Benvinguts un dia més a Babilònia, un dia més amb la companyia dels magnífics companys d'aquest programa. Ens falten dos. Estan malaltons i imposats. No és tan magnífic. Exacte, però són els tres magnífics nosaltres. Tenim els altres. Els altres són magnífics. També són magnífics, però avui estem aquí i ens tirem flors nosaltres. Que com que el sabia, si la sabia ja no hi són. Tenim la grata companyia de la Rosa Alcalá. Hola, hola, tan bonit. Molt bé, molt bé. Moltes coses per explicar. La Guàrdia Vesqueta és molt bona. Posa les ulleres. La Guàrdia Vesqueta és molt tràctic. Ja els hem aviat. Això és un perill que... Ja veu més bé. Poso les ulleres per escoltar millor. És una cosa molt artquetípica. No sé... Que es digui una vegada. Fatal, ja no sé qui en poso. Ja que us parla darrere de la paixera, el Xesco Ramos. divertides, altres més serioses, com tot. Bé, estem amb la setmana, ja sabem què hem parlat, la setmana de la dona, una mica ens ho comentaràs tu, de la comemoració, exacte. Exacte, de la comemoració, un dia dedicat a la lluita contra... A la lluita contra, exacte, de la violència de genera, contra la violència amb les dones. I aquí hem vist una coseta relacionada amb aquest cinema femení, i farem un comentari. I en molts municipis han fet també pel·lícules, han fet debats, han fet xerrades, han fet la conferència, s'han fet el manifest, la programa, també, contra tot això, i és com conscienciar la gent. Hi ha hagut molts programes a la ràdio, diferents emissores. Penso que s'ha fet una cobertura molt, molt amplia. Sí, sí, necessari, eh? De mirar d'inplicar tota la societat. Homes, dones... A l'altre dia vaig veure que des que hi ha... que es comptabilitza per desgràcia, doncs aquesta lacra, han mort 1.027 dones. Doncs això és terrorífic. I també es va comptabilitzar els orphans, no me'n recordo la quantitat, però, bueno, és que... Idògicament, els nens que han mort per culpa d'aquesta violència, no? I ara més ens saltaven aquests que van en contra. Clar, és que són la falta d'aquests... Perquè mira, perdona, vull dir, és que són idiotes. Per no dir algú més gran, vull dir, semblen tontos, és que semblen... És que, ojo, no em diguis això, no em diguis què fas, què pintes, amb aquella manifestació, vull dir, hi ha poques ganes, hi havia, amb aquell govern de Madrid, i per parlar perquè ja sabeu que és... PP, ciutadans i box, i a sobre, aquests desgraciats es presenten en una pancarta diferent, amb tota la idea que ja sabem quina porta en aquests senyors, i, bueno, bueno, bueno... I jo, al dilluns, ja em vaig posar els pèls de punta, perquè no sé si ho heu de veure, el d'aquella senyora, la Nadia, aquesta dona, una senyora que havia patit, no hi ha la violència de gènere, sinó per defensar la seva germana, el desgraciat que va fer allò, va disparar trets i li va donar a l'esquena i li va deixar a minusvàlida. I avui s'ha encarat aquesta dona, amb l'Ortega Smith, amb el de box, i l'altre no l'ha fet ni cas. La ha mirat amb cara de... No la ha mirat, com dinaparta, no? Una persona minusvàlida que ha patit per això i que li estava dient tot el que li he de dir, el que s'ha de dir, perquè ja està bé de deixar a obertura aquesta gent, que es pensa que realment tot és acceptable i que es consideren democràtics, perquè no es consideren democràtics, perquè democràtics seria el que va acceptar el Parlament espanyol i el Parlament europeu, que ha estat tothom a favor d'intentar eliminar això. Ells no, per tant, ells no són demòcrates i, per tant, no tenen dret a dir res, les coses com siguin. Això és el radical. I van en compte de la dignitat de la persona. Totalment, totalment. Entre altres, moltes coses, però aquest tema, a mi amb un carratiu, absolutament. Sí, sí, no, queda clar, eh? És que no, no, no, no. Pots fer un manifest o pot dir si m'atereixo el manifest o m'atereixo, i no fer res més, i jo ja està, però almenys ho reconeixen. Però és parlant d'una violència familiar. És que aquí està justificat tot. I dius, pot haver una violència familiar, i potser ja pot haver-hi una versió contrària. Però, home, aquesta, molt clar, és que hi ha un percentatge altíssim, d'un 90,5%, que és aquest, que és que, vull dir, encara hi ha nomes que estan fent el que estan fent amb les dones. Ostres, és que a mi això... No sé com li donen pàbulo, el que es diria per clar, perquè estem amb una demòcrata en general i perquè tothom s'ha d'escoltar el que s'ha de dir, però no, per tant, ja m'ho posem molt. Sí, és realment d'acord. T'encordeu, aquella pel·lícula té doig los ojos? No, i t'ho he dit no. No, no, no, no. Era Lluís Cossart, i ella no me'n recordo ara, però és una pel·lícula... És preciosa aquella pel·lícula. Sí, sí, sí. I quan veu que surta, s'esfugeix, puig, i es troba quan arriba a casa de la germana, o a casa d'aquella amiga, i es mira als peus i dius que he vingut amb una sabatia d'estar per casa, pobra. Home, clar, meraveva. Quan fuges d'això, no és igual, pots anar amb voles i sortir corrents, per desgràcia. Com per demanar els imatges de l'Olla, que tinguin cura de la salut mental i que millorem si, home. Mira, jo ho estava pensant també. És que és una manera de... No tenen sensibilitat per res, aquests. Per davarar això. Són uns brutos acabats. Deien que vostres pobres de família Franco perquè estaven tocan el mort. Vinga, home. Bé, ja, que m'estien sener, i a final no podré... Són positius, va. Molt bé, xatoos. Avui parlarem, mira, vam fer una sortida molt xula, aquest diumenge ha passat. Vam anar a l'Ella, a Marfil, ara parlem una miqueta, i parlem una miqueta de vi, que sempre va bé. Que bo, que bo, tot molt bo. Després tornarem aquí a Sant Just per parlar de l'exposició que es fa al cell de Can Ginestar, a Wikensong, al viatge. I tornem a marxar a Barcelona, en aquest cas a la capital, al Museu que ha estat renovat, una zona que és el Museu d'Història de Barcelona, al Muba, i parlem una miqueta d'aquestes novetats i del que s'està plantejant. I si anem a Supernovatat amb el Jaume, l'Irlandès de Martin Escorcesse, pel·lículom de 3 hores i mitja, que ja ens comentaràs. Ja l'hauria comentat dilluns. Sí, sí. Sí, sí, molt bé. Una passada. El Viajante, que es parla de Rosa d'aquesta pel·lícula guanyadora de l'Òscar de Nova Gaire, també amb un contingut que també té referència, molt potents. Jo es parla també d'una pel·lícula dirigida per una dona, que és mexicana, que es diu Alejandra Márquez Avella. Justament les ninyes bien serà una revisió diferent del paper de la dona, en aquest cas, i a més la majora consciència per la feina de setmana. I també una que es diu Marilin, que parla una mica del transgènere. Parlem també una miqueta d'això. No d'una forma molt clara, però l'Egentina, amb aquesta zona de la Pampa, sempre tenen aquesta cosa peculiar. I els joves parlen de les pel·lícules també. Una mena meravellosa i il·lusionista. Hi esperaràs també una bona referència. I la Rosa s'ha anat a la primera pel·lícula de Germansco, a veure si ens dona temps. I parlant d'aquesta gore, sangre fàcil, que és molt gore. Hosti, sí, total, és una cosa molt sangra. Se'ls va al cap totalment. El primer era la primera pel·lícula. Era una sorpresa, tot una descoberta. Jo juraria que sí, que sangre fàcil és la primera que va fer, any 89 o 88. I, a més, és aquell que han vellit malament. 84. Que han vellit malament, allò que dius. Sí, que un regó sexi de la llum que hi ha de cadent. Sí, sí, sí. Clar, i que jo va ser el que va donar la punteta, perquè ha fet el que han fet després, que sigui magnífic. El que fa els coins. Doncs comencem per a l'Ella. Vinga, xin-xin, no? Ja estem aquí, aquest Marfil, també. L'Elibori, que és l'altre de la línia. L'Elibori, que és la negra. Digues-hi, es parla. Vam fer la visita al celler. Marfil, l'Ella Vinícola, que funciona com si fos una cooperativa, encara que és una propietat privada. El que és molt interessant d'entrar allà per situar-lo, és la ciutat de l'Ella. El celler és modernista. Vull dir que l'havia construït un disseble d'Antonio Gaudí. Que es deia Geron i Martorell. Exacte, molt bé. Va ser una hosta en grans, amb aquell arcs. Arcs parabolics. Però superals, molt macos. Molt macos. A més a tres nivells, sobre el nivell de la carrera, perquè res sabeu que l'Ella és al principi, la cerrada litoral, i té aquells tres nivells, aquella muntanyeta. Doncs el celler aprofita aquest tres nivells. I llavors comencen des de dalt, tot el procediment des que porten el raim, fins que ja es fa tot el procediment de plantar, de recantar, de les cubes, cubes de ceràmica, de no sé què, les tradicionals actuals també, no de fer-ho, no són d'alumini. És alumini, sí. Després, bueno, les barriques de furstes, franceses... Quan en el seu moment també van exportar moltes barriques, aquí ja estaven utilitzades, les barriques de furstes a Londres, aquests anecdotes molt interessants, molt divertits. Abans tenia la gran sort de que la persona que ens ho explicava al guia era molt didàctic, feia unes comparacions didàtiques molt xules, el George, que ens ho explicava per exemple. Imagineu que aquest tank, on es posita el raim, i es fa una primera maceració, perquè amb la pell i tot, es va explicar que el color del vi es troba per la pell, perquè si no tot el vi és blanc, però si li deixes la pell, és això el que li dona. Si li deixes poca estona, o si li deixes més hores i tal, llavors és un vineta. Imagineu que això és una gran tasa de té, i el vi és la boceta del té. Si ho deixes molt de temps, és més fos, si ho deixes el moment, queda poquet. Vés veritat, posar-te tot el rodall del món. Doncs tot el procés de fabricació del vi, de tot el temps que l'està allà reposant, les barriques, el copaix, que han de fer... La vocabularia és una mica tècnic, per nosaltres. Els copaix que van fer, segons l'anòleg, la persona que està allà en carregada de veure quin tipus de vi volen fer, quanta... Sí, sí, acidesa... Sí, característica, són anòlegs, i cases, després volen. I després fa... Anòlegs, sí, sí, sí. I després ja fas una cata, fas un testet de vins una cata, que et deixen testar el blanc, el blanc de l'Ella, el marfil de l'Ella, el rosant, també. I després s'ha d'explicar que fer aquests rosarets molt pàl·lits no són gaire intensos, perquè és a la moda francesa. Exacte. Perquè aquí us en recordeu que el rosant, el nostre material era més potentiu. Barmallot, tiràvem l'escapa barmallot. Exacte. I després el negre, que és a l'Ivori també, donador. El capa... Es va agradar, el negre i el blanc també molt. Era molt perquè portava 60% de garnatge i 40 de cirà. Exacte, sí, el negre d'això. I per aquí són bastants... Jo soc bastant forofo del cirà, i llavors m'he encantat aquest. El que era més avorrit era el rosat. El rosant no va tenir gaire èxit, era molt senzill. Exacte, que era com molt lineal, i va dir-ho a ell també. Sí, era una mica més avorrit. Exacte, i en canvi el blanc sí que és el marfil. I el blanc molt bo amb la pança blanca, i què més van dir? Sí, portàvem... Xarel ho era, no? Sí, el Xarel ho era. I el no tastar-lo tampoc vam tenir la percepció. Jo no sé si és que jo no el conec. Jo no he provat mai el marfil. També es diu marfil, em sembla, o no sé. Però jo pensava que provaríem cava, que hauria estat bé... Clar, per això. Perquè potser hauria sigut un comprat, vull dir, que més facilitat. Sí, quan acabes la visita tenen la botiga, una petita botiga. Tenen també un restaurant, en blanc així, més si antiga, amb la llar de foc, i ja pots quedar-te dinant també si vols. I tenen, doncs, aquesta petita botiga. Però vam marxar amb un altre. Jo que vam menjar molt bé. I també vam menjar molt bé. Molt bé, tu. És curiós aquesta producció. Aquestes van dir no sé quantes, 60.000, no sé quantes polles... Sí, 60.000, 70.000, sí, sí, sí. Clar, perquè només és en el moment de la varema, quan hi ha la varema, i com pots fer, no? Però la sortida comercial és sobretot a les botigues especialitzades, restaurants. Per això que agraen supermercats, és difícil trobar-ho. A les botigues especialitzades. Denominació d'origen a l'Ella. Allà on vam dinar, també vam veure allà. Sí, sí, sí. També també vam veure el Marfi, també a l'Ella Blanc. I un altre que vaig provar jo que també era un de l'Ella, però que en canvi aquí no era tan bo. Aquell que t'ho va posar tu ja no era tan bo. No era tan bo, era més de taula. No, no, tampoc. És una zona molt maca, era ciutat de l'Ella. És un poble, és un poble. És macos agradable. Sí, que és macos, sí. Cases de... No sé, són d'indians o... T'has dit una cosa? Sí. T'has dit una cosa. Recordeu que vam passar per un garden? Sí. Perquè vam veure un garden que venia i mira ja aquesta cosa aquí, que no entrem i tal. Derrera es veu que és bestial. És immensa, està pre de arbres, de flors i tal, però es veu que és una burrada, perquè un amic meu m'ho va dir. Dic que era un garden, perquè jo no era garden ni res. Semblava com regals. Al darrere hi ha una esplanada que és un dels més grans que hi ha a Catalunya. Dic que dius, ara. Dic quina ràbia, clar. Mira, hem de tornar. Hem de tornar a l'excusa, mira. I anem a dinar al restaurant del Marfil. Del Marfil, sí. Molt bé. Basta molt bé, va ser un dia molt macos. Sí, la visita va ser molt agradable. I si fa bon temps, a més a més pots fer també la visita a les vinyes. Que nosaltres no vam poder, perquè un que havia plogut a l'anterior era molt embarrat. Com que no era convenient passar per allà. I també si volgui fer cates més especialitzades, dos també. També ja. Està allà en set. Hi havia set, no? Sí, sí, sí. Ens explica el que era la determinació d'Higiene Leia, que ha de ser pel tipus d'estaterra, han de tenir el saulo a aquella terra. El saulo, sí. Després el regne de Pensa Blanca, també. Molt bé, molt bé. Ha de tenir aquest microclima, perquè ells estan entre la serrada d'editoral i el mar mediterrània. Això els suposa hiverns més suaus. Queda arrasarat del fred que ve de l'interior. Queda arrasarat. I a l'estiu també són els estius més suaus, no són tan caurosos, perquè també tenia el mar apropos també ens ho avitxarà més. De tota manera, va la dir, això no se'n va parlar, perquè no hi ha res per fer. Mira allò que ens va ensenyar. Estava allà del de la muntanya i ja vaig quedar. Més lluny vol dir, a part de... Clar, per la producció. Més amb un vol dir cap avic, per exemple. Que hi van i ho busquen i fan estudis. Doncs això em diu molt d'ells, perquè el que fa moltes d'aquestes grans, no vull dir el nom, però aquestes grans marques d'acabes, que en Nadal surten totes i que fa molta, molta, molta publicitat per a televisió, que a vegades se'ls acaba. I llavors el que fan és exportar d'aixecoslovàquia, de part i a coses, i llavors fan uns me junges, que depèn de quin moment et pots trobar un cava, que no és barato, d'aquests de la típica ampolla que tenen a un femení, no vull dir el nom, ens entenem tots, que pot ser molt bo, depenent de la temporada, i això passa. I estem parant d'un cava de 10 euros, 11, que no és que diguis un cava de 3, d'aquests de... No, això... És un cava blanca. Saps que dius, més marca blanca és el que et fotis, però si agafes una cosa, aquella té una referència i això és un problema. Llavors aquestes grans marques que mouen molt, a vegades, però com el que diem, aquests com a ment dius, anem a buscar això. Les altres no, ja no arribem... Una cosa és buscar i l'altre les trobar, oi? Exacte. No, tu vas allà i veus aquelles escaves i dius, a veure quantes vinyes tenen, dius, si això en deu, en deu ocupar una publicitat mundial. Doncs no, no és l'úgic. Molt bé, Rosa. Doncs vinga, l'exposició. Exposició, el week-end son. Week-end son, el viatge. És l'exposició que fan el celler de Can Ginestar, que la van inaugurar el 21 de novembre i es podrà veure fins al 21 de desembre. O sigui, que n'hi ha tens, eh? És, subtitula, la vida és un viatge, un viatge de viatges. És del Roger Córdoba. Joan Nemberg. Mare meva. O sigui, per... d'aquí? I de mare, doncs està clar que deu ser guaremana, o hòstia, que no... De fet, sí que hi ha fotografies també pregrafant. Ho té per temes o per visions o moments de viatges, o diferents concepcions de viatge, no? El viatge de la memòria, que és quan veus les fotografies. Bàsicament són fotografies, però també hi ha un, dos, tres, quatre o cinc pantalles de televisió on fan mostatges de vídeo, també. Des mateixos viatges, eh? El viatge de la memòria és de la seva infantesa, amb els germans, els cosins, els pares, els que són els avis, tan fotografia, com també amb aquestes imatges en vídeo, no? És molt maco. Viatges també a l'espai, també, en l'espai. Viatges dels junts, a Islandia, a Finlandia, a Costa Rica, uau, una passada amb viatges... Aquesta ha viatjat tota la vida. No, i és veritat que és força jove, no és massa gran, no? I amb la parella també es veu, o amb altres persones, amb amics, però bàsicament viatges és simple, una o dues persones, no? Molta gent més. Molta fotografia, si el viatges de carretera, de farts, hi ha dos fotografies precioses de farts, maquíssims. Després hi ha també el viatge, a part del viatge de la ment, del viatge que trasllada amb un altre estat, de placidessa, de recordar coses maca, de trobar-te bé amb tu mateix. Aquest és molt maca, perquè fa com una composició dual de la fotografia de la persona amb el... potser amb una noia, la fotografia són precioses, una senyora, un senyor, un noi, una jove, un nen, amb els suits tancats. Hi ha fins i tot un dels cambrers del bar de Camp Ginista. Si és cambrer o el propietari, és igual, però hi ha una persona també. I llavors amb els suits tancats hi veus una fotografia, més o menys, que li està fent costat, on, suposadament, d'aquesta persona pot estar somiant o imaginar-nos on t'està transportant, no? És molt xulo, també. Si és molt maco, ja he dit que és muntatge en vídeo, que també, a més d'anar a aquest muntatge en vídeo, és molt xulo. Mira, la presentació de la... Jo crec que va la pena veure la presentació que fa i l'explicació que fa a la... a la entrada de l'exposició, diu que la vida és un viatge, un viatge de viatges, no? El weekend són, el viatge és una exposició audiovisual i fotogràfica sobre aquests viatges literals i metafòrics que componen la història de les nostres vides. Des del viatge físic que fem desplaçant-nos fins al viatge astral, que permet a l'ànima volar. Això que us deia, no?, d'aquesta doble fotografia, no?, a travessies temporals que fem en recordar mons d'imaginaris que l'art ens concedeix. També el que l'art imagina, que et permet viatjar. O pons invisibles que es construixen quan ens mirem els uns als altres. Aquesta exposició és un viatge al nostre interior, un mirall en el qual perdres i un reflex on trobar-se. Viatjar és el nostre denominador comú. Són partícules viatjant a la velocitat de l'allum per l'univers. Sense mapa ni destí. L'únic que podem fer és gaudir del trajecte que comenci el viatge. Que maco, no? És molt poètic. Té un altre, que és el viatge, que és un poema que ho faig. Diu que la vida és un viatge, un viatge de viatges. Transcendir el temps i l'espai, escapar de la realitat i fluir contra corrent. L'espai és un viatge que es trobarà en un pató infinit. I el viatge es compone la partitura de la teva melodia, la nostra melodia. Weekend song, el viatge. Molt maco. El viatge és un viatge que es trobarà en un pató infinit. Aquests viatges componen la partitura de la teva melodia, la nostra melodia. Weekend song, el viatge és un viatge molt maco. Un pató infinit. I és molt la idea del pató. Hi ha parelles sense pató, diferents tipus de parelles sense patons. És molt agradable, és molt xula. Perquè jo passo per davant i mai tinc temps de veure-ho. Però una estoneta vols. I després hi ha una saleta que està preparada, que pot ser allà, i veure el vídeo que té allà muntat. A mi m'ha acudit d'una pel·lícula a la de Xullesta, que he vist aquesta tarda. És el Pirata i la Gama. Aquesta pel·lícula el que m'ha agradat més de tota, perquè és molt fluixota. És que ells són dos amants. Ells són ja així, una mica espigats. Llavors diu no xisteix ni el passat, ni el futur. És el present per nosaltres. Això és el que compta. També està molt interessant. Sí, sí. Molt bé. Ara seguim parlar una miqueta d'espais expositius. En aquest cas és el Museu d'Història de Barcelona. No estem parlant de l'exposició, estem parlant d'un museu. De tot un museu. Un museu. Un museu que és de Rància Bolengo. Sí, sí. És el present, però és un espai. Es va començar a fer escavacions el 1931 fins a la Guerra Civil, que va tallar benament tot això. Perquè es volia col·locar allà. Es van trobar en serie d'aliments. Es volia col·locar la Casa Padallàs, que és la casa on està el Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del rei, al Muba, que es coneix com a Muba, amb a qui intercalada. Aquesta casa que es va portar a Pedra a Pedra, del carrer Mercadés que estava a la via de la Yetana, el fer les fonaments es va trobar. Hi ha una fotografia que és aquesta. Això és molt complicat des d'aquí veure-ho. Però això és la plaça del rei. Vull dir tot el que està tapat avui en dia. Està subsol. Això es va obrir i es va deixar durant molt de temps obert, perquè això era part de la Barcelona romana, que ja veieu que n'hi ha de tot, que ja fins i tot enfores i coses d'aquest tipus. Evidentment és la ciutat romana que es col·loca sempre. És molt bé, aquest museu quan veus els diversos nivells de construcció. Tens la Barcelona romana, tens la Barcelona al medieval, i la construcció a sobre del periodat medieval. És molt interessant veure això. Està costat a l'església, això? Seria al costat... Bueno, si d'on està la Catedral, de la part de la capsseria de la Catedral, doncs així, al costat de la plaça del rei. Una plaça aquella. Sí, sí, la conèntia. Per tant, que és molt bé. Llavors sabem que a l'any van descobrir aquestes restes i ja es va obrir l'any 43 el museu d'història, amb aquest espai, es va afegir el Saló del Tinell, part del que seria el Palau Comtal, que això és una cosa molt interessant, i la capella de Sant Àgata, que també es va fer. I a l'any 44 es fa el Carrer dels Comtes, que és el carrer que baixa cap avall, i allà es va trobar la seu episcopal, la primitiva episcopal visigòtica d'aquell període, i el 68 el va pisteri, que últimament s'ha restructurat tot i han fet una secció molt, molt interessant. La veritat és que és un passeig molt maco que va des de l'època romana fins a els principis, fins al que seria la construcció de la capella de Sant Àgata, que jo deu ser del 1300 i poc. És a dir, estem parlant d'aquest període, com a tal. Per mi també hi ha petits interludis, no massa amplis, que parla de la Barcelona islàmica, aquell petit període que va ser, doncs, va tenir un nom molt curiós aquella Barcelona, si em permeteu dos segons. No, no, és que és coneguda com Medinat-Barxaluna. Va ser coneguda, entre el 711 i el 801. Barcelona va estar dominada pels àrabs. Ja es deia Medinat-Barxaluna. És molt, molt curiós. No se sap gaire, saps que potser va venir amb el seu moment al mensur a l'any mil i va destruir, no sé què, però aquesta ocupació la coneix molt poca gent. No és tan habitual. D'aquestes cosetes, l'arribada del Jueu, aquests elements que van donant punts d'inflexió, per això tot coneix aquesta Barcelona romana que tenim a sota. La sobre ja la coneixem, o ja la tenim més coneguda, fins i tot, jo que faig aquestes sortides i tal, hem fet la Barcelona romana, per fora, i ara falta veure aquesta Barcelona amagada. Que és meravellós, perquè ja, doncs, hi ha l'esforç de Mossac, hi ha pintures morals, hi ha una pintura moral que va creure molt l'atenció. Hi ha les bogaderies, les pinturaries, les celes binàries, on es feia el bit. També es veu el procés de decantació, com ho feien en aquella època. És molt interessant una cosa, que és el lòpus signàrium, que és la manera de fer les deposits amb una mena d'alament rosat, que el que feies que el vino es perdés, que no es filtrés, era com una primera ceràmica, una cosa molt interessant, que ja anirem... Escolta, serà més interessant que aviat, això, no? Bueno... Això és un espai que s'ha d'entendre. Serà més arqueològic. Sí, sí, sí. La part de Roma i visigòtica és molt arqueològica, el que veus són forats i pedres, bàsicament, però si t'ho van explicant o vas veient val la pena, m'ha dit que sí que és molt sencera. Quan entres al Palau Comtal i al Saló del Tiner que ja coneixem una mica tots, però que també té les seves històries. I ja no et dic quan s'acaba amb el que seria la interior de la capa i la Santàgueda, que és preciosa, amb el retaula de Jaume Auguet, que també l'explicaríem. Però això seria per un costat i per l'altre, el que m'han explicat a mi. Vull dir que m'han explicat no. Apunteu-se... Ja faré promoció per internet i tal. Va la pena. Txescos ramos, amics, al Instagram i al Facebook. Sí que sí. Ja està. Ara és un molt bon guia. Molt bé. Molt bon guia d'art. Preuament, a banda d'això, va la pena visitar-lo. Potser, lògicament, d'una forma guiada, hi ha audioguies que també t'ha penat senyant. Fins i tot un racorragut. Bé, deixem el món... Sí, és un racorragut millor. Ja ho veig més com si per preguntar coses. Torno a dir el nom, no és broma. Digues, no te la falli. No, no, no, si no tinc webto. És més aviat. Sí, sí, no, no, d'un igual. És el meu nom, ja està. Txescos ramos, busqueu amb la cara que tinc. I si no busqueu un txescos ramos, que no hi ha molts, amb ulleres, així que mira fixament. Bé, doncs... Parlem de cinema. L'irlandès, ja, home, fes-ho a la simitxa. Sí, molt bé, molt bé. Escolta, jo llegiré aquí 5 o 6 opinions de persones així que se suposa que en saben més que jo, esclar, vull dir, això també... Això és impossible. Jo tampoc. Que provocador que soc ell. Diu, la millor pel·lícula sobre el crim, sobre el crim de Scorsese, des d'un o dels nostres lliixots, em queda la memòria perquè aquella a mi em va afinar. Era ben avallós la pel·lícula. Diu, la joia de la corona cinematogràfica de Scorsese, que té un tal... Llavors, ja aquest, el Guillermo del Toro, diu, l'irlandès és una obra mestra, senzillament. El Petsi, i quan Petsi i Deniro estan junts a Patalla, et fa creure en el poder de l'art. Impresionant. Vos ho llegeixo perquè penso que... No, no, i tant que sí. Llavors, diu, Roba de Deniro està sensacionant l'enlòbre mestra sobre la màfia de Scorsese. I l'últim és un logro major de Scorsese, o sigui que... Jo, a canvi, estic amb que encara hi ha un que ho fa millor que la Scorsese, que és el Pacino. És que és el Hoffa, representa aquells sindicalistes que es diu que no se sap o diu en ells a la pel·lícula, però qui sí que t'ho detallen, com va a desaparèixer. Llavors, bé, com que ja he dit totes les paraules maques, ara doncs en crida doncs... Però exactament una mica de què va, anys 50, no? Sí, bueno, l'amor de Kennedy... L'amor de Kennedy, no, 60, llavors, no? 60, 62... 70 anys, això. I el Hoffa aguanta més, va més cap aquí, eh? Sí, cert. Jo, a veure, jo vaig quedar impressionat, i d'entrada no sabia ben bé per què. Perquè totes aquestes petites coses que he dit són molt atinades, són senzillament claves del que et proporciona una pel·lícula com aquesta. I llavors vaig arribar amb una mena de conclusió, és que aquesta pel·lícula abraça, d'una manera correctíssima, tot el que és l'imaginari que ja tenim creat nosaltres. Nosaltres estem formats precisament d'haver vist coses, no? I aquesta formació està tota aquí en la pel·lícula. Uita, Rosa, tu que ho veus, uita, quina imatge més més impressionant, no? Aquesta... Totes les senyors d'aquí brindant amb una, se suposa que hi ha una altra. No, que el que estan és protegint aquest. Sí, sí, sí, clar. Fent una pantalla humana, una boralla, clar. Una cosa molt bona. És que sembla enquinegre, no? No, no, és en color. Encara voldria dir una altra cosa. Vosaltres heu observat que aquestes pel·lícules de la Netflix... Netflix, Netflix, sí. Que esteu veient, perquè les veieu molt i tal. Jo la tinc Netflix, veient alguna cosa. No he observat que... diríem que tenen una estètica més simple que no passa al cinema? Totalment. Doncs aquí també, eh? Jo això vaig dir la primera vegada, i això també és Netflix. Això també és Netflix, sí. Quina mania, eh? Heu d'observar això, perquè després ho vaig dir. A part de... És curiós, perquè aquesta imatge no, aquesta imatge és d'una complexitat i d'allò. Però, llavors, quan aquest diu que quan els dos, el De Niro i el Pessi, estan en pantalla, diu... penses en l'art? És veritat, perquè és la base, eh? La base és quan els dos sempre parlen. Sempre estan junts i sempre van d'allò. Però el que vaig observar, i això ho vaig veure en el cinema Verdi, és que li manca aquella qualitat que podem trobar jo que sé amb els padrinos o... O el casino. Esclar, és que això recorda per la forma de muntatge, per el ritme cinematogràfic, a que sí, no? La cadència, és més pausada, més tranquil... Sí, més pausada, exactament. Perquè hi ha els moviments de jacuzzi, no? Llavors, allò és... Doncs perfecte. I permet amb una cosa, perquè veus, això m'ho acabes de refutar, perfectament, ho acabes de dir de Netflix. Ja n'hem recordat la pel·lícula dels germans, Coen es diu La balada de no sé què. Sí. I és una pel·lícula de Netflix. Són 4 o 5 històries, o 6 històries, vinculades amb això. I em va semblar una pel·lícula a banda d'una o dues històries, que més o menys s'agafen bastant bé, em va semblar una pel·lícula molt fallida, i amb l'estètica de Netflix. I això és el que a mi em preocupa una mica. Que estem agafant una línia... Tot i que hi ha aquests autors que... Clar, és que sí, clar. Hi ha molt de pressupost, perquè amb Netflix deixen a unes millonades increïbles, d'acord, amb totes les canals. Avui té euros al mes. Multiplicat per milions de seguidors. Imagina't el que treu en aquest senyor. Ja ho he dit. Però a mi em fa por que la part artística, de direcció artística d'aquestes pel·lícules, perdin presència per culpa de ser Netflix. Per altra costa, ho diré és comprensible, que com en el temps de, no sé, per exemple, del cinemascop, també ens va desorientar aquella estètica. Sí. Era molt més plana. Sí, programica. I quan no era així, es veia... Clar, com algú, sí. Doncs allà... Ho vam fer bé, aquest pas. Aquesta novetat, per dir-ho d'una manera. Les altres coses, sinarama i... Clar. I això era publicitari, però per mi, no? Però aquí el que em va semblar és que... A mi el que em fa nosa és que jo crec que Netflix hauria d'apostar per noves directors, o directors línia Netflix, però jo no crec que aquests grans directors s'haguessin de vendre una màjor d'aquestes característiques, perquè no deixen de ser. És a dir, això és com si véns a la 20 Centri Fox o avui en dia aquests canals de televisió són els grans noves productores de cinema. I ho fas com ells diuen. O ho fas com ells diuen. A una seva línia, malament, rei. Ara. Però molt bé, eh? Sí, és una pel·lícula fantàstica. Sí, és una pel·lícula, però s'està exhibint en els cinemes. Clar, clar. Sí, amb dos o tres, o no, no gaire cinemes, eh? Són uns quants. Precisament el de San Boici. Ah, molt bé. El de San Boici que compas, ja. I també el de Verdi, em sembla. El de Verdi, sí, home, ja ho veig. Però tu vas dir, vaig a veure l'elandès, i dius, hola, vinga. Això de dir que tens prastona. Però això de dir que... Que molt bé. Molt bé. Fantàstic, doncs anem a parlar d'una altra gran pel·lícula. Jo la tinc molt bona memòria i anem a parlar de Rosa del Viajante, guanyadora de l'Òscar, la meva pel·lícula extranjera. Amb lliure extranjera, sí, de parlar en anglès, eh? Exacte, no? 2014 o 2017. A l'Òscar passava el 2017. La pel·lícula és d'un any anterior. L'any anterior havia guanyat també a Cannes, el Premi, el millor guió i el millor actor. I també a la Seminci, el Premi de la Juventud. Va estar nominada al Globodor al 2016, també, com a millor pel·lícula extranjera, sí. Magnífica pel·lícula. No és que estigui basada, ojo, a veure. És el mateix, el director, director guionista, l'Àscar Faradi, que és iranià, i ha fet... A més a més va fer també una pel·lícula que es deia Nader i Simín. Història... No, Nader i Simín, una separació. Una separació, no l'he vist, però... Aquesta també és molt bona. Jo sí que l'havia vista ja aquesta. Molt bona la història d'una separació allà, en un país que, en la religió majoritària, és el musulmana. Sí, sí, el musulmana, sí. Ostres, pos molt bé com toquen el tema. A més, hi ha la història de que un dels dos penso que és ella la que vol marxar a viure a l'estranger, a Europa vol venir, i que la tenen un fill, i, bueno, es contracten tot això. Està molt bé, està molt bé, i això és com un país, posació. Veuríem pròxim, irà molt, veuríem mitja, i... i com ho tracten. Aquí és... No és que estigui basada, però està una mica inspirada. Sí que està inspirada amb la mort d'un viatjant d'Arazzur Miller, la novel·la. Bueno, novel·la i obra teatral d'Arazzur Miller. I els fan, els protagonistes són una parella força jove, que ell és professor de literatura a l'Institut. Sí. És un assenyalment secundari. I tots dos estan al matrimoni, estan treballant amb una companyia de teatre. No se sap molt bé si són amateurs o no. No tenen massa... Recursos, no? No se li deu així massa. Jo penso que igual són així en plan... Sí, són amateurs. Sí, però fan molt bé. I estan... Per això seria teatre dins del cinema. Estan assajant, i després estan ja representant la estrena i tal. Aquesta obra d'Arazzur Miller, la mort d'un viatjant. Sabeu que el mort d'un viatjant parlava de la història d'un senyor que era viatjant, que anava al país dels Estats Units, però era una persona mediocre. No era tan poc. En canvi, es creia que sí, que l'important era agradar molt a la gent, agradar molt a la gent, i així doncs triomfaries. El son ni americà. Però aquest senyor no ha arribat a triomfar. Fins i tot m'han estat a punt de perdre la feina. Un desastre. Un tenen dos fills, ell està casat també, tenen dos fills, i un fill amb un viatge que ha d'anar a parlar amb el pare, que ell està de viatge. I el fill no perdonar el seu pare amb la vida. Això no li perdona mai. No perdonen els fills. No, els fills això no. Això costa. Ni el... Ni el clínic. Els fills van dir que no. Sí. Doncs una mica era per situar-la. Per situar la pel·lícula. Era mort d'un viatjant. Aquest senyor acaba de suicidant-se. A la novel·la. I com que ells estan representant això, però es veu la seva vida, la vida d'ells, i ell està fent-se l'institut. Llavors, a l'edifici on viuen, aquesta parella està apuntant d'ansorrar-se. Perquè molt està fent una obra al costat, que estan tocant la cimentació, i van estar apuntant d'ansorrar-se. I l'endavant d'anar vacuant, aquest edifici. A més veus, entre els veïns, com s'ajuden, com, mira que el meu fill no vol aixecar-se, el que està allà al llit pobra, i ell entra a casa dels veïns, s'ajuda al seu fill. Aquest anècdote també hi ha 40 anys. I l'ajuda també ha sortit allà, com els veïns van dir, però el que passa és que el edifici que caurà i hem de marxar tots. I vinga, va, sortir-ho, sortir-ho, que aquí no podem estar, perquè és perillós. Tots els ajuden amb molta educació, moltíssima educació. I bueno, se'n van a créixer, i el director de la obra del teatre que estan fent, jo ho sé d'un pis meu, que ha quedat buit ara, la llogatera ha marxat, i es pot quedar allà. Potser el xambant el veuen i diuen que s'ha de posar, però si s'ha d'anar allà amb les seves coses, però hi ha una habitació amb les pertinences d'aquesta senyora, de l'anterior llogatera. I no hi ha manera que aquesta senyora vingui a buscar-les. Al final, si posen les pertinences a casa, que sigui una nit plau, i no arribar a venir... El tema amb aquestes... És una miqueta per veure la reconfusió amb aquesta senyora. Llavors, si els estan allà, i passa una situació molt violenta, que no es veu, però sí que veus, després, al final, el resultat, que ja ha d'estar a l'hospital. Ell s'avança a casa, a casa, i el marit encara ha de fer unes gestions, i ha de venir a comprar coses a supermercats a casa a sopar, a portar coses per sopar, i toquen a la porta, i hi ha obra pensant, que és ell, ja he dit, si vivien en un lloc que tothom es coneixia i tal, doncs ja està acostumada, no pot ser, va ser molt imprudent, també, no? Doncs, obra la porta de baix, a portar automàtic, i deixar-la de dalt també, i ja s'anava a dutxar. I ja la segona senyora ja està allà a l'hospital, em trobo aquí el cap que no veig, amb tot penada sang, no sé què, i no saps què més ha passat allà, perquè jo sóc tres. I que n'han atacat violentament, sí, de clar, no? Després es veu que és que, clar, l'anterior indiu que era la senyora des de vida disoluta, que es veu que reveia molts homes, no sé què, i, clar, aquí està la història, doncs imagina aquest fet el que canvia la vida d'aquestes dues persones. Evidentment. I la reacció de l'home? I la reacció d'ell, i d'ella, i amb una societat així, i amb una societat així, que dius, ostres, ho denuncies, no?, ell sí que és favorable, llavors és a partir d'aquí ja tota la reacció dels dos, com això, amb barina d'alguna manera de la reacció. I el caràcter de l'agressor, que sembla una persona que no ha trencat mai un plat, no?, no hi havia aquesta sensació de que, ah, és una màquina al plàgraf, no?, la càmera, ostres, li veus una mirada, que dius, ostres, sí que és caràcter, s'ha deixat pensar per la tentació, que diu ell, no, per la tentació, perquè acaben descobrint qui va ser. Però la cara de la galeria, ell dissimula, i com que no, no sé de què va, vull dir, una altra persona que també està casada, una altra persona que també porta una doble vida, que també està casada, que està casada, que la seva filla ara és casada, que, bueno, ostres, però en canvi, està tota la vida enganyant-la, des de la dona, amb altres dones, o pagant, o el que sigui, però és molt interessant el tema, perquè és una societat, doncs això, musulmana, com reacciones davant d'això, com, ostres, sense violència, perquè no hi ha violència, però sí que veus tota la ràbia que hi ha interior d'ell. I és el tema d'això, com has conjuguat tot això, és denunciar, no és denunciar, i ja no vol denunciar, perquè dius, ostres, i vull que t'ho expliqui tot arreu, i no sé què, i clar, ja no és clar. Dic que és igual, que totes veïns ja us saben, és que qui et va trobar a la dutxa, com estàves, no com estàves, aquí t'ho ha trobat, i és una mica de la relació entre ells, i sobretot el tema del perdó. Del perdó. És el tema del perdó. Si s'ha de perdonar, no s'ha de perdonar, però s'ha de perdonar el perquè per viure tranquil, per poder passar pàgina a partir endavant. Jo crec que el perdó és un invent que no... Sí, amb el perdó en aquest aspecte, però ells tenen religió, i a la religió sí que hi ha una mica aquest valor, igual que... Ara que dius això, aquesta setmana ho he escoltat, que aquest, o sigui, els turcs han atracat en els curs, i estan ocupant les seves cases, tot de fora, tot en el lloc, sí, però tot una franja que han creat de seguretat, per dir-ho d'una manera, i tots els curs que vivien en aquesta franja, fora de casa, vull dir-ho, eh? Aquestes franges, m'he millor dit, d'aquella zona d'allà sempre estan iguals, palestins, o sigui, quants i quants... Són aquestes fronteres polítiques que no són fronteres naturales. Exacte, ja us aquí està el programa, hi ha molta problemàtica d'identitat i nacionalisme, d'aquesta manera. Tu t'imagines una persona que està a casa seva i tal, en aquell... Doncs ja que et facin fora de casa, és que no que t'ha costat això. Has de tornar a començar. Doncs seguim una miqueta parlant de, en aquest cas, d'una pel·lícula, de, diguem, feta perdones... Feta perdones, basicament protagonitzada per una senyora que es diu Ilse Sales, i dirigida per Alejandra Márquez Avella. És el 18 de fa un anyet, i que ha guanyat, que són quatre premis a Ariel, que són aquests premis que es donen... no es donen si és a Mèxic, directament, o es donen a nivell... Són bastant importants. Com es diuen aquests premis? A Ariel. No sé si és Argentina o el BAFTA. És com si fos un BAFTA d'aquests així, com a europeu, no sé, o iberomèrica. Va guanyar a la millor pel·lícula, a la millor pel·lícula, millor actriu, ella, i millor vestuari, o això. És una pel·lícula que a mi hem de posar els pells de punta. Perquè és una pel·lícula, i com torno a insistir, dirigit per una dona, és una pel·lícula que va estar amb aquesta... Digues. El premio a Ariel és un premis cinematogràfic, considera la carenya mexicana. A mexicana veus? Molt bé, fantàstic. Llavors, una mica, seria aquesta part. Va guanyar quatre premis allà. Perquè és una pel·lícula que, és el que comentàvem, estava, em sembla, que amb aquesta... Em vas dir que era el cicle de... El cicle de... Sí, com a moratiu d'aquests dies, contra la violència... I feien quatre pel·lícules. Una d'elles era aquesta, les nenes. És una pel·lícula que sembla que no passi res a moltes coses. I això és a mi el que em posa una miqueta nerviós. Perquè estem parlant de la societat, superbé, de Mèxic. Vull dir, aquesta línia. És una pel·lícula que sembla que no passi res a la vida. És el que tracta Roma, no? Bueno, doncs mira, no anem malament. No anem tan junts. D'on hi ha que potser Roma... Una mica la societat de l'estat. Exacte. Clar, exacte, exacte. És aquesta, exacte, evidentment. Però aquí jo crec que és més aviat la visió femenina. És a dir, d'aquestes dones, que són dones d'aquests marits potentats que tenen negocis i que elles, evidentment, no treballen. Estan amb un altre, clar, estan amb un altre nivell. Exacte. Per exemple, ella està preocupadíssima perquè resulta que... és el seu aniversari, i ella està, evidentment, a la part rucaria fer-se les ungles el que vulguis i tal, que em sembla totalment joable. Però està preocupada per el que serà... No, és veritat. Jo no hi entraré si s'ha de fer les ungles. No, no, no. Clar, però que vull dir que l'entraré amb el concepte. És a dir, que l'escú ha d'estar guapíssim per qualsevol situació. No, no, però és veritat. Però el problema està en la preocupació que té ella perquè resulta que ha entrat una papallona i que no la vol entreure perquè dona mala sort per la seva festa i el jardiner diu que no sé què. I llavors aquestes coses ja plantegen el que. Què passa? Estem amb els anys 80, també que les formes de vestir, aquelles hombreres, aquells pantinats, aquelles coses. Llavors, a típica, que ha entrat dins la societat i és una mica urtera. Llavors, clar, aquestes que són ja finetes, a si mateixa, doncs... Exacte. I la seva única obsessió era d'ella. La seva il·lusió és a veure si encara que estigui amb un marit i que estigui bé i que tingui un cotxe de color champagne, que això era molt típic de l'època, aquelles coses, aquests cotxes d'aquell moment. I tal, la seva il·lusió és trobar-se a Juli Iglesias, en aquella època era l'home, les 80, liar-se a ell, si potser, i viure el court-inglès d'Espanya. Vull dir, venir aquí i viure el court-inglès, diu d'Espanya o diu de no sé on. Saps com diuen? Ostres, com viure, clar, venia a Espanya, perquè en aquella època Espanya, clar, és que mi marit ha ido a Madrid a fer negociós. Clar, era... o Madrid, o eren estats units, no? Era com... clar, una mica com... La madre tierra, que és una miqueta que dius, aquestes coses sí que ho dius, mare mia, no? Com una mica colonialista tot plegat, una cosa com molt estranya, no? I llavors veus que arriba aquesta crisi i lo normal és que tu veig es veient com banca gent, no? Lògicament, el que està gent, clar, es va passar aquí també la crisi, que molta gent es va perdre. Bueno, vas veient o vas intuint, però ella sembla que no li passi mai res, és com qui intenta viure amb un altre... amb un altre món, no? Mentre és... Mentre és el marit, està a casa i està tirant-se l'alcohol, està jugant... No sap què fer, jugar amb un cotxe dirigit d'aquests dels anys 80. I en canvi, ella segueix, no? La veus no com es maquilla, no com se li acaba la crema bona, la que val una pasta i llavors... Sí, llavors va allà al super, allà a l'espai de compra, d'allà, bueno, no sé, hi ha una mena de centre comercial, no? Llavors no estarà crema que ja vol i llavors la mira encara de menys preu a l'altre. És una línia. Has utilitzat paraules que no són correctes per la crema que busquen. Per què? Perquè amb aquestes àrees així no... Ah, no, no, no, no, però clar, no, perquè ella... Va ser amb una botiga, amb una perfumeria especialitzada. No, però és un centre comercial de gran nivell, d'aquests que ja paria també. És un cort inglès, però d'allà, clar, no sé, exactament. I llavors veus tot això, no?, les relacions que hi ha entre ells, com a estirandardos, no? És aquesta cosa, plana, i a vegades és una pel·lícula molt plana amb aquesta idea, no? I bé, i com això va passant, va pujant, va baixant, torna a pujar una altra vegada, no?, i quan el moment en que torna a pujar una altra vegada, bueno, doncs... Es veu un moment molt al final, que no vull deixar anar, en el que fins i tot el marit s'espanta de veure com ella, per no perdre les aparences, no?, reacciona d'una manera molt puntual, no? I això és el que dius, ostres, no?, vull dir, ella, una... una directora... No, però sí... Són moltes sorpreses. Clar, clar, és una directora que el que està fent és veure una visió femenina, però una visió femenina és molt, com diríem, no?, vull dir, del que seria, per desgràcia, aquest concepte horrorós de la dona Floreto, determinada, no?, i la planteja com a tant. Sí, és un retrat, no?, per clar. Clar, clar, és un retrat. Jo he vist algun traïdor i he vist algun trosset. Jo crec que ja que hem perdat el Cervants Coet, jo crec que la crueltat insuportable, o no sé què, és una... Sí, és una... És una exposició, també, d'aquesta idea, no?, i deixem que faci una punt molt ràpid, i així ja seguim parlant de les pel·lícules, perquè és una pel·lícula que vull comentar durant una hora i 20 minuts, es diu Marilin, és un senyor que es diu Martín Rodríguez Redondo, la protagonista és un nano, jo crec que deu ser on deu tenir aquesta, amb l'adolescència, que es diu Walter Rodríguez, i és una pel·lícula ambientada, l'Argentina, però en la zona de la Pampa, on hi ha vaques, per allà, és una zona així, però no és gaire... No és gaire il·líc. És la part més de feina, la part més de feina, exacte, com a ranchers itàlics, i dins d'aquell espai inhòspit, que es coneix tothom, que el pare és un vaquero de tota la vida, la mare treballa més hores que un rellotge, el germà és un nano, també més o menys de 18 o 20 anys, que està per allà, sí, que és allò, i en canvi, aquest noi surt amb una sensibilitat especial, llavors aquest nano, voldíem refereix-ho, ell comença a fixar-se, li ha de la cosir, no vol dir res, vull dir que agafa la cosir, no, agafa robes, es comença a fer robes per ell, roba a les botigues, però les poques botigues que hi ha d'allà, que és una avencinera Cullerets, perquè el que vol ser és dona, és una mena d'un transgender molt suau, el plantejament, i llavors aquí això comença a moure coses dins d'aquesta mini-sociatat, aquesta micro-sociatat, que a la filla cap, les festes són allò, els 4 del barri, amb una música petxanguera que fa petxamp, petxamp, petxamp, amb unes cares de fàstic que tots es coneixen, vull dir, és una cosa absolutament apartat del món, és com fer això, una festa al mig de la manxa, a la selva, directament, i imagina't una persona amb aquestes connotacions, imagina't, com li fa l'aullada a un nano, que és el fill del caporal, del que porta la granja, que explota, quan la mare se n'entera, li fot davant allots, és a reventar-lo gairebé, a mi el que em crida tensió és que ell mai aixeca la veu, mai arrabella, i callo, i llavors aquí ja ho deixo. Aquesta no la desvella, perquè la pel·lícula també és molt linear, és molt arreny. És un moment, però no... És molt argentina, no, no, vull dir que em refereixo, però vull dir que és una pel·lícula que és linear, també, molt argentina, que dic jo, però després dius, ostres, el que ha passat per aquí, deixa-ho anar, deixa-ho anar, sobretot, insisteixo, al final, i callo. Tenim 7 minuts, no sé, l'il·lucionista, una mena meravellosa, sangrèfica, tu mateix. Jo, gairebé, prefereixo començar, si més no, per l'il·lucionista. L'il·lucionista és una pel·lícula que desorienta molt. Jo, personalment, que sempre hi ha estat així, com molt indiferent amb el que és la màgica, això de fer pareixa colons, o bocadors, o tal. La veritat és que aquesta et queda una... T'intriga, no? T'acaba atrapant, i vaig dir, és que no ho endevinaré, perquè és clar, jo ja, que et porto per all, i ja sé, diuen, el endevinaràs, com ho ha fet, això? Ni com es fa això, diuen això. És una qüestió que tu mires cap aquí, et teleforten per allà, no? És una mica això. Però el que passa amb la pel·lícula aquesta és que va més enllà del que és la realitat de la màgia que tot plegat d'adueixo, que és un seguit de temes, que, bueno, que controlen els espais, amaguen i tal, i ja està. No, no, aquí està parlant de l'ànima, fins i tot. O sigui, de la manera que una persona que no té... és un cadascer on representa què és allò. És Anglaterra, crec. Anglaterra, sí, és Anglaterra. És Londres allò, eh? Exacte. I llavors sí, sí. Però potser no l'Ondres ben bé, però, bueno, vull dir... que hi ha unes imatges en fora. Tinc imatges de veure com si fos el Londres de la Sona Manó. I llavors allà parla d'aquesta il·lusió, o sigui, la il·lusionista, el que provoca és una il·lusió en els altres, però no precisament bona, no precisament agradable, sinó de tot el contrari. I com que el vell mig de tot això hi ha contrastos extraordinaris de bondat i maldat, doncs el paio domina el tema d'una manera extraordinària. I acaba la pel·lícula i la veritat, vull dir, no us ho puc explicar, perquè no la vaig acabar entendre. Sí. Com a llogar. Sí, allò que dius, bé, això què és? Un espai imaginari o, veritablement, és un espai de l'ànima? De l'ànima. Ah, però això? Ho deixo aquí, no? Molt bé, eh? Sí, sí, sí. És una pel·lícula que no l'he vist. Jo l'he vist. La fa aquella, el Norton, em sembla, que es diu... Ah, sí, l'Albert Norton, sí. Sí, sí, sí. Ell és el del·lucionista. I l'altra, vull dir... L'alament és meravellosa, no? Meravellosa, també. Uf, coltat-ho, vaig arribar, però com el fan petit, pobra criatura. Sabeu, tot això del tot xocs i totes aquestes coses, que en l'època aquesta del nas això anava a tota marxa, eh? Sí, sí, sí. I els veig, els veia insistint, i si no, tu et quedes... Ara bé, també hi ha una part que representa el que ell no precisament viu. Si no s'imagina que viu, que és el que proporciona, sembla, i tal com ho explica en la pel·lícula de l'esquizofrènia, tele, eh? Vull dir, molt interessant. Però és el plantejament d'aquella època, de com planteja l'esquizofrènia, i l'invent de personatges, el fet de donar-se importància, o per donar-se importància, com es transforma, transforma tot el seu espai en una mena d'atenció constant, entre una cosa i l'altra, que el que provoca és que no... que no ho pots controlar, allò, allò se te'n va, perquè no... A part d'aquell és real, no? I allò que és molt maco és la seva dona, que l'altre dia vaig parlar a Elis i Martín, amb la Vinoix, com a protagonista, doncs aquí és la que fa la pel·lícula era ser una vez america. La recordeu, aquella noia? Està, diu. No recordo com es deia. Sí, sí, me recordo de la pel·lícula, però me recordo com es diu la noia. Ja el trobaré, però està, i d'allò, i aquí també ella és la recolzadora, però és clar, ell s'escapa i... Recordem que ella és el Rassell Crau, per tenir la referència. Ho fa molt bé, eh? Sí, no, no. La veritat, amb altres... Rassell Crau, quan està ben dirigit, és bo. És quan el desmadre, en aquests directors, capció i tal, veus que fos, no? La veritat, em va interessar molt, perquè m'ha donat pistes per parlar i insistir en què ha de ser una època passada. Evidentment. És un tema que va ser a principi de les coses, i evidentment aquestes persones que tenen aquestes problemàtiques no han de patir com patien abans ni pensar-hi, eh? No, no, no. I sobre el tema, a temps. Evidentment, però són periodes passats, i que una miqueta s'ha de... L'altre dia, no recordo on va ser, que vaig sentir que aquella gent que no... aquella gent que no vol conèixer la història passada, repeteix les mismes arrades. En el present, en algo així, em vaig quedar com dient, ostres, que quina veritat, és a dir, per això ho dèiem, no el que dèiem, no? Qui no ha conegut el franquisme, repetirem el franquisme en altra vegada, no? Qui no ha conegut aquestes tècniques terribles, repetirem aquestes tècniques, és diferent, perquè la ciència canvia. A mi em consta que encara s'apliquen... Has de conèixer la teva història per no repetir-la. Per no repetir la perdolenta. Sí, exacte, exacte, la perdolenta. No sabem qui la va pronunciar per primera vegada. No té interès amb el passat, li acaba fent el que no sé... El futur, repetir els futurs. Es va condenat a repetir els futurs. Bueno, ja que has esmentat els Vox en un principi... La gent vota alegrement a Vox, és a saber tot el taranà que hi havia. En aquest cas no els mateixos protagonistes. Es queden 10 segons, hem de dir adéu. Adéu, adéu. A veure què s'ha passat. Fins aquí el programa d'avui.