... Hola. Hola. Hola. Segur que passa. Benvinguts a la Vilònia, evidentment, a tothom, perquè jo estic aquí darrere la paixera i ve que es fan patons per aquí, perquè és molt rara aquest senyor darrere de la paixera. Ja en fem patons. Ja en fem patons. I recollim patons. Clar que sí. També n'hi ha per tu. Clar que sí, gràcies, Rosa. Ja és que ho guapo. Que la tenim com cada setmana, on l'amor s'hi posa. Hola. Exacte. I més ara de primavera, que estem a més a les flors, a més a les roses. Jo noto una miqueta així, com de no sé, com una sensació com més, no? Alterats, en general. Sí, home, a la primavera. Clar, clar, clar que sí. Que per cert, parlant de roses, aquest que va a setmana, passat a la festa de la Rosa, se'n faliu. A Barcelona també hi ha el preservant. Sí, sí, sí. Molt maco, per ser una donador. Vull dir, com sempre, plegat de gent, les paradetes, la gent, la miqueta, la filla, se'n faliu. Jo aquest any tampoc. I tot ple de roses. Vull dir, el que diem, no? Se'n faliu sangalana, no? Sempre amb totes les rotondes, i tot ple de roses. És molt maco, val la pena. Vull dir-m'ho un recomano. Per un altre any. Per un altre any. Sí, sí, que la gent s'aniria. S'hauria d'haver vist la setmana abans. Sí, clar. S'ha de se'n faliu. Clar, que se s'ha de fer. A veure si ho dieu amb temps. Clar, entre tots que no vien, no. He tingut el David Montané. Hola, xatoll. Hola. És molt malaltonet, que és broma. I en Feinadet. I en Feinadet també. Doncs el tornem a tenir aquí, com sempre. Algú que té la mania de posar-me feina, a l'hora del programa. Però bé, no. Però bé, no li gravarem el programa, li enviaré. Perquè vegi que aquestes hores tu has d'estar aquí. Igual que avui al natxo no ve per la mateixa raó. Clar, per això. A veure si es recupera ràpid, per això. Sí, sí, sí. Ara té bon repris. Ara té bon repris el David. I el Jamó Vidal, com estem? Jo estic a punt. Molt bé, no? A punt. A punt el que convinguis. Ah, va, avui. Et vec molt bé. Sí. I que quedi aquí, perquè la cosa pot semblar estranya, si seguim més enllà, eh? Sí. Doncs... Demà em faran una petita coseta i... Demà anem un parxeló a l'ull i ja està. Això. Com el Disney. Clar. I llavors tota aquesta banda no veu res. Clar, no, però això no és res. Molt bé, segur que irà bé. I bé, doncs, a que us parla el Xescor Ramos, que com ningú m'estima i estic aquí solet, doncs m'ho dic jo. Semblem el Zoc Calimero. Sí, exacte. Calimero, sí, sí. Encara no ha sortit de l'ou. Sí, sí. S'ha acabat de sortir de l'ou. Sempre fem pena per aquí, per allà. Si el 50 ha d'haver sortit de l'ou, anem malament, eh? Vull dir que ja, dius, ostres, ja. Ja anem fatal. Ja està crescudet, ja. Molt bé. Parlem avui una mica de tot. Parlem de cinema, primer, de teatre, de sardanes, fins i tot. De teatre ens parlarà la Rosa, les noies de Mosbac. Mosbac, ho dic bé? Mosbac Road. Road, molt bé. Els joves parlaran de la sardana. Que ha anat a veure sardanes al Liceu. Això és l'últim. Ara ens ho explicaràs, eh? Sí, sí. D'unidor, d'unidor, eh? Magnífic. De vegades al Liceu. Sí, sí. Parlem de dos llibres antagonics. Una de tres, un candela. Una de tres a veure. Del Juan de Val, amb el que el David ens seguirà parlant és la sèrie Fundació. Ja acabo, ja acabo. No, és que no ho sé, no ho sé, no ho sé. Bàsicament. Vaig a ballar per un donor, però ja estic una mica... Ens comentarà robots, imperio i fundació, i... Tierra. Tierra, molt bé. I cinema, buf, cinema, aquí tenim unes coses potentíssimes, eh? Perquè la Rosa ha vist ser retrobat amb el senyor Giorgos Lantimos, amb l'Angosta, que ha deixat anar, i jo m'hi he trobat amb la favorita, que també és el mateix senyor, no? Sí. Jo crec que, veient, ja parlarem, Canino i l'Angosta, i un altre que va fer després, que no me'n recordo ara, que sortia Colin Farrell i Nicole Kidman, com es deia aquella pel·lícula, que tenia un títol molt llarg, no me'n recordo ara. Ara busquem. Doncs això és com una mena com una estilització de tot això que ha fet ell, eh? A mi se s'acaba, com recorda, i ara ho parlem tranquil·lament, la favorita és el que estic fent frills, barcelles, amistades perillgroses. Mira que dic. Vull dir, amb una comparativa, és a dir, que estic fent frills, feia pel·lícules petites, feia My Beauty for London, Precabiorir, tot aquelles pel·lícules molt petites allà. Les amistades perilloses eren més jubil, jolivudent. Clar, evidentment. Vull dir que en aquest cas era molt més així, però venia de ser un director que feia coses molt locals, molt potents, i que llavors fóna pel·lícula de gran volada, i aquí és el mateix. És una altra idea. Canino és una pel·lícula petita amb una gran potència, i l'Angosta deixa onar també. Ja participa Colin Farrell també i altra gent, i en canvi la favorita és un gran, és bé, aquests escenaris com es mou tot allò, aquell gran angular és brutal, el que fa. La mare la va anar a veure al cinema, i va sortir a punt de vomitar. Home, clar, és més... Dels moments de càmera. És potentíssima, als moments de càmera, i té un punt bizarró que és estil, això és l'últim, o sigui tal, que a mi em mola moltíssim d'aquest home. Potser pot ser el sacrifici del seu observat. Sí, això mateix. Això mateix. Aquesta de més ràpid. Aquesta la va veure el Nachos, la va comentar. Jo també la vaig veure, però rara com una cosa. Sí, sí, totalment. Que és greca, aquest senyor. Sí, sí, sí. Sí, que ho és. Els hem de parlar de les hermanos sisters, que també d'unidor. 5 estrelles, he vist per aquí. Jax, Audiart, Ramon, la que és. Vull dir que ja ens parlarà. Vull dir, podries anomenar com a principi, que és un western, però... Després de la cosa... Això tot és nou. Molt bé. Tot és una altra cosa. Fantàstic. Fabulós. I el David es parlarà de los vengadores en game, que també d'unidor. Hem deixat molt bé aquesta pel·lícula últimament. No sé si realment hi ha algú que no sigui més. Sí, en conclòs. En conclòs la saga amb molta força. Perfecte. Parlem de teatre. Comencem parlant de les noies de Mosbank Road. Sí. L'estan fent a la sala Villarroel. Només us dic una cosa per començar. Aquesta obra de teatre estava en Cartellera també l'any passat. Estava tenint molt d'èxit. Tenia totes les entrades esgotades. Sí. I no sé si va ser ja abans del setembre. No sé per quin motiu la van deixar de fer. Però hi havia molta demanda. Per que tornéssim a repetir les sessions. Des de l'any passat ja us dic que al mes de setembre ja es va programar pel mes de maig del 2019. Seguim molts mesos en tel·lació. D'unidor no. De seguida que han posat les entrades a la venda. No dic que estiguin esgotades, però d'unidor molt demanada. És una obra que està molt bé. La dirigeix la Sílvia Munt. I l'autora és una dona també, que és i Bamelia Wilmore. Crec que deu ser anglèsa. Perquè una miqueta per on s'ha... Bé, anglèsa nord-americana. Això és igual. Tampoc no ho he mirat i no té més importància. Bàsicament és la història de tres noies que comparteixen pis durant la universitat. Les tres es desplaçen a la ciutat per estudiar. Cada una és molt diferent. Tant dels seus jorígens com personalment també, i els gustos i tot. Totes es fan estimar molt. Ells, com fos en allà, un trio molt divertit. Hi ha molt diferents totes. I cadascun amb les seves problemes, o no problemes, que els agrada més o menys estudiar, la idea que tenen de fer una carrera i que volen dedicar-se a la vida, fins i tot la relació amb altres persones, les relacions sexuals també, si són heterosexuals o si són lesbianes o no són. O aquí no se sap ben bé tampoc, que passa aquí, que això tampoc no importa. I és una miqueta aquesta vivència d'aquests anys d'estudiant, l'amistat que van arribar a forjar. Tot això els queda per sempre. L'època de la vida, que tens aquella sensació de llibertat, que controles la vida, que domines, que sempre estaràs bé, i que el valor de la amistat és molt important, a llavors. Aquest és el dia que ha agafat ara de gran, de tots els jocs i jo. A qualsevol edat. Amb aquestes noies, l'experiència de la van tenir dos a l'època d'estudiant. Ja està. Bàsicament és molt àgil, és una comèdia, molt estràgic comèdia, que dic jo. Molt àgil. Després sí que vas veient una miqueta l'evolució d'elles, perquè no només ja són aquests anys, després ja veus com es van fer una miqueta més grans, i la vida es porta allà cap a la vida familiar, o cap a una professió d'èxit, de molt d'èxit, de triomfar, o no, o la que posa més importància a la vida personal. Però bueno, allà de la vida es van detrovant per moments claus, i li passen també coses i cops molt durs, molt durs també, perquè bàsicament les tres actius són tres de molt reconegudes, la clara segura és una d'elles, que és la que fa de Raus, que està molt bé amb el seu personatge. La Marta Marco és una altra, que també ho fa molt bé, i la Mercera potser no és tan televisiva, però també és molt coneguda, espero que ara et dic el nom. La Cristina ha generat, que ja fa una miqueta més de seria, i després la que després s'hi ofer, i ja xuleix un nivell econòmic, un nivell econòmic molt potent. Nosaltres teníem a davant nostre, els seients, perquè la Villarroel estava preparada amb seients abans i abans de l'escenari, i l'escenari queda al centre, queda al mig. A la part de Gràcia. Això és el lliure. El lliure que tenen a Gràcia, i tenen també a Montjuïc. Fins quan és? Ens va fer molta il·lusió, tenia el lliure somar, que estava despectador, i també va sortir molt content, també comentava que era veritat, i també va sortir molt content, i també va sortir molt content, i també va sortir molt content, i també va sortir molt content, també comentava que li havia agradat molt. Fins quan és? Doncs em penso que encara els hi queden dies. Dies o setmanes? No, no, no, no, no, diries en una manera així de... No, encara els hi queden a miqueta, sí. No sé, jo ho recomano molt. Sí, encara tenim un lliure de cobertura. És molt divertida, és molt vital, però després insisteixo, després és sèria també, i passen coses, i passen coses... De ploraje, fins i tot. Però bueno, ara t'ho diré. Sí. Molt bé. Escolta, ja t'ha tratut la tota marxa. Sí, sí, sí. Ja li teníem moltes ganes, vam passar-te'n amb les ganes de veure-les, i ara és una ocasió important. Ahà, molt bé. Ara els ho dius. Si fa poc, sí. Bueno, doncs això, la sardana, tu. Molt bé, mentre te'n va mirant la rosa, vas comentant... La sardana va per la trantena edició, o sigui que això... No és broma, ho diria Sergi. I això hi participa en una pila de ràdios. Però una pila impressionant. Curiosament, la d'aquí s'enjust, no. Ostres. Em vaig quedar... Ostres. No la vaig veure. No pot ser això, home. Si més no, no la vaig veure. Ara agafem l'alcalde. I li direm. I llavors es promocionen diferents sardanes, poden ser... Però totes, per exemple, del 2018, no? I van... Van passant. I ho has trobat ja? Ah, vale. No volia interrompre't. Quizà el 22 de juny estan a la via. Encara encara ni el dia, sí. Bé, doncs... Llavors es van promocionant cada setmana, normalment, la ràdio es tenen un programa setmanal, que està dedicat a la setmana, aquest també, evidentment, aquest desenjust. I llavors es van... I es fa per votació popular, això, no? I quan... Quan ja s'acaba la temporada, que això s'acaba l'any, vull dir, quan s'acaba l'any, vull dir, fins aquell moment, totes les que s'han estrenat, doncs queden per judici, per fer un judici. I llavors, més a més encara no entenen prou que hi hagi el fet popular que proporciona les 10 que són les guanyadores. No? Sinó que, a més, a més, la guanyadora total és la que es presenta allà on es faci aquest festival. Que es fa arreu de Catalunya en Dorre. Dos anys o tres que vam estar en Dorre, també. I allà es va presentar i tal. Total, que és tota una fastassa del que representa la Serrana per Catalunya, en general, normalment som pla en la sal, però estaven ple. Hi ha molt de... És molt prolífic, no? La creació de sardanesc a dany, se'n creen moltes, oi que sí? Vull dir, si ho compara, suposo que amb el que és el pop, no. No. Per ser un folclore així, més aviat, local, a nivell català... Té el seu recolzament. Té un ideó, eh? Això té la seva empare, el d'això algú... La generalitat, amb el seu conjunt, va venir al Torre, va fer un discurs, va ser amb el discret, i llavors també la regidora de cultura, també amb el discret, fins i tot va estar prou brillant. I llavors el que és el responsable de Serrana. Ara representa que s'ha tancat dues... dues d'això. Aviam, com ho diuen, això. Dues... Edicions, això. S'ha tancat la segona edició, a l'any 30, quan fa 30 anys, i precisament per això es va fer allà. I llavors ara, a partir de l'any que ve, que ja ens van dir on es faria, concretament a la Feràndula, allà comença una altra edició, que serà la tercera, i que evidentment és el que dius tu, no? Tindrà el concurs de molta gent. Jo diria que a la Serrana hi ha un pèl massa tancada, en ella mateixa, no? Vull dir, no hi ha hagut manera de fer més ampla, doncs, els participants a nivell de tocar-la. I tots els que fan noves sardanes, doncs difícilment inventen. Què vol dir, això? Tot el que vam escoltar, les 10 sardanes que vam escoltar, doncs tenen la característica de ser clàssiques absolutes de probablement... No sé quan es va inventar, que també em va parlar el torre d'això, que feia... que ja ballaven així, agafats a la mà, i tal... Vés a saber, a la millor, a la de Celtes, a la millor, no? Sí, bueno, vés a saber. Tot el que també és més interessant de tot això és que després ens presenta una d'això, una sessió que hi participen diferents, fins i tot aquests que canten com s'hi diu, això, ara. Les caramilles? Això que fan amb rom cremat, ara no em surto. Ah, les abaneres. Les abaneres, exacte. I llavors, doncs, van cantar els títols, sonava molt bé aquells tres que, de les abaneres, que eren... Ara us ho diré, tot això. Hi ha d'altres drups. S'ha valorat d'una manera molt por bo, es diu. No ho saps, vau. Bé, doncs, en aquesta segona part, quan ja van acabar, i llavors es fa l'escrutini de totes, les sardanes, tots els que hem votat, doncs que era medial, que era 2.000, llavors ens van fer un d'això. Ens van cantar la novena de Beethoven, tio. Amb una sardana? Sí. Una cançó acompanyat per la sardana, amb el cor polifònic de de Bon de Pogreig, que són molt bons. I un cop vaig sentir una música moderna, per aquestes revisions més modernes, no em faig dir quina, d'aquestes que sonen, jo què sé, és que no sabria dir-te quina. I han format sardana, i pots pensar, d'ostres? Sí, sí, sí. També ens van cantar la Maria, doncs, per una cantant d'òpera, que és molt bona, també molt interessant. També busquem l'Empordà, és aquesta, aquesta noia, la Indira Ferrer també va cantar, molt bé també. I llavors també, doncs, el que us deia, aquest d'allò de Pogreig, el cor polifònic de Pogreig. Sí, la polifònica de Pogreig. Uau, té una potència, tio, jo crec que s'escapa de... És que es porta anys ja, una experiència. I també la Rusticana. Jo a l'auditori també l'he sabut. Jo sortia al Padrina. Ja ho veig. És malosa, però has d'anar bé. Total, que vam estar tres hores allà amb un espectacle franquament de qualitat. Molt bé. I si no estem d'acord, postament. I si no ho poden, cap problema. De qualitat, i és, oi? Més o menys. Si ha passat, si ho explico. O si ho he vist, si ho explico. I així ho veig molt bé. Molt bé. És una tarda agradable. Fantàstic. Bueno, si anem allà, no. Ara, per exemple, una mica els llibres. No és que estàvem mirant de posar alguna cosa, però ja ho comentarem en privat, perquè això públicament no es pot comentar. Bé, doncs parlem de llibres que seria, per un costat, parlem de Candela, que és en tipus de totalment els llibres del David, que no t'has de veure. El Friqui. No, no, també és Friqui, això que estic dient. Bueno, Friqui no, és molt costumista, és molt allò renovela de... Aquest autor és un periodista taurí. El Juan de Val és un tio curiós. El Juan de Val aquest és a banda de periodista, que ho és també i marit de la Gloria Roca. En què li hauries creus? No sé exactament, jo sé que últimament està vinculat entre economia, anem malament. Però per el tema del rollo taurí, això i tal, això sí que és cert. El que és molt curiós per a l'altra banda és que, si pensem que potser una persona el millor que pugui ser, diríem, no sé, va dir una cosa més conservadora o més de... No, no, al contrari. De conservadoris vaig a casa. Exacte, doncs no, no, absolut, és el contrari, perquè amb la Gloria Roca m'entén una relació oberta. Ens entenem, és a dir, i són conscients tots dos, i una cosa que va ser molt criticada a la propia Gloria Roca va dir, escolta'm, com és possible, i com ella és, quan dius, escolta, que em mantingui aquesta relació, és una decisió matrimonial, i ja està, si ens ve de gust està amb una altra persona, doncs... Què té a veure, perdona, la Gloria Roca? És la seva dona. Oh, sí? Sí, és la seva dona oficial, és a dir, estan casats. Ah, oficial? Clar, clar, clar. Bé, oficial, això. Amb més tipus, no. No, no, vull dir que estan casats, vull dir que amb aquest aspecte, vull dir que no és una parella tradicional. Clar, però que després fan el que volen. Llavors, això és una cosa que dius, vale, té importància o no, però és una mica acceptable per molt poca gent i per altra gent, sí, doncs és una parella oberta, que es diu. Ho dic perquè això es nota moltíssim amb la novel·la, perquè realment, i quan parla de sexe, no em vol dir una cosa capaç i l'altra, però parla d'una forma molt oberta, més parla bastant de sexe, en general, no? I ho fa d'una manera molt natural. I això és el que dius, ostres, a la millor, bé per aquí, que a la millor hi ha gent que a la millor té un altre concepte, més amagat del sexe, li costa més parlar, i més quan escrius, no? Candela és una noia que viu amb una... bueno, amb una variada, no, tampoc, vull dir, amb un espai determinat, amb el que té un bar, un bar d'aquests de la vida, de menús i tal, i això, no? I a partir d'aquí, doncs, jo crec que seria un magnífic llibre que se l'agafés del Moldover, i fer-se una adaptació seria la rèpera, perquè les persones que es mouen al voltant són molt particulars, no? Doncs la seva mare, que, per exemple, té un ui de vidre, no? Vull dir, per un accident que va tenir i tal i això, no? Doncs té un ui de vidre, és una dona molt peculiar, molt determinada, la seva àvia, que també és molt divertida. La noia que treballa amb ella, que es diu Loli, que té un fill, que és una mena de poligonero, aquest, així, en plan, que li agrada les artes marcials, i tal, i això, no? És una mena, un mosaic del que seria un bar de barri d'aquests de menú, vull dir que són meravellosos, i que no hi ha cap mena de problema, no? I ella, una vida que, amb el tema de l'amor, no ha funcionat gaire bé, té una mica de complexa perquè diu que és una mica grasoneta, i és una mica aquesta lament que ella va tirant amb aquesta vida i llavors comencen a passar coses al seu voltant, coses una miqueta al modo borrianes, per exemple, de primera que passa a les quatre pàgines, que a la mare, posant les curtines de casa, que hauria matat, directament, a l'Oguestia, a l'Oburro, i llavors ella parla malull de la seva mare. Ah! Es queda amb l'ull de vidre, que té la seva mare, i llavors parla, llavors és molt surrealista, llavors té coses d'aquest tipus del lloc, no? I a mi això em fa gràcia, considero que és una cosa gràcia, no, perdoneu, no per la mort de la pobra senyora, sinó en general, clar, exacte, aquesta cosa és perpèntica, no? I en uns quants llibres que ara han sortit, que també estic ja fent una ullada, que és l'últim del Xavi Serda, que també va per aquí, i que es diu adiós molt bones, que també té que veure amb l'àmbit de la vida de la gent que està enterrada amb un cementiri també d'aquí de l'Hitoral per salonir, i bueno, ja no sé de llibres que van per aquí, a més o més en fa gràcia, llavors, ella va, i llavors vas veient la vida d'aquesta noia, no té res més, és una llibra, però molt ben escrit, molt correcte, sí, costumista, el senyor Gran, que ve a dinar des de fa 20 anys al bar, i que el cuiden, i a la vegada, doncs ell cuida la gosseta, que és una gosseta molt lleig, llavors clar, si va tenir aquest contrapunt, de l'humor, no, de, saps, la gossa es queda amastat, i li diu, ostres, que la passeig el senyor Gran, li diu, però què, li diu? La teva gossa es llegeix el gos que se l'ha tirat encara és pitjor, clar, li diu, que sortirà aquí, llavors clar, uns monstres, clar, vi, tota aquesta cosa, que a vegades és perpèntica, però que té molta gràcia, vull dir, en el fons, i que dona vida, el comissari que va de Machote i llavors és gay, vull dir, tot un joc que a mi em va fer, realment, certes, molta gràcia, sí, patxota, sí, té una aire molt, molt curiós, no? Per tant, és un llibre senzill, per llegir així, doncs, una miqueta, crec jo, que a l'estiu són, sent un antèpico de pàgines, no?, i recomanable, vull dir, res profun, res de l'altre món, ha escrit correctament, i ja està, per tant, no donem-li més voltes, no?, eh, bueno, ja està, evidentment, no destiparem el que passa més, no? Ara que la carta el mateix, el Vodóvar, en penso, no? És que té bastant del Vodóvar, és que és clar, clar, és que hi ha el títol candela ya mola, no?, vull dir, em refereixis, mai m'encanta candela, el nom, i a banda d'això no quedaria bé, no?, i els personatges que es mouen, home, t'imagines, no?, doncs, no sé, que una podia fer, jo sé, pues, personatges que podia ser, doncs, la candela penya, vull dir... Exacte, vull dir, ja és això, vull dir, ja entraríem a aquesta línia, per tant, vala, vala, penes un bon llibre, i... molt, molt simpàtic. David, entrem en la profunditat de fundació. Bueno, em vaig llegir el terreny llibre de la saga de robots, i doncs vaig, em vaig acabar amb el fundació Niterra, que en tronca les dues sagues, la de fundació i la de robots. La de fundació, ahir, la de robots Imperi, doncs finalitza amb... amb l'emissió, diguem-ho així, de... Bé, és que ara ets a reobinar. Vull dir, recorda tota la història. Sí, no, no, entrarem per aquí, bé. Bàsicament és que a la Terra, en una primera onada, diguem-ho així, va afundar 50 planetes fora de l'espai, a l'espai, òbviament, i aquests, doncs, es van independitzar i van agafar una potència econòmica molt forta. Amb les autonomies, bàsicament. A més o menys. Tant és així que durant un temps van sotmetre la Terra a la seva voluntat, a la seva voluntat, perquè ells van adquirir una tecnologia molt potent, i la Terra, doncs, no, la Terra, diguem-ho així, d'alguna forma es va tancar més en si mateixa, i literal, perquè les ciutats van quedar recloses en unes grans cúpules de ser i tothom feia vida dintre, i d'alguna forma la gent va nascint una mena de claustrofòbia. No, de claustrofòbia, no, de gorafòbia. Teníem por als espais oberts. Això provoca unes limitacions a l'hora de seguir explorant l'espai, perquè evidentment quan estàs, no hi ha més més obert que l'espai exterior. Ja estic bé aquí. Llavors, però hi ha un que no acaba de dir, no, no. O sigui, casualment les novel·les són... Les anteriors eren una mena de trames criminals, de thrillers, en què un policia terrícula ha d'anar a aquests planetes a investigar, perquè com normalment els planetes aquests no es no es produeixen crimes, però hi ha unes recomanacions que es posen en la vida perfecta. Són els seus habitants viuen molts anys, són centenaris, però poden arribar a 400 anys llargs, i en canvi, es segueixen en la seva vida curta. Per això també els provoca una limitació. El fet de viure molts anys provoca que la teva vida la posis de totes les coses i tu d'alguna forma també te te tanquis. Digue-m'ho així, les barreres no són físiques, sinó que m'ho vaig a explicar a l'anterior programa, són mentals, com l'Àngel Exterminador. Digue-m'ho així, que els espaials en una manera de burgesia, però que viuen encerronats en la seva pròpia llarga existència, els conforma també les seves barreres a l'hora de poder desenvolupar i expandir-se més, perquè es van quedar en les seves 50 planetes i de qui no es van treure. En canvi, es produeix una mena d'animabersió mutua entre els terrícules i els espaials, com es diuen ells. I això provoca que amb aquell llibre a Fundació Terra robots imperi això es porti a la màxima expressió. I la màxima expressió és la destrucció de la Terra per part dels espaials, d'una manera molt retorçada. I hi ha els dos robots protagonistes, que són... Hi ha un robot que és humaniforme, que és d'aparença com un home, però en realitat és un robot. I aquest passa més aviat desapercebut. I en canvi, a l'altre, un que es diu Giscard, que és un robot més o menys d'especte robòtic. Giscard estén. Sí. Però que mentalment que l'estaca és que és capaç de llegir les menys humanes i robòtiques també i les pot modificar a voluntat. Pot influir en la ment de la gent. Però sempre ha auspiciat per les tres lleis robòtiques. Per tant, ha d'anar molt en cura de no fer mal a ningú. Perquè, doncs, hi quedaria destruït si tu modifiques les tres lleis robòtiques, el robot queda... Si una és una, queda destruït. Si un robot mata o causa daño o un humà, queda destruït. I, doncs, el llibre va de la trama aquesta entre aquests robots que saben que, diguem-ho així, el supervillano espanyol vol destruir la Terra i ells han d'impedir aquesta acció. Per sort i per desgràcia el villano aconsegueix la seva fita. Però això, què produeix? Produeix el que d'alguna forma s'aconsegueix. Que és que els éssers humans es treguin aquesta barrera física i com la Terra està condemnada d'alguna forma, no tenen més nasos que marxa d'allà. Ja. Està a mirar-se. Això dona pas, doncs, a tot l'imperi. A l'imperi que més endavant es produirà. Mira quina música posada aquí. Això és de robots. Això és de robots. Això és de robots total. Llavors l'altra llibre, que és Fundació Terra, anem 20.000 anys més endavant quan ja realment la Terra s'ha establert un imperi humà. Els espaials han quedat enorreats i ja no se sap res més d'ells. I d'alguna forma aquest imperi ha caigut i la Fundació ha agafat el seu relleu. Llavors, la llibre ens parla d'un conseller d'aquesta Fundació, que segurament té punts d'arribar a ser el nou imperi. Però que en realitat hi ha un robot d'aquests dos, que ha anat sobrevivint durant aquests 20.000 anys i ha anat manipulant els diferents emperadors. I amb una feinada de 20.000 anys, imagina't, quina feinada, per anar conformant, ell no pot decidir pels homes, perquè vulneraria a les lleis robòtiques. Però ell ha de deixar-ho tot ben empantenat, tot ben planificat, perquè hi hagi un humà amb prou capacitat decisòria i amb una capacitat... Hi ha gent que té una capacitat d'aconseguir-ho. I si hi ha dades errònees o incongloses, són capaços de decidir de prendre la decisió correcta. I aquest home és un d'ells. Per tant, ell li dona totes les paràmetres. Per exemple, què vols? Un nou imperi com el que hi havia abans, producte, o sigui, amb el que la tecnologia prima que es basa en un desenvolupament mental i de poder... No de raonament, però si d'un poder que tenen capacitat de llegir les mentes, o la tercera opció és... hi existeix un planeta que es diu Gaia, en què és una comunió de homes, natura i planeta en si tot plegat. No m'acosta una mica clar-ho tot, però està molt bé. Sí, i ha de triar entre una d'aquestes transicions. Òbviament, tria la darrera. Perquè és el que realment aquest planeta, el concepte de planeta com a organisme viu, és per traslladar-lo a tota la galàxia. I doncs que sigui una galàxia com a nens viu. A partir d'aquí, a partir d'aquí, hi ha una recerca d'origins, perquè el planeta Terra es desconeix, es desconeix què s'ha fet, se sap que... M'ha acabat 20.000 anys després, i se'n recorda. A més a més, el planeta va quedar radiopió, placa de redactiu, i deshabitat, oi? I no se sap què s'ha fet d'aquest planeta, i és la recerca d'aquest home, d'aquest consell ajuntament amb un científic, i una gallana de planeta Gaia. I jo el que t'anava a dir, encara no he vist cap dona. I una gallana... No, no, no, el robot té sexe. No, però s'ha parlat del robot de què són els homes, els científics, els astronautes... No, amb aquest cas hi ha una gallana. Una gallana que decideix que l'acompanya. Sí, sí, sí, sí. I, per exemple, que hi ha d'haver una persona, un home, qui sigui capaç de decidir... I el que vol dir és que en el curs d'aquest camí es troben un dels sentits planetes que havien sigut espaials. En què eren gent molt... molt... Com els diuen aquests que no volen contacte amb matres i sars-humans? No, no, la patologia aquesta que no vols tu contacte amb matres... Agorafòbia, no? No, no. No, és... Sí, bueno... Ho han portat a un extrem tal que hi ha aquest planeta espaial que és ella solària abans, i han portat a tal extrem el fet de no tenir contacte amb matres i sars-humans que han desenvolupat... Misanthrup. Han desenvolupat la tecnologia mèdica perquè tots ells són hermofrodites. No sé què ha de treure sars-humans. Sí, sí, sí. Solució! Què fau? Bon idea, això, eh? Llavors, aquí no els he buscat parella. Jo me l'ago tot. Aquí no els he buscat parella, i et lliures de l'údol anglós. A la lluna... A la lluna de la terra, a la lluna. Sí, allà és on troben el robot aquest que té 20.000 anys. Oh... I els, d'alguna forma, provoca tot perquè el vagin a buscar perquè ell s'està morint, perquè el seu cervell robòtic d'alguna forma ja no és capaç de seguir avançant i precisament dades, ja no pot seguir evolucionant i necessita la nena, que és hermofrodita, perquè té una capacitat serval molt potent per poder acabar de desenvolupar el projecte de galàxia d'alguna forma. Home, s'ha de reconèixer que és una forma molt gran, llegirà novel·la, i imaginar-te tot això, eh? En canvi, quan veus una pel·lícula ja estàs veient les filmes, ja estàs veient les personatges... Es farà la sèrie. Diuen que soni o apel, apel, que ha fet el seu canal de sèries, farà la sèrie de fundació. Ostres. Però jo penso dir que pot fer-la de robots, perquè va tot lligat. No ho sé. El món de la sèrie és com funciona, que a vegades també parteixen. Pot ser fascinant, eh? Sí, sí. Pot ser fascinant. Molt bé. Doncs... Exacte. Ah, i he començat, perdó, m'he començat a llegir un llibre que ha escrit un amic meu. Són 60 pàgines. I, llavors, que hi reflexa elements de la seva infància, en què jo també hi vaig per tanya. Són pàgines, eh? Sí, sí. Amb una pàgina ja ha d'escriure els dos nois amb el mateix mot que els hi posàvem a dos amics que eren comuns. I quan t'has paginat el llibre? Sí, s'ha desbordat. S'ha posat, ja ho vingueu. S'ha desbordat. S'ha d'escriure molt bé. Sí, sí. Doncs passem al cinema. Ah, ja ho explicaràs. Passem al cinema. A l'angosta. Ostres, Déu-n'hi-do. Això és la banda sonora de l'angosta, eh? Això és la banda sonora, eh? Jo pensava que era més comèdia, però de comèdia, des de res, eh? A veure, divertida. Té moments irònics d'ironia, però ja està, és durota, eh? És una distòpia. És una distòpia, eh? No és el món ideal, ni molt metge. Però, bueno, és una distòpia sobre el món Sí, és una ironia, no? Una mica de... Que no s'ha de trobar-se. Més que no s'ha de trobar-se, és de l'obligació de la veïtua parella. Exacte. És una societat on tenir parelles obligatoris per poder viure a la ciutat i gaudir de totes les avantatges i totes les comoditats de les ciutats de tenir la teva parella i després posar-te'n fills i tot això millor que millor. A més, tothom ha de portar el certificat de la parella a sobre. La teva documentació és aquesta. Com la que vivim nosaltres, no? Sí, tu ets parella. Bueno, no som ells, clar. Però una mica la societat està vinculada, això. La gent que està soltera o que és divorcia o que separa o que et deixen... Sí, o es vido. O és vido, exacte. O sigui, torna a estar a la solteria, torna a estar a Sengel, els porten a un hotel i ja fan una estada de 45 dies per trobar parella de nou. En 45 dies has de trobar parella i ja has de sortir de ja amb parella. Si no, doncs et fan fora, et llencen el bosc, primerment en convertida en l'animal que tu has triat. Ah, sí? I llavors et deixen anar cap al bosc i ja ho. Et converteixen en un animal? En un animal que tu has triat. Però a mi d'animal, si tu tries un... Animal, sí, sí, clar. Una langosta, que és una langosta de mida humana. No, home, no. No, se suposa que és la mida normal, la mida natural. La mida natural de l'octar. No una reproducció teva. Per exemple, el protagonista, el Colin Farrell, el... Colin Farrell, sí. Colin Farrell. Colin Farrell o Joaquim Fennig? No, no, no. Colin Farrell, Colin Farrell, sí. Ell ja ho té decidit quan vaja, perquè no és tan fàcil trobar parella, no? I ja ho sap, que ell ho té triat, ell volia ser una langosta, una langosta. O sigui, vull dir d'en mar, que estigui vivint en el mar i tot això. El que passa és que hi ha un que li diu, sí, però pensa que també segurament et pescaran i et posaran a apollir amb una olla. Però aquesta transformació ja es veu. I el defecte se'n va ja amb la seva mascota, que és un gos, i resulta que és el seu germà. No havia aconseguit parella. Exacte. I clar, quan la va convertir en gos, ell se'l va quedar, el seu germà. Sí, és d'orota, és d'orota. És que afia això, no? És bizarro, la metamorfòsina. Sí, tots fan uns teatrillos. No és tan poc com el que acabes d'explicar. No, no. Fa uns teatrillos també, quan estan allà. És que sembla una convenció d'aquestes dels dos d'americans quan fan convencions per fomentar i animar-los a que venguin, a que facin ventes i tal. Doncs hi ha una... uns teatrillos que fan i simulen, doncs, jo que sé, senes de la vida diària, que et pot passar si tu estàs sol. Ostres, potser no tens ningú allà. En canvi, si tens parella, però ja et fa la millor obra que hi ha de Hemli, com es digui, i llavors ja et fa treure jo i ja et salva. Quina és la fanya, aquest, perquè estiguis emparellat? Per quin interès hi ha en tot això? És l'única manera que pot... La societat està basada... La societat està basada en això, ja està. És aquí, els sentits, els sentits aquest, vist en nosaltres, en el sapunt de vista. Una miqueta de la pressió. Una pressió que exergeix socialment sobre les persones, perquè estiguin emparellats. Però són parelles heterosexuals, obviament. No, hi ha també homosexuals. Si tu ja quan arribes a l'hotel, ja dius que sí que vols tenir, que presentin, o bé, homosexual, o bé heterosexual. No, perquè fins i tot et donen el cincal. No et donen ja. Sí, és més a dir, el tema de la Unió. Però això és a partir d'una edat. Ah, no importa. Un nen no el força a ser solter, a ser parellat. Això no ho diuen, però sí que és més a dir. És que casquis. Però el que és molt fort també, que a més a més les parelles són destabesades amb elements comuns. Amb elements comuns, vale? O tots dos són miops, o tots dos els hi sangra el nas, perquè hi ha una parella que és forma així, perquè la noia li sangra el nas espontàniament. Però a vegades xocen. Bueno, xocar a l'altre, perquè li rasgi el nas. Perquè has de tenir una característica en comú, que ja sigui física o sobretot física. Sí, exacte, però a vegades no enganen aquestes dos. Vull dir que no van bé, no funciona la parella. No, però hi ha persones que a la millor sí que volen, de tota manera, fer-hi parelles, perquè no volen estar sols, o perquè no volen que els comparteixin amb un animal, i llavors fan que allò quadri com sigui. A vegades tu t'enamores una persona, però no tens cap coincidència física, ni d'aquestes que dius. No et pots emparellar. Ah, no val, ha de ser amb uns... Amb uns paràmetres concretes. Perquè, a més, ells també tenen un afredor, totes les persones tenen un afredor entre ells, molt fort, no? No, clar, sí. I hi ha un tuf de cadent, a tota la pel·lícula, sonant aquestes músiques. Això serà aquest canalpià, és una estètica de cadent. És una estètica, no sé com dir-te, és que és molt difícil de veure, com vesteixen, és com una mica rants, i com una miqueta trasnochada. Sí, és com un art aviàrrit. Aquesta cosa és aviàrrit. Sí, però de cadent, de cadent. Com la pel·lícula Brasil, de Terry Gillian, que és com modern, però a l'hora... Sí, però no és més, és clar, és que l'atmosfera de les pel·lícules... És que el que està fent és posant una miqueta... Ja he dit que, iròricament, o... d'aquesta manera així... El que... L'obligació de tenir parella. A veure, no sé, potser és el millor, és també per la formació del director, el Jorgos Lantimos, és grec. Jo no he investigat res més d'ell, ni de la seva vida, ni de la formació que ha tingut. Però bueno, Grecia també és una societat molt... O fins ara, o fins fa uns anys, també una societat molt clàssica, també, no? Molt... I no ho dic pels grecs. Això ja fa pinta de la típica intromissió estatal, en la vida, i d'una de les persones. En l'aspecte que sigui, no? Per això és una distupió. I el bo de tot és que... Bueno, hi ha parelles que sí que es formen, parelles que no, a més, els que semblen que sí que ja quadren, si deixen, llavors passen a ocupar una habitació de matrimoni, una habitació doble, estan 15 dies allà, i si la cosa sembla que funciona i va cap endavant, 15 dies amb un diat, amb un diat allà, a veure si la cosa de la meva acaba de donar, i llavors ja perquè puguin tornar a la ciutat, i llavors a venir allà com a matrimoni. O sigui, la societat només s'entén, com a parelles, ja està. La resta no hi compta, fora, com estan fets fora. Però el més fort de tot és que, a més a més, hi ha... aquest personatge, a més, és que la Resenya i l'altre aire ja surt, que ell no, al final, no s'ha adaptat a aquest sistema, el veu que no, i diu, mira, jo, i fuig, se'n va d'allà. Però és que grava per al bosc, i tot el que es troba al bosc també té la. Sí, el bosc també. Perquè hi ha gent que també s'han escapat també, que estan allà, no estan compartits amb animal, sinó que són persones encara. Mundo Caza. Sí, el Mundo Caza, aquest que també estela, també, a les normes que te venen entre ells també. Clar, allà tampoc no pots enamorar-te. No. Perquè si t'enamores o t'enxampen fent tapatons, o fent el coit que diu que és... És la part de la pel·lícula. El càstig és molt bèstia. Aquesta segona part és molt important. És la part de la resistència, que diríem, no? La part, diríem, dels anarquistes. Està per anul·lat tot el que no... Tot el que no siguis tan parella, i no. És el que toman... És que si tot aquest que s'han escapat, perillós, aquest s'haurien de viure d'una manera més flexida, els tipus també han fet les seves normes també. Les seves normes internes, sí. La tenen tan assumit això que... És que l'Ontimo sempre és un tio molt profund. Seves pel·lícules. L'Odecanino també ha deixat anar a part allò, eh? L'Odecanino. I era molt bèstia, l'Odecanino, diguem. La llamada també, no? No, no és d'ell, no és d'ell. Ella ha fet aquestes quatre pel·lícules. Canino, l'Angosta, aquesta que ha dit la Rosa Abans, no sé què, no me'n recordo ara. Lo de las cabras. Lo de las cabras, o se queda salvatges i tal. I la favorita ha fet aquestes, no? No ha fet res més. És aquesta de los Javieres, no? No, aquesta no és. No, és una que parla de la capacitat dels humans per connectar amb altres. Ah, no, ja sé quin adiós. Aquella que entren amb aquella nova especial. Vale, que també surt la Emily Blunt. Em sembla que és. Sí, sí, sí, sí. Jo xerimiré més. Exacte. Però no, però és una altra història. Jo va promocionar que era una altra concepte. Però, bueno, jo et dic això de Canino, que em va dir que hi havia un reafons molt potent. Em va dir que hi havia unes impercepcions de com crear un microcosmos en aquell pare ha conformat un món caní a la seva família. És a dir, és molt bèstia, jo. És a dir, la submissió, el desconeixement de la realitat. És a dir, no... És al·lucinant. És a dir, creen un microcosmos com si fossin gossos. Això és molt bèstia, no? Jo ara estava pensant. Sí. A veure, aquest senyor és grec. I llavors és clar que té tota la cultura agrega. Gràcia assimilada. I potser sí que recorda una miqueta algun dels mites, eh? Podria ser una miqueta. També era molt bèstia. Sí, sí, sí. Pot ser, pot ser, pot ser. Potser que ho ha fet en plan així més actual, més contemporànic. Però sí que recorda potser alguns mites. Una mica. I una vida dels deus, a l'Olimpo, que el home intentava els homes o les dones i intentava... Per exemple, prometeu que va robar el foc als deus i després el càstig que va tenir, no? Mira, sí, potser sí que el millor... És que aniví temàtic. Sí. Res és novetós. Sempre s'està copiant. Això deia allà el Picasso, que deia, des d'alta mira, res. Tot és copiat. O sigui que amb temàtica... Anem a fer una cosa. Ara quedaria bé. Més greu, perquè el David està veient la favorita. Vull dir que em prefereixo que la veurà recentment. Doncs... Ho deixem, si vols, per l'altra setmana. Més greu, perquè m'ha vingut el cap que he vist una altra cosa que m'interessaria veure. Encara que la favorita estem en una pel·lícula d'Algogos lentimos. Però és clar, si comences una mica a parlar, a vegades potser li destrosso... Sí, blau. I llavors és una pel·lícula que també deixeu anar, és magnífica, és potentíssima, però que ja comentarem amb el David. Vull parlar d'una que tothom hem dit, però ningú l'heu vist, i jo la vaig veure l'altre dia, que és Roma, de la Fonso Cuarón, que tothom, amb el Roma... Ai, perdó, passa amb el Roma. Doncs... Ostres, jo em vaig quedar una mica sorprès. Vull dir que vaig quedar com... No entenia res que passar. És a dir, Roma és un barri de Mèxic d'Efe. És la 60. És un barri superbé d'aquella zona, lleugetament de Cadent. És un barri que era molt de palaüets i de casetes de principis del segle XX, però que als anys 60 és una mica de Cadent, evidentment. I ja estem parlant de la seva vida, perquè es veu que ell prové d'aquella zona, d'aquella barriada, i per tant provenir d'una família bé. I és la història de les... En aquest cas, d'una de les servantes, que és, ara ho diré malament, Mèxicalo, es diuen, aquesta etnia... Són les que van donar nom a Mèxic. Exacte. Òndicament ja són més baixetes, morenetes, tret indis, aquesta estructura que no són els mexicans, que provenen, bàsicament, del que serien del nord, que ets enfocionat. Exacte, que són més blancs per entendre'ns. Més el que entenem com la idea més del caucàssic. Jo, quan vaig començar la pel·lícula, vaig dir que és això. La càmera és una càmera molt panoràmica, molt poc vinculada, molt objectiva, i que és un blanc i negre. És un blanc i negre meravellós, té unes imatges brutals, té unes profunditats de camp que no s'acaben mai a la vida, i dius, ostres, neorealisme màxica. Clar, és el concepte que et trobes al primer punt, és a dir, és per veure una pel·lícula de Vitorio de Sica, en aquest cas, amb una càmera molt més objectiva, molt més freda, dins d'aquella casa, com es mou tot, d'aquella manera, amb una pel·lícula amb una sobrietat absoluta, a vegades no s'entén el que diuen, però ho fa consciència. No tradueix les converses entre les Mèxiques, entre elles, per tant, no saps què estan dient, però quan li interessa, sí que llavors puja el volum per entendre'ns de l'àudio, de la veu, i llavors tan enteres del que passa. Són dues hores i quart de pel·lícula que dius, sembla que no passi res, però van passant coses, van passant coses, que en un principi no són partiracuets, però el que passa amb aquella família, tant el que seria la secretària, com el que seria aquella família, de dona, marit, amb quatre fills, ideal, inicialment, però que a partir d'aquí passen coses, que lògicament el marit abandona la dona, aquestes coses que evidentment passa el dia a dia, però amb aquesta burgessia, el tracte sempre positiu a la noia, encara que no sempre, és a dir, hi ha un positivisme, el servei, però tant en quant, quan tu estàs de mala hòstia, per l'enclar aquest elitisme de pagar-ho amb la serventa, és a dir, i la veritat és que té una màgia, la pel·lícula, és lenta, jo de que veia en Roma, com a, doncs, com a de tirat, però té algo molt especial, i entenc el part que li han donat tot el que li han donat, perquè és que la pel·lícula és una balsa, jo que es diu, totalment, no cal que corris, perfectament ordenat, un muntatge molt correcte, les cançons que sonen de fons, sonen més bonita que ningú, que el clar és Mèxic dels anys 60, i cançons que venien d'aquí i d'allà, tot això es barreja, no sé, té en sis, la pel·lícula té algo, que et marca un cinema diferent, igual que Gravity, que és la previa aquesta, era una pel·lícula amb una lentitud absoluta, doncs és una versió importanta del Gravity, però no, Gravity no era de la lentitud, Gravity tenia un punt, però hi ha un machaca martilló, però el que passa, és que no para, però el muntatge no és un muntatge amb una gran potència, no li cal acció, aquí passa això, en un principi sembla que no, però al final hi ha una escena molt potenta, de quan ella té un tel nen, això és molt potent, mai vist al cinema, però molt bo, però és una cosa, però és una petita joia, que és molt fràgil, de debò, no és broma, hi ha moments que dius, ostres, un aburriment, hi ha hagut gent que s'ha aburrit, i llavors va pujant, i va baixant, però realment que dius, entra, perquè si no entres, malament ratlla, que m'aquieta. Hi ha pel·lícules aburrides. No, no, no, evidentment, però hi ha percepcions de cinemes, que dius, per què, per què frenes tant? Per què em fas aquesta presa de dos minuts? Sempre hi ha un interessant que et poden dir. Sí, però... No, no, clar, clar, clar, i si hi ha un cinema sèrie, que també té aquest punt. Aquella pel·lícula que hi ha tots els matins al món, exacte. Sí, sí, sí, sí. I era genial. Per això dic que això per aquí passen mateix. Aquí hi ha càmeres quietes, hi ha moments molt tranquils, en panoràmiques llarguíssimes, que dius, quan acabaràs d'aquí mitja hora. Perdó, és que la gent està acostumada a la pel·li, que jo vaig veure l'altre dia, que eren els vengadores, i clar, li poses això que dius tu, o la favorita, o coses així. Sí, sí, sí. Clar, clar, clar. Ja ho sabíeu. Ja ho sabíeu, això. Teniu 9 minuts per parlar de los vengadores i de la... Gràcies. No, però sí que he parlat coca, avui. No, però molt bé. Tira, tira. Va la pena, Roma. Tira, tira. Jo la li he dit un 2 minuts. Vengadores. És el mateix. Ja la vaig veure perquè hi havia més. Seguir la saga que vaig anar a anar. Ara la conclorem, no? Bé, és un espectacle. És el que avui dia és el cinema que tothom va veure. I has reventat lliixetes a base de bé, i avui a mi m'està molt ben fet. És que només faltaria. Saps què ha passat? Un, quan anaven a entrar al cinema la via Visia, i va explicar un detall que és com... Ho va reventar tot. Va em fotre un joc de... Un joc de bufetades, això m'ha dit. No ho sabia, això. El por, no? No, veus que hi ha molta gent. És una pel·lícula dividida en dos parts. La primera que hi ha a Infinity War i aquesta que és en Game. I han deixat un any. Un any d'entre una i l'altra. Si ve un degraciat i et reventa la pel·lícula, potser se t'escalfa la sang. Però calent, no? Doncs la pel·lícula, bé. És la conclusió de la lluita dels vengadores amb el senyor Thanos, que és qui té les gemes de l'univers, que només fent així amb els dits, és capaç de ninclar la mitat de l'univers. Osti. Per una raó, perquè ho fa. Ell considera que hi ha massa superpoblació i que així queda més espull. És com quan vas al parroquer li toca a vostè aclarir el cabell. El jaume no, que el té molt aclarit. Però li toca aclarir el cabell. A veure que començarà a fotre aquí bufes a tot Déu. I doncs s'ha d'aclarir el cabell. I doncs ell té unes gemes que fas així i te l'aclareix. Doncs ho fa el mateix amb l'univers. Clar, això no pot ser. Però ho aconsegueix a la primera part. I aquesta, és una depressió de caball. Perquè ho ha aconseguit. I s'ha eliminat la mitat de les persones del món. I ha estat al torni, surt una panxota de calample. Sí, sí, perquè està de pressió total. És a dir, cala la beguda, els amigotes, una cosa de... No us explico el final, però ja podeu saber com acaba. Si m'apallissa. Afectes especials de tot i plen. El final és apoteògic. Està passant una mica la música amb la música del Silvestri dels vengadores. I bé, allò és l'orgasma final. Però amb queets, de tot. Impressionant. I impressionant. I hem d'emparmar-les totes per seguir la disag. La mata. Tens quatre minuts per parlar de Sisters Brothers. Els germans, aquests Sisters, aquesta és una pel·lícula que de cap manera jo recomanaré a ningú. Perquè... És que estem aquí a l'estudi. Ni d'aquí, ni d'allà. Perquè és una pel·lícula d'una fredor i una contundència que fa tremolar. Vaja, vull dir, has de ser com un expert amb veure entre les ombres, perquè la pel·lícula és molt fosca, més a més, no? I trobar-te amb ell. Però a la que hi entres, es fa gran. Tu, és com una disacció del que és el món, de com funciona, i el western en particular. Com el west americà es van creant tot un seguit de ciutats, perquè es trobava or, perquè... perquè els grans... I llavors, aquí hi ha un, com sempre, que té la pretensió de controlar-ho tot. I tots aquells que volen anar per lliure, per dir-ho d'una manera, tots els... Els versos lliures. Ah, sí, aquells que van sols, no? Llavors, aquests s'han d'anar eliminant. I té la manera d'anar eliminant a un munt de persones. La pel·lícula l'interpreten dos germans, eh? Que estan dins aquesta dinàmica. Però n'hi ha un d'ells que no és el... no és el d'això... El Joaquim Fénix. És l'altre. M'agraden molt el paper de l'altre. Sí, l'altre. El Fénix és més la víctima, no? És... Hi ha una manera de trobar or... El Johnson Rayleigh. Això. Hi ha una manera de trobar or que... que, bueno, que tiren no sé quina manera de material, que crema. Marcuri, que crema, oi? No, crema, no, no. Però, sí, tiren això al riu. I allò, queden tots completament... Ah, això no s'ho havia? Sí, sí, això, per això, que m'ha sorprès. Sí, sí. Sí, de fet, com una al·leacció. Sí, d'això. Una reacció. Una reacció, ja. Una reacció, ja. És molt bona. A mi m'ha donat una versió de com són les coses en general, i la poca credibilitat que tenen per nosaltres moltes de les que vivim, que aquests, doncs, van a parar. I llavors, com que van a parar, diuen... Vale, no diuen més més, perquè llavors és... No, no, no. És que és un final realment inesperat, i perquè no li veus la punta en tota la pel·lícula meva. Això, com collons, s'acabaran. Res a veure amb el glinísbol, eh? No, no, i això ja és més clàssic. Allò és clàssic. Sí, mula i tota mà. He volut tota la sèfeta amb tu. Deu ser una mena com aquella que vaig veure jo, que es deia Vau un Tomahawk, que és un western, però que acaba en cinemagora i cannibalisme pel mig. No és aquest punt, no. Però en aquest des, hòstia, surt també el Carrassel, que ho vaig comentar i... És això, no? Sí, sí, sí. Jo he trobat un alliçó de cinema, i he trobat així molt bé. Però no recomano, perquè tot això ja de ve em sembla a mi com una predisposició a veure una pel·lícula. És a dir, que el director és el Jax Audiar, el que va fer allò de tanto llorar, mi corazon... Sí, però... És una pel·lícula meravellosa. Allò em tornava tonto, una pel·lícula noir d'aquelles que dius, quina posa més ben perida. Quina posa més ben perida? No me'n recordo gaire. És una pel·lícula amb un ritme, que dius allò que dius, però amb una elegància, que ben perit és això. Tu has parlat dels grecs, això? Sí. Parla dels uestrens, i segurament que va passar-hi molt. El que passa és que ens ho han... ens ho han amenit tan dolç, tot el que va passar. Això al final, això és el que hi ha. Qui són d'aquests que van matant a tothom? Ja està. Sí, sí, i quan hi ha un que s'escaparven allà... Sí, són de jacutós. Jacutós total, fins que... Què ha passat aquí, no? Molt bé, doncs marxarem, ens falta un minutet. Justament ha d'escoltar la banda sonora de The Sisters Brothers, que justament és una versió de Tainted Love, del tema de Soft Cell. És molt bona la música, també. Molt curiós, eh? Doncs amb això marxarem. Molt bé. Molt bé. Molt bé.
