... Hem canviat en Michaelьяn Per, per eros Ramals D'Otzi, per un motiu molt important. El filo de la madrugada. Exacte, no, allò. El perro verde. Aquí. Aquí amb la cigarreta. Un suctorio sentimental. Bé, estem al Babilònia. Hem començat molt tendres, no sé com acabarem. Però, bàsicament... Bueno, jo, si voleu trencar una miqueta, això. Tant de luxo, tant de luxo d'aquí, tant d'aquí. A veure, una amiga meva deia. Ah, què vas a veure a l'Eros Remachote? El Remachote, no? Sí. Mira, posa-t'hi una altra anècdota amb això. Una amiga meva, que és una mica... d'aquella manera, és un... Com et diria? És com molt feliç, no? A la vida, no? Vam veure un cartei fa molt de temps, que posava Eros Remachoti en concert. Em diu, Xesco, diu... M'agrada molt el nom d'Eros Remachoti, no? Perquè és que així com molt eròtic, no? És molt sensual. No, clar. D'Eros diu, no. Remachoti, no? Què vols dir? Jo deia, clar. És més la tensió... Era més sensual per a ella i jo, que no eros. Més que eros. M'hi dic que ja no pot ser. Remachoti. No estàs impatient. Remachoti. Molt bé, doncs ho dic perquè la Rosa ha anat a veure el concert d'Eros Remachoti del dissabte passat. Exacte, dissabte. I ara posarem musiqueta després, escoltarem una cançó que més a la Rosa porta molt bons records, si vol que ja ho expliqui, la posarem després. A mitja part, però també tenim temps per escoltar el... Perdó, per parlar de... Ara està sentint el duet amb Xer. Xer, Xer, el estàvem dient, aquest duet. La cançó? Espera, la cançó es deia... Piu, que pui. Tu què puides? Tu què puides? La Xer, per cert, que sortia amb amamí a dos. Recautxutada, pobreta meva. Perquè hi ha una edat, la senyora, clar, hi ha anat tota, absolutament, i clar, i llavors és que... Però... Li queda bé, eh? És que és curiós, perquè no és tan fàcil, eh? És que no té una ruga, eh? Una dona que té aquesta edat. Clar, clar, clar. Per molt que ho intentis, i per molt que, perquè al final, dius que va, sí, és artificial, i tal. Sí, que haurà vist l'únic, però no queda igual. Va bé, va. Aquesta dona... Ja està bé, ja està bé. Ja s'ha arribat cap i fa unes coses... Però aquesta dona té un perill, quan et gega el foc de la cuina, vigiri que crema de tota. Que fracum. Tant artí, tant de plàstic, no? A de vigilar, eh? Molt bé. Parlem de cinema, parlem de grans novetats, com nosaltres, de... Can Lachos Comanterà. El director, digue'm... Estava guanyant el millor guió... El millor guió... Sí, perfecte. Parlem de l'última del Modóvar, de l'Ori Glòria. Sí, ja la veig. Exacte, sí. La Rosa ens farà un recull del palmarès del Festival d'Amàlega d'aquest any. Molt bé. I veurem altres coses també que són properes, perfectos, desconocidos, la versió... Jo tinc la versió italiana per veure-ho. I entrevara per la setmana que ve. Sí senyor, és que és original. És veu que és l'original italiana. Parles de l'Àlex a l'Iglesia, no? Perfecte, perfecte. Però jo tinc el perfecte i és com les xiu tips, la que es diu, i és l'adaptació. Sí, és exportable, perquè es veu clar. Sí, és molt actua. Format o gra de teatro, quasi. Exacte. Recordo que el director italià va dir que és més salvatge a la versió italiana que a la versió de l'Àlex a l'Iglesia. És curiós. Sí, perquè esperaves. Ostres, a veure com acabarà. Tenc raó. I parlem de peligues, en fi, que estava vinculada al Festival de Màleg, de l'any passat, i parlem d'una peligua que hi hem sorprès. És una cosa peculiar, que parlarem i també de pàl fix, que s'acompleix 25 anys. 25 anys per acabar, aquest bany de romanticisme. Exacte, hem començat amb aquella xeringa, plena d'adrenalina, ja és boníssim, i el tret, bueno, que jo. Seguirem parlant de pàl fix, perquè jo la tinc mitificada, m'encanta la peligua. I comencem pel concert del senyor Ramazzotti, que amenissarem-nos amb un altre tema de Ramazzotti. Bé, hem de dir que tens el disc Estilo Libero. És l'únic que tinc de Ramazzotti. De fet, és sense en italià, totes les cançons en italiana. De fet, m'agrada molt més com cantar en italià. Però sempre fa la versió castellana. Sempre, sempre, sempre. Sí, sí, sí. Però parla com la Rafaela Carrà, quan canta amb castellà, parla com la Rafaela Carrà. Hola, Rafaela. L'adaptes la lletra, està bé, però està adaptada, no? La llavors original, exacte. Les parles original, les consonàncies, les rimes, tot això. Però bueno, el conservador... Bé, va bé, va bé. Està grandote, eh, ja. Sí, sí, sí. Una posada en escena molt espectacular. A molta llum, molta... On va ser, el Palo Sant Jordi? El Palo Sant Jordi. Sí, sí, sí. Hi havia diferents edats, eh? Hi havia diferents edats. Jo pensava que hi haurà els aquí, la mitjana, però no, no. Trobava gent jovereta des de jo que sé... 20 i algo, fins a gent de jo que sé posar xanta. No, no. Hi havia diferents, molt diferents. De fet, era la presentació del nou disc, que es diu, aquest nou es diu... Ai, m'he posat aquesta cançó, oi? Ai, ai, ai. En el centre. Quina vols que et posis? És diu... Ai, vida. Ai, vida, sí. Bida, vita, xe, né. Vita, xe, né. Vita, xe, né. A, c, e, xe. Vita, xe, né. És el que diu el Nacho. De fet, és tradutor. Tradutor, tradutor. Tradutor. Sí, sí, sí. Bueno, que de fet fa una incursió també en el tema del reggaetó. Sí, sí, jo... Ah, sí. Sí, molt suau, ojo, molt suau, molt suau. És no entrar en el tema de totes les crítiques que hi ha de les lletres. I perreava? Perreava en dia, allà. No, no, no. És molt light, que va, que va. La cançó es diu por las calles, las canciones. Ah. I faré el tuyet del Luis Fonsi, que ho agrava, ell no estava, allà el Luis Fonsi no estava. Però, bueno, sí que te n'adones, i posi que està allà aquí una mica amb el tema. Però ja dic, bueno, això era una miqueta la novetat, no la presentàcia del nou disc, la majoria de les cançons sempre les van traduïdes al castellà. Però de mi tot, allà va cantar cançons amb italians, sí. De les tradicionals, doncs, hi va estar, en un part de cançons, qui no li sona aquesta cançó? Qui no ha vallat una garraillo, una garrao, eh? La cosa més bella. Ah, i cosa més bella. El foco ni el foco, també. Ja no sé més. Bàsicament són les cançons, les que ell sap que ja tenen tirada, són les seves cançons, són les seves cançons. Quan dius veig de la garradilla, segur, perquè té 55 anys, aquest senyor. El foco ni el foco, eh? És que això era l'època de la discoteca. Ha agafat les últimes discoteques quan posaven les lentes. Després acabava venint, i després, i després... Ah, ja més d'immig i tal. El foco ni el foco. Aquesta és la vacantat, també. Ahà, bueno, mira, que bé, no? Sí, sí, sí. Aquest disc està molt bé. Aquest disc, jo, les cançons que va treure aquest disc, es diu, ostres, no coneixia sense, però 4 o 5 dels temes, sí. I bé, i no em desagrada. Mira que jo, del Ramatzoti, és el que diem, sonava massa nasal, però hi queda vegada més, i ha anat agafant una cosa molt més potent, no sé... Sí, no, ja he dit, també és nota molt com canta ell... El directe vols dir, tranquil·lament? Tranquil·lament, no, la gravació en el disc, sobretot, ja he dit, insisteixem el tema de qui canta quan canta l'Italià, canta com ve relaxat. Tanta molt relaxat, se li veu molt a gust, se li veu una posició natural, no està forçat. Sí. Quan canta és que està ja de un idò. Suposo que sí que s'ha de sentir bé. Ara en directe, clar, em deia la meva companya en el meu moment, dius, t'has fixat que té pantalles allà, davant, amb la lletra, el disc, i dius, tan ell, com els músics, tenia pantalles a tota la senària, davant d'ells, a terra, amb les lletres. Suposo que també és una forma de no despistar-se, de no perdre, no? És que ell no parla castellà. Les cançons i les lletres, clar, per l'ordre que et toca, no? Quan l'han entrevistat alguna vegada, és a dir, parla castellà, però no com a l'europaucini, que parla castellà, però parla d'aquella manera, o la carrera que parlava castellà. Ell s'ho aprenc com si fos una modalitat local. Si fos un A o E, el que fa és la paraula en castellà. S'apurreja, però no hi veu. Les paraules sí que les pots dir, perquè és com un so, ell ho tracta com un so de cançó. Però no ha de conèixer, la paucini sí, ja parla més. És exacte, parla d'idioma i una conversa. Aquests cantants que canten amb castellà o amb una altra idioma, costumen a dominar una miqueta també. No és necessari, però et refereixo que potser per promocionar el dius, perquè si té un públic tan gran, és una crítica, però potser una mica esforçar-se i parlar més un ídima tan semblant, el castellà i l'italia, potser l'ho millor, però ja l'he anat bé igualment, que jo l'he vist un dia a l'ormiguero, on som va ser i tal, és molt caxondo, molt bé, és un nano semblant simpàtic. I venia gent d'altra part d'Espanya, que en cap allà hi ha gent que et preguntava, perquè et veu que també hi havia un altre concert, en el Sant Jordi Club, que és el que hi ha darrere, que és una mica més petit, un grup que és al·làgrimes de sang. Ai, no ho sé, a la pujar a l'autobús, algú ho ha dit i diu, no ho tenim, no ho tenim, que a l'escola ho sé, si l'àgrimes de sang, que és el que m'han dit, que deu ser d'aquests així minoritaris. A Sant Jordi Club vaig veure dos piquis, que és un format més petit, un escenari, no és com el clar. No he estat mai al club, no? Sí, estar al costat, és un escenari més petit, és un escenari més així, un espai com si fos una part d'arradera, com un foyer enorme, d'així, d'aiximament i tal. Perfecte, no costa. Aquí van venir a veure Miguel Rios, i costa igual sí. Sí, però ja poden cabre, jo què sé, 4 o 5 mil persones. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sant Jordi era el que volien fer l'escenari quan s'estava parlant de que si Europa volia tenir escenaris de la Nevea, perquè té a la fora aproximat, una fora de 25.000 persones que són a la fora de les cançons de bàsquet de la Nevea. Sí, sí, sí. El Palau Sant Jordi i tot. Sí, sí, sí. Bé, perfecte. Parlem de la Mercè, hem escoltat musiqueta i tal, i això, molt bé. Fantàstic, i posarà cap a una miqueta, parlem d'un llibre, un llibre peculiar, que es diu Invasión i que és un llibre de contes. És un nano, no, és un senyor, que es diu David Roas, que és professor de literatura, em sembla que és, no em vull equivocar, i no sé què més, i teoria lingüística, o alguna cosa així. No, no, no, no. David Roas, David Roas. És ara, vull dir, és professor de l'autònoma. Com el Chomsky, però... Sí, exacte. És un llibre de l'autònoma, professor de l'universitat té 50 pico d'anys, i és un llibre que ha escrit diversos llibres vinculats amb literatura fantàstica i una miqueta així de terror. Més com, jo diria, literatura inquieta, perquè, més que quan acabes, acabes amb una sensació de llegir coses molt pàcules. És un llibre, insisteixo, que té com dues seccions, una que es diu Cossos i l'altra que es diu Objectes. Objectes i Cossos. Hi ha diverses historietes, 7 o 8 pàgines i els altres que són millor una pàgina o fins i tot un texte, petit i reduït, que són els pitjors de totes vegades. Què és el que passa? Evidentment, no negaré que és una rada el primer de tot perquè m'he arrotestamentament avorrit, on sí que destaca el seu renconaixement dels grans escriptors romàntics de l'època així més gòtica, que era l'Empó, Marixili, i tota aquesta gent. Una miqueta d'Oscar Guàill, alguns plantejaments d'aquesta tipologia que utilitza per donar. Però quan tracta temes i una miqueta més de coses banals, doncs és curiós. No vull explicar els contes, sí que explicaré un i el destriparé perquè és el que em va donar més sensació d'angoixa. El nom d'invació és un d'aquests contes, com a tal. Ha triat un nom... que té a veure amb les formigues. Però no és tan gran que el Marabunta. És un nom... Exacte, que en teoria un home arriba a la simbiosi amb les formigues, que és molt calquian, oi? Però clar, no estem parlant de metamorfosi directament, però si comença a intentar evitar que les formigues entri a casa seva, i acaben entrant al seu cos. És que dius, ai, com mola això, com mola la novia, no com mola la que en tenies formiga. Tu vas movent cap a una cosa, que dius, ostres, acabem això, vaig a provar si deixo entrar una formiga per al meu nas. I no sé què, i vaig a tal, i dius, ostres, quina ment, llavors hi ha un punt d'inflexió que et deixa... una mica està bornit, i et deixa aquests finals oberts que dius què passarà, doncs no ho saps. I menjar-se-les tan bé o què? No sé si les invas, vull dir, que sigui una invasió al seu cos. És a dir, i que, doncs, no sé de coses, insisteixo, moltes redemccions i aquests temes. Hi ha una, que no m'ha recordat com es diu ara, m'adono igual, no importa. Però això té com una ressonància unírica, com d'això? Sí, sí, sí. Bueno, hi ha aquest joc exactament, us busc una mica aquest element únic, però i també coses una miqueta... També impossibles, una miqueta distòpiques, no? Vull dir, el futur no típic, amb una plaga nerviosa... El surrealisme també salta, aquelles pintures que també apareixen. Sí, sí, però... Alguna cosa vull dir que sí, que pot ser impossible, però que tampoc et nega la possibilitat de que pugui passar. I aquest joc, i què dius, no? Hi ha una que, en aquest cas, és una mica més salvatge, no més salvatge. Sí, bueno, més raro. És que és una mare que té un fill petit, de 4 o 5 anys, que resulta que la mare té unes dades fonerales. D'agrades fonerales, mira, com a la Maciel. És veritat, la Maciela, dels fonerales del món, aquesta senyora. Se m'apareix una senyora que qualsevol punt Maciel al costat, no? I llavors, com a l'enès petit, la porta a ella. I el nen s'acostuma a veure els morts, a estar en aquest espai, a prendre la normalitat de l'amor comunalament essencial. Dius, que cadascú t'ho pot prendre com un acomponent senyament de vida, però això ja n'era una problemàtica amb aquest nen. I llavors comença a crear caixetes de morts, petites, amb fusta, amb plastilina, les comença a fer. I llavors, llavors, que això no agrada gaire, llavors... Però típic, no? Que la mare diu, fa gràcia, les nenes deia que fa això i tal. I quan es la fa gran, arribarà un moment que comença a carregar-se les nines de la seva germana, no sé què, i tal, fins que la mare li diu que això ja no és normal, potser la culpa és meva, diu, ara et dedicaràs a treballar al jardí, com una mena de càstig, i la nena va dir, ah, bueno, vale. Bona idea. Ja l'han posat al joc ideal. Clar. I llavors el nano brumla, superràpida, que és el que fa, comença a fer, clar, la manosa no entera de res, però un dia que vaja a coger unes petúnies o quin tipus de planta es troba, clar, a les ataúts més grandets, a entrar als seus llocs, i clar, ocellets, cries de gatets, clar, i llavors estem parlant i creusiu, et queda obert, com dient, tens un potencial, un potencial que, a mesura que vagi creixent, potser anirà matant persones, clar, i clar, i et dono un mal rotllo, diu el nen dels nassos, dius, ostres, i es diu, treballos manuales, es diu, mira, ara m'he vingut al cap, treballos manuals o treballos, no sé què, clar, és al·lucinant, clar, és aquestes coses... Amb escuradents, també, d'aquells plans que se n'anaven fent coses. És com un millàs per a l'obeste. Exacte. Per a dir, unes idees, aquestes, com molt, així... És aquella de lo que tindré debajo de la cama, recordes aquelles coses que dius, ostres, que aquesta cosa inquieta. El millàs també juga amb aquestes coses dobles i tal, però que és més, sembla que és més. Sí, sí, m'escollir-ho. A veure, no tot va per aquí, però hi ha algunes que et juga aquesta cosa, i hi ha unes finals que són així, com molt curtes, però... Però bé, bé, bé, veus una cosa d'aquestes... iaugeres, per llegir-se perquè és curt, no? Però dona'm el rotllo, dona'm el rotllo, però molt, molt, és allò que frapa una miqueta. Si l'estil està bé, l'he de asbona... A veure, no és una... A veure, el tio escriu bé, però no estem parlant d'una literatura de grançada, ni molt menys, perquè, clar, està destinat a un públic, ja home, aquest home, si és teòric de la llengua, ens sabrà un pebrot. Vull dir, em refereixo, no vol dir una cosa a l'altra, però que en teoria dominarà tot el concepte grammatical i sintàctic. I evidentment escriu bé, però no estem parlant de... Sí, sí, sí. Borges, una cosa d'aquestes, no, per donar un exemple. Vull dir que és un altre. Sí, sí, sí. Vull dir que és això, vull fer una comparativa terrible, però és així, vull dir que és un tio d'ara que fa una tipus de literatura que no vol dir que els d'ara no escriguin bé, que hi ha gent que té una bona manera d'escriure, però és bastant assequible. Doncs ja està, ja en parlarem d'altres. Anem a parlar del cinema, anem a parlar de novetats. Novetats, exacte. Vinga. A veure que... Quites talentides, el que cap de setmana es trena aquí a Espanya, la pel·lícula Nosotros, que és la segona, no sé, la següent pel·lícula de Jordan Peele, que és el director de Get Out, Déjame salir, aquella pel·lícula d'aquell pobre negre que va passar el cap de setmana, a casa dels Sogres Blancs, que són... que tenen l'Ovia Blanca, i els Sogres són modelics, i molt poc racistes, i tolerants, i tal. Molt acollidos, sí que el tema, al final, no es lo que parecía, y acabamos los años de la aurora. O sea, que esta pel·lícula... ¿Poste la música? Pensaba que era de la pel·lícula. No, no, no. És que no la controlo. Sí. Nosotros no creguen que estigui encara posada. No, no. Nosotros es mol, mol... Allò... ¿Cómo diríamos? Malsana de mente, una música molt rara, no? Ara veurem el que. Amb la premissa d'aquesta pel·lícula, la de Deja Me Salir, que va tenir el premi a l'Òscar, el millor guió original, que va tenir bastant nominada bastantes coses i tal. Doncs aquesta següent pel·lícula esperava bastant d'ella. De fet, no és que sigui una pel·lícula... ja introduïm una mica del tema, no? No és que sigui dolenta, però potser esperaven més, perquè quan tens una pel·lícula anterior és un referent. Un referent important. Pel·lícula amb una bona premissa, que no direm encara que és bastant coneguda, perquè l'argument ja ha sortit en el trailer i s'ha explicat i tal. Hi ha una família que va passar també unes vacances en la casa de la platja i ja es troben uns personatges que tenen una característica que estan envoltant la casa i que tenen una característica especial, que tenen poc vista, però no poc vista de la manera que la tracta. Per introduir una miqueta és el tema famós del doble i tal, però d'una altra manera. Aquesta premissa que era bona, desenvolupament al final no acaba sent tan bo. En el sentit que la pel·lícula es queda en dos planos. Una que podria haver estat el tio en un plan únic de dir que presento aquesta situació sense explicar per què aquesta situació es dona i que cadascú trigui conclusions de per què i per què si s'ho estan inventant, si és un tema psicològic, o tenir també l'altra opció de dir que s'explica una miqueta el que passa a veritat i llavors surt allà un personatge que va explicant una mica un origen d'aquesta situació que té un origen racional que pot ser no calia, potser això ha estat una cosa productora. Llavors una pel·lícula que és molt estona, és com un happening, però ja no sé si n'hi ha realment estranyes i o níriques i fins i tot com estan filmades. Hi ha un lloc allà que es veu del cel, el rotllo, 4 de Magritte i tal i coses per allà per al mig una mica noíriques. I que està bé. Un punt també del tema grotesco i una mica malsano i algunes coses per allà per al mig i tal i després un desenvolupament de la història o un acabament de la història una mica bastant més convencional, que és el que falla una miqueta. Com una pel·lícula que pot haver estat una rareza d'aquestes, acaba sent una barreja entre algú que ha pensat que no la podem tancar així, anem a tancar-la més holibodiana o anem a explicar les coses perquè això té un origen racional i és qui es perd una miqueta. Llavors actors, la protagonista que fa bastant bé és la Lupita Nyongo, aquesta dona que és una barreja entre és mexicana que niana és una negra molt guapa, que és veneixa mèxic, viu a Brooklyn, però té ascendència que niana, és molt africana tota ella, però és que el 2014 per 12 anys és l'habitude és aquesta, aquesta nena. I, bé, personatges, la resta de la família és una família negra, són tots actors negres que jo ens coneixia i té un paper que ho fa força bé, Cortet, és l'Elisabeth Moss, que és la protagonista del Cuento de Don Cella. Sabeu la nena que és així, que ha sortit més aviat la sèrie de televisió però que comença a sortir. I que fa un paper una mica embugit allà, una d'escriatures embugides, i ho fa de manera curta, però bastant bé. Recomenable, però crec que es queda una miqueta mitja, o sigui que ja he volgut fer dos pel·lícules allà, o algú li ha volgut fer més d'una pel·lícula, perquè la pel·lícula era d'una manera i potser era massa xuta i algú va dir, no, no, és que això ara ho has d'explicar, té una explicació racional, i això ara ho has de tancar d'una manera més tal, i això, i al final, bueno, és per d'una miqueta, però val la pena per la meitat del metratge, o sigui, per patrosos de metratge, dius, mira, hòstia, aquesta escena, mira que bé, aquesta, i tal. I després, en conjunt, no tant, en conjunt no és tan rodona, ni tant, no dona la impressió que va donar de jamé a sortir, no? Però, bueno, recomanable en aquest sentit, i per veure'l en el cinema, bueno, és que tampoc sí, també, evidentment, sempre en el cinema, però si podeu esperar el vídeo, tampoc es que diguis que és que és d'aquestes d'ostes, a veure'l en el cinema, sí o sí, perquè té un senyalis i tal, un senyari que, al vídeo també, tampoc perdria gaire de la seva, no? Sí, també ho veig. Molt bé. Bé, ja tenim... No es t'ho t'ha dit això, però... Molt bé, no, no, no, és que estava buscant, de veure si trobava cosetes de Llori Glòria i no hi ha la banda sonora, curiosament, és una cosa que és curiosa, imagino que es guarda... La banda sonora parlant ja patancada a nosaltres, també és molt japoní, no? La banda molt estranya i molt... Música, jo... Sí, és una cosa peculiar, no? Jo la puc trobar, sí, sí. És molt peculiar en l'embitat del matratge i molt convencional en l'altra imitat. Perfecte, perfecte. És clar, és que a vegades... És difícil. Vaig a veure si la trobo, però segurament estava buscant alguna... alguna història amb... ara parlarem de Llori Glòria, però el Rosalía canta fa una versió juntament amb els altres companyes, de Pena, Pena i Tepena, de la Lola Flores, no? I com sempre és una meravella, el que fa aquesta noia. I, bé, no hi és. Estic buscant una de la Xevela Vargas, però ja trobaré, però, com sempre, l'armatisme del Modóvar, imagino que fa que no et deixi remoure amb aquests formats, no? A partir d'aquí, a lo millor, més endavant, sí que trobarem, però ara no. És el que hi ha, Rosa, parlant del Festival de Màleg, que sí, sí. I d'aquesta manera ja parlarem una miqueta del Sin Fin i amb el de Llori Glòria, ja comentaré, i mentre se la trobo, això de nosaltres, que deia això d'aquesta cosa. Sí. Suposo que és la banda sonora, o sigui, el tema principal. Sí, sí, o sigui, alguna cosa, a veure si és per aquí, i ho anem comentant. Comenta les pel·lícules. Vale, pues el Festival de Cinema de Màleg amb les seves bisagres, no? Bisnaga. Bisnaga, és això. Bisnaga, què veus, és això, no? No sé què és això, també la bisnaga, però... No mirarem. La paraula és preciosa. Bisnaga, sí, és curiós. És curiós, sí. Avui ja estem precisament amb les sonoritats. Doncs la... la guanyadora és els dies que vindran del director català, Carlos Marqués Marcet, que aquest senyor ja ens havia sorprès en el 2014 amb la seva opera prima, 10.000 km. Ah, sí, jo aquesta la vaig veure. Sí. La pel·lícula amb el David Verdaguer, que s'ha d'entrar exactament a la lliure d'Aquí, que s'ha d'entrar amb aquella imitat, aquella parella, que recordeu que estava molt en una parella, però que ell és el que s'ha d'anar a treballar. Ell ho ha de marxar a treballar. Ella està a bones seguides, no? Sí, i llavors era en tot l'oceà pel mig. Exacte. El Xarco, oi? Ell es parla amb parezca i... I llavors parezca, clar, i el difícil, que es mantenir una relació amorosa amb aquesta distància. I encara que hi ha aquests mitjans, llavors no sé com aniria per a... Vale. Doncs és aquest directe, que ara el que fa és un documental, és molt entre el que seria la realitat. Un documental sobre l'embaràs real d'una parella que està formada també pel David Verdaguer i la seva parella, que és la vida real, que és la Maria Rodríguez Soto. Bueno, una miqueta és tot el que suposa l'experiència vital d'esperar un bebé i de les perspectives que poden tenir tots dos, dins de la punta de vista posmasculí o femení. Bueno, està... No la he vista, però és això, els dies que vindran. Després, què més? Doncs un gran èxit del cinema mexicà, és curiós, que són els que són, sobretot, dues pel·lícules que han guanyat diversos premis. Les niñas, bien, han guanyat diversos premis. El millor guion que té la tràcia d'una novel·la d'Eraguara de l'Upe, l'Oaesa, i el millor muntatge. És una pel·lícula, la directora és la Alejandra, és la Alejandra Marquez Avella, que és una... diu, literalment, diu que és una implacable, crònica, al voltant de la baixada els inferts de la classe burgésa mexicana, durant els anys 80, quan es va desatar una crisi financera, i les ellits van veure com el seu espai era fagocitat pels nous rics. Un relat vitriòlic, de troballes visuals, a l'hora de recrear pos un món tan hipròquita com miserable, dominada per les relacions de poder, d'un i dos de la presentació que fan de la pel·lícula. L'altre gran pel·lícula guanyadora, també mexicà, hem dit, és que això no és Berlín, que també es passen els anys 80, la dècada dels anys 80, però en un ambient diferent. Aquestes són els joves que descobririen la llibertat, les drogues, la música punk, la diversitat sexual. El director és Harry Sama, i diu que aconsegueix una recreació fantàstica de la època, o jo dic una fantàstica recreació de la època, d'aquella movida mexicana, que també hi havia. Que va dir que suposa pos un aire fresc i que va intentar atacar el conservadorisme a través de les pràctiques artístiques i creatives, les performances polítiques i la ruptura de tabus. Aquest és la visnaga de plata. El premi especial del jurat. I també el premi i el millor actor secundari per als Mauros Sanchez Navarro. I també, a més a més, el de la millor fotografia i el premi de la crítica. Sobretot ja perquè veieu que són aquestes tres pel·lícules. Els dies que vindran, i també el de la música mexicana, això no és berlín, també mexicana. I després una altra menció per l'acte argentí Oscar Martínez que va quedar per al premi de la interpretació masculina per una pel·lícula que és Jo, mi mujer i mi mujer muerta. Ui! El títol com a títol, com a títol és molt fort. Com a títol és tan bé. Com és la tècnica del títol? Clar, clar, clar. El director és el Santi Amodeo. I aquí participen els espanyols el Kim Gutiérrez i el Maggi Cibantos. Ah... Bueno, doncs ja està. Bàsicament seria això. Després hi ha alguna cosa més, però bàsicament ja les hem dits. Les dies que vindran, llavors la meva mujer muerta, la meva filla errant. I tu, si això no és berlín. I després, clar, la millor música va ser per Arturo Cardelús pel Buñuel en el laberinto de les tortugues. Oh... És que sembla que el Málaga sigui un... Títols. Jo no sé què passa amb Málaga, però... Jo no sé què passa amb Málaga, però... Jo crec que hem de... prestar-li una mica més atenció. Sí, sí, és la quarta, el quatre any consecutiu que guanyo una pel·lícula catalana i no sé si totes en català. Perquè l'impacte de les distàncies era a mi en català. Bueno, en català, completament. Sí, sí, sí. I aquesta català, suposo, també, i no sé per què, per alguna raó. Perquè, a més, tampoc són pel·lícules... Tenen bona cullida i ja són bona... Sí, són pel·lícules fetes... No sé què haurà fet aquesta vegada, per clar, 10.000 quilòmetres la pel·lícula molt senzilleta. Correcte, i les distàncies es feten 4 duros i van estar 7 anys... Sí, sí, tenen un grau fòndic d'aquests, no per intentar... Sí, sí, sí. Doncs mira, parlant de festivals... Ja has acabat, Rosa? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. És un ramillet de jazmines en forma de bola de laboriós d'alaboració que, en verano, se suelen vender per les calles de Málaga. Toma, ja. Toma, ja. Que sàpiga, oi? Que sàpiga, oi? Que sàpiga, oi? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, una cosa d'aquesta. Una vasija, una medida d'aquestes de los siglos de oro, no? No sembla que és una... Molt bé. Un zelemíngas, és una tabla de fusta o algo, i sí que no tenien... Afanegas i tot això són... Si no tenien els peses de la bàscula, aquella de la romana o la bàscula, si no tenien les peses d'aquelles de la taula, i de la bronxor, o el que sigui, les fustes. I llavors és una mida també, és una fusta amb diferents pesos, diferents peses. Sí, sí, sí, és curiós tot això, molt bé, la llinguística. Bueno, com no he trobat la banda sonora del senyor Almodóvar. Molt bé. A vegades faré un tema d'un altre, de les seves pel·lícules. Con un par. Ah, i clar. Luz de l'una. La barca. Que no sé de quina és, és de... Bueno, és una d'aquestes. Sí, sí. Bé, doncs parlem... Però abans de parlar del Modóvar, com hem parlat del Festival de Màleg, jo he vist un parell de pel·lícules, i una que ho entrem molt ràpida, la Modóvar, si una mica m'esplallarem, és sense carregar-me la pel·lícula. Crec que podria fer-ho, però no. No, sin fin. És una pel·lícula, justament, però en els mundos, que ja ens entenem tots, i llavors vas dir, mira, doncs aquesta vegonya l'ha impassat el millor actor al Festival de Màleg, va ser nominada als Premios Ferot, i em va agradar la Sinopsi, no? Un home que torna del futur per intentar solucionar la relació matrimonial. Esto que es lo que es. Una cosa d'aquest és que dius que és això, una cosa entre i feta per aquí, una cosa entre els germans, que no es coneixeu. Un home que va al Panyoda, un home que està perdent la relació, i va cap a l'ajat per arreglar-ho. Exacte, exacte. És el futuro, però amb ells. Exacte, una cosa així, però una miqueta a l'Espanyola, diríem, amb aquesta línia, i bé, bé. Has interpretat el que et havia rei, que ho fa molt bé aquest nano, i la Maria León, que és correcta, no? Bueno, la pel·lícula, en si mateixa, comença d'una forma així, com molt espectacular, amb el que puma arriba aquesta persona, aquest home, una mena de màquina, que fa un xum-xum-xum-xum-xum-pam, i apareix aquesta persona. I dius, mira, ja empeça molt mal. Clar, dius, ja la cosa. Jo no sé què li han vist, ja, al principi. I bé, llavors és una pel·lícula tremendament costumista, una casa, amb un barri, d'un lloc d'andalusia, no? Vull dir, allà... Ho diria així a les germans, tenia un nom germans anyoda o anyeda, una mica com les germanes Wachowski. Correcte, les germanes Wachowski. Que a la setmana que ve pararé de Sense8, que l'estic veient, de Sense8. L'heu vist a algú a aquesta sèrie? No. Que les germanes Wachowski. La setmana que ve de les Sense8. I de les Sense8. Bueno, doncs, això, què me lio? Els sinfins. Exacte. Alenda, els hermanos. Perdó, això, merci. Això, merci. I llavors... I llavors, no tancis, perquè et fa una altra pregunta. No, no, no tancis. Ho tinc tot al cap. Sí, sí, sí, no, no. Bé, doncs, això que diem. Llavors, el tio arriba a aquesta casa, aquest home. Clar, llavors, hi ha una noia, que és la Maria Leon. Molt deprimida, molt malament, i tal, i això. Però, el més fort de tot és que es troba all mateix. Clar, i ve del futur. Ah, és clar. Clar, ell està present en aquells moments, no? Llavors, comença una de les circatípiques històries en paral·lel, que es muntatges en paral·lel de 15 anys enrere, potser 15, i d'actualitat. Que és el que van viure, aquella emoció de la joventut, del trobar-se, de l'estari, del no sé què, i el que conforma el matrimoni. És a dir, el que genera. El genera la... Aquesta mena de, com dir-ho, no sóc la paraula d'Estenia, de malengia, de pèrdua, de contacte, entre lògicament i la relació possible, el que genera ella un límit de pressió per fins i tot auto... no automotilar-se, però si fer-se mal allà mateixa, autogradir-se. Això no ha sortit de paraula, gràcies. I llavors amb una lotípic, amb una fulla d'afectar, aquestes coses. I llavors, bueno, no, no es veu massa evident, però sí que dona sensació. I aquests estan en crisi, és que una parella estan en crisi. Sí, sí, estan en crisi. Però la persona que ve del futur, ell també està allà, pot dir, físicament és allà de les altres tres. Clar, clar, clar. No, no, ell desapareix, però el que ve del futur li conforma una mena d'intensió de tornar a enamorar-la. Amb tot el que va fer, almenys que es van enamorar, que va ser una cosa de coincidències, aquestes relacions, allò de, ja em pec, que et trobes amb un autobús i et veus i vas així, fas una bogeria i te'n vas amb un lloc, amb aquesta persona, una platja, vull dir, que és cosa que no és que es facin habitualment, però que algú ho ha fet, vull dir, que de cop i volta hi ha hagut una revelació que et trobes, i a partir d'aquí hi ha aquesta vinculació. I llavors, clar, són molt diferents. Des del minut d'un menú, ella és un actriu, però que vol ser actriu, que fa anuncis, i que vol ser una tia així, bastant llançada i tal, i ell és un científic. Clar, ha fet la màquina del temps, també. Sí, sí. I llavors, clar, és un tio apucat, callat, i ella és una tia molt divertida i tal. I llavors, això, clar, que en un principi dius, bé, us com era, veus com és ara la situació, i és una sensació i és una sensació d'una pel·lícula que està ben feta, no una garem, que està ben feta, no. Hi ha inconnexions, les coses com siguin, llavors que dius, ui, això té sa idea per aquí, té sa idea per allà, però no sé quines altres pel·lícules van sortir aquí a festival, ell ho fa molt bé, les coses com siguin. I una problemàtica és que el fet de muntar-te en paral·lel, i el fet de ser com 15 anys després, comporta que hi hagi perruques i barbes afegides. Ens entenem. Clar, és a dir, es fa, imagino, com un presopost curt, poc temps, en comptes de dir, has esperat que et surti la barba, que enganxa una barba. Ella porta el que ve, és a dir, a la vida normal, és a dir, llavors, ella porta el que ve curt, i a la vida, quan era jove, porta un que ve llarg, com unes rastes, que es veu que són perruques que li han cascatat, i tal. Bueno, que està bé, que no està malament, però es veu una certa precarietat, d'aquí jo, de maquillatge, de... Encara sí, és un bon futur, diria que senyors imagino que es donen sorpreses, donen alegries. Bueno, ja ho veurem. Vull dir, són aquestes coses que hi ha. I llavors anem amb una especialista, totalment, que és el senyor Almodóvar. Això ja estem amb una Pedro. I tal, vinga, anem a posar la llorona. Ja que tenim aquest mundo maravilloso de l'espotify, doncs... Jo vaig sentir una mica també, no, diumenge al matí feien una entrevista ràdio nacional, no és un dia cualquiera, a Pedro Almodóvar, precisament sí, parlava una miqueta de la seva pel·lícula en què estan concret, de les seves pel·lícules, les seves models, les tres seves personatges, la història biogràfica, les seves referències, totes les seves imaginaries, les actrius, les actors... Mira, la pel·lícula, clar, primer de tot, és Antonio Vanderas. Clar, ja l'hem vist fins a la sopa. Aquest home diu, sabràs, podrà reinventar aquest home, li podrà treure el típic del Almodóvar, al suc, aquest senyor. Jo he tingut la sort a l'esvantatge de veure'ls totes. Jo, des de la pel·lícula, fins a l'última, les he vist, jo he tingut moments que m'ha de sabut moltíssim, al Almodóvar. Aquella dels passatges de l'avió em semblava fora de lloc, no? Aquesta última, que es deia Júlia, que estava prou bé, però és que em recordava tantes coses, era un matxembrat de tantes coses, de tot el son de la meva mare, de no sé què, i no em va agradar com ho ha de fer l'Emma Suárez, i la gent que l'envoltava. En canvi, aquí estan tots magnífics. A l'Antonio Vanderas fa d'altrego d'aquest any. Però clar, jo el plantejo, si encara aquest home està passant per aquest tràngul, del que passa a la pel·lícula, que no vull dir massa coses, però clar, el nom de dolor és sintomàtic, com el nom de glòria. Està clar. I, per tant, juga amb els dos conceptes, però té un motiu de ser, no? No el dolor psicològic, que també, sinó el dolor físic, i això jo no sóc conscient, a lo millor sí. Bàsicament, la pel·lícula juga des d'un principi a crear també un muntatge en paral·lel, en el que veiem un Antonio Vanderas, que, lògicament, és homosexual, està clar, però no és un tema important, és un tema absolutament d'aquella manera secundària, sí que apareix un personatge que és, clar, de l'Argos Baráclea, parida d'una envoltes, que hi ha una vinculació que no explicarem, i, sobretot, la pel·lícula la porta a ell, i la porta, el que no recordo del nom, que és a la Sierra Archèndia o Hermèndia, o a aquest nano, per això dic que, molt llavors, hem ensenyat al cap que és aquest actor que també ha fet pel·liculetes, que estan prou correctes, però llavors li treu aquesta imatge, un actor que ha treballat amb una de les pel·lícules de major èxit d'aquest home que es diu Sabor, i que hi ha aquesta estètica, una miqueta de les pel·lícules dels 80, d'Almodóvar, aquesta cosa, com a tant. Ell té viu amb una casa espectacular, és a dir, és un espai ple d'obres d'art surrealistes, perquè ja ho no teniu ojo, ahir hi ha magrits, falsos, evidentment, però hi ha també actors, autors espanyols, és un tio que es mou en un àmbit de gran cultura, els llibres sobrevolen, Robertos Bolaños, Eric Boalars, és a dir, hi ha una cosa, un nivell d'una lectura contemporània, però d'un cert nivell, que insisteixo que està... ell té una mena com d'assistent d'aquestes dones fidels, que és a Nora Naves, que de manera en que ha escatat un pelucon rubio, que no està malament, però tampoc li queda massa bé, però en aquest cas és una percepció. Hi ha gent que és així aixecat, que es porta una mica d'aquella manera, i a partir d'aquí el que parla és de que es retira, que deixa l'àmbit del cinema, després de ser un gran director. I a la vegada recorda la seva infantesa, que això ha fet alguna vegada, a la mala educació, ha tornat a volver, ha anat a buscar aquestes idees. I llavors parla d'una infantesa que creiem que és certa o no, haurien de veure això, perquè em sembla massa... No sé, això tinc el dubte, massa pobra, pobra de pobresa, no sé, perquè això passa al minut número dos de la pel·lícula, si ell va dormir en una estació abandonada de tren, llavors aquí... Hauria de mirar-ho, però bàsicament no ho sé, perquè hi ha una època que dorm. I la mare és la Penelope Cruz, que torna a fer... La mare de jove, exacte, que torna a fer de... Exacte, que curiosament viuen després en coves, que no em situa tampoc, si realment, no crec que sigui guàdics, però també em van dir l'altre dia que també hi ha espais de coves a Castella, la Mancha. Hi ha espais i tal, no? Jo sé les de guàdics, perquè jo soc d'allà. Però jo soc del Sacromonte i tal, i no em sona la estructura. No, però n'hi ha, de fet, a la cova museu, hi ha tot informació de llocs, no només de la Príncia l'Ebèrica, sinó de tot el món, i de fet, a Sabadell, teniu coves. Ah, sí? Sí. Era més habitual que semblava. És una habitació natural, és que era natural, barat, i fàcil de fer. Això és el que passarà, però prèviament, la bioma, què és la situació? Però què és el que passa? Doncs que la Penelope Cruz fa el paper d'aquelles pel·lícules neorealistes, aquest punt neorealista meravellós, de, bueno, aquesta cosa de la majorata, de, com has dit aquella de Roma? Ah, aquella senyora meravellosa, que tenia aquella cara, bueno, d'enigual. Avui estic amb el cap a l'altre... De Roma, de... De la Roma, de l'anterior, no de la Roma del Cuarón, era aquella actriu amb aquella potència... Gilleta Massina, no, no, no. No, però és una... Ja apareixerà. Anem en nani... Aquesta cosa, aquesta potència, ella ho fa molt bé, que es queda perfecte. Arroz, amargo... Perquè és la mateixa, ara, mañana, i això és allò. Allà sí que surt allà en la majorata. La majorata, la majorata... Aquí surt més allò, més estar per casa, i això no llueix aquesta idea. Però, bueno, llavors, és el que diem. Per tant, veiem aquestes dues vides, la vida a la ciutat i la vida en aquell moment. Bueno, la situació, i per anacabant, que no m'ho he enrotllamassa, doncs és això, que es produeixen aquestes duplicitats. Aquest actor, que és a la ciutat... Etxe en dia. Et se n'han recordat. Resulta que també és un drogat. Hi ha tota una vida paral·lela que es produeix, que em crec que tot això hagi viscut en el modóver, i tot això portarà a una vinculació entre una sèrie de personatges. D'acord? I la pel·lícula entra molt bé. La pel·lícula té una capacitat. Ella ho fa perfecte. Té banderes a banda de castell a una edat. Representa que és més gran. Es mou d'una manera molt peculiar, donat a una sèrie de qüestions. Hi ha un moment molt maco, als 5 o 10 minuts, informatiu, que m'agrada molt. M'agrada un punt així com... explicació a base de diagrames, de la pantalla, a la mena infogràfic, que viu sobre el tema del cos humà. Mira que una cosa més curiós. El que li passa a ell, però com molt pop, molt pop art, allò amb els colors... Aquesta cosa que ell fa. La banda sonora ve sobre un tema de Xavier la Vargas. Surt la Rosalía, a principi de tot, cantant pena, pena, pena. En general, Alberto Iglesias, que hem de dir de la seva música, és molt elegant la pel·lícula, és molt tranquil·la. És un drama, no és un melodrama, no hi ha res de comèdia. La Joleta Serrano, que fa de persona de la mare gran, ho fa perfecte. Es torna a reinventar complicat, molt bé, molt bé. Ell va dir que volia que fes de mare, i no sé si el dia anterior li ha dit, demà ja rodaré, no sé què. És bé que ja va improvisar molt. I el nen petit ho fa... El nen petit ho fa perfecte. És molt bé, és que a tots, jo pensava adoptava d'aquest, de la Xier, com es diu aquest, de la Xier. És que no m'ha sortit mai aquest nom, i ja no ems que... Et xeantia. Però no, és que em voligo sempre. Llavors, aquest, jo patia molt i ho fa també molt bé. Per tant, el sé tot el suc una altra vegada. Bé, bé, molt bé, molt bé. Que segueixi fent pel·lícules d'aquest tipus. Home, sí, sí, jo l'he apuntada. Aquesta és una cosa, no passa res de l'altra món, d'un drama que es cabelero, ni res, però passen coses que et van introduint amb la pel·lícula, que dius que bé, que bé, que bé va tot, que bé flueix, no? Hi ha un moment íntim de... No, no íntim sexual, eh? Hi ha entre Esbaracli i ell, que dius, ostres, no? Que cosa, no? És molt ben perill. La primera escena m'agrada molt. Aquesta escena rentant al riu, no? Per millor, no? La rentadora. És com un mull al modó. És un al modó var a la gana, aquest al modó var, que dius, ole, no? Que bé, no? Les queden 10 minutets, parlarem de perfectos desconocidos, i se'ns donen temps una mica de Pulp Fiction, a veure si ens donen temps, i si no coses se'n van a caver, recuperarem els 25 anys. Sí, perquè hi haurà perfectos desconocidors. Sí. Molt menys de parlar que no l'agrada, però bé, perfectos desconocidors, pericula de les de la Iglesia, clarament, ara perquè m'ha dit, no sabia jo que era una versió d'una pel·lícula d'italiana que he comentat i tal. No sé com serà l'italiana, aquesta és un... És un al modó var, un tornem. Una de les Iglesias clarament menors, de fet, és clarament menors des de Falla, des de l'ambitat de la seva filmografia, perquè les 3 o 4 primeres van ser veritablement dia la bestia. Era una pel·lícula boníssima, amb unes situacions, crement perfecte, la comunitat. Va tenir ja 3 o 4, alguna més, i dius, ostres, i de cop i volta i va fer el bar aquella, que és una cosa... Les brujas de sagarra múrdia. El bar ni tan sols era del guionista d'aquest, del Guèrica Chebarria, però les brujas de su barra de sagarra múrdia, i aquesta, també és del Guèrica Chebarria, jo tenia esperances, però suposo que no és una adaptació, ja treballa tot sobre... ha llovido sobremojado, i tal, i bueno... Va ser bastant fred, pel·lícula formatadora de teatres, i els personatges ho fan bé, però són exactors, lliurena, ho salvan clarament, perquè són ells, l'Edward Fernandes, l'Everenrueda, l'Toralterio, l'Edward Fernandes, l'Edward Fernandes, l'Edward Fernandes, l'Edward Fernandes, l'Edward Fernandes, l'Edward Fernandes, i una altra per Roger Norr, que ho salvan, ho fan bé, la història té un punt de partida, podria arribar a ser interessant, tot i que ja em matissem, i dius, veiem com s'hi sortiran d'aquí, i veiem què s'hi sortirà d'aquí, tu esperaves una cosa més truculenta, perquè se'n parla de l'Àlex de la Iglesia, i això dona una cosa més truculenta. Al final acaba sent una miqueta de amor, que ho diuen explícitament, amor verdad, veritat o acción. Sí, sí, sí. Jo sé una cosa més de 200, que si tu estàs sortint d'aquesta i tal, jo vaig fer una mica verosímil, de que, hòstia, tots estan liats, aquí tots tenen escritos en el armari, diuen, és tan normal, vull dir, que tothom tingui coses arredderes i fins i tot creuades, i acaba sent... És el que sembla, però que és massa creïble, no acaba tan cansadet, però quan estaven veient la pel·lícula, la altra persona i jo, la meva dona i jo, deien, ja veràs què serà amb coherents, efectivament, va sortir, coherents, un element sobrenatural, que fa que, al final, t'agafis aquest element sobrenatural, i el pas solucional, que això sembla com si, quan els serranos, quan estaven tots con un sueño, o en los que estaban todos muertos. Falta imaginación aquí al final, perquè no lliga, que està bé, diguem-ne, està tota la història que... La luna sangrienta pot ser, no? Sí, la luna sangrienta és el element, una història, i en coherents, és que estan com un univers allò que tenen diferents dimensions, la casa del davant, són ells, en diferències, en diferents realitats, i això sí que ho va reis ja bé, amb el tema científic, i acaba sent la solució més imaginativa, i aquí queda una mica de tot, i jo no m'esperava gaire, però al final potser menys que gaire, bastant pujeta. Hi ha un moment que sí, que mantenien l'atenció, però poc, molt poc, i per a les actuacions només, i a filòsof. És pel·lícula salvada per a les actuacions, m'hi torna a dir-ho, perquè si no, agafes-ho amb dirà... Potser amb actors desconeguts, seria creïble, però sempre cal guió seguir creïble, però a vegades, per iguals d'aquest tipus, el fet que siguin gent experta, et donen un plus de poder mantenir l'espai, si no, és terrible, no? La línia enruda està bé, però una mica és... Sí! Sí! Sí! Que també aquesta com segueixi posant-se, al final... Jo recordo que ho vaig passar bé, eh? Clar, perquè existeix, exacte, però hi vas fer, i al final... Però traia quan analitza ja mal temps... També com és curta, ah, ja està! Sí, la veritat és que no ha deixat així, no ha deixat gaire petxada. Aquesta cosa d'obra de teatre, que dius tu, que el muntatge és bastant així, pim-pam-pum, doncs entra bé, no? Molt traver-ne circular, perquè és tot traver-ne, i tant traver-ne, i ara corrent-ne, ja... Perquè... El món moviment de càmera, a vegades, pensen que és un element de modernitat quan està molt vis, aquest moviment de càmera. Està molt vis, si que era una mica ridícula, eh? Si no està al servei, de veritablement, i pot ser la ruleta del casino, no? Sí, sí, sí. És una tècnica narrativa, però d'estar al servei, sinó que és com... Bueno, i la que no ha passat de moda és pel fiction, no? I tot i que fa 25 anys, doncs no ha passat de moda. Això que està de femèrides, no és tot adversari. Ah, ja està! Ei, com es nota que tenim la Spotify, eh? Quina rapidesa, eh? Bueno, és el que té, quan està... quan està la música, no? Venícula amb palabrotes, que no es pot posar en l'hora infantil. Tot i que s'ha posat... Jo sempre tenia la nena tota aquesta, que quan es va posar a TV3, la van censurar, eh? Perquè hi ha una escena, la escena aquella porta, que diu... em cogeré una alicata, la rancaré... Aquesta, al TV3, ho diuen d'una altra manera molt més suau. Més suau, que no surti tant. És... diu un tros de la pericula original, perquè l'original diu... arribarà a l'edat mitjana, arribaràs de... Ara et descoqui un medievo, no? Se salten, diguem, el tros aquest, i acaben posant arribar a l'edat... i ja està, ja està, però que és que ja era... però com si potser era massa forta, i era una àrica infantil o així, van dir, doncs ja està, la meva censura, les traducions... Jo faig en falta el Tarantino, que fa pel·lícules com aquestes, que et deixa dins de la mateixa pel·lícula, sinó així, en quadraments clàssics, o moments clàssics, no? Perquè les últimes que ha fet, no he comulgat massa, és a dir, ni amb aquesta de los bastardos... Va, per aquestes bastardos té dos o tres escenas, de dos o tres escenas d'ell, d'aquestes tarantinianes, atenció. I l'última aquella que era com un western, jo no vaig poder aguantar. Hosti, sí, los diosos ochos, sí que no. Allò era impossible, vaig intentar dos vegades, intentar veure-la, i no vaig poder. És l'única que no he vist d'ell, perquè no he pogut. Diango en cara... Diango, sí, diango en cara. Diango en desencadenado, sí. És curiós que tarantina ha donat a l'actual aquest, el Cristó Valls, l'oportunitat de tenir dos Òscars. Un per cada pel·lícula, perquè li van donar per bastardos, i li van donar per diango desencadenado. Diuen, hosti, el tio, que és el que estava fent, va sortir amb aquest tio d'Òscars, allò que és tan difícil de tenir. Sí, sí, estic fort. Ho fa molt bé, eh, titada, el actor, no he sentit que és suave. O Maturman també ho fa molt bé. O Maturman és meravellosa, i és una de les actrius que més m'ha agradat, perquè és que és la criatura, però, ostres, jo m'encanta, jo a més amb tarantina m'agrada molt. És perquè va ser molt enginyada. Sí, exacte. Jo a qui li m'encanta. El senyor Lobo, el senyor Lobo, el rei. És que això ve de problemes. Les dues hastes, després, perquè tu és jo, quan tens un problema, dius que necessitem un senyor Lobo. Exacte. Magníficament que et deixes de comer, de xupar-vos les polles, no? Sí, sí, i ho anem a parlar. És genial, és que dius, és fort. És expeditiu, és expeditiu. T'he tot dit a l'esquí, i va fer això que s'ha fet després moltes vegades, però que en aquesta primera, la tècnica aquesta d'explicar una història des del punt de vista de diferents personatges, que en algun moment era molt modern, després s'emitat molt, però això de començar, o sigui, la història, des d'aquest punt. Ara la talles i començo una miqueta endavant, però a vista d'altres personatges, i jo va fer un curat això, i és que tu fa molt bé, perquè de vegades veus aquesta tècnica, i dius, no està quedant tan bé, molt inspirada per això, molt canalla, molt de culte, de veure-la de... Jo l'he vist, en tots els idiomes, l'he vist en original, subtitulada en anglès, també, perquè al final les vies tantes vegades, que ja te la coneixes tant, i jo la veig en original, subtitulada en anglès, i una de les personatges que ho fa molt bé tots, també, molt bé, molt bé. Aquell paper de, si ets aquell, jo t'ho orgullo, que ets el d'història. O la sena, quan ella se mete de todo, i va... A mi sempre, jo sempre, quan parlo de suspició, me'n recordo, per mi és aquella senyora. Clar, és l'única manera, però ni tiro, que dius, mare, adeu senyor, vull dir, quina burrada. Però és que, és això, a mi m'agrada, que ens fotin canya, que ens fotin canya al cinema, me'n refereixo, que generi algú, però a mi aquest tipus, jo ho faig amb falta, vull que, a vegades, em fotin tralla, i això és el que li falta les últimes pel·lícules, per mi, les últimes que he vist, d'aquest bon home. Però bé, que són molt divertits, aquests tipus de lampa, també recordo la famosa imatge, Let's Stay Together, constantment, que és una imatge, és aquesta pel·lícula, és una altra, que s'apropa el Clatell, i està parlant un tio d'esquenes, amb un cabell sense pet, durant 5 o 6 minuts, o 7 minuts, que és una imatge fixa. Que és el Clatell, la negra, la negra, les màceres guales. Exactament, es va parlant, no l'expliquen algú, és una imatge fixa de 7 o 8 minuts o més, i posa en bucle, Let's Stay Together, l'està explicant, l'està explicant al bossejador, d'iq-tú en el quarto de salt, d'això, i aquesta que dius. Sí, val, és que em sonava, ja va semblar genial. Vaig dir-ho, es va anar bé, va, va, que cabron, no? Sí, hi ha manera d'enfocar-ho. Que no, es va anar bé, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern.
