ever. Benvinguts a un dia més al Vavilonia. Avui què? es deixem tots? Sí, avui vam fer el plaer. Eu per haunting el magic posa també tant de gaires anglès. Sí, clar, clar. Perquè últimament, clar, estava amb el David i jo solament, o el Nacho, clar, no pot ser això, eh, que sempre és una cosa... O el Jaume, clar, que no coincidia amb tots els nanos. Jo vaig tenir una tongada d'escollir l'institut dels nanos, i coincidia amb moltes portes obertes en el dilluns, el que dels nassos. I acabava tardet, eh, una va acabar dos quarts de 10. Sí. Doncs no passa res. Estem aquí, l'únic que sí. A vosaltres hem de dir que la setmana que ve l'altre no estarem, perquè ens hem de agafar unes vacances, perquè l'altre tampoc, tampoc. Per això dic que d'altres setmanetes estarem millor descansant, perquè hem estat tota la temporada, fins ara. Fem idees noves. Fem idees noves per venir amb més força i amb més enllà. I veiem moltes coses, les incoses. I tant, que sí. Perquè venia a tope. I veig que torna... Sí, exacte, aquí tant. Moltes pel·lícules, això és molt important, eh. Perquè tenim tantes per veure que no acabarem mai a la vida, a veure-les, això és claríssim. Sí, sí, sí. Molt bé, avui ens acompanya la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. El Jaume Vidal. Hola, què tal? Bona tarda. El Nacho Alonso. Què tal? Por fin estamos aquí. Bona tarda. David Montaner. Bona nit. I el Cesco Ramos. Molt bé. Vinga, llavors ja està, apa, plas, plas, plas, plas, plas, plas, plas, plas, plas, plas, plas, plas. Bueno, avui parlem d'exposicions, de tres en concret una de Can Ginestar, d'aquí al costat nostre, d'allò funcional i o d'allò abstracte de la Clara Vidal, no em vio equivocar. I avui us parlaré d'un parell d'exposicions una mica més en profunditat, del Max Beckman, del Caixaforum i creuant el mateix passadís d'aquella espai. Tenim una cosa que es diu Luxa dels Assyris fins a l'Axandre Magna. Ja ho explicarem una mica d'això, però bueno, ja us dic que no m'ha fet massa gràcia amb això, l'altra de Max Beckman, sí. Llibres, el David es parla de robots de l'Amanecer, que jo ja m'he perdit. I s'ha acassimot. No, s'ha acassimot, però no sé què és de la robòtica. No s'ho explicarà el David, que s'ho explica superbé. Tot aquest món en què ell s'ha introduït amb aquestes històries. No, estic refrescant. Em vaig allí fa 30 anys. Fantàstic. Rompé David. Rompé David. Rompé David. I cinema, doncs, veurem novetats com Dolors i Glòria, escoltarem amb la Rosa, que ens ho explicarà. També parlem de Cursk, parlem de Francis Forcòpola. Sí, exacte. Fem 80 anys i es pot fer un homenatge, perquè si no ella no es morirà a pobret i no li farem un homenatge. I t'apuntes per anar a la pel·lícula. Sí, per anar a la pel·lícula, si parlem també d'ella. Sí, sí, sí. Aleshores parla de conspiració de silenci i festíndia de Babet, en dos pel·lícules que estan molt bé. Sí. Sobretot la segona, i ara de molt, festíndia de Babet, soc una manda de festíndia de Babet. Sí, que no tinc un altre... Sobretot veus 3CTV, veu que sí. Ja té Pillao, ja t'hi he. Mare de Déu, senyor. Clar, és on el faig... És un... Hosti! És on fa en cinema, home. Sí, la llamava en Trinidad, perquè molt pareure de vegades hi posen allà les pel·lícules que dius, però això encara... Això encara funciona bé. Ara tira, no? I també el David es parla de criades i senyores. Era una sèrie o és una pel·lícula? És una pel·lícula. No em faig dir realitzador, però... No, no, no. Aquesta pel·lícula no està malament. De help. Sí. I quan tinguem un momentet, encara que sigui humilitat, sí que m'agradaria posar una cançó d'una persona que ens ha deixat. No fa gaire, si sou conscients, que ens ha deixat Alberto Cortez. Ostres, sí. Sí, sí, sí. El gran cantautor i tal, no? El artista de l'Espanya des del 180. Exacte, senyora, senyora. I que va començar a cantar coses molt divertides, molt divertides, com les Palmeres, l'any 50 i pico, i va canviar a una línia molt més de cantautor. Empeces com en un rincol d'eralma, que és el que posarem. O quan un amigo se va. O quan un amigo se va. Vull dir que no la de los chichos, sinó la de ells. No, mà. Que és una versió, la de los chichos. No. Però, a referència, llavors posarem un rincol d'eralma, que és el que he portat, una estoneta, perquè va anar preçut la cançó preciosa, és una dels millors cantautors, i que mai ha tingut el seu espai. Vull dir, sí, amb el seu que va ser bastant conegut, els butantes... Veus si que surti a la tele continuament? Sí, sí, sí. Però després, una mica, s'ha quedat oblidat, i és un senyor que m'agradaria els meus respectes. Perquè és un senyor amb classe i hi ha unes lletres de molta qualitat. És un senyor amb persones, un tio molt íntegre, i fa molt de temps que vaig poder parlar amb ell 10 minuts i tal, amb un espai que vam coincidir, i és un home que a mi em va provocar molt bones sensacions. I des de llavors, doncs, bueno, tinc un respecte total. Molt bé, doncs, Jaume, parlem de Can Girastà, parlem d'aquesta exposició, que jo no he pogut veure, però, bueno, una mica s'expliques tu i s'expliques... Mira que passes per davant. Sí, sí, però quan sóc de sol tu corrents, quan passo per davant. Bé, a tu has esmentat a la Clara Vidal, però també hi ha una part que és de Sol Vidalgo. Ah, vale. O sigui, que no sé si són companys, germanes, o què. I que ella del que parla, o sigui, ja ho has dit bé, l'equilibri entre allò funcional i allò abstracte, i la Sol Vidal del que ens parla és de l'alquímia del temps, o sigui, una cosa molt abstracta. A mi el que m'ha agradat més és barrejar, de la manera que barregen, tant una com l'altra, uns quadres exquisits, o sigui, vull dir, molt ben acabats, molt ben posats a la paret, una cosa francament remarcable. I llavors el que m'ha cridat molt és de quina manera convinen aquests elements. I la Sol Vidal encara és més complexa, esclar, perquè això de l'alquímia del temps, en definitiva, és una cosa que hi va de tot allà. Vull dir, és un quadre amb molts elements, no? I que té, baixa, una bellesa extraordinària. El que n'he pogut veure és el vídeo que passaven. No he vist el comandament, i no he pogut engegar, allò que xarro, allò que... Llavors, tal. Jo penso que per... per un aspecte com feio ara amb el senyor Cortés, aquest aspecte que mereixen les persones que fan les coses profundament i amb una categoria, jo penso que aquesta és una exposició de categoria. O sigui, de molt bona aposta en el Sena, de molt bona proposta en el que plantegen totes dues dones. I, en definitiva, la sort de tenir qui sap fer això combinar aquests dos elements és tan interessant. Molt bé. Ja està, vull dir, és que els... I bé, si són així de novetoses, perquè es nota que això està fet res, vull dir, fa un mes cap aquí. Sí, sí, sí. Puc anar i una mica acabem de... Sí, miro perquè està bé. I si no, ja et deixareu... Et agrada, aquí. Catalaguet, no? Sí, sí, molt petitet. I jo seguim per una miqueta del món de l'art. El que farem, si ho sembla, parlem una miqueta d'aquestes dues exposicions, que hi ha al Caixaforum, actualment. Hi ha una de propera que pinta molt, molt, molt bé. I és una que es diu les avantguards. Serà una miqueta, també, al mes de juny, a partir del 12 de juny, que es veu desitxuc, que siguin coses vinculades, el cubisme, lògicament, el futurisme, tot això. Del segle XX. Jo vaig anar a veure... Vaig anar a veure aquesta del Max Beckmann, que és aquest magnífic pintor, que ara una mica explicaré molt, molt ràpidament, perquè rògicament tampoc és qüestió, que fa una pintura... És que també és complicat veure, però fa una pintura molt potent. És una pintura vinculada a la posguerra, sobretot de la Segona Guerra Mundial i tot això, i el que es mou per aquí. I l'ubó que té Max Beckmann... És d'abans i després. Ara també és després, vale, vale. Perquè ell néix a la 1884 i va al 1950. És la primera Segona Guerra Mundial, però sobretot la perió d'entre guerres, que és aquest moment... Ah, això mateix, això mateix. I llavors, el que seria això, és una exposició molt monogràfica. És a dir, al igual que les exposicions... Sí, això, Toulouse-Lotrec i l'esperit de Montmartre, que va ser un altre, clar, hi ha 20 Toulouse-Lotrecs i l'altre són coses que estan molt veles. Però aquí és Max Beckmann. S'ha acabat, és a dir, en 40, 50 quadros d'aquest senyor, amb uns espais magnífics per poder contemplar-los. I no és allò que t'atabalis. Hi ha molts quadros, no? Sí, sí, d'un i dos, hi ha bastants. És la sala, no és la més grande de totes, però la sala està bastant maca. Hi ha una part que hi ha res, uns quants gravats, però, bàsicament, olis, que ja és raro, això, perquè, bàsicament, se n'aporten més quincalla, i aquí no, no, hem fet una molt bona retrospectiva d'aquest senyor, és a dir, amb aquesta idea. El fil conductor són dos formats, un format que és més curt, que és la primera part, potser la part més expressonista, és aquesta part... És molt difícil d'explicar que és expressonisme, la nova objectivitat, és una mica... Jo m'ha costat molt distingir-ho. Tu sí que és capaç, però, hòstia... Però també és una mica la paranoia, és a dir, l'expressonisme... Clar, és clar, de quina expressonisme parlem? Si parlem de l'expressonisme d'un grup o d'un altre, cadascú tira per una línia. Si és el vieners, són molt salvatges, són molt clars amb el que passa amb les guerres, sobretot la primera guerra mundial, però si parles del Macke, que fa els caballs de color blau, que és tot flower-power, doncs tampoc té res a veure. Dins de la nova objectivitat hi ha un senyor, que és el George... recordo, ara, el George Gross... Que tenen quadres, jo, al Tixent. I aquesta gent sí que són molt clars i molt potents, són molt crítics. I llavors volen fer la nova objectivitat, que és intentar fer com un nou realisme, però, clar, connecten a vegades també amb l'expressonisme avionès, amb les formes de representar la guerra, la desgràcia, la pena, el dolor, els cabarets de l'època, aquesta joia de vibre, entre cometes, que es mou amb el període també, però té un punt de vista de cabent. Jo no seré de la ment. Tot el que serà pública de Weimar. Aquest Berlín que es remou també la nit. I tot això, que sí, i que està molt bé, però que és un mica difícil si no tens un vegatge, però encara hi ha així, ell en si, les obres són magnífiques. Realment són obres molt denses, a vegades, estàs com veient, tens sensació de veure, no diré ni molt menys un vitrall, perquè no és la idea, però sí que fa tríptics, que és una cosa molt típica de la pintura gòtica alemanya i altres pintures gòtiques. Per tant, aquestes connexions amb el passat són l'única, quan veus el que pinta és uns traços, té una línia així de gruixó de negre, molt potent, amb un al·luç, on les cares... Doncs diríem, jo què sé, més enllà de la caricatura, vegades són grotesques. No vull parlar del conjunt en si mateix, perquè l'és molt difícil, però sí que hi ha obres que ell separa també, és a dir, fa una primera part que seria fins a la marxa a Estats Units, a la marxa per qüestions vinculades amb l'exili, i la seva condició, i tal... Diguem de jueu també, però ja sé que és perill el mig que ens reden, i a partir d'aquí a la marxa, hi ha aquesta segona part molt més obert i molt més àmplia. L'estil és un pintor que diguis al principi, fa una cosa i fa una altra, és molt fidel fins a l'últim moment de la seva vida. Això és l'interessant, canviar de tema, buscar altres coses, però està bé, està bé. Per tant, molt recomanable, i per a altra, i així de fora molt ràpida, és aquesta, que es diu, luxe dels esciris a l'Axandre, el gran. Exacte, ho dic bé, que seria aquesta. Com una pinta priori, no? Sí, però això d'aquí és una recada així de petita. No s'anorejarà per aquí. Llavors, és una exposició que pinta bé en un principi, perquè et parla des d'aquest període, els esciris, els babilonis, ja parlem de nosaltres. Sí, ja sabem el que això fa. I llavors, una mica això, sí que hi ha unes quantes esteles, que són molt maques, on hi ha informacions, on hi ha alguna, però que està bé, aquesta part. Però clar, això és a dir, si n'hi ha 800 peces, n'hi ha 3 o 4 o 5 d'aquesta catadura, que dius, són trossos d'esteles, són escultoretes, que es veu una miqueta així. Però, bàsicament, és el luxe, són les joies. Però, clar, tampoc és una gran dispendi de joies, que diguis, hola, quina meravella, altres o tothom que mor, que no és el cas, que aquí no pinta res, o pinteria, crec que pinteria. Però és una altra línia, la que han seguit. És la línia més els fení, si és una mica aquesta banda, del proper orient, de la zona mediterrània... Guàstia, que sí, que la cosa pinta bé, que és correcta, que és didàctica, que és molt informativa, et situa bastant bé amb aquest període, amb aquests períodes fins a l'Axandre, al Gran, i a pelicosos a Síris. Sí, sí, totalment, vull dir una cosa. A més, es veu tal com entre...Militar, sí. Veus allò, una pantalla gigantina, on vas veient l'evolució dels imperis, en tot el moment, i com veus que està molt bé, aquesta idea està molt bé, i ja està bé, però ja, com diem, hi ha molta quincalla, barrenyo, de no sé què dius, sí, molt bé. Flascó de perfum, de no sé quantos, de l'època, que és una cosa de xepatieta, que dius, molt bé. Però clar, ja estem, amb les quincalles, el british-musseum, aquestes coses, que és habitual que faci queixaforum, que a mi és una mica el que em preocupa. És a dir, el faraor, no sé què, Egipte, oh, sí, vale, sí. 800 peces o 1.000 peces. 20 que estan de conya, i l'altre no val la pena. Calderilla, no? Clar, és el que diem. Ja tens la porta aquella, no? Sí, exacte. Com es diu que ella porta? No, això és pèrgamor. No, no, no. Hi ha una del british, també, a Síria? Sí, sí, sí. La pèrgamor és així, bueno... La portadista, la portadista... Clar, això és el museu pèrgamor. Això és la portadista, la portadista, la portadista, la portadista. No recordo si, però sí que significativament és la portadista. I després hi ha un munt de lleons i d'aquestes figures tan conegudes a Síries, que són així grosses. Això és a Berlín. Exacte, i a Berlín també està l'altar... L'altar de Pèrgamor, que és una meravella. Sí, sí, sí. Però allò ja és l'enístic, això. Que ara es veu que l'estan restaurant. Vaig a llegir la teoria fins al 2023 o així. I el que han posat és una espècie d'audiovisual que a nivell d'efecte tècnico és una passada. Però clar, de com era la ciutat de Pèrgamor, diguem-ne, han recreat no només el mercat, però tu vas a veure la porta i vas a veure no sé què i estan obres. Estan una sobra i estan en la teoria. Ah, molt bé, molt bé. Bueno, ja està, si neu voleu una miqueta això, però no penso que arribarà ja veureu escultures a Síries i això deia portades de no sé què i tal. Això és una cosa bastant senzilleta, però per passar l'estona està bé. Llibres, David, anem a parlar de robots de la marat. Puc fer dos apuntes de gent de l'Alebegma fins al 25 de març? Perdona, sí, tens raó. Que se'm recorda ara, perquè jo puc anar a veure la llatinga punta de la data. I, perdona, rapidíssimament, el festival, aquest decormetatge que fan que és el Mekal, que fan aquí a Barcelona, 21 en edició, que el fan el MACBA i el CCB, postos així i tal, que està des del 28 de març fins al 14 d'abril, per tant, queda poquet i que, si voleu acostar-vos, quan és un festival que sempre ha tingut referències i tal, jo si puc m'escapare en algun moment, havies d'acobar algun cormetatge d'aquests, perquè de vegades hi ha coses que estan bé. I aquesta del luxe que diuen dels Essiris fins al 11 d'agost? Correcte. Llibres, David, robots de l'Amanecer. I s'ha que si m'of. Doncs l'Àngel Exterminador del senyor Buñuel, i començo així... Hola! Ens parlava d'un grup de burgesos, que fruit de la seva comoditat, de la seva decadència, doncs els impedia, d'alguna forma, aquí a la pel·lícula, tu plasmava molt real, però els impedia sortir d'una habitació. Jo era una metàfora. Una metàfora claríssima. De que la seva estat mental, dels seus lligams, producte d'un estatus còmode, doncs no els feien anar més enllà i els provocava una decadència, pròpiament dit. Això ens porta...Molt bé, això, bé. Això ens porta a... a un trasllada del senyor Simov. Evidentment, jo no sé si va veure... Segur. Si va veure l'Àngel Exterminador, però per l'època podria anar per aquí, perquè aquest llibre és posterior, però va començar a escriure la saga robots per aquí, des de l'any 50, l'any 60, per aquí podien anar el tema. I això ens porta a que la societat terrestre, doncs durant un moment, va veure que podia migrar a altres planetes, i es van fundar 50 planetes en què se'ls va anomenar espaials. I a partir d'aquí, un cop fundatge, aquests 50 planetes es van troncar. Aquestes planetes van adquirir una tecnologia molt avançada i un gran poder, i d'alguna forma, indirectament, van sotmetre la Terra. La van sotmetre perquè consideraven que els habitants de la Terra, doncs, criaven conrates d'alguna forma, eren burgesos. No, no, no, no. Els planetes de la Terra era la plèdia. Jo era molt, molt, molt massificat. En canvi, ells van agafar un nivell de sofisticació tal, doncs, que amb prou feines es reproduien, sí que es reproduien, però a més a més, van adquirir una esperança de vida brutal. L'esperança de vida de... Aquí tinc una musiqueta. Si l'esperança de vida de la Terra és de màximos 100 anys, doncs aquesta gent podia viure perfectament 300, 350 anys, sense cap mena de dificultat. A partir d'aquí, s'estableix... En el refons de tot això, sempre hi ha un misteri. Hi ha una trama, una trama detectivesca, que l'autor, doncs, és el fil conductor per realment en mostrar-nos el que ens va mostrar, que és l'expansió humana per tota la galàxia, i qui ha de protagonitzar aquesta expansió humana. I aquí és el dilema. Uns espaials que estan aborgesats i tancats en uns mons supercòmodes, carens de... carens de virus, carens de bacteris que ajuden a tenir aquesta llarga existència, o uns terrestres de curta vida en què no tenen res a perdre, i que tenen l'esperit de... doncs, més de colons i d'envaiir més planetes. Però clar, uns els populistes, que són a la plena de terra, no pot fer-ho sense l'equicència dels espaials, que són els que alguna forma donen el ben a plàcit de... Sí, sí, et dono permís perquè pogués anar a explorar altres planetes. Aquí està el kit de la qüestió. I aquí està la clau de volta d'aquest llibre en què el personatge, potser, més secundari, és qui realment és el que gestionen els fills. Fa 30 anys que vaig llegir el llibre, em va començar a fer una mica de mandra, perquè no em venia de gust tornar a llegir una trama d'arquivesca, però després li he anat traient més su del que li vaig treure fa 30 anys, i, ostres, està prou bé, està prou bé. Ens has convidat totalment, d'una manera fantàstica, sí, sí, molt bé. Us recordo un altre cop. Us recordo una mica. Hi ha dos trames que el senyor Asimov escriurà una a la saga Fundació, i, per l'altra banda, que comença cronològicament molt més enrere, la saga dels robots. Jo el robot, que és el famosa, però són comptes petits. Després, les bovedes de l'acer, que ens explica les ciutats, com funcionen les ciutats a la Terra, en què la gent està acostumada a viure sota unes cúpules que envolcaien tota la ciutat, i que la gent ha adquirit una mena d'agorafòbia al fet de sortir a l'exterior. La gent per si no surt a l'exterior. Això els limita, també. La Terra té unes barreres físiques que retenen a la gent a no sortir a altres planetes, però és pitjor les barreres psicològiques, les barreres decadents, i les barreres burgesses que et fan... que tu mateix no tries a marxar perquè estàs molt bé allà on estàs. I ets capaç de fer el que sigui. I a destruir-te com és el que passa a la pel·lícula. Sí, sí, sí. Jo crec que està molt interessant. Em sembla l'argument delíssim, perquè és una pel·lícula que és de fa no tant. Sí, elíssim de la... De l'hipoc, sí. Exacte, hi ha la Terra... Poster, com es deia aquesta? Sí, la Judifoster. Jo tot ple de malaltia, si de gent molt ple veia i molt allò esplotava, esclavitzada, i després una espècie de nou planeta que està allà, i que tenen allà tota la tecnologia mètica i tal. Potser alguna amiqueta, sí, sí. Sembla una explicació jo. Més en petit comitè, perquè això està... Métropoli ja era això, també. No l'he distingut. Hòstia, un dia han de parlar de metropolit. Metropolit és l'essència mateixa d'això que estàs dient. Espera que es... Molt bé. Doncs passem al cinema. M'estic per allà, no? Sí, m'agradaves aquí, incluint... Música. Però que no ens escoltàvem. Ja, però sentiu música de la font? Sí. Sentiu la cançó de The Robots de Crafter? Sí. Sí, mig un cop. Ostres. Fos, no sé. Jo sentia algú també, però no era massa clar que sentia. Poca cosa. No és que et volia posar The Robots, la cançó de Kraftwerk. Està emparant de robòtica, però m'estic barallant. L'ordinador. Aquí sona, però no apareix. Cada cap de setmana ho lien, això, tu. Sí, sí, ho lien. Rosa, Dolori Gloria, vinga, al Moldova. Ja soc la segona que l'ha vist. Sí, sí, segona, segona. Doncs va intentar, no les vaig llargar res. Però ja es veu, l'altre aire, es veu. A veure, la autobiogràfica, és el Moldova. El Vanderas i el Moldova, és la Moldova. Exacte, sí, sí. És el trasunto. Amb els seus dolors, perquè es veu que pateix de tot. I a la Moldova? A la Moldova sí, des de migranyes. No sé, la llista és superllarga. Havia tingut una operació també de columna, que havia tingut un problema d'esquena. Jo què sé... De concentració, de son... Bueno, mil històries, que dius que està fet... Exacte, que li està passant factura, segurament. De fet, la pel·lícula ja comença amb aquella imatge, que és veu, el trailer, que ell està sentat amb una piscina, està supergit, i ja s'hi li veu també la cicletriu que té aquí al pit, de l'operació que havia fet aquí. Ah, li va parar al pit? De la columna. Jo no sé si el Moldovar és totalment 100% autobiogràfic. Jo crec que sí. Jo crec que sí, té una miqueta de ficció, però... Aquest tema dels mals de l'operació... Potser ho exagerarà una mica. No ho sé, la seva vida no la sé. Lo de l'operació, sí. Saps què passa? Mira, si voleu repascar, el 24 de març... No és un dia cualquiera, que és un programa de rei nacional, l'entrevista a la quarta hora. Per què la teva veig mirar? A la quarta hora. I això sí que diu el que és cert, que ell el va no parar, i que per això li va voler començar la pel·lícula amb aquesta escena, perquè era l'únic lloc que la engravidessa li deixava respirar i sentir-se bé sense aquells dolors. Ell tenia problemes per caminar, també. La pel·lícula es veu molt, té problemes per caminar, que s'anuega fins i tot en passant un llogut líquid, i li costa adonar metges, el que passa és que ell es descuida, deixa d'anar a les metges. Fins que no té una motivació per seguir vivint, que la seva motivació és el cinema, i fer cinema, és deixar una miqueta abandonadillo, no es pren la medicació, es veu una miqueta a les addiccions, també, no? Tema de coca, droga, heroina, heroina, heroina. Tu que era magnamara constant, que s'acompany de correries. Exacte, sí, sí. Era heroina, però no punxada, era... Era fumada. Fumada, com a sabina. És que és molt fumut, però bé, es veu que és fumut, però... Es veu que fins i tot hi ha esbobles de la cuina, aquells esbobles d'això, el vermell, que és el sastípic de l'època, perquè va fer reproduir la seva casa seva. I llavors els esbobles de la cuina són igual que els que ell té. Això ho imaginava, que era que era seva. Això sí, perquè la percepció d'Itàlia, de les obres que tenia, tot això. És estètica, el modo Barcelona, tota la pel·lícula, tota la pel·lícula. Ara ja trobo que és una pel·lícula serena, una pel·lícula hi ha madura, una pel·lícula que parla de molts temes, a part d'aquesta autobiogràfica que veus a l'Antonio Banderas, fins i tot parla com ell, amb aquell deje, cancí, no? Madura ja ho pot ser bé, té 70 anys. Per això, he deixat 49, ja són uns quants, no? Sí, ja són uns quants. Però el que he parlat, per exemple, parla molt de la soledat. Molt, és veu continuament la soledat actual, però la soledat també de tota la vida, jo diria, i de petit. Perquè és molt interessant els sals que fan. Hi ha tres temes, l'actual, que és quan ell està rodant la pel·lícula actual de la seva, una mica te basa en la seva història personal. Hi ha els canvis o els passos a la infantesa seva, que eren els anys 60, sobretot, que és quan ells van canviar i van anar a viure a paterna a València, i després ja als anys 80. I llavors per això es fa distreta. No és una línia crilògica en el temps, sinó que va fent aquests sals. No és molt verd, no és? No és com molt verd. No, no, no, no. Sí, exacte. I llavors això es fa més distreta, no? I clar, sobretot la infantesa és molt lluminosa, molt alegre, amb molt d'amor, amb molta vida. A la pel·lícula cruz, no? Sembla una majorata ja, no? Com a jo, aquella cosa que té, de ser de poble, no? Sí, sí, és una altra cena que també surt a la... El tràider és quan estan rontant la roba i el riu, i després parlem de la bandera, les bogaderes ja ronten la roba, amb la Rosalía. La Rosalía fa una mica la cançó. A Tuvera, sempre la veritat tulla, a Tuvera, no? No sé com se mira la seva mare, com mira aquella cena, no? És una cena preciosa, una cosa molt petituneta. És una joia. Però ja és al Modóvar. Sí, sí, sí, no és malament. Mira com venen les peces en el riu. Però ja queda dins de la pel·lícula, i l'univers al Modóvar queda com una cena. Estava lavant detendint el romero, això. Sí, sí, ja veus que les senes queden a la memòria. És la penelope cruz. Sí, no clar. Mi padre dormiria en el pelpudo. No, però està molt bé. Fa molt bé, és molt creïble. És tot és molt creïble, no? Sí, sí, sí, tot és molt creïble. Mira, quan ells estaven de petits, que estaven a viure en les coves, allà a Paterna, que ja dius, tío, donde va a viure, si en el pueblo me vieran, i jo en principi pensàvem que aniria fins al final a veure els títols de crédit, a veure si realment està rodat a Paterna, i és bo que sí. Jo sabia que hi havia més coves per a tota Espanya. A veure, jo soc de Guàdix. A Guàdix n'hi ha moltes coves d'aquest tipus. Està valent, sí. Amb un principi, això era de gent humil, de gent que venien, molts gitanos també, que era gent que es construia a la casa a terra. O sigui, es acaben en el terra. Ara compro una casa d'aquella. I ara és prohibitiva. Ara n'hi ha nutes, n'hi ha restaurants, n'hi ha qui pot comprar una casa de gent de diners, perquè allà està tot asfaltat amb junts corrents, amb facció aerocondicionat, és una passada. I tot el petatge, tot el petatge. A l'hivern... A l'hivern s'està calent unet, i a l'estiu s'està fresquet. És ideal. Allà on hi ha l'indevista, que en diem, que és un estaltenatori bastant més amunt, una mica més amunt, allà hi havia coves que hi havia gent. Això no s'havia deixat. És una forma... Està molt estès. Està molt estès. Allà a Guadiq hi ha la Cueva Museu, llavors hi ha diversos documentals i filmacions, i mapes, llavors situa on hi ha coves a Espanya, a la Períncia d'Avèrica, i també, recordo que sí, que n'hi havia per diferents zones, i també on hi ha coves a tot el món. I la veritat és que és molt més freqüent del que ens pensem. No només és a la capa d'ocia. El sacromonte. Jo vaig estar amunt. A les d'Esa, a l'Esporollena, a Guadiq, hi ha moltes poblacions que tenen coves. Jo vaig estar a sacromonte amb una mena de bar, que era un bar per prendre copes i tal, per prendre alguna cafateria i tal, que estava dins, i era superxulo. M'hi vam anar a fer una copa, una cervesa, i molt guai, molt guai. M'ha agradat molt. Tenen el seu pou, també, a l'entrada. Tenen pati. Molt xula més, tot blanqueta. Després, els actors i els actrius estan impressionants. És genial, des de l'Antoni Banderas, per suposat. No erenaves fent de la seva secretària, de rosa. Queda rara, però bueno... El que tu deies el noi aquest, a la sierra, 100 dies... Està molt bé. És un tio que no... Surt l'època petarda. Bueno, una miqueta vindria a ser aquest actor, o també es troba... No és tan Cecilia Roth, que també fa d'actiu. Sí, molt poquet. No es prodiga, ara, massa. No sé si deu estar per aquí o per l'Agentina. Potser estan fent pel·lícules per allà. Ens van enamorar a un lloc en el món. Sí, sí, sí. I el Moldo Barra la troba moltíssim als principis, però sí que els principis de mica després, els anys 90, també. I crec que també és una que els altres dies vendran, que també està molt bé amb el Antonio Recines, que és molt xula. El nano que fa d'ell de petit, el nano-lector, que també està genial, la Joleta Serrano, per suposat, està divina. Que també està magnífica. Que fa de la seva mare quan ja és gran, i que li explica com vol quedar molt tard. Oh, sí, el Rosario. El Rosario està molt bé. L'Esbaraglia també. El Leonardo Esbaraglia, que fa de saltar el seu amor de joventut. Sí, de joventut d'Itàlia, això. És un moment que dius, ostres, que bé, que potent. Evident, refereixo que hi ha molt bon rotllo per fer aquella situació. El dolor és tot això, el dolor físic, que dura emocional de la pèrdua. A veure, ell sempre té aquella pèrdua d'aquell primer amor. Que el va perdre i no... Que s'obrebola per allà. Sí, també. Molt poquet, però sí. Quan entra, perquè la única manera que ell tenia d'estudiar és anar a un seminari. La mala educació. Allà sí que va fotre. De fet, diuen els crítics que això vindria a ser qui tanca la trilogia de la lídia del deseo, la mala educació, i aquesta, potser. La lídia del deseo? Molt bé, molt bé. Sí, la lídia del deseo. La mala educació, i això. Estan separades. Diu, això, mira, ho escriu, el Josep Blanvias. Això és la reseña que et donen al cine baix. Aquesta és la signa del Josep Blanvias. Fa 32 anys que veure el Modóvar va dirigir la lídia del deseo, on Eusebio Poncel interpretava un director de cinema on el seu treball es veia alterat per una torre de història sexual. El Modóvar començava en la trilogia que seguiria el 2003 amb la mala educació. Pusem-ho com a teoria. I que finalitzara el plano de la teoria. Però ja ho dius, s'ha de saber-ho. Si no ho sap ell, el director... No he vist Dolor i Glòria. Aquestes dues comparades... És que la lídia del deseo no me'n recordo si la vaig veure. El que era una cosa que era un home que s'havia fet dona, després hi havia una dona que s'havia fet on? Home, i es liaven perquè... Carme Moura, la germana... Sí, hi havia tot un lío i eren germans. Una cosa, clar, que dius. La Carme Moura, que feia... Sí, sí, era tot... El tema recurrent, el tema del deseo. I amb aquesta pel·lícula amb Dolor i Glòria també surt molt. Surt molt, el tema del deseo. Surt moltíssim. No confiança la teoria i ara veiem la pel·lícula i a veure si escupiu. Jo per mi no. I el que fa de paletat? Ah, sí, que és humanitat. També em té un paper més de... De figuració, no? És el moment que sempre... Samarreta, sença samarreta, una cosa... Pisa aquí i puc llegir. Es veu que el noi no volia, eh? Es veu que el noi no volia. No volia ser que al final li va dir a mà. Jo, a les pel·lícules, faig alguna de les meves històries. Es diu que això faig, és el Modóvar. O te pones en voles o no te agafo. I sí, sí, a final va, sí. Va ser aquí, per tant, aquest home. Ja sabem com funciona el Modóvar. Sempre li agrada presentar algun nu, alguna cosa, sempre. Per mi això fan molts directors de cinema. Això m'acostuma sempre a fer-ho. Jo crec que s'ha de veure. Parlarem quan sigui artil. Senyor Còpola va començar a fer... Pericules eròtiques. Ah, sí? Ah, molt bé. Picarón. Vinga, quan acabi la rosa. Ja està, ja està, jo aquí. Està com un... un plan superpuesto, no? Que es va difuminant, es va difuminant el plan... Serà el Modóvar i comença a arribar el senyor Còpola. Igual que en Apagalipsis Now, que fan aquestes superpuestos planos. Que hi ha tres superposicions, allà de sericòpters, i el tio que està allà a l'habitació i tal. Estem molt poetes, oi? Lluís Buñuel, no sé què, un superplano, no sé què. És que hi ha un record de l'habitació, que es veuen tres planos, allà difuminats, ja. Se recitanos un poema de... Se recitanos un poema de... Una lletra, alguna lletra de Rosalía, d'aquestes. Què són aquestes lletres de Rosalía? Que és l'Orkiana, sí? Trà, trà. Però l'Alepenterior, que és el primer... Quina és la que canta, que és una cançó... Mira, hi ha una, la versió de la cançó de los chunguitos de... Me quedo contigo. Me quedo contigo. La canta de Maravilles, una passada. La va cantar per als Goya. Als Goya, sí. Amb el cor jove de... No sé què. Sí, sí. El cor jove de l'Orfeo, no ho sé. Coses que me dicen no surgan por esa puerta, no es cosa. Jo, veritablement, les lletres d'Orquiana. És molt forn, la cançó de los chunguitos, que tot allà conlleva, que una cosa sinfònica amb cor, amb gratia, amb un cor... I la cosa jo estava com dic, mare, què sé, és tot. Aquesta nena... Aviam com arribarà, eh?Molt lluny, eh? Perquè ara està ressant a tot arreu, està ressant darrere. Estic munt d'aquesta tia. És una bèstia, però se li veu quan actua, quan sura, es menja tot el que hi ha al davant, i sembla una tia tímida, eh? Vaig anar a una entrevista i això era molt timideta. És allò que tal, però llavors quan entra a escenaris, es menja l'escenari. I que ha passat de fer flamenco puro, coses de guanyar un gran milatí, i tot això. Una estètica poligonera, però molt estudiada. Molt estudiadíssima, els vídeos. Els vídeos que hi hem tornat. I, malament, que es tenia el camió, i unes coses, hi havia una barreja. És molt modern, molt modern. Exacte, i a la vegada també la càmera és molt moderna, però també et fotia la sevillana i el torre. Per això, per aquesta barreja és molt valual d'història. I l'ampolla de niç del món. Ella crec que va a estudiar l'esmog, també, potser. L'escola de música de cada luna, d'allà del auditori. Potser pot ser. Però és una fusió brutal, el que fa aquesta tia. Ja posarem algun dia l'esmog. Has dit l'esmog. Escola de música de Catalunya. Catalunya, sí. Va veure-nos a Francis Forcòpola. Correcte, que no sé per què. Que no sé per què. No sé per què. Com anirà això? Ja ho buscaré. Avui no tinc això, no funciona bé. No et puc posar a la rosa. Aquesta introducció que havíem fet amb Poet i que tal. Parlem de la senyora Francis Forcòpola, perquè ha de fer 80 anys, perquè és un dels directors grans de tots vius que ens queden. Vull dir que quan va morir Bertolucci. Passellini. Vull dir, al final, és un home que té 3 o 4 pel·lícules, que són obres mestres, i això és difícil de dir per per molts directors. Un director que té tota la trilogia del padrino, que té Cottoncliffe, que té Apocalypse Now... Hòstia, clar. Un senyor que ha de ser un moment per començar a fer pel·lícules nudes. Nudis, que li demanen pel·lícules eròltiques, suposo, perquè quan comences, com el Ferdo Landa, que ha de fer les pel·lícules que tocava, fa aquestes coses que ja va fer i tal. Amb el padrino, va arribar un punt de direcció, de realisme, de fer una figura mítica, perquè ha fet una figura mítica. Tot el... aquest bandido no velezco, ha posat la màfia com no és. I, fins i tot, ha tingut una influència en les mafiosos actuals que imiten el cinema, perquè això es retroalimenta. Va crear una figura que no existia, perquè la mafia no era d'aquesta manera tan... Va crear una cosa molt s'expiriana, jo, de la família, del lligam i de les traccions més grans que poden fer el germà, amb l'altre germà, que és el pitjor que pots passar de fer la tracció a la família. Amb una manera de firmar magnífica amb aquesta escena inicial del padrino, que és allà el casament, que ballen, tot tan natural, que sembla que estàs veient... Molt aristocrati. Sí, però sembla que estàs veient allò... És com una mica documental, però no... Una cosa d'aquestes, no? Sí, sí, sí. Planos, actuacions i tal. Apòlipsis Nou, que he dit també, proposa d'una... també artísticament... Doncs molt bona, ja amb escenes mítiques, i amb parlaments mítics, allò del Nepal, i allò de tota aquesta bogeria, com representa aquesta bogeria de la guerra, i de l'elucinació, no? I com li dona a la volta un relat clàssic, com és el corazón de les tínies, el Josep Conrad, i transforma jo en una cosa que... Si t'ho expliquen, li veus què ve de allà, però si no t'ho expliquen, doncs bueno... Per què el personatge és el mateix, no? Dicem-ne, la cosa de les tínies és una gent... de... de comerci, allà, que comercia en Marfil, una gent de la gent de comerci, i aquí és un coronel que s'ha tornat una mica... bueno... No boig, diguem-ne, sinó que ha anat un pas més enllà, i ha desconectat de la societat, ja que la teva societat, ha creat la seva mona, ja, i ha creat... s'ha convertit en un deu, diguem-ne, no? Doncs el cotó clar, també, aquesta pel·lícula tan estètica, que és tan necessària... tot el món d'aquest, dels clubs d'aquella època, fantàstica... Aquella, també, que va ser molt coneguda... Rambalfish, que és Vitas Reveldes, que va sortir tota aquella playa de actors joves, de Matt Dillon, de totes aquestes collons, i de l'estàve, de Patricia... Hi havia tot un món, que les nenes totes estaven i tal, que és una pel·lícula jo, ho vull t'entera, no? Doncs també té aquest impacte, no? I després, bueno, ha fet unes coses, ja, ha fet una mica com tot aquests senyors, s'anima una mica el focus, jo va fer allò de tetro, que va ser metal... I ara, està fent una, que diuen, que té un pressupost tal, Megalopolis, o Megalopolis, o així, que no sé si aquest any ho ve, no recordo, i que ell diu que... que considera que serà una obra maestra a nivell de... perquè li dius, no? Això és molt dill, no? Si ho diu el mateix... L'heu més connectat amb la realitat, el senyor Escorcesse, o no el senyor Copola? Potser per això l'hem posat allò, ja, expliquem la nena, tot allò una mica, així, en un diari, del fado de vídeo, l'hem posat... El Copola potser és perquè fa temps que no es trena re, potser l'heu més descupta, va a la seva, no? En canvi, l'Escorcesse és... vinga, està més atent a el món d'avui dia, i sobretot, no sé si és la darrera, la darrera de l'Obo de Wall Street... Això és pujant, és superactual, però és a nivell formal. Infiltrados i... Sí, sí, un paio, ostresc. I el Copola, evidentment, ningú pot discutir, no? Els padrinos, Apocalitznau... Tot allò que has matat allò. El guió de Patton també és seu. Està a unes alçades brutals, no? Però no sé, el veig més desconectador del que es remena avui dia. American Graffiti, ara estava repassant tota la fotografia, que s'escapa, però té molta cosa. No, no, no, no, si no dic que no. American Graffiti, també. L'Ei de la Calla, que és un anglès, no sé quin és, però... Jo penso que... i he llegit més de quatre vegades a següents quins lloc, que era molt operístic, aquest, el... bueno, era i és, suposo. Encara viu, és que ho és. O sigui, que fa com una exageració de la realitat, no? I això que has dit tu de la influència que va tenir sobre la pròpia màfia i tal, això... Això m'assembla molt interessant, perquè és clar... No, però és que sí, clar, sí. És cert, que clar, al cap i a la fi, aquests mafiosos necessiten una identitat, i són gent que tampoc és que sigui d'una variante intelectual, perquè tenen una variante intelectual per al seu, però la resta no, són models... Aquí la diferència entre si intel·ligents són llistos, són llistos, són llistos. Llavors tota la màfia aquesta dels 90 i tal limitava, i ara les models són nosaltres. Ara les models són Royal Poll Fiction, oi així, perquè al final el cinema està retroalimentant a tota una generació, de gent que necessita... i jo disparar amb la pistola, jo és que hi havia un arxit de costat, que diquem que els mafiosos ho fan, una mica perquè són joves, i per imitació del cinema, és curiós, no? Una cosa pot arribar a entrar a la realitat. És curiós, perquè les associacions mafioses d'aquests de Naples, per exemple, la Camorra, la Regneta, com es digui, majoritàriament molts capos tenen 19 o 20 anys. Totes les capos que tenen una certa edat, van anar caient i s'han anat matant entre ells o el que sigui, i la xarxa mafiosa està composada per adolescentes, pràcticament, per xavals, i doncs no tenen un fons cultural com pot arribar a tenir un mafiós, diguem-ho així, amb una certa edat. No, no, es basen en el més...Avorgesat, no? Sí, també. Es basen en el més... punyent i el més actual, no? Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Altra pel·lícula també és... no, Peguissú? Ah, sí, Peguissú. Peguissú, a casa. Té molta. La baller de Wendy, de què sí? No, no Wendy. Potser és de la baller, també. I el Dracula de Bram Stoker. Mira, mira. Aquesta m'encanta. Aquesta santa va donar una volta de tuerca, sí, sí. El mita de la figura de Bram Stoker. Perquè, a més, és com la novel·la clàssica de Bram Stoker, si jo tinc una oportunitat, és molt fidel, diguem-ne, i molt així, el relator, fins i tot, allò, el tio va parlar en dia 1, dia no sé què, al diari, i tal, és bastant, sí, sí. I molt baràtrica. Potser hi ha... Una Mónica Bellucci allà fent de la cuina. No, no, no. En Anàlia sembla que era? Sí. No, no, perdona, no, no. A veure, el Dracula de Bram Stoker era la Guinona Ryder. Sí, però espera, perdona, un moment. Les 3 qui són? No, les 3 no les sé. En Anàlia va sortir a Van Helsing. Sí, va ser a Van Helsing, però no surta aquesta. Vosaltres hi ha la Mónica Bellucci. Sí, sóc segur, però... Hi ha alguna més que ara no recordo. La Criatac Allitt, diguem-ne, perquè el tio ja està allà, i de cop i volta apareix aquesta. Sí, clar, la Mónica Bellucci dius... Però... Ja estic jo, sóc teu. Ah, i jo em vaig quedar amb la història d'amor. Que va, que va. No, però també... La Virgen de Suicides, també. No, si és de la filla. No, no, és productor. Perdó, perdó. Perdó, és el productor, el productor. Sí, perquè aquí la cagalleta va ser efica a la filla, d'actriu a el padrí de 3, no? Qui tenia que ser la guionarràdia, ara em sembla. I per a algú va passar que no va poder ser. Sí. I doncs em sembla que la va agafar per fer el dràcula. Molt bé, adéu. Bé, no, jo n'hi do, no? Quants anys has dit? 80. És una data. Encara que li queda, no? No, la nàlia no és. Dos conegudes. Una és la Monica Bellucci. Una és la Monica Bellucci, això segur. I les dues són... No em fluye. I el que feia el dràcula com es diu? Agarria el mand. I el que no rips també ho fa bé. Pot fer així una mica de... Tot, tot, tot. Hi ha una narració... O molt dalt, entre el dràcula i el... I el boig del Tom Waits, allò... Ah, molt, molt bé. Menjar coses. Un personatge important. Molt bé. Que tenim aquí el Xesco Ramos. Hola. Per on anem? Això, doncs... Ara ja parlem de conspiració de silenci i fastint de babet. Sí. Conspiració de silenci és una pel·lícula que em va quedar gravada. El coix. Ah, el manco. I faltava el braç. I és una pel·lícula que avui li he vist un bon tros. Jo el fa massa, vaig enganxant. Sí, sí, jo també. I la veritat és que em quedo de la manera que... Això que deia mare, que explicaves tu que hi ha ciutats que no saps com proven caient, no? Per exemple, quan parlàvem del... No, païn es deia aquell... Bueno, Madagascar era la pel·lícula, us en recordeu? No. Jo de madagascar em sona, però de 10 o 60 anys que estava molt bé. No, però no és aquesta. No el ja ho anava per aquí. No és aquella amb la guinegra que fan... Però ho utilitzava com a referent, no? La pel·lícula d'això de... Aquesta... La conspiració de silenci. Silenci. És una pel·lícula que ens parla de racisme, precisament. I no de blancs i negres i dins de l'amor d'Amèrica. Perquè assassinen a un xinès, oi que sí, mon poble. Això mateix. Aquest és el motor, no? I va allà entregar-li perquè van un amic seu, s'ha mort a la guerra. I llavors allà troba una situació... Producte d'haver passat la ratlla, vivíem del que no és normal. Perquè el film està ambientat just a Cabala, en una guerra mundial. Molt, molt poc després. Que ens sembla que aquest xinès és japonès. Podria ser japonès. Digue més, perquè... Els tipus japonesos que els van tancar en camps de concentració durant la guerra. Que els van tractar malament. Era nord-american, sí. Llavors el que representa el protagonista dolent, diríem que és el Robert Ryan, i doncs aquest, i encara li dura, l'època passada de ràbia. Que és una mica el que s'està cuent en aquests moments. I es diu que nosaltres no ens podem tregar uns amb els altres, perquè uns són partidaris d'això i els altres d'allò. I això és el que m'agrada d'aquella pel·lícula. Perquè això ja és una cosa que a mi sempre m'ha semblat molt interessant, de la manera que que hi hem de estar manipulats. No sóc d'aquest cantor i tu ets l'altre, per dir-ho d'una manera. La pel·lícula em podria estar... És aixutota, eh? Vaig a veure un tros i no dubta amb assassinar dones. No, no, no. Hi ha un moment que podries dir que és una mica gratuït, quan l'Ernest Bornein el vol atacar. Diuen, ah, que malament jo jo, ja veus tu. El que no recordo, ell, l'Espencer III, què és ell? Ell és un que porta... No, res, és un militar representat. És un militar, oi que sí. I li porten a un que tenen allà, japonès, que viu allà a partat, perquè... I se n'assabenta que mor. Exacte, i llavors se n'assabenta perquè els que l'han mort, per dir-ho d'una manera, li han pres jo que sé i tal, i llavors això crea el crisi. Això és el que m'agrada, a veure, vull dir, és que estigui parlant d'allò. I en quan el festing de Babet és tot el contrari, potser de tot això, sinó que allà tot és satisfacció. Estem parlant dels països nòrdics, no? La qual viuen amb una... bueno, amb una fidelitat a Déu i a tot, no? Vull dir, completament, res. Vull dir, sobretot, fins i tot hi ha una secuència, que és genial, vols dir, que ens perdonaran, el que vam fer quan érem joves. O sigui, em va semblar molt escaient, no? Perquè dius, hòstia, tu, quina lluita. És una pel·lícula que m'ha fet pensar moltes vegades amb aquella que té no sé quants plans, la Joana de Arco, no? Era? Sí. La passió de Joan Adàr, la del Dreyer. M'ha fet pensar perquè aquella pel·lícula, que tots són plans, és una pel·lícula molt negra, brutal. Allò que és dels anys 20, és que aquest és el versilisme. 15, diria que és. Sí, és brutal. No ha fet avui dia. Aquesta pel·lícula de Llo de Babet, o sigui, el Festín de Babet, és que és gairebé igual, perquè cada moment estem veient rostres. Sants allò. Sempre els enfoquen per veure si veiem no tant el que pensen, sinó del que tenen por, del que els obliga, del que de lloc. És una pel·lícula extraordinària, a la qual la protagonista és una francesa que arriba en el punt aquell i li toca la rifa, li toca la loteria, i llavors diu, us faré un sopar amb aquella gent. I és com aquestes persones que estan acostumades a menjar pa i aigua i alguna cosa més, no? Sí, sí, sí. Els hi fan un menjar. Però quins rostres i quina cosa més genial. A nivell sinogrotogràfic és una passada total. Ja té uns anys, aquesta pel·lícula. Sí, i més. És molt bona. El realitzador es diu Axel o una cosa així. Molt bé, molt bé, perfecte. Una pel·lícula extraordinària. I bé, vull dir... Què? Hola. Què dius? Ja estic parlant prou aquí. Avui no cobraràs tota l'estona. La paraestra de vacances de la Sembana Santa, no sé. Xesco Guadià. David. Et queden 6 minuts. Molt bé. Bé, no sé el director d'aquest film, no me'n recordo, però és llargot i és l'hora d'imitxar. Diades i senyores. Durant 2 hores i mig el film no em pensava pas. No, el títol original és The Help. L'ajuda, l'ajuda. Però el realitzador és... No et sabria dir ara. El fet estàs que ens parla d'haver estat de Mississippi als anys 60. Crec que per aquí hi ha moltes coses. Una societat blanca, dominadora, evidentment. I sobretot... El film ens centra sobretot amb la part femenina. Els homes apareixen molt poquet. És que no pinta ple. Sí, sí. Era l'època aquella que... No, no, no. L'objectiu, l'emissió de tota dona... Era casar-se bé. I tenir criatures. I tenir criatures viure per ella mateixa, per la seva estètica. I tota la feina casolana... Perquè estem parlant d'una ciutat amb aquest cas vanestant. I que parlen 1.800... No, no, 1.860. Sí, sí, sí. Sí, sí. 1.660, 1.663. Perquè surto a l'assassinat del Kennedy pel mig. 1.664 va ser el del Kennedy. 1.673. I llavors l'altra opció és que l'altra focus, l'atreeix en què tot gira, són les criades. Hi ha les senyores i les criades, així diu el Tito. I són dos mons que roten en hòrbites diferents, però les hòrbites es van creuant. Sí, es van trobant. Perquè la hòrbita de les senyores té un ascendent sobre l'hòrbita de les criades molt potent. És una època de canvi. De canvi en què vull dir en què el tradicional rol de les criades, de les dones de color negres, era fer de criades quan abans havien sigut esclaves, dues generacions enrere havien sigut esclaves, i dues generacions posteriors no són esclaves, perquè ja no podien ser-ho, però en l'únic ofici que els hi permitia fer, que era el de servir, si abans havien servit obligades, ara serveixen, però gairebé era una esclavitud, perquè el que els hi pagaven, allò i res... I a vegades s'hauria de dormir fins i tot allà. No, no, però perquè tenien la seva pròpia casa, o sigui que és el que comença a dir la protagonista. Jo vaig deixar de criar els meus fills per cuidar els fills dels blancs. T'en recordes Washington del Lars von Trill, que és aquell en Washington es deia? No, no l'hi he vist. Aquella hi ha un moment que li diu, ens han alliberat, i li diu, ara què farem? Sí, clar. Hi ha un tros allà que és genial. Filosofia és sincer i està pur. Sí, aquí, clar, molts esclaus van deixar de ser esclaus, però van seguir treballant pel subpatró. La seva vida no va canviar, simplement que els hi pagaven una mica. Ja està. I si es posaven, es giraven de cul, podien marxar, però l'amo ja els tenia ben collats, d'alguna forma, i no podien marxar tan fàcilment. Si a les hores marxaven, marxaven, no? Això són sequeles de l'esclavitud. Doncs aquí, d'alguna forma, el film aquest... Hi ha molts tejemanejes, molts punyalades traperes entre les dones, sobretot les... I la figura, o sigui, la trama principal ens basa amb l'anagat lleig de la societat femenina de l'època, no? La que no es vol casar, perquè no li dona la gana, perquè això no és la que realment té una carrera pròpia, la que escolta, la que es molesta per investigar, i és la que s'adona, la que té un cert sentit moral de l'humalament que passen a aquestes dones, de les marranades que els fan, no? I decideix, doncs, obrir un testimoni, no? Donar-los-hi, la veu, aquestes... col·lectiu, aquest, de criades, doncs perquè doni un testimoni en forma d'un llibre. I clar, al principi costa, perquè evidentment no volen parlar, però, evidentment, la situació clau de l'època, que és l'alliberament del col·lectiu negre dintre Estats Units, als anys 60, amb el Martin Luther King i tot això, doncs, ja provoca que sobrin a cantar totes les intimitats del col·lectiu de senyores, i clar, bua, això ja rebenta bàsica, de bé, tu. Ja va al marxar, que digueu-te com ens posa, damunt. Falten 30 segons, no? Acabarem al Alberto Cortef, molts rincons de l'alma, que vagi bé la setmana Santa. Correcte, adéu-siau. Adéu, adéu. Hi ha una premsa que ja aconseguiran treure totes les empresaris que anaven.
