Bé, benvinguts un dia més al Babilònia. M'acabo de quedar jo mateix sordo, perquè acabo de patar algú per aquí amb la línia de la tècnica. Però tot solucionat, com sempre. Pasturàmes amb la competència, les coses al nostre. Sí, exacte, no, directament. Fas tants, que ja no saps si estàs. Ja no sóc t'estic, no, a contra i a la contrària, no, no, no, faig res. Em porto molt bé, soc fidel arreu d'Esber, per sempre més. Avui estem tots, eh? Sí, nosaltres també som fidels. Sí, exacte. La pasta que et paguen potser. Home, i ta, una falteria. Tu t'has fet venir aquí per veure-te tu. Perdona, jo sóc l'estrella d'aquesta ràdio. I després nosaltres que li fem el problema. Per veure-te. Exacte. I després no us pago. Ja sabeu que no us pago ni un duro, ni un servei. El típic aquest, que és una diva. Aquest tema és brutal. Directament aquí, allò. És el Josep Cuní. Exacte. Sí, però amb versió... Perdona, tenim una versió. Amb versió poble, no? Bé, doncs el que us deia, tenim aquí la Rosa Alcalà. Hola, molt bé. Molt bé, estàs molt bé? Molt bé. Fantàsticament. El Jaume Vidal. Hola, ella està dit com estàs, però tot és molt bé. El Guion, el Guion. Perdó, perdó. Jo li dic que estàs molt bé, està molt bé, però està molt bé. Molt bé. Molt bé, estic boníssim. El Jaume també està molt bo. Hola, què tal? No, no, no. Estic liant jo ara, no? Però sí. Vale, vale. Eh... El Nacho Alonso. Hola, què tal? Hola, tot bé. Fantàstic. Mira, mira, mira. Ostres. A veure si encara t'execarem la taula. Com estem? Com estem? Una mica de calor, ja. Una mica de calor. I el David Montané... Sí, pot ser. Què? Ara, què? Ah, no, vale. Posa l'aire aquí. Està malterat, què passa? Estem a la primavera, o què? Aigua, sí. Avui hem hagut una mica de caló. Deixem que presentar el David Montané amb aquesta barbeta de 4 dies. Hola, David. Bonetonto, eh? Estem a baix del cotxe, tu i jo, eh? A veure si em rescaràs, eh? Seràs bo d'acorrent. Ah, i jo sóc els tres sols. Molt bé. Doncs ja estem. Avui, com sempre, pararem de tot una miqueta. Comencem a parlar de llibres. Les legendes de Gustavol Fovéker. Sí, sí. Com molt, això. Lectura de Bupicou. Mira, mira, tallida. El llibre és el típic de l'Estratres. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Es passa calpe. Schneider 3 copers de la vegada. Us sembla que és el bar. No passa res. Ja comentarem que el David ha vist estar llegint els esquerosos. Ja ho comentarem. Ja comentarem que està molt bé el llibre. Estic per la meitat una mica més enllà. Està bé estar a veure cosa. Això, parlarem de l'Estatus de Gustavol Fovéker. El còmic epilèptico que és una tot xana que ens ha portat al... Que ens ha portat el... Un sacre noble. No. el 96 i el 2003, i al final l'han recollit aquí, el paraigües que té l'ascenso del gran mal, epilèptico, i aquí recull totes aquestes històries, la prescuda entre el 96 i el 2003, i passes un toxo. Un ido, un ido, eh? Molt bé. I llavors parlem d'un llibre que es diu A Dios Muy Buenas, del Xavier Sardà, que parla de la mort, però d'una forma divertida, mena, ja sé que és complicat parlar de la mort així, però el Xavier Sardà ja sabem com és una persona sarcàstica, mort amb té final. Però, bueno, és molt sarcàstic i és molt així, però està bé, està bé, té una gràcia, té una cosa customista que ja comentarem. El Jaume es parlarà del carrer blau, de l'exposició que hi ha aquí a Can Ginestar, fent poble, eh? Encara que no sigui del poble, però fent poble. Cultura de proximitat, molt bé. És que ningú... Però jo la veig sempre, si és que costa tan poc això. Sí, que és veritat. I cinema, bueno, tenim aquí la repera, eh? Tenim una pel·lícula del David que es diu en guèr, eh? Que ja dic ja, bueno, no sé si prou un setbé rosa... Perfectament bé. En Rocketman, que l'ha vist la rosa, i també l'he vist jo, i comentarem una miqueta a l'últim, aquest biòpic d'Elton John. Elton John? Molt xula. El blues de Bill Street, bueno... Elton John, ja ho heu dit. No, Elton John. Elton John. Ah, anava a dir. El blues de Bill Street, que en parlarem també, la Bot Dormida, la Caza, una sèrie que el Jaume està veient, que es diu Alice in Evers, i si ens dona temps, potser parlem de la vei freda, però bueno, una mica justet, ni en de temps, però anirem parlant. Sense més dilació, les legendes de Gustavador Alfa Bécar. Vinga, en tema de materia, ja. Bé, m'ha fet gràcia de regir-la. Efectivament és una lectura de Boop i Cove, de Boop en aquest cas. De segon de Boop, si no m'equivoco, a xillerat. El que ara seria, doncs no sé, la S o no? La S o no? La S o no? La S o no? La S o no? Sí, la S o no? No sé, la S o no? La S o no? No sé, la S o no? La S o no? La S o no? La S o no? La S o no? Sí, la S o no? Sí, sí. Bé, m'ha fet gràcia de regir-lo, perquè ja us vaig comentar que hi ha estat a Toledo aquests dies. Ah, sí? Sí. Ah, bueno, és que no hi eres tu, el dia que ho vaig explicar. Clar, el guia ens explicava que Gustavador Alfa Bécar era el sevillà, i havia viscut a Toledo una temporada, una bona temporada. I llavors, clar, quan ens passejaven per aquests carrerons del barri joveu, del barri antic, del casc antic de Toledo, doncs, clar, et portaven per aquelles places, et portaven per aquests carrerons, per aquests cobertius. I llavors, li explicaven que moltes de les legendes de Bécar estaven ambientades, estaven inspirades en aquell ambient noctur, romàntic, que m'ha sentit de tèl·lic fins i tot, de por, de legendes de por. I, doncs, mira, m'ha fet gràcia tornar-les a llegir. Sí que és veritat, però són dugues, les que passen a Toledo, unes que es diu Tres Feixes i l'altra, la Rosa de Passión. Després hi ha una altra, que és el de l'una, aquesta passensòria. Després a Sevilla també té dugues, tema de sepèrie de l'organista i la venta de los gatos. I una altra del campo de Ngómarà, la promesa, i en el Montcallo, los ojos verdes. Ell fa servir molt també la tècnica del narrador dibuixant. Ell és el narrador, explica les històries, i a la vegada, també moltes vegades surt el mateix amb un bloc, amb un empoll de paper i amb els llapis. Va dintre de dibuixar, agafa així, feria bolset o l'essència exacta de personatges, de llocs, de paisatges, de llocs. I també hi ha de terror. Les de terror per a mi són dugues sobre tot, que és el monte de les ànimes i el miserere. Jo crec que és millor que qualsevol pel·lícula de zombies. No, bueno, ara això ha volucionat molt, però t'imagina't això. Quan escrivia el 1100... no, 1100, no, era 1100. Va morir el 1170, oi? Imagina't, llavors no hi havia ni telèfons, ni hi havia restres, i els tions expliquen aquestes coses. Que segurament estaven basades moltes d'aquestes legendes en històries que li explicaven la gent del poble. Ell no anava, doncs sempre se'n tirava la gent i tal. Podria ser, podria ser. Les descripcions és una passada, té una riquesa de vocabulari espectacular. És per explicar el que seria una descripció d'una persona, una descripció física d'un paisatge, d'una situació, d'un ambient, és ideal. Em permeteu que llegiré res, intentaré fer-lo curte. Com descriu una plaça? Una plaça que està com abandonada, i amb les deixalles que hi ha allà. Imagina't la diferència de les deixalles que hi havia llavors, amb les que podem veure avui dia. Això m'ha quedat molt l'atenció. Si ho veu. M'ha afegit molt. Va dir que estava passejant per Toledo i va per una plaça i tal, que hi ha la basura i els escombros. Crec que comencen a sortir moltes erbes d'aquestes, que sí malves, que sí hortigues, que sí campanilles blanques, jaramagos, veus tot ple de flors, d'herbes que van creixent, però ja vostè explica qui són les restes d'escombraries, diseminats per el sol, medionterrades uns, gairebé ocultos per les altres erbes els altres, veien-se allí una infinitat de fragmentos de mil i mil coses diferents, rotes i arrojades en diferents èpoques a aquell lloc, on van formant capes en les quals seria fàcil seguir un curs de geologia històrica. Azulejos moriscos, esmaltats en colors, troços de columnes de marbol i de jaspe, o de ladrillos de cien classes diversas, grandes sillares cubiertos de verdin i de musgo, astillas de madera, ja que a si hechas polvo, restos d'antigues artesonados, girones de tela, tiras de cuero i otros cien i cien objetos sin forma ni nombre, eren els que aparecien a primera vista a la superfície, llamant a sí mismo la atención i deslumbrando en los ojos una miriada de xispas de luz derramada sobre la verdura com un puñado de diamantes arrojados a granel, i que examinados de cerca una altra cosa que pequeños fragmentos de vidrio, de puxeros, platos i vasijas, que, reflectando los rayos del sol, fingían todo un cielo de estrellas microscópicas y deslumbrantes. Tal vez era el pavimento de aquella plaza empedrada a trechos con pequeñas piedrecillas de varios matices, formando labores a trechos cubiertes de gran delosa de pizarra, y en su mayor parte, según dejamos dicho, semejante a un jardín de plantas parásitas o a un prado, germo e inculto. No té res a veure amb el que avui ens trobem amb unes escumbraries, no hi ha una llengua de coca-cola, no hi ha ni un paquet de cigars. M'ha quedat molt atenció, quin domini de la descripció. Vull dir això, seria una placeneta, tu. Vull dir això. Doncs val la pena reciclar. A més, són legendes, són curtetes, està bé. Pases una estuleta de por. Jo no he agit mai amb cel·la que no, les no em sonen. La pena, sí, sí. A buscar perquè se foca el d'ectaní per allà. Jo crec que tothom... La rima no la sé recordar. La literatura, segon era. Molt bé, molt bé, Gustavo Dolfo. Fantàstic. Doncs, Nacho, anem a parlar del còmic epireptico, que a mi m'intriga tot això. Sí, però aquest ha hagut aquí una mica a mi, per casualitat, hi havia una mica de treballador editorial i van donar per llegir, ja ho tenia i tal, me'l va passar a mi. Mira, mira tot el que està molt interès. I la veritat és que és un còmic una mica diferent. Qui és el format còmic o la manera d'expressar la història de la vida d'una persona des que és molt petit, des que és un nen, fins que li surt la seva vocació artística. I, com ha hagut la transformació de les pensaments de nen i de tot, ha la seva vocació artística, però tot molt mediatitzat per a una circumstància vital, que és la malaltia del seu germà gran, que té epilepsia. Estem parlant d'aixar anys 60, en el qual l'epilepsia no es comara, que hi ha els medicaments, i, bueno, estem en el dosi. No sé què, es pot controlar bastant bé. Llavors era una cosa molt marciana en aquell moment, abocada a aquest portescent homenicomi, rebutxada per la societat, perquè ell explica com el germà que ataca i es troba dict, o no sé què, una cosa com no es coneixia, i molt així, i traieu-lo d'aquí i tal, un rebutx molt gran. I, clar, davant la falta de resposta de la medicina occidental, com en aquell moment també que n'anés 60, que els seus pares eren una mica així, hippies, mitges interactuals i tal, es van abocar a tot tipus de cures, com la macrobiótica, la xamaneria, el charlatan és d'aquests àmbits, gent de no sé què, la iglesia de no sé què, d'un tio que havia fundat en el 1700, no sé quant, que diuen que parlaven més morts, diguem-ne que és tot un trànsit d'ell des del seu punt de vista, que era un nen que tenia 10 anys, 12 anys, veient tot això, veient aquesta vida que van a viure en una comuna macrobiótica, perquè pensen que això els curarà, que van a veure el professor no sé què, que és un professor d'aquests que fa tipus reiki, i coses d'aquestes, hi ha puntura, un professor oriental, que diu que comença a donar bons resultats, però després donen les atacs, fins i tot un professor, suposo professor, una espècie de diva de la ciència, que feia lobotomies, i que es passa tota l'estona dient, això, mira, això se serveix, diguem-ne, si jo tallo aquí, es quedarà sense parlar. Si tallo aquí, perdrà la mobilitat, a l'estremitat no sé què, si parlo, però no passarà, perquè jo soc una persona molt precisa, és un tio que és una espècie de egocèntric, allà que tot una bona, i al final no l'operen, doncs, en tota aquesta corte de tal, ell viu les seves fantasies, una persona amb molta fantasia, que comença a llegir en llibres, que sigui els tàrtaros, que sigui les guerres, que després passa a veure fantasmes, i té allà com a l'albós, veu fantasmes, és tot un molt, molt unínic, el qual escapa ell d'aquesta realitat una mica forta, de tenir el germà i tal, d'ells que pensen que no millor tenen també la malaltia, clar, perquè això no se sabia, era una cosa, no, si era literària, si no era, la germana petita, també, està tot molt estimatitzat amb el tema. Al final el germà l'ha acabat ingressant, i és curiós, hi ha una frase que diu, mira, fins que no l'havien ingressat, ell no se sentia malalt, perquè els pares sempre l'havien dit, que això t'ha poscurat, i el moment que l'havien ingressat, i va estar malaltre gent com ell, es va agafar la seva malaltia, i va viure d'ella a favor d'ella, diguem-ne, no? És veritablement un malalt, no? Quan abans ja no estic allà, dius perquè abans no, abans lluitava, i és una reflexió una mica així, no? I al final, la persona aquesta acaba descobrint tot aquestes punxions i aquestes influències tan negatives acaben derivant en una vocació artística, dibuixar el còmic, és una manera de dibuixar el còmic una miqueta curiosa, veieu, és un dibuix tot molt en blanc i negre, és molt efectista, diu la gent que ja entenc molt, diu que va revolucionar bastant en aquest moment l'art aquest, no? Això va aparèixer com historietes sueltes, una sèrie suelta entre el 96 i el 2003, i al final s'ha fet una recuperació, ell va fundar un editorial per editar còmics i tal, i va tenir col·laboracions importants, i això. I al final va fer un recull de tot això, que és el volum aquest tan gran que veien, que té no sé quantes planes, o així. Sí, el tio es diu David Beauchard, però sempre ha d'assignar amb David Bé, Bé, és un autor francès, i aquesta de qui es diu Epileptico, i el subtítol, diguem-ne, és l'Estems del Gran Mal, però continuament hi ha una imatge del Germà, escalant una muntanya, no sé si puc veure per aquí, una muntanya negra, que és el Gran Mal, diguem-ne, perquè ell s'ajutant continuament amb aquesta malaltia que li fa, sobretot molt desconeguda, perquè si tens ara mateix un càncer, diguem-ne, és un càncer, és una malaltia coneguda, té curació, però en canvi... La Epilepsia, a més, el problema de la malaltia és el tema del rebutge, perquè la gent no entén això. Pel desconeixement... La gent no entén absolut això, ni els altres nens, ni els veïns, ni ningú, una cosa molt rara, que volen apartar-lo, fins i tot explica que estan un dia en un tren, en un compartiment d'aquests sencats, i que va amb ells, amb el compartiment, surt allà, surt com fragitat, diguem-ne, perquè li donen un atac, no hi ha manera que se li curi. Tenen comences les convulsions. D'això, al final, és això d'aquesta energia negativa, pot transformar-se, en un instinto reprimit, pot transformar-se en una pocció creativa, i al final ell acaba sent un dibuixant de còmics i acaba fent la història de la vida una mica contra la seva família, perquè també explica i tal que la germana li diu per què escrius aquestes coses de la nostra família, i per què escrius perquè és la veritat, i això ho sentia jo i vaig escriure, també explica com de... el problema de la seva família. Però, bueno, un dibuix, una miqueta, 6 traços, no sé com definir-lo, molts, aquí surt el... Molta, sí, Sí, més... dibuix una mica de grau, diguem-ne, i explica aquí, perquè hi ha molta imaginació, molt aquí, els deus orientats, perquè és el Buda, no? Sí, sí, com està, amb tota aquesta penya que borda l'ocultisme, les que ens has orientat, pensem que estem en el 1660, de tot el maig del 1868, i la contracultura, i el moviment de la antipsiquiatria, diguem-ne, que jo... No, no, és... això és una vocació marxista, que és una eina del capitalisme per dominar la gent que és una miqueta així dissident, bueno, doncs la diagnòstica, no? Tot aquests moviments, no? Tot aquests moviments, clar, en què acaben? Acabant, també en xerratineria, hi ha molta gent que viu d'això, de gent desesperada com aquesta, hi ha gent que l'ajuda, i gent que no té ni idea, i que diu que ve el... Tu, el problema és que eras un... general napoleónico, en otra vida, i vas fer unes coses increïbles, i ara ho estàs pagant. Llavors, una altra, una altra la diu al contrari, de dir que no, tu tens un problema, que a l'altra vida eres, no sabem qui, i et falta alguna cosa per fer, i això per ser... Ja, ja, ja, ja, el nano fliparà. Totes aquestes coses, llavors, en voltant les pares, amb millor intenció, no?, i amb una mica també de... perquè també creien amb aquestes coses, no? Doncs tot això ho explica ell, ja dic, amb els dibuixos molt unidi, que és molt estètica underground, que tota aquesta... influència negativa, que va trasformant-se en la geogrativa, i allà acaba sent dibuixant de còmics, i, bueno, ja el germà posa l'acabament. Però els temes... De còmics és el que té la... No, no, és l'altra, és el germà petit, són els dos germans, veieu aquí la portada, aquest és el gran, diguem-ne, que és el que té la pilepcia, i aquest és el petit que explica tota la història, que és el dibuixant, el petit. Sí, el dibuixant és el petit, diguem-ne, que acaba sent... La persona adulta, ja acaba traient els llibres aquell, ja acaba sent un dibuixant de còmica reconegut, perquè la França està bastant reconegut, l'han donat primis a la sala d'angul·lema, i, bueno, està reconegut, veus? I... interessant, perquè sembla que els còmics s'expliquen unes coses més de superheroi, o més de... més temes, més còmic puro, i això és una manera d'explicar una història, com si fos una novel·la gràfica, però a nivell de còmic, perquè no es veia això, és una regularitat, i està bé que expliqui històries. Sí, és com aquí que hi ha... Hi ha alguns autors de còmics que t'expliquen, per exemple, jo no tinc una casa, t'expliquen jo què sé, per exemple, l'entrada... O sigui, la 9, per exemple, que era la companyia que hi ha... formada per republicans espanyols, que van alliberar parís. Sí, sí, sí. Una altra que parla de la vida d'uns avis en un... Sí. Això és com si fos novel·la gràfica. Sí, com si fos novel·la gràfica. Sí, sí. Perfecte, genial. Parlem de llibres. Jo faré un esment molt ràpid d'aquest llibre d'El Xavier Sardà, perquè m'he recordat d'una altra cosa, un minut per un, i dos minuts per una altra coseta, que vull comentar d'una altra llibre, que ha llegit que potser li farà gràcia la rosa, tampoc t'ho destriparé, per això dic que ho faré una mica 50-50, perquè potser és interessant. Aquest llibre d'El Xavier Sardà, adiós molt bones, és un llibre per i tonet, que té un llibre de 70 i pico de pàgines, que té a veure, bàsicament, amb un cementiri, del litoral català, amb el qual passen coses. No estem parlant de res, el quarto milenio, aquestes rollos, sinó que són coses que ens havíem aviat, no diríem divertides, però fora una miqueta de lloc. El principi de tot fa una prova que el fa el Santiago Segura, però hi fa un comentari. Diu, vull fer un llibre d'escriptura clàssica, però sent totalment anticlàssic, sent totalment diferent. És a dir, escriu d'una manera que recorda una miqueta, doncs, un castellà molt una mica antic, lleugerament culte amb tota aquesta picaresca que té el Xavier Sardà, que té aquesta cosa, aquesta retranca, aquesta sorna que es diu en castellà, que una miqueta li busca a tot arreu. És això. Vull dir, bàsicament, l'enterredor, l'ajudant i les dues velles que estan tot el dia parlant d'aquella del pis de dalt, la del pis de baix, la de no sé què, la de no sé quantos. Vull dir, que en un principi et pot dir, a veure d'això per on va, no, però té molta gràcia, perquè el que fas és explicar-te històries, algunes totalment surrealistes, altres trucolentes, altres que dius, quina me l'avava, eh? Vull dir, i tot això està embolcallat bàsicament per la vida, una miqueta d'aquest enterredor, de la seva dona, i la cosa se queda molt interessant, d'aquestes històriques, de la gent que està enterrada en aquell lloc, resulta que al final hi ha una cosa, que fins a l'última pàgina, et deixa amb la sorpresa. Hi ha una cosa bastant trucolenta, que passarà, i que es farà per una cosa determinada, per uns diners, per aconseguir una cosa. Ja està, no dic res més. I a partir d'aquí, tot això es remou. I està molt bé, perquè entre les històriques i les situacions de miqueta, diríem, les altres divertides, altres passades de voltes val la pena. És un llibre, bé, que te n'oblides, a la filla cap del que estàs plantejant. No estem parlant de la mort trista, sinó de coses que dius, doncs passa el que passa. Méssora que un cuento cortassa. Sí, sí, sí, té un punt. Té aquestes coses, no? Sí, sí, sí. Posa partida tan estrany, i després hi treia. Va traient punta, sobretot quan parlen les velles, és magnífic, el diàleg, és brutal allà, la manera de parlar, l'antiga, que no t'interes, que no sé què, però hi ha una setmana de coses magnífiques per llegir. I l'altre que vull recomanar, i el vull recomanar ferventment, és un llibre del David Fuenguinos, l'últim llibre, que és... Hacia la belleza, es diu. Hacia la belleza es diu en castellà. No sé com és en francès, però és de la belleza. I també és un llibre no massallat, també és unes... no arriba a 200 pàgines. És una pel·lícula que en és Trenatar, que també no. És... la llibreria dels llibres... dels llibres que no són publicats o alguna cosa així, que també es diu d'en Ripí. Exacte, no és perquè hi vis el trailer, i no és aquesta, no, perquè aquesta està basada en un noi que arriba a París i demana ser vigilant del museu d'Orsé. I quan miren el seu currículum, aquest senyor és catedràtic amb una bellezares, no hi és un crac i és un especialista justament amb Amadeo Modigliani, que hi ha una exposició d'Orsé, de l'Orsé d'aquesta exposició. I llavors ell vol ser imaginat un doctorat que ha fet de tesi, un doctor que ha fet de tesi sobre Modigliani, s'asseu allà per contemplar el retrat de la gent nebutern, que és una de les més conegudes, de les peces, i clar, parteixes d'un suposat que dius que fa aquest home aquí, i clar, i la pròpia dona de recursos humans diu aquí passa alguna cosa. I llavors a partir d'aquí es desencaden una història en el que tot això, ell és de Lio, de la ciutat de Lio, i llavors, és un personatge peculiar, estrany, que no acaba d'explicar ben bé el que hi ha, i de cop i volta apareix una altra història paral·lela, d'una noia que es diu Camil, en el que passa en una situació molt potenta, i a partir d'aquí tot això es va conjugant i va arribant una conclusió. Però és un llibre amb l'alegància del senyor Fuenquinos, és un senyor quan és que escriu, no sé si jo he llegit alguna cosa, d'ell, amb la Rosa, sí, que he llegit una quanta. Sí, jo he llegit tres, ja. I ara començaré un altre. Aquell com es deia, la delicadesa. La souvenir, els records també estan molt bé, i tot ho va bé. Aquest es també ha llegit. Té aquesta manera de escriure d'una manera que com a... És especial. Vaig estar mirant per internet, que em feien algunes entrevistes. És una passada també com s'explica. És que té una delicadesa especial per captar l'essència de l'ésser humà i l'essència actual del que està passant. Exacte, és molt actual. La situació és molt bèstia que et quedes sense feina, que perds la parella, que no sé... I aquell trobar-se perdut, però perdut totalment. Aquí es perden, però d'una manera... I com són capaços després de refer, per això que després era, jo espero que també acabi, que no tinguéssim la història. Diuen que les peces del pudre salten totes per all. Al final troben el seu lloc, però és un pudre diferent. El dibuix que resulta és un altre. La situació és per un costat, una història, per un altre, un altre, i a partir d'aquí hi ha unes connexions, i la cosa s'intenta solucionar, és complicat, però tot això queda més o menys organitzat. Però, bueno, no vull dir res per no liar-vos. No hi ha gent que t'he de llegir. Per tant, val la pena. Té molta gràcia, molt gràcia, vull dir, ens refereixo, més que gràcies a la Gància. Era paraula, molt ben portada. És un cocaulari molt assequible, molt ric, també, però molt assequible. Jo li he llegit en castellà, perquè el meu francès és com de Búrcia. Té una novel·la que es diu Charlot. Aquesta està basada en una pintora molt jove alemana que la van fer presonera de seguida l'any 38 o 39, la van fer de seguida presonera i va morir els vits, però que estava embarassada, va ser una de les primeres que van matar. És una novel·la que li va costar molt de fer, perquè es posa molt en aquest personatge, i llavors l'estava escrivint, després ho deixava, tornava a un altre cop, i així, i a més, ha tingut diversos premis per a aquesta novel·la. Vull dir que t'hauríem de llegir-la. Jo he llegit tres. He comentat que han fet la pel·lícula, que és així com la llibreria dels... Sí, em sona d'alguna cosa que dius tu. La biblioteca, les llibres que no s'han editat. Pensa que la pel·lícula també l'han titulat de la mateixa manera. Sí, sembla que sí. Vaig a fer-me sonar d'alguna cosa que... Si els jugues són les pròximes i la que tu em dius, sí, no? Sí. David Fontquino, val molt la pena. David Fontquino, val la pena descobrir-lo. És un bon estitor. A mi també ha estat una escoberta molt ratificant. Ja, me'n passem al món de les exposicions que hem parlat amb el tio Modigliani, i ara ens anem al carraulao, d'aquí de Sant Just. Va a dir que parlarem de l'exposició d'aquí, però aquest matí ja ha estat allà Sant Feliu, en un centre civil, i també hi havia una que m'aclidant molt l'atenció. Sí. Si n'agurava aquesta tarda, diria que aquesta tarda no puc venir i tal, però m'agraden molt. A vegades és això, que et posen en un context que tu no coneixes gaire. No coneixes, i de sobres què passa? Jo no conec gaire, llavors l'he trobat molt, molt ferma. Aquí estem amb un carraulao blau. Carraulao? Això ja heu dit que era... És una escola d'art plàstiques, però per nens. Seria aquesta la idea. Fa molts anys que està aquí Sant Just, això, mare meva. Sí, sí, sí. O sigui que per nens a 4 o 8 anys, i és clar, l'exposició és una varietat de diferents nanos, de diferents edats, d'altres, també, no. És que és més infantil. I ho han fet que surts de la sala i tot, i vull dir... Sí, sí, sí. Molt maco. La veritat és que, no sé, potser perquè pensant en el futur, no soc passivista i llavors, al veure això, ens penso, mira que bé, no? Vull dir, aquests són els homes del futur. Que utilitzaven tot tipus d'hi havia pintura, hi havia també ceràmica o plastilina, coses d'aquestes, clar. Sí, sí, sí. La podria ser, però estava a terra de plastilina. Sí, és que hi he passat, però li vaig per sobre. Aquestes molt petites, sí. Una varietat impressionant de matitzos, eh? Sí, sí, sí. La maia, que esteu sou d'aquí... Clar, clar, no, sí. D'aquí a Sant Just... No, no, s'ha de veure. Això és com tot, vull dir, s'ha de veure. Molt bé. Molt bé, fantàstic. Doncs seguim parlant, recomanada una exposició, evidentment, seguim parlant de cinema, però finalment d'engego... No ho vaig parlar, no? No, no, no, no, vas passar, no vas parlar. Ens semblava que sí, eh? Sí, jo diria que no. Potser no m'ha donat temps, eh? Jo crec que... Jo diria que no. Vinga, torna-hi, torna-hi. Jo puc dir que sí? Sí, sí, sí. Mira, si et repeteixes... Va, però molt... Va anar molt ràpid, va anar molt ràpid, que era molt ràpid. Sí, sí, sí. Si et repeteixes a tallar... Creus que quan és ràpid no se'l recorda? Ha de ser Merlin, més. Ja sí que me'n recordo, eh? És un film del director Estefan Briser, i... Sí, és veritat, que em vaig comentar. Bueno, la torno a comentar. Sí, bàsicament ens parlava de la lluita sindical en la indústria... Ah, sí, tallem, vinga, una altra cosa. No, no, és cert, no em puc explicar una altra. Ja la vaig comentar, no? Doncs comento una altra, si vols. Si la vas comentar aquesta... Sí, mirem. La vol dormida per aquí. La favorita. Ah, vinga, va, vinga, va. La favorita, no? Vinga, vinga, vinga. Jorgos Lantimos, no? I en què et sembla tu? Ja que podia dir Gran Timo, però... Gran Timo, ui... Pasca. I facen rascas o no? Pasca, hombre. Ostres, tu. Això és una mena de barri lindon, eh? Doncs sí. Una mena de barri lindon. Té alguna, sí. Ja, una mica també de Peter Greenaway. Aquí ja no ho sé, perquè no n'he vist, eh? Sí, hi ha una coseta del zoo. Bueno, ja no n'hi ha qual, ja que jo m'he vuit pallar. Tira, tira. Això de tot... A veure... Aquest realitzador experimenta com el senyor Kubrick, una mica, eh? Sí. Perquè per... Jo crec que això és... A veure, més un perjudici, perquè la meva mare va anar a veure aquest film al cine i va sortir marajada com una cuba. Home, per aquestes... Aquests gran angulars que fa servir ells. Sí, sí. Perquè tota la majestositat de les sales... Però això mola, eh? Sí, sí. Amb tele, no tant, però ostres... Això no ha fet abans, eh? Això no té aquesta pel·lícula. Senyor? Sí, sí. És molt innovador. Tira, tira. És molt bèstia. Eh... Vull dir que se m'ha quedat ara tallat. Doncs això... Aquests gran angulars, ostres, dono una énfesia a tota la trama bastial. Però, bàsicament, és... És l'ascens, perquè la que he hagut de... Bueno, sí, la que he hagut de fer. L'ascens i que he hagut en desgràcia absoluta. Totalment, totalment. De... Bé, d'una noia que... D'una trepa, d'una inconformista que no vol pertanyar la classe social que li ha tocat... Que li ha tocat estar, per destí. I ja està. I, a partir d'aquí, té una bona padrina i... Puldre. En aquest cas, l'alumne supera la padrina. La padrina, diguem-ne. Sí, sí, sí. Però de totes tot. Senyor, bé. L'avança per la dreta, sí. Sí, sí, vaja, sí, l'avança. L'altre, evidentment, queda a tot el... Totalment anul·lada. Això, doncs, això estem parlant de... És una història real, eh? Sí, sí, sí. Però estic... Això és la... Jo crec que no sé si és just abans, o just després, de la pèrdua de les colònies americanes. Jo diria que és just després. No ho sé ara, exactament. No, diria jo, que és... I 700 i escatx, no? Una guerra en franc, no? Mira, el... Vas contra aquell de Malburú, que és el marit de la favorita, la favorita oficial. Sí. Era a Malburú. Aquest. I aquest va lluitar aquí. Vostè va lluitar a Espanya. Va lluitar a la guerra de Sucesión, la guerra del 1714. Clar, per això dic que seria, a principis, la segle XVIII. Però ja era el mateix dubte de Malburú. Sí. Era el mateix. Sí, sí. Per tant, és prèvi de les colònies, clar. Sí, és de aquella època. Sí, sí, principi de segle XVIII. Clar. Doncs, i en aquest cas, la reina d'Anglaterra, que és una persona amb les facultats mentals, un pedaltarades. Hi ha un moment del film que t'ho explica. Sí. Perquè no sé quants fills de perdut. Molts. 15 o 17 fills. Mons. La barbaritat. I de totes maneres. O sigui, què dius. I clar, on està, que no estan els seus cavals. Però i tot així, jo crec que del marit de la reina no se'n fa... No es fa esment. No se'n fa esment en cap moment. No. Però en aquest cas... És que no sé si va tenir... va morir prèviament, o si va passar alguna cosa, i es va quedar soltera després. Sí. No ho sé, no ho sé. Però què és curiós? El que és curiós és com, simplement, amb un petit, amb un petit, amb una petita ajuda, com pots saltar, de caure, literalment, en el fang? Sí. A passejar-te i cudejar-te amb la noblesa més rància d'Anglaterra, no? Només amb una petita ajuda. Clar. Amb un... Que va dintre, no? Però era la única manera de pujar en aquella època. Sí, sí, sí, però... Era una classe molt baixa i una classe molt alta, i, a veure, si tenies, això que dius, et podien empadrinar una miqueta i pujar... Si tenies un bé, unes petites facultats físiques, o un aspecte físic, si em feia una o fa, pues, agradable, doncs això ho facilitava, evidentment. Però a partir d'aquí, la protagonista, no sé si volento sense voler, va agafar en cotxes de poder, i va suplantant a la seva benefactora, a la que l'ha introduït allà, que és l'eduquesa de Malbruc, que va empassada de Churchill, i... Sí, hi ha algun moment que es diu Churchill. Sí, sí, sí. I que és la protonitja de la Raquel Weiss, i la criada d'així, com a d'alguna forma, és la Emma Stone. Emma Stone, sí, sí, sí. Que fa molt bé. Que fa molt bé. I l'acaba guanyar. Sí. I l'actiu que fa darrere, allò és... És l'actiu que va guanyar l'Òscar. És l'actiu que va guanyar l'Òscar. És l'actiu que va guanyar l'Òscar. Sí, sí, sí. L'Olivia... L'Olivia... Ah, ja apareixerà. Sí, sí. L'Olivia, no sé què. I, ostres, aquesta dona... És que, clar, ho fa molt bé. Però el fet està és que, aquesta mica a mica, li va socaven el terreny a l'altre, no? Quants? Cosa que l'altre diu, hòstia, és la que realment està amenant, no? Perquè la reina és un incapàs. Un discurs. I a la que es perd, doncs dissimula un mereig. Per què? Per no acabar amb el salut dels ridículs, no? I l'altra, és la que porta en mà de ferro, tot el govern, i planta cara, els masclots que li volen suplendo, no? No, també la problema. És una valida que es diu en castellà, no? És un valido, no? Que jo que es deia en aquella època, quan hi ha algú que li va, és en company. Sí, la furita... Sí, un valido. Sí, és aquest concepte. I l'altre, a mica a mica, doncs li va... Jo suposo que la picaresca de l'època i tot això li va sucar... Allò, sucaven el terreny, no? Però... A l'altre, què passa? És la pelicota més molt puta, eh? Perdó, perquè... Perquè d'una forma, l'altre perto del poder. Però... Però està acostumada. Està acostumada a amenagar-lo. En canvi, la novinguda ve d'una classe que no està acostumada a amenagar el poder. Exacte. I a la mínima s'hi acomoda, i quan s'hi acomoda, allà a la vessa. I quan la vessa, l'altre l'enganxa. I la pelicota acaba aquí. Sí. L'has explicat tota, no? Sí, era bé. La has cruçat? No, no, no. No, no, no, és un fet. És un fet. Perquè és una pelicota perquè per molt que l'expliquis, és que té un component estètic. Quan és el xisplet aquell del conillet, allà s'ha acabat. Allà, sí, sí. I dius, tia. No, no, és que no sé, és una pel·lícula jo crec que és com tot. És que tot aquest senyor d'aquest home s'adreça. L'abdientació és brutal. Ja no hi ha llums. Jo diria que no hi ha llums, és un llum natural, sembla, gairebé. Sí. No ho sé, exactament. Clar, que amb les tècniques... Esclar, com això, eh? Amb una espelda t'il·lumina. No és el cúbric que va tenir que demanar càmeres. No, exacte. Ja, amb una espelda, ho veus tot. Aquí pot ser un efecte de llum que segmentes un espai concret del fotograma i tires milles per allà. És que hi ha unes tècniques brutals, eh? Vull dir que ens faríem... Bueno, doncs ja està, no? Un segon. Un segon rosa. Un segon rosa. Un segon rosa. Que et dono la presentació. Ah, va bé. Home... Bueno, i una mica, per la gent que som amants del Tonjón, no? Hem descobert que és a principi de Rocketman, de la cançó Rocketman, que justament és de pel·lícula que la Rosa, i jo he pogut veure, però Rosa, comença tu i jo t'ha enganxat. Bueno, és un musical. És un biòpic, però és un musical. Sí, sí. I ja començàvem aquella escena, que ell va vestit de plumes allà, de color vermell, i una sala, sembla un metdimoniat, que hi ha unes banyes, i diu-se, què passa? S'ha escapat de l'escenari, no? I entra amb una sala i dius, bueno, comença a fer com una teràpia, com quan matis, jo sóc un alcohòlico, i no sé què. Doncs això, no? I de què fa teràpia? Home, de tot el passat que tenies... Ah, que era de no sé de l'altre. No, no, no, sí que era... Bueno, es veu que sí que va ser cert. Sí, sí, sí, sí. Acaba ingressat amb una clínica de desantisicació, de psiquiàtics, de allò que és de tot. Sí, sí. Perquè, bueno, ell es veu la seva història, i el personal, des que era un nen, en un nen així petit, bueno, creixonet, així mig... Pel roig, no? Els pares té la, eh? Els pares té la marinera, castrador, és poc. El pare és castrador total, i la mare... La mare té la seva aire, la mare té la seva aire. Sí, exacte. Les mares va quedar amb el nen, creiem amb ganes que el seu pare li faci una mica de cas, sempre amb aquestes ganes de ser estimat. Que és el que ell després diu al llarg de la seva vida, la necessitat de ser estimat, exacte. I per això, buscant una mica l'amor, i a sobre, a sobre li toca ser. No que li toca ser, vull dir, que és homosexual, i la mare, a sobre li diu, és que així no trobaràs mai seràs estimat. Així... Mai trobaràs l'amor. Mai trobaràs l'amor i l'altra. A veure, aquest tampoc no fa cas, ell continua fent la seva vida, i l'esforç continua, per ser com és ell, i com el se sent, i com el vol ser. Sempre ha donat el pas endavant. És veu la carrera meteòrica que ell va tenir, no d'èxit. Molt ràpid. Estava tocant el piano allà, amb el bar de moda de la seva... Sí. I com és un mànager, que està per allà... És un mànager que té una prova, no sé què, i es queda de seguida, quan ja comença a agafar-li cançonses i xules, de seguida se l'emporten als Estats Units, i triufa, però és un posplàs, ja està. Va trobar de ser una persona anònima, pràcticament, a ser una estrella del rock, però immediatament. El que passa que li passava és que era un magnífic compositor, però era un terrible, la trista. La trista, exacte. I llavors va aparèixer Bernie Toppin, el seu gran llatrista de sempre, totes les seves cançons, el 90%, tot això que estem escoltant, de Rocketman, Jorsson, Saturdy Knight... És que hi ha la tira de cançons, vull dir, són seves. Són de, diguem, a texta, i te veus, ell descrivia, i llavors, si s'inspiraves, posaven del piano, i te cata, i començava a composar i... Molta capacitat d'improvissar el compositor. Exacte. De literat o no? Exacte, de literat o gens. Ell ho diu des del principi. Clar que jo ho diu, eh? No ho nega. No ho nega. Jo crec que no... I amb la teva relació, de per sempre més, sempre deia que mai s'havien barallat, sempre diu que no crec que es barallen, eh? Sí, no, però... Però no són baralles d'acompanyarisme, per entendre'ns. No, no, no, no, no, no. Ell es lia amb una altra persona, una mala persona, no? Sí. Ell estem amb els managers, el que és que és un manager que intenta... Que es recayuda cap als... Que recorda... No cap als... No sentiu s'estimatges. La frustració aquesta no s'ha estimat. Que és el John Ray. El John Ray. És un tio que li fa de manager, el seu manager fins que ja es va donar. Vau, va, perquè ell ja tenia el seu manager, i una gent que el portava molt bé, i que era molt gent que era molt honesta, no? Però que va a les mans o a les garres... d'aquesta altra, i bueno, les flotes... Tio fred, tio. I a més amb un 20% de percentatge que se'n desenduria, dius que encara aquest moris, jo continuaré cobrant aquest 20% de... Sí, sí, sí. ...de percentatges. I llavors veiem com va ascendint, sobretot és molt maco el procés de... des de les seves primeres ulleres, no? A com es posa aquelles ulleres, aquests vestits... Tot això que dius és al·lucinant. Quan vas quan surt de reina, dius-me'l, ara de Déu, senyor, però què ha passat aquí? I de pollo, i de pollo. I de pollo, i de pollo, i de pollo. Fa unes coses... Fins brutal. Vaig veient les imatges, i recordes, quan ho veies per això, o a la tele, quan feies la tele, que no sé si me'n recordo la que he vestit, me'n recordo jo. I al final de la pel·lícula... S'han arribat la biografia? Doncs fins a l'actualitat. No, no, no. És a dir, la pel·lícula arriba fins... Des del 2018, la pel·lícula. Sí, sí, sí. I llavors, al final, explica'n que ella està vivint en parella, en va ser a parella, que ara ja sí que per fi, ja sap el que s'ha estimat, amb els seus dos fills, que tenen la dotada. Sí, sí, sí. Però això és per final. Però la pel·lícula en sí, la trama de la pel·lícula, acaba 28 anys abans. Diu, i porto 28 anys amb la seva parella. És a dir, ella acaba jove. Ella és jove. Deu ser 28 anys... 1900. És a dir, la última cançó és I'm Still Standing, que és una cançó de l'any 88. Em sembla, no em vinc equivocar ara. Per a uns 30 anys, sí. Va ser aquí el disc, To Love for Zero, que va ser l'any que vaig veure. Quan ell va estar molt bé, que ha desaparegut. Exacte. A I'm Still Standing va ser quan ell va sortir del forat de les drogues. Que diu, tornes tan peu. I és aquella cançó famosa, que ara us posaré per aquí. Però ja t'ho aniré 70 anys o així, potser, no? No, no arriba tant, potser no està amb ell. Deu tenir 70, ja, algú, aquest senyor. Sí, sí, sí, sí. Deu tenir 70 anys. La meva època de domà. Sí, sí, sí. Sí, sí, seguríssim, seguríssim. És veu quan va caure tot el tema de les drogues, les drogues, les drogues... Exacte. De tot, de tot. Que mira, que aquesta cançó, és la cançó que ell treu, ell treu quan ja surt, ja està superat. És I'm Still Standing, i tornes tan peu. És l'última cançó que sona de la seva... És el 47. El 47. El 47. 72. 72. Que és una cançó vital, no? Molt divertida, com dient. Ja torno a estar aquí i torno a sortir. I es queda en el moment en què està amb el grup, diguem, d'alcoholics, d'anònims, allà, parlant... Aquest grup de teràpia. És xulo, perquè veus com es va traient part d'aquesta disfressa, d'aquests actuaris. Exacte. Es va traient a les banyes, després veus que ja té les plomes, aquelles de les ales que portava, després es queda com a enxandall, després el veus com a un pantalucurtet. Perquè ella explica la seva vida amb aquest grup. Es va traient una mica tota aquesta càrrega que porta. I s'ho va traient mentre es va... Tota aquesta artificialitat, s'ho va traient, i ja es va desnudant, i es va trobar malent que idea... La escena que hi ha del nen... És molt maca, és molt maca. Hi ha escenes molt xules. És molt maca, aquella escena. És l'actor que feia del nen. Exacte. I el que dius és que té raó, al final de tot, quan està en aquest punt que queda aquí, és una explicació, que és el que hi he d'ella, de la seva relació amb la seva parella, els fills, i fins actualitat. Però és una explicació, diguem, de final d'un biòpic per entendre'ns, no? Però l'altre, té un dia està molt ben fet. No és el concepte hiperconcert d'Aboemem Rhapsody. És més aviat musical, ojo, amb això, que hi ha moments en què és com un musical comencen a ballar, comencen a saltar, té un punt... A veure, si... Sí, el gran showman, no és el mateix, però té algun moment determinat... És ser a les escenaris, és ser a les escenaris on era actuar. Però hi ha alguna cosa que passa fora, eh? Que passa així, com de cop i volta, que està en hip-hop, i dius, ostres, ara què passa aquí? Aquest moment musical... Bueno, els estudis, també. Sí, sí, exacte. Per estar ballant i cantant, no me'n recordo com és jo aquella dona, que també s'acaba... La Kiki Di, no, aquella. La Kiki Di no, la Kiki Di canta, però és una altra noia. Exacte, és que està molt bé. L'actor és qui canta, no? Sí, l'actor no sé qui és. No me'n recordo com es diu el... Taron Egerton. Taron Egerton, exacte. Taron Egerton. Egerton, el que fa de la Kingsman. Per ser elegita, la monarquia que portava el Jamma, que el director, el Dexter Fletcher, també va portar bona part de la direcció de Rhapsodia in Blue. Sí, sí, sí, sí, és cert, és cert. Per això que es nota... Quan l'interior director ja va haver-hi problemes, si ho ha deixat, va continuar-hi. És veritat, tens raó, tens raó. Es veu una miqueta a la mà. Però està molt bé, eh? És que no és el mateix. Però està molt bé. És molt acceptable. A més, són que són molt macos. No posen casos. Són totes molt macos, molt vitals. Sí, sí, sí. És que és Elton John. Elton John de l' 69, des del Ljursson, fins al Lime Street Standing. És clar, ja està Daniel, està Coco Drill Rock, està Alguts, Beyer de la Brick Road, és clar, està Simms, com jo, la monarquia, que és magnífica. Sori Simms, Tully de Hard is War. Estar una estona, és és és és és. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí.
