'm del agradable ambient dels quartels de l'exercici espanyol. Sí, i doncs pensava que el meu cos era vostre, però la meva ment no. La meva ment, durant les tardes, viatxava a diferents mons. A diferents mons. Sí, sí, no, no, jo, jo... Cos vostra, jo... És que són uns porcs. Penseu sempre de mal manera. No, dius que ens serveixen. Jo era parlant de manera així... I les dutxes, i les dutxes. No, i sé ja on és. Ah, ja està, ja està. Era la segona part, digues, digues. I llavors, no me'n recordava, ja... A l'altra, ja em vaig assabentar que no sé quina plataforma que han creat noves, d'aquestes noves que van creant. Ara no sé si Apple o Amazon, no sé quina d'aquestes, crec que Apple, que han adquirit els drets per passar en sèrie tota la saga de fundació. I vaig dir, ostres, doncs mira, és un bon moment per rellegir-se les novel·les. Vaig tenir que anar a buscar, les vaig trobar totes, i ho estic alternant. M'estic llegint per una banda la saga de fundació, i ho alterno amb la saga de robòtica, perquè resulta que al final, aquestes dues sagues s'ajunten. Ah, no sabia això. La fundació i la terra s'ajunten. Sí, sí, sí. Es troben, l'autor les va fer lligar. Pensa que va començar tot això, com comencen moltes novel·les al seu moment, els anys sobretot 45... No, 50. 40 o 50 van començar amb petits escritos publicats en revistetes. O sigui que no... Després, mica en mica, ho van ajuntant, i ho van ajuntant, i llavors ja va establir les novel·les fetes de l'any 50 i pico. Les primeres es noten, que estan fetes els anys 50, perquè... No hi ha mòbils, encara. No, evidentment. No hi ha el concepte de mòbils, no hi ha el concepte d'internet. Bueno, es vislumbra alguna cosa, l'hipervisor i coses d'aquestes, però la televisió... Bueno, no existeix, no... La cosa encara no és capaç. Tot i que, per exemple, el Jules Verne va ser un visionari brutal i va ser capaç d'anticipar molts fets que van produir-se gairebé 100 anys després, a la Simóf era un científic. No era un imaginatiu. I com a científic, doncs estàs una mica encursatat, no? Crec jo. I, val, que sí, amb la seva mirada científica va ser capaç de desenvolupar coses, però potser aquesta visió més profètica no la va tenir. Perquè, bé, va pensar, sobretot en les novel·les dels 40 i 50, va pensar que tot seria tòmic. Està un bolígraf, un... Qualsevol cosa, no? Sí, sí, l'energia tòmica dels anys 40 i 50 es pensaven que jo era el futur i era la modernitat. Sí, sí, i que tot seria tòmic, no? Es feia cosmètica amb radi. Sí, sí, per això així acabava tothom, no? Sí, sí, és veritat. I ell ho porta amb un màxim exponent, no? I, bàsicament, la saga Fundació és una novel·la que intenta, al principi, sobretot, intenta... intenta que l'humanitat, perquè ja és l'humanitat, no la societat sinó l'humanitat, doncs que no torni a caure amb un caos, amb el caos del desord, del desori, de guerres, intestines, pel poder i tal, no? Sinó que tot estigui un altre cop, o sigui, intenti... o sigui, ell, el protagonista, preveu i ho encerta que l'humanitat, o sigui, la societat galàctica, d'alguna forma, se'n va norris, o sigui, allò s'acaba. Tot el que té comencement té un final, allò s'acaba. I diu, com ho podem fer perquè aquests càlculs que ell preveu en funció de la psicologia de la societat, que és psicostòria, doncs ell preveu que uns 30.000 anys de caos. Dic que això no pot ser. Hem de reconduir tot això per minimitzar tot aquest període tan llarg, no? I al final ha arribat la conclusió que ho pot reduir en uns mil anys, tot aquest caos de 30.000. I llavors, estableix dues fundacions, una tecnològicament potent a un extrema de la galàxia i una altra mentalment potent, que serà la que, d'alguna forma, gui l'altra, indirectament, doncs perquè es torni a establir tot l'imperi galàctic d'una altra vegada. Paral·lelament, i així ja esteixo tot, doncs aquest escriptor va inaugurar el que era la saga robòtica amb Jorr Robot, que és el fet de fer una molt mala pel·lícula al seu moment. Sí, molt mala pel·lícula. I després va inaugurar tota una saga. Jo m'he llegit, jo, la primera de Jorr Robot. No em venia de gust, perquè són petites històries i volia encetar, em venia de gust, una trama continuada. I vaig començar llegint-me les bovedes de cert. Tot està tramat, en aquest sentit, però tant la saga, la fundació, com les bovedes de cert. No els primers nivells de les bovedes, perquè ell no tenia la intenció de lligar-les, sinó que només endavant ja vas veient que a mica a mica les va lligant. Les va posant, les va entrelleixant. Doncs les bovedes de cert és que el planeta Terra, d'alguna forma, després d'haver hagut una migració de terrícules cap a altres planetes, allò s'ha acabat. Hi ha un tancament, com molts països fan, com les fan als Estats Units, que es tanquen en si mateixos, després de, potser, o entre guèrrer, en preveu de guèrrer i guèrrer, es tanquen en si mateixos, però això va fer la Terra. I, a més a més, no es tanca simbòlicament, sinó també tanca físicament. Crea la ciutat, les tanca amb bovedes de cert, i la gent, inclús, és molt metafòric. Agafa agorafòbia, o sigui, té agorafòbia de sortir a fora. Ells només es senten recollits en el cau de la seva ciutat, en el úter que implica la seva ciutat, i allà se senten una tirada enrere, una tirada de l'úter matern. Se senten protegits. Tot el contrari que els espaials, que diuen ells, que en canvi viuen en uns mons absolutament assèptics, en què no hi ha cap bacteris ni virus, perquè hem pogut desliorar-se dels bacteris i virus que comporta la Terra, i tenen un punt en mitja de vida de 200 o 250 anys. I, doncs, procuren no barrejar-se i prohibeix, a més, s'han convertit en societats molt més poderoses que la terrícula, i controlen la societat terrícula. I, doncs, això arribarà un moment, un punt de dilema en si la Terra s'ha d'expandir a altres planetes que no passen aquests 50, o s'ha de quedar en claustrada i acabar reduir del no res, es pot dir, no? I això és el que les novel·les aquestes, o estan... van per aquí, van per allà, no? Tant t'han explicat, o sigui. I, doncs, es nota el sal, perquè ell, quan va acabar fent les tres primeres novel·les de la Fundació, va fer un sal d'uns 25 anys, fins que no va escriure les següents, que era els límits de la Fundació i Fundació Imperi. No, Fundació i Terra, Fundació i Terra. És Fundació, Fundació Imperi, Segunda Fundació, són les tres primeres. Sí, sí, sí, Segunda Fundació. Després ja va fer els límits de la Fundació, que és la que m'estic deginant ara, Fundació i Terra. I després, amb la saga robòtica, ho tinc, sé que és... Jo, el robot, ho veig des de la cero, la que m'has... Aquesta no recordo com es deia la segona. Després de la cero no me'n recordo. Després era els robots de l'Amanecer, i després robots Imperi. I això, quants anys fa que està escrit, dius? Això, l'última novel·la, és del 80... No, després em va escriure... Després va escriure unes quantes més... Com us diu això? Prèvies a la Fundació. Prequeles, això. Prequeles a la Fundació. Això se va acabar escrivant... Poc abans de morir-se el 90, hi ha algú, em sembla. I després hi ha tres novel·les, que no la sabia, que no les coneixia, que es deia Un Guijarrón el Ciel, o alguna més, que parlen del periodo imperial. El periodo imperial del primer Imperi, del primer Imperi. Jo com a spin-off, diguem-ne. Sí, del primer Imperi. Jo no m'has exigit. Potser aprofitarem a les exigiries quan hagi acabat. Jo crec que la saga Fundació és una saga notable dins de la sensació. És una història simple, perquè cap a la fi es agafa la història universal, traslladar-la a un futuro distòpico-hepotètico... Jo, tant jo, heu caït de les civilitzacions del Toinbi. Toinbi, això és això. És un macroimperi, que és com si fos un imperi roma, però més bèstia, en ser tan gran, al final caurà en el caos i en la composició, i clar, en ser tan gran, en comptes de tenir mil anys d'edat mitjana que vam tenir, es tindrà 30.000. Penseu això, que per les lleis de la psicostòria i per les equacions que ha fet, això es podia reduir en mil anys, agafant tot el coneixement, i tancar-lo en una esfera com una allada, un planeta allat, que en n temps ja començarà a expandir-se, i tornarà a creixer, i tornarà a donar la civilització a la Gràcia. Llavors, aquí hi ha un moment, també, que això es converteix com unes republicues venecianes, són els principis convencientes i tal, i al final ja surt el general aquest, que és el Belriós, que és com si fos Belisario, general d'aquest tal, bueno, tot això. És la història universal, amb una bona idea, que és molt fes com a Stephen King, és un escriptor que és dolent. Tu comences a mirar... Clar, és un palló que era científic. És que, a més a més, d'escriure novel·les, escrivia Sajus sobre història. Tot això, tota la potència de les idees i del tema, però, clar, els diàlegs són... No, no, no. I intenten ser i tal, a seguir... És molt fluix. És bastant fluixos, també. Novalísticament és molt fluix, per exemple, per posar una comparativa amb això de Joc de Trons. És molt més bo, el George R.R. Martin, anar-hi de diàlegs, i de trames, i de manera i relació entre personatges, molt millor, que no pas a l'éssimple. M'ha fet molt simple. La influència que he tingut de la senseficció, per aquestes coses que has dit tu, és bastant. Jo, per exemple, ara que em vaig agir la saga Hyperion, novalísticament li donaré 10.000 voltes, però 10.000 voltes a tota la saga Fundació. I, a més, me la vaig agir tota i... Ostres, això sí. És una altra cosa. A més, es nota molt, també es nota molt de les primeres fundacions a les últimes. Estan molt ben escrites. Es nota que l'home va prendre a escriure. Va prendre a escriure. Més idees, però començàvem amb l'idea, però ara en plena. Molt bé. Fantàstic, esperarem les altres que acabis de llegir, altres històries, i una mica anem ampliant tot el tamari. És un gener. I sense res a veure amb el tema senseficció, ens anem al món Thriller, que és un llibre que es diu la desaparició d'Estefan i Miller. És un noi que es diu Joel Dicker, aquest senyor ha fet algun llibre. Va fer un altre, no recordo com es deia, però també va ser un vetserrer d'aquests, ha vingut 4 milions de llibres. És un llibre que, inicialment, partir és d'una base bastant senzilleta, però són 60, 65 pages, i es va complicant. I és una cosa que no es deixa de sortir d'un poble de... prop de Nova York. Com es diu allò que és tan pijo de Nova York als Hamptons? Els Hamptons de Nova York, que estan en forts, aquests pobles superguais i tal, que hi ha un lloc que es diu Orfea, i a partir d'aquí és un espai que fa cada any un festival de teatre. A partir d'aquí apareix una noia que parla amb un policia, amb una festa, i li diu, et vas equivocar amb l'assassinat que va passar l'any 1994, quan va acabar la primera edició d'aquell festival. I aquest li diu, perdona, perquè va haver-hi fins i tot l'assassí s'havia mort per culpa de la situació i tal, per una sèrie de coses que evidentment passen. I llavors aquesta noia desapareix, del mapa. És a dir, davant d'aquesta advertencia, desapareix. I es comença a crear una mena de fil de taranyina allò, papa, que es comença a obrir per tot arreu, en el que s'ha de veure exactament qui és el culpable d'aquell assassinat que s'havia aprovit a l'any 94, que estava vinculat a la teatre, que es deia la nit negra, i que a banda d'això involucra no solamente a policies, sinó a l'alcalde, a crítics de teatre, actors, a la pròpia policia. I a partir d'aquí es comença el típic, a parlar de personatges que tenen vincles amorfea amb aquesta població, però que són de Nova York, i tal, algun editor, la tipica dona que també està vinculada amb una relació de mans. I, llavors, tothom sembla el culpable, tothom, la filla que va buscant que aquí dius que aquest deu tenir algun vincle que fos l'assassí que antauria no era de l'any 94 i l'assassí del 2014 de l'Estefan Imailer. Per tant, que al final coincidés són els dos. Al final no, vull dir que sabem que la lògica ens portarà, perquè ja des del minut de la pàstina 15 ja insinua que hi haurà aquesta vinculació amb l'assinat aquest, amb l'assinat anterior. I, bueno, hi ha moments trepidants, hi ha moments que són una mica més fluixets, sincerament, però, bueno, no ha de ser un thriller d'aquests per llegir, i perquè vinga, pim-pam, pim-pam, la desaparició d'Estefan Imailer. I, bueno, jo et dic, no és un gran llibre, ni molt menys, ni molt menys un Pierre Lametre. Per cert, David ha aparegut la segona part del llibre, aquell de... Ai, com has de dir aquell David, esperadament el cielo, no com has de dir allò? La de la Guerra Mundial. Sí, la de la Guerra Mundial, que es deia... Hi ha un de la primera Guerra Mundial de Pierre Lametre, que no es té a veure res amb el que seria la trilogia d'aquell del Berjoven i tal, i això. I, bueno, i que segueixi. Perdó, i dit això, simplement, comento que el llibre en si mateix es va desenvolupant, no es mou gaire d'aquest espai, però realment és allò que, ara busquem aquesta pista, pam, anem a parlar, pam, i llavors és molt dinàmic. És un guió cinematogràfic. L'autor, com has dit que es diu? Podíem fer Joel Dicker, em sembla, o Joel Dicker o Joel Dicker, em fec a. I reia, dic, un bon llibre per passar a l'estona, no ho negarem, no estem parlant d'alta literatura, ni molt menys, però, bueno, com a mínim, et va enganxant, et va enganxant, no? Va arribar un moment que t'imagines qui és, és veritat, que ho falten 100 pàgines i a tu va escalant, però bé, dependrà de cadascú, de la seva capacitat d'investigador o d'experiència en aquest tipus de llibre, és veritat, dependrà d'això, no? Però bé, es pot suportar perfectament bé. Jo el recomanaria en una època que tinguis temps, que no el deixis, perquè si el vas deixant allò, d'aquí una setmana l'agafo, no, has de seguir perquè hi ha molts personatges i es mouen molt. I ja està, doncs simplement és aquesta la recomanació d'un llibre que és correcte, i un bitceller. I anem al cinema, Jaume, a veure, aquí, la banda sonora de La Mula, un tema que es diu Mind Games, no sé si això et sona, jo t'ho posaré i si em dic que et sona, pues fantàstic, és a dir... Hi ha un tros que m'agrada molt bé. Jo no sé si és com una cançó com molt moderna, que veig que està vinculada malament. La banda sonora, el fill, potser, però el fill fa moltes bandes sonores. O la feia ella a vegades també, eh? L'auditori s'ha encogat, fa poc. Per cert. Us veig s'ha encogat la Diana Kroll, eh? Molt bé. Ah, va, bonidor, eh? Quin nivell, quin nivell. Sí, això és allà, sí. De segon moment de la pel·lícula, no? Capalt. Ah, va bé. Perfecte, després ja m'explica la Mula, mentre se'n diuen de la musiqueta de fons, no? Mula, perdó. Tens raó. És que m'hauria de ser esdemiul, com diu Andalini. Ja he anat amb la devoció, que vaig a veure sempre el Conís. Jo sempre hi tinc un molt clar, que aquesta mà m'ha aportat molta... molta clara evidència en quants coses que pugui haver trobat bé o malament, i en canvi ell les ha posat, segons el meu criteri, d'una manera que a mi m'han riquit, vaja, vull dir, no? I llavors, la pel·lícula, les expectatives es compleixen, en aquest sentit. O sigui, ell torna a parlar d'un avi, hi ha molt avi, molt, eh, que no teniu tant anys, però gairebé el present. Gureja, no? Sí, gureja. I llavors, com sempre, és un home abandonat per la família, perquè no l'entens mai, perquè el que explica, ell havia fet sempre de camioner, anava d'una banda a l'altra, i és clar, la família el veia arribar i el veia marxar, gairebé immediatament, gairebé interpretant, no? Llavors, a mi el que m'ha subtat molt, és aquella simpatia, aquella capacitat de complicitat que crea ell, ell et convida, a que l'entenguis, a que l'acceptis, com és, no? I això no vol dir que sigui com aquella que s'ha dit tant d'ell del gran Torino, no estem parlant d'un altre tipus de valors. I llavors, bueno, ell va desenvolupant, d'una manera, música, vull dir, en moltes estones, perquè ell acaba fent molts viatges, perquè torna a entrar en el camp del transport, quan ell ja el que havia arribat a tirar endavant, doncs eren unes floretes, que és el que diu, diuen, són flors que s'han de gaudir en el moment que estan, a les demà ja no tenen res a veure, no? Són flors molt maques, molt així, no? Total, que quina impressió m'ha donat aquesta pel·lícula, que el seu conservadorisme, com a filosofia, el porta a una elementalitat molt gran, sobretot a l'hora de treballar per la família, i després de la manera que allò s'arregla, d'una manera molt artificiosa, però que ell destaca com a molt profitosa, molt bàlida. I sobretot el que és més interessant és que ell té molt tracte amb el cartel, i la prodigia també hi acaba tenint tracte, no? I això s'obta perquè ell és clar, és ell, i llavors els altres, doncs, l'acaben respectant, no saps ben bé si perquè fa el que faci, i el negoci que els genera, o bé, veritablement, perquè entren en una connexió amb la seva manera de ser, que el cap i a la fi, doncs, és el que tantes vegades hem escoltat, i tu què faries si tinguessis oportunitat, no? Collec-te molt amb això, la pel·lícula aquesta. A mi aquí és on m'ha rescat i molt, no? Jo crec que altres vegades, per exemple, no sé, per posar un exemple, el gran Torino està clar, que ell allà és un home abandonat, amargat, deixat també abandonat... El reaccionari, també. Sí, aquí també, i també fa les seves, amb un parell que troba la carretera, que els hi ha rebentat una roda, i el paio, la dona, ho diu, és que ell no no sap com va, dius, clar, perquè tot ho mireu en el mòbil, i si tot el que no està en el mòbil no és això, i va, vinga, que us ajudo i tal, i són de raça negra, i dius, hauré ajudat a dos negritos, dius, escolti, dius, vol dir... Vol dir que no ens ha de tractar d'un altre manera, saps? Li dius, juga també amb cosetes, oi? Que està molt bé. I després hi ha una altra cosa, també, que és la part que ell entra en contacte amb el Cártel, allò, és d'una... una fastassa tan gran que ve que el padrino queda en el cel, i allò no, eh?, allò queda en el... Vull dir que d'una manera o altra, lluejo, presumejo o insinua, potser només ho insinua, que encara és un home en capacitats naturals, no? I esclar, dius, potser no, oi? Sí, sí. Vull dir, ja... Prometia per als propers Òscars, deien que aquest home seria una de les properes pel·lícules de Carolina Incabeca, estaria molt nominat. Parlaven, ja, eh? Sí, ja parlaven, no? Ja parlaven, ja ho deien. Sí, sí, sí. I com ho diuen, vestia, van dir que segur que, en Clint Eastwood, seria la seva gran pel·lícula, que no sé què, o vaig llegir una bar de fotòrams. Sí, sí, no hi ha begut. Aquest home li han donat per si em perdon, no? Sí, em sembla, sí, em sembla que ja està. Bueno, si és alguna cosa anterior... No sé si per... M'estic ríber o una... M'estic ríber o una... Sí, sí, sí, sí. Però em sembla que deien que el paper que ell feies, li volien que... que serien unes candidats als propers Òscars, com a millor actor. És com a director, no ho sé. Ah, director, l'han donat, clar. Home, ja no Òscars, que al final d'una carrera... És com un orífic. Sí, és com el que va guanyar el Paul Newman, no sé per quina era... Ah, sí, tant raó. El color del dinero. Era l'Òscar que no l'havia donat al Busca Vida. Sí, era un Òscar que era un orífic. Vale, que fa un paperàs, també, eh? Sí, que no va agafar, que jo... No va agafar? Sí, sí, no va agafar, no va agafar. Tens raó? Clar. No recordo si va... Va pujar allà i va dir que no l'agafava, o es va escossar d'alguna manera, però no va recollir l'Òscar aquest, perquè deia que no... A bones hores. A bones hores. Sí, sí, sí. Em sembla que anirà. Jo diria que anirà. I llavors em sembla que el que vas recollir li donaré, però no sé què, potser el millor seria que ho estigui de mirar-ho bé, amb una meroteca i tal. Estava allà, amb Hollywood i tal, tenia diferents històries. Clar, clar. Bé, era un paio molt curiós, també. Sí. Un paio molt curiós, amb les seves maneres de pensar. Podria estar en cor o no, però un tio que això hi tiren davant. A mi m'agraden moltes pel·lícules d'ells. Sí. Sobretot la gata. Oh, sí, la gata sol treure de cinc. Allò és brutal, eh. Va sorprendre a mi aquesta pel·lícula. Jo no n'hi havia pensat mai amb aquelles coses tan potent. Sí, i molt moderna. Per l'època et va quedar aquestes... Què és això? Això ha passat amb el cinema clàssic, d'estuat en pel·lícules que dius, quina modernitat de cop i volta als anys 50, 60. La gata continua a ser moderna. Sí, sí, sí. Jo, per mi, una de les pel·lícules més modernes que hem parlat, ni que és més antiga que el... de John Cis, que el fil negre, és la passió de Jonah D'Arc. D'Arc, tio, del Dreyer. 1928, tio. I la veu, si dius, és que sembla una pel·lícula... d'ara. D'ara, avant-guardista, tio. Està sempre en recordo que la vaig veure... Quina meravella. Amb piano. Ah, va. Això ja és per tu. Sí, és veritat, sí senyor. Jo l'he vista, però no. Jo la vaig veure. Com és d'aquell cinema? Que estava a prop del carrer Ago, que només feien clàssics, que van fundar... Ah, sí? No, el melí és. El melí és. Encara existeix? No ho sé. Ja no existeix, no? No ho sé, jo diria que no, però sí que és veritat que vols fer. A prop del carrer Ago. Aquí vaig veure moltes egits. Ja vaig veure els frics, la parada de los monstros. Sí, també. I tant, com a aquell cinema. Ara funciona. No ho sabia. Ara està el fenomen. El fenomen no fa tan clàssics, tan antics. És que les antigues han de veure... El que és més espectacular. Estaven pensades per la pantalla gran. I tot allà la ventana indiscreta i flipes. Amb la càmera. O el tercer hombre. I el primer, que no hi ha vist a la tele. Però no amb la potència. Això és cinema clàssic. Aquestes característiques... Amb pantalla gran, però és complicat. És complicat. Molt bé. Nacho, que encara no has parlat, parlant-nos de grup salvatge. Cinema clàssic. I què estan parlant? Són pequimpa. I què passa? Fa 50 anys aquesta pel·lícula. És la pel·lícula 69. És un bon número. Sí. Sí, per la llengua que venia, sobretot. Sí, per la llengua que venia, sobretot. No diguem-ho en casos. És veritat que mirant la llista de pel·lícules, us estàs una mica de flució a l'any. L'any passat, a l'Escurdeu, a l'any 68, van haver-hi 3 o 4 pel·lícules com 2001. Sí. Aquest era el millor any. A l'any 50. A l'any 69 van haver-hi poques pel·lícules. I sí que és cert que les dues més conegudes són dos pel·lícules de l'Oeste. Sí. Dos hombres indestinos. Aquesta taula que parlàvem de Robert Redford per Neumann. I Grupo Salvaje. I després, a partir d'aquí, els següents anys... El cos no va anar tan més. I després ja va començar. A mitjans del 70 ja van començar les pel·lícules aquestes potentes de taxi-driver que va aparèixer esforçès i tal. Llavors comença l'alcòpola, ja comença a aparèixer. És una altra línia, evidentment. Però que passen uns anys, just al principi del 1971-1972. No sé quines pel·lícules. No hi ha pel·lícules allò... Molta pel·lícula bèl·lica, d'aquella. Sí, també molt bèl·lica. Seria costat en mirar bé exactament el que ets tu, però tens raó que no... Ara pensem en una pel·lícula western, que a més hi ha els professionals, però és més per més antigues de l'any 66. Sí, sí, i va haver-hi... Aquí va haver-hi una mica de la bèl·lica. I què tal? Sam Beckingham, a mi és una pel·lícula que m'agrada molt. És un dels millors pel·lícules de l'oeste. Sam Beckingham, que va inaugurar el gener aquest tan... Parlat d'ell, que és el western que és poscular, diguem-ne. A mi és l'emotió, no? Sí, i a més a més... El dos ombres d'indestino també és una mica western, que és poscular. Jo crec que és una reflexió. A les Estats Units hem perdut la inocència. Ja no és el vaquero de les llanures, allò, des de l'any 50, quan hi ha la guerra mundial i tal, i són els reis i... que estan molt dividits en el tema de Vietnam. Diguem-ne que se les ha caigut la inocència. És tan... I llavors què passa? Que apareixen aquestes pel·lícules una mica més foscas de l'oeste. Vull dir que els vaqueros ja no són aquells personatges tan plans, del bo i el dolent i la noia, i tal i qualsevol, sinó que són... Bé, personatges amb molta... Torturats, amb molta carga psicològica. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula nostàgica d'uns personatges que ja estan fora del seu temps, perquè estem parlant de bandidos. Ja en el 1900... O sigui, no sé si és bastant, perquè els soldats ja... Jo diria que són 1907, una cosa així, els soldats, perquè, a més, se'n prenen els soldats, ja van vestits amb el uniforme aquest càqui de la primera guerra mundial, els soldats de Persing, que estàvem ja preparats per la guerra i tal, i en cotxes. O sigui, ja comencen a haver-hi cotxes, i el bandidome generalment... És com els últims samurais, d'alguna por. Els últims samurais. Aquests tios continuen, a més a més, són ja una mica grans, tots els actors també, perquè hi ha algú en Holden, que tenia una edat, Ernest Bornan i tal, i és un grup que els resisteix, i, a més a més, volen donar l'últim cop, diguem-ne, ja per acabar amb això. Doncs amb aquesta èpica de gent que està ja... Són companys, companys de professió, companys de la vida, i ja s'estan acostant a la seva final, diguem-ne. Doncs hi ha com una espècie d'idea, de castius, d'alguna manera moriran fent això, i que moriran en això que van a fer ara, diguem-ne. Hi ha diferents avisos. Però vull dir que al principi es veu la primera escena, que es veu un escorpí, que el cremen allà... Sí, sí, i llavors ja ho senten, que estan jugant allà, més que necessitari. Hi ha un escorpí, i de cop i volta, estan cremant allà i tal, i quan està allà, mig morint-se, venen un munt de formigues, que es acaben matant. És una mica com una reflexió de dir, aquestes gent que són uns idealistes, són uns bandits romàntics, diguem-ne, les estan superals per les formigues, per el capitalisme industrial, per 300.000 coses d'aquests tios, només poden que perecer, diguem-ne, i al final és el que passa, no? Perquè al final de la pel·lícula, els tios s'enfronten, allà, tu tenen exèrcits de mexicans, allà, en una metralladora, i moren allà, i maten a no sé quanta gent, però al final moren, d'una manera poètica, sacrificant-se, perquè no... Heroica. Heroica, sí, però fosca, diguem-ne. És com el que va fer el Joan Ford amb el Liberti Valens, també al final. Sí, una mica sí, però bueno... El vaquer heroic, doncs, deixar pas voluntàriament, en aquest cas, no, aquí no el maten, doncs, a la societat moderna. Llavors, ells, d'alguna manera, són dolents, perquè són gent de crueltat, és una procura bastant violenta, l'altra violència, aquesta... de la slow-motion. Que avui dia es quedaria curta, eh? Queda gaire curta, però amb una poètica, i un bon director, diguem-ne, un tio que innovava en aquell moment i tal. Llavors, la gent a la que estan enfrontant, són pitjors que ells, clarament, són gent absolutament corrupta, i a més a més, la gent que... està al... com es deia, aquest Robert Ryan, que és l'altre, que és el de ser el que ha estat amb ells, i a vosaltres el servei de Ferrocarril, hi ha un munt de gent que estan... anant amb ells a buscar... aquesta banda i tal, i són pitjors, són alimanyes, són gent que després, quan es cargen els tios allà, es barallen ahir per agafar els senells, i per agafar totes les joies que tenen, per quedar sota, són absolutament carrolles, i al final es maten també, tal igual aquests, diguem-ne que és una imatge poètica de gent, diguem-ne que aquesta gent té més virtut i tal, i fins i tot alguna reflexió filosòfica amb aquelles frases que diuen, però com ha podido... aquest tio que s'està perseguint, que era el seu, diguem-ne, este es un traidor, ¿cómo ha podido hacerlo estos? Dice, hombre, a ver, dios su palabra, dios su palabra al Ferrocarril, dios bonica tiene que ver, importa que se dé la palabra, dice, no, importa quien se dé la palabra, llavors hi ha una reflexió, s'allà, filosòfiques, entre, bueno, i al final, una cosa que va malament, però hi ha una prícula poètica, escenes allò, càmera lenta, i escenes del poble allà, o dels texos mexicans, allò, primeres càmeres, i tal, molt, molt intimista, i sí, sí, sí. És curiós, digues, digues. No, és curiós, perquè això que has dit, tu també reflexa una mica el cinevèlic de l'època, el desafiament de les àligues, i, bueno, si anem així... A l'any següent van fer Patón, que és la pel·lícula de l'any 70. També és una pel·lícula... és bèl·lica, però no. No fa massa la vaig veure, no fa massa la vaig veure, amb uns fallos tècnics brutals, però brutals, però, bueno... Volia dir que, al mostat d'aquest obel·litzador, que acabes d'esmentar, Sam Peckinpac, hi havia Arthur Pent, també. Sí. Arthur Pent. Sí, que no va ser tan reconegut, com a bo, però que també va fer coses però interessants. Va fer coses bones, aquest tio. No recordo ara, però... Sí. És un referent, també, del western... 50 o 60, potser més cap als 60, és Arthur Pent, no? Jo no he vist cap pel·lícula que hagi retratat també allò del general Castel. Ah, veus. I el president d'aquella és una de les eleccions, i els explica, i tal, amb un novel, amb un que escriu... Va fer Little Big Man, que és el petit nombre, que és el 70, també, veus? Soldada afult, també, de l'època. Una que és soldada afult. Va fer Bonnie and Clyde, també, a aquest home. La Bonnie and Clyde de... Ufkinamandra. Bonnie and Clyde. La Bonnie and Clyde de mi, gens de mica, zordo, que és aquest dalt, el fill de niño... Sí, sí, sí. També és un referent. Ara que acabes de mentir el niño, ahir vaig veure una pel·lícula que parla d'ell, però que explica la seva vida, i que no el va matar a l'altre, vull dir-ho. Segur m'has dit, sí. Llavors, em vaig quedar una mica, no estava gairebé fotut allò, eh? És un amic... M'heu comentat, no? Vull dir que agafarem aquest fill, i estirem tant com puguem, i ell va explicant i tal, però no me'n recordo com s'ha deia. Ja que estem per ser una mica de clàssics, parant-nos una mica d'escaramux. Ja, home. Perquè ja passem a pel·lícula una mica, si m'és postavi, perquè hi ha un green book i tal. A mi, el que m'agrada més de les teves pedachins, és el prisioner de senda, eh? També és de l'estil, també. També és de l'estil, aquesta línia. Sí, és molt estil. Però aquella que sigui en germans i que un atrapi en l'altre. Permetem fer una introducció. Prèvia aquestes pel·lícules, es va fer aquella dels tres muscaters, del George Sidney. Sí. Que també sortia el d'això, el Jean Kelly. El Jean Kelly, sí. Queda, ja era un... I el d'allò, i el francès aquest, i no sé qui més. Hi ha uns tres muscaters. No, depardient, home, no. No, depardient, no. Hi ha uns tres muscaters, de l'any 1903, que et pixes a riure. Aquesta és del 40 i poc, del 48, sempre. Jo estic veient aquest cinema de les primers anys 10, i jo m'ho estic passant. El Jean Kelly, però està molt bé, aquesta. I aquestes que dius tu, també sortia el Mel Ferrer. Sí. Amb això, amb aquestes... És molt ràpid. A d'allò, sí. Sí, sí. Estava encarant-se encara. Encara trobo que, d'allò, ara les dues noies, la Donor Parker, i l'altra, la... Ai, la Jean Leight. La Jean Leight, sí. Aquelles dues són... S'ho porten tot, eh, de la pel·lícula. Les ganes que estem parlant de... Sobretot a fixar... M'agrada molt en el cinema, les mirades. I aquest parell és que... Que sempre van amb aquella... Aquella habilitat per veure com aconsegueix. La Leianor Parker és la de la Marabunta. La Marabunta. No, aquella és una altra. Oi, la Marabunta, i jo he tingut sempre una família. Si no és ella, la famosa escena del piano. Potser perquè en el fots som un masclista. Jo diria que no és la Leianor Parker, eh. A veure si ho recordo, això. Ara t'ho diré i tal, però no diria... Hòstia, d'aquestes pel·lícules que parlo ja, per tancar, la de la Col·le i la Fletxa. Unítica, el trapecista... També la passaven, eh. També la passaven un dia d'aquí. O trapeci, també està molt bé. O trapeci, està molt bé, trapeci. Hi ha una que jo intento localitzar i no hi ha manera de trobar. Quina és? És el major espectáculo del mundo. Jo la trobo. Jo, per algun lloc, la he pogut veure. No la trobo. Em va frapar quan la vaig veure. Sí, estava molt bé. Amb el Toni Curtis, era? No, el Charlton Heston, el Toni Curtis, l'Allaço, sempre pintat amb la cara blanca. Ja està bé, que està molt bé. No diguis res més, perquè si no, ho descobreix. Tenia vostè raó, que és la Léa Nord Parkers. La Léa Nord Parkers. I m'ho fa parar, es fa, aquella d'allà. Allà, aquella pel·lícula, allò és genial. El posa a post un vell, però ràpid, eh. Sí. No, no el posa. O això ho et queda sol, eh. Vols un piano tocat? Un piano tocat, oi? Són el millor, eh. Quina gràcia. Molt bé. La única condición que puse, es que todo lo que bajara por este río fuera nuevo. Ya la frases ahí, la vida se queda como hiriendo. Sí, pues... Es lo que hay, muchachos. Bueno, doncs, canviem dels anys 50 o 60... Amocedades. Amocedades. Per reclamar. Aquesta cançó de la zona, és Quien Te Cantará. Ah, amigo. És una cançó que jo no m'ha recordat de mocedades. Jo sí un poco mocedades, digue-me antic, però amb mola mocedades. No, a mi sí. Aquesta cosa una mica així... Sí, sí, són les mateixes... No, són la mateixa família. De mamas al de papas españoles. Exacte, exacte. Bueno, quina l'atenció, perquè clar, evidentment, aquesta cançó aquí al mig de la pel·lícula del senyor Carles Bermud, clar, és una sorpresa, perquè dius, ja sabem com és la senyora Carles Bermud, va veure Màgica Alguéal, ens fem una idea que és una cosa, un tio molt especial, molt peculiar, molt a càmera de fora, molt concreta, no és un tio que sigui massa clar, explicant les històries, al contrari, deixa coses una mica turbulentes. I amb el cas de Màgica Algué... Ah, i amb el cas de Quien Te Cantará, tenim la Natcha Nimri, tenim la Carmelies, i no me'n recordo de la que li fa... perquè no és que era coneguda, i jo vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula del Modóvar, però més estilitzada. És a dir, aquesta sensació, que ja vaig tenir lleugerament amb Màgica Alguéal... No parlo, eh? La parloca, no. Però no crec que hi ha unes moments que dius, aquí hi ha unes coses que no... Jo m'esperava una cosa encara molt més potent, molt més sencesa, vull dir, molt més allò, i bueno, la història és bastant senzilla, dins el que cap, no? A mi m'agradaria que la deixa coses lleugerament... subtils, aquí tu deixes bastant clar tot. I això és el millor que no em va agradar del tot, no? Simplement és Natcha Nimri, aquesta criatura que fa de cantant, és a dir, que ja és cantant, també, i actriu, lògicament, que just ajuntament amb Carlos Gin havíem fet Nautja Gin, aquesta escòria i tal... Sí, no estava malament, una cosa així que una mica més alternativa, una mica enrotllo independent, dents i tal... I la veritat és que he estat buscant, i no l'he trobat, hi ha un parell de cançons que estan fetes per al Vertu Iglesias, la banda sonada de Vertu Iglesias, que estan parlant de nivell, que estan molt bé les cançons. Això sí, m'agrada molt, que té una cosa així, com molt peculiar, una mica alternativa. És una senyora que és una gran cantant... espanyola, que es diu Lila Casen, que hi ha el nom, a mi em recorda el modo, per no ser... És l'estètica que té, no? La seva, no sé què... A mi em recorden els seus abraços rotos, aquelles pel·lícules que té una aquella estètica tan mal modòvar dels últims anys, no? Sí, no, aquí no, al contrari, més ajuda, més de la modòvar, més de l'època final, de l'època de Pepí Lucivo, i aquestes coses, no, això no. I llavors, què és el que passa? Insisteixo, aquesta dona ha tingut un problema, passa el meu número, vull dir que té amnèsia, i a partir d'aquí no recorda qui és. I apareix una persona que li recorda qui és, no? I llavors, aquí entrem una mica del que seria el món de l'estrellat, el món dels karaokes, i tal, aquesta cosa una miqueta més baixa, que dius, ui, no? Baixa'm referèixer-ho dins del que seria el nivell que sempre aquest home ens ha presentat amb altres pel·lícules. Això d'en Vagigalguiel, que estàvem en una altra línia, no? Bueno, per això, i a partir d'aquí, s'intenta que aquesta persona recordi les coses, i que entri en una altra manera. Carmelíes fa d'amiga, i de manager, i també està per i al mig, no? Però la vegada, aquesta noia té una relació a casa seva, la noia que ajuda la Natalya de Molina, que ajudarà per una setmana de qüestions, que és en Atalya de Molina, que fa un paper de què passa, la nena poligonera, que jo no esperaria mai de la Natalya de Molina, és una tia que no sé, que posa un paper, i et diré que és molt més salvatge. Tot el que passa a dins d'aquest microcosmos d'aquella casa, on viu la violeta, que és la que li fa que fa perfecte aquesta criatura. I la Natalya de Molina, que no passa. M'interessa més l'altre que no passa a jo. Quin problema ve que la pel·lícula, la càmera és molt elegant, l'amoïment és magnífic, l'estètica és brutal, però tot és massa evident. I llavors, a mi, jo volia un Carles Vermut que no fos evident. És com Jaime Rosales amb la càmera vaga. És el que dic, si a mi em canvies a Jaime Rosales i em fots travelings i un element dinàmic, no m'agradarà Jaime Rosales. Que parlàvem l'altre dia que parlàvem. Que parlàvem com es deia que hi ha pel·lícula de Jaime Rosales, la que vam veure últimament. Ja me'n recordaré. Per tant, és aquesta la idea. A part d'una pel·lícula que està bé, va de senyora B, a sèptica B, però el que deia, amb el que a li faltava una miqueta de punx a la pel·lícula, li falta punx. Això estic d'acord amb les crítiques que hi havia. Que la deixen bastant bé alguns, però bé. Però visible, correcte, acceptable. Sí, que no és una pèrdua de temps. És una pel·lícula i alguna cosa més que voleu parlar. Una que es diu La Noche de Doce Años, d'un tal Alvaró Beckner, que és un senyor que és uruguallà. Uruguaja. Uruguaja. Uruguaja. I llavors està interpretada per tres senyors, l'Antonio de la Torre, Montcarac, el Xino de Rín, que és el fill, és a fi d'imaginaves, i un tal Alfonso Tort, que no sé exactament aquest noi d'on surt, perquè em sona molt d'haver vist alguna pel·lícula, i jo diria que és d'allà. Potser fa molt bé l'accent, ara tindria que bucar a trobar-lo. En 1973, aquesta dictadura que va durar 12 anys, però no uns, no diferents. El Pacheco... Sí. Jo tampoc vaig mirar-ho. Vaig mirar-ho perquè no coneixo aquest món. I llavors hi havia un tal Pacheco, un tal Borrón, o no sé què, i un altre. És a dir, tres, que van empalmals, posàvem-ho darrere l'altre, per intentar que fos això. Aquests són uns revolucionaris, los Tupamaros, i llavors són lògicament d'esquerres. Són comunistes, o que seria la línia més esquerra. Lògicament, la dictadura no accepta aquests senyors, i agafen a nou o deu. En una sèrie de situacions i tal, i a partir d'aquests nou o deu, hi ha tres que se'ls emporten. I hi ha uns controls, la Fiega. Crec que és una dictadura i hi ha uns controls de la Cruz Roja. I, per tant, aquesta gent no els poden matar. I què és el que fa a la dictadura? Doncs el que va fer aquí ja fa a altres llocs, no? No et matarem, no ens matarem, perquè tampoc teniu delictes de sang ni res per poder fer-ho, però parlem clar, putejarem fins a l'infinit. I van estar 12 anys, 12, que es diu molt ràpid, per això es diu la nit de 12 anys, passant pels pitjors espais que us pugui imaginar. És a dir, no es capnessin per presons, és que anaven els fotien amb un espai abandonat, és a dir, amb una mena com de cel·les, tipo, no sé, imagineu-vos, el que estigui damunt un joc abandonat, no? Doncs apa, un espai on regalima aigua, amb rates... Amb esmorres, que es diu, no? Però una quantitat de coses, és a dir, hi ha un moment que és brutal, que és que arriba un moment que no tenen res, que porten 5 anys sense llegir un llibre, sense res, no tenen res o tenen ni lavabo, és a dir, no tenen ni per dormir, no tenen un llit, és a dir, és que és el mínim possible que et puguis imaginar. Es comuniquen durant sequpets a les parets i tal, no creuen un llenguatge, perquè és una mica bé comunicar-se amb dos, uns a l'entorn de la torre i aquest embugeix, pobret meu, aquest ja arriba un moment que diu que li han posat un micròfon dins de l'oïda, que li està dient el que ha de fer constantment i li entren de cop i volta, menjar cadires, llibres... Ostres, no? I diuen, què ha passat? És total. I llavors tothom toquen els llibres, els oloren, el bolígraf, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre, és un llibre... El bolígraf és maravallós, ho fa de conya, és buníssim, salvatge, és cruda a la perícula, Hi ha, per exemple, un tio, un sergent, que li diu, a canvi de que em facis cartes per la meva dona, per la meva parella, per enamorar-la, et donaré condicions. Una de les és que sortia fora a veure la nit i els estels. És que dius, quina pena més gran, com pot ser l'ésser humà tan desgraciat? Doncs amb això que diuen els llibres, i ara ja passarem, perquè no m'hi explica més coses, no? Clar, és perquè resulta que la Clos Roger està fent un control, i llavors van amb el tio al darrere, amb el militar, i diuen què? Et tracten bé, i l'altre ha de dir que sí, perquè si no, ja sabem el que li toca. I llavors d'altre diu, sí, ja pot dir-se, això és militar, com sembla que estan fent i tal, llavors quan se'n van, i llavors quan passa aquesta revisió, li treuen tot una altra vegada. Clar, és una qüestió darrere, de dos o tres dies, i llavors el porten en un lloc encara pitjor, és a dir, que és absolutament anguixós, anguixós. I així, 12 anys, diu, i és el PP Múgica, el José Múgica, el president de l'Auruguai, i els altres dos nois van ser ministra de defensa a l'Antonio de la Torre. Sí, sí, és que ho borda, vull dir, fa perfecte. El que té més els altres suporta més la pressió, és a dir, tenen una comunicació entre ells, en canvi l'altre ha arribat un moment que el seu cap ha fet clac, i llavors a partir d'aquí és terrible, li porta la seva mare a una vacineta per donar-ho, per cagar, no? I al final, com ja he lligut una millor als últims anys, llavors té un lavabo al final, als últims anys, i llavors aquella vacineta el que fa és plantar una flor, i surt amb la flor, dius, quina pena més gran, quina pena infinita. Vull dir, no, no t'ho juro, no, no, jo, a més, i al final, bueno, però eren com una mala cosa, clar, és com a, clar, ja podem imaginar el final, que és clar, és bo, vull dir, perquè surten, però hòstia, tio, és clar, el que han passat a aquestes criatures, molt ben feta, molt bèstia. David, què hem de parlar? En Green Book, tío, perdona, que se me lo santo al cielo, que n'hem parlat a Green Book, i del fil invisible, perdona. Parlem del fil invisible. Ah, que tu volies, sí, sí, si no parlem a la setmana que ve. Sí. Perdona, i si no parlem de les dues? Fil invisible, que és el Paul Thomas Anderson, i guau, vaig quedar frapat, frapat perquè ens parla d'un món, primer de començar d'un món que jo crec que avui dia no existeix, que és aquesta moda que va durar fins als anys 50, 60, i que després ja la cosa es va revolucionar tot, van entrar, et sembla que una altra manera de fer moda, i... Els texans per dir-ho. No, no, no, era una altra manera, hi ha el pretaporter i coses, això era alta costura, el que ens ens presenta aquí és un modisto de alta costura britànica, que no està arraigat a París, era un altre món, era un món molt, molt més tancat, la costura francesa doncs estava més oberta al món i crec que la britànica era més, més, més tancada, era un mercat més, més interior. Més interior, però no per això era menys prestigi, ni molt menys, no? Aquí ens presenta un individu, no sé com has dit un nom, però sí que em va quedar el cognom, que era Butcock, que si m'apures vol dir polla de manera, de manera... No ho sé, que em vaig estar a dir bé, a traducció. Sí, sí, sí, que vaig pensar dir, bueno, bé, vale, doncs, vale. És un entorn absolutament malaltís, malaltís, una relació molt curiosa amb la seva germana, molt simbiòtica, molt simbiòtica, unes necessiten l'altre, es retroalimenten, fins que hi ha aquí... Diguem-ho així, la germana, i ara m'avanço, un salt, un tros, fins que la germana pren consciència de la situació, crec jo, i aposta, aposta per trencar la rutina que té ell a l'establerta i dir, no. Ell i ella. No, no, ella, la germana diu, això és el que ara t'ha de convenir, no el que fins ara estaves fent, a partir d'ara has de tirar per aquesta senda, i ell submís, però l'hora conforma també ho accepta, però... i això regeix, l'altra mà... Finíssima, que no hi ha cap complexitat, però és que tot, tot hi ha un ritual, és un individu de rituals, i rituals intocables, i rituals que la seva germana els preserva, que ningú molesti. Atenció, allò que diuen, atenció, un genio pensant-ho, doncs és allò, no? És ella arriba, té tot un ritual de neteja, de pentinar-se, de vestir-se, d'esmorzar, mentre l'esmorzar fa una tasca, no? Ningú, si algú l'interroma aquella tasca, el dia ja està perdut. El tema de l'esmorzar, quan apareix la tercera persona que entra en aquesta vida, clar, ja... Com la tercera persona que arriba en aquesta vida, se sap adaptar tot i després, també, per la seva banda, trencar aquells esquemes, es parlar-ho tot. Estem escoltant el film invisible, l'esmorzar de sonora. Es parlar-ho tot. Sí, sí, sí, sí, es parlar-ho tot. Aquella noia és la més espàvila de tota, juntament amb la germana. Jo crec que al final del film hi ha un pacte, no xerrat, no xerrat, una comunicació no verbal entre les dues dones del seu món. I entre les dues, en lloc de bé, el que era un duo s'estableix en un trio. S'aconeixen les dues, el poder que tenen. Sí, i llavors el van portant, perquè, clar, la germana sap que la seva ascendència sobre ell no serà eterna. I llavors, mica en mica, digue-me... perquè tot això aguanti, haig de ser una mica, una mica com el Gato Pardo, no? El que passa és que al final em vaig quedar frapat, no? Amb aquella relació, literalment, tòxica. Tòxica. Malaltissa, absolutament. Amb tot el sentit tòxica, amb la famosa estruïda de volets. Ahir. Allò és com una mica un catalitzador per tornar a establir la relació, no? Quan la cosa trontolla... Tranquil, truita de volets, el canto, i tornes a ser meu, tornes a ser meu. Sí, sí, sí. És la correna, el teu. Sí, sí, sí, veus que dàdic. No pot ser. Primer pensava, dic, hòstia, què fa, aquest individu, no, no, què carai? No el sol vol carregar, no? No ho té, molt ben pensat, ara em malaltiràs i necessitaràs. Clar. I tornaràs al cao, tornaràs a l'úter matern, i tornaràs a ser meu. Sí, sí, sí. Quan et desbaries, saps que ahir de pillo. Hòstia, vaig quedar, ho dic, això sí que m'ha desmuntat tot. Però això és molt, molt polsoma Sanderson, eh, que te la fot, eh? Sí, sí, sí. Que saps jo tranquil·lament, dius, oi, que bonita pel·lícula, què és això? I copi, volta, pum, et fot aquesta cosa, que et quedes com trasposat, eh? Sí, sí, sí. És molt, molt, molt, molt, molt, molt. Fantàstic. Va, subta, la resta és molt previsible, no? Sí. Ell és un ego que no li cap a la pell. Ah. Està clar, però és com els grans artistes o els grans actors. Sí. A la vegada que tenen un ego molt potent, a la vegada són uns sacs d'inseguretats, brutal. O sigui, ell, tot trontolla, no? Sí, ho han de fer tot d'aquella manera. Sí, sí, trontolla, perquè si no allò es desmorona, no? Que això seria com un trastor, no? Això, obsessió, compulsió, m'equivoco, massa... Perquè sempre fa el mateix cada tant en quant, no? Segurament que sí. Bueno, sí, potser... Jo no sé, no sé. Jo pregunto per què ets aquesta, no? Sí, sí. Que és tan perfecte amb allò... A veure, primerment no arriba a l'extrema, aquella pel·lícula del Jack Nicholson. Ah, bueno, ja. Que no pot ni trapechar les ratlles a les serelles. El pot impossible, no? Sí. Evidentment allò és molt exagerat, no? Clar, però... Hi ha gent així, hi ha gent així. Però hi ha un punt, hi ha un puntet, no? Sí, clar, i tant, i tant. Sí, sí. Ja has de dir-te, perquè has fet un solll de la torrada, ja m'has arruïnat el dia, dius que tio... Clar, molt bèstia. Això has de saber reconduir, no? Molt bé. No, no. Aquest és un convenciment que té molta gent, eh? Sí, sí, sí. Tant per una part, és hora ja. Sí, es pot en 30 segons. Que acabes amb acabar. No, no, ja ho explicarem un altre dia, perquè això segueix, segueix. Molt bé, perfecte. Segueix, segueix. Segueix, segueix. Segueix, segueix. Segueix, segueix. Segueix, segueix. Segueix, segueix. Fem el fàntom frit. Fem el fàntom frit. És com el dia amb anglès. Sí, el fin invisible. El fin fantàstic. Fins la mà que ve. Gràcies. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Fem el fàntom frit. Fem el fàntom frit.
