Bona nit! Benvinguts un dia més... bueno, un dia més, no? El primer programa de la temporada, eh? Sembla que no hagi passat el temps, eh? Han passat tres mesos i aquí estem tots ja d'una altra vegada tornant i esperant que tòricament aguantem fins al juny. Segur que aguantarem? Home, ho dic perquè... Home, esclar, portem 4 anys o 5 anys? Ja portem 4 anys, em sembla, són 4 anys, si no em vio equivocar. Jo em vaig recuperar més tard, però jo crec que és el tercer any, el meu, o el quart. Sí, jo diria que fa més, eh? 5 anys, per endavant Vilònia, no per altres programes, eh? Sí, però jo crec que ja portàveu, quan vaig entrar jo, hi ha una qüestió, no sé si és la tercera o la quarta, potser és la quarta, aquesta. Tu comences la quarta? Jo comences la quarta. Jo comences la quarta, és la cinquena, aquesta, ja no ho sé ni ho sabem. Jo crec que és que ja és que ja ens coneixem més a veure. Hi ha unes tensions internes... Jo crec que ja fa 7 anys, 7 anys, 7 anys. No, 7 anys, no. No, el va Vilònia, 7 anys, no. No, no, no, no, no, estic com en Su. Jo crec que... Jo miraré, ja faré memòria i ja la setmana que ve, ja us ho dic, no? Ja hem fet els 10 hores, ja t'ha empurat l'Estemia, home, és que aquí el presenté des del 96 i el David des de quan portes aquella rió d'Esvern, des del 94. 33, 34. Per això dic que ja portem tants anys i fetes programes, que ja no sabem ni quina època estem, ja portem aquí 20 i pico d'anys. Sí, sí, sí, sí, sí. Exacte, un monument, una cosa d'aquesta al mig del poble, no? Ja aniria bé, no? Molt bé, doncs, com sempre, seguirem la mateixa norma, som els 4 companys de sempre i el present, i bueno, ens falten dos avui, i estem amb el Nacho Alonso. Què tal? Tot molt bé. Molt content. Fas cara com encara d'una mica muranet, aquí eres una superior del caparró, com jo. Bueno, sí, sí, a part superior segur. Estem encara aquí amb aquesta banda d'aquí, cara muranets, no? Jo no, jo tinc ben blanquets. No, perquè tu tens molt de cabell. Sí, i el David Montanem. Hola. Tot molt bé, xato. Sí, sí, sí. Sempre, no? Fantàstic. N'estiu plàcil. I ens falta la Rosa Alcalá i la Jaume Vidal, que ens vindran la setmana que ve, que, bueno, aquests dies sabem que també estem per aquí, mig mig, que sigui una feina, que sigui la setmana de la Mercè, i, bueno, estem en aquesta setmana d'aquestes tontes, exacte, però ja la setmana que ve, ja comencem a veure infern, ja comencem a l'octubre i ja no podem fer més vacances ni més coses. No, ja hem d'aixecar el país, Catalunya, evidentment. Molt bé, doncs, parlem, avui farem 3 seccions. Un que són viatges, perquè hem viatjat molt. És un clàssic, no? Ja no, ja expliques tot allò, corrents i tal, perquè et falta temps a explicar les coses. Pararem d'Escòcia, parlarem de Can Escaç del Nacho, parlarem de Roma, que ha estat el David, i el president també, en coincidit, no amb data, però sí amb elements, no? I també per aquí hem fet un viatge per París i els castells i les ciutats del Loire, no tot el Loire, el 100%, però, bueno, comentarem 4 cosetes que també valen la pena. Llibres, doncs, dos llibres, tots ells, bastant vinculats amb el món del terror, dels suspens, perquè tan matadero del David Tribinio com un llibre que ha llegit el David, que és d'una senyal, doncs són llibres que tenen aquesta base més de suspens, més una mica de terror i tal. I si anem, com sempre, com més el nostre gran apartat, el Nacho ha vist Midsomer, també ha vist, era ser una vez Hollywood, en el Nacho com el David, i també el David a qui en hierro o mata. Per una altra banda, hi ha dos pel·lícules per aquí, de dos grans pintors de dos els temps, que es van coca les portes de l'eternitat i Gogen via chataiti, que són dos pel·lícules dedicades, són aquests pintors del post-impressionisme francès, que jo comentaré també una miqueta, i ens dona temps que parlarem de Rudolf Norellev i aquest ballerí dirigida per Ralfin, que és un pel·lícul on, com la copa d'un pino, i que llavors val la pena, per el que tracta, que si donem temps comentarem. Fetes les presentacions, a deixeu-me fer un comentari, sobre un corset que, justament com estem parlant de temes de cultura, que en aquest cas començarem el dia 1, en concret, el 2 d'octubre, el dimecres, aquí el Tella d'Artsplàstiques de Can Ginesta, el carrer Carles Mercader, que comencem, insisteixo, el dimecres dia 2 d'octubre, a les 5 de la tarda, que és el cinema còmic Mutt. És a dir, parlarem, bàsicament, dels primers, com Max Línder, i després, sobretot, farem grans especials dedicats als coneguts del Gordi del Flaco. Ahà, estan l'Àurel. Estan en l'Àurel. Oliver i Hardy, perdona. Estan l'Àurel i Oliver Hardy. I fet els canvis, Harold Lloyd i Buster Kitton. I després, ja a partir del trimestre cabell, ja farem xarxable, i farem altres coses, i entrem en un món, insisteixo, que ja parlarem del cinema de venguards. I aquest és interessant, això. Parlem de cinema d'abstracció, d'adaïsme, surrealisme, impressionisme, que n'hi ha francès, i una segona cosa. Però, bé, això, ja comentarem, però aquest trimestre, parlarem del cinema còmic, ens ho passaré molt bé, doncs això, passeu per Can Ginestar, i doncs pregunteu per aquest curset, i des d'aquí ho recomanem. D'acord? Molt bé. I a sobre de la publicitat. Doncs ja això, doncs, parlem dels viatges. Vinga, comencem per Escòcia. A veure, què tal? Mira, et poso música una mica... Vale, brief hard, no? Aquesta cosa, una miqueta així, més animadeta. Brief hard, que està per tot arreu, li vull anul·lar la següent, l'entret, bueno, punta, però per tot arreu, bueno. Mira, a Escòcia és la part nord d'Anglaterra, una part una mica especial, perquè són més nòrdics que no anglesos, on ja es nota una mica en fluència, fins i tot pel clima, que és un clima una mica més sever, estàs ja en una altçada, en l'atitud similar a Noruega, a la part del sud de Noruega, a la part del nord de l'Escòcia, està molt a munt. I es nota, es nota que fins i tot que siguis arrestiu, ja fa més fred, hi ha molt venda al nord, hi ha molta boira al cel, molt, molt... són a nord, i això, clar, això fa que, que ha passat a tingui unes característiques de com està anul·lat i tal, doncs tons grisos, no, els llacs, que hi ha un munt de llacs per allà, són de color gris, el llac néix, és de cor negre, gairebé, hi ha un munt, el llac néix, al final, bueno. I on va ser la monstra per allà? La feixi o no? Bé, on va saludar, on va parlar, sí, sí, sí. Bueno, ens han explicat tota la història molt bé, una explicada, que si al final és una història on, que si no sé què, que si no se'n guila, que no se'n guila, no se'n sap bé, potser el llac néix és senogràfic, el que passa és que és un poes tu, clar, que dius, ostres, mira, fem una foto i tal, perquè hi ha un poes tu, per estar només ja està, però hi ha llacs molt, molt més macos. Llavors, clar, això sí, castells per tot arreu, castells en uns emplaçaments brutals, perquè estan a dalt d'un promotorio que es veu o el mar, se'ls recordeu com em diuen les fotos, o al costat d'un llac, i clar, és un ambient tot molt verd, tota la gespa que arriba a randa aigua, i llavors tot aquest paisatge, és un paisatge molt com a Alícia, o així, és un paisatge molt de mar de Norte, i això és molt escenogràfic. Ja hem redat allà pel·lícules per un tubo, i et diuen, no, pues Highlander, aquella pel·lícula que van fent als 80 i tal, els Immortales, exacte, que és Highlander, que es va fent castells de Leandon, per tant... Són castells medievals, dels segle XIV a XV, per aquí XVI a potser, o són més anteriors? Algú és més anterior, però què dius tu? D'aquesta època, d'aquesta època. Exacte, i bueno, és un territori molt verd, hi ha un territori molt d'història, també amb problemes amb els anglesos i tal, es veien estelades. Es veien estelades, ostres. A algun punt, a l'escusesa, hi ha alguna estelada. Perquè suposo que ells estan, clar, tan enciples, el tema de la independència, sense entrar en temes d'una o d'una altra, però això era, i es veia, i ell s'obtava. Doncs aquí escuses és ràpid, no? A alguna manifestació se'n veu, eh? Sí, però pel carrer, si penjades, no. Bueno, però sí, és una cosa curiosa, anèndotica de veure, molt anglèsos també, perquè tota la parafernal és anglèsa i tota l'ordre és anglès, diguem-ne. I les paisatges són maquíssims, són els highlands, diguem-ne, aquestes muntanyes que estan cobertes de gespa per tot arreu, no n'hi ha ni roques. Tu veus una muntanya de mil metres, tota una ladera, totes les gespa, totes les gespa, la para que hi ha als highlands és molt maca, són muntanyes enormes, perquè ja dic que no passen a la millora de mil metres, però són molt maca, molt de scenogràfica, molt maca. I després la il·lià Skye, que són les hèbries, que són un punt que sempre jo havia volgut estar per la sinfonia de Mendelsson, que m'agradava molt i tal, ja entraré una mica en el tema cultural, i jo està, doncs les hèbries, doncs les hèbries interiors, les híneres hèbries, o alguna cosa així, no sé exactament... En anglès no es comencen les hèbries interiors, i després estan les exteriores, en les interiors està la isla de Aran, la famosa pel·lícula de los hombres de Aran, ah, sí, sí, sí. Ah, bé, doncs ahí está la isla de Aran, y aquí está la isla de Skye, que la isla de Skye es una il·lià, i tu, quan arribes, dius, ostres, dius, són un toque com més al nord, i jo anava... un descanava aviat a Taislàndia, i dius, sí, em recorda molt a Islàndia, és una isla volcànica, també amb un rotllo això, en petites muntanyetes que són d'erigen volcànico, coses negres per allà, moltes llespa també, platxes molt guapes, molt salvatge allà, per veure valenes, i per veure dofins, i per veure coses d'aquestes. Però allà banyar-se ni amb broma. Ni amb broma, perquè ara ja està congelada, ja he parlat de pratura. Sí, segur, segur. Bé, doncs hi ha la mà, ja és suficient. Clar, també s'estan una sala important, aquelles estan... Sí, una altitud important. Exacte. I, bueno, passatges naturals, més tema cultural de museus, no tant. No, Edinburgh, Edinburgh, és una ciutat que té, que té el festival de la Gols, el festival que fan de macos i altres, que fan total. Però, bueno, és una ciutat molt maca, que té castell, que té edificis, que agarrais macos, però no és que sigui jo, que a vosaltres que tingui una història, que jo és maca, és maca, és veritat, a veritat també, a veritat és una ciutat curiosa, perquè és una ciutat, és total patròlida allà al nord, tenen molts calés, llavors tenen una sabenguda, les mateixes nous, que combinen amb el edifici, són una mica antics, no molt antics, diguem-ne, 18, 18, com a molt i tal, a aquests països. I, bueno, però jo dic, és més aviat passatges. És cosa que és més aviat passatges. Posso trobar-te la cultura, evidentment, però gràcies per tot arreu als monuments i tal, però és més, no sé, sí que en altres països tenen, com a mínim, Irlanda, que té un segon titani, Cote o en altres puestos, però aquests són, però si us agraden les passatges, sobretot d'aquest estil nordic, us agradarà moltíssim, ja dic, tota aquesta de castells, aigua, i muntanyes, allò verdes, és molt maca, i l'esgol, per això és tan l'esgol? Sí, sí, i què és el l'esgol? Bueno, l'esgol és molt gran, molt més gran, exacte, molt més gran que l'Esgol d'Uten, i igual com Barcelona, o sigui, no és tan molt gran, perquè l'esgol gran, l'esgol gran, l'esgol gran, no sé què és, és bastant gran. L'esgol té molt macos i allà tots són els cementiris, són els cementiris d'aquests, que estan darrere de les esglesies, i són cementiris al terra. Ah, en floretes i tal. Sí, sí, són cementiris amb la pira i tal, i el de Glasgow, el pots visitar, que està en un turó, diguem-ne, arriba a la catedral, que és maca, és una catedral protestante, també això és curiós, de veure, perquè sí, per fora, per fora tu no ho notes, però fora és una catedral, jo què sé, del segle XVI o com sigui, i entres per dintre, i canvia a tot, és fusta, la decoració és diferent, sopta, té una càmera separada d'una altra, jo amb cortines, que entres dintre, com un sop, com no sé, no tan austero, diguem-ne, és una mica més... I tampoc són tan amants de la que siguin les icones? No, no, la imagineria no, és una cosa mínima o... És una cosa més burguesa. Un crís, un crís curiós, algú molt pur, algú molt més... Tu notes allà que és un tio que l'estàs pagant per fer servir, diguem-ne, perquè porti ser món i tal, però sí, i ha passat al dalt... És professional. Sí, exacte. Sí, sí, com és molt millor... sajón, de tots els professionals, és per a tot, no? Bé, ara hi ha un turó, que hi ha un cementiri que és bastant gran, que pots passejar, que pots anar a passar la tarda tranquil·lament, perquè està obert i tal, i és bonic, perquè és a tota la ciutat, i veus allà, mousoleos, l'àpida, si és un posto molt tranquil, que estàs allà, sempre estàs amb un cementiri que estàs una mica així, crec que estàs tranquil, que estàs tan sàpid, però hi ha mors allà, i tots hi ha mors nous, no mors, però sí que hi ha molts santics, diguem-ne, del 1700, 1800 i tal, però hi ha hagut el 2006 i tal, bueno, no tants, però que no tens una sensació. Sí, és com està una mica com un jardinet. Un jardinet, més aviat, però és tan a molta pau. Tires en la jespa, que el millor tens a costat allà, però no passa res, estàs molt tranquil·la el dia, molt tranquil. I bueno, pots recomanar-la, i ja sabeu si podeu... Fantàstic. És clar, es menja com es menja, no? En la terra. Clar, no és de millor que... La cerveza, no? És de millor. Bueno, la cerveza, no? Allà el whisky. Allà el whisky, és veritat clar. Allà és veritat clar. Allà és veritat clar. Tens la cerveza com a tot arreu, però el que tenen específics són les... Les whisky, les busseses, clar. Les busseses, i pots tu, on veuen només whisky, no? Molt castan, i totes les uvelles, i aquestes vaces, que tenen allò... Molt de pell, molt de pell, molt de pell, molt de pell, molt de pell, molt de pell, molt de pell. Sí, sí. Sí, sí, són molt simpàtiques, però bueno... I la gent, què tal? La gent, bueno... Potser una mica nòrdica, no? Sí, en Ressos, en Ressos, bueno, una mica... I quan surten de festes, en borratxen superràpid, de les coses, no? Bueno, en Ressos, però ja a les set de la tarda, en els pubs ja borratxos tots. Borratxos, clar. Això és molt típic, Va aquí a Irlanda, també ho veus, però és igual, i tu tothom el papa ja ha ficat. La filosofia del papa és el que hi ha. Molt bé. Bueno, per recomanar-la, Escòcia, ara apuntem a veure si l'any que ve ens podem escapar. Ah, de veritat. A veure que això ja... Que ara pregués la lluita. No, clar, escaret, escaret, segurs. I ara baixat, tot el brexit, baixat. Està mirant l'any passat per mi, fa dos anys, a Escòcia, i no sortia baratua. Si fas un circuit, no sortia baratua, no sortia bé, però em refereixo que no és una cosa... Potser els menjar, els menjar, tot escar, i fins i tot que la lluita estigui com a l'euro, però escar. Vinga, vinga. Vinga. Roma, David. Roma. Vinga, dir que ens anem a Roma. Ostres, tu. Bé, aquí hi ha dos punts de vista diferents. El meu i el del xesco. Sí, clar, bueno. No, home, no. Perquè les circumstàncies són diferents. Jo anava amb família, més petits, i el xesco anava sol. I en forma, encima. En forma? I forma, o vull dir? Sí, clar, home. Em refereixo que hi ha una base... Però tu vas a el que anaves. A lo profesional. I tant, i tant. A veure coses que segurament... No sé si et podràs tornar a veure alguna vegada. Sí, no, no sé. No sé si s'ha de cas. No sé si s'ha de cas. Sí, ja ho t'he dit. Me lo patez. Va, jo vaig anar a un viatge a veure el més típic. Com que hi ve aquí a Barcelona, hi veu la seva família, el Camp Nou, i 4 tonteries més. Però a veure, si estic de Roma, d'un ideó. Sí, sí. L'horar molt, l'horar molt. L'horar molt, eh. Ostres, d'un ideó. Home, la primera... Vam enganxar el primer dia que feia una calor que es rebentava. Escòcia havia no la enjaqueta, però és que allà era horrorós. O sigui, era pitjor que aquí. Sí, sí. Era pitjor que aquí. Esclar, estiu. Arribar a l'estació de Termini és com arribar allò que se dius. Ostres, és que vam al·lucinar. Sí. El punt... Ja que li dono per segons quines persones, el fet d'aquest punt de caden que té Roma li és un encant. No dic que no. M'agrada. No dic que no. Però clar, primer, sobte. Clar. Perquè, hòstia, és capital d'un país, itàlia. La solàbont de Termini és una mica... Sí. És que ni sants. No. És una mica xunga. És molt xunga. I vam arribar allà i dic, hòstia, esto què és? Però bueno, dic... Bueno, va, calma. Neus, que primer anem a esmorzar perquè anàvem amb de jub. La primera empresa de la Galàcia. Sí, la primera persona és bèstia. El transport públic deixa molt que el desitjar, també. El metro. El metro no el vaig entrar perquè no em va caldre. No em va passar metro, però també els trambies. Però el tramvia, alguns eren dels anys 50, tio. Però literal. Però molt bé. Literal, eh. I, bueno, la ciutat... Aviam, és com... És com aquí. És com aquí. O sigui, el caràcter de la gent d'allà és com aquí. Amb aquest sentit et trobes com a casa. Sembla que no estiguis de vacances. I s'ha d'explicament, no. No són tan diferents. No, igual, igual. Les noies i la forma de vestir... Sí, igual. I les senyores. Ara parlava català i no parlava itàlia. Fia gràcia. Sí, sí. No, no, igual. No he trobat una diferència abismal. Però la part del nord d'Itàlia sí que és diferent. Sí, allà és diferent. En trobo. Florensia i tal, que hi ha avui, que hi ha banda d'allà. I Milana, ja som més. És com més alemany. Sí, bastant més alemany. Has notat l'influència austríaca, allà. Sí, sí, sí, li ha. És més Magarribí. Sí. Parles físicament. Són molt baixets, molt moranets. Ells són molt moranets, molt baixetes, també. Sí, sí, li has un altre món. Sí, sí. I això és una altra història. En canvi, el romà no. Jo vaig normal, com si n'és a Barcelona, però una ciutat bastant més gran. Monumental, a més, no puguè. Vestial. Vestial. A més, és curiós. Està molt a nivell de... Clar, és que jo no he fet el turista per Barcelona. No sé què és fer el turista per Barcelona. Per tant, en aquest sentit no puc comparar. M'entens? Però tota la part monumental més tòpica ho té molt ben gestionat. Les coses ho han sigut. Ho tenen molt ben gestionat. I tot aparentment, i tot i al calç aparent dels transports públics, és bastant puntual. És bastant puntual. Em movia amb una aplicació, que és un múbit, més o menys, i quadrava, més o menys, els horaris que t'indicaven. O sigui, que en aquest sentit... No, l'especte era trotinat, però no podia dir... És que no passa ningú, no, no, no. O sigui, amb això es complia. Parlo de més. Espera, perdoneu, és que el micro... A les de teves em faran una mica el burro. I llavors... Això una miqueta la potència és la millor. Sí, vam visitar, doncs, el més tòpic. Els museus Vaticans, el Sant Pere de la Baticà... Sant Pere de la Baticà... Bàsicament... Sant Pere Vincoli per veure el Moisés. Sí, vam visitar totes les més o menys places i esglages més tòpiques. La Piazza Navona, la Piazza Espanya, la Piazza Venecia... La Fontana de Trevi, tot allà... El monument aquell d'Avíctor Emanuel, el Panteón... Això podries dedicar un dia tranquil·lament a anar-te-ho patejant. Sí, perquè saps tot el propi, bastant. El que passa és que les dates que vam coincidir, jo es puc dir que hi havia el triple de gent que segurament les ha trobat tot. Segur, segur. Sí, hi havia molta penya, però segur que tu... Jo per exemple, per entrar als museus Vaticans, qui vagi en èpoques massives, recomano que s'agafi una entrada a pagar més, però que t'entren directament a dintre. Perquè la cua per entrar als museus Vaticans era tota la vinguda que puja. Era tota la vinguda, era una cua. Sí, sí, igual i igual. Però tu anaves amb el tiquet aquell, especial, que no vas... Una senyora et va posar amb una gent i vas entrar per una porta de material. Sí, sí, sí. Llavors, allà vas fer mitja hora de cua. No, no, no vaig fer ni cua, res. No, jo vaig fer un quart d'hora entre cap. No, no, no, no, no. Jo vaig pagar una mica més i jo directament el tio ens va pujar a peu, va entrar directament per les entrades, per la porta d'entrada als museus Vaticans, ell va recollir els tiquets, ens es va donar i a directament vam entrar. Jo vaig fer una miqueta de cua, però era per culpa dels controls. Ah, no, no. Els controls de les coses, de les... Sí, sí, ho vam passar directament. Ah, doncs hi vas fer una miqueta més. Entrada, va bé, i als museus Vaticans és espectacular. Potser l'únic que puc dir que els superes el Louvre. Sí. Des que jo hi visc. Sí, jo crec que sí. A nivell de quantitat d'obres d'art. Sí, el Louvre, o el Museu del Prado, fins i tot. No hi està. El Museu del Prado és una bestiesa. Però el Museu del Louvre és... Comparat, potser dius... És que és més variat, el Museu del Louvre. La Prado és més concret. Sí. El Louvre, hi ha moltes coses. I aquí potser tenen coses que el Museu del Louvre i el Prado es molerien les urpes per aconseguir. I tant, no, no. Hi ha unes coses meravelloses. T'han enganxat a la parella, ja, arribar el 2. Ostres. Justament en les estances de Rafael ja matarien, no? És clar. Els frescos de la capellosa Xtina ja... Això ja no té nom. Això no té nom. Això no té nom. No té nom, però després... I ara més detalls, com, per exemple, vaig fer fotos de les vasigues aquelles de Grega, que es veu jugant a escacs, allò també. Allò té un preu, que jo calculo, dic... La para tiga és una... ho tenen en una sala cutre de nassos. És de pas. Si això amb qualsevol altre Museu seria... I tenen una saleta d'art egipci. Que res, són 15 o 20 cosetes, però tenen dos molt importants. Jo em vaig quedar a les d'Iwebs. Hi ha una de Tutmós i no sé què més. Això és important, vull dir, que són les d'Iwebs que jo, quan feia classe, presentava i tal. I estan allà, vull dir que... El Jesco no li calia, per exemple, però el qui és profà amb la matèria o aficionat. Jo no he conegut tot, però m'agradaria anar a buscar el que coneixia. Però va la pena agafar-se una audioguia. Sí, sí, ara. Llavors no acabes en tot el dia, eh? No. A més, a més, la audioguia de pels nens, és una audioguia que ha d'anar com seguint un circuit, i t'atxant, i buscar... Ara és de buscar això. I clar, no s'ho va passar pipa, buscant-la. Però hi havia 300 i pico d'entrades, eh? Sí. El Museu, vull dir, per anar picant, eh? 70 i pico d'obres. És una passada. M'ho he d'imaginar. És que tens per tot el dia. Doncs tu es veu estar des de les 9 fins a les dues de la tarda. Sí, sí. Fa tant de temps que ja vaig estar, eh? Jo ens vam anar adonant. Jo vam anar a dinar, ens vam enganxar aquells típics que et venen en propaganda, i vam anar a dinar re a un restaurant de Lleroyer, que és el Coné Númerato. Molt bé. Però, bueno, 10 euros i ja està. I a la tarda vam veure el Sant Pere de la Bàtica, que vam pujar dalt. Pots pujar dalt a la cúpula amb un ascensor. I bé, i va la pena. Ja passen prop el castelló de Sant Àngelo i el Ponte de Sant Àngelo. No. No va servir el castell al Ponte. Pensa que quan vam acabar de Sant Pere de la Bàtica... No, no, apetats. ...sà vam trinxar. De ganes teníem d'agafar el tramvia, perquè estàvem una mica lluny l'hotel. Sí, sí. I no descansava que no podia més. I hi ha un pont amb uns anys de les itals col·locats allà, mateix. Estava, bueno, un quilòmetre o més o menys tenen cap allà i tal. I és molt xula, són de vermini. Sí, en aquell moment els he dit... Un quilòmetre o un quilòmetre. I en maten, no? No, a més, tampoc ho desconeixia, eh? Sincerament, vam anar al més tòpic. I bé, la part del coliseu... Potser la part que em va d'assebre un empel va ser la part del coliseu. El parc. La part, la part. O sigui, el... Foro. No, Foro Romà diu encara. Foro Romà, no. I els imperials? El coliseu. El coliseu en sí. No et va agradar el coliseu? Sí, que em va agradar, però m'esperava més gran. Més gran. Sí. Més majestuós. Jo passava cada dia per davant del coliseu. Una nada de tornada. És clar. Sí, és clar. Jo estava a 700 metres. T'ho he posat clar. Està com està, vull dir. No està completament conservat, però està bastant ben conservat. Sí, sí. Ara estan fent un simil d'arena i tal, per poder veure'l bé. Sí, però dius... Però suposo que dius, ostres, mira, jo he de dir història, no? Sí. Sí, sí, sí. És clar, són coses que dius. A veure, la part més més antiga era la part més complicada de totes, en el fons. T'has de fer la idea. Com vas al Foro Romà, t'has d'imaginar que jo és la basil·lica d'Emagència, aquí tens la casa de les bestales. És clar. El Circo Massimo és una merda. Sí, el de l'Emparador, aquell que té la... És allargaçat i tal. I llavors, clar, després has de pujar el Palatino. El Palatí, que és a la banda de dalt, no? I al fons, aquelles també. És una bestiesa, dius allò. Mora per allà dins. Les aquelles estàtuals, el dit i tal. Exacte. No, allò del dit això és el Campòdocli, el capítol. El viatge del Campidocli. El Palatino, no vull dir... Allò que dius el Palatino era... El Palatino era els museus i el capítolins. El Palatino era les tàncies de l'Emparador. Exacte. Sí, de la part més alta. Exacte. I allò estava a la casa d'August, la casa de Palatino. També estava aquí i tal. I allò era una burrada i tal. Aquí ho vam fer amb guiat. Guiat, vale, vale. Perquè vas allà i vas caminant. No, jo portava una informació i tal, d'una guia i tal, i anava mirant i això era aquí i tal. No, aquí anava una noia guiada i és l'únic que vam fer guiat. L'únic que se n'ha fet llargíssim, perquè ania a forma de sortir. És a dir, està tot circuit. Exacte, ja has de seguir. Surtides allà i punt. No, ja vull sortir per aquí. No, hi ha una tanca i llavors és complicat sortir-ne, no? No, no. I bé, a nivell... És interessant. Bé, hi ha nivell gastròmic, doncs què ets explicant? Bé. Passa a punt de pala, romant un restaurant molt concret del TV... No vas poder. Vas poder, no. Vas perdre els millors espaguetis a la carbonara, encarxa la fregida que he provat a la meva vida. M'estau picant, perquè, clar, jo m'ha quedat un cap de setmana que he vendit, com la segona no vam fer. Un cap de setmana agafarem i anirem. Potser igual me n'agafo un cap de setmana de nou. Un cap de setmana llarg, eh? I et veuràs... Has estat mai, sí, a Roma. Sí, sí, sí. Però et veuràs baticar... Sí, 20 anys. Baticar Coliseu i Trastevere per dir alguna cosa. Sí, això. I ja fas la Roma més així. Sí, bueno, però ja m'he estat, diguem-ne, un milió enllà m'ha posat els catacumbes, alguna cosa és que el Trastevere molt poc, el veuríem més, hòstia, m'heu picat... A mi, a Trastevere, no m'ha desagradat, però tampoc em va matar, eh? No, no m'ha desagradat. I mira que vaig morre en dos vegades pel Trastevere, perquè vaig anar a Santa Cecília, a Santa Maria, a Trastevere, i les esglésies són brutals. Són molt maques, els mosaics, hi ha molta cosa paleocristiana, molt mosaic i tal, que s'ha de veure, hi ha la tira d'esglésies. I ja li diem al David, i fora, és a dir, Sant Paolo d'Extremurs, Sant Lorenz d'Extremurs, hi ha una sèrie d'esglésies fora, que són aquestes, que són unes basílics brutals, igual de grans que s'empera del baticar, i la gent no hi va. La gent no sap que Santa Maria de la Vitoria està a l'Extresia de Santa Teresa, la gent no sap que a San Francesco de Ripa està una de les primeres escultures del Barroques, diu que és una meravella, que està a la Ludovica, amb una església, però hi també, al final del Trastevere, i jo vaig arribar, ja vaig dir, n'hauria de veure la Ludovica del Bernini. Vull dir que són unes obres que són importantíssimes, clar, però és el que diem, que la gent cau, sempre el que sembla, que és lògic, no? Ah, jo, però ja ens racons. Doncs jo n'hi hauria de veure aquests postos, clar, ja hem vist, ja hem vist, ja ho hem vist. San Paolo d'Extremuros és una cosa... Jo em vaig quedar tonto, vull dir, per posar un exemple, i les termes de Caracala, és que s'ha d'anar... És que jo és una burrada, és tan gran, tan maco, tan espectacular, vull dir, el que hi ha allà, no és molta estona, però és que la sensació de com eren aquells anys, vull dir, és que jo és de bojos. És brutal, és brutal, vull dir, val molt la pena. Haver-ho vist, un viatge en el temps, i haver-ho vist en el seu moment. Sí, sí, ojalà, ojalà, tio, perquè hagués sigut una meravella. Bé, les hem arrollat compartint, això que veiem. Farem una cosa, el tema del Loira, quan vingui la Rosa, la setmana que veiem, parlem d'aquest tema, si ho sembla bé, perquè també he compartit i tal, i això, que ho he fet ara amb Romà i el David. En general, de molt del viatge teu, els frescos aquests de Luca Signorelli, que m'encanta. Ah, sí, sí, sí. El que estava, això era... Sí, era una passada. És una meravella, però això ja s'ha de marxar. Perquè els frescos no són... Allò està restaurat, no? Bueno, està molt re-tocat, molt restaurat. Anàl·li, perquè estaves veient amb una vivacitat osculosa. Estava molt... Però tampoc podies estar... Vull dir, no podies apropar-te més, és que hi ha problemes que el que ha fet a Roma, ha sigut que la pieta... Molta gent diu que no se'ls ha aprovat del Moisés, diu que estava 4 metres. Igual que la pietat, abans la podies no tocar, però estava la tenies davant, és a dir... Sí, sí, però amb el temps ha anat tapant, però hi ha espais que és com la... també l'exercici de Teresa. Vull dir, és que hi ha una distància brutal, dius-me, tampoc és... També hi ha una capella, no me'n recordo, en testa ara, haurien de mirar-ho, on hi ha 3 crevachos. És a dir, on testa la vocació de Sant Mateu, que estan allà, dius, però bueno, no sé, la gent hi va, però no hi va tant. I tampoc la gent no li fot cas a la transfiguració de Rafael Casta, que se s'empera del Baticà, i jo flipo i dic... I la gent passa de llarg. Home, està bé que la gent no tingui... A veure, jo no vull dir que és culturament culturador, no és igual, però n'hi ha cosetes... Què dius? Oh. Que s'han de tenir en compte, no vull dir si vas allà, i a banda d'anar el típic, a buscar coses una mica diferents. És diferent el que deies tu, David, el rotllo d'anar amb la família, és lògic, hi vas una mica agobiat i no... És lògic, perquè per què no són rima? No, i rima, jo m'hi dic una cosa, i és com la, per exemple, el passeig, des que hi ha la galeria dels mapes. Exacte, allò es va fer allò. És brutal, és brutal. I m'haig de parar a dir que és això, no vull dir que és una feinada. Una feinada. A veure, m'ho porto tot clarament d'això. I llavors hi ha els voltants Orvieto, que és l'escurriment, allò és la humbria, que es diu ja, és una meravella, i hi ha un punt... Jo vaig anar amb tren, una hora i quatre amb tren. Amb tren, perfecte. I a banda d'Orvieto, la Catedral, que és una meravella, és una mica una réplica entre cometes de la de Siena, no és el mateix, però té un recordatori, tan estètic per fora com per dins, si també. Hi ha espais que són absolutament interessants, que no vaig poder anar perquè hi ha la ciutat subterrània. És a dir, es pot anar per sota i a totes les coves, però clar, l'hora que vaig anar no podia ser, i a vegades ho feia amb anglès i amb italià, vaig dir, mira, no és igual. Hi ha un pou, el pou de Sant Patrici, Sant Patrici, Sant Patrici, que té 62 metres de baixada, i és la cosa més que m'ha donat més vertigen amb els últims anys. T'hi cagues, fa molta por. És broma, eh? Però és espectacular, vull dir, baixes un pou 62 metres, i ja s'ha tornat pujada, després que arriba arrebentat. Però, bueno, fa una angoixa, després són les fotografies i tal. I Tivoli, a los jardines d'Este, que és una meravella, uns jardins que són patrimoni de la UNESCO, muntes d'aigua bestial de l'època del maniarrisme i del barroc, i la Villa Adriana, que és on estava l'Adriano, que també està tot una mica fet un desastre, però és una meravella, també, veure-ho, és espectacular. Jo, per exemple, vaig entrar a la Villa Borghese el primer dia que m'estàvem arrebentats a la tarda vam dir, què fem? I vam entrar a veure... Sí, molt xulos, però molt deixats. Molt deixats, sí, sí. Vaig entrar a la Villa Borghese i vaig pensar, dir, avoràs-te'l, això serà jo, que serà una part de la ciutat, però ho vestia. Potser és que l'ha fet una calor que no s'hi podia ser, que era aquell dia. Era com... jo recordo com a Sevilla, per demà era un 37 o 38 graus, una calor brutal. És que hi ha fot, hi ha fot. Però vaig veure els jardins, evidentment, que em va deixar entrar perquè estava tancada i pel que m'ha explicat si escur. A mi no em va deixar entrar perquè havia de demanar reserva. I jo no ho sabia, veus? No vaig caure. Però els jardins vaig dir, molta gent els fa servir per... Per passejar, per esplallar, per córrer, per fer futbol. Però ja em va ser en jardins, per allà. Vull dir, hi ha molts espais, eh? I les fonts, jo em vaig dir que era molt parat amb les fonts. El tínfi o el no sé què... Pel carrer, les fonts d'aigua que estan constantment rejant. Rejant, sí. Això no era vallos i boníssim a l'aigua, i freda, eh? Sí, sí, sí. I hi va haver d'aquella aigua. El 3-Tèvore deia, ostres, concaula aigua. Però darrere, eh? Vull dir, qualsevol jo. Però freda, freda, freda, eh? Això sí que va ser un avantatge. No vaig estar res amb aigua. I és boníssima, eh? I de la Xeta també. Vull dir que no calia comprar aigua. És que això és un avantatge de Roma que tenia envers de l'altre. Vull dir que amb la calor que fa i la d'aigua que hi ha per aquí. Sí, sí, sí. No sé, una cosa de fonts subterrànies, o les d'aquestes que se'ns escapen, no ho sé, tinc l'idea. Fem una cosa, voleu? Comencem a parlar com queda mitja oreta de cinema. I després, si veiem, agafem els llibres, tu sembla. I una miqueta fem cinema, que és una mica més dinàmic, que ja hem parlat molt, i després, si voleu, doncs, Nacho, comencem parlant de mitzomer. Molt bé. A veure què tal, mitzomer, no sé com es pronuncien. Mitzomer, mitzomer. Mitzomer. Sí, és com una paraula, és com el samar anglès, però amb o i amb a, i... significa solstí, sí, no? Parlem d'una pel·lícula de terror, d'un nou terror que ara s'ha posat de moda, que li diuen el terror elevado. Ah, i això què és? Diurn, m'han dit, que és terror diurn. Correcte. O sigui, aquí hi ha un diferent, els que li s'agraden la pel·lícula, les pel·lícules de terror són fans de gènere i tal, no serveix d'aquesta etiqueta, perquè diuen que el terror normal no és elevat, és vulgar. I ara s'han inventat una etiqueta, de dir, no, després aquestes pel·lícules, l'etiqueta, que descrius unes pel·lícules que no són vulgars, sinó que es tenen un terror més psicològic o més treballat. Llavors, clar, els que s'agraden molt el terror, els fans del terror, diuen, que terror elevado. Però s'ha posat de moda en algunes pel·lícules paradigmàtiques, per exemple, l'anterior d'ell, que era l'editari, per exemple, la Bruja. La Bruja, o... Déjame salir, no? Sí, potser sí. És aquesta línia. As, com? Nosotros. Podia ser, també. Per ser molt dolenta, eh? Exacte. Aquesta As és dolenta. No li visten, la tinc dolenta. És dolenta. La de Déjame salir, és més... Sí, aquella és una mica rara. Aquella és una mica happening, però una mica així, però veus, la Bruja és una pericula molt psicològica, amb un tipus de terror, també molt diurn, que dius tu. En una estrena alguna, aquest, el de la Bruja? Sí, i sí que jo tinc ganes de veure... No sé quina ara... Sí, sí, sí. Doncs aquest senyor que era debutant l'any passat hauria estat l'editari, que va ser una pericula que tot i que parlava de coses molt vistes a del terror de sempre, com la possessió i coses així, i li donava una visió, li donava un to que personal, que reissia bastant, i fins i tot hi havia escenes que les hem vist totes, que eren una mica hòsties engunyoses, dius, aconseguir-te aquí, veritablement, d'aquestes sosegantes. Aquesta, i si deies en aquesta línia, també és una pel·lícula de terror molt diurn, basada en una premissa que es pot desvellar perquè no trenca res, però és grup de estudiants que estan en una universitat americana, que és suec, i arriba l'estiu, i estan pensant que he fet de vegades, per què no veniu el meu poble, pobles meus pares allà a Suecia, perquè ja fem una festa com molt així, folclòrica, tribal, derribuda de l'estiu, celebrem el sostici, i és molt maco, hi ha flors i tal, i aquells, ho veuen bé, una cosa que això digue, anem a Europa, americans que van a Europa, arribant allà, resulta que la festa és molt maca, i fan alluns vals i coses, però la cosa és final, comença a veure que no és exactament això, que hi ha alguna cosa per la dèria, i aquí hi entrarà el terreny del terror, hi havia plàstiques, hi ha una mica, no, bàrbares, paganes, etc. i això, clar, que va desembogant una pel·lícula de terror puro, en la qual he dit molt de dia a tot, amb imatges que segurament també és una mica happening, perquè hi ha plàstiques que està lograt, perquè, clar, algunes de les pràctiques que fan són una mica... però, des d'això segant, en tot moment, estàs allà pensant, ostres, ara sortirà que una escena, i, bueno, no surt la escena, però quasi, amb alguna cosa una mica, fins i tot paròdica i ridícula, un tema relacionat amb el sexe, diguem-ne que hi ha per allà, bueno, jo la recomano, 100%, no pot ser tan... no hi ha escenes tan terrorífiques com l'anterior de l'editari, que estàs més... és més suave, és més psicològica, en aquest sentit, però sí que ens hi deis, en tot aquest... en un món de pràctiques, de paganisme, en un món de... molt visual, de totes aquestes coses que hem vist tantes vegades, de los mitos nórdicos, perquè tot està basat en això, tot té temes sacrificiales, tal... bueno, no podem apuntar molta cosa, perquè llavors veiem una mica... que no diguem massa, no? Exacte, és una mica llarga, però no se't fa llarga, però a veure, dir és... l'acció és continua, no hi ha moments tampoc feixucs, allò de... de què passa i tal, no va... va a córrer bastant bé l'acció, actors, bueno, poc coneguts, no ara... Home, ja l'actriu, la Florence Puck... Aquesta és la única, exacte. Aquesta l'he vist a Lady Macbeth, exactament, i el Ripol Scrito. Exactament. I aquestes són, bueno... Quina bona Lady Macbeth. M'encanta aquesta pel·lícula, Lady Macbeth. Sí, però l'actriu va sortir amb una que es diu Ripol Scrito. Està molt bé. Està molt bé. És el Chris Pine, que fa de Robert de Bruce, però amb d'Escòcia. Que va ser el que va acabar de fer la feina, que el William Wallace no va acabar de fer. Ah, vale, vale. Com una sequela, bueno, com una... Sí, perquè hi ha un moment que es veu un tros del William Wallace. Ah, vale, vale, vale. Sí, sí, sí, sí. Molt bé. És això, recomanables? És els nobles que van deixar que em matessin el William Wallace, i després van dir... És el que surt. Me parece que le hemos cagado. És el que surt allà, que no sé si li veu, que et porto una armadura, que el persegueix, i llavors et checa la armadura, i és aquest el Bruce, el Robert de Bruce. Ostres, i al final, clar, l'han empanat el William Wallace, i ja suposo que aquest tio es queda a la vida dels nobles, i... Molt bé. Doncs això, si podeu... Sí, doncs mira, recomanació. Doncs seguiu parlant. Eres una vez en Hollywood. Comença a tu parlar. Ostres, aquesta pel·lícula... Com t'ho diria, era una... El Tarantino. La pel·lícula, la darrera pel·lícula d'aquell, Tintarantino. Tintarà de l'estiu, ara, molta expectació. Sí, i... El Tarantino no crec que li hagi agradat aquest film. Bueno, sí, correcte. Però a mi sí que em va agradar. Quins Tarantino és? És el de Jackie Brown. A mi em mola, el de Jackie Brown. Bueno, no... Jo penso que sí. No és el de Django des de Calenado, per exemple. No, no és un tema blanc. No, no em refereixo a la temàtica, el de Jackie Brown. El tempo. És un Tarantino molt especial, d'aquesta pel·lícula només, jo diria, no hi ha res cap que es pugui... No, no, no, no és un Pulp Fiction, no és un Kill Bill, res de tot això. És un tempo molt pausat. És un nas de venint, el... el cas, diguem-ho així, d'un Tar System de l'any 50, 60. Que accepta per el tros del final, que no ve a compte, però bueno... Si l'has trocat en el final, que sí que seria Tarantiniana. Sí, és l'únic Tarantino. La resta són altres tipus de penífics. Però està ambientada en quina època? Està ambientada, final de 60. És ambientada la Hollywood del 60 i l'acció en volta als mesos previs i el moment quan maten a Saron Tate, la banda Manson, a Saron Tate, surten allà... El món de Hollywood surta allà a Polanski, surten allà... surten a Saron Tate, surten a la banda Manson, surten a la família... Surten a la família... Surten a la família... Aquí ha hagut marro, perquè s'han queixat, perquè el posen una mica com tonto. El posen un preputent, i s'ha queixat els serderos, els fans... S'han queixat... Però el film, ostres, és que com t'ho diria... hi ha molts detalls. És quan... clar, què passava? Allà era un pol de tracció de molts tipus de gent. Allà s'ajuntava tota una fauna humana brutal, al voltant de Hollywood. Des de mercenaris, des de gent de malviure... Qui pogués dir... Per exemple, la família Manson, amb molt globant, tot amb el moviment hippie, que estava en plena ferbascència... Tot a l'Estar System de l'època. L'Estar System i el pujant d'Estar System que venia. Si anem de l'autor, tipo Polanski, i tota... tota la... la playa d'edictors que envoltaven tot aquest tipus de directors. I després estaven, els actors de tota la vida, que realment sentien amb veja i admiració pel que feien aquests nous directors. Moltes vegades ignoraven que aquests directors de nova fornada vevien de les fonts que ells havien representat. Clar, del cinema clàssic. Del cinema clàssic, de les sèries policiaques, clàssiques, i que ells formaven part. I el film, d'alguna forma, acota molt bé aquests... aquests mons, no? Fins que, bé, no ho explicarem al final ni molt menys, perquè... Sí, no, no. I llavors ja comença a veure una permeabilitat aquí, no? Sí, diguem-ne que jo crec que he fet com fresco de l'època, una cosa que Tarantino normalment no fa, perquè Tarantino fa una sèrie de perigües més paròdiques basades en unes nides argumentales... Bàsicament busques fortes. Mitòmanes, molt mitòmanes. Sí, exacte, molt mitòmanes. Això és que es comença a agafar, tio, poso la gàmera i retrato, intento retratar a base de molts personatges, com era aquest ambient en aquell moment, em baso en bones actuacions i em baso en noms importants, perquè al final està Barapit, està Leonardo DiCaprio, Marc Rovi, que és la Sharon Tate, bueno, hi ha un sector allà... surt el patxino, suposo, per figurar, perquè hi ha un moment que diu... ni té sentit el que diu... El Jason Roberts. 3 minuts, sí, va sortir... Era el paper que tenia que fer a l'acabana, el vell de l'acabana, i el paper que tenia que fer el pare i no els que es va morir. El vell de l'acabana és que és real, eh? Era així. Sí, sí, sí, sí. No, perquè hi ha un sencer desvellat, però ja és conegut. És conegut, diguem-ne, és que la família Manson vivia... els mesos previs a fer l'assassinat, vivien una espècie de rancho que l'havien fet servir per rodar pel·lícules allà, de l'Oeste, hi ha d'un tio, i el tio estava allà, estava apostrat i tal, i bueno, es veu que per tenir-ho content, estava apostrat al llit i tal, per tenir-ho content el jazz Manson, que tenia allà un munt de noies al seu servei, que a la nit feia anar una d'aquestes noies... Que el satisfessa. Complaure aquest senyor, i aquest senyor estava encantat. No vaig reconèixer la Dakota Fanning, eh? Hòstia, sí que és complicat. Estava molt, molt canviada. Jo crec que aquesta és la que fa de la Patricia Creving, de les 3 que van fer l'assassinat. Potser surten moltes hijas d'E, però surten la Lolita, aquesta Morena, la filla de l'Ànima Dowell, i també surt la filla de l'Òuma Thurman. També surten els Tangersings. M'ha sortit una sèrie de filles que hi ha... Ja en fixarem aquest detall. Que ja són, clar, allà comencen a tenir 20 anys, i diuen que les altres actrius ja són una mica més maduretes, no? Sí, sí. La Dakota Fanning ja té 20 anys, eh? Sí, la Dakota, però les altres dos, les filles són més jovenetes, i per les jovenetes aquestes, les noies de les famílies, m'han sortit. I en barra de molt, el denòrgic àpio fa molt bé. Sí, sí, gràcies a tots ho fa molt bé. El Brad Pitt ho fa molt bé, també. És clar, és molt sòlida amb això. És clar, però que et quedes... Si buscaves un Tarantino, et quedes una escena tarantinal d'aquestes tan tenses, no? I no passa, perquè no la passa. No hi ha els diàlegs, per exemple, de los odiosos 8. O de qualsevol pel·lícula. Aquelles diàlegs, com molt forçats, que són un diàleg per haver sugos, que no porten enlloc, però que és l'essència pura del Tarantino. Aquí no. Aquí realment... Bé, sí. Potser la millor seva és Malditos Bastardos, perquè té un parell d'altres escenes molt, molt bones, molt de cinema clàssic, molt de western, diguem-ne, quan estan allà al sota, en aquell jugant a cartes, o quan arriba al primer, els 10 minuts d'escena aquella, quan arriba a la cabana, i tal. Hi ha algunes que diuen, ostres, cal. Deixant, a part, totes les mitomanies, aquestes llaprèvies de Port Fiction, Reservadorx... que són un altre tipus de pel·lícula. Aquesta sembla que... el trancament no m'hi acaba de fer, potser. Això és com si tu veus un dali típic, surrealista, i de cop agafa i el dali et pinta un paisatge, no? Sí, sí, sí. Doncs aquí igual. El pintor de puta mare, però el dali era un pintor excepcional. Sí, sí, sí. Ha pintat un paisatge i al final ha dit, bueno, però jo sóc Tarantino. Sí, al final és Tarantino. Tarantino, no dient quines. Una mica, també, amb el gust que ja havia agafat amb Malditos Bastardos que m'he entrat, com es diu, ucronia, que significa jo agafo la història i la modifico, i a partir d'aquí se'n modifiquen. Malditos Bastardos també ho va fer així. Malditos Bastardos és Hitler, Hitler mor allà i tal i qual, i la guerra canvia i tal i qual. Aquí hi ha un canvi a la història de com va ser. No és la història com va ser. Com va ser, realment. És d'altra manera, i és al final, que tampoc t'esperes i dius, ja sóc alia... Què dius, perquè dius... Què vols dir de la pinça, però serà la pinça... ¿Encara són cinemes? Sí, crec que sí. Crec que se'n fallen, que ara la fan. Això va ser... I la vaig a veure perquè... Sí, va ser... Potser encara estaran cartellera. Jo vaig a veure. Molt bé, recomanació, com sempre. Tarantino sempre és una cosa peculiar, a veure què tal. Res, jo encara es queden 13 minuts. El que faré serà re, jo agafaré 3 pel·lícules, faré un matxembrat als meus, perquè curiosament són 3 biòpics. Però més el que diem, no són els biòpics tipus de que, de principi, a final, sinó que són trossos de la vida de... Llavors, curiosament, són 3 directors que fan pel·lícules una a cada 4 o 5 anys. És a dir, són directors que s'ho pensen. És a dir, la primera és Van Gogh a les portes de l'eternitat, que és el Julien Lechnavel. Aquest senyor, ja sabem que és un artista, i mateix és un artista amb la Van Guardista i tal. No ha de fer pel·lícules pel·lícules. Exacte, és a dir, que ha de fer art i altres coses, i fa una història així com molt peculiar, i fa instal·lacions i tal. I ja us donen quan fa una pel·li. Deixant-te coses d'aquestes, i és una pel·lícula lírica. Agafa el Julien de Fou, que ja li va bé el paper del Creus, vull dir perquè és un gran actor, les que les aconseguim. I agafa que fa de Van Gogh, l'Òscar Ayssak, que farà de Gogh, curiosament, perquè és el període concret d'Arlé, i l'Emmanuel Seiner, que està a la perió de donar voltes. Que bé, que aquesta va apareixent, i fa un paper molt secundari, vull dir, no termes, per posar la basant femenina, perquè en poca feminitat hi ha la pel·lícula en si mateixa. Què tracta el període en què, bàsicament, en Van Gogh, fins a la seva mort, però és el període des d'Arlé, fins a la mort. És a dir, almenys en què queda en Pol Gogh, almenys en què se'n va en aquell poble, en la situació de Van Gogh, al famós bar i tal, al moment que està a la orella, perquè el Pol Gogh en vol marxar, llavors hi diu que no marxi, llavors hi ha la condició d'aquest tipus, i el seu procés, a mesura que ha començat per diversos psiquiàtrics, fins a la mort, diríem, que arribaria al costat del doctor Goixé. Per tant, això és una mica el que intenta explicar la pel·lícula, és un tema molt típic, però en canvi, la lírica d'assassenes amb unes contrapicades, les càmeres totalment contrallum, és a dir, aquesta cosa, aquesta mena de bujaria, però és una bujaria molt controlada, no és la bujaria que a tothom pensa, sinó que ha agafat un guiant de foc, que a vegades perd el que seria el seu punt de referència amb la realitat, però, bàsicament, és un tio molt sencer dins del que seria, vull dir que em refereixo, que té la seva moment d'ajutament físic, que és el que realment és cert, que el portava a perdre el cap, bàsicament, i la seva problemàtica, que creiem que això no està diagnosticat, però creiem que hi havia, no sabem si una bipolaritat o un principi d'esquizofrènia existia, aquesta possibilitat, però bàsicament ja arribava aquests límits quan estava escoltat, perquè pintava moltíssim i pintava fins que no podia més, i a partir d'aquí tot això li generava una sèrie de coses. La pel·lícula, és una pel·lícula que no t'explica res de nou, sí que visualment sí, perquè és una cosa molt plàstica, amb llampants, però bé, és una pel·lícula que es pot acceptar i que es pot veure, però que és una línia d'una pel·lícula feta per un artista, i això sí que té molt a veure, i només que parles sobre un artista, i llavors és la qüestió. És una pel·lícula molt correcta. Goguen viatja a Taití, amb Vincent Castle, com a Goguen en aquest cas, les altres són personatges, sobretot femenins, però són sobretot gent per què passa a Taití, i això fa que sigui molt creïble. És un senyor que es diu Eduard de Luc, que també fa pel·lícules quan li rota, és un d'aquests també visionaris francesos, que fa pel·lícules molt atemparades, molt sèries, i aquí veiem un Goguen que no és gens lluminós, la idea és que això ha de ser una cosa molt colorosa i tal, és el període a Taití. És a dir, aquest moment en què hi arriba allà, i el que li passa al seu voltant, és un esmou dins de les tribus, que és el que a la seva problemàtica d'acord, i té un problema d'acord, també tenir una sífilis com una casa, que també arrossegava, i que això generava també una problemàtica al cos, i també un cert moment de perdre del cap. És a dir, hi ha tota aquesta mena de visió massa, que diria, massa antropològica. Potser de paraula, el va fer portar-lo, portar-se allà? Simplement la inspiració, ell volia trencar, és a dir, estava cansat d'aquest parís, on estava gent importantíssima, com Manet, Monet, Cezanne, tota aquesta gent estava treballant, i ell volia fer algo diferent. I llavors se'n va allà, i descobreix el color, i descobreix les taques sense varietats d'agradacions, com molt colorí, i tal, i va ser un dels primers grans trencadors del que seria de gran creador de color, molt marcats, que després, amb el temps, s'hauria de segmentar i crear l'abstracció. Per tant, és un dels grans visionaris. Tot això, en aquella època, i ni ho pensava, és el que després van interpretar la gent del segle XX, però aquest buscava un contacte amb la natura, i ho va aconseguir, i va aconseguir tot aquelles peces magnífiques de les noies d'allà, que posaven el nom en polinesi, no recordo ara els noms, però són noms molt peculiars. Era la meva amiga, no sé què, vull dir que ho posava. Per tant, és una pel·lícula, en aquest cas, insisteixo, molt senzilleta, molt per passar l'estona, vull dir, per veure què és el que passa, però a la vegada, molt feixuga, vull dir, molt lenta, que estigui en una pel·lícula lenta, que ha passat tot amb un microcosmos, que en aquest cas és aquesta illa, bé, però té qualitat, és una pel·lícula amb nivell, no calconeix la vida de Goguen, però la pel·lícula és perfecta. I per últim, per rematar el ballerí, el ballerí de Ralph Fiennes, amb un noi que es diu Oleg Ibenko, que fa de Rudolf Norellev, és la vida d'aquest home, i el propi Ralph Fiennes, que fa un paper de professor i tal, és la vida de Norellev, fins al moment en què demana a Síl, a París. Per tant, no estem parlant de la part posterior, on és la part més, de la seva vida més tempestuosa, que va tenir vincles amb el món, va entrar amb una mena de depressió, amb el món de les ediccions, i la part més en aquell realment ja surt de l'armari, perquè, clar, i amb un principi a Rússia, ha de guardar les aparences, encara que sí que es veu que té una relació amb el ballerí, però és el que va fer. És una pel·lícula magnífica, és Ralph Fiennes, també que no fa moltes pel·lícules, i quan les fa, les fa consciència, i és una visió molt russa, molt russa, vull dir, s'ha ambientat molt bé amb l'estètica de la forma de vestir dels russos, de la forma de fer, i tot el que passava, aquell govern soviètic de l'antigua Urs, que estava sempre vigilant, vull dir que no sortíssim cap, i sortia a sopar i tenia darrere sempre dos controlant, és a dir, sempre hi ha aquesta idea, i com ell comença molt gran, i per tant ningú confia en ell. Em refereixo que és una nova comença bastant grandet, i per tant pensava que és molt bèstia, és molt sec quan vaja, però al final creu un estil propi, que és el que dona la fama a Rudolf Nurellev, i no és una pel·lícula que es mogui massa amb coses tèvies, no és Ralph Fiennes, és un tio sec, directe, clar, a l'explicar les coses, i no hi ha contemplacions. El que és més la vida d'ell, o la seva part... És una mica com un muntatge en paral·lel, en el que bàsicament es veu ell, un jovenet fins a aquests 17 anys, fins als 20 i pico, que demana síl, i la bastant de quan era jove, quan era un nen, i una mica els records, i tot això, que va passant. I també per una altra banda, el que passa a Rússia, i el que passa també a l'acadèmia. És a dir, hi ha una mena de connexions, una mena de flashbacks, que va molt bé per una mica ambientar-te, i el parquet reacciona d'aquesta manera. Per tant, pel·lícules estrès molt senceres, són tres bons biòpics concrets, d'aquesta gent, d'aquests artistes, però jo us recomano que es vegi molt bé. Es queden 5 minuts, en el temps de parlar d'aquí en Gerro Mata, David, ja que estem. Bé, és un film molt àspre, molt àspre. Està ambientat, inclusive la llum, és gallega, és rosca, és plogosa, i ens parla molt senzill d'un informer que treballa amb una residència d'avis, i un dia li arriba el capo conegut, conegut per tothom, un capo de la droga, de per allà, no? Sí, una cosa així, d'aquests. I llavors, ja que està l'home, jo crec que l'home és d'alguna forma per apartar-se del pressin que li causen els fills. És la típica relleu generacional que els fills collen el pare, perquè ja s'adeixin els fills de poder, i l'home és molt raci. D'alguna forma, ell és qui s'ha treballat tota la bona fama, la fiable fama que té ell, i els fills, pues, el tipic, són uns estrelers. Pensa més en negocis ràpids i no tant en llarg termini com feia ell, d'alguna forma. I allà, doncs, es topa amb un informer, que és un informer, és el Joker, per dir algo de la residència. Com vull dir el Joker, és el tio carismàtic, el tio que vol, que tothom vol que estiguis, és el tio simpàtic, obert, que tracta els malalts amb una tensió especial, amb dedicació... Bé, és... És la residència en si, no? I li assignen aquest nou malalt amb ell, no? Ostres, però aquest malalt, cada cop em pitjoren més. Clar, dius, és clar, és clar, és clar, que l'home ja tenia una mà del tio de generativa, ara no recordo quina, i cada cop, ostres, ja no pot terminar, cada cop li costa més menjar, cada cop... Ostres, té com uns atacs de feridures, la cosa està fotuda, no entens? Però és que aquí el film ens descobreix que, a darrere aquest informer, d'alguna forma hi ha una altra història que també ha d'estar relacionada amb el cap, aquest, de la droga. No explico més, perquè, realment, la trama és... ja la faig saltar pels aires, no? Però bé, sobretot això, és tot i la bona voluntat, o les ansies, diguem-ho així, d'algú... aquest home no és un individu... un individu que tenim molt en compte, perquè, realment, la seva complexitat, al final del fil, es notarà. I ja està, ja ho deixo aquí. Puc deixar-me aquí, però bé... Jo és tossar, fem paper, suposo que ja ha fet més vegades... Sí, sí. I Paco Plaça, director, no? Paco Plaça. Molt bé, fantàstic. Es queda un minut i mig, però encara i així m'agradaria fer un recordatori, no? Qui ens ha deixat últimament, Camilos Sesto? Ostres... Ostres... El que ha donat aquest país, sincerament. És bo que era compositor. Era compositor. Ho feia tot ell. Ho feia tot ell, tot ell, tot ell. I llavors, per això, aquest home té tants diners, perquè la feia cap als composidors que guanyen diners. I composa per altres, no? I composa per altres, exacte, i feia una miqueta això. Però, bueno, bàsicament, bé, aquí jo crec que és com tot, no? Vull dir, el procés de generatiu venia donat per... Bé, la gent no ho amaga, perquè no queda correcta, però són addiccions i punt, no? Potser podria ser per una qüestió física. Fa 30 anys, o 20 i pico, però jo crec que venia per altres qüestions. Com el Rafael, no? Exacte. Vull dir que el Rafael és un tio que s'ha pogut mantenir. És a dir, que sí. És una simpatia, així... Clar, i és un tio que s'anote, dins del que s'havia, però aquest no. Porta 50 anys a les escenaris, Rafael, eh? Clar, clar. Potser va ser una cosa més aviat física, no? Vull dir una malaltia que li va generar això, una cirrosi o una petit, és el que sigui. Però és que l'altre, jo crec que... Des dels vídeos, als anys 90, ja anava begut aquest home que en sortia, per fer entrevistes. Però no deixaves un geni, no deixaves un tio que era molt bo, i ja està. Doncs res, dins segons, i deixem algú de mi que és una d'aquestes coses a la vida. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.
