Un moment. ... Molt bona tarda, benvinguts un dia més a la Babilònia. El número 18, ja portem 18 programes. Sembla mentida. Sí, sí, ja ha anat passant el temps ràpidament. I ja estem avui amb la Lourdes, que tal, com estem? Ho va quedar molt bé. Sí, tot bé? Sí, tot bé. Bé, no me n'alegro moltíssim. En Costivà, s'ha passat a Castava, és el que més millor, eh? Ha passat a en Costivà, toquem fruita. Estem tots per un estil, eh? Ja, ja. I el David? Bona tarda. Bona tarda, com va tot? Bé, sí. Ens falta el Jaume, ens falta la Rosa, per x motius, eh? I la setmana que ve, seguríssim que farem un ple. Perquè l'hem de fer, eh? Molt bé, doncs avui serà un programa, bàsicament cinèfil, mai millor dit. I ja n'hi ha de bé, perquè el tema final parlarà sobre la gala dels Goya, i una miqueta, doncs, el que ha passat a nivell polític, les defenses que hi ha hagut pels polítics d'aquest país, entient de ser Montoro, Hubert, no?, els canals d'ultradreta que han remogut també a molta gent. Això ho comentarem una mica ampliament. I sí que abans de parlar de cineva, parlem de teatre, de la cosmètica de l'enemic, una obra de Melino Zom, que ara l'úrder se'ns comentarà. I després parlem de cinema bastament. Sobretot farem una miqueta aquelles pel·lícules que previ els Òscar, que serà aquest diumenge de mà, justament. Serà la cerimònia. Parlem del lado bueno de las cosas, parlem de l'Incol, també parlem d'una pel·lícula d'Aquenloa, d'aquest any, que serà molt interessant, la part dels Íngels. I entrem, sí, i al final entrem al tema dels Goya, parlem de Grupo 7, de Sabentós etadeujons, de Blanca Neus... I de l'impossible, també farem una miqueta, i ens servirà també per parlar d'aquesta història del Goya. Molt bé, l'úrder, parlem d'aquesta obra, que quan tu comentis jo faré un petit comentari perquè jo hi hagi un llibre d'aquesta senyora. És una mica especial, tu m'ho deies abans. Sí, sí, sí. I què tal? Doncs molt bé, primer és a la Sala Montaner. S'acaba el dia 24 i, com tu deies, es diu la Cosmètica de l'enemic. Està dirigida per la Mac de Pulló, i són dos personatges que ho n'és a Lluís Soler, conegut per tothom, etcètera. I el Javier Ripoll, que jo no el coneixia, però realment dona la talla, no? A veure, l'obra primer, el Teatre Montaner el que fan és posar al mig de la part de baix, doncs posen com un petit taulell, quadrat, de manera que tot el públic està com si estiguessin nosaltres tocant a la taula, no? Tot el públic està al voltant dels actors, no? I de què va? Doncs comença l'obra de Teatre, perdó, només hi ha el Javier Ripoll allà assegut, és un executiu que li acaben de denunciar que el seu vol cap a Barcelona vindrà amb retard. Llavors, tothom un plegat apareix al Lluís Soler, i fa el personatge, doncs, és un home que l'interromp i li diu, escolta'm, tu no en coneixes, però vull explicar-te la meva vida, i l'altre diu, escolta'm, tu. Deixa'm en pau, que jo estic esperant l'avió, i li explica coses molt així, com molt astrafalàries, com el gust per menjar, perquè li agrada menjar dels gats, que va violar una noia fa anys, i que, bueno, la va violar de tant que l'estimava, i tota una sèrie de trets que, en principi, no s'entenen, no? A llarg del que va passar l'obra, el que te n'adones és que el Lluís Soler té un sentiment de culpabilitat important, perquè a part de violar aquesta noia ha matat un nen, i té una sèrie de característiques. A llarg no l'explico tota per si algú la vol anar a veure, però, a llarg de l'obra, es veu la implicació que té aquest executiu que està allà, que dius, no té res a veure, o ara ve un boig entre cometes, explicar-me-la, amb aquest que li està explicant això, de tal manera que, al final, una mica, el Lluís Soler acaba sent la part de l'executiu que no vol veure. O sigui, aquestes coses que explica Lluís Soler en realitat li han passat amb ell. És com si diguessin que representa Lluís Soler la part que jo no vull sentir, vull oblidar, no recordo, etcètera, etcètera. La veritat és que no te n'adones fins al final de l'obra, no? I també té unes coses molt bones, perquè, per exemple, quan diu que perquè ve a violar la noia i com la va a violar amb uns cementíries, que tot és una mica així surrealista, no? Sí, és que... Justifica, justifica, jo la vaig violar perquè... i tu penses, allà de l'obra està fent una justificació, que en algun moment dius, justí. És una barbaritat, no? Però la justificació té una sèrie d'una base. Una base, no? És una mena del club de l'Uxau, què? Sí, jo sempre us llegeixo una mica el que diu a les sinopsis, bueno, diu... L'un és víctima d'una confesió que no vol escoltar, l'altre és víctima d'un sentiment de culpabilitat que es consolen la confesió i que busca la venjança, l'un descobreix els seus pecats en els pecats de l'altre, diu l'altre aconsegueix el seu particular consoltres passant la seva culpabilitat. Dues víctimes, dos anàmics. Parla molt del sentiment de culpabilitat, que en aquí surt a través d'aquests fets, no? Però al llarg de l'obra va sortint. I la veritat que és una obra d'aquelles que, des del primer monet, moment t'atrapa, no? Perquè no saps ben bé què passa, no? I val molt la pena. Jo, d'aquesta senyora de la Merino Zom, vaig llegir un llibre, que és la metafísica dels tups, que abans ho comentàvem, de l'any 2000, i jo vaig tenir aquesta sensació que acabes explicant-ho, d'una obra realment peculiar, surrealista fins i tot. No recordo gaire perquè fa temps que la vaig llegir, però recordo que era una noia jove, perdó, és una noia això, ara m'ha vingut el cap, que des de petita es considera Déu. És una nena que fins a això era, si és que era molt fort, és que ara venia el cap. Amb dos anys i mig tenia la consciència... La autora o...? La nena, la nena. La protagonista. Ah, vale, vale, vale. El que havíem a aquesta línia, que veia ella d'aquests detalls tan estrans i tan poc lògics, és una nena que amb dos anys i mig té consciència, ella mateixa està explicant amb veu d'ella el que realment sent, i fins que als dos anys i mig no parlava ni res, però ella era conscient d'aquest tot el que feia, era una qüestió purament divina, imagina't, d'on parteix el llibre, no? Fins que apareix la seva àvia, que li regala una cosa, comença a cridar, i no para de cridar durant un dia sencer, tot aquest temps que no ha parlat ni ha dit res, i a partir d'aquí la seva vida canvia, i es converteix en humana. I a partir d'aquí passen coses, peculiar-se al seu voltant. Per això dic que, de premissa, jo era aquesta dona, partets de uns elements que potser se n'escapen a vegades a les mans, no? Bé, és un exemple de lo que fa en literatura, per tant, no és estranyar aquest comentari de la violació i que, a sobre, la viola perquè l'estima molt. Sí, sí, a part, es donen unes circumstàncies com molt uníriques, o sigui, la noia aquesta està en una tomba... T'ho has dit, polític. Està mirant una tomba, però resulta que en aquesta tomba hi ha una escultura, de tal manera que quan s'acosta ell, que la ve de lluny, diu que la noia es podia confondre, té la mateixa forma que l'estat o que hi ha sobre la tomba. I després la vaig violar perquè l'estimava tant, i al llarg dels anys l'únic que m'importava era saber el seu nom, no? I fa tot aquestes reflexions que, a tothom em pla, penses que... Sí, és estrany, realment sí. Bé, és coneguda per les seves rarezes, que és una de les coses. Bueno, passem al cinema, i si em permeteu, us posaré una cançó, però no perquè em vingui de gust, perquè aquesta cançó té molt, però moltíssim, a veure amb la pel·lícula, imagino que la reconeixereu, però bé, jo us deposo durant un minutet i us explicaré per què, per exemple, el lado bueno de las cosas. My shabby, you're more distant as the milky way. My shabby, you're more pretty than the one that I adore. You're the only girl my heart beats for. I wish that you were mine. L'hòpid de vacaciones en el mar. Sí, gairebé. Era Stevie Wonder, eh? Per aquí és que una mica baixin perduts, no? Estem parlant de la Stevie Wonder, de les anys 70, dels principis, molt jovenet, amb aquest maixer i amur, que és una de les primeres cançons romàntiques, podríem dir que va interpretant i que va fer famós aquest tema, bàsicament. Bé, això ve a col·lació de l'ado bueno de les coses. Una pel·lícula que el Jaume l'ha passat, ens va comentar una mica per sobre, d'una pel·lícula que tracta sobre una persona amb una teòrica malaltia mental. Avui estic fent uns galls, que sembla que tindri 13 anys. Això és que també tinc el coi fatal, però bé. Bàsicament jo crec que la pel·lícula és una mica un enganyifa. Pel·lícula anominava als Òscars, té 8 Òscars. Bàsicament, en nominació, jo que vols que et digui, el director és el David O. Russell, no és gens conegut. Potser més conegut va ser una sèrie que va fer vinculada amb el món de Pittsburgh, que jo veig en algun capítol i tal, però que es deia Quires Folk i tal, i que estava vinculada amb els guetos. Bueno, una cosa molt peculiar. Però bé, sí que a vegades, quan la veia, em recordava el Michel Gondry, es diu, el director de l'Holvida Tdmi. Sí, es diu Gondry, no sé de Michel i tal. Bé, la qüestió és que justament aquesta, el Bradley Cooper, que és el que porta la pel·lícula i que té a més la persona que és bipolar, és la reacció que pateix per què té aquesta reacció, és perquè troba la seva dona amb un senyor, vull dir, el que seria la dutxa, per entendre'ns, no? Clar, i llavors la seva reacció és una reacció de gelosia, de ràbia, de trobar-te a la teva parella, molt altre tio, vull dir, que és lògic, i sonava aquesta cançó de fons. I llavors, quan sent aquesta cançó, saltera. Automàticament trenca coses, perquè, clar, li recorda aquesta situació, perquè, clar, quan va agafar el tio li va fotre la cara d'hòsties, parla, clar, que va deixar-hi de bé en coma, de la màixer reacció, doncs, doncs lògicament, està amb la teva dona, no és que sigui lògic, la reacció, però, bé, he quedat correccionada com sigui, estem a Estats Units, i potser la gent té un punt de violència més enllà que nosaltres, no ho sé, o no, clar, és que això depèn de moltíssim, no? Bé, jo crec que és una pel·lícula que justament et planteja aquesta bipolaritat, però jo crec que té una justificació entre cometes, d'acord? Justament la gent que l'envolta és la que està pitjor, de debò. Però del noi és el parles del noi. Sí, del noi. El noi és el brall de Cúper, té una mare, té un pare. Vull dir, a partir d'aquí, ha passat un temps en un hospital psiquiàtric, i quan surt, que la mare va buscar perquè ja està bé, i és com una mena com incompres. Més que que t'hi capateixi una malaltia és com incompres, perquè s'ha acostumat, potser, a unes peculiaritats, o unes rarezes, que sempre no sé com s'ho fa pobra, però sempre fot la pota, pobret meu. És que per això té mala sort. I llavors, el que deia el Jaume, que no conjugava, o que no conjuminava dins del que seria l'estil americà, és cert, perquè clar, aquest senyor té un home, té un policia, que el persegueix constantment per veure què fa, perquè segueixi a l'ordre de distanciament que té. Hi ha elements molt americans. Vull dir que aquí és el que potser una mica, i al final, patina, patina, patina, perquè fins i tot arriba a participar amb una competició davall. És a dir, que la cosa ja se'n va cap a los cerros DVD, no? Bé, l'apel·lico té un final feliç, evidentment, com no podria ser. La noia que surten a la cartellera, es representa la seva nòvia després. Exacte, que també té una problemàtica vinculada, perquè el seu marit va morir, és bona policia, que queda vidua, però no mor amb serveis, no mor perquè ajudi una persona, a canviar les rodes i l'emporta un cotxe per endavant. Que et refereixo i també la noia deixa l'anar. Et refereixo que el que l'envolta aquest noi, també, realment, és problemàtic, el pare. El pare té una problemàtica, és superandreçat, és paranoic, absolutament, és maniàtic. Bé, acostumar portals, quan... Sí, el germà també és una miqueta peculiar. Et refereixo que hi ha tot un procés al voltant, i la pel·lícula està ben portada, però jo crec que aquesta massa, potser, sobrevalorada del que crec que per una... En recordo una mica, així per sobre, aquella de la poldorma Arneson, que es diu el Punch Drunk Love. Sí, però no... No, no va per aquí, no. No, per Punch Drunk, li tenia molta teca. Estava molt ben portada, aquella pel·lícula, i aquí no està ben portada. No, era una passada. Ell ho fa bé, eh? I la noia que està nominada, que ha guanyat també, no sé quan, els globos d'or, que es diu Jennifer, no me'n recordaré. Sí, que va fer els Jocs de l'Àmbar. Exacte. Però que és prou joveneta, prou nova. Sí que es menja els planos del Bradley Cooper, perquè ja té, aquest senyor, ja té una presència, tu te'n recordes la recicla de Las Vegas? Sí, sí. I sabem qui és aquest home. El guapito de la recicla de Las Vegas, no? Que aquí fa un paper dramàtic, seriós, ben agafat, no? Això sí. I ella, tothom diu que se'l menja. Jo és que no li vec la gràcia d'aquesta noia. Si no li vec, m'entens? Jo vec poc... És Dani Slavski, per mi, m'entens? És com americana, és actriu americana. No és un actriu de teatre, que la vegis, saps? Bé, m'ha fet, està bé, però... Què representa que el fet que els dos tinguin algun tipus de... També. De això els hi va millor, els hi va bé. Hi ha un vincle. I tant. Per una mica entendres, perquè cadascú ha patit una situació determinada... I això fa que s'entenguin quan passen algunes situacions. Exacte. I hi ha un happy-end que et mata. Mata al final, que m'ha dit, no acabem així, perquè anem malament. Bé, ja comentarem si algun altre company ho veu i acabem de parlar. Més de cara a la setmana que ve, hem de parlar a l'Òscar, seguríssim. Exacte. Que ens tocarà parlar. Què tal això de la part dels Àngels, del Kent Loach? Ah, sí, a mi m'agrada molt. És una pel·li del 2012, va. És una pel·li rodada glasbo, una miqueta la típica del gent del Kent Loach. I, bé, representa que són quatre nois, que han fet tota una sèrie de testades. Bueno, algun ha estat amb la droga, ets resultat. Final, aquests nois han de fer un treball social, per tal de no anar a la presó i, doncs, redimir tot el que han fet. Llavors, la pel·lícula comença amb aquests nois. Imagineu-us una ambientació totalment... Suburbi. Nois enxandant per tota l'estona, el típic personatge del Kent Loach. Nois així, que parla malament, amb un nivell cultural relativament baix, no? Vull dir, perquè surto un moment a la pel·lícula que diuen... Aquesta és la Mona Lisa i un d'ells diu on la puc trobar. Nivells bastant... Resulta que aquests nois han d'anar a fer una sèrie de treball socials. Llavors, hi ha un surto, un personatge, que es diu Henry, que és l'home que s'encarrega d'ells. I els diu, doncs, escolta'm, ara anirem a pintar tal local social, de tal manera que aquest senyor és el que s'encarrega de fer aquests treball. Es comencen a establir una sèrie de vincles entre aquests nois i ell, però bàsicament amb el protagonista, que es diu Robbie. Llavors, la idea de la pel·lícula és veure... les dificultats que tenen aquests nois per tornar-se a integrar, de tal manera que no troben feina ni per casualitat. El protagonista aquest noi, el Robbie, doncs, té una nòvia, es queda embarassada, té un nen, de tal manera que no... Clar, ell no pot ni mantenir-la a la nòvia ni mantenir el nen, i sempre té els pares de la nòvia erradera. O sigui, el trusquen, continuament, perquè diu que jo no vull pel meu fill, però de veritat que hi ha algunes escenes fortes. I llavors, una miqueta parla d'això de les dificultats, i al final dius, escolta'm, vaig de buscar la vida d'alguna manera. Llavors, la clau de la pel·lícula està una miqueta amb aquesta persona, el Henry, que acuya aquests nois. És un home gran, així, tot bon achon, però li agrada molt el whisky. Bueno, mira, ningú és perfecte. N'anirem malament. No, no, anirem superbé, perquè els convidats que ara se'ls diu... Mira, us ensenyaré a saber com si que tens vi aquest tipus de whisky, per tant, té aquesta olor, tal... I els va introduint amb tota aquesta per dir alguna ciència, entre cometes de les olors del whisky, de tal manera que el protagonista, doncs, s'apunta al carru i diu... Bueno, doncs a mi m'agrada saber distingir tipus de whisky, si aquest ha estat amb una bota de no sé què, etcètera. De tal manera que és una miqueta com la sortida que troba, perquè després se l'emporta amb un... amb un congrés, se l'emporta amb una sovasta, i és una miqueta la sortida que troba el protagonista, però a través d'una trastada, no? Imagineu-vos que us diuen... bueno, hi ha un whisky, que l'han trobat fa anys, i hi ha una bota, una barrica, diuen allà, que la sovastarem la setmana que ve, i que m'ho estiguin mantant, i la bota va al... Un dinaral.Una fotona. Diu, no li diuen els altres, això és el meu. Diu, robarem 3 ampolles de la d'això i les vendrem. I, bueno, és superdivertit com ho fan, no? I a part diu, no podem anar enxant de la sovasta. Tampoc podem anar vestits com si anéssim en un enterro. I després és la típica imatge, no sé si la recordeu, que van dir que anirem del nord, van en fendilles coseses... Ai, que bon.Molt divertit. Resultat final, que a través d'aquesta malifeta, després venen les dues o tres ampolles que aconsegueixen, i aconsegueix una feina. És una miqueta, un final feliç, però sí que parla... Però és més social, no?És totalment social. És que fa molt el que enloca, això és habitual. Sí, és la típica. Però jo penso, no sé si va veure Sixtin o com es deien. Sí, tenava a dir-ho jo ara mateix, jo veig Sixtin... Sixtin, aquest és més suau, perquè a Sixtin jo recordo... A nivell de droga tot allò era...Més sèria. Més bruta, és a dir, amb l'especte. Aquesta sembla que té una part més divertida o més exacta. La mapa, el que passa és que al darrere, a fons, ve a ser difícil de dir... Bueno, jo, com he fet això, estic pagant continuament, no tinc sortida. Sí que tinc molta voluntat per sortir, i, a més a més, trobo algú en el camí, que va a l'espasa, no? Tot és negatiu, trobo algú amb que em tirem un cable, no? I aquí han representat el whisky com hagués pogut ser el cable que et poden tirar amb altra aspecte de dir... Doncs interessa't per això. Sí, però una activitat cultural o... Doncs mira, com justament ara que ho deies, al otro lado de les coses... El lado bueno de las cosas, voy a dir, perdona. Justament la sortida és aquest concurs de ball, no? És a dir, ell sembla que no, al principi sembla que sigui una broma, però, al final, acaba sortint-se de tota aquesta sensació de pèrdua que hi té, amb una cosa tan bàsica com aquesta, no? A més, entra dins d'una menada sovasta. Jo crec que sí. Una miqueta que... No es pot confondre, però una miqueta amb l'estifenfrir. L'estifenfrir és anglosaxó, no parlo de l'estifenfrir de les amistades perilloses i això. De la camioneta, parlo d'aquell d'haver-te d'oreja. A mi em recorda una miqueta aquesta línia. Jo crec que el Ken Loach va agafar l'estifenfrir i el va fer encara més social, però aquell primer estifenfrir era molt peculiar, eh? El londet, tot allò. Era un frir molt, molt, molt característic, no? I crec que el Ken Loach ha sabut evolucionar, sortir d'allà. Sí. També parla de la solidaritat, perquè entre el... Com us podem imaginar, entre els 4... Bé, són 3, no és una noia, però entre els 4, són solidaris a morir. Molt bé, com a mínim. Quan se'ls diu que ho res, anar a fer això. Bé, evidentment, fàcil, no ho tenen, no? Vull dir que és una pel·lícula que va... Com tu dius, eminentment social, no? Però amable, una pel·lícula amable per veure, però que... Té un re de fons, eh? Molt bé. La sensació que he tingut, justament, amb aquesta pel·lícula que vindrà ara, lògicament no és social, és històrica, l'ordre de josé que tu has vist és el Lincoln de l'Esteven Spielberg, tinc que reconèixer que és una pel·lícula magníficament rodada, tinc que reconèixer que el Daniel de Lluís ho fa molt bé, eh? Superbé. Per mi, eh? Està molt mesurat, no està gent sobreactuat i jo pensava que seria inversa. Jo també, sí, sí. Crú i directe. M'interessen 3 pebrots, la història. Ho sento. Però la història, el que explica, no vull dir que no m'interessin la vida de l'Incol, d'acord? Però és que agafa un moment concret, oi que sí? Els dos últims mesos ens semblen els 3 de la seva vida. Exacte, els finals de la guerra. L'abolició, de l'esclavitud, exacte, el final de la guerra civil, del nord i el sud, tota aquesta història, que sí. Però que jo recordo que he vist aquella primera del Henry Fonds, del jove Lincoln, de l'any 30 i pico, i és una pel·lícula que et dona una visió, i, a més, el Henry Fonds ho aborda. I és una vegada de 1930 i pico, que les caracteritzacions són pitjors i les ambientacions són les mateixes. Però potser més idealista, no? Exacte. I aquí, jo he vist una magnífica ambientació, una magnífica forma de plantejar, però la història, en si mateixa, s'ha fet fa xuga. Potser és més crua. Sí. Potser és un Lincoln més desenganyat. No l'he vist, eh? Sí, sí, sí. Bueno, és desenganyat, però és un lluitador... Jo m'he avorrit. Jo, el que he vist, la pel·lícula... L'he vist sempre allò mateix, però l'hi sobre mig hora. Vull dir, a veure, jo em sembla que... Tres hores, no? No, no, no. Dues hores i llavors, dues hores i mig, 149 minuts. És que el dia que vaig anar a veure el Django, vaig estar a punt d'entrar aquesta vegada. Calcula d'entrar, dius això, dues hores i 20 minuts. No és que sigui gaire llarg. És una pel·lícula, també, que tampoc. És el... ajuda amb el... Altomil·ligons, sí. En vara de bastant. Ho fa bé. A mi m'agrada, també. En el paper, en el que té, penso que ho fa bé. El que passa és que estic d'acord que la pel·lícula és monòtona. També, clar, l'ambientació d'aquella època està molt bé, però és fosca. És fosca, és una sensació de... És una pel·lícula dins cap. Quan veus un exterior, es diu, ostres, xecho la luz. Evidentment no hi ha efectes especials. Home, està molt tocadets, evidentment. Està molt fresco, està molt suau. Vull dir, és com... Vaig a fer comparació dioses com retornar a l'Esta de Sildar. Però l'Esta de Sildar, jo crec que té una entitat com a tal, té una propietat que és una pel·lícula que ha quedat com un clàssic. I jo aquesta pel·lícula no la ve com un clàssic, ho sento. És una pel·lícula que crec que et diré que podria ser fàcil de fer fins i tot. És a dir, amb l'ambientació, però... I és el que diem. Tornem a tocar un tema que sí que d'acord. Però és com si... A veure, seré bèstia. Com si aquí fan, jo què sé, una pel·lícula sobre Zanya. Amèrica interessaria, gairebé això. Lincoln és molt més internacional, evidentment, per a ser de qüestions. Però és que jo crec que no acaba de fer interessar. Aquí, allà segur que sí, allà es tornaran bojos. Vull dir, perquè més... És la dinàmica de la pel·lícula. Jo penso que és la dinàmica, que són diàlegs. A veure, pots veure pel·lícules que només són diàlegs i diàlegs. Entrar-hi, i aquesta és com una mica... Sensació de... Sí, però és que hi ha... No ho sé, eh? Es passa que hi ha personatges que són més interessants en la història real, que no pasen cinematogràficament parlant. Exacte. I aquesta passa això. Em sembla que em feia... Jo vaig veure un tros d'una qüestió de personatges imparis. No l'he vist jo, aquesta. Em sembla que era el Nick Nolts, que era el que feia de Tomas Gersperson. Sí, això em sona a mi. Potser a nivell històric no va tenir... Tot i que va ser un dels pares de la nació... De la Constitució, dels Estats Units. Però no tenia la transcendència, la relevància del Washington i del Lincoln. Però sí que va ser un paio molt interessant, em sembla, a mi. Perquè va portar moltes idees de França que va a Estats Units, no? I va inspirar tota la... Tota la nació, com a tal. I el concepte, no? Amèrica. No sé, a veure... Jo tinc ganes de veure-la, eh? Sí, sí, sí. No vull dir... I després la comentem, a veure què... Clar, cada vegada em segur que a la millor t'agrada o no. Jo no vull dir que sigui la primera dolenta. No és gens i mica. A mi la temàtica no em va acabar de sabuir, no? Comentes aquests dies que Víctor s'està lentint. Sí, se m'està lentint. En canvi, a mi, per mi no va perdre trampera, d'alguna manera. A la millor és que jo tinc la sensació que ja al final... i jo, a vegades, ja em costa creure en certes coses. Mira què et dic. Aquell llenguatge que utilitza, que a mi no és la temàtica, és la forma que diuen les coses, la forma en què les planteja, a vegades. I que a mi em cansa, ojo, que és el millor que diem, eh? Potser és una novel·la per ells la de cop, i jo vaig potser trigant una miqueta... És que és fàcil de llegir, és fàcil de llegir. Sí, això sí. Hi ha alguns apartats que es fan més lent, sobretot quan entrem a la guerra. Jo estic en un moment lent, i el David saps que és lent. Sí, és el punt més... Que l'ho millor després arrenc amb altra vegada i em nego del que he dit. Perquè jo reconeixo les coses, però... Vull pensar en el que vas comentar tu, David, que està ben documentat. Sí, excel·lentment documentat. El que està comentant sobre la guerra és cert. No és cert, és cert. Incluso el personatge principal va existir. Sí, sí, sí. El personatge molt secundari i no es coneix res. És com ho diu a vegades, David. És com ho diu a vegades que sembla que a vegades dius... sembla que estigui fent conya... És que està fent conya. Sí, una sort de retranca. Cal carlangues, cal no sé què... A vegades sembla que no sigui així aquesta persona realment, que aquest punt històric... que se'l pren massa a caixó en déu, potser a vegades... i sembla que sigui fals, no? A vegades tinc aquesta sensació que no ho és. Però, bueno, és una forma peculiar, perquè el senyor Piñola ha escrit una manera molt peculiar. Tenen la pell freda, amb la pandora al congo... Perdoneu, ara igual faig un parèntesi. Però jo llegir la pell freda i llegir't víctus, i perdoneu, a mi, sembla que és un altre escritor. És un altre escritor diferent, sí que sembla que és diferent. Perquè la pell freda, per mi... Però escrivi de forma peculiar, també. No em va entrar ni la meitat que víctus. El trobo molt més lleugir de llegir, o el contingut. En canvi, la pell freda potser és pel contingut... Doncs pensar Déu meu, no? Vull dir, em va costar. Sí, sí, sí, és més dents. Però la vegada és que és a forma. Jo crec que aquí la forma, allà és una forma més dentsa... És que és filòsof, aquest senyor. Partim de la base. No per res, no vol dir res, però ja sabem que... Ara, jo que vaig a la universitat de humanitats d'aquí de Barcelona, que vols que et diguin molt respectes amb els filòsofs d'aquest país, però es nota que és filòsof, es nota que és historiador, i que és geògraf. Vull dir, hi ha tota una diferenciació i els antropòlegs també. Vull dir, no és veritat. I és que les converses a vegades són realment difícils de seguir. No és broma, quan parles una mica més enllà, al bar o que ve, aquest, des de no sé què, és un altre món. Vull dir, per això dic que el senyor Pinyol una mica se l'inva... se l'inva una mica al cap. Abans de passar una mica la secció que farem dels Goya, que parlem de Grupo 7, de Tadeo, Jons, la Lourdes ha vist en l'alucinant món d'enorme. Jo també l'he vist. Jo m'ho vaig passar molt bé. El David em sembla que va tenir problemes amb el seu... Bueno, no, la vam fallar. Amb el nen, perquè... oi que no. Oi que no, és una pel·lícula per gent gran. Nosaltres ja us he comentat abans, no? Nosaltres l'estem passant per tal de... amb els alumnes, per tal de fixar-nos amb els estereotips que surten, el Norman, no? Sí. A l'amics, sí, que l'amics sempre, no? L'ami, que vols fer el seu. I després la Bruixa, com a persona que diu a tu, t'ha passat això per ser diferent, no? I llavors, bueno, l'altre que al final es declara gay, no? I llavors ens va molt bé per comentar tots... en funció dels estereotips que tenen cada un, com el repercutès, el gordo que li passa a nivell d'amistats, de convivència amb la gent, de... I bueno, és una pel·li... A veure, a mi no m'agraden gaire aquest tipus de pel·li, que a mi de seguida em va captivar, em vaig enganxar, vaig pensar que era... bueno, no sé si està ben fet o no, però em va agradar, m'ha agradat. Jo crec que són pel·lícules, a veure, jo les pel·lícules d'animació, diguem-ne d'infografia, a tres des que depèn com li vulguis dir el nom, crec que és una pel·lícula que vera que està bé, que, com a mínim, entre fàcil i endavant de pel·lícules, com tot, dolentes i bones, no? Mira, ja que estem empalmem una miqueta i fem el joc amb el Tadeo Jones, el David Lavis, em sembla, i jo crec que són dues formes diferents. Correcte, és correcte. Però mira, et diria que, des del meu punt de vista, crec que és millor la del Norman que no passa el Tadeo Jones. Millor en refereixo més completa, més significativa, més didàctica fins i tot, no et dic que no. Partez una premissa molt més original, d'aquell noi que veu fantasmes. Però pot estar a casa seva i parlant amb la seva àvia, que està al sofà, quan no hi és. Quan no hi és, quan ja és morta. Hi ha, en canvi, el Tadeo Jones, que és amb estereotips, i és més infantil, que em sembla bé, perquè per això és un cinema... Clar, que està bé, però que a vegades, jo què sé, el personatge del Peruà que els acompanya, va amb la televisió, veient el Culebrón, és molt tòpic. I les conyes entre l'ocellet i el gos, també són molt típiques. Que no tenen la gràcia, per exemple, de l'esquiroles crat, a Ice Age, que té una gràcia que jo em tiro pel terra. És boníssim, pobreta, allà que va amb la seva, que porta una nou, o que porta la mà? Una ballota. Una clave. Dic aquí, la versió. Una clave. I és el que diem. Jo i el Tadeo Jones li han fet massa rebombori, no em va guanyat cingolles, i l'ha guanyat a l'Unis. És catalana, la producció. Hi ha una barreja. Telecinco... Perdó. Telecinco, TV3 de Catalunya, inter-economia, que em vaig quedar més primer que surt. Grupo no sé què, inter-economia, presenta, i vas dir... Comor? Em vaig quedar mort. Vaig dir, ja... Bueno, callo. Això ja ho comentarà després, la inter-economia. Els negocis fan excel·lents companys de llit. Sí, l'Andret, vull dir que no. Però aquí estem veient el potencial d'una cosa que sigui TV3, que sigui un... Doncs no van massa veus números d'inter-economia. Exacte. Estan patrocinant. Potser és una manera de dir que anem a treure pasta. Imagino, home, l'Encerta ha estat, perquè ha estat la pel·lícula d'animació més vista de l'any. Però bé, és una pel·lícula que crec que se s'ho ha valorada. A la cerimònia, sota dels Goya i tal, es veu que algú ja... no pels Òscars, no, perdona'm i confós. No hi ha res del Tadeo Jones. I bé, doncs posa una miqueta, en quedem així. Entrem, si us sembla, amb el tema dels Goya. Decidem, pel final, la cerimònia. Parlem de les pel·lícules. Així, a cop de... de ràpid, la guanyadora va ser Blancaneus, amb 10, amb 10 Goyes, no? Bueno, si voleu parlar de Blancaneus, en un principi, i passem directament a parlar de les altres alternatives, les millors pel·lícules van ser Blancaneus, Grup 7, que el David també ha pogut veure, l'artista i la model, que no l'hem pogut veure els que estem aquí, el Joma sí que l'ha vist, i l'ho impossible. Aquest va ser les quatre pel·lícules principals. Per tant, si us sembla, fem una miqueta de comentari d'aquestes pel·lícules. Juguem això. Comencem amb Blancaneus, que som en la visió. Faig un comentari, a partir d'aquí s'ho sembla, entrem amb les altres i entrem amb la cerimònia, que va tenir molta teca. Blancaneus és una pel·lícula per mi encertada. El director de la pel·lícula, el Pablo Berger, no és un tio que sigui novel·l, però no ha fet cap a les pel·lícules, i realment ha fet una obra d'art per mi, és un punt de vista. La gent comparem d'artistes, que s'ha de comparar, evidentment, perquè estem parlant d'una semblància, perquè lògicament no hi ha diàleg, lògicament, el que diem són 100 milímetres. Amb la Guinegra. Vull dir, no és panoràmica, les veurà amb el format de la televisió, 4, 3, de tota la vida. I bé, és una Blancaneus peculiar. Ella ha adaptat aquest conte, i l'ha fet d'una manera que pot tirar d'esquenes, perquè està enviat en el món dels torus, dels braus i tal, però crec que li dona un toc diferent. És una Blancaneus que té pare. Cosa que, si recordem el clàssic de Walt Disney, no parla per enlloc. Els nans tenen un motiu de ser vinculats amb el món del Toreig. I es pot imaginar que pot ser. Fielanano Torero. Exacte. És a dir, que hi ha també tota una reconya per sota, que està molt ben parida. I a partir d'aquí, insisteixo, el que seria la Maribel Verdu, que fa de la madrastra, ho fa no bé. 3 vegades millor que bé. És una passada, és a dir, la cara de Malall, també els planos són magnífics, el vestuari, que és espectacular, com la vesteixen, com l'estilitzen, com la maquillen d'aquella forma clara. Tot ha de ser somriure, ulls, no hi ha més moviment. I la nena petita que fa de Blancaneus a petita, i la que fa més gran, que va guanyar el Goya, a la millor actiu revelació, que és la Macarena García, que no és gaire coneguda, però bé, és la persona que, en aquest cas, ho fa. És a dir, té un somriure, una mirada... És espectacular. No es pot dir una altra cosa. Solament que, i no direm lògicament, a l'igual que la Blancaneus té un final feliç, aquí hi ha un final obert. Deixem-ho així. Un final peculiar. No és el mateix final, per això hi ha moltes modificacions, que no penseu que és blanca ni eves, que va per el bosque i tal, per el cita, con la senenitos, no. I a sobre la poma... Tot això surt, però molt ben amb... Dóna-la, poma és una miqueta forçada, però ja veureu, no? En general, és espectacular. Crec que la pel·lícula entra molt bé, hora i mitja, just. Pim-pam, pim-pam, ho faig d'aquesta manera. A més, surten els típics cartells dels pel·líquus mudes, i tal, però tampoc cal, perquè, clar, ho fan en castellà. I, per tant, com vocalitzen, no cal, perquè se'n ve perfectament el que diuen. Per tant, pel·lícula crec jo marexadora dels teus Oscars. A les teves Oscars, les teves golles, buf, ja me'n vaig jo. Una cosa jo estava pensant. A d'artis té molta importància la música, almenys. Aquí també. A d'artis li dona l'ambient i li dona tot. És un senyor que es diu Agostí de Vilallonga, que no és el... És Nabot, de l'escriptor. Exacte. És Nabot. És que per això que l'altre dia ho vaig mirar i t'ho volia comentar. A més, d'una semblància física bastial. Sí, sí, sí. I sí que va sortir a recollir el premi. Una mica per quan va sortir amb un trac de color verd. Sí, una mica estambòtic. Jo el vaig veure a la cerimònia dels Gaudí, que va sortir amb uns pantalons, com unes vinyetes de... De còmic. Què dius, bueno... Aquí anem amb un vestit de color verd, però verd lavabo, eh? El Barro de Maldà, suposo. Sí, sí. Hi ha una cançó amb la cançó que heu guanyat, el Millor Goya, una cançó molt maca. La cançó mandalussa, amb una certa gràcia, no? Una mena de cancioncilla, així, com molt bàsica, no? Però bé... Va ser la cançó que va portar la polèmica, no? Sí, exactament. La canta una empordanesa. I és el que deia ella, no? Jo soc empordanesa, ella és del País Basc, el director, clar, jo no sé, va sortir aquí la cançó d'aquesta manera, perquè la s'ha d'ambientar, lògicament, no? Però bé, pel·lícula crec que s'ha de veure. Crec que sigui, no espera el temps, no? I l'altre que també s'emporta gairebé moltes coses, més de temes especials, és lo impossible, que aquí l'hem pogut veure tots, però, David, tu que l'has vist més recentment, que t'has semblat. Bé, no, aviam, la pel·lícula fa emocionar. Això sí. Un momentet. Està molt ben facturada, la pel·lícula. Està molt ben empacatada, té trempera... Però dius... No sé. Hi ha algo que... Falta el Mcuffin, digués jo. Sí... És com aquelles fotos que fas grupals, però no hi ha element que destaqui excessivament. I en tot el film sempre hi ha algun element que destaqui, que s'endugui tota la inèrcia de la pel·lícula. No hi és, aquí. Passa, acaba la pel·lícula, i busques encara alguna cosa, no? Falta alguna cosa, sí. Llavors, la noia i mi guatja està deliciosa, l'Aiguama Gregor està correcta. El nen, el tonjó, la noia. Ho fa molt bé. Sí, ho fa bé. Sí, els efectes estan prou bé. No s'està per preàmbols, sinó ja en seguida en llesteix. Te la fa prou familiar, com perquè... com perquè t'hi puguis identificar bé amb una família, sobretot si tens fills, no? Bé, arribes en un lloc paradisia, que passen les vacances de Nadal, en aquest cas. Dones regals a la Diada Nadal. Tot passa bé, però falta alguna cosa. I no saps el que, no? Sí, és com si a un casament no estan els nubis, no? I dius... Sí, hi ha una festa, però falta el protagonista. Jo, senyor Ballona, sempre han faltat alguna cosa. No hi dius res més. El Orfanato. Ah, l'Orfanato sí que l'he vist. A mi m'ha faltat alguna cosa més, l'Orfanato. Crec que li falta profunditzar, el que diu el David. No li falta algú que et digui a la. No vull dir que et faci... Perquè està molt bé, l'efecte visual de la on, és espectacular, les escenes és sota l'aigua, estan molt ben parides. Em va frapar més, fins i tot... Potser no té res a veure amb el tema, no? Més enllà de la vida del Clínic Gut, que la vaig poder recuperar fa poc. No és igual, no té res a veure. No, no, no, no. Comparteix el tema, comparteix l'inici, però aquella pel·lícula... Ostres, tenia més punx, no? Una pel·lícula obviada. Sí, molt. Justament, i és el pel·lícula que és molt sencera, més enllà de la vida. Com es diu, el noi que surt, que és el... El Matt Damon. Aquesta pel·li també, en solo que ho vaig comentar, la trobo molt bé, la del Clínic Gut, menys al final, que també li fa un final rosa, no? Bé, la lliga, una mica. No saps com acabarà, però... Jo penso que el senyor Bayona, no ho sé, ha volgut fer una pel·lícula que, en tres, tingués unes característiques X, una pel·lícula que es veurà aquí, es veurà a Estats Units i agradarà a tothom. Domina les Òscars, no oblidem. A agradarà a tothom. I, bàsicament, és això. I, com dieu, vosaltres ben feta. Vull dir que no li pots dir... No, no, però que... I l'actriu fa molt bé, la nom, igual. Jo penso que... Ell va dir que, a la cerimònia dels Goya, quan va recollir diferents premis a sortida de Bayona, es que va guanyar el millor director. El millor director, sí. I la pel·lícula va ser el Blancaneu, és curiós, perquè no passa com a Estats Units, no? Cal Òscar, tricament, és millor pel·lícula, millor director. Acostuma a coincidir. No sempre, tampoc. No sempre, però queda bé sempre. I aquí sembla que volen trencar aquesta línia, que no pot ser mai el director i la millor pel·lícula, però sembla bé que reparteixin els premis, i que, a tothom, tregui de jala, doncs sí, no? Clar, això és lògic. I ell va dir que, clar, és que perquè no es pot fer, a la seta espanyol, una pel·lícula exportable al 100%. Sí, sí, és correcte. Sí, però és el que diem, però jo, per mi, el que dius tu l'ordre és, vull dir, s'ha quedat, vull dir, a fer una pel·lícula espectacular, molt americana, i dins d'aquest americanisme, ha quedat amb els tòpics americans. La meva revisió no és la mateixa, que per una americà que l'ho mío s'ha passat pipa. I aquí, llavors, agafem el David, és que no hi ha una consistència. Per exemple, és una pel·lícula que pretén emocionar-me. Jo, en principi, vaig fer un moment d'emoció, però quan em van començar a donar dosis de superdramatisme, em vas deixar d'emocionar. I és el que diem, has de vigilar com dones aquestes dosis de dramatisme, perquè si són molt seguides, el pare troba els fills, els fills troba... Perdó, el pare ve amb els fills... Com anava, jo? El pare es troba els fills... El fill estava el fill gran, el fill gran, i amb qüestió de 10 minuts, vinga la música, vinga els violins, vinga el drama, vinga el drama, la gent parla, i jo em vaig immunitzar per tota la pel·lícula. És més emotiu, potser, el fet ell que va recitant en llista amb mà, quan troba... Sí, i troba el nen, ostres, i el nen es troba el pare. Aquell moment sí que està ben trobat i està ben fatot, però la resta potser és massa forçat, no? Però, bueno... I el contrapunt? Grupo 7, eh? Sí, em va sorprendre. Sí, és... A més, és curiosa, però també veu molt d'altres films, eh? Sobretot... De l'Aranoa, de com es diu el Fernando, de Barrio... Barrio... Per qui? No... Jo crec que és un thriller, bàsicament. Passa que explica les aventures i les aventures d'un grup de polis que es troben ficats en una operació de neteja de la ciutat. Però l'estètic? I això ha passat... Ostres, no et podia dir... Potser aquella del coronado, el nostre... Com es diu aquella cosa que va guanyar l'any passat? No l'he vist. Ah, jo no l'he vist. És com de l'Oeste. Sí, però és una pel·lícula... La pel·lícula està cremada, no? Una mica com els personatges. Com acaben els personatges. Com la Sevilla dels 50 graus. Sí, sí, també. Sí, això és infernal, no? I bé, és el grup que els designen, doncs, perquè, com ha de venir l'Expo del 92, i el centre de Sevilla està infastat de... de vanadors de droga i tal... Però ella s'ha de fer neteja. I la única manera de fer la neteja és en pujar-los cap als extraradi. Sí. I he de dir que en un grup de policies, una barreja de veterans i de novel·ls, ha d'onar canya a l'assumpte, no? I fent servir mètodes paralegals d'estar fins i tot, no? Sí, tant. De robar part dels decomisos de droga. Doncs per incitar... Doncs a adalacions... I fer servir això com a manera de canvi, no? El film està prou bé. Home, hi ha l'esencís del policia de Tarrà, hi ha la... Sí, molt bé. Molt bé, molt bé, molt bé. És que és molt bo, aquest tio. Aquest va fer una de Azul i Negro, em sembla. Azul, sobre Negro. Azul, Casinegro. Sí, que ha d'anar a fer germà de... de la Toca Català, com es diu. Al Gutiàret. I en aquest film hi ha el contrast de... el culo Casinegro, perdona. I el contrast del policia novel, que es va embrutint, o d'alguna manera, i això li reparcoteix en la seva vida, en la seva vida particular. Hi ha un moment que em va recordar a la cel de 211. També, t'ho anava a dir ara. És que jo crec que és una barreja a cel de 211. Aquesta del coronado, que no se recordarem, que feia policia trasnutxat amb aquells i altres coses. Jo crec que està molt bé. Fins i tot el Mario Casas està bé. És que és l'únic... No, jo he vist un parell per matar-lo i enterrar-lo. Ahir es van boges, perquè és un senyor que és jovenet, és maco, clar, és macote... Però jo no sé com és allò, a dos metres sobre el cielo, o no sé... Mira, mira, jo estava... No vaig trencar la tele, perquè dius que escolta, amaldra molts anys, que estem en crisi, però et dic que l'avui qui trencar em posarà la pel·lícula i la trencaré la consciència. Quin desastre, quins ritos, quines posicions... Està molt bé, quan hem portat. El personatge el veig massa infantil, com pel paper que té, de inspector de policia, casat amb una criatura. Potser sí que l'època ho portava, això. Era a finals dels 80, i que jovenet, i algú... Sí, potser ja estava a casa d'en Claudio. A la casa és que un pajarillo així no li encomanes una feina així, sincerament. Això és el que no vaig trobar massa en quadres, els altres. Bé, sí. És curiós, perquè justament el que va guanyar Grupo 7 va ser el millor actor revelació, que és un dels... és un dels jonquis... Ah. El que acompanya sempre el Mario Casas, que té aquell nas, una mica així, xafador i tal, aquell millor actor revelació. Vaig a fer la broma, quan va recollir el premi. Va dir-me, jo li feia cafè de jonquis, és fàcil, no? Com dic, la broma de que era jonqui, que no era pobra, però li dic que feia la conya. Però clar, és que realment, quan el veu sortir... Home, porta un vestit, un trac, però no hi ha molta diferència del personatge, perquè amb el que veia així, és un tir normal, clar, dius, home, pues, home, hi ha una mica el qualifices, no? I el que diem, no, del qui envolta l'Antonio Veratorri, que envolta el Mario Casas, el Grasonet amb la Barbeta també li van donar el millor actor secundari. Però la pel·lícula... No, se'l reflexa molt bé. És per les secundaris, la pel·lícula. Clar, quan la part de la llei, diguem-ho així, està tocant la part de la delinqüència, es fa tot permeable, no? I es fusionen els personatges. Jo crec que la pel·lícula et mostra, no?, que hi ha un simbiós entre policies, delinqüents, que cap ve a la filla la barreja ja és molt tenue, no? I com... Això em va agradar, no? Com, d'alguna manera, per interessos de dalt, els alaven, com a l'hora, els esbrunquen, no? Clar, clar. Una mica segons com vagi l'agost que volia. Sí, és que, clar, voleu que estiguem aquí fent neteja, però després ens foteu canya per als mètodes que fan servir, quan potser són els únics mètodes que hi ha, no? Jo tinc una cosa, la tasca d'aquesta gent, no vull dir que sigui meritoria, ni molt menys, perquè estem parlant que vam fer una escabatxina per intentar carregar-se, però jo vaig estar a l'expo en 92, et dic en serió que jo no vaig veure cap barri, en refereixo que vam fer una feina... Ben fet, entre cometes, no?, perquè tot net, tot arregladet... Bueno, Sevilla estava, que ni a barri de Triana, que sempre té aquelles que són una mica més fotudes, home, el barri de les mil cases, això estarà sempre allà, no?, això és intocable, però la zona aquesta de la cartujar, deia? No ho sé, hi van deixar polit. I polit, bueno, mare meva, una bestiesa, no? Això és com a Barcelona, com van decidir fer netejar el Raval, traure tota la protecció, com a Girona també, tota la zona centre, com tinc entès a Lleida, també la zona centre, molts els barris, els casques antics, per desgràcia, o perquè no hi ha hagut més remei, s'han acumulat de delinqüència, no? Sí, sí, sí, sí. I llavors el film és el que et mostra, clar, evidentment, aquest grup acaba trinxat, doncs. Acaba que un per aquí l'ha atrapallat i... Això crema, vaja, qualsevol, és una situació límida, són molts anys, comença el 87 i acaben el 91. Això són 4 anys de... no dia a dia, però bueno... Sí, dia a dia. Di a dia netejar i lluitar, i comprar el drugà dictam droga per intentar que ets cívicoses de l'altre, aquella prostituta pobra que la cremen, allò és bestiat, però es fa molt bé que hi ha noia, eh? Fem aquesta nominada, però no va guanyar, però molt bé, que hi ha noia, aquelles actrius que també amb el temps, sobretot per pensar que és una miqueta dramàtics, una miqueta alternatius, no? Sí, perquè hi ha una relació amb el policia. Sí, sí, però bueno, és el que hi ha. En cas que dèiem 2 minutets i el que farem serà seguir parlant del cinema, i jo una mica volia entrar amb el que ha passat, no? Vull dir, tothom em sembla que heu estat atents, no? Sobretot a... Vaig veure un tros de la cerimònia de l'esgolla. La cerimònia de l'esgolla va ser una cerimònia... A veure, l'he vaig, per segon any consecutiu, tornava a fer la cerimònia, va entrar i tal com va entrar, es va carregar el rei, el príncep i el... El príncep, també. Sí, però va fer una forma molt elegant, és a dir. Va dir, bueno, ja sé que no ha pogut venir el rei, perquè està una mica trotinat, va dir-ho així, directament, no? I hem preferit que agafi a príncep Felip que està més nou, no? Sí. I era un joc. Però estava jo al príncep. No, no, és que no estava al príncep. Era el joc del joc, és a dir. On es va fer l'any passat era el pabellón Ray Juan Carlos I. I el nou és el pabellón príncipe d'Hasturias. Que junta estava anar. I llavors tothom es va quedar agarrativat, algú ja se li va canviar la cara, encara que hi hagi un riu. És com una llena. No, però el tio és immutable. És com una llena, té aquella sonrira posada, però vull per dolent, no importa. I llavors, ella va explicar-ho molt bé, és una tècara, el club de la comèdia, a dir, s'ha perfectament fet monòlegs. No calla, és com una fuente, és avant-zero. La seva forma de viure. I a partir d'aquí ja el segon punt va ser, bueno, per cert, senyor Wer, com es troba? I l'altre, rient, sí, sí, molt bé, molt bé, amb aquella cosa que té. No dic, i com està la família? Clar, i l'altre, bé. I l'altre li va dir... No tindrà miro de la família, veritat? Parlant de la màfia. Clar, va ser... Clar, i l'altre se li va tornar a canviar el gest. No va parar l'Eva a fer la fotrecanya. A més dient, bueno, jo sé que l'any que ve faran fora, més de buscar la vida fent de no sé què, ella ja feia la broma perquè sabia que es trobaria amb això. Però què va passar? Això va ser a l'inici. Perquè tothom, que anava sortint, anava deixant coses. Exemple, Javier Càmera va sortir amb els altres dos bojos, que fan l'última de l'Almodóberg, que es diu... No sé què, passajeros, bueno, és una comèdia. Los amantes pasajeros. I van donant el càmera, també. No, perquè no està estrenada. I va repartir, no, va repartir. I quan li van donar el sobra, diu, no hi ha diners dins. Això no hi ha diners, no? Diu, vaig obrir-ho, però sí de cas, no? L'hora és leon. A mi no és un sobre que jo sóc absolutament transparent. Clar, va ser tota l'estona fent aquesta conya, fent aquesta història, no? La Maria Verdu va apostar... Sí, aquesta la vaig veure. ...per al tema de la gent amb problemes de hipoteca, de dir que no pot pagar la hipoteca. Va dir un saludo del 21% al senyor Hubert en relació al 21% de l'Iva, al sánchez macho... El director del president. El president, sí, sí. No sé macho, no recordo ara. Va sortir, clar, i va fer una crítica absoluta d'aquest percentatge elevat de l'Iva, que ha comportat una de ballada importantíssima del que seria. Mira els països del votant, i l'Iva és reduït a la cultura. Exacte. No entenc on t'entén. S'ha rectificat i s'ha rectificat a Portugal i a Grècia, s'ha rectificat enrere. No entenc on t'entén. Sobretot d'aquesta manera. I ara sí que entrem, tenim 6 minuts, ja que allò que podem comentar, els missatges de comunicació, tothom s'ha tirat en plan bèstia, parlo de ABC, de Razón, de l'economia, d'aquests morts de gana dient que la Maria Verdu, con un vestidor dior, habla de les hipoteques, quan ella havia fet promoció de hipoteques. A veure, tonta, el del dior, no compro portell, li deixen, perquè això és una passarela, i ningú que entra per aquella porta... Porto l'escopetari de Lucatina. Va regalada i es veu de la tornada. D'acord? No és una altra història, però jo no he pagat ni un duro. I no tenen dret a parlar, clar. Ha sigut tota una barra basada, que aquesta gent que va, que ha pensat, el Montoro dient, això també ho ha sentit, el Montoro, que hi ha molts actors espanyols que cotizen que aquí... que no paguen els impostos aquí, home, lògic, si tu ets mardem, o ets penedor per crud i fas una pel·lícula a Estats Units, has de pagar allà els impostos. No aquí, clar. Tothom s'ha de fer de la mala... No, de la mala vaga, no, de la crítica democràtica i el dret que tenim tots a la llibertat expressió i aquests exrassiats del PP, tots contra els actors. Vull dir, ha sortit un, que és un actor... Perquè hi ha militants d'aquest partit, en aquest gremi, i llavors, per tant, és un gremi a màxa càbil. A mi el que m'ha cridat l'atenció... Jo no vaig veure la gala, eh, que després, per té veu a nivell informatiu, del migdia... O a la tarda que faré el programa, que és perdoneu però informable, que surt, amb tots els meus respectes, és gente, no sé com és... Sí, més gent. Però aquesta gent no ha tret, no han repetit, han repetit trossets dels goia, però no han tret tota la part més crítica. L'any com una mica amagada. Perquè jo vaig pensar, ara vaig veure l'informatiu, perquè, típic, no? Informatiu, premió és goia, blanca, nieve... I és que, quasi, no van deixar sentir res... Res, del que fos. ...del... jo... bueno, està clar... Doncs va ser constant, constant. Està clar... Pensa que a Televisió Espanyola han posat... molts directius als que estaven abans de Telemedrid. O sigui, la seva afiliació política és absolutament clara. M'ha evident. Els socialistes no les poques coses que... o no les coses que van fer, ben fetes, va ser dotar a la Televisió Espanyola, a donar autonomia... Afran Llorente, va fer molt bé. Una autonomia que no tingués cap dependència de cap partit col·lític, ni tan sols del partit socialista. Clar, això van fer... Amb això van ser uns rats i correctes, no? El PP ja va venir i es va... Li va costar, li va costar... Hi havia un consell que estava molt equilibrat, i que, per tant, sempre estaven fent això. I es cuia, normalment, amb el fons de la cadena. Deixaven fer es periodistes en funció dels criteris periodístics, no pas polítics. Però en l'època d'Aznar, ja... Ja era l'època d'Aznar. Ja estem recordant l'Ordasi, que mediatitzava perfectament els informatius. Ara, a més, tant en Fots, vull dir, però és que han recollit... No, no, tant en Fots, vull dir... El que ha passat és que, a la Fran Llorente, aquest que dius que va fer-ho tan bé, molt correcte i tant, resulta que ara ha recollit un premi, aquest, de l'època de Fran Llorente. Un premi que va donar l'any passat, i no sé què, i que s'havia atorgat, i, clar, que és una vergonya. Com li poden donar un premi a TVE? Informe setmanal, ja és que és informable. Ja per ser. Ha passat d'audiència... Jo l'únic que comentant això que tu deies, em dono la sensació, no sé, que la gent s'està queixant per tot arreu, veiem el carrer, i els go, jo veiem en aquí, també, quan hi vam haver-hi els gaudir, i saps la cara, aquesta, impacible? Perfectar-hi, són rectes, no? És el mateix, deixar-hi el CFA. És a dir, ens heu votat, ara ens aguantareu els 4 anys que per tot. Sí, i em sembla com estan ja... ells ja devien anar a la gala a pensar, home, no, és que van anar a caer-ho algunes, i... Avui un nano, no sé com es deia, és un acte d'aquests de... Segur que si poseu avui a l'intermedi o a la sexta, ho posarà un noi que es diu Arturo, que és un acte sota de teatre, ha deixat ben clar, ha dit, estic fins als deionsis que constantment critiquin, d'una forma o una altra, quan a la filla cap, el que has de fer és callar-te, perquè jo et pago, clar. Ara que la xuleria ja es converteix en una línia de dir a veure si tu m'he xuler, jo t'he xuleo, no? I jo crec que això és entrar en una guerra, potser una de més correcte per la dialèctica de l'altre dia, per una vegada que té una plataforma als actors per parlar, els actors tenen cada dia els informatius per parlar. Exacte. Vull dir, deixa que la gent parli, no? No, no, és que no hi ha treva. És que els actors tots són comunistes, de base. Vull dir, és el plantejament que té aquesta gent del PP, i s'ha de carregar. És una vergonya, és una vergonya. I llavors això no pot ser, no? Però, bueno, és el que hi ha, no podrem solucionar... D'aquí a dos anys. Aquest país fins que... fins que odimiteixen aquests senyors que no faran, perquè hi ha més cal que ha passat. Hauria d'haver més escàndols. És gairebé impossible, no? No ho sé, a veure com va tot. Molt bé. Tornem la setmana que ve. S'ha d'anar a escomiadar-nos. Doncs adéu. Fins ara, adéu. Fins ara, adéu.
