Comencem un dijous més al Babiloni, perdoneu, que estava amb quatre botons, sóc jo, jo sóc l'única estrella, no. Babilònia, o amb els Babilonis, i llavors m'he quedat una cosa i l'altra, doncs tornem a començar, benvinguts, calla que comencem una altra vegada, benvinguts a Babilònia, ara sí, ara ho tenim això, o la Jaume, digues. No, que jo vaig a desitjar un bon any a tothom perquè no havia vingut fins avui. Fantàstic, és de més campanes que el Ben Rebut. Jo que no havia fallat mai ara. Això és el teu veritable caràcter. Ens acaba de saludar el campanero del grup i tal, no? La fama i que ho crida. La Rosa Alcalá com estàs? Hola, molt bé. Fantàstic, David Montaner. Fantàstic, bé, doncs fantàstic. I Txesco Ramos va a la presentació oficial. Està molt bé, ens han presentat tots i de què parlem avui? Doncs demà parlem de moltíssimes coses, com sempre. I avui sí, avui hi ha nivell. Bàsicament bé, jo tenim fins Vallet i tot. Quan veig la Rosa, és una passada. Però visc d'una forma diferent, perquè estàs per nens. És original que mai hem parlat d'això, de Vallet, sí, perquè la Rosa més d'una vegada, però tenim aquesta visió del tren Canous. L'agigència, clar, allò que vas a veure. No et pensis, eh? No, no, jo crec que no. Què passa, que és adaptat, no? Ens hem agradat, ho diuen. Exacte, que són molt crítics, són els pitjors crítics que hi ha al món, els nens, això sí que està clar. Tot és la mierda. I no tallen un tren. Me voy, me burro. Sí, sí, sí. Doncs també tenim de música el Festival Beethoven a l'Auditori, un concert de 1814, ens comentarà la Rosa. El Jaume ha anat a veure exposició aquesta del Sallet que tenim aquí a Can Ginestar, de la Bori, 30 anys d'escultura. Després el David es parlarà d'un llibre, dioses de Hollywood, d'actrius de Hollywood de tota la vida, dels anys 40, 50, 60, muntem per aquí. I sinemà, que d'un idò, el que avui tenim per aquí, perquè ja de tot passarem una època de terror, perquè jo aprofito en la vinantesa, que la Rosa ens parlarà també del Drácula, de Brahms Stoker Drácula, de Francis Ford Coppola. Jo parlo de Noche de bodas, que és una cosa d'aquest esgore que tant en quant a mi em fa gràcia. I que és estrènada, no fa gaire, però mira, que em va agafar el punt. I ja veurem, potser parlarem de... No, no, no, no, no, no, és una cosa americana, terrible. Jo en tot cas us parlo del Nover a Porta, que la vaig veure aquí també. Bueno, si hi ha temps, podem parlar de moltíssimes coses. I llavors ja veurem, per aquí altra cosa sortirà. I després tenim el 1917, que es parla del Jaume, es parla també de Richard Giewell, l'última pel·lícula del senyor Pinnisbut, i el David, mentre es dure la guerra, i aprofitant això, doncs també per una miqueta de res. Ah, sí? Però va ser una mica aquesta. Una mica, doncs, ho comentarem també. I a veure si ens podem acomiadar, recordem-ho, que quedem dos minutets, solamente perquè em faré molta il·lusió, com una cançó, que és la cançó de la vida de Brian, perquè Terry Jones ens ha deixat de Monty Python, i aquella famosa cançó de sempre l'Allways, no recordo com es dius, no en molt llarg, però és molt coneguda la cançó, Allways Look on the Bright Side of Life, que és una peça divertidíssima d'Axi. I acabarem amb aquests dos minutets, i així en una mica li fem un homenatge a un dels grans gènis de les comèdies boges angleses del que seria aquests últims cinquanta anys. Bé, doncs, endavant, David, trenc anous, mentre tu parles, jo intento buscar la música. A vosaltres dormiu, vinga. Ara torno, ara torno. Seguiu, parleu vosaltres, parleu, parleu. Sí, doncs aviam, jo he anat a veure Ballet, però ja fa molts anys, i per adults, òbviament, i era, me'n recordo d'una, el vei dels signes, i l'altra era Don Quixot. Oh, que guai, també. Bueno, guai, va ser una mica tostón. Sí, el Quixot suposo, però el llac del signes sí, no? Ja hi ha això. El llac del signes sí, però doncs Quixot, no sé si ho han fet 3 hores i mig o 4. Oh, que dius. Sí, sí, sí, una barbaritat. Ho van posar tot allà. I jo vaig veure com es diu el teatre que hi castava davant dels cinema novetats, el Carre Casp, quin és el... El Tivoli, no? El Tivoli, això. El Tivoli. Ho van fer el Tivoli? Uh! I bé, la meva experiència amb Ballet, doncs era així, així. I aquesta, doncs què passa, que el meu fill petit fa Ballet. Fa temps que ho està demanant i, finalment, aquest curs, doncs l'hem apuntat. Malauradament, és l'únic nen de l'acadèmia. I, bueno, i les nenes, s'ho dic, és el Rifan. Home, és terrible. Si arriba a la classe i diu, bueno, tria quina vols ballar. Ah, mira aquesta, aquesta. Aquesta m'agrada més. Sí, sí, sí. És una fortuna. Sí, sí, jo li dic que ell... Doncs jo no passarà mai més a la vida. O sí. Sí, potser sí, mira, això costuma i mira. I, doncs, van dir, ah, mira, doncs, per ser una mica el fill, van dir, ah, doncs, la meva dona va trobar... que el cinem Aquitanya, l'antiga filmoteca, bueno, ara teatre, Aquitanya, perdó, l'antiga filmoteca. Ja és que ha fet un port de llei, un d'acord. Doncs, doncs, sort feien el Trencanous, i va acabar el Domenge XXVI, amb altres ventes del 1725, i l'últim dia va ser el Domenge XXVI. O sigui, em sap greu, però aquest espectacle ja no s'està fent. I bé, el Trencanous és que ni idea de la història d'aquí. Implicava què era el Trencanous. I va ser a dir, bueno, jo els nens, com ho faran, com s'anantaran, molt fàcil. No sé com funts tu. Ves anar a veure la passada del Trencanous, no era? Era la Vella d'Urbent. Ah, la Vella d'Urbent. Bueno, és igual, però la història... Però el Trencanous, la història, són ninos, també, no? Sí, com te n'has sabentes tu de la història, per exemple, mentre veus el vellet? Home, jo, per exemple, l'altre cas, el que vaig fer és recordar el conte, de què anava el conte, l'història abans d'anar-hi. No, clar, és que ningú t'ho explica, tot és veient, i amb la imatge... Exacte, has de saber abans... l'argument ho has de saber. Doncs en aquest cas, no, perquè una de les... Ho van explicar en algun... ho van narrar. Estreu en de la màniga, una... No sé si és el Trencanous de la màniga, o és un de les actrius que surt a la història, i va fent de narrador. Va explicant la història. I doncs, quan explica una història, doncs llavors surtant, per exemple, i la rata, la reina de les rates, doncs fa un encantari a un heroi, diguem-ho així, que va buscar una anou, que és d'Aurada, el país del sucre, que es diu, i doncs la rata, doncs, li fa un encantari, i el converteix en el Trencanous, que és com un nino de fusta, tipo Pino, això, no? I doncs comença a sortir ballarines disfressades de rata, i et fan tota una coreografia, però és que va regegar ballet clàssic del Trencanous, amb el millor ball, ballet, o sigui, tipus jazz, perquè sortia música jazística, però agafava música, per exemple, la tonada del Trencanous, i el converteix en una tonada de jazz, i doncs feien el ball així, modern. No estava molt bé. No érem masses actors. Ostres, 5 o 6, no massa més. Un actor i el de més actrius. I molt bé, molt bé. No era jo una coreografia espectacular, tipo ballet, amb 20 tipus... Hi ha un desplegament de ballarines... No, ja et dic, eren 4 o 5. Una cosa més modesta, però en quantitat, no? Sí, sí, ben parida. Ostres, doncs, d'una idea, perquè la successió de vestuari era... Era variat, era variat, llegit, perquè ara sortien de rata, ara sortien amb uns vestits així, tipus antics, no? Perquè la història del Trencanous, que són aquests animalons, és que no me recordo molt bé. No, és molt fàcil. Era uns ninos, o sigui, una nit, com era? Sí, surt, surt un... Mira el xescom. Sort, això és una princesa, que... lo típic, com la vella dorment, que... Què passava? Ah, sí, cal... No. Que viu amb un palau i les rates es mengen un pastís. Un pastís que ha de ser per la nena o per la reina, no sé. Ostres. I llavors, com la estressa empaita una rata, la rata li tira una maledicció a la princesètic i li fa que li surti tot de barruques a la cara. Osti, quina por. I llavors, això, la cuinera llegint un llibre de màgia, veu que només es pot curar amb la nou dorada... La nou dorada, sí, la nou dorada. Clar. I llavors, hi ha un príncep, oi? No, hi ha un... El llogueta. Un hidalgo, no? Sí, que l'agafen i l'envien al país del sucre a buscar la nou dorada. I aquesta nou dorada és la que cura la princesa. Però s'entén la reina rata, que és la que ha fet la maledicció, li fa la maledicció al heroi i el converteix en un inú de fusta, que és el trencanós. O quina por. Sí, però està molt bé. És que no acaba amb el petó de final feliç, sembla que no. Sí, sí, acaba amb el final feliç. I doncs només es pot vencer la rata, que hi hagi una noia, que s'estimi el príncep... Tal com és, de fusta i tal. Li faci un petó i, a més, venci la rata. Ah, molt bé. I llavors, per exemple, en l'obra de teatre aquest, ah, amb el ballet aquest, quan remén el príncep pel viatge, és com si ni és a cavall, o els arbres fan així, i tota la plateia, fan així. Ah, o sigui, es participa també amb el públic. Sí, sí, no massa, no massa. Però això vol dir adaptar-te als nens, que és adaptat perquè mantinguin entretinguts i amb l'atenció. El David ja m'ho imagino. Sí, sí. Hi havia mitja entrada, hi havia greu, hi havia mitja entrada. Però, bueno... Igual no es fa difusió suficient. No, no, està molt bé. Molt bé, guai. Molt bé. No sé què la va dir. Molt bé. Doncs, bueno, seguim parlant de música, no? Festival de Beethoven. Sí, de Beethoven. Molt bé, és veritat. Sí, 250. Clar, per això es diu així, 250. Festival Beethoven, 250. Molt bé. Perquè són diferents concerts del naixement, del naixement, sí. Són diferents concerts no només de l'auditori. També posen paraules de la música, hi ha concerts, hi ha coses... No sé si la biblioteca també tenen alguna història. De fet, és efectivar això. És un desplegable. D'aquestes activitats, fins a abril, juli, el maig... Ho fan tot o què? Home, no, tot, pràcticament. Perquè el que fan és... A l'auditori en concret són cinc programes, que el que fan és... una bona part de la seva obra. I el que vam fer aquest cap de setmana és el que es va fer, per això es diu, en 1814, perquè és una reproducció... Vull dir, us dius, tornar a tocar al mateix concert que el propio Beethoven havia dirigit el 27 de febrer el 27 de febrer del 1814 al Palau Imperial de Viena. Ah, i quines obres són? Tremate, Enpi, Tremate, aquesta és per a Soprano, Tenor, Baix i Orquestra, és una escantada, la Sinfonia número 7, la Sinfonia número 8 i la Victòria de Wellington a la batalla d'editoria, la Victòria de Wellington. Aquesta és aquella que fan, tata, tata, tata, tata, tata, tata, tata, tata, tata, tata... Això és molt chulíssima, però és molt espectacular, és que t'està reproduint la batalla, sense... Com es diu aquesta? La Victòria de Wellington. T'està reproduint la batalla, a més és molt chulo perquè el vetó en jugava no només amb els instruments, sinó també amb la col·locació dels instruments d'Innsla Orquestra. Llavors, a l'editori mateix, t'havien col·locat el fons de tot, que és molt feliç, hi ha una pantalla que se checa, però clar, darrere hi ha una fons, un altre fons. Havien col·locat, com si fossin els dos vànduls, els anglèsos i els francesos, que les coven amb els seus timbals, amb els seus tambors... El prems labor, quin guany, quin guany... Exacte, i llavors ja... Bon, bon, bon, bon... I a més, clar, el bombo aquell et feia veure reproduïdada a les canonades, és que eren canonades, era xulíssim, o les disparos no eren una metalleta, però sí, exacte. Jo tinc alguna peça de l'obertura 1812 del Xecoschi, que a l'acabar es fan salves de canons, de veritat. Ostres, sí. Sí, sí, es dispara i pum, i puja, puja, jo no puc. Sí, sí, sí, però això... Però serà molt xulo i després n'hi havia els dos laterals, o sigui, els dos laterals, barrejat amb el públic pràcticament, també havien pujat dos trompetes, no, dos i quatre trompetes en total. Reproduïm també això als dos bandos, que era el bandol anglès i el bandol posejó francès. Estem escoltant la victòria de Wellington, el que sona. Exacte, que ja dic que hi ha un moment, no sé si era... Serà que pel final, l'inversió. Sí, i que hi hagi un pam, pam, pam, pam, pam, pam... Mira, aquí surt la felicitació que hi ha d'anar a vida. Ah, sí, sí, sí, enda... Quan vols felicitar una persona, que ets un noi excel·lent, o una persona excel·lent, això. Ja apareixerà. Sí, sí, sí, sí, sí. Doncs mira, el que intentava era agafar algunes cançons típiques anglèses, com jo, que és el Good Save the King, i una altra francesa, que és el Mambru, el que aquí veia, Mambru, però en francès és Marbru, se'n va tanquers. Era el Duque de Malbruc. Clar, és que això era en Malbruc, exacte. I aquí es va traslladar a Mambruc. Exacte, vostè, aquí està, veus? Però és que ja dic que després no sona com les canonades, és molt espectacular. Sí, la Xandafonsi, si quan apareguin... Són peces breus, perquè ja... Aquesta, per exemple, la victòria són 14 minuts. En canvi, veus? Mira. Això. Oi, sí. Molt xula. Sí, sí, sí, sí. No sabia, no? Mira, que després que va, són curioses, no? Curios. Anda. És molt xula. Sí, sí, sí. Estic parlant de la marxa militar que utilitzem per fer això, no? Sí, sí, clar, perquè posen això, la batalla, la marxa militar prèvia i la batalla total enfrontament, molt xulo, molt xulo. La primera que us comentava d'Altremate és Amitalia. Després aquí tenim, sempre tenim la Gran Sorgans, posen la traducció a Catalan, perquè sí, no és que no tan entera. Aquesta és cantada, és una peça curada. Curada, m'ha sentit que és de veu, no? Vull dir curada, curada, curada, perquè no era el número 3. És una soprana, la Mercè de Desgancedo, i després un tenor, el Marc Sala, que aquest no és d'aquí, és Catalan. I el Ricardo, el Ricardo Certe, que és croat o el Baix, també és superbé. Totes sota la batuta del director, del Jean-Willem de Vrien, que és molt divertit. Aquest és que fa un saltirons allà, d'aquests que s'està movent tota l'estona, que és un espectacle. El propi director és un espectacle. No és la primera vegada que ve l'auditori. No, però és que és molt expressiu, i resulta molt a menys, és holandès, és molt a menys... I pot dur la mel, no? Sí, exacte, llavors no t'adorms, perquè a l'auditori a vegades és això entre la caloreta que fa, la musiqueta. No sé què, si és una costalenta, dius, guà. En canvi, veus? Sí. Poteca aquí, tot el que fa. Veus? Sembla que sí. Sí, com si fossin trets, no? Com si fossin... Sí, de l'època, eh. Ah, a l'època, clar. Sí, sí, però tu t'ajudes amb les insumers de l'orquestra, no? Sí, sí, sí, és curiós, eh. I t'està reprodint la batalla. Ahà. Però és una peça que no coneixia, eh. Tinc la reconeixer la meva ignorància amb aquest tema. La Victòria de Wellington. No la coneixia. Es va tenir l'encontrant la pena, sí. Molt bé. Allà dic molt bé els cantants, els tenen hora el baix ella, i ja està. Per exemple, la Victòria de Wellington va ser una de les que, amb un principi, els crítics no s'havia agradat. Era una de les que havien deixat allà que no. En canvi, el públic ens hi va agradar moltíssim. Sempre que ha tingut molt bona acuïda aquesta peça, ja està. Després ja digui la Setena i la Vuitena. Que la Vuitena ets una mica desconeguda també, perquè sempre sentim parlar més de la Setena o de la Lúvena, sobretot, i aquesta queda, però també val molt la pena. Hi va ser un programa de sopar chulo, un concert molt maco. Bé, Tobén, se m'entra molt bé. És una música... Sí, és molt popular, és molt propera. És fàcil, vull dir, és molt fàcil. Clàssic. Un clàssic dels clàssics, la música clàssica. Sí, sí, sí. Tots encara han de fer més concerts. Més concerts encara, no? Encara queden, sí. Si els us anima, posa el Victòria i el Palau de la Música. 50 anys de la naixement. Naixement de... Naixement de Bé, Tobén. Molt bé. Gràcies, Joma. Parlem de cultura. Bé, molt bé. És el que hi ha. La senyora Borri, oi? Borri, Borri. M'està parlant una mica, m'ha explicat, i tal. Vull dir, és bo que ha fet diferents reproduccions a petició del pròpia ajuntament, al municipi. I, llavors, m'ha dit, 11 de setembre, que és potència, molt maco. Aquella dona, el que té al davant, quan es presenta una presència. No calia que la posés amb una tarima. No calia que la posés amb una tarima. Està tan sola com està, té una presència bèstia. I, llavors, tot el que té són molt femení i tot. I li he dit, s'alta la vista, eh? Que diu, sí, però, ui, tinc... Allà, i dos nens i tal. Bé, m'està parlant una mica. És molt encomiable, és una senyora ja bastant gran. És coneguda, vull dir. És de l'àmbit de l'escultura tan poc de gran, diguem, no mundial, però sí que local, sí. Coneix a la bòria, si és en just. És com la Montse Sastre, que és molt coneguda. Vull dir que... Vull dir que en dos o tres, quatre o més artistes o d'altres dones, no? Que amb una edat, què vull dir amb això? Vull dir que són dones pioneres, no?, a la filla Cap, que als anys 50 ja estaven fent escultura o estaven fent pintura. Hi havia pintores prèviament, però quan trenés el boom, en què la dona comença a fer art. Sí, m'ho ha explicat. Quan em vaig casar, ho vaig tenir clar. Jo em dedicaré a l'art, i el control fan, i a més a més, doncs... Sí, sí, sí. I a vegades fa textura de fan imitant coure. Vigila'm això perquè... Vaig de veure que no hi era ella, però... Sí, si ho diu. No enganya, vull dir que... Però la textura sembla coure i és fan. Hi ha creat una capa per sobre, per donar aquesta pàtina. No, no, és molt amè, molt agradable. És aquesta part de l'art que... que pels que no hi entrem gaire, doncs ens va molt bé, perquè ens gratifica, no?, a la mirada i a l'enteriment. Jo crec que té un cert regust al rodent. Té un aire al rodent, no?, aquesta sensació de peces inacabades, que té molt d'encant, no? Això ja m'hi ha fixat. Hi ha alguna peça que dius, aquí podies haver polidó una mica, no? Aquí t'ha sortit el deix mecànic, el deix mecànic. Això està amb bacara per embastar-te. Amb el bacari que em passava el matel. Joent, no?, aquí dius, passi-li el paper de vidre. Això no ho diguis mai a un artista. No ho diguis mai, perquè això es diu non finito. O vas tu i li poleixes. Sí, no, ja, fas una polidora. Una cosa que es diu non finito, i és una cosa que és una tècnica concreta que comença a fer, i això ja ho feia Michelangel, amb les seves obres. Tant vas a veure algunes obres de Michelangel, i hi ha inacabaments, a consciència, perquè no l'acabés l'obra. I el rodent era el gran especialista en inacabar les seves obres. Perquè eren los santos cojones. Sí, sí, perquè era una forma de trencar amb l'acadèmia. Ah, era una putesta. Clar, les velles eren la polimenta perfecta, i aquest rotllo que dius, és perfectament acabat i tal, no? Sí, jo no. Va ser el trencador, el gran escultor impresionista, i com els impresions van trencar amb el color, va trencar amb la textura, que és com podien trencar els escultors. Ah, sí, ho dic bé. I a partir d'aquí, és molt llarga la ombra del rodent, molt llarga, i segueix el segle XX, i és una manera tan agradable, és una sensació que és molt agradable encara. I jo vaig veure una miqueta que estava aquí al darrere. Més dolça, més... M'acabes, sobretot. Sí, vaig veure una mica també renoir. Més aquestes imatges més dolcetes, encara que sigui un escultor o pintor, vaig veure una miqueta per aquí, aquesta cosa, aquestes nenes, aquests nens, una mica aquesta imatge, però bé, crec que està molt invuïda per l'esperit d'aquests finals del XIX, que és molt maco, i allà ho revisita de manera diferent. La escultura de les bessonetes, és macíssim. És molt maco. Però això és molt... Les típiques, la Berta Morissot, aquesta cosa, aplicada a les cultures, aquesta econografia típica de les nenes, també feia Santiago Rossignol, que feia bessones i tal, aquesta cosa que ve més del dinó, que no del vint, però insisteixo, ella ho porta molt bé, ho fa molt bé, i mai té una aguda i té una molt bona. Que ben, que ben, no sé si voleu comprar. Sí, sí, sí. Quants dies s'està d'aquesta exposició oberta? I no hi ha gaires, eh? Ho pots veure bastant ràpid. Vull dir que ho pots veure amb mitjaureta, amb freixini, mitjaureta, amb 15 minutets, vas allà, mires, m'has pensat fixes i tal, però està molt bé, està molt bé. Molt bé. Doncs passem al llibre, ja passem del cinema, dies de Hollywood, David, que tal, això. Bé, és de la Cristina Morató, que havia llegit alguna cosa d'ella, recordo allà d'aquí, però és que és una escritura molt... que escriu molt... Sí. La cosa més puritana, molt agorrida, no? Evidentment, com parles de la vida, per exemple, de l'Ava Gatner, a veure, hi ha un episodis que us has d'explicar, sí, per molt... per molt finalis que siguis. O sigui, que la famosa escena de... o sigui, la famosa història de quan estava amb la Gris, que li ha amogambo. I que li haig de chequer la faldilla un dels extras, que era un natiu d'allà, i li mira als baixos i diu, en Frank la té més grossa. En Frank qui? En Frank Sinatra. Ah, en Frank Sinatra, ah! Perdia algú, no? No tenia fama, en Frank Sinatra. Sí, sí, sí, jo ens dius, ho has explicat perquè tocava explicar-ho, però... Com era, un apetitet? Sí, sí, algo així, però llavors... Sí, sí, sí. Rosa, acabarem malament tu i jo. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Ja vols fer-vos un exemple, no? Aquest sí que es veu, oi? Clar, però jo soc així. L'escriptora... L'escriptora ha agafat... Triangla recta, no? Sí, sí, és una... Deixem el tema sexual, David, parles. L'escriptora ha agafat, bé, la vida... La vida de la Bagatner, de la Rita Hayworth, de la Grace Kelly, de la Elizabeth Taylor. Però, bueno, ja l'he explicat, així, avui no tenia cap llibre, doncs vinga. Ah, molt bé, perfecte. Si em falta la de Elizabeth Taylor, més o menys saben que es va casar 7 vegades, però bé, el domineu de comú de totes aquestes dones, que eren dones que fotien el que els donava la gana, exceptuant, potser, la Rita Hayworth, que va anar més lligada, diguem-ho així, d'alguna forma, les altres van fer-ho i perfectament, és absolutament lícid, simplement que sorprèn, evidentment, per l'època que era. Simplement, o sigui, amb l'afegit que, a més a més, moltes d'elles es lligaven amb relacions tormentoses, amb homes que eren molt... molt dominadors, però que a l'hora també... a l'hora també eren molt... estan perdonament enamorats d'aquestes dones i, d'alguna forma, feien el que elles volien. A més a més, amb el cas de la Grace Kelly, no era tan així. Potser de totes... la Grace Kelly potser amb la seva cara virginal era la més ninfómana de totes. Ah, sí? Sí, sí, absolutament. Més que la Wagner, que tenia fama, eh? També, però... potser la Wagner ja acompanyava l'especte de Lleona, no? Que tenia un aspecte així més. I l'altra, no ho haguessis dit mai, que era així virginal, sobretot el dia que es va casar amb els sòmines d'aquell del reineiro de Lleona, que encara me'n faig creus com va poder. Però sí, tu has catat la glòria! I te'n vas amb això! És que ho fas pel títol nobiliari? No ho sé. No sé, perquè clar, el llibre tovasteix com que... bueno, i... i conginió mucho con reineiro, i pensava... però bé, per favor. Per favor. Bé, va ser una tria, no sé, encara no... Me'n faig creus. No es pot explicar això. No, no us canta, tampoc ho sap. L'escriptora tampoc ho sap, o sigui que... Sí, diu que van tenir una relació... van tenir una relació epistolar molt llarga, molt íntima, molt profunda. Perdó. I la segona vegada que es van veure era per casar-se, dius. Van dir, perdó, eh? Sí, va ser una cosa molt estranya, que encara em fa a mi sospitar. Va ser una cosa de Hollywood. Aquí el nostre es va casar. Jo crec que va ser una... Sí, però el que no se sap és que... L'anglès, l'anglès que li... L'anglès que li va pagar per casar-se amb aquest home. Ah. El pare de l'anglès que li va pagar 2 milions de dòlars, com a dot, perquè l'anglès que li es casés amb el reiner de Mónaco. O sigui que no és allò que dius. Jo crec que... Sí, que qualsevol no podia. No, clar, i a més a més... Aquesta dona li va donar... Abans, Mónaco, era un cau de contrabandistes. Fins aquell moment. I a partir d'aquell moment li va donar un brillo i una lluïna. Lluentó, el principal... Paneta, ja, la tota la imatge. El principal que va acabar sent el que és avui, no? Segueixent un cau de lladres i d'estafadors, no? Però bé... Però digueu-ho així, més l'amor. En perigri. Això per una banda. La vida canalla, la vida canalla. El David és molt per aquests anys. Sí, sí. He estat a Mónaco, eh? Jo també, jo també. Vaig parar i vaig baixar. De camí a Itàlia, aquests viatges de jove que fa. Molt de gust. A mi també s'ha posat tota la casa decorada. El casino! Ja et puc dir que la més guapa per mi és la Grace Kelly. Sí, per mi també físicament. La més honesta... O sigui, amb la cara diria... Podria ser amiga, perfectament. Seria la Vagander. Sí, sí, sí, no. Amb la Rita Hayworth, com que no. El primer que el tipo dona, que ja no... No, com que no. I l'altra, la Elizabeth Taylor, em sembla que és la més bona persona de totes. Sí, jo no ho dubto, eh? Però jo crec que potser és una mica la més elitista. Sí, la més diva. La més diva. La més correcta, no? L'altre, la Vagander, si anava a Madrid, agafava un taxi, que hi havia el fari... Recordarà el de Madrid. Sí, sí, sí. És l'anècdota del fari, no? No, no, no. El fari li va... Li va importar la Vagander de Juerga per tot Madrid, perquè ella era taxista. Sí, som-se una d'algú. Sí, tens raó, tens raó. No va passar res, perquè... Però sí, sí, la tia... És que tenia una vida de... T'ho dius, a la gira de la dolcebita. I, carai, com ho deixa tot això, eh? Però una meravella de la pel·lícula, eh? És una pel·lícula que sempre... Que bé. No és inimitable. Fer-ho avui és... No l'has vist a la dolcebita? No l'he vist tàntima. La del Felini, no? No l'he vist. Oh, que fort, eh? Avui surt, automàticament, d'aquesta ràdio, no vinguis a aquest programa. Ostres, quina meravella. Jo només he vist la dolcebita, i es reconeix que només he vist a Marcord. Jo he vist tot. No m'ho haig de molt perdut, ja ho sé. No he vist una d'unes dones, és com has de dir, jo no sé què de les xiques o les mujeres, hi ha una d'unes dones... 8 mujeres. No, Marcord, una que va fer el 70 i tal, que era una mica més alternativa. Reconec... I no, aquesta me l'he vist. Reconec el Felini amb costa una mica. Sí, però quan ja entres en la línia... Però jo quan vaig veure aquesta... Tu em passes tot, eh? I em vaig entendre que no em costa, eh? En alguna pel·lícula, sí. Ja t'ho diré, ja t'ho diré. Per exemple, avui t'ho mig, jo allò que costa una mica més. Però en canvi, de la Xivita, entrarà molt bé. Ja la miraré, ja la miraré. Aixeca la Mastro, ja ni és que és una cosa. Jo la miraré. I ella també està molt bé. Sí, sí, sí. Bé, doncs això el llibre és així. No, no, ja està interessant. No te'n vaig, és això. No, no em puc empatxar. No marxes, que em vas a portar a casa. Però l'interès té que era Andrés, no? Què has posat? Doncs mira, David, parlant de pel·lícules o de coses que et sorpren o deixen d'agradar i tal, jo... Ara parlo una miqueta de cinema. Comencem a parlar per de cinema. No callat, no? No, no, tranquil. Hi ha una cosa... I no queda més remei. Es parla, ja que estem en la ràdio, no? Passa'm a venir. No farem papiroflexis. Ja està, jo que feia el Marcel Marçau. Això, això. Bé, doncs silenci. Home, ja, què hem de parlar? Avui estic mandó. Avui estic allò en blanc com allò. Sí, aquí els quadres, ja, avui. Entre les batalles de Victòria, de Guàrdia... Convinc també de fer de profe, doncs avui heu fet de callar un parell de persones que allà van escoltar amb nenes. Si us plau, nenes que tenen ja algun edat, callo. 80 anys. Ah, sí, sí, nenes. Però bé, què passa aquí? La sentia a elles i passaven de mi olímpicament. Bé, bé, no era igual. No era igual, va estar. No, el que us deia. Mira, pel·lícula que tothom una mica ha deixat bastant bé, jo... 3 minuts, si arriba, perquè vull parlar d'un altre, que és molt divertida. Era una vez en Hollywood. Ah, ja ho sé. La vaig veure, no vaig la setmana passant, parla d'Itàlia i això. Ostres, a mi em va costant entrar la pel·lícula i mira que jo soc tarantino. És com a l'Almodó, perquè aquesta gent... No vas a agafar molta calma, aquesta pel·li. Però a mi jo m'agrada. Tu has de tregar 3 hores per veure el final. És que d'això, que arribaven que dius, perquè em tinc aguanta la primera hora i pico. A més, si fos una cosa original... El tros que ell va a la granja dels Masons, dels Masons, allò està bé. Aquesta és inquietant. És molt inquietant. Fa una mica de... No passa res. Sí, però a principi de tot, jo sé que a vegades això ho fa. El tarantino frena el temps, però que la pel·lícula no s'hi queda. No és una cosa que s'ha de rebre aquí, però aquell encàndol, el clatell de pels ficció, d'aquell que va estar durant 15 minuts, a un ple fixe, sentint el Let's Stay Together de Fons. És una obra d'art, allò. I s'hi va parlant. I és el clatell, no sé si es recordeu aquesta cena de pels ficció. Que surt al... El actor aquell negre, gros. Exacte, i el clatell durant aquesta estona coses que diràs, vull ser com modern i no. I llavors sí que m'asura que entrem a la granja, ja donem el pas, i sobretot quan ja es produeix aquest curiós, com aquesta revisió de la tentat de la Tate, com es deia? El Sharon Tate. No ho canvia tot. I això mola un culló. Ai, perdó. És que llavors jo passo d'estar així. Estic enhorari, no protegeixi. A passar-m'ho de conya més, és aquest moment, i no per el tema de la sang i fetxa, és perquè dius, això sí que estarà en tino. Tornem a escoltar, no tot això, vull dir, és una part de tant i no. I ho remata a Leonardo DiCaprio, que m'ha l'enfallat. Però això és... És tot el que ha anat preparant durant la pel·lícula, que al final arribes aquí, dius que tu... Però igualment no podria... Podria haver escursat una mica. No ha escursat, sinó hagués pogut entrar a aquestes generitats i que l'estés segur en insertar-les en altres moments. I d'això, un final d'aquest tipus, no, com fa això, pel fíxon, com fa... Ara ser bardóx, no és igual. Aquí el Vil és una muntanya russa brutal. Ara estem aquí, ara estem aquí, ara estem aquí, i és un no para, un no para, un no para. I no fotre pals per com va deixar el Bruce Lee, per exemple. Bueno, però perquè, clar... No, el Bruce Lee, no. El Bruce Lee, el Bruce Lee, el Bruce Lee. No, ara és una vez en Hollywood, eh? No, no apareix ella, apareix un imitador. Sí, un que fa d'ap... De Bruce Lee. És una altra aquella. No, no és Bruce Lee, és Bruce Lee. No. És a dir, imita a Bruce Lee. El xino que surt. Que es barallen. Que es barallen. Tu l'has vist. I es diu Bruce Lee, esclar, que l'hi visc. És el Bruce Lee. Però no és el Bruce Lee, però no és el Bruce Lee. És el Bruce Lee, però no és el Bruce Lee. No, no és el Bruce Lee, no. Ells cada i jo en teníem una. Interpeta el Bruce Lee. Vale, vale, vale. Ofereix amb el Bruce Lee, no, Bruce Lee, exacte, sí. No, no, no. Estem parlant de la Brou. Bruce Lee al Carrateca. Mira, em feien una, també. Sí, a mi em feien una, també. A mi em feien una, però em va molestar, i tot. Aquella sequència, no. Bueno, sí, és aquesta cosa que dius, ara vull ser tal guai i tal, i dius, mira, però a mi tampoc em mata la idea. Que tampoc és això. Però, bueno, que insisteixo, que dins de cap, jo tant tatjuances i a veure què passarà amb els Òscars, jo si li dono amb emprenyó. Jo si li dono amb emprenyó. No, se l'endurà amb els fins i tot. De crec que hi haurà en pel·lícules millors, però intueixo que serà millor. I altres que segur que hem vist, o el Joker, o l'Handes... Ja no cal que vegi les pel·lícules, el tio, ja fa la valoració. No, no, no, no. No quiero que gane amb aquest cas, això. Vull dir que prefere que guanyés el Joker, per exemple, que la tenen, la vaig veure, i no la vaig comentar, però tampoc ho he comentat moltes vegades, que em va semblar una pel·lícula absolutament al·lucinant. Jo vaig a flipar, vaig dir, això és una cosa increïble, per molt que l'han criticat també, i tal, i això, crec que ell fa un paper, no li donin a l'Òscar, t'ho juro, eh? M'emprenyo. M'emprenyo, sí que m'emprenyo, perquè crec que fa un treball excepcional, aquest home, aquí. És que no és ell, és un ésser... Bueno, una cosa és la pel·lícula i una altra cosa és un treball actoral. Clar, un treball actoral. Si li donen la prèmia a l'actor, ja li has pot dir que li estan donant a la pel·lícula. Evidentment, la pel·lícula tampoc és una gran pel·lícula en direcció. Clar, això és el que es refereixo. Prefereixo, crec, donar altra gent, que tingui unes altres qualitats, però, com a mínim, que li donin el Joker Infinix. A mi el que em sobta és això. M'emprenyo, això vol dir que t'importes, clar. Clar, clar, clar, jo amb això sóc bastant visceral, eh? Quan li van donar el modó a veure els golles, em vas dir que bé. Perfecte. Doncs això t'ho discutiré, ara de quina estona. Ho discutiràs, perquè quan veis la pel·lícula, potser no... Acabem-nos a hòsties, aquí. No, això t'ho discutiré ara, i ho diré per què. I no és... ja t'ho explicaré. Però ho digues tu, aquí. Aquí ha privat el pícar sang, eh? Ui, com molt, la pospina parant de sang. Ara em poso hòsties. Dolor i espray. No, no, no, no. Noig de bodes. Hola. Us recomano que està pel·lícula. No, no, no, no, impossible. La criatura es diu Tyler Gillet, ja el cognom i n'hem fet. Sona a pel·lícula feta, això. És que ho és, és bé. Però bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé. Bé, bé, bé. Bueno, però si la vas veure, és que algú et va proposar. Sí, no sé per què la vaig veure. A veure, si per internet no estava mal... Una bona nota, una cosa com peculiar. Ella és la Samora, la Samora Weaving, es diu Samoa Weaving. És una noia coneguda, que si la veus... No, no, sí. L'Andy McDowell. I l'Adam Brody, dius, bueno, la cosa. No anem malament, no? A veure què tal, no? Exacte, aquí... Bueno, se l'ha comit tot. Vull dir que ha hagut de baixar-se tant... l'Andy McDowell, el fang, per fer aquesta pel·lícula. No rodava res, li venia algú. Què passa? No et sé de bo, estem en una pel·lícula amb una patina anglèsa, perquè és com si passés això dins una mansió anglèsa, i aquesta es casen un noi i una noia. Quina època has enviatat això? És una actualitat, estem parlant dels anys 6, hi ha mòbils, i tal, i això. Però per saber si és que estàs amb una mansió, i tal, i que és com si fos vostre classicot, conservador, i tal, i això. Resulta que són una família que han guanyat aquesta fortuna amb la xocs de taula. Amb la xocs de taula, i la xocs de la casa, i els llibres, i els càsties. La càsties de la criatura, i llavors comença a aparèixer una cosa molt estranya. És que a la nit de bodes, abans que s'envagi a dormir, o a fer el que crees a Skygium, que toca, han de fer un joc. Un joc a partir d'aquí, això proposa el pare. És una cosa que està en casa, el corruporatiu. Però que aquest joc pot ser o pot ser perillós. Si surt el joc de l'amagatall, de l'escondit, llavors aquí la cosa se'n va de mare. I és això, hi va sortir. I llavors, què passa? L'altre què passa? No hi posaràs l'amagat? Que ho explicarà tot. No, no, no, no. Això passa als primers dos minuts. Tampoc és que sigui un guió de mitja fulla, tampoc. És que sigui massa complicat. I llavors... No sé què s'amaga, i a partir d'aquí això és desmadre. I clar, ja es converteixen en una pel·lícula a Gore, que jo estava en plan com... A la vinga! Però jo cridant, vull dir, t'ho juro, en plan com li parles a la tele. Sí, què passa? No tinc problema, li parlo a la tele, no? Perquè arriba un moment, i el del final és com que... Hola, com mola, no? És allò, mi padre... Ai, mi padre. Aquella pel·lícula de Brendan, mi madre se ha comido tu perro. És allò, la bogeria absoluta. És com un Twitter Jackson, allò, vinga sang amb un llavall, però que una cosa que dius, vinga, però divertida. Que és mi noche de boda. Però bueno, a veure, res de nivell, nivell... Bueno, zero. Dins de les pel·lícules Gore, estaria cap als cinc o els sis, vull dir, perquè dius... És de aquella que la mires mentre sopa. Sí, sí, sí, que la mires i tal, i dius... I té la seva gràcia, perquè sempre, clar, la noia sempre no li passa res, però, clar, la part segueixen amb balles, amb escoopetes, amb de tot, perquè, clar, és el joc, és un joc que prové d'una tradició que no explicarem, tot això, i que té una lògica, no, no té lògica, m'ha de ningú, però que té una lògica per aquella família, que evidentment aquella és una problemàtica total... Que s'ha fet l'únic amb allò que... Exacte. I que és una mena de joc criminal, bestial, no? Però bé, bé, bé, bé, la pel·lícula té el seu encant, de la gent que ens agrada una mica tant en qualques pel·lícules Gore, no és de les dolentes, eh? És de les que té una gràcia, és com aquesta... És que diré que serà un petit, crec jo, eh?, un petit clàssic de l'història de les pel·lícules, això una mica Gore i tal, de més endavant. Jo crec que ja has perdut tots els encents que tenies, eh, Joana? Bueno, però jo et puc parlar... Diré el que has dit... Ja, però ara et puc parlar si vols de qualsevol cosa del Dreyer. Té aquesta capacitat ja, quan tu saps. És molt mensàtil. O sigui, que és superbient, esto. Has vist com ho sap el que... No, no, no, ja no és que ja et veig venir. Ja ens coneixem, no? Té molta espaceta. És divino de la mort. Et parlo de friscinema, vinga, va. Eh, anem a part. Ai, ai, bueno, Rosa, parla de dracut. Ja, jo, vinga, tu busca, busca. Jo busco, busco, busco. Deixa'm el pal i ja ho busco. Ah, a veure, doncs Dracula. Dracula, la pel·lícula que va dirigir Francis Fordcòpola, la Indurantados, es va estrenar, que està basada en la novel·la de Bram Stoker, ¿vale? Els protagonistes, doncs Winona Ryder, Ken O'Reeves, que està superjova. Sí, estan anets. Sí, però molt, molt nen, molt nen, molt nen. El Gary Oldman, que és qui fa paper de Dracula. No m'ho ha agradat mai. No he trobat mai... No l'he trobat mai encertat en aquest paper. Crec el Gary Oldman. És que li fan molta transformació. Li fan molta transformació. No s'agrada. És de que està jove... Jo no dic, ojo, aviam, perdona. És de que està jove, que està... Jo no dic que ho faci malament. No estic dient que ho faci malament. Ojo, eh, no dic això. Jo m'ho vaig creure. No, no, que tampoc. Jo m'ho vaig creure tot. La pel·lícula m'encançava. La pel·lícula sí. La pel·lícula és un guerrero que fa por. I després que totes les transformacions que li fan d'aquella bèstia de Dracula, des d'Omaió, per vorir-la, o aquella mòmia que porta aquests tres molts anys, ja portava amb vida. Una mòmia, aquell monstre. Aquell monstre d'aquell vampir. Fins i tot quan està penjat del sostre, que és un vampir així, no? Sí, com una cosa ràpida. Sí, li posen moltes transformacions. A vegades costa veure que és ell, també, de veritat. A mi la sena quan li talla i agafa la sang, no sé que faci un moment que li... Perquè ell s'està faitant. Ell és l'home de l'Ida, de no cateixant. El Kenriff s'està faitant. L'hi han portat fins al castell amb engany. Exacte, sí. La història de que ell s'està comprant... ...terres i la va dir aquella a Londres. I després ja pot transportar tota la terra. Perquè, clar, la idea és... No descobreixo res, no? Sabeu la història. És un guerrer que està enamorat de la Sevadona, molt enamorat, molt enamorat. I llavors, com que ha de fer la guerra contra... No sé si els surts, no? Clar, tot. O sigui, ell s'ha defensant el cristianisme, i la creu i tot. I guanyar la batalla, i quan torna a casa, resulta que ella és la suïcidat, perquè ells li havien dit que li havia mort a la guerra. Era una mica comprometrieta. Però en vampiros, en vampiros. I llavors ell, clar, és desbones de s'espera, renega de la fe cristiana, renega en Déu, i dius, doncs, ja a partir d'ara, ja viuré en el... en el Cústad Fosc. I llavors... És boureçant, ja està. I ja està, i des d'aquí veuré la transformació, clar, que renega, doncs ell ja té la vida eterna. I, eternament, estava en... perquè la intenció és esperar a retrobar-se amb ella. Com que és la idea... És suposo que és la idea de reincarnació, no? És explicar-ho al mig. És la reincarnació. I ell, el que fa és durant tots aquests anys, durant aquesta eternitat, esperant que ella es torni a reincarnar amb una altra noia, que sí que ho fa, i llavors hi ha a Londres... Exacte, a Londres. És que té per nòvio que treballar amb aquesta immobiliària, una mica és com una... Sí, de machaca. Sí, no de... I llavors li envien allà els càrpats, a fer els tratos i vinc a cap allà. Però el bo és, al següent assessor, el noi que havia enviat primer, com hauria tornat boig perdut, que el tenien allà engaivats. Renuïos. Era Don't Waits? No me'n recordo. És que la vaig veure... He vist dos vegades, però a l'última fase, i jo no no tinc massa fresca. Aquest personatge també és molt inquietant. Sí, que arriba l'Antoni Hawkins... L'Antoni Hawkins... Van Helsing, no? Exacte, des... des demonitzador d'aquí. És molt divertit. A veure, tota la... Tota l'atac i tota la... intenta menjar els vampits que es troben, és molt divertit. Perquè van entre les taques, els 3 o 4 pretenents de l'alta de la Lucy. A la Marical, l'anglès... És molt divertit. Aquelles escenes que van tots 3 o 4, un que és així, en Mediotejano, no? Sí. Sí, era una mica de pareta. Era una mica d'opereta. Aquí quedava una mica, fins i tot al nivell, era molt dramàtic i estava molt pedia. A mi m'han recomanat... Jo crec que és una mica per rebaixar, no sé si té una sensació, per rebaixar el clima que et da por és que aquesta pel·lícula... És agradable. És una pel·lícula guapa de vampirs. Igual que era de Polanski, el veïn dels vampirs, que també és superdivertida. Però és una conya... A mi va ser el que em va fer veure pel·lícules de vampirs, perquè senyor, de què? A mi em va fer veure pel·lícules de vampirs, els de la Jammé. A mi em va fer veure pel·lícules de vampirs, els de la Jammé. A mi em va fer veure pel·lícules de vampirs, els de la Jammé. Però ara m'han recomanat a Netflix, han estrenat una sèrie que es diu Dracula, i que m'han dit que està molt bé. Són 3 capítols d'hora i mitja. Però és en mitja de dràcula? És un dràcula modern. 3 capítols, si crec que són 3. Els 2 primers és el qual la novel·la del Barà Mestó. Però l'últim, diu que és la bomba. Que fa un gir que dius, ostres. Primer són 2, i un tercer, o 3, i un 4. No, són 3. El 2 és la història del Barà Mestó. I l'altre, i el tercer continua la història, però fa un gir. I m'han dit que... Ho tenim en compte, eh? Sí, avui en deuen. Diu, ostres, diu el vampirà, que és un actor que es diu Claes Gang o Ang, o així. No és conegut. Diu, són paparàs, acollonant. Diu, és que, a més a més, diu... Diu, no esperis. Diu, el que no he comodit, que m'ho vull dinar, eh? Diu, és que és un depredador. Que no hi ha concessions. No hi ha concessions. És desfiatat. Sí, sí, és desfiatat. És a sac o paco, dius, ostia. Oh, que bien. Ah, que la vora, que la vora. La setmana que veurà comento ja. Sí, sí, sí. Que no ha acabat de fer, que ha acabat de dir. No ha acabat de fer encara. Sí, sí, ja està, ja està. Fotis jaume, no, no hem donat temps. I és molt maco la cançó que ens has posat, que és la banda sonora, que surt al final de la pel·lícula, perquè la pel·lícula pràcticament no n'hi ha... No és remarcable. Sonora sí musical. Al final, que surt aquesta cançó de la Nilénox, que és això, no? Song of love. For a vampir. Ahà, molt bé. Molt bé, molt bé. I l'estètica és molt xula, el vestuari és preciós. Recorda una miqueta la... Una mica la vela de poc, la romanticisme, molt bé. M'ha agradat molt tornar-la a veure. Sí, m'ho he passat molt bé. M'ho he passat molt bé. No em queda el Dreyer, tot el que estem explicant, no? Encara no ho són. Mira, avia sira, amb aquell entarrament, aquella cosa, que es veu jo, que té una cosa, té una encana, que és un escàntel. Jaume, 1917, i Richard Jigwell, va allà dos cosetes dels Òscars. Això és cart d'Òscar, eh. Jigwell. Richard Jigwell. El Jigwell no vols dir que va pel Òscar? Sí, està dominada. Algú ja n'ha nominat. Aquests dany estic perdudíssim. Són en la millor pel·lícula i alguna cosa més, però jo diria que sí. Una mica, potser, però... De quines parles, primer? De Richard Jigwell. Sí. Jo m'anamora a mi. Vull dir poc de més de quatre vegades. És que, sí, em sap greu, potser, perquè jo no vull ser clàssic. No vull gaudir com un clàssic. Ja tens dalt per ser-ho. Cullen sí, ja ets clàssic, jaume. Va dir-ho, eh, gràcies. Però és veritat. Perquè agafa un personatge, també, com moltes vegades, molt... Anonino. Sí, com ell mateix. Un heroi anònim. L'heroguisme, o sigui, la part heròica d'ell és molt... Un heroi bonicari, no? Sí, va ser Atlanta... Els Jocs Olímpics d'Atlanta. Els Jocs Olímpics d'Atlanta, allà amb un pati que van posar una bomba i ell va descobrir que allà hi havia la bomba. Però hi ha un detall. Això sí que us ho vaig dir, que m'ha vingut així. Hi ha un detall que sembla que l'obliden. I és que ell ja... ja l'havia vist aquell home i aquella motxira al mateix temps, no? Sí. I a canvi ell no... i és com si oblideixin allò. Sí. I em sembla que és un detall molt interessant, no? A més, el que m'agraden molt és que... després té un somni i d'una manera o altra la vida li està dient. Sí que haguessis estat un heroi, però així no. O sigui, molt bé. O sigui, molt bé, aquell somni trobo que està perfectament encaixat amb la dinàmica, perquè, bueno, ja us podeu imaginar com deixa la policia dels... És que... Jo, darrerament, he sentit comentaris dels pelicòsos que t'ho he niscut i ja diu, bueno, aquest home va seguir fent cinema, però perquè porta una carrera i li deixem fer cinema, no? Perquè no el val massa la pena. Jo crec que no. Jo, per mi, no he sentit comentaris. Jo vaig renegar del Gran Torri i l'altre ja vaig veure un tros. Perquè, mira, amb aquell moment o jo no tenia el dia el que sigui i no em va fer el pes. Hòstia, però li vaig anar donant la volta. Està bé, això. Perquè el Pallos troba, el final... Perdó, eh, l'encís, però el Pallos troba amb una família d'una trassa, que, evidentment, ell és una família d'una trassa. Però, hòstia, però aquella família té els mateixos valors que ell, conservadorots i de la família i de lo que implica una família, no? Això sempre ho toca, eh? Sí, sí, sí, això... O el valor de la gent gran per fer coses, no? Sí, sí, això sempre ho toca. Això ja ho feia després de Cowboys, també? També, també. Sí, sí, els abuletes, el poder. El que fa de l'interpat, ho fa de conya, aquest xaval, és molt bo, eh? Aquesta és el que va fer la Milla Verda, aquell... Sí, sí, sí. Sí, mi no em detrarà aquest tio. També és el que va fer aquella de... que guanya els els que es fan per edat, amb la... Sí. Ai, com has de dir aquella que és un poblet? Nebraska. No! No, les 3 anuncis a la casa. Ah, sí, sí, sí, sí. Està genial allà. És molt bo, aquest home. Escolta, hi ha una cosa. Precisament el protagonista de la pel·lícula és com una miqueta curtet, no? Diguem-ne que... Li falten 5 minuts de micro. Ah, això mateix. La seva mare viu amb ella, la que t'hi veig. Però no hi limitar. Està molt bé, eh? La que t'hi veig també. Sempre és molt bona, aquesta dona. I llavors, doncs, el que li dona categoria a la pel·lícula volent dir jo sí que toco a terra, eh? I per molt que t'expliqui històries d'aquestes així, jo toco a terra. I qui fa el paper és aquest Rockwell, no? Jo ho faré, quan hi ha, perquè és clar, és la societat que vivim al final. Clar, clar, clar. Sí, s'ha de trobar el que ha posat la bomba. Hosti, però si ho tenim a mà. A veure si trobem alguna cosa que ho pugui culpar. Juga, algunes vegades, juga a fer coses fàcils, eh? Vull dir, hi posa, eh? Elements, però... Mira, a mi m'encanta. M'encanta molt. M'encanta molt bé. Sí, sí, sí, ja que estem. I l'altra és una pel·lícula que em va decepcionar una mica, però cal reconèixer una cosa que és molt important, que està fet amb un... d'això, com es diu això, pla sequència, tota la pel·lícula, i em va decepcionar, perquè és que gairebé no hi ha res. I sobretot per una part al final, que d'una manera o altra em va fer pensar el soldat Ryan, que no ho veig entendre mai allò, que hi hagués tota aquella recerca d'aquell soldat, perquè és l'únic fill que quedava d'una família de quatre, no sé, us en recordeu? Aquí, més o menys, també juga amb això, ahir... Ja m'he dit que vols que et digui, no? Si m'apures aquí, és per ser mal de molts més, no? Ja, eh? L'emici és per salvar-ne a Milipico, i allà era per salvar-ne a un... Això està molt bé, això està... I a més, a més, ho fan en puteria, i no, no, mira, enviem el germà, que aquest sí que és qui es forçarà. No hi ha dubte. Sí, aquest segur que sí és... Això és trepitjar els teus arrels general, aquell diu... Com ho podem parar, això? Envio un germà que aquest segur que sí és, si es forcen. No hi ha dubte. Bé, vull dir, està molt ben fet, el pla de sequència és pràcticament aconseguit, totalment, la tècnica impressionant... Però, clar, no pots quedar amb això. Jo crec que no, ara, vull dir, que no es pot parar una càmera avui, i després continuar demà amb una sequència ja feta, és la pregunta que em faig. Sí, jo crec que sí. Jo crec que sí. I digital, abans en solo, la idea de tenir més mèrit. Ara no tant. Val, però molt bé. Tindrà prèmic, està tu. I no t'ho vas empipar. El 1997. Ah, no, no, sí, sí, no, no. Estava amb les vames. Estava buscant unes músiques, i ja està. No, no, sí, encara tenim temps. Ens queden encara 6 minuts. Si tens parles 4 minuts, mentre dura la guerra... Sí, jo vaig ràpid. Per què dir que no estava d'acord amb tu? Per què, digues, digues. Segurament, tècnicament, i és millor pel·lícula de l'Origlògia. Però crec que tal com està en el temps d'avui dia, tocava que guanyés, mentre dura la guerra. Més que res, pel auge del feixisme ja t'ha empitjat amb box. Perquè aquest film és això. És box. I tècnicament serà molt millor que de l'Origlògia segur. No, ja, el Modóvar últimament fluixeixa bastant. I a més a més et diré una cosa. No, no, que dir que Menávar és millor tècnicament que el Modóvar. És possible, però... O sigui, l'essència que li posa el Modóvar a les seves pel·lícules no li posa el Menávar. Ja t'ho dic jo. És una altra història. És una altra història. I a més a més, què em va d'aldre? O sigui, tota la pel·lícula gira el voltant del famós discurs que va fer l'Unamuno al Parànims de la Universitat de Salamanca en front de centenars de feixistes. I a darrere també tenia xefaixistes. O sigui... Allò que és... Si no arriba a ser i cal donar-li un mèrit a la dona de Franco, a la donya Collares, doncs que salvan dur de la Maneta, perquè si no l'hagués impalat allà mateix. Però què fa a la Modóvar? A la Menávar? Doncs... capa el discurs. El capa. Va ser un discurs que després li he llegit per internet, aviam com era aquest discurs. I ostres, tio, quan dono el sencer t'has menjat trossos. No entenc què costava fer-lo sencer. És com el discurs de Chaplin al final del Gran dictador. Hòstia, allò és un discurs. No, tio. Tenim un autor d'aquest estat espanyol que era molt valeta i ara s'interessava per una cosa, però al final va dir, o sigui, no aviam, què passa. Jo he donat reclusament a aquests individus, però és que aquests individus estan fent salvatxisme. No pot ser, això. Jo ara ho denuncio i tinc els enscollons de denunciar-ho davant d'ells. Allò va ser un suïcidi, evidentment. No van pelar per l'escàndol que implicaria, però no li van anar d'un pèl. No va viure gaire més. No, va morir d'un altre cop de dos o tres mesos. Un surc que va tenir hià. Sí, sí. Va fer un vaixón, va veure que va matar els seus amics, els van matar tots, els seus amics, que anava a prendre cafè cada dia. Va ser un dalt de baix i la d'aquell que tenia no ho va poder assumir. Assumir i batallar. I el que fa de Millan Estrae també. També. És un paper més... més així, més... més histrionic. Això... Ben molt, ben molt. És que jo quan la vaig veure ja us ho vaig comentar. Dic, jo crec que és una pel·lícula feta massa impacte. Vull dir que realment se't queda, vull dir, t'agafa. Sí, t'agafa. Però no està molt ben fatot. No, no. Es passa molt amb... Jo sóc un apuntor encara, però... I a mi m'he dit de tot, que està bé. Hi ha gent que li agrada gent tímica, un Franco calculador, la dona la Franco una veia torra, un exaltat al Millan Estrae, i... Ja s'ha dit de pitjors que de millors. Jo un Franco que feia de... Ja, damunt. De pitjors que de millors, vull dir anir-hi. Jo ho deia ja pel tema. Perquè el tema, el feixisme aquest, és el que estem veient ara, en Vox. Si em vengueu a Vox, és d'escafeïnat, però és el mateix. Sí, és el mateix. Molt bé. Fantàstic. No cal que ens faci un malalt, però, clar, faríem un homenatge a Tèrrigons. Hem arribat tots amb la vida de Brallet. Hem arribat amb moltes coses a aquests senyors. Són tits de la vida. Sí, un dels caps d'aquests embugits, exacte, Brasil. Pensa que acabem amb aquesta cançó, que és d'una altra costat de la vida. És que veies de la taula quadrada. Exacte. Una altra mirada, sempre hi ha una mirada de l'altra costat de la vida. I la vestia del reino també. annoying. Sí, already he met Iressel Iressel Iressel, igualment a una jackets d'una altra costat, difícil de symmetrical amb qualsevol altre costat. Elsosexual, també, més aquestaحم. Bentley, ets un tio de l' "... com creus slap, si tu ets Jakco, si tu ets Always look on the bright side of life. Always look on the light side of life. If life seems jolly rotten, there's something you've forgotten. And that's to laugh and smile and dance and sing. When you're feeling in the dumps, don't be silly chums. Just purse your lips and whistle. That's the thing I ain't. Always look on the bright side of life. C'mon! Always look on the bright side of life.