Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Ja, home, com estem? Va ser un invent, això, de Babilònia. Sí? Sí que sí. Bé, em va fer petxó que de seguida. Clar que sí, home, perquè és que estem aquí, som la repera, som molt bons, eh? Doncs encara que no t'ho creguis, m'ho ha dit més d'una persona. Bé, me n'aniré moltíssim, eh? Fins i tot tu mateix. Fins i tot tu mateix. Eh, bueno, també. Home, que falta dia més. Si jo m'ho carrego, sí, sí. Ah, que a mi també li han dit... Que es veu una professionalitat. Al darrere hi ha gent que en sap moltíssim, com la Rosa Alcalà. Bueno, sí, intenta, sí. Bona tarda, vosaltres sí que sou antesos. Clar, aquí, aquí. A veure, avui ens encenem plores, plores, ploreta. Sí, sí, sí. I avui sí que farem un ordre dominar molts temes, perquè gràcies, parlem... Déu-n'hi-do, sí, sí. Parlem de l'escaleta, em sembla que ha anat tot. Una mica de cinema, una miqueta de llibres, però avui exposicions, música, llibres, teatre, cinema, sèries... Tenim de tot, avui, eh? Sí, sí. Avui, sí, sí, sí. Avocalla, vosaltres parlem del Colombo, mira. Ei, que és molt bona, aquesta. A veure, que sí, són aquelles obres vintage. Els hem d'aposar nerviosos, eh? A veure, avui en dia no entendrien això. Moltes joves et diria que què fa aquest home, què li passa a l'ull, no? Sí, que ja m'aconsegueixo. Clar, clar. A més a més, té la dona polverda, perquè sempre parla de... Però no es veu mai, sempre és la dona que està a casa, la dona que m'ha tocat, la dona que jo aniré, no aniré... És el personatge omnipresent, però no... Ja la sé, gràcies. Molt bé, doncs com us deia, avui vindrem exposicions. Parlarà la Rosa de l'exposició del CDCB, d'Estanley Kubrick. Jo us parlaré de dues exposicions del MACBA, una és de Gemma Plensa, una Maravella, la Pena Nari, i també una mica l'exposició, no sé com es diu ara, un segle breu de la col·lecció MACBA també, que una mica ho contarem per sobre, i estem parlant d'un art contemporani. L'auditori, la novel·la de Beethoven, Rosa, que se li oparda, ja l'explicaràs. Estaven cridant i tot. Això són com els dones que fan una bretulada, i que jajaja sobreriuen, i si els porten a cal jutge, encara arriben més, i si els porten a la presó, ens faran de ganar-te la presó. I llavors parlarem del dret a la llibertat. Sí, sí, sí. Despectant sempre l'altre. I ara, amb un llibre que us comentaré, que es diu la Dependienta, s'ha de molt curter, perdona. No, no, no. Amb aquests temes em poso suport. Ara ho coneixereu, senyor. Com estic solet a la paixera, no controlo. Amb tots vostès, si es correm. Que és el conductor. Sí, molt bé. Gran pel·lícula, gran pel·lícula. Això és boníssim. La Rebecca de Morné, allà vinga. Era dolenta, aquella. Estava enamorada. Era una nani molt canyera. Seguim, teatre. Ja m'has parlat de teatre. I la rona és per la de Shirley Valentine, que és un clasicot d'aquests que corren per aquí. Un clasic, l'home de Macintosh. I una sèrie que es diu Senseit, que és dels germanes, que coneixem tothom per Màtrix, que s'han canviat de sexe. S'han canviat tot això. I ara es diu Lana, i és una sèrie molt interessant, on fa gala d'aquests elements, de transgènere, però és molt xulo. Sempre em quedaria present en aquella pel·lícula, la primera onma que la van operar, la xica de dinamarca. Una xica d'anessa. Una xica d'anessa. Que ho feia aquest nano. Que va guanyar l'Òscar, per aquesta interpretació. Vull dir que sí, que sempre té un referent. Doncs comencem. Parlem d'Estan l'Icubri, que tindrem per aquí musiquetes que intentarem col·locar. Comença a parlar-nos de l'Estan l'Icubri. Té la posició, tu encara l'has de veure. La setmana que ve, si puc, m'escapo. I la pena està molt bé. Vaig estar tres hores mirant-la, perquè és que pots estar-te estona i estona. Després hi ha un documental, que dura 40 o 45 minuts, que no el vam poder veure, només un trosset. No ho vaig veure. És que coincidia que feien una visita guiada, es divendres a la tarda, i el dissabte se'l mati també. I al principi la vam començar a veure amb la guia, nosaltres ja portàvem una obra que estaven mirant allò, i vam dir que sempre, si hi ha una persona t'ho explica, doncs estàs igual. T'explica coses que no et posen a les plafons, o coses més interessants. Quan vam veure que no, vam dir que anem pel nostre compte. M'haurà de ser allà amb 30 persones a la vegada, una mica emprenyada. Les plafons estan molt bé, molt explicatius. Des de la seva formació inicial, li va regalar el seu pare, li va regalar una primera càmera de fotos, li va regalar una càmera fotogràfica, que era una de les seves grans aficions, que mira per on després li va portar el cinema. Els escacs era una altra passió també. És un bon estratègre, tot està pensant, no està fotent una foto, tot té un planificació. I la música és una altra de les seves aficions també, que després també la reflexa i la fa servir en moltes de les seves pel·lícules. És molt important la música que fa servir a les pel·lícules o a les secuències. Les pel·lícules que són les que després han passat, les que ens han quedat, les que ens han deixat. A mi el que et va... És aquell que li fan, aquella prova per veure si es torna bo. De la naga mecànica, sí. Sobretot els pares em van quedar clavats a la memòria. Sí. Perquè eren capacitats total. A Club Work Orange. Ostres, aquells pares... Vull recordar com si fos ara mateix molt important. Amb aquest, després també ho lligarem. Amb aquest, no li intenta fer aquesta desintoxicació. O que s'enfarti de veure violència, a veure si reacciona i la rebucha, i si es satura de violència, li fan escoltar la novera de bé. Precisament. I ell mateix la reconeix. I diu, escolta'm, que jo aquesta música és molt bona, sisplau, no me la barregeu amb aquestes altres imatges de violència que m'esteu posant. I ell li va dir a mi, ho sento. Perquè tu mateix també has fet servir la violència de forma gratuïta. Estem escoltant la banda sonora de la Neja Mecanica. És una de les temes, no el tema conegut de Guillermo Tell, però és part de la banda sonora. Sí, sí, sí, sí. Doncs n'hi ha que sí, les fusiles estan organitzades per cada pel·lícula, es fan repàs de totes les pel·lícules, des de l'inici, des dels documentals inicials que ell feia, o quan treballava a la revista Look, d'una revista de Nova York, i després ja per els primers documentals que ell va fer, com un motiu d'un boxejador que era molt famós i tal, va fer un petit documental de 13 minuts, i després va fer una altra pel·lícula, una mica tunteta, que era Feel and Desire, o sigui, no sé què és, Fuego I de C o no, i desit que, clar, però ja es veu que és una... no, no, una batada, que és una pel·lícula que és molt senzilleta i estan al sector d'allà que no sé si són actos o no. Però, bueno, apareixen ja totes les temes que després el Cúbric anirà desenvolupant a l'altra pel·lícula. Apareix el tema del desig, que ja sóc la noia que hi ha tan guapa, que després el Olita també. Crec que no sé si és la mateixa actiu, o se l'assembla físicament. L'assembla molt. O després el tema de la guerra, com a la jaqueta metàl·lica, el que més era, bueno, en diverses pel·lícules, de senderos de glòria, totes aquestes. En aquesta primera ja hi havia una mica, el Clisol, que tenia totes aquestes temes ja. Jo crec que va passar de la militància a la intel·lectualitat, no sé com dir-ho. Militància, perquè es calcula que el militant és aquell que troba un ajucpluc i un camí a fer. I llavors, amb aquestes que has esmentat, les de guerra es va radicalitzar amb el seu tema, i manifestava el desacord que els generals enviesin a tothom a la guerra. Sí, de fet, les pel·lícules de guerra són antibel·licistes. Totes, perquè senderos de glòria, espartacos, fins i tot. Aquesta que hem dit de la jaqueta metàl·lica. Espartacos, és una altra història. Allà el van dominar allà, em sembla. O per exemple, també la carrera especial, la carrera dels audes missiles, i la carrera que era, com es diu, és que, clar, una cosa és en anglès, i no t'haig de traduir-te aquí. El doctor Estrángelo. Aquí no sé si es va traduir com a telèfon rojo, telèfon vermell, volamos hacer Moscú o algo así. Aquella jo crec que és una pel·lícula antifascista, i ja està, no hi ha res més. Perquè tots els diríem que donen la nota desafinada, són persones que ho d'una manera o altra chequen el braç. Exacte, són crítiques, són crítiques. La situació que t'estàs posant, ell, precisament, l'està criticant, l'està tancant la mironia. I tant, ahir vaig veure una cosa que tenia a veure amb Hitler i la seva pujada al poder. És garrifosa, això. Una pel·lícula, un documental. Però un documental de P.A. És el lloguer que diu, molt bé. No, no, sí, sí, molt bé. Això que queda a sala, veus la imatge relació amb la pel·lícula. Material, també. Des de guions originals amb les seves manuscrits per ell. Pesses de vestuar i surten les vestits de les dues nenes de l'Hotel Overlock. Amb les sabatedes allà. Està molt bé. La màscara del 2001, la màscara del mono, aquell del primat, aquell que es posaven. I el vestit sense, també, de primat, d'un dels actors. Tratges d'estronauta, també, d'aquella sèrie. El casc aquell que portaven les asafades en aquell autobús especial. Te'n recordes? Jo que sé posar Galàxia a Galàxia, doncs està molt bé, no? I, a més, amb les músiques, també, original. I, a més, hi ha una pantalla a cada sala, una pantalla, amb la reproducció, també, en bucle, de la escena més famosa de cada pel·lícula. O, en el 2001, i en vàries, perquè, clar, el 2001, és una passada de noia, tantes coses. Hi ha molta cosa. Clar, hi ha, per exemple, el resplandor. Hi ha la típica no del Jack Nicholson, amb l'estral que està intentant allà. Que està trencant, literalment. Que ha estat allà, en la porta, que està entrant, i la seva dona ja gritant, i el nen sortint per la finestra. Perquè fos així, per la finestra, amb aquella nevada, que hi ha tota de nit. Però ella no passa per allà. Però ja no passa, ja no. És que la finestra només es pot obrir pel poquet. Crec que ha estat aponada per la neu. Per la neu, sí, sí. A ell, precisament, em preguntava, en tu, quina creus que és la pel·lícula més interessant que s'ha fet sobre problemàtiques mentals? I vaig esmentar aquella del Hambert Bogard, el botí del Kate. Ah, sí? Sí, si us trasporta, la tinc molt llunyant, aquesta. Però això és una meravella. Jo no ho he vist gaire bé. Però podria haver dit el resplandor. Crec que és molt bo, eh? Tal com ho presenta, és que és genial, tio. Molt bé. Bé, perfecte. Després una miqueta, també, amb això, i acabo. Una mica repàs de totes les pel·lícules. Molt bé. Descining és el resplandor. La teixica d'Àrica, ja ho he dit. L'Age White Suit. Aquesta, per mi, és la... No, es diu així, amb anglès, és igual. Sí, aquí es va traducir, també. Sí, no té un nom molt raro. Aquella és pel·lícula, no sé, jo penso que no m'han trascendit tan poc tant. No sé, l'Olita, també. Sí, aquesta de... Ice White Shirt. Ice White Shirt. Jo la tinc enmarcada, però... Sí, sí, sí. Ell i el David estan allà, jo estic allà a baix. No l'he vist, no l'he vist. He vist a Simacas, he vist aquella... Aquella mena de judici... Sí. Sí, de mena de Brugia, per mi. Sí, bé, a nosaltres aquestes històries... Ja està malament, eh. És que jo crec que és una pel·lícula que parla dels desitjos reprimits. Sí, que no s'han realitzat mai, però que hi són. Llavors, és que ho trobo que ho fa tan bé, que és clar, llavors, el paral·lelament, o el mitjà, els que no s'aturen amb res... No, no, no, sí, clar, clar, aquí ja... Hi ha diverses frases al llarg de l'exposició, que són frases, o bé d'ell, pendent mateix director, o bé algunes d'un altre, també, de l'Estiven Spielberg, però jo em vaig quedar amb una, i a més em la vaig anotar perquè em vaig fer molta... Em penso que diu molt bé... D'ell mateix del... A l'Estiven l'hi cúbric. Sí, si no, no l'hi cúbric. El crea universos, crea universos. És un drama... És un de mi urc, un de mi urc. Crea, posa això, universos mons, posa això, o paralells, o d'omniris, o d'imaginació, o de ficció. I el mateix... La frase de lladriu, la falta total del sentit de la vida força l'home a crear el seu propi sentit. Que se m'agrada molt. Perquè és una mica... És que sí que fa una acusació del que he fet amb el cinema, crear el sentit de la vida. Que se penso que la representa molt. El seu sentit de la vida. El seu, clar. Com l'altre dia ja parlàvem de Mola Ioclinis But, i ell també li dona un sentit de la vida. I llavors... Com una utopia, el que li agradaria, o el que pensaria que sí. Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí. No, no, no, tinc ganes. Tens parles. Si es que cubri. A més, una cosa, amb la entrada pots tornar un altre dia. Un segon dia pots tornar amb la mateixa entrada. Però acaba el 31, el 31 de març, no? El 31 de març acaba, sí. El 31 de març acaba, sí. El 31 de març acaba, sí. El 31 de març acaba, sí. Al 31 de març acaba el 31 de març acaba. Això ja no me'n recordo, però... Això ja no m'ho van explicar. Vaig dir que podia tornar amb aquella exposició. Ho dius, ho dius allà. Perfecte. Vinga, doncs seguim parlant de temes, tema d'exposicions. Jo comentaré un parell molt ràpides. Una sí que m'interessa dir-la perquè val la pena. Vull dir, aquesta sadanà és petita, però és autènticament meravellosa, que és la de Jaume Plensa. Aquest escultor, que és el gran referent de l'escultura catalana dels últims anys, és un tipus d'escultures, recordeu, facial, sobretot amb aquestes dimensions, tan peculiar, però fa moltes més coses. Fa cosa el que seria l'art conceptual. És un tipus d'art que no està clarament marcat per el que seria les formes figuratives, en si mateixes, sinó que habitual són grans blocs d'aliments. Per exemple, aquí hi ha un enorme interrogant que està aquí al davant. La obra en si mateixa és algo així com fa referència a Florencia. Un interrogant dius Florencia. El gran interrogant de l'art. Seria aquesta la idea. Un espai que està ple d'art i planteja un toc molt més contemporànic, que és veure què pots trobar de l'art. És aquesta manera. Té un punt lleugerament irònic, a vegades té un punt orgànic. Ha col·locat a l'exterior totes les escultures abraçades als arbres, maravilloses. Té un gust per la perspectiva, per col·locar les coses amb espais inversamblants, fins i tot. Combina l'aigua, les plantes, el ferro. Són obres que pots tocar. No nega que no toquis les obres. Hi ha un cortinatge pressiós tot ple de lletres, penjades, amb un ferro que el tocar-lo és molt relaxant. Fa vinclar la paraula. La combinació de la paraula i la relaxació comporta el poder expressar-te. Que bé t'expliques. Va molt més enllà. El senyor fa unes coses maravilloses. Hi ha una sala magnífica que es diu solitud. No recordo exactament que entres i tot són portes enganxades a la paret. A les tres parets són portes de fusta. I al mig hi ha una mena de estructura que regalim a aigua. Va sentint clanc i es diu solitud. És maravillós. Es diu que no hi ha res a la vida. Quines portes has d'accedir per tenir companyia? És un home. Hem d'arribar a desitjar la solitud. Això és magnífic. És un senyor. L'exposició no és gaire gran. És l'exposició que està fins al 22 d'abril. El primer pis del magba i res. A la banda baixa potser hi haurà 10 o 12 obres, algunes escultures i altres instal·lacions. I val la pena. Ara també us dic una cosa. Amb aquest cas el senyor Jaume Plens el coneix una mica. No gaire. Però sí que anava darrere i anava escoltant. Hi ha coses que són molt conceptuals. L'art conceptual és complicat. Ara que em vols dir això. Tòricament aquest home ha donat una explicació. O no. Això és un gran problema. Quan altistes conceptuals no donen informació, ja l'has liat. És el que hi ha. Jo ho recomanaria amb aquest cas. Que anéssiu. Et fa donar-te de coses perquè jo no soc especialista amb el senyor Plens, ni m'he dedicat a estudiar-lo. I ràpid, amb aquest seria l'àmbit de les exposicions. Molt recomanable. Hi ha una altra. El Mac va tenir una base, una col·lecció bestial sota seu. Sempre que vas al... El que ha fet aquesta vegada ha sigut posar el primer pis al Jaume Plens i per tant aprofiten la banda baixa. Llavors ho remouen tot. I llavors l'últim pis acostuma a fer l'exposició més rara. I aquesta ni la comento perquè una exposició que es deia demagat o no sé què. I no vaig entendre res. Que et va demagar baixa. No vaig entendre res. És una barreja de videoart. No sé què. Va semblar una presa de pèl, perquè l'art contemporani s'ha de vigilar. Això no. Per qui no passo. I en canvi la planta mitja va fer una col·lecció... Per què rius ja molt? Amb la simfòria. És que dius que aquí no passa. És que sents violent. Veient una cosa... A mi no m'han d'obligar a veure això. Jo ja aniré voluntàriament quan jo vagi en aquests llocs, en facin aquestes performances, aquestes històries. Però que no te la vulguin fer en el passat. Ni molt menys. I ja abans de parlar d'això de l'auditori, us comento que es diu un segle breu, col·lecció magma. I està molt bé perquè això ja s'ha de començar des del principi, no li arta, des de la sala 1 fins a la sala 12, perquè és el que seria obres des de principis del segle XX fins a l'actualitat. I amb tots els moviments que s'ha mogut, bàsicament, d'artistes catalans. Això també està molt bé. I després mira el de el rabascall, tot aquestes gent que no són gaire coneguts o que són coneguts depèn d'aquí tipus d'art agradi. I es comencen fent les primeres avantgwardes. El cobi i es maitea, lesxi una miqueta i a més hi ha coses del xillí, que són interessants, també, no se'n va en català, estan bé espanyols i de fora, i acabes també amb l'art del segle XX, com a tal. Potser després de tot el que has dit, No hi entendré mai en bar perquè no tinc la teva preparació, per exemple. Però donat això de que jo no passo per aquí o sí que hi passo, jo em fa com un nos, vull dir, no sabria pas ser jutge amb aquestes coses. El que em sembla és que mira, et dic una cosa, a l'art fins al segle XX tu pots en passar tot. És a dir, és una cosa que t'agrada o no t'agrada. M'agrada el bar rock, no m'agrada el bar rock, m'agrada no sé què, m'agrada no sé quant. És una qüestió figurativa, una qüestió que tu veus i tal, tant si és cultura, sigui pintura, sigui el que sigui. Quan entrem al segle XX i sota a partir de les segones avantguards, més que les primeres, les primeres encara respecten això, perquè encara que fos obra abstracta i tal, no deixava de ser un llenç que contempla i provoca coses. Però quan entrem en la part del body art, de les performances, del vídeo art, tot això que ja és una línia que són dels anys 60 cap aquí, clar, ja molt il·luminat, és a dir. I que fa 70 anys d'això ja. Sí, sí, sí, però hi ha molt d'il·luminat, és a dir. Jo tot això que comença amb una cosa que es diu fluxos, és un tipus d'art que la Jocono és una de les grans adalits d'això. I aquesta ja et ja prenen el pèl, ja et posava en un vídeo que estava, ja està, i el vídeo era una pantalla en blanc i durava 10 minuts, no? O John Cage, que se sella davant del piano i era, no sé què, partitura per un sort i llavors no tocava res. Clar, coses d'aquest tipus que, clar, és veritat, és que és molt bèstia. Ara m'ho explica, sí senyor, molt bé, molt bé. Una part determinada, o almenys molt agressius, com els accionistes vienesos, que dissimulaven que es tallaven les testicles, i no era així, així de clar, vull dir que hi ha coses que dius, no, això no es considera, no considero art, i això que passava a aquelles tercera planta no és que fos molès, és que no entenia res, és que els textes eren impossibles d'entendre. És a dir, unes paranoies, perdoneu el comentari, volgar unes palles mentals que no es pot imaginar, és que ja hi hagi es, això a veure què vol dir, no? La muntanya era verde. Mira, molt bé. El vídeo funcionava. Ah, sí? No sé, no sóc jo. Ja està, dius què? Ara què? Això és el que posava, llavors... Sí, això era per arrancar, i després... Veies una imatge... No, això era el text explicatiu, no? Ja veus coses, llavors et posava una imatge i veies un tio... Sí, que estava, no sé, posant-se el cabell, dius... Ara què? Per les seta conceptuals, que al final no t'has d'explicar res, o el que puguin explicar, o el millor, que et vingui el tio, a veure si era un grup artístic, que vinguin i que t'ho expliquin durant hores i hores, perquè, clar, si no, no arribarem enlloc. Bueno, és una cosa fàcil. Molt bé, molt bé, aquest tros. Sí, sí. És una cosa fàcil. M'hi he de mirar. No, no, va, intentaré fer-ho així, moreducadament, amb un vocabulari així, molt contingut, intentaré fer-lo contingut. Sí, això sí. Sobretot, sobretot, vull deixar constància, que l'OBC fantàstica, com sempre, a més a més l'actuació també del cor de camp... A veure, són dos coses els que n'hi havia. Molt bé. El cor de cambra del Palau de la Música i l'Ofeo català. Molt bé, com sempre, ells i ells, molt professional d'una qualitat impressionant. Que no us oblidem, que és la novena de Beethoven, la sinfonia número 9, en remenor, que és la Coral, que és el sobrenom de Coral, que molt bé, com sempre, fantàstica. A més, és que el concert dura una hora, són 67 minuts. Una hora i veu. No hi ha ni descans ni re, no pots aixecar-te, estàs allà amb tota l'educació del món, amb tot el respecte del món, tu com a espectador, com a persona espectadora, i entres de ple amb les noves incorporacions que va fer en l'auditori. Una vegada us vaig explicar què vam fer venir... Ara me'n recordo del nom, però era un nano que cantava flamenc, un cantau de flamenc, que no me'n recordo del nom. Va ser una fusió molt maca. Una fusió molt maca, a més aquest nano sortia d'escals també. I a més, a més de sort, a vegades, que venen gent, jo què sé, corals, més atrevides, i va haver-hi també un altre dia que venia una formació que feien una interpretació diferent, en clau com de jazz, en comptes de fer-ho així més cantat, que s'hacien llatí, el text en llatí més avoridot, doncs ho feien així amb una clau així com més atrevida de jazz. No me'n recordo tampoc com es diuen, que després aquesta gent també ho tenen a Barcelona també, que tenen un altre espectacle. Vull dir, són fusions, són experiments de fer coses noves, d'estar a l'avant-guarda de la cultura, que la música és una cosa viva, fantàstic. Estem d'acord, perfecte, crec que sí. I l'editori sempre ho ha demostrat, que ha estat el cas davant de les experiències artístiques. Però què us van fer? Aquesta vegada van fer performance. I ho sento, jo dic així de clar. I ja comença a tenir una edat, i jo crec que hi ha per allò que hi ha al convent, doncs ja està bé, aquestes niñats i niñates. L'agrupació en senyor Serra. Començen bé, començen fent. A més, allà tot això se'n directa, però clar, com que està nadal a l'escenari, i l'editori és molt gran, hi ha la platea, després hi ha un empi teatre, un segon empi teatre, i els balcons laterals també, els dos laterals. Hi havia una pantalla davant de tot, que llavors allà s'anava filmant, i tu ho anaves veient en directe. Llavors tenien, allà entre l'orquestra, iràs on es col·loca les dos corals, es tenien com una mena de tauleta així allargada, com un taulell, que entendràs així, i allà tenien tot el seu muntatge. Amb un principi començan a fer històries d'una floqueneix, que era una peònia, una peònia groga. Jo no vaig fixar en el tema del color, no vaig entendre del color, però una peònia groga, mira, casualment. Després continuem amb que sigui el Torri Fell, que sigui fotografies de diferents lliures extremistes, extremistes de dretes, millor dit, que sigui la Merkel, que sigui la primera ministra anglèsa, també. Perdona, no, segons un moment. És a dir, sonava la música, la coral, quan calia, correctíssim. Tot era paral·lel, sí, sí, sí. És la partitura de toven, és la partitura de toven. No estàvem fent cap revisió. Era que a la vegada s'estava fent aquesta performance, i tu l'estaves, si l'estaves una mica alt, la podies veure de l'escenari, o si no la veies a la pantalla. És com una interpretació, suposo, de com ells en tenien això de la novena de toven. I llavors va ser... Al final dius, no hi havia 6 imatges, una mica conèixer o inconeixes, molt maces, la veritat és que sí. Algunes fotografies també surt aquella fotografia d'aquell quadre, no sé si és d'Eslim, que surt al Nou Femení, que es veu perfectament en la vulva i tot. Saps què és un quadre? L'origen del món, de Gustaf Cordes. Que es veu perfectament una vagina mitja oberta, sí. Exacte, doncs aquest també, que dius, això no sé què pinta. L'origen del món, el naixement... Dius, bueno, tot és com és el sentit de després. També una mica els ressorgir... El naixement, sí. Cultures i tal... Però també, a més, és una obra d'art pictòrica. Continuant... Després fan una sèrie d'històries que cremen... Per exemple, cremen... Jo que sé, per exemple, ha sortit també una orella, que dius, com que el verdorment també es va quedar a sort. I això li va fer patimol i també li va produir i provocar un aïllament social. Potser hi ha una orella com de cera, així, feta la forma. I després arriba un moment que la cremen també... Fum apenas, només fa el foc. Vull dir que tot això està molt bé, perquè dius, mira, veus, no es fa foc, no es fa fum, jo he dit. Però sí que es veu el foc, com es crema, no sé què, i com es desfà. Bé, té una mica de sentiment. I després, com... Tot això arriba com una mena d'avocador. Les sinfonies són quatre moviments. El primer seria aquest. El segon, ja veus que és com una mena d'avocador, on veus allà totes les cumbreries, restes de la nostra societat de consum. Que si vos saps de patates, que si no acabes de veure que és coca-cola, però veus que no és coca-cola, ja t'ho imagines, que és una cervesa, que és una cinta de casset, que és un preservatiu, que és una cosa de les deixalles. I després ja comença a haver-hi una altra, que és d'aquest avocador. Clar, de tot això es fan referència, han començat amb el tema d'una llavor o de diverses llavors, que suposa que després igual germina. La tercera part ja és una miqueta més gran, i resulta que hi ha una noia allà estirada, però vestida en plan rossalia, en plan amb aquell sandal de cremallera, però en blau de fons, i després el deia només és de blau, és que després surt una altra noia, que també el té com de flors, que és el tema de la reneixa de la primavera. Una noia així, una força maca, una noia així, molt pentinadeta així cap enrere, una cuba, una cuba alta. Bueno, doncs va reneixer una altra vegada, que se'l queda mirant a la càmera, que no sé què... Fins aquí vas veient... Mira, m'interessa molt, innovador i tal... Però arriba un moment que després... Ells diuen que això té un altre sentit, que després us llegiré, perquè jo no m'havia llegit el programa, vam entrar al qual no m'havia donat temps de llegir el programa ni res, sí que havia sentit que havia estat polèmic, la representació del divendres, però no seríem bé el perquè. I llavors tot agava, que jo pensava que estava gravat, que també estava allà en directe, estan amb un lateral i aquesta noia, que es comença a petonar ja amb una altra noia que preis, bueno, un noi i un senyor, després amb una altra, ja comença a formar un trio, que dius, bueno, no sé, mira, serà un momentet i mira, l'amor fraternal, jo què sé, que també diu, l'amor de los hermanos. Però clar, després comença, llavors apareix que sigui una dona també, i també es fa a les petons amb la dona, que dius, bueno, és molt bé, mira, molt bé fantàstic, integrant al lesbianisme, a la posició de massa entre dues dones, oi, fantàstic, tan recordes de la pel·lícula Carmen i l'Ola, i dius, bueno, i a més que amb l'estètica que està així, una mica a Xoni, és que l'estètica era a Xoni, que era a Rosalía, una mica, és això, i dius, bueno, doncs, vale. Però després no apareix una altra noia, i ja comença a veure una intercàmbia, ja, que dius, bueno, ve una altra noia, i després ja quan apareix el negro, ja, que jo ja dius, que dius, que dius, però no, i en això que hi ha l'auditori, per favor. No, dalt del dalt, la cintura cap a dalt, o sigui, el torts, sense... Bé, excepte a les noies que es quedaven sostenidors, i ara ja puc desvejar perquè ja ho han fet, i ho dius, jo. És la introducció, oi? Sí, sí, sí, però... Però són tres grupeig, no, ja dic un, que es queden dues o tres dones, l'altra, que es queden una dona amb dos homes, un d'aquests és el negre, que estiu, però, o sigui, les obres són llenus de tòpics, no és tan llenç original, perquè ho han fet tot de tòpics, i després, a l'altra, que són dues nois amb una noia, la noia és negra, noia força juveneta, jo pensava, sí, si demano el candidat, no sé si tindran 18 anys, però, bueno, és igual, no? Punten una amigueta també, que dius, provocació total, que era això, no sé, la senyora que jo tenia al costat, penseu que l'auditori, la mitjana de dalt, és al teta, però, bueno, és que no és el lloc, no és el lloc, però la senyora em deia al final, quan em vaig veure, jo també avuxeava, perquè ho sento molt mai, ho he fet amb ma vida, però mentre tocava, al final, no, al final, ja, de tota manera, tu aguantes estòicament en tota l'educació del món, per respecte a l'orquestra i la... S'estan atrevint realment a fer això, aquests gamberros, m'entens, que dius, i no és ells, a veure, la Fundació Serrano, que fàcil, per més, això. És el que no entenc. I el director, clar, el director, jo he pensat que el director era ells, el japonès, aquest, precisament que els japonèsos són per aquestes coses, clar, tampoc és ells un mandau, ell l'està apagat, ell li apaguen per dirigir el concert i punt, aquí deuen haver-hi altres autoritats aquí dalt. Ha d'haver-hi una grebia, ha d'haver-hi una senyança. Doncs la senyora del costat em deia, és que jo no entenc res, no tens res, però em deia, si tot apurtir en la pobra, no entenc res. És que això és una orgia. No, sí, ja veig que és una orgia, però clar, és que no entenc res, com dic, què fa aquí una orgia? Doncs no ho sé, no ho sé. No inspira la música segons aquest senyor. Bueno, però, clar, segons aquest senyor, però això seria una... Ells que volguin dir el que volguin, ells saben que estan provocant, ells ho saben, ho saben, ja, fet a propòsit, però que vagin a provocar a casa seva. Que diguin, tenim un local a Barcelona, on sigui que estem fent aquestes muntatges, i llavors que li vagi públic, a veure quin públic li anirà. Segurament li anirà molta gent, però sí, a mi no... A veure, igual jo hi també hi aniria, però saben on vas, i el que has de fer... Però no que et col·lin aquestes coses, que te les empassin. Això és una falta total de respecte cap al públic. Demà el gust és una imposició, perquè a més no pots aixecar-te, no pots marxar. Al final sí que jo vaig sentir que hi havia gent que s'aixecava i marxava. I, a més, ha de sentir-te una incomoditat violenta, que dius, hosti, jo n'he vingut a veure això. A veure, a veure, quatre, quatre, quatre, aquí. Aquests morregen i fan això, ho sento molt, però a l'auditori no és el lloc. I puntó, ja està. Llavors, si en canvi, després veus, no sé si mereixen que els comenti això, però, bueno, de bo que no s'ho mereixen, ells comenten, que és una miqueta, el paralelisme diu una llavor. Ho fan així, no sé qui ha escrit això, perquè tampoc no posen nom, que no s'identifiquen per a què. Covards. Una llavor, tot el que aquesta llavor necessita per florir, terra, aigua, llum, música, amor, democràcia, escolta, sexe, cultura, una flor, una peonia groga, uns ideals, un projecte, un pla, l'el·lusió per crear una comunitat millor, la posada en marxa del pla i el seu fracàs, la humanitat, la seva imperfecció, les seves debilitats, la impossibilitat de transcendir, la violència, el foc, les cendres, la ràbia, la desesperació, tot això que us deia jo de crema, i després l'acceptació del fracàs, no, la ràbia, perdó, després de les cendres, la ràbia, la desesperació, i després l'acceptació del fracàs, la tristesa, el lament malenconiós, una pausa, un moment de reflexió, i, finalment, mirar-se, acariciar-se, besar-se, morrejar, confiar que tot pot tornar a surgir, una llavor. Esclar, a sobre veus que hi ha tota la connotació del moment polític que s'està vivint? Que dius, holi, també, no? O sigui, mezclat xurras con verina? Clar, i mira que t'ho vas dit amb la musiqueta, que està perfecte, t'ho vas dit, això. Bé, mezclat xurras con verina, el que han fet. Ara, adéu. I clar, per dissimular, o per camuflar-lo, o per fer veure que té una transcendència més internacional, són els moments que estem vivint a Europa. Són els moments que estem vivint a Europa, clar. Sí, per exemple, el projecte d'Europa té sentit tal com és, si s'està desfengant o no. Això és el que hi ha. Aquest tipus de performance, en realment, són pressupostes. Això que expliquen aquí, que tu ho llegeixes, i dius, oh, sí, que maco, no? Oi, que altivo, o no? Però no té res a veure amb la imatge que s'està veient. Això pot ser d'una forma estètica meravellosa. I encara dius, si estava gravat, si estava filmat, i ho estan passant, perquè resulta que un dia ho han filmat, i ho estaven passant, encara passa. Però a sobre, allà, en vivo i en directe, dius, o sigui, a sobre, res ve a sopar. Que no és el lloc. No és el lloc. Suposo que van passar un boxorn impressionant als músics, perquè no sabien on ficar-se els músics. Els cantants i les cantants de les dos corals també van passar al boxorn. I aquests pavos allà, pavoneant-se, com es veia el Jaume, que es veia a la tele, com feia allà, amb el puny agenat, com si no hi havia el mossege. Que modernos som. Però el cor i l'orquestra, magníficos. A l'auditori, o sigui, mira, un tono de baixada. Però el cor i la música perfecta, no? Sí, sí, com sempre perfecta, i bé, tothom, per suposo que sí. Diguem que no els va turbar, això. No, perquè són uns professionals i són fantàstics, però no és el lloc. Buscat un el teu lloc i buscat el teu àmbit per fer-ho. Escolta, anem a fer una performance aquí. Si ja divindran tota la gent que vulgui que hi vagi, ja està. Jo també hi vaig, però no allà. Molt bé, doncs ara passarem al teatre, però abans faré un comentari molt petit, d'un llibre que és molt petit, que són cempàgines, i que volia comentar-lo, perquè ja que abans de passar a aquest nivell, que us ho comento molt rapidet, que tocava ara, es diu La Dependienta, és un llibre d'una escriptora japonesa, que es diu Sayaka Yakura. Molt bé la pronunciació. Sí, sí, sí. És una noia. Ja me la presentareu. Ja sabeu com són aquests escriptors japonesos, el Murakami i aquesta gent, que són molt particulars, ja sabeu que són una manera de ser una forma, és el que dèiem, justament del director d'orquestra, que són d'aquesta tipologia. És una mica com la societat japonesa veu a una dona jove. Jove, perquè té 36 anys. Mira què dic. Vull dir, clar, jove, jove, jove, jove, jove, jove. Però que, en aquest cas, seria jove, jove. En teoria per ells ja és una persona gran, gairebé. És una persona que se te passa l'arrot. Ja és una persona si sigui així, de clar. Vull dir, ho planteja així, el llibre. La Dependienta, el llibre és així. Diguem aquesta noia que treballa amb una cosa que es diu els conivis. Els conivis és com aquí, al supermercat de 24 hores oberts. Ah, vale. I treballa per hores. Noia, 36 anys, no pot treballar per hores, perquè en teoria significa dues coses. És una persona desplaçada de la societat o és una persona que no té una base i un coneixement per poder fer-ho. O que estàs malalta i no pots treballar més hores. Perquè seria una jornada reduïda d'aquestes. No és una jornada reduïda, és que cobres per hores. Tu pots fer més hores o menys hores. Jo puc treballar 5 hores, 10, 15, 4... És una fórmula típica que té en allà. Llavors hi ha uns jefes que controlen això. Llavors, aquesta noia és una noia que parla seva manera de ser. Doncs no vol saber res dels homes. Vull dir, ella no sap si li ha d'anar als homes o les dones o és asexuada. És una noia que no vol tenir una feina fixa o ja li va bé això. Ella estava realitzada fent aquesta feina, que és una feina peculiar, perquè hi ha una sèrie de normes, i és que els, quan entra... Vull dir, han de fer cada dia el que es diu un briefing, no? I han de veure què han de dir. Buenos días y tal y bienvenidos a esta forma de aixecar el cap típic dels japonesos, no quan entren els clients a comprar, l'oferta del dia, el no sé què, els sorolls que té la botiga, clar, ella comença a crear un món al voltant d'aquesta botiga que la fa gairebé com obsesa del que seria aquest espai, a l'estalla constantment. Mentre estan, clar, se li tira sobre la germana, se li tira sobre la gent, escolti'm, però com és que estàs en camp noi, com és això? I llavors entra un noi que és un desastre amb aquesta botiga, amb aquest supermercat, no? A més, un noi que no és gens atractiu, diuen que és un sac de dosos, és tot a os i poca xicha, vull dir que no té res de particular, és bort. Sí, sí, és bort, és una persona que no vol treballar, que vol treballar l'únic impossible, que el mantinguin, és una cosa terrorífica, és a l'antiéssar, per tenir una relació amb una dona, amb qui sigui, en general, és antisocial, i llavors, ella, el fot a casa. Però el fot a casa per interès d'ella, perquè d'aquesta manera callarà la societat. Perquè té un home. És molt fort. Jo em vaig quedar, vaig dir, és petit, és un llibre de 100 pages, però quina mala llet tenen aquests japonesos, i a més una dona, la que ho escriu això, que deixa que és una crítica farotja a la llibertat de la dona, que foti el que vulgui, perquè la tinc que tenir fills, però clar, ella, en aquest element de submissió, el posa a casa, que no fot brot, que l'ha de mantenir ella, i es queixa del menjar que li posa. És un masclista de nassos, però en canvi, la seva germana és tan encantada que tingui un home a casa. Vull dir, les seves amigues, clar, i a partir d'aquí es produeix una reacció determinada, que al final ella decideix fer una decisió molt correcta, i és seguir tal com estic, i tornar a treballar, perquè al final es planteja deixar aquesta supermercat per tota una feina fixa. Però clar, què passa? Al final diu, perquè si jo em sento dependent de conivis, que és aquesta cosa també reiterativa dels japonès amb els seus llibres, perquè tinc que deixar això, sóc feliç fent això, doncs segueixem feliç, fa fora aquest tio, i per tant ella es convertirà això sí, per la societat, en un bitxo raro, però en canvi, per ella mateixa, és lliure. Per tant, no ha de tenir relacions amb ningú. Es mirarà el mirall i s'agradarà. Clar, i és una persona totalment sociable, que té amistats, això sí, però en canvi, en aquesta part, la seva vida privada, no vol tenir aquest vincle, per tant, és el que hi ha. Molt bé, teatre, Jaume. Jaume, per aquí, si rebalentem després per allà. Comenten-nos. El teatre del... Com se diu això ara? De l'Hiposter, m'has dit? No, de l'Oprimit. De l'Oprimit. Teatre de l'Oprimit. En definitiva, aquest és un teatre que es fa... que parla, que parla amb Felipe, que diuen. És un lloc en què hi ha una d'això... Que parla de l'Ona, que ha estat abans. Ja ve, eh, vull dir. Sí, que hi he tocat, no? Que sortim de Barcelona. I llavors, doncs, és un centre cívic d'aquests, oi? Que hi ha moltíssima gent, que ell és una zona molt poblada i tal. I treballa una noia, que tenim, doncs, a la ràdio, és una noia que té un... d'això, una problemàtica mental, però que és un encant, total i absolut. Vull dir, tant de bo, totes les mostres fossin així d'agradables. Va, anem a veure, a veure què fan i tal. Bé, us en recordeu? Que jo us havia parlat d'un grup a Sant Boi, que es diu... Ah, me'n recordaré. És un grup també de persones amb problemàtica mental. Però que fan una condició, Mariana, o no? No, no, i d'ahir... Ja ho recordarem, sí. Explica'ns qui són i què fan. I llavors aquests, doncs, han fet obres i estan força interessants. Doncs aquest lloc, que vam anar a veure aquesta obra, que portava el títol de dues noies, no me'n recordo com era. Doncs era un... Arriben a imitar el que, precisament, és l'au que el senyor Esteve. O sigui, la llibertat de decidir, no? Vull dir, perquè la noia, doncs, fa la carrera de mucat, perquè el pare i la mare, doncs, així ho volen. I... però el pare no hi és, eh? Tot, tot, que era un doble senyor. Em sembla que només estava jo... La representació aquí... De bona representació masculina, no? Clar que sí. D'acord, sempre hi ha l'autostrima ben alta. Llavors, doncs, bueno, vull dir, una filla que ha estudiat la buquesia, que és el que els pares volen, però paral·lelament ha estudiat la cuina. M'agrada més això. I llavors li planteja la mare. I la mare diu, m'has desgraciat la vida. Però igual que... Sí, sí, aquesta noia, pobre, sí. Però està bé perquè un cop acaba l'obra, que l'acaben d'aquella manera oberta, llavors fan allò de dir que el que feien aquests... De Sant Boi. Llavors diu, i com és? I en quin punt s'espatlla això, no? I llavors diu, sí, a mi m'agradaria, pam, m'hi puja dalt un altre actriu, o una altra noia que vol actuar, i fan-hi les coses d'una altra manera. Evidentment, és més àbil per dir-ho d'una manera, que no per llavors la mama li explica d'una manera, que la mama, pobre, també ha passat allò. Tot el contrari, que això li fa pareta. Molt bé, tu. Va ser molt interessant, era amb una bona colla allà, i d'actrius n'hi havia unes quantes, també. Em va sobtar molt la iaia. Però estem parlant d'actrius amb aters, actors amb aters, no? Sí, sí, i que tenen les seves dificultats per integrar-se en un context social i tal. Llavors, la iaia és una persona tota l'estona, la tenim amb imat, o sigui, la tenim amb presència, i porta com una cua llarga, no? I és com si fos la mateixa tradició, això, no? Vull dir, aquella cua de la manera que la romena i tot això. Em va agradar molt perquè em va fer pensar en la meva, d'àvia, no? Sí, sí, sí. Que d'una manera o altra governava la nau de casa meva, sobretot quan s'esvolutava alguna cosa. I allà, doncs, va ser el mateix. El que passa és que... O sigui, sí, però no... O sigui, paral·lelament, també, doncs, dius, sí, ara fotrem tot això enlaire, tot això que tenim aquí organitzat ja, tota la cultura, tot el que... L'únic que has de fer és ho, ahir, i és... Va, ja ho sabeu, que va agradar. Perfecte, va estar molt bé. Més cosa.Rosa, Xiri Valentain. Vale. Home, molt xuli. Sí. Molt xuli, la versió de... Bueno, és un text del Willy Russel, la direcció és del Michael Gordis, i la protagonista és la Marcea Aranega. És la gira que estan fent ara per teatres, així, municipals i tal. Va estar fent a Barcelona, no? Jo la vaig veure a Sant Cugat, que la tenien allà programada, em van regalar l'entrada, i dius, mira, doncs, vaig cap allà. Era un regal de Nadal. Era un regal de Nadal. Per quan vingues aquí a Sant Cugat, mira. Bueno, la història és senzilla. És la història d'una senyora que és una mestressa de casa, la Xiri Valentain. Viu en el Liverpool. Ella ja està a casa sola, preparant el supa pel seu home, que ha de venir a treballar, i ella li està preparant... Normal com era, llavors, o com a... Encara hi ha algunes realitats que són normals, que no... Però, bueno, és un personatge, és un perfil de persona, de la situació que jo crec que cada cop és... menys freqüent, o no sé si tal com s'està evolucionant avui dia, tornar a ser més freqüent, no ho sé ja, perquè al final hi ha dubtes de... Jo crec que... A tu des de la televisió masculina, vinga. No masculista, eh? No, he dit masculina. Sí, jo crec... Jo amb això em fixo, sobretot, articles, en llegeixo força, i el que diuen, si més no homes, vull dir que val a dir-ho, no, diu que el que manca és que la dona, en un principi, cregui que ja està en situació d'igualtat. Si s'ho creu, és quan acabarà imposant-ho, però és que encara no ho acaben... No s'ho acaba de creure? No s'ho acaba de creure. O no acaba de tenir oportunitats, a lo millor. També, però vull dir... Per aquell que no me'n sembla, que era el Merció Comas, que és un escriptor, també, deia que necessitem que s'ho cregui, perquè és quan les coses canvien. Exacte. És com, per exemple, si no fas trampa, la revolució es va fer a Rússia, perquè s'ho va creure a tothom allà. I van fer força, van fer pinya. Bueno, va fer massa. Esclar que els nazis també, però els nazis ho van fer d'una altra manera. No hi ha lloc, amb el documental que vaig veure. Sí, no? Aquest sí que hi reflecteix. Fa fredot, quan penses que aquí també pot treure la cua, aquesta manera de fer les coses, no ho sé. Una cosa molt tonta. Ara parles d'això d'altre. La pel·lícula no sabia que s'ha utilitzat la banda sonora al l'ocei de foc d'Igor Stravinsky. Sí, de Valentine. És que l'està enviant aquí ara i m'ha sorprès. Jo el que us anava a dir, després, que jo sé que hi va haver, i fa uns anys, la versió de la Paro Moreno, a Barcelona, que és bo que també estava molt bé, la gent que la va veure estava encantada. Aquesta també està molt bé, en la Mercè Aràneca, de bo que sí. I després la pel·lícula, que la pel·lícula ja té uns anys, ja té uns senyets, és bo que també està molt bé, perquè la gent que va veure la versió de la Paro Moreno, i que després va veure la pel·lícula, diu que li va agradar igualment. A vegades es penses, com que ja sé de què va, quan ho vegi no m'agradarà o no em sorprendrà. I no diu que sí, que la pel·lícula va estar molt bé. I quan a les músiques, les músiques que posen aquí posen tres o quatre, que són molt canyeres, jo amb anglès ja sabeu que no ho sé si. I fa un que diu que les xiques volen, les gals volen trepitjar fora, o volen no sé què. Ah, és la gals que vol fan de la... Volen divertir-se o no, ja es volen divertir-se, aquesta. I després aquesta, aquesta sí. Doncs ella està parlant allà amb la paret, perquè els fills ja han marxat de casa, ja s'han independitzat, bueno, un està de ocup, l'altre no sé què està fent. Són nanos avui diant-nos avui diant-nos. I ella fa ja les patates fregides amb una oferat cada nit pel marit, excepte els jous que toca un bistec. Aquells jous tampoc he posat el bistec, tu. És una mica la vida d'aquesta, dos amestresa de casa, de la vida monòtona, de no sé què, que ha passat amb els seus somnis, que ha arribat aquesta situació, que realment ella no s'ha espavilat per si mateixa, jo què t'heies tu. Que no s'ha espavilat, que no ha apostat per si mateixa, que no s'ha dedicat amb una professió. No s'ho ha cregut. També és que s'ha quedat amb la posició més fàcil i més còmode. Cada cas és cada cas. I s'ha de veure, mai no podem generalitzar ni posar tòpics, perquè cada cas cosa s'ha de veure. I voler és una miqueta aquesta situació que té ella, i una amiga que li proposa d'anar a passar 15 dies, que era convida, era convida. Passa 15 dies a Grecia, d'anar amb còmodes de vacances i tal, a descansar i tal, i accepta. Mentre ella es decideix si va o no va a Grecia, també és divertit tot el monòleg, perquè tot l'estona és ella sola. Aquest monòleg. Aquesta, que és la sí, senyor. És així com girls... Girls want to have fun. Sí que se lo quieren pasar bien de la Cindy Lauper. Exacte, sí que se lo quieren pasar bien. Són que són molt divertides, dels anys 80, 83, 84, no és més. Aquesta la posa molt bé. Les tres cançons que posen estan molt bé, no me la vaig a apuntar, però estan molt ben conseguides, perquè donen el toque per la situació de vitalitat, de força, d'emiga va activem-nos, fem coses, que la vida val la pena. I és el missatge que està positiu, i se't queda el missatge positiu tot el moment. És veure la transformació que va fer amb ella, des que comença, que sembla una iaia, de debò, a la forma que va vestida amb el davantal, amb aquella jaqueta sempre en anglèsa, de Liverpool, no? Sí. A la evolució que van fer, t'ho va fer, des que decideixia marxar, el vestidet que es posa per marxar de viatge, i després ja un cop està allà, allà amb un plaier o així ampli, sempre que aquí... Jo què sé, la... L'Aixemente i l'Aixemple, sempre en guà, allà amb el que vegi allà... Suelto i allà amb l'Enel Meme... Això sí que és una vida. És una liberació. És la seva liberació, no? La relació que té amb un grec, però que no és tan poc, una elevació estable, és senzillament... A veure, valgo la pena, i encara estic aquí, i vinc a ir a vida en pot de parar moltes coses, i sobretot estimar-se a si mateixa, no? I està molt bé, després de la reacció del mar, i de perquè no tornes, perquè allà es vol quedar a viure a Grècia. Al final, després ja això és molt divertit, també. Sí, sí, sí. Si veieu la pel·lícula, es veu tota la evolució d'ella, però tot en un sentit de l'humor, que ella mateixa suquestiona les coses i la situació que li passa. Està molt bé, està molt bé. A vosaltres... Ara veurà la pel·lícula, també. Jaume, si en 3 minuts ens parla... O 2 minuts, de l'home de Macintosh, els arregles, i es veu per ajudar sense ell, perquè veurem els capítols i podem parlar més. Sí, sí, sí. El John Huston és un realitze d'aquells que sempre m'ha agradat. Sempre, sempre. És un director clàssic. Sí, sap trobar... Cinema clàssic americà. Sí, sí, sí. Aquí fa una pel·lícula molt senzillota. Estem parlant del polític bo i el canal, i el canal és, no? I llavors es disponeixen molt entre els dos, però hi ha com una certa innocència per part del bo, i li passen coses, i l'altra és el que va apretant, perquè les coses se li han complicat. I per aquí al mig tenim el Jane Fonda, tenim el d'això, el... no pel diumenge. Tenim el James Mason. És una pel·lícula... Estem parlant d'aquell dels 50, aquesta pel·lícula. Aproximadament, sí, no m'he fixat, no en recordo, no m'ho he mirat. I bé, és una pel·lícula que es veu d'aquell de tu. Un cop estàs dins ella, ja dius, fins que s'acabi, i he de dir que no voler. Que no em toqui. Aquesta pel·lícula és que vull recuperar. Jo l'havia vist. Jo no l'havia recuperat. Ara parar amb una illa, allà a Irlanda, i llavors allà és on es desenvolupa tot el nus. Bé, vull dir, molt clàssic, eh, si vols? Aquell doblinesos m'agrada. M'encanta, el dels doblinesos. Jo, al moment en què està l'Àngelica Houston a sota, escoltant la cançó que sona de dalt, jo ja em torno tonto. És una meravella de pel·lícula. L'Àngelica és brutal, l'Àngelica Houston. És brutal, l'Àngelica Houston. Mira que no té cap tractiu. És un moment que ella baixa l'escala, un moment que és crític, i llavors sent a dalt que canta algú, i aquell moment és un dels permis dels més macos de la història del cinema, que no t'està ensenyant res de l'altre món, de l'agilitat, aquell moment, i una manera bojo. És que jo, en aquesta pel·lícula, estic encantat. No, encara es queden 30 segons. Canta algú, canta algú, no? Posa-li, posa-li, posa-li força, posa-li força, sí. Ens veiem la setmana que ve. Que vagi bé. Adeu-siau.
