Bona nit i benvinguts un dia més al Babilònia, que... bé, avui tornem a estar solets, la Rosa Alcalá... Hola, la Tarda! Què tal? Bé, molt bé! Sí, amb molt bona companyia, ens falten els altres compis, però bueno, per diferents motius, doncs mira, van a algú, i ens han encarregat que nosaltres fem el programa, que ens enviem molts de cos, que és millor i que és que estan malaltes, que estan bé, que continuin bé, i en fi, avui tu i jo, va. Sí, sí, sí. Per tant, avui... Sí, sí, no... Sí, és corran vos, per cert. Exacte. Que sempre que t'hem de presentar. Sí, sí, sí, és guàrdia. Doncs dius que no ens el recordem de dir-ho. Clar, clar, llavors no faré famós. No, no, no, aquí es tracta de què? De fer un sals... A senyores jo ja soc més conegut que jo com es diu que el Caracuca, que es diu, o no? Sí, oi? El que he d'un i dos. Entre una cosa i l'altra, una vida... Una vida acadèmica, ja molt intensa, no? I abans de l'acadèmica... I abans de l'acadèmica... Tu explica la part que vulguis, la part que puguis. 36 anys vivint als senyurs, després per motius i tal, i ara tornar, sobretot, sempre vinculat als senyurs, sempre amb el ràdio, amb altres gestions i tal. I ara, bueno, en canginestar, durant classes, l'història de l'art, per a la gent que no sàpigui, animeu-vos, que el trimestre que ve el gener comencem amb coses xulis com el bosco. Xalçablin, coses molt guais, eh, per tant... És història del cinema, no és el que estàs fent? Fem els dimecres a partir del gener de 5 i mitja a 7. I farem una part dedicada a Xalçablin, després farem tot el cinema de venguards, farem el cinema expressonista, surrealista, dadaista, farem fins al cinema abstracte, que és una cosa molt curiosa dels anys vint, que molt poca gent coneix i que val la pena, descobrir coses noves vinculades amb el món de l'art, que també és una mica la connexió d'aquesta història del cinema que estem fent. Així que res... La cuina... I tant. I tant, que sí, molt a fi de cap, és una cosa que està vinculada també amb l'Ajuntament. I tant, i també és una qüestió cultural, que és molt interessant. És molt enrichidora, jo també ho recomano molt. Sí, voleu informació. Jo vaig fer un corse amb tu i m'ho vaig passar molt bé, també. Moltes gràcies. I l'interès d'aquesta, una mica que a Sant Just tingui el màxim de cultura, que després diuen que no es fa res a Sant Just, es fan moltes coses. I sobretot el que heu de fer és mirar, trucar a Can Ginestar, mirar la pàgina web de Can Ginestar, mirar... Hi ha un tríptic sempre, com passeu per aquí, que és un lloc molt cèntric que sempre podeu venir a la biblioteca, agafar un tríptic, que hi ha molta informació del que es fa al trimestre que ve tant el centre cívic Joan Maragall com a Can Ginestar. I altres llocs s'han de venir, per tant s'ha de mirar. Molt bé. Fals que és cultural, clar que sí. Home, jo he vingut a parlar del meu, en aquest cas, del meu curs. He venut al crevard de mi llibre, com deia. Mira, Ramon Gené és molt divertit, saps? El divulgador de música clàssica, ha d'operar tot això, i de art en general. És molt divertit. Ell té un llibre que es diu, oi, ja et diré el nom, perquè el de fet el tinc encarregat, que el vull fer un regal. I ell diu, oi... Ja ho diré, ja ho diré. És que ara se me n'ha anat una mica. D'acord, d'acord, però copis. Ja apareixerà el nom, sí. Era perquè per divulgació cultural o alguna divulgació... Sí, bueno, ja ho diré, ja ho diré, és que m'he quedat amb el tema d'intentar recórrer el nom del llibre. Quan aparegui el nom, apareixerà l'informació, no et preocupis. Mentre estàvem fent el somari, si ho sembla, anem a parlar primer, parlem d'un llibre, d'un llibre de Stephen King, que és l'últim catret, és un conte que es diu Elevación, i en parlarem, és una cosa molt curiosa. Avui seran coses molt curioses. A més, el que jo expliqui, Rosa, serà molt curios. Em preparo, va. Una mica friqui tot plegat, vull dir que potser però divertit. Si tu t'has passat bé, desintuïtes-te. Ara explica'n tu més a què. Però això amb les pel·lícules també, amb la sèrie. És una cosa d'això tot plegat, que farem aquí un batibull. L'última és l'elevació de Stephen King de cinema. La Rosa és parlada d'intemperia, que és llibre i que té la, té la, té la. L'última és Santiago Segura, padre només que uno. Ja en parlarem d'això. La Rosa més parlada, sangre fàcil, la primera pel·lícula dels Coen, que deixa la na. Sí, sí, sí. També té la, no, si jo també veig coses que veus una mica, també potencilles. És que tot tu que ve, los japons, a Val d'Anis Robir i la Maria Leon. Però està molt bé, eh. Us explico unes coses molt divertides, perquè juguen amb els noms. Quilbill també parlarem, això és un clàssic. Jo sóc una pel·lícula que m'encanta, m'encanta. És que la tinc comprada amb DVD, i detenem quant me la poso, la 1 i la 2 m'encanta. És una cosa salvatja fora del lloc, però és que aquest tarantino... És divertida, perquè és que ho veus venir, ho veus venir, dic que això sembla un còmic. Totalment, totalment. Saps que és mentida, que no pot ser. Maravella, maravella. I també la Rosa és parlada de la tomba de les luciérnegas. És una de les dibuixos animats, és una manga, però ja veuràs el tema, ja veuràs si. Molt xul, segur. Home, tot el que faig aquesta gent és magnífic, sí. És una cosa deliciosa. I ens parlarem d'una sèrie que es diu Bonding, que ja té una vinculació amb el bondage. Ja anem a la cosa malament. Ja comentarem, perquè és que té un punt molt divertit. És que és una cosa molt curiosa. Ja explicaré amb el contingut, no el perquè, sinó que són capítols molt petits. Ja explicaré. Ah, ja estem en candeletes, ja estem desitjant des de sentida. I amb el llibre, que comencem ja, jo directament, doncs ja comencem per aquí, i d'un i dos. De la Stephen King, no? Estic fent King, ja sabeu que és el gran mestre del cinema d'error, perdó, dels llibres d'error. S'ha posat molt de moda amb les últimes pel·lícules d'AIT-1 i AIT-2. AIT-3, plant d'O, també era AIT-7. Exacte, del 70 i alguna cosa. De les primeres que va fer. La primera va ser, si m'equivoco, Carri. Que també va fer una pel·lícula, va fer dos versions, una primera amb aquella noia... bueno, no n'hi ha qual, ja hem sortit el nom, que era molt potent aquella pel·lícula. Estava molt bé, per ser això, però les pel·lícules de Stephen King se m'han tingut, a banda d'unes quantes, que ara diré així, com molt pas sobre, han sigut una de versions molt dolentes. Les adaptacions a para televisió, és a dir, a l'anterior, AIT era una adaptació de televisió horrorosa, amb una minisseria de tres capítols, i ara les pel·lícules, que jo he vist les dues, no es partirà quets. Però bueno, està prou bé, no? El resplendor va ser una meravella del senyor Stanley Kubrick, està claríssim. Però és que després s'han fet alguna, per exemple, aquella de... ah, com estic jo avui, mare meva. Una que era aquella de l'Horace Clairborn, que feia el James Cahn i la... bueno, no n'hi ha igual. És que estic buscant... Vull dir que hi ha unes quantes que són llibres molt corretes, de mitat oscura, que feia el Timo Tijato... No he llegit res d'Estifan King. Tinc moltes referències, més o menys el que ha escrit, i després moltes d'aquesta novel·la s'han passat a la cinema. És a dir, ell fa uns llibres esgarrifosos. Fella uns llibres esgarrifosos. Aquest home ja té una edat, ja tenia 80 anys. I a mi el que em preocupa, no em preocupa, el que em sorprèn és la capacitat que té aquest home de la teva cada any, tres llibres. A mi em mosqueja. És prolífic, molt prolífic. No em mosqueja o fa sospitar. Fas sospitar. Tenim en compte que cada seva té la seva dona, que és la Tavita King, que fa un nom, que els americans agafen el nom del marit, és escriptora, i el seu fill es fa dir Joe Hill, per diferenciar el seu pare pel cognom King, i escriven molt bé aquests nois. Jo he llegit alguna cosa del fill de la dona, no, perquè tampoc no sé exactament què és el que fa, si és novel·la de terror i tal, i aquí noten que hi ha confluències. Doncs mira, igual que hi ha una cosa, sí, com familiar, literatura familiar. I a banda d'això, jo crec que els famosos negres apareixen... A d'altres masos, exacte. Sí, per això dic que... El món editorial és molt escurt. Sí. És molt comercial. Sí. Llavors és el negoci el que preveu, no, realment la... Ana Maria Matú, què va ser la que va fer l'últim oqueton? Olvidar de ricudó. Olvidar de ricudó, no. Olvidar de ricudó. Però qui va fer l'últim oqueton, que no recordo ara qui era, exactament, no importa, per la tida vaig mirar-ho, ella es va queixar de què... És a dir, li van dir, et donarem... Clar, és que això és molt bèstia, el que diré ara, potser aquí em faran fora, buscaran els de planet a la porta. Li van dir, no et preocupis, et donarem el Premi Planeta. Escriu un llibre. I llavors va dir, home, no tinc temps. Estic fent l'últim oqueton, però et preocupis, et posem 3 secretaris. Això em va anar a Ana Maria Matú. És que no sé si és l'últim oqueton de Ana Maria Matú. Jo sé que ja es va presentar, va quedar finalista, sí que va quedar finalista amb un Premi Planeta i crec que eren petites memòries. Sí. O era Juliana Barro. Juliana Barro podria ser. Ara tenim el dubte, però segur que és una d'aquestes. I després ho comentem. Però aquest concepte és que l'últim oqueton la van fer. Per això dic, per què explico això? Doncs perquè és un llibre aquest d'Estefenking que no sembla estefenking. I això és important. Té jo en compte. Perquè estefenking és molt recarregulat, obra carpetes per tot arreu, sempre et busca persones que després no desenvolupa, crea una història al voltant d'aquests personatges, sempre és un fil conductor bastant... Últimament les seves obres no són tan terrorífiques, són més aviat com comptes una miqueta... No direm de ciència ficció, però sí com increïbles. I aquí no és un llibre de terror. Has trobat el... Ho estic buscant ja. Estic aquí amb internet, que és una parçada. Doncs aquesta peça que es diu Elevación, et reté 108 pàgines. És petitonet al llibre. Matilde a Ciència. Ah, això Matilde a Ciència. Ens ha barallat els noms. Sí, que són d'aquesta línia. Matut, Matilde. Doncs això, llavors, de què va la història? Bueno, és trotípic, no? I sempre a les seves llibres els envienta a Maine, una població americana del mid del centre americà, així molt perdut a les zones de les muntanyes, així com aquest espai... Un estat així. Sí, un tipus Nebraska, aquestes coses, no? Llavors, a Maine és la població que sempre envienta les seves obres. Què passa? Doncs és un noi que està... que es comenta que és un nano que pesa grans, té arron, té panxeta... Que vol gran destatura d'alçada, no? Sí, d'alçada de volum. I també pesa 100 i pico de quilos, és més propolent i gran d'ot i tal. I es comença a donar... de que, a mesura que van passant els dies, cada dia perd mig quilo de pes, aproximadament. Què vols que diria? Mira que bé. Sí, sí. Clar. Va parlar amb un metge, que és amic seu del barri i tal, no? I li diu, mira, que a l'últim cop cap aquí hi ha perdut 20 quilos, amb l'últim mes, no? I li diu, home, no tindràs un càncer, no tindràs qualsevol cosa, no? És que el trobo bé. És que si no hi ha motiu, ja hi ha motiu, clar. I tal, bueno, i no sé què, vaig fer analítiques, no fa poc, no sé quantos, no trobo bé, a mi no em fa mal res. I llavors comença a donar-li la volta si això realment lo que seria en un hospital ho tindrien com una mena de personatge curiós, que per pes sense cap tipus de motiu. Com un fenomen, no? Com un fenomen. Com un fenomen. Com un fenomen. Exacte, exacte. Anem al revés, anem al revés. Doncs mira, molts semblen això. O aquella del benjamin, aquella pel·lícula que es fa jove, doncs aquí una mica estem en matèria. Llavors ell es comença a moure per el barri, per exemple, el barri hi ha dos amigues seves, hi ha dos amigues i dos veïnes, que no es porten gaire bé, que són una parella de dones, són lesbians, estan casades, i clar, això, amb la mitja Amèrica de Trump, doncs ja sabeu com funcionen aquestes coses, que no... I tal, i llavors això... És una mica taula, no? Exacte. I encara no són enteses, tenen un restaurant. Bueno, qüestió que no es porten va saber, perquè tenen mania de deixar els gossos, que hi ha pel mig del seu jardí, i que fa gent a les seves cosetes, i llavors no es recollen, llavors li fot la bronca... Bueno, hi ha com una mena de mala relació, que va ser una molt bona relació, es donarà la volta per una sèrie de motius, al voltant del que li està passant. És a dir, que creu un grup d'amics, el metge, la seva dona, i aquesta parella de dones, que en aquest cas es converteixen amb els seus amics, mentre s'hi va pertanar aquest pes. No físic, és a dir, no se li veu, és un tio que sembla que pesis 100 quilos, però arriba un moment que pesa 20 quilos. Ostres. Però continua mantenint la mateixa estructura física, la mateixa embargadura? Però està perdent la gravetat. Ostres. Una cosa molt curiosa, molt rara, és que el cifring és molt curiós. I s'adona que quan dona un vot, gairebé puja fins al sostre. S'auta. S'auta molt evita, d'alguna manera, que un astronauta... Sí, sí, sí, és el moviment de que tot és... Llavors, clar, que decideixo un moment que dic que jo no vull veure el que em passarà, perquè clar, estaré al sostre. Clar, vull dir, estaré com un astronauta. Llavors, clar, quan sigui pes zero, és que ho prene l'activitat zero. La cama vol peu com un globus, amb un corbil. Llavors, fixat, és molt fort, vull dir. Llavors, ella el que fa és que llavors es compra una mena de cadira de rodes, però amb un arners inclòs per no sortir volant. Ostres. Però a final decideix una cosa. Diu, no puc viure així, és impossible. Portant un lastre. Sense gravetat, és que no podré. Al final acabaré sempre, llavors, decideix fer una cosa molt simbòlica, molt alegòrica. Que és, doncs... Bueno, ara passa més coses, però decideix. Hi ha un rara font i tal, no? Doncs comprar-se el petardo més maco de tots, el cuet més maco de tots, no? I deixar-se anar, davant dels seus amics. Llavors, et deixen anar, i llavors, quan arriba a dalt, fa pum. Llavors, no sabem si mor o se'n va cap al cel, cap a l'espai. Sí, sí, sí. Amb el llançament del cuet, ja està. Jo comento perquè és un conte petit, que per tant, que té la seva història, però és que el maco és tot el que es diu, el que es mou, el que hi ha pel mig, no? Vidi, a banda del que serien, si la història, no? I llavors és un altre final, que ja no diré, que hi ha una mena com d'intensió, d'alguna altra percepció, però no ho diré per no espatllar més el que hi ha al llibre. Però bé, és el que hi ha, val la pena. No està bé la sortida, no? Sí, sí, sí. Però és curiós, és una cosa curiosa, petita, però curiós. Ara m'estic llegint un altre, que ha escrit aquest any, que no para aquest home, que es diu, a l'institut, que també està molt bé, però hi ha paquetes llargues, són 60 pàgines, ja comentarem el proper any o quan sigui. No n'hi ha cap més l'altre. El proper any ja està aquí, no? Però bé, com a mínim, el que em doni tens la setmana que ve, l'altre. Ja està, ja està. Entre festes i tal, ja està. Molt bé, doncs, elevacions, este fenguing. Cinema, vinga, Intemperie, Rosa. Intemperie, una pel·lícula que ha dirigit el Benito Zambrano, però que està basada en la novel·la, tu vengues dit al principi, al començament del programa, amb la novel·la de Jesús Carrasco. Jesús Carrasco, senyora. És un autor que és Andalus, no sé si és de Malaga o Agua, o així de Malaga, crec que és. Sí, és Andalus, però no sé on. Què ha fet aquesta novel·la, Intemperie, i un altre, que és la Terra que passem. Les dues són brutals. Les són espectacules, són superrecomanables. És una literatura molt... Aquí ho vam estar comentant, i tu també havies llegit Intemperie era, no? A part de les històries que són històries molt potents, i també una miqueta entre molt imaginatives, molt de ficció, són de ficció, no estan basats en frecs reals, ni molt menys, però és un llenguatge, i una narrativa impressionant, una riquesa de vocabulari, que diuen que ve a seu com una mica el nou Miguel Delíbez. Sí senyora. Recordeu que creixiu molt bé tot el que és el tema del camp, la campanya, el vocabulari de la gent d'allà, com és l'escripció de la gent, l'escripció dels animals, l'escripció del terreny, d'un hòspit que arriba a ser, no? En aquest cas Intemperie, això és un paisatge, inhòspit, arit, sec, sense aigua enlloc, muntanyes, una miqueta de muntanyes, és pràcticament una planura, una llanura, una plana... Sí, sí, una planura. Despoblada, sense arbres tampoc, una mica paisatges, una mica càrstics, o recordem una miqueta, com si fos Mart o no. Està rodada a la Provincia de Granada, perquè Granada sí que té una zona que és molt així. Ostres, no seria això? Jo no he estat en aquella zona, però he recorregut una miqueta a la Provincia de Granada. Sí, jo vaig néixer allà a Granada. Sí, jo també, però no recordo el que està banda. Sí, té una part... No sé si està més tocant que Palmeria. Està tocant, però Granada, a part de tenir una vega molt fèrtil i molt bona, i a part de dillament pels muntanyes, ja serà nevada tot això, el que és la ciutat. Però té una part, no me'n recordo els pobles, ho posa al final, els títols d'acredits, ja ho posa també. De fet, devia ser com un western pel tema d'aquest paisatge, t'ensec que només falta ensenyar les voles a aquelles de secas, que només falta això. I en comptes de ser a les casetes al poble típic de l'oest, del saló, i tot això, i al barbé, i aquestes coses... És l'aldea per a l'uda, no? El deies, o coves, fins i tot. I en gent que ha vist la vivina, les coves són la mateixa, com la muntanya, amb aquells turonets que n'hi ha. I gent molt humil, gent molt pobra. Recorda una miqueta el Sant Sinocense. Ah. La interpretació que ha fet el L'Eveito Zambrano. I l'estètica, vols dir? Recorda, en el sentit de la pobresa, de la miseria, que està vivint aquella gent. Recorda, d'alguna manera, a com expliques, i, a més, la situació d'un Sant Sinocense, jo què sé, en 1900, posa pos 40, 40 hi ha algú, 40 i poc, per la tipa de manera espiritual, no? Sí, sí, sí. Més o menys. I el tipic, el senyor Ito, que és el Capataz, que és qui abusa de la gent, qui és qui té el poder, qui els manipula, qui fa el que vol, no? I, bueno, per la gent tan humil, és que és la única manera de poder treballar una mica i portar un jornal, una jornada a casa, i poder menjar una mica, no? Això és que gent amb poca roba, amb poca... roba molt humil, que tenen criatures, que dius, ostres, no? Doncs... la història era d'un nen que s'escapa, està fugint de... el meu escorre... pobre corre, i he caminat molt de pressa, perquè està fugint, està fugint d'alguna situació. Després ja es veu que està fugint d'aquest Capataz, d'aquest senyor. El personatge... són molt potents, els actors, el personatge d'Al Capataz, ja ho diré. Doncs no sé si és el Jaime López, o si, no? Perquè el Luis Callejós és el nen. Està superbé. Recorda una miqueta també, als santos innocentes, a l'actuació aquest que feia de senyorito, també, te'n recordes? Ja ho veurem. El Diego... Ah, el Juan Diego. Juan Diego, Juan Diego. Recorda una mica més, li posen també un cotxe cifinet i tal, vestit amb aquella jaqueta de cuir, aquells pantalons una mica amples, perquè van motos, aquelles motos amb si de car, no sé què, no clar. Imagina, en aquell moment, i en aquell paisatge amb aquella gent, tenia una moto que era bueno, no va més. Però ell té també els seus... els personatges que treballen per ell, no jornaderos, són els que treballen al camp. La gent de la seva quadrilla, que són els sumissos i els que fan el que ell digui, si estigui bé o no estigui bé, són els mandaos, però amb tot el sentit, no? Aquests van a cavall, per això d'aquí una mica també. La diferència de... Sí que hi ha alguna... alguna caseta xallada, o es veu molta cosa destruïda, com que hagués hagut posat el que seria dos o un cortijo, o així, però que es veu... es veu enfonsat, sense sostre, es veu que sí que hi ha alguna mica de... a la meva por, perquè clar, de fet, per travessar aquell desert és que s'anarà buscant por, s'anarà buscant d'aigua a aigua, no? És com la boca, el joc de la boca, però amb el por, no, amb el por o por, i tira, perquè... perquè si no... moro, sí, de clar, és... és una situació molt bèstia, perquè ja saps que és una situació límit a travessar aquella zona desertica en plena... en plena estió, pràcticament, amb la calor que fa el perill de deshidratar-se, de morir, posar-ho deshidratat, o cremat pel sol, o fins i tot que algun animal, no sé com ho dic, un alecran, o algun animal d'aquest... un esculpiu, que et pugui, no? Alguna ser, alguna història d'aquesta... Sí, que et pugui picar o que et pugui, clar. D'aquesta fusina, aquest nen, no? Després ja es veu una mica, no? La relació. Te cometes que ha tingut amb aquest capatàs, o la busca, aquest capatàs, la busc física, i ho has pogut fer amb aquest noi. Això no s'ho t'expliquin ni res, però només hi ha la cara que posa el nen i que no vol tornar, i que vol marxar, i que per a la ciutat o com pugui, ja està. I tampoc el llibre és més explícit amb això, però tu deixa entreveure, que dius, el llibre encara és més sec del que t'esperes, encara que sigui, i quan entra aquest tema, dius, sí, la gent que ha vist el llibre, i la novel·la, jo també... la novel·la encara és suau, però la resta, la pel·lícula, és suau. En comparació amb el llibre, el llibre és molt... La pel·lícula és dura, perquè és dura, i hi ha moltes cenes de violència, perquè aquest senyor és un sàdic, i vol treure la veritat com sigui, a veure, si algú sap alguna cosa d'aquest nen, de cap on va, o així, i com sigui, treure la... la informació, de les persones, és molt sàdic, és molt violent aquest home. I després també és molt violent amb la persona que li ajuda, que és el pastor, que és el personatge de l'Ajustosa, que està impressionant, està magnífic, que és l'única persona que li ajuda. Que també és molt escarp. D'entrada sí que ho és, és una mà solidaritat, i és una mica com una erèmita, que és una persona que ha estat a la guerra, va estar a la guerra del Marroc, i llavors va veure morir molta gent, i ell també creva de matar algunes persones també. I llavors és una miqueta de la dicotomia entre el ve i el mal, el pastor representa el bé. A la vida encara hi ha persones bones, persones que poden ajudar, persones que tenen valors, i que es defensaran fins i tot i la relació entre el pastor i el nen és molt maca. El pastor li diu, el nen, li dice, dice, niño, no diu, mai no se sap el nom d'aquest nen, i del pastor tampoc no se sap. Bueno, sí, després se sap una miqueta al mote, al motiu, que es diu que li diuen al mor, això per fet que havia estat a la guerra. I és molt interessant la relació entre els dos. I el que li arriba a passar i el que arriba a patir, precisament per protegir aquest nen. Després hi ha també una altra sena molt bèstia, que amb una antiga venta, amb una antiga posada, amb un senyor que és el Tullido, que això també és impressionant, que jo pensava que això deien ser efectes especials. No, és veritat, perquè estàs molt bèstia quan arriba el nen ha d'anar a buscar aigua i troba una venta que està buida i que ja només queda un senyor, que va amb un càrritor pla amb dues rodes o quatre rodes i ja està. I després plaça així. Això és molt bèstia, aquest personatge és molt bèstia. Recorda una miqueta, no sé qui deia que Luz és de Bohemia, de Ballinclan, també pel tipus de personatges així també, una miqueta com ja és al extrem, i personatges ja... En segle que apareix un personatge així, la paraula dels monstres també, en aquella pel·lícula dels anys 20 i tal, que s'acaba amb un que té solament el tronc. Exacte. Una mica les seves parts, i una mica la posició són la banda superior de les cuixes. Aquests personatges apareixen recorrentment amb algunes pel·lícules també de Pasolini, i això apareixen, amb aquestes pel·lícules... Canterbur i tal, aquest concepte... Molt grotesc, molt grotesc. Exacte, és molt... Fa una mica por, però la banda et conmou per a una altra banda, dius, ostres, no tan fis, perquè aquest senyor quina por, que el pot tanca allà, i pot ser... Una miqueta de tota aquesta història, i com d'una manera s'educa aquest nen, que sí que és possible, que el part 2 és possible, i sobretot que la bondat també existeix, que el V també existeix, que no tot és... No tot és l'altre. Està la pel·lícula, està molt ben rodada, les imatges... Tenim bona base, eh? Benvinguts a Ambrano, recordem que va fer soles, va fer Abana Blues, també... Ah, sí, Abana Blues, molt bona pel·lícula, eh? La voz dormida, també, que la voz dormida estava basada en la novel·la de Dúlfe Chacón, aquella que és ara, són dues germanes, una d'elles està presonera, també a la Guerra Civil, està presonera, està embarassada, o ha tingut un nen molt petit, res o bé bé, però l'endemà no està condenada a mort, i llavors ja vol que la seva germana, que la seva germana és Maria León, que s'han cuidit ella, i ella la ima cuesta. Sí, sí que l'he vist, sí que l'he vist, sí que l'he vist. Sí, que està molt bé, que està pel·lícula tan bé. Està molt bé, és que Benito és a Ambrano. Clar, és molt bo, molt bé. Doncs s'ha quedat Benito a Ambrano, perquè... Sí, sí, sí, la pel·lícula és dura, perquè és dura en tempèrie, és dura, igual que la novel·la. Però com prové la novel·la, exacte. Bueno, és perfecte. Doncs i ara passem una mica la diversió, tampoc m'estendré gaire, perquè és una pel·lícula que, bueno, que jo crec que sentieu segura des que va fer aquelles històries amb el torrente, que li van sortir prou bé, i que van ser aquelles astracanades que feia, va començar a fer una mica després d'una comèdia més suau, més familiar, no?, i aquesta ja ha sigut la repera, aquesta Padre Noymes Q1, que és un remake, em sembla, d'una pel·lícula dels anys 60, i bé, una mica ell l'ha adaptat, el que seria el segle XXI. És ell, Santiago Segura, i Toni Acosta, que la coneixereu per moltes sèries que ha fet, i com ha fet aquesta fe, que seria avui en dia telecinco, que es diu, on s'ha acabat de temporada, senyores de l'Àmpa, que fan un paper una mica així, de peculiar, i llavors també, com sempre, tothom es baralla per ser els cameos de les pel·lícules de Santiago Segura, i llavors per aquí tenim Anavel Alonso, a la Ona Carbonell, que apareix un momentet, allà, la part, diguem, que estan fent natació, i llavors apareix per allà, però res, un paper petit. Ah, bueno, però estan fent natació. Sí, sí, sí. Ella ara se va ahir, ara se va ahir, però no fa comèdia ni res, està allà com a què passa, no sé què. Llavors, Diana Navarro, la cantant, sí, sí, sí, apareixes una de les tres... bueno, senyor... mares del col·le, que tenen el grup de WhatsApp, de les madres, pollitos A, pollitos B, no sé què, i això ja ho explica després. Sí, bueno, sí, cosa, això és boníssim. I la terremoto del corcón, entre altres, no? Ostres. Però, clar, això són secundaris. Llavors, els principals són Santiago Segura, Toni Acosta, i 5 criatures, que són els fills d'aquesta gent. De què fan, com funciona la cosa? Bueno, Santiago Segura és un bon informàtic, que està fent aplicacions, i la seva dona, és una dona, doncs em sembla que no és un treball, exactament no recordo, perquè tampoc apareix gaire la seva feina, però treballa també, és una dona treballadora, però que han tingut 5 fills. Per què? Doncs perquè han buscat el nen. Ah, anaven a buscar el nen i no venia, venien nenes? 4 nenes, fins al 5 que ja van provar, i al final es van trobar sempre com tenien, com tenien bona feina, bona casa i tal, això no és com tot, no? No hi havia problema per tenir, i si la dona es fixa, perfecte, però clar, el rol de sempre, o per desgràcia, cada vegada menys, però el rol que encara es planteja, o planteja segons tenen contra la pel·lícula inicial. Clar, qui s'encarrega dels fills, és ella, bàsicament. Ella està a casa, ja es queda a casa, i fa més tres... Ella, si és que fa una feina, és una feina de des de casa, però ella controla tot. Vull dir, és la que fa, clar, i té aquelles pisarres al nen, vull de fer en extraescolars, no sé què, i la nena de fer tal i qual, natació, no sé què, anglès, tal, tal, clar, imagina't. En mans i criatures, imagina't, organitzar tot això. Clar, i el metge del dia, el metge, no sé quant, és de bojos. Què passa que l'altre està molt amb la seva feina, és una feinada també d'està molt amb ordinador tot el dia, que diuen, bueno, escolta'm, que és el nostre aniversari de vodes, que fa, no sé, quan, 20 anys o 15, que s'ha encaçat, i que volem fer un viatge al Caribe. I diuen, perfecte, doncs vinga, doncs fem-lo i tal, no sé què, no sé quantos, però arriba un moment que ella comença com a picar-se, entre tots dos, no? Perquè, clar, perquè, llavors, ell li diu... No sé què li diu i li diu, ah, doncs deixem els nanos, ja m'encarregaré jo dels nanos, ell li diu a ella, eh? Ella li diu, però, bueno, però no seria capaç, jo com que no, doncs clar que sí que som capaç, i ell li diu, sí. M'he fet amb mi cunyada al Caribe, i tu et quedes amb els nens, i què és, llavors, la cunyada és a Sílvia Abril. Ai, por favor. Toni, el cos és a Sílvia Abril. No te diuen, eh? Però, a més, barruera, cridanera, o que ja veuré l'avió i vull veure la pel·lícula, m'he corregit la pel·lícula, tu, a Zafata, que no sé què, és la línia del Santiago Segura, que és molt bèstia, eh? Jo què sé, per exemple, el nen... No em plaga una mica. Sí, però, per un costat, el paper del Santiago de Toni Acosta és bastant així, com bastant alegant tot, però, llavors, hi ha els elements que entren pel mig, que dius, bueno, tranquil, deixa anar el tipic, un comentari d'aquell, és molt, molt, molt bèstia, que li diu al nen, que és el més petit de tots, clar, evidentment, sí, els 7 anys, té un ull vago d'aquests ulls que té tapadet, i llavors es baralla amb un cinès, perquè diu que aquest xino és comprado, que vol dir que estava... que està d'adoptat. Ah, d'adoptado. D'una d'aquelles, d'allà. I llavors és molt fort, perquè hi fa un comentari que diu, però tu per què t'hi pegas, que li dic perquè m'agrada? Oh! Llavors, clar, a partir d'aquí... Llavors, a partir d'aquí, ell fa un joc de paraules molt bo, el Santiago Segura m'ho recordo ara, però que, evidentment, deixa clar que no importa, que si el seu fill encara que tingui 7 anys no passa res, vull dir, que endavant amb el que pugui ser. Però hi ha un moment molt potent per això, vull dir-ho, que es baralla i li posa l'ull a la virul·lè, llavors té un ull tapant i l'ull a la virul·lè, i llavors puja el cotxe i el pare està clar que la mare ja s'ha anat al caribe, i ella està absolutament embugit, perquè el pare no controla tot això, al final ho controlarà d'una manera determinada, és un happy-end, aquestes coses que passen, també té una... Per deixar el pavalló masculí una mica digna, no? Exacte. Una ajudanta, una... Una cuidadora. Que es carrega una mica de la casa i dels nens, que és peruana, i ve que també fa un pavall molt divertit, vull dir, perquè és aquelles coses del racisme sense volguer de l'altre, que fa comentaris, i l'altre li deixen a unes que el deixen transposat. Vull dir que... Vull contestar. Potser el nen li diu, papa, és que no veo nada, que veo doble i tal. I en la natació, i tu em manda, no sé què, no sé quantos i tal, però és que no veo nada, i dius, si te quedas tico, te pongo un kiosco. Ai, por favor. Clar. Això s'antieu segura. És aquesta línia que li apareix aquest punt torrent amb les seves comedies, i dius, ostres. Aquest humor és negre, no? Molt negre. I això deixa anar tan en quant. Deixen unes quantes, sobretot ell, que és encarregada de deixar-les anar, no posa pel mig a ningú. I amb els nens, però una passada, no sé cantar. Em prengueu la voz kits, i llavors canta per la roció jurídica i per la pantoja. La copla. Se me enamora el alma. Se me enamora, niña, calla a te. Que vagi a veure. La nena va al psicòleg. Home, no m'estranya. El pare està traumatitzant encara més. És una cosa com molt que dius, què està passant d'aquí. És una miqueta friqui. Aquesta permissivitat, tot acaba bé. Les escritures l'estimen molt. I no passa res. I ja està. I elles, les que marxen de viatge, el Caribe no surt res, del viatge d'elles. Perquè això recorda Sirle Valentine. Sí, mira. Doncs sí, ara que ho recordes... Si també fa això, s'ha d'agafar amb una amiga i marxa també i posa això a les illes grees. Exacte, se'n van porar. A més a més, la Sirle Valentine monta més el pollastre. Tenia coses més reservades, com la de la Marxan i tal. No m'ho haig de mirar del WhatsApp del grup del col·legi. I tal. I li dius, quan em vas a marxar, i tu parles de l'Istatlla, que li fa tot. Li dius tot, però que està fet. I t'he posat en el grup de WhatsApp de les dones del col·legi. I que dius, què significa pollos verdes, pollos rojos, pollos blancs, pollos amarrils... Com pot ser? 550 missatges. És boníssim, perquè dius allà en plan de... Ah, i tal persona està enferma. I llavors, que se mejora, que se mejora, que se mejora, que se mejora... I són sent que se mejores. Clar, dius. ¿Qué es esto? ¿Ondaste más riban? Clar, i dic una bastiesa, no? Jo faig a vegades el meu chat... No puseu res si us plau, perquè està... Doncs el mateix, no? Per tant, és una pel·lícula molt curiosa. De un i dos. De un i dos. De un i dos. De un i dos. Bueno, res, ni més sangre fàcil que també... Aquesta és una altra... Sí, sí, és la primera, ja ho has dit tu, la primera pel·lícula que van fer els dos germans, el Joel i el Ethan. Sí. La protagonista de la francès Macdormand. Aquesta pel·lícula és al minut 1884. O sigui, ja ha procut una miqueta, no? I la francès Macdormand, després recordo que ha fet més coses Fargo, que m'encantes de les noves pel·lícules favorites, també. O tres anuncios en les afueres, recentment, també. Sí, sí, sí. Està molt bé. I l'història és molt bèstia, també. D'entrada sembla una història senzilla, un senyor que té un negoci, en plan bar, així i tal, que té persones que treballen per ell, que fan un faltor de matí, un faltor de nit, o finó, o de tarda i tal. I bueno, hi arriba un moment que li falta uns diners a la queixa forta. I tot el que... No sé si és per un malentès o què passa, que al final el maten, però el maten d'una forma, ostres, de un i dos. I tant de coses les tenen famoses, que les queda allà al despatx, per la taula que té el despatx, i es queda allà tal qual, després d'haver-hi disparat, i fins que no el venen al... Vé a aquest empleat, per mirar, a veure la situació que havien tingut, i bueno, se'l troba tot el pastís. Llavors, clar, què penses, ostres? Per què la gent reacciona d'aquesta manera? És una pel·lícula, és ficció. Si vos explica una història en una mica aquesta posició especial, estrambòtica, doncs, clar, has de fer coses als personatges, que jo crec que en una situació normal no faria, però tu trobes un cadàver, trobes el jefe, allà, amb una bala al cos, que està mort, avises a la policia, al menys, doncs no sé, intenta desfer-se del cadàver. Ja tens servir tota la situació de divertida per una banda, perquè creus que la situació és... A veure, és increïble. És una mica grotesca, no? És increïble, ostres, pues, avises, i ja està. Doncs, bueno, se l'emporta amb la furgoneta. Primer, a més, neteja tot molt bé. Se l'emporta amb la furgoneta. Quan se està intentant desfer-la amb aquell camp de blat, no sé què més que és de nit, també li interrompen, ja pobra intentant allà acabant, i dius, ostres, que continuament passa gent o passa la policia, però és que sembla, no? Però després, ja quan el dia hi ha mig enterrat, resulta que està viu encara. Bueno, no sé, és que és tot tan bèstia, no? És una mica de gore, a vegades té un punt que dius... És nota que sinem que això estan passant bé, imaginant-se el guió, imaginant-se la història, rodant, dius, a la vinga, després es faderia, llunyat, i resulta que està pràcticament al costat de la ciutat encara, que tothom el veurà. Bueno, és una situació molt... Després la dona pregra, hi ha una història de l'adulteri, la seva dona, la Francesc Macdormand, està sostenent en una altra... Sí, sí, sí. Ja la fa un temps, però no, no, no. S'està sostenent en una altra senyor, i per això també hi ha una miqueta aquesta història de l'assassinat. És la primera pel·lícula dels coins. És la primera pel·lícula, no em veig equivocar, no? Sí, sí, sí, és la primera, la primera, ja et dic que és de l'any 84. Per això, que és una mica on començaven les primeres coses. Era, i he fet ja el que, a tot el compte, era el que van veure la pel·lícula, era una vegada en Hollywood, que van dir, doncs mira, a partir d'aquí un moment ja, la forma de fer cinema ja es va acabar, la forma tradicional de fer, clàssica, de fer cinema de Hollywood, de aquelles macro-produccions, d'aquelles pel·lícules, aquells musicals, no? Això ja s'acaba, i comença a fer una nova manera de fer cinema. Clar, es nota que estan donant les primeres passes, i que se s'estan inventant formes de fer històries, formes de narrar, doncs això, molt imaginades tot, que no són creïbles, que no són històries cibles, però és un divertiment, jo estic convençut que és un divertiment. Es van fer moltes investigacions amb noves maneres de fer cinema, vull dir que vanies al 70, que era com molt, psicodel·lic tot, i van intentar unificar coses, i els va costar, i l'estètica 80, quan veus el cinema, dius, ves pel·lícules, que dius, van a meva, des d'ET, que han vallit fatal, com d'altres, que dius, veiem coses que eren d'aquella època clàssics, oi, aconsegueixen classes als 80, no sé, i dius, van a meva, i aquelles són les pel·lícules que jo vaig haver dit, ara, a meva, això com han vallit de malament, vull dir, perquè, bueno, no malament, sinó que... Perquè té el gust com ranc i com tic, no és nota que exacte. Molt de tada, en aquella època, ara, aquella sí. Que no és antiguitat, diríem, o el clàssicisme, de les pel·lícules anys 40, que mai en valleixen, dins del que cap, és una manera de fer el cinema, que en valleix per la manera en què es mou la càmera, per el tipus de flu que porten, per la manera de... no sé, de coses, de la moda fins i tot que porten, clar, és que jo no sé d'elements que el cinema del 60, 70, 80, ja no és condicionant, vull dir, que això passarà també amb altres èpoques, i a les pel·lícules 40, 50, la manera de vestir, la manera de moure's, és com molt clàssica, i llavors això dona una sensació diferent que es mantenen millor, però són percepció. Una mica s'ha d'investigar, quins són els orígens d'aquests grans directors. Sí, clar, clar. I les jovenets que feien quan eren més joves. Exacte, molt bé, fantàstic. Bueno, seguim fent comèdia espanyola, los Japons, ja per rematar una cosa. Ara aquesta. Aquest diumenge, si tot va bé, veuré la obra de Dani Rovira, Audio, aquesta que fan el Tivoli, que ja comentarem la setmana que ve. I em fa molta il·lusió, perquè jo m'agrada molt aquest nan. A mi em fa molt bé, que vols que et digui. Sí, és molt divertit. Jo me'n recordo la presentació dels Premis Goya i si va estar genial. És genial, va ser la única vegada que dius, s'aguanta bé la cerimònia, ella amb el bona fuent, tots dos són els que aguanten més la cerimònia, perquè els altres ha sigut sempre un desastre. Bueno, la veritat és que a mi, aquesta pel·lícula és aquelles que saps la promoció a tres mèdies, una cosa d'aquestes, i dius, quan surti el laborer, perquè és el Dani Rovira. Jo, tot el Dani Rovira, m'he sumat en juivís. I bé, és un tigament que ho ve, i comencen a fer el comèdia. Com a los 8 apellidos barrosistas, genial. Sí, ja està molt bé. I després, els 8 vídeos catalanes, també està bé. Sí, sí, està bé. Jo es va fer aquell drama, que era, com es deia jo, 1.000 quilos, com era jo, 1.000 metres. Ah, vale, sí. Sí, a Marcarra Mejal de que li fa de sogra i d'entrenador. Exacte, que es deia 1.000 metres. Sí, 1.000 metres. 1.000 metres, no era, o a 1.000 metres, no sé què. Sí, sí, sí, una cursa que ha de fer, i ells està quedant amb unes... Sí, és una l, una cosa d'aquestes, no? Una cosa d'aquestes, no? Sí, una història de... Però bé, que em refereixo que amb aquest és un papel dramàtic, encara que hi ha moments que fa broma i tal, però aquí, clar, aquí és una altra vegada. És comèdia, no? El director no és un noi... Jo no el conec, sé que és Andalus, es diu Alvaro Díaz Lorenzo. Tenim el Dani Rovira, tenim la Maria León, el pare d'ella és un senyor que el coneixem, que es diu Antonio de Txend, segur que... Ara no el tenim al cap, però segur que el veiem, i el Río Matsumoto, clar, los Japón, aquí anem a aquesta història. Ah, clar. Què passa? Doncs estem a Còria del Río, Sevilla. Còria, còria. Bé, la típica fàbrica al mig del poble que ha arrossegat tota la gent, no? Sí. Doncs la Pascua a la Randa de Duero o la Seta a Marturell, no? Tothom treballa allà. Exacte, on treballa allà. I és una empresa japonesa, d'acord? Ell es diu Paquito Japón, però sí. Al Lambo. No, no, al Dani Rovira. Es diu Paquito Japón, Paco Japón. Ja està bé, bé. Japón de Cognom. Japón de Cognom, i treballa amb una empresa japonesa. Bueno, és una cosa curiosa. Ideal. Sí, sí, sí. Veus el cinema serveix per això? Clar, clar. Sí, sí, sí. Exacte. Però, espera't, que això va bé, el que té atrás. Llavors, el Paco Japón és el que porta al passatiu dels Japons. Perquè és el Paco Japón i la... La dona, que no sé com es diu, de Cognom, evidentment, però la senyora Japón, i els dos fills. Té un fill de 15 anys i una nena de 18, però així, com bastant allò... Molt adolescents i molt xonis. Ell és molt xonis. No xonis, és així confineta, però la vegada així com... Bé, qüestió, que ell és el, com es diu, de comissions obreres del que seria la empresa, no? I arriba al cap, diu, no, no t'has de fer massa hores, que no, que no sé què va, tot el rotllo. qüestió que he treballat allà, i la dona treballa netejant, netejant gimnàs i tal. qüestió, que té una caseta petita, molt mona, d'aquesta és una sola planta, molt humil, no? I potser és un típic, i va malxant d'algú, és un tio molt normal, no? I de cop i volta, i la pel·lícula fa un flashback, no? I se'n va a buscar, i se'n va al Japó. I veiem que l'emparador de Japó mor. Ostres. Però sense descendència. Llavors han de buscar la línia d'un proveïtal. I llavors, això proviene de lo siguiente. En el cauce del Guadalquivir i les imatges itàlia, això, llego un resimi kamamoto de una sevillana, que no sé què, que se liaron, que no sé què. Questió. Que l'emparador és el Daniel Rovira. És el Paco Japón, que es veu que al segle XVIII hi havia un senyor, al poble, a Còria, del río, que es deia, no m'ho ha complicat, i saps com són les endalussos i com és la gent. Tu, com t'he llamat? Girimoto, no, tu eres el Japón. I llavors se li va canviar el Japón. I llavors, ell és això. I llavors, un dia obre la porta. Ja es troba a 20 japonesos allà a la porta, fent-li així, clar. La reverència i tal, no? I ja estic a partir d'aquí, clar, són gent treballadora o humil, que es troba que són emparadors del Japó. Sí, sí, sí, sí. Clar, imagina't l'història. I sí, sí, clar, i llavors a partir d'aquí, s'ho planteja en què ho fem, que no ho fem, que no sé què, no sé quantos. És que continuen vivint a Sevilla, el Rui Matsumoto, que és el que ha encarregat, no? I, bueno, li hem montat uns pujastres, clar, de seguida estirar el terra, l'altre, clar, perquè s'ha d'emparador, quan fa un gest, no? I una cosa boníssima, perquè estan fora tots. I, bueno, va allà. Va allà de bromes, va allà de dormir i tal, no sé què. Pum, se'n va, era de nit, no? Se'n va anar a dormir, el dia següent se'n va, ja es troba els vines, ja de peu, esperant. És que l'emperador no ens ha dit que teníem que descansar, clar, i clar, l'altre es queda amor, doncs, boníssim. Llavors, al final, diuen, doncs, mira, doncs, hem d'emperador, doncs, mira, ens veiem de conya, i se'n va anar al Japó, és superglot perquè no sé si no han fet a la part imperial, perquè és superglot, jo no sé si no ho han fet, però, bé, qüestió, que estan allà, veuen les tradicions, i diuen, ah, on estàs? I tant. Mira, aquí presentem com es parla, per anar així, com amb la Luz, la Maria Leon, i ell, clar, home, de un i dos, dos. I llavors, diuen, aquí tens la teva dona de companyia, la Maria Leon, diuen, com es diu, maricó? Oi, maricó! Clar, ja està, i tot això, la Maria Leon, quan diu maricó, ja t'imagines el que és, no? I quan li presenten el... Que és boníssim, que maricó! Mira, que va aquí, però, bé, què és això? I llavors, quan li presenta, per exemple, un altre, un... el cap, d'una empresa i tal, no? Diu, com es llama? Dic, se llama Soshito... Maracamí... Soshito? Se llama Soshito, senyor Soshito, clar. Que la fonètica es presta molt, clar. I és una cara. També... I té gràcia. Ai, ai, ai, però... Perquè és la Gràcia Andalusa, que és una divertida, a més, amb el japonès, no? I l'altra por, mipepa imperial, no, que és d'aquest tipus, que dius... És una xurradeta, però té el soncant, està molt ben feta, la cosa. Ja veig que passa una bona estona. És una cosa que dius, no has de pensar en res, una cosa molt banal, molt senzilla. Quan la dades també va bé, està desconectant una mica... La pena passa molt bé, els japons, no? Els japons, molt bé. Doncs, bueno, ens queden, sí, encara ens queden 15 minuts, encara sí. Sí, sí, podem parlar de Quilville o de la tomba de les luciérnegas, però, mira, posem una cosa. Abans de parlar de Quilville, se't sembla, o com que tu vulguis parlar. Heu dit molt ràpid. Esperem que no sé què ha passat. Ara sí, un momentet, perquè estem amb l'ordinador. I si tot va bé i tot funciona... Intentem posar una mica de música, una cançó. A veure, que teníem diverses propostes. A veure si és possible amb aquest equip tècnic que tenim aquí a la miçora. Intentarem, sí, exacte. No sé què dir passa. El ordinador aquí, 4 tecles, plim-plam, plim-plam. No tenim problemes tècnics, que es queda molt bé dir-ho. Home, sí, és sempre l'excusa que es posa. En aquest cas... No, no és això. Tenim problemes. Potser tenim problemes de connexió, alguna cosa, però... Pots cantem nosaltres. Volíem posar... No, no. Volíem posar la Tina Turner, que ha complert 80 anys. I també volíem posar la Concha Velasco. Que també. Volíem posar la Chica y Allé, però no sembla així que no pot ser. A menys fem referència. Fem referència com a mínim, i a partir d'aquí, mentrestant, tu comentes a Quilville, o a la que tu vulguis, o a la que tu vols, intento veure si puc solucionar. Bueno, pues... Quilville és... és molt bèstia també, molt, molt més bèstia, és súper hipermeradèstia. Però mola. Sí, sí, no, no, totalment d'acord. Perquè tu estàs veient la pel·lícula i s'ho estàs mirant a mi, però quina veritat que aquí, amb la katana, amb la katana japonèsa, la katana de samurai, és que tant és que ja fins i tot no es fabriquen, i per ella, per l'Uma Thurman, per ser un personatge li fan expressament, ha de deixar visitar tot el Japó. És la història d'una venjança. De fet, el Tarantí, i el Quentin Tarantí, en que si totes les pel·lícules ve a ser també com una venjança, una vengadora, una vengadora de una situació molt bestra, una situació justa, una situació violenta, que algú ha patit, i després, és fer un càstig per les persones que ho han fet, per un càstig vol dir matar-los. I amb la katana és una veritat. És molt maco. Sí, dius, és una llista d'assassinats, una llista de bords que ja ha de fer, perquè ja en venyen a ser un moment que hi van fer una mala jugada. Una mala jugada bestial. Molt bèstia, molt bèstia. Molt bèstia. I veus que ve a ser una miqueta com els Angeles de Charlie, que digui jo, perquè eren quatre noies i el Charlie que el Charlie ve a ser el Bill, que digui el Bill. I veus que ho ha creat, una d'aquelles persones que van participar en aquell assassinat inicial, que després ho saps després. Quan es presenta la situació, dius, ostres, i ara per què ha de matar aquesta persona, que s'adona que veig té una nena petita i tal. Doncs bueno, després, a més, ella, el personatge Arauma Turma, no me'n recordo com es diu el personatge. No me'n recordo com es diu. És molt fred, que dius, ostres, que sembla com un robot. És molt cerebral. Molt cerebral, però a la vegada és molt fort, físicament. Les dues, i molt àgil, molt flexible, fa uns sals, des que llavors, per allà, que recorda la mica, dius, mira, igual, matrix, s'han inspirat aquí. Jo veia en la pel·lícula, pensava, ostres, pocs matrix, aquests sals, era que s'havia de disquivar les bales, quan la disparen, o quan li venen, li atacen amb les altres catanes, els altres monosamoreixes. Jo veig una mica més aquelles, que es veus que feia el sang llimú de la casa de les dages voladores. També, no, però lleves bé, és matrix, aquesta idea, que els orientals... Vull dir que matrix es va alimentar d'alguna manera el van odrir, d'aquestes... Però estem parlant de Tigre i Dragón, d'aquelles pel·lícules, que també tenien aquests moviments, i tal, no tant com matrix, que era molt... Més de l'habitació ja, perquè de fet, després ja es veus, quan comença la segona part de Quilville, que no l'havia vist, l'havia vist començar, ja veus que és el seu part. És que no sé si és el part o és... Al principi no se sap, després suposo que ja se sabe, i és el John Carradine, és arcunfú, de la sèrie, la televisió, dels anys 70, fins al final de 70, de mi no. Creus que hi ha aquest tema de meditació, de arts marciàs, d'arcunfú, d'aquelles coses, i ja és clar, és suposa que ho ha après, d'ell, almenys el que és bé. Doncs les situacions són molt bèsties, i a casa ha de matar, senzillament a totes aquelles persones, que van participar en aquella massacra, i crear d'una forma molt... molt racional, molt ben preparada, molt ben pensada, molt ben meditada, i molt ben executada. És l'escena més llarga d'aquestes que fa, és en aquella casa... bueno, sí, en un restaurant, el que vindria a ser una casa de... és una passada. Hi ha una pel·lícula, també, japonèsa, dels estudis gibles, també, del Miyasaki, no me'n recordo ara quina era del nom, que també passa en un... en un joc com aquest, eh? I, bàsicament, és així, també. És tot una zona baixa molt gran, molt ampla, on ja hi ha les taules i ja de tots, com una taverna, però a lo gran, a l'ovestia, i a dalt veus que hi ha també un altre... però tot queda com si fos una... com seria com un corral de comedies, per exemple. Ah, vale, vale. El queda tot el pati gran i la part superior no la tapa. No, queda tot cobert. De manera que la part central baixa queda molt alta de... d'ostres. I tota la part que eren voltes vindria a ser com unes galeries, no? El puntant. I que tot això es presta a fer unes piruetes per ja impressionants, com ella lluita contra. Primer, amb la... cap de la màfia... de la... Jakusa. La cap, que és una dona. Això és molt interessant, perquè té un punt de vista molt femení, d'aquí jo, perquè, clar, el personatge que fa aquesta venjança i que té totes aquestes... qualitats, és una dona, una turma, superbé, i el personatge, l'heroi... el personatge d'acció, que dius, xapó. I l'altra, la contrapartida de la cap de la màfia, també és una altra dona. És una japonesa, no? Sí, és japonesa. És una barreja. És una barreja. No sé què diu que va fer Los Angeles a Charlie. Exacte. Va fer la pel·lícula, una de les Àngeles, que era l'Oriental. Sí, sí, sí. És una de les Àngeles de Charlie. No sé si és la primera o la segona. No la vull liar. Hi ha un conflicte. Això no l'has vist. El conflicte està entre elles. És al principi que és quan la mata. O m'escarrega a ella. Primer, totes... els secuaces a tota la... Com ho has vist a segona? A la primera? Sí, clar. Abans és a la taverna. A la taverna. Sí, a la taverna. Sí, a la taverna. A la primera part mata... una, dos. A dues de les persones. Acaba de dir que era la següent. No ho sé. Però la primera és això. És aquella... La dariljana, la rosa que hi ha alta, que porta un parxet. Aquella, no. No has vist la part de la caravana. Són altres cèneres de la caravana. Però boníssim, eh? Espai tan petit, tan reduït. Uf! Quina bestiesa, eh? Sí, sí. M'agrada molt aquesta cena. És com un còmic. I fins i tot hi ha moments de la pel·lícula que surten imatges d'un còmic que jo suposo que deu ser còmics o japonesos o així que parlen de samurais. Sí, deu ser algun tipus de manga, una cosa d'aquestes, que es diguin... Segur, segur, segur. Sí, no és que surten imatges d'aquestes, surten dibuixos, surten dibuixos. Ahà, molt bé. Està molt bé, molt divertit, perquè com que ja veus que és mentida, és molt exagerat, aquella matanza, és molt més que ho han començat allà, cames i braços i... Aquell xorros de... Tot volant per allà? Doncs jo faig en falta, aquest quadre interactiu. Tot vermell, tot vermell, tot esquitxat. Però ella continua, ella continua com si no. Com si no passés res, no? Impecable, pràcticament, no? I és molt maca estètica amb la sena que dius del jardí. Sí, és molt maco. Que està tot nevat, que dius, ostres, que maco, tot blanc, tot nevat. Un jardí aquests japonesos idíl·lic, no? La contrapartida contrapartener, que va també vestida de blanc, així un vestit molt maco, així en blanc kimono, molt xulo blanc. I ella, que va de color, no és un taronja, és un taronja més pastís. És molt suave, un taronja, un ocre, ella va d'ocre. Sí. I al fons, que es veu de casa, donen sortit, també així, amb les llums, així, o creix, la combinació és preciosa. I és una lluita molt elegant. Crec que al final, passi el que passi, no? Però en refereixo que és una lluita que no és tan salvatge com l'altra. És com molt de oriental. És més exacte, de domini, de la Sars, bueno, marciàt, no, de la Sars. Sí, són marciàtes. Però sobretot és el domini de la Catana. La Catana, sí. Que de la Catana de... Que perilloses que són. És que jo soc molt fan d'aquest cuintin tarantí. Jo soc molt fan del tarantí, no, de Reserva Ardóx, de Pals Ficció, de Quim Bili, fins i tot de Jackie Brown. És a dir, d'aquestes primeres pel·lícules que va fer, a mi jo m'encantava. Ui, que també està molt bé, no? M'ha dit que és bastardos i tal. Però a mi aquesta línia, allò, allò, els 8, com els dius, a mi no em va agradar res, allò, em va semblar absolutament avorridíssim. I aquesta línia de Hollywood no l'he pogut donar encara, que imagino que estarà amb una línia... Però jo m'agrada el tarantí, no, el fresc. El que va venir a un tio fresc, vull fresc, em refreixo, amb què fer aquestes coses, que dius, hola, amb genialitat. Era com un geni fent coses passades de voltes, però que et sorprenia. Jo sempre dic que els cinemes són sorpreses. Si has de veure el que has vist moltes vegades, ja tens directors que et fan coses molt greus. Clar. Trancar una miqueta perquè ja s'ha fet, inventar maneres noves d'explicar coses, temes nous, un focament de càmera, colors... Clar, clar, clar. Però, bueno, és el que tenim. Sí, tot a l'espai, des que és tipus, jo què sé, pos matrix, o les altres que es van fer també... Però matrix va innovar moltíssim amb els efectes especials. I va ser una innovació, doncs com el senyor de les anells, va innovar moltíssim amb el món també d'aquests móns paral·lels, i en refereixo d'aquests móns una miqueta a la diària remèdia... A l'origen també. Exacte. Que et donen un punt de referència, i això és el que sempre dic, que és com tot, el cinema sempre és una progressió d'una època fins posteriors. I, a més, quan veus la història del cinema i jo que tinc el plaer d'unes d'aquestes classes i que estic fent des del principi, i estic ara pels anys 20, i estic 20-30 per al tema del cinema còmic, d'això dels còmics, des dels primaríssims Max Línder, a Charles Chaplin, amb la genelitat, i veus com evolucionen els gags, com els personatges, com Harold Lloy, es trenca el cap per fer unes coses absolutament meravelloses. Jo, de l'home mosca, quan es penja el rellotge, tot el que li passa és una sequència de 25 minuts pujant delicament, que també és un efecte especial de la època, molt primari, però t'ensenyen a moltes coses, t'ensenyen el que vindrà després. Per tant, sempre sorprèn el cinema. Si anem als anys 20, sigui el 2019, t'ha de sorprendre. Si no, anem malament. S'ha d'avançar, s'ha d'avançar. Que està bé que facin pel·lícules, que diguis però busquem coses noves, no? Sí, doncs ara en queda la segona part. Sí, sí, doncs mira-te-la, i ara comencem l'altra via. Ja l'he començat, que està a la boda, que ja s'està... És que hi tornen enrere, és un feedback. Sí, sí, sí, constantment ja... Sí, hi tornen enrere, quan va començar, doncs aquí va començar amb aquest casament. Perfecte, perfecte. Tigues prines per ser en la escena de la Daril Hanna amb la Caravana. I també et quedo de la sorpresa, perquè és més petit. La de la cuina també és impressionant. La de la cuina, que és quan comença a la primera, també és impressionant. Perquè veus que són dues col·legues, que es coneixen, però en canvi, a la mort, no? Sí, sí, sí, sí. Bé, el sent de comida. Ja està, mira, ja està. Adéu, si ja ho. Adéu, si ja ho. Adéu, si ja ho.