... Benvinguts a un dijous més al Babilònia, després d'aquesta setmana santa iargíssima. Hem estat dues setmanes, eh? Amén. Sí, sí. Jo espero desitjo que tingueu mono de nosaltres, perquè hem vingut amb més ganes que mai amb tantes coses. Aquí hi ha, en un nivell, perquè avui parlem de Polònia, parlarem de Toledo, viatges, la gent, allò, a tota besta, aquí, clar... És que si no, que farem a casa. Cultura, cultura, però les cultures meravelloses, eh? Estan morts de Calanda i tot parlem aquí, eh? Aquí serà sonat. Sonat, sonat, sonadíssim. Ustia, sí que ho és, sí. Doncs avui tenim la magnífica companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé, ja he tornat a veure. Fas cara de descansar-me. Fas cara de descansar-me. Sí, senyor. Jaume, no et posis gelós. Estic d'acord amb la magnífica, jo. Te n'havia dit la farmosa face, la farmosa face dels jaumes. Jo només estava d'acord amb què és magnífica. Vale, vale, però tu també, eh? La teva també, això. Tu també ho ets. I tu ja ho saps. Qui són tots molt guapos. Jo sóc un humanot, com deia el Josep Pla. Un humanot que li donen premis per acusar-hi. No, perquè... perquè s'ho proposen més tard. No, perquè vals la pena i és una persona... Bueno, ja està, aquí... Va, tira, tira. Ens trobem els colors, no? I el Nacho... Aquí el bellíssimo Nacho. Com un altre caïdor. Hola, com estàs? Com que t'he dit res, ja. M'agrada, adéu, senyor, això. Bueno, ja, ara ja. I qui falta? Falta algú més? Falta algú més? Falta tu, jo. Doncs bueno, que també ets. Avui s'ha fet alguna cosa que està diferent. Jo t'ho he dit, o no t'ho he dit. Jo crec que és la crema del super, que no diré la marca. Sí, sí, sí, sí. Que va molt bé, sincerament, i és barata, i va la conya. I és allò que dius, no, sí, mira, m'he aplicat un poc de crema, perquè estava un poc resseco, tot allò, i vaig dir, vinga, vaig aplicar-me crema. Sí, senyor, sí, senyor. Va, va, de caracol. Al Lidl, al Lidl. Al Lidl. Bueno, que té molt bona, eh? Cosmètica, eh? Barata i cosmètica molt bona, no és broma, no és conya. La fienesta que van dir. Sí, sí, no és broma, vull dir, qualsevol lli està, tu veus, és que val la pena l'escuma de feitar. Des de llavors no s'ac, no, a vegades s'acnava com un porc quan m'afeitava, i des de llavors ja no s'ac, no, és una cosa meravellosa. És perquè em vas aprendre, home. Clar, clar, també és això, imagina't. Bueno, ja ha parlat de la vida íntima de la gent, no? Dic que no. I no parlem de les tovalloletes humides pel cul, no. Ui, quin debat, quin debat. Que això és molt útil. No s'ha de tirar. Exacte, mai ho faig. Jo tinc... No, no, t'ho juro per Déu. Ni que posi que estigui agradable, és igual, les escombraries sempre. Exacte, ja sé les meves combraries, allà... Jo, un dia, en un sopave, m'està parlant una estona amb uns amics d'aquest debat, no, de les tovalloletes, sí, tovalloletes, no. Ja. T'ho juro. Jo no t'he dit jo gaire. No ho sé, es potser un altre dia. Molt bé, doncs després d'aquí té la mà. Llavors d'una setmana electoral que hem tingut i tot això, i de les eleccions i tal, que estem fins als nassos, de tota aquesta gent, aquests temes, una mica així, doncs més potents, no? Com que estem fins als nassos. Tu no has escançat de parlar de política, Jaume? No, però jo m'han sorprès amb això. No pensava que m'hagués de definir. Jo ja estava... mira, dona igual. Mira, no dona igual, no vull liar-la. Ja està. Doncs el que dèiem, parlem de lo que hem de parlar, que és de la Vilònia. L'únic que sí que podem dir que respirem tranquils, això sí, durant quatre anys respirem tranquils, per dir que s'ho sorprèn com vulgui. Ja m'ho ha oblidat el que ens ha dit. Exacte, home, evidentment. N'hem d'aguantar aquella cosa, que és tres de l'altre costat, que jo he sigut horrorós, que jo he sigut terrible. Vox, faran, no sabem què, però bueno, no parlaré d'això. Va Vilònia, va Vilònia. Doncs res, parlem de cosetes vinculades amb la sortida i tot això. Parlem, justament, avui de viatges. Parlem dels tambors de Calanda, que ja ens explicarà no sé quina paraula has dit abans. La rompida, això. Has parlat de Polònia i d'un espai... Un espai real, eh? Polònia real, no, exacte. Perquè la Polònia de Ficció és molt divertida i clar, i el post que vaig en allò és absolutament al contrari, que és el camp de exterminir d'Axuvir i Xivir Canau, que és Caracovia i el camp de exterminir d'Axuvir i Xivir Canau, que és veritablement impressionant i que ara és a la paral·lela. La Rosa ha sigut a un... A l'espai de Vox, que és romà, no, Toledo, no. No, no. Toledo no és Vox. No, és que a ti ja l'ha menjat. No, però no és territori. La comunitat no m'ha de callar. No, però és una zona així. Bé, ja està. Toledo. No, però ja hi ha molta gent allà. Ja per tot Espanya. Sí, sí, sí. Aquí també a Catalunya també al Tret. A un Escó. Molt bé, parlarem d'un llibre, que és a segona part d'un altre que es diu Mosallà. Allà arriba, que és els colors de l'incendio. És un llibre de Pirla Métre. Per anar a teatre, senyora de Rojo, sobre Fondo Gris. Molt bé, Rosa. I el cinema, ui, el cinema, ui, serà una festa. Sí, perquè... Per què? Imagineu-vos. Perdem d'una pel·li que és una història del Bronx, que aquesta encara s'aguanta tot bé. Els hem de parlar del Guarda Espaldes, el de la William Hilton, i el de l'Aquiri Coster. Espero, si es forciona l'espotify, ho posarem. Jo us faré del regreso de Mari Poppins. Bueno... Deixa-ho anar. El Jaume ens pararà de rock rus amb letro. Que dius, ara aquí ja has entornat. Però sí, jo. Possible, ja. I la Rosa es farà d'una pel·li que es diu Call Me By Your Name, d'una relació peculiar entre dos senyors. Jo va a un senyor més gran, i altres coses que passen, i jo, si puc, us parlo de sospiria. Per remata. No del Dario Argento, sinó de la versió del mateix senyor, que és el Luca... Guadagnino. Guadagnino. Que, bueno, que una mica ho comentarem. Per tant, comencem... Tu m'has separat els tambors de Calanda. A veure si els trobo. I si no, que el Jaume no s'hi agafi. És curiós que no és tan un tema... És un tema de sonors. No és tan un tema d'uïra. És molt curiós quan sents la primera vegada, bonic, on continua i tal. És un tema més de vibració. De fet... El sentit de la festa, que és una festa que es patrimoni, de quedarà de patrimoni material de la humanitat per la UNESCO, com determinades altres... Manifestacions... Cantades, o... que tenen a veure amb el Sò. És patrimoni, un negoci material. De fet, com es fa per commemoració d'un suposat... Jo dic, suposat, perquè això, de moment no sé si científicament està demostrat o no, que quan morir Jesús, va haver-hi un terratrèmol. Sí, sí. Està demostrat científicament o no, però en tot cas, va haver-hi un terratrèmol, com una mica d'un signe apocalíptic o diví, o una cosa d'aquestes. I llavors, has reproduïs, en el moment, a les 12 del migdia del divendre Sant, has reproduïs... Del migdia o de la nit? No, correcte. I no. És a dir... La ruta del bombo i el tambor, que diu així... La ruta del bombo i el tambor, que són uns quants pobles, el 90% dels pobles fan la rompida, a mitjanit, el dia del pàsent de dijous Sant divendre Sant. A les 0-0-0 de comença el divendre Sant. Llavors fan la rompida, les pobles que estan per allà, Íxar, Elcorissa, Estercueltos, aquests pobles de costat. Però, calanda, pel que sigui, és l'únic que fa el migdia de divendre Sant. Aquesta festa va ser molt popularitzada per... Bonyuè, perquè bonyuè es va... va néixer en aquest poble, va ser de les cofradies que t'acaben els tambors des d'aquí, en tierna infància... Això va quedar sort, no, pobra. Correcte. No m'estranya. I després... que no és un tema d'oïda. És el que dient del terratrèmol. El terratrèmol, al final, aquesta rompida dels tambors, el que fa és sentir una vibració interior, que és impressionant. De fet, recomanen que si tu tens algun problema cardíaca important, que no vagis. Perquè, clar, comença a vibrar-te tot el cos i sense el cor que viure, també. O sigui, és una vibració de la costa. Tu tingues en compte, no t'estaven just allà, a la plaça, en un posto molt privilegiat, perquè vam anar molt d'hora. Llavors, hi ha allà, la plaça està plena, doncs igual n'hi ha... entre tambors i timbàs, hi van 500 persones. Sobretot a la plaça plena, diguem-ne. La plaça és una mica... El públic està allà, contra la paret, diguem-ne, perquè cada cop, sí, cada cop entra, més clar. Més gent en tambors, et van emputxant contra la paret i estàs allà. Llavors, comença. Normalment, una personalitat va estar anavellent, va fer la primera rompida, perquè hi posen un tambor molt gran, i llavors comença. Aquell moment, perquè es fa un silenci, no? Primer, jo, un minut de silenci, tots esperen allà. Això és divendres, eh? Llavors, són, sembla, la primera campanada o alguna cosa així del rellotge. Fas la dosi, plum! Fas el plum, i tothom fa plum. Aquell moment, sents una cosa que no esperes, com una cosa que entra per dintre, no? I és una sensació molt, molt estranya, que es pot viure alguna vegada. No és un tema d'oïda, perquè no et fa mal l'oïda. No surts allà amb... I, saps com sortíem les discoteques? Amb molesties, o no? No, no són tan molesties. Però sí, dos dies, correcte, us heu de recordar. Però sí que sou una mica ajeujat, perquè dius, ostres, és que m'estava vivint tot, m'estava vivint tot de fet. La dona va dir... Jo la diria a la dona, jo no aguanto més. I es va passar aquí. Una mica sugestionada, no? Després hi ha els tios... Totes les que ho fredies a 30... Hi ha tants dones com homes, no? Moltes dones, moltes dones. I nenes joves i tal. És un tema... Les dones toquen més aviat els timbats, però el tema de tocar el tambor, fotré molta força, no? Plum, plum, plum! Potser és un tema més de força masculina. La força física, no? No hi ha tantes dones fent el tambor. Però el timbal sí. El timbal sí que hi ha molta. Suposatament el que fa per devoció és estar tota la nit aguantant. No tothom aguanta tota la nit molt menys, suposo que eren molt pocs. Tota la nit què serien, hores, no? Sí, sí. El silenci que es diu és... el endemà, el dissabte sant. Sembla que les 4 a la tarda o el versí no és ho que n'és. M'interessant. I estan tocando tot des de les 12 al migdia, tot el dia i tota la nit, donant voltes pel poble, amb els timbats. Passa que s'aturen, evidentment. Ara s'aturen uns quants i a uns que continuen. I els veus allà... Els veus allà amb les pizzes allà, amb el tambor posat i les pizzes allà... Ah, clar! Sobret a la marxa, com a la volta ciclista. Sí, amb la volta ciclista, també. Es van aturar, van entrar a uns, solta a nosaltres, no és tan... Suposo que el que més s'aguanta a algú, s'aguantarà tota l'estona, donant-li una penitenció o així, però suposo que van canviant. I, per tal que a mi n'és molt curiós. Sobretot això, per la força, no cosa tan primitiva i tan especial, que té aquesta... La rompida, no? La rompida, com s'apodera de tu, la vibració, que no esperes. Despera subida i al final és vibració. És una situació molt estranya. No es recomanable una vegada de la vida, no? No em veig saber. Sempre, tampoc, ja està. Que no hi torna bé, seguit tu. Que no torna, ja. Calanda, Teruel, està aquí a tres hores i mig de la cotxa. Heu d'anar d'hora, perquè hi ha poc aparcaments, hi ha molta gent, i si aneu d'hora agafareu postos, i com deia Guardiola, no? Si veu molt d'hora, molt d'hora. Va, molt d'hora, molt d'hora. Farem molta feina. I has dit que ets festa, patrimoni i material? Patrimoni i material de la humanitat, per l'Onesco. Que és veritat, per l'Onesco. Al costat hi ha la passió del trama de la cruz de la Corissa, també en veure, també és patrimoni i material de la humanitat, que és com una passió com l'adolesa. Però a l'aire lliure, que puja en un taim, en un turopatit, que es diu al calvari i tal, que està bé. Això no està tan bé, quan veurà tan bé. Però, literalment, el d'estambòsic és una cosa significativa, i que té un interès bastant universal, diguem-ne. És especial. Em perdets, us permeto. Avui que sí, permeten una cosa. De la manera que ho has dit, ha quedat ja això de calandre, com un fet, a més, l'ha valorat. Sí. Com has dit, l'Onesco, sí. L'Onesco, sí. Llavors, això no és qüestionable. Això està ja, per sempre. Suposem que sí, perquè si s'ha arribat la... No ho trobaran, que ara ja no eres. No és com les estrelles Michelin, que t'hi van anar. Si cauen la qualitat, et traiem les estrelles. No, no, els patrimonis sempre. Sí, sí. Com el d'allò, com se diu el que ha fet l'obra de teatre, el que ha sangristat. És patrimoni cultural, ja. També de la humanitat, molt bé. Si no de la humanitat, però sí de nosaltres, i de cada dia. Per exemple, després, quan jo ho expliqui, també hi ha una patrimoni artística. Sí, què et passa, tu?No sé on passar. Que no trobes el d'allò? No, no, no sigo per la següent. Estic intentant buscar-la als tambors de Calanda, vaig, o no? La rompia, el YouTube, això. Pots punxar des del mòbil al YouTube, ja. Pots veure'l aquest any, per cert, anàvellent guapíssima, eh. De 60 anys i està guapíssima, eh. Imagino d'ella, del meu costat, deia, anàvellent, vull aprenir un autògrafo que la mujer al lado, perquè és un fan, vete, vete, vete. Escolta, podria escoltar amb els temals, això? Això que tu li dius... Sí, però que això era abans. Perquè ja apareixen, ja apareixen. Va seguir-s'hi d'autoritat, s'arriba a anar fins al Bombo Grande, i s'esperen allà 5 minuts, a que arribi l'hora. Llavors allà va i saludava a tothom, i mira, anàvellent, això. Després ja no, va sortir purant, va sortir purant. Sí, ara pararan potser, perquè hi ha més tècnics, i ja parlem, ja parlem. Sí, a veure si és un problema de cables, intentarem centrar-lo. Aquesta introducció, si hi ha una mica de festiva que acabem de fer i tal, és perquè ara necessitem fer força, perquè, veritablement, parlarem de la ciutat de Caracobia, i 50 quilòmetres de la ciutat de Caracobia està al camp d'estermini de Auschwitz-Wilkenau, li diu un monument commemoratiu, això també és patrimoni universal, humanitat, d'Unesco, com a més nadó, patrimoni de l'horror en humanitat, diguem-ne. I sí que és un tema de humanitat, perquè això s'escapa del tema que fossin alemanys, nazis, i tal. És una prova de si deixes que la humanitat arribi a determinat punt, poden passar aquestes coses, però poden ser alemanys, catalans... Que sí, no hem de permetre això, no és un tema d'un poble, és un tema de l'ésser humà contra l'ésser humà, no? Exacte. Catalans, espanyol. Espanyols, que sí, per comparar. Sí, catalans també. Catalans també. També. Vull dir... Que totes les... Quase vol poble, quase vol etnia, és susceptible, però el que vull recarcar és que no és un tema de poble alemany. És que els alemanys són molt capaisses quadrades, i només no. No són aquests. És la humanitat que és capaç si se la deixa arribar a determinades fites, els uns, els dos, els segons, a determinades fites, poden acabar de veure l'altre, no com una persona, sinó com un... Com un inferior, o com un insecte. O un insecte, m'és aviat, perquè al final es maten amb gas, perquè amb el gas que ha matat amb les cucaraches. És de la granació màxima. Jo te t'agrado fins que siguis un insecte, perquè si més fàcils, matar-te, no? No hi ha humanitat de... El primer és l'anulació, com a tot, l'anulació de drets, l'anulació de tot, de menjar, de l'obàsic, de les coses... Però, bueno, amb l'intentció... I hi ha d'anar a matar-los, de terminació, de terminació. Amb l'intentació clara, de dir, hòstia, jo transformo en un insecte, en un... Sí, sí. Com ho sé dir a l'Imanya, no? No sé, la paraula. Bueno, un insecte, que és una plaga, diguem-ne, que tu tens a casa teva, i el que fas és cridar l'esterminador. Jo tinc termites a casa, però com que són insectes i són una plaga, l'esterminador, amb gas, s'escarrega. Això, això, els baixo aquí. En tenim una de pel·lícula, aquella del Xaltrogesta, on, home, com se deia allò. A Barabunta. A Barabunta. Doncs és agafar aquestes persones, baixar-les a aquest nivell, perquè sí, els butxins... Bueno, no tenen... És més fàcil per ells, matar-los. Bé, sentant-los a la visita, la visita hi ha dos camps que se visiten, que és Auschwitz-U, que és el camp original. De fet, Auschwitz tenia tres camps principals i uns 40 secundaris. Perquè era un complex important, diguem-ne. No només eren camps d'estermini, sinó que hi havia camps de treball, perquè hi havia una fàbrica de la Gefarbent, que feien allà caosos sintèticos o així. I llavors hi havia un camp específic que donava treballadors claus per la fàbrica, que era Monovitz, i al portant de Monovitz hi havia 40 o així camps. I després estava el primer camp de concentració d'estermini, que era Auschwitz-U, on estava el Dr. Mengele. I on es van fer les primeres execucions, però després es van donar, perquè es va construir el Txisbir-Canau, que és el camp que surt a les pel·lícules, que entra al tren, que surt a les lindres i tal, que és el camp d'estermini, pròpiament dit, massiu. Allà van construir a nivell industrialitzat, com si fosés una gran geba de metaporcs, una cosa així, molt gran, molt industrialitzat, per matar gent. Amb moltes càmeres de gas, amb molts crematoris, amb molt d'espai, molts barracons, i al final aquest camp va ser que es va quedar amb tota la secució de la Torquesa d'Àrea d'Auschwitz-U, i Auschwitz-U es va quedar només per les experiències de Mengele i com el camp de concentració ha entès a la prèvia, a un altre lloc. Llavors, visites a Auschwitz-U, visites a la Torquesa del Museu, que es diu que, veritablement, és un recorregut pel camp, que està ben conservat, estan els barracons, està bastant cosa, i vas entrant els barracons, i els barracons vas veient diferents exposicions que hem muntat allà amb fotografies de la gent del camp, amb objectes. Llavors, hi ha moments, hi ha moments de la visita. La visita, normalment, ja el lloc té un... És molt feixuc, això és una cosa molt, molt, ja, co-prenedora, però hi ha moments de la visita que la punta, aquesta de sensacions, puja brutalment. Quan entres i veus el tema dels objectes, sobretot a mi em va impressionar que em queda tots el tema del cabell humà. Tu vas allà, darrere d'una urna enorme, d'una instal·lació de vidre de 20 metres, a l'altra costat, tot ple de cabell humà, perquè es veu que quan vam fotre el camp, o sigui, vam abacuar el camp, els nascis no van tenir temps de destruir els magatzems, hi havia uns magatzems que seien canal·leu i canal·ledos, que era... els magatzems on guardaven totes les maletes, totes les efectes personals de la gent que mataven el cabell, tot això ho guardaven allà, quan va haver de marxar corrents, i això els russos que em van entrar, ho van veure i es va conservar. I tu hi veus allà molts objectes, hi veus allà... a respatx de dents, hi veus... una altra escena molt forta, que és quan veus tots sabates de nens, que això et quedes... Hòstia, sabates de nens petits, eh? No, dius, hòstia, esclar. Se t'ho vas passant i, normalment, la visita està feta amb una delicadesa extrema. La guia de... Sí, sí, la guia de perforça. El guia era alemany. Ho va dir, si hi hagués germà i tal. Bueno, el grup eren menys heterogènic, no hi havia cap jueu, ni res. Doncs... Però això sí, saps allò que les guies fan, acudits d'alguna cosa hiper-sèria, ell explicant tot el molt seriós, hiper-hiper-seriós, perquè l'estava explicant. Llavors, això, es fa anar recorregut, et baixen a les ceres, on te'l vas té el Maximilian Colbe, aquest Sassardot, que era monge franciscà, que el van portar allà, l'he tingut per una sèrie de... Bueno, després era monge franciscà, ell i un altre, i tal. I va haver-hi un intent de fugar del camp, i llavors, quan hi havia aquestes coses, els alemans anaven a la barraca on estava el que s'havia intentat fugar, i ell deia, bueno, s'ha matat a 10, en castigó. I ell es va oferir per un pare de família que estava allà, ja va estar pregant tota la nit, i li va dir a cada senyor, perquè jo he de sortir d'aquí per la meva filla, i ell es va oferir, va anar a l'SS, i va dir, jo vull ocupar el seu lloc. I el van dir, vinga, sí. Tu no, tu sí, i ell va anar a fusillar. Llavors, van fer santo, després, i llavors, a la cel·la, i a tothom, un petit altar, i tal, i es mostrava d'una estave, i tal. Bueno, i vas continuant, i al final de la visita, que és una cosa que ja ens venen les impressionants, nosaltres pensàvem que, de fet, les càmeres de gas i els crematoris de Birkenau, de l'altre camp, del camp gran, els alemanys se'ls van destubir completament, perquè no quedessin proves. Però les primeres execucions, es van fer a Auschwitzchu, hi havia una càmera de gas competita, diguem-ne, t'hi prometes, i allà van fer les primeres execucions, i va començar, bueno, van anar a fer un centritme, igual van matar ja 20.000 persones, i després ja la van tancar, la van deixar com a refluixi anti-aeri, i van portar tota la industrialització de la mort, diguem-ne, la van portar al camp gran de Birkenau. Però aquesta s'ha quedat. Per tant, entres a una càmera de gas, i després, quan surts de la càmera de gas, hi ha dos crematoris. En aquell moment, a tothom que estava, i a tothom que va entrar, es va caia, es van quedar caïats, muts, tothom, tothom. Sí, tothom. I això que anava... És molt impactant. Però ja sóc anava gent que vull dir... Jo no era molt respectat, i és un tema que sempre m'ha... Però hi havia gent que havíem, que sense faltar el respecte, però sí que estàvem una mica parlàvem, feien una brumeta entre ells. Saps allò quan estàvem per les parts de la visita, més les veiem fotografies, exacte. Però en aquell moment, tothom, es va quedar caïat. Impactat, sí. Sí, es va quedar... Algú molt impactat, i els altres, però tots caïats. Això és el que em va... Hi havia un lletrador a l'entrada que et diu, per què érem els visitants que tinc a l'encontre, que aquí, en aquest poes, tu van morir milers de persones, tinguin respecte, i tal, no? Però jo no sé si la gent va per allà, el lletrero o no, però jo crec que és automàtic. Tu entres allà dintre, i és automàtic. I és un lloc terrible. És un lloc terrible, però és un rock. Com a jo, que és... Són quatre parets. Quatre parets, quatre parets tancades, i tal. Vull dir, no... Bueno, amb un terra i amb un sostre, no? Sí, sí, sí. És com un túnel. És un túnel, un túnel llarg d'uns 20 metres o així. I, veritablement, no és un tema jo... Ai, ja te'l jovan, comportes. No, no, no, és una entrada, jo les portes suposo que no estan i tal, hi havia suposo algun tipus de càmera, que ho estàu veure, no? Però entres allà dintre, i és una cosa molt forta, no sé si comentar-les aquí, però es veuen les sungles, a la barretta. Les etqueres, les persuixos, veus els crematoris, no? Jo, quan vols sortir d'allà, dius, tia... Bueno, perquè veus el que ha passat. És veritat que gent sensible, molt sensible, igual no sé com anava aquesta visita, però si sou una gent... més normal, d'aquest sentit, dius, que aguanteu setes coses... No, mentalitzada, el que ens ha de veure... O mentalitzada, són moments puntuals, eh? Són moments puntuals, o sigui, no és un recorrido de error. No és un recorrido de error i no es recreen. I està tota amb una exquisitet, vull dir, aquí no hi ha res, no hi ha cap cosa, perquè no, és allò que t'ho mostren i hi ha el moment en el moment en què t'ho m'ho van dir, ho ja està. I quan surts d'allà, te'n vas a l'altra part de la visita, que és el camp de Birkenau, que aquest és més aviat escenogràfic, ho hem vist a totes les pel·lícules, he vist la via aquesta, aquesta música que està posant ara... És l'Histà de Cínder. Quan entra, que és veu, el tros de via, i és com una instal·lació així, és com una... tot enviesa el camp aquest, diguem-ne. I doncs entraven dintre, la via entrava dintre, el camp és enorme, i a més es conserven totes les anembrades, conserven molts barracons, es pot visitar un barracó, perquè veus... com dintre del que són unes plataformes de fusta, ja posaven a tres persones, en què la plataforma de fusta, jo, lliteres, i està bastant envellit, diguem-ne, però, bueno, et fa la idea de com... Llavors, aquest no impressiona tant. Em va impressionant el moment que saps el que va passar ahir, però és un espai obert, i veus l'enorme que era, com aquesta endurització no arribava. I l'altra és més impressionant pel tema aquest, no? Aquests puestos que passes pel poble de cabell, per la visita de la cama, i l'altra, per la sanografia. Jo crec que una vegada de la vida, jo no tornaré, penso, però una vegada de la vida és recomanable, per prendre consciència, i s'ha estudiat una mica aquesta història. A més, personalment m'interessa bastant, i ja me'n parla el llibre del Primo Levi, de un supervivent d'allà, de Monovix. Vull dir, sempre... Jo crec que val la pena, val la pena. A veure, jo no aquest, però sí que fa... Fa 15, 20 anys que vaig anar a Berlín, i ja vam aprofitar, vam anar a visitar també, no me'n recordo del nom, un camp de concentració, que havia molt a prop de Berlín, i potser estava una oreta de camí, o menys, no me'n recordo. També vam fer la visita guiada, no es veu tanta verbalitat, potser, o amb el temps potser també he oblidat coses. Jo me'n recordo que sí que era molt impactant, i jo què dius, tu, si tens molta sensibilitat, el guia ja ens ho va dir, si en algun moment no us trobeu bé o pel que sigui, veieu que no, doncs no passa res. Està molt estímil, està molt estímil. Gajau? Està molt bonic, o no? No me'n recordo, era molt a prop de Berlín, era molt a prop. És també molt impactant. També hi ha el que tu dius, tu, hi ha els catres, les ideariteres, hi ha vitrines amb el pyjama, aquell de ratlles que putaven posat... Sí, sí, això deu ser un camp... I el que sí que me'n recordo, sobretot, a veure si ho trobes. Perquè no sé què vull comentar, si no sé què ho he buscat. El que sí que ens van estar explicant, que hi ha Alemanya, i que hi ha sí que són alemanys, com el que tu comentes d'allà de Polònia, però aquí a Alemanya sí que són els alemanys, i que és obligatori, és una visita obligatòria didàctica, per totes les escoles no m'han de col·locar a quin nivell l'escola ens van dir, i llavors és obligatori, totes les nenes alemanys, nenes i nenes, han de passar obligatoriament i han de fer aquesta visita. Almenys un cop durant l'altre escola... Hi havia escoles, en Àusia Svig hi havia escoles també. Perquè és una manera de recordar el passat, de que ells coneguin aquest passat... Aquest deu ser... que això no es torni, que no pugui mai tornar a passar, però que ells coneguin que això va passar. Aquest estava prop de ser algun camp per pressions polítics, perquè tema d'extermini i tal ho van posar tot a Polònia, que no volien, però si és... Jo ja he passat anys, i ja me'l tenia. Si és de Jaúl, és un dels camps més multífers, jo per pressions polítiques he amanyat totes els comunistes, tota la gent aquesta quan Hitler va arribar al poder, que van fer una neteja de les carrers, diguem-ne, d'aquestes interactuals, segur que sexuals, gent d'aquesta... Sí, segur que... De Jaúl va ser terrible, de Jaúl. No sé recordar una pel·lícula aquesta dels Rebels del Swing. Ah, sí? Sí, que hi ha un que s'allesta a les juventures gilderianes, o no sé què, i llavors una encàrrec que el fan, és, parlem de coses molt fortes, que va repartir en les cendres, perquè li havien matat un comunista... Crec que encara no ho jugueu, per l'època que és, i ell porta la capsa amb les cendres a la família. Però la porta, com diuen, Toma, mira el que m'ho has fet amb tu, saps? I quan veu això, el tio li entra en una crisi, i ho deixa tot, es posa a plorar, i tal, no perquè li fan fer això. Clar, clar. Hauríem de tirar en marxa, portem mitja hora. No, que en poden 30 minuts. Doncs ja està. Jo hi ha parlat prou, i ara deixo el testimoni a la resta, i bueno, si podeu, una vegada a la vida... A veure... És un poc radiofoni? Ah, vale, vale. Però això és la rompida de l'any de 2019. Clar, però el problema d'aquí, de sentir-ho per la huida, és que no s'aprecia, perquè és un tema de vibració. Clar, per això, per això. Perquè aquí tu sents i dius... Bueno, no ho sé sempre, però no, és vibració. Comença a vibrar-te tot el cos, però tot el cos, i el cor. Comença a vibrar-te el cor de veritat i justia. És una mica explicant-ho amb aquests fons constantment de rub-rub-rub-rub-rub, que sentiu que això són les tambors, m'expliquen aquí i tal. Però una mica per posar... És molt difícil, a vegades, el món de la televisió, i de la televisió de la ràdio, és molt difícil portar el que és el que se sent i en viu. Però, bueno, guamini, fer la idea. I Pertoledo, què tal, Rosa? Molt bé, Pertoledo, molt bé també. També és patrimoni de la humanitat, l'arquístia, l'article tònic. De fet, és una ciutat museu. El cas Cantique, jo l'altra part ja no la vam visitar, però el que és el cas Cantique és una conflecció de cultures. De fet, el seu origen era romà, la van fundar als romans, era la toletum romana. Després dels romans van venir els bicicots, els gots, i després ja els... Bueno, se suposa que aquests ja eren cristians, no? I després era la inversió d'àrabs, de la península, i llavors va ser molt segles de culturar àrab. Clar, i tot això. I, a més, en convivència, també dels jueus. Bé, ja els cristians, jueus, àrab, no? Després, ja amb el temps, ja sabeu què va passar, que hi arriben els reis catòlics, i llavors, com moltius diferents, doncs els jueus volen tot, els jueus fora, els altres fora, i llavors es queden només ells, els cristians, però ja està. Tot arregladet. Llavors, això té una riquesa d'arquitectònica, de culturat, d'artesania, és un tipus que a les espases del Toledo, les dames kinados, i tot això, no? Hi ha edificis xulíssims, hi ha edificis cristians, la que tenen, per exemple, és maquíssima de veure. Un principi ja tenia dos torres, així, paral·leres, però al final només em van acabar una, això ja m'has pinat, la visita amb odioguia vam estar com dues o tres hores, perquè es recreia la de riquesa, la de coses que tenen. Com es diu allò, aquell furat, no me'n recordo mai, per la pelclaristòria, perdó, per la giròleg, dones la volta, hi ha una cosa, el transparente. No sé, no me'n recordo. Això no deia l'Audioguia, no me'n recordo. La cosa que parles de la cúpula, aquella, o de la lintenterna. Sí, hi ha un moment que hi ha una cosa que diu el transparente, que és molt gran. Després hi ha també la sacristia, el claustre, hi aguarden coses del greco, bueno, coses de pintures del greco, tenen l'espòlio, l'espòlio, sí, que és una meravella. Tenen uns quadres allà, és una passada tot. Doncs això tens cristianes, tens mesquites, per exemple, la mesquita del Cristo de la Luz, que aquestes autèntiques del segle... Vosaltres hi vam dir segredots, o així. Vull dir autèntica ara, feta per als ara, i dedicada al culte dels arabs musulmans. Després tens sinagogues, també, i en dues que es poden visitar, n'hi ha més, no? Però n'hi ha dues que es poden visitar, que val moltíssim la pena. La Santa Maria de la Blanca, i l'altra és la del trànsit, però que ha fet-les el estil Mudehar. Clar, perquè eren els arabs que són... Qui s'havia de construir, qui eren els arabs? Erem bons albañils, eren bons paletes, eren bons arquitectes, mestres d'obra, i llavors sempre li encarregaven les feines als arabs. I llavors, però, ho feien amb l'art de ferradura, a la seva manera, ebanistes, bueno, els artesonats, els artesonats, els sostres... Bé, preciosos, no? I les lleseries que fan, que és una dona... I amb elements, sempre això ho recarcaven molt, no? Que són elements molt senzill, molt barats, i en canvi, el resultat és maquíssim, no? Perquè ja veus, amb el toxo, construir amb toxo, construir amb guis, i amb la fusta, i feien meravelles, eh? Precioses, precioses. És una passada, no? Tota l'art Mudehar que n'hi ha. Hi ha una iglesia també, que és Mudehar, que és la de Sant Sebastià de Arabal, que també és preciosa, van poder entrar per vins. I al final es van quedar una missa, ara els vull tal vespre. Amb la Semana Sant en fa l'altre, l'altre, l'altre, la novena, no sé què... Doncs es van quedar a missa, perquè ja t'estaves mirant aquelles gràcies, i ja feien la missa de les 8, doncs es van quedar amb una missa mitjoreta, doncs és una passada, no? O tenen també... bueno, per les muralles, també, que està tota murallada, després tenen l'Hospital de Tavera, que va ser molt d'apena, també, que és d'estil recentista, perquè tot això va ser amb l'arribada del rei... Però de l'emperador Carlos V, que era l'emperador de Davos d'Alemanya, era el primer d'Alemanya, el quinto d'Espanya, que era el primer d'Espanya, aquí, si queda d'Alemanya, això. Perquè vam a estudiar. Doncs això, que és aquell estit amb aquell bloc de pedra tan grosses, tan quadrades, i després, al final, aquells d'intells que fan com uns faig de... Sí, ja m'ho recordo, sí senyor, sí, sí. És impressionant aquest hospital, amb el plat d'interior, també, així, amb porxat... L'únic que jo no vaig entrar, em sembla. Conserven una botiga, o sigui, una antiga farmàcia, tal com era a l'època, però ara ho ha dedicada a l'hospital, amb estar a Rosamas Pot, de vida, de ceràmica, una passada preciosa. Després, tot el que havia estat les sales de la infermeria, ara era la biblioteca, perquè després ja era la gent noble que l'havien agafat, i llavors vivien, no me'n recordo qui, ens van dir un personatge d'aquestes xinobles, mil reines o reis, i també superxules, moltíssim. Allà també tenen quadres del greco, tenen el batisme dels Jesucris, amants de Juan Bautista, no? I d'altres coses, ahir s'ha d'agosting, em penso que era també tot aquests sants, no? Preciós, després ja també tenen la casa museu del greco, que no va ser la seva casa, però bueno, es van pensar que en el seu moment es podia haver comprat, però és igual, la casa és preciosa també, d'estil, ara, i tal. I allà sí que tenen també molts quadres, tenen aquelles que són les vistes de Toledo, que amb aquell palà, de l'època, que ja ho sí que té tal qual, i té tot el que dieu en l'apostolado, que són tota la sèrie de quadres que va fer el Jesucrist al mig, i després els altres de Xebles, els altres apostos. En Sant Pere, en Sant Pau, les llàgrimes... Quadres de la llàgrima de Sant Pere, però sapó que Sant Pere va negar tres vegades a Jesucrist, doncs són les llàgrimes... Van veure un aquí, un altre a la catedral, i vull dir que va fer diverses versions d'aquest quadre, per exemple. Molt maco, i després poscava el senyor, a l'enterrament del senyor Dorgat, que no era Conde Dorgat, era un senyor que tenia cap títol nobiliari. Això no sabia d'això. El tenen esposat, que és una preciosa, i és una passada més preciosa. I entres només a veure això. Està a la girexa, però ja ho han separat. La girexa de Sant Tomè i de Sant Roman. Sant Tomè i de Sant Tomè. I també és una passada, també és una barbaritat. És una visita en tot el sentit, no? I després el que està molt bé és fer les visites guiades. Però clar, és on... T'ho he dotat 12 colines, 12 taturons, i clar, es pujava, pujava, pujava i baixava, i a més carrerons que eren als barris jueus, al caig jueus. I ara feta així amb aquesta arquitectura de carrers molt estrets, que és com una mica... és la baríntica, pràcticament, que al final ja el segon, el tercer dia, hi ha més o menys torrentes, no? Però quan arriba dius que era pau de tiro, no? Doncs va molt bé fer les visites guiades, hi ha gent d'allà que ens sap moltíssim. A nosaltres, el guia em recordava una mica de xesco, quan fa aquestes visites per a Barcelona, o així per a mi, i molt dit xeratxero, que era d'allà de Torredo, i jo he vist que aquí a la Praça tocó d'Ober, que era antic tocó ara, i tot això, que ara t'explica molt una vegada. I la visita no torna també és molt xula, perquè et porten a veure cases jueves, per exemple, al sota, en els aquells que podien fer servir, clar, era tota l'època dels conversos, no? Que de cara a fora tu t'havies convertit, i ja estaves practicant la religió cristiana, i ja adoraves la Vergè Maria, i tot els anys, però, clar, de portes endins, encara molts d'ells continuaven practicant els seus rites, amb la Mimbala, no sé què, m'ho han explicat, no? Per ser una de la cinegògara de trànsit, és també el museu de la cultura jueva. I, a més, és molt interessant tot el que tenen allà esposa. Per la nocturna, la visita no és molt xula, et porten a veure això, et porten a veure una resta, és també d'un algi molt xulo, tot el tema del toledor romàntic de l'època de Becker, amb els cobertisos, que els cobertisos són els pas que feien els convents, d'una manera, en demonges, per passar d'una banda a l'altra, que com que no podies créixer, l'edifici no podia créixer cap a... que feien, llavors, cobrir el carrer, i construien aquí, si ho construien, a sobre del carrer, i els cobertisos és això, és molt interessant, però tu et passen a la sota, és un carrer, però, bueno, el tens cobert, de cop i volta, el tens cobert. Amb la guaja, ja. És de Becker, de Gustavodolfo Becker, que va viure una bona temporada d'uns quants anys allà al toledor, i va revolucionar el toledor, que el Sevillano allà, bueno, veant-lo. I diu que es va inspirar bona part de les seves primes i legendes, allà a la ciutat de toledor. Després, el Paco de Lucía també es va comprar una casa, que es diu, entre dos aguas. Ah, mira. Clar, perquè, de fet, toledor s'està també una mica, no? Per servir de pericor, ja parlem l'altre dia, em sembla. Però resulta que va viure molt poc temps allà, perquè, clar, quan va viure que estava 50 metres d'un convent, i, clar, resulta que ja les nits, bueno, les campanen, no paren. Oh, clar. I totes les hores són a les campanes, i el meu cas, dos mesos, va dir, mira, em vengue la casa, jo aquí no aguanto. I ara és un hotel, que potser no hagi d'ajudar-te, si vols. És un de les campanes, també. Però tu ja ho saps, i vas un any i tot. Però també l'encanta, les campanes. Jo ja dormia allà, jo no, jo estava al Porta Visagra, que era més al portat de les portes de Visagra, que són dos torreons així, també, de l'època del Carlos. I ara el Carlos és visitable, no? És bo que sí, però jo no... No t'hi agrada interès, perquè a mesos és al Museu de l'Exèrcit, sinó que... I arquitectònicament, no... És de la època, també, de Carlos, sin que... Jo sí, sé vos per favoris. Està molt, com molt ratucat, una cosa molt rara. Hi ha un altre cas d'essegovia, és més xincastillos, però gradament, és a l'essegovia. Aquest, jo tampoc vaig a Toledo, no m'ho van recomanar, no m'han dit, ahir, l'essegovia sí que és molt xulo, i vam anar-hi, però amb aquest em van dir, no... Vam fer tot l'altre que tu has explicat més o menys, no? No, perquè tenen tantes coses per veure que... Clar, clar, no t'han atès. El que és molt xulo és la vista panoràmica des de fora, clar. La carretera que puja fins al Parado, que van pujar fins al Cerrado, també. I la vista és impressionant. Jo vaig anar amb tren des de Madrid, a Toledo, i des de l'assassió del tren, és una vista meravellosa. Això és el tren, que és a pujar, i aquí tens una vista a l'Alcácer, no sé què... És preciós. És una vista de la sortida del tren, que és alucinant. És una vista més maca, no? No te'l esperes, no? Perquè està baix, i després està pujant. Va molt la pena, va molt la pena. I es menja molt bé, també. Sí, sí, això sí, va bé, va bé. Cotxipristo, actor Rijama, de mi. Tenen unes pastisseries per a ells. I les confiteries, no? Hi ha una en una plaça, no me'n recordo, que ja em vaig fotre de confits. No em diguis d'aquest tipus... Preve esto, preve-lo. Ah, això, això. Les marquesin, una marquesita... Una cosa, ara és tot, però sucre, 100%... Com deia el dia, dius, miri, és que hi ha posat els toledanos, i ho ja portem als gimnàs a sobre. Esclar, esclar. I després ho compensem a les bassa-pants. Clar. Molt bé. Vaig menjar cotxell, sí. Sí, clar, el cotxifrito, molt bo, molt bo. El cotxifrito és molt bo, eh? Molt bo. Ara, el cotxifrito a play-stew no ho facis, eh? No, ara, ara, ara. Jo vaig fer-ho a Salamanca a la nit, i vaig passar d'Aixuan, com un camell. Vaig dir que és a més a 40 graus que estava aquell dia, i a la nit estava a 25. I vaig dir, ah, però jo crec que és el cotxifrito, i jo li vaig dir, jo crec que és el cotxifrito, i em va fotre a mi i vaig menjar el cotxifrito a les nassos, no? Suant, però no parava de suar. Mira, que jo soc de poc suant, no soc persona... Fes la digestió. És com qui vas, tu, ja, si vol menjar una fava del ple a mi de gos. Sí, i ara a la nit, tot a la nit, clar. I ara a la nit, no? Quina li vaig passar? Són els riscos de la vida de turistes, això. Sí, sí, esclar. Faves a play-stew, no cal, eh? Bueno, però també mola. Home, pitjor si dors ha acompanyat, no? I si no la Cassolet, i si no la Cassolet... A la Cassolet, aquella. A la nit, també. Ostres, allò... Bé, en diria, però la Cassolet... Bueno, no vam rebentar perquè deus no ho volíem, aigua, però jo era... Procivo. Sí, que era jo, però... Era jo, que portava el monget, el cotxifrito... La puta aquella, de què era? De Anac, oi? Jo era greix, però amb 2.000 calories, per anar a dormir, eh? Allò... de un i dos. Bueno, doncs, ja que estem una mica truculents, seguim parlant de les truculentes, hi ha un llibre, ja sabeu que jo veig una miqueta al Piar Lametre, que és un senyor bastant fos, que és un servidor francès, que ha fet una sèrie de llibres, que estan vinculades amb diversos personatges, que tampoc entendrem, que hem explicat més d'una va d'aquí, el David i jo, almenys que l'han llegit, són assassinats una miqueta a passats de voltes, i a partir d'aquí, no em surt com es diu, el Camil, que és el inspector, que és el que s'encarrega una miqueta de control. Això amb uns personatges molt peculiar, que són el contrapunt, una miqueta divertit de les situacions portades al límit. Però el senyor Piar Lametre va escriure un llibre, que es veia, no es veiem, allà arriba, que fa poc s'ha fet una pel·lícula, per cert, no farà cost d'un any, que la pel·lícula estava molt bé, perquè era molt fí de la llibre, i és un element contrari del que seria el que hem vist fins ara. El thriller passa a una història vinculada amb la Primera Guerra Mundial, que és aquesta, que no és d'aquí llegit, perquè hi ha una referència. En el que hi ha dos personatges, els quals un per salvar l'altre, l'altre ha de salvar-lo una bomba, li destrossa tota la cara, és a dir, li deixa sense mandívol inferior, per exemple. I llavors, a partir d'aquí, ell, l'altre, estava sempre compromès a ajudar-lo amb tot el seu procés, i resulta que aquest nano acaba sent un d'ésport, aprofitant la seva desgràcia, la seva pena, doncs acaba sent una persona bastant així. I ho dic perquè aquest home està vinculat amb una família concreta, que és la família Pericor, o sigui la que es diu, Pericort, i la segona part, que és el llibre que hi ha llegit, que es diu Los Colores del Incèndio, és una miqueta, doncs, seguir. I llavors, aquest nano, que la pel·lícula i el llibre que hem vist, aquell llegit, a final, per una decisió, aquest nano que té aquesta problemàtica donat a la guerra, resulta que el seu pare morirà, i és on comença el llibre, és a dir, el fill s'ha suicidat, el pare mor, per un amor natural, s'entén, i llavors quedarà la filla. I aquesta filla repren la història, segueix la història, i entra amb el període entre guerres, el període dels anys 20 fins als anys 30 i pico, aproximadament. I llavors, el que sembla una història que no ha d'anar molt més enllà, com sempre, fa el senyor Llametre, l'enfusqueix d'una forma terrible. En aquest cas, el que planteja ja és que, per exemple, això passa a les 10 primeres pàgines, és a dir, l'enterrament, a partir d'aquí aquesta dona, que és rica, perquè el seu pare té un banc, el banc pericor, que és molt important i molt de lloncis, té un fill, i en el moment de l'enterrament, el fill decideix llançar-se per al balcó, que ja, a partir d'aquí, et crea allò que fa el perlametre, perquè això té molta mala vava, de cop i volta te la fot, però diuen una forma que dius, ara què ha passat aquí? I llavors, és el que fa, ja és trist, la situació, i duplica aquest element, i llavors, aquí, tu planteja. I a partir d'aquí, es comença a moure una mena de taranyina terrible, al voltant de què passa amb aquesta dona, la dona rica, que és heredera d'un banc, i a partir d'aquí, els interessos, el que fa una persona que té millor una relació una mica oberta, el que fa el seu cunyat, el que fa una altra persona, que no vull entrar més en matèria, i vas veient tot el que han fet, perquè s'ha tirat per al balcó aquesta criatura de 10 anys, quin motiu hi ha al darrere, que és un motiu truculent, com la volen carregar, l'amens de poder, i com aconsegueixen definitivament a ella deixar-la amb un costat, la deixen pobre, com una mala cosa, però el que vindrà després, ella moure també les seves taranyines, i ja veurem què passa, no vull dir-ho, però és una història de venjança brutal, en general, per una banda, per l'altra, per tot arreu, i és una cosa que veus, ostres, ara què passarà, ara què li dirà, ara què buscarà, per què fa això, ho està fent amb bona intenció, tant ell com a l'altre, com ella, és a dir, per què ho està fent, és a dir, quines intencions hi ha ningú es bo, ningú es bo, ni el nen, que ho dic. Això és un spoiler com una casa. Com una casa, acabo d'aliar, però no una precipitat, no, però va d'aquest spoiler com una casa, encara que vagi una mica dit, és que és tan enorme, tot això com es remou, que realment doncs és un llibre, insisteixo, ara és molt important, ja el primer, i jo crec que falta una tercera, una tercera, una tercera part d'aquesta trilogia, que, bàsicament, està vinculada, crec, a la Segona Guerra Mundial. Em permets fer-te una pregunta? Sí. Aquesta, o sigui, de la manera que ho has explicat, si m'ho dius, no? Sí, sí, sí. Jo el que interpreto és que tota la foscor mental que tenim, i ja vaig bastant enllà, eh, és precisament perquè ens han passat moltes coses d'aquestes, no? Clar, sí, sí, sí, és que per qui vol una cosa, és a dir, ella ha passat per un tràngul importantíssim, al llibre anterior, i és que el seu marit era un estafador de 4 païs de nassos, i estafava amb l'enterrament dels morts de l'agenda de la Primera Guerra Mundial. Imagina't, es feia ric, agafant tauts barats, no enterrant-los, cremant-los, és que tot el que fa aquest senyor és molt truculent, però que també està basat en coses que van passar a l'època, no està fent... Segur. Clar, m'entens? Llavors, ella ja viu en una situació complicada, no? Vull dir, el seu pare és una mena de gran herifante que no té tampoc els crúpols. Convió amb una persona que inicialment sembla que sigui molt bona persona, i després resulta que aquesta persona fa altres coses, no?, que no són gens correctes, no?, a nivell sexual. És a dir, hi ha moltes coses que dius, ostres, quin horror, no?, és a dir, què està passant aquí? Però, bueno, això ja és la metra, per tant, no ens hem d'espantar. L'únic que no ho fa d'una forma fosca, ho fa d'una forma elegant, és aquesta línia d'aquests llibres més elegants que fa ell, i, bueno, la veritat és que està xulo, no és un llibre amable, però és un llibre que et fa reaccionar, és com una pel·lícula que et dius, què ha passat aquí, no?, això és el que passa amb aquesta literatura. És que la xuleria té diferents versiós, oi? Clar, clar, clar, que és una cosa molt determinada, no? No ho dic, no. Fem una cosa, com es queden 12 minuts, ja me parles una mica de la història del Bronx i de Guards d'Espaldes, i sense anar a temps a Roses que va parlar de les hores de teatre, és que aviams en el fet de temps. Jo crec que parli, no? Sí, com vulguis, o si vols parlar de la... No és que no has parlat, per això dic que una miqueta per tenir... No, jo ja escolto, m'agrada molt. Com per dir-ho, doncs parla una mica de la ciutat. No, no, no, explico rapiditit, ja està. És que eres precar, encara està en cartellera, jo diria que estava fins el dia 11 de maig si no m'equivoco, al Teatre Romea, i, bueno, doncs penso que sí que val diàleg. Senyora de Rojo sobre Fondo Gris. Exacte, senyora de Rojo sobre Fondo Gris, que és una novel·la de Miguel Delíbez. Sí, o? Sí. Doncs no era consell, ho sento. Dispetarà molt a tu, però vull dir que no. Sí, sí, a mi em feia gràcia per això, perquè és Miguel Delíbez, i perquè qui l'ho porta és en Jose Sacristán, ja vos dius. Això sí, ostres. A qui s'ha de veure, no? De verats, aquí. Clar, de fet, Jose Sacristán era amic de Miguel Delíbez, eren amics, i ell, en alguna ocasió, va intentar portar al Teatre, però en Miguel Delíbez deia que no, que era consell, que era un tema molt personal, ja no diré per què, que no. I fins que ja al final sí que ho va aconseguir, de fet, ja va tenir el seu permís, no? Després de tot i així ho ha fet amb el temps. Ho ha fet ja, ja sabeu, que el Delíbez ja va morir també, ja fa un parell d'anys, si no va equivocar, i no d'això. A veure, la història és un soliloqui, no és un monòleg. Diuen que el monòleg és si tu et dirigeixes al públic. De fet, no, és un soliloqui, si està per a l'amxima teix. Això és molt correcte, acabes de dir. És un pintor que està en crisis perquè ja no crea, no està motivat, i no, que, de fet, és el altre ego de Miguel Delíbez, eh? Com va ser que es deia això, soli... Un soliloqui, o un soliloqui, un soliloqui, sí. Igual que ja va fer amb 5 hores com Mario, eh? També era el personatge de la Menchu. Doncs aquí és el senyor que ho fa, i he dit que és l'altre, jo l'altre de Miguel Delíbez, perquè el que fa és explicar un moment molt crucial de la seva vida, era quan una de les seves filles i un jove estaven a la presó perquè eren on hi havia gent que havien estat participant en partits i tal, i llavors era la poca franquista de repressió, i llavors tenia aquesta filla amb aquest gendre a la presó, i a la vegada, la seva dona, Anna, van detectar una malaltia que, d'entrada, no se suposava que seria tan dolent el tema, bueno, va ser més un tema dels hospitals i d'operacions, que pensaven que sí que podia sortir-se, i que al final no. I tota la resultat va ser que va morir en 48 anys. I ella era el pilar de Miguel Delíbez, era el seu pilar de vida, ell sempre deia que li escrivia per ella, perquè ella s'ho llegís i que li corregís, i clar, quan li va faltar ella, doncs no, com que no tenia motivació, però continuava vivint ni res per l'estil, no? I llavors és això, la senyora de Rojo és ella, és ella, sobre el Fondo Gris, el Fondo Gris és la època que els va tocar viure, tan a nivell polític que es estava vivint a Espanya, com a ells personalment, clar, aquesta tragèdia personal que van viure, està feta amb molta respecte, la sonografia és molt senzilla, és gris, és clar, és gris. Hi ha una cadira, una mica de taula, una mica... Si fos una mica de l'estudi d'aquest pintor, què t'hi hagi els quadres com ets abandonats, no? Que no pinta, però que està allà. Sí, és jo que ara estrena també va anar molt... O no tots els fills, però bona part dels fills, i fins i tot també alguna neta d'Amiguer de l'Ivesta m'hi ha anat a veure un. I va haver una de les filles que li va dir a José Sagristan que després la va anar a veure i va dir, dius que esta noche he visto a mi madre en el escenario, que m'ha sentit que ho estava fent molt bé i que realment, no? I el públic, el públic, que hem posat en cantat, el públic sempre acaba de pot dreta, plodin i molt bé, bueno, és això, però pensava això, que és un... i ella és d'Àngeles, d'Àngeles de Castro, que era el seu puntal. Fantàstic, molt bé. Bueno, Joma, de què ens vols parlar? Veus com això és molt bé. Jo només tinc duro. Gràcies, Joma, que ets un caballero. No t'entens, que ets d'estorrades. Espera, espera, espera. Però parla primer de guardar el pal de dos pares. Que ja busca la... Silenci, silenci. I would only leave the end. La Whitney Houston. So I'll go, but I'll go. És que ho sento. No, no, tranquil·la, encara, encara. Un segon, segon, segon, segon, encara. Aquí hi ha un trobo més alt, sí, me'n recordo. Ara, ara, ara. Bueno, bueno, bueno, bueno. Va, fem el cor. La lenta, la lenta. La lenta, la lenta. Estimava aquesta cançó. Bueno, se intentaba. Se intentaba, bueno. Ràpidament. Aquesta banda sonora és de les més vanudes de la història. A banda de la conya, que hem fet aquí nosaltres. I aquesta cançó és una de les cançons més milionàries. És una de les, del top 10 de les cançons que tothom coneix. A Will Love You, com has dit això? A Will Love You, ah, i dius... Always Love You. I tal, és un dels temes, insisteixo, més importants. I no hem d'anar a que la Whitney Houston cantava com els Àngels. Taria una veu única. Jo m'ha parlat de... Ja no cal amb ella. Parla, parla. No sé jo, precisament, el que volia de... Què vincorn, eh? Volia sentir la cançó. El que volien és escoltar la cançó i donar aquesta versió de la vida tan maca com la que dona. Aquesta dona canta, no? I, a més a més, és una dona que... D'això sí que no me'n recordo. Ara, com a actrior, una petardeta. Tuava fatal, eh? Actuava molt malament. Cantava com els Àngels, però actuava bastant fluixant. Jo no sé, ja, la pel·lícula, que és veritablement. Sí, sí, ja. Cantant? No, és cantant també, no? Ell és cantant, famosa. Ell és el que la protegeix. No me'n recordo de què, però... Però ella és allò que sempre fa la mateixa cara per tot. Estigui enamorada, estigui trista, estigui preocupada. És una mica com la Madonna, també, com a cantua. Jo sé que l'ha anat tan bé d'acostat, aquesta, no? I també una mica la he dit gaga, eh? Jo volia senzillament destacar... Bé, mitja, és millor. Destaca una pel·lícula que no és res, però que veritablement, quan la veus, jo també... A mi no em desagrada. Defensor de moltes altres coses, molt millor segons el meu criteri, que no passa el que veiem aquí, però que et deixes portar per aquesta emoció. I el cinema, probablement, té aquesta virtut, no? Trobes una xicota com aquesta, i un actor com l'altre, que tampoc té res de particular, el que vincos. Si més no, almenys a mi m'ho sembla. Vaig veure-hi ballant-ho com molt lobos, i li falta molt, eh? Aviam, s'ha après que m'agovia tant. És una cosa que jo no puc... Mira com el cinema potser... Però m'ha agradat. Ara, però el que m'ha agradat és bona. A vegades no és bona. És com Pretty Woman. Pretty Woman, oficial i cavallero. Ara, no es tira a ballar. Exacte. Però les veus, no? Poden agradar les pel·lícules més potentes i més allò... I només que bu. A mi em mola aquestes coses queques, a mi. Home, la teva jo era el regressor de Maripopins, però m'ho ha d'exemple, a mi dic que... Pridhi, pridhi, pridhi, però oficial i cavallero encara s'aguanta, eh? Oficial i cavallero té dos Oscars, eh? Sí. Uteo, la banda, la millor cançó original, que és la del final, va a la moto, i se la lleva, i el... Exacte, i el negre, el sergent negre, l'Ugose Juni, no sembla que és. Aquest té un Oscars, també. És veritat, tens raó, però és servir-ho. Uteo. Això és el que hi ha. Jo vull dir, per aquesta pel·lícula... Què més hi havia? Que més agor d'espaldes. O una història del Bronx. Sí, perquè aquesta ja ho hem deixat clar, no? No, no, ja no cal res més. No és un pel·lícula, però... T'he posat una altra cançó. T'he posat el Ranto i jo, digues-hi. Doncs ara ens posem una mica més seriosos. Aquesta del Bronx ja l'havia vist, però la veritat és que quan la vaig veure... Hòstia, l'hi he vist aquesta, és l'única que he fet que jo sàpiga. Com a director, dius? Sí. No ho sé. A mi no em sona cap més. Però potser sí. Podem mirar, però... Però que dolç, que és aquesta pel·lícula. Que dolça, precisament, del que parla Robert De Niro, amb aquesta pel·lícula és de la manera que sense voler influïm sobre els nostres fills. O sigui, com els eduquem, no? I llavors és clar, que quan els volem educar, no permetrem, de cap manera, que hi hagi una figura, en aquest cas, un gangster que pugui destrutar tot el que ell vol fer amb el seu fill. O sigui, això és entrenyable per mi, no? Em va semblar molt, però que molt interessant. I llavors, com el final de la pel·lícula, i això trobo que és encara millor, com ell accepta la influència positiva de l'altre, que ja s'ha mort i ja l'han d'allò. I llavors la pel·lícula queda amb una harmonia que el cap i a la fi, tots ens eduquem, tots tenim una influència sobre l'altre, i encara que ell va tenir la influència del gangster, mai a la vida va ser un gangster, i al contrari, va ser una persona molt bèlida. O sigui, crec que qüestiona això de l'educació recta i sense cap mena de variació. Per això em va agradar i la volia destacar. D'acord? La pel·lícula és una història del Brons, que és el 93, i té un altre que diu Buen Pastor, no sé si ho recordo. Em sona molt. Jo no l'he vist, em sembla. No, són les dues únicas que té com a directe. Ell també interpreta? No, només és productor de les dues, de la nostra història del Brons i del Buen Pastor, és productor i director. El pare és ell, eh? Ah, no sabia, no? La nostra documentació ens ha enganyat. Molt bé. Si us sembla, mira, es queda un minutet, doncs posem de nou l'Eguindo amb una altra cançó, de guàrdia a guàrdia espalda, Jaume. Posarem Ranto Llú. Vicioso. Això és impossible, perquè aquesta criatura puja 4 octaves, i es queda tan tranquil·la. No respira, és una cosa que dius, escoltem molt les meves cançons, per mi, del disc, abans d'aquell anterior, un minutet ens acomiadem fins a la setmana que ve. Molt bé.
