Bé, benvinguts un dia més a Babilònia, que avui tenim la companyia masculina, m'he millor dit. Avui és... Avui copem els homes, tot home. Exacte, el Jaume Vidal com estem, i el David Montaner i el Cesc Borramos, que és aquí, com sempre. Jo el propè dia portareu una... un ou, en plan de Calimero, que nadie me quiere y tal, a Maquerecunet. Jo per qui dal sé que tens un club de fans. Bueno, deixem aquests temes, perquè no cal saber tot el que estem en un poble, que vam comentar amb aquestes coses, els pobles. Forderies, sí, forderies. I el que tenim, però és el que hi ha, molt beixatos. Doncs comencem a parlar, avui parlem de literatur, parlem d'exposicions, abans d'exposicions, del Baix Obregat, perquè ja estem en un ràdio exacte. Locals, res de coses de Barcelona i tal, on no arriben les zones de ràdio d'Esvern. Que, bueno, per ser de motius, és que no hi hagi potència ni capacitat, sinó perquè hi ha unes prohibicions i no pots evoluir-te amb certes zones. Parlem d'una exposició que ja s'enfaliu al poble del David i meu. I ja hem anat a veure el centre cívic Mas Lluís, una exposició sobre muralles, fotografies de muralles, que ara en parlarem. I després, pràcticament, en forma d'això, de quadres. De tot el món? Sí, sí. El que visc tampoc és que estaven muntant-la aquest matí. El que visc és de tot arreu, he mirat així, 15 o 20 o així. I, sí, muralles, o sigui, fotografies de persones que estan mirant a veure el com, que em saltaran tot allò. Ara ens ho explica Jaume, perquè una mica fem una mica la introducció i en parlem de tot això. També ens parlarà el Jaume d'una exposició que es diu Visions de la Guerra Civil en Còmic, al Parc Mercader, allà a Cornella. Ens ho comentarà ara mateix. Desbarrarem de la literatura. Jo es parlaré d'un llibre que es diu Guia Literària de Roma, una cosa curiosa que he hagut a les meves mans, després de fer un viatge a Roma d'aquells, de no respirar, però, bueno... Jo encara estic cansat. Encara rosa igual als 270 quilòmetres que vaig fer. Com va fer, una versolaritat. Sí, sí, com sempre. Jo vaig... Jo, jo, tot, jo ho doy tot. Ah, més alt. Sí, vinga, més alt. I el David ens parlarà de la cara norte del corazon, és la precuela d'aquella... De la teoria de bastant. Exacte, de la droga de Radondo, i desesbarrarà d'un altre llibre que també és molt curiós, que es diu solo tu me tendràs, que ara ens comentarà. S'enfeliuen, per cert. Doncs mira, avui estem allò molt patris. Serà influencia de Vox, no, que és broma. Bueno, és broma, perquè... No, no, res, res, res. No, que tenim la desgràcia del que ha passat amb això de Vox, que hem pujat molt, bueno, no n'hi ha igual. Cinema. És veritat. Després, com siguin? A veure, no... Que ningú s'ha d'enganyar, vull dir. Tot el que sigui la extrema dreta, mai és bona, enlloc. Cinema. Els homes parlaran de la pel·lícula guanyadora de Can, d'aquest any, paràsit. Jo us parlaré d'un llibre, d'un llibre, d'una pel·lícula de terror, que no sé encara com... Sí, ara us diré el nom, que no me recordo cuentos, per a veure, en la oscuridad, no me recordo, és un títol molt llarg, però no... Exacte, ja us ho diré. I després pararé de Midsommar, també, una pel·lícula molt peculiar, que ja vam comentar, però la vida ens dona la seva visió, i si ens dona temps, pararem de Dogman o d'altres coses, com anem sempre, doncs ja en pararem d'aquestes pel·lícules, també, que són recents, però que han estat, sobretot, pel·lícules que marquen molt, vull dir, que et deixen com una miqueta, doncs, d'aquella manera. Doncs Jaume, parlant de les muralles i de les visions de la Guerra Civil, tot per tu. Les muralles, com deies, a Sant Feliu, allà a Mas Lluís, llavors, allà, doncs, estaven muntant-t'ho avui, aquest matí, que hi ha estat allà, i, bueno, n'hi he vist unes quantes, no les he vist tot, però sí que he mirat com per fer-me una idea de tot plegat. Llavors, si nosaltres fem, vull dir, per exemple, que ordre allà hi havia una muralla, que és el riu. Vull dir que... I a Sant Boi, també, llavors. Exacte, i a Sant Boi, també, que és el riu. I això són muralles naturals, perquè interpretat allà, són, vull dir, marca la distància entre un espai i una altra, entre una arriba i l'altra, no? Llavors, doncs, he vist així, unes quantes fotografies, de persones intentant saltar la del Marroc, per exemple, no? Que està seu, té malament. Ah, això mateix, sí. I llavors, també, també he vist alguna cosa, la muralla que vam fer, doncs, a Alemanya, per... El mur de Berlín. I llavors, el bot de la cosa no és que sigui una pintura, no és que sigui una pintura, això, o sigui, que no és pintós, que ho hem fet. Són retratistes, o sigui, eh? Que, bueno, que van amb la càmera, fan la fotografia i tal. I he vist molt de color, vull dir, molt ben trenat, vull dir, segur que les màquines no eren... del mòbil, no? No, no pensis, ja. Vull dir, els fotografies espectaculars. És més la trassa... Aquests són els fotos bestials, eh? És més la trassa de fotògraf que l'objecte que té. Això és el que volia dir, que em semblava que el mòbil, això no era tan fàcil. No, no, ets stressut. I llavors, doncs, bé, la sensació que tens, abans d'una exposició com aquesta, és que veritablement ens hem d'anar creant una... o es creen unes barreres naturals, que veritablement ens separen, no? Vull dir, ens fan sentir fins i tot d'una altra manera. Jo me'n recordo, per exemple, i per això he anomenat el Riu Llobregat, que deien allà, a l'altra banda del riu, i els de Sant Boi sempre... Bé, on coneixia diferents, que treballàvem junts, i em deia que aquesta barrera del riu, evidentment, fa mal. Marca. Marca, marca una pauta, marca un... És i els d'allà i els d'aquí. Una diferència, sí, exacte. El sentit de pertinència, també i tal. I llavors hi ha hagut fotografies que... Jo puc dir que jo he viscut a les dues espans de l'Òmnibus. A Sant Boi i ara Sant Feliu, sí. I és igual, no? Jo també vaig dir que vaig creuar el Llobregat amb patera. Sí, amb patera. Ara hi ha passos naturals. Sí, ja, ja, sí, sí. I amb l'aigua... Per què ho dic, això, la broma aquesta, potser? Perquè quan vaig anar a empatronar-me a Sant Feliu, el full que em van donar posava imigrant. Dic, ostres. Em vaig quedar així tot parat. Dic, ostres. I per això dic, dius això. Ara ja es deu haver superat, això és clar. Home, fa anys, però tampoc tants. Va ser el 99. Sí, ja fa 20 anys. Però dius, que posi imigrant. Escolti, que vingui al poble al costat. Que no he hagut d'acord gaire. No, no, clar. I he treballat pel riu. Però això deia, dius això. Doncs deu ser que he creuat el Llobregat amb patera. Home, en l'època que vas venir, sí. Ai, ara estava fet així bé, el Llobregat. Vull dir, tal com està ara i tal, però abans sí que no estava així, jo. El riu era un risc molt gran. Vull dir, que es menjava els camps, es menjava, vull dir, això. Jo recordo el Samboy, el riu, i ara parlem de barreres, però que es desborden, va arribar a prop d'on vivia jo. I jo vivia a prop dels cel·laciants de Samboy, qui coneix i saberà més o menys la bast, de la inundació, va arribar a prop, a prop, a prop. L'aigua preveu, oi? Igual com jo, allà on vivia abans, allà on viu la meva filla, actualment acordenat també, l'aigua va estar a punt. Sí, jo li vaig dir a la meva dona, dic, escolta, que si gira, marxem d'aquí, que és jo, no? Per inferèntia que aquest sigui el màxim. Bé, doncs coneixem també aquestes barreres. Són simbòliques moltes vegades? No, no és una barrera tipo l'Àngel Exterminador, aquells que no poden sortir. És més gràfic, no? Es tracta de la manca de sentit comú, no? Potser, oi? Es diria la paraula. I que dius, no, tio, perquè aquests doncs vinguin allà a casa nostra. És que ara m'ha vingut el cap, bàries, per exemple. Hi ha països del sud estaciàtic, que es veu, per exemple, un barri de barraques, però, per què dius, ostres, sí, ho pot viure algú aquí, i just un petit mur, un mur, i al costat uns ratacels del luxe, a més, no podè. Això és una mica en río de Janeiro, passejero, passejero... Això és el que després pararem de parar, si te'l sé, perquè és això. És anir aquesta idea, no? Que és anir aquesta idea, no? I tant, ostres, no, però aquí és més... És més intel·lectual, per dir-ho d'una manera, o sigui, més emocional tot, i el que genera i tal, està molt bé. Bueno, ja parlem d'una espèrie. El Mediterrani també és una barrera, és un mur, una muralla. Ah, el Mediterrani també. Sí, marrem del río, però el mar també és una muralla que separa la gent que ve d'Àfrica, que vol entrar a Europa. Però aquestes són físiques, eh? Sí, sí, sí. O els Pirineus. Són creades, són fetes. És una barrera molt bona. Els nord-americans i mèxic, no? Són apagodes moltes vegades. Sí, però l'Union se'ls va saltar els Pirineus. Uns quants, uns quants. Aquests són com els Alps, també, lògicament, no? Aquests són els grans cracs. Però d'aquesta manera, i encara hi ha així, l'ataca amb aquest cas espanyol va venir pel sud, va venir per les terres, lògicament, on som elles i tot això. Però pel nord, home, sí, els francs van entrar i tal, però, bueno, es van quedar amb línies... Crec que n'hi ha hagut mai problemes per passar. No, no, no, no, no es va ser complicat. Però encara hi ha així. Sí, aquesta setmana hi ha hagut una barrera allà, eh? Sí, sí, exacte. Vull dir que que, clar, sabeu que... Si penseu una mica, sabeu què volem dir. Molt bé, doncs... M'ha agradat, o sigui, allò que dius, ahir està molt bé. I l'altra és la de cordellà. Aquesta m'ha agradat més, encara, potser, perquè aquesta sí que parla també de fotografia, perquè són fotografies de la guerra escriviu, però, paral·lelament, s'ha fet en còmic, això. O sigui, diguem-ne que el còmic entra en el camp d'expressar la realitat, el cap i la fi, en aquest cas, és així, no? I la veritat és que em va sobtar i vaig estar mirant durant una molt bona estona, allà que em marcaré, que feia amb allà sardanes i tal, i llavors em va quedar aquesta impressió, que a mi m'agradava més el còmic que la mateixa realitat, no? Perquè la realitat era molt, com tu diré, això. No tenia xitxar ni limonar, que era... El còmic quan ho resaltaven. Això mateix, el còmic, amb totes aquestes línies tan senzilles, si vols tu, doncs era molt expressiu del moment. La pel·lícula i l'exposició... Espera, deixem posar-me les ulleres, perquè així ho veurem més bé, si no, no aniríem tan bé. Visions de la guerra, com ho ha dit molt bé de la guerra civil en còmic. Els autors de les novel·les gràfiques Cisco, una guerra, un país, un home, Josep Salvar, la brigada Lincoln, Pablo Dura, i Carlos Esquembre, aquests són els creadors del còmic, no? La pieza, Fernando York i Rafael Vargas, ens presenten la seva visió personal d'alguns episodis significatius i excepcionals que han inspirat en alguns casos la ficció política. Una manera diferent de conèixer alguns dels esdeveniments de la guerra civil espanyola en el 80è aniversari del seu final. Això ha estat organitzat, ja ho sabem, l'Ajuntament i tal, perquè allò és municipal, i la veritat és que vull destacar aquest fet i crec que, a qualsevol que s'hi pugui acostar o que hi vagi expressament, m'agrairà la nota de peu. Vull dir allò de dir, m'agrada com ho hagis dit, perquè així la veritat he fet aquest pas i paga la pena. Digue'm. Digue'm. Ja està? Sí? Ah, vale, perdona. És que... És que... És que has connectat, bandarra. No, no, no, no, no, és que... És que m'estava preparant el cap d'ara, no portava llibre. No portava llibre. No, no, no, no, no. Amb el mòbil aquí, a mi. Al contrari, no estava llegint el que comentaré ara, que ve tot seguit, que entraus en l'apartat de literatura, que deixi com allò, aquesta cosa. Bé, doncs justament d'això, vull dir, parlarem ara d'aquesta part, i va caure a les meves mans un llibre que una companya sabia que havia fet el viatge a Roma, que també el ha dit al Barça aquest any, aquest Agost, però no es pot comparar. Un viatge familiar i un viatge militar es pot dir. Militar. Militar. Militar. Militar. Militar. Perquè feia unes marches, unes marches, el tio, pim, pam, pam. 30, vinga, pam, pam, pam, pam, allò, no? Això està militant, i no de militar. Militar. Militar. Feia esta intendencia, si tot. No sé què és, però no he fet de la vida la mili, però bueno, no sé què és això. Però bueno, no res, el que una miqueta volia comentar és que a mi em va dir, doncs mira, tinc por aí, que és una amiga meva, que és filòloga, i em va dir, tinc un llibre que he trobat al departament d'una estudiava, una part d'on donar classes, al seu institut, i diu que et farà molta il·lusió. Va caure aquest llibre, que té els seus temps, d'un editorial que és àtico de libros, que jo mai havia sentit aquesta, que es diu, i a l'iterària de Roma, en el que és una selecció, no és una obra, esclar, com siguin, no estem parlant d'una obra d'art, és a dir, estem parlant de fragments de literats, literats des d'Estrebón, fins a Rilke. Transformat amb una obra d'art, ja està. No, no, no. Fem fragments dels seus llibres, de viatge itàlia, de no sé què, de coses d'aquestes terminades, que ja hem fet, de part de Roma. Exacte, bàsicament de Rome. O més d'Estrebón. La part positiva, que evidentment fa molta gràcia, com ho fa un escriptor com Estrebón, de la Roma autèntica, imperial, com ho fa, per exemple, es van des de punt de vista romàntic. Vull dir, a veure, us té aquestes varieacions, que té molta gràcia. Però bé, també és molt repetitiu, és el problema que té. Però clar, què és el que comenten sempre? Doncs Sant Pere del Baticà, la Petra del Pòpolo, el Panteó, el Coliseu, més a dir, que no varien gaire, és a dir... La Port d'Etrebí. Sí, no tant, mira, no tant li fan cas. Vull dir, clar, és més posterior, del segle XVIII, però que en calia així, Són, com sempre, una mica... i clar, veus diverses opinions, a vegades és interessant, a vegades és una mica jo que diu, és d'aquella manera, no? És el que es deia amb l'antiguitat, és una paraulota que es diu pariajesi. Una pariajesi són les primeres guies turístiques que existien, és una descripció geogràfica d'un espai, i això ja ho feia pausanias al segle II, per exemple, no? Per exemple, per ser una cosa que es diu, descripció de Grècia, que és la primera guia turística oficial del món, és a dir, la gent que anava a Grècia, en aquells moments... Hi ha manys posteriors, no?, no en plan de viatge de turisme, perquè era molt diferent, però la gent que viatjava per X motius portava aquell manuscrit per saber no és on estava el temple de Zeus o Límpia, com ho entens? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Era molt... Exacte. I a casa que aquí vaig a fer una cosa. Doncs això és el mateix, però, diguem, de diversos llibres, no?, per exemple, a Roma, no sé què, i llavors s'han afat parts, no?, bueno, ja de tot hi ha, des de l'Estrebon, que és més antic, aquest, a Xatebrian, Estendal, Dickens, Melville, Pedro Antonio de l'Arcon, fins i tot, imagineu-vos, aquests senyors del periode, doncs, final del Barroca Espanyol, Mark Twain, Henry James o Reiner Maria Rilke. Si em deixeu un momentet, res, és una paginetia bé que es lletra molt gran, no?, és Xatebrian, que és un d'aquests romàntics... Que va inventar la carn crua, no? Sí, Xatebrian, sí, sí, sí, sí, és la carn aquella més profeta. Llavors, el que farem serà llarrella, una miqueta, que és passeo... Fins i tot amb el nom, el que és el romanticisme, que això a la mica tots ho entenem, el romanticisme literari o pictòric, no?, passeo por Roma a la luz de la luna, dius clar, ja la persió és diferent, no?, diu, de lo alto de la Trinidad del Monte, se et sona, que ja és lesia que està a la Plaza Espanya, que hi ha unes cales brutals... Sí, sí, dalt, sí, sí. Aparecen los campanarios de los edificios lejanos como otros tantos diseños borrados de un pintor o semejantes a las costas desiguales del mar, miradas a bordo de un navío anclado. Sí, perquè si puges a dalt, veus fins al Vaticà, i depèn de com toquen el sol, la llum esborrona una mica les edificies i els edificis que hi ha pel mig. Sí, sí, sí, sí. Ha dit que era la nit, això. Sí, bueno, però bueno, aparecen la luz de la luna, clar. A la Vasprada. Vasprada, que és aquesta cosa que una mica. Sombra de l'Obelisco, un altre punt. Quantos somres s'hauran mirat aquesta somra en Egipti o Roma? Ja estàs acabat. Trinidad del Monte desierta, un perra huyendo en este retiro de los franceses, una lucecita en un aposent elevado de la Villa Medici. El corso, el carrer que hi ha que surt de la peça del Pòpolo, és un carrer molt ampla, que va de punta a punta fins al monument Vitorio Emanuele. Vull dir que és un carrer que surt de les botigues, de moda. Calma i blancura de los edificios, profunditat de les sombras transversales. Panteón, su belleza con la claridad de la luna. Ah, ja està, s'ha solucionat el tema. Coliseo, su grandeza y silencio a esta misma luz. Silencio y homo, la silencio no va a cebra. San Pedro, efecto de la luna sobre su cúpula, sobre el Vaticano, sobre el Obelisco, las dos fuentes y la colombata circular. Una mujer jove me pide limosna, lleva cubierta en la cabeza con la en agua levantada. La poberina, parezca una madona, y si yo fuese Rafael, habría hecho un cuadro. El romano pide porque muere de hambre, pero no importa si se le niega, pues así, como sus ascendientes, nada hace para vivir. Es necesario que su senado o su príncipe lo alime. Roma dormita en medio de estas ruinas. Y acabó. El astro de la noche, ese globo que supone un mundo finito y despoblado, pasea sus pálidas soledades sobre las soledades de Roma, alumbra calles sin habitantes, cercas, plazas, jardines, por donde nadie pasa, monasterios, en donde ya no se oye la voz de los cenobitas y claustros tan desiertos como los pórticos del coliseo. És molt romàndic això. És una esposa caída del robot. Si vas en posa sempre, alumres, calles, sin habitantes... Qui hagi llegit el comte de Montecristo, hi ha una part que passa a Roma i també te la descriu molt bé. És que a Domàs va per all, és aquesta línia romanticoide, però amb un altre concepte, però és que és aquesta manera d'escriure. Però la Roma aquesta ja no es va d'avui. No, no, clar, va fiar les calles comor. És com el primer que va descobrir la lambra, però ara no la descriu. És una curiositat. Ara totes ha de tenir un Roma present no bastant a la vista. És una cosa simpàtica que jo recomano, i ja està, que jo planta... No sé si és un llibre complicat de trobar, però algun lloc segur que el trobaré. Perdoneu, i amb això ja acabo, i ara us deixo, perquè no parlaré gaire. També hi ha unes... Hi ha quatre notícies, no? Necio es quien admira otras ciudades sin haber visto Roma. Maravillós. Get, hasta el individuo más vulgar se convierte en alguien en Roma, pues como mínimo cualquiera... Perdón, como mínimo adquiere una visión no vulgar de la vida. Gogol, uno se enamora de Roma lentamente, poco a poco, pero para siempre. Vull dir, així, no? Vull dir, Lord Byron. Imagina't, Lord Byron. Or Roma, mi patria, ciudad del alma, també aquest. Desaforado, no? Per tant, tot això són... Mira aquesta ciutat i que, bueno, he estat mirant, perquè l'experiència és única. Vull dir, jo crec que és una ciutat que a mi... Primer xopte, eh? Si no has estat mai dius collons. Jo vaig quedar... Jo crec que és una de les ciutats que a més m'he quedat vocabedat. Vull dir, he viatjat bastant gaire, tampoc, d'altre món. I tot els aspectes, també. Sí, però tot és una meravella. Jo potser la que més sí que vaig tenir sensació de quedar-me vocabedat i estar amb el mal descendre va ser Florencia, que va ser on va sortir el mal descendre. És una ciutat molt a Florencia. Era bastial. Jo també em detatja dir, que com a monumental vaig trobar més monumental Perís que Roma. No, clar, monumental. Jo és Perís que Roma. I no vull dir a nivell de monumental dels monuments que pugui arribar a tenir. No, no, de conjunt de la grandesa. De grandesa, dius, ostres. Però no té l'encant de Roma. Perís no t'acull. És freda. És freda. Perís no t'acull. I amb barris que sí, et vas a barri latino i tal, que són les grans avingudes... No, no és com a Roma. Roma en canvi és més poble. Si vas pel centre, parlo, evidentment, és com a més poble. No té la grandesa, com deies tu, dels edificis, te'n vas a qualsevol plaça cèntrica i allò és com petits barris. Sí, sí, sí. Edificis no gaire altes, tampoc, hi ha alguns que sí, clar, hi ha palaus, però és que realment a mi em va acullir molt bé. Mira que vaig estar sol. Vaig passar por en cap moment. Vaig estar en una ciutat que no... Puc perco les carrers, el que diem sempre, que els cotxes van com volen, però és l'única cosa. Però jo he de dir inseguretat i tal. A Barcelona tampoc puc dir jo que hagi patit seguretat. A mi mai una vegada vaig tenir un problema i és el que vaig ser jo que se'm va caure a la cartera. Vull dir, no me la van robar. Vull dir, clar, ja he, ja he, ja he de dir als robatoris, segur. Sí, ja he robat a més. Va allà la plaça termini... Allà tenies que anar al tanto. Però no veies que t'agullessin i et tiressin de sobre. No, no, no, no. Si et descuides te la fotran. Però si ja et veuen a venir, si veus que ets típicament mirant així com el Paco Martínez sobre la ciutat, no és per a mi, jo mirant el segle, amb el cistei de les traïnes, doncs clar, ja és valutoli. Jo crec que l'important és portar-se una bossa creuada i al davant i et deixen en pau. Com li farem? Jo sempre la portava al davant. Perquè allà és més la picaresca que no pas la violència. Sí, jo crec que sí, que no. Això és un detall molt interessant. Sí, però val la pena. Jo crec que a Roma sempre mereix un i quatre viatges. Però bé, escolta-hi. On estem? De vies? Libres, exacte, comença per on vulguis. La d'Oscuro del Corazon. Vinga. Aquí és la precuela de la trilogia del Vaztan, que la senyora Dolore Redondo, també ens va retratar, també va saber reflexar-nos en les seves tres novel·les, l'ambient, el... el clima, els mites. Sí, els mites. La comoditat de les cases, quan a fora fa fred i tens la llar de foc i un plat de escodella calent a la taula. A banda, l'afredor, moltes vegades, dels personatges, envers les relacions familiars, es notava que l'autora és allà, i per tant, ho tenia, això, apamat. Amb aquesta precuela, l'autora es fica més en, diguem, un terreny pantenós, i mai millor dit, perquè trasllada a la protagonista, que és la inspectora Maya Salazar, doncs, l'autora de la seva vida, que la va passar als Estats Units, i en aquest cas, concretament, el llibre encendint-se en l'etapa que va veure l'Uracà de Trina a Nova Orleans. Val. Per què? Perquè, bé, ella, diguem, així està, com entre cometes, com a interina, a l'FBI, i aquí, doncs, doncs... intueixen el seu potencial, el seu... el seu saber, és com tu diria jo, i això ho anirà a compte el següent llibre que parlaré, perquè quan uneix policia, moltes vegades, penses, jo sóc policia, imagino, però, clar, per poder detenir els dolents, diguem-ho així, entre cometes, per dir-ho fàcil i de forma bipolar, també és a conèixer l'altra banda. I, doncs, d'alguna forma has d'haver estat, ja no estic dient que siguis un delinqüent, però has d'haver patit una mica com actua la delinqüència per tu poder ser potser un millor policia o tenir una millor intuïció policial per poder resoldre els crims que se presenten. Això, en tota l'estona, és el que la protagonista se li destaca, val, per part de la majoria d'altres protagonistes. Ostres, que aquesta noia, clar, intueixen que ha patit un fet luctuós que l'ha portat, doncs, i ara ja no destaparé res, qui no s'hagi les 3 novel·les del Bazzam, que es fotin, s'ha creudit. Doncs, no destaparé un fet de que ella, en una part de les 3 novel·les, quan era petita, va estar a punt de morir-se, i a més ja han fet la pel·lícula, que em la vaig agafar poc per ser. Molt dolenta. Molt dolenta, la pel·lícula. Però fatal, i l'actriu principal fa fatal, i mira que m'agrada l'actriu, però fatal. No sé com m'has de recordar. La Martetura. Ah, la Martetura, sí, sí. Fa fredat, tots, perquè no ningú... A mi no em va agradar. Oh! Tu juro que la vaig oblidar bastant ràpid. Sí, sí, sí, una cosa més dolenta. Doncs això, doncs ens fiquen una trama d'un assassí en sèrie dins del merder que va haver-hi a Nova Orleans, quan va aparèixer l'Uraca Catrina. A més, això sí, ho sap. Jo crec que s'ha passat molt de temps a Nova Orleans, aquesta dona, documentant-se, entrevistant la gent que va patir allò, perquè el... Transmet molt bé, aquesta dona s'ha patir molt bé. Sí, és el que té. S'ha patir molt bé. Crec que no arriba el nivell de les altres tres novel·les, perquè li falta aquest aprofundiment que ja ho has mamat de petit. De totes formes, ho fa molt bé tot el caràcter de la gent, dels policies que són de Nova Orleans, de quina forma tracten a la gent i no estiguem que els tracti malament, tot el contrari. Però sap tractar molt bé. Tot l'entorn màgic que dius tu, també hi ha molt de màgia negra. Clar, la santeria. La santeria, la bodú, els amigrants, tots els negres, que pujaven cap amunt, doncs està molt implantat. I això ho sap... Ho sap tractar molt bé, aquesta por, aquesta fe màgica, que a l'hora ets un esse racional, però a l'hora també hi creus en totes aquestes coses. Jo crec que a la novel·la ho plasma molt bé. Però no m'ha acabat de transmetre el clima que em va saber i ficar-me dintre en les tres primeres. Però ja està. No és una mala novel·la, no, no, no. Potser la meva la pròpia temàtica de Rossega, a crear una trilogia, vull dir, per aquest cas, però això és precoela i ja està. No hi haurà tres precoeles d'allò, vull dir, i llavors en palmaria amb el primer llibre. Acaba, acaba. No és que quan acabi aquesta em comença el llibre, no, no, hi ha coses pel mig. Però de totes formes, peca amb el llibre que si divinim el llibre en tres parts, presentació, trama amb el mig i final, la trama al mig la llarga massa. I al final te l'escursa molt ràpidament. Per no tot el que has desenvolupat al mig te pots dir, hòstia, has de ser una mica més proporcionat. Perfecte. I un altre llibre tenies un llibre amb botes. Però aquest llibre no és ficció, sinó real. Anda, venga. No sé si us recordeu que fa un temps va sortir la llum que es va trobar un cotxe cremat a un pantà d'aquí a prop de Vilafranca amb un home dintre, rostit. I aquest home surta que era un guàrdia urbano de Barcelona. I es van estirant del fil, del fil, del fil, del fil, fins que van acabar detenint alguna guàrdia urbana d'un home urbano de Barcelona i el seu amant, de Barcelona. Doncs el llibre ens descriu però d'una manera brutal i d'una manera molt ben escrit. I si va seguint el fil el llibre sense saltar-te ni llegir en diagonal no perds el fil, no és un llibre complicat. Però no és complicat. No et perds. Els noms són... Potser és mèrit de l'escriptor, evidentment. Sí, sí, sí, que et quedes en veig... Saps que hi ha molta informació però saps qui és qui en tot moment i... Ostres, i... i et va portant per on ell vol. L'escriptor es diu Toni Muñoz i és... És com es diu això. Però és periodista, no? Investigació o aquestes coses, no? Sí, ara... L'he recordat ara perquè me'l vaig llegir a l'estiu. I ara no recordo exactament quina professió. És periodista però em faig dir que em miga treballa o tal. Sé que és de Sant Feliu, és un paisa de meu, i per això he de dir Ostres, el llibre entra molt amb la psicologia de la... de la noia, i suposadament va ser la... Suposadament dic perquè... perquè encara està pendent el judici. Estan tots amb presó preventiva. Però que sembla que serien artífacts de tota la situació. Sí, sí, sí. O sigui, ella pel que es veu i el llibre ho plasma molt clarament era una allà molt manipuladora. Molt manipuladora. I es va trobar amb... amb homes, i ja clar, aquí potser hi haguem un tòpic que algú s'emprenyi, no? Però és que el llibre ho trans... Momes molt... com t'ho diria, molt febles. Però ja no febles... Sí, febles, febles. Mentalment. Sí, mentalment. Molt criaturitzat. Són policies, uns armaris de policies. Però són molt dependents, no? Diríem que sentim mentalment amb les seves parelles. És com la sèrie, per exemple, que estic veient ara, que es diu Ozark, perdó, que faig un parèntesi, en què... Bé, no expliques la trama, no? Hi ha un subgrup de personatges, que són 3 germans, els germans grans, unes moles, i la noia és una llet petita, però és que fan vells el que vol. Sense fer servir ni una gota de violència. No, no, no, els tanca amb una gàbia, amb una gàbia, perquè hem fet una cagada, grossa, i els tanca allà dintre, i els tios entren com conillets, dius, la tia té un domini de la situació, acollonant. Amb aquesta novel·la, això és el mateix. El que passa és que, clar, una cosa és una sèrie, està guionitzada, i les trames estan ben estudiades, i la vida real no és així. I llavors, clar, hi ha un moment que el cúmul de circumstàncies supera a qualsevol persona, inclús en la persona calculadora i manipuladora. I clar, hi ha un moment que és com intentar contenir l'aigua dintre d'un barril que està foradat, i les proves i les evidències et surten per tot arreu. I llavors, això és el que li passa en aquesta novel·la. El crim perfecte no existeix? No, no, és que aquí... Més aviat de perfecte és tot el contrari. És tot el contrari. És que, clar, ara fa temps que no el tinc massa fresca, sí que el tinc fresca de l'estiu en sa, però el detall no. Però, ostres, és que, clar, és que una gent de tapadillo tot, de tapadillo tot, de tapadillo tot, que s'oscau... s'oscau la... l'envestida per tot arreu. Sí, sí, sí. Però la fia cap és a dir, aquesta noia, no sé si no recordes d'una igual, però aquesta noia el que fa és matar aquest senyor, però perquè vol tenir una relació bonata. O buscar una. Ella era una noia molt inestable, emocionalment. Va saltar en relació amb relació. Primer, salta amb un capitós seu de l'Orbana. Després, pel que sigui a Marder, ho deixen estar. I es va liant amb diferents companys. A mesura que ja la van traslladant, perquè és una persona conflictiva, i que té la virtut, diguem-ho així, de fer que allà al grup on va parar tots acabin en amistats, doncs clar, evidentment, a nivell laboral la van fent saltar. Manipuladora, no? La van fent saltar de grup en grup, perquè desigrega la gent. Allà on el grup on va saltant, diuen així, cap d'un element en concret, per emparellar-se. I això ho he vist. Una companya meva d'una feina, que anava a saltar de feina, i la feina que saltava canviava de parella. Ostres. Sí, però aquesta dona igual. Amb el fet que la situació se li complica de manera que hi ha un element, diguem-ho així, que costa desfer-se d'ell, i doncs opten per la via bèstia. Mare meva. El llibre està molt, però molt ben escrit. Jo els recomano molt. Sólo tu m'entendràs. Fantàstic. Molt bé. Ara, aquí ja. Doncs anem a parlar de cinema, ja, Jaume. I comencem per paràcid, el que has vist, aquest particular... He vist un trosset, alguns trossets. Paràcids, no, un sol. Sí, sí, paràcids. Paràcids o paràcids? Paràcids, tot. És una família. Bé, però hi ha més d'una família, ja ho veurà. No, sí, sí, però la inicial és una família de paràcids. És que per començar... És que està molt bé la pel·lícula, eh? Faig el llotant. A seguir d'allò. Tant ben harmoniós i tal. A veure, comencem per parlar de classes socials. Això és una realitat... Que tenim posades a qualsevol context social, no? Llavors, la pel·lícula ens mostra, en principi, una família que viu en baixa gairebé, en el més estricte de la misèria. Vull dir, una cosa molt gran. Però tampoc viuen malament. Viuen amb uns baixos. Sí, ja veus, malament no viuen. No, malament no, però és que... Tu no has vist la casa que van a parar després? Sí, a mi tant. Però sí, evidentment, però... No sé, sí, ja t'entenc. Els veus bé i que funcionen? Sí, que funcionen. No es veus desolats per la misèria, no, animalment. Bé, potser perquè... Jo crec que aquesta és una de les qüestions bàsiques del film. Evidentment, tu pots arribar a estar en una situació límida. Pensa que viuen amb una mena de baixos. O si és la merda al carrer. Que tot és un desastre. Llavors, sí, tenen la gràcia d'entre tots, tenen les seves idees, parlen i es comuniquen molt bé i tal. Però, clar, és una família totalment mísera, no? Perquè no tenen res. Sí, és que no, vull dir, no tenen res, només tenen una... Jo vaig veure aquest altre del wifi, una mica més. Allò està molt bé, sí. Clar, s'han quedat sense wifi i van amb el mòbil així, amb l'aire, amb la mà, anar buscant a veure si troben cobertura. Sí, cobertura. I quan ho troben, ostres, fan una celebració... Sí, sí, sí. En una celebració d'ambinar i cerveses i tal. I brinden? Sí, és el final, però que tal. Bé, però això és el principi. Tu dius, carai, jo no et porto tot això, no? Perquè és clar, ja ho estàs veient. Després vas a parar, doncs, amb una... la contracten a la filla, la contracten per fer de professora. Té una habilitat extraordinària. Primer és ell, no? O és ell primer? Sí. Clar, és igual, tant un com l'altre. Tenen una habilitat que et quedes amb la boca oberta, no? Aquell d'ara creia manera que fins i tot els pares treu una tenda de campanya allà, fins i tot allà, tota la nit i els pares allà esperant que li passin les ganes. És un altre dels valors que crec jo, que és molt important, que està passant en els contextos socials en què vivim. M'ho dic, les criatures són molt traumatitzis. I, a més, aquest noi, després sabem com hi ha, perquè ha tingut un trauma, no? S'hauria produït un trauma producte d'una acció molt violenta que va viure, la va viure, vaja, vull dir. Llavors, aquí, jo, el que entenc d'aquesta pel·lícula és que el marge d'això del poc agradable que pugui ser tot plegat, perquè acaba que ho és, és molt crític amb tot el que planteja, una pel·lícula sense que ella té missatges, sí, que tot som una virguia. Vull dir, això és... Està clar que per aquí el nom, no? Que per aquí el nom es refereix a Paràcidos. Sí, sí, vull dir, són uns paràcids fatals, perquè... perquè no... No va dir una tonteria, però... Deixem que no es plantejen com aquí a Catalunya fer un procés. No xisteix. Sí, sí, sí. Una rèmura que es deia abans, no? Sí, sí, ells estan serrapen allà... Allà on poden... Si va bé, ja està. Encara que siguin uns morts de gana, o que siguin els que siguin. Agafen unes pizzes i les posen totes bé, però n'hi ha un que ho fa malament, les veu. I llavors diu, no m'ho sento, però no podem... No podem pagar igual, perquè és clar, alguna de cada quatre, que ho feia malament. A veure, vull dir, és molt pesat. Tot plegat, això. Sí, sí, sí. Sembla que, bueno, allà on et portarà tot això, no? Bé, doncs la qüestió és que et porten molt bé a parlar de les misèries, també, de la gent rica, no? Perquè és una misèria molt alta i molt gran, també. Jo probablement creuré que el realitzador que l'ha fet, aquest embango, que és el que va fer aquell... Bon Junjoo. Aquest va fer és No Pearser. Sí, sí. Jo n'he vist un altre, sí. Ah, aquella també, aquella dels zombies, el tren. No, no, no, no. Aquell tren que està tot, el món es congele, i només funciona un tren. No l'has vist, aquesta? Sí que l'hi he vist, sí. Com es diu? No Pearser. Sí, sí, sí, l'hi he vist. Estava passant amb una altra d'un tren que hi havia en zombies. Molt bé, jo. La pel·lícula és una disacció sobre la pròpia societat, i té, aquí la teniu, la serveixo en tota la seva cruesa. A més, encara que sigui puntual, perquè ho és molt de crua, hi ha una estona cap a tres quartes part de pel·lícula, que allò és... Allò és bla. És clar, ja no tenen raó de reou possible de tinar a fer el que un pot. Vull dir, se li enva l'olla amb la persona, perquè el que es troba és horrible, és vejatori fins a la última pregunta. Val, no explico més. No, no, no. Estic allà, tampoc. Ara sí que la puc veure. És bastant nervosa, eh? Jo vaig treure capes i vaig mirar, i costres que xula. O vas veure a Val. Sí, jo hi anava, avui. Ja hi anava, allà. Val, molt bona. Sincerament, a mi m'agrada el tros de violència, tota aquella baixada. Va guanyar l'aparmador de cants, però un motiu serà, no? Sí, sí. Jo també em vaig veure una d'ells, i em va impressionar. A més, era amb tres dimensions. I em veig que, ostres, tu, que ets personatge sembla que et vingui a saludar. Ja estàs al cineva? A les tres dimensions, no. No, a mi no em serveix de res. Però en tema, era una característica... Era molt violenta, aquesta. Paio té la característica. Sí, té punts molt violents, sí. No té cap mena de... Sí, sí. De mirament, no? Sí, és escau. Molt bé, eh? Molt bé. Fantàstic. Una pel·lícula molt bona, bàsic. Però aquí eren les crítiques o típiques del film afini i tal, i donant de 10 punts un 8,1, són exigents d'aquest film afini. Són bastant allò... A veure, no exigents, sinó que és un altre referent. No regalen la punta. Clar, com allò de les 5 estrelles del fotogrames, que era més gratuït, aquí sembla que no, però hi ha un milers de comentaris, això crea una mitja, vull dir, que tal. Hi ha la cosa. Una cosa que no mateix puc dir, en el cas d'Històries de Miedo, per contar en oscuridad, que és aquesta pel·lícula, que ara es comento... No, a principi ja li hem posat un 5,5. I ja estic bastant d'acord amb aquesta idea. És una pel·lícula, però la vaig veure perquè... Una pel·lícula no feia gaire. No sé si l'ha passat a tu, David. És un pavo que es diu André Obredal, que havia fet una pel·lícula, que no he de dir malament, l'estic buscant perquè és l'autòpsia... de... Jo... Espera un segon. L'autòpsia de Jane Doe. Tu aquesta no vas arribar a veure? No, ja no la recordo. La vaig comentar un dia amb la Rosa i tu, Jaume. Què veu dir? Però què has vist? Estàs boig? És que no sé què t'has tornat boig, no? És una pel·lícula que està del... Parlo d'anterior, l'autòpsia de Jane Doe, que és una pel·lícula que passa tot amb una mena de... d'amorguer, amb un espai, és a dir, arriba una noia, que ha tingut una mort estranya, ja veiem el cos una mica estrany i tal, i mentre es van produint el que seria aquesta autòpsia i tal, passen moltes coses al voltant. Però és tan claustrofòbica, és allò de sempre, de les llums que s'apaguen, aquella cosa, vull dir, que genera una sensació molt angoixosa, clar, aquest director és noruec. Llavors, clar, aquests directors, que ja van anar amb aquesta línia, una mica més minimalistes, i tal, i això, i allà va fer un bon exercici. Com fer, és a dir, com moure la càmera dins d'una habitació, amb uns efectes molt aconseguits, amb uns vots que jo donava contra el sostre, que de taranconis, que haver de tarancon a pel·lícula de por, realment, que ho passis malament. I és el que diem sempre. Jo no sé, jo no entenc, vull dir, com aquests directors que comencen amb aquests pel·lícules tan aixutes a vegades i tan potents, com de seguida es converteixen en pel·lícules Hollywood. Vull dir, com de seguida busquen aquesta comercialitat, d'una manera senzilla. Deixa'm destacar-me un detall. Evidentment, el cinema que fa aquest realitzador és que el poses en el cinema americà, en genadal, i no hi ha color, les coses, clar. No, clar, clar. Diuen concepts, però immediatament, per cert. Sí, sí, sí, és que el cinema americà busca això, perquè jo crec que el públic americà, en general, no vull dir que tot siguin, però és que jo crec que el cinema americà accepten pel·lícules independents o en una línia, però no són pel·lícules intel·ligentes, perdoneu-me, i no són pel·lícules al 100%, en general, és una cosa molt genèrica, el que estic dient, que tenen una atmosfera tancada, és tot bastant més obert, vull dir, té una altra percepció, perquè s'entengui bé. I això és una mica el que passa aquí, perquè és una pel·lícula que té una base, és molt bé perquè és aquests pel·lícules que veus el dia de Halloween, aquesta imposició americana, que jo no soc gaire seguidor, d'això, però mira, sí, el que està enllà de la tota la vida. Vull dir que, o sigui amb apures, tot el tema de tots sants, el dia dels morts, vull dir que en aquest cas, però com una qüestió més aviat, de revisió introspectiva i cristiana, en aquest cas, no passa això, però ho accepto el Halloween, evidentment, i la gent s'ho passa molt bé, i els crius ara s'ho passen pipa i es trasformen a discreixen. Diuen que ets com a tal. I llavors, la única cosa que ha agafat del Halloween és veure una pel·lícula de por, com fa el Nacho. I llavors intento veure, posar aquell dia o el dia abans o després, una pel·li de por. I veig això, històries de mirador per a contar en l'escuridat, tenint en compte la referència d'aquesta autòpsia, que a mi em va agradar molt aquella pel·lícula, i aquesta, a veure què passa. Perquè ja és un grup d'adolescents i anem malament. Ja ho anem bé. Llavors, clar, és un grup d'adolescents que, a partir d'aquí, doncs, bé, s'estan al dia de Halloween. I llavors fan una sortida i no sé què, llavors passa una cosa i el tipic que no tens nassos d'anar amb una casa encantada. I aquest rotllo que passa sempre. Llavors, el tipic d'un poble, d'estats units, del midwest, aquest, no? Semanar amb una casa encantada o una cosa que està tancada més que encantada, per dir-ho d'aquesta manera, on sabem que hi havia una noia, una negues dia, Sara, que havia mort en condicions estranyes. Bé, a partir d'aquí, entra en allà, fan la broma, i de cop i volta, pum. És que la broma es torna en sèrie. Sí, apareix un llibre. Un llibre d'aquests grans, manuscrit i tal, no? Pareix així per art de màgia o se'l troba? Bé, sí. Estan buscant i apareix un llibre. Llavors, clar, aquest llibre, llavors la noia, i això que dius, ai, si ho saben tot, ja abans de capaç. I aquestes coses, de los niños, ai, pues, aquest és el llibre perquè parece ser que Sara no sé que escrivió con sangre, i t'ha de dir-ho. Ja anem malament, no? Llavors, el llibre d'aquests grans, que s'obren patapum, no? Llavors, la idea ja perd una mica de l'olla, no? Perquè el que passa és que aquesta noia que havia mort en unes condicions, no enteses amb una família d'aquestes victòrians a finals del segle XIX, o aquest rotllo, per entendre'ns, estàticament parlant, no era entesa. Perquè, bàsicament, el que patia era una monaltia mental, que estava patint, no? Els germans que estaven estudiant a nivell, doncs, mèdic, li feien, doncs, els primers... els primers, com es diu, allò, d'allò que li feien. Electroxocs. Electroxocs, sortida paraula, coses d'aquest tipus, bueno, i a final, pobra executura, va acabar, doncs, doncs, doncs, molt pitjor, pobretament, va clar, i llavors va acabar tancada en un sotarran, però ella, dins d'aquests moments dels llocideses, escrivia contes. I llavors, a partir d'aquí, l'entraïs allà, i una mica pensant que anaven a buscar-la, per fer-li mal, a les perides, entenc, comença a escriure contes, per matar-los, per això es diu Històries de Miedo per a contar en l'escuridat, per matar a tota aquesta gent que ha entrat. I llavors va matar una a una, escrivint un conte, llavors, quan l'ho típic, no, hi ha la noia, que és la que porta el paper principal, una de les noies, nois, menys una noia, quan veu que el llibre s'escriu automàticament sol, llavors genera una altra història. Això està bé. Això té una gràcia, la gràcia. De se creure a partir d'aquesta base. I les històries són bastant trucolentes. Vull dir, amb aquest cas, hi fa bastant angoixa, bastant anosa. I és bastant això, sí que té un punt més nòrdic, perquè, no sé, una li surten aranyes de la cara, perquè sempre es mira que la cara no t'increix sur un gra i aquest gra va evolucionant, fins que apareixen allà milers d'aranyes, una cosa. Vull dir, molt de buscar una altra cosa. Sí, sí, molt allò. T'estàs adonant, que estàs explicant sobre una pel·lícula... No, bé, no. De problema. No, però a mi em sembla molt bé. Però si n'hi haguessis avui d'aquestes gràcies, explica-te una a la de l'aranya. Ah, sí, amb la pròdia simular. No, és veritat, n'hi haguessis avui. Aquests que sempre volen que els dos polis res. Bueno, però que igualment, a veure. Que tampoc s'acabarà el món. No, però igualment insisteixo. Si volen veure diverses desgràcies, diverses persones... Té, em parlo. Ja ho veuràs, sí. Que s'ho passaran bé. Que són una bona colla. Sí, però bueno, fluixeta, i mira, per passar l'estona. Per Halloween. Entre castanyetes, fots això i fotem una castanya. Això és una castanya com una casa. Un panallet. David, al mig somar. Doncs també es podria veure per Halloween aquesta. Però aquesta, com em sembla, va explicar el Nacho. És una pel·lícula d'horror. D'horror. Tampoc he pogut. T'horror és allò que, oi, quina por, quina por. I horror és que no te n'adones. I, mica en mica, l'ambient que destila el film ha va dominant. I arribant a dir que està passant aquí. Això no es pot suportar. Aquí el director és l'Ariaster, un director que va fer l'anterior, l'Ariaster. Jo sí que l'he vist, aquesta. Està bé, està bé. I aquí, ens trasllada, emple estiu, emple sostici d'estiu, una part, no sé si és una part nòrdica de Suecia, o del mig, no ho sé. No és la part més urbana, sinó la part més rural de Suecia. Una colla d'estudiants d'Anglaterra. Sí, crec que eren Anglaterra. Estats Units, ara m'has matat, no ho sé. Perquè és que al principi no adoro massa. Anglaterra, crec. D'una noia, doncs... una noia que, si la parella de la qual és el grup d'estudiants, que no sé estudiant antropologia o sociologia, o... Algú ha arribat de l'estudi de la societat humana, i que estan fent, llavors, el treball final de curs, o, com es digui, la tessina, o la tessi, no sé. Però la noia és molt inestable, emocionalment, molt dependent emocionalment de la seva parella, i això també és motiu de conversa entre els amics. Com vull dir conversa, vull dir conversa i... xunga, a la vegada, no? Perquè és una noia... Bueno, però molt inestable, molt. A més, amb l'afegida, doncs que té una pèrdua familiar, i que això fa que allò allà... Que veus que allò és que estrenca amb un fil, no? L'actriu és aquesta actriu nova que ha sortit ara amb molta potència, que es diu Florence Puck. Mmm, sí. És que és bona, que va fer Lady Macbeth. Sí, sí, sí, que està... I que va fer el rei... Com es diu aquella... Ah, sí, el... Ja sé què vols dir. Sí, sí, sí, sí. És molt bona, també. El rei proscrit? Sí, molt bona aquesta, el rei proscrit. La recomano. I és aquesta actriu, ostres, molt bé. Doncs un de la colla és suec, un de la colla del noig és suec, i els convida al seu país a que vegin una festivitat que es fa cada 90 anys, si m'imagina't, per celebrar, no sé què. Una tradició d'allà, que es convida i que, a més a més, els anima perquè poden fer un bon estudi sociològic, que els hi pot servir per fer el treball de curs. Mm-hm. Ostres, sí. I fins i tot s'apunta la noia, no? Sí. La noia s'apunta. Desitjant que no ho faci, però mira, clar, ningú té el valor de dir-li que, si us plau, que no és benvinguda, però que ella, a final, s'apunta. I tots cap allà. Ostres, tu. Ostres, sembla això una comuna estresada en cotxe, en un lloc remot, estresada en cotxe, i aquesta gent viu una mena de... Doncs com si fos una gixanta, no? Una comuna, una comuna en què una societat, bueno, una micro, una microsociatat rural, en què bé, tot es regeix sota unes normes molt... molt curioses, com si fos... Ostres, això és europeu. Estan ubicats a la polinèsia, per dir alguna cosa. Sí, sí, sí. Hi ha una casa en què aquí dormen els nois i noies des d'una edat fins a aquesta edat, no? Diuen, i els nens petits, els nens petits es cuiden entre tots, es cuiden entre tots, no? I tots fan els àpats comunitaris, ara que fa bon temps, doncs al mig del camp, no? Aquí, al mig, entre les cases, hi ha com uns prats de herba i allà paren les taules, però tot... clar, també es barreja que ja la sabreixer aquesta del 90 aniversari, que el film aquí tampoc t'ho deixa entreveure, si és que tota la... tota la vida d'aquesta gent és com el que presenta la pel·lícula o el que passa a la pel·lícula és perquè és el 90 aniversari d'aquesta tradició. Perquè, clar, quan veus... quan comences a entreveure aquesta tradició, dius, no, i dius, no, i aquí és, aquesta casa és des de l'edat fins als 72 anys. I penses, i a partir dels 72... Ja s'acaba. Ja ens ha perdut els 72 i ja es veurà què passa. Els palaven? Ja es veurà el que passa. No ho dic jo perquè estem per aquí. Jo ja l'he superat i tot, ja. Diguem-ho així, que a partir d'aquesta edat, no, a partir d'aquesta situació... Sí. Clar, aquí, els convidats entren en xoc. Entren en xoc. I els que entren en xoc i, diguem-ho així, s'ho agafen, com es diuen, perquè encaixes des templades. Sí. Doncs aquests se'n van. Se'n van. I ja no es tornes a veure més. I ja està, ja no et dius més. Bueno, ja està. Ara ens deixem la boca... Val, però... Els pelen, ho dic jo. Tu et dius jo que els pelen. Clar, jo només explico un detall. Sumo més que hi ha un que li agafa pixera. Ja agafa pixera. I dius, collons, vaig a pixar allà, arreder aquell tronc, perquè més que no m'aguanto. I surto un. I no que es troben. Que és el tronc dels avantpassats, que no sé quant. I el tio si ja està pixant allà. I vens aquí a tio a orinar-te sol. I penso... Clar. La pel·lícula també barreja una mica l'humor. Sí, ja ho veig. I el tio, pobra noia, aguardant-se-la. I alhora excusant-se, no? Clar, i a l'altre... El que és el guardia del tronc aquell... Bueno, el tio ja... Ua... S'ha acabat esperat, no? S'ha acabat com un. És com pixar-se des de dalt d'un altar, no? Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. Perquè allò és el mateix. El film sap transmetre molt bé. O sigui, el... Com mica en mica, perquè aquí fan servir també l'ús de... d'herbes, diguem-ho així, elucinògenes. I de vegudes, elucinògenes. La llahuasca. Sí, sí, sí, no. A més, a més... Si hi ha una, si és com ho han dit una vegada, una mica m'he de prendre llahuasca. Una cosa que va anar a un lloc d'aquests, a vegades fa un col·locon. Sí, sí, sí. A més, a més, tot... si haguessin sigut tan bons sociòlegs, no, no es conya. Perquè... tot a les parets de les cases, els interiors i tal, roba que està penjada, et va descrivint, em diu això és així, com molt nòrdics, tot el que passarà a la pel·lícula. O... No t'entens. Fins que a mi, que el director, tu destaca, no? Fixa't, fixa't. Ja està explicat aquí, tu no t'has donat. M'entens? Ja vas fixant quan apareixen, no? Clar, el del pastís amb pells de cony, i ho dic tal qual, és un... Comor? És molt curiós. Hòstia, això és com una transposició de la merda amb... amb tomàquetes? Això és com una manera de captar, de enamorar algú. Fem menjar un pastís amb pells de cony, de la que està interessada amb tu. Perquè així, tu, d'alguna forma, t'obnibulis i caiguis en la seva xarxa. O que te'n farfaguis, no? Queda una mica fastidós de tots els camis, això de trobar-te pells en menjar... Home, amb això, són finets vosaltres, en general, vull dir que un pèl, vull dir per molt que sigui... Ja, però clar. I es menja menjar el pastís amb els pells? Les manes d'entrepà, o què? Sí, per entrar en aquesta... Entrar en aquesta dinàmica, les personatges entren en una dinàmica que, clar, allò que acaba, ja us ho podem imaginar. Mare meva, mare de Déu senyor. Molt interessant. A mi la veritat és que no a mi. Aquestes pel·lícules... Molt diferents del que he vist. No, però és molt interessant el film. I quan digui que interessant és, perquè és absolutament diferent de la dinàmica de menjar. És que el cinema d'error, hi ha cosetes que no són el que diem. És una cosa més arcatípica, però el que diu el David és més... Perquè el cinema d'error, a més a més, és a la llum del dia. D'error, t'has dit. D'error, a la llum del dia. És el sol de mitjanit, a Suecia, no es fa de nit mai. Sí, sí, molt curiós. Són pel·lícules i el que diem, sobretot quan parlem d'aquest cinema més nòrdic, és molt interessant. Bueno, res, ens queden 30 segons, o jo es pardi a Déu, i acomiadar-nos i esperar que tornarà la setmana que ve. Esperem que estem aquí. Adéu-siau. Bona tarda.
