Hola. Hola. Hola. Segur que passa. Benvinguts a la Vilònia, evidentment, a tothom. Però que jo estic aquí darrere de la paixera i ve que es fan patons per aquí i fan colars molt rares aquests senyors de la paixera. I fan patons. I recullin patons. Clar que sí. També hi ha per tu. Clar que sí, gràcies, Rosa. Que la tenim com cada setmana a un amor simòs. Hola, exacte. I més ara, primavera, que estem a més de les flors i més de les roses. Jo noto una miqueta així com de no sé, com una sensació com més, no? Alterats. Sí, home, la primavera. Clar, clar, clar que sí. Que per cert, parlant de roses, aquest que va a setmana ha estat a la festa de les roses en Feliu, com sempre... A Barcelona també hi ha el preservante. Sí, sí, sí. Molt maco per setmana d'unidor. Vull dir, com sempre, plegat de gent, les paradetes, la gent, la miqueta, la fila, en Feliu. Jo aquest any tampoc. I tot ple de roses, vull dir, el que havíem, s'engana sempre amb totes les rotondes i tot ple de roses. No és molt maco, val la pena. Vull dir, un recomano. Per un altre any. Per un altre any, sí, sí, que la gent s'ha tingut. S'ho hauria d'haver vist les setmanes abans, però bueno. Clar, gràcies. És a Sant Feliu. Clar, que és a Sant Feliu. Vull dir-ho amb temps. Clar, entre tots que no vénen, no, home, no, pure. He tingut el David Montané, hola, xatur, que és molt malaltonet, que és broma. Sí, i en Feinadet. I en Feinadet també. Doncs el tornem a tenir aquí, com sempre. Algú que té la mania de posar-me feina a l'horó, al programa. Però bé, no. Però bé, ara anem al programa i l'inviarem, perquè vegi que aquestes hores tu has d'estar aquí. Igual que avui al nacho no ve per la mateixa raó. Clar, clar, per això. Has recuperat ràpid, per això. Sí, sí, sí, sí, encara té bons repris, encara té bons repris, el David. I el Jamó Vidal, què tal, com estem? Jo estic a punt. Molt bé, no? A punt. A punt el que convinguis. Et vec molt bé. Sí. I que quedi aquí, perquè la cosa pot semblar estranya si seguim més enllà, eh? Sí. Doncs... Demà em faran una petita coseta i ja està. Demà anem un parxelot a l'ull i ja està. Bueno, allò, oi? Sí, sí, sí. Com el Disney. Clar. I llavors tota aquesta banda no veus res. No, però això no és res. Molt bé, segur que irà bé. I bé, doncs, a que us parla el Xescor Ramos, que com ningú m'estima que estic aquí solet, doncs m'ho dic jo. Som el Calimero. Sí, exacte. El Calimero. Sí, sí, sí. Encara no ha sortit de l'ou. Sí, sí. S'ha acabat de sortir de l'ou. Sembro fent pena, per aquí, per allà. 150 d'atacos he sortit de l'ou. Anem malament, eh? Vull dir que ja, dius-nos tres ja. Ja anem un petal. Ja està crescudet, ja. Molt bé. Pararem avui una mica de tot. Per tot, parlarem de cinema, primer, de teatre, parlarem de sardanes, fins i tot. De teatre ens parlarà la Rosa, les noies de Mosbac. Mosbac, ho dic bé. Mosbac Road. Road. Vale. Els jocs ens parlarà de la sardana. Que ha anat a veure sardanes al Liceu. Això és l'últim. Ara ens ho explicaràs, eh? Sí, sí. D'un i dos, d'un i dos, eh? Aquesta vegada al Liceu. Sí, sí. Pararem de dos llibres antagonics, una de tres. Un candela, una de tres a veure, del Juan de Val, amb el que el David ens seguirà parlant d'aquesta... És la sèrie Fundació. Ja acabo, ja acabo. No, és que no ho sé, no ho sé. Bàsicament. Volem que vaja per punt d'honor, però ja estic una mica... Ens comentarà robots, imperio i fundació, i... Tierra. Tierra, molt bé. I cinema, buf, cinema, aquí tenim unes coses potentíssimes, eh? Perquè la Rosa ha vist, s'ha retrobat amb el senyor Giorgos d'Antimos, amb l'Angosta, que ha deixat anar, i jo m'hi he trobat amb la favorita, que també és el mateix senyor, no? Sí. Jo crec que, veient, ja parlarem, Canino i l'Angosta, i un altre que va fer després, que no me'n recordo ara, que sortia Colin Farrell i Nicole Kidman, com es deia aquella pel·lícula, que tenia un títol molt llarg, no me'n recordo ara. Ara busquem. Doncs això és com una mena com una estilització de tot això que ha fet ell, eh? A mi se s'acaba com recorda, i ara ho parlem tranquil·lament, la favorita és el que estic fent frills, barcelles, amistades perilloses. Mira què dic, vull dir, amb una comparativa, que estic fent frills, feia pel·lícules petites, feia Bébéutis Fondondet, Pricabiorir, tot aquelles pel·lícules molt petites allà. Les amistades perilloses era més jubil, jolivudent. Clar, evidentment. Vull dir que en aquest cas era molt més així, però venia de ser un director que feia coses molt locals, molt potents, i que ja veus fer una pel·lícula de gran volada, i aquí és el mateix, amb una altra idea. Canino és una pel·lícula petita, amb una gran potència, i l'Angosta deixa anar també. Ja participa Colin Farrell també i altra gent, i en canvi la favorita és un gran, quins escenaris, com es mou tot allò. Aquell gran angular és brutal, el que fa. Ma mare la va anar a veure al cinema, i va sortir a punt de vomitar. Home, clar, és... Dos moments de càmera. És potentíssima, els moments de càmera, i té un punt bizarró, que és estil, això és l'Ontimo, si tal, canviem molt, moltíssim d'aquest home. Bueno, parlem. Potser el sacrifici del seu observat... Sí, això mateix, això mateix. Aquesta més rasta... Ja estava a veure el Nachos, la va comentant. Jo també la vaig veure, però rara com una cosa, vull dir. Sí, sí, totalment. Que és greca, aquest senyor. Sí, sí, sí. Els hem parlat de los hermanos sisters, que també d'unidor, cinc estrelles, he vist per aquí Jax Audiar, Ramson Laqués, vull dir que ja ens parla. Vull dir, podries anomenar com a principi, que és un western, però és que no... Això tot és nou, tot és una altra cosa. Fabulós. I el David es parlarà de los vengadores en game, que també d'unidor. Hem deixat molt bé aquesta pel·lícula últimament. No sé si realment hi ha algú que no sigui més. Sí, en conclòs. En conclòs la saga amb molta força. Perfecte. Parlem de teatre. Comencem parlant de les noies de Mosbang Road. Sí, l'estan fent a la sala Villarroel. Només us dic una cosa per començar. Aquesta obra de teatre estava en cartellera també l'any passat. Estava tenint molt d'èxit. Tenia totes les entrades esgotades. No sé si va ser ja abans del setembre. No sé per quin motiu la van deixar de fer, però hi havia molta demanda. Per que tornessin a fer de repetir les sessions. Des de l'any passat ja us dic que al mes de setembre es va programar per el mes de maig del 2019. Moltes mesos d'antelació. De seguida que han posat les entrades a la venda, no us dic que estiguin esgotades, però d'un i dos molt demanades. És una obra que està molt bé. La dirigeix la Sílvia Amunt. I l'autoresna és una dona també, que és Evamelia Wilmore, que deu ser anglèsa, perquè una miqueta per on s'ha... Bé, anglèsa nord-americana. Això és igual, no ho he mirat i no té més importància. Bàsicament és la història de tres noies que comparteixen pis durant la universitat. Les tres es desplaçen a la ciutat per estudiar. Cada una és molt diferent, tant dels seus orígens, com personalment també i els gustos i tot. Les totes es fan estima, molt. Ells, com fos en allà, un trio molt divertit. Però molt diferent totes, i cadascun amb les seves problemes o no problemes, que els agrada més o menys estudiar, la idea que tenen de fer una carrera i que volen dedicar-se a la vida, fins i tot la relació amb altres persones, les relacions sexuals també, si són heterosexuals o si són lesbianes o no són. O aquí no se sap ben bé tampoc, què passa aquí, que això tampoc no importa. I és una miqueta aquesta vivència d'aquests anys d'estudiant, l'amistat que van arribar a forjar. I tot això els queda per sempre. És com l'època de la vida, que tens aquella sensació de llibertat, que controles la vida, que domines, que sempre estaràs bé, i que el valor de la amistat és molt important. Jo aquesta li he agafat ara de grat, de totes les jocs. A qualsevol edat, a qualsevol edat. Amb aquestes noies, l'experiència a l'avanteridors, a l'època d'estudiant, ja està. Bàsicament és super... És molt àgil, és una comèdia, molt estradi comèdia, que dic jo. Molt, molt àgil. Després sí que vas veient una miqueta l'evolució d'elles, perquè no només ja són aquests anys, després ja veus com es van fer una miqueta més grans, i la vida es porta cap a la vida familiar, o cap a una professió d'èxit, de molt d'èxit, de triomfar, o no, o no, o la que posa més importància, la vida personal. Però, bueno, en lloc de la vida es van detrovant, per moments claus, i passant també coses i cops molt durs. Molt durs, també, perquè bàsicament... Les tres actius són tres molt reconegudes, la clara segura és una d'elles, que és la que fa de Raus, que està molt bé amb el seu personatge. La Marta Marco és una altra, que també ho fa molt bé, molt bé. I la tercera, potser no és tan televisiva, però també és molt coneguda, espero que ara et dic el nom, la Cristina Genévat, mira aquesta rosa, que ja fa una miqueta més de sèrie, que després la que després Xiu fa... Un nivell econòmic, un nivell econòmic molt potent. Mira, nosaltres teníem, davant nostre, els seients, perquè la Villaroe estava preparada amb dos... amb seients davant de l'escenari, i l'escenari queda al centre, queda al mig. On està això?Carcabella Roel. Ah, va, va, sí. No recordo haver anat mai aquí. El vídeo Roel, l'altre mestre i l'altre vill de Roel, que està allà dalt, també. A la part de Gràcia, no?Ah, no, això és el lliure. Ah, el lliure, sí.El lliure, que tenen a Gràcia i tenen també a Montjuïc.Va, va, perdona. Fins quan és?Fins quan està? Doncs que davant ens va fer molta il·lusió, perquè estava d'espectador i les estava mirant, i també va sortir molt content. També comentava que li havia agradat molt. Fins quan està? Doncs em penso que encara els hi queden dies. Dies o setmanes? No, no, no, diries en una manera així. Ah, bé.No, encara els hi queden una miqueta, sí. No sé, jo ho recomano molt. Sí, encara teniu opció de recuperar-ho. És molt divertida, és molt vital, però després insisteixo, després és sèria també, i passen coses, i passen coses... De plorar, fins i tot. Ara tu diré. Ara tu diré. Molt bé. Escolta, teatre tu, de tota marxa. Sí, sí, sí. Teníem moltes ganes. Ben passat ens hem quedat les ganes de veure-les, i ara és una ocasió important, sí, sí. Molt bé. Ara ens ho dius. Si fa poc, sí, si fa poc, que vellós. Això, la sardana, tu. Molt bé, mentre te'n va mirant la rosa, vas comentant... Doncs això de la sardana va per la trantena edició, o sigui que això no és broma. Vull dir, és feliç. I això hi participa en una pila de ràdios, però una pila impressionant. Curiosament, la d'aquí s'enjús, no. Ostres. Em vaig quedar. Ostres. No la vaig veure. No pot ser això, home. Si més no, no la vaig veure. Ara agafem l'alcalde, està per aquí. I li direm, eh? Li direm, li direm. Llavors, es promocionen diferents sardanes, però totes, per exemple, del 2018, no? I van passant i ho has trobat ja. Ah, vale, no volia interrompre't. Fins el 22 de juny estan a la via. Encara encara ni el dia, sí. Bé, doncs... Llavors es van promocionant que, de setmana, normalment la ràdio es tenen un programa setmanal, que està dedicat a la setmana, també, evidentment, aquest de Sant Just, i llavors es van d'allò. I es fa per votació popular, això, no? I quan ja s'acaba la temporada, que això s'acaba l'any, vull dir, quan s'acaba l'any, vull dir, fins aquell moment, totes les que s'han estrenat, doncs queden per judici, per fer un judici. Llavors, més a més, encara no entenen prou que hi hagi el fet popular que proporciona les 10 que són les guanyadores, no? Si no, que, a més, a més, la guanyadora total és la que es presenta allà on es faci aquest festival, que es fa arreu de Catalunya en dorre. Dos anys, o tres, que vam estar en dorre, també. I allà es va presentar i tal. Total, que és tota una fastassa del que representa la serrana per Catalunya en general, que normalment són pla enlaçades, tot el diceu estava ple. És molt prolífic, no? La creació de sardanesques d'any. Em creen moltes, oi que sí. Vull dir, si ho compara, suposo que amb el que és el pop, no. No, perquè per ser un folclore així, més aviat local, a nivell català... Té el seu recolzament. Té un idò, eh? Això té la seva empara, no? Sí. El que va ser el govern de la Generalitat, amb el seu conjunt de venir al torre, va fer un discurs, va ser molt discret, i llavors també la regidora de cultura, també molt discret, fins i tot va estar prou brillant. I llavors el que és el responsable de serrana. Ara representa que s'ha tancat dues d'això. Veiem com ho diuen, això, dues edicions, això. S'ha tancat la segona edició, a l'any 30, quan fa 30 anys, i precisament per això es va fer allà. I llavors, ara, a partir de l'any que ve, que ja ens van dir on es faria, concretament, a la fevedella, a la faràndula, allà comença una altra edició, que serà la tercera, i que, evidentment, és el que dius tu, no? Tindrà el concurs de moltíssima gent. Jo diria que la sardana està un pèl massa tancada, amb ella mateixa, no? Vull dir, no hi ha hagut manera de fer més ampla, doncs, els participants a nivell de tocar-la, no? I tots els que fan noves sardanes, doncs, difícilment, inventen. Què vol dir, això? Vol dir que tot el que vam escoltar, les 10 sardanes, que vam escoltar, doncs tenen la característica de ser clàssiques absolutes, de probablement, jo que sí, no sé quan es va inventar, que també em va parlar el torre d'això, que feien, bueno, que ja ballaven així, agafats a la mà, i tal, més a saber, a la millor, a la de Celtes, a la millor, no? Sí, bé, més a saber. Tot el que també és més interessant de tot això, és que després ens presenta una d'això, una sessió, que hi participen diferents, fins i tot aquests que canten, com s'hi diu, això, ara. Les cremelles? No, això que fan amb romcremat, home, ara no em surto. Ah, les habaneres. Les habaneres, exacte. I llavors, doncs, van cantar, hòstia, tu, sonava molt bé, aquells tres que, de les habaneres, que eren... Ara us ho diré, tot això. Ah, sí, però aquest és dels que està valorat d'una manera molt per bo, es diu, no ho saps, val. Bueno, doncs, en aquesta segona part, quan ja van acabar, llavors es fa l'escrutini de totes les sardanes, tots els que hem votat, doncs que era mediat, que era 2.000, llavors ens van fer un d'això. Ens van cantar la novena de Beethoven, tio. En Max Sardana? Sí. I un cop et sentia una cançó acompanyat per a la Sardana, amb el cor polifònic de Bon de Pogreig, que són molt bons. I un cop et sentia una música moderna, per aquestes revisions més modernes, no em faig de quina, d'aquestes que sonen, jo què sé, és que no sabria dir-te quina. I han format Sardana, et pots pensar, d'ostres? Sí, sí, sí. També ens van cantar la Maria, doncs, intermetso per una cantant d'òpera que és molt bona. També busquem a l'Empordà una... És aquesta, aquesta noia, la Indira Ferrer també va cantar, molt bé, també. I llavors també el que us deia, aquest d'allò de Pogreig, el cor polifònic de Pogreig. Uau, té una potència, tio. Jo crec que s'escapa de... És porta anys ja, té molta experiència. Sí, sí. Sí, té molta, molt bona idea. I també la Rusticana. Jo a l'auditori també l'escola. La Rusticana també, sí. Això sortia al padrino, eh. Ja ho veig, ja ho veig, ja ho veig. És malosa, però vas a veure aquesta. Total, que vam estar tres hores allà amb un espectacle franquament de qualitat. Molt bé. D'acord? Fantàstic. Graníssim. I si no estem d'acord, doncs també. I té una poada, cap problema. La qualitat hi és, home. Molt bé, molt bé. Li vas dir a passat si ho explico, no? Sí, sí, sí. O si ho he vist? Sí, sí. Així ho veig molt bé. Molt bé. És una tarda agradable. Fantàstic. Bueno, doncs... No, encara no, encara no. Repassem una mica els llibres. No és que estàvem mirant de posar alguna cosa, però ja comentarem en privat, perquè això públicament no es pot comentar. Bé, doncs parlem de llibres, que seria per un costat parlem de Candela, i després amb les, en tipus de totalment, els llibres del David, que no t'has de veure. El Friqui. Sí, sí. No, no, no, també és Friqui, això que estic dient. Bueno, Friqui no, és molt customista, és molt allò, una novel·la de... Aquest auto és un periodista taurí. A veure, el Juan de Val és un tio curiós. El Juan de Val aquest és a banda de periodista, que ho veig també marit de la Núria Roca. En quin diari creus? Sí, sí, jo l'he vist. No sé exactament, jo sé que últimament està vinculat entre economia, anem malament. Però per el tema del rollo taurí, i això i tal, això sí que és cert. El que és molt curiós per a l'altra banda, és que si pensem que potser una persona, el millor que pugui serà, diríem, no sé, un més conservador, o més... No, no, al contrari. De conservadoris vaig a casa. Exacte, no, no, absolut. És el meu del contrari, perquè amb la Núria Roca me'n té una relació oberta. Ens entenem, és a dir, i són conscients tots dos, i una cosa que va ser molt criticada a la pròpia Núria Roca, va dir, escolta'm, com és possible, i com ella, és com dir, escolta'm, que amb aquesta relació és una decisió matrimonial, i ja està, si ens veieu que estem en una altra persona, doncs... Què té a veure, perdona, la Núria Roca? És la seva dona. Sí? Sí, és la seva dona oficial. És a dir, estan casats. Official. Clar, clar, clar. Oficial. No, no. Vull dir que estan casats, vull dir que amb aquest aspecte, vull dir que no és una parella. Soc tradicional. Clar. Però que després fan el que volen. Llavors això és una cosa que dius, té importància o no, però és una mica acceptable per molt poca gent i per altra gent, sí, doncs és una parella oberta que es diu. Ho dic perquè això es nota moltíssim amb la novel·la, perquè realment, i quan parla de sexe, no em vol dir una cosa capaç i l'altra, però parla d'una forma molt oberta, més parla bastant de sexe, en general, no? I ho fa d'una manera molt natural. I això és el que dius, ostres, a la millor, bé per aquí, que a la millor hi ha gent que a la millor té un altre concepte més amagat del sexe, li costa més parlar i més quan escrius, no? Candela és una noia que viu amb una... bueno, amb una barriada, tampoc amb un espai determinat, amb el que té un bar, un bar d'aquests de la vida, de menús i tal, i això, no? I a partir d'aquí, jo crec que seria un magnífic llibre que se l'agafés del Moldover i fer-se una adaptació seria la rèpera, perquè les persones que es mouen al voltant són molt particulars, no? Doncs la seva mare, que, per exemple, té un ui de vidre, per un accident que va tenir i tal, i això, no? Doncs un ui de vidre és una dona molt peculiar, molt determinada, la seva àvia, que també és molt divertida. La noia que treballa amb ella, que es diu Loli, que té un fill, que és una mena de poligonero, que li agrada les artes marcials, i tal, i això, no? És una mena, un mosaic, del que seria un bar de barri, d'aquests de menú, vull dir, que són meravellosos, i que no hi ha cap mena de problema, no? I ella, una vida que, amb el tema de l'amor, no ha funcionat gaire bé, té una mica de complexa, perquè diu que està una mica grasoneta, sembla ser que... És una mica aquesta la ment de que ella va tirant amb aquesta vida, i llavors comencen a passar coses, al seu voltant, no? Cosa és una miqueta al modo Burianes, no? Per exemple, la primera que passa a les quatre pàgines, que la mare posen les curtines de casa, que avui es mata, directament, a l'Ugèstia, a l'Oburro, no? I llavors ella parla malull de la seva mare, es queda amb l'ull de vidre, que té la seva mare, llavors parla, llavors és molt surrealista, llavors té coses d'aquests tipus que són absolutament fora de lloc, no? I a mi això em fa gràcia. Vull dir, considera que és una cosa... Gràcia, no, perdoneu, no per la mort de la pobra senyora, sinó en general, clar, exacte, aquesta cosa és perpèntica, no? I en uns quants llibres que han sortit, que també estic ja fent una aviada, que és l'últim del Xavier Serda, que també va per aquí, i que es diu Adiós Muy Buenas, que també té a veure amb l'àmbit de la vida de la gent que està enterrada, amb un cementiri, també d'aquí del litoral de Barcelona Uní, i jo no sé de llibres que van per aquí, llavors ella va... i llavors vas veient la vida d'aquesta noia, no té res més, és una llibra molt ben escrit, molt correcte, sí, costumista, el senyor Gran que ve a dinar des de fa 20 anys al bar i que el cuiden, i a la vegada ell cuida la gosseta, que és una gosseta molt lleig, i llavors clar, si hi vaig a aquest contrapunt, de l'humor, de... però què diu? La teva gosseta es llege el gos que se l'ha tirat encara és pitjor, que sortirà aquí, doncs clar, uns monstres, clar, tot aquesta cosa que a vegades és perpèntica, però que té molta gràcia, vull dir, en el fons, i que dona vida, el comissari que va de Machote i a Borses Gay, vull dir, tot un joc que a mi em va fer, realment, molta gràcia, sí, patxota, té una aire molt curiós, per tant és un llibre senzill, per llegir així, doncs, una miqueta, crec, jo, que l'estiu, s'ho ensenya un típico de pàgines, i recomanable, vull dir, res profund, res de l'altre món, ha escrit correctament, i ja està. Per tant, no donem-li més voltes, no? Bueno, ja està, evidentment, no destiparem el que passa més. És que té bastant d'almodó, és clar, és clar, és que hi ha el títol candela i amola, vull dir, em refereixo, m'encanta candela, el nom, i a banda d'això ja quedaria bé, però, home, t'imagines, doncs no sé, que una podia fer, per sort, que podia ser la candela penya, vull dir, exacte, vull dir, ja és això, vull dir, ja entraríem a aquesta línia, per tant, és un bon llibre, i molt simpàtic. David, entrem-nos en la profunditat de Fundación, i s'ha acasimó. Em vaig llegir el darrer llibre de la saga de robots, i em vaig acabar amb dues sagues, la de Fundación i la de robots. La de Fundación, ah, la de robots Imperi, doncs finalitza amb la missió, diguem-ho així, de... Bé, és que ara ets a reobinar. És recordar tota la història. Sí, no, no entrem per aquí. Bé, bàsicament és que a la Terra, en una primera onada, diguem-ho així, va afundar 50 planetes fora de l'espai, a l'espai, òbviament, i aquests, doncs, es van independitzar, i van agafar una potència econòmica molt forta. Amb les autonomies, bàsicament. A més o menys. Tant és així que, durant un temps, van sotmetre a la Terra la seva pròpia voluntat, a la seva voluntat, perquè ells van adquirir una tecnologia molt potent, i la Terra, doncs, no, la Terra, diguem-ho així, d'alguna forma, es va tancar més en sí mateixa. I literal, perquè les ciutats van quedar recloses en unes grans copules de cert, i tothom feia vi a dintre, i d'alguna forma la gent va nascint una mena de claustrofòbia. No, de claustrofòbia, no, de gorafòbia. Teníem por als espais oberts. Això provoca unes limitacions a l'hora de seguir explorant l'espai, perquè, evidentment, tu, quan estàs, no hi ha més obert que l'espai exterior. Ja estic bé aquí. Clar. I llavors, però hi ha un que no acaba de dir, no, no. O sigui, casualment, les novel·les són... Les anteriors eren una mena de trames criminals, de thrillers, en què un policia terrícula ha d'anar a aquests planetes a investigar, perquè, com normalment, els planetes aquests no es... no es produeixen crims, sinó que és una... una part gaire bé perfecta. Sobre els seus habitants viuen molts anys, són centenaris, però poden arribar a viure 400 anys llargs, i, en canvi, les terrícules segueixen amb la seva vida curta, no? El fet de tenir... Per això també els provoca una limitació. El fet de viure molts anys provoca que la teva vida la posis davant de totes les coses i tu, d'alguna forma, també tanquis. Diguem-ho així, que les barreres no són físiques, sinó que, com vaig a explicar a l'anterior els programes són mentals, com l'Àngel Exterminador, no? Diguem-ho així, que els espaials són una manera de burgesia, però que viuen ensarronats en la seva... la seva pròpia llarga existència, els conforma també les seves barreres a l'hora de poder-se desenvolupar i expandir-se més, perquè es van quedar en les seves 50 planetes i de qui no es van treure. I es produeix una mena d'animabversió mutua entre els terrícules i els... i els espaials, com es diuen ells. I això provoca que, amb aquest llibre de Fundació Terra, doncs... ah, robots imperi, això es porti a la màxima expressió. I la màxima expressió és la destrucció de la Terra per part dels espaials. D'una manera molt retorçada. Molt retorçada. I en els dos robots protagonistes, que són el... Hi ha un robot que és humaniforme, que és d'aparença com un home, però en realitat és un robot. I aquest passa més aviat desapercebut. I en canvi, a l'altre, en què es diu Giscard, que és un robot més o menys d'especte robòtic. Giscard estén. Sí. Però que mentalment té una capacitat que el destaca. És capaç de dir les menys humanes i robòtiques també. I les pot modificar a voluntat. Pot influir en la ment de la gent. Però sempre ha auspiciat per les 3 lleis robòtiques. Per tant, ha d'anar molt en cura de no fer mal a ningú. O sigui, perquè, jo no sé què hauria d'estruït si tu modifiques les 3 lleis robòtiques, el robot queda... Si tu en volneres una, queda destruït. O que el causa d'anya, un humà, queda destruït. I doncs, el llibre va de la trama aquesta entre aquests robots que saben que el supervillano espatllat vol destruir la Terra i ells han d'impedir aquesta acció. Per sort i per desgràcia, el villano aconsegueix la seva fita. Falling. Però això què produeix el que d'alguna forma s'aconsegueix? Que és que els essoros humans es treguin aquesta barrera física i com la Terra està condenada d'alguna forma, no tenen més nasos que marxa d'allà. Ja, està a mirar-se i es plora altres acció. Això d'anar a pas a tot l'imperi. A l'imperi que més endavant es plodirà. Mira quina música ha posat allà. No hi ha mal, no? Això és de Kraftwerk. Això és de robots total. I l'altra llibertat, que és Fundació Terra, anem 20.000 anys més endavant quan ja realment la Terra, s'ha establert un imperi humà. Els espatllats han quedat enoreats i ja no se sap res més d'ells. I d'alguna forma aquest imperi ha caigut i la Fundació ha agafat el seu relleu. Allà ens parla d'un conseller d'aquesta Fundació, que segurament té punts d'arribar a ser el nou imperi. Però que en realitat hi ha un robot d'aquests dos, que ha anat sobrevivint durant aquests 20.000 anys i ha anat manipulant els diferents emperadors i amb una feinada de 20.000 anys, imagina't quina feinada, per anar conformant ell no pot decidir pels homes, perquè vulneraria a les lleis robòtiques, però ell ha de deixar-ho tot ben empantenat, tot ben planificat, perquè hi hagi un humà amb prou capacitat decisòria i amb una capacitat... Hi ha gent que té una capacitat d'endades erronies o incongloses, són capaços de decidir de prendre la decisió correcta. I aquest home és un d'ells. Per tant, ell li dona totes les paràmetres. Per exemple, què vols? Un nou imperi com el que hi havia abans, producte amb el que la tecnologia prima i és el que farà tirar el imperi endavant. Una altra opció és que és la segona fundació que es basa en un desenvolupament mental i de... i de poder... No de raonament, però si d'un poder que tenen capacitat de llegir les mentes o la tercera opció és... existeix un planeta que es diu Gaia, en què realment és una comunió de homes, natura i planeta en si tot plegat, m'entens? Home, costa una mica d'interpretar-los, però està molt bé, sí. I llavors ha de triar entre una d'aquestes tres opcions. Òbviament, tria la darrera. Perquè és el que realment aquest planeta, el concepte de planeta com a organisme viu és per traslladar-lo a tota la galàxia. I doncs que sigui una galàxia com on ens viu, m'entens? A partir d'aquí, a partir d'aquí, hi ha una recerca dels orígens, perquè el planeta Terra es conèix, es conèix què s'ha n'ha fet. M'ha crevat 20.000 anys després, ja, i se'n recordarà. A més, el planeta va quedar radioquiu, va quedar radioquiu. I deshabitat, no? I no se sap què s'ha n'ha fet d'aquest planeta, i és la recerca d'aquest home, d'aquest consell ajuntament amb un científic, i una gallana de planeta Gaia. I jo el que t'anava a dir, encara no he vist cap dona. I una gallana... No, però s'ha apagrat perquè es torna de que són els homes, els científics, els astronautes... No, en aquest cas hi ha una gallana. Una gallana que decideix que l'acompanya. Sí, sí, sí. I, per exemple, que hi ha d'haver una persona, un home... I ho ve de cas és que en el curs del que et camí es troben un dels sentits planetes que havien sigut espaials. En què l'acult eren gent molt... com els diuen aquests, que no volen contacte amb matresers humans? Exacte. No, no, la fatologia aquesta que no vols tu contacte amb matresers... Agorafòbia, no? No, és en trope. Sí, bueno... Ho han portat a un extrem tal que hi ha aquest planeta espaial que es deia Solaria abans. I han portat a tal extrem el fet de no tenir contacte amb més sers humans o han desenvolupat... Misantro. Han desenvolupat la tecnologia mèdica perquè tots ells són hermafrodites, no sé què, a les tracers humans, per a altres rodotícies. Sí, sí, sí. Que fau. Què fau? Que fau. A la lluna de la Terra, a la lluna... Sí, a la lluna satèl·lit. Allà és on troben el robot aquest que té 20.000 anys. Oh... I d'alguna forma el provoca tot perquè el vagin a buscar perquè ell s'està morint. Perquè el seu cervell robòtic d'alguna forma ja no és capaç de seguir avançant i precisament dades, ja no pot seguir evolucionant i necessita la nena, que és hermafrodita, perquè té una capacitat serval molt potent per poder acabar de desenvolupar el projecte de galàxia d'alguna forma. Home, s'ha de reconèixer que és una forma molt gran i imaginar-te tot això. En canvi, quan veus una pel·lícula, ja estàs veient les filmes, ja estàs veient les personatges... Es farà la sèrie. Diuen que soni o apel, apel, que ha fet el seu canal de sèries, farà la sèrie de fundació. Ostres. Però jo penso que pot fer-la de robots perquè va tot lligat. No ho sé. No ho sé. Pots ser fascinant. Sí. Pots ser fascinant. Molt bé. Exacte. M'he començat a llegir un llibre que ha escrit un amic meu. Són 600 pàgines. I ho veus que hi reflexa elements de la seva infància en què jo també hi vaig per tanya. Molt bé. De moment ja... M'imagina, ja ha d'escriure els dos nois amb el mateix mot que els hi posàvem a dos amics que eren comuns. Sí, sí. S'ha desbordat. S'ha desbordat. Ja que s'hi posa... S'ha d'escriure molt bé. Sí, sí. Doncs passem al cinema. Ah, ja ho explicaràs. Passem al cinema. Anem a parlar de... Això sí que és fortet. Això sí que és fortet. Jo pensava que era més comèdia, però de comèdia, des de res. A veure, divertida. Tenim moments irònics d'ironia, però ja està. És durota. És una distupia. No és el món ideal, ni el metge. Però és una distupia sobre el món del surter i de les solteres, així de clar. Sí, és una ironia, que no s'ha de trobar-se. Bueno, més que no s'ha de trobar-se, és de la obligació de la parella. És una societat on tenir parelles obligatoris per poder viure a la ciutat i de totes les avantatges i les comunitats de la ciutat. Has de tenir la teva parella i després posar-te'n fills i tot això posa millor que millor. A més, tothom ha de portar el certificat d'apostació de matrimoni com la que vivim nosaltres. Tu ets parella. Sí, clar. La societat està vinculada. L'ésser humà és aparellat. La gent que està soltera o que es divorcia o que se para o que es deixen... Sí, o es vido. O és vido, exacte. O sigui, torna a estar a la solteria, torna a estar a Sengel, els porten a un hotel i ja fan una estada de 45 dies per trobar parella de nou. En 45 dies has de trobar parella i has de sortir d'allà amb parella. Si no, doncs et fan fora, et llencen el bosc, primerment en convertida en l'animal que tu has triat i llavors et deixen anar cap al bosc i ja ho. Converteixen amb un animal. Amb un animal que tu has triat. Però a mi d'animal, si tu tries un... Animal, sí, sí, clar. Una langosta, que és una langosta de mida humana. No, home, no. És una cosa que és la mida normal, la mida natural. La mida natural de l'octar, que és la... No una reproducció de tema. Per exemple, el protagonista, el Colin Farrell, el... Colin Farrell. Colin Farrell. Colin Farrell o Rizzo o Joaquim Fenni. No, no, no, Colin Farrell. Colin Farrell, sí. Ell ja ho té decidit quan va allà, perquè no és tan fàcil trobar parella, no? Ell ja ho sap, que ell ho té triat, ell volia ser una langosta, una langosta. O sigui, vull dir d'en mar, que estic vivint en el mar i em sembla que hi ha un que li diu sí, però pensa que també segurament et pescaran i et posaran a bullir amb una olla. Però aquesta transformació me ja es veu. I ell, de fet, se'n va allà, amb la seva mascota, que és un gos, i resulta que és el seu germà, que no havia aconseguit parella. I clar, quan el va convertir en gos, ell se'l va quedar, el seu germà. Sí, és d'orota, és d'orota. És cafquia, això, no? Però fins i tot. Però fins i tot. No, no. Fa uns teatrillos també, quan estan allà, és que sembla una convenció d'aquestes dels dos d'americans, quan fan convencions per fomentar i animar-los a que venguin, a que facin ventes i tal. Doncs hi ha una... uns teatrillos que fan i simulen, doncs, les escenes de la vida diària, que et pot passar si tu estàs sol. Per exemple, si estàs dinar i tan sol, si tens parella, per la parella, de seguida, ja et fa la maniobra que hi ha de Hemli, com es diu, i llavors ja et fa treure jo, i ja et salva, no? Quina és la feina, aquest, perquè estiguis emparellat? Per quin interès hi ha en tot això? És l'única manera que pot... La societat està basada en això, ja està. És aquí, els entitès, els entitès aquest, vist de nosaltres, dels apuntes de vista. Una miqueta de la pressió. Jo crec que és la pressió que exergeix realment sobre les persones, perquè estiguin emparelles. Però són parelles heterosexuals, òbviament. Sí, sí, sí. Si tu ja quan arribes a l'hotel, ja dius que si vos teniu, que presentin, o bé heterosexual, o bé heterosexual, no, perquè si tot és donar-te donar-te el cincal, no ets donant ja. Sí, sí, és més aviat el tema de la Unió. Però això és a partir d'una edat, o sigui, hi ha una edat que... Ah, no importa. Ah, bueno, a la edat no ho diuen. Bueno, no, si et troben... No, no, clar. Això no ho diuen, però sí que és més aviat. Sí, és que casquis. Però el que és molt fort també, que a més a més, les parelles són destabesades amb elements comuns. Amb elements comuns, vale? O tots dos són miops, o tots dos els sangren al nas, perquè hi ha una parella que precisament és forma així, perquè la noia li sangre al nas. Però a vegades xoquen. Bueno, xoca de l'altre, xoca perquè li rasgi al nas. I llavors, clar, perquè has de tenir una... característica en comú. Ja sigui física, o és sobretot física. Sí, exacte. Però a vegades no enganen aquestes dos. Vull dir que no ho van bé, no funciona la parella. No, però crec que hi ha persones que a la millor sí que volen de tota manera per a elles, perquè no volen estar sols, o perquè no ho volen, que els comparteixin amb un animal, i llavors fan que allò quadri com sigui. Com sigui, ha de quadrar per aquí. I si no quadra, ha d'imaginar com mores una persona, però no tens cap coincidència física, ni d'aquestes que dius. No val, ha de ser amb uns... Amb uns paràmetres concretes. Perquè, a més, ells també tenen un afredor, totes les persones, tenen un afredor entre ells... No, clar, sí, està criat així. I hi ha un tuf de cadent, a tota la pel·lícula, sonant aquestes músiques. Això és en el piano, i aquesta cosa de cadent és que és una estètica és una estètica no sé com dir-te, és que és molt difícil de veure, com vesteixen, és com una mica ranci, com una miqueta trasnochada. Sí, és com una tabiàritx. És com, per exemple, de cadent, de cadent. La pel·lícula Brasil de Terry Gillian, que és com modern, però a l'hora... Sí, és com... No, no, no, és més, és que l'atmosfera de les pel·lícules... És que el que està fent és posar una miqueta... Ja he dit que, iròricament, o... d'aquesta manera així... El que... L'obligació de tenir parella. A veure, no sé, potser és el millor, és també per la formació del director, el Jorgos Lantimos és grec. Jo no he investigat res més d'ell, ni de la seva vida, ni de la formació que ha tingut, però bueno, Grecia també és una societat molt... o fins ara, o fins fa uns anys, també una societat molt... molt clàssica, també, no? Molt... Jo no ho dic pels grecs. Però això ja fa pinta de típica intromissió estatal en la vida, i l'invima de les persones, en l'especte que sigui, no? Per això és una distupió. I el bo de tot és que... Bueno, hi ha parelles que sí que es formen, parelles que no, a més, els que semblen que sí que ja quadren, els que deixen, llavors, ocupar una habitació de matrimoni, una habitació doble, estan 15 dies allà, i si la cosa sembla que funciona i va cap endavant, 15 dies amb un llat, amb un llat allà, a veure si la cosa de la meva acaba d'anar, i llavors ja perquè puguin tornar a la ciutat, i llavors a viure ja com a matrimoni. O sigui, la societat només s'entén, com a parelles, ja està, la resta no hi compta, fora, estan fets fora. Però, el més fort de tot, és que a més a més, hi ha... aquest personatge, a més, és que a la resenya i al traïle ja surt, que ell no, al final, no s'ha adaptat a aquest sistema, el veu que no, i diu, mira, jo, i fuig, se'n va d'allà. Però és que va per al bosc, i tot el que es troba al bosc també té la, perquè hi ha gent que també ja s'han escapat, també, que estan allà, no estan compartits amb animal, sinó que són persones encara. Mundocaf. Sí, el mundocaf, aquests que també estelen, també, a les normes que te venen entre ells, també. Clar, allà tampoc no pots enamorar-te. No. Perquè si te enamores o et xampen fent tapatons o fent el coit, què diuen? Sí, sí. Osti, és una gran part de la pel·lícula. El càstig és molt bèstia. Aquesta segona part és molt important. És una part, és la part de la resistència, que diríem, no? Sí, sí, sí. Dels anarquistes. Està per anul·lat tot el que no... Tot el que no siguis tan parella, i no. És el que toman. És que fins i tot aquests que s'han escapat, que dius, que s'haurien de viure d'una manera més flexida, els tipus també han fet les seves normes també. Les seves normes internes, sí, sí. La tenen tan assumit, això. És que l'Òntimo sempre és un tio molt profund. Saves pel·lícules? L'Odecanino també ha deixat anar a part allò. L'Odecanino era molt bèstia. L'Odecanino, diguem? La llamada també, no? No és d'ell, no és d'ell. Ella ha fet aquestes quatre pel·lícules. Canino, l'Angosta, aquesta que ha dit la Rosa Abans, no sé què, no me'n recordo. Lo de las cabras. Lo de las cabras, o sea, salvatges i tal, i la favorita ha fet aquestes. No ha fet res més. No és aquesta de los Javieres? No, aquesta no és. No, és una que parla de la capacitat dels humans per connectar amb altres. Ah, no, ja sé quin adiós. Que entren amb aquella nova especial. Que també surt la Emily Blunt, em sembla que és. Sí, sí, sí, sí. Jo tenim res més. Exacte. Però jo és una altra història. És un altre concepte. Això de Canino, és clar, hi ha un reafons molt potent. Hi ha unes impercepcions de com crear un microcosmos en aquell pare ha conformat un món caní a la seva família. És a dir, és molt bèstia, jo. És a dir, la submissió, el desconeixement de la realitat. És a dir, no... És al·lucinant. És a dir, crea un microcosmos com si fossin gossos. Això és molt bèstia, no? Jo ara estava pensant. El càstig és una relació que... A veure, aquest senyor és grec. I llavors és clar que té tota la cultura agrega. Gràcia assimilada. I potser sí que recorda una miqueta algun dels mites. També era molt bèstia. Sí, sí, sí, potser, potser, potser. Potser que ho ha fet en plan així, més actual, més contemporani. Però sí que recorda potser alguns mites. Una mica. Una vida dels deus, a l'Olimpo, que l'home intentava els homes o les dones i intentava per sempre prometeu que va robar el foc als deus i després el càstig que va tenir, no? Mira, sí, potser sí que el millor... És que a nivell temàtic. Sí. Res és novator. Sempre s'està copiant. Això deia el Picasso, que deia des d'alta mira, res. Tot és copiat. O sigui que en temàtica... Anem a fer una cosa. Ara quedaria bé. Més greu perquè el David està veient la favorita. Vull dir que em prefereixo que la veurà presentment. Doncs ho deixem, si vols posar una altra setmana. Més greu perquè m'ha vingut el cap que vius una altra cosa que m'interessaria veure. Encara que la favorita estem en la pel·lícula d'Algogos lentimos. Però és clar, si comences una mica a parlar, a vegades potser li destrosso un xisplau. I llavors és una pel·lícula que també deixeu anar. És magnífica, és potentíssima, però que ja comentaré amb el David. Vull parlar d'una que tothom hem dit, però ningú l'heu vist, i jo la vaig veure l'altre dia, que és Roma de la Fonso Cuarón, que tothom, amb el Roma... Ai, perdó, passa amb el Roma. Doncs... Ostres, jo em vaig quedar una mica sorprès. Vull dir que vaig quedar com... No entenia res que passar. És a dir, Roma és un barri de Mèxic de F, és la 60, és un barri superbé d'aquella zona lleugerament de Cadent, és un barri que era molt de palauets i de casetes de principis del segle XX, però que als 60 és una mica de Cadent, evidentment. I clar, ja estem parlant de la seva vida, perquè es veu que ell prové d'aquella zona, d'aquella barriada, i per tant provenir d'una família bé. I és a història de les... en aquest cas, d'una de les servantes, que és, ara ho diré malament, Mexicalo es diuen, aquesta etnia... Mexica. I són les que van donar nom a Mèxic. Exacte. Òndicament ja són més baixetes, morenetes, trents indis, aquesta estructura que no són els mexicans, que provenen, bàsicament, del que seria del nord, que ets enfocionat, exacte, que són més blancs per entendre'ns, més el que entenem com la idea més del caucàstic. D'allà... Jo, quan vaig començar la pel·lícula, vaig dir, ostres, què és això? És a dir, la càmera és una càmera molt panoràmica, molt poc vinculada, molt objectiva, i que és un blanc i negre. És un blanc i negre meravellós, té unes imatges brutals, té unes profunditats de camp que no s'acaben mai a la vida, i dius, ostres, neorealisme màxica. Clar, és el concepte que et trobes al primer punt, és a dir, es pot comer una pel·lícula de Vitorio de Sica, en aquest cas, amb una càmera molt més objectiva, molt més freda, dins d'aquella casa, com es mou tot, d'aquella manera, i com planteja la pel·lícula amb una sobrietat absoluta. A vegades no s'entén el que diuen, però fa consciència. No tradueix les converses entre les mèxiques, entre elles, per tant, no saps què estan dient, però quan li interessa, sí que llavors puja el volum per entendre'ns de l'àudio, de la veu, i llavors tan enteres del que passa. Són dues hores i quart de pel·lícula, que dius, sembla que no passi res, però van passant coses, van passant coses però estàs veient què passa amb aquella família, tant el que seria a la secretària, a la servanta, com el que seria aquella família, de dona, marit, amb quatre fills, ideal, inicialment, però que a partir d'aquí doncs passen coses, doncs que lògicament el marit abandona la dona, aquestes coses que, evidentment, passa al dia a dia, però que amb aquesta burgesia, el tracte sempre positiu a la noia, encara que no sempre, és a dir, hi ha un punt on positivisme es tracta bé el servei, però tant en quant, quan tu estàs de mala hòstia, per l'enclà, aquest elitisme de pagar-ho amb la servanta, és a dir, i la veritat és que té una màgia, la pel·lícula, és lenta, jo de què veia en Roma, com a, doncs, allò com a de com a quedar tirat, però té algo molt especial i entenc el part que li han donat tot el que li han donat, perquè és que la pel·lícula és una balsa, jo que es diu, totalment, no cal que corris, tot va perfectament ordenat, és un muntatge molt correcte, les cançons que sonen de fons, sonen més bonita que ningú, que el clar és Mèxic dels anys 60, i cançons que venien d'aquí i d'allà, això és barreja, no sé, té en sí, la pel·lícula té algo, que et marca un cinema diferent, igual que Gravity, que és la prèvia aquesta, era una pel·lícula amb una lentitud absoluta, doncs és una versió neurorealista del no Gravity, però no, Gravity no era de l'entitud, Gravity tenia un punt, hi ha un machaca martilló, però sí, però el muntatge no és un muntatge amb una gran potència, no no que et transmet, no li cal l'acció, aquí passa això, en un principi sembla que no, però al final hi ha una escena molt potenta de quan ella té un tel nen, això és molt potent, molt, molt, mai he vist el cinema, però molt, és molt bo, és una cosa, és una petita, però és una petita joia, que és molt fràgil, de debò, no és broma, hi ha moments que dius, ostres, buf, i hi ha vegades... Hi ha hagut gent que s'avorri, i llavors va pujant, i va baixant, però arribo a moment que dius, entre, perquè si no entres, malament ratlla, que m'arquieta. Hi ha pel·lícules eurides, eh? No, no, no, evidentment, però hi ha percepcions, o per què? Per què frenes tant? Per què em fas aquesta... aquesta... aquesta presa de dos minuts? Sempre hi ha un interessant que et poden dir. Sí, però... El teu Òngel O'Paulo... No, no, clar, clar, i si hi ha un cinema s'ha de dir, que també té aquest punt. O aquella pel·lícules hi ha tots els matins al món. Exacte. Que tot era viola de gamba, i era genial. No ho has de passar a pipa. No, per això dic, per aquí passen mateixes. Hi ha càmeres quietes, hi ha moments molt tranquils, en panoràmiques llarguíssimes, i tu acabaràs d'aquí mitja hora. Perdó, eh? És que la gent està acostumada a la pel·lí que jo vaig veure l'altre dia, que eren els vengadores, i clar, li poses un xoc que dius tu, o la favorita, coses així... Sí, sí, està preciat. Clar, clar, clar. Ja ho sabíeu. Ja ho sabíeu, això. Teniu... ja n'hi ha 9 minuts per parlar de los vengadores i de la Lo Semano Sister, eh?, una mica... Gràcies. No, però si he parlat coca, avui... A veure, tira, tira. Bé, va la pena, Roma. Sí, sí, molt correcte. Tira, tira. Jo la liquido en 2 minuts. Vengadores. Ja la vaig veure perquè havia més seguida la saga, i vaig dir, ara la conclorem, no? Bé, és un espectacle. És el que avui dia és el cinema que tothom va veure, i ha rebentat guixetes a base de B, i a Bimè, està molt ben fet. És que només faltaria. Saps què ha passat? Un, quan anaven a entrar al cinema, anàvem a la Via Vísia, i va explicar un detall, que és com... Ho va rebentar tot. Ho va rebentar tot, i demà em fotre un joc de... Sí, un joc de bufetades, això. No ho sabia, això, aquest enganyut. Esforç, no? Sí, sí. És una pel·lícula divident dos parts. La primera, que era Infinity War, i aquesta, que és en Game, i han deixat un any d'entre una i l'altra. Si ve un degraciat i et rebenta la pel·lícula, i ets prou calent, no? Doncs la pel·lícula, bé, és la conclusió de la lluita dels vengadores amb el senyor Thanos, que és qui té les gemes de l'univers, aquestes, que només fent així, amb els dits, xasquejant els dits, és capaç de ninclar la meitat de l'univers. Hòstia! Per una raó... Per què ho fa? Perquè ell considera que hi ha massa de la població de l'univers i que així queda més espu... És com quan vas al parroquer li toca a vostè aclarir el cabell. El Jaume no el té molt aclarit, però li toca aclarir el cabell. Ho traies, traies... A veure que començarà a fotre aquí bufes a tot Déu. I doncs s'ha d'aclarir el cabell, i ell té unes gemes que fas així i te l'aclareix. Doncs ho fa el mateix amb l'univers. Això no pot ser. Però ho aconsegueix a la primera part, tot el vengador és, clar, una depresió de caball. Perquè ho ha aconseguit, i s'ha eliminat la meitat de persones del món. I ha estat al tor i surt una panxota de calample. Sí, sí, clar, perquè està depresió total. I és a dir, cala la beguda, els amigotes, una cosa... Clar, ja... No us explico el final, però ja podeu saber com acaba. Si m'apallissa. Afectes especials a tothom plent. El final és apoteògic. Et posa la pilla de gallina amb la música aquesta del Silvestri, dels vengadores, i bé, allò és l'orgasme final. Però amb coets, de tot, de tot. O sigui, aviam... Impressionant. Oren d'empalmar les totes per seguir la disaga i tal. Ja està. Tens quatre minuts per parlar de Sisters Brothers. Els germans, aquests Sisters. Aquesta és una pel·lícula que de cap manera jo recomanaré a ningú. Ah... Que estem aquí a l'estudi. Ni d'aquí, ni d'allà. Perquè és una pel·lícula d'una fredor i una contundència que fa tremolar. Vaja, vull dir, has de ser com un expert en veure entre les ombres, perquè la pel·lícula és molt fosca, més a més, no? I trobar-te amb ell. Però a la que hi entres, la pel·lícula és... Es fa gran, tu. És com una disacció del que és el món, de com funciona i el Westen en particular. O sigui, com el Westamerica estava creant tot un seguit de ciutats que es trobava or, perquè... I llavors, aquí hi ha un, com sempre, que té la pretensió de controlar-ho tot. I... tots aquells que volen anar per lliure, per dir-ho d'una manera, tots els... Els versos lliures. Ah, sí, aquells que van sols, no? Llavors, aquests han d'anar eliminant. I té la manera d'anar eliminant a un món de persones. La pel·lícula l'interpreten dos germans, eh, que estan dins aquesta dinàmica. Però n'hi ha un d'ells que no és el... El Joaquim... El Joaquim Phoenix, és l'altre. M'agraden molt el paper. El Phoenix és més la víctima, no? És... Hi ha una manera de trobar or... El Johnson Rayleigh. Hi ha una manera de trobar or que... que, bueno, que tiren, no sé, quina manera de material, que crema, que crema, oi? No, crema, no. El mercurí és per separar l'ordre, una altra manera de ser real. El mercurí és per separar l'ordre. Són algun tipus de plomb. Sí, però tiren això al riu. I allò queden tots completament... Això no sabia. Sí, sí. Per això, que m'ha sorprès. Sí, sí. De fet, com una al·leació. Sí, d'això. Una reacció. Una reacció, ja. Allà, amb un riu així. Un trobat i tal. de la poca credibilitat que tenen per a nosaltres moltes de les que vivim que aquests doncs van a parar. I llavors, quan qui van a parar diu, vale, no dic més, perquè llavors és com una puta marra. És que és un final realment inesperat i perquè no li veus la punta en tota la pel·lícula. Això com que no s'acabaran. I ara l'esperen res a veure amb el clinísbot, eh? No, no, això ja és més clàssic. Allò és clàssic. Amb mula, no? Amb sí, mula i tot a mà, o si em perdonis. Et deus ser una mena com aquella que vaig veure jo, que es deia Boun Tomahawk, que és un western, però que acaba en cinemagora i cannibalisme pel mig. Bé, no arribem a... No és aquest punt, no, no. No arribem a aquest punt. Però aquest des, hòstia, surt també el Carrassel, el vaig comentar i... Ui, el Carrassel. Què és això? Què és això, no? Què és això? Què es veu? Sí, sí, sí. Molt hòstia. Jo he trobat un lliçó de cinema i la veritat així, molt bé. Però no ho recomano, perquè tot això ja de ve em sembla a mi com una predisposició a veure. És a dir, aquest director és el Jax Audiar, el que va fer allò de tant i tant llorar el meu cor... Com era allò de tant i tot? Sí, però... Separó, el meu cor, no? Sí. És una pel·lícula meravellosa. Bueno. Allò em tornava tonto. Sí. Una pel·lícula noir d'aquelles que dius, quina posa més ben perida. Quina posa més ben perida. No me'n recordo massa bé de què nada. Jo no me'n recordo de tampoc, però tinc la impressió, sí, però que era un pel·lículon amb un ritme tan bé que dius allà, unes moments lents, allò que dius, però amb una elegància, amb una... Uau! Que ben perit és això. Tu has parlat dels grecs, això. Sí. Parla dels westerns. Sí. I el que segurament que va passar i molt, el que passa és que ens ho han amenit tant dolç, tot el que va passar, no és... Clar. És que al final això és el que hi ha. I no, qui són? Sí, sí, sí. D'aquests que van matant a tothom. I ja està. No hi ha... Sí, sí. I quan hi ha un que s'ha escapat van allà i... El jacotós. El jacotós total. Sí, sí, sí. Que passa aquí, no? Molt bé. Doncs marxarem. Ens falta un minutet. Justament he d'escoltar la banda sonora de The Sister Brothers, que justament és una versió de Tainted Love, del tema de Soft Cell. És molt bona la música, també, eh? Molt curiós, eh? Molt. Doncs amb això marxarem, valent? Vinga. Fins la setmana que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. La ràdio de Sant Just, 98.1. La ràdio de Sant Just, 98.1.
