Bona tarda, comencem un dia més a la Vilònia, aquí estem tots una mica entusiasmats il·lucionats. Avui som un mes que la setmana passava. Una mes, una mes, una mes. Exacte. Estem al 21, aprenem el 21 de la Vilònia, estem amb la Rosa. Hola, bona tarda. Amb la Lourdes. Hola, què tal? Estem amb el Jaume. I tu? Bona tarda. És cú, és cú. Clar, a mi ningú mai em presenta. Ningú m'estima caos. Sabeu que els programes... I tant, ja, aquestes alçades ja... Ja són molts anys. Ara és el moment del carinyo, eh, vull dir. Ja, ja, ja, ja. És rota. Ja no se n'amora bé. Això, això mateix. Amèrica és molt habitual els programes de música o els programes generals, no? Comença el programa a dir-ho. Hola, bon dia. És el va Vilònia i jo soc Cesco Ramos. Ah, molt bé. Això és molt típic dels americans, eh, vull dir. Que es presenten ja automàticament al mateix nivell que el programa, vull dir. Perquè són els considerants estrelles, no? Cosa d'aquí t'endim al contrari, no? A presentar el que seria la gent, no? I després, bueno, amb algun tipus de falca, promocionar-lo a algú, dir el nom del que fa el programa, o així d'una forma més subtil, o al final del programa i tal, no? Però, bueno, aquí som tots una colla, per tant, aquí no hi ha ningú més que Mari. Només ens manca el David, i prou. Exacte, sí, sí. El David que ja trobem a faltar. Sí, home, fill, eh, ja has de venir. Parem que s'entusiasmi. I tant, sí, home, sí, home. Però la feina, a vegades, el que diem, eh, vull dir que és com tot, no, vull dir que ocupa temps i espai, i a vegades ha de treballar dissabte, dilluns, dimecres, quan cal, vull dir que això, i tal com està la cosa, és el que hi ha. Sobretot si està jubilant. Sí, exacte. Això per què ho dius? Eh, vale. Comencem parlant de música, avui. L'Orquesta del Liceu i l'Auditori, l'Arrosa i l'Ordre es parlarà de la Novena de Beethoven, un clàssic dels clàssics de la música clàssica, m'he millor dit. El teatre de Red Pontia, que el poliorama, també parlarem de la cosmètica de l'enemic, que es va poder veure el patronat de Cornellà, el teatre, és cert. I automàticament ja passarem directament al cinema, que ja sabem que ens agrada molt, a tots plegats, i parlarem d'una plaga de les sessions, que és una pel·lícula increïble. Weekend, invasor, del Daniel Caspalsoro, i los amantes pasajeros, com no. L'Ordre també es farà un comentari. Aquesta també no en parla ningú d'aquesta. Sí, no. Casi bé no se sent. La setmana que ve... Puc dir aquestes d'estrena? Exacte, jo la veureu també. I la trobarem a comentar. I tant, i tant, que sí. Molt bé, doncs, Rosa Lourdes, les noies del programa, comenteu-nos una miqueta això de l'Auditori. La música clàssica. La música clàssica. Que bonita la música clàssica. Ah, molt bonita, molt bonita. Va ser un concert molt maco. Molt maco, molt maco, ella. A més, és d'aquests concerts que, quan venen els cors i els corals, doncs és com més lluit, encara, perquè només tens allà tots els instruments, sinó que tens, a més, la veu humana. I això és una passada, és fantàstic. Amb aquesta qüestió era la... Venia com a convidada a l'Orquestra Sinfònica del Liceu, amb el seu cor, amb el cor de la Gran Teta del Liceu, i, a més a més, també era coral polifònica de Puigreig. Ahà. Sí, molt bé, totes les dues. Magnífiques, magnífiques. Perquè, clar, les dues peces que interpretaven van ser a una banda, la de Arnold Schombert, que es diu Friere auf Erden. És una peça corteta, són 10 minutets, aquesta peça. I bastant complicat escoltar. No? No, no, no, no. Per ser Schombert, no? No, no. Jo no ho veig perquè el trobes com barroco. No, és una música més contemporània, és més cap aquí, és més hidracafònic i costa una miqueta, no? En comparació amb Beethoven, estic dient. Jo penso que potser va ser que va durar 10 minuts, i no va ser un concert com l'altre que va ser de... Què va ser, Rosa? Una hora? Una hora, clar, potser si hagués durat més estaríem d'acord amb el teu... Potser sí. Va ser corteta i, a més, amb la participació dels cors, de les dues corals. Llavors era molt maco, perquè de fet és del 1906, que tens raó, és més contemporàni, i llavors el que va fer va ser música un... quatre trofes d'un poema d'un literat suís, que es diu Conrad Ferdinand Meier, que demana en la pau a la terra en temps de nativitat. És un poema que para, pues, això, de la pau, de la pau. I llavors el cor, doncs, ho cantava, i són... Va guíssim, ho van fer fantàsticament bé. Molt bé, perfecte. Sí, la veritat és que sí. Ell de fet, amb el tema aquests de la... Suposo que l'auditori va agafar les dues peces, per separar perquè la de Schombert i la de Beethoven, perquè parlant de la pau, totes dues tenen aquest tema com a central. Que cada autor va seguir una miqueta de la seva evolució, amb aquest sentiment. El Schombert, per exemple, després ja amb el temps, però ja no creia possible, no, quan van passar els anys, des del minuscensis que va fer aquesta adaptació, o aquesta musicació, fins al minuscens 23 que li van tornar a entrevistar, i ell va tornar a fer unes declaracions que diu que ja... Ara ja no creia tant que es fos possible l'armonia entre els éssers humans, no? Dius, bueno, no sé, d'anar de perdre mai l'esperança. I l'altra peça va ser la nova sinfonia de Beethoven. Aquesta és una sinfonia en re menor, la opos número 125, i, bueno, de fet, és la més coneguda de Beethoven. És la més coneguda, fins i tot, amb el temps s'ha estat declarada també com a la primera composició musical, que va ser declarada Patrimonia de la Humanitat, per l'Ònesco. No sé si és la pròpia Ònesco, que la té també com a hymne. L'última part, perquè són quatre moviments, és la estructura clàssica d'una sinfonia, quatre moviments i tal, però el quart és el que té, sobretot, el que és més conegut, perquè són aquests acords que tothom hem sentit sempre, de l'himne a l'alegria, que després hi ha molta gent que ho ha versionat i que ho ha fet versions diferents, amb lletra hi ha diferents i tot. Per exemple, el Miguel Río, el Miguel Río, el Miguel Río, el Miguel Río, el Miguel Río. És aquí on hi ha la innovació, perquè recupera una miqueta el que el diàleg és que han d'attendre els instruments durant les altres tres parts, els altres tres moviments, i després a la quarta, ho integra i a mi de què va fent dialogar els instruments de l'orquestra, que fins i tot ja feia iixem dues trompes més, i jo vull dir que participen molts instruments. Es recupera Es recupera com un diàleg i llavors a mica a mica va fer intervenir la ve humana. I aquí és quan intervenen els corns, però primer també hi ha la participació de solistes, hi ha un baritón, un tenor, un soprano i una mesosoprano. I llavors va fer una mica d'abans fent diàlegs també, cantant, amb l'orquesta i amb el propi acord també. El sí que dava molt maco, va ser preciós. La veritat que això que diu la Rosa del diàleg es notava molt, no? Perquè hi havia una intervenció de certs instruments, llavors veus la repetició o la contesta dels altres i després, finalment, com diu la Rosa del cor. També va la dir que el director era el Josep Pons, de Putres, i la veritat que va ser molt emocionant. I el tenor, això va anar a actuar a l'últim moviment, perquè nosaltres els veiem allà. Amb unes ganes que cantessin, no? I amb unes ganes i potser et fa estar, no? És molt espectacular, perquè és com una d'allò junta de veus i al parc final va ser molt maca. Però llavors aquesta part que dieu que ha sigut innovadora, és perquè el director, com a director en aquest cas, el Josep Pons, ha volgut introduir una variació dins del que seria el texte o estem parlant, potser, d'alguna cosa trobada de Beethoven. És de Beethoven. Sí, sí, no, evidentment. No, no, que ja va ser un invent, no. Ah, ja estava plantejat per ells. El director no ha canviat res, el veia... És una variació que es diu, que tu pots agafar una línia a un altre dins del que seria aquella ciutadania. Això ho feia molt, vull dir, Mozart feia variacions constantment de les seves obres. I clar, i segons, si era el subimmetre o si era qualsevol d'aquests directors, podien agafar una línia a un altre, vull dir. I això, potser el millor és el que és peculiar, no? Bueno, és el que tenen els genis, i els grans compositors, com quan parlem de musc de pintura, també. També. Un cop domines molt la tècnica, ets capaç, ja vols, d'introduir variacions i de fer creacions noves, no? Evidentment. I és això el mèrit de Beethoven, és aquest. És molt bé per això. D'innovar i de crear dins de la estructura bàsica d'una sinfonia, doncs anar experimentant i anar aprovant coses noves, no? És que Beethoven ja s'apropa una mica, també, és que per la petita modernitat de la música, dins aquest seria el plasicisme, que trencava una línia i anava a buscar encara dins del plasicisme pur, per entendre'ns, però ja anava una mica més enllà. Beethoven era molt modern a l'època, eh? Sí. Si llegeixes la part final, perquè el llibret que et donen hi ha tota l'explicació, clar, intentes, per exemple, l'imnelegria del Miguel Ríos, que tothom coneixem, i jo, clar, me llegeixo i dic, la veritat, la llet és que caigui bé, no s'assembla. Enrere. O sigui, el ritme, quan tu sents la música és el mateix, però la cançó del Miguel Ríos amb l'estrofa, aquesta repetitiva, no s'assembla. No et trobo a veure, no? Suposo, el fons és el mateix, evidentment, no? L'alegria, la pau, la lletra, si tu llegeixes el que van fer allà a l'auditori, dius, però això no és l'alegria que hem de transmetre. Amb un origen que també està basat en l'adaptació que va fer, o la inspiració que va tenir el Beethoven, era també un poema que és l'oda en die freude, a l'alegria també, que en un principi és bo que estava pensada també a la llibertat. O sigui, això, si tindria en comú amb l'altre compositor que hem dit amb el Schombberg, tot i a mentir, una diferència de cent anys, perquè el Beethoven és cent anys anterior a l'altre Schombberg, però en canvi, sí que han coincidit una miqueta amb aquesta... En el que sabia, aquesta font d'inspiració, no? Amb aquesta font d'inspiració, no és el mateix poema, però sí que són dos poemes molt semblants. Fantàstic, que interessant, a vegades els clàssics, que ja, això, quin rotllo, ja he dit 50 vegades a novena de Beethoven, però és el que diem, es pot sentir d'una altra manera, o depèn com tu plantegin aquesta direcció i com es facin. Jo pensava... Em recordava també que per Nadal, també a l'Auditori, també vam fer l'Oratori i el Pesebre, de Pau Casals, que també us en recordeu quan el vam comentar, també està basada en això, la idea que és de la pau, pau a la terra. És que la relativitat és el moment de pensar en aquestes coses, amb la pau, que hi hagi la fraternitat entre els homes, tot això. El poema del Pesebre també era amb aquí, sinó de Pau Casals. Fantàstic, molt bé, doncs deixem la música, bueno, la deixem mai, vull dir, per aquí, de fons, bessonant, musiqueta, exacte. Adavantaré una novetat que abans comentàvem sobre unes efemèrides, que serà una cosa que entrem fer cada setmana, vinculades al món de la música, que ho explicaré després. Però ara passem al teatre rosa, ahir, rosa, l'Urdes, ja no ho sé. Cap problema, cap problema. Aquí com que ja som dugues avui, ara ja... Clar, és que... Et deixeu sempre aquí amb els homes, eh? Mare de Déu, senyor. Molt bé, ja comencem, eh? Ja comencem. Molt bé, doncs, el poliorama, vas veure Red Pontiac, què tal? Exacte. Quan algú sent aquest nom pensa, la idea és que tu veus les dues noies amb una patata a la mà, i és la patata Pontiac, la patata vermella, que també pot ser el cotxe, però si vosaltres veieu, és una patata a la mà. És una obra de teatre que la fan, alternativament, amb Testimo, ets perfecte, ja et canviaré. Aquesta és la gran obra que estan fent entre cometes del poliorama. De la Isenda Roca. Clar, i aquesta Red Pontiac dura una hora, i la fan a les 8. En divendres 17 i diumenge, llavors, quan s'acaba aquesta, doncs ho sé, se les deu, i algú fa l'altra, no? Fa una d'aquesta de Testimo. A veure, és una obra dirigida i escrita per Pere Riera, i surten dues artistes, la Míria Míscla, que és una de ex de té de teatre. Ah, sí. Ah, sí. Són molt bones, aquestes noies. A veure, de què va l'obra? L'obra és una reflexió sobre la maternitat, amb tot divertit, però molt, molt àcida. O sigui, que tu vas rient, però riu un punt que dius, i la idea és una bona reflexió sobre un tema que, a vegades, potser no ens atrevim. Són dues mares, representant que estan allà assegudes a un banc, i tenen els seus fills, que serien els espectadors, que els estan vagilant perquè estan jugant al parc. I llavors, una mare està molt contraposada amb l'altra. Una és la típica mare de que jo vull tenir molts fills, em vas estimar molt, jo em vaig casar per tenir fills, per tant, jo suporto i aguanto bé totes les seves... El marit és el que més important. Exacte. I l'altra, la que és de teatre, comença a plantejar tota una sèrie de coses, com, per exemple, jo tinc un fill segur que me l'has d'estimar, és que jo... És una pregunta. Sí, no se la fa... Ella es fa aquesta pregunta. Ella ha tingut un fill, però va reflexionant sobre jo realment aquest fill que he tingut, perquè, clar, sempre ha d'estar clar que si tu tens un fill, t'ha de sentar bé, t'ha de caure bé, tot el que faci... Aquestes coses que anem suportant, i és un plantejament de dir, ella diu, escolta'm, és que jo no m'atreveixo a dir-ho, però quan jo vaig tenir un meu fill i me'l van posar aquí, quan acabava de néixer, jo no vaig sentir res. Potser. A veure, està portada una mica a l'extrem, per tal de la reflexió, tampoc, no? Llavors li diu a l'altre que l'altre és molt mare, diu, escolta'm, és que jo estic fins al gorro del meu fill, tu. Jo arribo a casa i jo em posaria a dormir, i resulta que... bueno, moltes coses habituals que passen, no? I jo sí que he sapigut que aquest fill em portaria... Bueno, fa una reflexió sobre coses que semblen evidents, però que potser no són tant, no? Com aquí diu, un fill és per tota la vida, l'amor d'una mare és incondicional, sempre la mare ha d'estar pendent del fill amb totes les... I llavors, com es contraposa molt amb l'altre, arriba un punt que li diu, escolta'm, mira, et faig una proposta molt forta, estàs asseguda? Diu, com tu t'agrada tant els fills, ja tens una edat, perquè, a part, juguen molt amb l'edat i tal, no? Jo el que penso que pots fer és adoptar-lo. Et adoptes el meu, que tu veus que seré una bona mare, i dius, bueno, jo ja... Ja costarà una mica, però ja començaré el meu marit, no? A veure, és una situació una mica extrema, però sí que fa una reflexió sobre que bueno, que guapa, que és la maternitat, però potser per a algunes mares, en aquest cas, plantejar el cas d'una mare... Però cal aquest tipus de teatre, eh? No li és fàcil, i ell, en realitat, diu el que pensa realment. Diu, si jo pogués agafar el meu fill, et pogués posar en un lloc, diguéssim, que estigués una estona, no per dir la nevera, no diu la nevera, però algo diu, ho faria, no? Quiet allà! I va dient, l'altra va dient, és que el meu fill és molt maco i tal, i diu, doncs el meu, mira, mira cap aquí! L'estamparia, que es diu, allò a vegades. A veure, a part de... Jo penso que és una bona reflexió sobre temes que no ens costa de parlar-ne, perquè, clar, quan sa vol mare no diu escoltar-me estir fins a algú del meu fill, i si ho hagués sabut, potser... Home, seria socialment incorrecte, no? Seria incorrecte. Però fan una reflexió sobre això. Perdona una cosa, és a dir, jo crec que el teatre com el cinema hi ha hagut un procés de conservadorisme, és a dir, aquesta mateixa història que ha explicat la Lourdes, seguríssim, els anys 70, no vull dir perquè siguis en una època d'un moment de molta obertura, de moltes visions, de paralelismes, sobretot a nivell, sobretot a dona, i tal, jo crec que potser no hagués quedat tan l'atenció. Mira aquest dic, ara. Per què? Perquè la tendència, i és cert, que als últims 10 anys, sobretot, i ara posar-se una miqueta dràstic, potser no t'arregueu a veure-ho millor, o sí, no tinc ni idea, però l'aument de certs partits de la dreta, tant a Catalunya com a fora de Catalunya, ha comportat que la visió, general, del que són les arts, sigui televisió. Fins i mira aquest dic, eh? Sense voler, ens han presentat, saps, una altra filosofia de vida. I això, tinc coses, tinc peu per dir-ho, eh, vull dir? Sí, sí, sí. Jo estic en una conferència que parlàvem amb una gent no fa gaire, i tal, de teatre, comentava que hi ha un conservadorisme tremendo al món del teatre, no hi ha radicalitat, costa moltíssim, i aquest tema, que pot trencar una miqueta de la línia social, com tu, és molt bé rosa, no?, que és un tema que pot ser més dràstic, i tal, i així. Per què no? És una miqueta que no ens adonem, però hauríem de reaccionar, a vegades, davant d'aquesta... d'aquesta patina tan així que ens posen per sota, no ens adonem, no?, i ens hem de ser una miqueta, no, hi ha mares que no volen els seus fills, i hi ha mares que no tenen el sentiment de maternitat. O que suplanteixen. Suplanteixen. No és tan idíl·lic, a veure que la maternitat té coses molt macas, però també de unidor. Jo tinc una persona coneguda, que no li agraden els nens, i ho diu obertament. No vull saber res, no m'agraden les crios, no em fan gràcia, ni petits ni grans. No vull saber res. És una noia amb una certa edat. Està casada i no ha tingut fills, perquè diu que no estimaria el sentiment de maternitat desenvolupat. És que l'obligació que tenim fills no és aquí el xesco d'anar al tema. És la idea aquesta de la maternitat, que totes les dones s'assuposa que hem de tenir. Per què? O no puguem tenir. Però aquest tema parla bàsicament d'això. Doncs em sembla molt bé. Doncs em sembla que ens veu una mica de rebot, això. De la maternitat? No, la maternitat. Vull dir, l'estima. Bones vibracions i tal. Això no ho sé, veus això? No ho sé. Podria venir una mica de rebot, no ho sé. Em costa molt. Igualment és per una qüestió biològica. Pel tema de qui és físicament, biològicament, qui pot tenir d'esquiatures on les dones. I és això, que sembla que una idea social, moral, no sé què, és això, aquesta obligació. Era obligatori tenir fills. Si et casaves, havies de tenir d'esquiatures. I la dona que no es casava, o que no tenia criatures, això ja no servia per res. O estava malalta. Que també no oblidem mai. Sí, o sigui, malalta, o tenia algun defecte. Ah, això mateix, que era terrorífic. Això ha evolucionat molt, trobo jo. M'ha afortunadament evolucionat moltíssim. És un dret, i és un exercici en llibertat totalment. Penso. Sí, sí, el que deia el Jaume, la interpretació, la idea és de dir a part de que la dona el sentiu, el sentiment de maternitat, potser l'home, que a nivell biològic ho viu d'una altra manera, potser també li entraríem, amb aquestes interrogants, de com ho viu, no ho sé. Sí, bé, llavors ja estaríem parlant de la finitat de la parella. O sigui, el principi, quan has començat a parlar d'aquest obra, plantejava el que menys importa és l'home, ho deia amb una certa... Perquè si és molt sesgada, és molt sesgada, és molt sesgada. És una qüestió de dones. Exactament, llavors aquí, o que estaríem parlant, és que en tot cas, l'home ho sent d'una altra manera. Però llavors, jo penso que la pregunta següent és una qüestió de sensibilitat, això, jo penso que sí, no? De la persona sensible, en definitiva, doncs, a un fet que li és natural, com parir una criatura, lògicament té unes vibracions que lògicament, en l'home, se l'ha d'anar d'una altra manera, però que també aquell home s'identificarà amb la paternitat, que comporta. Que poden ser positives o negatives. Jo crec que hi ha pares que són molt més pares negatives, és la paraula. I no cal que apareixin. Jo crec que és un sentiment potser molt arregat, perquè hi ha molts pa... pedraços, n'hi ha. I la demostració és que, amb el temps, hi ha fills que estimen molt més... Jo, que es diu aquí, que és massa papa a la mama, no. És a dir, que estimen més el pare que no passa a la mare. Quan hauria de ser per sistema, per vincle biològic, fins i tot, el que dius en aquesta línia. Perquè és la víctima o...? No, jo crec que ja, que és com tot, a veure, igual que les mares han sabut ser mares que poden triar la seva opció, mitjançant metges que han tingut uns partits, mitjançant l'avortament. Hi ha pares que han sabut ser pares. No totes pares han de ser uns... vull dir, passo del nen, que s'encarregui ella, no. Uve, ja ho copso. Clar, és que el tema el tenen a donar molt. Jo crec que sí. Igual que sí, és que ens podíem ficar amb temes com la maternitat, també amb solitari, per exemple. Evidentment, és que, clar, vull dir... La dona que vol tenir, clar, però jo... No m'ho respecte. I que no sigui d'exclusivitat. El que passa... El que passa és que quan diem una mare soltera o parella o qualsevol vol tenir un fil de meugades entres amb una situació de per què, no? Clar, clar. Que això et donaria per molt, no? Jo penso que està bé com a punt de dir que no todo es tan bonito, i hi ha diferents versions de maternitat o no. Toc aquest tema. Sembla una pinzella de desenfadament. La patata. La patata. Has d'explicar-lo de la patata. La idea és que ells acaben dient que aquesta patata, clar, per fora, no és que sigui molt maca, és una patata que té molts ulls i tal, però, clar, quan la peles és una patata blanca que és superbona per cuinar. Si té molts ulls, té moltes aptituds, no ho sabies. Això, veureu, ja me'n sobra. Però vull dir, a nivell... A veure què estem parlant de la patata. No ens en anem cap altres llocs. Us explico per què és el nom aquest, perquè en realitat no té molt a veure amb l'obra, el que passa li pots buscar, no? He llegit que aquest noi, el Pere Riera, el seu pare era transportista, i, bueno, dedicava transportar, doncs això, patata és el que sí. I el que fa vegades és, primer, agafar el nom d'algú, i, a partir del nom aquell, comença a escriure la obra. I llavors vam agafar aquest nom com una imatge del que transportava el seu pare. Que, a més a més, la puntiac. Exacte. Que és un tipus de patata, això, eh? Molt bé, doncs hem parlat. A pare és més econòmica que la... Molt bé. La sessió, diguéssim, l'altra. A quant, a quant, digues la preu, que això va molt bé? A vegades, si te'n recordes? Dijous i divendres a 20 euros, i dissabte diumenge... No, al revés, perdoneu. Dijous i divendres a 18, i dissabte diumenge a 20. Molt bé. I és més raonable, eh? Perquè a vegades... Ja no són els 30, oi? Mica a mica, hauríem de mirar per tothom, no? Doncs que ara hem fet el tema, ja hem parlat del tema de la maternitat avui, com el que diu la cosa, i que s'hi ha anat molt bé. Tot sigui dit, Jaume, seguim al teatre, no ho deixem, eh? Parlem de la Cosmètica de l'enemic, el patronat de Cornallà, que la vas poder veure. Sí, aquesta setmana. Escolta, em vols que et posi música llei de fons? Me la vas demanar l'altre dia, eh? Sí, perquè te'n vas emprenyar, que et vas treure el help del Toni Ronald, i jo t'hi poso la música llei, perquè són-hi de fons, que et sembla... Bueno, parla i després te la poso. És una mica més seriós de l'obra, però... És molt seriós, posi-vas-no la poso. La poso després. Quan parlem de les amantes passajeras. Vinga, va, Jaume. Allà hi entra tot, eh? Et deixo blanc perquè se senti la TV Magnífica. A mi m'enfadaria molt el seu valor, si em pareixis llei, llei, amb això. Bueno, ja ho he fet, no? Bueno, ja, va, Jaume, que se t'enfadarà. No, diu que està tant d'allò, que ara això és gairebé una provocació. Ja ho preveu. Ah, això, això. La cosmètica de l'enemic, en definitiva, és un home i la seva consciència. I això és un fet molt important. Quan trobes tot un món de... O sigui, tot una dialèctica molt interessant la realitat que pot aportar això, de la veritat, és que és impressionant, no? Llavors, aquí... Diguem-ne que el protagonista és una persona que amaga tot un seguit de trets, això a nivell psicològic. Es diu archivaro y oblidaro, no? En definitiva, és un acte molt violent. Llavors, la consciència, lògicament, va a fer enforat en la teva vida. Encara que tu et proposes, doncs l'oblid. Encara que, va, en definitiva, miris de treure de la realitat que has viscut, doncs la constrada en aquella. I la pel·lícula, ahir l'obra, és anar descobrint, precisament. És d'una hora i una miqueta més de dorada, molt poc i més. I la veritat és que tu passes molt bé, i més quan vas descobrint tot un seguit de trets, no? Jo penso que ens ha passat a tots una mica, que voldria allò de reflexionar, i per què em proposo aparcar això o tal? Realment, per què em sento inquieta, a vegades, no? I és perquè, realment, has actuat, o a vegades, en facilitat, però a vegades, fins i tot, amb una certa... amb un cert to de venjança, no? Estic pensant últimament, s'ha estrenat una pel·lícula que es va fer, precisament, aquí, a Barcelona, i un dels comentaristes que hi ha, en els diferents programes que fem, doncs deia que m'agrada aquest to de venjança, perquè és una cosa que la veus dolenta, i, en canvi, en la pel·lícula trobo que queda molt bé. Jo crec que, en aquest cas, és molt diferent, no? Ho poso com exemple. És l'altra cara de la moneda, no? És allò de dir, escolta, he estat això, jo ho archivo, jo segueixo vivint, i, en definitiva, com que és molt difícil que això es pugui descobrir, jo no sé què ho descobreixo, jo mateix, que, en definitiva, és el que ho tinc a dins, i, automàticament, això és el que hi ha a l'obra. Molt bé, molt ben actuat, tot el que l'has vist també, és un escenari molt petitó, molt senzill, un camp d'aviació... De petit format, és un teatre d'aquests, molt de petit format. Sí, sí, sí, m'ho es pot fer, ja veus tu, el carrer. Tant dos personatges només, no? Sí, només. Amb el comandant d'una potència, i el Xavier Ripoll. Jo el que em va semblar al final, d'això que tu deies, Jaume, de la consciència, és que quan ell comença l'obra a recordar, digue-li recordar, o ser conscient de tal, se li fa insuportable, de tal manera que el final, doncs, és fort, no? És a dir, que el fet que es torni a plantejar que havia passat tal cosa i tal, se li fa per dir alguna cosa, el descontrola totalment, eh? A veure, en aquest cas, jo penso que haurien, exactament, i seguint el fil que tu cales d'ensetar, penso que haurien de dir si, realment, tu, pots arribar, a partir d'una sinceritat, ja que parlàvem de si estàs preparat, o per això et preguntava jo de la sensibilitat, o no, si tu, realment, pots superar-ho, ni inconvenient com el que, no ho desballem, això sembla que és millor que no, ni inconvenient com el que s'ha produït en la teva vida, que tu has decidit pel que sigui, com sigui, i t'ho argumenten el per què es produeix, això, no? Llavors, si això realment ho pots enrassar de manera, esdevenint una persona com cal, que és el que aparentment veiem en un principi... És el que aparenta, no? Exacte. És a dir, que com si nosaltres poguéssim controlar la consciència, no? I que no ens molesti, no? Perquè si la controles no en molesta, tu pots fer el que vols, eh? Clar, el que jo penso aquell, el llarg de tota l'obra, en funció del que ha fet, que és una cosa bastant dramàtica, ell busca arguments ell mateix, perquè allò no li faci tan mal, és com si tu has fet una trepalleria per dir-ho suau, i tu dius, bueno, però això ha passat, per què tal? I la veritat és que quan dius els arguments, tu penses, quina barbaritat, però són uns arguments que s'aguanten, no dius un argument que això no s'aguanta per allò, he fet tal cosa perquè m'agradava molt, perquè no sé què, jo suposo que això és un mecanisme de defensa que va fent el llarg de la vida per tal que allò no sigui insuportable, no? Fins que se li presenta de cara, jo és una miqueta el que vaig... En aquest sentit podríem fins i tot anar a parar una cosa molt elemental, que no és el cas que planteja l'obra, doncs per exemple, no sé, un home o una dona, que estimi doncs no només una persona, sinó que estimi dues, no? I llavors, esclar, que això li comporti doncs uns neguits, una tal, i evidentment, si no ho endreça, com cal, doncs allò ho farà a pols per dir-ho d'una manera, no? És per aquí, però aneu d'interpretar, jo penso l'obra, i llavors doncs bé, vull dir, resulta una, no em vas a parar, vull dir, perquè és el que veiem ara, no? És que et passa amb el cap mil petites possibilitats de tenir una certesa, que en definitiva, aquesta consciència no la governem, no sé, o sigui, no la governem, sinó que ens dominarà, perquè ens amarem, ja crec jo, de diferents valors que són molt interessants, i que en definitiva estan en l'ordre del dia, també n'hem parlat avui d'això ja, i en tot cas, doncs, una persona amb problemàtiques, i amb això m'atreviria a dir el que diria molta gent de la mare, que no li agrada el seu fill, diria que és una dona que no té sentiments, no? Ens entenem o no? Sí, sí, sí. Vull dir, això és un paper molt interessant. Bé, la veritat és que... Fantàstic, sí, sí, un recomanable, i intentarem veure-la, perquè imagino que ara ja no està la sala muntanera, anirà fent boros per diferents populations, estiguem atents i tal. Ha passat per cornellar, i molt bé. Molt bé, passarem al tema, però abans, el que farem serà un petit comentari, una cosa que hem creat nova aquí al Babilònia, una cosa molt senzilla, molt bàsica, i és que aprofitant el dia que som, 16 de març, dissabte, agafarem una mica la femèrida d'un cantant o d'un grup d'aquella època que va morir fa 20 anys, 10, 15, 3, o que s'havia format. En aquest cas, l'any 1980 s'havia format una banda que va ser molt peculiar, va tenir un sol disc, dos discos. Potser el millor d'aquí, imagino que algú coneixerà, altres no coneixeran aquest grup, que es deien Franky Ghost Hollywood, Rosa, Rius... Sí, m'ho havia comentat. Ah, vale, vale, vale. Mira, Trump. És sorpresa. És una excusa per posar una cançó. Doncs justament fa 23 anys, a l'any 80, Franky Ghost Hollywood era un grup anglès, carrer. Bueno, que és curiós, perquè és un nom raro, no? Franky se va a Hollywood, vull dir, quin nom més tonto, no? Doncs és el titular que va sortir un diari anglès de que Frank Sinatra, Franky, tornava a Hollywood. Vull dir, tornava a fer una pel·lícula, tornava a actuar, tornava a fer alguna qüestió allà. Llavors es prengava aquest titular i hi van posar. Els 80 van ser una mica complicats. Aquest grup va treure un sol disc, que es deia Welcome to Pleasure Down, benvinguts a la cúpula del plaer. El tema és deia Relax. Va ser un escàndol, absolutament, perquè el vídeo sortia la gent més despullada, fent coses raras i tal, no? I bé, posarem dos minutets i passarem al cinema, perquè no fa plà. Això sí, això, de la cúpula. Del plaer? No ho sé, no ho sé, vull dir... Mira, un tema per investigar. Exacte. Abans a Castel de Fels, hi havia un, em sembla, per Ai, però això no volen dir-ho. Escoltem aquest tema de Frankie Gusto Hollywood. Relax, don't do it, when you wanna come. Relax, don't do it, when you wanna suck to it. Relax, don't do it, when you wanna come. Never must love you. Never! Chi媽, i Chicken I know your face so good... I don't love you... Ooooh... prescription, Hit me, hit me, hit me, hit me with your Malaysia B. Ow, ow, ow, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh Malaysia B. I don't want to… Relax. Don't you wet. Relax. When you wanna come, come. Que marco, eh? Us ha anat això, eh? Què és el que vols? Eh, re, no, jo ho volia posar, perquè aquesta música ens ha de tots, no? Sí. I ha posat, no? Ja serà... El Jaume, el Jaume, el Jaume, el Jaume, el Jaume, el Jaume, el Jaume... El Jaume aviam pagarà. Jo sé que directament avui tal com surti. Perquè estàs al costat, si no? Clar, és que faig conya des de la setmana passada. Clar, t'hi he posat una música així d'aquella època i tal, que ens ha de tots, no? Clar, hem passat als 80's, als 60's, directament. Però bé... Clar, ens sona molt tot això, eh? Molt bé. I he posat aquesta cançó perquè justament, no la cançó en concret, sinó el to de la música, una mica divertida, perquè comencem parlant de cinema i comencem parlant de les sessions, no? Una pel·lícula que m'ha sorprès, no gratament, gratíssimament, no puc dir una altra paraula. Una pel·lícula priori, que podria plantejar uns preceptes d'una problemàtica importantíssima, d'un nou i amb una poliomelitis complerta al seu cos, no podria moure el seu cos a part del cap, i que hagués pogut ser, com es diu en castellà, un drama que es cabelero, no? I en canvi, és una pel·lícula divertida, agradable, eh... Com en tocable, però amb un altre concepte, no? Jo crec que és una pel·lícula poc valorada de cara als Òscars, perquè va estar nominada solamente per la Helen Hunt, que amb el paper que fa s'ho mereix, absolutament, solamente per una cosa que diré de l'orgull d'una dona madura amb una edat de mostrar la seva noesa, sense cap tipus de problema, ser una estrella de Hollywood com és, no? És a dir, aquest plantejament, que la Penelope Cruz, que no se'n vegin els pits, que no sé què, no ho entens? Aquesta problemàtica dels actors i actrius que no volen que es vegi el seu sexe cap mena de forma, aquí ho veig amb una elegància, amb una tranquil·litat, perquè és que ho ha de fer. Ho ha de fer, perquè la pel·lícula ho demana en aquest cas, i amb tota la importància. S'explico molt ràpid. És un noi, John Hopkins, és el actor. És conegut que es passa, lògicament, vull dir, tota la pel·lícula, estirat amb un llit, perquè segurament pot moure el cap, d'acord? Estem a l'any 88, aproximadament. Explica que ha fet una carrera, i l'ha pogut acabar. I llavors, la necessitat d'ajut constant, perquè 24 hores al dia, de diferents infermeres, infermers que el cuiden, i ha de dormir amb un pulmó artificial d'oxigen que pot estar 4-5 hores màxim fora d'aquest pulmó. I constantment s'ha de vestir, perdó, amb oxigen. Clar, ja dius, ja vull, això pot anar cap on sigui. Però en canvi, ell, el seu gran problema és el sexe. Clar, ell té 30 i pico d'anys, la seva esperança de vida és curta, estem parlant de, li van dir que, no sabien quan arribaria, que va viure molt més del compte, però clar, ell vol saber el que és estar amb una dona, el que és viure, i aquí entra la part més americana, aquí potser, no sé si hi ha... Catalunya, Espanya, existeix, aquest concepte, però la idea de terepeuta sexual és una idea, potser, molt americana, que hi ha l'alcoholisme, que aquí potser no és tan habitual, vull dir, aquella mena de, Hola, soy alcohòlico, aquí no es fa... Hi ha grups de teràpia que es fa, però no amb aquella... I bueno, no és una prostituta, és una terepeuta sexual. És a dir, és una dona, casada, que té un sou baix. Vull dir, que és psicòloga, és una senyora culte, evidentment, però que fa sessions, d'aquí el nom, amb persones, amb discapacitats d'importància per ensenyar-los, i què és el sexe? És a dir, per viure. És una barreja, diríem, entre realment el que seria un servei que podria ser mal vist socialment, com es planteja també la pel·lícula, amb un servei totalment... Polit. Polit i correcte, i diria que és sanitària, no sé com es canigui la paraula, vull dir, és una teràpia, ja està. Aquesta combinació és magnífica, perquè ell constantment fa bromes sobre la seva situació, sobre el que passa, i llavors és aquest devenir de les sessions que va passar, que ella diu que a màxim han de ser cis, perquè no hi hagi un vincle que passa, la gent que és... Bueno, us preneixer la pel·lícula, que té certes discapacitats, és molt fàcil que se n'amori ràpidament d'una persona que es dedica amb el 100% o un percentatge molt elevat i, a més, aquests temes tan... delicats, no? Tu i jo no ens han d'anar molt a dir-hi. És que Helen Hunt és un encant. Llavors, a partir d'aquí, llavors, ella, el que diem, és una pel·lícula que no podria existir. Ah, de veres vista, home. Llavors, ella, clar, evidentment, s'ha d'anuar constantment, i, a més, li ha de dir, mira com emnuo, perquè no et faci vergonya, i l'altra pobra que sabem pot morar al cap, mira i és la cara, la cara d'ell és espectacular. Vull dir, és com li canvien els registres, la il·lusió, i, a més, hi ha un contrapunt magnífic, que és el William H. Macy, ho sona aquest home, el William Macy, és un actor, va sortir a Fargo, és molt peculiar, riscant... Què que em sona, sí. Sí, sí, és un senyor i tal, que fa de capellà. I també és religiós, i també és catòlic, i llavors em va les les, i amb la seva, amb la seva, amb el seu llit... Sí, amb el seu llit, diguem, d'audospital, vaja, i llavors li va explicant aquest capellà tot el que està succeint a la seva vida, perquè és una mica el seu confesó. Vull dir, i és genial, perquè d'escades que fa l'altre, com dius, li va explicant, no, és fàbulós, és una pel·lícula... Vaig aquí, eh! Va, no calen a confessar-se. No, no, no, exacte, és encantadora la pel·lícula, és una pel·lícula petita, però és gran, a la vegada, perquè és que... No podria fer una codit fàcil, eh! Digues, digues, digues, digues. No, perquè no toca, no toca, no. Avui estem parlant de coses correctes i incorrectes. No passa res. Que, veritablement, enfocant les coses des de... des de la racionalitat, com és dir, i, escolta, això és necessari. És una construcció social, la qual, doncs, ui, fas una tensió, no? És clar, llavors, potser sí que acabaríem eliminant tot el que són coses espontànioses, no? Imagino. I potser... estaríem més bé. Sí, o no? T'agafa, oi? Allà es fa molta elegància, és a dir, jo crec que el millor, a veure, aquí, no ho sé, el millor existeix aquest concepte, però a vegades, escolta, hi ha aquest problema, aquesta problemàtica, potser agafarem els serveis d'una prostitució amb dos dels meus respectes, vull dir, però, clar, aquí hi ha la sensibilitat, la vigila, tal, vull dir, ella està fent una teràpia. A més, ella, quan acaba les sessions, agafa la seva gravadora i explica sensacions, i apunta, i tothom anota. És una persona que és una estudiosa, vull dir, que no estem parlant, m'entens? No és una teràpia. Ho fa molt bé. Ho fa molt bé, ho fa molt bé. A més, ho que diem és, ja té de tenir uns 50 anys i és orgull, ja més que ho té, un cos molt correcte, però no vol dir, encara que no fos un cos meravellós, però no té cap mena de pudor, és a dir, és que és fabulós amb quina tranquil·litat ho fa, i això es nota. Una naturalitat. Un actriu que és feliç, vull dir, que no té problemes, és que això és agraïble, perquè fins i tot ja no et fixes del tema eroti, que és el tema purament de dir que és natural, es veu això. Això és molt important. I vindiquem les nostres necessitats puntuals en el moment que es pugui no estar venint. Evidentment. Les sessions. I ara ens anem de cap a la setmana. On tots anem ja, home, de week-end. Això és totalment el contrari. I estem amb l'espontaritat de trobar una persona la qual, de moment, potser només et planteges tenir una relació i, sobretot, que tingui a veure amb la sexualitat. És allò de, és dir, vendres dissabte, o li vendes a la tarda dissabte. Sí, una lligada. Ara sóc com estic. A partir d'aquí, es va produint un rotllo. Un rotllo impressionant, de dependència fins i tot. I allò que plantegi la pel·lícula, i això ho diu molt bé, el nan de salvar, i això ho diuen amb aquesta sensibilitat. En aquest cas, una sensibilitat molt especial, en definitiu, un enamorament. Diu, hòstia, i ara què fem? És clar. Com ho solucionem, això? Com ho solucionem, aquest tema. I bé, no ho solucionen, perquè això no se soluciona. Això queda aquí, i queda com experiència de la vida, i potser sí, gairebé molt. Home, aclinis-vos amb la mèrit d'estrib, no? És clar. No tornem, que plorem. La feina als verds, la fan als verds. Són dos nois. Això no vol dir que no es puguin enamorar. No, però vull dir si té a veure amb la idea. Aquesta és que vaig llegir una miqueta, el director, no recordo el... És anglès, sí. No ho faig dir perquè m'he deixat els aputs. La deixen molt bé, com una pel·li molt senzilla. La valora, sí. La cosa és que no ens enganyem, vull dir. És una pel·lícula que no és fàcil de veure-la, perquè és clar, vull dir. Si tu ja no tens aquesta sintonia de permissivitat, en quant a aquestes constants, volies a veure això bé. Sí, sí. Llavors és molt bona, vull dir, molt bona pel·lícula, en tots els sentits, vull dir. Primer de tot el que es veu és que no és nord-americà, això. Això és important. Això és una altra seguida. A la vista, només en el primer... La sessió ens ho és i, en canvi, no ho sembla marigana tampoc. És una altra mèrica. Sí, encara té més mèrica. A partir d'aquí hi ha una sensibilitat, molt especial per a tot. És que tot de com es coneixen, de què parlen, sobretot, les converses que tenen, que això no vol dir que tot siguin de primera... Fiera, però... De primera qualitat intel·lectual, no? Perquè hi ha la continuïntat, que li agrada a mi. Un d'ells és el que li agrada en els gots de les... com si fos una endròmida. És que ho volia dir, oi, això? Ah, sí, és veritat, la endròmida, és veritat. Si ens dona temps al final, ens ho expliques, l'altra vegada. Doncs ell li agrada. M'agrada, eh? M'agrada els teus gots i tal, no? Vull dir. Jo les recomano. Molt bé. És que us ho quedem, que a vegades... pel·lícules amb certes temàtiques, vull dir, pot ser, vull dir, sigui, lesionisme, homosexualitat, vull dir, discapacitats... És que és el que dius tu molt bé, hi ha gent que no sintonitzarà ràpidament, però jo crec que s'ha d'entrar i dir, a veure què passa, no? És una opció que està allà, o és una opció que també és quotidiana, no? No estem parlant de cap cosa... I tot el que sigui tracta d'un tema amb respecte. Exacte, i a donar-se, com tu dius, molt bé d'aquesta sensibilitat. Molta gent diria, oi, no, no, no. No entro a aquest joc, vull dir, ja per mi... És una barbaritat. Exacte, no? Lo que diem de conservadorisme, vull dir, a vegades, de la gent, aquests prejudicis, vull dir, una pel·lícula que tracti l'homosexualitat pot ser igualment de meravellosa, que ho tracti en relació heterosexual. Per què no? Una comèdia pot ser magnífica, amb un problema físic, i pot ser una pel·lícula que no hi ha aquest problema pot ser més trista, no? Aquella pel·lícula dels dos cowboys... Era... El Brock Bagmont. Sí, és molt diferent, això. Vull dir, la veritat és que això sí que ho trobo molt interessant. És que l'anglí... Fa una espatina allà, les coses. Allà, el que trobo com a gran inconvenient és, en definitiva, el convenciment que una història de mort et marcarà de tal manera que difícilment podràs reiixir d'una manera... amb una manera de funcionar amb alt. A canvi, aquí, això no us ho planteja, eh? Vull dir, allò s'acabarà, i s'acomiaden en tota la pena, perquè realment han coincidit, però seguiran la seva vida, i no és com el Montaguell, que és... Sí, bueno, al final s'embala... Aquella pel·lícula era més la contrarietat. No era la sexualitat contrariada, o al revés... No sé... Aquell, un dels dos de la parella, no assumia la seva sexualitat. Era... era com... Sí, era com bissexual, no? Tenia un jo. En canvi, a weekend, no m'està explicant ni parlar de res, i jo també hi tinc ganes de veure-la. És el tema d'una forma molt natural. Molt... molt evident. Molt evident. Aquestes, però sí que són conscients de la seva sexualitat i de la seva opció. Sí, sí, molt bé. Aquest matís, perquè no hi havia tingat de posar-ho una a costat a l'altra. De tota manera, allò és com una mica... americano, no? I, en canvi, aquí veig una sensibilitat més correcta. Correcte. De trets que són molt, molt interessants. Molt bé. Ens queden 10 minuts en de parlar d'Invasor i en de parlar dels amantes passajeros. Jo, d'Invasor, faré 5 càntims. És una de les pel·lícules també oblidades, dels Goya, en aquest cas, no? Tots ho han portat... Bueno, potser no és que sigui... no tinguin res a veure, però té una semblància, quan hi ha una pel·lícula més d'acció i tal. Senyor Daniel Caspar Sòro, mai ho diré bé, aquest cognom, és un problema que tinc jo, aquest cognom, no? Jo crec que és un director que és encertat a vegades, però és fallit en els moments de l'acció. Ha fet pel·lícules, tipo asfalto i tal, no? Jo crec que sempre ha quedat un actor de 3 estrelles, mai de 5, no? Sempre ha deixat una miqueta cap allà, no? Però de 3, ho acabes de dir, eh? Sí, és com una cosa que queda bé, no? T'ha bé la cosa, no? La pel·lícula en sí és molt crua. És una pel·lícula amb la qual tracta la guerra directa 2004, quan van les tropes espanyoles, allà, juntament amb les americanes, et recordi ser Aznar, Conjors Busch i tal, que justament també allà, es veu que eren bastant col·legues aquesta unió d'aquesta aliança de països per lluitar en contra de... Allà, els espanyols fan unes carregues directament a un món de gent, que no són ni terroristes, ni terroristes, ni... Són famílies civils, no? I es crea una dicotomia, hi ha una situació que està molt ben explicada, això, d'aquests soldats, que realment pateixen aquesta situació, hi ha un moment molt dramàtic, pateixen d'amnesia, lògicament, perquè hi ha una situació molt violenta, i llavors, quan són enviats cap aquí, un d'ells té molts dubtes i va recuperant aquesta memòria, i el muntatge en paral·lel amb el que seria la ciutat de Madrid, és la coruña, i el que seria Irak, aquest muntatge en paral·lel, i el que passa és que apareixen al carrer Lehalde amb un grup com si fos una mena de ministeri de l'interior, com si fos una fia espanyola, que és quan la cosa comença a grinyolar una miqueta, perquè caiguin la boca, com un fesit, és com un fesit, amb contractes de confinament. Ui, confinament. Confinació. Això? Déu meu, estem malament. Això és la cor recuida, perquè ens agafa el temps. I llavors, a partir d'aquí, aquesta situació és la que fa que hi hagi uns vídeos, unes coses que poden sortir a la llum pública i que s'amaguin. I llavors, al final, sí que surten a la llum pública, hi ha tot un tarrabasta a nivell polític, i només curiós, perdona, i té la prova que acaba la pressió. Però sempre pot sortir, dir, ah, doncs no ho sabem d'on ha sortit, això. Clar, exacte. Però és una cosa bastant potent, vull dir, visualment, ja s'han fet. Vull dir que la pel·lícula en sí, jo crec que no s'aguanta gaire, tot sigui dit, perquè sura Antonio de la Torre, perquè sura aquest noi que més diuen, que es diu Amant de Cognom, Alberto Amant, no sé si coneixeu, és molt conegut a les últimes pel·lícules del cinema espanyol, i el Carrelle Jalde, que sempre fa de dolent, dolent, dolent, dolent, i el que fa molt bé. Molt creïble, molt creïble. A més, té que tot a veure que aquesta cara, que a vegades sembla com si fos un ratolí, que fa que és grit, i de les coses, i tal, i dius, bueno, a meva, no? Bueno, ens queden 8 minuts per parlar de los amantes pasajeros, Lourdes. Què tal? Jo soc mi amante del Modóvar, i m'ho gusta el Modóvar. Jo vaig a veure la pel·li per veure què havia fet, a part de que les crítiques que han novetat del que diré... Si eren una obra d'art. No l'han deixada... No, se l'han carregat. No l'han deixada bé per dir algo suave, no? Ja. A veure, la pel·li no té res a veure, ni amb la pel que he avitó, ni amb aquestes últimes, evidentment, aquestes més serioses que ha fet, com... tecones de janos... Exacte. És una pel·li per mi... No sabrà fos partidos. Sí, jo si li hagués de dir algú li diria que és una pel·li esbujarrada, no? Gràficament. Com tothom s'ha passat dins d'un avió, l'idea és que surten la suposa de Madrid, però van a aparcar a Toledo, no? Vull dir... L'idea és que han d'anar a Mèxic, no? Ostres, doni-dó, passen per Toledo. Hi ha un problema per poder amb una part de l'avió de la terratxa i no. A veure, la pel·li dius a veure rius, perquè jo pensava com a mínim que faci riure, no? És divertida. Hi ha uns papers del Javier Càmera i de tots aquests, el Hugo Silva... El Hugo Silva. A veure, que ho fan superbé. I la pel·li no és... només això. S'acaba ficant amb coses així, de forma molt subtil, no? Sort una lola d'Uenyes que ho fa molt bé, també. És que és molt bona. I surt la Cecilia Roth, que també va sortir en totes sobre mi madre. I les primeres del Modóvar? Jo vaig llegir una mica un entrevista amb ell, no sé si l'heu llegida, amb el sentit de que volia fer una cosa divertida i esbujarrada, i és això. Què té de bo? Els actors estan superbé. És la... Vull dir, l'esbujarament de... tots són homosexuals, ben jugant, que no sé què... I sí que va fent trets, com per exemple, aquests protagonistes viatgen a la classe... Doncs... a business. A primera, per diargo. I després fa com una imatge dels que viatgen a turisme i són, perdoneu, o marroquís, o negres. Vull dir que va fer una crítica. O catalans no ho he vist, però surt un, surt un, que es diu Mas. Surt un executiu que es diu Mas, que a més a més ha fet tota la cerida d'estrafolles. Una cosa molt ràpida, deixeu seguir. Va dir l'altre dia, si hagués estat el cas Bárcenas, al moment que l'hagués utilitzat, imagina't com anaves a la marxa. El del Mas potser no va equivocat. Jo, per mi, vaig interpel·lar. I després també fa una mica de reflexió sobre acabar parcant a Toledo, en un aeroport, com aquests de la Mancha, que no hi ha ningú. És el partí de Ciudadarría. Sí, exacte. I va tocant aquests punts... Com anirem a la ciutat? Des d'un punt de vista bastant... Bueno, t'has d'imaginar que és una pel·li, que és irònica, i que els personatges... A veure, un Javier Càmera ho fa... És que és magnífica. Jo, per mi, no té cap profunditat a la pel·lícula ni a buscar res. Tampoc és exactament perquè l'ha fet. És que volia fer una cosa divertida, tothom em demanava una cosa divertida. Volies fer una comèdia. Feia molts anys que ho veia que volia fer-la, i portava 10 anys fent dramas. Home, la piel que he habitó, ens sap que és l'anterior, i els abraços rotos... Els abraços rotos. És que no me'n recordo ara, i la mala educació, que no tenen res a veure. És una mica el turnar, no sé, jo no l'he vist, però el turnar, primer, lògicament, a la Mujeres de l'Atac d'Energius, que existeix, o aquesta línia. O Lucimon... Exacte. Hi ha gent d'entretiniebles, aquella línia de com es deia que hi ha l'averinto de passió. És que hi havia bastant de comèdia, encara que començava a anotar-se aquest bus per al tema melodramàtic, perquè amb el temps es convertia en melodramàtic. Tecones dejanos no és un drama, és un melodrama. Directament, oi, que he hecho para merecer eso, es un drama como social, pero también que tela. Però sempre tenia aquests punts. La gent que he comentat, a vegades s'ho han pres com una presa de pèl. No ho han dit, però quina presa de pèl és aquesta. Vull dir que hi ha en totes... Suposo que heu sentit tots els cometeris i paraver, que diuen com és que ha fet això. És que són 10 anys de pel·lícules, molt cèl·l·les. S'han quedat, va agradar-me a mi, i ara veig amb què surt. Sí, no té massa consistència. És que no hem d'oblidar això, que el Modó, a les primers 7 o 8 anys, era comèdia, comèdia, comèdia. Llavors es va reconvertir, va fer grans obres d'art, i quan va tenir el gran reconeixement internacional, lògicament, i clar, ja era torna, no vull dir que torni ara, sempre. Seguríssim que la propera serà un altre drama, perquè ja li va aquest tema a ell. Per tant, ja això seran coses puntuals. I aquí arriba que a altres pel·lícules té els 10 minuts de la Gracieta, fins i tot aquesta de Piel Cavito, doncs el moment aquell de la botiga, de no sé què diu, del vintage, i tal, que també fa un comentari molt divertit, encara ho col·loca. Bé, imagino que no l'he sortit bé, però, bueno... Tampoc al clínic vull saber les pel·lícules. No fa problema últimament, no. Encara que hi ha defensors d'aquesta de l'Edgar, com es diu, aquella, J.Edgar, i jo no l'he vist, però hi ha gent que l'ha tirat pel terra i la gent que li ha encantat. Llavors, tornem a tenir aquesta problemàtica, no? No ho sé. Bodialen, és que estem parlant d'aquests directors que fan pel·lícules, clar. No tant sovint com Bodialen, però clar. Bodialen és dels últims dies que ha fet. Ens quedem amb 5, 6, el millor. Sí, n'hi havia algun, no? Vull dir, crec jo, vull dir. Hi ha 3 o 4 que són una mica més tirades que pavall. El Moldovar l'ha cagat. Sí, l'altre dia feia com una... connexió, sí, que en definitiva el senyor Luís Bunyal va fer el mateix, al final de la seva... Sí senyor, té la roba del món, amb això. Vull dir, també es va deixar portar per la senzillesa d'arguments molt trillats i molt poc de gent. Bé, però és el que diem, és el món del cinema. Vull dir, si el cinema fos sempre meravellós, arribaria un moment que perdríem el sentit del que seria l'obra d'art, com a tal. Hem d'esperar grans pel·lícules per dir hola, encara hi ha un bon cinema, no? Per afirmar, però què he fet? Exacte. El altres, les nubes, no. Aquesta pel·lícula ja n'ha de treure de catàleg, ja, directament. No ho vas dir pas així l'altre dia, és curiós. No, però és que a mesura que la vas madurar, em pitjo encara. I no t'ho escolten cada crítica, cada part de tot. Cada crítica, oi? Ha suït cada cosa, que és partidàcia de les cabells. Vull dir, moni, gotes, de pacotilla... Algú dia portaré una extracta d'això. Són els entesos. Sí, exactes, que saben, tòricament. Molt bé, doncs, se'ns acaba el temps. Una setmana més. Has endut dia 10. Vinga, fins el pròxim dia. S'ha acabat, sí, sí, sí. Calla, calla, que encara ens centrem la sintonia. Adéu, adéu. Adéu, adéu.
