Comencem un dia més el nostre programa de Bavilonia, el segon de l'any 2020, i el dos, exacte, molt bé, del 2020, com diuen que s'ha de dir això, sencera, sí, això ja vaig sentir l'altre dia, perquè no hi hagi problemes, com tu deies, que et canvin per contractes i col·les d'aquestes, que et puguin tirar en marxa. Avui ja veieu que hi ha una veu masculina també, no és broma, a banda de la meva, encara més baronil, i és que ha tornat el David, no, que és broma, després d'aquest any 2019, sí, sí, de baix, dos al David Montaner i la Rosa Alcalá, que la tenim amb els seus magnífics auriculars. Sí, exacte, clar, clar, clar, això està claríssim, ha de ser així, sí, sí, sí, el micròfons, que són els quatre, són totalment diferents, són variopintos, variopintos, les espumes no les hagin tret d'una gàbia de hamsters, perquè estan tots retats, és una miqueta com que dius, mare de Déu, senyor. És el que tenim. Molt bé, doncs avui el que farem serà parlar, com sempre, de tot, comencem parlant de ballet, perquè la Rosa ha anat a veure la vella d'orment, la Rússia en clàssica, el ballet, això aquí amb un anglès de segó, que tinc jo, a l'auditori de Sant Cugat. Ja la setmana que ve, ja el David ens ha promès que ens parlarà del Casca-USS, per nens, per nens, no? Bueno, mira, és una altra revisió, és interessant. És com el meu fill, el meu fill fa ballet. Ah, sí, és veritat, això, sí, és veritat. I llavors, doncs... Molt bé, fantàstic. Ens vam anar a assabentar que el cinema quitania la setmana que ve fan... Molt bé. Bé, era ja els dos últims dies, em sembla que és, acaba el dia 26, acaba el domenge, fan el trencanous, i vam dir, mira, de mi. Molt bé. És molt maco, també, que parles molt chulo. Clar que sí. Doncs ja la setmana que ve ens ho comentes, i posem la musiqueta, però sí que podem, i tal. Doncs altres coses, i ara sí que ha començat Rosa a parlar-nos de la vella d'orment, parlem d'un parell de llibres, per aquí que serà a Les Ganes, de Santiago Lorenzo, i Dràcula, l'Orient, pel·lícules com Quina Hierromata, Litus, 1917, o Cegado por la Luz, i també per aquí, pel mig, també, la Rosa ens tornarà a parlar d'un altre element, en aquest cas, música, un concert que al set... pica els capitals del Ramon Gener, amb l'Orquesta Sinfònica del Vallès, i ens ho comentaràs després. Però ara, ens explicaràs la vella d'orment, i jo de mentrestant, vaig a buscar una coseta a veure si ho trobo. Sí, estaria molt bé, vinga. Parla, adeu. Fes-la possible, vinga. Bueno, és el Ballet, vull dir, és el Ballet en directe, el Ballet clàssic de Rússia, que és de la ciutat de Moscú, van venir tots a la ciutat de Sant Cugat, hi havia, no sé si eren 70 ballerins, no me'n recordo. Una xulada, una xulada, però és una ciutat. És la que aquesta companyia està dirigida per la ballerina Eugenitja Bespalopa, i aquí fa la coreografia és la Petipa, es diu. Petipa. És la vella d'orment, la música l'ha fet, la va fer a Tseikovsky en el seu moment, i es va estrenar el 15 de gener, que precisament ara que la feia ja d'anys, de 1890, al Teatre Marinskir i Sant Péterburg a Rússia. És a dir, 130 anys després? Exactament, perquè en 15 de gener del 2020, doncs mira, 130 anys, curiós. I doncs és clar, ja es nota que és Rússia, és la escenografia, és molt maca, reprodueix un palau, un interior d'un palau, després també reprodueix el bosc, perquè ara us explicaré, us recordaré si voleu la història del conte de la vella d'orment. Jo he hagut de recordar perquè dic... Sí, sí, sembla que no. Ja han passat uns quants anys tu, no teniu criatures per explicar aquestes coses, no? Punchem un fus, no? Sí, exacte. Bueno, però tot està de una teva història, eh? Sí, no, no. I si vols, ja començo, i així també ja n'estic explicant. És... breu men, tampoc no. A veure, la història és un regne, que hi ha el rei de reina, com no, amb tot el servei, amb tota l'acord, que estan celebrant l'enleixement d'una filla, d'una princesa, i llavors veu la mainadera amb l'altra, que és la maestra de ceremonies, com estan convidant a tothom del regne per presentar aquesta princeseta, que acaba de néixer, és molt petit on, és un bé bé, està allà al braçol, va bé? Veus que els pares estan amb una banda, i en canvi, la princeseta, i aquesta gent, el servei, s'estan al centre, que dius, ostres, sí que estan lluny les pares, no? A mi això em va quedar l'atenció. Tot el que comencen a arribar a tots els convidats, i arriben també les fades, convidades, exacte, i cadascuna li regala un do, que és el do de la belleza amb be alta, o el do dos a l'abundat, doncs, vos positius, bons tots, no? Fins que arriba una fada, que aquesta fada s'havia oblidat de convidar-la. Sí, llavors aquí ja tenim tota l'història. Mala llet. Aquesta fada es diu, la bruixa, la bruixa de la fada, que ara vos, clar, el que fa com que s'han fadat, dius, posarà jo el que faré, un malefici a la princeseta, quan facis 16 anys, doncs es punxaran amb un fos, que sabeu que és jo de dalt, dels telers, de dalt, de filar, dir que hi és morida. Ostres, quina pena pels reis, i per tothom, no pot ser, no és una tota. És espectacular l'aparició d'aquest tant d'aquest personatge. Mira, aquí hi ha una fotografia. És un vellari que ho fa, perquè, a més, és un cos supergrat, que dius, no un gigant, però és molt alt, i clar, li va perfecte el personatge, perquè encara li fan més cosa de depor, i de malefica, no? De malefica. Doncs, bueno, aquest seria el Proleg. Després, el primer acte és que, efectivament, la princesa ha fet 16 anys, és el dia del seu aniversari, estan celebrant com no, l'aniversari, aquest evento, i estan tots allà. El rei i la reina durant tot aquest temps ja van fer desaparèixer tots els fussos, es van destruir, no es pot filar en el regne, per veient una miqueta aquest malefici, no?, per evitar-lo, intentant evitar-lo. Doncs, a la festa de l'aniversari, què passa? Doncs que es presenta la Bruixa Caravós, i en difreçada com de velleta, i amb un descuit dels pares li dona aquest fuss a la princesa. La princesa, tot en curiositat, diu això que deu ser, i comença a mirar-lo, no sé què, a manipular-lo fins que, al final, acaba punxant-se, clar. Els pares que ho intenten evitar, però que no poden, i ja està, ja es punxa. I queda això, que avui, com una miqueta, que ens concien. Els pares ja estan espantats, pensant que és que ha mort, però no, arribar a la... Ai, perdó, m'he descuidat, que hi havia una altra fada a la fada bona, de totes les fades, la fada de les liles, que ella li va dir que no s'amuinessin, que val, que sí, que es punxaries, que es quedaria inconscient, però no moriria, només es quedaria dormida. Fins que després, el despertes, el petó de mort, que no sé què. Doncs efectivament, quan ja han fet aquests 16 anys i la princesa has dormit, apareix de nou aquesta fada i diu, mira, tranquils, que ja us veig dir que ara està dormida, no passa res, i ara tot el regne quedarà dormit també, fins que això. Però, clar, queda tot el regne dormit, i, a més a més, queda tot envoltat amb un bosc. És molt xulo, com veus, com baixa del teló, molt al teló, del sostre, i baixa, doncs, un bosc. I llavors, veus totes ballar, i si tothom hagi dormit, és una xulada, si està buscant la música. Doncs ja tenim el segon acte, també. I el tercer acte, que hi ha un, doncs, d'emplor, tot, hi ha un príncep que està fent una casera amb total. La casera no només són quatre caballers. Passen 100 anys, o així, no? Sí, 100 anys. Molt bé, David. És com aquella pel·lícula, que és la llavriga d'un... Ah, no ho sé. Sí, però aquí no és que... Ja l'explicaré. Sí, sí, no, no, si l'expliques també. Doncs passen 100 anys, hi ha un príncep que està fent una casera, però que ell no vol continuar allà amb la casa, pot estar més així, més tranquil·let, em plena així, meditant, i no sé què. I llavors, quan es queda sol, apareix la fada de les liles, i li explica'l, però tu què fas aquí? Diu, no, és que jo... No vull estar de casa, jo vull... I tu què voldria? No, jo volia posar la princesa, o sigui que tot allà que dius, doncs mira, si m'acompanyes, jo et portaré fins a un castell, que hi haurà una princesa, que és molt xulo com li acompanyes fins al castell, i llavors és quan veig la princesa, li fa el petó, llavors desperta la princesa, desperta tot el regne, i al final, per suposades, pares, doncs accedeixen aquests casos i tot això. Nombre, això no ho soltem. I al final, home, no, perquè no s'ha salvat. S'ha saltat el salvador. I després és molt xulo, al final, perquè, clar, com que ja estan de festa, que ja per fi surten personatges d'altres contes, d'alguna tan botes, d'un plau... És això? Sí, sí, sí. Eres tu, mi príncipe azul, que yo soñé. Aquesta és la... La panicula... La panicula del Disney, no? La panicula. Però a banda d'això és el mandat? Sí, sí, sí, sí. Em sorpreneu, eh? Sí, sí, sí. Això és tot el que és el primer acte. Aquesta música sí que de seguida la reconeixes. La música és preciosa a tota l'estona. La música, ja et dic, és el curat. Els vestits de tothom, les princeses, de les fades... Però sí que s'ho curren, aquí, a l'auditori. I al final, ja et dic, surten d'alguna tan botes, que fan uns baixos molt xulos, aquest aplac... Un ocellet blau, i també surt la caputxeta vermella i el llop. És molt xulo, perquè clar, el valletí que fa de llop ha de portar un cap de llop i està ballant i tot amb aquest cap de llop, eh? És una xulada. És molt xulo, molt xulo. Sí, no, no, Déu n'hi do. Sí, no sé com, el que hagi costat portar-lo, però és una passada, és una agafada, una passada. És xulo, eh? La princesa Aurora... No he vist mai, eh? Jo sí. Jo he vist per la televisió, però no he vist mai vallet en directe. Jo en directe, sí. Jo me'n recordo que la vaig veure fa de TV. Jo sí, però vallet no. Sí, jo sí. Don Quixote, no sé quantes hores dura, tres o quatre? Oh, no. És que m'hi adonis molt aficionada, llavors. Dori jo això. Uf, va a costar, va a costar. Home, sí. Jo estic llegint el Quixote, ara. Ara, vinga. No, ja porto altres altres pàgines, ja. Ara aquesta vegada sí que el llegiré sense. Ja me l'he proposada. Jo ho vaig proposada, però mira, potser no es tenia... Jo aquesta seria la tercera. La tercera potser que me l'he proposat, i ja. No sé si jo prou gran, encara, ja. Jo vaig fer-ho fa tres o quatre tius, eh? A més, tinc una versió d'aquestes llibres que em van regalar, per cert, molt maca, d'aquelles que vas agafant així, sempre en gran llibre. Va ser lloc pum, que fotia la sola de la taula, allà agir. No, el meu és més de butxaca. Bon, de butxaca amb tot de butxaca és així, un xudet. L'el·lustració, doncs i tal. Amb les comentaris, crec que és del Blequa. D'un lingüista molt important. D'un lingüista. Jo vaig començar una versió actualitzada al llenguatge actual. Banda. Sí, perquè... No és curiós. Sí, doncs diuen que hi ha coses que... És que no ho saps, ja s'està en diccionari al costat. Sí, perquè no hi ha el castellà de la època, sinó que el Quixot parla amb un castellà arcaïtsant. Clar, i llavors sí que llavors, exactament de més, el dic al carà, imitant el llenguatge dels caballers. Clar, llavors és de la mitjana, llavors és de la mitjana, que jo no tenia el cuerpo per faròlia. Doncs sí, sí, va molt la pena. La història que hi està de la vella dorment, us recordo que després de la pel·lícula es rec, també surt una mica la idea que és de que és re que ha d'anar a rescatar la princesa que està allà, el castell que està allà dormida, una miqueta de la història que hi està. I, bueno, no sé el que tu, David, si volies comentar això de què deies de la... Ah, no, que Brigadún és la pel·lícula... Ai, d'Estan Lidon, en sembla? Sí. Sí, sí. I són uns caçadors que arriben a un poble que es desperta un cop que de 100 anys. Ostres. Per ells, quan se'n van a dormir, passen 100 anys, llavors es desperten. I, bueno, és com un ballet, també, als pel·lícules de Xinquel, perquè hi ha una coreografia i... És que els musicals... Era un musical molt xulo. Jo recordo veure-lo vist amb el meu pare, i ostres, i el cinema, aquella pel·lícula, molt maca, és preciosa. I disculpeu, vam tenir un programa, no sé si va ser aquesta misura, que es deia Brigadún. Doncs a mi em sona. Ara no sé si era aquesta misura, que en aquella època en tocaven vàries, però es deia Brigadún. Perfecte. En comptes, basat en el consola de Parró, que ja s'ho veu que tot aquests contes que hem comentat, el gat amb bota, la caputxeta, la ventafox, tot això són de Parró, que són francès. I d'aquí ve tota la història, després de contes infantils. L'origen primor, després ja hi ha moltes més. I a l'Anderssen. I també són els dos més. Molt bé, doncs ara passem a les ganes, a veure què és això de les ganes. A veure què ens parla el David. Doncs no, mira, després d'haver llegit els esquerosos del Santiago Lorenzo, em vaig quedar en ganes, mai millor dit, de llegir un altre. Sí, que estava molt bé els esquerosos. És el millor que m'he llegit darrere. I bé, aquest llibre es nota que és anterior a los esquerosos. Amb los esquerosos ha depurat la seva narrativa. D'una manera... Ostres, molt millor, perquè... i ara us ho explico així comparant-los. Perquè si amb los esquerosos... Aviam com t'ho explicaria. Aquest home sap barrejar molt bé un llenguatge àgil amb una bona descripció de l'entorn que l'envolta. I no se't fa, perquè a un moment, quan una novel·la es torna descriptiva, doncs acostuma-se una mica a Ferragós. Has posat aquí. Estic parlant de les ganes, no? Sí, despelleus pel darrere i la luxuria és un d'ells. Vale, ja ho posarem també. El poso això perquè t'ambientis. Mira la gent que hi és. S'està posant... No, no, no. Vinga, va, perquè t'animis. Doncs aquí a les ganes, nota que encara no tenia massa per la mà. Diguem-ho així, i les descripcions són més... més barrueres, no tan depurades com a los esquerosos, però bé, de què ens parla les ganes? Doncs es parla d'un individu en... com es diu allò? Anodino. Més que lleig, anodino. Doncs... Un individu d'aquests, no? Que és químic, i que el tio té una... una miserable empresa, per no dir-ho d'algú, i que en quatre treballadors, que sembla allò... cutris, no? I ell que... ell ha inventat una substància que ha aplicat a la fusta, fa que aquesta... no es dò a teriori, ni a la intemperia, ni a res. I ell... Sí, és un inventor. Sí, és un químic, ha inventat això. I ell té l'ància de poder vendre això, com aquest producte, i poder-se, diguem-ho així, enriquir gràcies a aquest producte, i estar darrere d'uns comerciants, uns fabricants a Bristol, a Anglaterra, perquè li comprin aquest producte. Però és que... l'ambient, ja, és que cada estil és... És una mica cutre. És cutre, és naïf, és l'horror de la mediocritat. És com si la nostra vida fos de lo més excel·lent, però no, és que aquí encara t'ho destaca, no? I amb aquestes que coneix una noia, per a més, Inri, la filla d'un treballador seu, doncs, ostres, que caixen, ell també és, ell és un paio, que físicament no destaca per res, però caixen amb tot. Ella també és química, i ostres, és que encaixen a la perfecció. Menys... hi ha un problema. A nivell sexual... No hi ha manera. Perquè, segons els seus ulls, ell la veu com... és que la veu calcada a la seva germana. Collint. És clar, no l'eponi. I no l'eponi, i no l'eponi. Però és que fins i tot arriba a un... Quina frustració! Li arriba a un greuge, hasta amb el seu pròpic consogre, que és el seu treballador. Clar, osti. Perquè, de tanto que no l'he posat, el sogre li diu, llavors la llei ja va... més calenta com el balonxo. I doncs, clar, jo no us consuma ni... ni per trás. Ai, senyor. I clar, el consogre cada cop està més emprenyat, perquè per ell, el fet que... El fet que no es benefici la seva filla... Operat. Ell és un greuge brutal, i estàs fent un lleig a la meva filla. I, bueno, això va creixendo i creixendo. No explicaré. Mentre està en ell, però és que passa que es lliga a una xoni poligoneda que ven... que ven pa amb un forn de pa, no? Bueno. La cosa és que per aquí ja està molt liandola. Vull dir que... I amb aquesta consuma o no? Sí, clar, amb aquesta consuma. Però, clar, ell li està enamorat de l'altra. Bueno, això. Jo ara vaig començar a llegir-lo, i no sé per quin motiu el vaig deixar, no sé. Imagino que algun dia arrependré, però com tu dius que... Sí, està coix. Cosa que a l'esquerosos t'obro de. Exacte, aquí no. I per això vaig dir, ai, la idea és bona, però... Ara no l'han enganxat bé. Can l'esquerosos, allò era... Pim-pam, pim-pam. El ritme era molt millor que no passa amb aquest. Aquí, a baix, a baix, a baix. Hi ha un moment que puja més, però... Ostres. No acaba d'enganxar bé, no acaba de arrancar. No acaba de arrancar. Cosa que a l'esquerosos allò era un pampam, pampam, i dius, hosti, ostres. Sí, era molt potent. Està bé. Bueno, doncs seguim, no, parlant de llibres, no? L'altra és... Dracula, l'origen. Aquest, mira, com... Vaig iniciar la lectura del Quijote, i la cosa no acaba de prosperar. O jo no estava de filis, com per... Sí, és que... És que es troba el moment vital, el moment vital i l'edat de... No el tenia. I jo ens vaig arribar a llegir algo banal. Ostres, però em vaig passar molt bé. Vaig començar a llegir aquest llibre, com per dir... Va, vinga, va, que m'enganxo. Sí. Ostres, ostres, ostres, ostres, ostres, ostres. I em va passar una mica com aquell de la senyal. Sent, xesco? Sí, sí, d'escoltes-ho, sí. I em va passar com a molt de la senyal. Ah, vale, vale. No té el nivell de la senyal. Que vas enganxar, no vas tirar, tirar, tirar. Però és un llibre molt pel·liculero, per dir-ho així. O sigui, que... En funció, mira el tio, em posa l'altre. En funció. I no seixareu, eh? Sí, sí, no, no, avui estàs. Ai, ja se m'ha acolat, Mestre, m'encanta aquella pel·lícula. És una de les meves favoritats, el senyor. En funció d'aquest llibre, jo crec que pot sortir una pel·lícula perfectament. Sí. Per què? Perquè aquest llibre ens parla de l'Història del Bra més tòquer. Perquè va escriure... És l'original. Perquè va escriure la novel·la dràcula. Perquè, doncs, perquè ell realment va tenir contacte amb vampir. Doncs el llibre. Ja de ben petit, la seva mainadera, doncs, era un vampir. On va? Ah, que bé. I t'explica tota la història de la mainadera. El primer t'explica l'història d'ell, absolutament malaltís. Home, sí, sí. No, no, no, jo és que estic imaginant jo. No, no, no. La mainadera, què fèiem aquests nits? I avui, absolutament malaltís. No, no, no, no. I com els quedaves aquí, fill? No, no, solo contrari, la mainadera se l'estimava molt amb ell. I els seus germans. Ella era, o sigui, la mainadera pel que sigui, que ja el llibre ho explica, va passar a cuidar a nens, a aquella casa. I ell era un nen absurdament malaltís, fins al punt. Bueno, i si afegim que el oncle del nen, que era metge, li fotia unes segnies de calample, que aquí el van piruar, entre cometes, era el cabranàs de l'oncle, i el deixava pobret a la vora de la mort. Afabli, totalment. Fins que ella d'alguna forma va dir, aquí hem d'actuar, i actuar fent un pacte contra natura amb el nen, no un pacte, un intercambi, diguem-ho així, sanguini, amb el nen, i el nen d'alguna forma té sang d'ella, i això el fa rabifar. Però a partir d'aquí entren altres elements, entre ells, el propi com de dràcula. I ja no explico més per què és que si no és que... La novel·la agafa un caire molt cinematogràfic del qual jo crec, ostres, que si algú s'ho planteja com a base que algú agafarà la pel·lícula i... Un film molt interessant. Molt interessant. Ja pot ser. Refereixo que això de com havien diavant faltos de guions. Hi ha un, com es diu, un epíleg, un epíleg que el llibre, és el final, no? El llibre que indica que el llibre del bràmix toque és dràcula, que tots coneixem, doncs li foten 200 pàgines. Què dius, ara? Li foten 200 pàgines. I que aquestes 200 pàgines explica tot això que aquest llibre ha intuït. I altres coses. Perquè... Ai, esclar, clar, si no explico el final li és... Perquè... Es veu que hi ha un milionari nord-americà que em sembla que és el Steve Ballmer, que és de Microsoft, crec que és ell, que va comprar 200 pàgines que falten. O va comprar un... Perdó, va comprar un dels originals de dràcula, el qual es marquen aquestes 200 pàgines, perquè un original que es va imprimir es va treure qualsevol referència a les dues 200 primeres pàgines de dràcula de bràmix toque. Però ja vos existeixen aquestes pàgines? Jo veu que sí, però no se sap on són. Ostres, és quina pena, no? Que això no es pogués utilitzar o que diem per poder acabar de rodonir la història, no? Perquè més o menys de quin anys és, suposo, aquesta escrit? 1.800. És un llibre del romanticisme final, aquesta cosa d'algú. L'ambient de dràcula del Còpola. La pel·lícula és molt bona. La pel·lícula és molt bé. El llibre és molt bo. El primer estó que el dràcula llibre és molt bo. Vull dir que va la pena llegir, Sara. Vull dir que a vegades ho que diem. Veiem sempre els classes convlocats de la setmana passada. No sé si el tinc jo, el de dràcula. Em penso que el tinc. Jo el tinc segur. Jo m'ho fa molts anys. Jo crec que a vegades va la pena. Per exemple, el dia per la vamella, l'altre dia que vam fer el programa, que jo m'estic d'aginar, comptes de Sherlock Holmes. Jo m'he llegit res del Sir Arthur Conan Doyle. I, escolta'm, jo estic al·lucinat de com escrivia aquell home, quina meravella. A part d'haver les pel·lícules vinculades amb... Quan veus el llibre, és molt bé. Jo sempre ho dic. El millor llibre que m'he llegit. Sí, això és meravellós. Té un dinamisme i una cosa. Passo té. Però és el millor de la millor. Però és que també era molt important. Amb bons escriptors, m'escrivien amb revistes que eren setmanals. Era l'actura juvenil. Sí, sí, sí. Però feia molt bé. Avui no hi ha cap nano que es llegeixi això. Però també és un llibre que estava pensat que et deixaven sempre constament al·lual. Cada capítola que quedaves com... Perquè clar, era enganxar, per fer cicles. Però això avui en dia farien bunyols i en aquella època era un llibre com de humanes. Hi havia un seguiment però per trossets. És bestial, és bestial. M'encanta, m'encanta. M'he passat molt bé sempre. M'he llegit un parell de vegades, em sembla. Jo que dius, recuperes el llibre. Jo sempre el puc recomanar. Passem al món del cinema, encara que després de quan té un parell de pel·lícules, la Rosa ens parlarà del setpecats capital. Si vols que hi anem per una mica més de cinema, també en 1967, cegado por la luz. Jo comentaré dos pel·lícules. M'ha començat per Litus, que és la més... Sí, fa referència a un tal Carlitus. Que no és el de la ràdio. No, no, no. Perquè pobret meu a Suïcida. És a dir, el Carlitus acaba de parlar amb ell i encara està molt viu. Sí, i dubto que... No, ho dic per això, perquè no és que hagi destrossat la pel·lícula, és que això s'ha d'anar al minut... El segon u de Litus et presa la decisió de suïcidar-se. I tampoc té un motiu excessivament... Sembla ser com que dius que jo que sé qualsevol. És clar, no hi ha... Això del suïcid és com molt suigeneris. Però en refereixo que, en aquest cas, no hi ha un motiu que diguis absolutament, jo que sé que té una malaltia incurable, alguna cosa que sàpiguis que no... Hi ha una qüestió que, si és això, no diré, perquè això és una mica de strip a la pel·lícula, que una mica sobta fins i tot. Això, no? I llavors és molt correcte, perquè el director, el Dani de la òrden, ha agafat 6 actors, que són aquests actors del cinema espanyol, alguns catalans, algun català en concret, però que, bàsicament, són d'aquesta data entre els 30 arcs, sí, 35, 36, que era bé que per 40, no? Són la vele encuesta a l'Àlex Garcia, que ara s'ha fet molt famós per allò de si jo fora rico, aquesta comèdia que estan fent promocionada per Mediaset i tal, i que és una comèdia d'aquestes. I tal, a l'Adrián Lastre, al Kim Gutiérrez, al Miguel Fernández, que canta com vol, aquest nano, i a la Marta Nieto, que no és gaire coneguda. Però en refereixo a aquests 6, van a casa del Litus, a casa del Litus vivíem un amic seu. Una família econòmicament correcta, vull dir perquè la casa és gran, i llavors fan una cosa molt americana, potser no se va habitual fer-ho aquí, una festa de recordatori. Potser sí, però en refereixo que no és gaire habitual. Els amics reuneixen al voltant d'aquesta seva, per una mica recordar alguns les difamandre, altres no volen, alguns estan passant una depressió per l'amor de l'amic, hi ha una antiga parella, res, res, un mes, o no, i llavors van a fer com una mena de seure per parlar, està promocionat per al seu gran amic, a l'amic que viu amb ell, sense cap tipus d'ambiguitat, de les noies, de la seva història, però que realment s'estimen molt, aquesta amistat, aquesta complicitat tan potent. A partir d'aquí, un d'aquests, he dit que són cinc amics, i un que és el germà, i llavors la premissa és parlar d'ell. I, clar, a més, ell ho fa, també ho diu, els teus minuts, el propi director és conscient del que estem veient, pot recordar una pel·lícula que tots hem vist, que són els amics de Peter. I ell és conscient, i llavors ho diu, diu, esto parece los amigos de Peter, solo que Peter aún no está muerto, está enfermo. I llavors, clar, sent conscient d'això, entrem en una comèdia agra, a vegades, són rius de mal allà com dient, li diuen de tot, des de magnífic fins a fill de sa mare, és a dir, hi ha reaccions totalment marcades, i tot va al voltant d'unes cartes que ha deixat a cada un d'aquestes persones abans de la seva mort, que en aquell moment el germà farà llegir. I veurem si això és cert, si hi ha coses, si... bueno, ja veurem. Per tant, no dic res més, insisteixo perquè no vull. És una pel·lícula d'aquelles del 80% de la pel·lícula que passa amb el menjador de casa. Sí, teatral, exacte. I després hi ha un percentatge d'exteriors i tal, i això, no? Bé, entre ells hi ha, per exemple, un que és cantant, que la mort d'ell sembla que li beneficia, una ex parella que, curiosament, quan mort se'n va amb el germà, és a dir, hi ha una sèrie d'influències, com de... Bactors, diríem, d'amistat, interessos, realitat, de complicitat real, interès. És molt interessant la pel·lícula, està molt bé. És... El que tenen és que és molt dinàmica la pel·lícula, fer això és parlar molt ràpid, a vegades. Veus que hi ha com una mena d'energiosisme davant de la situació, no? I, sobretot, bé, que no existeix això, val la pena veure. No és una gran pel·lícula, per tant, no és una pel·lícula que ja no ha estat nominada als gó, no és una pel·lícula que tingui una gran presència, però bé, és una pel·lícula que sosten molt bé, perquè hi són bons actors, alguns fan millor que els altres, evidentment, però bé, hi ha moments d'improvisació, que ho veus, que veus que la dius ha deixat llibertat, de que l'Adrián Lázter, que és més histrionic, doncs pugui fer una mica de les seves. Per tant, és una pel·lícula recomanable. Després tenim una altra pel·lícula. Salut. Tenim una altra pel·lícula. No he tallat, eh? L'has tornut. Llavors, l'altre seria Quinajer Romata, que és la Paco Plaza, que tothom tenim present aquella pel·lícula Verónica, es deia. I Rec. No, no. Sí, Verónica. Aquella nena que feia la Guija i a Vallecas i tal, que escolta Veros el Silencio, que és gairebé. És una pel·lícula que és molt tan bé, molt així íntima, però que a mi em va agradar. D'aquesta Verónica se'n va a ser una cosa rara i té una cosa, té un punt. Sóc així com molt... Terror de barrio, que digo yo. Una cosa d'aquesta és així com molt... Però molt bé, però té gràcia, perquè el pis era d'aquests matadors, aquests pis amb aquells mobles, aquelles portes de... Per tant, és una cosa curiós. A veure, Quinajer Romata, el David també l'ha vist. És una pel·lícula dirigida per, com deia, en per Paco Plaza i, bàsicament, és Lluís Tossard, com el paper principal, quan apareixes menys a tothom amb patates, però, curiosament, aquí ha pregut un altre personatge que també sobresurt una mica. Que ara comentarem que és un dels fills del narco, que és l'Enrica o què, és català. Des d'aquí, dic que una amiga meva, la Maite, que és professora, em va enviar i va ser l'úmne meu, durant molts anys, és un nano relativament jove i és un nano que s'està convertint. És el que fa de fill petit? Sí, el que fa de una mica poligonero també. Que fa pinta més... Exacte. I que va guanyar i el Gaudí. El Gaudí el millor actor secundari. I també va guanyar els primers feroz i probablement guanyar el Goya. Per tant, aquesta criatura s'ha dirigit com un dels actors catalans amb més projecció. Bé, simplement això d'aquí en Gerro Mata, és una història d'un narcotraficant gallec que té dos fills, per tenir una base, per fer l'explicació molt ràpida, que aquest home té un procés d'on s'ha quedat a vegades, és l'edat, és gran, no? I a partir d'aquí, aquest home té una residència... Algú té generatiu. Algú que va generant i llavors s'hi demana entrar a dins d'una residència, perquè no té la capacitat. Ell això serà un informe que està allà. I a partir d'aquí, clar, a el que sembla un tio supervàlid, i que tan rellevíssim, i tal... I hi ha una fura sobre... Exacte, que el Vigila, que està sobre tal, resulta que el que està fent és... ho dic o no ho dic? Benjar-se. Benjar-se. Sí, és fòtima, imagina. Jo he vist el trailer de la pel·lícula, ja es veu que ell es transforma d'una manera que... Ja ha passat. Ja ha passat. I a partir d'aquí, hi ha moments de ser d'atenció, el que diu el David. Ell no el coneixia, per això, al narco aquella dosi. No, el coneixia. La coneguda ja, a la residència. Se n'adona que aquell senyor és el que... Bueno, que jo, esclar, no vull dir a més la matraca, però que és el que diem, que es ve universalitza aquests narcos com els causants de moltes morts donats a les drogues, no? Mira, podríem remetre'ns a la pel·lícula, aquella que es deia Heroina, que sortia aquella triola... Jo aquesta no l'he vist. No l'he vist a aquesta pel·lícula. Que parla aquelles mares de Galícia, que van fer una organització perquè els seus fills van caure tots presos de la droga exacte. I que hi ha com a xinxes. Aquelles mares es van organitzar i van sotmetre, doncs, a un, no m'ho has dit, un moving, a tots els narcotraficants de Galícia. S'ho totes les de la zona, clar, evidentment, no? Un scratch, o no? Sí, un scratch en tots els mitjans. Sí, sí, sí. A denunciar-los públicament... A denunciar-los públicament... Està molt bé, però entro amb bastant amb el que passa aquí. Perfectament, únic aquí, lògicament, la cosa va més enllà, va amb una línia molt més salvatge, i llavors aquests dos fills són com els personatges secundaris, i que, realment, per altra banda, intenten seguir mantenint el negoci. I el destacable del personatge aquest que ha guanyat l'audit, i això, és una mica per la seva... Passat de volta. Passat de volta, el seu estrionisme, la seva manera de ser. Aquest paper és un poligonero, és un maquinorro d'aquests, que li moga la música a màquina, que és una mica una mica nen. És allò del nen, que passa nen, aquesta cosa. Però, bé, té un paper determinat, però insisteixo, el que sí que té raó el David és que no és una gran pel·lícula, tampoc. És una pel·lícula que llueix una mica, però... És molt aixuta, eh? Això sí, surt del cinema. És com dir a OP, què passa aquí, no? Això sí, però jo crec que torna a ser una altra reinvenció del propi Lluís Tossard, que és un home que sempre té una... sembla que sempre farà el mateix, però dius, bueno, ha canviat una mica. L'únic que sí que es fa una miqueta omni present a vegades, i això és el que a mi hem... I ara, per exemple, estic revisant, que no la tinc per a mitja, una plataforma d'aquestes de pagament. Te doy misojos. Ah, és fantàstica. Això és molt bon, nen, eh? Sí, sí, sí, ja l'havia vist. Ah, per l'Anauas i el propi Lluís Tossard. Sí que en Dora, no l'anava, no? No, qui és? La Laya Marul. L'Alla Marul, això, l'Alla Marul. Sí, sí, molt bé, això. Sí, sí, és genial. Quan ella surt... amb sabatilles... Ja en parlaré, perquè crec que va la pena recordar-la aquest dia. Molt bé, doncs, deixem una miqueta al cinema i tornem a parlar una mica de música. Sí, vinga. El set paquets capítols, perdona'm a ignorància, en aquest cas, que és algun tipus de... A veure, és un espectacle. És un espectacle. Mira, qui el fa, o qui l'organitza, qui el conduix, el Ramon Gené? Sí. Aquest gran comunicador, aquest gran divulgador. Era una sinfonia d'algú, i llavors ella havia fet alguna cosa. No, no, no, no, és una miqueta que fa a... O sigui, a més a veure el Disiz Art, que agafa un tema, i sobre aquest tema, ell busca o explica com la música ha reflectit aquest tema. Molt bé. Doncs al llarg dels anys, no? En aquest cas, el que ha agafat és això. Els set paquets capítols, i es diu així, l'espectacle, igual, el concert es diu així, els set paquets capítols. Llavors, a l'escenari hi ha tota l'orquestra, en aquest cas, està acompanyada a l'Orquestra Sinfònica del Vallès, que són 70 músics allà, al escenari. Després també hi ha una soprano, que també canta alguna cosa, et fa un parell d'intervencions, i una ballarina, també així de ballet, que també fa un parell d'intervencions. Però, bueno, bàsicament és ell qui va conduint tota l'estona aquest tema, no? I llavors agafa com a un punt de partida, doncs com s'han explicat, o com s'ha expressat a la història de la música, doncs aquests set paquets capitals, aquests set sentiments que alguna vegada tots hem pogut tenir o tenim, no? Que el idioma diu perquè pequem tothom, pequem tots, no? Us recordo quins són els pecats, per si no els tenim presents. Jo me'l sé tots. La ira. La luxúria és el que a mi em queda. Aquí, aquí, aquí, David, ja ho deia jo, que abans aquest tema tornaria a sortir. I la gula, també. La beja, la luxúria, la supervia, la gola, la mandra i la barícia. I la barícia. Llavors, doncs, explica que el fil conductor són els contes de Canterbury. I llavors explica com arranquen aquests contes de Canterbury, que és una nit de, doncs, d'hivern, allà amb un messon d'un camí, es troben una sèrie de persones, persones molt variopintes, no? Igual, hi ha un cavaller, que hi ha una monga, no sé què, hi ha, doncs, un notària, un advocat, un ferrer, no? Gent molt variopinta. Passant una miqueta aquella estona, aquella nit de fred i de tempesta i de tal. Doncs diuen, doncs, expliquem un conte, cadascú que expliqui un conte, i després, cadascú que ha explicat el seu conte, farem una votació i triarem quin és el conte que més ens ha agradat, no? Doncs això és el que ell fa en el teatre, no? Explica, comença a explicar com si fos un conte sobre la ira, però llavors agafa personatges de Mozart, de la frauta màgica, en penso que va ser la que va agafar, de tots, i llavors t'explica, no? Com se'n fa d'aquella protagonista i tal, no? Llavors... Aquella soprana com fa allò, amb el... em penso que era el rei major o... I doncs t'ho explica, no? Diuen, canvi, això, si fas, en comptes de fer-lo en rei major, o fas, en comptes d'anar tan ràpid, o fas més subau, i et queda com una nena, com una cançó d'obra sol. Creus que ens sap molt de música, i llavors el que fa és no analitzar, et fa venir ganes de sentir-ho tot, i un relacionar molt bé, un relacionar molt bé, doncs, la ira, la luxità, llavors gafes les musiques del can can ��가 i dius però això et toca nurar a música, a l'orquestra, es crea que és una interacció molt xula a més ell posa allà a l'escena, li posa una butaca i també li posen una llume així, una lámpada de pantalla, per crear l'ambient i ajuda que està per explicar-ho a un conte. I ella ha dit que no és una interacció amb l'orquestra, toquen fragments de Mozart, de Wagner, de Schekowski, de Debussy, explicant tot això. Arriba un moment que ell també arriba a cantar una miqueta si jo fos ric, no sé què richin, per mi el meu, no sé si ho cantava. Perquè ell és baritum, el que representa la luxúria. Primer ho explica amb la història d'Erodes i Salomé, que erodes era el tiet de la Salomé, aquest tiet adoptiu de la Salomé, la Salomé tenia 7 anys, s'explica, i ella és molt sensual i va per ell, perquè li demana que vagi per ell els tios. I ella diu, jo ballaré, però jo canviï el cap de Sant Joan Batista, tota la història, perquè ell el volia basar a la boca. És una mica macabra, però és la història. I després passa a la luxúria i m'he sentit allà com més... més com la coneixeria avui dia, això pel cantant, la folifege, la vida nocturne, el parís, el llum, tot això, totes les festes, i això era la luxúria també. I així van explicant un conte amb cada un d'aquests pecats, amb fragments de música que t'expliquen, i al final diuen, bueno, ara ja hem acabat, ara vinga, tal com passa, cantèrburi, hem de triar, perquè això ja com a públic ets amalsada. A més, és molt divertit com fa el tema de la votació, perquè, ostres, a mi m'han dit que s'ha encogat ja molt, i tot teniu ara el comandament d'aquests que tenen un botuleig, i podreu votar. És broma, no tenim res. És molt divertit així. I llavors això és vota, qui guanya, guanya la luxúria. En el nostre cas, guanya la luxúria. Aquell dia, no sé si... No sé si és una mica més espectacular. No, però és molt amena, és molt divertit, però és que és molt... Que comunica molt bé i és molt didàctic. És aquest tio que fa molt bé. És una passada, és molt... A més, és molt propera. S'ha sortit molt de música i molt d'art també. De música i de cultura. Té un llibre que és La mort ens farà immortals. La mort ens farà immortals. Que és un llibre que jo l'he regalat el meu marit aquest Nadal. És sobre el teu pare que el seu pare va morir dos vegades. La primera vegada va ser quan ell un dia va arribar al seu pare Patial Zeimer, i el dia que jo vaig anar a casa li vaig preguntar, com sempre, com estàs, com et trobes com ha anat el dia, i em va mirar i em va dir, i tu qui ets, que aquell dia el meu pare va morir per primera vegada. I la segona vegada ja va ser quan ja va morir, no? I llavors ell va pensar a la gent d'escriure aquest llibre, que és com un viatge que ell fa amb les... Com diuen els personatges així de mitològics, les... No sé què? No, les... Que l'acompanyi, i de fet ell, el que fa és un viatge... Les parques. No, no, com... No les muses de l'esperació, algú, sí. I llavors va a... Compositors de música, compositors en diferents èpoques, de l'Història, que havíem... No, tampoc. No són molt conegudes, no són... Ja ho diré, ja ho diré. I, doncs, en el moment vital que aquell compositor, jo què sé, pues... Kikifos, per el moment vital que estava passant, i així jo la perdo, de la parella, la perdo de no sé què, una malaltia grossa, no sé què, i com ho va reflectir amb la seva música, la música li va salvar també, perquè ho hauria pogut caure a l'abismi, a la perdició total, a l'emparament total. Doncs això, aquest llibre també és molt maco, perquè és a dir que això és a dir que divulgui, ja sabeu què fa els programes de... en diverses coses fa el Dicis d'Òpera, ah, perdó, el Dicis d'Art, el Dicis d'Òpera també, que ho té en anglès i en castellà, l'Òpera en Texans, a més a més col·labora amb els programes de Oi Poroi i Dracadena Ser, també hi ha el versió RACU, i ja dic que no molt literari, ha escrit aquest de l'amor, perdona, si l'amor farà immortal, i si ve tovament pogués escoltar-me, val molt la pena. Jo, quan a vegades entro a internet i poso la monge, i et posen les seves conferències, actuacions no sé com dir-li, no les seves... Sí, performance. No, tampoc és performance. Ho té molt treballadet, i val molt la pena la veritat. Hem fet una tasca molt maca, a nivell de divulgació, perquè a més t'explica, abans d'anar a una opera, t'explica molt divertit, en quines coses has de fixar, i mira aquest sentiment, i mira el rei, feia no sé què diria. Sí, està molt bé, està molt bé. Molt millor que està de simpònica, del bellesa, o també una passada. Ara em sembla que està fent... Ara em sembla que està fent a TV2, el dísizart, però en castellà. O si ets de repetit, o si ets de repetit, o si ets de repetit. Jo crec que és una traducció. Crec que és una traducció, deu estar doblat. Molt bé. Doncs tornem al cinema. Avui, David, de debò, m'has de fer un monument. T'estic posant 1917, a la banda Sonora. Carai. Molt bé, no? Això és bestial. Molt bé. Senyor Salmendes, fa temps que no veia res d'ell. Sí, jo també. No recordo ara. I colló, s'ha lluit, senyor. Sí, sí. La pel·lícula està inventada, evidentment, a la primera guerra mundial, perquè no hagi relacionat l'any amb la situació. Faltava un any encara per acabar. I va ser, potser, un moment més cru, perquè em sembla que els Estats Units encara no havien intervingut. Va ser molt al final. I, llavors, havia sigut... No s'està prevenint el som o, perdó, grans batalles que vam morir alguna hasta milió, algun milió de persones amb una sola batalla. Sí, sí, sí. És una barbaritat. És que fins aquell moment el sentit de la guerra no va ser tant de molidor com llavors. Les batalles abans, les guerres eren... tenien un punt més cavalleresca. Ja es van perdre totes les formes d'aquestes de humanitat. Segons els codis, diguem-ho així, de cavallerositat entre els exèrcits. Allò ja va ser el despiporre, el matar per matar. És que tot. La no reacció de l'enemic en qualsevol de les seves formes. Això no em va esconeguda com la Gran Guerra. Sí, sí, sí. La gent confon a vegades la Segona Guerra Mundial, però és la Gran Guerra, perquè va ser el moment en què es van millorar. Però també és això, no? Era el concepte de perdre qualsevol mena de forma. D'estrucs, sí, sí. Pensa que fins i tot com va haver aquella famosa treva pel dia Nadal, en què els soldats dels dos vàndols, alemanys, bueno, alemanys i francesos i inglesos, doncs van... mira, així improvisadament es van intercanviar doncs, doncs, menjar, torrar, no, xocolata, i van fer un partidet i tot de futbol. Doncs això va haver de ser vist pels vàndols, dels dos vàndols, com una cosa ignominiosa, i els van, inclús, els regiments que van fer aquesta treva, diguem-ho així, doncs els van desgregar i els van enviar a qualsevol altre lloc, perquè allò no tornés a repetir-se, perquè va ser impensable. I, bueno, la pel·lícula que hi ha del Stanley Kubrick, com es deia la... l'Eñez. Quina, la de... de quina fa referència? De la primera, la del Kirk Douglas. Ah, Senderos de glòria. Senderos de glòria, això mateix. Jo reflecteixo molt, sobretot l'esperit, l'esperit, amb aquest cas francès, però jo crec que era tot els vàndols, l'esperit aquest, tot per tot, que els meus interessos passen d'alguna forma ens mostra les conseqüències d'aquestes decisions preses a la Bavalà, moltes vegades, no? Se li dona la ordre a un coronel o un comandant, faig dir ara quin grau és, doncs que ataqui una nova posició dels alemanys, que ens retrocedit 15 quilòmetres, i més o bo, al llarg del film, algú em manda dir que és raro, si fa dos dies estàvem batallant, una altra centímetre, una posició, i ara se'n retirat 15 quilòmetres, que és estrany. Doncs resulta que se'ls dona la ordre a un batalló que ataquin indiscriminadament aquella nova posició dels alemanys, però és bo que gràcies a noves tècniques d'observació aèria, per avions, evidentment, han vist que realment els alemanys allà, en retrocedit, per poder tornar a avançar molt millor, i han retrocedit, s'han fortificat molt més bé, s'han reforçat, a nivell armamentístic, per parar una trampa, aquí els ataquin. I què fan els? El mando que s'ha observat, que ha tingut aquesta visió, diu, ostres, hem d'enviar algú allà, que els avisi, que, si us plau, que no ataquin. I què fan? Envien a un soldat, sobretot, que tingui un lligam emocional, perquè un altre diu, perquè hem de passar, o sigui, per anar-los avisant, de creuar tot el front, de creuar tota la terra de ningú. I llavors dius, aquí hem d'enviar algú, que tingui algun lligam, i envien a un soldat, que té un germà, que lluita en aquell batalló, que atacarà. Per tant, aquells soldats, si jo sí, no tindran tota l'elicient del món, per anar allà, a dir-los, eh, que no ataqueu. I la pel·lícula està molt bé, perquè van deixant petits missatges. Allà del film es troben en un oficial, que els porta un tros amb camions, i li diu, sobretot, que el missatge tingueu testimonis davant, perquè la gent ha envogit de tal manera que el que vol és lluitar. O sigui, que vigileu. O sigui, el fet de dir, no, i si estàs sols amb aquell mando, igual t'ignora, que sigui, sobretot, que tingueu testimonis al costat. La pel·lícula té una curiositat molt bèstia, és que està rodada amb un sol pla de sequència. En recorda una pel·lícula que es deia l'Arca Rusa, que passava dintre el museu d'aquell que està de Sant Patassur, com es diu el museu... D'Hermitage. La pel·lícula aquella tot era un pla de sequència, era tota una sequència de... Recordo la soga, una pel·lícula de sequència. Aquesta és més moderna, igual té fa 15 anys la pel·lícula. Aquesta és igual. Des de que comença la pel·lícula, fins que acaba, és tot un pla de sequència. Però no pot ser això. Sí, té trucus. No pot ser per la senzilla durada de la pel·lícula i el que ens mostra a la pel·lícula passa, es pot dir, un dia i mig i la pel·lícula durarà dos hores. No pot ser un pla de sequència. Però ho fa també que tu en passes. Jo vaig detectar un parell de moments, un és molt fàcil, però hi ha un parell de moments que jo vaig veure que era molt fàcil, perquè hi ha un pla fosc, simplement. Ja t'ha fotut el tall. Però... Hi ha algun altre moment que també juga amb això. Perquè clar, hi ha un moment... Està amenaçient, i de cop i volta dius, collons, passem de la nit al dia i hem un momentet en 10 minuts, no és normal. T'abandon sonoraf una mica de llullo, eh? Sí, jo sóc aquí una mica... No, és que és molt introspectiva. És que, mira, aquesta música, jo no sé ara en recordo quin moment surt de la pel·lícula, però és que tu veus la terra de ningú i allò és... allò és l'infern pujat a la terra. És la desolació que hi ha en aquell paratge. A més, t'explico una escena. Elles, al principi, no, no n'explico. Elles es clava intentant aportar una l'embrada, es clava una punxa, li fot un bontatge a la mà, i acta seguit al cap d'un moment, rellisca per una pendent d'un cràter i a repenjar la materra la foto dintre el cos d'un mor que està a podrí. Que penses, hòstia, aquella ferida, tu. Ja. Això serà el festival de la bacteria. Sí, sí, clar. Un mor que està allà amb el ventre al reventat i li fot la mà dintre sense voler. Per això dic que el film mostra la guerra en tota la seva cruesa. I, ojo, i no es veu allò com el Salvador de Rajen que arriba a la cama i un cap. No, no, no, no. No li cal, eh. És la desolació de la guerra. D'una manera, hòstia d'una idea. Podria estar una hora parlant del film. Ja, ja, ja. Val molt la pena. Jo crec que regegar els Oscars. Sí, crec que sí, eh. Amb el prejudici de l'Irlandès que crec que també s'ho mereixia. Ja. Però, hòstia, és que això... Jo és que la l'Irlandès estic al primer lloc. Sí, sí, també, eh. M'ho miro així de raull. Però aquesta, hòstia, aquesta... Clar, val la pena, no? Val molt la pena. Jo la recomano molt. Farem un comentari d'una pel·lícula per mi fallida. Ho sento. Aquest cas és aquesta cançoleta cegada per la luz, no? I que res, evidentment, la banda sonora és Bruce Springsteen. Vull dir, totes les cançons. Sabeu que se salva, no? Sí, sí, sí, sí. Com a mínim, s'ha de dir una cosa a favor de la pel·lícula. I és que Bruce Springsteen segur que està a favor de la pel·lícula. M'he millor dit. Bueno, el final surt però surt als títols de crèdit en fotografies amb la persona. És un cas real. Sí. És un nano que és paquistaní, que havíem un barri d'aquests lundinecs i sabeu que els paquistanis i els diners estan prou ben organitzats dins d'aquests espais, però encara i així... És molt tradicionalista. Sí, exacte, molt de la família, molt respecte als pares o al pare. Perdona, parella, la setmana que ve parlaré del gran Torino, perquè... Ah, molt bé. És perfecte, és genial. Doncs això és el que deia. És una relació molt de família, però sobretot respecte al pare. Més que la mare, que aquí es segueix sabent, lògicament, estem parlant. És una línia de respecte, però interna, però és una imatge paternal. No és la que sobretot és aquí. És un nano que té unes dots. Unes dots, vull dir, no musicals, sinó d'escriure. És un poeta. És un poeta urbà. Té els trets paquistanis i tu, un amic, que és l'ondinèng, el típic nano... I estem als anys 80, i algo. Perquè la banda sonora és brutal, perquè a mi em recorda quan jo tenia exactament això. Quan teníem, bàsicament, aquests 20 i pico dents, que s'hi eleve el fortitud, que s'hi ajut, aquesta gent, que era una mica l'època del tecno d'aquella música funk que va sortir en aquella època. I llavors és la curiositat, de dir, es mou la gent en aquest àmbit musical, i de cop i volta, un amic d'aquest nano, que també és paquistaní, li fa descobrir Bruce Springsteen. I no per la qüestió de dir, mira que guai, si no, mira què diuen les seves lletres. És un poeta urbà com tu o ets, aquest poeta. I llavors se li obre la llum. És un concepte així com molt metafòric. La pel·lícula Prometia. Prometia. Que guai, que guai. Perquè dius, que més tira. I llavors intenta ser clar, és el mateix director, no sé com es diu, la criatura d'Slamdog Millionaire Burinder Bachada, es diu. L'actor. No, el director. Ho dic bé? No. No tens raó, Millard. No, era una pel·lícula d'aquella. Era una pel·lícula també indú. No, però no era Slamdog. Era un altre pel·lícula famosa indú que va fer. I que tenia una mica. Llavors és el tema del musical. Llavors intenta fer un musical però no li acaba de sortir. Perquè hi ha moments en què sí que ell canta i tal. Però no, no hi ha l'encant d'un musical al darrere. El que a mi em crida l'atenció és que la banda sonora és ell cantant. És bàsicament Bruce Springsteen. S'agafa música d'ell. No vol dir res. És a dir, ja sabem que a vegades no hi ha cap cançó del Don John. Exceptuant la última. Canta el protagonista. És a dir, el sedí, la seva veu i la imatge és complicat. Sembla que ella està d'acord. Llavors ell canvia la seva manera de bastir, la seva manera de fer, la seva manera de ser, a rebel·la contra la família, que la família no entén com és possible que aquesta criatura pugui escriure quan ha de fer una feina d'aprofit, com a tal. I llavors això és el que passa. Llavors aquesta rebel·lació el porta en marxa. Bé, no hi ha més que explica. Ja em passen coses, secundàries. Bàsicament és això. Al final veiem les fotos d'ell. Realment és un car real al costat de Bruce Springsteen, perquè es dedica per seguir-lo. He vist tots els concerts de Bruce Springsteen pel món, aquest home, i també ha triomfat de manera relativa tant no és un actor en directe, hi ha un escriptor de masses, però és el que tenim. Bueno, es queda un minutet, deixarem escoltar el Henry Hart de Bruce Springsteen i ens acompanyem fins la setmana que ve. Vinga, adeu-siau.