Un dia més comencem el bar CUv i avui som El Trioで là là Per què? La la la Avui tiene la lletxa Jo no, eh? Bueno, no és importantia, eh? És la lleig i la guapa. Aquest nom és ja una. Totes les coses que ho podem repartir, eh? No, però és veritat, que hi havia tres noies al darrere que cantaven i hi havia una que era una molt lletxota. No recordo res. Tu ets molt raneta aquella època. Home, verà. Aquella saps que som un grup de gent que som una mica seguidores d'Eurovisión. Sí, però hi ha patits i feies això. Perquè sóc triolala l'any de l'Amèrica Estany. Però això se sap com és. Ostres, ja porta més anys a aquest festival. Rondant ja per a les coses. Ostres, aquesta és la lleig. No, però mon pare, jo n'havia nascut. Era aquell any, l'any 68, clar, va ser el festival com a mínim. Va començar la primera vegada. A casa sempre es veia fester d'Eurovisió. A casa meva va ser. Però és que el que hi havia a la primera, la segona va ser més tard. Sí. Però en principi era només així. És canal i apa. El que tenia a tele. O te anaves a casa als veïns o els veïns veien a casa teva o així. Molt xulo. Era molt entrenyable. Tenia l'aventatge que tothom podia comentar el mateix que veia. Sí, això sí. Jo me'n recordo després al col·le o a l'institut. Crec que tothom comentava el mateix. I a la carrera, igual, tothom encara comentaven les mateixes coses. Ara ja m'he perdut. Entre satèl·lits i... i fibres. Hi havia coses que eren 20 milions d'audiència. 15 milions de l'audiència. Clar, això és impossible. Només l'últim que va ser operació en triomfo. Al final, operació en triomfo. Que van ser 9 milions i mig. Voleu la persona... Però estem parlant de totes les canals. Bàsicament els que tenim ara no estaven tan pocs. Els altres, analogics, aquests que van sortir després digitals. Vull dir. I també va ser un gran boom. Però en aquella època l'1, 2, 3 hi havia 20 milions de persones. Ara en 15% de xar i es donen canals dents. Sí, sí, sí, que fort. I per què parlen d'horobícies? No ho sé. Ah, això m'ha dit això. Perquè són 3 avui. Exacte. La Rosa Alcalá. Hola, molt bona. El David Montaner. I jo. És que ja hauria de saber-ho la gent. Qui sóc jo. Ja només ja parlaré. I també és un dia en faringitis. Exacte. No necessitaria. Ja són 23 anys. Tu portes 24 o 45? Sí, que sóc veteràntic. Vam començar que tu no hi eres encara. No, no, no, jo vaig fer un 96. Jo abans. I ja portem anyets. I tu, Rosa, el 2000... I jo crec que porto 13 o 15 anys. Sí, sí, sí, però ahir també bastant. Sí, sí, jo ja no conto ja. Sí, també, també. Aquí ja som jaius. Ja som jaius del món de la ràdio, no? Sí, sí, jo també. Tenim un currículum. Sí, tenim un nom. Les zones, no? Avui simplement parlem d'un llibre de pel·lícules i de sèries. Per tant, avui la cosa tampoc serà massa variada. Un llibre que es diu la separició d'Estefan i Mowler. Que el David ja... Ui, ha fet U. Per tant, imagineu-vos que la cosa no puc anar bé. Hem de tornar a posar la càmera, eh? Sí, no, jo com... De pel·lícules, una mica bastant actuals. I tot això tenim adults in the room, que ha vist la Rosa, el Festival de la Mediterrània, del Llavan, del Baix Obregat, i una pel·lícula molt peculiar i eugement determinada, que ja parlarem, que és el detail, el conte, el David, un western de Sister Brothers, que també a veure què tal. I després seguim parlant de sèries, documentals, mira, documentals també, que això ens ve a deixar, que és hierro, la Rosa, de Bois, parlar del David, xernòbil, també la Rosa, i un documental que es diu El Celolóide Secreto, que té a veure amb el món del cinema, i que és molt curiós, molt peculiar. Vaig enganxar-la en una cosa, un paramont d'aquests que corria per a ell per la tele, i veig que és això. I molt, molt bé, fantàstic. Bé, doncs vinga, David, la desaparició. Però vinga, ranc, eh? Ah, i tindrem de fons, avui, la Rosalena, eh? És una senyora, una meravella, una noia, que ha sabut donar-li una volta, el que seria el pop espanyol, jo crec que ha aconseguit fer-lo. Molt interessant les seves actuacions, sempre hi ha guatxes de signes, sempre s'acompanya amb aquella interpretació de guatxes de signes, sí. I sobretot, la reivindicació femenina, endavant, molt, molt, molt. Té una preciosa, que és la porta violeta. Sí. Aquesta és la primera, ja. I aquesta, potser li farem una mica més de... Aquestes primedis, jo diria que ara ha publicat un altre, eh? Sí, sí, aquest és el primer. No sabem bé el títol, haig d'anar a investigar. Aquest és el primer. I realment va ser una gran sorpresa, eh? Vull dir que a mi em va superar. La música és molt agradable, la música és molt maca, molt maca, no? És el lloc del concepte de la canta autora, eh? Exacte. Sí, sí. És el primer minutet, ho sembla, i... Hi ha un monstruo gris en la cocina, que lo rompe todo, que no para de gritar. Tengo una mano en el cuello, que con su tileza me impide respirar. Una venda me tapa los ojos, puedo leer el miedo y se acerca. Tengo un nudo en las cuerdas, que ensucian mi voz al cantar. Tengo una culpa que me aprieta, se posa en mis hombros y me cuesta más. Pero dibujé una puerta violeta en la pared. Y al entrar me liberé como se despliega la vela de un barco. Desperté en un prato verde muy lejos de aquí. Corri, grite rey, sé lo que no quiero, ahora estoy a salvo. Realment és que m'està molt bé, si vas escoltant-la, vas entrar en aquest pop tan agradable. Molt bé, molt bé. Sí, pegadíssim. Sí, sí, enganxat. Vinga, David. Molt de valor. Molt bé. Com a Stephanie Mauler. Doncs mira, jo no sabia el senyor Joel Dicker, que és el autor, premigón curt. Bueno, però, ostres... Saps què passa? Que vaig acabar de llegir-me el llibre aquell, que es deia la senyal. Sí. Sí, sí, sí, l'he acabat de llegir. Ostres, que estava la mar de bé. Estava bé, estava bé. Molt ben escrit. Sí, sí, dins dels llibres de terror i tant. En cap moment d'aquella? No. No, no, ostres. I després em vaig posar en aquest. I dius, bueno, vinga. Potser més thriller, aquest, el millor. Sí, més policiac. No, no té tant terror. No, aquest és més policiac. De recerca policia que ha d'anar. Ah, vale, vale. Llavors és una mica més... I dius... Quin... O sigui, un 70% del llibre és que és per treure'l. Ja. És salvo al principi, és salvo al final. A partir d'aquí, dius, ostres, tio, però... És que dius, no podies haver fet més humull, eh? Ni no sé... O sigui, comença una trama, vale, interessant, amb un assassinat, suposadament, amb un lloc, amb una... Com et diu això? De Hamptons, que és una zona... Ah, sí, sí, sí, sí. No conec, home. Una xida de pasta, no?, a Estats Units. Val, un poblet dels Hamptons, que és... Que no m'agrada com es diu, però no és igual. Ophelia, que em sembla que és igual. Poble o algo així. I a partir d'aquí, entra una recerca de... Però una lentitud al llibre, que no es correspon en tot el que ha de passar. Dius, t'estan acumulant els temes i queda poquet de llibre. Ja. Jo ara sé una part... Queda poquet de llibre, no, no, no. Un líquid, al final, amb quatre pàgines. Ostres, tio, ja fas el mateix que molta gent. Hòstia, això és una putada. Dius, hòstia, t'estàs aquí enrullant, a baix de bé, i després, pim-pam-pum, poca lletó, ja està. Ja s'acaba el llibre. Dius, no pot ser, si quedava poc. I veig que aquí queden moltes coses per fer, no? I després fa una mica, com aquells films que t'expliquen en quatre lletres, en quatre pàrrafs, i fulanito resulta que luego... Dius, no, això mos explica el llibre. No has de fer-ho com una pila de la història. Això queda fatal, tio. No, no. Certament no. Molt fluixet. Molt fluixet, molt fluixet. Per mi pel meu gust, comparat amb l'altra, jo estic buscant llibres més de l'altra persona. Sí, hi ha alguna cosa més que ha fet aquest home. No gaire. No, no, però, ostres, tinc ganes de veure'l, perquè jo pinta molt bé. Escriu molt bé aquell individu. Sí, sí, sí. I en canvi, què et dius? Clar. I com has arribat a conèixer aquest llibre o aquest autor? Mira, casualitat. Per a aquell got de les teves mans, i... Sí, aquí són les meves mans. No l'havies buscat. Sí, no, no, no. Aquesta vegada és el que dius, no? Vols mirar algun llibre que sigui així, com més... sense parlar de mica, més a ser el misteri, jo sóc més de buscar aquestes coses a vegades, no? Sí. I entres en aquests àmbits i dius, a vegades et sorprenen, com aquest de la senyal, i altres que dius, ostres, quina cosa més budriosa, no? I he deixat uns quants, per ell o tres, d'aquests que dius, ah, diga un thriller, que no sé què, el misteri, o jo que sé qualsevol cosa, que dius, ah, no hi he desapareguda un noi o un assassinat, que no sé què, dius, ostres. I ara sí, si ets a fer un resum dels tres que m'hagin marcat aquest any, un és Los Esquerosos, Ah, sí, sí, segur. I l'altre aquest de la senyal, però, de dir, ostres, de passar-m'ho bé, ostres, de seguir-ho bé llegint, no? De trobar el moment, de buscar un momentet, allò va per posar-t'hi i llegir, no? Sí, sí, sí. Però la resta... És que hi ha vegades que no sorprenen, però és el que hi ha. Bueno, per res, ens hem carregat un llibre. Ja hem començat. Ja hem començat, eh, la cosa. Sí, sentim. Palito, bé bé, rellita. Molt bé, doncs ara anem a parlar de cinema, amb àdols inderrum, a veure si ens ho carreguem o no. No, jo no me la carrego. Amb aquests situants, amb aquesta pel·lícula. Jo no me la carrego. No, mira, aquesta és la pel·lícula, que es va fer al cinevaix, com a presentació del festival, de cinema de la Mediterrània i del llevant. Això ja va ser dissabte passat, i avui dius que, de fet, es fa la inauguració, amb una pel·lícula que es diu. A veure, la pel·lícula l'hem d'anar inauguració, és Noura's Dream, o sigui, el son ni de la Nora. I, bueno, es fan cineforos, es fan xerrades, es fan passis de pel·lícules. Està molt bé. Són 10 dies, el 17 de novembre són 10 dies, i hi ha una programació molt interessant de pel·lícules per això del Marroc. Ell us en recordeu del Peral Salvador? Ah, sí? El fa... El fa, el fa, el fa. Bueno, al final. Sí, sí, sí, sí. Vull dir que si es vol quedar... Jo l'ho recomano molt, eh? Sí, vale, vale. On es fan moltes. El que diran... Idrissa con crónica de un amor. Cualsevol, hijo mío. Bueno, veus què són? 3, 6, 12... 15, 15, 25 pel·lícules. Bueno. En sí, mira, aquí al final em penso que ho deien. 25 pel·lícules de 13 països en 10 dies, eh? Vale. 14 d'elles són estrenes a Catalunya i 2 d'elles són estrenes a Espanya. Mm-hm. I més del 62% de les directores a la secció oficial. O sigui, la proporció de dones, directores, doncs és això que ve a ser el 62%. I aquest any també s'expandeix una mica la mostra. També participo a la biblioteca Montserrat Roig. Sí. I també a Martorell també. Hi ha un cine a Martorell, el cine va del diable, que també un dia passava la pel·lícula, hijo mío, el dia 15. I són dies pel·lícules de països de la Mediterrània. De la Mediterrània i de la llevant. Sí, sí, sí. Ja dic, mira, són... Quan parles de llevant... Liban, no... Liban, a Maroc, França, Tunísia... Libi, una altra vegada... A veure, moltes vegades són que participen al país Arapanxí. Si són co... I també algun país europeu, normalment, la financiació, la producció, la financiació... I perquè moltes vegades el director o el director està vivint en un país d'aposició d'Europa, però en capiteres s'arrereix, en un país així de la Mediterrània. I abans era el cinema ara, però no sé què, però allà és de la Mediterrània i del llevant. Ja dic de Turquia, algun espanyola també n'hi ha, ni en documentals, d'Iran, també... Potser d'Itàlia, el millor nom... Iran, un altre d'Iran, Tunísia, Espanya, una altra d'Espanya... Egipta, l'Iran, Grècia, Qatar, de Unida, Tunísia, una altra vegada... No sé si hi ha alguna italiana, no veig. Egipta, una altra vegada, Canadà, Irlanda... No veig cap que sigui d'Itàlia. Però podria ser perfectament. Podria ser perfectament. Ells busquen per tot el panorama que n'hi ha, i és molt recomanable. A més, pels socis de cinevaix, com serien les nostres cases, la entrada és gratuïta. Ah, bueno, pues yo sí. Doncs val la pena, perquè és una pas una cotada... No, perquè em va coincidir que vaig ser pare, i no tenia massa temps per anar al cinema. Vaig pensar que potser no hi era bastant. Doncs val la pena. Llavors, la pel·lícula d'inaugures... No, d'inauguració no de presentació, és aquesta que es diu amb anglèses... Adults... que és comportar-se com adults. Perquè hi ha un moment que la Cristina Lagarde ho diu, quan estan allà a la reunió de la Eurozona, aquí ho diu, era això sempre com una guarderia nostra. A veure si ens comportem tots. Bueno, és una miqueta la història. Sí, exacte, ella també. A veure la història de Grècia, molt història de Grècia. És cert, real. És una pel·lícula de Costa Gabres, és l'última pel·lícula que ha fet, ja en 86 anys que té el director. I ha fet una pel·lícula plena d'ironia, de sentir l'humor, que és agradable. Perquè penses, ostres, és una pel·lícula de la crisi econòmica a Grècia, amb moltes reunions de despatxos, amb moltes reunions de posació de la Eurozona, de la Troika, i podria haver estat un per al mazo, una plaça de pel·lícula, un rotllo, en canvi, ha fet una pel·lícula molt amena i molt agradable que se't passa, i que ho entens, la situació que van viure. És quan... A veure, la crisi de Grècia va començar el 2009, va ser l'inici de la crisi, la crisi econòmica tan forta que ha patit, que encara està patint, a veure si poden anar sortint-se. La pel·lícula és quan arranca, quan ja han passat 6 o 7 anys d'aquesta crisi, i que han tingut ja dos rescats de la Unió Europea, del banc central europeu, amb el que això del sisoposa ha de quedar-se sense diners, pràcticament, amb tota l'economia a la deriva i sota les ordres, tot el manament d'aquests països, que sobretot és a Alemanya, bàsicament. Llavors, bueno, la gent que li estan baixant els sous, ja havien rebaixat els sous, no sé si un 30 o un 40% segons els col·lectius, fins que els primers que van patir van ser els funcionaris, perquè de seguida van acomiadar moltíssima gent. Doncs ara els estan demanant, si et donen un document que es diu mou-me com era, mou-me o alguna cosa així. Mou-me o alguna cosa així. Bueno, són unes sigles, no? I clar, el que volen aquesta troika és que signin aquest acord, clar, hosti, que va ser que no, no? A més que acaben, baixar els sous per exemple al 60% i després que tot el deute que tenen, perquè de fet el deute l'han creat als bancs, és la part que la deixa veure molt, que és un deute que s'ha alimentat, s'ha alimentat també de la situació de la focacapacitat de Grècia, de poder reposar això, reposar això, pujar aquesta situació, reposar-se de tot això. I veus que realment és una maniobra que s'estan enriquint a ells, fins i tot se'ls arriba a dir que el que volien fer era privatitzar, comprar tots els aeroports, tot el que té valor, aeroports de Grècia, però amb els diners que els grecs li deuen, diuen, a veure si ens heu de pagar diners, potser us doneu uns diners i així al mes no, saldarem una miqueta on netegarem l'economia, doncs tampoc. Això comem molt bèsties, són unes condicions draconianes i molt abusives. I ha coincidit que ara, en aquesta tercera rescat, hi ha un govern nou a Grècia, perquè hi ha hagut eleccions, la pel·lícula de fet arranca amb les eleccions, hi ha un partit que es diu... Síripas. Síripas, síripas, síripas, és la part que ara, quan ho trobo, ho diré. I llavors aquest partit, ha guanyat, és d'esquerres, és socialista, i llavors, el ministre, el primer ministre, és el Xipres. Xipres, això. El partit es diu Xirissa. Xirissa, sírissa, sírissa. Llavors, el ministre de l'economia, és el Janis Varufakis, era, era, era. En aquell moment, en el moment de la pel·lícula, sí, que és qui porta totes les negociacions, qui té tota la confiança del primer ministre, i llavors, ell és independent, de fet, ell no és del partit, és molt... una personalitat d'economia, que ens sap moltíssim, i ja dic, sobretot, que compta amb tota la confiança del primer ministre, i és ell qui fa aquesta negociació, però, en plan, David contragolliat. Això les té, però va ser de bé, no? Però, a més, és que és molt divertit, perquè és molt irònic. És molt irònic, eh? O sigui, ell no té por d'anar allà, el tio es presenta allà, amb els assessors que aporta, la gent que li acompanya, a més, sempre va amb la seva motxilla, em recordo que sí que és veritat que es veia, no? Sí, sí, vostè va sempre la motxilla, sí, sí. Un tio molt normal, un tio molt senzill, que el que volia realment era això, ajudar a sortir al poble de la situació que estaven, perquè era una crisi humanitària, i ell volia, i fins i tot es van discutir per això, moltes vegades, que en el document s'incrugues que era per intentar paliar i solucionar i fer... reduir la crisi humanitària que estava patint Grècia. Doncs, als altres no hi havia manera, no hi havia manera, que només ho volíem fer en termes únicament econòmics i numerics. Persones i humanes, o sigui, a nivell de persones, d'enmarcats, clar. En absolut. O sigui, pret, impressionant. I la... Veu la postura, no sobretot, del primer ministre Alemán, el millor dit, el seu mòleg, de l'Economia Alemán, el Wolfgang Chauré, aquest tio és una posància, és un mur, és un mur, contra el mur, i no hi ha manera. Amb el seu aliàtus, el president de l'Eurogrup, que també el reconseguim totalment, la que sí que veus que a vegades és la Cristina Lagar, que a vegades li tira un cable, com diem, vinga, vas col·lecteble, no va? Tentem fer-li un document que s'adapti més a el que ell diu, no? També, sense perdre el nostre objectiu de recuperar tota la deuta, però que s'adapti una mica a això, no?, arribar-me, no, i no hi ha manera, no hi ha manera. Llavors, que ells suprèn, les contestes iròniques que els fa, no?, quan fins i tot li fan com de sàires, tu aquí ets, no?, va. Us en recordeu, allò va ser molt famós, va sortir que un dels ministres que estava per allà va escriure l'initial PIG, que vol dir ser-do. Sí, Portugal itàlia, Portugal itàlia, Grésia, Espanya, Espanya. Hi ha una escena que es veu això, com està escrivint, i al costat està posant. Ostres! El migpreu, la infravaloració que ens tenen, en aquests quatre països... Sí, sí, el migpreu, com diuen, esteu aquí a la Unió Europea, perquè mira, s'estem fent un favor, però és que a la vegada tampoc ens podien fer fora, i sobretot a Grésia tampoc no la podien fer fora, perquè era una fallida molt grossa del sistema, i a més perdien molts diners, també. Era més senzill, continuar escanyant-los. Cullant-los, sí, cullant-los. Cullant-los, sí, sí. Que fes-hi, no?, de un i dos, de un i dos. Llavors és una miqueta el pols que li fa aquest senyor, ja et dic a més, és estopopetó, i així, no?, també, però és que és un tio que dius... Jo estic aquí perquè el poble m'ha triat, i jo vull fer, amb els meus coneixements, que és que és possible reconduir aquell deute. Era possible reconduir aquell deute, però aquells no volen... No volen... És interessant, ell ha dit que sense idea, no millor d'economia, sense saber realment com... Però, bueno, et donen les nocions molt senzilles, molt clares, i tot passa, posa, entre atenes, de reunions amb l'equip de guberatenes, o casa d'aigua alguna vegada, i sobretot que, clar, Brussel·les, també ha de viatjar... arribar a viatjar també a Londres, a parlar amb el primer ministre de l'Ondiens. El paper de l'Angela Merkel, home, ella no se li veu, no se la veu, sí que, en alguna vegada, home, és un actriu, no sé, ja, no? Sí que... Però veus que també està jugant al doble joc, i tots juguen una miqueta al doble joc, una cosa és el que estem parlant aquí, d'aquests espatges, que no hi ha manera que no ens posem d'acord, perquè no volem ser-hi, baixar-nos amb absolut, i, en canvi, les rodes de premsa, o les declaracions que després has de fer a la premsa, immediat, que és tot així, com molt... molt honorable a tot, i molt així que és ja la que estem dialogant, que va mentida, no els deixen respirar. I, bueno, se sap qui guanya, perquè, no, David Tontragulleta, en aquest cas, no és David qui guanya aquí, en aquest cas és qui guanya, no? Però, bueno, un visatge positiu, això és possible, d'aquesta crisi, però són l'actitud que tenen, d'aprofitar i descanyar el país, sense importar, però amb absolut, està molt bé, les interpretacions dels actors. Són càrrecs tècnics, que miren per la macroeconomia i no per la gent. Bé, tècnics i polítics, però és aquesta base... És el neoliberalisme, en algun moment. Sí, també... Però recordeu que a Itàlia, per exemple, i per de Grècia, gran part del govern demanava a Europa que fossin tècnics, que no fossin polítics, que fossin polítics, però es havia de que fossin els economistes... A Itàlia van posar un govern, un govern, tècnic, absolutament. I com això, eh? Clar, i no em passaven per les persones, pensaven en marxar el país, era una cosa, absolutament, i a Grècia hi van demanar el mateix. Allà es veu convenat, les persones que ells envien a Tènast, com van allà i que són les que estan intervenint allà, es contenen si estan manipulant tota l'economia, i també té la, també, hòstia, amb uns tipus allà amb unes males formes... I quan ha estat espanyol... I com ell, com ell, els pares peus. A mi jo soc el primer ministre, i aquí no heu de venir, és a dir, les heu d'anar a parlar amb els funcionaris. Exacte, i amb la crisi espanyola t'havia de passar el mateix, vull dir, venien gent de fora, recordeu, que venien els empresa negra, famosos... I amb el 155 també. Clar, sí, sí, sí, sí, van venir la tira de gent a controlar el cotarro i d'exigir a l'època del Rajoy que fos un govern tècnic que no, a final, tenia col·locats. El que tenia col·locats, però vull dir, el Sánchez va fer un govern bastant tècnic, en aquest moment, aquesta gent que està sonjant, la d'economia és una craga. És una craga que se senyora. Diuen governs tècnics, però la majoria de vegades, ells... O sigui, com t'ho diré, són representants de... de... de lobis i de grups d'interès. Sí, sí, sí, també. No és que sigui un tio, com diem, equip tècnic, un tio molt expert en aquella matèria. No, és un palló que... que és la voz de suamo. Sí, que està allà... No, així sí. Per donar... que aquí el que jo tinc a darrere és el que realment està parlant. Això és al darrere, com sempre, això tenen raó. Però està clar que, per exemple, doncs el que deia, a l'institut de justícia, d'interior al mar l'Àscar, gent que dius hòstia, jueces, vull dir, gent que dius que està en un altre estrat, que l'altre era que si el Fóido, que no ho sabem, que era vull dir que és una sèrie de gent que està molt més preparada i després el darrere té a l'Àscar, i aquí sí que el darrere, això és al darrere. Això no... Doncs mira, doncs una pel·lícula interessant, que la podem recomanar. Fantàstic, doncs seguim, i he canviat de temàl·li totalment, una pel·lícula que es diu Detail, el Compte, i bàsicament a mi em va sorprendre moltíssim, perquè és que és una història real que està dirigida per la mateixa persona que va escriure al llibre, una lligua que es diu Jennifer Cox, o Jennifer Fox, ara tinc el dubte SSMC, i bàsicament és allò que diuen que això a vegades passa a vegades, jo tinc una història, escriuc una mena de llibre, faig un guió i faig la pel·lícula, això per exemple, el fó en qui no és a fer amb la delicadesa, per mi alguna cosa. Però en aquest cas és que és un cas real, i això realment et poses per una mica de punta. Perquè la pel·lícula està protagonitzada per Laura Dern, que hi ha temps que no sabem gaire de la Laura Dern, però sempre és efectiva. I al darrere hi ha diners de la HBO, d'aquesta companyia de seris, ja sabem com avui en dia Netflix, HBO i ara estan prou darrere, Fox i tal, però en aquest cas, ui, ja em fa una mica de por, però crida l'atenció. Ella és una noia periodista, que fa més aviat documentalista, és a dir, que fa documentals, s'arrou del món, i té una relació amb un noi on la qual és normal. I llavors la mare, d'ella, li comença a dir, escolti, m'he trobat un conte, teu de quan eres petita, quan tenies adultes sempre adultes. Que l'havia escrit ella, o què? Amb 13 anyets, por ahí. I a partir d'aquí, lligiria una mica de sorpresa. I l'altre diu, a veure, diu, sí, me'n recordo de coses, ja us comença a escorcollar aquell moment. Que sí que ella és conscient del que va passar, però que realment la cosa es comença a obrir 5 coses que ja està oblidades, no que copi volta pam, i és un constant, és un muntatge en paral·lel gairebé, entre la seva vida real i quan tenia aquesta edat. Vull dir, amb el tema del flashback. Fins i tot ella pensa que allò que li va passar, que ara comentarem una mica, era més gran, que tenia 15 anys, o 16, però no, tenia 13 anys. Llavors és una situació en què ella era una noia que li redava l'equitació, estem parlant d'un nivell social mitja alt de l'època, amb els anys 70, vull dir, la manera de bastir, una mica d'uns també, aquest rotllo. 70 o 60 anys? Sí, los 70, pero no era hippie. Era com la zona B, era gent de B, de diners. L'estètica sí que és una mica setentera, però no, no, no, era hippie. Com a molt pantalons de... Exacte, els pares no, però el que passarà després, sí que té un punt que no es pot considerar hippie, ni molt menys, perquè seria insultar els hippies, vull dir, d'aquella època, però sí que és real que la cosa trontolla per una sèrie de visions. Això que deien del mitú, és que abans passaven aquestes coses, una mica és aquesta la idea, però amb aquesta situació. Llavors s'escurcoya i la situació queda molt clara. És que ella va a fer equitació amb una granja, que està dirigida per la senyora G, no per res, sinó perquè li diuen així, que té un noi que es diu Billy, que és el seu preparador físic que abans totes elles aprendre a muntar a cavall. Que els hi haurà, les fa córrer, les fa no sé què, les fa no sé quant. Sí, equitació. Exacte. I al res de la fonda és una etapa d'era a la filla cap per subministrar a aquests senyors no hi ha joves. Ens entenem, és un tema de pedaràstia. D'acord? I llavors tot això és clar, el que sembla una cosa, en un principi no direm blanca, ni molt menys, però una cosa, una pel·lícula que dius, és un conte i tal. Es va complica, es va complica, es va complica, va sortir tota aquesta cosa, vas veient que no sé què, es plantegi al final del tema de fer trios, de fer quartets, incluent aquestes noies joves, i tot això es complica d'una manera. Menors d'edat. Exacte, menors d'edat. Està meravellíssim, sembla que té 13 anys. I tal, però què passa? Que la fan sentir ella com adulta. I llavors ella com adulta reacciona com adulta. I llavors ella vol fer una serie de coses que evidentment no li tocarien per la seva edat. I llavors clar, això comporta en diverses cenes de llit com ho solucionem això a nivell de pantalla, sobretot entre una noia jove, perdona, noia menor d'edat, perdó, i un senyor d'uns 30 i pico d'anys. Llavors això sí que en un principi t'adverteixen, és molt curiós, no? Tu diuen al principi i al final que les cenes de llit se l'ha fet una model adulta. Però és una model adulta que és poqueta cosa. Menudeta. Menudeta, una noia de major d'edat, però que físicament és molt alta, de 40 a 50 metres, que es pot tornar al cas. Exacte, però evidentment els enfocaments, la càmera i tal, perquè hi ha situacions una miqueta, que dius això, clar, hi ha patons tal, hi ha tocaments, i sí, sí, això és que ho deixem molt clar. Però clar, parlar de la potència d'aquest conte, aquest conte que ella explica, que ella va explicant i que a la vegada hi ha moments en què fins i tot les dues figures de Laura Dern i la nena petita, la nena aquesta que fa molt bé, es troben i tenen conflictes entre elles, perquè no s'aclaren si realment ho va fer perquè volia ser gran, si realment sentia algú per aquest noi, si realment ella en suïciment dona, que no ho era, evidentment, per poder tenir relacions, clar, el tema és pujant, vull dir, va pujant i jo em vaig quedar bastant sorprès perquè de pel·lícula dius una cosa que penses que seria i tal, quedava una mica perdut, i vaig a veure-la, i tant, la tenia per a ell, i jo estaria dient, eps, què passa aquí? I no, tampoc, a partir d'acord, però és una pel·lícula que dius, ostres, no? Quina potència. I llavors el títol el compta bé per això, el compte que havia escrit ella, de quan era petita, explicant això. Exacte, i llavors aquest compte de petita, com la ella ho recupera i com va investigant, llavors ella, per exemple, quan és gran, parla amb altres noies, haurà si li ha passat el mateix que ella, llavors es desconeix que sí, perquè el busca ell, fins i tot, fins al final de tot, vull dir, que ja veuré, molt gran, no ho vull, vaig a cap, per una mica, ja han servit tota la merda, per l'enclac que ell li ha provocat, és a dir, perquè ell, clar, ell, com apadarà aquesta que era, l'abanta vanada i li ha dit que tu ets molt intel·ligent, ets una noia que ets molt gran, ets una dona, però clar, i no sé què, i ara ens hauríem de veure sols per explicar-te com no sé què, i ara prova no sé què, a mi no importa que tinguis el pit plat, és tot un procés, i ella, clar, com li fa vergonya, però no li importa, com a ell no li importa, és un joc, absolutament, terrible, com una serp, o una trenyina, que va envoltant-la a ella, fins que passa el que passa, i a partir d'aquí, això és una situació potent, però molt ben explicat, i molt ben portat, vull dir, molt bé, molt bé. El Western, David, de Sixers Brothers, de Sixers Brothers, sí, la va comentar jo amb el seu moment, sembla? No recordo, no? Crec que hi ha alguna cosa que em sona una mica, ara, quan tu diguis... i, ostres, és un Western, esprà, espròte, sí, aquí ens parla de dos germans, germans sisters, en algun moment de la pel·lícula es fa conya, respecte, dos germans pistolers, i que es diuen sisters, bé, un és el més gran, sí, un és el més gran, i l'altre és el... es porten una mica de data, l'altre és el John C. Rilly, actor, i l'altre és el Joaquin Phoenix, el que ha fet el Joaquin Phoenix. Sí, sí, sí, clar, hi ha una diferència de data, més de 10 anys, sí, sí, perquè era de jovenet. Sí, sí, sí, i bé, són dos... que són dos de recompenses, directament, i que treballen, doncs, per un... per un, diguem-ho així, un terratinent, de no sé on, d'algun poble, però un terratinent potent, que ara que... bé, que té molta gent al seu servei, o que té capacitat per contractar gent al seu servei, no? I simplement, ells es dediquen a fer en càrrecs, i són rematadament bons, o sigui, com a pistolers, si s'hi han de palar, qui sigui, no tenen manies, o sigui, s'enfronten a la quantitat de gent i els dos són, ostres, despietats, fan la seva feina i punt. Si toca, no, heu demanat aquell, i tothom que l'envolti, va anar matant aquell o tothom que l'envolti. I no se n'estan de milongues, eh? No, no, no. Que queda un mig viu, és igual, passa amb el costat, i pata pum, tiro, i... i es rematen, i ja està. I la pel·lícula comença a endinsar-se una mica en la personitat de cadascú, no? Mm-hm. Un pare, doncs, molt estricta, i que els... els matxacava molt, i el petit, bé, després anirem sabent, doncs, tot com acaba, no?, diguem-ho així, amb... amb situacions molt bèsties, no?, de part, a nivell entre fills i pare. Sí. El gran, doncs, és un personatge, doncs, més... més... més, com t'ho diria, més càndid. Mm-hm. El més càndid, més... més sensible, més sensible. Sí. Sempre porta una mena de mocador, de mocador, com un... com un xal, doncs, que se suposa que és d'alguna enamorada d'ell, doncs, que ve cada cada nit el treu, com si fos, com si fos... com si fos una relíquia, com si fos una relíquia, i l'ensuma, i el torna a guardar, com si... Sí, sí, sí, sí. Però que en el fons et deixa el dubte, a mi em va deixar el dubte, de si realment és d'alguna... d'alguna enamorada seva, o és producte de la seva imaginació. Ah, vale, vale. La pel·lícula no t'ho aclareix. I hi ha un moment que... ui, perquè hi ha un moment que contracten amb prostitutes, i el seu rol amb la prostituta és que la prostituta li doni aquell mocador. Ah, vale. Que faci el joc de donar-li el mocador. I tu ja te l'han donat, tu no jugues aquest joc del rol de que et donguin el mocador aquest, no? Sí, sí, sí. Com es diu, quan tens una fixació amb un objecte... Felicisme. Però no és pels mocadors, no és per aquest. Algo hi ha, si dius... Hi ha algú al darrere, no? És tan sensible com que, per exemple, entra amb una tenda que viures, i troba una llauna, i què és això? Diu, no, això és pasta de dents, i aquí tens el raspall per respecte, si vols les dents. Si no ho havia vist mai, això. I el tio, ostres, doncs... Bueno, us ho compra, i que us cada matí que té la voluntat del tio de raspallar-se les dents. El menys és net, tu, si no poden cuidar. Sí, sí, sí. En canvi, a l'altre germà, el petit, doncs és el que té més aire, la grandesa, que vol prosperar, vol... i també la fantasia d'un dia poder arribar a suplantar el terretinent. I és el... però, clar, agafa unes merdes de calàmplica de dos per tres, i es fon els quartos que poden arribar a treure d'anar perseguint la gent, no? Fins que, bé, la trama principal se'ls encarrega anar a perseguir un paio, un paio... Saps aquests tres persones que dius insignificant que el típic que, quan arriba per diàleg, posa una comparació actual el típic entre l'habitació s'apaga l'aire condicionat per diàleg, no? Però que, en el fons, atesora un secret un secret que el fa molt... el fa molt... que es diu això. No, no, no. Que tothom el vulgui, no? Que tothom... i s'escapa. Aquest secret el tenia que compartia amb el terratinent i ell s'escapa per fer-se el seu, perquè és el seu secret. Ell és químic i sap una fórmula per poder detectar molt fàcilment el riu. Ostres. Ostres. Hòstia, això. Clar, molt fàcilment, però és una fórmula que implica molts riscos. Molts riscos. I llavors s'ha d'anar molta cura i, diguem-ho així, això serà un desencadenant brutal en aquest film. En aquest film. No pot ser més interessant, vull dir. Jo pensava... Mira que... No m'hi feia gràcia la pel·lícula, però ara que m'has explicat... Pel mig tenim un perseguidor previ, que és el Jack Gilenhall. Perquè aquí és curiós, no? Perquè clar, el terratinent aquest envia un paio que el persegueixi. I si la cosa veu que... Clar, no és com avui. Truques i dius, escolta, que això va malament. No. El terratinent està ignora. I l'ha enviat, però no sap què passa allà, no? I si els resultats són més lents de l'un normal, el tio es negueix i envia els dos sequassos a darrere, perquè persegueixin el primer i vulguin saber què ha passat amb el primer perseguidor, no? I si això no funciona, un tercer i així va enviar, em vas enviant gent. No, no, no, és una... No, no, no, és una... La pel·lícula està molt bé. Interessant. I sort del final. El final... Aquest no el diríem, eh? No, no es podria explicar. No. Es podria explicar. No, no l'explico, però és com un retorn als orígens. Sí. El braçol, diguem-ho així. Vale. M'entens? I és que dono una sensació de pau i de relax, no dic el que passa, sinó les sensacions que provoca. És que dius, ostres, és que potser els hi tocava pobres, no? Sí. Bueno, bueno. Ja veurem quin és aquest final. Molt interessant. Fantàstic. Passem a la secció de sèries i documentals. Ierro, Rosa. Ierro, ja. Ierro, sí. Ah, doncs Ierro és la de Movistà. És la Ierro. Ah, vale, vale. Ierro, que de fet és com si fos un personatge més. És la Ierro. No sé si heu estat. Vaig tenir la sorda poder anar-hi. És la Ierra preciosa. És la més petita de les Illes Canàries. Sí. És la més... No, la més vulcànica seria Lanzarote, no? No sé. La que té l'espatlla la més fosca, la que té és tot més sorrenca i més... No, no. Ierro és una passada. Ierro és molt maca. Hi ha bosques de l'Auricilba, que és una passada. És molt petita. De fet són dos pobles, que és Restinga i Valverde. I sobre aquests dos pobles, o no sé com li diuen ells, no me'n recordo, llavors hi ha casetes i tal, no? Què viu, quant de gent viu, quatre gats? La poqueta, poqueta gent. De fet, hotels tampoc no hi ha gaire cosa. Hi ha poca cosa. No viuen de l'hostelleria. Jo vaig estar fa molt fa anys, però no és de les més. Allà has d'anar perquè si tens un interès, sobretot naturalístic, de paisatge, i ja encara tenen el lagarto gigante de l'Ierro, que és de l'Alganda, és una miqueta més gran, no és que sigui més gros. De fet, sí que és veritat que tenen zona vulcànica, clar que sí, no? De fet, és... que la seva origen és volcànic, també, d'una erupció que va haver-hi. I, bueno, les lleis precioses, molt maca. Llavors, allà passa, és un ciler policíac, la protagonista és la Candela Penya, que fa de jutgesa, i acaba d'arribar, li han donat la destinació allà, i la primera que ha d'investigar allà és un assassinat... A l'Ierro. A l'Ierro. Això és complicat, tots dos fobles, sí. Sí, però ja tothom es coneixi, nosaltres què ha passat aquí, no? Però hi ha un principal sospitós, que és un personatge alcalde d'Arió, gran d'Ineti, crea que té unes... unes antecedents, ja, de trafici de drogues i d'històries, i de... També té una data, aquest, no? El trafici de trafici, no? Llavors són els dos personatges, una mica antagonistes, però que en el fons veus que s'entenen bé. Sí, sí, sí. I que, bueno, quan acabi de ser, no sé si faran una segona part o què, però dius, ostres, no? Però ell és al xivo espiatorio, ja tothom diu que és ell, que és ell, i ja està, no? I, de fet, molt arriba està la presa i tot, i amb l'altre assassinat... Bueno, ja n'hi ha uns quatre assassinats. Però tot això passa a hierro, és bo? És bo? Sí, sí, sí, sí, que dius, ostres. És gran canària, valent? La vegidació, són dos... És que són l'Ànfet, dos germans, que es diuen Jorge i Pepe, Coira, eh... Bueno, a fer la sèrie, a fer el guió i tot això, que ell són d'allà, i clar, si feia gràcia, situa una història d'aquesta, a la seva illa, i que la seva illa sigui coneguda, perquè ells diuen que, igual que a la pel·lícula, l'home tranquil·lo, va donar... El Jennifer va donar... O va immortalitzar la illa de Innisfree. Sí senyora? Vale, doncs ells volien fer una cosa semblant... A veure, bé, bueno... I, bueno, doncs, està... El personatge de la jutge s'està bé, ja està... No està separada, s'ha quedat... Ja ha cuidat el seu fill, que té una... una minusvalia, és una norma, una incapacitat... Llavors ve la cangura, la noia que ha de contractar, perquè vingui a cuidar el nen, mentre ja està el jutjat, i ja s'està posant el seu lloc, aquí, aquí... I ja està tot allà, vinga... I és policia, sí, vinga... I, a més, amb un hàndicat, que és que... Es fa la baixada, la baixada. La baixada és que és una tradició... deligiosa, cultural, turística... que cada quatre anys s'ho fan, i llavors hi ha una ermita, on hi ha la vírgina, i llavors l'han de baixar al poble, però llavors tot el poble està preparant el que s'hi ha vestit, que si no sé què, que s'hi ha al menjar, que si no sé quantos... I, gran, i la investigació, a vegades, es queda allà una miqueta, i ja no... Això no ho conscienteix, i és xoca, amb la resta d'agenda, i fins i tot els... funcionaris del jutjat, i jo, m'és que... Està la baixada, està la baixada... Es para tot per això, no? I, bueno, i hi ha moltes coses, i el tema de busets, també es veu una mica, perquè, de fet, al primer mort ja es troba a l'aigua, no? Un que està busetant, per ja ho troba... Ah, allà fas un crit, allà fas un crit... Que és una miniseria o són... Doncs no sé si eren quatre o cinc capítols, hòstia, era... No ho tinc... La vaig veure a l'estiu, i, bueno, jo ho vaig passar bé. No, però t'hi tratava. Mentre sigui creïble, i tu passis bé... Ja he dit que els fesatges són molt difícils. Sí, molt xulo. Bueno, mira, per passar, com és curteta, mira, per veure hierro, eh? Sí, ja t'he dit que em penso que eren quatre o cinc capítols. Sí, m'és veritat, miniseria, que no pas una seta temporada. I no sé si continuarà, perquè al catalc com acaba, a lo millor, sempre deixen el punt obert per si funciona amb algun canal d'aquests, i a partir d'aquí el rebenen, i si va bé, doncs... Molt bé, doncs, ara seguim parlant... És un documental, però, bueno, també estem amb aquesta línia, a la menys una mica més alternatives del món del cinema. I, bueno, doncs, bàsicament em va sorprendre, és una... Un documental que es diu el celuloide secret, celuloide secreto, celuloid closed, la cel·la que es diu en anglès, de un tal rob Epstein, i no sé com es diu l'altre, no me'n recordo, però, bàsicament, és una d'aquestes documentals que dius, sobre cinema, és allò del metes cinema, el cinema dins del cinema, i a veure què tal, i va aconseguir que vaig allò passar un canal i vaig pam, d'aquests que fan coses, i vaig dir, ah, per la bona mica que vam fer, havíem fotut un previst parlant del que passaria, i vaig dir, es pot ser interessant. I és un repàs de la història del cinema des de l'any 1895, fins que arriba l'any 1995, bàsicament la pel·lícula Filadelfia, és el punt de final, diríem, d'aquesta explicació en general. Per tant, jo sé... Per què? No, perquè el documental és d'aquesta època. Ah, vale, vale. Em sembla que és de l'any 1995, 96... Ah, ok, ok, vale, vale. Perquè surt pràxim a Tom Hanks parlant i surt superjove, per tant, no els passa en jovenet, per tant, no és d'ara, no? I és una mena com d'estudi sobre el que seria, la part, la sexualitat, l'homosexualitat, femenina masculina, la transexualitat, i sobretot aquelles pel·lícules que, envoltades d'aquesta aura de la censura del còdic Haice, que va provocar, doncs, que s'havia d'inventar d'altres les colors per intentar col·locar, no? I surten tota una sèrie de gent que, evidentment, estem parlant del cinema de Hollywood, estem parlant del cinema nord-americà. No hi ha exemples de cinema espanyol, d'italien i francès, busca exact aquests elements, no? En el que, lògicament, qui està donant explicacions, són una cosa molt interessant, que a banda d'actors com Tom Hanks, per exemple, que surt parir a donar voltes, o d'altres que ja han passat una mica així, més de moda, però que estaven a la Sirlei McLean, per exemple, també surt parir, surten els guionistes de les pel·lícules, d'alguna de aquelles pel·lícules que havien d'amagar aquests elements. I és molt interessant, perquè expliquen llavors coses, realment, que si no t'explica el creador, que la fia cap és el guionista, no pot ser. Per exemple, el famós moment en què, a Benur, el famós moment en què el Serlon Heston amb el Masala, amb el que seria el seu amic jueu i tal, no és clar, hi estaran una amistat de joventut, no? Tiguem en compte que estem a l'antiga Roma, i a partir d'aquí, doncs, les relacions homosexuals eren normals, no? Sí. Però clar, Serlon Heston no li podien tocar ni el voraviu sobre aquest tema. No ho sabia. No, no, exacte. Els li fem boig si ho sabia. I llavors va ser genial, perquè es veia com les mirades, i el Serlon Heston, com era una mica, potser, bobo amb aquest aspecte, no s'entrava i l'altre feien les mirades d'aquelles d'un repasso darrere d'abans, encara que tampoc ho era, no? No, no era, no era. Però actuava, actuava. El guió, el guió, el guió, el guió. Ara actua com estàs anomenat aquest tio. Sí, sí, sí, sí. Era brutal, que fort, no? Això és un continu, pel·lícules que jo no coneixia, per exemple, una que es deia Advice, no sé què, no sé la tradució quina seria, amb la Shirley McLean i l'Audrey Hepburn. Per exemple, que té una relació d'altres dues, que hi havia una casa d'Itàlia i això, i a partir d'aquí, clar, hi ha una relació l'ésby, que en cap moment es deixava entre veure fins que es produeixen les baralles, no hi ha les reaccions, que deixen entre veure que hi ha amor, no es ha mistat, allò. El pel·lículo aquella com Centaures del Desierto. Sí, aquesta no sortia. No, però això era un adulterius. Era la dona del germà del John Wayne, que li neteja la roba del John Wayne, i no sé, fa un gesto, com de cara una a la roba, que dius, ui, aquí hi ha algú raro. És que juguen més a l'alament. No m'he d'entendre, perquè tota la dèria del John Wayne, a la recerca de les seves recometes Naboda, dius, Naboda o és filla. Aquí hi ha tot aquest joc que m'havia buscat, potser la part més d'això, és el tema, diguem, sexual, però visc des del que seria en relacions una mica paculiars, amb la sexualitat, no tan heterosexuals, sinó buscant a veure aquella heterosexualitat basada en jocs entre sexes semblants. I et dic, era al·lucinant, perquè anaves veient-hi nostres, no? I sobretot hi ha una cosa molt interessant, no? La primera pel·lícula amb el que veiem assistim potser a la primera abraçada o la primera relació homosexual, que és Wings, ales, de l'any 1929. Una pel·lícula de guerra amb el que un company de guerra i tal i això està morint i estiren 5 minuts mirant-se, fent sapatons aquí a costat, no arriba a la boca, però dius, ostres, no vull dir, te la vas adonant de coses, no? I com, curiosament, salten... El director vols dir? No ho sé, ara, qui és? No, és el 29, és una pel·lícula encara en muda. Per tant, no crec que sigui jo. El millor sí, serien les primeres. Que sobretot marca molt això, i marca com a majoria que van passant les dècades, vull dir, sobretot, per exemple, els anys 60, sobretot els homosexuals i transsexuals havien de morir. Havien de morir les pel·lícules. Era un càstig per fet de ser així. El personatge te l'has de carregar, se l'havia de carregar. I després, a partir d'aquí als 70s, llavors, la venyança és que el contrari, els homosexuals i les lesbians i els transsexuals eren els assassins. Sí, sí, sí, i era al·lucinant, perquè anaves mirant i pensaves, que fort, vull dir, perquè realment veies com tot coincidia. Moltes pel·lícules, no com es feia aquest paper contrari. I es comença a parlar de la primera pel·lícula obertament a Hollywood, que es diu Los Chicos de la Banda, que són la primera pel·lícula que realment veus amistat entre els homosexuals, una sèrie de moviment entre dones. Vull dir, i és, diusos-te'ls, que interessant. I com a arribar a les 90, que evidentment hi ha una llibertat, no? Un instinto bàsico, que hi ha aquesta duplicitat entre Michael Douglas i l'altra noia. Recordeu, aquest joc, mig l'ésbic, mig de trio, aquesta cosa que es forma, molt ben fet. Vull dir, jo crec que és un document d'una hora i 40 minuts sobre aquestes relacions perilloses, diríem, o peculiars del món del cinema, en el que bàsicament el puntar, evidentment, és aquesta homosexualitat coberta, malaltissa, assassina, vull dir, molt ben fet. De debò que jo vaig passar... Curiós. Però ràpid, no m'haig d'entrar a dir que és això que... Aquests que hi havia també... Ah, sí, la soga, la soga surt, el tema de la soga, que queda molt clar. Vaig surt a unes actors i dius, no, no, era clar. No hi ha cap mena de dubte que ningú dubti que era una parella homosexual que vivia amunàtic de no sé, de dones a Londres o de mansets o conyesques. No, de Nova York. No, Nova York, perdona, sí. I tant, vull dir que em refereixo a què és això. Però, bueno, que vull dir que té la seva gràcia, per tant, si la trobeu per a ell, feu-li una vellada perquè us ho passareu bé. És del William Wellman. Ah, William Wellman, sí. William A. Wellman, sí. Sí, sí, sí. Aquesta hi ha una escena concreta, amb el que fins i tot la noia s'aparta, i es queden tots dos, perquè una està morint, ja s'han d'espadir-se, una altra. M'hi dius, o... Hi ha marro, les mirades, no... Ho pots trobar per el YouTube, pots trobar... Sí, segurament. Perquè jo vaig posar-me, la vaig parlar d'aquesta pel·lícula Classe, i vaig posar-la, i vam comentar el tema. Bon tros, eh? Bé, doncs això, de bois, David, ja que estem parlant de nois i de... És una sèrie que he descobert que té la marinera, eh? De què va la sèrie aquesta? Doncs imagineu-vos que en la societat actual, doncs els superherois existeixen. Sí. Que bé. Sí. Bueno, no ho sé. En aquest cas no m'has sabent. Depèn, depèn. I a partir d'aquí, de que els superherois existeixen, doncs, en realitat, no són el que aparentment... Ja comença la pel·li i dius... Ostres. Ostres. La sèrie. La sèrie, perdona. No, no, no. Dius, ostres. O sigui, es troben amb una colla de lladres, diguem-ho així, uns atracadors, i actuen, no? No. Però és que els els carreguen. O sigui, els assassinen literal. O sigui, no, no. La Petxera, que és, diguem-ho així, el primer superheroi que hi ha, que és el patriota, que el nom ja diu, són de telemarinera, que dir-se així, i l'agafa... I el patriota, dius. Sí, sí, i el Dian Samund, però una alçada impressionant, fins que el tio, quan torna a caure, veus que s'esclafa contra un cotxe. O sigui, del paio, no té miraments. Oh, pa, vinga. I amb el sonriure d'enticlòra, aquells, normalment, que surten els anuncis de pasta de dents, quan hi ha una... Sempre hi ha una càmera que està filmant les seves heroïcitats. Sempre, sempre, sempre. Dius, ui, què passa aquí, no? Ja la cosa ja no encaixa. Clar, la cosa ja fa atufa, quan un noi s'està acomiant de la seva noia, i de cop i volta la noia, literalment, li ha esclat el morros. Dius, què passa? O sigui, veus que la noia es desintegra, pràcticament? Dius, què ha passat aquí? I el tio queda cobert de les seves vísceres. Dius, i no explico res, perquè això passa al principi, eh? Sí, sí. És que, clar, hi ha un super... Que no desvelles cap misteri. Hi ha un superheroi, que és el train, que es diu, com el tren A, que és supervalós. I aquell dia va com drogat, i va tant de pressa que no se n'adona, i se'n du la noia per davant, però, clar, si vas a mil quilòmetres per hora, que les ha ol·lusiat que ell va, doncs clar, el que enganxes per davant, ho trinxes. Clar. I a partir d'aquí... Aquests superherois no volen. Clar, a partir d'aquí, el noi... Clar, clar, li intenten... Resulta que tots aquests superherois estan a sou d'una multinacional. Ostres. D'una gran... Una corporació, no, una multinacional, una corporació. Una corporació amb contactes, doncs, a tot arreu, amb l'exèrcit, amb altres empreses, amb... a nivell municipal, és que hi ha tot un entramat molt bèstia. I clar, el noi, és clar, és que estan... estan xoc, és que és normal, cony, la teva novia, amb la quina vas a casar, acabes de reventar davanteu. Hosti. Ah, això és home. I a partir d'aquí, a partir d'aquí, ell... ell intenta arriscar, i es troba... I com van bastits aquests superherois? Bueno, en tota la... No van anar amb la supermana, amb aquests superherois, amb ell escapa, amb aquestes coses. Amb els fregueros i tal. Sí, sí, sí, van en tota la... en tota la parafernalia. Sí, sí, sí. La senyora Carnaval. I a partir d'aquí, clar, el noi, resulta que hi ha qui... perquè clar, la no deixa aquesta surt, i l'empresa, evidentment, vol aprofitar també l'accident per fer veure que ha sigut un accident, òbviament, l'accident, no, és que el paio va... anava com drogat, i vol fer veure que ha sigut, bueno, que estava perseguint, no es va donar compte i tal, un acte de contricció per part del superheroi, el noi, amb una, evidentment, pasta per darrere, i tot això, filmat i propaganda per l'empresa, dius, hòstia. I clar, això, hi ha qui se n'adona i contacten amb ell. Una... entre cometes, una organització paral·lela que s'encarrega de... recercar d'amnificats... Sí. ...de tots aquests entre cometes accidents que estan passant. Hola. Hòstia, que bo. La sèrie està genial. Sí, molt bé. Ja, té alti baixos, però si mires un toxi general, perquè tot això té un... És una temporada, o... De moment són 8 capítols. No, no, però s'està rodant la segona part. Sí, sí, sí. Doncs mira, potser em fa gràcia, però ells tenen aquest punt friquen molt, a mi també. Sí, sí, sí. Tothom que l'ha vist, dius, ostres, un que li vaig acomanar, i m'hauria d'haver dit, perquè, ostres, ara en vull més. Però res, doncs m'agrada veure. Un moment, la primera temporada. Un actor principal, el noi, diguem-ho així, és el fill de la... de la Mac Ryan, i el que havia sigut el seu marit. El Dennis Quaid. Un atractor és el que havia fet... un dels senyors de... un personatge dels senyors en ells. Sí. I els demés, surta l'Elisabeth Chu. Ah, sí? Ostres, aquesta també. Molt bé, eh? Feia temps que no feia cap cosa. Sí, sí, sí, molt bé. Fa directiva de l'empresa. Aquesta va ser una bella glòria. Aquesta noia pensava que pintava molt bé, i després, pomba, desapareix a la mapa. No va fer grans coses. No, no, va fer jo les vegues. Exacte. I després ja la cosa va anar trontolant. I després de les dues cares i tot, i al final no... Però la resta molt bé. Molt bé. Els queden tres minutets, no sé si voleu parlar una mica de Chernobyl, i la setmana que ve acabes de parlar, quan acabis de veure... Com ho visc? Sí, sí, sí. Jo sí que he vist. És el David, el que encara està... Sí, sí. Parla per a una miqueta. Sí, sí. Són cinc capítols, no són? Sí. M'encaden un parell. Fes una mica de traducció. Fes una mica de traducció. Ja m'ha encantat. M'agrada molt. Mira que el tema és... La ciència ficció allà... Molt ben ambientada. Molt ambientada. Molt ben ambientada. Aquella central nucleària avui, amb el núcle que ja està allat... Mira, dir-ho una cosa, al principi... Al principi la vaig trobar... La primera setmana vaig dir... Hòstia, quina cutrada. Ja ha passat, ja ha passat. Després que vas veient... Després de tornar-te'n enrere... Sí, però després... Sí, però després... Però veus la candidesa d'aquella gent, no? La inocència d'aquella gent. És que els van guanyar. I dius, quines llubs, no? I la gent allà amb els nens... I s'estaven irradiant. I veient l'espectacle allà, no de com està, oi? Clar, perquè en tot moment eren mentides. Era amagar... Amagar el perill real que hi havia allà. I la gent és que no tenia... No tenia ni idea del que s'estaven fent. N'hi ha els propis... Moltes nois que van... No soldats. S'han d'anar allà intentant apagar el foc, intentant... Hòstia, tu, que fort. Ni soldats, tampoc. Ni idea de què s'estaven fent allà. Ja, perquè hi ha un moment... Te'n recordes, que puja Nadal de tot... Per mirar el núcle i de baix... I els acompanyo al soldat. Aquest soldat ja està mort, i el que ha tret el cap està més mort, encara, no? Però és que ja està... Has arribat al cap que intenta netejar-ho, perquè no hi ho han arribat encara. Jo, quan he entrat a l'aigua per sota... Sí, que veus que són heròys, aquests sí que són heròys realment, perquè saben que hi ha... És que això hi ha una història certa? Sí, sí, sí. Tinc una història de la revista J-Town, que explica que aquest... Quan vaig veure aquest tros, dic... Hòstia, sí, això és de la revista... Si no, no, això és cert. Sí, sí, sí, sí. Però la mateixa escena la vaig llegir per un altre article, no? Ahà, curiós. Doncs ja veuràs després, quan netegen, intenten... Hi ha un material que està... Sí, el recte, sí. El núcle, que llavors una mica té l'idea d'intentar posar-lo, llençar-lo dins, no? I llavors, que això ho han de fer manualment, és la única manera que hi ha. Doncs allà hi ha la gent que ha d'anar, amb uns segons només pot s'ho ciutem amb un traje, és que no sé de què els servirà aquest traje. Poc feia bona fila. Allà hi ha men i re, però bé, i les qüestions de segons, no sé si eren 20 segons, en 20 segons ha d'entrar allà, agafar aquella peça, aquella roca o aquella pedra, i llençar-la allà dins, i tornar a entrar, i desinfectar-se, i aquestes coses. Que hi ha un cacao, no? I que està més temps al compte, te'n recordes? Sí, sí, sí, hi ha un que ens opega una mica, no sé què... És que ha estat un minut, no sé què, no? Tot i que si tot s'intenta... Ja arriba un moment que ja són conscients, ja comencen a ser conscients que aquí això... Aquí està passant una catàstrofe. Però tot i que si intenten... Bueno, també suposo que és al sino, no? Però van ser molta gent, m'equivoques? Si diuen que es tenen 50.000 persones, o quantes van ser? No, potser tant no. Molts, molts, milers, però tant com centenes de milers no ho sé, eh? No ho sé, jo no m'encanta. No, que van deixar tota la zona allà, allà, que d'entrada no els deixaven sortir. Vam ser molts anys, eh? Van colgar el cerfòfac de ciment. O sigui, el núcle el van colgar de ciment. Ja t'ho dic tot. Amb antelicòpters passant per sobre. A sobre el tiràveig, sí, sí. La senya aquella que li diu, diu si passem per sobre, de quina setmana estem morts. I dius, no, no, tira enrere, tira enrere. Sí, sí, sí, sí. Ja continuarem, continuarem. Molt bé. Així que, com ja el David falta uns capítols, ja l'he comentat d'Itàlia això, simplement desitjar-vos que, bueno, que surtin bé el tema de les eleccions, que ja s'aclareix aquest país, i que ja arribem amb una entesa. Molt bé. És el que hem de fer, d'acord? Vinga. Nosso és la setmana que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Gràcies.
