Bé, benvinguts un dijous més al Babilònia. Avui tenim la companyia, com sempre, grata de la nostra companya, Rosa Alcalá. Hola, molt bona tarda. Molt agradable d'estar aquí, molt bé. Fantàstic, me n'alegro moltíssim. Genial, i tenim el Nacho Alonso. I ja està. I fantàstic, també. I ja ningú més. És com aquella pel·lícula, el xico de la burbuja. Estic tancat aquí sempre, i llavors en divanxesco. És un programa de ràdio. Estic aquí sempre tancat, jo. A mi m'ho heu sortit aquí. També ja l'ha cansat a l'Hualie Guerra, que jo soc un pez, no sé què de la pecera. Que serà ser un pez per a bucear en la teva pecera. Ojo amb això, eh. Hi havia una simbol·luïsia molt puteta. Aquí ya una metáfora, un simbolisme. Total, total. Entre éste los de los micros. Ui, si expliques una de les micros negres i els micros blancs, ai, ai, ai, ai. Bé. Ho explicaré, ho desvellarem al final del programa. Exacte. Així plantindrem l'audiència. Exacte. No feu spoiler, eh. No, no, no, ni molt menys. Molt bé, parlarem avui de moltes cosetes. Pararem de teatre. És justament perquè el Nacho va anar al Gentiól. Que no hi ha anat mai. Ni jo tampoc he estat mai. Els puestos de la Barcelona Canàlia, Mítica i Coneguda. Ostres. I vaig anar a veure la Monola, un producte allà del Café Teatre allà, jo els explicaré. Molt bé, un senyor que es diu Ramon LSD. I anem malament pel cognom o... No, anem bé, anem bé, no? Un tio, allò l'exèrgico, sí. Molt bé, parlarem d'art. La Rosa va parlar d'una exposició, que és el Salcaixaforum, que falta poquet, perquè acabi, falta un parell de samanetes. Em sembla no em ve equivocar, Rosa. És el 26 de maig. Sobre Max Beckman. El dia de la Seleccions. Sobre el pintor de la nova objectivitat, Max Beckman. Millor de les posicions. Clar, clar. Això és seguríssim. Parlem també de llibres. Parlem de llibres. Parlem de dos llibres petits que jo he pogut llegir, un que es diu Ormigues en la Playa i l'altre, Golpeat el Corazón. Parlem de tots dos. Hi ha diferències, però són llibres petitones. I ara ens parlarà d'un llibre del David Fuenquinos, que es diu Estic Millor. Com és en francès? Gbmie. Molt bé, Gbmie. Que la Rosa ho haig dit en francès. Sí, això sempre és la Rosa. Exacte. Molt, molt, molt. Perquè domina moltíssim. Jo solament me'n vaig a França amb la Rosa, perquè jo no tinc ni idea de francès. I llavors la Rosa m'ajuda molt, vull dir. Encantada de la vida. Exacte, vull dir. A veure, que no és que... No, no, no. Perquè em fa una mica de por a París, a França, perquè jo no domino el francès. Sóc molt dolent per al francès. Però l'Itàlia diu, mira, vaig trempajant. És una cosa que no se'n queda ni a l'altre. Parla en poc anglès, allà. Sí, per això que són molt xubinistes, molt... d'Itàlia, i pronuncia bé, perquè sinó... No, no, no, no. Bueno, això és un altre tema. Cinema. Cinema, mira, comencem parlant, no justament de nova tarda, sinó justament d'un aniversari? D'un aniversari d'una de les pel·lícules més mítiques i representatives i iniciadores de la ciència ficció, que és el 79, més o menys el mes de maig, l'estrenar Allian, la primera d'Allian, que ha generat després tota la saga i tota la metodologia, i, bueno, la primera, amb la tenia en liplí, benfísima, hi ha els primers dissents... Jo soc molt forofo de la primera, eh, de Allian del Octava Passajero. Allian del Octava Passajero, estrenada a Estats Units, en el maig de 79, que és la setmana... De 79. Jo és d'aniversari, ja 40 anys, abans de Playrunner, i, bueno, parlarem d'aquesta saga, del que va tenir, i, pràcticament, de aquesta pel·lícula. Fantàstic. I seguirem parlant de cinema, aquest cas, cinema espanyol, de qualitat, d'un nivell, i, justament, parlem de les... fa poc, fa els Últims Goya, i els Últims Gaudí, la pel·lícula Entre dos Agües, d'Aissaquí i la Cuesta, va guanyar una serie de premis, i era la segona part d'una pel·lícula que es deia La leyenda del tiempo, de 2006, i jo he volgut recuperar perquè ni una ni l'altra es deien, feia por veure aquesta d'entre dos agües, perquè no havia vist la leyenda del tiempo, i jo crec que s'ha de ser una seqüela, lògicament, i si és important veure la primera. Jo una diferència... 10 anys o menys o més. Sí, potser 12 anys o així. Però que a banda d'això hi ha una diferència, també, de estructura, bàsicament. No és exactament el mateix, la primera ja parlarem, són dos parts, ja comentarem una mica, però, bàsicament, està lligada a la primera part de la primera pel·lícula. Ja ho recordarem, Rosa, potser tu tens... Jo sé que em vas dir que va ser la primera. No l'he vist, un poc. Vaig veure fragments, no ho sé, no l'he vist. Tinc moltes ganes de veure les dues. Sí, si se val la pena, vull dir una darrere a l'altra. Això també ho estic fent amb una pel·lícula que ja parlo en una setmana que ve, que és Tiempo Despues, que és la segona part de Manéce que no és poco, de José Luis Cuerdas, i vaig poder recuperar Manéce que no és poco, que m'ho vaig passar de gran. Jo aquesta l'he vist també recentment. Però, Tiempo Despues, a veure si la puc veure, que és la segona que diuen que és bastant dolentota, en comparació. Per tant, això és el que, una mica, intentaré explicar la setmana que ve, perquè la primera és una autèntica meravella. I acabarem parlant de Call Me Your Name, aquesta pel·lícula d'un, no sé dir mai, aquest nom, Luca Guadagnino. Guadagnino, molt bé. Molt bé, molt bé. I ara ens parlarà amb aquesta pel·lícula profundament, i jo faré el contrapunt amb Suspiria, que és l'última que ha fet aquest senyor, i ara parlarem d'aquesta Suspiria, que d'Unido, que és una revisió d'una pel·lícula d'Ario Argento de l'any 70, recordo. Per a ell, sí. 78 o per a ell tal i això. Sí, sí, sí. Per tant, Nacho, comencem amb el teatre iatiól Ramon LSD, i endavant. Els primers traiem a la Barcelona Canàlia, aquella Barcelona, que tenia dos aquelles puntes, que era iantiól, que és el Molino, que tenia aquests puestos, una mica de màquina de bajes, de quan la Barcelona tenia un sabor, potser que ara amb el tema de tant turisme i tant, no sé, s'ha perdut una miqueta, és més partemàtic. I encara aquest barri té un sabor especial. Ara és un barri d'emigració, hi ha molta emigració, molta emigració musulmana, india, o sigui, hi ha molt caliu allà de raça, un moviment important. És un sabor que no millor en altra barri de Barcelona, hi ha diversitat, però bon rotllo, no hi ha ni follones ni tal. Ja està fins i tot familiar. Doncs en un carrer allà amagadet, està el cafè iantiól, un cafè que té mundans, que ha vist a Paulóski, ha vist a Altricicle, ha vist a PP Carrol, ha vist molta gent allà, i que t'ha format aquest petit cafè teatre, diguem-ne, amb les tauletes, que dius allà, una fora d'una 50 o 80 persones, només, la barra al fons, un petit escenari, amb el taburet, i el còmic que surt allà, donar-ho tot, una miqueta jo, aquest format tan proper i tan arriscat pel còmic, diguem-ne, perquè està allà, gairebé a Pelo, el públic i tal. Pots prendre allà de la copa de vi, el que vulguis. Això sí que seria un monòleg. Exacte, molt precis a la Rosa, sol i l'oci seria, que parles amb tu mateix, sol i l'oci de Hamlet, tot allò, i aquest senyor s'adreça al públic i interactua amb ell. Però, bé, tampoc és un tema just aquest món de l'artista aquest, que es diu Ramon LSD, que és un tio de Valladoliv, que diu que porta aquí no sé quants anys. Per clar, segons quin tipus de feines t'has de venir a Madrid o a Barcelona. Feines especialitzades en qualsevol cosa, enginyer, un no sé què, un humorista, un artista, s'ha de venir a les ciutades grans aquí a Espanya, a Barcelona i Madrid. És que una vegada veig també un senyor que tia Ramon, no sé si era el mateix. Segons el que t'ho expliquis. Sí, aquest tio ha sortit al TV3. La tia Menjóva, no? Sí, és entre 40 i pico. Sí. Potser sí. 45 i un tio de la dinàmica de l'escenari i tal. I bueno, fa un espectacle de 90 minuts, un espectacle de monòleg, és complicat parlar de 90 minuts. A més a més, sempre el paraigua, el paradigma del que és últimament totes les monòlegues, que tenen sempre uns trets bastants clars, és a dir, temes quotidians. Jo, clar, parlem de que si jo, quan ho veig superagó, jo no sé què tal i qual, i llavors expliquen coses, temes d'una mica de generació, alguna paraulota, que sembla una mica trillat, i que tothom fa... Si un diposa una mica de sergi personal, doncs, bueno, això té una mica més de brillo, perquè, si no, seria una cosa molt remplona i molt coneguda i agafaria una miqueta. Però arriba a interactuar llavors amb el públic? No, a algun moment, no sé... Ni treu a gent, ni re, però sí que és veritat que té un humor bastant intel·ligent, massa en aquestes coses, que se'n pot sorprendre, que ha passat en coses que repeteix tothom, totes moltes d'aquesta televisió, i estan una mica girant en tot el mateix. Però sempre donar-li una... que a l'escua que és una mica més vol, i donar-li una mica del seu aire personal. I aquest tio té mala llet, és políticament incorrecte, però si em passa a ser demasiado... bueno, amb... amb elegància, diguem-ne, fa un tema visual, diguem-ne, el tio no està només assegut allà, sinó que va jugant amb... va posar moltes cares, la mímica és molt important, les cares així requereu de personatges, és a dir, allò que es posa a parlar amb un, es posa a l'altre costat i fa de l'altre, no? És una mica mimo, no? Està bé, sí, que fa els dos personatges, no? Exacte, llavors, no, i no, i me diuen, no sé què, i llavors... me diuen, no sé què, i llavors a la millor juga amb les llums. Allò que se paga la llum, i la següent vegada que se caca la llum, el tio està a l'altre costat, i és l'altre personatge. Porta una versatilitat. El tema visual ho porta bé, no només s'explica en acudits, sinó fent també gestos, fent aquesta territorialitat, i bueno, i al final és un espectacle que se't passa rapidíssim, i que la persona que anava jo a la dona, i diuen, ostres, i és que al final, segons com passa el cinema, i últimament, les coses són tal, i aquest tio, mira, t'ha tingut allà hora i mitja amb un espectacle molt diferent, diguem-ne, i amb una realitat, i surts amb, bueno, amb una altra cosa, no? És més, és igual de possible que el cinema, perquè cap a la fi no fas no interactúes, però d'un, no sé, més proper, més proper, i surts allà amb una... Clar, i saps que és única, aquella sessió ha estat única per vosaltres. Exacte, i amb la mena més activada, perquè ell repetirà els acudits i tal, però li dona aquesta, no?, aquest tom de improvisació i tal, i després, bueno, el lloc, el lloc era el que esperava. Tot una mica ja ha revingut, perquè les tauletes són una mica així antiguetes, i les cadires són una mica allò d'ostres, que tot cadira no és on saps allò de fiesta major, diguem-ne, que et posen a les cadires de la plaça. Els ciclets són enganxats, els ciclets, no? Sí, sí. Tot plegat, que sí que s'han sentit allò, crítiques a internet, d'ostres, potser en una mica al local, en una mica brut, no sé què... Però això li dona l'aire, el gustillo, no?, allà... És la part aquesta que vas a buscar, més o menys en un carrer, el carrer de la Riereta, un carrer d'aquest petit, l'entrada a tot, a més a més no deixen pagar amb tarjeta, això sí, ho has de tenir clar, perquè ha de tenir en el meu efectiu, que et quedin encara més antigues, perquè aquestes gent no es deixa... És curiós, no? Avui en dia... És com un altre món, que ja és com un... És un bon expressament, o per qui n'és raó, són la gent que ho portes una gent jove i tal, o el millor, és perquè tot és amb negre, no? No ho sé, però bueno, et dono una idea... És raro, eh?, però tot, tot, eh?, vull dir, tant l'entrada com les begudes que puguis prendre allà a la barra, diguem-ne, la barra s'ha obert una miqueta abans del... de comenci de funció, perquè la barra ha estat tancada, perquè no hi hagi soroll de gent allà, a la barra i demanant... I després l'obren una miqueta després, entre un espectacle i l'altre, perquè després hi ha les clima teix, fa una a les 9, que donarà una i mitja, descansa a mitja oreta, i llavors comença el següent, i doncs queda el següent, si vols, diguem-ne, diguem-ne, no crec que facin por, diguem-ne, no, va, que hi ha tanta estona, i aquest es deia, el món de l'aquest es deia, imbècils, que anava de les persones amb respecte, però a les persones que dius, és que sempre trobes amb un imbècil que tothom es guerra tot, i llavors explicaven i tal. La foto de promociós, el típic tio, sot un tio en allà, feix un selfie, allà, a la platja, i allà darrere hi ha un tauró, un tauró així, que no pot ser, que són imbècils, que estava fent la foto, i em venia a lliure. Doncs gent d'aquesta diu imbècils a la feina, que és el jefe, és d'aquesta manera, no sé què, que si et trobes l'altra, que si la gent quan està enamorada som imbècils, doncs una mica estòpics, però ben agafats, ben treballats, intel·ligents, i ràpid, amb un just de irreverència, però s'ha de passar-se, controlat, i bé, recomanable, això és aquest format que és recomanable, que s'ha posat tant de moda, i que potser hi ha més o menys afortunat, però aquí hi ha la realitat preu, perquè per atrapar-lo valia 14 euros, per això és un espectacle, i el que se les veu, si està bé. I bueno, val la pena això, per conèixer tornar a trobar-se amb aquesta Barcelona, hi ha aquesta punta de separeixia, tinta del part temàtic, que és el turisme, i aquesta ciutat amb maca per tothom i tal, doncs tenen que ara va ser una mica de canalla, que val la pena conèixer, i amb teatre, que sempre és una cosa que... I tant, que sí, molt bé. I a més, una zona divertida. Sí, una estona molt divertida. Molt bé, molt bé. Bueno, doncs anem a parlar del món de l'art, de l'Associació del Teixaforum, Max Beckmann, Max Beckmann, el millor pintor i artista alemany del segle XX. Sí, sí, sí, considerat així. Molt bé, els anys 40. Sí, sí, però que de totes maneres, va ser, a veure, poc conegut al seu propi país, perquè va estar d'alguna manera rebutxat, i apartat pel regim nazi que havia fet, feia obres, era crítica amb aquest sistema, i també havia fet obres que d'alguna manera alegòriques o que mostraven aquest rebutx cap al regim nazi. Sí, sí, sí. I precisament en aquestes posicions es titula Exili Figures de l'Exili. Exacte. Perquè per ell l'exili va ser una constant. Pensen que va viure les dues guerres, la primera Guerra Mundial i la segona Guerra Mundial, que dius, ostres. Llavors el tema de l'exili continua a la seva obra de fet, a insistir-se, o almenys així la comissària o el comissària de l'exposició ho explica, que té com dues etapes, l'etapa que ell va viure a Alemanya, el seu leitge, va néixer a l'Eixip, també va arribar a viure a Berlín, a Frankfurt, el tipic d'anar movent per al país, perquè va guanyar una plaça com a professor de l'escola d'arts de pintura. D'Officis també, de Frankfurt. Bueno, això és normal, l'evolució d'un artista. Però a partir d'aquí ja, sí que quan va venir la guerra, o quan abans de la guerra ja va venir, ja va veure tota l'oge i tota la pujada del regim nazi, i llavors va ser quan ja va començar a marxar, cap al tras, Països, va estar a Amsterdam, després a Quim País més... No, a França no era. Després ja a Nova York, va acabar a França. Va ser a Sant-Lluís, va tenir uns uns anys, a Estats Units, i a final a Nova York. Exacte, sí. I llavors és molt clara aquest dos períodes. Quan comença que ell pintava, fa molts dibuixos i molts alebories al món del circ, ell es dibuixa com un payàs, ell i el seu samic, o les dones que tenien. Es va casar amb una dona que també era artista com ell, que la va conèixer a l'escola d'arts, va tenir un fill, només se sap que hagi tingut aquest fill. Però després només se sap, perquè aquesta cosa... Sí que no és clar, és que amb el món... Després no vinguin aquí amb una prova... Això no t'ho n'hi ha. D'acord... Estava més endavant si que va conèixer a la que ja va ser la seva dona. Durant més temps, que és la guapi. La guapi, amb cu, eh? Guapi, si no, guapi, que era com li deien les seves amigues. El seu nom se'n sé, crec que sí que el tinc per aquí, però no sé com m'ajudarà, perquè el Cescó va venir també amb aquestes possesions. Sí, va venir. Va venir? Macilda von Kaulbach. Perfecte, és millor que una ciclopèdia. És millor que una ciclopèdia. Ho tinc present, clar. Ho té molt present, després ja direm per què. D'acord... I ja veus amb aquesta persona... Sí. Ja va viure com a 26 anys, perquè és que ell va morir molt jove, va morir amb 50 anys. 66, bueno, jo... Sí, sí, sí. No, no, no, crec que no era. Què passa, que fumava era un fumador pedernidor. I amb molts dels seus quadres, que ell fa autorretrat, es dibuixen amb la cigaretta a la mà. I les fotos corren sempre amb la cigaretta a la mà? Sempre, sí. Que dius, mira, nivell social, quan estàs... No, no, sempre. Encara que sigui el seu estudi pintant, és igual, sempre té la cigaretta, sempre està fumant. I llavors, clar, això també li va suposar un... Segurament, doncs, que li va... que la vida, la vida més breu, li va... Suposar la vida. I això va ser el seu... De fet, després va morir el mateix dia que havia acabat el quadre dels Argonautes. Exacte. És l'última obra que va fer, que era un tríptic, l'havia concebut segurament per fer primer individual, però després va pensar que no faria un tríptic, però fins i tot, sembla ser que igual hagués tingut intenció de fer-lo més gran, o amb més peces, però bueno, la va deixar acabada, aquest mateix dia va morir. Doncs és molt clara aquestes dues... aquestes dues etapes, l'etapa, ja dic, la primera, que és a Alemanya, que el dibuixa, sobretot, fa molts autorretrats, autorretrats, dibuixa molt tot el tema del... del circ, però a més, vestits, en plan, posa així, Arlequin, Pierrot, vale, de persones... Carnastoltes, aquesta línia... Mascares, sense mascares, tot això comença a ser molt freqüent, el tema de la màscara. Exacte. El tema dels animals, que també poden estar en un circ, des de posar algun micro, els gossets, també... Bueno... Sí, aquesta línia... Espaiassos, molt, el tema dels espaiassos... Espaiassos és molt marcat, però és una mica la mascarada, que hi planteja davant de l'espos, davant de la guerra, tot és un període molt complex, des del que era, des de l'inici de la primera guerra mundial, ella empalma fins la posguerra de la segona guerra mundial, amb la perió d'entre guerres, on hi ha un paquet de les看看es, i a part d'enhorabilla. Una part molt grana que no es va fer, des d'aquesta línia amb el senyor Hílder, que és el moment que pot ser tranquil, que és el que vam parlar. Entre 1925 i 1930, veiem amb la seva obra una certa tranquil·litat, però és que abans i després, tot està ple... O bé, de coses metafòriques vinculats amb aquest element, d'intentar divertir-se, i un pessimisme, és una actuallyitat de la diversió, Perquè l'exili ve a ser això, és la mort, és la separació, la renúncia és l'oblit, és la mort, és morir. I això és d'una, tota la gent que ho ha viscut o està viscant, sap el que suposa això. I més quan a més a sobre també li van treure la plaça que ell tenia a la seva càtedra com a professor, i ha trobat això sense feina, sense possibilitats, sense saber que no tindràs feina en lloc i que no et volen allà, doncs que l'has de marxar. I llavors tot aquestes obres ja és... Ell sempre, la seva obra és molt personal i ell mai no ha volgut que l'incloguin des de cap moviment. Ni expressionisme, ni impressionisme, ni potser impressionisme, ni... Ni nova objectivitat, ni expressionisme, sí, sí. Exacte, sempre ha reivindicat que el seu estil és únic, és independent i és... Hi ha moltes connexions. I és molt personal. Sí, hi ha moltes connexions. Però sí que n'hi ha, no m'aclaris. Hi ha una nova objectivitat, hi ha moltes... És contemporània, molta gent que... Ah, és lògic, no? Hi ha altra gent que feia coses semblants, un tal Autodix, un tal George Gross i tal. Aquesta gent feia que el com semblant. L'únic que ell anava amb una línia més alegòrica, diríem, més insisteixo, és una mica més poètic, que no passa l'altre, que són molt més canyeros. Aquests són més clars, et posen al mutilat de guerra, no sé què, no sé quantos, no? Ell ho fa una mica, recordes? Aquell veguin de veguin, que es veia aquell ball, que anava amb la cama de fusta, no? Clar, gent que posa això en mutilats de guerra, gent que ho ha passat molt malament, però que ha de continuar vivint, llavors, com assumeixes tot això, tota aquesta barbaria de la guerra i el que suposa després, no totes les conseqüències que suposen, no? Exacte. Hi ha un quadre molt maco, que em va impactar molt, em va agradar molt, que és l'home caigut, no és? Sí, l'home caient, sí. O l'home caient o l'home caigut, mira, està aquí. Sí, estic caient. L'home caient, sí. Veus que és un senyor que sembla que és una estàtua que cau o que està allà, i té dos edificis alts, que alguns estan entre flames, i no és que cau, és que hi ha uns àngels aquí, com una mena de baixells, que són els àngels que ja han llençat, llençen els homes a la terra, com diuen, vinga, cap allà, i ara us apanyeu allà, i... Per veure les gràcies i les alegries, no? I viu allà, i amb el que hi ha, com una mena com un càstig, mira, aquí m'han deixat haver aquí les pavilis, no? I en aquest cas està molt bé, aquest sentit... Clar, aquests blocs tan grans, és el seu últim any a Nova York, no? Per això es planteja aquests edificis tan alts, no? I també, doncs, aquest món que està mig en flames, aquest moment de la posguerra, que encara s'ha d'intentar reconstruir, ell fugi d'aquella Europa destrossada l'any 47, bueno, ja sé de coses també que vinculen, és molt simbòlic. Sí, saps un amic mínimament, això, l'època històrica, o si tu vas i s'entén perfectament. També és una cosa clara, si no t'ho expliquen, és que no hi ha res cap explicació, és a dir, ja... Ja pot comentar-hi. Clar, hi ha quatre introduccions, no? Però la obra, en si mateixa, jo crec que és molt difícil d'arribar un entès si no t'ho expliquen de debò, i això... Sí, sí, no, no, sí que és veritat, jo el que ara ja em faltava per dir, perquè, què per això deia? Sí, sí, sí, sí, sí, perquè van tenir la grandíssima sort i que van tenir un guia, que ens ho vas t'explicant, i es va situar, em va conceptualitzar molt, tant a nivell històric com a nivell artístic, l'obra del Beckman, i va valer moltíssim la pena, perquè és que, quadro per quadro, pràcticament, explicant i situant-lo, tant la temàtica que tenia, la simbologia que tenia, el període que correspondia, tant a l'autor com a la moment històric d'Europa, i va estar molt bé, i això va ser... i ara es correm, que és el nostre presentador aquí del programa, al senyor de la Peixera, que és molt imposant la Peixera, eh? Doncs aquí és que, a més que... Jo aprofitem per dir-ho, que és història d'olars, i fa aquestes visites guiades, i, bueno... I encara queden places per al dia 11. I encara queden places per al dia 11. I encara queden places per al dia 11. I va, de debò, que va molt la pena. A les 10.30. Va molt la pena, disfruteu sempre amb aquestes visites guiades. I potser les preguntes que calguin. Clar que sí, tant, faltaria, sí, sí. Dues orelles, és la diferència, que als altres senyors és un 3, 4 hores. Això? Perdoneu, però algú ho havia de dir. Clar que sí, no, bueno, no, bàsicament és això, no vull dir... Les festenses i poder... Sí, sí, sí, perquè jo crec que és com tu, no, ja que fas... Són dues hores, són dues hores, és que, és clar, és que hi ha coses per explicar. Però és que molta gent, quan acabava amb ella, ja està, i pensa-ho dir com a tic-tila, eh? Ja està, ja està, no és a dir, jo ja no era persona, clar. A més, la patida i dues vegades eren 5 hores, no? Però, bueno, que és el que diem. Molt xula, la explosió, molt xula, i les explicacions molt adequades, molt bé, molt bé, molt bé. Doncs, me n'alegro, que la gent hagi agradat, i a partir d'aquí, doncs, bé, ja està. Al caixaforum. Exacte. Que a més, si ets fill de la caixa, a sobre fan descontre també per ser client de la caixa, ara. Sí, sí, oi, doncs vinga, tot apenyau. Molt bé, doncs ara parlem de llibres, i jo us heu parlat de dos llibres molt ràpidament. Bàsicament perquè som petits, i tampoc vull fer aquí un spoiler com una casa, perquè, si no, clar, s'haurà d'explicar la liàmosparda, no? Són dos llibres que comencen d'una manera, bueno, així com bastant normal, però acaben amb foscinça, una miqueta. Una es diu Ormiga sent la Playa, és un llibre d'un noi que es diu Rafael Noia, a Mena, no a Mema, que és el primer llibre que fa. I és un nom amb la que se m'equivoco, és psicòleg i dona classes, ara no em situo gaire, però és això. I és un llibre que està ambientat a la Barcelona actual, no passa res, i és allò que es troben dos amics amb una reunió del col·legi, com passen els anys, no? I li hem de fer un dinar d'EGB, un sopar d'EGB, i llavors et trobes amb gent. I llavors hi ha dos personatges, que és l'Àlèric i el Pol, que l'Àlèric és una persona que, des que vam donar l'escola, sembla ser que no ha acabat de superar certes coses de la infantesa. Llavors, quan eren petits, quan eren joves, per entendre'ns, hi havia un grup que formava ell aquest pau i una noia que es deia Esther, em sembla, no em vinc a equivocar, si és deia Esther. Passa una cosa que no explicaré, que fa que aquest grup se separi, i a partir d'aquí passa una cosa i això genera aquest tema. Però és dos, sobretot quan eren joves, eren molt col·legues, i fins i tot que la cosa diu ui ui ui, i la cosa s'apropa i tal, a una situació una miqueta determinada, m'ha arribat a tenir una única relació homosexual, però una cosa puntual, de jo de burrachera, pimpam, pimpam i res, vull dir, seré clar i seré simpàtic, torrente, unes paguilles, doncs passa això que passa, és aquesta cosa que tampoc dius que s'acabarà el mundo, doncs no s'acabarà el mundo, no s'acabarà el mundo, no és que a vegades mira por alcohol, però que pot passar, i vull dir que la vida et porta a que sí, dona igual. Exacte, i llavors això queda oblidat allà, però en canvi l'Èric no oblida, l'Èric, quan es torna a trobar en pol, és un tio amb molt de poder econòmic, i a partir d'aquí el pol també està ben situat, ella està casat, filla, no sé quants, i a partir d'aquí, i ja callo, no dic res més, l'Èric comença a formar part de la vida de pol. Ui, quina mirada. I llavors comença a controlar les coses, punt, ho deixo aquí, s'ha acabat, i llavors s'enfusqueix per entendre'ns, no? Hi ha com una obsessió, i ja està, no sigo més allà, ens entenem una miqueta, vull dir, és el retornar, hi havia una vinculació en aquella època, quan et tornes a veure, dius, ostres, i a partir d'aquí, utilitzant el seu poder, fa coses, amb una intenció, per un costat creiem intentant enamorar aquesta persona i per un altre per altres motius, i ja està, callo. Però val la pena, val la pena, està molt bé, és un llibre petit, no ha arribat a 200 pàgines, és dinàmic, no? Vull dir, en un principi dius, això és la típic dels companys, es troben del col·leg, d'inroyo i tal, però la cosa es va una mica agafant tins de thriller, una miqueta, i arriba una situació bastant potent. I golpeat el corafó, vull parlar ràpidament d'aquesta noia, la Meli Nozom, aquesta senyora, sempre escriu llibres molt curts, és Francovelga, i aquesta dona és de les poques que hi ha al, com es diu això, a l'acadèmia de la llengua belga, diríem, no sé com explica de Brussel·les, no sé té un nom, aquí és l'acadèmia real de la llengua, de la literatura, poques, perquè clar, es veu que em sembla que hi ha, vaig veure que hi havia 4 en total, de tot el món, que ja sabeu que és bastant encara, que hi ha un àmbit bastant masclistoïde, doncs aquesta cosa, bé, i una dona que escriu sempre coses molt curtes i molt immediates, jo vaig llegir d'aquesta dona, i no rieu, un llibre que es deia, el riqueter del copete. Ah, sí, em sona una mica bé. Queren, un noi i una noia, un noi i una noia molt llexos, que es troben, no perdó, un noi molt lleig i una noia molt guapa, però, precisament, guapa i totalment lleig, i llavors es troben i tenen en comú coses, i cadascú amb les seves paranoies, seves històries, aquí passa una cosa terrible, molt principal, la novel·la té 100 pages i altres, són coses molt curtes, són com comptes, però bastant saqueros, vull dir, a la seva manera de... i a més escriu molt bé, escriu molt clar, clar, és una traducció del francès, també, és el que diem, però per excepció és que ha de ser exquisida en francès aquesta dona, no vull dir que sigui un alt, una altra lectura ni molt menys, però està molt bé el que escriu, clar, bé, doncs, en aquest cas és una noia, començem una noia que té 19 anys i es pensa que la vida, vull dir, es menjarà la vida, vull dir, tindrà una parella, tindrà el que sigui, però ara és la diversió, és el viure, té 19 anys, ho veu molt lluny, i de cop i volta això s'acaba d'una forma determinant, que l'any següent està casada, té un fill, és a dir, què ha passat aquí? És a dir, hi ha hagut alguna cosa, i llavors, i amb això ja insisteixo, no dic res més perquè són coses aquelles que, si no, ja vas estripant, en el moment en què passa això té un primer fill, i aquest primer fill que és una filla, que és una noia, i tal, la mare no l'estima, li agafa gelos des del minut número 1, perquè és massa guapa, i a banda d'això, perquè no acaba d'entendre tot el que és aquest procés de ser mare en un principi, cosa que no li passen amb altres fills, ara hem de veure per què no li passa això amb altres fills, que tindrà aquesta mare, i entres amb una cosa tan bé que dius, i llavors aquesta mateixa noia que segueix sent guapíssima, no sé si té possessió per la belleza, aquesta dona, no ho sé, l'escriptora, comença amb una altra vida paral·lela, i passen coses tan bé amb una altra persona, llavors, obre com dos focus, vida mare, i vida ella amb la seva vida particular, no vull dir més coses per no trencar tot això del llibre, és molt cur, i que de seguida que dius al guapa, ja agafes. No és tan estrany, no és tan thriller com l'anterior, és més enrereit l'ambient, és a dir, una percepció de coses que passen, que s'han de percebre amb una elegància que fa aquesta dona, no és que sigui massa clara amb l'explicació, el per què passen les coses. Bueno, a mi m'ha sorprès gratament, vull dir, em refereixo que això ja està, que és un llibre petit, que a vegades val la pena no llegir a vegades llibres a tant, les pàgines acabes una miqueta embogit. Bé, això, ara m'estic llegint un llibre de frikis, que es diu La Noix de Fenomenal, ja en parlarem. I per què són frikis? Perquè són 4 o 5 que fan un programa de televisió dedicat als omnis, i no sé què més, i això i tal, llavors té un punt que ja veurem, és un talent d'újar que ho fa molt bé, ja ho estic comentarem, la setmana ve no crec, però l'altra ho comentarem també. Sí, estic allò llegint coses una miqueta rars, sí, jo sempre vaig amb el món del thriller i tal, doncs aquesta vegada estic buscant coses una miqueta de gent nova, coses així curioses o coses peculiares d'aquestes. Mira, el del momento friki, també, a mi. No s'agaudir-lo. És el que hi ha. I parlarem d'un escriptor també convençut i bon director de cinema, el David Fuenquinos. Sí, sí, perquè he fet coses de cinema, sí, sí, sí. Què tenim, explicants? Després té una altra novel·la que jo el vaig conèixer per la delicadesa. Exacte. I la pel·lícula que va fer per l'Higiel. Que la pel·lícula està molt bé, està molt interactada, però és que era l'Obera també. Vull dir, pots fer les dues coses perfectament, eh? La llegir la pel·lícula i viure la novel·la. Ah, també, també. Pots fer perfectament. Doncs, bueno, em venia de gust seguir una miqueta a veure quines més coses havia escrit, i llavors va caure les meves mans aquesta de GFME, i estic millor, ser-hi, que la traducció, no? És una cosa molt maca, no és com la delicadesa, però sí que t'ho recorda, amb el sentit de la descripció que fa dels... no dels personatges, sinó de les sensacions que tenen aquests personatges, de les vivencies, fa una descripció molt rica, amb un vocabulari senzill, no és gens complicat, són novel·les que dius que sí, és en francès. Però és un francès molt assequible, molt. És un vocabulari molt de diari, del dia a dia, d'una conversa amb el teu amic, amb el metge quan vas al metge, vull dir que està superassequible, superentenedor, no? A més, quan trobes que una paraula no ho saps què és, doncs mira, doncs passes, no? I si no, doncs la busques expressament, però, evidentment, has d'intentar que sigui una lectura àgil, no? Doncs la història és molt... A veure, senzilleta, sembla senzilleta, però després ja no ho és tant, no? És un senyor que, bon dia, s'haig de xecar i, o no, després de dinar, el que fa és que em fa mal l'esquena. El té, si suposa que té una vida bé, és una persona que és arquitecta, que té una feina, que té una dona, que té una família, amb el sentit que té dos fills, la filla ja s'ha independitzat perquè s'ha anat a viure amb un senyor una mica més gran que ella, i el fill, doncs, s'han anat a estudiar als Estats Units, que es viu en la França, a París, com o no? París. Les seves novel·les, normalment, els personatges, són pariscins, no? Són gent de la... de la... de la Cité. Llavors, bueno, doncs això és d'esper... bueno, té els seus amics, també, el seu millor amic és antista, no? Que també s'aporta molt bé amb la dona d'ell, voldria, per ella també es troba molt, molt sovint, per dinar a casa d'una, a casa de l'altra, per sopar, vull dir que té una vida, se suposa que és normal i bé. I, doncs, això, no? Que s'etgeca molt mal d'esquena i això, clar, aquest... aquest... aquest doló va pujant i... i no saben bé què té, no? Llavors, sí que ha de començar a mirar-s'ho pel metge. El metge, ara, i comencen a fer totes les proves, no? Com els diuen les descanes aquells, totes aquestes coses, i una miqueta, per anar a descartar, no té res, després també s'ho mira amb un psicòleg, tampoc no sembla que... fins i tot va, també, a una magneticien, a una magnetista seria, per arribar a una anècdia i diu, ei, vés aquí, que igual aquí, tu anaves a veure què et passa, no? Però ell va i, a més, és molt divertit, perquè no són capítols, són... sí, sí, venen a ser com capítols, no? Cortets, però, clar, el que separa entre els dos capítols és l'intensitat de la dolora, la intensitat del dolor i l'estat d'esprit, l'estat d'esprit de l'ànim, i llavors, clar, ho va puntuar, no? Per exemple, ja aquí, oberta així, a l'atzar, i diu, intensitat del dolor, set. L'estat d'espirit, no és brusa, a més, brusa, aquesta paraula precisament ara no la sabia, una altra, marroquen, marroquen, perquè està preparant un menjar marroquí, que ha convidat els seus pares que vinguin i tal, i això, o està, o nerviós, o nerviós, o està, jo què sé, o expectant, o està, o enamorat, o... Bueno, doncs així, però això és divertit, és molt agradable, és divertida, l'olegeixes molt, molt a gust, i, bueno, però és clar, llavors, paral·lelament a tot això, clar, ja veus, va passant l'altre, que sembla que no és, però és realment la causa important de tot, no? Com està la feina? Com li estan fent la... A veure, això no sé com es diu, quan un company de feina fa la pirula, et dona... Et dona... He donat falses dades per un estudi, que entenen uns clients japonèsos, i li donen unes falses dades, perquè el faci, ells seran en carrega de tota la part de pressupost de l'empresa, vale, no està ben bé dissenyant o fent les dissenys arquitectòniques, sinó, la part de pressupostos i tot això, no? Li han donat falses dades perquè ell faci un càlcul erroni, i llavors, això, després, clar, tampoc no li ajuden a dir, escolta, que aquest càlcul no està bé, deixant que ells s'estrelli, està bé, a la reunió amb el Japó. I els japonèsos, allà davant, amb el GF, amb tot de guaiar, no? És la seva de bàcleo, d'acord? I a partir d'aquí ja acaben una situació que... Ostres... I per la feina, oi? I veus que té problemes a la feina, clar, home, d'aquí ja ha acomiadat-lo, no res, no? Després ja el GF ja mira que no li quedi, que li pugui quedar una arret, una pensió, i tal, una tur, la tur... Però clar, això ja aquí ja veus, i això no passa de cop i volta, això vas veient, que dius, osti, osti, això passarà, que dius, val, ells estaven fent... No seria un múbil, seria com un acústic de rigor, oi? Vull aportir, perquè sí, perquè l'altre és que, mira, se'l vol carregar i punto, que és que l'altre de sobre surt, i és un trep, i ja està, no? I ell, pobre, veus que ho ha anat patint això, no? Després, amb la dona ve, ve, sembla que també és una relació ve, no? I crec que després ja veus que també es comencen a anar allà a obrir... Ja amb si i trons, no? No, perquè, a veure, són francesos i mai no es tiraran la baixa ja pel cap, mai es veien, sencerament, clar, mai, però, clar, ja hi ha més situació, no? Per exemple, coincideix també amb la mort del paradella, que ja estava molt vinculada amb ell, i llavors han d'anar, clar, tot això també va, suposo, com un, han exclat en situacions, que posen una miqueta sobre la taula, els sentiments i, realment, el lligam, si entre ells és realment fort, després d'aquests anys de convivència, o no, no? Clar, de fet, és que s'han quedat sols perquè els fills han abandonat la llar, han abandonat la niu, i aquí és on comencen la crisi, també, d'ells dos, no? Clar, i això també ha despellat, entre les visites, que és si el psicòleg, que és si l'altre, que és si no sé què, mica a mica ja va veient que és que realment dins seu hi ha alguna cosa que no acaba d'anar bé, i que aquest olor està lligat. Jo, aquest llibre, aquest llibre l'hi he llegit, m'estic recordant, absolutament, no sé què és, no me'n recordo, és que està molt entretingut per això, perquè veus com va lligant tot, i tot aquest procés mental, emocional, físic d'ell, i relacional, també, i social, i està molt bé. És que el tio de l'esquena, en un principi ja m'ha vingut pamela de l'esquena, i em sona d'algú. I més en un home, això és estar molt bé, també, que expressi aquests sentiments, i que sí que pas arribar a fer aquesta reducció del parque estic així, que em passa, que no sé què, no? Doncs això que ell no acaba de veure del síndrome del Niu 8, que digui jo, de que la nena, la seva filla, la seva filla de l'ànima, ha marxat amb un senyor que és més gran que ella, i encara no ha de veure'ls a casa seva, perquè no té ganes de veure aquest senyor, i el seu fill de l'ànima, que està allà, els Estats Units, que només pot parlar de tant en tant, però és que... L'ordinador. Clar, és tot això una mica el que també té, la reacció de la feina, la dona, i és intentar averiguar la reacció amb els seus propis pares, també, que també és divertit, perquè el seu pare només parla d'ell, i té el seu fill, aquest que és arquitecte, el té com que és un inútil, que mai farà res a la vida, per això te passa tot el que te passa, i clar, ha de pair tot això, doncs és complicadiu, no? Com a xerrera, 50.000 paranoies a la vegada, no? Clar, però veient tota aquesta situació, com és capaç d'en sortir-se, i se n'en surt molt bé de tot això, tot el procés que fa, i se n'en surt molt bé, molt bé, molt bé, molt bé, no explico res més, perquè si teniu ganes de lager-lo, és que val la pena, passes molt bona estona, jo són d'aquests llibres que us dic de tauleta de nit, de que ostres m'he desvellat una mica i no sé què, doncs mira, coses que veig, unes quantes pàgines i t'agafo una altra cop al somriure i dius, doncs mira, vale, no? I tot es agafa al somriure, però agradablement, vull dir, i te n'enteres molt bé de què val tota la trama. Jo em sembla que porto 35 anys que tinc un llibre al costat del llit, és a dir, ara tinc un ebook, però bueno, abans tenia llibre, sempre, sempre, jo em sembla que mai en ma vida no he anat a dormir sense llegir a algú, jo no puc dormir sense, en gràcia una fulla. I encara que sigui una pàgina, no puc, però sempre, sí, però llibre amb paper, color i color, jo intento que hi hagi... Sí, jo intento, però a vegades, mira, no és en el cas, i com estigui així, no ho que estic enganxat, i llavors agafo l'ebook i dono igual, mira, doncs és una qüestió com a tal, que és costat. Sí, clar, clar. És una d'això de superació, de com supera tot això, després es reinventa, acaba tenint una vida totalment diferent, es reinventa totalment a nivell emocional, de parella, despeïna de tot, és una passada. Que sempre és aquest missatge tan maco del David Fenquinos, que la delicadesa també surt, com pots arribar a tocar fons, i en canvi pots tornar a florir, pots tornar a reinventar-te i a viure una altra vida, que en aquest món només és possible, no només és una sola vida, no, pots tenir diverses vides. Ja et diré la setmana que ve, ja ho diré a tu i a tothom, que hi ha una ullibra del David Fenquinos, molt recent, i no sé, ja ho comentaré, però em sonaria com se n'adal, com se n'acalibis per all enradant. Perfecte, molt bé. Molt bé, doncs passem al cinema, però abans, Nacho, permetem que et posi en la cançó la banda sonora d'Alien. Aquí posa el tema principal, jo, que posa el tema principal d'Alien. És aquesta, no? Jerry Cosmis, compositor de moltíssimes pel·lícules molt conegudes d'aquella època, per exemple, El planeta de los Simios, la parte de los Simios de primera, la profecía, la profecía recordó aquella banda sonora terrorífica que la van donar a l'Òscar, perquè no podien donar en una altra manera. Mira, que veritablement, això sembla veritablement música d'inferno. Sí, sí, sí. I això sembla una revelació a un somni, o així, o una cosa de per què? Perquè això és massa. Sí, sí, sí. Bueno, doncs també entrem aquí en el món una miqueta del terror. Sí, sí, sí. Alien, pel·lícula... perfecte. Aquell és el nou. Pel·lícula que fa 40 anys, com hem estat abans, el mes de maig del 79, s'estrenava Alien. Tres anys abans de Blade Runner, pel·lícula Ridley Scott, o no? O no. Perquè sembla mentida que Ridley Scott fes dues pel·lícules tan bones com Alien i Blade Runner, i després he fet coses diferents, diguem-ne. Després va tornar amb Gladiator i tal, va fer pel·lícules diferents, però la potència d'aquestes dues primeres pel·lícules, la significació que ha tingut a la moda la inspecció i fins i tot el cinema general, clar, dius, ostres, dubtes, dius, serà ell o serà l'altre? Sí, sí, sí. De donar-me el benefici des dubta. Tu et dius la meva efecte de buñol. Però això dic jo. Però això dic jo. A veure que... Hòstia. Sí, sí, sí, sí. Va tenir una revelació amb aquelles pel·lícules, com el senyor. Exacte. Prometeus, va ser una cosa... Que era la preqüela. Que era la preqüela, exacte. O una preqüela, o una d'aquelles. Correcte. Ja l'he introduïent, aquesta pel·lícula ha tingut Alien 1, 2, 3, 4, 30.000. No sé quantes ha tingut, preqüela, taricuar, ha donat per molt, ha donat per molt el màrqueting. Sí. Una pericula inspirada en el que havíem tingut sense ficció d'aquesta una mica fosca en planeta prohibido i tal, però no tan fosca com aquesta. I, a més, venien de grans galàxies, diguem-ne, no? Sí. Si ha donat una evolució d'un cinema molt comercial i molt brillant i tal, i dius, llavors, foscor... I un mal rotllo. Mal rotllo, agafant temes de 2001, així una miqueta, la manera d'un cuca. Sí, sí. I després, bueno, una barreja això d'un bon director, bons actors, un dissenyador de tot el que era la imagineria que després seria l'Alien, que és Giger. Giger? HR Giger, sí, sí. Un artista totalment enclassificable. Exacte. Que té el que és això. Jo vull veure això. Jo no sé, algun dia m'escapareu, a veure el Giger Bar. No sé si ho heu vist mai. No, no, no. El senyor és d'un poble suís que es diu Gruyers, com a formatge. Ah, sí. El senyor té un bar decorat, estil alien, tot allò... Què dius ara? Amb tot els ossos. Bueno, mireu, mireu. Puedo buscar-ho, eh. Giger Bar, Gruyers. Sí, sí. Tu pots anar aquí i prendre't una copa, en el Giger Bar de Gruyers. Mira, mira-ho. Hola. És tot imaginaria. Sí, sí, sí. Alguien allò amb biomecànica. Que guai. Osus, com veieu aquí. Sí, sí, sí. Les cadires que són com un sillons com el que té la nao alienígena de alguien, aquesta cosa tan estranya. Que guai. Una cosa tan estranya, que tu pots tenir unes hores. Molt, molt, això. Sí, sí, que valora molta gent. I pots anar i prendre allà el que vulguis. Una copa, un copa, té el que sigui. I en aquest entorn una mica així, no... Mare i lli, diguem-ne. Molt, molt, molt, molt. Li vam donar l'Òscar a la pel·lícula per els efectes visuals. Sí. No especials, perquè veritablement la estem pedant de 79, i algun efecte especial que surt, és l'únic que la s'entona a la pel·lícula, perquè la es mitjana de la dalt, poca i tal. Però el que és a l'efecte visual, és l'espectació de l'alien, tota aquesta barreja entre cosa fosca, bruta, materia orgànica barrejada allà en metàl·l, que és molt del tio aquest, el Giger, de temes biomecànics, hi ha molta... Molts quadres, molts dibuixos. Pel·lícula també en el que per primera vegada, les nous espacials no són brillants, sinó que són brutes, amb èxit entre cometes, perquè és un carguer espacial, que és un vaixell més estil, estil del barco de la d'Emovidique, d'on hi ha una tripulació de gent normal, perquè, a cap i a la fi, ell és llista d'invernant, de cop i volta una senyala s'espera, perquè ens ha despertat aquesta senyala, però hi ha tota una trama, radera, daque... Bueno, hi ha un protocol que, si detectar alguna senyala de vida intel·ligent, doncs ells han d'anar, perquè és un nou fragó allà de Riban, i que sigui una vida intel·ligent, idealment, és això. El viatge està preparat, és una excusa, perquè vagin a buscar allà de l'alien, perquè hi ha interessos, hi ha científics militars al que sigui, per capturar aquesta supercriatura, una criatura que està molt ben definida en els dissenys, diguem-ne, quan es va canviant de forma, primer és una espècie de, no sé, d'aranya, o no sé què, allò, una mica de trilobites, després s'acaba transformant el disseny de l'alien, aquell tan conegut, així, diguem-ne, com és tot. Llavors, tota aquesta foscor, en aquesta pel·lícula de terror i de cinema de persecució, en el qual aquesta supercriatura va matant, cadascú de l'altre passajero, cadascú de l'altre set, fins que queda la magnífica Tinen Ripley, la Sigoneg Weaver, després l'han vist, no és una dona que té el seu altre tio, però sempre l'han vist amb una altra fesomia, perquè aquí està molt jove, molt jove, està molt joveneta, molt maca, molt guapa, i molt així fa un paper, també. I, a més a més, que, en petits, et poses al teu costat, que ja està lluitant amb l'alien, que és una criatura, no només és un superdepredador, és una criatura intel·ligent, que arriba al punt del final quan li va tancar en el pas, perquè ell veu que en aquell arnau no farà res i que d'escapar de l'arnau li va tancar en el pas perquè ella vagi, que per l'arnau de salvament, aquella, i surti perquè ell vol ficar-se allà a sortir, perquè ell és un supervivient de nato. Llavors, val molt la pena que la veieu en el cinema, i al final, a principi, no, quan era petit, no, perquè era molt petit, no. Però després, si que l'ha vist en el cinema, i en altres escenaris, quan entra la novel·la indígena, totes les escenaris són boníssims, boníssims com aquest, el tema visual, de les junts d'ells que van amb les trajes allà astronautes i les junts movents allà, perquè ja anava enorme, que no se sent bé que és, no? És una espècie de nave organisme, organisme, tota ella, no? És una imaginaria molt, molt forta, i visita tot un aspecte, i quan a la terra hi ha el planeta, de les vents, allà de tot el que fosco, tot és estar molt, molt, molt per fer-te patir. Tu fa patir, eh? I l'escenar mítica del poble gat, que sempre jo m'he preguntat què m'han fet amb aquest gat, perquè hi ha un gat, que és el gat de la tripulació, el lloc que va per allà, i hi ha un moment en què s'hi veu, hi ha unes protagonistes, en què l'alien li enganxa i el mata, però no es veu. Si en l'escena es veu des dels ulls del gat, en aquell moment estan matant a la persona, perquè tu sense allà trits i tal, i l'alien l'està matant. I el gat, no sé què li fan, que obre uns ulls de espanto a sombre, clar, un gat això no pot fingir. Alguna cosa en ensenyaria, no és algú se li va acudir, o van estar ja no sé què. Però imagino que l'alien diria, tinc una mica més de gana a punt, se l'entraparia, dic jo, no? No sé què, però alguna cosa, i el gat, aquella cara de terror que posa el gat, t'aterra tu dient, no cal, és un muntatge molt intel·ligent, no cal que et pensi allà allà l'alien destrossar, perquè a vegades a la volta no es veu cap molt. No, jo l'havia ensenyat una altra cosa. A part d'allò i tal, quan surten pit i tal. Exacte, sí, en aquell moment, escenemítica. Perdoneu, si estic mirant aquí coses i tal. I posa, és una de revienta, peixos, és així, que per cert, momentet, a veure si allò que es fa a vegades, els programes seriosos a cinema. Sí. Realment tenia mucho apetito. Estava preocupado por qué. Estan menjant. Estan menjant, i tu surt una mica d'arcoma inducido i té molta, molta gana, suspitosament, que tota la zona de científic l'està mirant a l'hospital, l'està mirant com dient. Jo sé algo, yo sé algo. Sí, en ese momento. Lo primero que voy a hacer cuando regrese... És una versió que el sud-americà. Bueno, pues no está mal, ¿no? Te peores, y también he comido cosas mejores. Ya está, entonces comeremos jalapenos, ¿no? Per saber que era la versió original, no és igual. Era la gràcia, però al final, no l'he pogut escoltar abans, era el sud-americà. Ara, ara, ara, ara. Espera, espera. Però... ¿Qué pasa? És molt caixot, el sud-americà, perdoneu. És molt caixot. ¿Qué sucede? Parece cantimple. ¿Qué pasa? ¿Qué pasó? ¿Qué pasa? Es lo serio. Que sentiu, sentiu allà. El batec d'alcor, mira. Sí, sí, sí. Ara, ara, ahí está el punto de arrebentar. Arrebenta. Surt allà. Ara, ara. Has quedat un callat. És tot el bicho. És el bicho. Aquí ha sortit el bicho. És la primera vegada que es veu l'alien. Però és molt maco, té unes intencions així. Sí, sí. Sembla bo. Llavors, el corrent és allò. La patita és sempre a bo. Sமn deworky. Active utilitat també. Qui creixen amb aquell 127 fills... La capa es van ascendents. El que ha tested. És el del Giger, per per veure què és el dissent. Molt bé, doncs he fet un homenatge i molt bon homenatge, hem fet de musiquet, hem posat un dinosa a la pel·lícula que més volem. Rosa, ens queden set minutets, parlem del Call me by your name. Sí, sí, sí. És una pel·lícula que és més que des d'una quarta vegada, perquè és qüestió de veure-la. És una pel·lícula que estèticament és preciosa, la història també està molt bé, i crec que jo la recomano, de veure-la. Call me by your name és de Luca Guadagnino, està ambientada a l'estiu del 1983, la història d'un estudiant que està fent una... És un estudiant nord-americà que ve a Itàlia, a casa d'un professor, a passar un estiu o un mes o dos mesos d'estiu, perquè fa els estudis que està fent d'arquitecte, no, d'arqueologia o d'arquitecte. I llavors allotja a la casa d'Esty Weitz, que ha jugat aquest professor, clar, el professor està amb la seva família, en la seva dona, i el seu fill, el seu fill, que es diu Elio, té 17 anys, i bueno, ja de seguida hi ha com un plexat d'aquí entre l'estòria i l'anys i dos, i hi ha una història entre l'Oliver i l'Elio, l'Elio i l'Oliver, molt xula, no? La regió d'Itàlia és la John Bardia, vull dir que és calentor, és que us situa tots perfectes. Aquí teniu l'escenari, aquí teniu l'escenari, ja ho vingueu, a enamorar-se i a caudir-t'ho. Sí, sí, és això, no? A més també, curiosament, la família del nord-americà és el Jueus, són Jueus, ara me'n recordo si és el nen tan bé, crec que és, no, jo diria que no, el del nord-americà sí que són Jueus, i a més també parlant del escultor grec praxíteles i també ensenyant algunes de les setatòries que els feia, aquests nous masculins preciosos eròtics amb una carregaròtica enorme, i bàsicament és això, la descoberta de l'amor, amb aquesta data amb 17 anys, en humor homosexual, però és la descoberta de l'amor, i viure, és per això dir, que és descoberta, i viure-ho, i viure-ho des d'aquesta normalitat, perquè sí que havia llegit un article que li treia gana aquesta pel·lícula, que clar, és que sempre no sé què, diu no, no, precisament, és que és una pel·lícula amb tota la normalitat d'un amor, d'aquesta edat, d'un amor d'estiu, d'un amor de... L'únic que hi ha bastants prejudicis entre ells, una miqueta també, sembla que hi ha el prejudici, no sé, en un principi sí i després ja no, però en un principi, sobretot ell, el que és més gran, és el arqueòleg, una mica frena, vull dir, una miqueta de la situació... Ah, perquè ell ja veu que el nano, la nano és molt jove, o que probablement pot ser la seva primera experiència. Exacte, llavors aquí hi ha un intent, després no, després hi ha una certa llibertat, i també hi ha una ajuda o un deixar a fer per part dels pares, no? Esclar, els pares són molt, molt... Molt, molt. Molt, molt, els pares s'han adonant la seguida del que està passant i deixant que la cosa vagi, i fins i tot hi ha un moment que el Niman al seu fila que marxi al nord americà, ha de marxar uns dies, encara abans de tornar al seu país, ha d'estar uns quants dies amb una altra ciutat, no me'n recordo quina, no vol dir això també anar amb ell, acompanyar-lo, perquè sí, li dono la oportunitat de poder estar amb ell i d'alguna manera fer realitat aquell amor, encara que això després li pot suposar dolor o no, perquè clar, això quin futur tindrà, però és això, és igual, no és igual, és viure aquest amor, i que els pares no han tingut rejudici, sinó que tot el contrari, no han estat molt permissius i permissius, molt bé, molt bé. És una forma molt normalitzada de poder... A mi és una pel·lícula que jo, potser el millor, m'esperava una cosa, com et diria, a veure, com explico això i que no quedi... A veure, m'esperava una miqueta, una mica de, tipo Forster, com es diu aquell, coi, no sóc de la paraula ara, coi, quan busco alguna cosa, una habitació amb vistes, moris... No és que fos aquesta mateixa idea, una mica l'encant, com es diu aquest director que és meravellós, que va fer aquestes pel·lícules, bueno, ja apareixerà. Ara me'n recordo, estic donant-hi voltes, però no apareix. Sí, anglès, no és? Sí, anglès. Forster és el escritor de les novel·les del segle XIX, però ell és el... Li vol i llençó. Sí, llençó i llençó, no? Sí, llençó i llençó i llençó. Exacte. Però potser no és que esperis això, però busques... Jo em va faltar una mica de poesia, si vols parlar del concepte. Molt bona la part escenoràfica, és meravellosa, la fotografia és magnífica, tal com passa a Suspiria, que ja no vull comentar-ne la setmana que ve, que és el mateix director, que hi ha una part escenoràfica brutal, amb un altre concepte diferent, però em va faltar química. Faltava química en general, no? Per mi, una mica de química, una mica de percepció. Jo em va costar de pel·lícula. Vull dir que està molt bé el tempo per mi és massa lent, i mira que jo he vist pel·lícules lentes, hem vist tots pel·lícules lentes i ràpides. Sí, exacte, és aquesta idea, però... A mi em va venir de veure totes les pel·lícules dels Òscars d'aquella època, que van ser molt bones d'aquell any, i aquestes em va quedar al final. I la vaig veure una miqueta així com D&UF, i em va gustar una miqueta. Ara tinc que dedicar per mi el millor, són les 2 minuts que el pare agafa al final, o cap al final de la pel·lícula, aquella conversa és meravellosa. És una petita obra d'art, i considero que és una de les millors escenes dels últims anys del cinema, com sigui sense cap a si res de particular. Però en canvi, tot i l'altre, hi ha moments que sí, però hi ha moments que a mi em costava, en granà, em costava allò, uups, uups, no, em faltava una miqueta de potència. El mateix que em va passar em sospiria, eh? Em sospiria... És aquest últim director i tal, tenim un minut, però ràpidament faré un resum, basada en la pel·lícula de Dario Argento, aquesta pel·lícula que tracta d'aquella arre de bruixes, que conformen aquesta mena d'escola de dansa, i una parella de Cota Johnson, que s'apareix per aquí, ja sabeu qui és, la de les Sombres de Grey, i la Tilda Swinson, que és una de les grans d'Ionsis. L'estètica és magnífica, no negarem. La part coreogràfica és brutal, i la vinculació entre uns i els altres, els personatges, és molt correcte. Ara té un tuf, també als anys 70, en quant a concepte, i el Dario Argento té la canalla, amb això aquí hem volgut fer-lo també massa arregladet tot. No, és autèntic. Sí, el que li passa aquest senyor, crec que vol posar un llacet de celofant a tot el que fa. I falta més punx més ràbia. Jo crec que li faltava ràbia, que el Vallor Nèmil li faltava ràbia, que sospiria, tenint en compte que hi ha un precedent. I se'ns acaba el temps. Quina ràbia, quina ràbia. En parlem. Fins la setmana que ve. Adéu, adéu.
