Oh-Oh, oh-Oh, oh-Oh! Oh-Oh, Palestinian! Radio butterfly Durant la costa Bona tarda, comencem un dia més a la Vilònia. Aquí estem tots una mica entusiasmats, il·lusionats. Avui som un mes que la setmana passava. Una mes, una mes. Exacte. Estem al primer 21 de Vilònia. Estem amb la Rosa. Hola, bona tarda. Amb la Lourdes. Hola, què tal? Estem amb el Jaume. Bona tarda. Ah, és escum. Ni ningú mai em presenta. Ningú m'estima. Sabeu que els programes... I tant ja, que estàs cansada. Ja són molts anys. Ara és el moment del carinyo. Ja no s'ho enamora bé, en aquell moment. Això mateix. Amèrica és molt habitual, els programes de música o els programes generals, comença el primer dia i diu, hola, bon dia. És el va Vilònia i jo soc Cesco Ramos. Això és molt típic dels americans, que es presenten automàticament a mateix nivell que el programa. Perquè són, es consideren estrelles, cosa d'aquí t'endim al contrari, a presentar el que seria la gent, i després amb algun tipus de falca, promocionar-lo a algú, dir el nom del que fa el programa, o així d'una forma més subtil, o al final del programa i tal, però aquí som tots una colla, per tant, aquí no hi ha ningú més que Mari. Només ens manca el David, i prou. Exacte. El David que ja trobem a faltar. Sí, home, fill, ja has de venir. Esperem que s'entusiasmi. I tant, sí, home, sí, home. Però la feina, a vegades el que diem, vull dir que és com tot, no vull dir que ocupa temps i espai, i a vegades ha de treballar, dissabte, dilluns, dimecres, quan cal, vull dir que això, i tal com està la cosa, és el que hi ha. Sobretot si estàs jubilant. Sí, exacte. Per què ho dius? Vale. Comencem parlant de música, avui. L'Orquesta del Liceu i l'Auditori, la Rosa i l'Òrgan Esparra de la Novena de Beethoven, un clàssic dels clàssics de la música clàssica, m'he millor dit. El teatre de Red Pontia, que el poliorama, també parlarem de la cosmètica de l'enemic, que es va poder veure el patronat de Cornellà, el teatre, és cert. I automàticament ja passarem directament al cinema, que ja sabem que ens agraden molt, els plegats, i parlarem d'una plegua que es diu Les Sessions, que és una pel·lícula increïble. Weekend, invasor del Daniel Caspalsoro, i los amantes pasajeros, com no? La Lourdes també es farà un comentari. Aquesta també no en parla ningú d'aquesta. Sí, no. Casi bé no se sent. La setmana que ve... Puc dir aquestes d'estrena? Exacte. Jo la veuré també, ja sou una manda molt bo. I la tornarem a comentar. I tant, i tant, que sí. Molt bé, doncs, Rosa Lourdes, les noies del programa, comenteu-nos una miqueta això de l'auditori. La música clàssica. La música clàssica. Que bonita la música clàssica. Ah, molt bonita, molt bonita. Que broma. Va ser un concert molt maco. Molt bé. A més, és d'aquests concerts que, quan venen els cors i les corals, doncs és com més lluit, encara, perquè només tens allà tots els instruments, sinó que tens, a més, la veu humana. Això és una passada, és fantàstic. Amb aquesta qüestió era la... Venia com a convidada a l'Orquestra Sinfònica del Liceu, amb el seu cor, eh?, amb el cor de la gran teta del Liceu. I, a més a més, també era coral polifònica de Puigreig. Ahà. Sí, molt bé totes les dues, eh?, magnífiques, magnífiques. Perquè, clar, les dues peces que interpretaven van ser amb una banda, la de Arnold Schombert, que es diu, i és una peça corteta, són 10 minuts, aquesta peça. I bastant complicat d'escoltar, no? No, no, no, no, no. Per ser Schombert, no? No, bueno. Jo no l'ho vaig... Perquè el trobes com barroco. No, és una música més contemporània, és més cap aquí, és més lacafònic, i costa una miqueta, no? Crec jo. Però, bueno, en comparació amb bé tot, ben estic dient, eh? Jo penso que potser va ser que va durar 10 minuts, i no va ser un concert com l'altre que va ser de... què va ser, Rosa? Una hora, una hora, clar. Potser, si hagués durat més, estaríem d'acord amb el teu... Potser sí. Va ser corteta, i a més, amb la participació d'endals chords, de les dues corals, i llavors era molt maco, perquè, de fet, és del 1906, que tens raó, és més contemporani, i llavors el que va fer va ser música, amb quatre trofes d'un poema d'un literat suís, que es diu Conrad Ferdinand Meier, que demana en la pau a la terra en temps de la nativitat. És un poema que para, posa això, de la pau, de la pau. I llavors el cor ho cantava, i això. Bueno, doncs macíssim, van fer fantàsticament bé. Molt bé, perfecte. Si la veritat és que sí, eh? Ell, de fet, amb el tema aquests de la... Suposo que l'auditori va agafar les dues peces, per separar perquè la de Schoenberg i la de Beethoven, perquè parlant de la pau, totes dues tenen aquest tema com a central. Que cada autor va seguir una miqueta de la seva evolució amb aquest sentiment. El Schoenberg, per exemple, després ja en el temps, però ja no creia possible. Quan van passar els anys, des del 1906, que va fer aquesta adaptació, o aquesta musicació, fins al 1923, que li van tornar a entrevistar, i ell va tornar a fer unes declaracions que diu que ja... Ara ja no creia tant que es fos possible l'armonia entre els éssers humans, no? Dius, bueno, no ho sé, no em deperdrà mai l'esperança. I l'altra, l'altra peça, va ser la nova sinfonia de Beethoven. Aquesta és una sinfonia en remenor, la opus número 125. I, bueno, el defecte és la més coneguda de Beethoven. La més coneguda, fins i tot, amb el temps ha estat declarada també com a... la primera composició musical que va ser declarada Patrimonia de la Humanitat, per l'Ònesco. No sé si és la pròpia Ònesco, que hi ha també com a hymne. L'última part, perquè són quatre moviments, és la estructura clàssica d'una sinfonia, quatre moviments i tal. Però el quart és el que té, sobretot, el que és més conegut, perquè són aquests acords que tothom hem sentit sempre. De l'himne a l'alegria, després hi ha molta gent que ho ha versionat i ho ha fet versions diferents, amb lletra hi ha diferents i tot. Per exemple, el Miguel Río. El Miguel Río, sí. Potser també és coneguda, no? Per nosaltres. I és aquí on hi ha la innovació, perquè recupera una miqueta el que... el diàleg que han anat tenint els instruments durant les altres tres parts, els altres tres moviments, i després a la quarta, ho integra, i a mi de què va fer dialogar els instruments de l'orquestra, que fins i tot ja ha fet ja dues trompes més, i vull dir que participen molts instruments. Que es recupera com un diàleg. I llavors, a mi que a mi que va fer intervenir també la ve humana. I aquí és quan intervenen els cors, però primer també hi ha la participació de solistes. Hi ha un baritón, un tenor, un soprano i una mesosoprano. I llavors va fer una miqueta, van fer en diàlegs, ells també, cantant, van fer en diàlegs amb l'orquestra i amb el propi cor, també. El sí quedava molt maco, va ser preciós. La veritat és que això que diu la Rosa del diàleg es notava molt, no? Perquè hi havia una intervenció de sess instruments, llavors veies la repetició o la contesta dels altres, i després, finalment, com diu la Rosa del cor. També va la dir que el director era el Josep Pons de Putres, i la veritat és que va ser molt emocionant. I el tenor, això va anar a actuar a l'últim moviment, perquè nosaltres els veiem allà, amb unes ganes que cantessin, amb unes ganes i potser et fa estar... És molt espectacular, perquè és com una d'allò junta de veus i al part final va ser molt maca. Però llavors aquesta part que dieu que ha sigut innovadora és perquè el director, com a director, en aquest cas de l'orquestra del cor, el Josep Pons, ha volgut introduir una variació dins del que seria el texte, o estem parlant, potser, d'alguna cosa trobada de Beethoven. És de Beethoven. Sí, sí, no, evidentment. És que ja va ser un invent... Ah, ja estava plantejat per ell. El director no ha canviat res. És una variació, el que es diu, que tu pots agafar una línia a un altre dins del que seria aquella sifria. Això ho feia molt. També de les seves obres. I segons, si era el Submitmeta, o si era qualsevol d'aquests directors, podien agafar una línia a un altre. I això potser el millor és el que és peculiar. És el que tenen els genis. Hi ha els grans composers, com quan parlem de murs, de pintura. També. Un cop domines molt la tècnica, ets capaç d'introduir variacions i de fer creacions noves. I és això el mèrit de Beethoven és aquest. És molt bé per això. D'innovar i de crear dins de la estructura bàsica de l'infonia, experimentant i aprovant coses noves. Beethoven ja s'ha prop. També és que pel petit modernitat de la música que seria el plasicisme, que trencava una línia i anava a buscar encara dins del plasicisme pur, per entendre'ns, però ja anava una mica més enllà. Beethoven era molt modern a l'època. Sí. Si llegeixes la part final, perquè el llibre et donaria tota l'explicació, clar, intentes, per exemple, la límna alegria del Miguel Ríos, que tothom coneixem, i jo, clar, me'n llegeixo i dic la veritat, la lletra és que cairé, no s'assembla. En res. O sigui, el ritme, quan tu sents la música és el mateix, però la cançó de Miguel Ríos amb l'estrofa aquesta repetitiva no s'assembla. No et trobo a veure. Suposo, el fons és el mateix, evidentment. L'alegria, la pau, la línia, la odra, la lletra. Si tu llegeixes el que vam fer allà, a l'auditori, dius, però això no és l'alegria que nosaltres estem... habitualment, robat, no? Sí, molt bé. Amb un origen que també està basat en l'adaptació que va fer, o la inspiració que va tenir el Beethoven, era també un poema que és l'oda en die freude, l'alegria també. En un principi és bo que estava pensada també a la llibertat. O sigui, això sí que ho tindria en comú amb l'altre compositor que hem dit amb el Schombberg, totalment una diferència de 100 anys, perquè el Beethoven és 100 anys anterior a l'altre Schombberg. Però, en canvi, sí que han coincidit una miqueta amb aquesta... A l'altre seria aquesta font d'inspiració, no? Amb aquesta font d'inspiració no és el mateix poema, però sí que són dos poemes molt semblants. Fantàstic. Que interessant. A vegades els clàssics, clàssics, que això, quins rotllats he dit 50 vegades a Novena de Beethoven, però és el que diem, es pot sentir d'una altra manera o depèn com tu plantegin aquesta direcció i com es facin. Jo pensava... Me'n recordava també que el Nadal també a l'auditori també vam fer l'al·luratori i el P.S.Ebre, de Pau Casals, que també us en recordeu quan el vam comentar també està basada en això, la idea que és la de la pau, pau a la terra. És que la nativitat és el moment de pensar en aquestes coses. La pau, que hi hagi... la fraternitat entre els homes, tot això, el poema, el P.S.Ebre també era macíssim de Pau Casals. Fantàstic. Molt bé, doncs deixem la música, bueno, la deixem mai, eh? De fons, bessonant, musiqueta... Exacte. Adavantaré una novetat que abans comentàvem sobre unes efemèrides que són una cosa que entrem fer cada setmana vinculades al món de la música, que us picaré després. Però ara passem al teatre rosa. Ai, rosa, l'Urdes... Cap problema, cap problema... Aquí com que ja som dues avui... Clar, és que... Et deixeu sempre aquí amb els homes, eh? Mare de Déu, senyor. Molt bé, ja comencem, eh? Ja comencem. Molt bé, doncs... El poliorama, vas volar Red Pontiac... Exacte. Quan algú sent aquest nom pensa, la idea és que tu veus les dues noies amb una patata a la mà i és la patata Pontiac, la patata vermella. Jo pensava que era un cotxe. També pot ser el cotxe, però si vosaltres veieu, és una patata a la mà. És una obra de teatre que la fan, alternativament, amb t'estimo ets perfecte i et canviaré. Sí. Aquesta és la gran obra que estan fent entre cometes el poliorama. Clar, i aquesta Red Pontiac dura una hora i la fan a les 8. En divendres dissabte hi diu menja, llavors, quan s'acaba aquesta, ho sé, se les deu, i algú fa l'altre, no? Fa aquesta de t'estimo. A veure, és una obra dirigida i escrita per Pere Riera. I surten dues artistes, la Mídia Míscla, la X de T de Teatre. Ah, sí. I la Cristina Servia. A veure, de què va l'obra? L'obra és una reflexió sobre la maternitat, amb tot divertit, però molt, molt àcida. O sigui, que tu vas rient, però riu un punt que dius, i la idea és una bona reflexió sobre un tema que a vegades potser no ens atrevim. Són dues mares, representant que estan allà segudes a un banc i tenen els seus fills, que serien els espectadors, que els estan vagilant perquè estan jugant al parc. I llavors, una mare està molt contraposada amb l'altra. Una és la típica mare de que jo vull tenir molts fills, em vas estimar molt, jo em vaig casar per tenir fills, per tant, jo suporto i aguanto bé totes les seves... El marit és el que menys importa. Exacte. I l'altra, la que és de T de Teatre, comença a plantejar tot una sèrie de coses, com, per exemple, jo tinc un fill segur que me l'has d'estimar. És una pregunta. Sí, no se la fa... Ella ha tingut un fill, però va reflexionant sobre jo realment, aquest fill que he tingut, perquè com sempre ha d'estar clar que si tu tens un fill t'ha de sentar bé, t'ha de caure bé, tot el que faci... Aquestes coses que anem suportant i és un plantejament de dir ella diu, escolta'm, és que jo no m'atreveixo a dir-ho, però quan jo vaig tenir un meu fill i me'l van posar aquí, quan acabava de néixer, jo no vaig sentir res. Està portant una miqueta a l'extrem per tal de la reflexió, tampoc, no? Llavors li diuen a l'altre que l'altre és molt mare, diu, escolta'm, és que jo estic fins al gorro del meu fill, tu. Jo arribo a casa i jo em posaria a dormir i resulta que... Doncs moltes coses habituals que passen, no? I jo sí que he sabut que aquest fill em portaria... Bueno, fa una reflexió sobre coses que semblen evidents, però que potser no són tant, no? Com qui diu, un fill és per tota la vida, l'amor d'una mare és incondicional, sempre la mare ha d'estar pendent del fill amb totes les... Llavors, com es contraposa molt amb l'altre, arriba un punt que li diu, escolta'm, mira, et faig una proposta molt forta, estàs asseguda? Diu, com tu t'agrada tant els fills, ja tens una edat, perquè a part juguen molt amb l'edat i tal, no? Jo el que penso que pots fer és adoptar-lo. Et adoptes el meu, que tu veus que seré una bona mare i dius, bueno, jo ja... Ja costarà una mica, però ja començaré el meu marit, no? A veure, és una situació una mica extrema, però sí que fa una reflexió sobre que bona, que guapa, que és la maternitat, però potser per a algunes mares, en aquest cas, plantejar el cas d'una mare... Però cal aquest tipus de teatre, eh? No li és fàcil, i ell en realitat diu el que pensa realment. Diu, si jo pogués agafar el meu fill, et pogués posar en un lloc, diguéssim que estigués una estona, no per dir la nevera. Una vitrina. No diu la nevera, però algo ho faria, no? Sí, en general, sí. I l'altra va dir, és que el meu fill és molt maco, i li diu, doncs el meu, mira, mira cap aquí. L'estamparia, que es diu, a vegades. A veure, a part de... Jo penso que és una bona reflexió sobre temes que no ens costa de parlar-ne, perquè, clar, quan sa vol mare no diu escoltar vestir fins a algú del meu fill, i si ho hagués sabut, potser... Home, seria socialment incorrecte, no? Seria incorrecte, però... Però fa una reflexió sobre això. Perdona una cosa, és a dir, jo crec que el teatre com el cinema hi ha hagut un procés de conservadorisme, és a dir, aquesta mateixa història que ha explicat la Lourdes, seguríssim, als anys 70, no vull dir perquè sigués en una època d'un moment de molta obertura, de moltes visions, de paralelismes, sobretot a nivell... sobretot de dona i tal, jo crec que potser no hagués quedat tan l'atenció. Mira què et dic ara. Per què? Perquè la tendència, i és cert que als últims 10 anys, sobretot, i ara potser és una miqueta dràstic, potser no te'n recordo el millor, o sí, no tinc ni idea, però l'aument de ser els partits de la dreta, tant a Catalunya, com a fora de Catalunya, ha comportat que la visió, general, del que són les arts, sigui televisió, fins i tot mira què et dic, sense voler, ens han presentat, saps, una altra filosofia de vida, i això tinc peus per dir-ho. Sí, sí, sí. Estàvem en una conferència que parlàvem amb una gent no fa gaire i tal, de teatre, comentava que hi ha un conservadorisme tremendo al món del teatre, no hi ha radicalitat, costa moltíssim, i aquest tema que pot trencar una miqueta la línia social, com tu, és molt bé rosa, que és un tema que pot ser més dràstic i tal, i així, per què no? Me'n desa que vull dir? És una opinió, potser una miqueta, que no ens adonem, però hauríem de reaccionar a vegades, davant d'aquesta patina tan així que ens posen per sota, no ens adonem, i en ser una miqueta, no, hi ha mares que no volen els seus fills, i hi ha mares que no tenen el sentiment de maternitat. O que s'ho planteja, s'ho planteja, no és tan idíl, a veure que era maternitat de coses molt maques, però també de un idó. Jo tinc una persona coneguda que no li agraden els nens, i ho diu obertament. No vull saber res, no m'agraden les crios, no em fan gràcia, ni petits ni grans, no vull saber res. No hi ha una certa edat. Està casada i no ha tingut fills, perquè diu que no estimaria el sentiment de maternitat desenvolupat. És que la obligació... Aquí el Txesco ha anat al tema, és la idea aquesta de la maternitat, que totes les dones se suposa que hem de tenir. Per què? Podem o no podrem tenir, però aquest tema parla bàsicament d'això. Doncs em sembla molt bé. Això de la maternitat. No, la maternitat. Vull dir, l'estima... Bones vibracions i tal. Això no ho sé, veus això? No ho sé. Podria venir una mica a rebot, no ho sé. Em costa molt. Igualment és per una qüestió biològica, pel tema que físicament i biològicament pot tenir les criatures amb les dones. I és això, que sembla que per una idea social, moral, no sé què, que és això, aquesta obligació. Era obligatori tenir fills. Si et casaves, havies de tenir de seguir de criatures. Sí senyora. I la dona que no es casava o que no tenia criatures, això ja no servia per res. Era una mica aquesta idea, que ara això ha evolucionat... Sí, o sea, malalta ho tenia algun defecte. Ah, això mateix. Això ha evolucionat molt, trobo jo. Afortunadament ha evolucionat moltíssim. La maternitat ara és un dret i és un exercici en llibertat totalment. Penso. El que deia el Jaume, la interpretació, la idea és de dir... A part de que la dona el senti o no el sentim de la maternitat, potser l'home, que a nivell biològic ho viu d'una altra manera, potser també li entraríem amb aquestes interrogants. Com ho viu, no ho sé. Sí, bé. Llavors ja estàvem parlant de l'afinitat de la parella. O sigui, el principi, quan has començat a parlar d'aquesta obra, plantejava el que menys importa és l'home, no? Ho deia amb una certa... Perquè és molt sesgada. Exacte. És molt sesgada. És una qüestió de dones. Exactament. Llavors aquí estaríem parlant és que en tot cas l'home ho sent d'una altra manera. Llavors, jo penso que la pregunta següent és una qüestió de sensibilitat, això. Jo penso que sí, no? Jo crec que sí. La persona sensible, en definitiva, ha un fet que li és natural com parir una criatura. Lògicament té unes vibracions que lògicament el home serà d'una altra manera, però que també aquell home s'identificarà amb la paternitat, que comporta. Que hi poden ser positives o negatives. Jo crec que hi ha pares que són molt més pares que les pròpies mares. Negatives és la paraula. I el sentiment pot ser molt arregat perquè hi ha molts pedraços. I la demostració és que amb el temps hi ha fills que estimen molt més. Jo que es diu aquí que és més el papa a la mama. No. Estimen més el pare que no passa a la mare. Quan hauria de ser per sistema, per vincle biològic fins i tot... Què ho dius en aquesta línia? Perquè és la víctima o...? No, jo crec que ja és com tot. A veure, igual que les mares han sabut ser mares que s'han dit uns actius... Hi ha pares que han sabut ser pares. No totes les pares han de ser uns... Vull dir, passo del nen que s'encarregui ella, no? Vull veure com s'ha d'obligar això. Esclar que el tema el tenen a donar molt d'estiu. Igual que si ens podíem ficar amb temes com la maternitat, també amb solitari, per exemple. Evidentment. La mare soltera, amb tot el seu respecte. I que no sigui d'exclusivitat. El que passa... El que passa que quan diem una mare soltera o parella o qualsevol vol tenir un fil de meugades entres en una situació de per què. Que això et donaria per molt, no? Jo penso que està bé com a punt de dir que no tot és tan bonic, i hi ha diferents versions de maternitat o no. Jo penso que una miqueta toca aquest tema. Sembla una pinzella o una pinzella de desenfadament. La patata. La patata. Has d'explicar-lo de la patata. L'idea és que ells acaben dient que aquesta patata, clar, és per fora que sigui molt maca. És una patata que té molts ulls i tal. Però, clar, quan l'apeles i tol·la és una patata blanca que és superbona per cuinar. Si té molts ulls, té moltes aptituds. No ho sabies. A veure què estem parlant de la patata. No ens ananem cap a altres llocs. Us explico per què és el nom aquest. Perquè en realitat no té molt a veure amb l'obra o el que passa li pots buscar. He llegit que aquest noi, el Pere Riera, el seu pare era transportista. I va dedicar-me a transportar això. Patata és el que sí. I el que fa vegades és, primer, agafar el nom d'algú i a partir del nom aquell, comença a escriure la obra. I llavors va agafar aquest nom com una imatge del que transportava el seu pare. A més a més, la puntiac. Ara és el tipus de patata, això. Molt bé, doncs hem parlat. Apareix més econòmica que la sessió, diguéssim, l'altra. A quan, a quan, digues el preu que això va molt bé a vegades, si te'n recordes? Dijous i divendes a 20 euros i dissabte i diumenge. No, al revés, perdoneu, dijous i divendes a 18, i dissabte i divendes a 20. I és més raonable. Ja no són els 30. Mica a mica hauríem de mirar per tothom. Ara hem parlat del tema de la maternitat, avui, com el que diu la cosa, i ha anat molt bé. Jaume, seguim al teatre. Parlem de la cosmètica de l'enemic, el patronat de Cornallà, que la vas poder veure. Escolta, em vols que et posi música llei de fons? Que sé que t'agrada. La vas demanar l'altre dia. Tu em vas emprenyar, que et vas treure el gel del Toni Ronald, i jo t'hi poso la música llei, perquè són i de fons, que et sembla. Parla i després te la poso. És una mica més seriós de l'obra. És molt seriós. La poso després. Com parlem de los amantes pasajeros. Vinga, la Jaume. Allà hi entra tot. Et deixo blanc perquè la senti la TVU magnífica. Se'n faria molt, el seu amador. Sí. La jaume que s'ha d'enfadar. Diu que està tant d'allò, que ara això és gairebé una provocació. La cosmètica de l'enemic, en definitiva, és un home i la seva consciència. I això és un fet molt important. Quan trobes tot un món de... tot una dialèctica molt interessant sobre la realitat que pot aportar això, la veritat és que és impressionant. Llavors, aquí diguem-ne que el protagonista és una persona que amaga tot un seguit de trets. Això a nivell psicològic. Es diu archivaro y oblidaro. En definitiva, és un acte molt violent. Llavors, la consciència, lògicament, va fent forat. En la teva vida, encara que tu et proposes, doncs l'oblid. Encara que, en definitiva, miris de treure de la realitat que has viscut, i la pel·lícula i l'obra és anar descobrint precisament. És d'una hora i una miqueta més de dorada, molt poc a més, i la veritat és que tu passes molt bé i més quan vas descobrint tot un seguit de trets. Jo penso que ens ha passat a tots una mica. Vull dir allò de reflexionar i per què em proposo aparcar això o tal, realment? Per què em sento inquieta, a vegades? I és perquè, realment, hi ha una pel·lícula, a vegades en facilitat, però a vegades, fins i tot, amb un cert to de venjança. Estic pensant, últimament, s'ha estrenat una pel·lícula que es va fer precisament aquí a Barcelona, i un dels comentaristes que hi ha en els diferents programes que fem, doncs deia que m'agrada aquest to de venjança, perquè és una cosa que la veus dolenta, i, en canvi, en la pel·lícula jo crec que, en aquest cas, és molt diferent, ho poso com exemple. És l'altra cara de la moneda, és allò de dir, escolta, he estat això, jo ho archivo, jo segueixo vivint, i, en definitiva, com que és molt difícil que això es pugui descobrir, no sé com ho descobreixo, jo mateix, que en definitiva és el que tinc a dins, i, automàticament, això és el que hi ha en l'obra. Molt bé, molt ben actuat, tu que l'has vist també, i tu, molt senzill, molt cap d'aviació. De petit format, és un teatre d'aquests no de petit format. Sí, sí, molt pot fer, ja veus tu el carrer. Hi ha dos personatges només, amb el comandant d'una potència, i el Xavier Ripoll. Jo el que em va semblar al final, d'això que tu deies jaume, de la consciència, és que, quan ell comença l'obra a recordar, digue-li recordar, o ser conscient de tal, se li fa insuportable, que el final és fort. És clar. El fet que es torni a plantejar que havia passat tal cosa, se li fa per dir alguna cosa, el descontrola totalment. A veure, en aquest cas, jo penso que hauríem... Exactament, i seguint el fil que tu caves d'ensetat, penso que hauríem de dir si realment tu pots arribar a partir d'una sinceritat, ja que parlàvem de si estàs preparat, o per això preguntava jo de la sensibilitat. Si tu realment pots superar-ho, ni convenient com el que... No ho desballem, això sembla que és millor que no. No, però sí que ho és. Ni convenient com el que s'ha produït en la teva vida, que tu has decidit pel que sigui, com sigui, i t'ho argumenten el per què es produeix, això, no? Llavors, si això realment ho pots enrassar de manera, esdevenint una persona com Cal, que és el que aparentment veiem en un principi... És el que aparenta. Exacte. Com si nosaltres poguéssim controlar la consciència, i que no ens molesti, perquè si la controles no en molesta, tu pots fer el que vols. Clar, el que jo penso que ell, al llarg de tota l'obra, en funció del que ha fet, que és una cosa bastant dramàtica, ell busca arguments ell mateix, perquè allò no li faci tan mal, és com si tu has fet una trepalleria al suau, i tu dius, bueno, però això ha passat, per què tal, i la veritat és que quan dius els arguments, tu penses, quina barbaritat, però són uns arguments que s'aguanten, no dius un argument que això no s'aguanta per enlloc. He fet tal cosa perquè m'agradava molt, perquè no sé què, perquè... Llavors, clar, jo suposo que això és un mecanisme de defensa que va fent al llarg de la vida per tal que allò no sigui insuportable. Fins que se li presenta de cara. Jo és una miqueta el que vaig... En aquest sentit podríem, fins i tot, anar per a una cosa molt elemental, que no és el cas que planteja l'obra, doncs per exemple, no sé, una dona que estimi no només a una persona, sinó que estimi a dues. Llavors, esclar, que això li comporti uns neguits, una tal, i evidentment, si no ho endreça, com cal, allò ho farà a pols, per dir-ho d'una manera. És per aquí, però no hi heu d'interpretar, jo penso l'obra, i llavors, bé, resulta, on vas a parar? És el que veiem ara, és que et passen pel cap mil petites possibilitats de tenir una certesa, que en definitiva, aquesta consciència no la governem, a no sé... O sigui, no la governem, sinó que ens dominarà, perquè ens amarem, de diferents valors molt interessants, i que en definitiva, estan a l'ordre del dia, també n'hem parlat avui d'això ja, i en tot cas, doncs, una persona amb problemàtiques, i amb això m'atreviria a dir, el que diria molta gent de la mare, que no li agrada el seu fill, diria, ah, aquesta noia és una dona que no té sentiments, ens entenem o no? Vull dir, això és un paper molt interessant. Fantàstic, sí, sí, recomanable, i intentarem veure-la, perquè imagino que ara ja no està la sala a la montaner, anirà fent bols per diferents populations, estiguem atents i tal. Ha passat per cor allà, i molt bé. Molt bé, passarem al cinema, però abans, el que farem serà un petit comentari, una cosa que hem creat nova aquí al Babilònia, és una cosa molt senzilla i molt bàsica, i és que aprofitant el dia que som, 16 de març, dissabte, agafarem una mica la femèrida d'un cantant o d'un grup d'aquella època, que va morir fa 20 anys, 10, 15, 13, o que s'havia format. Amb aquest cas, a l'any 1980, s'havia format una banda que va ser molt peculiar, va tenir un sol disc, dos discos. Potser el millor d'aquí, imagino que algú coneixerà, altres no coneixerà aquest grup, que es deien Frankie Ghost Hollywood, Rosa, Rius... Sí, m'ho havia comentat. Ah, vale, vale, vale. Quina trampa. És sorpresa. És una excusa per posar una cançó. Doncs justament fa 23 anys, a l'any 80, Frankie Ghost Hollywood era un grup anglès, carrer. Que és curiós, perquè és un nom raro, no? Frankie se va a Hollywood, vull dir, quin nom més tonto, no? Doncs és el titular que va sortir amb un diari amb anglès, de que Frank Sinatra, Frankie, tornava a Hollywood. Vull dir, tornava a fer una pel·lícula, tornava a actuar, tornava a fer alguna qüestió allà. I hi van posar. Els 80 van ser una mica complicats. Aquest grup va treure un sol disc, que es deia Welcome to Pleasure Down. Benvinguts a la cúpula del plaer. El tema és deia Relax. Va ser un escàndol, absolutament, perquè el vídeo sortia la gent més despullada, fent coses raras i tal, no? I bé, posarem dos minutets i passarem al cinema, perquè no fa plaer. Això sí, això és de la cúpula. Del plaer? No ho sé. No ho sé. És un tema per investigar. Abans a Castel de Fels, hi havia un, em sembla, però això no voler amb ningú. Molt bé, escoltem aquest tema de Franck i Gustav Hollywood. Relax. Don't do it. When you wanna go to it Relax. Don't do it. When you wanna come. Relax. Don't do it. When you wanna suck it to it Relax. Don't do it. When you wanna come. When you wanna come. Don't. Relax. Don't do it. When you wanna go to it Relax, don't do it, when you wanna come Relax, don't do it, when you wanna suck to it Relax, don't do it, when you wanna come I don't But sleep in the right direction Make sure you're in townside Let those dreams scheme those schemes Got to hit me, hit me, hit me with your laser beam. Laser beam. One, two, relax. Laser beam. Don't do it. Relax. I don't want it. Ah! Qui s'hi era a ser? Qui cabi? Que maco, eh! La magistra! Us ha anat això, eh! Ja has sorprès! Què és el que vols? Eh, re, no, jo ho volia posar, perquè aquesta música ens serà de tots, no? Sí! El Jaume aviam pagarà. Jo sé que directament avui tal com surti. Perquè estàs al costat, si no? Clar, és que faig conya des de la setmana passada. Clar, t'hi he posat una música així d'aquella època i tal, que ens ha anat de tots, no? Clar, hem passat als 80s als 60s directament, però bé... Sí, però és que d'aquella època ens ha anat de tots també. Ah, no sona molt tot això, eh! Molt bé, no, avui he posat aquesta cançó, perquè justament... No, la cançó en concret, sinó el to de la música, una mica divertida, perquè comencem parlant de cinema i comencem parlant de les sessions, no? Una pel·lícula que m'ha sorprès, no gratament, gratíssimament, no puc dir una altra paraula. Una pel·lícula priori, que podria plantejar uns preceptes d'una problemàtica importantíssima, d'un noi amb una poliomelitis complerta al seu cos, no podria moure el seu cos a part del cap, i que hauria pogut ser, com es diu en castellà, un drama que es cabelero, no? I en canvi, és una pel·lícula divertida, agradable, eh... és... sabent les diferències, un intocable. Com un intocable, sí. Però amb un altre concepte, no? Jo crec que és una pel·lícula poc valorada, de cara als Òscars, perquè va estar nominada solamente per la Helen Hunt, que, amb el paper que fa, s'ho mereix, absolutament, solamente, per una cosa que diré, de l'orgull d'una dona madura amb una edat, de mostrar la seva noesa, sense cap tipus de problema, ser una estrella de Hollywood, com és, no? És a dir, aquest plantejament, que la Penelpe Cruz, que no se'n vegin els pits, que no sé què, m'entens? Vull dir, aquesta problemàtica dels actors i actrius que no volen que es vegi el seu sexe de cap mena de forma, aquí ho veig amb una elegància, amb una tranquil·litat, perquè és que ho ha de fer. Ho ha de fer, perquè la pel·lícula ho demana, en aquest cas, i amb tota la importància. S'explico molt ràpid. El... És un noi, John Hopkins, és el lector, és conegut que es passa, lògicament, vull dir, tota la pel·lícula, estirat amb un llit, perquè sovint pot moure el cap, d'acord? Estem a l'any 88, aproximadament, explica que ha fet una carrera que ha pogut acabar, i llavors, la necessitat d'ajut constant, perquè 24 hores al dia, de diferents infermeres, infermers que el cuiden, i ha d'adormir amb un pulmó artificial, d'oxigen, que pot estar 4-5 hores màxim fora d'aquest pulmó. I constantment s'ha de vestir, perdó, amb oxigen. Clar, ja dius, ja vull, això pot anar cap on sigui, però en canvi, ell, el seu gran problema, és el sexe. El 30 i pico d'anys, la seva esperança de vida és curta, estem parlant de, li van dir que no sabien quan arribaria, que va viure molt més del compte, però clar, ell vol saber, el que és estar amb una dona, el que és viure, i aquí, entra de part més americana, aquí potser, no sé si hi ha Catalunya, Espanya, existeix aquest concepte, però la idea de terepeuta sexual, és una idea, potser, molt americana, és com les terepeutes de la gent que va a grups d'alcolisme, que aquí potser no és tan habitual, és una terepeuta sexual, és una dona, casada, té un sou. És psicòloga, és una senyora culte, però que fa sessions, d'aquí el nom, amb persones amb discapacitats d'importància, per ensenyar-los el sexe, és una embarreja, diria que és una terepeuta sexual, és una terepeuta sexual, per viure, és una embarreja, diria entre realment el que seria un servei que podria ser mal vist, socialment, com es planteja també la pel·lícula, amb un servei totalment... Polit. Polit i correcte, diria que és sanitària, no sé com es pot dir la paraula, és una teràpia, ja està. Aquesta combinació és magnífica, perquè ell constantment fa bromes sobre la seva situació, sobre el que passa, i llavors és aquest de venir de les sessions que va passar, que ella diu que a màximen de C6, perquè no hi hagi un vincle que passa, la gent que és... que té certes discapacitats, és molt fàcil que se n'amori, ràpidament d'una persona que es dedica amb el 100% o un percentatge molt elevat, i a més aquests temes tan... delicats, no? Tu i jo no ens han armat molt. És que a Helen Hunt és que és un encant, llavors a partir d'aquí, llavors ella, el que diem és una pel·lícula que no pot existir. Llavors ella, clar, evidentment s'ha d'anuar constantment, i a més li ha de dir, mira com em nu, perquè no et faci vergonya, i l'altra pobra que s'ho ha de morar al cap, mira i és la cara, la cara d'ell és espectacular. Vull dir, és com li canvien els registres, il·lusió, a més, hi ha un contrapunt magnífic, que és el William H. Macy, s'ho sona aquest home, el William Macy, és un actor... hi ha fargo, és molt peculiar, res que... Qui que em sorra, sí. Sí, sí, és un senyor i tal, que fa de capellà, i també és religiós, i també és catòlic, i llavors em va a les les i amb la seva, amb la seva, amb el seu llit, amb el seu llit diguem d'audospital, i llavors li va explicant aquest capellà tot el que està succeint a la seva vida, perquè és una mica el seu confesó. I és genial, perquè de vegades, que fa l'altre, com diuen, que no s'ha d'explicar, és una pel·lícula... No li diuen que hi hagi aquí. No calen a confessar-se. No, no, exacte, és encantadora la pel·lícula, és una pel·lícula petita, però és gran, a la vegada, perquè és que... No podíem fer una codit fàcil, eh? Digues, digues, digues, digues. No, perquè no toca, no toca, no. Avui estem parlant de coses correctes i incorrectes. Sí, no passa res. Que veritablement enfocen les coses des de... des de la racionalitat, com és dir, i escolta, això és necessari. És una construcció social, la qual doncs... Ui, fas una tensió, no? Esclar, llavors, potser sí que acabaríem eliminant tot el que són coses espontànioses, no? Imagino. I potser estaríem més bé. Clar. Sí o no? Sí, sí, sí. T'agafa, oi? Allà es fa molta elegància, és a dir, jo crec que... Aquí hi ha, no ho sé, el millor existeix aquest concepte, no? Però a vegades, escolta, hi ha aquest problema, potser agafarem els serveis d'una prostitució, amb tots els meus respectes. Però, clar, aquí hi ha la sensibilitat, la vigila, tal... Vull dir, ella està fent una teràpia. A més, quan acaba les sessions, agafa la seva gravadora i explica sensacions. I apunta i tome notes. És una persona que és una estudiosa. Vull dir, que no estem parlant, m'entens? No, això ho fa molt bé. Ho fa molt bé. A més de què diem? Ja té de tenir uns 50 anys. Sí, té uns 50 anys. És molt correcte, però no vol dir, encara que no fos un cos meravellós. Però no té cap mena de pudor. És a dir, és fabulós amb quina tranquil·litat fa. I això es nota. Una naturalitat. Exacte, un actriu que és feliç. Vull dir, que no té problemes. Això és agraïble. Fins i tot ja no et fixes del tema eroti, que és el tema purament de dir que és natural, això. Això és molt important. En definitiva, reivindiquem les necessitats puntuals tant el moment que es pugui no estar venir. Exacte, evidentment. Les sessions. Firparem notíssim. I ara ens anem de cap a la setmana. On tots anem ja, home, de week-end? Això és totalment el contrari. I estem amb l'espontarietat de trobar una persona la qual de moment potser només et planteixes tenir una relació i sobretot que tingui a veure la sexualitat. És divendres dissabte o divendres a la tarda dissabte. Sí, una lligada. Ara sóc com es diu. A partir d'aquí es va produir un rotllo. Un rotllo impressionant. De dependència fins i tot. És quan el que planteja la pel·lícula, i això ho diu molt bé el nan de Salva, diuen que quan es troben amb aquesta sensibilitat en aquest cas una sensibilitat molt especial en definitiu un enamorament dius que ara què fem? Com ho solucionem? Com ho solucionem, aquest tema. I bé, no ho solucionen, perquè això no s'ho soluciona. Això queda aquí i queda com experiència de la vida i potser sí, gairebé molt. Home, aclinis-vos amb la mèrit d'estrib, doncs cadascú anen a la seva, no? És igual, clar. Aquesta briqueta la fan als verds. Sí. Són dos nois. Això no vol dir que no es puguin enamorar. No, però vull dir si té a veure amb la idea. És que vaig llegir una miqueta al director, no recordo el... És anglès, sí. No ho faig així perquè m'he deixat els aputs. La deixen molt bé, com a una pel·li molt sensible. La valora, sí. El que passa és que no ens enganyem, vull dir. És una pel·lícula que no és fàcil de veure-la, perquè és clar, vull dir, si tu ja no tens aquesta sintonia de permissivitat en quan aquestes constants, volies a veure això bé. Sí, sí, sí. Llavors és molt bona, vull dir, molt bona pel·lícula, en tots els sentits, vull dir. Primera de tot el que es veu és que no és nord-americana, això. Això és important.Salt de la vista. Salt de la vista. I en canvi no ho sembla marigana, tampoc. Bé, això és un altre mèrit. Sí, encara té més mèrit. I a partir d'aquí, hi ha una sensibilitat molt especial per tot. Per tot, és que tot de com es coneixen, de què parlen, sobretot. Les converses que tenen, que això no vol dir que tot sigui de primera... De primera qualitat intel·lectual, no? Perquè hi ha la continuïntat, que m'agrada a mi. Un d'ells és el que li agrada en els gots de les... com si fos una endròmida. És que m'ho havia de dir, oi, això? Ah, sí, és veritat, la endròmida, és veritat, ui, bueno. Sí, és una endròmida. El que ja t'ho expliques a l'altra vegada. Doncs ell li agrada, m'agrada els teus gots i tal, oi? No, mira, jo les recomano. Molt bé. És que és el que diem que, a vegades, pel·lícules amb certes temàtiques, no sé, vull dir, sigui, doncs, l'esgenisme, homosexualitat, vull dir, discapacitats... És el que dius, tu, molt bé, hi ha gent que no s'intunitzarà ràpidament, però jo crec que s'ha d'entrar i dir, a veure què passa, no? És una opció que està allà, o és una opció que també escuti idiàna, no? No estem parlant de cap cosa... I tot el que sigui tracta un tema amb respecte. Exacte, i a donar-se, com tu dius, molt bé d'aquesta sensibilitat. Molta gent diria, oi, no, no, això ja no entro a aquest joc, no? Vull dir, ja per mi... Exacte, no? I el que diem de conservadorisme, a vegades, de la gent, aquests prejudicis, una pel·lícula que tracta. La homosexualitat pot ser igualment de meravellosa que el que tracta en relació a taròsexual. Per què no? Vull dir, una comèdia pot ser magnífica, amb un problema físic, i potser una pel·lícula que no hi ha aquest problema pot ser més trista, no? Aquella pel·lícula dels Dos Cowboys era... El Brock Back Mountain. Sí, és molt diferent, això. Vull dir, la veritat és que això sí que ho trobo molt interessant. És que l'anglim... Fa una espatina allà. Allà el que trobo com a gran inconvenient és, en definitiva, el convenciment que una història de mort et marcarà de tal manera que difícilment podràs reiixir d'una manera... amb una manera de funcionar normal. A canvi, aquí, això no us ho planteja, eh? Vull dir, allò s'acabarà i s'acomiaden en tota la pena perquè realment han coincidit, però seguiran la seva vida i no és com el Montaguell que es va... Sí, bueno, al final se'n va la cosa. Aquella pel·lícula era més la contrarietat. No era la sexualitat contrariada o al revés... No sé... Aquell, un dels dos de la parella no assumia la seva sexualitat. Era com... Dissexual, no? Tenia un jo. I no ho tenia clar, no? En canvi, a weekend, per què estàs explicant i parlava una mica de res, i jo tinc ganes de veure-la, és tractar el tema d'una forma molt natural. Molt evident. Molt evident, clar. Aquestes, però sí que són conscients de la seva sexualitat i de la seva opció. Sí, sí, molt bé. Molt interessant, aquest matís, perquè no hi havia tinnat de posar-ho una costa de l'altra. De tota manera, allò és com una mica... americano, no? I, en canvi, aquí veig una sensibilitat més correcta i amb un seguit de trets que són. Això és molt important. Molt bé. Ens queden 10 minuts en de parlar d'Invasor i en de parlar de los semantes pasajeros. Jo, d'Invasor, faré 5 càntims. És una de les pel·lícules també oblidades dels Goya, en aquest cas. Tots ho han portat, bueno, que s'ho han portat a ser blanca, ni eves, no? Potser Grupo 7, que no és que sigui, no tinguin res a veure, però té una semblància quan hi ha una pel·lícula més d'acció i tal. Jo crec que el senyor Daniel Casp, jo diré bé aquest cognom, és un problema que tinc jo, aquest cognom, no? Jo crec que és un director que és encertat a vegades, però és fallit en els moments de l'acció. Ha fet pel·lícules tipus d'esfalto i tal, jo crec que sempre ha quedat un actor de 3 estrelles, mai de 5, sempre ha deixat de miqueta cap allà. Però de 3. Sí, és com una cosa que està bé. Que queda bé, no? La pel·lícula sí que és molt crua. Estem parlant d'una pel·lícula amb la qual tracta la guerra directa 2004 quan van les tropes espanyoles, allà, juntament amb les americanes, et recorda ser Aznar, Conjors Busch i tal, que justament també allà es donen tenda que eren bastant col·legues aquesta unió d'aquesta aliança de països per lluitar en contra de... I allà els espanyols fan unes carregues directament a un món de gent que no són ni terroristes, ni són famílies civils. I es crea una dicotomia. Hi ha una situació que està molt ben explicada, d'aquests soldats que realment pateixen aquesta situació. Hi ha un moment molt dramàtic que pateixen d'amnesia, lògicament, perquè hi ha una situació molt violenta. I llavors, quan són enviats cap aquí, un d'ells té molts dubtes i va recuperant aquesta memòria. Hi ha un muntatge paral·lel amb el que seria la ciutat de Madrid, crec que és, no és Madrid, és la coruña, i el que seria Irak, aquest muntatge en paral·lel. I el que passa és que apareixen al carrer Lehalde amb un grup, com si fos una mena de ministeri de l'interior, com si fos una fia espanyola, que és quan la cosa comença a grinyolar una miqueta, perquè caiguin la boca. Com un fesit, és com un fesit que caiguin la boca amb contractes de confin... Ui, confin de... Confin de ciutat. Això? Déu meu, estem malament. Això és la cor recuïta, perquè ens agafa el temps. I llavors, a partir d'aquí, aquesta situació és la que fa que hi hagi uns vídeos, unes coses que poden sortir a la llum pública i que s'amaguin. I llavors, al final, sí que surten a la llum pública, hi ha tot un terrabasta a nivell polític. I només curiós, perdona, és que la persona que ho denúncia sempre pot sortir. Hi ha doncs no ho sabem d'on ha sortit, això. Exacte. Però és una cosa bastant potent. Vull dir, visualment, ja s'han fet. La pel·lícula en sí, jo crec que no s'aguanta gaire. Tot sigui dit, perquè sóc Antonio de la Torre, perquè sóc aquest noi que es diu Amant de Cognom, Alberto Amant. És molt conegut a les últimes pel·lícules del cinema espanyol. Fa molt bé. I aquí fa molt bé. Fa molt bé. A més, té que, tot a veure, ja que aquesta cara que a vegades sembla com si fos un enratolí, que fa que és grit, ja que és cosa. I tal, i dius, bé, a meva. Ens queden 8 minuts per parlar de los amantes pasajeros, l'Urdes. Què tal? Jo soc mi amante del Modovar, i m'agrada el Modovar. Jo vaig a veure la pel·li per veure què havia fet, a part de que les crítiques eren una obra d'art. No l'han deixada bé per dir algo suave, no? A veure, la pel·li no té res a veure ni amb la pel que habito, ni amb aquestes últimes, evidentment, aquestes més serioses que ha fet, com... Tecones dejanos... Exacte. És una pel·li per mi. Si li hagués de dir algú, li diria que és una pel·li esbujarrada. És... com tothom s'ha passat dins d'un avió. La idea és que surten la suposa de Madrid, però van a aparcar a Toledo, no? Vull dir, estan per... La idea és que han d'anar a Mèxic, no? Ostres, amidó, passen per Toledo. Hi ha jo un problema per poder, amb una part de l'avió de la terratxa, i no. A veure, la pel·li dius a veure rius, perquè jo pensava com a mínim que faci riure, no? És divertida. Hi ha uns papers del Javier Càmera i de tots aquests, Alogós Silva... Alogós Silva. A veure, que ho fan superbé. I la pel·li no és... només això. S'acaba ficant amb coses així de forma com molt subtil, no? Surt una lola d'oenyes que ho fa molt bé, també. És que és molt bona. I surt la Cecilia Roth, que també va sortir en totes sobre mi madre. I les primeres del Modóvar. I les primeres del Modóvar. Jo vaig llegir una marroquís, molt negre. És una crítica. Catalans no ho he vist, però surt un que es diu Mas. Surt un executiu que es diu Mas, que a més a més ha fet tota la sèrie d'estrafolles. Una cosa molt ràpida, deixeu seguir. Va dir l'altre dia, que si hagués estat el cas Bárcenas, al moment que l'hagués utilitzat, imagina't com anaves a la marxa. Per això no el Mas potser no ho ha equivocat. Jo, per mi, vaig intervenir. També fa una mica de reflexió sobre acabar aparcant a Toledo en un aeroport, com aquests de la Manxa, que no hi ha ningú. És l'oportunitat de ser d'arriar. Exacte. I va tocant una miqueta aquests punts, de... Com anirem a la ciutat? Des d'un punt de vista bastant... Bueno. T'has d'imaginar que vas una pel·li que és irònica i que els personatges... Un Javier Càmera ho fa. Ni pitau, no? Jo, per mi, no té cap profunditat a la pel·lícula ni a buscar res. Tampoc és exactament perquè la ha fet. És que volia fer una cosa divertida. Tothom em demanava una cosa divertida. Volia fer una comèdia. Feia molts anys que ho deia que volia fer-la, però portava 10 anys fent dramas. Home, la Piel que evito, em sembla que és l'anterior, i és les abraços rotos, les abraços rotos... Les abraços rotos... I la mala educació. És que no tenen res a veure. És una mica el turnar... Jo no l'he vist, però el turnar, primer, lògicament, a les mujeres s'ha perdonat que d'energis hi existeix, o a aquesta línia. Però, clar, tampoc... O l'UCIVON. I d'aquella època d'entretiniebles, aquella línia de com es deia aquella l'averint de passions, no vull dir que hi havia bastant de comèdia, encara que començava a anotar-se aquest bus per al tema melodramàtic, que amb el tema s'ha convertit en melodramàtic, tecones dejanos, no és un drama, és un melodrama. Directament, oi, incluso, que hecho para merecer eso es un drama como social, pero también que tela, eh, vull dir. Però sempre tenia aquests punts, no? La gent, també, amb gent que he comentat, a vegades s'ho han pres com una presa de pèl. No m'han dit quina presa de pèl és aquesta, no? Vull dir que hi ha, en totes, suposo que heu sentit tots els comentaris d'UCIVON, que diuen com és que ha fet això. És que són 10 anys de pel·lícules... Tant que m'agradava. Tant que m'agradava a mi i ara veig que surt. Sí, sí, no té massa consistència. És que no hem d'oblidar això, que el Modo Bardes, el primer set o vuit anys, era comèdia, comèdia, comèdia, comèdia. Llavors es va reconvertir, va fer grans obres d'art, i és quan va tenir el gran reconeixement internacional, lògicament, i clar, i ara torna, no vull dir que torni ara, per sempre, seguríssim que la propera serà un altre drama, perquè ja li va aquest tema a ell. Per tant, ja això seran coses puntuals, no? I aquí, al igual que a altres pel·lícules, té els 10 minuts de la Gracieta, fins i tot d'aquesta de Piel Cabito, doncs el moment aquell de la botiga, de no sé què diu, del Vintage i tal, que també fa un comentari molt divertit, encara ho col·loca, no? Bé, imagino que no l'he sortit bé, però, bueno... Tampoc alclinís, vull saber les pel·lícules. No s'ha provat últimament, no? No. Encara que hi ha defençors d'aquesta de l'Edgar, com es diu aquella, Jota Edgar, i vull dir, jo no l'he vist, però hi ha gent que l'ha tirat pel terra i hi ha gent que l'hi ha encantat, i llavors tornem a tenir aquesta problemàtica, no? No ho sé. Bodialen. És que estem parlant d'aquests directors que fan pel·lícules, no tant sovint com Bodialen, però Bodialen, els últims dies que ha fet, ens quedem amb 5, 6, el millor. Bodialen. Sí, m'havia algú, no? Vull dir, crec jo, vull dir, hi ha 3 o 4 que són una mica més tirades que pavall, o se'l m'ho dòvar l'ha cagat. Una connexió, sí, que en definitiva el senyor Lluís Bonial va fer el mateix al final de la seva... Sí senyor, sí senyor. T'és a la roda al món. Vull dir, també es va deixar portar per la senzillesa, d'arguments molt trillats i molt poc. Sí, sí, sí. Bé, però és el que diem, és el món del cinema. Vull dir, si el cinema fos sempre meravellós, arribaria un moment que perdríem el sentit del que seria l'obra d'art, com a tal. Hem d'esperar grans pel·lícules per dir, encara hi ha bon cinema, no? Per afirmar, però què he fet? Exacte. Les nubes no. Aquesta pel·lícula ja n'ha de treure de catàleg, ja, directament. Desastre de pel·lícules. No ho vas dir pas així l'altre dia, és curiós. És que a mesura que la vas madurar amb pitjor encara, i no et saps escoltar en cada crítica, que és molt per part de tot. Cada crítica, oi? Buf! Ha suït cada cosa, por aí, que es partirà a les cabells. Vull dir, moni, gotes, de pacotilla... Són els entesos. Sí, exacte, els que saben, tòricament. Molt bé, doncs, sense acabar el temps, una setmana més. Ens hem de dir adéu. Vinga, fins el pròxim dia. S'ha acabat. Sí, sí, sí. Calla, calla, que encara ens centrirem la sintonia. Adéu, adéu. A continuació, us oferim la repetició del programa de música a més dilluns passat. Molt bona nit. Una vegada més, em marqui una servidora per compartir aquesta hora amb vosaltres. I amb la veu del poeta, com sempre comencem, d'en Joan Marguerit, discurs del mètode. D'infant, jo ja buscava les finestres per fugir amb la mirada. Des de llavors, quan entro en algun lloc, em fixo on és la porta i on he deixat l'abric. Libertat, per mi, vol dir fugida. El món és ple de portes. I fins i tot el sexe n'és una d'emergència. Però ja es van tancant. Ben aviat, per fugir, quedaran només aquelles finestres de l'infància. De bat a bat, obertes per saltar. Bé, doncs avui us porto un músic molt, molt...
