Ja som aquí, ja som aquí. A veure, aquí veus que tenim problemes de connexió, de vegades entre la paixera i l'altra. Hem posat a la sintonia i s'han espantat els companys. Ja us he dit, baixeu els vostres auriculars. Jo no puc baixar-lo, perquè si no puc baixar, clar, des d'aquí. És Halo-Win-A-Win. Aquí las Vegas. Com un amic que deia, Halo-Win. És una mica per aquí. Què? Que ella hi ha, és Halo-Win. Halo-Win, Halo-Win, no sé. El tema de l'anglès, no? A la metgeura de la nit de tots els anys. Exacte, també. Panallets. Que bons panallets, calla, calla, calla. Els de pinyons, que són caríssims. Quantes calories? 45 euros al kilo. Això també. La 300 els fa per pinyons. Hi ha qui se'ls fa a casa. Sí, ja ho dic, que els fa, però és que, oi, quan compra mig kilo de pinyons, és que els pinyons són casc, i s'encareixen per aquestes dades. Clar, clar, clar, estan caríssims. La ja mutada manda, doncs puja el teu. És el que tenim, és el que hi ha. Mentre siguin pinyons, i no es convertim en monstres de Halo-Win. Correcte. No, ara que estarem plàstic. Clar, clar, clar. El tema de les diferències, això, mediem mentalment no és sostenible. No, cert, cert. És un personatge que banda com actor, i... Era actor, era cantant, era jo que sé. Més coses, llibres, alguna cosa de vida, i mon jo, Jaume. Sí, mira, de trobar-ho. Sí, està fotografiat i tot, eh. Evidentment, ell ja vivia, abans del rock and roll, no? Llavors, bé, l'exposició... Jo, quan veig fotografia, la veritat, és que em costa molt a veure l'idebassant artística, no? Però ho he estat seguint, i al final, que porto un subtítol, i tal, doncs... No sé, li he trobat una... una coherència que, com que tu coneixes l'autor... Sí, sí, sí, a Francesc Fàbregas, sí. A Francesc Fàbregas, per la veritat, amb aquesta... amb aquesta informació que posa segons quins punts, la veritat és que, bueno, segueixes l'exposició, diguem-ne que té una coherència, però interessant. I està molt bé, heu d'hi anar a la beure, perquè això d'aquells anys, oi? Doncs és molt xul, s'ha aconseguit de fotografies de diferents cantants, evidentment. I llavors també diferents situacions, entre elles, mira, si l'ho veig millor aquí, precisament està en aquesta... en aquesta propaganda, diríem, aquesta informació. Fotografies abans del rock and roll, aquí Can Genestar, i això durarà fins i tot. Ho veiem, un jo, perquè vull, es diu la cançó. Doncs ara l'escoltarem, una miqueta, sí, sí, sí. A veure, que com és un directe, potser el millor, és més llarga la introducció. Sí. Ves comentant que ara ja posarem la cançoneta, si comencen a cantar. Sí, també he vist el Lluís Llach, hi ha diferents cantants. Sembla que hi havia també l'altre, oi? No em surt, home. Sí, la Guillermina Mota, o alguna d'aquestes, també, no? Perquè es va estar habitual amb les fotografies d'aquesta època. Sí, posats, no? No canta, eh? No, és que estic... Esteva aquí a l'espectativa. Bé, explica'ns, i a veure si canta, i si no busca una altra cosa. A lo millor és que està tocat la guitarra, ja està, és probable. A tu què et sembla, això? La fotografia dins de l'art, és una altra... És que la fotografia... Bueno, hi ha moltes basants, les acaben de començar a veure una cosa més anecdòtica, i més genèrica, i més d'intentar una miura de la tècnica, i aquí des va començar a plantejar la fotografia simbòlica, una sèrie de elements que hi havia, unes simbologies i tal, i ara, al segle XX, la cosa es va desmadrar, no desmadrar, sinó perquè va formar part de les avantguards de cada època, de la modernitat, també, de les pròpies urbs i ciutats, no? De la pornografia, no? Vull dir, clar, és que l'eròtica, és que entra aquí tota amb una basant molt potent, però es considera un art menor, però, escolta, mira, ara canta. Aquí, ara ja el tenim. Vull dir, ella de casa, ara que vull, perquè tinc ganes que sóc a ti. No, però és reivindicativa, fins a un límit. Bé, doncs ja el tenim, a l'Ovidi Munyó, digues-te. Acabas, sí. No parlàvem d'això de la fotografia, que es considera un art, no es considera de les grans arts, és un art menor encara per a la gràcia, però realment és molt interessant, si hi ha un discurs, dins d'això hi ha l'art dels que faran els diaris, no? El fotoperiodisme que es diu, exacte. Enganxar el jugador en aquell moment. Clar, clar. És que hi ha basants concretes, no? El wallpress foto, archivies d'aquestes, són véritablement fotografies molt artístiques. Vostè també, avui en dia, en l'època en què tothom tenim una càmera a la butxaca, s'ha desprestigiat molt la fotografia. No m'agrada portant el mòbil. Exacte, exceptuant aquells que són ja coneguts o que es van fer famosos, però tothom es pensa que és un gran fotògraf, no? I no és això. Falta unes càmeres especialitzades, una setmana d'histories, que realment no cal ser un gran elements tècnics, avui en dia, però has de tenir l'ull, l'ull artístic per fer-ho. El artístic o el periodístic, o el que vulguis, però algo de tenir. Perquè hi ha tanta fotografia, avui en dia, que corra per les xarxes, que és increïble. Instagram. Exacte, Instagram. D'acord. No, ja està, avui. I després ja parlarem d'altres coses. Molt bé, perfecte. Doncs seguim una miqueta. Parlem ara de llibres, i el Nachos parlarà de les 7 hàbits, o, sí, exacte, de la gent desinformada. Vinga, comencem. No estava preparat, però ben molt al cas de l'última frase que hem dit, de les fotografies que corren per les xarxes com aquest llibre, que es diu les 7 hàbits de la gent desinformada. Clar, la testa principal és que som gent desinformada per vocació. Perquè volem gent desinformada. Per decisió? Sí, per vocació. No tant per dir, digues-li com vulguis. No és només que ens manipulin, sinó que ens deixem manipular i volem ser manipulats, perquè al final això contribueix a donar-se un sentit d'individualitat, un sentit de... aquest tipus de coses, que reafirma les nostres opinions i en un món tant de Twitter com avui en dia, que jo penso una cosa i tu has de pensar a otra, però no podem pensar en una posició com una, d'estar en una banda. Tu ets d'una ideologia i jo surto d'una altra. Això era pensar des d'una altra història. Ara és més que mai, crec. A partir d'aquí, clar, aquesta desinformació, tu la necessites perquè contribueix a reformar les teves conviccions en el que sigui. I a partir d'aquí, doncs, bueno, arribes al punt de filtrar la informació que reabs només la que això reafirma. Estàs en una pici de illa, ja no ho heu tancat i només escoltes les informacions que reafirmen allò que tu has decidit, que és la teva posició, la que sigui. Molt de Twitter, no? I a partir d'aquí, doncs, té tota una sèrie de derivades, en la qual tot gira entorn a la informació, a la capacitat que tens d'analitzar-la i la capacitat que tens fins i tot la primissa de la informació i aquí parla d'un famós cunyadismo, no? És una cosa que ara arriba al Nadal, ja volem de seguida el cunyado, famós o no? Que cerqui-ho sap tot, el que ho sap primer tot, el que s'han enterat i el que més a més té, informació privilegiada. Sí. Però els cunyats... Això és l'agenda urbana, no tots són així. Evidentment, però que hi ha molta gent que som així. Home, una base de waverin. Sí, hi ha molta gent, a mi no m'agrada dir que és així, sinó que som així, perquè al cap i a la fi són tots iguals en aquestes coses, de dir, ostres, jo he conegut amb un, que he conegut un altre, que he conegut a no sé qui, que m'ha dit que resulta que no sé quin jugador fitxarà pel Barça i que anirà per aquest lloc o per aquest altre. I tot això ens ho muntem perquè volem això, que t'he fet a dir que jo me n'ego informació privilegiada i la me n'ego abans que tothom, perquè jo conec un que conec un altre i tu fiquis a dir... La cadena que hi ha aquí... El que pot venir aquí de veritat o de no veritat. Com el joc del telèfon, no? El joc del telèfon al màxim. Primer que comença... Una altra derivada és de creure coses, o de parlar de coses que tenen sentit, com de dir... Al final jo sé que aquest jugador vindrà al Barça. No sé què s'arreglarà. Allà coses com... No, no, és que la terra és plana. Els famosos terraplanistes. El terraplanisme és una derivació d'això. És que jo tinc una teoria i soc tan especial que jo conec la veritat i tu no. Llavors, aquesta teoria ja me la faig meva i llavors dic... No. Tot el que diuen és... O sigui, tu diuen una vegada, que tu et dius una vegada una vegada. El termé aquest que ara es parla tant. A partir d'aquí, tu et deies això i pots arribar a fer tota una moguda i et juntes amb gent i al final és la mateixa idea. M'ajunto amb una gent que creu una cosa i a altres creuen un altre. Un amic del món twitter. És una posició i una altra. El més important és que jo estic en una posició. I tinc gent al meu voltant Doncs aquí et torna la volta i arribem ja al món de les xarxes socials, a les fake news, de com es fan servir a voluntat per la classe política, per què vulgui difondre, perquè el que haig de fer tu necessites. Aprofitant aquesta caca que no tenim temps de contrastar re i tal igual, tu llences la fake news, la que sigui, això se sent, després tu no desmentiràs, tu probablement la propagaràs, perquè la fake news és la suficientment... La senteral que ha passat això i que han fet això i que són altres, no, ja està, a partir d'aquí algú ha rebut el que sigui, després hi ha la desmentida, després hi ha aquesta gent que fan el check fact, que diuen aquests grups que són dependents, que estan contrastant tota la zona. Doncs amb tot aquest revolt bòrii, el senyor Macalachny i mi, que tornem al tema, fa aquest assaig de si té àvites de la gent desinformada, que explica els 7 pecados capitales que ha fet en aquesta gent desinformada, entre ells això que han dit el cunyalisme, del no sé què, tota una sèrie de pecats, i després explica això, com està influint això en les xarxes socials i com, fins i tot acaba dient, ja la cura, dient, fa el dia nòstic de, bueno, ara això és el que ens està passant i com evitar això que ens està passant. Ara ho explicarem, perquè això ja està en el llibre, com s'explica això, com tu intentes, al final ser molt crític de veure que hi ha tota una gent que està treballant perquè tu tinguis una idea concreta d'un tema, i tu a més a més, si s'has posat en fàcil, perquè tu vols creure't aquesta idea, perquè estàs en una posició de tal, bueno, que pensis que això, en exercici de llibre voluntat, llibre pensament, que has de mirar que estan intentant manipular-te, i has de dedicar, ell diu que, igual que tu dediques un temps a aprendre un art o aprendre un llibre, o aprendre un ofici o aprendre el que sigui, has de dedicar un temps a aprendre l'ofici d'informar-te bé, perquè tu ja tens la teva tendència natural d'informar-te i ja has de, tens la tendència natural dels altres a desinformar-te, no? És un llibre molt interessant, molt interessant pel dia que vivim, ben escrit i tal, planet, no és acadèmic, és un periodista que ve a la fi, i, bueno, recomanable. Molt bé. Marc Algemi, l'ocieta hàbitos de la gent desinformada, el connecta, sembla que és, molt bé, molt bé, i aquí estem, a l'edifici i tal, parlarem d'un punt de punts d'agenda, ara mateix està fent el festival inèdit, aquí a Barcelona, un festival de cormetratges, tot les xonats amb el món de la música, totes les vesves sants, la música rock, la música pop, tot això envoltant, o escenes culturals que tenen que veure amb aquests moviments, i també documentals sobre la sena cultural a Berlín, el 180, que està molt lligada amb els moviments pang, contracultura, això, doncs això, ja podeu treure un abonament de, sembla que són 5 sessions o 6 euros, si no valen 7 euros, 8 euros, són documentals de qualitat, hi ha documentals de grups musicals que us agrada i tal, i estan, bueno, l'altre dia acaba, però encara n'estan, ja ha començat, va començar la setmana passada i encara sí que hi ha uns dies, posqueu a la web i tal, inèdit, i podeu veure algun documental en un cinema d'aquests cinemals corrents, sembla que allò Max i Necra, sabeu d'un dos suet, i sembla que s'ha anat a la fronada blanca, un de les pambes multicines, són d'aquests cinemals normals. I la segona punt, que ve com cada pont de tots els santos ve el Salón del Manga, aquí ja sabeu que són fans d'aquest tipus de cultura, de la cultura del còmic i no només de la cultura del còmic, sinó tot el que l'envolta d'aquesta bogeria japonesa, de les cosplays, d'aquestes dones, les dones nenes, que surten allà ballant i tal, vestides d'acus allò, i surten allà, i el fanatisme, i els fans allà, perquè ve el tio del còmic allà, i tothom allà fent cua, i mira, que estem, correcte. I llavors tenim moltes... És música manga, això, eh? Exacte, llavors tens tot aquest món, perquè hi ha tallers de bonsa, hi ha tallers d'origapi, hi ha tot una sèrie de... Hi ha una cosa potenta, que és, i bueno, que a les entrades, si t'espistes estan exaurides, però fa dos mesos, vull dir, els dies sobretot. Estem vivint un bunt de la cultura japonesa, i cada cop més. I cada cop en trobo més gent que va de viatge a Japó, que passa temporades, ara tinc també la filla d'una amiga coneguda, que ja porta un any sense vivint allà, vivint i treballant al Japó, vull dir, és impressionant, no? Com ens està invadint, a veure com ens està impregnant tota la cultura, hi ha moltíssimes, aquestes generacions més joves, que estan superentúcies, matis, superconnectats. Sí, és que anem que... Acadèmics d'anglès, de Japones també, cada cop hi ha més gent que està aprenent japones... Però no perquè tingui una utilitat pràctica, que jo, perquè els japones també puguem tenir... Perquè sí, perquè li agrada. Mira, aquesta noia que està vivint ara al Japó va començar que li agrada molt el japonès, va començar a estudiar japonès, va formar un grup de cançons, un grup de musicals, li cantaven en japonès... Sí, sí, sí, és aquest rotllo d'agradar-te amb una mica de cultura per aquí. Curiós, eh? Sí, sí, sí. Sí, gent molt normal, vull dir, nosaltres, però bueno, l'agrada. I jo penso que el que abans era que primera pues França, després l'Anglaterra, després els Estats Units, doncs ara el boom és en Japó. Sí, sí, sí, sí, perfectament. Les generacions han de buscar una altra punta de França, sí, sí, perfectament. Doncs això... La cultura japonesa sí que ho és. Avui mateix 31 teníeu actes també, demà dissabte diumenge, podeu anar a la Fira de Barcelona, al Saló del Manga, i si teniu sort i heu tret les entrades bé, i si no, doncs a veure si teniu sort, perquè jo crec que està tot exaurit, eh? Potser és... Serà complicat. Serà complicat. El tema que té, no? Fec ues allà, però bueno... Fantàstic. Molt bé. Doncs ara canviem totalment de torn, vull dir, perquè ara les coses... Mira quina cosa més maca. De la música aquesta xunga, el jester day de Beatles. És un clàssic de tota la vida, i això sempre sonarà. Crec que ha passat ja que 50 anys, 66, això em sembla. Que en sort de tancar les festes, les discoteques, allò abraçant... La santa, i això ja... O jo que estic avugament de arrimar cebolleta, que estic avugament també, eh? Les lentes, per dius. Les lentes. No diguem això. Les arrimaus, bueno... Ja ho saps a la nostra edat, i no no interessa. Clar, és veritat, és veritat. Interessa. No t'ho perverteixo, jo no sé com... Jo perverteixo? Mare meva. Perverteixo. Bueno, doncs hem de parlar de... No, no, no, d'aquí era parlar... És un programa que jo no puc tornar a repetir. Hem de parlar de Gester, d'aquí. Molt bé. Que és una pel·lícula del Dani Boyle que, en teoria, hauria de ser una bèstia parda. Correcte. I aquí és una cosa fina, suau, s'ha tornat bo. No és dolent. Dani el Boyle sempre ha sigut bastant canalleta, i aquesta vegada no. A mi m'ha fallat una mica en aquest aspecte, no? M'ha fallat i... Sí, sí, sí. No, perquè jo he vist bastant de tot... Bé, bastant del Dani Boyle, bastantes cosetes, i bueno, sempre té aquest punt, no sé, que destaca, no? I aquí jo crec que accepto una mica l'estètica, el millor d'aquestes lletres que es mouen, no?, aquest punt, una miqueta neon, que dic jo, no? Per l'altra, jo tinc que dir, i ara ja me que tu l'has vist, m'ho corrobores i ho comentem, si et sembla. Bueno, és una pel·lícula de Dani Boyle, estat protagonitzada per un noi que és hindú. No sé com es diu, això. Imeix Patel, perdoneu, és que no, és un senyor que no el tinc controlat, i la Lili James, que és el seu partener, que seria la... bueno, la seva partener, la seva manager. Bé, és una història molt senzilla. Des del minut número 1, les parteres de la base d'una cosa que es de bé, en un moment determinat, no?, i és un pobret meu que intenta tocar música, no?, no té cap èxit, no?, toca la guitarra, canta cançons, tipus canta autoamèrica, i de cop i volta, una nit, passar alguna cosa, que se'n va tota la llum de tot el planeta. I té un accident, en aquell moment, amb l'impàs que tothom pateix algú i algú que passa amb aquest planeta, ella està com inconscient, perquè ja ha tingut un accident de bicicleta, i quan desperta, el món és normal, perquè se'n va la llum i torna la llum, és a dir, és com un efecte curiós, no?, i quan es desperta s'adona que amb aquesta mena de tempesta general, o digue-li com vulgueu, aquesta apagó, millor dit, a la general, s'han perdut coses de la història. Entre elles, la Coca-Cola, que diu una Coke, i diu què? Diu, clar, la Coca-Cola, exacte. Bueno, coses, i entre elles, els Beatles. I ell, clar, ell és un canta auto, i diu, pues, ostres, ell recorda altres cases als Beatles, i costa, però la va recordant, no?, i llavors comença a fer una mena de, diuen, doncs, de moure's, no en aquest àmbit, no?, una persona que arriba a ser, clar, imagineu-vos, no?, els Beatles, clar, que és una persona que, de la nit al dia, composi, clar, 10 cançons, que, evidentment, ja estan composades, no?, i que ningú sap, excepto en un parell de persones, cap al planeta, també, i alguna cosa. Ara, té un punt de vista psicotrònic. Havia de tenir un accident en aquell parell. Sí, també, imagino, no?, podia ser molt psicotrònic, i molt l'estil de Dani Boyle podia tenir aquesta línia, però, en canvi, és tot molt suau. A mi, ella m'agrada molt, com ho treballa, a mi no m'ha acabat de convèncer, val tot. Mira que busc que et digui, no m'ha acabat de convèncer. Té, a vegades, unes mirades, una forma de fer, que a mi no, no sé, no li trobo que sigui massa sençada, però és una opinió personal meva. No, ell, ell, ell, el cantant, no l'acabo de veure el massa madú per fer aquest paper. És un paper que necessitava molts registres, i jo crec que no l'ha trobat, però, bueno, ella sí, ella està molt bé, ella està perfecta, ella està sempre simpàtica, pispireta, aquesta cosa, que és allò que es diu, i la gent que l'envolta bé, a banda d'això, no vull dir moltes més coses, vull dir tot això, el que pot passar, si realment seguirà triomfant, si no seguirà triomfant, si això seguirà, no seguirà. La premissa és bona. Jo crec que, com m'ho vas comentar, en Gerard Jaume, tu comentes, la cosa, realment, que es va baixant i es va ensucrant, en general, no? I jo crec que, no sé, em faltava, jo volia que dius, que alguna cosa al Daniel Boyle no fa res de particular. Però està bé, la pel·lícula, entra molt bé. Sí, ja ho has dit tu, però jo agafo i li poso l'accent. Crec que el que dius tu s'ensucre d'una manera, que... Sí, però... Això de que una noia estigui perduda pel altre, i que no trobi la manera, i gairebé la perd, perquè això ja no toca, jo crec que això és d'una masculinitat, que no està a l'ordre. Sí, potser, sí, tens raó, és una línia que no seria més correcta, és una cosa... Ara, com que t'agrada escoltar les cançons... Clar, vas una mica amb aquesta... Sí, sí. És que sembla que s'ha perdut la cola, s'ha perdut els vires, i Dani Boyle també es va perdre, no? Sí, sí, sí. Sí, sí, és veritat, és veritat. Aquesta anècdota recorda la miqueta, aquella pel·lícula, de Good Bailing, i... Ah, sí? Sí, en aquest cas era la mare, i estava aquí també amb una malaltia, o desconectada o inconscient, exacte. Sí, sí, sí, està no sé quant anys, i clar, mentre allà era Alemanya, era Alemanya Oriental o... Era Alemanya Oriental, no? Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, tens raó. El Mur de Berlín ja s'havia... ja s'havia tret, ja havien... Encara, no? No, no, la pel·lícula... És clar, és clar. Quan es desperta, sí. La situació cultural i política no té res a veure amb el país que havia conegut ella, no? Llavors, al final de veure... li intenta, li simulan una mica tot, perquè ja es pensi que encara està tot igual, i després ja li explicaré més tard. Clar, clar. I mostrar un sidral allà, oi? Allà de molta cuina. Sí, sí, sí. I ara intenten amagar la realitat al país, en aquest moment, sí. Molt bé, doncs tampoc molta més cosa, que poden dir de la pel·lícula, perquè insisteixo, la sèptica està prou bé, i si això és una pel·lícula, amable. Però jo estava esperant a veure en quin moment em sorprendria, no? Jo crec que ha passat això demà. I no, no, no, no. Hagués pogut fer alguna cosa, no sé, amb l'ús indesca i guis d'Àllamos, per dir alguna cosa. Hagués pogut fer un punt, ja, psicotrònic, i que ja és psicodèlic, i que se me'n va la cabeza. Però no és que no fa res, no... No com és habitual. Com era habitual. Clar, com era habitual, no? L'ariboll que no va desaparèixer. Exacte, no? Vull dir, on t'està que hi transportin, no? Que movia les habitacions, s'assemblava, i s'assemblava a l'altra dimensió, no? Les càmeres, que... No, però amb el milionaire, també. Com? El milionaire, aquella... Bueno, però tenia el seu punt, el milion d'onar baby. No, estic dient jo ara, l'esgum del milionaire era d'ell. Va ser així, vale, vale, sí. Bueno, però tenia el seu... Sí. Però totes tenien aquest punt, la playa també tenia aquest punt. Sí, tenia, però era un punt... Era un punt de... la playa, a mi tenia unes totes, que és una mica així, però tenia unes scènes molt boges allà. Sí, sí, molt la jo, és aquella cosa que dius. És la perola, cap a un altre món, com a altra dimensió, i això té un punt així que a mi m'agrada, buscar altres dimensions segons un punt de vista d'algú. I això em fa ràbia. Bueno, d'enigual. Esperem que a la pròxima sigui més potent. Ja està, esperem que sí. Estàs tornant a aprendre en Lúcia, en Descaia, no? Sí. Ja veurem, ja veurem. Allà hi ha unos quantos i a veure com a cosa que acaba. Rosa, una pel·lícula seria... Trista? No, no és tot trista, sí. Veig d'una situació d'un dol. Exacte. Fa molt poquet que ha mort, i llavors ja s'estan fent un dol. Exacte. Però és una pel·lícula plena d'esperança, d'esperança, d'evolució. És el viatge al quarto d'una madre. Exacte. Al primer llar metat ja de la Celia Rico. És una noia de directora jove, que és de Sevilla. Nominaves Goya, recorda. Sí. Va guanyar gaire cosa, però... Ja està aquí, vivint a Barcelona. Està fent classes, sí, donant classes a l'escola de cinematografia. Està fent classes de la direcció. Una cosa més, no? A més, és una pel·lícula que va guanyar 37 premis. Entre ells, el premi de la joventut, el premi Fedora de la crítica, la menció especial del jurat, en San Sebastián, el 2008, que és quan es va estrenar, els premis Gaudí també. Nominades Goya estaria, havia estat aquesta pel·lícula en concret. Els Goya res, no? A nivell així, els més famosos. Els Gaudí recordo que sí, que va guanyar moltes coses. Sí, 4 a 4. El millor triomf, el millor triomf, el millor triomf secundari, el millor primit d'allò del públic. Les actrius són... Oh, Murete. Maravillosa. Ah, perquè he vist alguna entrevista que li vam fer. Ell es va ficant el personatge però de ple. A més, si tot ha dit que no volia fer-ho, dius que jo no sóc mare. És que no podré ser fer-ho, perquè si jo no sóc mare. I es va posar de ple, es va quedar viure allà en aquell poble, va parlar amb la mare de la directora, que també és d'allà. Llavors es va imbuir molt, i ara jo seré tot xuclant i tot. I llavors es va quedar viure allà, i a veure com actuaven i com defensaven aquestes coses, i a més ja fa que és mudista, que es posi... La Anacastilla, en canvi, també ho fa molt bé, i ella és la noia que ella sí que les va voler quedar en el poble, ella sí que venia només a rodar el moment que havia de rodar, i ja està i quan podia ser al marxó. És un altre cop cap a Madrid. I això també li fa veure que és una noia més inquieta, que ja no està a gust allà, que no és el seu àmbit. La història d'aquestes dues persones, Marafilla, que estan convivint, que viuen a una casa, és el tot molt... És la casa, l'escenari pràcticament és la casa. Apenas si surt la càmera alguna vegada fora, una vegada el millor que la nena surt a fer un vol, i està amb una discoteca, amb una sala així de baix, i surt una miqueta fora amb alguna amiga, o algun moment que venen amb un contenidor a llançar les escombraries, poca cosa a menjar. L'exterior pràcticament no es veu. Molt poquet, molt poquet, molt poquet. És veritat que el poble és mormaco, està rodada a Constantina, de la sierra... de la sierra norte de Sevilla, que li va a la Suïssa, a Andalusia, perquè nunca hi ve el fotonfret. I al estiu fins i tot, a Sevilla poden estar a 40 graus, i allà a Constantina, allà a la muntanya, potser igual estan amb uns 25, 30 graus, que estan a la mar de ves. Sí, sí. Això de capaça de Sevilla, això. Això no era la sierra de Aracena. És la sierra norte de Sevilla. Sí, deusa aquesta, la sierra de Aracena. No ho sé, no ho dirà tant. Sí, jo vaig estar una setmana a Santa, i estava allà, la casa de Turismo Rural, diguem-ne, estava a la sierra de Aracena, estava a 60 quilòmetres... 60 quilòmetres al nord de Sevilla, i estava allà fantàstic. El nord de Sevilla posa això, amb un clima ja impressionant. Sí, sí. Doncs és una miqueta això, la història de Lles Dugas, com estan fent aquest dol, jo sempre dic que el tercer personatge és la Mesa Camilla, perquè estan allà al voltant, són unes les Meses Camillas, en aquelles talles, que abriguen, que això és espanyol, que abriguen molt, tenen galbracero allà sota, i llavors es col·locen allà, estan les Dugas allà, no cal estar abraçades, però estan juntes. I és una miqueta, és com una metàfora de com estan allà en aquell moment, de què necessiten, aquell escalf, aquell carinyo, aquesta recullideta d'allà a casa, el fer una miqueta la complicitat entre les Dugas, que és fins a la relació que han tingut, però és una edat una mica complicada per ella, perquè la nena ja té, jo crec que és els seus últims anys ja, perquè ja estarà el moment que et tries per estudiar, no té què vols fer, vols entrar a la fàbrica, que és una cooperativa d'acusir, que fan això, roba, que usen, o vols estudiar, i com que de moment no vull estudiar entre acusir, ja veus el món que hem començat a treballar, i és una cosa que no t'agrada tant, i llavors al final decideixis, doncs m'agrada, ja hi ha l'ondres, com fan moltes noies que estan allà treballant, o veiem una opció de l'ombra, una opció d'aquestes, i que imagina plantejar-li això a la mare en aquests moments, és una miqueta, però la loya de dones fa un personatge molt, molt bé, perquè ella té els seus sentiments, té aquest primer rebat, aquesta primera reacció, i en canvi, com després de seguida, l'ajuda, ja entenc que ha de volar, però al cor, a un mili calç de trencar, i ja de volar, ja estàs. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí que hi ha algun noviete, però no és un punt important, l'evolució de les dues. Molt bé. No, no, val molt la pena. I en el moment que ja no ho necessiten, doncs ja no cal aquella taula més acambillada. I el que diem no cal pel·lícules grans, perquè sigui una pel·lícula mare. És una joia, és una joia, està molt bé. És pel·lícules que passen moltes coses i dins d'espais patits no cal grans efectes especials, no hi ha efectes especials, això no existeix. I com als personatges els fa venir a casa. Sí. Hi ha... casualment coneixem unes persones... És molt costumista pel·lículat, té un punt. Que estan fent classes de bolero. És veritat. Ells no es veuen que vagin. Són xes que venen, ja s'ho fan venir perquè els hi faci els vestits. Esclar. Els trajes, que es presentaran en una competició o un concurs. Que són orteres. Bueno, clar, aquí està la gràcia. Aquí està la gràcia. Per riure una miqueta, no? Sí, sí, sí. Per treure-li foc a aquell dolor que hi ha. Clar, sí, sí, sí. Aquella cosa, no? No, no. Jo debo que no recordo molts. No, no, no, estan molt bé. A mi la vaig poder veure al cinema i a Sant Feliu. Ah. El dia... això va ser el 19 d'octubre d'aquest mes que van fer... A més, van fer un cineforum. Perquè és bo que fan un cicle de pel·lícules de dones, i llavors hi ha una sèrie de cinemes que s'hi apunten, i llavors aquell dia tocava fer-lo a Sant Feliu. I llavors va venir el productor, que és el Josep Amorós. Va ser molt divertit, també, la conversa amb ell, i tot el que m'ha estat xerrat, va ser molt maco, no? Fantàstic. Bé, són aquestes iniciatives. Sí, sí, sí. I, a més a més, la proyecció va ser gratuïta, també. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Sí, sí. No has de veure una pel·lícula molt maco. Estava ple, així. No, no, sí, sí que estava ple, sí que estava ple. És que a Sant Feliu, jo sempre que hi vaig trobar, no sé si ple, ple, però a totes les sales hi ha gent, hi ha molts nanos també, hi ha joves parelles, joves, grans, de totes les edats. Molt bé, no? Perquè no és el normal. Molt bé, molt bé, molt bé. A mi em pugueu martiritzar, no he anat mai. Fa tres anys que estic allà i no he estat mai. Ja te l'estàs parlant. Clar, però mira, no parles res, és que és allò que dius, és que clar, és dir junts, no puc dir junts. El que t'estàs perdent segons el meu criteri és que som molt coherents, vull dir. No, no, que sí que sí, si és magnífic el que fan. Són com deies molt comercials, no? Clar, algunes són molt comercials. I va al dium, al David i els nanos i tot. Ja, perquè personalment hi ha moments que no... Si fos un dijous, el dius. No, però al cap de setmana és el dijous. Sí, però al setmana... El dijous divendres i sapta i dius són quatre dies. Alguns dies sí, altres no. No pots, perquè estàs aquí. Clar, per això, que és divendres i sapta... Comencen els dies? Dijous, comença a dir jous. Dijous, divendres i sapta i dius. Dijous també, no, no, divendres... Dijous també comencen, no. És divendres i sapta i dius menja i dius. Dijous, llavors sí, exacte. Dijous i divendres i dius, no puc, cap a setmana... Quatre dies puc. Intentaré anar un dia, no vull anar. Les sales, no és cap meravella. No, no és igual. Però són les sales de sempre, són el cinema clàssic. En algunes sí que han renovat, per exemple, els seients. Alguna, deu ser dalt, perquè ho veig... Algunes sí que estan reclades. Però això és el seu esper que tenien els al·lexis, i els verds, i segons que hi havia els seients... Els verds encara, eh? A més, és que els al·lexis són molt bons. Poneses a tothom ja, des de la entrada, a la taquilla, els que estan al bar... És molt xulo, no sé si fa tants anys que hi vaig. Ara et sembla que ha canviat per això, un de baixet, no? Sí, perquè està una mica gran, el viu s'ha superat. Bueno, a veure qui és. Que estem explicant aquí, no passa res, no? La pròxima pel·lícula que farà, o què està fent, que penso que hem d'estar pendents, es diu, bajo cero. Molt bé, perfecte, molt bé. I ho explico ràpidament, que estic parlant de cinema. Sí, sí, digues, digues. Que fan 4 mostres de cinema a l'any. Ara toca fer, al principi de novembre, la mostra de cinema de la Mediterrània i del llevant. Que serà del 8 al 18 de novembre. I llavors faran diferents pel·lícules. Ja estarem pendents una miqueta, quan tingui tota la programació, ja ho has comentat. Molt bé, doncs vinga, estem pendents, amb això. Molt bé, jaume, el Joker. A veure. Vinga, que parlau, parlau. Sí, sí, que l'avís. Poc es tracta de brillar-se, no? No, no, ja ho poso al meu costat del conflicte, tu una altra, ja ho veus, ens preiem i la desinformació, i tot allò que ve. El tant és el no, nosaltres, que veiem la teoria d'un polític, ha fet que l'altre sigui adversari, no? Clar, és veritat. No, és com nosaltres, doncs ja està, ja no és. A mi sempre es discreparem, digue'm, ja ho vull. És que és veritat... No interessa el que dius. És veritat el que s'ha apuntat en aquest programa, diferents vegades. Jo soc molt re, així, a l'afició del que és cinema de molt de moviment, el Batman, el Spiderman i tal. Doncs aquesta no... Exacte, no, no, perdona. Però començo per aquí perquè... Molt bé. Perquè què dic, va. Llavors això ja rebutxo, normalment, però el que vas explicar tu l'altre dia, la veritat, és que em va arribar. I llavors, quan em va arribar, vaig dir que això va de problemàtica mental i la societat de la manera que va agreujant a la persona que es troba, i com el vaig a veure que surt. Doncs mira, no hi va haver manera de que em quadres la pel·lícula. Però va d'això. Va d'això, però... És clar, però què és el que m'ha passat? Que jo soc una persona que el Joker el puc acceptar d'una manera molt clara amb una pel·lícula dinàmica, o sigui, del Batman... O sigui, l'acceptes més en una pel·lícula més clàssica de superheròries que en una aquesta. Exacte, i llavors canvia allà a part que fan una exageració del que representa les problemàtiques mental que no ajuda a aclarir res allò, eh? Vull dir, buah! Bé, és això el que em va passar. No... no... No vull ni l'esvareixa, perquè sé que agrada molt, ja no només a tu, perquè ho sé, perquè molts l'han vist, però a mi no em va acollar que hi hagués un personatge com aquell amb tot el que fa i el desgavell que genera, no? I no em quadra, sincerament, però que no et quadra perquè... Perquè associo que hi ha coses... que són d'una manera i n'hi ha d'altres que són d'una altra. Aquesta altra manera, per exemple, quan es tracta de problemàtiques mentals, vull dir, ja se'n fan de pel·lícules que tenen bastant de sentit, perquè parlen de la manera que es recuperen o que es poden recuperar, i és clar, hi ha un tractament preus seriós. Fa gaire que vaig veure aquesta última que vam fer amb el Robert De Niro, precisament, que és un tio que fa postes, i que ho fa lligar tot el dado. Bueno, veu les coses vera, no? Ah, sí, sí. Doncs aquella, sí, que està ben tractada, no? I la pel·lícula és prou bonica, no? Bueno, perquè potser això és accessori en la pel·lícula. El tema del joc és l'explicació, perquè el joc és així, però bueno, el millor no profundista en el tema, perquè és una pel·lícula d'aquest estil. Perdona, fan una construcció del joc, el joc era aquest, que dius què vols que et digui, allà molt bé, però qui no pita, això. M'entens, és el que em va passar. Res més que s'ha de veure. I a resta, a nivell d'actuacions i tal, que et pot semblar una mica estironic, una mica estironic, però bueno, sobretot a alguns moments, que balla i tal, i que fa aquells monuments, jo penso que allà hi ha una sobre actuació. Sí, una miqueta. Però bé, vull dir, tampoc no li fas massa cas, perquè el joc precisament de les pel·lícules de Batman, sempre ha tingut aquest rol, no? Vull dir... El Jack Nicholson era... És que és sempre clar. Per no dir que era molt bèstia. I el De Vito també, oi? El De Vito no va ser. Sortia per a ell. Va després va sortir aquell noi que va morir. Sí, que era bastant contingut. La segona de les últimes del Nolan. El que... Sí. La segona part. Jo concedeixo que les pel·lícules que tenen que ajustar-se, doncs, a una realitat, que representa amb l'espectador, una mena de formació, són unes, i aquestes han de tenir aquesta dinàmica. En canvi, el joc i tot això té una altra lògica. No recordo el director, que és aquest tan famós. Doncs tenien aquest punt. No, no, el primer. El que feia el... Com estic jo amb el cap avui també. Les tres que van fer, que sortia el Jack Nicholson i que era el Michael... Quitón. Exacte. Era una festa, jo. Era una revetlla absoluta de colors. Era molt pop, era molt pop. Fins en bugida. Ja anava bé, això enganxava perfectament. I ni plantegaves quina problemàtica podia tenir el Joker, ni podies plantegar res en absolut, perquè estàs parlant d'un villano, que pot fer qualsevol cosa. Però ja és normal, això. Però quan agafes el personatge, crec que jo he vist el pel·lícul, i una mica el treus del seu espai i el col·loques, llavors passen això. Percepció sobre què passa, què passa per aquell cap. També va dir que quan passi una mica de temps, que ja tothom l'hagi vist, llavors podem aprofundir sobre la fórmula que utilitza, el realitzador per tractar el Joker i la problemàtica que té el Joker. Perquè jo crec que... És clar, a més a més, vull dir, quan en buggeix, és precisament quan li fan mal. És clar, ja com un... No ho sé, no em va arribar. Això no vol dir que no et vagi a agradar, eh? Jo... Tant bona com diu en què és, no es pot ser, no. Però, bé, és bastant correcte. Sí, sí, vull dir que la segueix... I la veuràs en els Òscars. A tu passar, diria jo, eh? No, a mi passar. Els Òscars li sempre m'ha semblat un prèmic. Jo, a tu passar, de teva manera. No, però vull dir que segurament sí que tindrà recorregut. Jo crec que hagi de dominar cap lògica. No, no m'ho crec. D'acord, molt bé. Quina més? Ah, sí, aquell. Ah, bueno, què? Ràpid, eh? Ràpid que t'ho heu de venir, que no tenim temps. La d'Estrena, la que estava derribada a l'Estrena, no? L'he vist avui del John Wayne, no? Ah, vale. El John Wayne, no, eh? Que sí, que sí. Quina, doncs? No, quina deies tu? Aquesta deia, ah, de John Wayne, vale, vale. Vés a què feies en broma, no? Doncs para del John Wayne. No, no, és del John Wayne. Jo t'ho he dit i era cert. Tens un minut, 30 segons. No, no, però... M'ha agradat una cosa, m'ha agradat un detall. M'ha agradat un detall. Digues el títol, digues el títol. El títol és... El zorro de los océanos. El zorro de los océanos. El zorro d'aquests que s'escapen, com el zorro de la guerra mundial, doncs, vale, vale, s'escapa per tot arreu. És un alemany que no està d'acord amb el nazisme, i llavors, clar, mira d'escapar-se d'ells. Clar, està bé, perquè és el capità de Montbaixell, i tot i qual. I això no ha estat el més important. Un detall que m'ha agradat molt és quan ell diu hem de fer una travessia enorme. Sí. I necessito, doncs, ajut. I l'ajut quin és? Que tu, que ets el que estàs a la casa, a la sala de màquines, eh? M'acalles, màquines, com un cifós altitari. Sí, sí, sí. Doncs llavors li diu... Orienta, em diu, què m'estàs dient? Que acabarem el carbó i haurem de cremar fusta? Diu, sí, per aquí anirà la cosa. No te'n muinis, li diu el carregat aquest. Diu, això, arribarem a tal lloc, i tal, no? És aquesta manera d'escoltar-se en a l'altre, i que un de sou, cap i a la fi, no faria res. Necessita aquesta col·laboració. L'ajut per tu, eh? M'ha agradat molt aquest detall, tio. Sí, perquè persisteix en la pel·lícula. I ja està. Vale, vale, vale. Jo no l'he vist, no tenia ni coneixements. Home, segur que jo quan treballava... Quan vaig començar a treballar, em deia que està aquí per fer el que jo li digui, per opinar, eh? Clar, això, eh? Encara n'hi ha, d'aquests. Encara n'hi ha, d'aquests. Això està clar, no? Ah, adéu, adéu, adéu. Joia, per allà. Està bé. Aquesta és molt bona, eh? O bé, perdé l'altra, aquella del submarí, del que havia fet això. Ai, ara no me'n recordo el Sencor, ni dius. Ah, la casa de l'Octubre Rojo. A mi em va agradar. És una altra pel·lícula. Però és de la manera que acaben entrant en un joc que no és precisament destructiu. A mi em va semblar molt bé, aquella pel·lícula. Ara l'hem un dia pec de ser submarinos. Bé. Va, tu. Em toca ja? No, no, no, li toca el nacho. Ah, vale. Estàveu buscant aquesta cançó, que és els títols finales de Dark Water. Ostres, doncs, vale. Estàveu entrant en japonès, no? Segurament. Sí, sí, sí. Però no sabia que estarà al títol, hostia. Va, esclar. Va ser com estètrica, i visc, ui, que és això. Perquè ja hem parlat dels japonesos molt bé. Doncs bueno, ja que estem a Halloween i que, com hem dit, a casa meva sempre veiem una pel·lícula de terror. No veurem aquesta, però m'han recordat del terror japonès, que és un terror que va tenir el començament del segle, diguem-ne, dels 2000s, va tenir una sèrie de pel·lícules bastant potents i, bueno, ja havia tingut la seva. Però, bueno, van començar a fer totes aquestes adaptacions de pel·lícules japoneses al públic americà, versions americanes, de ring, aquesta, d'arwater, també, sembla que es va dir la huella, la huella, la huella és d'ella. I de ring es va dir el pozo. Sí. Bueno, ja l'ha vist. Ho haurem liat. La llamada... Bueno, sí. Aquesta de ring americana és molt bona, crec jo. Sí, sí, estem molt bé. Una adaptació molt bona, que el fitó li dona un... Sí, senyor. Li dona una volta a la japonesa, cosa que és la huella que és tan o la vista, d'arwater, parlem d'una pel·lícula japonesa de l'any 2002, de Hideo Nakata, que és precisament el director de... és com el... ja ho diré, l'italiano, com estic al dalt, diria allò... Ah, el darrere, el darrere. El darrere o el darrere. El darrere o el darrere. El darrere o el darrere. El darrere o el darrere. El darrere o el darrere. Bueno, doncs, una pel·lícula molt japonesa, molt de... Si tu vols veure com és una pel·lícula de terror clàssic des dels japoneses, bueno, no clàssic, perquè les clàssiques són més antigues, encara, però una d'aquesta onada, doncs la veus i té aquesta. O sigui, escenaris bastant grisos, depriments, que són del paisatge oropà de ciutats japoneses, que són així una mica les edificis enormes, molt deshumanitzats, una mica aquesta de la societat japonesa, que és bastant potent, per allà generar un ambient terrorífic, llavors, situació una mica allà que et fa, perquè és la una mare i una mala jove, i una filla petita d'uns 9 o 10 anys, que van a viure en aquest edifici d'aquests, perquè han tingut un problema, ella s'ha divorciat, amb el que significa a la societat japonesa el divorci, tot allò que no és com aquí, diguem-ne, és una mica un estigma, i ja intenta, jo, de fer per la seva filla i tal, i és una situació d'un edifici molt atrutinat, que caigui al web per a totes les partes, que és una cosa i, comencem a introduir una figura que la mitologia japonesa sempre està associada això amb temes d'hero sobrenatural i del mal, diguem-ne, és l'aigua, no sé per què els japonesos tenen això molt, llavors l'aigua està tot a l'estona present de la pel·lícula, de diferents maneres, perquè plou i es filtren goteres, perquè surt per no sé què, perquè surt que no sé qual, al final l'aigua té una entitat maligna, que té a veure amb coses que van passant a l'edifici i, bueno, sembla que apareix l'aigua, doncs passen coses, diguem-ne, l'aigua surt de... de la manera bruta de la sècheta, si surt allò i, clar, comença a tenir una presència veritablement maligna, però barrejada, tot molt barrejada, amb una dursificació, diguem-ne, perquè tot està molt vinculat amb un infantil, amb un infantil de la nena, que també està en una mica de situació, una mica així, clar, perquè ja està en una altra para, perquè m'ha perdut el divorci, tot nou, itàlia, i la nena no està així molt bé, la nena busca solucions imaginàries, i al final aquestes solucions imaginàries no són tan imaginàries, sinó que hi ha presències a l'edifici, que també tenen que veure amb un infantil. Diguem-ne, qui va passar una història amb una altra nena, que al final es comunica amb aquesta, amb la nena real, diguem-ne, perquè hi ha un fantasma que està vivint allà, perquè té una situació a resoldre, una situació també molt trista, amb el relacionat amb l'endolament, amb la infància, amb temes de... que no sempre és tan fàcil ser un nen, com ho sembla, no tots jugar, la infància pot ser molt complicada per una gent, i aquesta nena intenta recuperar una cosa que va perdre la seva infància, molt important per als nens, i a partir d'aquí genera tota una situació terrorífica, això basada en la figura omnipresent de l'aigua, en la figura maligna de l'aigua i tota aquesta relació. I al final, bueno, té un final molt japonès, que no és un final de jo... feliç, sinó, bueno, és un final japonès, diguem-ne, i, bueno, aquestes simbologies de japonèses, dels sorolls, dels gongs, aquestes músiques que se senten diguem-ne, no hi ha una banda sonora, totes són sorolls d'aquests i tal, que fan molt efectius. I, bueno, una pericula que barreja tot això, el que és més propi del terror japonès, de tot el que hem comentat, els elements, i una tendresa, no?, perquè és la relació de les més nens, de la problemàtica de les que són nenes, de la que li va passar la nena, que és el fantasma, i la que li està passant la nena, que és actual, i aquesta barreja dona una sensació d'aquestes, una mica de tristó i de terror, que és una bona combinació, diguem-ne, perquè us agradi el terror una mica fosc japonès, però jo lento, no?, per a poc. No hi ha molts sostits, però... Deixem-me dos minuts per parlar d'una pel·lícula, i ara et deixo tu 6 minuts perquè parli. No, perquè és una pel·lícula que ja m'ha decebut moltíssim, jo soc molt amant de Daniel Sanchez Arevalo, el que deia parlava al Nacho de Bordos, i jo visc 17, que és la última pel·lícula que ha fet, i realment m'esperava una altra cosa, soc molt fan, els furos curos quasi negros, això... Clar, clar. I aquí tornem a trobar-nos amb un director que permisa de suonflat una miqueta. Encara que la prerrogativa, és una prerrogativa molt determinada, i és un noi que està en un correccional, que té una problemàtica, que, bueno, més que res, una mica de manca d'empatia amb certes coses socials, no amb tot, és a dir, estima molt la seva àvia, amb el seu germà i una relació molt peculiar, doncs hi ha una contenció de ràbia, no s'explica mai què passa amb els pares, en si mateix, i, bueno, sí, sincinoa certes coses, però no, tampoc, i llavors, entra en contacte amb aquest correccional amb els gossos, amb la teràpia de gossos, i agafarà estima a un gosset, que li llama oveja, perquè sembla una ovella, té molta cabell, i és així com molt despalotxat, i és molt lletxot, i tal, no? Típic, sí, com que és un... Allò que es diu en castellà un perro mil lexes, que es diu que és una barreja... Sí, que és un gos que no té pedigri, que no té pedigri. I llavors, bueno, és això, llavors, s'inicia a partir d'aquí, on hem determinat que ell pren una decisió, té capacitat per escapar-se d'aquest espai, per una sèrie de motius, que no vull entrar massa amb la tema, siguin elements molt interessants, com, per exemple, li troben les bambes, perquè no es marxi, llavors li donen xancles, i, per sortir corrents, es posa... És lligat. En cordís, no? Allò de la... Cel·lo, cel·lo, i tal, gran, no? Per intentar que no se li caigui, de manera que pugui córrer, perquè, si no, l'aixancla és impossible. Aquests tipus que estan molt ben pensades, que tenen una visió una mica així, i s'inicia una rotmúbia amb el seu germà. Amb el seu germà i amb la seva àvia, que està malalta. I a partir d'aquí no és que vulgui explicar més ni menys. Està bé, la premissa és molt bona, però quan portem ja una hora de rotmúbi, diu si està bé la cosa, no? Llavors és massa repetitiu, exacte, no? Ell ho fa molt bé, el Viel Montoro, fa un paper molt... el nano és molt així, com molt tirat enrere, i ho fa molt bé, fa un paper com molt distant, amb el que seria el tema de sentiments. Sembla realment que no és exactament com dir-lo, però sembla que no empatitzi en moltes coses, no? Aquesta diferència la fa molt correcte. No sé, m'esperava alguna cosa més. També sempre et sorprèn, ja ugerament, amb un llenguatge més determinat, amb uns diàlegs, no? Bueno, està bé, però no, no. Tornem... jo crec que estem en un període que estan els directors que teoria tenen una patina, com una mica llonjos en general. No sé si és una qüestió de producte o el que sigui. De producte, per suposo. Bueno, veieu-la, està bé la pel·lícula, s'aguanta perfectament, a veure què tal i sobretot una mica, a veure què opineu, i vosaltres ja m'ho t'ho saps molt, quina problemàtica pot tenir aquest nano, perquè jo encara una mica de tant ganes de saber exactament què és el que hi ha. No és difícil, però a vegades et xoca, perquè per on costat diu sí, però per un altre no saps què passa. Rosa, 5 minutets, de la biblioteca de les llibres rexazades. Sí. És una pel·lícula, és francesa, està basada en la novel·la del mateix títol, del David Faenquinos. Faenquinos és el mateix autor de la delicadesa, que també després la van fer en pel·lícula i també va tenir molt d'èxit. És que jo trobo que els francesos per fer comèdia són genials. És una passada. I de qualsevol tema una mica no tonto, simple, o sigui, doncs treuen una gràcia i unes situacions divertides i, ostres, amb un sentit de l'humor molt fin. Aquesta és una biblioteca dels llibres rexazades, els llibres aguchats. Està dirigida pel Remí de Sansón. El sector so del Fabriz Luchini, que és molt conegut també, i la Camila Cotem fa una parella molt divertida. Perquè són antagonistes, que no es veuen obligats a entendre. És una història molt senzilla. Hi ha un poble que va passar un cap de setmana una noia que treballa amb un editorial, amb la seva parella. La seva parella és escritor i el pare també s'ha dedicat al món editorial. I diuen que hi ha a la biblioteca una habitació, una sala que són dels llibres que han rebutjat el moment ualtre i llavors no s'han publicat. I allà estan totes les manes que dius. Hi ha dos sostes que són interessants, perquè s'hi pot descobrir alguna joia, alguna cosa. I li crida l'atenció a un llibre que estan guadernat en color vermell. Si ho llegeix dius que és això. Moltíssim la pena això. Vull publicar i ho publica. És una èxit impressionant. Però qui és l'autor del signe? Ara no me'n recordo el nom. Ahir com era? Bé, no és igual el nom. I resulta que investigues una miqueta. Era un signo que hi ha mort allà del poble que té una pizzaria. Hosti, tu dius, no pot ser. I la família i la vida i tot. Jo no sabia que el meu marit fos escriptor. Bueno, que escrivís, jo què sé. O sigui que és molt divertit. Perquè intenta... I me lleve un nom. La Fela Latas, que ara hi ha d'investigació d'haver-hi si realment aquest signo podia o no podia haver estat al script. I llavors tenim el personatge de la fita literària, que és la televisió de màxima audiència, que és el Fabrizio Cine, que hi l'ho posa amb tothom. No pot ser, a veure, aquest senyor és que no pot ser que... Que passa que com que és mort, no pots comprovar. I llavors és una miqueta de tots aquests renous, i situacions divertides, però a vegades una mica obres, perquè gràcies, ja està mort. A veure, si aquest senyor era o no el que es pogués tastar. Llavors la filla, que és molt maco el personatge de la filla, la professora d'institut, que tot això són un poble, ja, a la Bretanya, no sé què a França, i clar, ella té una casa i té una habitació plena de llibres, i una llibreria enorme, perquè ella també diu que en les pobles també hi ha cultura, no només ho teniu allà a París, i és una mica el contrast, entre el món editorial, les festes, per presentar el llibre... No t'has de veure, per exemple. Veus també totes les triquinyoles del món editorial, que de fet és això, són les triquinyoles del món editorial, ja us dic. Està interessant de veure, també passes una estona molt bé. Ja està? Ah, no, no, és aquí per arribar. No, no, pots seguir parlant del llibre, tens encara 40 segons. No, és una pel·lícula. Perdó, perdó, és que he mirat amb el llibre, que era un llibre com a tant. Alguna vegada he explicat alguna vegada. Sí, sí, sí, i he vist, recorda que la delicadesa... La delicadesa, i les pel·lícules, també, és que està molt bé veure'ls parlar amb el seu idioma. La delicadesa estava dirigida per a la pròpia David Fonquinos. Recorda això, que a més estava molt ben parit, perquè el director és el mateix escriptor. I fa molt bé, fa molt bé, fa molt bé. Va molt la pena. La setmana que vas parlar d'una pel·lícula que es diu The Tale, el comte, que em té molt mosquejat. Ja us ho diré, ja us ho diré. Ja ho diré, perquè l'he pogut recuperar a Itàlia, això, és una pel·lícula de fa un parell d'anys, i estic molt perdut amb la... Ai, com es diu aquesta criatura. D'enigual, d'enigual. D'enigual, avui estic fatal amb els noms. Deixem-ho així. Alguna cosa més, ja us ho parlo, d'aquesta pel·lícula. Bona castanyada, bona castanyada. Bona castanyada. Fantàstic. I marxem als bitells. Vull dir que hi va haver una mica de fons al Gester Day & Company. Doncs marxem. Fins ara.
