La segona part de la temporada de la setena ha dit l'altre dia que jo estava una mica despistat. Ara ja saps que has anat a donar-nos programes. El quart programa que sí. Clar, la Llaia ha dit que és veritat. Perquè a final porteu un batibull de... Sí, el veí de 48. Sí, sí, sí. De Babilònia. Diguem el programa que ja sabeu que, doncs, s'amet cada dijous amb aquest horari i, a partir d'aquí, en repetició als dissabtes el migdia. Això dels Babilonis. Babilonis, són els Babilonis, clar que sí, venim d'aquella antiga cultura. I és això. Bueno, avui tenim la companyia de la Rosa Alcalá. Hola, molt bona nit. Molt maca, eh? Gràcies. Aquesta camisa groca m'agrada molt, eh? Igualment. Hi ha les arrecades. Sí, sí, sí. Hola. Hola. Mare de Déu, senyor. És veritat? Sí, sí. És a conjunt amb les formes d'aquestes. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Vindiques. Oh, ja està bé. M'agradaria molt. He de siplir. Doncs si és el que més emitted. N'hi ha capcra per tal de bins. M'agradaria per tant. Volem muntar de la begomba. No ploc de la begomba. El bolli no viu. Correcte. Fàcilment, te'n xerro. Senyora, ho agrae muffino. La donaré. El discrete. És una pot سے. Al bolli eix. Ah, sí, mòbil. I al bolli hi tenen plastiques. La plastiqueta amb el micro. I el deim muntar net, què tal? Molt bé. Molt bé? Sí. El que ens està al veurem rimes. És una abraçada. El què? Que ens està al veurem rimes. Sí, no exacte. Ah, això mateix, això mateix. Com a mínim, doncs no tens el benefici. Espera, és que és curiós, perquè hi ha la Rosa, el Jaume, el David i ell, el Chesco Ramos. Clar. Per què dius el cognom? No, jo vi de tothom. El cognom era de tots, eh? No, senyor, no. Com que no. Jo vi el Jaume, el Vidari i el Rosalcalè, David Montaner. Avui no. Avui no. Si acabo de dir-ho. Ens has d'agradar, xaval. Rosa. A veure com... Rebovinem. Rebovinem. A veure això, hem de gravar, eh? Escolta'm, el dissabte... Jo ho sentiré dissabte, eh? El dissabte ho direm. I si no, em deus un sopar David. Mira, ja està. Justament tenim el cap una miqueta raro, eh? Que no sabem les coses, vull dir, que jo ja... Serà l'edemència. No, bueno. Vinga. En la confiança, m'he sabut. Doncs avui parlem de primera música. Parlem de Bella Bartó, el manderí meravellós, que ens explicarà la Rosa. Parlem de dos llibres, un que es diu Mianya de Relajación y Descanso, que ja en parlarem d'això. Una anxa bàpica, es deia. Bueno, això és una cosa molt friqui, que ja comentaré. I he de dir-ho de la Sanyal, que és un llibre de por, que jo també estic perillat durant voltes, però que el David ens explicarà molt bé. La Rosa se'ns passa de Bella Bartó que a l'espai brossa, i una obra que es diu As si bailen les putes... Sí, As si bailen. Sí, sí, sí. Així és titular l'obra, sí. Així és titular l'obra, per tant, no, vull dir... És qüestió d'entendre el missatge. I a partir d'aquí parlarem una miqueta de cinema, i el que ens donem és el David es parlarà de At Astra, es parlarà d'una serie que es diu The Boys, i jo es parlaré de les noves revisions de Dumbo, de Tim Burton i de Aladdin, de Guy Ritchie. Vull dir ja que estem parlant del movie Disney. Doncs en parlarem una mica així després. La Rosa es parlarà del Per al Salvaje, si tenim temps, el Jaume ha de vivir dos vegades. Pararem de molt de cinema, com sempre. I comencem amb Vela Bartóc, i aquest mandari meravellós, que Vela Bartóc, no és fàcil, eh? No, i a més va ser molt polèmic també a la seva època, quan va estrenar, perquè el públic estava molt acostumat al classicisme i al biotocisme, i a fer les coses de certa manera, i creu que es trencava una mica amb tot això. Fins i tot el tema també era una miqueta... una miqueta sòrdida, no? Ell la va composar en 20 anys, s'havia fet una mica sota la protecció del matrimoni human, i va fer aquest concert, que és per... A veure, no sé si es vestiria... Perdó, perdó, perdó, que ara ho sé, estava explicant. Perdó, no, perdó. Ara estava explicant la altra, és que clar, el mandari meravellós va ser la tercera, sempre fan tres peces. La primera era Brahms, el concert era Piano i Orquestra, la segona va haver un canvi de programa, en comptes de fer el que estava previst, es van tocar les àrees i danses antigues de respitji. Aquesta va ser només amb corda, en plan així, música de cambra, només a posar jogolins i tal, i violes i... i piano. I després ja va ser la de la Bartó, que llavors sí que va ser aquesta que us comento. Em... Ara m'he despistat una miqueta. El què? Que m'he despistat una miqueta del que us volia explicar. Bueno, sí. A veure, per què va ser polèmica? Primer, perquè crearé una minera molt diferent de concebre la música. A més, comença molt de... A veure, així va haver-hi el sentit de molta algarabia. Com si fos jo a principi i pensava que això deu ser un mercat, un mercat o a la Xina, o a Pèrcia, molta gent, tots els instruments allà tocat, no? A veure, dins d'un ordre, no? Era una cosa desmandada, no? I va incretxendo, va incretxendo, i dius, ostres, no? I clar, el que fa veure, el que intenta veure, és una pantomima, perquè parla i ho explica així, no? Que són tres pòtols que retenen en contra de la seva voluntat una jove prostituta. I l'obliguen estar-se d'ampeu en una finestra per atreure els vianants amb l'objectiu, clar, d'apoderar-se dels seus diners, o sigui, com a esquè per robar i per fer manifetes, no? I després, assassinar-los un cop seduïts. Llavors són una mica tres persones, o tres malànimes que acaben en aquest paraïn, un divertir, un jove miserable, i, finalment, un mandarí amb uns poders extraordinaris. Llavors és una miqueta, clar, això va ser molt provocador, també. Exacte, va ser molt provocador a l'època. Però i això, com tu pots imaginar la música? Home, pels instruments, pels instruments, clar, home, pensava que estava tota l'orquestra, violins, tota la corda estava tota la percussió també, o sigui, la percussió sencera, tota la percussió vol dir timbals, el bombo, el gong, els platerets, el triangle, bueno, tot, tot. I cadascú no sé exactament quin instrument té, que representa cada personatge, perquè no van poder anar tampoc, a vegades fan la sessió prèvia, que te vostè expliquen també com es relaciona tot això, tot aquests elements, no van poder anar-hi. Però sí que, normalment, hi ha cada instrument que representa uns, o un conjunt d'elements, o una forma de tocar. Però tens alguna guia o alguna cosa que sàpigues quan... No, això és la gent que ho ha estudiat, perquè les entrevistes que van parlar amb ell, perquè ja se sap més o menys el tipus d'instrument que representa, per exemple, un violí sempre és la dolçó, normalment un espersonatge. Sí, sí, sí. No s'hauria dit cada nit. És com la sinfonia aquesta, diu el Moldava, del Borjak. Ah. No m'he començat a explicar, és el naixement d'un riu i com va... I tu sí que vas... Tu imagines, no? Al principi és les fonts del riu, i després jo com va ràpid, i potser és més fàcil, però, clar, tota una història amb persones, aquí ja és més complicat. Bueno, però també, perquè ho expliquen, ho expliquen també, què volia dir amb aquesta obra, o quina és la situació que presenten on hi ha personatges. Vull dir físicament on hi ha, no? Has de fer molta extracció, no? Clar, exacte, sí, sí. Però ja et dic, igual que al principi, sí que es veu molt bé que es posa això a un joc, una mica marginal, aquest bullís, i una mica de sobre... La clava és perquè... Sembla una temàtica típica d'opera. Sí, sí. Una desdichada allà, que la posen d'una parada, d'un pastí, bols, o així... Clar, i després ja és tot el que passa amb aquest personatge, amb aquest mandari, que, clar, no es deixa enredat d'aquesta manera. Molt bé. Ah, molt bé, veus, és això, veus? Veus? Aquí ja veus que hi ha un ambient de posació de marginalitat, de veus de perill, de... de... Ha costat molt bé, s'ha costat trobar-la? No, no trobar-la, sinó, bàsicament, que arranqués les coses, no? Sí, que va molt bé. Veus? És total de sort, total... Jo vaig estar escoltant l'altre dia... La deixarem de fons, eh? Que vagin menys. Sí, sí, sí. Que fan comòpera, ober, conceptes, i tal, i donaven la de Mosser la última a la que va escriure, el requiem. El requiem ser total. Maravallós, allò. Sí, sí, sí. És que encara que no hi entén, per això... Clar, és que de música no cal entendre, jo sempre ho dic, jo no entenc de música, m'agrada la música. Sí que en el seu dia vaig estudiar una miqueta, però molt poquet, però sí lo justet per saber d'això, que t'agrada, i l'important és el que tu sentis, i que sàpiga reconeix els instruments de l'orquestra. Jo la vaig escoltar al palau de la música, i em vaig quedar, no l'he escoltat mai, a casa sí, lògicament, i bravella, eh? Els espectaculars, no sé en quants cors, una bestiesa. Hi ha la versió del cara ja, que surto un baix, que a tu no veu, no baixa, profunda. Profunda, sí. Em va quedar el nom, perquè es diu José Vandam. Andà. Que no té res a veure amb l'actor. Però, a més, el nom és en castellà, José, i es diu Vandam. I en canvi, està endanès. Sí, sí, sí, tu no veu... Se'n morgui. Vreja-t'ho, tu. Brutal. Molt bé. Bueno, sí, sí, ja està, ja està. Ja hem començat la temporada amb l'auditori, doncs ja us aniré comentant una miqueta. Fa música barroca? Algú en concert pot ser. No tenen massa costum, perquè això no atreu massa del públic. Però després fan d'altres sèries, igual que la banda, per exemple, la banda Balsalona, que també, la banda música de Barcelona, que també toca, o per exemple, ja també algunes sessions de jazz, tenen programacions diferents. Hi ha una música barroca, alguna vegada, però... A l'auditori gran, a la sala gran... No ho fan, normalment no. Molt bé. Ja, ja, miraré si fan algun concert. Perfecte. Sí, sí, sí. Doncs passem, deixem de fons el mandarin maravilloso, que ja no hem pogut enganxar abans, doncs escoltarem que són 19 minutets que hi ha per aquí, entres tant, i arribem a veure si podem trobar les bandes sonores de les pel·lícules, perquè és això. Bé, doncs parlem de... Jo parlo d'un llibre que vaig llegir abans de l'estiu, i ara comentaré molt ràpid, perquè és un llibre que jo no sé, potser comentar-lo, a lo millor la sensació és una miqueta molt... com diria... molt alegre, sobre un element que és molt seriós, que és l'automedicació. I l'automedicació vinculada amb els àmbits de... el que seria antidepresius i tal, sinó al contrari. Una persona que està patint una... de pressió que no vol reconèixer del tot i se les inventa i reinventa per estar un any de relaxació, eh... És a dir, pastilles per dormir. És a dir, està tot el dia que està dona prenent això. Explico el tema. És una dona que, per la seva condició, és una dona... que té una vida molt correcta, amb els fredsos, el que entendríem, el que vols fer amb el jam, una burgesa, en traveseta de paraula, que viu molt bé, que traveu una agència de publicitat, que té un nivell molt determinat i un dia determinat decideix que està cansada. Si treballa no és burgesa, però t'ho digui. No, però entèn-me. Les burgesses no treballen, però pot fer-hi la mentalitat, burgesa. Sí, però és una dona que té un nivell molt, molt alt, el que seria l'àmbit. Que treballa per no burrir-se. És una persona que básicamente decideix a la vida determinada fer un canvi. I un canvi decideix canviar de feina, decideix marxar o seguir a la muntanya. No tinc ni idea. Però aquesta noia decideix descansar. Està tan estressada que decideix relaxar-se. Una opció és que tant vas de viatge, tant vas als espais, tant vas al balnearis, no. Ella decideix tancar-se a casa i fa totes les possibles per haver-hi, per aconseguir que quan va veure una psicòloga, no doncs plantejar-li tota una sèrie de coses, entavenar-la d'una manera per aconseguir cada vegada més medicacions per dormir més temps. Per arribar fins a la inconsciència constant. I és una cosa que a mi em va sorprendre moltíssim. Això és una fugida, no? És una fugida total. Té una amiga que l'entén. Té una miqueta a la situació entre cometes, i és la única persona que té una mena de contacte. Perquè ella és una persona que es mou en un món en una societat, però està sola. També és una cosa que té a veure. Però la manera en què es tracta el tema a mi és el que em preocupa. Em va donar la sensació que és una cosa com que li dona una gran normalitat la seva escriptora que ara buscaré el nom. I ara ho diré. El tinc per aquí, però ja ho diré ara. I a partir d'aquí aquesta amiga és la que comparteix en ella coses. La que li diu, escolta'm, jo ara dormiré quatre dies seguits, si us plau, doncs no sé, porten menjar, perquè jo amb aquesta mena d'inconsciència, per la vegada, com una mena de, com es diu això, quan t'agafa pas per la nit i et despertes, una mena d'ambulisme i tal, ella se txacarà i es menjarà un tros de pizza. Clar, no menjar, si dorms, arribarà un moment que el teu cos pot arribar a morir. Per tant, ella no vol arribar a morir. És una sensació estranya, és com una fugi de tota... Sí, sí, dormida, durant un temps. I, bueno, no vull anar més enllà del llibre en si mateix, perquè hi ha una resolució determinada i concreta, però es produeixen coses. De totes formes pel que és dit. No vull explicar-me molta cosa, perquè si no es perd la gràcia. Ja percebo una cosa que és molt sovint, i no sé per què. Hi ha una denostació cap al col·lectiu de psicòlegs. Sí, sí, sí. Habitualment, a molts films, hi ha molts esnebeles, hi ha molts... Más mèdia, no? El psicòleg és com un empalló que ve... que fa un paperot, no? Dubto molt que un bon psicòleg, ja no dic, evidentment, d'un douer, un bon psicòleg no enganxi aquesta individua i no detecti què és el que li passa. Ja, però ja té les troles. Les troles que li puguin a... Evidentment, és part de la feina de la professió d'aquest col·lectiu saber que el pacient hi ha una part que potser t'enganyarà. Però... No, que aquí cadascú... Però hi ha una cosa. Però hi ha una cosa que està molt clara. El llibre planteja que és una psicòloga que, com a tot arreu, ja amb bons professionals i amb professionals. I et posa un exemple molt ràpid, una amiga meva, que és una problemàtica d'una mort, d'una filla jove, no... Sí, però amb un psiquiatre no s'hi fiquen. Això és el que toca els collons. Sí, amb els psiquiatres som bé. No, però és que és la percepció. És a dir, ella que té un dol, no resol, absolutament, va per una psicòloga i em perdonareu, no diré ni el nom ni sé qui és, però és que la psicòloga s'ho posa plorar, a ella. Quan li explica... I llavors ha de buscar un altre psicòleg. Que no hi ha professionals com Déu mana, i acaben les dues. Sí, a mi jo he fet una mena de catàrcia, i a vegades em diu ella, aquesta amiga meva, que es diu Fanny, és que a vegades la tinc al consular. No, no, la meva amiga, la meva amiga. Li ha posat un nom fictici. Això és el problema és que potser aquesta psicòloga no supervisa. Necessita supervisió per part de dir que és bé que això. O que no està bé, que té una problemàtica. Sí, bueno... Sí, jo crec que ell tenia un dia flús, ara tenia un dia... No, no, però és que sempre. I se n'ha acostumat, i van allà, i sí, sí, sí, no és broma. Sí, però una cobra i l'altra, no? Allà, però a l'altre li va bé, com no vol superar el seu dol, que també he tocat les nassos, però ja està. És un exemple. Això no va per aquí la cosa. Va aquesta, li ha explicat històries de pantomàcat, i a partir d'aquí l'altre, sembla que s'ho creu, i és més forta, i és de relacions... Perdona, llavors no va al psicòleg, que és una... De tota manera... Perquè un psicòleg no dona medicació. Ha posat un psiquiatre, llavors, clar. Sí, sí, sí. Molt bona puntualització, senyor. Sí, sí, sí. Ja dic, no acabo de... No me'n recordo, és que fa 4 minuts que vaig des del llibre, per això no me'n recordo. Un psiquiatre, el problema és que hi ha molt de... intrusions professional. I, per fet, creures que són metges, poden fer teràpia. Clar. Sí, psiquiatre, i és psicòleg, a la vegada, òbviament. Però un psiquiatre, simplement, recepta medicines per combatre això. Però, com acabes de dir-t'ho, n'hi ha que fan les dues coses. Hi ha que fan les dues coses. Però hi ha molt d'intrusió professional. Bàsicament, és a dir, és aquesta una mica... No havia explicat més, perquè passen coses, que són massis satèl·litges... Sí, sí, sí, està molt bé, que està molt bé. No me'n recordo, fa 4 mesos. Potser era un psiquiatre i era un psicòleg, per mi, a aquest concepte. Però és un llibre que, a nivell d'estilístic, no té res de particular. No és un llibre massa bo. És un llibre que dius, és curtet, i dius, a veure què passa, et vas a veure què passa i tampoc passa res a l'altre. Però és un llibre correcte. Amb una temàtica rara, un plantejament diferent, que dius a veure per on va i no arriba al lloc. Jo la veritat és que, moltes vegades jo a mi no he trobat, que a mi em diuen, és que és més llesta, la meva filla, la meva filla, és un psiquiatre i fa el que el psiquiatre fa el que ella li diu i li tolera i tal, i això no va al lloc. Una persona que decideix a fer el que tu dius, a casa, a casa, a descansar, tenir cada vegada més insuditis d'aquests, per dormir, dormir, dormir, dormir, i tal, per seguir aquesta persona. Per seguir és una desconnexió del món, total. És una desconnexió. Evidentment, amb el re del fons hi ha una problemàtica greu, i molt greu, i molt greu. No accepta coses, el no sortir al carrer, clar, és molt potent. I aquí sí que estic d'acord que el psiquiatre ho ha de veure. Sí, sí, sí. David, la senyal. Què ponem? És un llibre d'un escritor que es diu Maxim Chatham. És francesa, però, casalment, no sé, ens envienta en un poblet d'Estatges. Em va sorprendre molt gratament aquest llibre. Molt gratament. És una mica Stephen King. Sí, però si m'apures, no és tan recargulat com l'estic fent. Exacte. En refereixo a la prosa, a com escriu. És clar, diàfan, val grà, però, a l'hora, té una prosa fàcil de comprensió. No et perds en cap moment. Ets capaç de deixar el llibre, tornar-lo a agafar, i seguir fàcilment tota la trama que no és fàcil, però, en aquest cas, és una trama de terror. Feia temps que no llegia un llibre entre cometes de terror, doncs que fos... Ostres, fos gustós d'anar a... Jo feia temps que no hi hagi un llibre de por, que tingui xitxa, que estigui bé. I que té xitxa. Neu a veure hit, la pel·lícula. No, jo m'he llegit hit, i me'l vaig acabar, ja fa molts anys, per un donor. Però era un tostó. Era un tostó. Era una paia mental, del senyor Stephen King, que vaig dir, han de ves a cagar la via, tio. No, no, és veritat. Perquè dius, no hi hagi un sofrible. La pel·lícula, la vull veure un dia de caixa. Passa que tenim crios, és complicat. Perquè l'altre dia vaig insinuar una mica i ja és... Ui, què és això? La vam fer l'altre dia per TV3. Sí, la vam fer, sí. I vaig veure el principi i vaig dir, però el llibre ni un sofribà. Però en canvi, aquest llibre, ostres tu, et planteja una situació d'un... Saps allò de dir, els dolts malresols? Ui, diguem-los, eh. Diguem-ho així, que és un dol, malresol a nivell col·lectiu. Però a més a més, diguem-ho així, barreja tecnologia amb... A més, diu això, amb efectes paranormals, va? I llavors, diguem-ho així, que hi ha un... recometes, hi ha un... No ho explico, perquè ja ens agarro el llibre. Tots recordes de la pel·lícula Conspiración de Silència? Sí, del... Doncs allò també és un dol malresol, allà. Aquella col·lectivitat, la divina, una persona, va la dir-ho. Xinesa, oi? Jo està molt bé, eh. Aquí és a nivell col·lectiu. Hi ha uns dramas oculs a dintre, i només cal una xispeta, una xispeta, un element... fortuit i accidental, per fer sortir tot el que hi ha. Una grura de dintre, i clar, és l'últim que allò que hi poble allò acumulava porqueria sota l'ofombra, però durant segles, no? I surt de la manera més violenta i més salvatge que puguis estar. Però, ostres, recomano aquest llibre, i estic buscant llibres dalt d'aquestes, a mateixa escritora, per... Ostres, perquè m'has subtat. També em va agradar molt la pel·lícula Fargo i m'encanta que són les meves favorites. Fargo és de les meves favorites de sempre. Fargo és de les meves favorites de sempre. Has d'anar a la sèrie també? Sí, és bo que sí, que l'han acabat ja. No sé si l'has tancat. És que és el marit com és. Ella com és també. El sogra. El sogra, que és el que té la carn d'olla sobre la taula. O el que va de barret de vaquero. Sí, sí, sí. El que té el propietari i el concessionari. Molt bé, la vaig trobar. El marit, el marit, el sòmina, que dius... Bueno, no és un sòmina, és... No, està sempre al darrere. És el suport, és la pareta. Exacte, és el suport. Quan ell arriba a casa troba amb ell i ell fa això que dius tu. De bord de baix. Dornament de batxata, tot. Et faig això? Clar, i no oblidem que ja està embarassadíssim, aquesta ja punta. La parella està punta. Són aquestes situacions, no? Està molt ben trobada, aquesta. Per això és una de les meves favorites. La vaig veure quan la van estrenar. Per mi també, m'encanta. No, la vaig veure no fa gaire. Sí, és que és per veure-la. Està com enganxat. No sé què li passa, avui no és ell. El control té aquí una baralla més... Sí, sí, m'estic veredat amb tot. Vull dir que no. Siguiente punto a seguir. Així venen les putes. I després ja parlem de jaume de la teva pel·lícula. De l'espai brossa, no? Que hem comentat. Sí. Això és de l'espai brossa. És un espectacle del grec, d'aquest estiu, però que encara l'estan fent a l'espai jo amb brossa. El escenari. Fins el 20 d'aquest mes. No sé si faran volos o sortiran teatre. Teatre, teatre. El director és el Pau Roca. És que ara està buscant... És l'acte aquest de venda al pla. Sí, és un altre acte. Sí, sí, sí. S'estava allà, només centrar, només centrar, com que et deixen que deixis les bosses i tot el que portis amb una taula allà per poder entrar lliures sense res a les mans. Avui és el dia de programada de los avulos coñones. Està bé allà. Què et passa aquí, no? Se'n falta que allò velles venda al pla. A 40 anys d'això ja, no? No, però va crejar l'escola, això. Estic posant la Rosalía con la Jota Balvin, que fa en Twerking. No, posa-la a Rosalía. És que no és igual. Jo a mi la Rosalía tinc una cosa que sí, però que no. Perquè va llant Twerking al vídeo. Les coses, sí, bols. Tampoc no tant, jo sóc estrella morente. Això és pur, eh? Ja que em vas regalar aquell lletó com era aquell... Ah, bueno, Xambao també. Xambao, Xambao, Xambao, Xambao, Xambao, Xambao, Xambao, Xambao, Xambao... Sí, sí. També he descobert ara un altre que es diu... Ja t'ho diré... No, Rosalía, no. Ja t'ho diré, ja t'ho diré. Ja em faig la Rosalén. La Rosalén, és molt bona també. La porta violeta. Una lletra... La porta violeta que té mueres. Sí, sí, la porta violeta, que és un diàleg de pujar. Ja la pujaré, sí. És categoria, és qualitat, és qualitat. És qualitat, és qualitat, eh? Sí, sí. És un espectacle que el dirigeix ell, i el Pau Roca. I llavors són dues protagonistes. Que no són actrius, tampoc. Cap de les dues són actrius. La Júlia Bertran i la Natxinchilla. La Júlia Bertran és periodista. I ella va fer aquell llibre que es deia Més Timas i Amb Timas, que feia aquell joc de paraules. Sí, sí que em sona, sí. Moltes, moltes. Jo no l'he llegit, eh? Però una miqueta en aquell llibre, i a més amb il·lustracions i tal, i converses amb diversos personatges, el que fa és posar en qüestió l'amor, la visió, l'edil·lig, no, de l'amor romàntic, de la cultura monògama, no fa una mica aquesta reflexió, la família tradicional, els roles sexistes, que encara es regeixen la nostra vida íntima i social. Això és una miqueta de llibre. I moltíssimes persones, no. Per sort, aquí tenim el setxemple. Aquella era la veritat de qui ha sortit la idea. Fem alguna cosa per posar en pràctica a tot això que jo parlo amb el llibre. I llavors va buscar la complicitat de la seva professora, de Tuerc, que es diu de Tuerc, de... Explica-li ja un màfeliure demostració. És aquests valls? No, grafica. És aquests valls que l'home està de peu arredera i la dona es posa, com així, amb el cul amb pompes i li va rastregar el cul amb les seves parts nomes. No, doncs no és això. I són aquests tipus de música. No és això. Precisament és contra això. Per desfer aquestes idees. Perquè això és la part masclista. I això és la part andrógena del tema que s'ha subvertit totalment al sentit del ball. El ball de fet, la professora, és colombiana. De família colombiana. I segurament, vas t'explicant després, que segurament procedia dels claus africans que es van aportar cap a Amèrica. Sí. Llavors és un ball de dones. És un ball que el ballen o el ballaven entre les dones. És una forma d'espressada ballat que el cul fa una part del teu cos i tanques de moure el cul per ballar i amb aquelles músiques. I els homes també. I també podria haver idiomes i tal, clar que sí, però ja està. Tot això aquí, la nostra societat occidental, tot això ho hem parvartit. Llavors veu que és la part que deia el David. És que no. Això és la segona... Això és una altra. Jo m'ho miro per una altra. Però aquesta és la visió masclista de dominació. No, masclistes no. Sí. També, però és una utilització una mica de sensualitat. Jo et dic la interpretació que fan elles. Perquè una cosa és entre dos persones o volen i llavors que ho vagin d'aquesta manera. Però no que et miri, tu pots ballar perquè vols. No perquè et mirin segons com mantens. Si s'utilitza... Si s'utilitza d'una altra forma, no. Per denostar la gent a femení o per humiliar-lo, no. És un ball que aquí ho fa perquè vol. Exacte. I que sempre que... I entre persones que vulguin ballar, no cap problema. Però una miqueta, el que expliquen és el sentit. I el fet de dir-li d'aquesta manera, si veuen a les putes, elles ho van explicar més. El públic està dret, no hi ha escenari. És cansat. Vull dir que estàs ocupant de escenari. Hi ha tres plataformes de forma de... Queda quadrat. I comences allà sentadet. Després t'intenten animar perquè te'n xequis al terra i llavors comences a fer aquest moviment. Començar el tour. És una miqueta de lliberació del cos. No et pensis que la gent li costa. La gent super tallada. La gent li costa, la gent està super tallada. I perquè posen les jums a la semitenua. Perquè no em vegi ningú. Com si fos la dicoteca, que no em vegi ningú. Una mica. Perquè encara tenim... La nostra societat encara és molt... Molt puritana. Molt puritana i que ho veis molt... Costa i fer-ho en públic. I davant dels altres, hosti. Una altra cosa és la dicoteca i la mitja de la foca i que t'has begut no sé quanta cosa per allà. Doncs és una miqueta això. No hi queda aquesta reflexió. I el títol ve, perquè ella ho explica, alguna experiència que jo he tingut de petita o quan ella allà en el seu país o havia vallat amb una festa. Potser hi havia música i ella es posava allà també. No en consciència, vull dir. Amb la... Amb la neterat. Veient ningú. I no et planteja res més. I que se t'apropi una senyora gran o que digui si veïn-la a les putes. És aquesta reflexió. Aquesta de veure una cosa dolenta o de voler fer una cosa que no ho era. I que no ho és. Exacte. El tema dels escots, el tema de les minifaldilles. Ja no ho deien, això. Amb el to, amb la tonada, amb el llenguatge... i subliminal, ja l'estaven etiquetant. Igual que el fet de portar un escot o el fet de portar una valdifaldia no vol dir res més. O et queda bé o no et queda bé, si ho portes. Jo, per exemple, quan abans he fet el comentari del twerking, jo l'entenc com un vei íntim entre una parella. Ja està. Una parella. Ni home ni dona, ni home i home. Aquest tipus de vei sensuals. Ja va haver-hi precedència. La lambada i tot. La lambada era molt de refrar. La lambada, no? Sí, era refrar. Però era un ball que amb el que, lògicament, la major part dels veus que són agarraos encara hi ha aquesta tendència de que l'home porta la dona. És un element que és complicat. Exceptuant els xotis és l'únic ball. És un element que porta la dona a l'home. Els altres sempre a l'home donen el pas. Sempre. Clar, clar, clar. A l'home està amb una rajola, i ja li va donant la volta. Sí, és una complexió de l'acció. Sí, sí, sí. És l'únic ball que la dona porta. És superinteressant. Però a tots els balls sempre a l'home donen el pas. És molt la reflexió. També fan imatges, que estan gravades i tal, que també està xulo. És una reflexió que es fa. El fet d'intentar fer ballar al públic és jo secundari. És una reflexió que es fan. Clar, clar, clar. És una proposta interessant. Sí, és diferent. Perdona, i al final la gent es va soltar o què? Ah, clar. Al final acabes tot allà ballant. I va acabar allò com al final del perfum. Has d'anar de vida als anaris. O aquella escena del Aigua i Sud, que te n'hi era del germà. I ja està. I va pujar els calors allà. Els fogots, no? Això existeix. Jaume, som de poder viure una experiència com aquest. Jaume, som de poder viure una experiència com aquest. Jaume, som de poder viure una experiència com aquest. Per allà fan coses d'aquestes. No ho sé, jo no sé on. No, no, no. No m'agafa. No m'agafa. No m'agafa. Jaume, s'ha de viure tu. S'ha de viure dues vegades per explicar això. Una pel·lícula, no? Això sí que és diferent del que aquí. A veure-ho fins ara. Doncs vinga, canviem el tema. Mira, el tema és tan elemental. I no tingueu por que això no haureu de fer-ho amb mi. És tan elemental com que hi ha una persona apatès del Zeymer i de mica en mica va perdent. I arriba un moment que diu que jo vull que em porteu amb la meva dona. Ai, amb la dona que jo he estimat més. És francès. És francès. No era la meva mare. No era la teva mare. És francès. La pel·lícula comença així de senzill. És francès, aquesta pel·lícula. És francès. I no sé si la pel·lícula... La Matitinyà, no? No ho sé. No és una altra. Jo me l'he despistat. El principi dels Zeymers és que es desiniveixen. Sí. Sí, això també t'ho mostran molt. I va agrajant. Llavors, la seva filla està molt neguitosa. A més, amb el seu mare i no. No sé ni res, perquè és un pamplí, que qualsevol que passa per allà, el distreu. Llavors, arriba un punt, que aquest home diu que ara vull que estigueu per mi. I avui, anar a visitar la dona que vaig estimar més o per primera vegada. No hi hauria gaire diferència, del com ho veig, no? El que va deixar més enprint. Això, és la primera. Vull dir, llavors, això. I tota la pel·lícula hi ha una nena, també, que és la neta, d'aquest home, molt simpàtica, molt agradable. És espanyola, llavors. En la ima cuesta. És l'Espanyola. Hi ha una francès, també, a la catillera, és l'Espanyola. Llavors tenim aquest trajecte fins que ell decideix anar, visitem centres per quedar, i ell cada vegada va perdent, i, evidentment, coneixem i força que és això de l'Alzheimer. Però, quan arribem al final, tot això és gairebé el que més important. Fixa't-hi, que el que plantege la pel·lícula precisament és, com més amorosos ens posem, com més estimem, com més atenció estem a la persona que necessita aquesta atenció, més bé es conyuga tot. I llavors, fins que ell li la filla, llavors diu, doncs anem a Navarra, perquè se'n van a Navarra. A Navarra. La Rotmudi, no? I sí, sí, llavors allà els costa trobar-la, i tal, però al final la troba. Quina bellesa, us asseguro, quina bellesa final de trobar-se ells dos. No us diguis res més, té moltes dotaries si voleu, que és una pel·lícula recent. No t'anomenaran la ima costa pels golles, sinó que m'equivoco, perquè ja estan nominades dos o tres vegades, l'última per la nòvia, que volen pel·lícules. Això la nòvia és brutal. La veig trobar molt agradable, molt... Sí, sí, sí. Jo no sé si és amb altres demències, però l'Alzheimer, un dels trets, és que fa que les persones també es tornin més carinyoses. És que no han sigut... Potser no, eh? No tothom, eh? Però notes que hi ha més... es tornen més receptius a la situació. A veure, si tu analitzes... Ara parlàvem d'això de si bailen les putes, però si tu analitzes aquest home amb tota la seva trajectòria que ha viscut amb aquella família que la tens, que la filla se separa, perquè no hi ha qui la guanti, que es descobreix... Una malaltia així provoca que les realitats de cadascú que està vivint aquesta malaltia s'altin pels aires. Sí, sí, sí. Hi ha moments que és, francament, desagradable el que fa, eh? Però hi ha aquesta nena, també, que és molt agradable, que fa un canvi molt gran, és clar. És una mica repipi, sí, una mica, no? Sí, que sabrà l'avi de... Rebutxa i se'n fot la làvia. Però la mica en mica... Això no m'autoqueu. Molt bé. Sí, sí, sí, fantàstic, per escoltar. Doncs mira, la tinguem en compte. És recent, em refereixo, està actuant en els cinemes. Vale, vale, vale. Això deu fer un parell d'altres. De debat posar una banda sonora. Sí. A veure si... Sí, jo. De seguida, eh? Atras, eh? Atastra. Hi ha una dita que diu, Perardua atastra. És una cosa... És neto, he escoltat una cosa molt interessant. A veure si ara... Estàs al contrari de 2001 o 2012. No t'he res de veure. No, això és Apocalips Nou. Aquest film és Apocalips Nou. Més o menys, saltant... saltant les distàncies. També la va posar. Però la temàtica va per aquí. Soltarà de l'una, no? Potser, sí. Potser hi ha algun moment que recordo més de tota la música. Això és el clara de l'una, no? Sí, sí, sí. Però per si ho deixo una mica... Sí, una mica, sí. Perdona, perdona. Amb aquest film estem parlant de... de la recerca. És el Coronel Kurz, que se'n dins de la seva illa i ella munta un... un petit regne. Apocalips Nou i envien el paio, que, si us plau, vagi a desbaratar això, perquè allò no pot ser, no? Però, d'alguna forma, és el mateix. Simplement que... Aquí, en aquest cas del film, hi ha una relació paterno-filial. És el pare, el que és el desaparegut de fa molts anys, el gran heroi de l'astronàutica mundial, el que ha anat a la recerca de la troballa de vida extraterrestre, vida alienígena, però hi ha algo que ha passat. Hi ha hagut un embujiment i la cosa no ha funcionat com tenia que barrotllar. Jo no diria un embujiment, seria una altra cosa, però bueno... Bueno, diguem així que hi ha un trencament de la pureza que ell recerca. I llavors ell diu ah, sí, ara no voler anar per aquí, n'hi ha per aquí. Això ja li va fer el curs en el 100. Sí, sí. I diguem així, el Martin Schind, doncs és el Brad Pitt, que és el més pragmàtic, que va cap allà i diu, bueno, a veure què passa aquí, anem, perquè clar, diguem així que les conseqüències d'aquesta pureza que estan malmetent tot el per cometes del sistema solar, ja ho prejudici directe, en aquest cas és directe. I la pureza no tenia res a veure amb l'espiritu laïtat, no? No, no, és... És amb una obsessió, hi ha una obsessió, ja, de tirar, de tirar, de tirar, de tirar endavant. Entens? Perquè cap i a la fi, no hi ha res més. Sí, sí, fa no fa. Però, bé, no... Me l'he d'explicar de tot. No, bueno, si el volen test... No ets tu, no, me l'he d'explicar, que bruto aquell. Sí, llavors... El film és molt respectuós, i ara, deixant no ser tan abstracte, el film és molt respectuós amb noves tecnologies que s'han insinuat de cara a l'astronàutica del futur llunyà, per exemple. Només començar el film som... espectadors de lo que... s'ha teoritzat com un ascensor espanyol. És... en lloc de tenir una nau a dalt de l'espai, com ara avui dia, a la Estació Especial Internacional, no, diu conya, en lloc de gastar diners, enviar en cuets, perri a debajo, perri a debajo, no, muntem una estructura física, com un gratacels, de la Terra fins al punt de l'hòrbita, fins a l'hòrbita on desitgem, on ara, per exemple, l'Estació Espanyol Internacional, no? És una estructura metàlica que et fa de... i tu, simplement, els agafa un ascensor i et puja dalt. Hi ha un ascensor i tot. Sí, hi ha una estructura i et puja dalt, perquè hi ha un accident i un astronauta cau, cau, i vas veient com va caient, i el sou en paral·lel, fins que arribes gairebé a riu moment, que allà d'obrir el pare que haigudes per poder atarrar. Perquè, ostres, ha hagut un accident. Ostres, curiós, no? El film ens situa en què l'home ja ha colonitzat la lluna, però la lluna gairebé a nivell com qui agafa un avió i arribes allà i com a 2001, d'alguna forma. Però no tan restringida a científics, ni és tan introspectiu ni tan a la recerca de l'origen. No, qui no, aquí, simplement, la lluna, és una colònia més. No, mira, ja t'ho dic jo. És el nou fargüest. Sí, és el nou fargüest perquè fins i tot... Estan començant a colonitzar-la. Sí, fins i tot hi ha recometes pirates. O sigui, hi ha elements descontrolats, que es dediquen a portar als colonitzadors que arriben allà. I això, en un futur només s'apropè, dius, però no, aviam. No estàvem avançant, ja no només a nivell tecnològic, sinó a nivell ètic i moral. Com és que hi ha pirates a la lluna? Com és que la societat, en aquest sentit, ha patit un retrocés? La societat va a batgegades. Dos pasos endavant i una enradera. I en segons quins aspectes no s'avances, se segueix igual o se'n pitjora, no? I a vegades a l'inversa. I és curiós, no? Si recordeu la pel·lícula que hi ha al Marcià, sí, del Matt Damon, que es queda a Mart, abandonat, sol... Allà era tot molt tecnològic, molt tècnic, però no endinsàvem el per què fas les coses. Aquí la pel·lícula aquesta, totes les dones va reflexionant sobre el per què i el final. I el per què ho fa? I ell és un paio que no s'hi muta, però fins que li toquen el punt crític, és un paio que quan cau de la... i té un accident, les pulsacions no li pujan de 80. Per dir-hi, un paio és superfret, superentrenat. L'únic que el supera és la figura paterna. I a partir d'aquí és quan, bo, tot trontolla. No és un gran film. No és un gran film. Jo no crec que sigui un gran film. Perquè el que se suposa té una falla de tempo per mi. Perquè el que se suposa que un ha trigat tota la vida a arribar, a l'altre, a arribar amb un pis pas. Tia. Amb un ascensor, vaja. No, amb un ascensor, però triga ràpid. Hòstia, però si això no... Hi ha unes incongruències... Hi ha unes incongruències que no encaixen. I si no, veus... Pateixes el viatge del Martin Sheen fins arribar al Mar Lombrando. I entens que aquell paio estàm dinsat a la selva en un lloc ultraremot, que a tu t'ha costat deu i ajuda, i gairebé tot el viatge, tot el trajecte del film és el viatge. Aquí no. Aquí no. Doncs dona aquesta sensació de personalitat per a mi, d'austres, de ser apanyat en una pel·lícula, no? Però està molt interessant. Fantàstic. Doncs, en res, seguim una mica... Mira, jo faré un comentari ràpid de dos pel·lícules, un el ja m'ajudarà a parlar una miqueta, si traiem alguna cosa, que traiem poquetes, segur. Però sí que vaig veure una mica així abans de l'Histia, una pel·lículeta que a mi em vera de molt, que és l'última de Tim Burton, que és el Dumbo. Vull dir que parlem de l'Aladin, amb el Colin Farrell, el Michael Kitton, el Danny DeVito, i l'Eva Green, que és com tot. Vull dir, tant Dumbo com l'Aladin que parlem després, han agafat gairebé fil per randa la pel·lícula de Walt Disney, i han fet una personificació, com dir-ho, vull dir, una... No, a veure, hi ha variacions a la part final. Vull dir, com el que és la part... Home, fins que se l'emporten, de l'aquella mena de superport aventura, allò sí que és igual. L'únic que hi ha és que canvia una miqueta i tal... Per mi, la figura del Villano, de Dumbo a l'original. I t'ho dic perquè he de tenir mamada la pel·lícula, perdó. No hi havia algun que era... No, jo pensava que sí. Era el Capitost. No. Jo pensava que sí. A mi jo estic confós. Fins que la vaig veure. Però a mi una persona, no sé, parlant-ho, s'ha de donar igual que se'n mateix. La sensació que tens veient Dumbo, crec que jo és una opinió, és que veus un Dumbo que no és especialment una pel·lícula per nens. És a dir, hi ha potenciar-la allà. Ho veig i no ho veig. És una barreja. Jo penso que Tim Burton sempre fa això. Però és una pel·lícula fosca, quan a concepte visual hi ha certes coses que potser no són les més adients, perquè un nen ho vegi des del punt de vista. Jo crec que no. Hi ha moments determinats quan es maltracta a la mare i no sé què més i si se l'emporta. Però potser aquí depèn de quina criatura patirà. És el que diem. El que diem el Tim Burton, que és un amic de canyero, però que té un refons i una base bastant correcta. Ja està ben portada. Jo crec que Tim Burton ha perdut el seu encant. Ho sento. A la direcció de personatges queden personatges molt ben treballats. Quan treballava amb el Johnny Depp, de los Manos Tijeras, la originalitat, jo crec que se li està acabant. Les odies pel·lícules a mi no m'han generat sensacions positives des del punt de vista. Mís Peregrín. Estava basada en un llibre, també en una novel·la. Els meus fills encara les recorden amb neguit. Això només comença a Mís Peregrín. És un llibre de l'enllaig. És una pel·lícula d'unidad. Ja té aquesta cosa. Em refereixo a què. És una pel·lícula totalment acceptable, visible, absolutament. Està molt correcta. L'opinió com un altre. El tema de Aladdin, aquí sí que crec que és bastant el que seria la pel·lícula de Walt Disney. Segueix bastant al·lament. És una pel·lícula que està dirigida pel Gagir Ritschi. El Gagir Ritschi, que el David em deia que no li semblava que fos dirigida per ell. És clar, que el Gagir Ritschi és una persona que, des de l'isa de les cabezes cortades i les coses que feia. El Remy Harlin. Perdona, el Gagir Ritschi és... Estava intentant comparar-li amb aquelles... els Sherlocks. Sempre és molt posbaixos fons. Sí. Estava confosant en aquest... He fet una barra entre el reneja, m'imagina, que l'altre dia parlant algun dia, em va dir que jo vaig caure. Sí, segur, segur. Si s'ha senyit, també és un conte. Jo crec que, en aquest cas, sí que segueix fil per randa, el que seria la... la història. I la banda sonora és com musical, també. Però, sincerament, els dos personatges que la fan, que no sé com es diuen ell i ella, no tenen gaire gràcia. La jazzmina i la transició de l'Aladín. L'Aladín, sí, però hi ha els noms. Com es diuen, no? Un és això, ara, i tal, de nom, i tal. I, clar, quan sona Gules Mith, sí que la pel·lícula guanya, sí que té gràcia, sí que els efectes són molt bons, és com siguin. Bons, però d'aquests que també... Puc, senyor de los anillos, vull dir, ens entenem, que estan ben fets, però que a vegades, una mica grinyolan, que dius, per estar ja el 2019, tampoc són els millors determinats. Jo la vaig al final. Sí, és... Previsible. Previsible, totalment. Clar, si has vist l'escola de Walt Disney, és que aquí no hi ha misteri. No t'he sentit haver fet aquest film. Sí, és com, potser, fer el relleon, que també s'ha fet, amb aquesta... No m'han dit que està molt bé, no l'he vist. Però la pel·lícula de Walt Disney és que estan fent... són revisions amb tecnologia millorada. Amb tecnologia millorada, i entrepomòrfes, i amb personatges, a vegades... Bueno... A mi ni una potser d'un mòsic em va agradar més, em va omplir més, em va donar una sensació més espectacle. Vull dir-se no, el senyor Barton ha carificat la seva petjada. Sí, la seva acusada. Vaig veure un Michael Kitton molt descafeinat. Era brutal, quan li donen canya i li apreten, i aquí estava com... Una pel·lícula dimentís. Sí, exacte. I a Colin Farrell, tampoc fa res de l'altre món, és que sigui un gran actor, però és un tio... I en aquest cas, aquí, Will Smith, sí que dins d'autodona parafernalia d'infogràfica, perquè ell és el gènic, m'apareix i desapareix, però té molta gràcia. Llavors potser el propi guió és somple de cosetes i de coses que fa sempre aquell bon home quan es planteja aquests temes. Però pel·lícula és per passar a l'estona, que sempre potser es poden parlar, i d'un nivell, doncs, mitja baix. El joc de la segona... Ai, com se diu aquest... aquesta pel·lícula que han estrenat... El Joker. Sí, diuen que és brutal, però jo... És impressionant, es veu... Ah, no, diuen que val la pena. En Nacho, diria que l'havia vist que la vol comentar. Sí, sí, sí. Es veu que és potentíssima, i s'acosta molt el que podríem dir de la manera que tots plegats ens veiem atrapats amb aquestes constants que ens fan perdre la bondat i... No em crideu l'atenció, però he llegit alguna coseta i he dit, hòstia... Tots els crítics han posat com força d'acord. Jo voldria també parlar d'una altra pel·lícula amb una estona de res, de la pel·lícula Hurt. Suposo que la recordeu. Precisament per pensar en el Joker. Ah, el Joaquim Fénix, no? Quina Hurt de corazon? Hurt, ella. Aquella que és un... Vale, vale, vale. El Joaquim Fénix, sí. Joaquim Fénix, sí. Però pensar en el Joaquim... I d'allò, i n'ha de parar, hòstia, que vaig veure aquesta... Molt bé, m'ho vaig passar molt bé. No l'havia vist. És magnífica. I està lògica total. Va ser nominada, també. Els dos fa uns quants anys i no va guanyar res, perquè era una pel·lícula molt particular, però tenia molta... Tenia allò que no és prou. Exacte. No acabava d'entrar amb el circuit. Sí, sí, sí. Perfecte, perfecte. Ens queden uns minutets, Rosa, per al salvaje, no? Finalment, que porti en tres setmanes intentant. Ja la comento ràpidament. La taula que comentarà el pròxim dia. La biblioteca, ja... La biblioteca dels llibres rebutxats. Ens queden 100 minuts. Sí, doncs ja està per al salvatge. Ja està per al salvatge. Sí. És una pel·lícula turca. El director es diu Nuri Bilge Seylan. Havia fet altres coses. Va ser a Natolia. I sueno d'invern. És cinema realista. Realista, però amb toques del realisme màgic que dic jo de Mercatia Màrquez. I si tot hi ha un moment, hi ha un moment que se està entrevistant amb un escriptor turc, el protagonista, hi ha una cafèteria d'antar de la ciutat, i es veu al fons, és una cafèteria llibertat, i es veu la fotografió Jo crec que és un guiño, no?, a aquesta manera. A veure, és la història d'un d'Asinan, que és un noi que és mestre, acaba la carrera de mestre i tornar al seu poble. Clar, ha estat fora estudiant i torna, és la primera tornada que fa. És el contrast ciutat, poble, el futur que espera, no haig... a la població en general, no?, és una excusa força deprimida, no?, amb el sentit de... Però molt vital, de totes maneres, eh? És una situació, ja dic, la gent, és molt de pobresa, invuïts pel tema de l'Islam, que no et deixa avançar, que no et deixa... La situació econòmica és que no hi ha feina pràcticament per ningú, molts companys d'ells ja expliquen a treballar a l'Exercit, per exemple, s'enrolen, a l'Exercit. La primera vegada que ell torna és això, que torna de fer la carrera, llavors l'única opció que té és fer oposicions a veure si guanyar alguna plaça, però anar al nord, o sigui, on ningú no vol anar, però la gent, a sobre, supercontenta, s'hi toca una plaça, allà, eh?, que és una zona que està molt... amb molta sublevació i molta agitació a nivell polític i social, no? Aquesta és la primera vegada. Després, el que ell vol fer és escriure. De fet, ja ha escrit un llibre, però intenta veure qui li pot publicar, i això està superdifícil, també. I veus una miqueta al seu peregrinatge, eh?, a veure, va parlar allà a l'Ajuntament de l'Alcalde, perquè alguna vegada m'han fet alguna publicació, aquell li deriva cap a un altre senyor que té com una mena de constructor, no sé què, que és bo que alguna vegada havia fet com un demacènes, se'n va a aquesta llibreria que us dic, llibreria a cafeteria, i llavors parla amb un escritor d'exit turc, no?, i una mica demanar-li la seva opinió i demanar-li consells, no a veure què pot fer per publicar. I, cram, això amb aquest... Amb aquesta excusa, va veient diferents personatges, diferents... Torna a marxar, llavors, la segona vegada que torna, ja ha publicat el llibre, però, bueno, la publicada, al final, l'amagina és clar que ho ha aconseguit. Que pot. Poquet, acusament, perquè es veu molt poquet. Després ha de fer el servei militar, llavors també es veu molt poquet, el servei militar és veu molt poquet, és torna, llavors és la tercera vegada, també, ja que torna, i, bueno, doncs, clar, que de cop la situació de diòsos, bueno, quin futur li espera, no?, a tota la seva generació, a tota la gent, no?, però, a més o menys, no?, és molt maco, per exemple, a la escena quan es troba amb un bosc així preciós amb una antiga companya d'institut, que ara la noia ja està a punt de casar-se, i tal, no?, és molt interessant la conversa que tenen, no?, i ella diu, mirar-se, just que la sortida que tinc és casar-me, és que jo ja no vaig continuar ni estudiant, no?, paquet. Clar. Paquet, no?, i... Sí, no, no, sí, no, sí, jo paquet, no?, veus també es troba també amb dos imants, joves, un que fa una conversa més, però tot això és molt agradable, la pel·lícula dura tres hores, però de debò que se't passa ràpid, sí, sí, però et passen molt bé, home, sí que hi ha un moment que dius, ostres, allà, però no, no, és molt interessant, és molt agil. Amb dos imants, també, un que presenta la permesa tradicional, l'altra, la permesa clàssica, de com entendre l'islam, a què vol evolucionar i estar al costat de la gent, i l'altra, que és superestricta i superautodoxa, diu, no, no, si les coses han estat sempre així, no es poden moure, no? Sí, clar, hi ha molta simbologia, per exemple, hi ha un cavall d'etro, hi ha una de les ciutats, perquè és una ciutat que també té a veure amb el mitat de bullises i tot això, que també s'amaguen totes, és un cavall, exacte, no m'has anat a temps d'investigar més, però vull dir que, des d'aquest punt de vista de rància bolengo, de molta cultura, de molt ancestral, vull dir que és una ciutat, és un país amb molta cultura darrere, molta història, no? La fotografia és preciosa, és una passada ritme narratiu, hi ha també la figura de la seva família, torna a la seva família amb la mare, el pare i la germana, el pare també és mestre, però el pare ja està acabant, pràcticament ja s'ha de jubilar, però li agafa una mica per el joc en aquest apòstas, i això no agrada la família, perquè gràcies a estar al diners allà. I el que sí que tenen és com un terreny que allà el senyor està acabant un pou, i que ningú entén el perquè està acabant un pou en un joc que no hi ha aigua, i que no et treu aigua d'allà, però és una metàfora totalment, és totalment una metàfora d'aquí, i ell també per això al final ja s'identifica molt amb la figura del pare, que sempre han estat molt tirbants, i ve a ser una amigueta també com el Peral, que també s'apareix un Peral solitari, que és una amigueta que creix on pot, i m'agrada tot, i m'agrada el terreny que no hi ha, que és sec, però com continua creixent i com fa vida, no? I com fa pera?Més entrep, una mica, tant d'allò de que veus que la gràcia amb les persones també costa una mica, que és una amigueta una persona, la fló en el desert, que dius, malgrat tot, hi ha esperança i s'ha de continuar acabant aquell pou, a final del nano entenc una amigueta això. I ara comeno moltíssim, és una pel·lícula preciosa, de debò. M'agrades el Peral també. Se suposa que fa pera, a final fa fruit, també. Els perals s'ha de donar de ventallots, que són oproperes, com s'acomodi el Peral no oproperes, les de mal tractada. Però és molt maco, de debò, que sí, val molt la pena. És una arbre molt fumut, digue'n jo, si no. El Peral?El Peral, no? No, que si el Peral, si s'acostumen oproperes, llavors voles bo que les has de donar ventallots i tal. El que diuen, no sé si jo sé que és un Peral port. M'ha dit un senyor de 40 anys, que és allò de TV. M'ha dit un senyor de 90 anys, que ha sigut tota la vida. Es poden fer moltes lectures, moltes lectures. Jo tinc ni fava, del Mundo Rural. No veig estar bici, caig en peres, i no... Tens aquesta experiència al·lícola. Perquè et sortiré al món Peral per trobar com si no et surt bé. Si no et surt bé, és de fota d'aguantallots. Sí, sí, sí, sí. L'idea, l'idea, no sé. Ja, ja, ja, ja. Bueno, parlem de peres un altre dia. Gràcies. Bé, parlem de peres un altre dia, ja sóc de mica a par-ho. Un altre tipus, eh? Vinga. Una altra setmana que havia anunciat...
