Esquerra. Bé, benvinguts a la Vilònia. Últim programa de la temporada i, com no puc, és una altra manera d'acomiadar-nos tots plegats, perquè ja toca, acomiadar-nos, justament, Rosa, com estem? Hola, molt bé. Jaume... No s'acabi, això. No s'acabarà. El primer i l'últim exacte, perquè és per fer allò o no. Nacho, tot bé? Sí, David. Hola, bona tarda. Bona tarda. Bé, que acabem la temporada, però que tornem el setembre, després de la diada, sí, no ens ha fet fora. Hem negociat el contracte, però amb molts més milions d'euros. I a nit que sí, que sí, que el problema. A l'Audiència, l'Audiència s'ha suplevada, que portem més anys que un calendari. A l'Audiència ha decidit que ens manxi a la perrilla, a la graella, però... Molt bé, doncs, avui tenim llibres, una sèrie i molt de cinema. De llibres tenim, bueno, dos, un, que és l'Arencia, i l'altre, que són els Esquerosos. Que el David ens ho explica tan bé, jo ja t'hi he llegit, però el David que ens ho expliqui, de fet, jo faré alguna punt, i ja està, sèrie, és xernòbil. Tenim una miqueta l'últim dia. Molt, molt, molt, sí, sí, sí. El Jaume s'ha anat a veure a la DIN, no hi ha res millor a la vida, que a veure a la DIN de Will Smith, i, bueno... Exacte, no. I pel·lícules, bueno, de tot tipus, i avui, realment, és que serà molt variat des de l'última d'Isabel Cochet, Elisa i Marcela, que jo he pogut veure. Molt bé. Molt bé, molt interessant. La Rosa ha vist una cosa molt divertida, que es diu Toc Toc, que ja ens ho comentarà tan bé. El David també ens comentarà alguna pel·lícula que he vist. També intentarem intentar... veure, parlar, el blues de Bill Street i Border, i intentaré fer un match amb l'altre dels meus. T'endic una que vaig veure. Digues, quina part... The Wonders. Ah, The Wonders. Ah, molt bé, molt bé. De Philip Kaufman. Sí, sí, sí, sí. Però parles de Wonders a veure, no a Alemós. The Wonders. Ah, The Wonders. Perquè deies el grup The Wonders. No, no, The Wonders. No a aquella que va fer el... El Tom Hanks. No, no, The Wonders, que és el director del Philip Kaufman. Vale, doncs no ens explicaràs. Molt bé. És un nen... No, no, no, no. És de bandes. Molt bé. Doncs tenim fins i tot un documental per aquí al mig, que el Nacho ha vist a Pol XI. Sí, sí, que m'ha argumentat aquí el David, i molt bé, molt bé. Casi vaig néixer quan Nova arriba a la lluna, doncs quan em fa gràcies per fer-se gràcies. Molt bé. Fa uns anys ara, no sé quants, fa uns anys d'aniversari, no? L'arribarà a la lluna. No, doncs ho parlarem. Casi 50, no? I 50, farà 50. Ara, sí que el dia exacte, el dia 19 de juliol farà 50. Molt bé. I els heu parlat de la guia de les dels caps tallats, també, de la Gina Davis, en company, eh? Estava... Arrenjar-li, no? Sí, sí, sí, no vull dir... Ja fins a l'última. El món de l'acció, no? Vull dir, seguim endavant. Bueno, doncs, el que diem, tenim moltes coses que parlar, per tant, repartim el temps com millor podem, i comencem per l'Arencia Rosa. Començo, vinga. L'Arencia, té un segon títol, que és les tormentes d'agost. Que romàntic. Bueno, sí, no, de un i dos. És senzillament situar-lo, sí que t'he sentit el títol, perquè ha situat-lo a l'estiu. A veure, sí que ho diré, que el doctor és el Josep de Botella, que és una persona que es dedica al món dels viatges. Li té una agència de viatges, una minorista, i, bueno, ha passat la vida organitzant viatge per altres persones, i venen viatges, i també ha viatjat tot el que ha pogut. I ara li feia il·lusió fer aquest llibre, perquè ja saps com vas de viatge, allò que agafes notes, i doncs mira, quan pugui ja ho editaré i tal, doncs mira, el ho ha pogut editar ara, i, bueno, he tingut l'ocasió de poder elegir-lo, i dius, una persona que s'ha dedicat o que es dedica a vendre viatges, i a fer feliç a la gent, perquè aquesta sí que és una professió maca. Que fos feliç a la gent, home, clar. Clar. Està bé, no il·lusió, i fets, i que consumes i que ho pots fer de debò, no? És una miqueta... A veure, és divertit, és divertit. És una miqueta... No, el viatge ideal, però sí que allà ja són diferents vivències, i com organitzes aquesta novel·la, és el... El protagonista és un senyor que treballa amb un banc, que, fins ara, no ha tingut cap problema, no s'ha plantejat mai el sentit de la seva vida, ni si estava bé, ni si podia fer altres coses, i en canvi... Però era empleat de banca, que no és igual. És igual. Bueno, avui dia no és tan massa tranquil, a totes aquestes reorganitzacions i funcions d'entitats financeres, té la, no?, que estan desapareixent. Refereixo que és normal, que una persona que et quereix un lloc amb un banc, doncs es queda estabilitzat allà, fins que se li acabes, fins que... Bueno... Fins ara era així, fins ara era així. Bueno, doncs... L'herència és perquè s'ha d'anar mort un tiet, i llavors em pla un clau de misteri, ha de seguir unes pistes, perquè des d'un primer moment no li diuen quina és l'herència, d'aquest tiet, no és un tio d'Amèrica, que és més proper, aquest aviat seria delicat de viatjar, i ha fet coses pel món que ell tampoc no sabia ben bé què eren, i ara sí, amb aquest viatge que li fan fer, seguint la pista, una sèrie de pistes, com si fos una gincana, ha d'anar pel món per seguir unes pistes, fins que al final li diuen quina és l'herència. I una miqueta al missatge és que ell per si mateix pugui viure, i pugui tastar allò que el seu tio li volia dir, ser un espèrit més lliure, dedicar-te també a ajudar els altres, a fer altres coses al món. No té una vida tan organitzada i tan predeterminada, sinó que intenta fer altres coses. I llavors aquestes peripècies per diferents països, com el Marroc, el Taormina, com es diu a Itàlia... Que maco Taormina. Jo no he estat, però sí que és bo que... Sicília. Sí, sí. Exacte. Tu sí que has estat. Aquella, per exemple, també ha d'anar a Quigali, després torna a Barcelona, després al final ja se'n va a Menorca. Bueno, i conèixer personatges molt diferents, molt divertits, perquè ja surt l'Àngel Colom, us en recordeu? Sí. També surt per allà, no és un Marcià, és un Capaxià, que es diu Prot, us en recordeu? Sí. Doncs jo crec que la idea va per aquí també. Home, adéu, senyor. No, però és divertit, perquè això t'ajuda a quadrar molt totes les aventures. I també una cosa molt curiosa, és que aquest senyor està molt acostumat a anar al urs amb el seu ordinador i té un assistent personal que es diu Sondra, que és del mateix ordinador, tant de moda que estan als altaveus, que és d'Ave, o no? Alexia, aquestes coses. Ell té quasi una relació no... Física, però era bé. Però té com una dependència molt d'aquesta senyora, d'aquest ordinador, no? És a dir, que molt té la vida molt organitzada, perquè aquest ordinador li fa tota la... organitzar tot el taxi, el vol, el vol, allò que ha de mirar, qualsevol cosa ho té tot allà, fer-hi, m'estigues, llavors això no és plan. No necessita el robó. Sí, d'entrada sí, però l'espera ja veu que no. És que tot aquest viatges, tota aquesta peripècia es fa veure que, bueno, també necessita una relació o relacions més humanes, no?, ha de buscar també una germana que té, que ell no ho sabia, una germana astra, perquè era el seu pare i la seva mare que ha tingut també, bueno... Està bé, vull dir que... Està molt divertida. Molt divertida, mira. Em fa gràcia, no?, que algú sigui capaç de dir, bueno, mira, això que estan dotes, que jo he après, ara falla la novel·la, i que la llegeixin els altres també, que no opinin, que opinin. És una bona idea, està molt bé. Sí, la veritat és que sí, és molt... la mena és molt divertida. És una estiu, ja. És una estiu total, sí. Ara el que volem és coses... Ah, doncs que hem de treure, David. Los Asquerosos, Santiago Lorenzo. Sí. Parla. Uf, tot el que vull. D'un i dos que tibra. D'un i dos que sí. Molt divertit. Jo m'ho he passat molt bé. Però teta. Teta. Com es diuen, los... Los mochufles. Los mochufles. Que son los Asquerosos. Sí, bueno. Ostres, doncs... El tibre ens parla de la solitud humana, però en el sentit de que... una solitud vulguda, descoberta, autodescoberta, un paio que no està situat en lloc del món, fins que per una circumstància molt concreta es veu obligat a estar sol. Ostres, i descobreix que allò és la seva veritable vocació, el fet de estar sol, sense que ningú li tot els collons parla de la plata. Sí. Sí. Sí, sí. No sé si és un nom més inventat o què. No ho sé. Perquè hi ha la castella profunda, ella de fugir, però no explico tampoc. Les esconquetes allà de fugir i gairebé en l'ho posat, no? Es conxorgen una mica amb el seu encle, que li donarà una mica de suport per... una mica de forma remota, però allà de fugir. Com logístic. Sí, logístic, un suport logístic. I ell, doncs, va amb el cotxe, fins que el... aquí, vinga, per aquí mateix, i veu una casa així mitja ruïda, una cultura també, un poblet d'aquests, tots abandonats. I allà està, si està un any, llavors surten els esquerosos. I en vivint allà, vivint i... No es dutxa. No es dutxa, perquè arriba la conclusió de que ve, de que es troba millor sense dutxar-se. I que no fa olor. No fa olor. I passes una fase, potser sí, que va més brú, però després ja tornes a estar més net. Sí, una cosa així. De tant en tant, rep una comanda del Lidl, que li envio el suport d'un poble proper, del Lidl, li envio una comanda, però hi ha darrerament el més bàsic, el més necessari que ell no pugui disposar. Però té lògica que sigui del Lidl. Sí, sí. Perquè a banda de menjar tenen productes, potser pots comprar, no sé, altres... Roba i cosa així. Sí, sí, sí. Té coses ofertes que pots... I comença ell també a l'autobestir-se de productes, un petit hortet, té cols, però sempre amb la intenció de que no el descobreixin. Ell des de fora, la casa des de fora, és com si estigués d'allò, seguís... Camuflada, ja. Deshabitada. Sí, sí, ell no vol saber que n'hi ha, que ja està allà. Per si de cas... Ni cas. Fins que un dia, ostres, veu que ve aparco un cotxe davant... La Joaquí. La Joaquí. I apareix, apareix. Una dona, una dona amb un comercial que lloguen la casa del costat. No a la seva, no. A les veïns. Tindrà veïns, però els veïns... La descripció que fa a les veïns... És brutal, és brutal. Jo n'hi he vist des del segle d'or de la literatura castellana, digues-hi que Vedo i Simi, una descripció tan brutal de la estofa... De la baja estofa del xonisme, però portat a la màxima descripció. És acollonant. És un llenguatge molt curiós. Sí, sí, sí. Quan descriu, és molt curiós. És un paio que... Poblamo molta literatura i ho estic compagent amb un llibre d'un amic que és un llibre novelll i que els novels, doncs, quan escriuen i volen descriure, si extenen, no. Aquest paio et descriu les situacions, però en poques paraules i tu captes tota la realitat que et vol transmetre. És espectacular la literatura que fas amb aquest individu. És brutal. Santiago Lorenzo. Santiago Lorenzo. És brutal. Però aquest té allò palat i ha d'haver fet llibres... Sí, sí, jo és el primer que lleixo. Jo és el primer que lleixo i m'he quedat paradíssim de com apallo aquest escriu. És que no ho he vist en lloc. Però porta uns quants, de llibres? No, no, ara intentaré descobrir més. Però, ostres, m'he quedat llibre i és tota la... Bé, és que a partir d'aquí... Sí, sí, és total. Fins a mig llibre és una mena d'anar... anar pensant, una vida molt contemplativa, a partir de que venen els esquerosos, els moxufles... Els esquerosos són els veïns. Sí, i altra gent també. També hi ha altres esquerosos. Sí, però que ets, a més a més, els hi posa un altre orçó, no mot, que és els moxufles. Moxufles. I és que l'escripció que fa és que molts aspectes d'aquesta descripció, tots, algun moment o altre, l'hem pensat d'alguna persona. És el dominguero, el dominguero típic. Ruitoso. El cunyadismo. Exacte. Els nens que van investigar les cases i s'hi denpedreixen i trenquen vidres. Sí, sí, un pocos. Sí, coses així. Però és que després, a partir d'un moment, ell té una venjança que només d'escriure, només llegir, dius, adiós, mira, adiós, mira, mira. Com acabarà això, no? Està molt ben patit. Hòstia, Pedrim. S'ha de ser i perdoneu, cabron. Sí, però cabron. La trajectòria d'ell és una persona que és el típic manetes, que és molt manetes amb les coses, però que en realitat, a la vida, no ha transformat això en una educació reglada. No, no, en un ofici, no. Ell sempre ha sigut manetes muntacosa. És molt autodidacta, però, en canvi, es dedicava a treballar amb un call center, de tenir trucades, ja està. O sigui, que no potenciava la seva habilitat en el seu ofici, no. Però, en canvi, aquí, quan es tracta de, diguem-ho així, de menjar-se o de foregitar, qui ell vol foregitar, allà, allò agafa la seva màxia potència, no? I dius, hòstia. És una cosa. És que t'ho juro, és per donar-s'ho llegit. Escolte, són 200 pages en el que arriba, i val la pena, i té un llenguatge molt peculiar. Molt culte. Molt col·lta i molt peculiar. Val la pena. Jo és dels millors llibres que puc dir que m'he llegit. Doncs no me'n recordo ara. Al final posa la seva biografia, però no sé. El que sí que us digui és que aquest llibre va ser la sorpresa del Sant Jordi. Va ser el primer o el segon en castellà més venut. No m'hi ha equivocat. Va ser la sorpresa. Va ser i es vol que nosaltres no s'esperava, i la gent que la hi ha llegit tothom diu, maravellas, és veritat, és que aquí tenim dos, i jo estic encantat de la vida, amb el llibre. S'ha creu d'haver molt llegit? Sí. S'ha passat, sí. Només voldria saber una cosa. El final o què? Espòilers, no. Espòilers, no. Per un costat sí, per un altre no. Clar, és que hi ha una cosa, però el llibre té l'Àxi que té per llenguatge, per llenguatge que té ell, perquè és com la descripció del buscó enllama de Don Pablo, no se'n recordeu, que la gràcia que té és tal com ho descriu, aquí passa el mateix. Sí, amb un altre nivell, però molt bé. Jo ho escriguis, i no tindria ni una milèstima part de gràcia. No, és que és una passada. Es coneixa molt bé el llenguatge, molt concret, molt determinat. Una passada. M'he fet fan. Molt bé. En buscarem més. Molt bé. Doncs, Nacho, ens anem a xerrnòbil. Anem a xerrnòbil. No sé si posar el contador. Bueno, ja la dirà, aquest al farà o no al farà, si ho faré així. Allò, 5 minuts? No, tampoc cal, home. Són amb aquests moments. Ah. La veia activitat. Això sí, per ambientar-vos una miqueta, com estem. Sí, sí, sí. Amb aquesta introducció, parlarem d'una... Quina por. Ja ha reiat l'activitat d'aquí dintre, fugim. Doncs, parlarem d'una miniserie feta per aquesta divisió de la HBO, que es diu HBO Miniseries, com es diu, que ha fet les petites meravelles amb Waco, va fer Wild Wild West, aquesta sèrie de 5 episodis, una hora, això és fora. Això ja ha arribat d'allà. Ah, ha arribat d'allà, sí, sí. Una sèrie, que tothom parla s'ha posat molt de moda, ha tingut molta audiència, d'aquelles que no s'esperava, perquè la van treure just després de Jodetronos, i una important acollida, molt ben feta, està feta sota el prisma d'aquí un informe oficial del que va passar, que es va presentar a l'organització de l'energia atòmica, que és una mica l'informe oficial, després està l'informe oficial de les autoritats soviètiques, i després hi ha un informe extraoficial que va fer una sèrie de científics russos en què van explicar què va passar. És d'història no oficial, però que al final s'ha transformat en la història acceptada, diguem-ne, perquè si com la unició d'energia atòmica i els altres, doncs bueno, no anaven per el mateix lloc, diguem-ne, aquí explica el que va passar i per què va passar, que hi ha un... Hi ha tota una sèrie de motius, de falta de manteniment, i de coses que es van fer que no s'havien de haver fet, i això es va tapar a la Unesovirica, i al final aquests científics eren russos, i amb el perill que tenia de d'explicar-ho això, ho van explicar per la mot la veritat, diguem-ne, no? Llavors, és una sèrie bastant terrorífica, un estil que vam fer del terror, molt ambiental, aprofitant clar, aquesta potència que té una catàstrofe nuclear de la magnitud i del que era això, s'hi fica en l'incorsió col·lectiu de la xernòbil, amb tota la radioactivitat, els liquidadors, el perill de que això fos una explosió atòmica, i llavors la gent que venia dels hospitals, dels hospitals russos, els primers efectes de la radiació, també segueix una mica personatges reals, víctimes, una dona d'un bomber, que van allà les primeres hores, però que a principi hi havia un incendi, només. A principi només hi ha un incendi, hi ha un incendi a la central, llavors, quan van arribar allà, van començar a donar-se a compte que havia esclatat tota la part superior del reator, i el reator estava el descobert. Estava sortint allà, el que sortien no només era foc, l'estava calent foc de la... de la FITO i coses que no hi havia perillades que estaven calent foc, però a més també estava sortint reactivitat d'una manera brutal, no? Doncs tot això, també sobre el punt de vista hi ha tot el científic aquest i d'un... un... membre del Pòlid Boró, un important comissari polític que van allà en poder i tal, i que es va pujar també una mica de costat de la veritat, sempre estàvem una mica clar, a l'estel·lament de la nomen clatura soviètica no podia fer tampoc, no podia sortir-se molt d'allà, amb la KGB controlant-los en tot el moment, no? Però també, bueno, aquests personatges i una científica que és una mica de representant d'aquestes científices, la que fa la Emery Watson, són altres coneguts, eh? És molt intuitiu, aquesta pava, eh? Sí, tu has vist... Jo he vist dos capítols, però molt intuitiu aquesta dona... Veu que representa que aquesta persona no existia, així com el protagonista, la científic protagonista, així que va existir amb endòmic omnoms, i sortint al final de la sèrie, el comissari polític també, aquesta diu que és com un símbol de tota la resta de científics que van estar investigant també, que van ajudar que aquesta veritat sortís a la llum, perquè hi ha un que va donar la cara, que va ser el... protagonista, diguem-ne, però la resta la van ajudar una miqueta, diguem-ne, així, no? I per no posar-los a tots, ella és com una espècie de representació, és que ella és com si fos la veritat, una figura simbòlica, a més a més. Sí, però la dona aquesta untueix tot sense tallar. Sí, però el final és com una figura una mica simbòlica embuscat, no? Perquè al final, ella li parla amb ell, i li explica, i li diu el que... Has de dir-ho, has de dir-ho perquè tal, perquè és per la veritat, i és com si fos ella mateixa, la veritat, que li diu... M'has de dir un rar, m'has de sacar a la luz, i al final el tio diu i tal. Bé, doncs escenes bastant terrorífiques, a més a més rodades senyals naturals, perquè hi havia una central, que era a Bessona de Txernòvia, a Txernòvia no es pot anar, evidentment, no? Sí. I a Quarentena, s'ha vist, però hi ha una central Bessona, que és d'allà, una mica, inalina, exacte, llavors que les feien igual, i aquesta estava tancada, va ser després la banda que... per l'obsolescència, ja han rodat en allà, molt semblant, tu estàs allà, veus els escenaris, d'una central nuclear, com estava feta Galdu, perquè tot aquestes centrales vosaltres estaven allò, rollo soviètic, quan passen pasadissos, hi ha molt foc, amb la radiació, és un ambient claustrofòbic, és un ambient bastant terrorífic, quan arriben tot, o sigui, tot, tot, tot és com molt terrorífic, molt quotidialment és temps, perquè ells estan allà lidiant amb aquella cosa tan terrible, d'una manera molt professional, intentant buscar solucions i tal, però també bastant terrorífic. Sí, molt recomanable, 4 o 5 escenes puntuals, molt bones de coses que van passant allà, que no te les imagines, tot i que ja t'has documentat una mica i tal, però això que anaven entrant, això ho expliquem un moment només, anaven entrant els lliquilladors, en un moment que havien de fer una cosa, llavors anaven entrant i no podien estar més que un minut i mig, llavors anaven i entraven, vinga, ja, entraven, començaven a fer el que havien de fer, i sortien d'allà, i entraven nosaltres, perquè era l'única manera de fer-ho, i al final van dir, volíem posar robots allà per treure tal i qual, els robots es funien, un robot de alemany, i això no es deia que era por color robot, però en un moment, al final, un dia hauran de ser robots humanos, i llavors és quan entren els lliquilladors aquests, que van anant, no sé si quan és una passada la gent, allà. No ho vas quitar bé voluntàries? Sí, hi havia alguns que eren mig voluntaris, els militars no eren voluntaris, els miners aquells, la figura que tenen miners, quan es posen allà amb pelotes, és molt curiós. Hi ha totes les escenes molt icòniques, molt ben rodades, que et quedes, i les 4 o 5 escenes, l'actuació que s'ha sortit, és la Emily Watson, la protagonista aquesta de Breaking the waves, l'Estela Nescargar, són gent bona, el protagonista del terror, que és un actor en anglès, que es diu com faris o faris o així, que també és bastant bon actor, que es valora un dels capitals del terror, que són gent bona a tot, hi ha bones actuacions, bon guió, episodis d'una hora, escenaris naturals i tal, bastant terrorífica, i bastant fidel, a dir la veritat del que va passar, i t'explica exactament el que va passar, i és bastant, bastant, bastant interessant. No preferem més que jo. Que has vist totes les capítoles? Resumir una mica... Resumir va ser una barreja del que seria la idòsincràcia soviètica, de falta manteniment de algunes coses, i de fer uns procediments una mica riscats, perquè ells estaven fent una prova, i per temes burotràtics, per temes també de gent que volia quedar bé amb les altes esferes, i que tenia una carrera personal que estava en joc, i que si feien això i ho feien bé, la seva carrera anava cap endavant, van sacrificar moltes coses, van sacrificar molts temes de seguretat, i al final es va donar la tormenta perfecta, per explicar-us. Jo sempre vaig dir per què ha passat això, que és una foto que som informatis, veiem, que hi ha hagut aquest desastre i s'ha trencat tot, perquè va passar això, i a més a més va passar això, que nosaltres diem, sort que nosaltres tractem amb màquines, i si al final es conec, però clar, quan trates amb una central nuclear, és més fumut, i el que va passar és el que va passar, per tant, molt recomanable. Molt bé, doncs laborarem aquest estiu, a veure si potser tinguem més temps. 5 episodis d'un hora. Ah, molt bé, doncs tampoc és tan llarg, que és molt més important, per explicar-ho. Una setmana o si vols, una tarda. Una crispeta, ja. Molt bé. Fins que arribi la nit, després de la mitjana, fins que arribi la nit, ja que puc sortir de casa. A veure, xernòbil. Jaume, comencem el cinema. Sí, a la vint, no? Bé, ja ho sabeu, que és una pel·lícula que la vam fer quan jo era petit o així. Sí. No, ja anaves amb l'estor. No, a la vint. A anys 90, no? Sí, dos anys 90, sí. No hi havia aventures, no? En personatges reals, amb actors. Sí, aquí sí. Però hi havia alguna cosa vinculada al cinema clàssic, però de persones humanes, a sortir a l'alemina i d'això, i tal. Però ara és la que està ara, és de dibuixos més en persones. És una cosa del actor. No sé com s'ho diu. Són això, eh? Tu deies veure els 40 lladres i tot això. Exacte. El dron de Bagdad, tot això. Totes aquestes històries són de les mil i una nit. Exacte, també. Per això que hi ha moltes opcions. Aquesta era la dint de Gullesmit. Un amic meu que a la part de veure abans que jo va dir-ho, és com si fos bòlia. Ja. Tot d'aurats. Tot és bany. Una festassa impressionant, perquè viuen amb risc i sultans d'aquests. I evidentment hi ha el dolent i el bo. Això no falla. El dolent, que no s'hi pot acostar mai a la làmpara. I el bo que sempre és... Què és? És un picar, no? Però realment és una pelicola tan ben feta. Una mica el que estava explicant ara, és una altra cosa. Però el que estava explicant ara és que hi ha un ofici avui que dius, carai, davant d'aquesta... Moscaler. Ja veig amb una pantallasa que ho vaig veure. Sí. Això falla avui en dia amb la de calés que fiquen. El talent, bueno... Ja ho veurem, però... És una pelicola comercial. És una pelicola senzilla. La pel·lícula de la pel·lícula és una pel·lícula que ens hi posen. La pel·lícula de les seves nenes es reaccionaven perquè estan molt atrapades tot el que és la modernitat. Que si dibuixen el mòbil, que si jo que sé. Fins i tot s'agafaven que no t'hi aniran cap al davant. Això està bé, que veigis que els nens són nens. Exacte. I encara s'espanten el cinema. Jo al solfista i els nens allà molt petits, de teus anys, i estaven després allà, allà pagats, ja m'he d'anar, i cagaos perdidos. Però i què fan aquests dies? L'exorcista, clar, que era un exorcista, oblidats de tot, i és llargota, duro per allò, és ben bé. Bé, vull dir, a la pel·lícula em va molt expressar. Alimentícies que es diuen, no? Aquestes pel·lícules comercials que van fer, i que van fer... Sí, vull dir, això és el que ens ve, actualment, dels Mossos. Sí, sí, més d'Amèrica. A mi m'ha acabat el saber bastant, ara. Sí, exacte. I la sèrie està bé, sembla que la guerra dels galàxies... No, n'hi ha una més, ara. N'hi ha una més, n'hi ha una més. Ja passo, eh? No, no. Ja estic ja... I jo passo, esclar, i tu passes i passa molta gent, llavors... Crema, no. És ròbil, tio. És ròbil, és molta qualitat, és val la pena, és un break-in-bar d'en petit. Si voleu una cosa friki, sabeu una pel·lícula que es va fer de la DIN, que es deia, a la DIN no, en el 86, i la protagonitzava Bad Spencer. Bona! Bona! Ara, adeu, senyor. Que sortia de la lampa, no? No, el sortia. Segur que ho arreglava tota la seva manera, no? Sí. A Palos. Sí, aquí és el vídeo de mi, del que surt i tal. Molt bé. Es va morir, ara, aquesta setmana, també el senyor Franco Tiferelli, realitzador de la Bohèm... Jaume. Seguit de pel·lícules, no? Jaume, el Hamlet. El Hamlet. El famós Hamlet de l'any 90, de Mel Gibson, és a pel·lícula que és més famosa. La que jo tenia referència també. Però a Procifín també és seva, és veritat que ho tenia anar. Però aquesta Hamlet, a Procifín, en les love. Ai, puc posar la cançó. Ho podies fer. Bé, doncs aquest senyor va néixer amb el senyor Luis Conti, és el que el va, diríem, el va recollir i devia fer de tot allà, i va dir, ja m'hi fixo com ho fas, no? Sí, sí. I no va arribar ni amb el menys... No, no, no. Ni pensàdic. Però era molt resolutiu, eh? Però era resolutiu. Jo a la Hamlet recordo un dels millors Hamlets que he vist. Un professional. I a Mel Gibson, de les millors ales que l'he vist amb la vida, evidentment. Molt bé. Home, és Romeu Jolieta també. Arpejolieta, però, clar, i el Romeu Jolieta de la Bascurdo... Mira, el Romeo Jolieta de la... Olívia, no sé què, ara me'n recordo. No me'n recordo tampoc. Olívia Hassell. Sí, em saca de Hassell. Sí, mai em va impactar en aquest film. Aquesta em sembla que no l'hi visc, eh? I a Mòrsin Fin també. A Mòrsin Fin, sí. A Mòrsin Fin és una cosa... Puuuh... Ocentera... Sí, sí, sí. A Mòrsin Fin tenia aquest senyor. Quants? 96, o sigui. Molt bé. Molt bé. Un segon. I ja que estem, recordem també l'amor de Txichibanya Serrador. La fa també una setmana i tal, no? El gran monstre, diguem, de la televisió... Comunicació en general. Comunicació en un, dos, tres, mític... I altres. Ja està. Exacte, no? Que passava molta por, eh? Jo recordo que les passava canutes, eh? Però jo les veia, eh? Ara ja m'ha quedat. I a banda del cinema, que s'amorla Laura el Maric... Ah, exacte. La que va inspirada cançó Laura Lluís Llach. És veritat que m'ho has comentat l'altre dia. Ai, ostres, com estic jo avui. Bueno, ara farem cosetes. Ara posarem cosetes. Mentre passem de les pel·lícules, posaré trossets de cançots que hem parlat. I ara res, vull dir. Només fer un esment de l'Albert Serra, que és, segons el Jordi Mayoral, un radical i lliure, eh? Ja estàs d'acord. És una cosa. Diu allà, la història ha tingut grans creadors, architectes, escriptors, cineastes, músics, fotògues, sense cap mena de dubte, són aquells que han tornat a imaginar, que han apel·lat a la originalitat, i que han trencat amb el fil narratiu existent, creant així noves tradicions. Aquests creadors estan capaços d'impugnar el règim establert, sortir del cofoïsme, reprendre una embransida cultural, i generar-nos molts. Quantes vegades haurem escoltat d'això? Mare meva. Ara tothom ha de veure... Però m'ha fet gràcia que ho feia, que ho escrivís, i he dit... Vinga. Jo us quedo un cop a la vida, tothom ha de veure la mort de Lluís XVI. Això s'ha de veure un cop a la vida, posar-te nerviós, de veure què passa allà, perquè és que la càmera no la mou, ni a la de 4. I llavors és que, què hem de fer ara? Ser la càmera quieta, és allò del cinema dels inicis, vull dir, càmera quieta, ja està, muntatge. Anem amb un ritme, ara, el ritme és lent, fins d'avorriment, el ritme és més ràpid, però és que és un... et toca la pera. Tu no creus que... Però fa molt bé, és una cosa. Exacte. Tu no creus que el que ens està dient és que som uns avorrits? Doncs sí. Que sí. I que estem acostumats a anar sempre... Exacte, descontrolats, el tempo no, vull dir, el tempo es pot frenar i allò ho fa molt bé. Sí, sí, sí. Per una manera magnífica. És això, jo també en costaré. Sí. Sí, sí, sí, no és allò que dius a coses... Però bueno, és una raresa que s'ha de veure. Sí, ja ho volem. I seguim parlant de cinema, ara posarem un trosset de Laura, de Lluís Llach, i posarem l'endes love, que és una cosa que a mi em frapa. Però mira, de fons posarem ara una cançoneta, una musiqueta, d'una pel·lícula que a mi m'ha encantat, que es diu Elysia Marcela, que estava a la Berlinale, que va ser presentada a la Berlinale, una pel·lícula de Samuel Cochet, però suposo de Netflix, dius, ai, dius-mio, quina por. Però realment és una pel·lícula, que és la primera història d'amor, és a dir, de dos dones que es casen. Vull dir, a l'estat espanyol, és a dir, justament l'any 1901, una serie d'aliments a Galícia. Sabent que són dues dones? Sí, són dues dones. Són dues dones, és a dir. Sí, però una fa veure que no. Exacte, és a dir. Ho ha de dissimular per poder casar-se, perquè no estava permesa. No, no, obviament. Natalé de Molina, i, gràcies, no me'n recordo, aquesta noia que fa molt bé, la Greta Fernández, que és catalana. Ja ja de Fernández. No, de l'Enric. Ai, ai. Sí, ja apareixerà. És el que diem, com deia, rosa ambientada i un poble partut allò de Galícia, amb el qual és una noia que coneixem una altra, amb un col·le d'allà, no? I ja són, evidentment, noies i adolescents, i que veuen que hi ha alguna cosa que no acaben d'entendre en un principi, però hi ha un amor, hi ha un element que, evidentment, és prohibidíssim, parlem de l'any 1890 d'Arcs, i a partir d'aquí, hi ha una sèrie d'aliments que porta una relació claríssima, evident, tancada, en un moment determinat, i que, després, elles faran de professors que desco amb el seu moment determinat, i hi ha un temps de separació, d'uns anys, es tornen a retrobar i perdre una decisió. I la decisió és que es volen casar. Van de compartir i aquesta intimitat, perquè, exteriorment, això està mal vist, i més amb un poble. Exacte. I llavors sí que es produeix un canvi físic amb una d'elles, simplement externa, no estem parlant ni molt menys, però en aquella època era impossible, clar, de vestimenta i tal, i una cosa molt curiosa, sinó, a veure, curiosa, però a veure, és la de Molina, que és la que fa el paper més masculí, en aquest cas, quan torna, clar, evidentment és com un home, el cabell curt, i porta bigoti, però porta un bigotet, d'aquest bigotet de quan... Exacte. Quan les noies no es treuen el bigot i es deixen créixer, apareix un burri sol negre, i tal, i ho porta, i és suficient, com per què doni aquesta sensació. I, a partir d'aquí, tot el que passarà. Evidentment, es produirà un enganyifa, perquè ell, en comptes de dir-se, Marcella es digui Mario, per no ser-hi de qüestions, i diu que parlo dels papers, que no sé què, que venia d'una orfana i tal, es produeix aquesta boda, i es passen coses, i, a partir d'aquí, ja no anirem més cap enllà, és a dir, es produeix una sèrie de vinculacions i tal. Película en blanc i negre, Isabel Cochet amb un ritme exquisit, té unes imatges d'interior meravelloses, utilitza, amb aquest blanc i negre, utilitza moltíssim el que seria elements del cinema mut, és a dir, com els famosos caixers, aquests caixers que són engradacions, que es van tancant, fins que perd la imatge, sensacions com de la pel·lícula malmesa, allò que de cop i volta la pel·lícula es frena, i de cop i volta apareix el que serien les taques de la serolòida, com si s'hagués mig cremat, i llavors tornar a arrancar, exacte. Per tant, és una pel·lícula absolutament encantadora, elles ho fan perfectament bé, les escenes, diríem, com a tal, de llit, és a dir, les escenes de la seva relació, és d'una naturalitat excel·lent, és a dir, i jo crec que és creïble, el 100%. Que m'ho coneixes, això. M'ho coneixo, el món de l'esbianisme, m'ho coneixo, m'ho faltaria. No, però és veritat, hi ha una sensació de naturalitat, clar, clar, clar, i és allò que dius, ostres, ho fa molt bé. A l'igual que, abans de dir el Jaume, alcohol by your name, jo no em vaig fer una re de aquesta relació entre aquests dos nanos, em semblava freda, poc, poc, no ho semblava, exacte, no hi havia química, en canvi, aquí hi ha química, això és molt important. Hem parlat que aquí ens va descobrir una barbaritat en aquest sentit, va ser els binders. Exacte, és una altra línia, és un menys amb la seva manera de fer, com barrejava tots els conceptes. Però hi havia molts temes la vegada. Molt a la vegada. Aquí és quan una pel·lícula... Sí, sí, sí. Aquest cas és una pel·lícula que té un tuf, així com diríem això, no deixa de ser històrica, és una història autèntica, i al final veus la foto, és la foto de bodès increïble, és a dir, la noia que fa de noi, és que realment sembla un noi, és a dir, per la manera de... Per l'apareència, no? Sí, sí, per l'apareència. Molt recomanable, sincerament, val la pena, són dues horetes, però és que la seva coixet ja saben com funciona, amb aquesta línia, i molt bé, molt bé, molt bé. Rosa, toc, toc, perdona. Aigua. Un moment, tu, aigua, silenci. Ja està. Toc, toc, home, molt diferent. Una pel·lícula divertida, fresca... Un xerjarada, com l'aigua. No, jo crec que... De fet, movant-me com una persona, una amiga, que a la seva feina treballava un senyor que té un problema de comportament, o dalt, o... Sí, a veure, toc, toc, Toc vol dir trastorn obsessiu compulsiu. Si això està dintre d'anosticat, i està estudiat, i és cert. Llavors, mira, la història o la gracia està en què es troben en la consulta o la suposada consulta d'un psicòleg o un psiquiatre molt prestigiós, doncs, diverses persones que totes elles pateixen d'aquest trastorn. Cada cosa és diferent, no? Tinc una mica, com deia, avançar al Txesco. La senyora, que això és la rossi de palma, és que ho fan tot genial, perquè a més és molt creïble, de debò que és creïble, és que això passa, però és treure-li fer-lo, precisament amb aquestes situacions que arriben puixants, perquè la persona ja veu que no és... A veure, normal, no? Que és normal, diu meu, en aquest món. Que és normal, no? Però que no és tan habitual, no? La persona típica que, abans de sortir de casa, ha de tocar 20 vegades, comprovar si ha tancat el gas, l'aigua, l'aigua. Si ha deixat algun espelmeta, perquè té un santet s'allà, i si deixen aquest espelmetes posadetes, no es torna a la seguretat que ha pagat aquelles espelmetes. Si ha tancat amb clau, si no ha tancat amb clau, si ha tancat la finestra, si no ha tancat la finestra, és que llavors no acaba de sortir mai al carrer. Ha arribat a tot el joc, les seves amigues ja no la esperen. Però sí que viuen al final, eh? Aquest és un cas, però que és... És divertida, perquè clar, és no ser de palma, i dius Jolín, no? Però que és una mica anguixant, aquest punt de vista. Després n'hi ha una altra dona, que té el trastorn de rentar-se les mans. No pot tocar ningú, perquè té una obsessió amb els germans i amb les bacteries. A més, treballa amb un laboratori, d'analista, doncs clar, i això s'està rentant les mans continuament. És divertida, perquè tu ja ho veus que ja saps quin trastorn té. Així que veus que arriba a qualsevol persona i la toca, doncs ja està. O li toca al cap, doncs ja està, que parlàvem una altra vegada, i la pobra que li tenia les mans que se li estan despenjant de tant rentar-se, no? O l'altra, el Pacoleon, que és un taxista, que té l'opció d'hi comptar-ho tot. Clar, va conduint i suma les matrícules dels cotxes, quants tipus de cotxes, quantes marques porta durant el dia, però no el dia, durant la setmana, durant el mes, durant els anys, clar, els passatges són ja obviats, i així que poden baixar del taxi, també. I l'altra de les rajoles? El de les rajoles és que no pot trapitxar una línia recta, no pot trapitxar, llavors, clar, si tens un espai, imagina, que tens moltes... unes tabralles, com ho fa, no? Que són pels dos petitones, si no pot, és que no pot. És una mica com el Jack Nicholson, el millor imposible, però és aquesta idea, no? Jo acumulava tot, em sembla. Jo acumulava tot. Les coses, des que va morir el seu pare, havia passat un fet així molt important, i llavors repeteix tot, no només una paraula, no, la frase sencera, o tota l'explicació que ha fet, ho torna a repetir. Sencera, però sense equivocar-se. Igual, et, igual. És una passada. Sí, sí, sí, és una cosa. I això van tot allà, i després hi ha un altre, també, un altre senyor, que té accent al jantí. Ah, sí? Sí, sí, sí. No pot evitar. Ell no és, perquè és un senyor molt educat, és molt polit. Toret, però té toret, no? Sí, sí, sí. Això és molt bé, amb aquest senyor, com que porta tant de temps, amb aquesta malaltia, amb aquest trastorn. Toret és aquell, el Quim Monzó. Quines? Ah, vale. No, llavors no. Toret és un espèrger, potser. Però quan comencen els tics, ja us comença a dir paraulotes. La concha de no sé què... La concha de tu madre. Sí, sí, sí. Vull dir que no controla el que diu, i aquest senyor, clar, com que porta tant de temps amb aquest platiment, doncs, clar, ha consultat molts metges, ha consultat ja el mateix, ja s'ha d'escriure molts dels símptomes i curareu una altra passada. No sé què, clar, perquè el pobre ja... Diu, però, almenys no té solució. I, bueno, estan tots a madalla, s'ha d'esperar que arribi el psiquiatre, el psicòleg. És bo que, al final, els havien citat totes les mateixes hores, però... Ha tingut un problema amb el vol, pregres una eminència i passa a consultar a tots els països del món. Igualment venia d'Àmsterdam, que de Londres, que el dia segon s'anava allò que sé, a París i... I només amb una visita sola es veu que els cura. Això diuen, això diuen. I una miqueta és que si la voleu veure, com en Humol, no explico com acaba. No, no, esclar. La situació és aquesta, és molt divertida. Tots allà, a cadascú amb l'Useu, intentar conviure aquelles tones que estan esperant, intentar conviure... És una molt bona comèdia. És l'Emilio Lázar, o és aquell? El Vicente Villanueva. Ah, no, va, és que era l'altra. És una adaptació d'una obra teatral que va ser molt famosa a França, d'un humorista que es diu Logan, Bafi. I la que us dic els actors a part de la Rosa de Palma i el Paco Leon que ja ha mencionat és l'Alexandra Jiménez, la Carolina La Pausa, la Diane L'Astra, és aquest que no pot afitjar la Inma Cuevas, i Òscar Martínez és aquest senyor, aquest pacient, que és això. O Uruguayo, sí. A mi de tota manera... De debò que és molt... passes-ne una estona. Sí, no, no, jo també l'hi he vist. I també per ells veus que també els ajuda molt, al final. Aquesta situació d'allament també que tenen, perquè això és un patiment. A l'hora de trobar per ella, a l'hora de compartir amb una altra persona... Tal com és la pel·lícula, que vull dir que ja has fet bé de no explicar el final, penso que quan arribes al final, dius, home, què passa aquí ara? Però bé, jo el que volia... El que volia dir és que quan es va fer campió en és també és molt divertida. I també estem parlant de persones amb dificultats. Jo sempre he tingut dubte que això sigui la manera de fer. No ho sé. Sempre he tingut dubte. Jo crec que està tractat molt de respecte. Ja, sí, sí. I és una manera d'apropar també, i d'intentar normalitzar aquesta situació, que es parli, que es vegi, que no passa res. Sempre m'he quedat així una mica, com que conec a diferents persones que tenen algunes d'aquestes coses, doncs... Sempre m'he quedat una mica així, i com que els escolto molt, perquè estic a la ràdio amb ells i tal, doncs... No es produeix això de que facis lliure, vull dir, es produeix més aviat, entendre'ls, interpretar-los, treure'ls i la foscor, això sí. Però la pel·lícula és aquesta, que sempre me deixen una mica. Bueno, no sé, com si... És pel·lícula, no és un documentari. És pel·lícula, és una graficia. De fons Endless Love, de la pel·lícula Morsi, en fi. Això és l'any del Ritx i d'Aiana Ros, que és la cançó dolça, és una de les balades més dolces, les 80, i, bueno, és el que hi ha. Les lentes. Allò... Arrimar-te bolleta, es deia. És com diria el de los asquerosos, una bacha que... Arrimar-te bolleta. Bueno, pues... És una cançó preciosa. La coneixeu, no? La coneixeu? Això hem ballat... Per l'entronomàs. És que en aquell moment, aquella poca senyora, hi va ser per la lenta. Sí, no, clar, clar. Ja que estem romàntics, David, quina pel·lícula havies de parlar? No sé. A The Wanderers. A The Wanderers, no és romàntic, d'un igual. Parla, parla. Parlem de The Wanderers, és la problema. Doncs és una pel·lícula de l'any 79, i que en el seu moment la vaig veure. És d'un actor que es diu... El actor principal es diu Ken Wall. Que, si veus l'opfilm, dius... Ostres, aquest no hi hagués arribat a triomfar, seria el Tom Cruise d'ara. Perquè se'n sembla molt físicament, és molt... Potser al principi encara... Potser encara més... més crisme, diguem-ho així, no? Sí. I la pel·lícula està ambientada... Bé, als anys 60, i... Va reobrir a Italià de... Bé, com si fos tracometes, eh? West Side Story, no? Però sense, evidentment, sense tota la posada en escena de West Side Story, ni molt menys. Bueno, aquí fa servir... I la banda sonora que la pots trobar, The Wanderers, hi ha una peça que està molt xula, The Wanderers, i que són grups als anys 60, molt canyeros, molt xula, molt xulos. Sí, sí, sí, jo ho sé. I el film ens parla de la pèrdua de la inocència, bàsicament, perquè són... són els grups de nois que han continuat fent grup, fent colla, fent pinya, de quan anaven a l'escola o del barri, i que bé, ja, evidentment, ja tenen aspecte d'adults, no?, però tenen 17, 18 anys, amb prou feines, no? Sí, bé, però és la veritat, però encara són nanos, són nanos, i s'ajunten tots van, cada tribu entre cometes urbana, perquè tots van a l'institut encara, doncs porta una caçadora amb el... amb el logotip del... del grup. The Wanderers ens sembla que vol dir els... els rodamons, o l'algú així. I bé, després hi ha nosaltres que es diuen els terror, o l'algú així, bueno, potser m'equivoca un nom. I bé, i són els conflictes típics entre... entre... entre bandes, entre entre rivals, no?, però el film... és aquest. No, però aquesta és la primera. Sí, la primera, sí, sí. Sí, sí, així comença el film. Sí. I bé, el film retrata una mica doncs tota l'ambientació aquesta... dels anys 60, de, no sé si, el Bronx, i així de... d'estats units en què la majoria de... de gent són italiens, són irlandesos i es van agrupar... són xinesos i es van agrupar en per bandes, no? I és el... i el protagonista, doncs, a més a més, té... té novieta, i potser és l'únic que té novieta, val?, i... i el logotip que passa, no?, que ha de deixar embarassar-la. Vaja. Però és que la novieta és la filla del... diguem-ho així, del mafiós del barri, del senyor mafiós del barri, tipic entre cometes sopranos, que van amb camises aquestes de... de hawaianes i tots gransos com... tots gransos com... com barrisos, sí. No, tira, tira. I bé, i fins que el dia que ell s'encapritxa d'una noia, que és... és... és un encant, no?, que és la Karen Allen. Ah, Òscar Karen Allen. Abans de que fes Indiana Jones. Hola, no? Sí, sí, és la tia que em fia molta, la senyor. Sí, clar, ell, ostres, és la noia que representa la nova fornada, la nova... El que ha de venir, estem parlant dels anys 63 i tal, no? Sí. L'alliberament, no?, l'allirament sexual, perquè, clar, ell... ell és... tots aquests nois es basen en uns prototips molt... molt patriarcals i molt masclistes, no? Sí. Incluses les noies, també, van per aquest mateix camí, no? Però aquesta noia no, aquesta noia és una alliberada de la vida, no?, i clar, ell... Queda allò allò enlluarnadíssim, no? Fins que... bé, fins que... bé, passa el que passa, i... i hi ha un dia, quan la cosa ja, diguem-ho així, no la cosa fructifica, perquè tampoc ell ho veu massa clar... A més, en aquella sena... perquè ells, clar, no es mouen amb... posa-la darrere. Ells es mouen amb aquest entorn, doncs, de... de machotes, no?, de... com qui hagi pogut veure... doncs, website d'història, doncs... per qui va, no? I llavors, d'alguna forma, ell un dia la segueix, i veu que entre a un local... Ah, i en veig els agradablement la música de Rocavilli i tot això que està sonant així, no? Entre a un local, i ella, doncs, està allà amb cim... Des de fora, ell la veu, en cimismada, i a dintre està educant el Bob Dylan, que ja és el principi de... de la música de l'Anxixanta, de finals d'Anxixanta, totes les bandes, més... més... més contra-culturals, més hippies... Quina dius, l'última, has dit? No, ella entra en una... No, no, no, digue-la cançó. No, ja, ja, però la... que es diu així, la cançó? Sí, de Wanderer. I... Ostres, espera, perdona... I clar, ja, ell veu que allò és un món que ell ja no... ja no hi entra. Ell s'ha quedat amb el seu món... No, no, no, és que és curiós, la mateixa generació que és ella, ella es queda enclat al seu món, al seu món dels anys 50, però, en canvi, els anys 60, amb tota la música, aquesta, sí. Aquesta és? Sí. Això és el que el defineix. Hi ha un moment que tots els seus amics, quan ell diu, va, ja em caso, en caso, perquè clar, d'això t'embarassada i el mafiós, està al té, ja, sobrepresionant-lo, a més a més, li regalen una camisa hawayana per la que porten tots els patriarques, diuen, doncs jo ja ets de forma part d'aquest clan, no? Sí. I ell, aquesta és la seva banda sonora, aquest, aquest, aquest, aquest manera de parlar, de xulejar, tots encominats, no? Que contrasta absolutament amb el que ha de venir, amb el, amb el Bob Dylan, amb Jim Hensley. Però és una miqueta el món mot, M-I-O-T, no? Els mots, aquest rotllo, no? Sí, sí, sí, sí, sí, sí. I doncs ha de venir, clar, i és... Ostres, hi ha un contrast, i veus que ja no, ja no sintonitzen tot això. Per això no la segueix, elles queden rera amb els seus. Amb la seva nòvia tota la vida, amb els seus amics italiens, amb el seu... amb el seu... el seu gendre, no, gendre, no. Sí, el teu sogra. El teu sogra mafiós, i aquí serà el seu món. Mare meva. Molt interactual. El director és el Filipe Koufmann. I jo no he vist aquesta pel·lícula. Ah, i també hi ha una banda, hi ha una banda de nois, que són com... com si fossin fombis. No interactuen, només agraeixen. Sí. I hi ha un moment, hi ha un moment, al final que estan jugant, és un partit de futbol, que es presenten tots allà, com si fossin fombis, hi ha una batalla que empala allà, però... però brutal. No, no, la pel·lícula és que la remana molt, molt. És el 79, la pel·lícula. El 79, sí. Perfecte. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Ho menatge a l'arribada a l'OMA a la Lluna. Ara aquí hi ha uns dies, serà la femel·li de 50 anys. Sí. És una sèrie documental, però aquesta de veritat, perquè està feta tot amb trossos de imatges reals, de l'època, o com a molt, si no exactament de la aquella missió, si hi ha alguna missió, però, bueno, tampoc no t'arregles, perquè hi ha un moment en què una està despegant el cuet, o quan estan fent coses el millor no és d'aquell moment, però, bé, de bo, té bastant mèrit, M'ho vaig fer els documentals, molt ben lligades, i clar, amb aquest material que el tio tenia, que ho tenia com ho tenia, no s'ha sabut construir una història molt representativa dels 6, 8 dies de fet, va ser des del que era el que era més i no, no. En 8 dies van anar i van tornar a la lluna, no?, perquè va anar a distància curta i tal, i t'explica des del moment que ja surten allà del hotel, diguem-ne, on estan allà concentrats, per anar cap a el tema del despegue, tot plegat, i ja quan tornen, quan tornen allà, totes les dos files, allò molt americans s'escoves de pels mills, tota la missió d'arribar de la lluna, dels moments perillosos que van haver-hi, d'aquella astronautica tan primitiva, aquella cosmonàutica tan primitiva, d'aquelles naus, i que tot era molt, molt, molt allà, comprovacions constants i tal, que ara suposo que les coses ja no són, perquè la tècnica, la cosa molt, però jo tot era molt primitiu, totes les pantalles, tot era molt manual, tot era gent molt, aquests astronautes eren una espècie de superhomes, perquè eren homes allò que s'havien de tot, i que les possessions, però suposo, també com ara, són més herois, diguem-ne, perquè anaven una cosa que no s'havia fet, i que no s'havia en consultoria, de fet, en missions posteriors, com la de l'Apollo 13, doncs van haver-hi greus, greus problemes, i van salvar la pell, i de miracle, diguem-ne, sí, sí. Llavors, aquesta, que era la primera, doncs, bueno, més, més, havien hagut missions prèvies, també que havien morgent, missions russes, aquestes, ara, soius, i totes aquestes, bueno, i es van allà, i amb una mica de sort, i amb una mica, bueno, que continuaven fent, i bueno, i sí que es veuen aquestes imatges, i veuen aquesta emoció, allà dintre, no, de la sala, de la sala de comunament, i totes aquestes frases típiques, de, no, un passo per a l'ombre, un pequeño passo per a l'home, un passo per a l'humanitat, i tot plegat, i bueno, i doncs mira les imatges, i doncs fa una mica de conspiranoia, de mirar, és veritat, la bandera és mou, com que la bandera, jo, que es diu, no, com que la bandera és mou, sí, no hi ha ben, i tal, per què no sé què, per què no sé què, m'ho he dit, ets una... La gravetat? La gravetat, ets una mica tot plegat, però sí que és veritat, que el mèrit que té això, és que són totes imatges, o sigui, documentals, de la època, ben lligades, el tio s'ha buscat la vida allà, de tot el matriar que hi havia, i quan no tenia, suposo, de la missió a Polo 10, doncs, d'agafar de la Polo 9, i ho vam barrajar, sí, perquè el millor, el moment que ha estat espegant el cuet, suposo que és igual, a la del 10, a la del 8 i a la del no, però bueno, el tio s'ha buscat molt bé, i tu veus com diu, és com si tingués tota la evidència gravada, de dalt a baix, del que va passar, cosa que en aquell moment segurament no era tan així, com ara, no, ara sí, estaria en el 2000, del 9 estaria tot gravat, i tenies allà, i mòbils per a tot arreu que estan gravant, que us ho teniu, doncs bueno, no, no, allà, ell es va buscar totes les imatges, i queda una imatge més a més en molt de la època, no, allò amb el president, i el mic, el mic soni tot plegat, allà, i les gent esperant allà, que surti el cuet, allà, llavors parlem de ser gelats, allà, el moll allà, i surt allà, ostres, mira el cuet i tal, i bueno, hi ha arribada la lluna, i mira, està gravant, mira, i tal, i el moment quan entren aquí a l'ambòsfera terrestre, que és 4 minuts de placaus, no, que no se sap si seran nausa cremada o no, doncs aquests moments que al final s'has vist tantes vegades, però són emocionants, tal com tu explica el tio, tu explica un ritme que és bastant emocionant, amb les imatges, i bueno, i no hi ha cap narrador en off, ni res, sinó que tota la història és a Polo, ara, ara entràvem, no sé què, no sé quà, t'hagin tal i qual, i, a lo mejor, a mi això també és del locutor de la època, no diré, no, a Polo, de, i l'Evan, no sé què, la senyora, no sé quants, que està aquí, la mujer del Amstron, no sé què, ara van, i parla, un moment o ell, i tal, i tot està molt ben lligat, i això dura, una hora i pico, una hora i mitja, i està bé, però bueno, no com una pla, una pla per reviure la femerida, i bueno, es queda un minut per cadascú, per que ens acompiarem, i ens acompiarem si ens donem temps amb la Laura. Molt bé. No, ens acompiarem amb la Laura de Lluís Llach, en recordant aquesta guitarrista magnífica que va acompanyar molts anys a Lluís Llach. Doncs fins la prossima temporada, molt bon estiu, ens allà hem sentit mal setembre, no sé. El setembre sí, a partir de la diada. Gràcies per suportar-nos. Aquesta audiència que, gràcies a aquesta audiència que estem aquí. Maravallosa, que tenim aquí, el suport, bàsicament. Se supone, con la valor de la mili, ¿no? La audiencia se supone. Sí, sí, sí, sí. Siempre lo toco, me pregunto. Cuánto l'hi haig setanio. No sé. Ni los se no importa. Molt bé. Que vagi molt bé. Molt bon estiu, companys. Una cosa. En mi. Un mercat diferent a l'aire.
