Bona tarda, molt bé. Com estem, bé? Sí, i vosaltres, què tal? Bé, molt bé. El Nacho... El Nacho Alonso... Sí, sí, sí. Sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. El Nacho Alonso i el Nacho Alonso i el Nacho Alonso. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí, sí. Veus com abans de la setmana hi... Ai, ai, ai. Com estem, eh? Necessita un cap de setmana ja. Ni el dia, ni el dia. Ni el dia, ni el dia, ni el dia. Però abans de arribar al cap de setmana, home, com a mínim, expliquem cosetes que es puguin veure o no, o com a mínim gaudir, de forma privada i particular. Eh... La Rosa es parlarà de Turandot, de l'Auditori, que aquesta no es pot gaudir, perquè ja es va veure, en aquest cas. Sí, sí, exacte. Perquè ho fa al cap de setmana, sí. La Rosa no és que hagi anat per una òpera, sinó que és una visió sinfònica. Sí, sí, és la manera de fer-ho, sí. Jo es parlaré d'una espai que hem passat tota la vida per davant, 50.000 vegades, que és la llotja de Barcelona, la llotja de Mar, coneguda com a tal, i, essencialment, doncs, vam fer una visita i em van explicar uns espais molt interessants que comentarem. El David està totalment l'actor, fins total. Es parla del cafè amb gent interessant, del senyor Basté, ja ho comentaré, i Miedo Trump en la Casa Blanca. Això és potent, eh? Sí, sí, sí. Mare meva, mare meva. Molt bé. La Rosa, el món del teatre, totes les noches d'un dia. Sí, perfecte. També el Nachos Parrada, cinema, dos pel·lícules, Noche de Juegos, Borman, una comedia negra, i una pel·lícula bizarra d'aquestes que m'agraden aquí, i m'agraden aquí. Ja ho explicaré. Jo faré un doblet també. Pararé com és la primera, la segona part, de una pel·lícula que sé que la Rosa li va agradar moltíssim, l'únic que no veig és la segona part, que és la leyenda del tiempo, i la cuesta, i també entre dos aguas, que va guanyar uns quants gaudis, uns quants golles, i llavors farem la comparativa perquè puc veure les dues, la primera i la segona, i llavors una miqueta, també en podrem anar. I agafem un espai anterior. Bé, doncs, la Rosa ens parla ja directament d'aquest espectacle, d'auditiu, més que visual, amb aquest cas, concepte, per dir-ho d'aquesta manera, de Turandot a l'auditori. Amb l'Orquesta Symfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Llavors, el espectacle era la operatura en dot de Puccini, però crea en versió symfònica, és a dir, en versió orquesta i concert de symfònic, no? Però sí que hi havia també els cantants, i les cantants, sopranos, tenors, baritons, xulissins... A més, tres corals, també, tres cors, que eren la Polifònica de Puirreig, que aquesta és una passada, canta molt bé sempre que venen, també fantàstic, i el col infantil, amics de la Unió Tostres, espectàculars, molt bé, molt bé. Puccini, us recordo que va fer operes, com de jo ara ja l'he anat xocant, com has dit? Más mèdia, exacte. Más mèdia, exacte. Per dir, un termedàra, una mica fora de temps, de la que és l'opera. Has dedicat a des de la Gran Públic, no? Sí, exacte, exacte. Però, bé, que són... amb d'una qualitat magnífica, no? Va fer Tosca, la Bohem, Turandot, Madame Butterfly, Manon Desko, Edgar... bé, no? I hem de tenir en compte que és força contemporània, perquè ell va morir el 1929. No és tan poc d'als, no? Doncs la... l'Orquestra era tota l'Orquestra, perquè ja hi havia... estava tot, estava el vent, la furta, la corda, estava en tot, la percusió, la percusió és molt important. Però no hi havia significació... No, perquè clar, és que la escenaria l'amplia a l'Orquestra Sifònica, i les corals, que estaven a la part d'arriques, eren totes les corals, allà, no sé quanta... No es vaig comptar, però... Pudeu comptar... 100 i pico de cantants, també, pràcticament. Sí, que sí, 100. I tot l'Orquestra, a més, amb les Dugas Sarpas, també, vull dir, amb instruments de volum, els contrabaixos, hi havia molta percusió, perquè hi havia el gong, hi havia els bombos, hi havia les timbales, doncs clar, tot ple. Llavors els cantants i les cantants, el que feien era posar-se al costat del director, i llavors cantaven drets. Un algàsic podien seure, i quan els tocava cantar, se'n checaven, a la millor es movien una mica, com que s'apropaven l'altre personatge, però no podien realment actuar. Interactual. O els personatges que feia d'emparador i el ministre, i el mandari, que digui, llavors sí que es posaven entre els músics, centrats, com un trono, així de color negre i tal, però sí que estaven sent adects, però poca cosa més no es podia fer. La música és preciosa, les cançons també, la lletra també, perquè les podien seguir molt bé, perquè a l'auditoria es posen la pantalla, i llavors surten els subtítols amb català i castellà, i llavors era super senzill de seguir, i a més que cantaven en itàlia, que a l'Italia també és més fàcil de seguir, i no serà alemany. Jo no entenc ni Déu. Sí, sí, d'aquest costa més. Palkirias o tot això. Tu, gent, vale. Sí, sí. Aquest és més senzill, perquè sembla que és una llengua romànica, com si fos català o castellà. Era molt senzill de seguir. A més, la història, com que també hi ha una mica de la repasses, la història també, són tres actes, són llarguets, però passen volant, és la història Turandot, és una princesa xinesa. Era quan estava de moda la cultura oriental. No és una massa xinesa Turandot. Per això no s'havia de dir, que era una princesa molt freda. No era una princesa xinesa, que és una princesa molt freda. Ara seria Frozen, la Frozen. Però no. Ella no volia casar-se amb ningú. Però amb motiuics. Ella no volia casar-se amb ningú, però el seu pare diem que ja era hora que tocava casar-se. I quan venien els pretendents, és com una persona de gel. Molt freda, molt freda. I que no volia que no. I el pare diu que s'està d'alguna manera de fer. Llavors ja diu que posaré 3 devinalles, 3 enigmes, i llavors si ho encerten, el pretendent que ho encerti, em casaré, però si no ho encerten, el decapitem. I ja portaven, de no sé quants anys, amb l'any del tigre, que ho contenem en xinesos, en l'any del llogues del mono, ja s'havien carregat avui. En l'any del no sé què, s'havien carregat ja a 7. I aquest any que s'havien d'anar a l'any del tigre, ja comptaven 13. I dius-us dir, que els enigmes eren complicadillos i no els s'han saltat abans. Clar, i a més d'aquí, la importància del gong, de l'instrument del gong, perquè quan són el gong, vol dir que hi ha un pretendent que ha acceptat presentar-se i intentar superar la prova, i llavors, en el moment que són el gong, ja no pot tirar-se enrere. Ja comença tot el llog. No ho sabia, estic xulo. Era molt interessant, era molt xulo. I fins que arriba, el príncep, un noi, que és un príncep de Pèrcia, que ve amb el seu pare, que està sec, que el pare l'acompanya a una serbenta, que és la Liu, aquest sí que és un nom xinès, Liu, que és la bona serbenta fidel de tota la vida, però que és molt jove, és una noia molt jove, que està enamorada del príncep. Però que el príncep no la correspon. Ell vol presentar-se a guanyar la mà de l'altra princesa. Clar, ell vol una persona de la seva vida. I a gelida, clar. I ell vol l'altra. Tothom li intenta fer un dissuadi. No et presentis. Al principi tot el emparador també li diu, que la meva filla és molt difícil, ja t'he dit jo que no. Però és igual, sí, que sí, que sí, que sí. I llavors sona algú, i ja comença tota la història. Tot això pos cantat, a Marias i no. I l'estranya una miqueta és aquesta. Llavors ja comença, li posen les tres enigmes. No ho estic dient res del compte, perquè tothom ja ho sap. I ell, les encertes, les tres enigmes. Ja no se'ls pollaren, ja. Ja no, ja després se'ls pollaren. Ja no se'ls pollaren. I llavors ell ho encerta, tots tres, però que a la princesa li agafa un atac de pànic d'angoixa, que dius, que faig d'ara no que jo no vull, que jo no vull. Bueno, espero que es que hi havia hagut una van passada seva, però de feia molts anys, que havia patit, no ho sé, amb un preu de guerra, havia patit una violació, se la venen dues, de no sé què, i a final va morir. I ara venia això, perquè ja no volia casar-se amb ningú, que dius, bueno, tia... Bueno, total, que no vol... De tota manera, no són maneres tan poc, que et vingui un pretendent i ara tens la casa. És una mica de proximitat, primer, una mica de seducció. Total, que llavors, clar, ell veu, el príncep veu que l'angoixa que està agafant amb ella, dius, no, no, mira, tranquil·la, no passa res, fem una cosa, dius, ara sóc jo que et poso una prova, encara no saps el meu nom. Diu, tens tota la nit, per haver-hi igual el meu nom. Sí, quan arriba l'alba, ja s'ha averiguat el meu nom, tranquil·la, que jo marxaré, no marxaré si vols, em pots matar o marxo, on mates, el que vulguis. Però si no l'han de vines, llavors sí que em quedaré aquí, total. Doncs ja pates per arriba, a tot el regne, buscant, a veure, que alguna persona que pogués saber el nom d'aquest senyor, i llavors va buscar el senyor aquell sec, era el pare, dius, aquests que venien amb ells, segur que ho han de saber. I que, efectivament, la noia, la Liu, dius, jo sí que ho sé, perquè ara volíem, com es diu, al senyor gran, dius, no, al tortureu, dius, jo sí que ho sé, dius, tortureu-me a mi, i si cal, com ensenya la tortura, i tal, i ja no, dius, però és que jo no ho diré, no, dius, és que jo no ho diré mai, dius, jo sí que moriré, però jo no ho diré mai, perquè ja sí que l'estima va de debò, no? Bé, al final s'ha suicidat aquesta noia, i llavors la... Sí, no. Però m'agradaria que estic lliç, jo l'amor. Fins que ja al final, la... arriba l'alba, i clar, la... la princesa al final ja sí que sap el nom de ell. Bé, tot això ja ho sumeixo molt, dius que ara ja sí que ho sé, perquè, clar, ell continua insistint que ell no vol marxar, que ell la vol, que és l'estima, i ell vol estar amb ella, i que, bueno, que si no en divina el seu nom, doncs que llavors ell sí que es quedarà, però que s'hi endevina, perquè ell marxarà. I aquí, en un moment, surta famosíssima, ara ja n'és un dorma. Aquella nit. Aquella nit, perquè ell ja vol... L'alba vinceró, l'alba vinceró. L'alba vinceró, jo no l'he vist curant tot. Aquella nit és una nit molt intensa. El gener, a l'òpera en Texans, hi ha un dels capítols, que jo m'agradaria tornar a veure'ls, perquè el serista, tant en tant, que parla d'aquesta àrea, i ho posa, no? És la nit de... bueno, de... de... de aconseguir l'amor, d'ajutar per l'amor, d'aquesta seguretat que tu ho aconseguiràs. D'acord? És que a tot això ho passa durant la nit, eh? Ella desesperada, la princesa tornant tot buscant a veure, i, a més, amb una frialtat, amb un ganes de matar, i de carregar-se qui sigui, perquè ella vol seguir amb la seva idea de no casar-se amb ningú, de no estar amb ningú, de seguir guanyant ella amb la seva fredó. I ell, en canvi... La Belén Esteban, no? Mà o men. I ell, pobra, super enamorat, convençut, i, a més, canta unes cançons tan macas, i, clar, suposo que allà sí que veies com ell s'intentava apropar. Clar, l'escenari de l'auditori no li deixava més, perquè a més tenien el director Alono, que és japonès, el tenien allà al mig. Per cert, que aquesta operada després la vol portarà al director de la OEC, allà a Japó, i faran una gira pel Japó. I llavors vols que no pot, però clar, tu ho està sentint, mira, mira, mira, que era música. A veure, por favor. I a sobre el Pavarotti? Ell la cara va dir, és Pavarotti brutal, amb aquesta. La cantat després, que això és clar, com és tan més mèdia cometa, està la cantant aquella que era operació en trompo britànica, que era el Polpots, el Divo, o així, tu et recordes aquells Quiu o el Dimexits, no sé què, però, però, per Pavarotti, per Pavarotti especial, o sigui, és una veu... Ha sigut el gran tenor del segle XX. És una veu, o sigui, que et quedes brutal, brutal, brutal. Si voleu una punt de agenda, aquesta tardor, el mes d'octubre, la podeu veure al Liceu, perquè fa 20 anys que van reinagurar al Liceu després de la... I va ser amb Durandot? Sí, amb Durandot. I llavors, ara, com a aniversari, diguem-ne, la torno a anar a fer el mes d'octubre i la col·legrafia la fa Franca Lleu, que és un col·laborador de furats vals i donant una versió, doncs, al final... Molt moderna, i tal. Al final, alguna cosa hem de fer, perquè sempre la tornen tot de sempre, però, bueno, serà la tornen tot de sempre. Jo sí puc anar-hi bé, mira, l'Eric. Sembla que surten les entrades al, no sé si, el XIII o el XIX de juny, perquè això està tancat, per abonats, per no sé què, llavors hi ha un moment que surten, i és un dia del mes de juny, no sé si el XIII o el XIX, un dia d'aquests, una ràpid, per pagar a fer alguna localitat... Però costarà una fortuna, eh? Costarà pasta, sí. De 200 cap a una, eh? Mèdia, mèdia, o sigui, això t'has de... Jo vaig intentar anar amb la teràpia, de dir, no m'he vist atreviat, és el que és tan malamentat. A mi no sé quin va dir que les sessions de diumenge al matí eren molt més econòmiques, eh? Aviam jo què vaig fer l'aniversari, que tant s'ha avocat per regalar... Jo havia anat al Liceu i no hi havia... I tu vas dient-ho? Hi havia l'equip A i l'equip B. Sí. Sí, sempre hi ha l'equip titular de cantants i l'equip suplent. La funció... És més barat. L'equip titular va a una pasta indecent. I llavors hi ha l'equip B, de suplent, i jo anava sempre a l'equip suplent. Però me'n recordo, vaig anar a veure una que era... Ai, com es deia... Que era un sortir al nom. No, no era un sortir al nom, és igual. Però va triomfar la suplent, que el cap de... Enseguir-la, la van posar a l'equip titular, perquè va fer la gent tirant flors... Jo quan tenia 17 anys, vaig tenir la sort que justament a l'institut hi havia una professora de música, que tenia una llotja, i llavors ens aconseguia entrades. I llavors jo vaig anar a una vegada a l'Àupra, em vaig enamorar de l'Àupra per sempre més, i a partir d'aquí vaig empalmar unes quantes. Pretty woman, no? Sí, no, no, no, no. I llavors he tingut el pla de veure a Plaça de Domingo, a l'Aboem, i he tingut el pla de veure a Josep Carrera, a l'Italiana i en Algeri. I tal, vivis els tres. I és una borrada a jo, absolutament. Jo tinc l'adiós a la vida de l'Aboem, que va repetir tres vegades, mitja hora, que va durar l'Àupra a quatre hores en total, entre carrers vissos i no sé què, i tal. Però a més amb l'època gloriosa, però de fa 30 i pico d'anys, clar, quan estaven tots joves i amb el seu, i era una borrada el que feia el senyor Domingo i el senyor Carrera, i la va cavallar. Ui, ja no dic res a cavallar, el que era jo. Vull dir que això ho tinc com a mínim, però que va ser una època molt concreta, de la meva vida. I aleshores vaig tornar posteriorment i vaig veure unes les bodes de Fígaro de Mozart, amb una versió moderna, que és quan la gent va començar a fotre cops, perquè va ser un desastre. Va, va, va, fotre cops de peu. A més, una cosa jo anava, perquè la meva sobra em poden descansar. Era molt aficionada, no? I on potes vas, no podia anar i ens donava així els cabinets. I vam anar a una, que hi havia un... No em faig de l'op, el marcó. Un cantant alemany, perquè jo, jo, no té el gall que va fer. Aquest si era difícil, no? Imagina't. Tipus com aquell al de l'any passat. Com l'amador, no, com l'amador, en Eurovisión, de què saps que ja en parlarem, ja en parlarem. Hem parlat Eurovisión, eh? No hem parlat. I jo també m'ho vaig impassar. Jo estava a tu t'agrada. El que? Eurovisión? Ah, saps què diu l'altre? Ja està una casa turisme urbà. Hi ha un moment de penya a tothom, mirant-lo. Fa 10 anys ho fem, i llavors la... Ho fem, i és molt ortera, llavors passem molt bé, perquè... Ja t'ho has passat molt bé. Som una fauna... Ai, jo, mare meva. Tenim estrelles, la Marta Torné, per ja... Que allò, ja ho expliquen en privat. No, però molt bé, vull dir que amb molta gent i tal, vull dir que va ser molt divertit, tot tipus de gent. Van venir... No sé si es explica després en privat. Seguim, que anem malament... Vinga, doncs ja està, final feliç. Horrors. Ens queden junts i ja està. Molt bé. Has fet junts, a la Turandot, dir el tio aquest? Home, després d'aquesta àrea, tu què dius, David? Una tia que assassinava... És una psicòfata. Jo crec que ja el Massoca és ell. I el Massoca és ell, que ja sap en qui és casa. Moltes cases. Les obres italianes, algunes acaben bé, no totes. Des de casa amb una tia que ha paringat a 14 fins a ti. S'ha parat, home, no. I a la teva, a la que t'estimava, la tortura fins a la mort. No, a l'altra, la suicida. A la tortura, home. Però això què és? L'adulte neus? Bueno, ja, de Turandot. Anem a la casa de la Jotja de Mar. A veure, ja sabeu que a l'alçada del passeig Isabel Sagona, número 1 de Barcelona, hi ha un espai que és la Jotja de Barcelona, que és la casa... La coneguda sempre, és la Rial Academy de Belles Arts a Sant Jordi, en el seu moment, preveu la Jotja, està al davant dels porjos d'en Xifré, a Pla de Palau, a Barcelona. El botigam de l'actualitat. Ja no queda res, ja ho sabeu. Davant dels set portes. Sí, no queda res. Llavors, aquest edifici, que inicialment era un edifici gòtic, que amb una sala preciosa, que aquí una mica puc veure, la sala de contractacions, una mica conegutíssima, és una de les salars més espectaculars que hi ha a Barcelona. Per cert, si la voleu contractar per un dia, 20.000 euros. Això es volo casar. Són més barats d'anar al Liceu. Sí, sí, sí. Que la van contractar pel consejo de ministros, aquella van fer aquí. No, aquí no, va ser un altre lloc. A l'espai que tenim aquí, ja sabem que, per exemple, no farà gaire temps, 47 dies BMW va posar aquí cotxes. Multiplica-ho per 20.000 euros al dia, posa-li que li faci un descont de 15.000. Una bestiesa. Per tant, hi van tenir cotxes aquí i no sé què van fer. Hi ha algun dia el que es pot visitar gratuïtament. Sí, no. És a dir, hi ha un dia el mes que l'obren, i llavors... Ara sí, jo n'ha de portar sovint. Sí, llavors t'ensenyen quatre coses, i llavors aquest noi, era un noi el dimecres, i el divendres de la tarda anàvem. És una cosa així de pim-pam-pum, i que era un grup de 70 persones, i ens vam colar per allà al mig nosaltres, colar, no, evidentment, demanar permís, i es va pagar tot correctament, però que ens refereixo que ens van deixar un espai, perquè era un noi, cofeia i tal, i això. Que ho feia més bé de forma anecdòtica, més que de forma històrica, ara és com siguin. Parlar coses de masoneria, que està molt bé. Era una visió una mica diferent, d'aquest dimecres, això per del procés de ministres, una sèrie de coses que, com a tal, però anem a explicar una miqueta molt per sobre el que és l'edifici, és un edifici que tenia, que a cap època del segle XV, era l'espai on es feia tot el tema de les sovastes, era l'espai on es movia la part de la mercaderia, el que és una llotja que entenem avui en dia de peix, o el que sigui, en aquest cas, serien els altres elements. Aquest edifici, on es feien les contractacions, era l'espai, però aquest edifici per fora, que era un edifici neoclàssic, que no sé si es veu per aquí alguna cosa, és un edifici tremendament neoclàssic, abans era un edifici que era gòtic. I quan es planteja fer una reestructuració, perquè això s'ho quedarà la Junta de Comerç, en un principi, després d'una sèrie de qüestions vinculades, en el 1714, que ara no entrarem i tot aquest rotllo, definitivament ho donen a aquesta Junta de Comerç el 1774 i s'encarrega a fer una reestructuració. Una pantalla al voltant del que seria la sala de contractacions. Què diuen, és un edifici estil, les altres sanes o així? Sí, però més petit, una eta, dos pisos, molt senzillet, quan estava, bàsicament, en aquesta sala, el voltant 4 o 5 despatxos. Això es multiplica per 4, es fa més alt i es fa tota aquesta carcasa preciosa, si és edifici neoclàssic més important de Barcelona, amb aquests frontons, aquelles columnes tan potents i es fan noves sales. Entre elles, clar, que serà la futura real l'academia de Villasars, en aquell moment, en l'any 74, l'escola gratuïta de disseny, que estava promocionada per burgesos i llavors pagaven aquella gent que valia la pena per, o acaben, millor dit, perquè dibuixessin. A partir d'aquí això va començar a créixer, i es va convertir en l'espai definitiu de Villasars. Totes les ciutats importants d'Europa havien de tenir una escola de Villasars controlada pel govern, que controlava la propaganda pictòrica, tal com sona aquest concepte, o escultòrica, o qualsevol cosa d'aquestes, i a partir d'aquí es crea el conjunt. Què passarà? Aquest espai, amb el test va tenir les seves funcions fins que va deixar de tenir-les. Va ser borsa de Barcelona, temporalment, i fins que aquesta cambra de comerç torna a agafar-la, la va deixar de donar un test, a veure una sèrie de qüestions, i la cambra la té. És un espai que pertany aquest lloc. Amb iniciatives privades de fundacions que sustenten el que seria aquest espai per un costat, i, evidentment, guanyant-se la vida de donants. A dalt hi ha la zona dels consolats, que és una sala gòtica, que és on es fan molts eventos i moltes històries, on estava l'antiga borsa de Barcelona, on estaven les taules, i on es feia una cosa de cereals, però que tampoc ho explicarem. Aquesta zona que també es fan a vents, amb aquest preu, i després hi ha un museu, un museu, el famós museu, de Velles Arts, que està... i ja sapé com són els museus de Velles Arts, que tenien 4 o 5 col·locats en filera, que van donar tot, tot sigui dit. Bueno, ja... Algú van explicar... El noia de periodista no era historiador d'alar, no passa res, va explicar 4 coses, i a partir d'aquí, les sales, que són sales que jo no coneixia, que em va sorprendre, al Saló d'Aurat, on es va produir aquest consell de ministres, que va decidir el senyor Pedro Sánchez, li va agradar, era espectacular, perquè era espectacular, un espai que considerava de poder, i un espai xulo, per tant, van buscar aquest lloc. Règio, no? Sí, el Salón d'Orado, la Sala de Lucrecia, hi ha una sèrie d'espais allà, que són molt concrets, i també per allà, sobretot, el que ja és molta cosa, de l'escultor de la meva campanya, que és un gran desconegut, però és el gran escultor del modernisme, ah, del modernisme, del narcocresisme català, amb aquella Lucrecia famosa, que és una figura molt maca. I, bueno, és un espai molt xul, la veritat és que jo em va sorprendre bastant, el que seria l'espai, i quan entres al final, a la casa de contractacions, a la banda de baixa, això és, s'admenja l'espai, és una meravella, és una meravella. També és un lloc on fan reunions massòniques, és habitual, la masoneria que vagi allà, i constantment estan fent, i aquest nano, que vinc a investigar també jo, perquè jo és un món que no conec, ni vull entrar, fa coses vinculades amb la masoneria de Sant Andreu, i no sé què m'esfan, principalmente, et pots participar tu amb coses de la masoneria blanca, que has dit, unes coses molt rades, que rades no, que curioses, que algun dia s'investigo més, i sembla que aquesta part sí que anava molt sobrat del món masoneria, això sí que se li veia. La para artística... és aquella. Si no ets història de l'art, o has treballat amb el món i tal, són coses que et queden una miqueta... Escapa. Queda molt interessant, insisteixo, però una para anecdòtica, no busqueu la para artística de l'edifici, perquè ell va per una altra línia. És molt xulo, vull dir, que no cap queixa, però és molt simpàtic i molt agradable. Bé, dit això. David, anem a parlar, ara, de llibres, no? Sí. Vinga, tu mateix. Petito. Doncs el primer és aquest... Com era, perdona? A veure, cafè... Cafè és amb gent interessant. Sí, és un llibre aquest de Sant Jordi, el típic llibre de Femocet, és en aquest cas la cu, com és la ràdio més escoltada de Catalunya, doncs el periodista estrella, que és en Jordi Basté, de metge dir que no el suportava com feia esports, no el suportava. Però el canvi és molt bo. Però és molt bo, a nivell de comunicador, per temes, doncs generals, no? Però a nivell esports, jo no podia. Sí, m'he de pomar. Perquè la xafradaria pura, no podia. I, llavors, de tots els entrevistats que han anat passant, no sé quants anys fa que ja està aquí, doncs 12, 13 o 15, doncs ha fet una selecció. I el llibre, bé, amb el mateix estil que ell comunica, doncs jo suposo que algú li ha ajudat a escriure. Perquè el fet de ser periodista, pot ser molt bones rants, però escrivint... Com es diu castellà, és l'arina d'altre costal. Això és molt típic, ja és negre. I ell posa el nom. Perquè, evidentment, el contingut és seu, però la forma és d'algú altre que també s'ha de escriure molt bé. Llavors, ell va explicant diferents personatges que han anat passant pel programa, doncs, anecdotari, anecdotari, fins i tot, s'atrevege ella amb algun concretament doncs a dir si li cau més bé, li cau més malament, com l'entomat, si s'ha deixat molt entrevistar molt bé i si s'ha deixat molt escert, també destaca molt el fet que, per exemple, en polítics que acaben d'assortir a l'aparador públic, doncs, que són molt accessibles i després, quan ja n'ha agafat una cota de poder, doncs estan canant banda i ja no es deixen entrevistar per ningú, per exemple. Tot si són polítics que han aspirat a cotes de poder a Madrid, llavors, un cop han arribat a aquestes cotes de poder, doncs ja no es deixen entrevistar per mitjans d'aquí. Per posar un exemple, eh? Ja. Bé, no entraríem en detall, perquè me'n recordo ja, una pila de... De personatges. Suposo que els que tenen més afinitat, doncs, si es plaia més, alguns els passa més més ràpidament. Potser perquè el personatge potser tampoc té massa a portar. És a dir, que els personatges és bastant plant. És que és... Jo suposo que quan... jo crec que el seu ofici, doncs, dintre del món periodístic, és una joia. O sigui, en aquest sentit, o sigui, poder-t'ho estar en contacte en tota la crema de tota la gent pública del país i gent de fora del país també, perquè el ràdio que tu comandes, doncs... doncs, ostres, d'una tracció brutal per l'Audiència, doncs, clar, es pot dir que els convidats... als entrevistats els conviden sols, d'alguna forma... Llavors, és un luxe. És un luxe. Aquesta persona el dia que es mor, i dius, oh, tio, tio, parat amb aquest, o per tant l'altre, i conec ders, o amb l'altre... Clar, és... és bestial, és bestial. O sigui, jo... O sigui, pagaria per tenir la gent de telefònica d'aquell individu, el Jordi Bastet, perquè ha de ser això... Sí, sí, m'apuro. No cal comparar, no? No, no comparo, no. No, perquè segurament... Segurament hi ha una enveja sana, mútu, entre tots dos, segurament. Perquè les entrevistes que fa la Ivole potser són més aprofundidores de les que puguis arribar a fer, jo què sé, amb mitja hora de ràdio per dir alguna cosa. Però clar, la varietat de personatges que tu et passen per la ràdio, un programa com Salvados, però no ho té. No ho té. Per segons qui no es deixarà entrevistar. El Jordi Ivole ha entrevistat el papa, cosa que el basté ni s'ho planteja. Per dir alguna cosa. Bueno, sí, era una manera de posar un agullador brotxelloso al seu programa, a l'etapa que presentava ell. A mi em pensava que sortiríem més xafarderies, més xafarderies a nivell de treure-li la careta, a més d'algun personatge. Però suposo que clarament s'ha de vigilar una mica. Sí, suposo que això és com és secret professional. S'ha contingut prou. A pare per aquest estiu llibre molt a mè, per dir de piscina i va vingant. Molt bé, guai. Cosa que no passa amb el mío de Trump, no? També és de piscinete de Maca o què? No, no, aquest m'ha costat perquè evidentment... Si no hagués sortit l'alien. No, no, és un diatari. És un diatari del dia a dia de que el Trump va decidir-se a presentar-se les eleccions. I, bàsicament, és un resum diatari dels col·loquis que ell tenia amb els diferents col·laboradors que li han anat passant per davant. Jo no sé el botwoodward com caràia ha aconseguit. O sigui, no és xicció. Els diàlegs que apareixen allà són reals, evidentment, perquè si no, evidentment, que hauríem un plagi acollonant, i ja s'ho prestigi. No crec que li importi bastant. I llavors... Ostres, tot és dialogat. Llavors, jo què sé, d'estif van on aquest, aquest que és el nou guru del meu liberalisme i de l'altre dret a nord-americana, i que ara està per Europa, perquè el Trump, com molt altres col·laboradors, el va treure de sobre, doncs aquest, per guanyar-se la vida, ha anat calant i venent l'ultraliberalisme i el feixisme amagat d'un capitalisme bestial, doncs per a Europa, doncs que sigui a Hongria amb l'Urban, que sigui a Austria amb un d'aquests, amb Vox, també, i en contactes. Però, aviam, això és una anècdota, no? El llibre va explicant, doncs... Comença amb una anècdota molt marcada, molt marcada que ja... Ja diu de què va el llibre. O sigui, el Trump li han d'amagar, o sigui, li agafen rampells de dir, doncs el tractat que tenim al nord, com perdem diners, fora. I que els col·laboradors queden així tots glaçats, no? Tio, tenim tropes allà, perquè si el Vox del Kim Jong-un ja en som missil, doncs si tenim tropes allà i tenim instal·lacions, en set segons podem saber si ja ja hem estat on missil, i on ja en són les contramesures. En canvi, si no ho tinguéssim allà, trigaríem 13 minuts a en detectar-ho des del territori nord-america. Tu saps el que estàs dient? Però perquè és un home que se li agafen així uns rampells, i doncs ja... que ja li elaboren el redactat per trencar l'acord, per exemple, no? I doncs és una feinada dels col·laboradors, però una feinada brutal, eh? De... de... ficar pel mig traves burocràtiques, perquè aquell document que haguessin anat en aquell moment i se'n va al tractat en Corea del Sud en Orris, doncs allò que he diamagat amb una pila de papers, i al cap d'un dia es va a un altre col·laborador, també involucrat, i ja el faig de desaparèixer. Perquè ell és... És com Caligula. I surten aquestes... Igual de postriga, jo que sé, dos mesos en tornar-se'n recordant. Però ja tenen mecanismes per poder tornar a intentar dissimular coses d'aquestes, o que algú vagi i li menja una mica la olla, no tio, que passa això, però que estan perdent diners. Però ell té la mentalitat d'una mà de negocis, i s'ho mira tot, i no hi ha una perspectiva geopolítica o estratègica. Allà estem perdent quarts, i això no pot ser. Què collen foten, jo que sé, 13.000 soldats allà, si que és que sortim guanyant. Res, no? Tot fora. Sí, sí, sí. Hòstia, és la casa blanca, el poder l'ha agafat, una aficionat, que no té ni idea de política. Molta gent tenia la por, en teoria, com un president amb un espai en teoria el menys que deixés empresari. És a dir, és una persona que tingui el menor vincle, ho hauria de ser, perquè n'hi hagi aquesta unió. Aquesta unió és una bomba anti-diplomàtica. Perquè la poden utilitzar per el seu favor, per on presclar, és gent que té informació privilegiada, vull dir, aquest tio. Llavors s'acau, va, venga això, i guanyo de com un dia 4.000 milions. Però després el tio diu, pospujarem els arancels del ferro i hem de protegir els productors del ferro. I una altra diu, escolta, guapo, que els fabricants d'automòbils et tiraran al coll. Perquè ells compren ferro, a molts llocs. Si els hi puges el preu del ferro, s'enlletsen al coll, però a cor plecista. És un tio que, això, i ja està, i penso, com collons aquest pallo, ha pogut fer l'imperi que ha fet actuant d'aquesta forma. Perquè a veure, bàsicament, i el llibre acaba així, és un mentider. Sí, no ho sé. Se n'acrofita de tothom, menteja a tothom. Per això té un... Ja has donat la resposta. És un populista de... És un mentider, no, però és que més i més és un mentider. I amb els ungles qui s'anirci rafia, és amb la seva filla, la Ivanka, i amb el seu gendre, el marit de la Ivanka, el Jarret Casher. I són aquests que, entre aquests 3, van gestionant tot el muntatge. Després, en col·laboradors, que ve que ara m'interesses, i quan has acabat, doncs... fa un estil... Borboneja. Mira, per dir-ne d'alguna forma. Borboneja. Això feia molt el Juan Carlos. Per exemple, quan va fer fora a un... a un de la casa reial, el cap de la casa reial, no li va dir directament. Li va dir, amb un dinar que l'havien convidat amb la reina Sofia, li va dir, oi, què és que se nos va, hombre? L'altra pobra no s'ha convidat res. El tram fa algo molt semblant, o envia un tuit dient, bueno, agraïm els serveis de fulanito de tal per agrair-li la seva... I l'altra dius, hòstia, m'està xando. Per per dir-hi alguna cosa així. Això és acollonant. M'he quedat, passa que el llibre és molt dents, i aporta molta informació, moltes dades. Si estigués aquí, si estigués situat aquí, potser, al nostre país... No, però encara enganxaries noms, qui és qui, però ja... Clar, hi ha noms que no saps què són. Massa d'ells, sí. M'haig d'estar política sol d'interès i tal. Sí, sí, és molt dents. Per molt que la coneixem, però s'ho absorbeix. Però, clar, després, raya la inocència pura. Perquè, no, és que m'heigut un mull amigo del... del... el primer dirigent xines, el Xin... Li Ximping, oi? Sí, sí. I tots, tots allà, suant ja, a veure què collons crida, perquè... Ja, ja, ja. A l'altre, ja ho sé. A l'altre és més llarga per al cine, és com està la cosa... A l'altre és més llarga per al cine, és com està la cosa... I dius, ostres, és una cosa, però, però... Sí, sí, sí. Bueno, pues res. Mira, ens quedem aquí, que escolti interès, i això. No, no, està clar. Molt bé, parlem una mica de teatre, després parlem de cinema. Nacho, primer parlem una miqueta de totes les noches d'un dia, i després parlem de dos pel·lícules, diferents, imagino, Nacho... Nacho de Juegos, Nacho de Juegos... Nacho de Juegos i Nacho de Bormann. Nacho de Bormann. Total, llevan igual. Rosa, teatre. Bé, doncs, totes les noches d'un dia, les estan fent al Teatre Goya, encara queden dies, ens estaven fins al... fins al 22 de juny. No, pera, pera, pera. No, això és fetre, no. Ells estan... Al Carmelo i la Natorren, no? Carmelo i la Natorren, sí senyor. Dos bèsties de l'escenari de teatre. Jo no sé ni de Canava Laura, diuen més si igual, jo ho veig a tots. Desapergut de l'escena cinematogràfica, aquest home, eh? Sí, a part de què va fer... Va fer l'Holo del Perro de l'Ortelà. Ella no s'ha prodigat tant, però ell va fer... A poca que era un estar-sistem d'Espanyol, però en puntero, eh? Tierra, i tot això. Suposo que ha estat fent, s'ha dedicat més al teatre, no sé, suposo que per Madrid, aquella zona. Imagino. I han vingut a fer aquest espectacle aquí a Barcelona, estan llat i que estan al Teatre Goya. És un espectacle de l'Alberto Conejero, que és un... Escriptor Andalus, no sé si és de Hein, crec que és. I té molta poesia. El test és molt maco. Són els dos únics protagonistes, la història, la porta dels dos, es passa amb una nit. Durant una nit que la policia... Ahir l'està buscant a ella. L'està buscant a ella, no dic en quin estat, l'està buscant. I ella, llavors, parla amb ell, que és al jardí. És una bèstia, una casa antiga, i ja només queda, pràcticament, aquest hivernacle, aquest jardí, que és com un hivernacle. Llavors és el jardí que està, si continua allà, cuidant de les flors, cuidant d'aquest jardí, que de fet està cuidant d'ella també. Llavors ja ens salsen el temps, no sé si és ja ara el present, que és quan la policia ve a buscar-la, ja es diu que està buscant per a tot arreu, per a la terra i per a tot arreu. O si és que... Bueno, hi ha moments que és quan ella, doncs, ha vingut a viure a la casa, o després hi ha moments quan ella ja comença a sortir, perquè ja té la canta d'una mandè, el seu promès, i llavors ja comença a sortir per les nits, hi torna molt tard, hi ha una mica de vida, una mica de vida, que diguem, i una mica tota la degradació d'ella. L'autodegradació d'ella, per tot el que està passant. De fons hi ha una història personal, de família, que no acabes de saber ben bé què és, una vegada no sé què és, un germà, però com que han vingut, va venir a aquesta casa fugint d'alguna història, d'algun drama familiar, i després, doncs, és una persona que no ha aconseguit emocionalment ser feliç, no ha aconseguit ser feliç. En canvi, el personatge i l'actuació d'ella és una passada, és preciós, és preciós, molt creïble, molt verídica, i jo crec que val molt la pena, senzillament. La història d'aquestes dues persones, com ell també intenta propar-se amb ella, però tampoc no sap a propar-se del tot. No deixen de ser també de classes diferents, que hi ha una senyora, i bueno, a part de que no és tan la classe, sinó que ja tinc una miqueta de problemes a nivell emocional, que pugui tenir ella. No sé, la recomano molt, val la pena. No és una obra divertida en plan, però el test et dediqui a una poesia, que hi ha qui ha comparat aquest escriptor a una miqueta també amb García Lorca, una miqueta que continua aquest estil, l'importància de les paraules, i l'importància de com es diuen les coses. Molt bé. Escolta, mira, una bona recomanació, que ha passat mal a les d'aquestes. Exacte. Encara estaven... Mira, a punt de maig, a veure si trobo per aquí. Encara els hi quedaven dies. Sí, apareixerà. És el 12 de juny. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Molt bé, doncs passem al món del cinema. Es queden 20 minuts. A mi em deixes 5 minuts per acabar. Correcte. I el altre per tu. Noig de Jogos i Borgman. Vinga, noig de Jogos i Borgman, dos pel·lícules diferents, dos pel·lícules entretingudes, no són tan feixugues com el que... Vull dir perquè ja hi ha tots, lliures o no. Mira, noig de Jogos és una comèdia negra. És una pel·lícula del 2018 que sempre havia vist jo a les llistes de pel·lícules recomanables, com una petita boca d'aire fresco i tal. Bé, doncs ara vinc allà al final. L'hi he vist. Però sí que funcionava bastant bé amb bastantes coses. I en algunes altres acabava fallant una miqueta. Funciona molt bé. El punt de partida és... són unes parelles que reuneixen la típica nit per jugar a diferents jocs. Però a més a més hi ha un trasfons, perquè hi ha una de les parelles que són uns compulsivos de les jocs. Es coneixen. De fet, estan jugant en un bar, una competició d'aquestes, una mica concurs o del pub, d'estats units, però una cosa així. Es coneixen, es fan parelles, la Racha, el Macàdam, Giaia i Sombat, i són uns tios hipercompetitius que sempre estan dient que els comercocs fins a les 6 de la matinada. Sí, sí, i que tu teníem la setègia de que tu menjaves, no menjaves les fruites, perquè no sé què, no sé què, els tios recorden això, diguem-ne. De part de videojocs, bàsicament. De qualsevol joc. Els tios són competitius. Juguen a jocs de taula, juguen a videojocs, juguen a qualsevol cosa que sigui joc, competició, d'aquest joc de... No guanyar, diguem-ne. I ja no guanyar, a més a més fan molta ràbia. És una edició, eh? Sí, sí, quan s'ajunten, ja juguen a les pel·lícules, el tio fa dos coses, faci un quadrat i diu la tia... L'imperior ha sentit dos. Hi ha moments així, perquè estan tant competitius, tenen d'estàptiques, de coses i tal. Total, que d'aquesta premissa surt un punt de partida, sobretot per als diàlegs on són els diàlegs, que a la primera part de la pel·lícula són molt ingeniosos, un humor negre, així, una mica caricatura, no? Perquè les persones hi ha una persona al davant, que és un policia, que sempre convidaven i que s'ha de estar sentit per no el conviden, perquè ell, o sigui, l'amiga d'ell s'estava casada amb ell, o... no havia de, llavors ara s'han separat, llavors no es conviden, però és una mica psicòpata, el tio. El tio és un tio que està amb un guseta, i diu que no el quedareix per jugar, i els tios ahir han de amagar-ho, i han de fer que la resta dels convidats sentin per les finestres, perquè no es vegi l'altra, i llavors aquí monto la situació rocanvolesca, molt, molt àgils, una mica, sí, negres, amb mala llet, un tio que és tonto, que sempre porta rubies tontes, per la malament, no és sempre perquè sempre està una mica guaperas de l'oficina, i un dia diu, no, oi, gana, i llavors porta la jefa de contabilitat, que és un coco i tal i qualsevol, que al final no és la típica, i això no té normal, és un mapa, però no és, perquè les altres són les típiques que sempre estan fent selfies i tal, i això que és modelo Instagram i coses d'aquesta, i bueno, hi ha diàlegs com... No, és... és... és inglesa, dice, no, no soy inglesa, soy de Irlandia, bueno, es la misma isla, no? Ja, ja, ja, ja. Tots, tots són d'aquestes, són diàlegs molt divertits, molt divertits, hi ha una posa en escena, i al final, entra una figura que és el germà, que és un germà d'un fador, que conduir és un... carragó d'aquests ferraris, tal i qualsevol, que si proposen altres tipus de joc, diuen, ara farem una cosa que organitza, hi ha una empresa que organitza tot això, que es farà aquí una cosa, i llavors hem de descobrir un misteri tal i qualsevol, llavors s'ha d'esvellar-re, de partida aquí la cosa es lia, canvia una miqueta, el que semblava una cosa, doncs ara es torna a la realitat, i la situació, bueno, acaba sent una mica més aviat una pel·lícula thriller, però tota l'estona paròdica, no? Sí. Llavors, aquest punt de trobar-se amb el thriller més de persecucions i tal, falla una mica, però com és paròdica? Clar. Tu acabes creient, bueno, acabes posant-te en un pla de vegades en una pel·lícula i dius, bueno, això és una força de pel·lícula seriosa amb una persecució de què està passant aquí, i un xiu que són els dolents, tal i qualsevol, dius, no és igual, no cola, però en la paròdia després al final hi ha una sorpresa que resulta que no sé què, no sé què, però bueno, al final això continua aguantant-se, perquè les parelles tenen bona química, de Richard McAdams és molt graciosa, no l'heu vist d'aquest paper, i així fa un paper que s'ha generat, la tia aquesta, que és la compulsiva de jugar, però bueno, fa un paper divertit amb l'altra, es diaren sobretot, que és difícil, que es diaren que siguin ingeniosos, amb la pel·lícula americana, amb el cap cultural, també, perquè nosaltres, clar, i americana. Exacte, es fa molta gràcia, però passa un universal, i s'aguanta bé, és fresca, molt fresca, en algun moment de cau, perquè ella diga, són una mica la paròdia i es massa, i no t'acabaves creient, i els dos giros que fan el final, diuen, ja no calia aquest, aquest giro, ja està, ja sobra, però és fresca, durant una bona estona, tu passes bé amb els diàlegs, amb els protagonistes, amb la química i tal, és una pel·lícula, és una pel·lícula, tampoc és una pel·lícula, no hi ha el director, és un nano jove, i un altre, que són guionistes de xous d'aquests tipus, lleis xous aquí, de coses ingenioses, o d'alguna sèrie d'aquestes tericuals, que s'han ficat aquí, direcció, funcionaria la servei i tal, però bueno, però com a pel·lícula, aquesta és que, hòstia, mira, vos diàlegs, ja val la pena, perquè si mira que ara comedia, últimament, està fluixet. Molt, molt, molt. 2018, està bé. Fantàstic. Passem a Bormand. Vinga. Fricada, pel·lícula d'aquestes bizarres, que ens agrada tant. Vinga, vinga, vinga. Jo no l'he vist, eh? Sí, pregola holandesa, actors holandeses, poc oneguts, ho fan bé, ho fan bé i tant. Vale, punt de partida, així, una mica, un dels tios que viuen sota terra, i de cop i volta hi ha uns tios que les persegueixen, perquè aquests tios viuen sota terra i tenen una estratègia pensada per fugir allà, però sota de tunnels i tal, viuen una mica... Dius, tunnels netares, no, vagabundos i tal, i aquests tios, quan passen això, les es perdigen i acaben entrant, intentant entrar en cases del vecindari, i al final el tio aquest... Potser no és un font de pel·lícula, eh? No és una parella. No és una policia i un home... No, bueno, ja no... Doncs no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. No és una pel·lícula, llavors. Total, aquest tio, al final, acaba, hi ha una casa que el deixen entrar, perquè el tio ven allà i diu, i el marit no vol, però la dona sí, tal i qual. Bueno, al final aquest tio es queda que treballen allà, però n'hi ha un ja d'inè, i, bueno, la presència d'aquest tio trastorga tota la casa. Diguem-ne que és com una imatge simbòlica o metafòlica, que aquest tio és capaç de... fer realitat els desitjos foscos que comencen a tenir la gent. Enteneu que aquí nosaltres es porten molt malament entre nosaltres i volem matar-nos entre nosaltres. Valeu, però jo, aquest, aquest, no sé què, però, clar, la nostra... frena social... Bueno, aquest tio atia totes aquestes coses. El tio quan detecta que hi ha una persona que el marit amb la dona, no sé què, que té un conflicte amb la noia jove, o el marit que té uns problemes, perquè hi ha una empresa que és una rivalitat amb ell, i al igual, no es comença el tio d'alguna manera... Sí, no, però no és... però no és que... tio, vaja, oye, oye, tal i qual, sinó que fa coses, fa coses estranyes, i una mica confaga un poder de seducció amb aquesta gent, i es s'hi va obligant, o sigui, una miqueta... es va portant com el mal, diguem-ne, és una mica, sí, controvertida, i sobretot la dona, o de... caur ràpidament en un influjó, com que s'enamora a ell, i el tio és un tio que no hi ha, que... i ara... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... su...нова tenim poc. I... que seu tio arriba... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... que he centralitat motos, i... i... i... i... i... i... i... i... i... i i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... i... Fadar però amb una continuïtat perquè els personatges que tenien una intenció de fer el que han fet i al final es veu aquesta intenció i com ells es prevalen i la resta acaben tan bé com ells, i van llavors surten d'allà i van a una altra casa, amb un voting que s'emporta en tal i qual com a continuar aquesta difusió d'una mica. No t'he sentit, no t'he sentit precipitat, que deixa sensacions per sota, és una mica rara, bastant rara, i que val la pena per aquestes sensacions per sota. Suposo que la veureu i quan la fotes veureu l'altra cosa. És d'aquestes que si estan mal feta o no et diuen res, dius un cunyàs brutal. Sí, és una mica com les dels Georges Lantimos, aquest tipus de cinema, un cinema molt simbòlic que suposo que no tothom dirà el mateix i és lícid que no digui perquè és un cinema, no té tampoc. A nivell de càmera, una càmera a l'ombre o una cosa tampoc, que és una mica indie-experimental, però tampoc era especial. Suposo que és baixíssim, 4 actors per allà. És una mica estranya, que val la pena per això, perquè la mireu si us canseu, però el que diu per sota és la simbologia, una mica del mal. És com una possessió per inversa. No posés a ningú seduïs, simbòlic també, com de mas de capitalisme o mas de gent de jo fascisme, cosa d'aquesta, una simbòcia d'aquest tipus. Doncs ja està, ens prenem nota també, si us plau. Molt bé. Deixeu 5 minuts i el David parlarà després d'en Guerre. I jo pararé d'aquestes dos pel·liculetes del senyor Isak i la Cuesta, que estem escoltant la leyenda del Tiempo de Camarón de la Isla, com una o poixa altra manera. És una meravella, aquesta cançó. Aquest senyor és un crac. És com siguin, eh? Bé, doncs, justament és una cançó que apareix constantment a la pel·lícula, lògicament la pregòstia de la leyenda del Tiempo. És una lletra de Gràpia Lorca. Sí, senyora, senyora. A veure si fa una versió... Ja me'n recordaré del nom. Bé, doncs, la leyenda del Tiempo la he tornat a veure perquè és una pel·lícula del 2006, i fa l'any passat, justament, els Premi Gaudí i els Premi Goya, entre dos aigües, la segona part d'aquesta cançó. La segona part d'aquesta pel·lícula, jo no l'he vist cap de les dues, sé que la Rosa un dia va comentar que era... o no, o algú va comentar, no sé qui va ser el Jaume... No ho he aconseguit. No sé, algú que la... Ja me'n crec, el Jaume. Posa el Jaume la sé que la va veure. És una pel·lícula sorprenent, avui, sorprenent amb respecte, perquè estem parlant d'aquest cinema, que és una miqueta també com estic jo avui. El de Ranoa, com es diu... Fernando de Ranoa. Fernando de Ranoa, i tal, fa exacte. Barrio, aquesta història, aquest món i tal. És molt semblant a aquesta estètica, però encara molt més pura. És a dir, estem parlant d'un espai perdut, aquella huelva, doncs una miqueta marina, marítima, amb aquelles salitres, aquelles zones que hi ha allà. I d'un noi que es diu Ismael Gómez Romero, és un nen petit, que té un germà, que també és un nivell molt baix, tot el que es mou, i que vol ser camarón de la isla, però, clar, hi ha un motiu determinat, que és l'amor del pare, que fa que no el deixi cantar. És a dir, que ell no vulgui cantar. És la primera pel·lícula, la llenda del tempo, amb aquesta estètica molt senzilla, molt realista, molt clara, molt directa, amb una llum molt essencial. No em refereixo a un cinema molt essencial, d'aquesta manera, és la relació dels dos germans, que es porten malament, allò que es passen els germans i tal, l'aparició dels primers amors, i per una altra banda, la intenció de que ell vol ser, amb el temps, algú, però ja veurem què passarà amb aquest algú. Curiusament, és una pel·lícula que té dos parts molt clares i molt marcades. Aquesta primera història que presenta aquest nano, que busca aquesta idea, i que s'acaba de cop i volta, i de cop i volta apareix una japonesa, que es diu Soichi Yukimune, que ve a prendre flamenc. Jo crec que és a part sí que ho he vist. Exacte, i és una cosa curiosíssima. Potser és una de les més curioses que he vist jo als últims anys al cinema espanyol, perquè justament coincideix amb el germà de Camarón de l'Isla, allà, i com li ensenya el ritme, que és el duende, i clar, tot això, ella clar, no ho entén, absolutament, però ho ha d'entendre. I es produeix aquesta dicotomia, del que seria la pureza per un costat i, per sobretot, la pèrdua de l'identitat, i la intenció que aquest nano que vol cantar, a veure si pot aconseguir que això veiem que no amb aquesta pel·lícula, i aquesta part curiosíssima, una miqueta més estranya d'aquesta japonesa. A l'any 2018, justament agafant una altra cançó vinculada amb el món Camarón, entre dos aguas, agafa i fa una pel·lícula, en la qual aquest Ismael Gómez, en Romero, ja és un nano gran, 20 i pico d'anys, no ho sé, un nano adult, i solament li dona importància, la història de la japonesa desaparegut del mapa, i llavors solament el fil conductor és ell, ella amb la seva vida, amb els seus retors, amb els seus flashbacks, és molt important veure la primera part, perquè sinó la segona, et perds. I és molt més lineal, i a la vegada és molt més complexa, veus on ha acabat aquest nano, quina és la seva evolució, el seu desconeixement, la seva vida complexa, la presó, el sortir, la família, el que vol ser, és una línia molt més encara de barri, molt més encara d'això, amb unes actuacions molt fresques, molt poc, molt amaters, que dona un toc important el que seria la idea. Per tant, jo la recomano moltíssim, com una pel·lícula, no m'extranya, que vull que guanyés, perquè tenia aquesta sensació de ser un cinema complicat, fer-lo fresc i amb una qualitat. La càmera és molt, molt bé, la música és meravellosa, constament va ser una cosa de camarón i versions, i d'aquí Covene, no, d'aquesta criatura, no sé com es diu, que és una cantant catalana, gironina, que fa versions una mica així, en delusa, es dona igual, ja hem sortit el nom, jo diré després. Doncs això, recomanable, no és una pel·lícula amable, és una pel·lícula feixuga, però la vegada és una pel·lícula amb sentiment, i molt ben feta, molt ben portada, no? Per tant, jo crec que val la pena. M'hi hallo d'anem a aquest punt de veu. David, Anguera, no? Anguera, Anguera. Què us passa a la boca? Sí, estem parlant Francesc Azegòvia, directament a Anguera. Doncs la pel·lícula del director Francesc Estefan Briser, no sé el seu... Opa, que l'he dedicat molt bé. Sí, sí, hola, hola. I bé, protagonitzat pel Vincent Lindon. Ah, sí, aquest sí. Molt conegut, i a trasactors no tan... O estic, aquest va fotre un rodent, tira, tira, tira. Sí, sí, és veritat. Doncs aquí el film aquest ens parla de l'estípica indústria paral·lela a la gran indústria automobilística. No, no, no. Ara tots sabem que de l'AZET, per exemple, apenjen moltes altres papers fàbriques que es dediquen a fabricar component... Oxiliats, components, oxiliats, no? Per la gran fàbrica, no? Doncs estem a França, amb un... En quina inseria, així, a la pel·lícula aquesta? Actual. Ara, o sigui, ara el 2000 i alt. Actual, no, potser... Ostres, uns quants anys en redega el... Ara et mantiria el 2012 o així? Està enviantat poder, eh? Sí, en plena duresa de la crisi. Com es diuen les provinces a França? Departament, sí. Un departament que no massa ric, molt depenent d'aquesta indústria, i aquesta fàbrica que ens protagonitza la història és de capital, socis francesos, però de capital alemany. I d'un dia a parlar altra diuen, s'acaba el que s'edava. O a tu, acomiadament? Sí, sí. Desmuntem la fàbrica i ens l'endem una altra lloc. Deslocalització. Deslocalització. Comença el film amb una discussió comitè d'empresa. Perquè el pacte que havien arribat de sacrifici per part dels treballadors a l'hora de reduir sous i tal per poder mantenir la producció i els jocs de feina, doncs l'empresa d'avui per l'altra ho ha traït. I d'alguna forma, doncs els ha deixat amb alguna l'aire. El film és, com t'ho diria, un llibre, una guia d'alguna forma tot el que acostuma a passar en una negociació col·lectiva i tot el que no hauria de passar en una negociació col·lectiva en aquests casos. Perquè ens presenta els diferents elements, els diferents sindicats dins del comitè d'empresa. Curiosament, per desgràcia, sempre hi ha diferents punts de vista a nivell de sindicats. No van tots a l'una. L'empresa, evidentment, és tot un bloc. Estan tots supermentalitzats. Són Martillopilón, però què passa, evidentment? La passió, i amb això els francesos ens donen mil voltes aquí, la passió i la combativitat que tenen a l'hora de defensar, el que ells volen defensar ho porten fins a les últimes conseqüències. El film està rodat en forma de com de documental, perquè em comença moltes vegades com si hagués una periodista, perquè hi ha una periodista que ho estigués narrant per la tele, i tu has veient les escenes normals de conflicte, de diàleg, és tot diàleg, evidentment, i de cop i volta, quan hi ha alguna actuació així, doncs està narrat des del punt de vista televisiu, que li dona una frescura i tal. No us explico com desembocar això perquè és brutal. Jo l'he recomanat al comitè d'empreses de la meva feina, perquè se la mirin. Menos la part final, el de més ho heu de seguir. La part final, no, si us plau. Sí, sí, sé que és a part, ja no. Jo la recomano, i això tot en francès, perquè notes més les accionaments i els cops de veu. La bastilla, sempre en perso original. Sí, sí, sí, sí, molt bé. I la pel·lícula aquella de la Mariona Cotilla, que és dues nits, dos dies una nit, que també és això, també està molt bé. Però aquesta és més acaí individual. La lluita d'ella individual, sí, sí. És fins a les últimes conservacions. Genial. Molt bé, es queden 30 segons. Nacho no hem pogut parar d'orovisió. No hem pogut fer de petar. Parlem i fins a les últimes conseqüències. Totalment, eh? Parlarem. Hem de dedicar com a mínim 5 minuts o 10. 5 minuts per parlar d'orovisió. No de la Madonna. No, hostia, em vas quedar, però bueno, impressionant. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs, eh? Les queden 10 segons. Parlem d'orovisió. Fins la setmana que ve. Adéu, adéu. Adéu. Molt bé. Molt bé. Molt bé.
