... Benvinguts a la Vilònia. Últim programa de la temporada. I, com no piacen d'altra manera, estem tots plegats. Perquè, bueno, ja toca, acomiadar-nos. Tots junts. Rosa, com estem? Hola, molt bé. Jaume. Tenim junts perquè no s'acabi. No s'acabarà. El primer i l'últim, exacte. Està perquè està jo o no. Nacho, tot bé. David. Hola, bona tarda. Bona tarda. Això és molt modern. Bona tarda. Bé, doncs... Acabem la temporada, però que tornem el setembre. Mai de setembre, després de la diada. Sí, no, no ens ha fet fora. Ha negociat el contracte, però amb moltes més milions d'euros. La renovació. Sí, exacte, no? I a nit que sí que sí, cap problema. Són molt estimats aquí, ara, i ho despert. Sí, tant. L'Audiència. L'Audiència s'ha suplevada. Portem més anys que un calendari. L'Audiència ha decidit... Ha decidit... Que ens quedem. Que ens quedem. Que ens quedem. Que ens quedem. Que ens quedem. Que ens quedem. Que ens quedem. Una sèrie i molt de cinema. De llibres tenim... dos, un, que és l'Arencia, i l'altre, que són els Esquerosos. Que el David ens ho ha explicat també. Jo ja t'he llegit, però el David ens ho expliqui. De fet, jo faré alguna punt, i ja està. Sèries, Chernòbil. Anem una miqueta, l'últim dia. Molt, molt, molt, sí, sí, sí. El Jaume s'ha anat a veure a la DIN, no hi ha res millor a la vida, que veurà a la DIN de Will Smith. Exacte, no? Molt bé, molt bé. I pel·lícules, bueno, de tot tipus. Avui, realment, és que serà molt variat des de l'última de la d'Isabel Cochet, Elisa i Marcela, que jo he pogut veure. Molt bé. Molt bé, molt interessant. La Rosa ha vist una cosa molt divertida, que es diu Toc Toc, que ja ens ho comentarà també. El David també ens comentarà alguna pel·lícula, que he vist. També intentarem intentar... veure, parlar, el blues de Bill Street i Border, intentaré fer un match amb l'altre dels meus. T'en dic una que ja vaig veure. De Wanderers. Ah, molt bé, molt bé. Sí, sí, sí, sí. Però parles de Wanderers a veure, no l'aliemos. De Wanderers. Ah, de Wanderers, doncs què deies, el grup Wanderers? No, no, de Wanderers, no aquella que va fer el... El Tom Hanks. De Wanderers, que és el director del Félix Kaufmann. Vale, doncs ens ho explicaràs. És un nen... No, no, no, no, és de bandes. Molt bé. Doncs tenim fins i tot un documental, perquè al mig, que el Nacho ha vist a Pol XI. Jo m'arribarà aquí al David. Sí, sí, jo no l'he pogut veure. Com que quasi vaig néixer quan l'home arriba o a la lluna, doncs fa gràcies per fer-se gràcies. Molt bé. Fa uns anys ara, no sé quants, fa uns anys de l'aniversari, de l'arribar de l'home. Doncs ho parlarem. Quasi 50, no? 50 fa 50 anys. Exacte, el dia 19 de juliol, fa 50 anys. Molt bé. I el que m'ha parlat, és parlar de la guia dels caps tallats, també, de la Gina Davis en company. A René Harlin. A veure la din. Sí, sí, no vull dir... Ja, fins a l'última. El món de l'acció, no? Bueno, doncs, el que diem, tenim moltes coses que parlar, per tant, repartim el temps com millor podem, i comencem per l'Erencia, Rosa. Ja començo, vinga. L'Erencia, té un segon títol, que és les tormentes de Agosto. Que romàntic. És... bueno, sí, no, de un i dos. De un i dos. Sí que t'he sentit, el títol, perquè ha situat-lo a l'estiu. Sí. A veure, sí que ho diré, que el doctor Josep de Botella és una persona que es dedica al món dels viatges. I té una agència de viatges, una minorista, i, bueno, ha passat la vida organitzant viatges per a altres persones, i venen viatges, i també ha viatjat tot el que ha pogut. I ara li feia il·lusió fer aquest llibre, perquè ja saps com em vas de viatge, doncs mira quan pugui, ja, ho editaré i tal, doncs mira, per un motiu X, el ho ha pogut editar ara, i, bueno, he tingut l'ocasió de poder elegir-lo, i dius, una persona que s'ha dedicat o que es dedica a vendre viatges i a fer feliç a la gent, perquè aquesta sí que és una professió maca. Que fes feliç a la gent. Home, clar. Ven i estar venent, no il·lusió, i fets, i que consumes i que ho pots fer, de debò, no? És una miqueta... A veure, és divertit, és divertit, perquè, clar, és una miqueta... no el viatge ideal, però sí que allà ja són diferents vivències. Sí. I com organitzes aquesta novel·la, no? És el... El protagonista és un senyor que treballa amb un banc, que, bueno, fins ara no ha tingut cap problema, no s'ha plantejat mai el sentit de la seva vida, ni si estava bé, ni si podia fer altres coses, i, en canvi... Bueno, però era empleat de banca, que no és igual. És igual. Bueno, avui dia no és tan massa tranquil, a totes aquestes reorganitzacions i funcions d'entitats financeres té la, no? Em refereixo que és normal, que una persona que et creix un lloc amb un banc, doncs es queda estabilitzat allà fins que se li acaba. Fins ara era així, eh? Fins ara era així. Doncs, bueno, l'herència és perquè se li ha mort un... mort un tiet, i llavors, en pla clau de misteri, ha de seguir unes pistes, perquè des d'un primer moment no li diuen quina és l'herència d'aquest tiet. No és un tio d'Amèrica, que és el més proper, aquest aviat seria delicat a viatjar i a fer coses pel món que ell tampoc no sabia ben bé què eren, i ara sí, amb aquest viatge que li fan fer seguint la pista com si fos una gincana, ha d'anar pel món per seguir unes pistes fins que al final li diuen quina és l'herència. Una miqueta al missatge és que ell per si mateix pugui viure i pugui tastar allò que el seu tio li volia dir, no? Ser una espèrie de lliure, dedicar-te també a ajudar els altres, a fer altres coses en el món. No té una vida tan organitzada i tan predeterminada, no?, sinó intentar fer altres coses. Llavors, aquestes peripècies t'ormina com es diu, a Itàlia. Que maco, t'ormina. Sí, jo no he estat, però sí que és bo que... Sí, sí, sí, exacte, sí. Exacte, tu sí que has estat. Aquella, per exemple, també ha d'anar a Quigali, després torna a Barcelona, després al final ja se'n va a Menorca. Bueno, i conèixer personatges molt diferents, molt divertits, perquè ja surt l'Àngel Colom, us en recordeu? Sí. També surt, però ja no és un marxillà, és un capaxià, que es diu, Prot, us en recordeu? Sí, notícies sense notícies de Gurt. Doncs jo crec que la idea va per aquí també. Ara, adéu senyora. No, no, però és divertit, perquè això t'ajuda a quadrar molt totes les aventures, no? I també una cosa molt curiosa, és que aquest senyor està molt acostumat amb el seu ordinador i té un assistent personal, que es diu Sondra, que és del mateix ordinador. Tant de moda que estan als altres veus, que és d'Aveu, Alexia, aquestes coses. Doncs té quasi una relació no... Física, però era bé. Però té una dependència molt d'aquesta senyora, d'aquest ordinador, que es dedica molt a la vida, que és molt organitzada, perquè aquest ordinador li fa tota la... organitzar tot el taxi, el vol, allò que ha de mirar, qualsevol cosa, tot allà, fer-hi, m'estigues. No necessita el robot. Sí, d'entrada, sí, però després ja veu que no. Clar, és que tot aquest viatges, tota aquesta peripècia es fa veure que, bueno, que al final també necessita una relació, o relacions més humanes, no? Ha de buscar també una germana que té, que ell no ho sabia, una germana astra, perquè era el seu pare, la seva mare havia tingut també. Bueno, està bé, vull dir que... Sí, sí, sí, que té jo. Està molt divertida, està divertida, mira. Fa gràcia, que algú sigui capaç de dir, bueno, mira, això, aquestes notes que jo he après, ara falla la novel·la que la llegeixin els altres també, a veure, que no opinin, que opinin. És una bona idea, està molt bé. Bueno, per recomanable, llavors, no? Sí, la veritat és que sí, és molt, és molt divertida. És una bestia de l'estiu total, sí. I al dintre, amb la calor, en zona. Ara el que volia més coses. Doncs que menta, Teres, David. Los asquerosos, Santiago Lorenzo. Parla. Déu n'hi do, que tibre. Déu n'hi do, que sí. És una cosa molt bé. Però aquesta. Com es diuen, los... Los mochufles. Los mochufles. Que són els asquerosos. Sí, bueno, hi ha altres. Sí, sí, hi ha altres. Ostres, doncs... El tibre ens parla de la solitud humana, però en el sentit de que una solitud vulguda, autodescoberta, un paio que no està... no està situat en lloc del món, fins que, per una circumstància molt concreta, es veu obligat a estar sol. Ostres, i descobreix que allò és la seva veritable vocació. El fet de estar sol, sense que ningú li toqui els collons. Sí, sí, exactament. Parlant de plata. A un poble que es diu Zaraudiel. Zaraudiel. Zaraudiel. Sí, sí. No sé si el nom és inventat o què. Això no ho sé. Per allà a la castella profunda. Sí. Ell ha de fugir, però no explico tampoc. Els esconquetes allà de fugir i gairebé en l'ho posat, no? Es conxorgen una mica amb el seu oncle que li donarà una mica de suport per... una mica de forma remota, però allà de fugir. Com logístic. Sí, logístic, un suport logístic. I ell va amb el cotxe, fins que el... aquí, vinga, per aquí mateix, i veu una casa així mitja ruïda i allà s'hi instala, a mitja la natura, també. El poble d'aquests, tots abandonats. Tots abandonats. I allà està, si està un any. Llavors surten els esquerosos. Llavors vivint allà, vivint i... No es dutxa. No es dutxa, perquè arriba la conclusió de que ve, de que no, de que es troba millor sense dutxar-se. I que no fa olor. No fa olor. I passes una fase, potser, però després ja tornes a estar més net. Sí, una cosa així. Sí, sí, sí. A ell, de tant en tant, rep una comanda del Lidl, que li envio el subample d'un poble proper. Ah, el Lidl. Li envio una comanda, però hi ha darrerament el més bàsic, el més necessari que ell no pugui disposar. Però té lògica que sigui del Lidl. Sí, sí. Perquè abans de menjar tenen productes... Potser pots comprar, no sé, altres... Roba i cosa així. Sí, té un magatzem, un variat, no? Sí, sí, sí. I comença ell també a auto-vestir-se de productes, un petit orte, té cols, però sempre amb la intenció del que no el descobreixin. Ell des de fora, la casa des de fora, és com si estigués d'allò, seguies... Camuflada, ja. Deshabitada. Ell no vol saber que n'hi ha, que ja està allà. Per si de cas... Ni cas. Fins que un dia... Veu que ve... A part que un cotxe davant... La Joaquí. La Joaquí. I apareix una dona amb un comercial que lloguen la casa del costat. No la seva, no. A les veïns. Tindrà veïns, però els veïns... Oh, jo, jo. És que la descripció que fa a les veïns... És brutal. Jo n'hi he vist des del segle d'or de la literatura castellana, digue-s'hi, i sí, mi, una descripció tan brutal de l'estofa, de la baja estofa del xonisme, però portat a la màxima descripció. És acollonant. És que té un llenguatge molt curiós. Sí, sí, sí. Quan descriu, és molt curiós. És un paio que... Un problema molt de literatura, i ho estic compagent amb un llibre d'un amic que, suposo, és un llibre novel, i que els novels, doncs, quan escriuen s'hi extenen, no. Aquest paio et descriu les situacions, però en poques paraules, i tu captes tota la realitat que et vol transmetre. És espectacular la literatura que fas aquest individu. És brutal. Santiago Lorenzo. Santiago Lorenzo. És brutal. Però aquest té allò palat, hi ha d'haver fet llibres... Sí, sí, sí. Jo és el primer que lleixo. Jo és el primer que lleixo i m'he quedat paradíssim de com a paio aquest escriu. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Però, ostres, m'he quedat, i bé, i és tota la... Bé, a partir d'aquí... Sí, sí, és tot. A mi el llibre és una mena d'anar... anar pensant, una vida molt contemplativa, a partir de que venen els esquerosos, els moxufles, aquells que els veïns. Els esquerosos són els veïns. Sí, i altra gent també. Hi ha altres esquerosos. El que estava fugint és... Sí, sí, però que a més a més els hi posa un adnorsó, no mot, que és els moxufles. I és que l'escripció que fa és que molts aspectes d'aquesta descripció, tots, algun moment o altre, l'hem pensat d'alguna persona. És el dominguero, el dominguero típic, que jo no sé que te'n vas, el cunyadismo... Exacte. Els nens que van investigar les cases i s'hi van pedres i trenquen vidres. Com es diu d'aquí els morancos, no són? Sí, sí, són poques coses. Sí, coses així. Però és que després, a partir d'un moment, ell té una venjança que només escriu, només llegir, dius, adiós, mira, adiós, mira, mira. Com acabarà això, no? Està molt ben patit. Hòstia, Pedrim. S'ha de ser i perdoneu, cabron. Perfecte. La trajectòria d'ell és una persona que és el típic Manetes, que és molt Manetes amb les coses, però que en realitat, a la vida, no ha transformat això en una educació reglada. En la vida. No, no, amb un ofici, no. Ell sempre ha sigut molt bé desmuntar coses. És molt autodidacta. Sí, és molt autodidacta, però, en canvi, es dedicava a treballar amb un colcènter, aquests, a tenir trucades. Ja està. No potenciava la seva habilitat en el seu ofici, no. Però, en canvi, aquí, quan es tracta d'aconseguir qui ell vol foregitar, allà, allò, agafa la seva màxia, potència, no. I dius, ostres. És una cosa. T'ho juro, és per donar-s'ho llegit. Sí, sí, però... I té un llenguatge molt peculiar. Molt culte i molt peculiar. Va la pena, eh? Jo és dels millors llibres que m'he llegit. Doncs no me'n recordo ara. Al final posa la seva biografia, però no sé. El que sí que us dic és que aquest llibre de Sant Jordi, va ser que el primer o el segon en castellà més venut, no m'hi ha equivocat. Va ser una sorpresa i es vol que no s'esperava i la gent que l'he llegit tothom diu, meravellas, és veritat, és que aquí tenim dos i jo estic encantat de la vida amb el llibre. S'ha creu d'haver-me el llegit? Sí, que és el que passa, no? S'ha passat, sí. Només volia saber una cosa, si em surt, el final o què? Bueno... Spoilers, no. No, per un costat sí, per un altre no, també. És que hi ha una cosa, però sí, hi ha una part positiva i una part... Però si el llibre té l'Àxi que té, pel llenguatge, pel llenguatge que té ell... És com una descripció del buscó en llama de Don Pablos, que la gràcia que té és tal com ho descriu. Aquí passa el mateix. Sí, amb un altre nivell, però molt bé. Jo ho escriguis i no tindria ni una part de gràcia. No, és que és una passada. El llenguatge és molt concret i és una cosa molt determinada. M'he fet fan. En buscarem més. Moltes coses. Molt bé. Doncs, Nacho, ens anem a xernòbil. Anem a xernòbil. No sé si posar al contador. Bueno... Ara dirà aquest al farà, o no al farà, sí. Ja, ja, ja. Allò, 5 minuts? Tampoc cal, l'home. Són amb aquests moments... Ah... La va estimitar, la va estimitar. Això sí, per ambientar-vos una miqueta. Sí, sí, sí. Amb aquesta introducció, parlarem d'una... Quina por? Quina reiativitat d'aquí dintre. Fugim. Doncs... Parlem d'una miniserie feta per aquesta divisió de la HBO, que es diu HBO miniseries, tal com es diu, que ha fet les petites meravelles com un guaco, va fer Wild Wild West, bueno, pues, aquesta, sèrie de 5 episodis, 1 hora... No, no. Això és fora. Ha arribat d'allà, sí, sí. Bueno, una sèrie que tothom parla s'ha posat molt de moda, ha tingut molta audiència d'aquelles que no s'esperava, perquè la van treure just després de Jodo de Tronos, i es veu que va tenir una important acollida. Molt ben feta. Està feta sota el prisma d'aquí un informe oficial del que va passar, que es va presentar a la organització de l'energia atòmica, que és una mica l'informe oficial, després està l'informe oficial de les autoritats soviètiques, que va fer una sèrie de científics russos en què van explicar, veritablement, el que va passar. És d'història no oficial, però que al final s'ha transformat en la història acceptada, diguem-ne. Perquè, si com la onició de l'energia atòmica i els altres, doncs, bueno, no anaven per... per mateix lloc, diguem-ne, aquí explica el que va passar i per què va passar, una sèrie de motius, de falta de manteniment i de coses que es van fer que no s'havien d'haver fet i això es va tapar, la organització, i al final aquests científics eren russos i amb el perill que tenia d'explicar-ho això, ho van explicar per la veritat, diguem-ne. Llavors, és una sèrie bastant terrorífica, un estil de la que van fer del terror molt ambiental, aprofitant, clar, aquesta potència que té de la magnitud i del que era això, s'hi fica en l'incorsió en col·lectiu que va ser la xernòbil, diguem-ne, amb tota la radioactivitat, els liquidadors, el perill de que això fos una explosió atòmica i llavors, la gent que venia dels hospitals, dels hospitals russos, i tal, els primers efectes de la radiació, també segueix una mica personatges reals, víctimes, una dona d'un bomber que venia les primeres hores perquè principia hi havia un incendi, només. No, però jo només hi havia un incendi. Hi havia un incendi a la central, i llavors, quan van arribar allà, van començar a donar-se a compte que havia esclatat tota la part superior del reator, i el reator estava el descobert. Si hi estava sortint allà, el que sortia no només era foc, que estava calent foc de la... Fito, i coses que no hi havia perillades tan calent foc, però a més també estava sortint la radiactivitat d'una manera brutal, no? Doncs tot això també és el punt de vista allà, tot el científic aquest, i un... membre del Pòlid Boró, un important comissari polític que van allà en poder i tal, i que es va posar també una mica de costat de la veritat, sempre està una mica clar, estava dintre de la nomen clatura soviètica, no podia sortir-se molt allà amb la KGB controlant-los en tot el moment, no? Però també aquests personatges i una científica, que és una mica la representant d'aquestes científiques, la que fa la Emily Watson, són altres coneguts, eh? És molt intuitiva aquesta pava, eh? Sí, sí, sí, sí. Hi he vist dos capítols, però molt intuitiva aquesta dona. Hi heu que representa que aquesta persona no existia, així com el protagonista, la científic protagonista, sí que va existir amb endòmiques nomes i surtant al final de la sèrie, el comissari polític també. Aquesta diu que és com un símbol que la dona està investigant també, que van ajudar que aquesta veritat surti a la llum, perquè hi ha un que va donar la cara, que va ser el protagonista, tiquenda, però la resta la van ajudar una miqueta, diguem-ne, així. I per no posar-nos a tots, ella és com una espècie de representació. És com si fos la veritat, una figura simbòlica, a més a més. Sí, però la dona aquesta untueix tot sense tallar. Sí, però al final és com una figura una mica simbòlica embuscat, i li diu el que has de dir-ho, has de dir-ho perquè tal, perquè és per la veritat, és com si fos ella mateixa la veritat, que li diu tu m'has d'honor, m'has de sacar a la luz, al final el tio. Doncs escenes bastant terrorífiques, a més a més rodades senyals naturals, perquè hi havia una central que era a Bessona de Cernòvia, a Cernòvia no es pot anar, evidentment. Hi ha col·lentena, però hi havia una central Bessona, que ja n'hi ha una. Ignalina, exacte. Llavors les feien igual, i aquesta estava tancada, després la manda per l'obsolescència, i han rodat en allà, i és molt semblant, tu estàs allà, veus els senyaris, i una central nuclear com estava fet a Galdo, perquè les centrales estaven allò, rotllo soviètic, quan passen pasadissos, hi ha molt foc amb la radiació, és un ambient claustrofòbic, és un ambient bastant terrorífic, quan arriben tot, tot, tot, tot, és com molt terrorífic, molt cotidió al mateix temps, perquè ja estan allà, amb aquella cosa tan terrible, d'una manera molt professional, intentant buscar solucions i tal, però també bastant terrorífic. Llavors, molt recomanable, 4 o 5 escenes puntuals, molt bones de coses que van passant allà, que no te les imagines, tot i que ja t'has documentat una mica i tal, però això que anaven entrant, això ho expliquem un moment només, anaven entrant als lliquilladors, i un moment que havien de fer una cosa, i no podien estar més que un minut i mig, i entraven, començaven a fer el que havien de fer, i va sonar una sina, i sortien d'allà, i entraven nosaltres, perquè era l'única manera de fer-ho, perquè van dir que volíem posar robots allà, per treure tal i qual, els robots es funien, un robot de alemany, i això no sé què, va tomar por color robot, però en un moment, al final, un dia ho diuen, hauran de ser robots humanos, i llavors, és quan entren els lliquilladors aquells, que van, no sé si quan és una passada la gent allà. No ho vas quitar bé voluntària? Sí, bueno, hi havia alguns que eren mitj voluntaris, Els militars no eren voluntaris, els miners aquells, la figura que tenen miners, que ja estan quan es posen allà amb pelotes, i molt curiós a això. Hi ha totes les scènes molt icòniques, molt ben rodades, que et quedes, i les qualsevol scènes, l'actuació on s'ha sortat és la Emily Watson, sabeu la protagonista, aquesta de Breaking the Waves, l'Estela Nescargar, saps? Sí, és una gent bona, el protagonista del terror, que és un actor anglès, que es diu, Barry, Sofari, i sol, o així, que també és bastant bon actor, i hem d'haver capitat uns capitats del terror, d'aquesta sèrie, i tant d'altres. Són gent bona tota, hi ha bones actuacions, bon guió, a episodis d'una hora, escenaris naturals, i tal, bastant terrorífica, i bastant fidel, a dir la veritat del que va passar, i t'explica exactament el que va passar, i va ser bastant, bastant, bastant interessant. Aprofitaré més tio. Que has vist totes els capítols? Bé, resumir va ser una barreja del que seria la idòsincràcia soviètica, de faltar manteniment d'algunes coses, i de fer uns procediments una mica riscats, perquè ells estaven fent una prova, i per temes burotràtics, per temes també de gent que volia quedar bé amb les altes esferes, i que tenia una carrera personal que estava en joc, i que si feien això, i ho feien bé, la seva carrera anava cap endavant, van sacrificar moltes coses, van sacrificar molts temes de seguretat, i al final es va donar la tormenta perfecta, per explicar-us. Per què ha passat això? Són informatis, ja ho veiem, perquè hi ha hagut aquest desastre, i s'ha trencat tot, i a vegades va passar això. Sí, sort que nosaltres això, tractem amb màquines, i al final es connecta, però quan trates amb una central nuclear, és més fumut, i el que va passar és el que va passar, per tant, molt recomanat. Molt recomanat. Molt bé, doncs la veurem a aquest estiu, a veure si potser tinguem més temps. 5 episodis d'un hora. Ah, molt bé, doncs tan pocs tan llarg, que val la pena, és a cosa pim-pam-pum, i per explicar-ne, ja està. Una setmana o si vols, si te'n creus, que és una tarda. Sí, ja pots allà. Com vulguin. Una crimpeta, ja. Molt bé. Fins que arribi la nit. Després de la mitjana, fins que arribi la nit, ja que puc sortir de casa. A veure, xernòbil. Jaume, comencem el cinema. Sí, a la nit, no? A la nit, sí. Bé, ja ho sabeu, aquesta és una pel·lícula que la van fer quan jo era petit o així, no? Sí. No, no, no. Ja anaves amb l'Esto, eh? No, a la nit era anys 90, no? Sí, dos anys 90. Bé, s'havia vist aventures, no en personatges reals, no en actors? Sí, aquí sí. Però probablement hi havia alguna cosa vinculada al cinema clàssic, però de persones humanes que sortia a la nit, però ara és la que està ara, és de dibuixos o és de persones? Sí, a persones. El ladrón de Bagdad, tot allò, però això és una cosa de la teva. Sí, sí. Són això, eh? Sí, sí. Tu devies veure els 40 lladres i tot això. Exacte, el ladrón de Bagdad, tot això, segur, d'això. Totes aquestes històries són de les mil i una nits. Exacte, també, per això que hi ha moltes opcions. Què té a la dintre, Will Smith? Que la van a veure abans que jo va dir-ho. És com si fos bòliu, allò. Ja. Aquesta sensació de... Tots deurats i... Vall, una festassa. Impresionant, perquè viuen amb risc i sultans d'aquests, i bueno, una cosa, i evidentment hi ha el dolent i el bo. Això no falla. El dolent que no s'hi pot acostar mai a la làmpara, i el bo que sempre és. Què és un... És un pícar, no? Sí. Però realment és una pelicola tan ben feta. Bueno, una mica el que està vos explicant ara, és clar, és una altra cosa. Però el que està vos explicant ara és que hi ha un ofici, avui, que dius, carai, davant d'aquesta... Vos calés i molta profecció. Vos calés i molta profecció. Ja veig amb una pantalla, s'acubeig a veure. Sí, allà va, això. Això falla avui en dia amb la de calés que fiquen, clar. Home. Bueno, ja veurem, però... Però això ha fet comarcials, comarcials americàries. M'ha servit per veure les meves nens com reaccionaven, perquè estan ja molt atrapades en tot el que és la modernitat aquesta, que sigui buixant el mòbil, que sigui jo que sigui. Si ets per jugar en aquestes coses, no? Tio, van quedar allà. Amb menys mal. Però això està bé, que veigis que els nens som nens. Exacte. I encara s'espanten el cinema. Jo sóc el vaig d'hora amb l'esorfista. Les orfistes van veure una edició de no sé què i tal, i hi ha uns nens allà molt petits, de teus anys, que fan aquests nens aquí, i estaven després allà, allà, allà, amagats, darrere, i cagaos perdidos. Però què fan aquests nens? És exorfista, clar. Oblidats de tot, i és llargota, d'un perillós. És ben bé. Bé, vull dir... A mi m'agrada molt, vaig passar a ell també. És perigües comercials, que van fer... Això és el que ens ve, actualment. Sí, més d'Amèrica. Ja s'ha acabat. I la sèrie està bé. Sembla que la Guerra dels Galàxies... No, n'hi ha una més. Ja passo, eh? Ja estic ja. I jo passo, esclar, i tu passes i passa molta gent, llavors... És novi, el tio. Novi és molta qualitat, és val la pena. A mi em va tan petit. Si voleu una cosa friqui, sabeu una pel·lícula que es va fer de la DIN, que es deia Aladino, en el 86, i la protagonitzava Bad Spencer. Bona, eh? Ara de Déu, senyor. Surtia de la l'Àlambra, no? Surtia, i segur que ho arreglava tota la seva manera, no? A Palos. Aquí és el 20, el que surt i tal. Bé, se'ls va morir, ara, aquesta setmana, també el senyor Franco Cifarelli, realitzador de la BOEM, seguit de pel·lícules, no? Jaume, el Hamlet. El famós Hamlet de l'any 90, de Mel Gibson, és la pel·lícula que és més famosa. La que jo tenia referència... També, però ens refereixo, però a Morsinfin també és seva, és veritat que els tenim a anar, però que aquesta Hamlet, a Morsinfin, en les love. Potser la cançó. Bé, doncs aquest senyor va néixer amb el senyor Luis Conti, és el que el va, diríem, el va recollir i devia fer de tot allà, i va dir, ah, ja m'hi fixo com ho fas, no? Sí, sí, sí. I no va arribar ni malament. No, no, no, ni pensàdic. Era molt resolutiu, eh? Jo a la Hamlet recordo un dels millors Hamlets que he vist. Un professional. I a Mel Gibson, de les millors ales que l'he vist amb la vida. Evidentment. Home, és Romeu Jolieta, també. Arpejolieta, però, clar, i el Romeu Jolieta de l'abast... Sí, no me'n recordo. Olivia Hassell. Sí, m'ha impactat en aquest film. Aquesta emcela que no l'hi visc, eh? I a Mors i en Fins també. A Mors i en Fins, sí. A Mors i en Fins és una cosa... Sí, sí, sí. Quants anys tenia aquest senyor? 96, o sigui. Molt bé. I ja que estem recordem també l'amor de Txichibanya Cerrador. Una setmana i tal, de la televisió... Comunicació en general. Un, dos, tres, mític... Exacte, no? Que passàvem molta por, eh? Jo recordo que les passava canutes. Jo les veia, eh? Jo ja no... I a banda del cinema, que s'amorla Laura el Maric... Ah, exacte. Ah, és veritat que m'ho has comentat l'altre dia. Ai, ostres, com estic jo avui. Ara farem cosetes. Ara posarem cosetes mentre passarem de les pel·lícules posaré trossets de cançons que hem parlat. I ara res, vull dir. Només fer un esment de l'Albert Serra, que és, segons el Jordi Mayoral, un radical i lliure. Eh? Tots ja estàs d'acord? És una cosa. Diu allà, en la història hem tingut grans creadors, arquitectes, escriptors, cineastes, músics, fotògores, sense cap mena de dubte, que han tornat a imaginar que han apel·lat a la originalitat i que han trencat amb el fil narratiu existent, creant així noves tradicions. Aquests creadors estan capaços d'impugnar el règim establert, sortir del cofoïsme, reprendre una embranzida cultural i generar-nos molts. Quantes vegades haurem escoltat d'això? Mare meva. Però m'ha fet gràcia que ho he fet, que ho escrivies i dic... Però ja us quedo un cop a la vida, a la mort de Lluís XVI. Això s'ha de veure un cop a la vida, posar-te nerviós, de veure què passa allà, perquè és que la càmera no la mou, ni a la de 4. Què hem de fer ara? Ser la càmera quieta. És allò del cinema dels inicis. Càmera quieta ja està muntatge. Anem amb un ritme lent, fins d'avorriment, el ritme és més ràpid, però és que et toca la pera. Tu no creus que... Però fa molt bé, és una cosa. El que està dient és que som uns avorrits, doncs sí. I que estem acostumats a anar sempre... Exacte, descontrolats. El tempo es pot frenar i allò ho fa molt bé. Sí, sí, sí. Magnífica. Jo també em costa. Sí, sí, no és allò que dius. Però és una rareza que s'ha de veure. Sí, ja ho veurem. I seguim parlant de cinema. Ara posarem un trosset de Laura, de Lluís Llach, i posarem el Endes Love, però de fons posarem una cançoneta, una musiqueta, d'una pel·lícula que a mi m'ha encantat, que es diu Elisia Marcela, que estava a la Berlinale, que va ser presentada a la Berlinale, una pel·lícula de Sabel Cochet, però suposo de Netflix. És una pel·lícula que és la primera història d'amor, és a dir, de dos dones que es casen. Vull dir, a l'estat espanyol, és a dir, justament l'any 1901, una serie d'elements a Galícia. Són dues dones? Sí, són dues dones. Sí, sí, però una fa veure que no. Exacte, és a dir, ho ha de dissimular per poder casar-se, perquè no estava permesa. No, no, obviament. Natalé de Molina, i, gràcies, no me'n recordo, aquesta noia que fa molt bé, la Greta Fernández, que és catalana. La filla del Jordi Fernández. Exacte, de l'Andric. Sí, ja apareixerà. El nom. És el que diem. Com deia Rosa Estambientada, hi ha un poble perdut d'allò de Galícia, amb el qual és una noia que coneix amb un altre, amb un col·le d'allà, i ja són, evidentment, noies i adolescents, i que veuen que hi ha alguna cosa que no acaben d'entendre en un principi, però hi ha un amor, un element que, evidentment, és prohibidíssim. Estem parlant de l'any 1890, una sèrie d'elements que porta això, porta una relació claríssima, evident, tancada, en un moment determinat, i que, després, elles faran de professors que desco amb el seu moment determinat, hi ha un temps de separació, d'uns anys, es tornen a retrobar, i perdreu una decisió. I la decisió és que es volen casar. A banda de compartir aquesta intimitat, perquè, exteriorment, això està mal vist, i més amb un poble que és poble. Si no s'estimen els casos, doncs sí que es produeix un canvi físic, amb una d'elles, a partir d'aquí físic, simplement extern, no estem parlant ni molt menys, però en aquella època era impossible, clar, de vestimenta, i tal. I una cosa molt curiosa, sinó, a veure, curiosa, però a veure, és la Nathalie Molina, que és la que fa el paper més masculí, en aquest cas, quan torna clar. Evidentment és com un home, el cabell curt, que porta bigoti, però porta un bigotet, d'aquest bigotet, quan les noies no es treuen el bigoti i es deixen créixer, apareix un burri sol negre i tal, i ho porta, i és suficient, com per què doni aquesta sensació. I a partir d'aquí, tot el que passarà. Evidentment es produirà un enganyifa, perquè ell, en comptes de dir-se, Marcela es digui Mario, per no ser-hi de qüestions, i diu que parlo dels papers, que venia d'un orfanat i tal, es produeix aquesta boda, i a partir d'aquí, doncs passen coses, i a partir d'aquí ja no anirem més cap enllà, és a dir, es produeix una sèrie de intervinculacions i tal. Pel·lícula en blanc i negre, Isabel Cochet amb un ritme exquisit, té unes imatges d'interior maravilloses, utilitza, amb aquest blanc i negre, utilitza moltíssim el que seria elements del cinema mut, és a dir, com els famosos caixers, aquests caixers en gradació, és a dir, que es van tancant fins que perd la imatge, sensacions com de la pel·lícula malmesa, allò que de cop i volta la pel·lícula es frena, i de cop i volta apareix el que serien les taques de la serolòida, com si s'hagués mig cremat, i llavors tornar a arrancar, exacte. Per tant, és una pel·lícula absolutament encantadora, elles ho fan perfectament bé, les escenes diríem, com a tal, de llit, és a dir, les escenes de la seva relació, és d'una naturalitat excel·lent, excel·lent, és a dir, i jo crec que és creïble, el 100% No ho coneixes, això, tu. Sí, no, no, no, el millor, ho coneixi. El món de l'esbianisme no ho coneixo. No, però és veritat, hi ha una sensació de naturalitat. No, però es posen aquestes pel·lícules. Ja t'hi entenc, sí. I és allò que dius, ostres, ho fa molt bé. A l'igual que, abans de dir el Jaume, alcohol by your name, jo no em vaig treure res d'aquesta relació entre aquests dos nanos. Em semblava freda, poc, poc. No hi havia química, en canvi, aquí hi ha química. Sí, també. I això és molt important. També hem parlat que aquí ens va descobrir una barbaritat en aquest sentit, va ser els binders. Exacte, és una altra línia. Les binders són menys, amb la seva manera de fer, com barrejava tots els conceptes. Clar, però hi hauria molts temes, la vegada. Molt a la vegada. Aquí és quan una pel·lícula rica. Sí, sí, sí. És una situació real, és autèntica, i, al final, veus la foto. La foto de Boda és increïble. És a dir, la noia que fa de noi és que realment sembla un noi. És a dir, per la manera de... Per l'apareència, no? Sí, per l'apareència. Molt recomanable, sincerament. La pena són dues oretes, però és que el coixet ja sabem com funciona, amb aquesta línia. Molt, molt recomanable. Rosa, toc-toc. Un moment, Toni. Hi ha hagut un moment. Un moment, tu, Agua, silenci. Toc-toc, home, molt diferent. Una pel·lícula divertida, fresca... Ungejarada. No, dispara-te-la, no. No, jo crec que... De fet, m'ho va recomanar una persona, una amiga, que a la seva feina treballava amb un senyor d'aquest tipus de comportament o... A veure, toc-toc és... T-o-c vol dir trastor obsessiu compulsiu. Sí, sí. És a dir, això està dintre d'anosticat, i està estudiat, i és cert. Llavors, mira... La història, o la gràcia, està en què es troben a la consulta, o la suposada consulta de un psicòleg o un psiquiatre molt prestigiós, doncs, diverses persones pateixen d'aquest trastor. Cada cosa és diferent, i a la típica, com deia, avançar al Txesco, la senyora, que això és la rossi de palma, és que ho fan tot genial, és genial, perquè a més és molt creïble. De debò que és creïble, és que això passa, però és treure-li fer-lo, precisament amb aquestes situacions, que arriben puixants, perquè la persona ja veu que no és... A veure, normal, què és normal, diu meu, en aquest món. Sí. Però que no és tan habitual, perquè que abans de sortir de casa ha de tocar 20 vegades a comprovar si ha tancat el gas, l'aigua, la llum. Si ha deixat algun espelmeta, perquè té un santet s'allà, i li ha deixat unes espelmetes posadetes, no es torna, assegura que ha pagat aquelles espelmetes. Si ha tancat amb clau, si no ha tancat amb clau, si ha tancat amb finestres, si no ha tancat amb finestres, és que llavors no acaba de sortir mai al carrer, ha arribat a tot el joc, però sí que ha arribat al final. Aquest és un cas, però que és divertida, perquè és una mica anguixant, d'aquest punt de vista. Després hi ha una altra dona que té el trastorn de rentar-se les mans. No pot tocar ningú, perquè té una obsessió amb els germans, amb les bacteries, a més treballar amb un laboratori, d'anàlista, i això s'està rentant les mans continuament. Llavors és divertida, perquè tu ja veus que ja saps quin trastorn té. Així que arribar a qualsevol persona i la toca, doncs ja està. O li toca al cap, doncs ja està, que parlàvem una altra vegada, i la pobra que li tenia les mans que se li estan despenjada tant rentar-se. O l'altra, el Pacoleon, que és un taxista, que té l'obsessió d'hi comptar-ho tot. Va conduint i suma les matrícules dels cotxes, quants tipus de cotxes, quantes marques porta durant el dia, durant la setmana, durant el mes, l'any, els anys, que els passatges estan ja obviats, si aquest tio li passa, i així que poden baixar del taxi també. I l'altra de les rajoles? El de les rajoles és que no pot trapitxar una línia recta, no pot trapitxar. Llavors, clar, si tens un espai, imagina, que tens moltes... unes terrenyes, com ho fa, que són valdoses petitones, si no pot, és que no pot. És una mica com el Jack Nicholson, el mejor imposible, potser aquesta idea. Jo acumulava tot, em sembla. Jo acumulava tot, però no hi ha que també repeteix dues vegades les coses, des que va morir el seu pare. Sí, algú era... Hi havia passat un fet així molt important, i llavors repeteix tot. No només una paraula, no. La frase sencera o tota l'explicació que ha fet, heu tot de repetir. Sencera, però sense equivocar-se. Igual, és una passada. Sí, sí, sí, és una cosa. I això van tot allà, i després hi ha un altre, un altre senyor que té a xingar gent. Aquí no me'n recordo que li passava aquell. Sí, aquell li passava que diu paraulotes, i es fica amb l'allet, però és de manera compulsiva i no pot evitar. O sigui, ell no és, perquè és un senyor molt educat, és molt polit. Sí, això, molt bé. A més, aquest senyor, com que porta tant de temps amb aquesta malaltia, amb aquest trastorn... No, sinó que el Toret és aquell, el Quim Monzó. Quines? Ah, vale. Toret és una Sperger, potser. No, Toret és el seu que diu ella, però és una paraulota. Jo estic, també tenen tics. Sí, sí, sí, clar, perquè si té tics, però comencem a dir, comencem a dir paraulotes. La concha de no sé què... La concha de tu madre. La concha de tu madre. Sí, sí, sí. Vull dir que no controla el que diu, i aquest senyor, clar, com que porta tant de temps amb aquest patiment, doncs, clar, ha consultat molts metges, ha consultat, ell mateix ja s'ha d'escriure, molts del cimto, i ara tampoc se t'hi ha, no sé què, clar, perquè el pobre ja diu, però, almenys, té solució, i, bé, estan tots amb allà, s'esperen que arribi el psiquiatre, el psicòleg. És bo que, al final, els havien citat tota la mateixa hora, però ha tingut un problema amb el vol, pregres una eminència, i passa a consultar a tots els països del món. Igualment venia d'Àmsterdam, que de Londres, que el dia segon se n'anava, jo què sé, a París, i només amb una visita sola d'això diuen, això diuen. I una miqueta és que, si la voleu veure, de debò que la recomano un mol, no explico com acaba. Però la situació és aquesta, la situació és aquesta, molt divertida a tots allà, a cadascú amb l'useu, intentar conviure aquelles tonnes que estan esperant, intentar conviure en aquestes totes. La dirigeix al... És el Emilio Lázar, o és aquell? El Vicente Villanueva. És una adaptació d'una obra teatral, que va ser molt famosa a França, d'un humorista que es diu Logan Bafi. I la que us dic, els actors, a part de la Rosa de Palma i el Paco Leon que ja ha mencionat, és la Alexandra Jiménez, la Carolina La Pausa, la Adriana L'Astra, és aquest que no pot rapitxar la Inma Cuevas, i és Carme Tinetes, aquest senyor, aquest pacient que és... Doncs això. O Uruguayo. A mi, de d'altra manera. De debò que és molt... passes-ne una estona. Sí, no, no, jo també li he vist. I també per ells veus que també els ajuda molt. Sí, no. Aquesta situació d'allament també que tenen, és un patiment. A l'hora de trobar per ell, a l'hora de compartir amb altres persones... Tal com és la pel·lícula, que vull que ja has fet bé de no explicar el final, penso que quan arribes al final, dius, home, què passa aquí ara? Però bé, jo el que volia... El que volia dir és que quan es va fer campió, també és molt divertida. Sí, però... I també estem parlant de persones amb dificultats. Jo sempre he tingut dubte que això sigui la manera de fer. No ho sé, sempre he tingut dubte. Potser... jo crec que és un... és... està tractat amb molt de respecte. Ja, no, sí, sí. I és una manera de proper també, no? De proper... i d'intentar normalitzar aquesta situació que es parli i que es vegi i que, bueno, no passa res. Sí, sí, però sempre m'he quedat així una mica, com que conec a diferents persones que tenen alguna d'aquestes coses, no? Doncs... no ho sé. Sempre m'he quedat una mica així, no? I com que els escolto molt, perquè estic a la ràdio amb ells i tal, doncs no es produeix això que fa gits de lliure, vull dir, es produeix més aviat, entendre'ls, interpretar-los, treure'ls i la foscor, això sí, però les pel·lícules aquestes sempre me deixen una mica. Sí. És pel·lícula, no és un documentari, és pel·lícula, és una de la ficció. Escolta'm, de fons, en Les Love, de la pel·lícula Morsi, en fi. Això és l'Ània del Ritx i d'Aiana Ros, que és la cançó dolça, és una de les balades més dolces, les 80, i, bueno, és el que hi ha. Les lentes. Arrimar-te, bolleta, és d'ella. És com que era el de los asquerosos, no? Arrimar-te, bolleta. Bueno, és una cançó preciosa, la coneixeu, no? No, això ho hem ballat moltes vegades. És que en aquell moment aquella poca, si no arribes, parles lenta. Sí, no, clar. Romàntics, David, quina pel·lícula havies de parlar? De Wanderers. No és romàntic, això. Parla, parla. És la problema. Doncs és una pel·lícula de l'any 79, i que en el seu moment la vaig veure. És d'un actor principal que es diu Ken Wall, que si veus el film, dius, ostres, aquest no hi hagués arribat a triomfar, seria Tom Cruise d'ara. Si es sembla molt físicament, potser encara més crisme, diguem-ho així. I la pel·lícula està enviantada bé, als anys 60, a un barri així, barri obre, italià de... Bé, com si fos tracometes, eh? Website Story, no? Sense, evidentment, sense tota la posada en escena de Website Story, ni molt menys. A música ni res. Bueno, aquí fa servir la banda sonora que la pots trobar, de Wanderers. Hi ha una peça que està molt xula, de Wanderers, que són grups dels anys 60, molt canyeros, molt xula, molt xulos. I el film ens parla de la perda de la inocència, bàsicament. Perquè són... són els grups de nois que han continuat fent grup, fent colla, fent pinya, de quan anaven a l'escola o del barri, i que bé, ja, evidentment, ja tenen aspecte d'adults, però tenen 18, 17, 18 anys, xamprou feines, no? Sí, t'escolten. Sí, bé, però és la veritat. Però encara són nanos, són nanos. I s'ajunten tots van, cada tribu entre cometes urbana, perquè tots van a l'institut o encara. Doncs porta una caçadora amb el... amb el logotip del... del grup. De Wanderers ens sembla que vol dir els rodamons, o algo així. I bé, ja nosaltres que es diuen els terror, o algo així, bueno, potser m'equivoca un nom. I bé, i són els conflictes típics entre... entre... entre... entre bandes, entre antarribals, no? Però el film... és aquest. És el garró, no? Sí. No, però aquesta és la primera. Sí, la primera, sí, sí. Sí, sí, així comença el film. Sí. I bé, el film retrata una mica, doncs, tota l'ambientació aquesta de... de Sant Xixanta, de... de, no sé si, el Bronx, o un barri així d'Estats Units, en què la majoria de... de gent són italians, són irlandesos, i es van agrupar... són xinesos, i es van agrupar per bandes, no? I és el... i el protagonista, doncs, a més a més, té... té novieta, i potser és l'únic que té novieta, val, i... i el logotip que passa, no? Que ha de deixar embarassar-la. Vaja. Però és que la novieta és la filla del... diguem-ho així, del mafiós... del barri, del senyor mafiós del barri, típic, entre cometes sopranos, que van amb camises aquestes de... de hawaianes, i tots gransos, com... tots gransos, com barrisos, sí. No, tira, tira. I bé, i fins que el dia que ell s'encapricha d'una noia, que és... és que és un encant, no? Que és la Karen Allen. Ah, hòstia, i la Karen Allen. Abans de que fes Indiana Jones. Hola, no? Sí, sí. Sí, sí. I clar, ell... Ostres, és la noia que representa la nova fornada, la nova... El que ha de venir. Estem parlant dels anys 63 i tal, no? Sí. L'alliberament, no? L'allirament sexual. Perquè, clar, ell... Tot aquests nois es basen en uns prototips molt... molt patriarcals i molt masclistes, no? Sí. Vam per aquest mateix camí, no? Però aquesta noia, no. Aquesta noia és una llibertada de la vida, no? I clar, ell... guau! Queda allò allò en lluarnadíssim, no? Fins que... bé, fins que... bé, passa el que passa, i hi ha un dia, quan la cosa ja, diguem-ho així, no, la cosa el fortifica, perquè tampoc ell ho veu massa clar. A més, aquella sena... perquè ells, clar, ells no es mouen amb... posa-la darrere. Ells es mouen amb aquest entorn, doncs, de... de machotes, no? De com... Qui hagi pogut veure... Qui hagi pogut veure, doncs, West Side Story, doncs... Doncs per qui va, no? I llavors, d'alguna forma, ell un dia la segueix i veu que entre en un local... Ah, i em veig els agradar la música de Rocavilli, tot això que està sonant així, no? Entre en un local, i ella, doncs, està allà amb... Des de fora, ell la veu, ella és al principi de... de musicals d'enxixanta, de finals d'enxixanta, totes les bandes, hi ha més... més... més... més... més hipis... Quina dius, l'última, has dit? No, la... Ella entra en una... No, no, no, digue-la cançó. De Wanderer. No, ja, ja. Però la que es diu així, la cançó? Sí, de Wanderer. Tio, tio, és que no... I... Ostres, espera, perdona. I clar, ja... i veu que allò és un món que ell ja no... ja no hi entra. Ell s'ha quedat amb el seu món. No ho coneix. No, no, no, és que és curiós, perquè sent de la mateixa generació que és ella, ell es queda enclat al seu món, al seu món dels anys 50, però en canvi, els anys 60, amb tota la música, aquesta, sí. Aquesta és? Sí. Això és el que el defineix. Hi ha un moment que tots els seus amics, quan ell diu, vaja, en caso, en caso, perquè, clar, ha deixat embarassada i el mafiós, està al tel·le sobrepresionant-lo, com que porten tots els patriarques, jo ja ets a formar part d'aquest clan, no? La vida és aquesta. I ell, aquesta és la seva banda, senyora. Aquest... aquest... aquest... aquest manera de parlar, de... de xulejar, tots encominats, no? Que contrasta absolutament amb el que ha de venir. Amb el... amb el Bob Dylan's, amb Jimi Fensis... Però és un miqueta el món mot. M-I-O-D, no? Els mots. Sí, una mica, sí, sí, sí, sí. I doncs ha de venir... clar, i és... Ostres, hi ha un contrast. Ja no sintonitzen tot això. Per això no la segueix. Elles queden darrere amb els seus. Amb la seva nòvia tota la vida, amb els seus amics italiens, amb el seu... amb el seu... amb el seu... amb això, el seu... gendre... no, gendre, no. Sí, el teu sogra. El teu sogra mafiós, i aquí serà el seu món. Mare meva. El director és el Filipe Coutman. I també hi ha una banda, hi ha una banda de nois, que són com... com si fossin fombis. No... no interactuen, només agraeixen. I hi ha un moment, i hi ha un moment, al final que estan joven, és un partit de futbol, que es presenten tots allà, com si fossin fombis, i hi ha una batalla que empala allà, però... però brutal. No, no, la pel·lícula és que la remana molt, molt. És el 79, la pel·lícula, el 79, sí. Vale, vale. Perfecte. Bueno, doncs anem a parlar de Apollo 11, i amb això acabarem... Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Apollo 11, ho menatge a l'arribada a l'home a la lluna, ara d'aquí uns dies serà la femèrie de 50 anys. És una sèrie documental, però aquesta de veritat, perquè està feta tot amb troços d'imatges reals de la època, o com a molt, si no exactament de laquela misió, si hi ha alguna misió, però bueno, tampoc notaràs, vull dir, perquè hi ha un moment en què no estàs pegant el cuet, en coses que el millor no és d'aquell moment, però bueno, té bastant mèrit, perquè tota l'estona hi ha imatges documentals, molt belligades, i clar, amb aquest matri, el que el tio tenia, que ho tenia com ho tenia, no s'ha sabut construir una història molt representativa dels 6, 8 dies, de fet, va ser, perquè em pensava que era més i no, en 8 dies van anar i van tornar a la lluna, no? A distància curta i tal, i t'explica el moment que ja surten d'un hotel, diguem, d'on està allà concentrats, per anar cap a cap a... el tema de despegue i tot plegat, i ja quan tornen, quan tornen allà, totes les desfil·les, allò, molt americans, es coberten, doncs, pel mig, tota la misió, d'arribar de la lluna, dels moments perillosos que van haver-hi, d'aquella astronautica tan primitiva, aquella cosmonàutica tan primitiva, d'aquelles naus, que tot era tot molt, molt, molt, allà, comprovacions constants i tal, que ara suposo que les coses ja no són, perquè la tècnica, es recorda molt, però jo tot era molt primitiu, totes les pantalla, tot era molt manual, tot eren gent, molt, aquests astronautes eren una espècie de superhomes, perquè eren homes allò que sabien de tot, i que les pulsacions, però suposo també com ara, més herois, diguem-ne, perquè era una cosa que no s'havia fet, i que no s'havia en sortiria, de fet, que eren missions posteriors, com la de la Polo 13, van haver-hi greus problemes, i van salvar la pell, de miracle, llavors, aquesta, que era la primera, m'havia hagut missions previstament, que havia morgent, missions russes, aquestes eren soius, i totes aquestes, i es van allà, i amb una mica de sort, continuen fent, i bueno, i sí que es veuen aquestes imatges, i totes aquestes frases típiques, un passo per a l'ombre, un passo per a l'humanitat, i tot plegat, i bueno, i pots mirar les imatges, i una mica de conspiranoia de mi, i és veritat, la bandera és mou, com que la bandera, jo, que es diu, no, com que la bandera és mou, si no hi ha ben, i tal, per què no sé què, per què no sé qual. La gravetat? La gravetat, tot plegat, però sí que és veritat, i el tió s'ha buscat la vida allà, de tot el material que hi havia, i quan no tenia suposo de la missió apolo 10, d'agafar de la apolo 9, i ho van barrajar, sí, perquè el millor, el moment que està despegant el cuet, suposo que és igual, a l'aldeu, a l'albuit i a l'alno, però bueno, el tió s'ha buscat molt bé, i tu veus com dius, és com si tingués tota la evidencia gravada de dalt a baix del que va passar, cosa que en aquell moment segurament no era tan així, com ara, ara sí, estaria en el 2000. Tot documentat. D'un nou estaria tot gravat, i tenies allà, i mòbils per tot arreu que estan gravant, que us ho teniu, no, no, allà, es va buscar totes les imatges, i queda una imatge més de la època, allò amb el president, i el Nixon, i tot plegat, allà, i les gent esperant allà, que surti el cuet, allà, hi ha aprenents esgelats, allà, el Moll, allà, i surt allà, ostres, mira el cuet i tal, i bueno, hi ha arribada la lluna, i mira, està gravant, i el moment quan entren aquí a l'ambòsfera terrestre, que és 4 minuts de blackout, que no se sap si eren ausagremats o no, doncs aquest moment és que al final has vist tantes vegades, però són emocionants, tal com t'ho explica el tio, t'ho explica amb un ritme que és bastant emocionant, amb les imatges, i bueno, i no hi ha cap narrador, ni res, sinó que és tota la història, és a Polo, ara, ara entramos, no sé què, no sé què, tallen tal i qual, i, a lo mejor, potser són veus del locutor de la època, dient, no, a Polo, i li ven, no sé què, la senyora, no sé quantos, que està aquí, la mujer de l'Amstron, no sé què, ara van, i hi ha un moment, i tot està molt ben lligat, i això dura una hora i pico, una hora i mitja, i tot plegat, i està bé, però, bueno, però com anava, per reburo la femerida, i bueno, es queda un minut per cadascú, per que ens acompiadem, per que ens acompiadem, i ens acompiadem, si ens acompiadem, amb la Laura. Molt bé. No, ens acompiadem amb Laura de Lluís Llach, en recordant aquesta guitarrista magnífica que va acompanyar molts anys, eh, a Lluís Llach. Bueno, digueu-s'hi... Doncs fins la próxima temporada, ens anem al setembre, no sé... Al setembre, sí, a partir de la diada, gràcies per suportar-nos. Aquesta audiència, gràcies a aquesta audiència que estem aquí. Maravillosa, que tenim aquí, no sé exacte, el suport, bàsicament. Se supone, el valor de la mili, se supone. Sí, sempre tothom t'ho pregunta. Quanta audiència tenim? No ho sé. Que vagi molt bé. Molt bon estiu, companys. Sí, una trotsa. Gràcies. Gràcies.
