Bona tarda, benvinguts. Un dia més, un dissabte més, el Babilònia. Estem aquí amb el Jaume Vidal. Hola, què tal? Com estem? Mai diem els cognoms, eh? Sempre diem el nom, però mai diem els cognoms. És que amb el nom ja em coneixen, a mi. Ah, vale, vale. Deu ser un nom molt especial. Bueno, millor no el diem, no? I la Rosa Maria Alcalà. Hola, també, sí senyor. Que també ben complexa el nom. Com el meu, que jo no el dic mai fa vergonya, però jo soc Francesc Josep Ramos, però clar, el Josep no el dic mai, eh? Ah, Josep no el dius mai, és veritat? No, no, no. No, perquè ve de Pep, això. A mi em feien la broma, em diem Paco Pepe. Imagina't quina combinació, eh? Bueno. Déu-n'hi-do. Doncs re, estem al programa número 18 de Babilònia. Ara hi ha un cop presentat. Amb tota la seriositat que tenim. I avui, bé, comencem serios, però no acabarem gaire. No? No, perquè comencem, tu comences parlant amb el Cluedo d'aquesta hora de teatre. Ho veiem abans, això, això. Que vas veure el patronat cultural i recretiu de Cornellà. Però jo tinc que parlar després del Lofen Sensual Show, no? Que ja ho diu tot. Ai, quin nom, aquest. Sí, és com una cosa, va ser una cosa eròtica, festiva, que dic jo, i que ja comentarem amb reu. Amb veig lluts. Amb veig lluts. A nivell literari, la Rosa ens farà un esment d'aquesta novetat de l'Ilefonso Falcones, la Reina d'Escalça, i els homes parlaran amb aquesta ediccionada de vintage que t'anestimem aquí a la Vilònia, el concepte de repera. És la repera. La repera, ja és prou important. No els imagina't ja al quadrat, no? Bueno, bueno. I llavors, i com sempre acabarem amb cinema en aquest cas, parlarem del vol, ui, quins galls, una pistola cada mà, l'altre dels núvols, i de màster, del senyor Paul Thomas Anderson. I també farem uns clàssics d'aquests de fa 10 anyets. Bueno, 10 anyets, no, de l'altre. Per què soles? Té, no ho sé, oi? Soles sí, soles sí que sí. Potser d'altres no, tens raó, perquè l'esquerra sol és ciegos, 3 o 4 anyets, soles de salamina, porall, i la cinta blanca potser menys, encara. Que jaume, jo no he tingut el plaer de veure amor del Hanek, que tu l'has vist, em sembla. M'han parlat, m'han deixat, hi he vist diferents crítiques, i m'han dit que és bastant culpidor a la pel·lícula, no? És com molt... És molt seriosa. Molt seriosa, i molt clara a vegades, no? Al Hanek et toca l'altra vegada la fibra. Des de veure amb l'espectacle que vas veure. Sí, molt bé, però això, quan parlem de la cinta blanca, ja sé que potser no té gaire cosa, ja que ho parléssim, perquè tinc ganes de veure-la, i no tinc el moment de veure-ho. Està clar que acabarem seriosos. Sí, sí, sí, això. Molt bé, comencem amb el culé de Jaume, que jo he jugat molt de petit, tot sigui dit, aquest joc, que ens han passat molt bé. Jo encara amb les meves nebodes, encara. Molt bé. Què tal, aquesta obra de teatre? Bé, aquesta és una obra de teatre que s'està passant, com deies tu, molt bé, en el patronat cultural i recreatiu, però que, paral·lelament, té una altra ubicació, que és el centre orfeo-catalònia d'allà a Cornellà, també a la part de dalt, el padró. Llavors, el que es fa és, precisament, concretament, estar-ne enmarcat d'aquesta obra, dins del 8è concurs de teatre mater Ciutat de Cornellà, que cada dos anys es presenta. No he tingut oportunitat de anar a veure'n gaire, però aquesta vaig dir, aquesta sí, aquesta em va bé, i vaig acostar-me allà. Bé, Cluedo, és una obra que el repartiment és de l'Antoni, l'Antoni que representa l'obra és en Feliç Pérez, que Gossano us dirà poca cosa, perquè, lògicament, és amateur, oi? El director és en Marc Cordeaux, i, en definitiva, és una obra que ens vol acostar a aquestes constants, que tantes vegades trobem a la televisió, en aquestes sèries d'investigacions policials, però, en aquest cas, doncs, s'acostaria més en el senyor Hitchcock, i, què diré jo, doncs, una cosa semblant a aquella que... expresses en un tren, eh?, que busc... Estranys en un tren. Estranys en un tren, o tal, que anem a la recerca d'aquí és l'assassí, de tot un seguit de personatges que segueixen concretament 3, 6, 7 persones, no? Llavors, el que està molt clar és que la proposta és perquè nosaltres juguem. Tu acabes de dir això de Cluedo, crec que ho feia eu de petit, això? És un joc, que és un joc de taula que jugàvem. Doncs és això, és endeminar, veure qui és l'assassí, i et van posant tot un seguit, diríem, de petites sequències o plans allargats, no? I, bueno, i després et fan, o sigui, et proposen, a veure, que endevinis qui és el culpable. Va a dir que l'obra té la capacitat no de seduir, però, potser, però sí d'acceptar tot el que és la representació. Està molt ben feta, vull dir, està molt ben vestit, això representa una època passada, perquè aquesta constana, vull dir, se'm la diria fora de joc, no? I el que no funciona, segons el meu criteri, és la proposta, no de joc, això pot estar més bé o més malament, segons qui ho va ser. Com es plantegi, la setègia... Però és la, no sé, vull dir, si analitzem, per exemple, una pel·lícula com el Perfum, que avui en parlarem, perquè és el mateix realitzador d'aquesta... El Twitter, de l'altre dels núvols. De l'altre dels núvols, exacte. Doncs és molt dir, és una obra que dius, quina modernitat de plantegament d'una persona que acaben d'aprendre. Aquí no, això és un joc, no sabrem res de cada personatge, per què pugui fer-ho, sinó que es tracta d'endevinar, en tot cas, a partir de l'actuació, entrades i sortides, que en tot moment es produeixen a la pantalla. Sincerament, molt poc interès. Ara, a l'aposta en escen, el treball i tot, bé. Que probablement és el que més valoren, i això ho sabem tu i jo, perquè moltes vegades hem entrat en contacte amb el cinema mater, doncs les persones que, amateurment, proposen alguna obra més representada. Una següència, bé. Sí, sí, sí. Però no, que penso que val la pena i que s'ha de recolzar molt, perquè és una fàbrica de talent, és una fàbrica d'el·lusions, també, i de cultura. Hi ha molts grups, bé. A vegades us explico que jo vaig enviar al Mas Nou, el grup que hi ha de teatre, el mater de teatre, que ho fa molt bé, fan obres interessantíssimes. No oblidem que molts artistes actuals, i sobretot abans, potser no tan ara, però a mi poques prèvies, que tampoc hi havia aquestes escoles tan clares de cinema o l'institut del teatre i tal, molta gent sortia, doncs, de mater, sortia del carrer, l'agafaven, feien unes proves, i bé, i sortia fent... eren bons actors, o no bons actors, però, com a mínim, entraven dins de l'Estar System, no? Però bé, això va a poques i pariodes, no? Va la dir que la pel·lícula... Hi ha una pel·lícula que té el mateix títol, el joc de la sospita, del 1984. La veritat és que l'obre es coneix. I és una adaptació d'un obra de Marc Cardó, l'obra de teatre, com he dit abans, i llavors el grup és l'en Fàpatí, de Constantí, concretament, i llavors això està ubicat a la nova Inglaterra, la menció Hill, del 1957. És clar, estem parlant de 60 anys enrere, i amb unes constants, jo diria, sinó aristocràstiques, a tota pinta, per dir-ho de manera molt propera en aquesta constant. Bé, una carta d'invitació, una mica com allò de... com se deia aquella... Quina? Carta 3 esposes, no? Ai, sí! També tindria una relació amb aquella, us en recordeu? És una pel·lícula més elegant i més peculiar, aquesta pel·lícula. M'agradava molt, eh? Doncs no deixem el teatre mater, perquè el teatre no l'espectacle mater. Ara ja ho ve. Ara m'ha de voler, ara m'ha de voler. Vinga, Xesco, posa'ns una situació. Us vaig posar una mica de música per posar-nos en situació del que va ballar una d'aquelles noies amb aquesta espectacle. A veure si conec la pel·lícula. Això és un joc, com el Coledo. És una pel·lícula. Vinga, ja, amb aquella autèntica. Vinga, vinga, vinga, vinga. O Cabaret. És aquell altre, ja sí. Moragus, un poc. Moragus amb la Roseta aquesta. La Marilyn Monroe. Aquesta cançó la cantava la Marilyn Monroe. La Mariana Rubias, és de Esparta Indalla-Mons. I és la Barça de la Nicole King. Però hi ha una altra obra que també està cantada. Com s'ha deia aquella que parla de la capujada dels nazis... Ja me'n recordaré. Ja apareixerà, tranquil. El Rodelangelo... Té un títol... La trobarem segurement. El que volia dir a Raó d'aquesta cançó que encara que no s'imblim molt sensual, és que... És que la Nicole Kidman li costa una mica. Sí, li costa una mica. I cada vegada més, amb allò que es posa al volto, que és a la cara, al final no es moure. El pobret va tot el dia allò que ja semblava una nina. Que deixi allà i que s'arrugui i que faci papers dramàtics com fan tots els actors d'aquest món. A part d'aquesta crítica. Això venia a compte perquè aquest divendres passat, el que sal de joves d'aquí de Gran de Gràcia, que és un títol sensual show, és una història rolla final de curso. Doncs és com siguin d'una empresa que tampoc farem promoció. Si paguen, farem promoció. No, és una empresa que ho direm. Per viatge de fi de curs. No, no, no. Directament no. No és que no de viatge de fi de curs. No, que és broma, rosa. Es diu Feeling Woman, aquesta promoció, i fan Pull Dents. Que és el Pull Dents, el baile de la barra. Allò, aquest rotllo... Allò és el Pull Dents. Sí, que s'ha d'estar fort per fer aquestes coses fort, perquè tot s'ha de dir, i aquí, des del punt de vista masculí, s'ha de dir que era un programa que les dones, amb el sentit més, entre comelles eròtics, s'avorririen, perquè no va sortir cap noi, tot eren noies. Excepció d'una peça. Què significa això? Per què vam veure aquest love and sensual show? Era una història de gent que va a aquesta academia amb temes eròtics, i feia amb ball eròtic, sense arribar a límits. Bueno, alguns sí. Altres era el Baile dels Bells, d'això, el Bollywood i tal, aquesta història. Sí, sí, sí. Exacte. Altres tipus Charleston, com és d'aquest cas. Exacte, buscava una miqueta aquesta línia més divertida, però sempre totes anaven vestides, amb, ho diria malament, l'enceria en català, amb roba interior. En cotilleria d'aquesta cotilleria. Una miqueta és el fet que... era una situació que una miqueta pretenia fer barrejar el ball amb l'erotisme, sense arribar, evidentment, a extrems, més enllà. Els números es deien com, per exemple, R&E, era amor romàntico. Arcana, l'obsteno de l'amor. De Franky's Brides, Lujuria de Satada. Buscaven sempre aquest joc. Un moment, una miqueta de queers, és a dir, què passa? Era psicoducatiu. Aquí sempre el que deien, promocionem el que seria el tema mater. Més d'un, imagino que estava psicodélic. Estava psicodélic. Perquè de tant en quant sortien alguns crits i alguns aplaudiments espontanis. El públic entusiasmat. Per això és el que dic. Nosaltres anàvem amb un grup de nois i de noies, perquè és un grup simista. Ja està bé que no surt cap noi. Estic fent la broma, el respecte d'una cosa, que és que hi ha gent que va fer molt bé, gent que no va fer tan bé, gent que va fer-ho espectacularment bé. Havia cenografia molt ben feta. Es podien dir moltes coses en positiu i negatiu. Deixem així, perquè és un esforç. Però és popular, que és el que dic sempre. Per 3 euros hem d'haver dit un espectacle de 2 o les hi pico. Va estar molt bé. Hi ha gent que va fer la fotografia, que estava prohibidíssim, perquè això es penja a internet. I aquesta persona sortia amb calces. Refereixo tot maco. I bé molt de control. Això va estar molt bé. No entenc on pot estar el mal gust. No, no. Jo crec que hi ha una part de mal gust. Sobretot, no diré. Collo, collo, collo. Jo vull manifestar una cosa. No fa massa que vam fer una conferència. Conec que hi ha qui esplugues. No. A la Teneu. A la Teneu. I vam contractar una pallassa. I parlàvem de sentiments i emocions. Que ara hi va emocionar d'una manera extraordinària. I ens abraçàvem allà tots. Perquè ella... Pots abraçar-nos les coses. Que els abraços fan miracles. I curen moltes coses. I tant que sí. I ara anem a la reina d'escalsa. De la novel·la... Ja anem. Aquesta és la nova novel·la que acaba de publicar. I ha sortit a la venda. És el de Falcones. És advocat. El Falcones. No el va regem amb l'altre. El Falcó. I el de Falcones. Que les coses queden clares. Us recordeu que va escriure l'Església del Mar. És la construcció de Santa Maria del Mar. És una xulada. Vam descobrir una forma de viure, de col·laborar, de sacrificar-se fins i tot. Bastant real. Una realitat novel·lada. Però molt ben feta. Després va escriure el segon gran èxit. Jo aquesta no la veig llegir. Era horrible. Vaig començar a llegir-lo. Vam veure el que anava. L'oblides a la ment pam. Estava vinculat a l'època. A l'època previa... 1.100 llascats. No era a l'època del Regne de la Granada. Era en previ. I califats. Era bastant... A veure què tal, aquest de moment no l'hem llegit, però crec que va de sortir també. Es diu la reina d'escalça i és sobre els gitanos, sobre l'èxit que es van haver d'obligar dels gitanos a l'Espanya del segle XVIII. Res, ho llegiré un momentet, la mica de recènia que ha fet el Jordi Gnopka, que va fer el diari ara, per enrerejament d'aquesta novel·la. Diu, Falcones s'ha decidit explorar la ciutat de Sevilla i Madrid de mitjans del segle XVIII, després de la Barcelona medieval, que era l'Església del Mar, i l'acord d'Oba Morisca del segle XVI, me la fa a l'Àquima, l'escriptor s'interessa ara per explicar el periple del poble gitano durant la seva persecució. L'any 1749, Ferran Sisé i el Marquès de l'Encenada van dictar que s'havia d'arrestar els gitanos, ens fa la memòria del Falcones. Diuen, els somals els enviava a treballar a Galeres. Sí, sí, sí, fixeu-vos. Diuen, ja les dones se les tancava a la presó, fins que morien. Ostres. Clar, separats, homes i dones, era impossible que es reproduïssin, i d'aquesta manera el rei pretenia acabar amb la raça. Això era Ferran Sisé. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, sí, tenim aquí. Però es van equivocar perquè els gitanos es van capturar, que van capturar, perdó, eren els que estaven assimilats i vivien en pobles i ciutats, els que anaven d'un lloc a l'altre van acabar fugint. Una miqueta ja per situar de què va tot això superinteressant, com sempre. Jo crec que sí, a més, aquesta persecució, aquest odi, aquesta expulsió, que sembla impetut, han patit el poble gitan, el poble jueu, diferents, no? L'altre dia un company deia que no ha pogut llegir encara, ja està, lògicament, a la venda, però que les crítiques han sigut molt positives. I que tornes una mica a l'Àlil de Fonso Falcón, és la de la època de la catalana del Mar, vull dir, jo crec que va a això. Però jo confio, perquè és un bon escriptor, molt bon escriptor. És un repte, és una altra curiositat, és una altra alternativa i és una altra opció que tenim també. Avui ja estic veient que no acabarem serios a aquest programa, perquè he de parlar de la repera, ara ja ho veuré. Ah, la repera! Per això vull dir que ara, moment seriu, ara no ha altra vegada que et xondo, això no és seriu, eh? Bueno, vols dir que la repera és que et xondo? Jo diria que no, no, això és... És de repera, no? De repera, no? És com de divertit, o no? O ara ja ho vaig despistar, explica'ns-ho, explica'ns-ho. Diu, què és la repera? O amb prefix intensificador, què és la repera? És una manera vintage d'anar-li a importància, doncs, a un fet, a una cosa, o un d'això. Sí, amb això és com dir el... el xesco és la repera. Oigues, eh? Sí, clar. I llavors, sí, de dalt. Com és que sóc el director del programa? Ja em passa pilota. He de fer una mica de ca, que sí, no? A cara que sóc el director és amb aquest programa em sembla que no hi ha ningú que sigui director, eh? Sí, això de la selectivitat és una cosa que l'emplicarà tot, no? Clar, molt bé, és que... És sempre portable. Gràcies, eh, Jaume. Molt bé. Segueix. El diccionari, no, però quan és cert, això encara té més implacat, llavors és seriós. Tu t'ho prens encara amb una mica de broma, això, no? Serio. Amb aquest programa tot som la repera. Ja està. I és veritat, cert, vull dir, que no s'ha donat més voltes? Com es diu un reperal, ahir som... Un reperal? Som un reperal. A l'àrea que fa peres. Un pare. Sí, un pare. Un reperal. Un reperal. Un reperal. Molt bé. Bé, doncs llavors hi ha algunes petites explicacions, com per exemple en el diccionari català, però també valencià Balear, es registra més de 70 variants de pera, però avui dia és una fruita de calència. Bueno, això és relativament... Home, jo no se'ls deia i de què anaven a pensar. Quantes varietats de pera has dit? Però avui dia és una fruita, com deia, i encara amb l'expressió, partiperes, veus, aquesta és una altra, però en aquest cas seria tot el contrari, no? Partiperes vol dir que s'ha acabat el rotllo i això tira cap allà. I el que diu aquest senyor, Vicenç Pagès Jordà, que és el que ens inspiren aquest espai, diu que probablement aquest devia ser l'origen de la pera, primer partimperes, però després doncs algú li va passar pel cap, dic no, escolta, no, partimperes, sinó tot el contrari, hem de ser la pera, o hem de ser la repera, per encara es diu, més de llavors això que deia. I llavors dins la tipologia creativa, podem buscar l'origen de l'expressió, en el lladre de camí ral, Joan Serra, conegut amb el motiu de la pera, l'expressió és la pera, no està documentada abans del segle XIX, que és quan va viure aquest senyor, llavors se suposa que això va néixer en aquest punt concret quan va aixistir aquesta persona. Bé, us puc donar més detalls, com per exemple, n'hi ha per llogar i cadires, doncs seria una altra d'aquelles expressions que també s'utilitzen per dir, està fora de la normalitat, això, això és, em vas a parar. I aquí no parla en plan barruer de les peres, és veritat. Què vols dir, en el sentit de tocar la pera? No, en el sentit que és una expressió barruera dels homes quan parlen dels pits de les dones. Ah, vale, ostres. Ja, és veritat, això és una paraula molt catalana de llocs. Jo t'he vist de seguida, sí. Quina esperes d'aquesta senyora, vull dir? És una forma et dignos. I podria afegir allò de Faber ni Carme Gallina. Ui, us veig molt posat, eh? Això ho posa aquí, jo no. Adéu, meu senyor. La culpa sempre l'he escrit. Avui no acabem, o sigui acabarem que es faran fora, directament de Rajoy d'Esvern, aquí. Cada dia hi ha una altra petita coseta. T'he entès quins hores hi veuràs. Tot això també fa pensar, amb un lector del petrofet, que en un consumidor dels xiripítric flaúdicos aquells, us en recordeu? Això era de la nostra època. Era un tiet en què els caps de setmana fa de monitor d'escoltes, era un paio, no? O en un compredor de les desaparegudes galeries del sepo només conec 4 expressions més retro. Cantidubi, Demacier, pistonut i hòstia, empatinet. Això és boníssim, eh? Aquest és el final, aquesta setmana, d'això, eh? Lo de pistonut, sobretot és com molt... És com allò del càspita, no? És com allò del càspita, és molt antic, no? Allò... Sí, sí, sí. De modè, no? Molt bé. Això era les TV, és llenguatge de TV. Sí, sí, sí. Clar, però jo recordo de petit, dic càspita, eh? Jo sóc deia de petit, eh? Fem una benes, jo estimo la samarreta. Vinga. Recordant el Marlon Brando. Ah, sí, sí, sí. Ja que ha parat de les peres, tu parla de la samarreta Marlon Brando. Jo de la samarreta Marlon Brando en el tramvia anomenat de 6, impressionant. Molt bé. I dèiem que si el cinema també fes olor... Fixes amb la samarreta i després ja veus l'actor. La pròpia... La pròpia de la samarreta. S'ha de dir que és un senyor atractiu i que el veu que és un guitaró. És un guitaró. Estava catxes, estava catxes. La llàstima és la seva evolució posterior, que s'ha posa fet una força. Sí, no sé si és que va patir alguna malaltia o alguna cosa. Podria ser, eh, que no millor... Però ja estava molt bé i després era la llei del silenci. La llei del silenci també estava genial. Estava espectacular, la llei del silenci. El rostre impanatrable que va dirigir la llàstima. Aquesta... Aquesta... Jo no vaig entrar gaire. Més sòso, no acabava de ser. Sí, sí, sí. I després, quan feia del para de superpant, pues bueno, ja. Ja la cosa, ja, començava a minvar. A més, va començar... Estava fent amb els índies navajos, no sé què. Havia involucrat molt, de pensar en aquella causa. Sí, és que va des d'aquest sector se'ls hi va una mica la pinça i... Ah, exacte, senyor. Era índia, no sé què. Sí, sí. Però bueno, el tema de les samarretes, mira, les dones també ens fixem amb les samarretes. I tant, és que està molt bé, això. És que és el que diem, és que... La gran... qualitat de la pel·lícula altra envia, nomenat de 6, quina meravella de pel·lícula que tots han sentit. És la pel·lícula magnífica. Tot és tan afinat i tan... Però és que ja és la base, no? Sí. A partir d'aquí, des de la base, hi ha aquella guió magnífica, aquella obra de teatre espectacular, portada per què peazos d'actors, és clar. I és aquest cinema clàssic, que dic jo, aquesta línia, aquesta líniatura, és espectacular. Tu no trobes que és una pel·lícula que justifica que l'home sigui el que és? Ui... Ui, ui, ui... Ja veus, senyor. Jo només em vull quedar amb la part estètica. A veure, no em d'oblidar que hi ha tot un missatge, un tipus, una tipologia d'home. Però digue-ho. Jo m'absoluten, m'absoluten. Que bo que està marro ombre. Però jo dic que a nivell estètic està boníssim. I jo ho he dit abans. Primer veus la samarreta i després veus l'actor. Exacte. Després veus si ho fa bé, si no ho fa bé veus la història i tal. Però és una cosa molt humana, no? És molt humana. És impressionant amb el personatge. Està impressionant. Doncs ara farem un giro una altra vegada. Comencem la part de cinema. I justament, com estem parlant de l'Odiví de l'Humà, de nou farem una mica d'entredeta musical amb una cançó molt coneguda de Rolling Stone que es diu Simpatia pel Diable. Ah, em passarà clar. És una cosa d'aquestes. És que avui... Això s'ha de més xum. Això s'ha de més xum. No, ja us he dit, ja no puc fer-la bé. Això és com una revalida. Doncs una miqueta, solamente. I ara comencem a parlar del tema. Un segon. Hi ha hagut un problema tècnic solucionat automàticament. Té un motiu. Té un motiu, aquesta cançó. I quedeu-vos amb el ritme amb la forma d'aquest tipus de música Rolling Stones feia rock. Però tenia moltes influències de la música blues, de la música negra que es feia als 60's. D'acord? És una cançó serentera que té un ritme i tal. Per què explico això? Perquè de pel·lícula El Vuelo, que és el que parlo de mare, de Robert C. McKees. Mira, per on? Robert C. McKees feia una pel·lícula, tòricament, sèria, nominada als Òscars, que també alguna cosa ha fet, però sempre es més aviat com... com més festiu, com... Aquí toca un tema seriós. El tema de les addiccions. I, justament, de l'alcolisme barrejat amb altres drogues, com la cocaïna, etcètera. La pel·lícula, en si mateixa, és d'Encel Washington, estava nominat a l'Òscar. Jo crec que és la... i ara seria una miqueta, potser, més dràstica, amb això de l'Òscar, no vull dir és la quota d'actor de color que ha de tenir als Òscars. A part de la Michelle Obama que va presentar el final, la millor pel·lícula, que això ja va ser, no cal que guanyés cap acte de color, perquè ja va ser de repera. Mira, el meu tio de repera, veus? No, però refereixo que, en aquest cas, en l'Òscar va ser un tremendament gras, clar, és un paper d'una persona deixada, és un pilot d'avions que pateix un accident, aquell moment de l'accident és espectacular, tot sigui dit, no? Però pateix un accident el qual resol molt bé, d'acord? Vull dir que hauria pogut ser molt pitjor, per exemple, en Parísia, i els seus anys de pilot, fa que quan s'està vell a l'avió morin 6 persones de 102 persones que n'hi ha, entre ells dos tripulants, per tant, 4 morts, simplement. Però, clar, prèviament aquest senyor havia begut, perquè un senyor que tenia problemes amb la beguda, italieure es planteja, és a dir, ja fa un gir la pel·lícula, i comencen a aparèixer tots els tòpics americans. Dius, això és Robert Zemeckis, ja està, ja l'hem liat, no? Perquè comença molt bé, però... Òbviament d'aquest senyor per el fet de dir soc alcohòlic, i, per tant, què hauria hagut de fer? Potser ho hauria pogut fer millor, però, en canvi, és un heroi per l'altre costat, té relacions amb una noia que és jonqui, per tant, ja introduïm aquest tema, i sempre que estem veient el moment de la cocaïna, el moment de l'alcohol, el moment de la droga, són la música rock. És curiós. Són la música rock d'aquest tipus, però això ho posa la cançó, i et quedes, dius, a veure, per què s'associa la música rock el sexe de drogues i rock'n'roll, que es diu, això és un clàssic, no? Per això entra amb uns tipismes, o com es diu tipicismes, és com ho diré, tòpics, que et tiren d'esquena, i després ja la cosa se'n va complicant, perquè llavors intenten salvar anul·lant les proves de que ella estava begut, però, esclar, tònicament ha salvat a molta gent, però, clar, curiósament, la llei americana, quan hi ha sis homicidis involuntaris, és cadena per pètua, i ella ha fet sis justament. I són coses com molt agafades, però tot arreu, fins que, cap al final, quan dius, tot està solucionat, hi ha un altre gir, encara pitjor. No, pitjor, a veure, millor per les consciències, per la consciència, però pitjor per el personatge principal. Deixem-ho així. És publicat més, esclar, perquè... No, però, realment, s'ha de dir que jo fa molt bé, al final és una mica repetitiu, tot sigui dit, la pel·lícula val la pena, insisteix, això no és una pel·lícula que sigui avorrida, s'ha de veure. Se sembla una mica de la teatre, no és una proposta de jo, que això, pas culpable o no? Sí, juguen a això constantment. Ja ho he sentit, ja, ja. Juguen a això constantment. Escoltat amb més d'una opció. Però, clar, jo crec que li falta una miqueta una direcció més objectiva, no? Però, bueno, passem una pistola en cada mà, no? Vinga, sí. Ai, mira, veus, tio, això sí que va bé. Veus? Esclar, estem una mica... Aquest tòpic, també. El que intenta... Emparrata peres, emparrata pistoles... No, mentes, la imatge... No, però seria més aviat la imatge, de l'alzoma, l'home ximoloma, molt macho, no? Tengo la pistola en la mà. Dos pistoles, dos. Una en cada mà. A veure, és una pistola en cada mà. Ah, jo pensava que era marfiano, com ho tenia, dos, no? Ai, ai, ai. Avui no ens entrem, eh, avui ja. Sí, no, no, exacte. Bueno, Rosa Parla, i callem els homes que avui ja estem... Vinga, sessi gaire perdona, sisplau. Ah, sí, no? Sense escoltes? Doncs és una pel·lícula superinteressant, perquè és precisament atracta una miqueta sobre aquest tòpic, no?, de l'home... que no té problemes, que tot ho soluciona la vida, aquest tipus així de western, així amb les pistoles, dues pistoles, eh, malament? Una cada mà. Sí, només es fa menció, un copet de res, un copet només de la pel·lícula es fa menció d'això, no? Diu que els homes aneu així, no? Doncs ja us dic que és tot el contrari, és trencar aquell tòpic i veure surto un ramillet d'homes, que és problemàtica, no?, ja sigui per l'edat en què es troba, per el moment que està vivint amb la parella, o a nivell familiar, perquè té fills, si són petits i no sé què, o a nivell de feina, que té feina, que no té feina, que si té diners i no té diners. Bueno, doncs és això, no?, són situacions molt... A veure, són divertides, són situacions serioses, perquè, de un i dos, a veure, la vida seria. La vida seria, i és el que ells s'adonen, dius-te'ls, és que ningú ens havia dit que t'has d'enfrontar, i que ja no tens aquells adults que et protegeixen, i que hi estàs tu, Zoleta, aquí, i no val en passar-ho tot. Clar. I ja està, no?, també és començar a explicar-ho. I això és molt positiu, perquè veus com aquesta complicitat entre els homes, com ja comencen a explicar-se també les seves coses, no?, entre ells o amb altres dones, no amb la seva parella, això és curiós, perquè no veus cap d'ells que amb la seva parella s'expliquin les coses. Igual, no t'entén i creies un problema, clar. Bueno, ho plantejam com ho expliquen amb un altre, amb un altre. Són situacions, ja us dic, són situacions durilles, situacions serioses, però tractades amb un sentit de l'humor impressionant. Impressionant, que ho deixes molt amb la pel·lícula. Candela Peña es mereix algú, oi, sí, i tant, i tant, i jo és la escena que més em va agradar, la de Candela Peña, amb aquell ascensor baixant, després d'una mica d'encerrona que li fa el Eduardo Noriega, el personatge que fa Eduardo Noriega, i és genial, és genial, que no vull explicar-ho, però és que no vull desvetjar res, perquè val la pena gaudir de cada escena. De cada personatge, a més, és un plantej d'actors i d'actrius impressionant. Tots coneguts, i de molt prestigi, que han fet coses molt macos. Candela Peña és una d'elles, la Calletana Guillen Cuermo també té un petitet, la Leonor Warling, també de noies, segur que em deixo alguna, i de noies, doncs mira, des del... de l'Esbaraclia, la Leonor de l'Esbaraclia, la Javier Cámara, el Eduardo Noriega, i l'Argentia, el Ricardo Darín, el Justo Sar... És impressionant! És que el Cesc és una... L'Eduard, com és l'Eduard Martínez, l'Eduard Rodríguez, també... És que a la ciutat i a altres pel·lícules, també es rodeja sempre la gent molt bona, de la pel·lícula. Sí, sí. Passa una molt bona estona, agrada molt tant els homes com a les dones, he anat molt diferents, i... i... i a més et fa reflexionar sobre coses, no? I dius, mira, alguna cosa està canviant. Jo que sempre t'he indicat, no només les dones, no? A veure, a la ciutat del segle XXI, el paper de l'home s'ha d'adaptat, igual que les dones hem pogut, hem anat evolucionant, i encara estem evolucionant, els homes també us esteu adaptant a les noves, no? I aquell perfil, aquell tòpic de l'home, macho, no sé què, això és que no t'he cabuda, són persones, ja s'ha de viure com una persona, no? I parlada dels actors, estem parlant de 40, no? Sí, sí, sí. És un potser una mica aquesta crisi dels 40, també, també, oi que sí? No, no, ja no t'he quedat bé. No, home, no. Com a clar. No s'ha arribat als 40, tu, encara. Per això està l'adolescència. Potser sí que no he viscut l'experiència dels 40. Ah, és una altra història. A veure, hem de parlar amb què hem de parlar. Molt bé. Vinga, vinga. Escolta'm, Jaume, això de les noves, a mi m'han dit que el llibre és complicadíssim, que són 5 històries separades que es connecten per un fil molt petit i és un desastre. El llibre no es necessita, és molt complicat seguir-ho, que allà ens agobia, i clar, ha fet la pel·lícula, i tu em deies, i em dius que Bukowski... No costa res. És fàcil de seguir, no? És bo que s'ho han pres una miqueta a la lleugera. I ara m'ho expliques. També m'han dit que amb aquesta pel·lícula s'ha tornat a reinventar el cinema. M'han dit això. Com va fer Màtrix, que va reinventar una forma de fer cinema, diuen que amb aquesta pel·lícula la forma, formalment, també l'han reinventat, és cert, això? Sí, això és molt gros. Sí, és que m'han dit això. El que sí que et puc dir és que la impressió que vaig tenir és que veia diferents pel·lícules a l'hora, o sigui, diferents gèneres, diferents estètiques reconegudes i modernitzades. Vull dir, això sí que ho dic, no? Per exemple, doncs, un atac que el podríem trobar identificat amb la Guerra de les Galàxies, eh? Quan el... Bé, el cos protagonista es capa i tal. Doncs aquí també està reproduït això, o bé aquella desafiament total que es capa a nosaltres i tal. Molt millor. Vull dir, estèticament, té molta força, no? És francament reigit i no botós. Això sí que jo estic d'acord. Hi ha altres coses, doncs, a veure. En quant a... Això que deies de la dificultat del llibre per interpretar i perseguir-lo i la facilitat que té la pel·lícula, jo crec que està molt clar. I després, una altra cosa, encara. Crec que és una pel·lícula que, com diu... O ets va dir el dissabte passat, que vam estar parlant i tal, un company nostre, que es diu Albert, diu, és una pel·lícula que té una característica fins i tot infantil. O sigui, que els infants, si són així, com una mica més grans, entre 10 o 12 anys i tal, la veuran d'una manera absoluta. Vull dir, perquè és que és molt accessible, estètica, però també a nivell de plantejaments. Per exemple, una altra, m'imagino, que també volia dir això, la caracterització de cada personatge pensa que cada tot ha sigut sis papers. I, en canvi, són molt identificables i, en definitiva, doncs et fa... Ah, sí. Ara estem en l'època tal, perquè això comença... representa que el segle XIX i, fins i tot, ens planteja una història que va cap al segle, cap al 2000... Sí, una cosa així, no? Una modernitat, vull dir, una cosa extraordinària. De què va la pel·lícula així, en genèric? Doncs, per tot un seguit de persones que creuen amb què vivim, diferents vides s'identificaran totalment. I tota persona que en aquesta vida té molt clar que la seva mentalitat és que és part d'una gran cadena, una petita part que, senzillament, el que cal és que aquella petita part, aquell graó, sigui sol i no es trenqui. Perquè, en definitiva, el repte humà va més enllà dels temps passats i dels que vindran. Jo crec que això és molt bé. És una mica, sí, sí. La pel·lícula està bé, és a dir, la gent diu que és molt fluixa. Això també m'ho han dit a mi. Perquè hi ha moltes que no és una pel·lícula que no és encertada. Tu que et sembla. El costat de The Master crec que profundeix molt més sobre allò que toca. Però, això que t'acabo de dir jo, penso que el que provoca és que aglutina dues constants ideològiques fins i tot, o filosòfiques, completament oposades i les harmonitza perfectament. O sigui, sap donar-li un to que tant uns com els altres ens identifiquem i, en definitiva, podem arribar a partir d'aquesta pel·lícula, si més no, a un principi de solució de la nostra capacitat d'entesa, o de discusió. Una mica com el personatge. Més o menys, no? Estarà amb aquesta línia, no? Sí o no? Sí, sí, sí. És un... Molt bé. A partir, peres, però ja veurem si cada escut porta una pistola a cada mà. Això també és veritat, eh? Que són molt xulillos, eh? Que són molt xulos, eh? No acabes de venir, que això serà la ràpida. Exacte. Exacte, exacte. Veus com avui no és un programa seriós? I ara hem de tornar a baixar i parlar de màster, i parlar de la cienciologia. Jo no t'he dit res. Ja l'he explicat una mica, sí. Sí, a veure, tu què t'ha semblat? Bueno, jo soc seguidor del Polze Massander, sóc tincadiro, i ja aquesta pel·lícula una mica m'ha de saber. És a dir, jo crec que reia un moment que el director és perd. Estigues encessió. Vull dir, en principi comença molt bé, el Joaquim Fèlix està per fer-li un monument, el Filipe... Filipe, no sé què és. Popman, Seymour, exacte. Està creïble, aquest senyor, dona igual. Fà de... Fà de pinar aquest home, i tu creus, que fa del que sigui, i és genial. Llavors, clar... Aquest senyor, Lawrence Todd, que és el Filipe Hoffman, Seymour, i tal, fa, tògicament, del creador de la cienciologia. Ambientada, està molt ben ambientada. A mi el paper del Joaquim Fèlix no em va acabar de convençar del tot, en un principi sí, però al final em va semblar reiteratiu i una miqueta, doncs, fins i tot, pesat, fins i tot. Crec que hi ha escenes que són tremendament llargues, que no tenen gaire sentit de ser. És molt brusc, però sempre és brusc el polsomassander. Són quan ha de dir un taco, quan diu una cosa, la viu, el director ho planteja molt clarament, i el Fèlix, quan deixen a cada una, que et quedes com dient a la, quina bestiesa, no? Jo crec que aquí hi ha un problema també d'addiccions, bàsicament, que li fa uns comportaments a vegades desproporcionats, una reacció sobre agressives, de cara a la gent, però tinc que dir que en general, el conjunt, allò, fer-li un llacet, no. No és un llacet a la pel·lícula. Crec que t'explica una part molt concreta, d'un moment molt determinat. És el que va passar amb Lincoln, no? Crec que estèticament està molt aconseguida, però el conjunt, i la línia, i el... i oh, no, no. No li vaig fer, oh, o que és això, no? Li manca originalitat. Crec que ha perdut aquesta originalitat, o almenys amb aquesta pel·lícula, no? Bé, és una opinió. Jo no sé a Rosa, tu, si et va provocar gos semblant, el meu va comportar fins i tot una mica de rebutxa, a vegades. Sí, home, és que el tema en sí, és una mica revolsiu. Evidentment. És revolsiu, perquè és la manipulació, entre cometa. Totalment. Amb una aparència de protecció, de germenó, de mira què bons que és el tot. Exactament. Quina felicitat, no? És una manipulació total, d'aquest personatge, però també de la gent que s'apropa i que el director no reconeix obertament que sigui aquest secte. Però que és claríssim que sí que ho és. A veure, jo em vaig fixar en totes aquestes coses, que sí que la vaig trobar una mica llarga, perquè ja ho han explicat, ja no cal, tampoc allargar-ho més. És que no cal. Però em vaig fixar més una miqueta amb tota aquesta evolució, amb l'evolució que fa el personatge. I a mi em va agradar molt la metàfora també del vaixell. Sí, això està molt bé. Quan em va parar amb aquell vaixell, a mi això em va encantar. Em va encantar les personatges que hi vien allà amb aquella travessia, amb aquella travessa tan placida. Això està molt bé. Això és genial. Això és aquest director. Però jo crec que quan passem d'aquí, jo crec que a partir d'aquí és repetitiu, allarga massa aquella sena que va contra la paret i la finestra. Jo tampoc no acabava d'entendre. Tant que no acabava d'entendre, però no acabava d'entendre. Tant que acabava d'entendre, però no acabava d'entendre, però no acabava de fer una mica de malícia. Fins i tot no diré minimalista, perquè és una mica bèstia, però sí que és reiteratiu. Per què has de mantenir tant aquestes històries? Si tenim en compte que, per exemple, una de les coses que es pot fer amb cinema és precisament que no hi hagi formes reconeixibles, sinó que siguin formes abstractes, vull dir, però a més estrenyarà tant. Llavors jo a favor, però no convence ningú, perquè això cadascú, a favor d'aquesta reiteració que tu has vendut a partir d'un moment, no hi ha dubte que la pel·lícula venca genial i és cada vegada més potent i tal, i arribar un punt que hi ha com una reiteració, i és el que dius tu, fins i tot es pot fer burlida. Però jo crec que aquesta és una constància que el realitzador persegueix precisament per mostrar la psicosi. O sigui, en definitiva, el personatge sigui pel que sigui. Podria, sí. Exacte. Vull dir, és aquesta la qüestió, no? I crec que aquesta reiteració que dius que ara amb altra vegada, no? I això, qualsevol ho farà jo mateix, també vaig dir, perquè tant, no? Vull dir, en 3 o 4 vegades que vagi de la paret aquí, ja n'hi ha una prova, no? No, ho fa reiteratiu, però crec que el que ens vol transmetre és la reiteració de menys que poden arribar a un desajust i en definitiva el que viuen és una situació com aquesta, no? I llavors, això ens porta a un final que crec que està molt bé i que a mi sense esmentar-lo, em va semblar quan em van preguntar i em pensava dir bé, jo diria que ell sí que necessitava quan li fan el que fa ell amb l'altra persona al final, però que ella no ho veig, que ho necessiti. Ja. O sigui, estem... Sí, sí, sí, perfectament. No volem desvallar, que si no l'aliarem... Vull dir que així, en abstenció, perquè el que ho vagi a veure, jo penso que sí, que aquest final és com bastant difícil perquè sí, perquè hi ha una reiteració i pot ser un ensupiment. En concret, aquella escena no és creïble amb aquells dos personatges, però sí que veus una miqueta la idea d'aquesta secta. Un que havia tan invuit d'aquell pensament i d'aquella forma de relacionar-te, doncs tu ja vas pel món, o aquell personatge ja va pel món i intenten fer doncs més adeptes. Clar, és una mica la captació famosa, una mica del tema sectori, perquè no deixes una secta en el fons, la sensiologia. D'una forma mascarada, estem parlant d'una nova filosofia, una nova, no ho sé, esletge, digue-li com vulguis, a paraula, perquè es considera una religió, però crec que és a tu d'una manera contrària, encara que teniu molts adeptes. Hi ha un milió, em sembla, a Estats Units, de cienciòlogos, vull dir que això els hi va. I ja passem a parlar, justament, d'aquestes quatre pel·lícules que Rosa i la Gemma volen comentar, però sí que deixem comentar-te abans de allà és molt bé el tema de la concepció abstracta del cinema, que està molt ben plantejat. A l'hora d'anar a l'aire, el tema, el que jo en que sabés, jugava molt això, jo en que sabés et podia arribar a avorrir amb un pla i amb unes profundats de camp, i amb uns jocs, absolutament, sempre, persones amb addiccions, amb problemes mentals, gent molt complexa, els seus pel·lícules, si recordes, és deixar d'ous, passant, no recordo ara, però hi ha unes quantes, o gent com Peter Green que es permeten luxe de jugar la simetria i tal. Jo què et jugava? Clar. És una altra línia, perquè és a contrari, és solament un recarregat, abstracte, recarregat, però juga també a avorrir-te, a vegades, amb sensacions de profunditat. Què passa aquí, no? Jo, pelz, em pensava que era més dramàtic i que anava per una altra línia, i aquí he volgut agafar encara una línia, potser, una mica més... digue-li com vulguis, o sigui, diferent, independent, busque-li com vulguis, i crec que no li he acabat d'agradar, no li he quedat bé del tot. És la meva opinió, eh? Sí, sí. Però, bueno, vull dir que... de gustos les colores, eh? Això que ha problema. És que és això, estem parlant d'un cinema molt seriós, amb unes... I difícil, és un cinema fàcil, eh? Molt difícil de fer, i perquè això, i que tu et preguntes, llavors tu pot arribar a un punt que dius, ara ja ho entenc, no hi estic d'acord, o que tu dius, però ja ho entenc. Clar, clar. Sí, sí, sí. Doncs Rosa, apa, soles, oscires, soles, ciegos, el soldador és a la mina, el jom a la finta blanca. Tenim dos minuts, vinga. Cinema espanyol, de força recent, bueno, sobretot jo, destaco soles, soles, és que l'he revisionat, perquè a mi em va encantant el seu dia. Jo, quan parlo, encara, amb alguna persona, és que sembla mentida, no? I vaig parlar amb una persona que, precisament, havia tingut una situació semblant, o sigui, personal, ella, amb el seu pare. I jo li va dir com anava molt aquesta pel·lícula, i llavors, per això, jo també la volia tornar a visionar, és que és impressionant com fa el retrat d'aquella de tipus d'homes, que van amb les lugues pistoles, però aquesta vegada, en sèries... Sí, sí, sí. Si parles d'arreu, que dius, Collin, és un impresentable, no tens cabuda amb aquesta societat, i el mal que arribes a fer a la teva família. Aquesta societat que volem construir. No, aquesta societat que volem construir, que prou difícil ja és tot, i prou hem de patir, doncs, perquè a sobre tingués més... Que hem de ser aquesta anella sòlida, perquè el nostre... el nostre tasca, doncs, sigui positiva, com deia me'l van. Us recordo que va ser la primera pel·licuració, el primer germatratge, que va fer el Benito Zambrano, després ja va fer més coses, ja va fer Abana Blurs, la Vos Dormida, que vós és això. Exacte. I ja aquí despuntava... Bueno, us recordo que ell és el Sant de Luz, ara no me'n recordo de fin de la ciutat, de Sevillano, aspectivament, però va estudiar cinema a la... Doncs això era l'academia de cinema de Cuba. No me'n recordo el nom de la ciutat, la Vana, potser, a lo millor, Santiago, Santiago de Cuba, o una d'aquestes. Una altra prova, no ho sé, vull dir que ho has estudiat ja, no? I bueno, està molt bé, genial. I el que des d'aquest cúmol, a part de la porno cinematogràficament, totes les... com juguen la càmera per expressar els sentiments, que són plans curs, que amb això, amb una mirada d'un actor, ja saps el que li està passant, i et fa una idea de quin drama porta a dins, no? És que la noia és Anna Fernández, quan queda aturada, quan queda aturada davant d'aquelles vies del tren, que ja està allà, que el tren passa aquell ràpid, i allà, aturada, com diem, ostres, jo estic al mig d'aquesta encrucijada, estic aquí al mig dels trens, que passen, que igual em poden... arrasar, que em poden... o que puc agafar l'únic sortir d'aquí, no? És impressionant, aquí d'un instant, és moltíssim. I la Maria Galeada. És espectacular, vull dir, que la senyora es va donar a conèixer aquí. Patidora, ella, bona persona, treballadora, carinyosa, però sobretot patidora. Patidora, sí. Ostres, com aquelles dones van aguantant tant, com van aguantant tant. És maritori, el que patien aquelles àvies. Sí, sí, i el personatge de l'esturiano, d'aquell senyor, no sé com es diu, que ell és de Madrid, no sé si és un accent, un deje d'esturiar, impressionant, que és molt maco. Allò és un home. Allò és un home. És tendre. Allò és un home. Sí, sí. Aquí ja n'hi ha dos mesos. A avui n'hi ha dos mesos. Vinga, jo també tinc floretes, i el David, que ens falta. Tenim una pistoleta. Una. Bueno, no som tan xules, per això tenim una. Però és que és suficient, no? Sí. Aquell personatge d'aquell estudiar i com és possible, no desvela res, perquè la pel·lícula és antigua, té un senyet. Com és possible una altra família, ell és l'avi adoptiu. Llavors té una filla, té una neta adoptiva, i és molt maca la família. És molt maca, la pel·lícula és molt maca. És molt maca, s'ha de veure. Després, les idees són els ciegos i soldadors de Salamina, ja són més típics. Una sí que estaria a la pròpia guerra civil, concretament soldadors de Salamina, és una pel·lícula del David Treva, la novel·la del Javier Cercas, el Matis Titul. És que té una miqueta de barreja entre documental i història, te'n vas documentar una mica soso. No acabes d'agafar-li el punt. És interessant la història, però és ostres, però no sé. És la història del Ricardo, no sé què, Martínez Rafa, un dels primers fundadors de la Falange, que el van agafar... ara el van agafar aquí a Catalunya, estava al pres, i va ser aquell que estava al port, que es deia Guadalajara, o no me'n recordo, un home així semblant, és igual. I llavors després els van endur el santuari del Cullell, d'uns quants, i des d'allà, una idea era de fusallar-los, estava clar, perquè ja els nàssim dels ja s'estaven arribant a Catalunya, ja per tant no estaven arribant, i va ser una de les últimes malasses que vam fer. La guerra és això, és matar els estiguis del Banto Cattoqui, és el que hi ha, és la guerra. I, doncs, en el moment de fusallar-lo, el grupet de persones que el van... li van fer el passeu, doncs ell va aconseguir escapar, una miqueta amb la desorientació del moment, de no sé què, de gent que cau, que no sé quantos, ell surt corrent i se'n va cap al bosc, i se'n va agallar, i està allà amagadet, i creu espantat, pobre, cagat de por, i, bueno, veus que hi ha dos... d'aquells que són republicans, que hi ha un nano que sí que el veu, i el company li pregunta, que hi ha algú, i diu, no, aquí no hi ha ningú, o aquí no veu ningú, i llavors va marxar, però veus com aquell nano li mira, realment, l'ha vist, i amagadet com un conillet allà espantat, i ell tenia el nano, el soldat, aquest republicà té el seu fusall, i el podia haver matat perfectament. A veure, primer, que el podia haver atat, i segons, sobretot, que se'l podia haver carregat, i, en canvi, li va mirar els suits, va veure aquella persona allà espantada, el va salvar, o sigui, el va indultar així, i llavors va marxar. I després és una miqueta el periple, d'aquest Sant Gens de la Maza, es capa, intenta, es capa, intenta passar al Bando Nacional, per al seu, exacte, exacte, però tota la gent que més a més li va ajudar, també, els pagessos que li van ajudar a donar-li menjar, després, 3 germans, que ell li va dir als amics del Bosch, diu jo ja un dia faré, i es veu que després sí que va fer alguna, un llibre, i bueno, o sigui, la gent es va portar molt bé amb ell, i aquest senyor va aconseguir salvar la vida d'aquesta manera, no? La pel·lícula queda aquí, que dius, ostres, quin interès té això? Però per mi va ser molt més interessant els extras, que després hi havia, que t'explicava el personatge, aquest senyor, qui era, qui era el Matínez d'Astra, no? Ostres, i de un i dos, després, veus les coses que havia publicat, o sigui, falangista, recalcitrant... Fins l'ànima, no? El patal dels rojos, clar, i el dia d'anar, a mi m'assessinaron los rojos, m'he fusilaron los rojos, i així, o sigui, falang fatal, que d'ostres et va salvar la vida, no? I veus com l'Arián de Gilles, que és la que fa d'escriptora, es diu l'Ola Cercas, curiosament, com està investigant, a veure, un cop arriba a les seves mans d'aquest senyor, de com es va salvar, investigant a veure qui podia ser aquell, qui era aquell noi que li va salvar la vida, no? I bueno, la pel·lícula veus com va, va, va, va, fins que al final... Sembla ser que el troba. I el personatge important és el personatge d'aquell noi, que no el mata, i el seròis és això, la gent que no té per què fer grans coses, sinó precisament per què fa... el que és just a cada moment, sense importar-li, si liberal o si no liberal. Aquella persona va fer el que era just en aquell moment. Això és molt important, molt bé. Tenim tres minutets. Ja comentaré les fil·leges, i després en una altra passió. La cinta blanca. Parla la cinta blanca. O què vols comentar? Sí, bé, l'heu vist. Sí, sí, sí, jo l'he vist. Jo no és que no acabo de... No l'acabes d'esquimar aquesta pel·lícula. Però és que era molt dureta, és molt així. Bé, jo... A mi em va encantar la pel·lícula. Home, i més ara que vull veure amor, però sí que he de veure també. Doncs, mireu, jo penso... No té res a veure, i té molt a veure el mateix temps. No té res a veure en quant a l'època i en quant a la que planteja la cinta blanca com a història. Compararà amb amor. Però sí que té a veure, perquè penso que és portar a la nostra... a la nostra coneixència, o sigui, en el nostre saber, eh, que hi ha situacions en la vida que no podem saber com són realment fins que no ens hi trobem. I una d'elles és les conseqüències. A vegades de la pròpia educació, a partir d'unes constants molt, molt contundents, que és el que planteja la cinta blanca, que com a reacció, hi haurà com una re-organització. I, paral·lelament, també, amb la pel·lícula mort, el que ens trobem és també la pròpia conseqüència d'una situació d'atenció que superarà els límits del que és humà, i del que és capaç d'aguantar una persona. I, lògicament, també pot reaccionar d'una manera i tempestiva, no? Jo penso que aquesta constant és la que fa que les dues pel·lícules tinguin coses a dir en comú. Jo la vaig trobar molt bé. Jo crec que al jane que coneixem bastant bé tots, hem vist que a Txè, hem vist... fan i games i tal, però la cinta blanca és un revolsiu, crec. Jo crec que és una comparació que ara em mataré. Ho he matar estujant directament. És com un Berman, però molt més enllà que Berman. Vull dir, té aquesta elegància de Berman, d'aquest berman clàssic, dels anys 50, d'aquell berman amb blanc i negre i tal, però la vegada amb la duresa de Janeque, que no sap fer una altra cosa que no sé directe i clar. I a mi em va encantar. I aquest home, jo crec que no s'ha de creure. Exacte, no, sí, sí. És a dir, que això jo crec que... bueno, és que el Janeque s'ha de creure i, com el tecnic és de veritat, acabes amb la pel·lícula fet pols. Vull acabar rebentat, perquè jo he vist totes. I a part de Txè, que per mi va ser el més tranquil·let, dins del que cap. Sí, sí. Perquè aquella, com es deia, que era la sombra del Lobo, es deia jo, de l'hora del Lobo també. Sí, que va quedar. L'apocalíptica total. Ja està amb temps fons. Sí, jo crec que sí. Molt bé, se'ns acaba el temps. Sí, sí, se'ns ha passat molt rapidíssim. Se'n passen bé, i mira. I tant, que si tornem al dissabte, que bé. Sobretot mesure, serà cap més dolorós abans a l'agregat de l' depends d'esquerra.
