Benvinguts, un dia més, a Babilònia. M'acabo de quedar jo mateix sordo, perquè acabo de petar algú per aquí amb la línia de la tex. Però tot solucionat, com sempre. Pasturàmes amb la competència. Sí, exacte, no, directament. Fa tants, que ja no saps si estàs. Ja no sóc testic, no, a contrari i a contrari, no, no, faig res. Em porto molt bé, soc fidel arreu d'Esber, per sempre més. Òbviament estem tots, eh? Sí, nosaltres també som fidels. La pasta que et paguen potser. Oh, me faltaria. Perdona, jo sóc l'estrella d'aquesta ràdio. I després nosaltres què li fem al programa? Prepeu-te. Exacte, tots negros. I després no us pago, ja sabeu que no us pago ni un duro, ni una cervesa. El típic aquest, que és una diva. Totalment. Directament aquí, jo. És el Josep Conny. Exacte. Sí, però amb versió... Amb versió poble, no? Bé, doncs el que us deia, tenim aquí la Rosa Alcalá. Hola, molt bé. Molt bé, estàs molt bé? Molt bé. Fantàsticament. El Jaume Vidal. O sigui, ell ja està dit com estàs, però ell tothom és molt bé, ja. El Guion, el Guion. Perdó, perdó. Jo l'he dit que estàs molt bé, però està molt bé. Molt bé. Això és com tu com estàs? Molt bé, estic boníssim. El Jaume també està molt bo. Hola, què tal? No, no, no, no li hem. No estic liant jo ara, no? Però sí. Vale, vale. Eh... El Nacho Alonso. Hola, què tal? Hola, tot bé? Fantàstic. Mira, mira, mira. Ostres. No sé què ha d'aixecaure amb la taula, la forma espontana. Com estem? Una mica de calor, ja, i tornem una miqueta d'allò. I el David Montaner, què? Sí, potser. Què, ara, què? Ah, no, vale. Posa l'aire aquí. Estem alterats, què passa? Estem a la primavera, o què? Agua, sí. És una mica de calor i... Deixem que presentar el David Montaner amb aquesta barbeta de quatre dies. Hola, David. Bona tonto, eh. Endavant el cotxe, tu i jo, eh. A veure si em rescaràs, eh. Seràs bona de la corrent. Ah, ja està. Molt bé. Doncs ja estem. Avui, com sempre, parlarem de tot una miqueta. Comencem a parlar de llibres. Les legendes de Gustavol Fovéker. Sí, senyor. Com molt, això. Lectura de Bupicou. Exacte. Mira, mira, tallida. El llibre és el típic. De l'Extraltre. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. A l'Extraltre. A l'Extraltre. A l'Extraltre. A l'Extraltre. A l'Extraltre. A l'Extraltre. A l'Extraltre. El llibre. El llibre. L'havia de dir que ja comentarem? Ja comentarem? No. Estam fent tres copers de la vegada. No, no. S'ha stupidat, no passa res. Allà comentarem. El David ha estat llegint els esquerosos. Sí, també estic llegint. El comentarem, el comentarem, que està molt bé. Estic per la meitat. Una mica més enllà. Sí, està bé, està bé, la cosa. Això, parlarem de llendes de Gustavol Fovéker. El còmic epil·lèptico que és una totxana una sèrie que es va fer entre el 96 i 2003, i al final l'han recollit aquí, el títol que el paraguas que té és l'Escenso del Gran Mal, Epilèptico, i aquí recull totes aquestes històries a prescudar-se entre el 96 i el 2003 i passar-ho tot. Donito, donito, eh? Sí. Molt bé. Llavors parlem d'un llibre que es diu A Dios Mi Buenas, del Xavier Sardà, que parla de la mort, però d'una forma divertida mena, ja sé que és complicat parlar de la mort així, el Xavier Sardà ja sabem com és, una persona sarcàstic, mort, amb té final, però bueno, és molt sarcàstic i és molt així, però està bé, està bé, té una gràcia, té una cosa customista que ja comentarem. El Jaume es parlarà del carrer Blau, de l'exposició que hi ha aquí a Can Ginestar, fent poble, encara que no sigui del poble, però fent poble. Cultura de proximitat, molt bé. És que ningú... No, però jo la veig sempre. Sí, sí. Cap problema. I si anem, bueno, tenim aquí la repera, tenim una pel·lícula del David que es diu en guèr, que ja en dic ja, bueno, no sé si prou un 7B rosa. Perfectament bé. En Rocketman, que l'ha vist la rosa i també l'Evisió, i comentarem una miqueta l'últim, aquest biòpic d'Elton John. Elton John. Molt xula. El blues de Bill Street, bueno... Elton John, ja ho heu dit. No, Elton John. Elton John. Ah, no va a dir. El blues de Bill Street, que en parlarem també, la Bo dormida, la Caza, una sèrie que el Jaume està veient, que es diu Alice and Nevers, i si ens dona temps, potser parlem de la vei freda, però bueno, una mica justament de temps, però anirem parlant. Per tant, sense més dilació, les legendes d'Eustel Adolfo Becker. Un tema en materia, ja. Bé, m'ha fet gràcia de regir-la. Efectivament és una lectura de bup i cou. De bup, en aquest cas. De segon de bup, si no m'equivoco, a xillerat. El que ara seria, doncs no sé, la S o no, el quart de S o un 6B, o no sé, el quart de S, o no sé, ha estat a mi com m'agradar. M'ha fet fomat que el regim, aquella poca. Que una conserva la cosa. Se t'estaves encuadrant. Totalment pobra. Estava allà, que no l'heu tornat a tocar. Bé, m'ha fet gràcia de regir-lo, perquè com que ja us vaig comentar que hi ha estat a Toledo aquests dies. Ah, sí? Sí. Ah, bueno, és que no hi eres tu, que el dia que ho vaig explicar. Clar, el guia ens explicava que... l'Eustel Adolfo Becker era el sevillà, no? El sevillà, no? I havia viscut a Toledo una temporada, una bona temporada. I llavors, clar, quan ens passejaven per aquells carrerons del barri joveu, del barri antic, del casc antic de Toledo, doncs, clar, et portaven per aquelles places, et portaven per aquells carrerons, per aquells cobertius. I llavors, t'explicaven que moltes de les legendes de Becker estaven ambientades, s'estaven inspirades amb aquell ambient noctur romàntic, amb el sentit d'hétric fins i tot, de por, de legendes de por. I, doncs, mira, m'ha fet gràcia tornar-les a llegir. Sí que és veritat, però són dugues, les que passen a Toledo, unes que es diu Tres Feixes i l'altra, la Rosa de Passión. Després hi ha una altra, que és el rayo de l'una, aquesta passensòria. Després a Sevilla també té dugues, tema de sepèrie de l'organista i la venta de los gatos, i una altra del campo de Ngómarà, la promesa, i en el Montcallo, los ojos verdes. Ell fa servir molt també la tècnica del narrador dibuixant. Ell és el narrador, està explicant les històries, i a la vegada, també moltes vegades surt el mateix amb un bloc, amb un enfugit de paper i amb els llapis, va dintre de dibuixar, agafa així, amb un bocet o l'essència exacta de personatges, de llocs, de paisatges, de llocs. I també hi ha de terror, les de terror per a mi són dugues sobretot, que és el monte de les ànimes, i el miserere. Jo crec que és millor que qualsevol pel·lícula de zombies. No, bueno, ara això ha volucionat molt, però t'imagina't això, el que quan escrivia, el 1100... no, 1100, no, era 1100. Va morir el 1170, avui visc. Doncs imagina't, llavors no hi havia ni tel·lenia, i els tioners expliquen aquestes coses, que segurament estaven basades moltes d'aquestes legendes en històries que li explicaven la gent del poble, i ell no anava, doncs sempre s'entrisava la gent i tal, podria ser, podria ser, no? Les descripcions és una passada, té una riquesa de vocabulari espectacular. És per explicar el que seria una descripció d'una persona, una descripció física d'un paisatge, d'una situació d'un ambient, és ideal, eh? Em permeteu que llegiré res, intentaré fer-lo curte. Com descriu una plaça? Una plaça que està com abandonada, i amb les deixatges que hi ha allà. Imagina't la diferència de les deixatges que hi havia llavors, amb les que podem veure avui dia. Això m'ha quedat molt l'atenció, eh? Sí, veieu? Sí, sí. Moltes gràcies. Va dir que estava passejant per Toledo, i va per una plaça i tal, que hi ha la basura i els escombros. Crec que comencen a sortir moltes... erbes d'aquestes, jaramagos, l'hospital, la flor, la flor d'herba, que van creixent, però ja vols explicar quins són les restes d'escombraries, dius, disseminats per el sol, medionterrats uns, gairebé ocultos per la salta d'herba als altres, veien-se allí una infinitat de fragmentos de mil i mil coses diferents, rotes i arrojades en diferents èpoques a aquell lloc, on van formant capes en les quals hauria estat fàcil seguir un curs de geologia històrica. Azulejos moriscos, esmaltats en colors, troços de columnes de marbol i de jaspe, pedazos de ladrillos de cien classes diversas, grandes sillares cubiertos de verdin i de musgo, astillas de madera, ya que asechas polvo, restos de antiguos artesonados, girones de tela, tiras de cuero i otros cien i cien objetos sin forma ni nombre, eren els que aparecien a primera vista a la superfície, llamando a sí mismo la atención i deslumbrando en los ojos una miriada de xispas de luz derramada sobre la verdura, un puñado de diamantes arrojados a granel i que, examinados de cerca, no eran otra cosa que pequeños fragmentos de vidrio, de puxeros, platos i vasijas que, reflectando los rayos del sol, fingían todo un cielo de estrellas microscópicas y deslumbrantes. Tal era el pavimento de aquella plaza empedrada a trechos con pequeñas piedrecillas de varios matices, formando labores a trechos cubiertes de grandes losas de pizarra y en su mayor parte, según dejamos dicho, una plaza pareja que era un jardín de plantes parasitas o un prado, germo e inculto. No té res a veure amb el que avui dia ens trobem amb unes escumbraries. No hi ha una llengua de Coca-Cola. No hi ha ni un paquet de cigars. M'ha quedat molt atenció. Quin domini de la descripció. Que avui dia això seria una plazaneta, tu. Avui dia seria això. Doncs val la pena. A més, són legendes i són curtetes. És una estuleta de por. Jo mai em sé la que no, les no em sona. Però val la pena. A buscar per què s'ha focat de tenir per allà. Jo crec que tothom no... La rima no la sé recordar. La barroja... La literatura... Molt bé, molt bé, Gustavo Dolfo. Fantàstic. Doncs, Nacho, anem a parlar del còmic epilèptico. Que m'intriga tot això. Sí, sí. Aquest ha hagut una mica a mi per casualitat, perquè hi ha una mica treballant editorial i van donar per llegir i ja ho tenia i tal. Me'l va passar a mi. Mira, mira tot el que està molt lluny. Però la veritat és que és un còmic una mica diferent. Qui és el format còmic o la manera d'expressar la història de la vida d'una persona des que és molt petit, des que és un nen, fins que li surt la seva vocació artística. I com ha hagut la transformació de les pensaments de nen i de tot a la seva vocació artística, però tot molt mediatitzat per una circumstància vital, que és la malaltia del seu germà gran, que té epilepsia. Estem parlant d'això, anys 60, en el qual la epilepsia no es comara, que hi ha els medicaments, i bueno, es té malalt. Sí, que es pot controlar bastant bé. Llavors era una cosa molt marciana en aquell moment, advocada a que et portessin un manicomi, rebutxada per la societat, i explica com... els hem anat a taxis i la gent li mirar com si estigués-ho trobada. Dicto, o no sé què, una cosa com no es coneixia, i molt així, i traieu-lo d'aquí i tal, un rebutx molt gran. I clar, davant la falta de... de resposta de la medicina occidental, com en aquell moment també que era en el anys 60, que els seus pares eren una mica així, hippies, mitjans interactuals i tal, es van avocar a tot tipus de cures, com la macrobiòtica, la xamaneria, charlatanes d'aquests, mediums, gent de no sé què, la iglesia de no sé què, d'un tio que havia fundat en el 1700, no sé quant, que diuen que parlava amb els morts, diguem-ne que és tot un trànsit d'ell, des del seu punt de vista, que era un nen que tenia 10 anys, 12 anys, veient tot això, veient aquesta vida que van a viure a una comuna macrobiòtica, perquè pensen que això els curarà, a veure el professor, no sé què, que és un professor d'aquests que fa tipus reiki i sícoses d'aquestes, hi ha puntura en professor oriental, que diu que comença a donar bons resultats, però després donen les atacs, fins i tot un professor, suposo professor, una espècie de diva de la ciència, que feia lobotomies, i que es passa tota l'estona dient, això, mira, si això se'n serveix, diguem-ne, si jo tallo aquí, es quedarà sense parlar. Si tallo aquí, perderà la mobilitat i no sé què, si parlo, però no passarà, perquè jo soc una persona molt precisa, jo crec que és una espècie de egocèntric, allà que tot una, bueno, i al final no l'operen, doncs, en tota aquesta corte de tal, ell viu les seves fantasies, una persona molta fantasia, que comença a llegir en llibres, que siguin els tàrtaros, que siguin les guerres, que després passa a veure fantasmes, ell té allà, amb els vots, veu fantasmes, tot un món unínic, el qual escapa ell, d'aquesta realitat una mica forta, de ells que pensen que el millor tenen també la malaltia, clar, perquè això no se sabia, gaire cosa, si era literària, si no era, la germana petita, també, està tot molt estimatitzat amb el tema. Al final el germà l'acaben ingressant, i és curiós d'una frase que diu, mira, fins que no l'havien ingressat, ell no se sentia malalt, perquè els pares sempre l'havien dit, que això et poscorata, tal i qualsevol, i el moment que l'hi van ingressar, i va estar amb la gent com ell, es va agafar la seva malaltia i va viure d'ella a favor d'ella, diguem-ne, es va transformar veritablement en un malalt, quan abans ja no estic allà, i abans no, abans lluitava, i és una reflexió una mica així, i al final, la persona aquesta acaba descobrint tot aquestes punxions i aquestes influències tan negatives acabant derivant en una vocació artística, dibuixa còmic, és una manera de dibuixar còmic una miqueta curiosa, però jo veus un dibuix tot molt en blanc i negre, és molt efectista, la gent que ja entenc molt, diu que va revolucionar bastant en aquest moment l'art aquest, això va aparèixer com historietes sueltes, diguem-ne, una sèrie de sueltes entre el 96 i el 2003, i al final s'ha fet una recuperació, ell va fundar un editorial, un parell de còmics i tal, i va tenir col·laboracions importants, i al final va fer un recull de tot això, que és el volum aquest tan gran que veiem, que té no sé quantes planes. Sí, el tio es diu David Beauchard i sempre ha d'assignar amb David Bea, és un autor francès, i aquesta de cull es diu Epileptico, i el subtítol, diguem-ne, és l'extensor del Gran Mal, però continuament hi ha una imatge del Germà, escalant una muntanya, no sé si puc sortirà. És que era una muntanya negra, que és el Gran Mal, perquè ell s'ajutant continuament amb aquesta malaltia que li fa sobretot molt desconeguda, perquè si tens ara mateix un càncer, diguem-ne, és una malaltia coneguda, tecuració, però en canvi, l'epilepsia, a més, el problema de la malaltia és la rebutxa, perquè la gent no entén això. El desconeixement, el desconeixement de les nenes, ni les veïns, és una cosa molt rara, perquè volen apartar-lo, fins i tot explica que estan un dia en un tren, en un compartiment d'aquests càncats, i que va amb ell, amb el compartiment, surt allà, surt com fugitat, perquè li donen un atac, no hi ha manera que se li curi. D'això, al final, és això d'aquesta energia negativa, que pot transformar-se en una pocció creativa, i, al final, ell acaba sent un dibuixant de còmics, i acaba fent la història de la vida, una mica en contra de la seva família, perquè també explica i tal que la germana li diu per què és que usen aquestes coses, de la nostra família, i per què és que li diu que és la veritat, i això ho sentia jo i ho vaig escriure, ja heu tingut una mica, i també explica com de el problema de la seva família. Però, bueno, un dibuix, una miqueta, 6 traços, no sé com definir-lo, i... Dibuix una mica en de grau, i explica aquí, perquè hi ha molta imaginació, molt aquí, als teus orientats, perquè és que és el Buda, no? Sí, sí, com està, amb tota aquesta penya que borda l'ocultisme, les que ens has orientat, pensem que estem en el 1660, de tot el maig del 1868, i la contracultura, i el moviment de l'antipsiquiatria, de dir, hòstia, no, no, això és un fiscitot, una vocació marxista, i això és una eina del capitalisme per dominar la gent que és una miqueta així dissident, doncs la gent no estiguen, i tot aquests moviments, tot aquests moviments, clar, en què acaben? Acabant, també en ser la teneria, hi ha molta gent que viu d'això, de gent desesperada com aquesta, hi ha gent que l'ajuda, i gent que no tenia idea, i tot el problema és que eras un, com diu això, una cosa graciosa diu, el problema és que eras un general napoleónico en otra vida, i vas fer un... unes coses increibles, i ara ho estàs pagant. Una altra, una altra diu al contrari, de dir que tens un problema, que a l'altra vida eras, no sabem qui et falta alguna cosa per fer, i això per això ja el nano flipa, totes aquestes coses, llavors em voten les pares amb la millor intenció, perquè també creien amb aquestes coses, tot això ho explica ell, que amb els dibuixos molt uníriques, i molt estètica underground, i acaba la transició de que tota aquesta... influència negativa, que va transformant-se en agreativa, i allà acaba sent dibuixant de còmics, i bueno, ja el XM ha posat al moment... Però els temes... De còmics és el que té la... No, no, és l'altra, és el germà petit, són els dos germans, veieu aquí la portada, aquest és el gran, diguem-ne, i aquest és el petit que explica tota la història que al final de totes les... El dibuixant, el petit. Sí, el dibuixant és el petit, diguem-ne, hi ha una germana també. I acaba sent, bueno, per acabar sent, una persona adulta, i acaba traient els llibres aquell, i acaba sent un dibuixant de còmica reconegut, perquè la França està bastant reconegut, li han donat primis al cell d'Angul·lema, i bueno, i està reconegut, es veu, i... interessant, perquè sembla com que s'explica unes coses més de superheroi, o més de... més temes més còmics puro, i és una manera d'explicar una història, com si fos una novel·la gràfica, però a nivell de còmic, perquè no es veu això, amb una particularitat, i està bé que expliqui històries. Sí, és com aquí que hi ha alguns autors de còmics que t'expliquen per exemple. Jo no tinc una casa. T'expliquen, jo què sé, per exemple, l'entrada, o sigui, la 9B, per exemple, era la companyia que hi ha formada per republicans espanyols que van alliberar parits. O un altre que parla de la vida d'uns avis a un... Això és com si fos novel·la gràfica. A una residència. Sí, com novel·les gràfiques, això. Sí, sí. Perfecte. Genial. Parlem de llibres. Jo faré un esment molt ràpid d'aquest llibre del Xavier Sardà, perquè m'he recordat d'una altra cosa, un minut per un, i dos minuts per una altra coseta, que vull comentar d'un altre llibre que ha llegit que potser li farà gràcia la rosa, tampoc t'ho destriparé, per això dic que aquest llibre del Xavier Sardà, adiós molt bones, és un llibre és un llibre petitonet de 170 pico de pàgines, que té a veure bàsicament amb un cementiri del litoral català amb el qual doncs passen coses. No estem parlant de res jo el 4 milèni o aquestes rotllos, sinó que són coses que ens havíem aviat no diríem divertides, però fora una miqueta de lloc. I al principi de tot fa un... i el problema que el fa el Santiago Segura, però hi fa un comentari. Vull fer un llibre d'escriptura clàssica, però sent totalment anticlàssic, vull dir, totalment diferent. És a dir, escriu d'una manera que recorda, bueno, una miqueta, doncs, un castellà molt una mica antic, no? Ja ho genament culte amb tota aquesta picaresa que té el Xavier Sardà, que té aquesta cosa, aquesta retranca, aquesta sorna que es diu un castellà, que una miqueta li busca a tot arreu, no? És això, vull dir, bàsicament, l'enterredor a l'ajudant i les dos belles que estan tot el dia al... al... al cementiri, parlant d'aquella del pis de dalt, la del pis de baix, de no sé què era, de no sé quantos... Vull dir, que en un principi et pot dir, oi, a veure que això per on va, no, però té molta gràcia, perquè el que fas és explicar-te històries, algunes totalment surrealistes, els destroculentes, altres que dius quina me lave, eh, vull dir, ja... I tot això està embolcallat, bàsicament, per la vida, una miqueta d'aquest enterredor, de la seva dona, i la cosa s'ha quedat molt interessant, perquè quan sembla que serà una novel·la d'historietes, de la gent que està enterrada en aquell lloc, resulta que al final hi ha una cosa, que fins a l'última pàgina, et deixa amb la sorpresa. Hi ha una cosa bastant trucolenta que passarà i que es farà per una cosa determinada, per uns diners, per aconseguir una cosa. Ja està, no dic res més. I a partir d'aquí, tot això es remou. I està molt bé, perquè entre les historietes i les situacions de miqueta diríem morboses, l'altres divertides, altres passades de voltes, val la pena. És un llibre... que te n'oblides a la filla cap del que estàs plantejant. No estem parlant de l'amor trista, sinó de coses que dius, doncs passa el que passa. Una mesura que un cuento cortasa, ara. Sí, sí, sí, un punt i un punt. Té un punt i un punt. Sí, sí. T'has posat partida tan... estrany, que després hi treia. Té un punt. Sobretot quan parlen les belles és magnífic, el diàleg. És brutal allà, la manera de parlar l'antiga, que no t'interes, que no sé què, però hi ha una setmana de coses magnífiques per llegir. I l'altre que vull recomanar, i el vull recomanar farbentment, és un llibre del David Fuenquinos, l'últim llibre, que és... Hacia la belleza, es diu. Hacia la belleza es diu en castellà. No sé com és en francès, però es diu Hacia la belleza. I també és un llibre, no massa llarg, també és unes... No arriba a 200 pàgines, no? És una pel·lícula que en és tenat ara, que també no. És la llibreria dels llibres no... dels llibres que no s'han publicat o alguna cosa així, que també es diu d'enripir. Exacte, no és perquè hi vis el trailer, i no és aquesta. Perquè aquesta està basada en un noi que arriba a París i demana ser vigilant el museu d'Orsay. I quan miren el seu currículum, aquest senyor és catedràtic amb una bellezares, no hi és un crac i és una especialista justament amb Amadeo Modigliani, que hi ha una exposició de Orsay, a l'Orsay d'aquesta exposició. I llavors ell vol ser imaginat un doctorat que ha fet de Tessie, un doctor que ha fet de Tessie sobre Modigliani, s'asseu allà per contemplar el retrat de la gent nebutern, que és una de les més conegudes, de les peces. Per això és d'un suposat que dius que fa aquest home aquí, i la pròpia dona de Recursos Humans diu a qui passa alguna cosa. I llavors a partir d'aquí es desencaden una història en el que tot això, ell és de Lio, i llavors és un personatge apaculiar, estrany, que no acaba d'explicar ben bé el que hi ha, i de cop i volta apareix una altra història paral·lela d'una noia que es diu Camil, en el que passa en una situació d'una sentència, i a partir d'aquí tot això es va conjugant i va arribant una conclusió. Però és un llibre amb l'alegància del senyor Fuenquines, és un senyor quan el que escriu, no sé si jo he hagut alguna cosa d'ell, però la Rosa sí que hi ha hagut unes quantes. Sí, jo he hagut tres ja. I ara començaré una altra. Aquell com es deia, la delicadesa. La delicadesa, el souvenir, els records també està molt bé, i tot va bé. És especial. Vaig estar bé mirant per internet, per internet que li feien algunes entrevistes, és una passada també com s'explica. És que té una delicadesa especial per captar l'essència de l'ésser humà i l'essència actual del que està passant. Exacte, és molt actual. La situació és molt bé si et quedes sense fer i que perds la parella, i aquell trobar-se perdut, però perdut totalment. Aquí es perden, i per això es fa unes coses després de refer. Això que després era, i jo espero que acabi bé, o que almenys recordi la història. Diuen que les peces del punt de salten totes per all. Al final troben el seu lloc, però és un punt de diferent, el dibuix que resulta és una altra. Clar, clar. Aquí la situació és per un costat una història, per un altre un altre, i a partir d'aquí hi ha unes connexions. I la cosa s'intenta solucionar, és complicat, però tot això queda més o menys organitzat. Però, bueno, no vull dir res per no riar-vos. Vull intentar elegir. Per tant, val la pena. Té molta gràcia. Vull dir, ens refreixo, més que gràcies a la Gància, és de paraula. És molt ben portada. És un bocaurari molt assequible, molt ric també, però molt assequible. Jo l'he elegit en castellà, perquè el meu francès és com de Búrcia. Té una novel·la que es diu Charlot. Aquesta està basada com una pintora molt jove alemana, que la van fer presonera de seguida, l'any 38 o 39, la van fer de seguida presonera, i va morir Auschwitz, que va ser una de les primeres que van matar. I és bo que és una novel·la que li va costar molt de fer, perquè es posa una molt en aquest personatge, i llavors l'estava escrivint, després ho deixava, tornava a un altre cop, i així, i a més, ha tingut diversos premis per aquesta novel·la. Aquesta és molt bona de dir-la. I la que us he comentat que han fet la pel·lícula, que és com la llibreria de... Sí, em sona d'alguna cosa. La biblioteca, les llibres que no s'han editat. Pensa que la pel·lícula també l'han titulat de la mateixa manera. Sí, sembla que sí. Això em sona d'alguna cosa que... Aquesta lliga són les pròximes, i la que tu em dius, sí. L'havia dit, són quines. És molt la pena descobrir-lo. Sí, a mi també ha estat una escoberta molt ratificant. Ja, passem al món de les exposicions, que hem parlat amb el Déu Modigliani, amb el Carraulao, d'aquí de Sant Just. Va a dir que parlarem bàsicament de l'exposició d'aquí. Però aquest matí ha estat allà a Sant Feliu, en un centre civil. Ah, molt bé. I hi havia una que m'aclidant molt l'atenció, sí. Si inaugurava aquesta tarda, diria que aquesta tarda no puc venir i tal, però m'agraden molt. A vegades és això, que et posen en un context que tu no coneixes gaire. No coneixes, no? Jo no conec gaire. I llavors l'he trobat molt, molt ferma. Aquí estem amb Carraulao. Carraulao? Això ja heu dit que era... És una escola d'art plàstiques, però per nens. Seria aquesta la idea. Fa molts anys que estàgués en just, això, mare meva. Sí, sí, sí. O sigui que per nens a 4 o 8 anys, i és clar, l'exposició és una varietat de diferents nanos, de diferents edats, que ja és d'altra també, que és més infantil, i ho han fet que surts de la sala i tot, i vull dir... Sí, sí, sí. La veritat és que no sé per què pensar en el futur. No sóc pessimista i llavors al veure això, ens penso, mira que bé, vull dir, aquests són els homes del futur. Que utilitzàvem tot tipus de, hi havia pintura, hi havia també ceràmica o plastilina, hi ha coses d'aquestes, clar. Potser no, jo van una mica més enllà, no? No podria ser, però estava a terra de plastilina. Sí, és que hi he passat, però li he vist per sobre. Aquestes són el paperet, sí. Una varietat impressionant de matitzos, eh? Sí, sí, sí. La maia que esteu sou d'aquí... Clar, clar, no, sí, jo, però l'està passant pel debat. No, no, s'ha de veure, clar. Això és com tot, eh, vull dir, s'ha de veure. Sí, sí, sí. Molt bé. Molt bé, fantàstic. Una exposició, evidentment, el seguim parlant de cinema, i el David ens parlarà, finalment, d'engego. No ho vaig parlar, no? No, no, no, no, vas passar, no vas parlar. Ens semblava que sí, eh? Sí, jo diria que no. Potser no m'ha donat temps, eh? Jo diria que no. Vinga, torna-hi, torna-hi. Jo puc dir que sí? Sí, sí, sí. Mira, si et repateixes... Va, però molt ràpid. Però molt ràpid, molt ràpid. Sí, sí, sí. Si et repateixes, et tallem. És que quan és ràpid no se'l recorda. Ha de ser Merlin. Jo sí que me'n recordo, eh? Va, sí, ràpid. Bé, és un film del director Estefan Briser. I... Sí, que em vaig comentar. Bueno, la torno a comentar. Més estenses. Sí, bàsicament ens parla de la lluita sindical en la indústria... Ah, sí, tallem. Vinga, una altra cosa. No, no, és cert, no em puc explicar una altra. Ja la vaig comentar, no? Doncs comento una altra, si vols. Si la vas comentar aquesta... Sí, mireu. La vol dormir d'avec per aquí. La favorita. Ah, vinga, avi. Vinga, va. La favorita. Vinga, vinga, vinga. Jorgos Lantimos. I en què et va semblar tu, va. Ja que podia dir Gran Timo, però... Hola. Lantimo, ui. Fasca. Li fas el rasc o no? Fasca, hombre. Ostres, tu. Això és una mena de barri lindon, eh? Sí, una mena de barri lindon. Té alguna, sí. Llego de barri lindon i una mica també de Peter Greenaway. Aquí ja no ho sé, perquè no n'hi he vist. Sí, hi ha una coseta del zoo. Bueno, ja que jo m'he agafat. Tira, tira. Això a tot. A veure... Aquest realitzador experimenta com el senyor Kubrick, una mica, eh? Sí. Perquè per... Jo crec que això és un perjudici, perquè la meva mare va anar a veure aquest film al cine i va sortir marejada com una cuba. Home, per aquestes... Aquests gran angulars que fa servir ells. Sí, sí. Per abarcar tota la majestositat de les sales. I per això mola, eh? Sí, sí. Amb tele, no tant, però ostres. Això no fa t'abans, eh? Això no ha de ser pel·lícula. Senyor. És molt innovador. Tira, tira. És molt bèstia. Per... Vull dir que se m'ha quedat ara tallat. Doncs això, aquests gran angulars, ostres, dono una énfesia a tota la trama bastial. Però bàsicament és... és l'ascens, perquè la que he hagut de... No sé si la que he hagut del final és bé. Estens i que he hagut en desgràcia absoluta. Totalment, totalment. De... Bé, d'una noia que... D'una trepa, d'una inconformista que no vol pertany a la classe social que li ha tocat... que li ha tocat estar per destí. I ja està. I, a partir d'aquí, té una bona padrina. I... Puda. Amb aquest cas, l'alumne supera la padrina. La padrina, diguem-ho. Sí, sí, sí. Però de totes dues. Senyor. L'avança per la dreta. Sí, sí, vaja, si l'avança. L'altre, evidentment, queda... Guà. A total, absolutament anul·lada. Això, doncs, això estem parlant de... És una història real, eh? Sí, sí, sí. Però estic... Això és la... Jo crec que no sé si és just abans o just després de la pèrdua de les colònies americanes. Jo diria que és just després. No ho sé ara, exactament. No diria jo que és... Un 700 i escatx, no? Una guerra amb França, no? Mira, el... Vas contra aquell de Malvoruc, que és el marit de la favorita. De la favorita, la favorita oficial. Sí. Era el Manbru. Aquest, i aquest, va lluitar... Qui ho està ajudant a Espanya? Va lluitar, lluitava la Guerra de Sucesió, la Guerra del 1714. Clar, per això diria que seria, a principis, la segle XVIII. Però era aquest, era el mateix dubte de Malvoruc? Sí. Era el mateix. Sí, sí, sí. Per tant, és prèvi a les colònies, clar? Sí, és d'aquella època. Sí, sí, sí, sí. A principi de segle XVIII. Clar. Doncs, i en aquest cas, la reina d'Anglaterra, és una persona amb les facultats mentals, un pèl alterades. Hi ha un moment del film que t'ho explica. Sí. Perquè no sé quants fills de perdó. Molts. Molts. Molts. Mons. La barbaritat. I de totes maneres. O sigui, que dius... I clar, on està, que no estan els seus cabals. Però i tot així, jo crec que del marit de la reina, no s'enfas ment. No s'enfas ment. No s'enfas ment, en cap moment. Però en aquest cas... És que no sé si va tenir... si va morir prèviament, o si va passar alguna cosa, i es va quedar soltera després. Sí. No ho sé, no ho sé. Però què és curiós? Però què és curiós és com... Simplement, amb un petit... Amb un petit... Ui. Amb una petita ajuda, com pots saltar de caure, literalment, en el fang? Sí. A passejar-te i cudejar-te amb la nublesa més rància d'Anglaterra, no? Només amb una petita ajuda. Clar. Amb un... Que va dintre, no? Però era la única manera de pujar en aquella època. Sí, sí, sí, però... Era una classe molt baixa i una classe molt alta, i, a veure, si tenies... allò que dius, et podien empadrinar una mica i puja... Sí, i si tenies un bé, unes petites facultats físiques, o un aspecte físic, si em feia una o fa, pues, agradable, doncs això ho facilitava, evidentment. No. Però a partir d'aquí, la protagonista... jo no sé si volent-ho sense voler, doncs va agafar en cotes de poder i va suplantant a la seva benefactora, a la que l'ha introduït allà, que és l'eduquesa de Malbruc, que va empassada de Churchill, i... Sí, hi ha un moment que es diu Churchill. Sí, sí, sí. I que és la protonitza de la Raquel Weiss, i la criada així, diguem-ho d'alguna forma, és la Mastón, la Mastón. Sí, sí, sí, que ho fa molt bé. Que ho fa molt bé. I l'ha acabat guanyant. I l'actriu que fa de reina, allò és. L'ha acabat guanyant l'Oscar. L'ha acabat guanyant l'Oscar. Sí, sí, sí. L'Olivia, no sé què. Olivia... No, ja apareixerà, sí. Sí, sí. Olivia, no sé què. I, ostres, aquesta dona, és que, clar, ho fa molt bé, però el fet està és que, aquesta mica en mica, li va socaven el terreny a l'altre, no? Quants coses que l'altre dius, si és una tia, és la que realment està amenant, no? Perquè la reina és un incapàs. No és capaç ni de llegir un discurs. I a la que es perd, disimula un mereig. Per què? Per no acabar amb l'altre del ridícul. I l'altre és la que porta en mà de ferro, tot el govern, i planta cara... És que li volen suplendor, no? És una valida que es diu en castellà, no? És un valido, que jo que es deia en aquella època, però és un valido. Sí, és aquest concepte. I l'altre, mica en mica, li va... Jo suposo que la picaresca de l'època i tot això, li va socaven el terreny, no? Però l'altre, què passa? És la pel·li que també és molt puta, eh? Perdó, perquè d'alguna forma, l'altre perta el poder. Però està acostumada. Està acostumada a manegar-lo. En canvi, la novinguda ve d'una classe que no està acostumada a manegar el poder. I a la mínima s'hi acomoda, i quan s'hi acomoda, allà la vessa. I quan la vessa, l'altre l'enganxa. I la pel·li que va aquí. Les ha explicat totes, no? Sí, era bé. La has trossat? No, no, no. Perquè és una pel·li que per molt que l'expliquis, és que té un component estètic. Quan se no xiscleta aquell del conillet, allà s'ha acabat. I dius, tia. És que no sé, és una pel·li que crec que és com tot. És que tot aquest senyor, d'aquest home... L'apientació és brutal, ja no hi ha llums. És llum natural, sembla gaire bé. No sé si això és exactament... Amb una espelva t'il·lumina, no? Esclar, el cúbric que va tenir que demanar càmeres... Amb una espelmeta ho veus tot. Aquí pot ser un efecte de llum que segmentes un espai concret del fotograma i tires milles, perquè hi ha unes tècniques brutals, que ens faríem... Bueno, doncs ja està, no? Un segon, un segon, rosa, que et dono la presentació. No sé si em parlo. Home... Bueno, i una mica, per la gent que som amants del Tonjón, hem descobert que és el principi de Rocketman, de la cançó Rocketman, que justament és de pel·lícula que la Rosa, i jo he pogut veure, però Rosa, comença tu i jo t'enganxo. Bueno, és un musical, és un biòpic, però és un musical. Sí, sí. I ja comencem aquella escena, que ell va vestit de plumes, allà de cor vermell, i una sala, sembla més dimoniat, allà d'una espanya, i dius això, què passa, s'ha escapat de l'escenari, no? I entra amb una sala i dius, bueno, una teràpia, com quan m'ha dit, jo soc un alcohòlico i no sé què, però és això, no? I de què fa teràpia? Home, de totes les coses que tenies. Ah, potser que no sé d'alguna cosa. No, no, no, és veritat que sí que va ser cert. Sí, sí, sí, sí. Acaba ingressat amb una clínica de desantisicació, de psiquiàtics, de allò que sé de tot. Perquè, bueno, ell és veure la seva història, i el personal, des que era un nen així petit, bueno, graccionet, així... Els pares té la, eh? Els pares que té la Marienera, castredors, és poc. El pare és castredor total, i la mare... La mare que... la mare és seva aire, la mare és seva aire. Sí, exacte. Les mares va quedar amb el nen, creiem amb ganes que el seu pare li faci una mica de cas, sempre amb aquestes ganes de ser estimat, que és el que ell després diu al llarg de la seva vida, la necessitat desestimat, exacte. I per això, buscant una mica l'amor, i a sobre, a sobre li toca ser. No que li toca ser, vull dir, que és homosexual, i a sobre li diu, és que així no trobaràs mai seràs estimat. Sí, sí, mai trobaràs l'amor. Mai trobaràs l'amor i l'altre. Sí, sí, sí. A veure, aquest tampoc no fa cas, ell continua fent la seva vida, i l'esforç continua per ser com és ell, i com el se sent, i com el vol ser. Sempre ha donat el pas endavant. És veu la carrera meteòrica que ell va tenir, no d'èxit. Molt ràpid. Estava tocant el piano allà amb el bar de moda de la seva... I com és un mànager, que està per allà... És un mànager que té una prova, no sé què, i es queda de seguida, quan ja comença a agafar-li cançonses i xules, de seguida se l'emporten als Estats Units, i triufa, però és plaça, ja està. Es va trobar de ser una persona anònima, pràcticament, a ser una estrella del rock, però immediatament. El que passa és que era un magnífic compositor, però era un terrible, la trista. I llavors va aparèixer Bernie Toppin, el seu gran llatrista de sempre, totes les seves cançons, el 90%, tot això que estem escoltant, de Rocketman, Jorsson, Saturdy Night, és que hi ha la tira de cançons, vull dir, són seves. Són de, diguem, a texta, i te veus, ell descrivia, i llavors ell s'inspiraves, posaven del piano, i te cata, i començava a composar i... Molta capacitat d'improvissar, de compositor, de compositor. Exacte, de literato gens, re, re, re, re. Clar que ell ho diu, eh? No ho nega, no ho nega. Jo jo és que la letra com que no... I la teva relació, de per sempre més, sempre deia que mai s'havien barallat, sempre diuen, encara que es barallen, eh? Però no són baralles d'acompanyarisme, per entendre'ns. No, no, no, no, no, no, no. Ell es lia amb una altra persona, bueno, una mala persona, no? Ell estem amb els managers, en el que és que és un manager que intenta... No cap al cinc ni molt menys, no sentis estimat, és la frustració aquesta, la frustració aquesta de no ser estimat, que és el John Ray, que és un tio que li fa de manager, el seu manager fins que ja es va donar. D'imbaucar, d'imbaucar, perquè ell ja tenia el seu manager, una gent que el portava molt bé, i que era molt gent que era molt honesta, però que va a les mans o a les garras, d'aquest altre, i bueno, a l'esplotat, i a més amb un 20% de percentatge que se'n desenduria, dius, igual, dius que encara aquest moris, jo continuaré cubrant aquest 20% de percentatge. I demà es veiem com ell va ascendint, sobretot és molt maco el procés des de les seves primeres ulleres, a com es posa aquelles ulleres, aquells vestits, tot això que dius, és al·lucinant, quan surts de reina, dius, m'agrada, adeu, senyor, però què ha passat aquí? I de pollo, jo ho vull dir, fa unes coses, fins i tot brutal. Vaig veient les imatges, i recordes, quan ho veies, poses jo, o la te, i l'heu acompanyat. Sí, me'n recordo la que he vestit, me'n recordo jo. I al final de la pel·lícula... Fins i tot arribar a la biografia. No, no, no. És a dir, la pel·lícula, sí, no, la pel·lícula arriba fins... Des del 2018, la pel·lícula. Sí, sí, sí. I al final expliquen que ella està vivint en parella, amb la seva parella, que ara ja sí que per fi, ja sap el que s'ha estimat, amb els seus dos fills, que tenen la tota. Sí, sí, però això és per final. Però la pel·lícula, sí, la trama de la pel·lícula acaba 28 anys abans, dius, i porto 28 anys amb la seva parella, és a dir, ella acaba jove, ella és jove. Deu ser, pues, 28 menys, 19, 1.900. És a dir, ella canta... L'última cançó és I'm Still Standing, que és una cançó de l'any 88, em sembla, no m'hi he equivocat ara. Per a uns 30 anys, sí, va ser aquell disc, To Love for Zero, que va ser l'any que vaig veure, exacte, que I'm Still Standing va ser quan ell va sortir del forat de les drogues, que diu, torna a estar en peu, i és aquella cançó famosa, que ara us posaré per aquí. Però jo tenia 70 anys així, potser, no? No arriba tant, potser no està amb ell. Jo tenia 70, hi ha algú o aquest senyor? Sí, sí, sí, sí. Tenia 70. Sí, sí, sí. Sí, sí, seguríssim, seguríssim. És veu quan va caure tot el tema de les drogues, exacte. Que mira, que aquesta cançó és la cançó que ell treu, i treu quan ja surt, ja està superat, que és I'm Still Standing i torna a estar en peu, és l'última cançó que sona de la seva... El 47. El 47. 72. Que és una cançó vital, molt divertida, com dient, ja torno a estar aquí i torno a sortir. I es queda en el moment en què està amb el grup de, diguem, d'alcoholics monodinònims, allà, allà, parlant... Aquesta teràpia... És xulo, perquè veus com es va traient part d'aquesta disfressa, d'aquest vestuari. Es va traient a les banyes, després veus que ja té les plomes, aquella de les ales que portava, després es queda com enxandall, perquè ella explica la seva vida amb aquest grup... Tota aquesta càrrega que porta... I s'ho va traient mentre es va... Tota aquesta artifició estàs, s'ho va traient i es va desnudant i es va trobar mal nen, que la sena que hi ha del nen... És molt maca, gent a senes molt xules. És molt maca, aquella sena. És l'acte que feia del nen. I el que dius és que té raó, al final de tot, quan està en aquest punt, que queda aquí, que es queda a l'altre, però hi ha una explicació, de la seva relació amb la seva parella, els fills, i fins a actualitat. Però és una explicació, de final, d'un biòpic, per entendre'ns. Però l'altre, té un dia està molt ben fet, no és el concepte hiperconcert d'Aboemem Rhapsody, és més aviat musical, ojo amb això, que hi ha moments en què és com un musical comencen a ballar, comencen a saltar, té un punt... A veure, això a l'Alan... Vull dir, jo què sé, el gran showman, però té algun moment determinat... Però sempre has d'actuar. Sí, sí. Però hi ha alguna cosa que passa fora, que passa així, com de cop i volta, que estan i pum, i dius, ostres, ara què passa aquí, en aquest moment musical... Bueno, els estudis, també, perquè estava allà cantant, no me'n recordo com és jo aquella dona, que també s'acaba... La Kikidi, ah, no, aquella. La Kikidi no, la Kikidi canta, però és una altra noia. És una altra noia. Exacte, si està molt bé. L'actor és qui canta, no? Sí, l'actor no sé qui és. No me'n recordo com es diu, el... Taron Egerton, exacte. El que fa de Kingsman. Per ser elegita, amb una altra senyora que portava el Jama, que hi ha el director, el Dexter Fletcher, també va portar bona part de la direcció de Rhapsodia In Blue. Sí, sí, sí, és cert, és cert. Per això que es nota... Quan l'interior director ja va haver-hi problema, si ho ha deixat, va continuar. És veritat, tens raó, tens raó. Es veu una miqueta a la mà, però està molt bé, eh? És que no és el mateix, però està molt... És molt acceptable. Són cançons molt macos, no posen cançons. Són totes molt macos, és molt vital. Sí, sí, sí. És que és el Tonjón. El Tonjón de la 69, des del Jursong, fins al Lime Street Standing. És clar, ja està Daniel, està Coco Drill Rock, està Albut Vellero Brick Road, clar, està el Sims, com jo, com ara veiem, això que és magnífica. Està molt bé, està molt bé. Està molt bé. Cominem molt de la part personal, de la seva fantesa. Molt recomanable. Vinga, intentem veure com ho fem. Això, doncs... Qui diu que tinc jo aquí de coses, avui? Parlem de la casa. Per aquí, si voleu parlar... Jaume ens ha de parlar de la sèrie. No sé si una mica... Queden 15 minuts, el que vincem-nos. Una miqueta, jo també parlo de blues, David Street, perfecte. Si no, doncs parlem d'altres coses. I el David de la part de la vol dormida. Així que no tenemos complicao. Que no m'entén tant. Si no ho deixem de parlar. Tira, tira. La casa, que no és la perícula aquella de Carlos Sauras, que no ho veu. Perícula de Tomas Winterberg, del 2012. Tomas Winterberg, que no sé si el coneixiu, és un dels cofundadors amb unes bon trilles de moviment d'on dogma en 1995. Per tant... Celebración. Festen, per exemple. Llavors, ja sabem, moviment dogma, cap traveling, unes càmeres allò molt pures, unos planos, i bé, i tal. O sigui, molt ésut tot allò, tot explicar, difícil totes colors, allò colors, allò foscos, i tal. Aquesta és la història d'un poble de dinamarca en el que hi ha un mestre d'escola que és adorable, que les senses l'adoren, i bé, que és el Mads Mikkelsen, un actor... Sí, conegut. Sí, exacte, d'aquella zona. Heu baixat la Rising, ha fet aquesta perícula. Sí, com es diu, que hi ha l'eroeste Salvation, sembla que és, que també és d'un altre, d'aquest del dogma. Sí, ostres. Diu que el tio jo pateix, bueno, en la sèrie d'Històries, el perdon, es diu. Crec que sí, no sé, no recordo ara, em sonen campanes, però no... És una actor molt característica, una gaire molt característica, molt bon actor. De fet, li van donar el premi a la interpretació en el Festival de Can, perquè aquesta perícula, per la casa, aquesta perícula va estar nominada a l'Òscar, la millor perícula extranjera, que no va guanyar, però és una perícula de premis, que és un senyor, que és mestre d'escola, que és un mestre adorable pels nens, tan adorable, que hem vist tot una nena d'uns vuit o deu anys, com que s'anamora a ell, és una barreja de sentiments, un amor molt infantil, però bueno, passa alguna cosa, i la nena s'ha sent una mica despeixada. I com evoluciona el tema? Això, bueno... Sí, sí, és fort, és fort. Això es pot dir... Això es pot dir perquè a cap i a la fi no és una perícula per destripar-la, perquè l'argument s'ho t'arrereu. Diuen que al final aquesta nena s'inventa una història fosca d'asseixement sexual per part del mestre, com som els humans, dient que al final el tema de protecció de la infància, el tema de creure determinades coses, el tema de la paranoia col·lectiva, no és al final el que toma, és molt petit, on no passa mai res, on evidentment tothom es creu a la nena, després ja comença el tema, com si els altres nens també s'inventen coses, comença una paranoia col·lectiva, i es veu com és l'espècie humana, com és la casa, diguem-ne, com que no és suficient per posar una sèrie de condicions, i una persona que és estimadíssima i tal, és rebutxada per tothom, sort que té algun amic que encara avui és aquesta parella, a final acaba ajudant i acaba... i que se'l creu que és una persona mesta, no? Contracorrent, perquè canviar d'aquí és més fàcil de creure el que diu una nena tan petita, que és igual amb una verosimilitud, diguem-ne, amb el que el diu, clar, perquè la nena és... també és aquesta maledat de la infància, que s'ha començat a identificar, i que macos els nens tenen una part... Exacte, exacte, una part negativa, eh? Sí, sí, sí. No tots, però algun sí. A més, tu veus que les persones, que després són dolentes a la vida adulta, ja ho són. Ja van de petita, sí. El caràcter el tens. Jo conec amb els nens, companys dels meus fills, que ho jutja el meu fill, que dius... uah! Uah! A veure, aquesta nena, al final, no acaba sent com un diable, diguem-ne, perquè és una nena i no sap a què fa, i ho fa de manera inconsciente, una mica de maledat inconsciente, però també molt diabòlica, de una mica de jugar. Ja està jugant, també. I perquè tampoc és conscient, i com pot arribar tota aquesta acusació, no ho sap, ja. Sí, i al final hi ha una reneció també de la nena, però al final torna a ser la nena i es dona a compte a algunes coses i tal. Però això, per mi era molt forta, molt de... o sigui, angustiosa, no? La manera també d'interredar, uns planos, tot molt fosc, i l'home ja patina, perquè ningú el creu. I, a més a més, és un home molt bo, que li agrada molt els nens, però li agrada, però sense res, sense res estrany. I per això els nens, els nens estan enamorats d'ell, entre cometes, i la nena es enamora de veritat, i llavors passa el que passa. I, bueno, sobretot és això, hi ha una escena final que no explicarem, que és com simbòlica, diguem-ne, que quan tu comences una cosa, la caixa aquesta no s'acaba mai, perquè hi ha una escena al final, que quan sembla que les coses s'han arreglat, no s'arreglen, diguem-ne. Això ha entrat com un estigma, no? Sí, ha entrat com un estigma, i quan generes una sèrie de sensacions, sóc perseguir per sempre. És una mica com la d'ectura simbòlica, no? És una mica el fàcil que es desfeu una... Sí, sí, sí. El fàcil que sempre es diu, no? El difícil que es construï, i el fàcil que es destruï. Això és una cosa en un moment, diguem-ne. L'ànima humana, sobre la crueltat de la infància, i també no tota la bondat de la infància, sinó que potser la maldat, aquesta innat que té, en un moment que el caràcter no està encara format, i està en Déu i el diable allà, la mateixa alçada, no? És quan allò... Molt interessant, molt interessant, i sobretot a nivell de... Si t'agrada aquest moviment, t'agrada l'espontreia, et gustarà aquest tio, no? Perquè són militants d'això, no? Jo... A veure si podeu veure la de la casa de Jack Bilt. La casa també, la casa. La casa, la casa... La casa de casa d'edificio. De Jack Bilt. Jaume, jo ja l'he vist, jo l'he vist en versió original, i el vaig comentar en el seu moment, però ara em sembla que ja es pot veure en versió original, si la voleu veure. Jaume, parles d'aquesta sèrie, en la vida ens parlarà de la podormida, d'aquesta que es diu Alice Nevers, no? La que passa en 4 dies a la setmana, a la Para Mund, i es diu Alice Nevers, i és una jutgessa, i la pel·lícula és almenys a mi, m'ha atrapat, perquè són estimacions molt... molt... molt evidents, que viu en aquesta parella, al costat de dos mes, que hi ha per allà, i el que és interessant és que mai arriba, al moment, que pugui passar alguna cosa, no? Ah, vale, i llavors estan aixecats. És com si fossin, però no són cruels, com la caràdia que diu ell, juguen a sortir amb una altra, allò, però no allò, però resolen bastants de... de criminalitat. És de crimes, diguem-ne. Sí, sí, però està molt bé, perquè és que van de vines i anaven de conya, i no acabes mai de tenir el gonx de veure-les, ben... Que no resolen mai el que seria el cas. No acaben, no, perquè se'n van peles branques, i... Ostres, és quina ràbia. Es troben i es discuteixen, i fins i tot pateixen, no? Perquè és clar, no... No, d'allò, fins que arriba apareix una patufa l'altre dia, i diu, aquesta noia t'estima molt, o tu, que no te n'has adonat. I l'altre jo... Clar, clar, és que és, no? Vull dir que és, sí, sí. Bueno, en fi, vull dir, és... distret, el que passa és que és sèrie, això. I això fa que sigui... I jo volia exacte, no s'acaba mai. S'acaba mai, és el que he... Sempre tenim un criminal més, que és el que ha fet alguna cosa, i es fa com pesadet una setmana o dues després de la seguit una mica a la sèrie. Vaja, que tenia una comada d'extre i quan hi havia un criminal, se'l carregava el d'extre cada capítol, que això mulava moltíssim. El d'extre i jo, sinó que encara se'n veurà a mi la meva basant així com fosca, i no l'avui treu la meva basa en fosca. Us veu fer amics, no? Sí, sí, el d'extre i jo som molt col·legues, tu. És que no és veritat, jo crec que falta, en aquesta vida, una persona que sigui, que faci una justícia universal per aquella gent que queda fora, un vengador, totalment. Un sencer, perdona. Evidentment, sempre el que ha fet el d'extre, perquè era una persona que havia fet una bestiesa 50 vegades i algú havia de fer aquesta qüestió. És una sèrie, també. És un cas que estava molt ben parida, tu. Va durar 7 temporades i no perdia el que seria el punx que tenia aquestes sèries d'avui en dia de netflix i tal. Estava molt ben feta. Era de Fox, em sent foc, se me'n recordo, de qui era. Potser sí. Això, tipo Charles Bronson. David, la bot dormida. Molt bé, és una pel·lícula del Benito Zambrano i ens trasllada justament partit anys després d'haver acabat la guerra civil. Segur que era en 40 o 41, ara no ho sabia dir. I el film ens retrata bàsicament la repressió que va haver en aquest cas, concret, no ni bé general, sinó concret, amb el gener femení. Sobretot amb les dones que... que bé, que les van ser acusades de rojes que se'n presonaven per les seves idees. Bé, hi ha els homes també, però en aquest cas s'acentra més amb el gener femení. I les... les em presonaven. I era l'època, bé, que els afusellaments eren bé, com qui... Bé, el pal de cada dia, allò. Ni jutjar-ho, les vaja. Bé, eren judicis de pandereta, gairebé. O sigui... L'advocat d'ofici militar, perquè eren judicis militars, obviament, i clar, aquí, a més a més, un militar de més baixa graduació que els que jutjaven, i clar, no, no, no usava... No usava... aixecar la veu, no? El film ens parla de la cruesa, del neguit, d'estar dintre la presó, i no saber, perquè cada nit... Bueno, no cada nit, no. Moltes nits, però no cada nit. Cosa que encara fomentava més aquella tortura, de la incertesa. Doncs venien amb una llista i anaven fent noms. Folònita, folònita. Normalment, ja eren sentencents a mort, i amb un judici previ, no? Però, clar, tu no sabies quan et podia tocar, no? I doncs ho podies esperar, però no ho sabies. I doncs et llegien el nom, i doncs, ara acta seguit, ja tenies que aixecar, aixecar les despertenences, i ja se te n'endullen cap al... cap al Panidón, diguem-ho així, d'alguna forma, a la tàpia del cementiri o el pati del quartel on fos, o en aquell dia tu que és. O a la Montjuïc. I ja te fos allà, van. I, al final, juga amb la trama de la Ima Cuesta, que és la que fa molt bé, eh? Sí, és que la Ima Cuesta és molt bona. La Maria León, la Maria León, mira, sí, sí, sí. Sí, la Maria León, les dugues molt bé. Molt bé, sí. Ja sé que no l'hi vies, aquesta, no? Després, el actor, com es diu, el Marc, no sé què... Marc Clotet. I un altre, que és el marit de la Ima Cuesta, que apareix molt poc. I quan apareix pobret, ja és clar. I la trama ens parla de... Les relacions són dues germanes, la Maria León i la Ima Cuesta són germanes. Una visita a l'altra, que està a la presó, que està embarassada, per cert. I és... La noia aquesta, la Maria León, és molt innocent al principi, molt absent, sent de tota la trama, de tot el clima polític que em vol de la seva germana. I la germana, per necessitats, l'ha de ficar pel mig. L'ha de ficar al mig per poder tenir contacte amb la seva parella, doncs que és... és guerriller, diguem-ho així, és un maquí. I a partir d'aquí, bé, la pel·lícula potser cau amb uns... amb més tòpics, no? Els torturadors, els policies que els persegueixen, potser aquí... O això ho hem vist més. Jo en quedo més amb la repressió que havia amb les funcionàries de presons, no? A més, a més, les estereotipen, no? O sigui, a les manyotes, no eren a les manyotes, però unes dones corpulentes, asexuades gairebé, cartelàries. Sí, sí, sí. Estals homes els imposaven, no? Amb la convivència, amb l'estament religiós que eren les monges. Clar. Que dius, covidor. L'escena de... que han de fer un petó al nen Jesús, allò és brutal. Allò és brutal, jo la recomano. Si la podeu veure, la recomano. Perfecte. Molt bé. Doncs res, ens queden 30 segons, o just per acomiadar-nos, no? I mira, acabarem amb la cançó del Tonjón, com avui estem remassant. Evident, ja hem deixat el rock en el principi, ens marxarem amb això. Molt bé. Molt bé.
