I can see you crying Oh, my love, oh, let's go Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts, durante 8 punts Bona tarda, un dissabte més estem aquí, a Ràdio d'Esvern, a Babilònia, avui tenim bastant ple, una mena de ple al 4, no al 5 tenim la Rosa, hola, com estem? Bé, sí, a parlar amb el castellà, el Jaume també el tenim aquí avui tenim un prave bastant farcidet, bé, sí, el Xesco. Em sento malament, sí. Està més a prop del micròfon, això a vegades passa molt bé, doncs tenim avui el diccionari del castellà rural de la narrativa de Miguel de l'Ibes, del Jorge Ordiales, que ens parlarà la Rosa, parlarem del concepte urbanita amb el Jaume també parlarem d'un itinerari interessantíssim, del Josep Maria Jujol per Sant Joan d'Espi, que tenim aquí el Gustavet, la Rosa va fer-ho l'altre dia i ens explicarà d'aquí parlem de cinema amb el David, amb la pel·lícula Oz, de Franck & Winnie, de The Host, d'un assunt real meravellós, i de clàssics en Río Bravo, l'honor de los Pritzi i de Jaume del Hombre Tranquilo, que hem fet una remasteració i per últim un documental, anomenat Montpetit, que a partir d'aquí parlem d'una temàtica vinculada amb la superació de barreres, etc. Molt bé, Rosa, tot tu el micròfon Vinga, comencem. Mira, és un diccionari, de fet, la gent que li agrada a Miguel de l'Ibe, sabeu que és un estudiador castellà, molt prolífic, perquè m'has fet moltíssimes novel·les i moltes d'elles també, fins i tot especialitzades en temes de casa, i així, no? A mi és que m'agrada moltíssim, sempre és d'un dels meus altors. De casa. De casa. Ah, vale, vale, vale. De casera, era molt aficionat, no, això no és una casa un copy, però és una vida, i després ja no. La bàstima d'alguna mica. Sí, sí, no era un matrimoni d'aquests de tota la vida, no. De casera era molt aficionat a la casa, a la casera, a la pesca, tot aquest esforç de la natura, de natura. Era el que es podia fer, doncs, amb aquella castella, amb aquest sucret, de Valladolid, recordo que van deixar Valladolid. I llavors, bé, té moltíssimes novel·les, poden parlar des de jo, que sé 5 hores com a Mario, el mitjançador ha dit sí, sí, al principi d'estronada, l'Erege, al diari d'un emigrant, les històries de Castilla la Vieja, bueno, és que és impressionant, els santos inocents, moltíssimes. Bé, moltes d'elles es van portar a la pantalla, també, al cinema, les rates, per exemple, el camí. Moltes d'elles eren principis de novel·les o lectures que es feien servir a la secundària. Jo després vaig començar a conèixer a Miguel de Líbesos, clar, a la secundària, no? I a partir d'aquí d'habitat és que he llegit molta, molta cosa d'ell. I ara, doncs, m'ha fet molta gràcia, perquè hi ha una persona, que és professor precisament, que ha fet aquest diccionari, és el Jorge Urdiales i usted. Va néixer a Madrid a l'any 69, ell és llicenciat en filologia espànica, i, a més, és doctor en Ciències de la Informació, però li ha agradat moltíssim també l'obra de Miguel de Líbes, i ha indagat moltíssim, sobretot, amb el tema del vocabulari, perquè clar, el Miguel de Líbes té un vocabulari molt ric de termes rurals, sobretot, perquè és la seva novel·la, la gran majoria passen en zones rurals. I moltes vegades vas a buscar-lo en un diccionari normal, un normal, vull dir, d'aquests de l'Adrae, o l'Adreia Moliner, i no ho trobes. I, llavors, aquest noi, que s'ha entretingut d'aquest senyor, s'ha entretingut en anar a fer un estudi de camp, i ha anat per els poblets aquells de Valladolid, d'aquella zona de Castella, desamora, tot això. I, llavors, una miqueta, doncs, entrevistant a la gent i preguntant, doncs, a veure, les paraules que ell no havia trobat en els diccionaris ortodoxes, doncs, i llavors ha fet aquesta recuperació. És un diccionari, és petiteta, la obra és petiteta, és molt fàcil mirar, és molt fàcil consultar. Per exemple? Per exemple, mira, jo precisament he marcat tres paraules perquè em feien gràcia, una és com, per exemple, com defineix Zangano. A veure, Zangano potser sí que és més habitual, no? Però diu Zangano. Primer posa una mica de la frase d'aquí una obra que està en aquest cas, seria 5 hores com Mario, diu, claro, que esas leyes para ti no rigen ni para el Zangano de tu hijo. Claro, ya vos lo explica, no? Por Zangano, diu, coloquialment, es un muchacho alto, desvallido y que anda ocioso, teniendo ya edad para poder trabajar. Després una investigació d'acàm, diu, pues una altra persona, i a dir, no tiene que ser un muchacho... Que te la has robado. Exacte. Doncs per exemple, aquesta paraula, o diu, un engañapastó. Diu que és un engañapastó, dius-te'ls. D'aldiccionari d'un casador i d'aldiccionari d'un emigrante. Diu que engañapastó és potser un xota, cabras, és un au. És un au. Diu que és una ave trepadora de pico pequeño i corbo, amb diverses terribles al redor de plumatge. Gris, con manchas y tallas negras, se alimenta de insectos que cajan al vuelo y buscan los rediles a la nochecer. Sinónimos, pues, xota, cabras o capacho. També t'explica, pues, això, no?, que és... Bueno, pues, que suele asustar a la gente, cuando hace ruido, y todo eso es lo que la gent li explicaba. També té algunes paraulas que ell va mantenir con correspondencia amb el propi de Líbez, quan encara vivia, perquè li havia començat aquesta recuperació amb vida de Miguel de Líbez. Com va morir, per cert? Ara no, tu se dice que ya fa... No fa gaire, per això, igual fa... Sí, no fa gaire. Sí, sí, tres anys així, màxim. Sí, sí. I llavors té correspondència i al principi es reprodueixen algunes cartes així manuscrites, també, on es veu com ell li pregunta, no?, doncs... Mira, el senyor de Líbez, que aquesta paraula, doncs, no la trobo, no?, i ell mateix li explica. Explica, doncs, mira, té aquest significat, no? Penseu que, mira, de tèminos populars rurales que diu ell, d'un i en 1466 va trobar a la obra, no?, precisament. Diu que apareguin en el DRAE, són un 1.040, i, clar, és que no apareixen, són 326. Ell ha fet aquesta tasca d'anar-los buscant i d'anar preguntant a veure. És molt interessant, ja dic, és molt de fàcil consultar, és un diccionari, per tant, ordenat de l'AZ. I et diu el llibre que apareix? Sí, sí, sí, és molt interessant, perquè mira, hi ha una relació aquí, que et diu... com és que seria amb abreviatures, no?, diu la primera lletra de cada, de la paraula del llibre, i llavors, al principi de cada definició, ja et diu, per exemple, si posa DIC, DIC vol dir posicionari del casador. Si posa LGNA, la guerra de nostres antepassados, i així. Ha disputat l'autor del senyor Callo, doncs, de USB, i així, no? Això em fa una pel·lícula, no? Sí, també, que Alfredo Landa, si no m'equivoco, potser. Sí, no me'n recordo, sí, però em sona. Quina, los santos? El disputado voto del senyor Callo. El disputado voto del senyor Callo. No, no, no, aquí feia de senyor Callo. No, no, aquí feia de senyor Callo. No em recordo, aquí feia de senyor Callo. El tinc, però no... S'apareixerà, s'apareixerà. Jo volia comentar que una vegada parlant-nos amb un company del nostre programa Amics, amb les condicions amb el Francesc, que justament a la zona del Lleó, a la zona del Vierzo, jo n'amena com de, diríem, de dialecte especial, que recupera un dels castellans més purs i més antics, com estava parlant d'aquesta tipologia, i es veu que una amiga seva, que treballa, que és filòloga i tal, ha fet un diccionari també d'aquests termes, de la zona de castella, però d'aquesta zona en concret, que encara és més profunda, encara, no? I es veu que és molt peculiar, perquè hi ha terminiologia, és que gairebé deriven del llatí, del llatí vulgar, d'aquell període, i que, per tant, evoluciona d'una manera espectacular. Sí, hi ha un vocabulary molt ric, molt variat per definir un terreny, per definir animals, una passada, és un vocabulary molt ric. És tota la zona del Valle de les Guevas, del Valle del Duero, i són poblets com Tudera de Duero, Quintanilla de Onésimo, Valbuena de Duero, Sant Llorente, Fombellida, Vila Fuerte, Castillo de Tejeriego, que és Cogueses del Monte, que és on ell també posa a nava, feia les excursions amb el seu pare allà, i després... A Quintanilla no era on anar a jugar al domino? Podria ser. En Quintanilla de les Vines... Cada any anava un poble d'aquests a jugar al domino. En Quintanilla de les Vines hi ha un dels millors exemples d'arquitectura visigòtica, que hi ha aquest país, per dir una part d'això. Molt bé. I és molt maco. És molt recent aquest diccionari. Es va fer la presentació al dia 28 de gener a la Fundació, també perquè volia que tinguéssim l'interès en la dada. Hi ha una fundació que porta aquest nom, la Fundació Miguel del Ives. Està valladolita al carrer Torrecilla. La que era a Casa Revilla. El que no pot entrar ara és això... Per l'urbanita. Home, clar que sí. És la contraposició d'allò rural. Precisament un dels temes de Miguel del Ives era la contraposició entre el món rural i la ciutat. Les avantatges de la persona si guanya o no guanya en valors quan estrella de cap a la ciutat. La novel·la El Camino precisament parla d'aquest tema, de la nada de cap a la ciutat. Jo hi ha la cosa que penso que... No sé, m'ha vingut a la memòria tal com has fet això. S'ha de despertar la memòria. Potser sí que no recordo que hi menja per dinar. La memòria de sent. A vegades que no te'n recordes. Però sí que te'n recordes d'allò, d'aquell temps que no sé, que vas viure coses com experiència i tal. Bé, jo us situo a l'urbanita i diu aquí que la primera aparició pública que té aquest senyor Vicenç Pagès Jordà, que et recordeu, documentada de la paraula urbanita, és del 1975. Ah, sí? Pensa que era més actual, aquesta paraula. Més cap aquí? Sí, em sonava més recent, no? Més encara. Més encara, exacte, vull dir-ho. No, però l'ús habitual d'urbanita és una cosa que potser em sonava més cap aquí, més cap ara, que existiria abans, lògicament. És una derivació també del llatí. És clar, jo, com que aquest any ja tenia 35 anys, doncs el paras, jo ho veig. T'acabes a delatar. Perquè la Jep s'ha aproximat. Ho veig. No és cap secret d'estat. No, no, no. Bé, llavors això diu que ho va publicar fragmentos d'un discurs al Libertari, a punts d'un urbanita, de Max Avel. Aquí és on es troba. Perquè és clar, d'aquest tracte, d'aquest tracte el diccionari aquest, precisament com deies tu, d'aquest senyor, com es diu? Miguel Delibes? No, l'altre. En l'autor del diccionari? Sí. Els diaris que ho estic en interès i tal. El Vicenç Pajès també, no? Va dir, a veure de quin... I van buscant a veure quan troben, per primera vegada, doncs el nom aquest, no? Diu que quan faltava un reportatge en un suplement dominical, es recordia sistemàticament el catàleg fotogràfic de les tribus urbanes, on al costat dels sinistres i els nous romàntics, que això enhorà sí. I tant, i tant. Vaig gairebé, gairebé. Al final me'n vaig quedar amb Pijo. No vaig arribar. Era una tribu, ser Pijo. Encara ho és, eh? Encara ho és, eh? Sí, sí, era molt aquella època. Digues, digues, home. Els nous romàntics portaven... Era una estètica portada d'Anglaterra, portaven jaquetes llargues, el que havia una miqueta així, no s'ha esturrofat. De Cure, no? De Cure, sí, de Cure, de Peixmout, aquests grups dels 80s, no? M'he sabiat, no? Una mica, també, a l'Espant d'Ovalet, al Durant-Durant... Avui ja estic llarint. Jo, com el cabell, el tenia ja que se'm queia. No vaig poder fer gaire cosa amb el cabell. Clar, i llavors, per aquí, no ho vaig dir, no? No, no, no, no, no. Digue, ja, home, que t'he tallat. Bé, doncs... El vell mig d'aquests que he vist i el Nil Romàntic, doncs sempre hi cabia, doncs, el lloc per una urbanita, no? Sí. Va ser en el moment que apareix tot això. I un ciutadà orgullós de Cero, el que s'estranyava que el camp els pollastres no fossin a l'est, no? Vull dir, això, és una petita prova. Sí, sí, fa aquest senyor. I que la lletó vingués ja amb el tetrebric, no? Jo recordo que jo vaig néixer amb una casa de pagès, i tu saps molt bé això i tal, molt proper. De pagès, ben bé, no? Sí, l'altre dia ho matitzava. Estem posant galons que no toquen, aquí. El meu pare no era pagès, sinó que era xofer, oi? I llavors es deia així. I el meu avi era carreté, que no era pagès, esclar. Tot i que feien de pagès. Per guanyar-se un doble sol. Si no, no arribava per res, això, no? Com ara? Bé, doncs jo me'n recordo dels anomenats urbanites, que no eren tals en aquella època, esclar, perquè, com deia, el 75... No, però quan jo era petit, 12 anys, per exemple, estem parlant, si saps com, sí, del 150, doncs què passava? Que hi havia famílies que no havien de fer aquest doble esforç, per dir-ho d'una manera, sinó que el seu sou, no sé com, perquè, a vegades, quan acabaves sabent què és el que guanyaven, dius, com és possible que dori per tal, això, no? Vull dir... Que l'extraperlo, també. Que anaven amb el corbata i el vestit tot el dia, quan això, pràcticament, fins i tot, me'n recordo que el meu avi, el meu pare i el meu oncle, quan anaven al diumenge a la tarda al camp a veure què farien tota la setmana, anaven amb el vestit que els donava la fàbrica nou, per dir-ho d'una manera, no?, que anaven nens i polits, però no és que anessin arreglats, però hi havia aquests altres, i això és el que m'ha fet pensar quan ella també, quan tu parlaves d'allò, te'n recuperes. O sigui, memòria meva, també, no? Sí, sí, sí. I penso que així doncs queda avui, potser no ho reiem tant com altres vegades. Bueno, però ja va bé, també està molt bé, oi? Jo ho sabeixo més a aquella gent que no es pot desenganxar de la ciutat. Exacte, jo és més... A la que salta el món rural està desubicat, troba a faltar la polució, troba a faltar el soroll, troba a faltar la gent, els nenes, tenir un bar i un restaurant a cada cantonada, que van al món rural i tenen agorafòbia. Jo em sembla que tothom té amics, o almenys a meu cas jo tinc dues amigues en concret, que odien el camp, és a dir, volen la ciutat, és a dir, no el camp, és que prefereixen les ciutats sempre vegades i tants bitxos i tanta cosa. Sí, sí, sí. Hi ha gent que és asfalt, que dic jo, i, bé, això són gustos, hi ha gent que li encanta el camp i la ciutat. Imaginen que em va passar una mica malament. Imagina trobar un equilibri. Exacte, no cal que sigui tot. Imaginen que la primera vegada que vaig anar de vacances me'n vaig anar en un lloc que és molt a prop de Figueres, amb assenent de cabranches, i hi ha molta serps allà, esclar, si teniu un pànic, d'això vaig acabar acostumant-me. És el que dius tu. De principi els primers dies, ahir, anaven per les regalores, fins i tot. Que vas ser el president de la Salma Hayek, ha vist el amanecer, no? Vas ser el president, no? Te la vas posar per sobre. És bo, la comparació, no? No, que afortunada. No t'he curat, el Jaume, segur que estaria molt millor que la Salma Hayek, en aquesta setmana. No, no. Segur que no, oi? Vinga, urbanites. No cal ser tan perfecte. David, has tingut una il·luminació de cop i volta. Sí, m'ha vingut. La fe t'ha vingut. És que m'estic llegint un, i no me'n recordo. Parlar d'urbanita, oi? Em vaig agir el... Rebino. Ai, a mi què ets fent a mandra? Aquest sí que fa mandra. És una mica llonjo, crec jo. Però digue'ns-ho. S'aguanta. Està molt millor. Digues, digues. Està molt millor que no pas els del Camp Follet. Molt millor, aquest tio. És que és impresentable escrivint. No, ja no hi ha per on s'agafi. Sembla de redacció de pati de col·legi. En canvi, aquest escriu molt més bé. Les coses que veiem, el que t'escriu, està més bé fet. I sembla que us documenta. El llibre, tal com comença així de manera planera, acaba de manera planera. D'explicar la vida d'un rabí entre els anys 30, 40 i 60. És on transcorre la vida d'aquest home. Des d'aquell jove, fins que té una edat d'això d'uns 40... Però un rabí de Jerusalem, un rabí... No, un rabí americà. Un noi que és educat amb una feina. Tendint-se molt bé quins tipus de microcosmos hi ha dins de la ciutat jove que no està a Israel. A Israel ja no sé concretament com està el tema. Però a aquella època hi havia la part més... les diferents faccions de les religiós, més ortodoxes, que són més... té un nom més lliberals, però no, té un altre nom. Etrodòxes? No, tampoc. Té una visió més moderna de la religió, que jo incorporo coses que els ortodoxes ni suplentegen. No és monolítica a la religió jove, sinó que hi ha moltes variants. Hi ha complexions. Llavors, evidentment, ella es casa amb un... Un nom que diu amb jove, que no sé com es diu, però amb una gentil. Es casa amb una gentil que la noia es converteix en judaïsme. Clar, això, avui els ortodoxes... Un rabí, a més a més, la seva dona sigui gentil, o de procés gentil allò és... Terrible. Està bé llibre, està bé, però no... no destaca, no té ni clímax, ni... res, no. És... és... és plànic documental, gairebé. Sí, és un tipus d'autor que, a més, és molt... a veure, és molt estimat per un cert públic molt determinat. A més, té un públic femení molt important, no sé el motiu quin és, exactament. És la primera persona. Jo no he llegit cap del gordon, no he llegit cap. El mèdico està molt bé. Tothom que ha llegit, s'enganyarà. Si alguna vegada llegís algú, s'hauria fet. És curiós, perquè jo recordo una vegada que vaig veure una estadística... Potser també perquè les dones llegim més, en general. És possible, eh, això també, eh, vull dir, que no és una crítica. Vull dir que era un llibre molt... vull dir, és un autor, que jo recordo una estadística i una crítica que em sembla que era el segon o el tercer més llegit per les dones. Vull dir, va ser una estadística de l'any... m'agrada si va ser de l'últim decèndi. És molt sensible, apunta temes, apunta emocions, que molts altres se les passen pel forro. Exacte. Possiblement per això, eh. És molt acurat, és molt acurat. En aquest sentit la trama no porta més enllà, tal com comença a acabar, perquè comença que ella té una edad de mitjana, en què la seva dona està patint una depressió molt forta, i a partir d'aquí fa una mena de flashback i comença a explicar-ne tota la seva vida, inclús la dels seus avis. És interessant. T'explica ell com decideix fer-se arribar, com es va formant, com té una mena de paragrinació per diferents punts com els capellans. Sí, sí, sí. Els destinen a aquesta parròquia, o a fer parròquies de la muntanya, i te'n toquen 25, per dir alguna cosa. Sí, sí, sí. I això és el mateix, que més o menys s'establés, té fills, i t'explica una mica la seva vida. Fantàstic, doncs mira, el llegirem, una lectura fàcil, ràpida, doncs mira, doncs va bé, no? De quantes pàgines, perquè, normalment, aquests llibres... Sí, són bastant grandets, són de 500 i 600 pàgines, van tenir mal estilos per all, eh? I ara m'estic llegint, que quan vaig per la meitat, la sona agarrem un dia. Ah, això és molt potent, això. I vaig per la meitat, però que són unes 1.700 pàgines. Coi, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. De la setmana que he parlat amb més col·les, també. Jo tinc la Rosa Montero, dos voltes... No l'acabaré. Jo sí, he pensat que he parlat de la Rosa Montero de la vida de Madame Curie, amb un llibre sensacional, recomanable, el sempre, bueno, ja comentarem. Rosa, tenim 5 minutets, com a màxim, vaig marquant aquí el temps, perquè ens hem enrotllat molt, no que és broma, fins que hem de parlar molt de cinema. Tenim per parlar 7 o 8, clar, clar. D'aquest itinerari magnífic del modernisme Sant Joan d'Espi, però justament de la ruta d'en Jujol, no? Exacte, sí. El itinerari general del modernisme Sant Joan d'Espi, perquè l'estan preparant, però el que ja tenen en marxa, i que està molt bé de debò que val la pena, és l'itinerari modernista, l'arquitecte modernista del Josep Maria Jujol. El Josep Maria Jujol va ser arquitecte municipal, de Sant Joan d'Espi. Ell, de fet, va començar a treballar allà, a la Torra dels Ous. Sabeu, la Torra de la Creu, coneguda també... Bueno, per la forma, no ho sé... La Torra de la Creu, bàsicament, o també la Torra Romeu, que, de fet, era uns terrenys que va comprar la seva tieta, perquè ell vivia a Barcelona, però la seva tieta va comprar-se uns terrenys allà Sant Joan d'Espi, just al costat de l'estació de Tren, amb la intenció de construir-se una casa, i anar a veure, anar a passar forces estius, i tot això, no lo típic. I llavors li va dir al seu nebot, que escolti, vine a tu i em fas tu la casa, la dissenyes i la fas. Llavors, clar, ell es va posar a fer aquella Torre tan maca, que és molt original, la ciutat arrodoneta, amb aquells cilindres, aquella forma, aquesta coronada amb aquella creu, també, modernista, tan maca, que és molt significativa també la creu, amb l'obra del Jujol, perquè una persona molt creient, i a tothom apareixen creus. Com en Gaudí, que també hi posava creus a tothom? Perquè, llavors, era... Jujol va ser, des de la... Ah, exacte. Llavors ell va començar fent aquesta Torra, la Torra Romeu, la Torra de la Creu, la Torra dels Ous, i, clar, resulta que hi havia un altre... bueno, un altre senyor, també amb una certa empoderada adquisitiu, que es deia Negra de Cognom, aquest senyor tenia una agmasia, que tenia ganes de restaurar, i llavors li va convidar amb ell, que va veure com que bé que estava treballant, li va agradar molt el que estava fent, i va dir a ells, escolti, em diu, què pots venir tu a fer la restauració de la meva messia? Llavors, bueno, li va dir que sí, i llavors també va restaurar, que avui dia és Can Negra, el centre de Jujol, el centre d'interpretació de Jujol, que és municipal. Era pegesa, aquest senyor Negra. Sí, sí, sí. De fet, és que Sant Joan d'Espí, com totes les pobles del Baix Ubregat, era un poble eminentment agrícola, és que avui estem en plan rural. I hem començat amb el diccionari, aquest del que és ja no rural, però continuem. Llavors va fer la reforma d'aquella messia, que si us en recordeu, és aquella que té la façana tan maca, que una de les finestres principals té... és una carroça, de fet, és una carroça. Bueno, està. La que està allà al costat de l'estació de... No, aquella és la torre de... No, aquella és la torre de la torre Romeu. Ah. La que us dic jo, espera, dic si vos l'adreça... Sí, és que hem de... Mira, està a la plaça de Catalunya. És a Catalunya. Està molt a prop de l'Ajuntament i de l'Escrecia. És molt maco, això que dius tu a la carroça. La visita és preciosa. A més, és que la visita al interior de Can Negra i de la torre Romeu, que la visita és per l'intre, i llavors t'ensenya el visitot mobiliari. I veus l'enginy que tenia per crear i per salvar dificultats i per facilitar la vida quotidiana. I és superinteressant els mobles que t'ensenyen com es com sobra, com s'aguanta, en quina maquinaria, fins i tot per obrir una finestra, que dius, ostres, allà dalt, com fas aquell patent de dalt, com el baixes. Doncs hi ha tot un mecanisme super senzill que també el va dissenyar per poder obrir la part de dalt d'una finestra, per exemple. És superinteressant, no? Dius, dius. Que diem que el modernisme, justament a part de... va ser un dels meus moviments que a nivell de mobiliari va trencar amb l'estatisme del period de Rococo, que eren mòbles, simplement decoratius, i van ser utilitaris, no? Ara són molt utilitaris. Però amb tots els àmbits, perquè ja aprofitem racons. Exacte, això és molt important. La Padreira fa anys, no sé si ho fan encara, fan concerts a l'estiu a dalt, no? Sí, encara ho fan. És el Gani Mirza, curt. Molt bé, música de fusió. Surguíssim. I el pujant ens va fer una mica d'explicació de... Resulta que abans d'arribar als terrats, hi ha una mena de sala, anterior als terrats, que és una sala que està pensada perquè entra i corrent d'aire, i està pensat per poder estendre la roba i que no es mulli, òbviament, recorda, es sesequi molt ràpidament. Molt bé. I tu no ho veus, però entra una corrent d'aire per allà dintre, i es notava més fresquet, estàs al d'estiu, i es notava més fresc, en canvi. Perquè és una sala que hi ha com una mena d'arcs parabolics molt grans? Crec que sí. I no està abans d'arribar dalt. Que són així unes molt elevats, en forma així, molt d'onet, i que és una circulació... No és molt alta. Sí, sí, sí, sí. No estava pensada per estendre la roba. Jo pensava que jo estava pensada per el tema de la ventilació, de l'edifici. Potser també. El que ens van dir això, aquesta curiositat, és que era tot molt funcional. Molt funcional. He estat tot pensat. Un alvorat de l'escala, per exemple. També està aprofitat per fer un mobla d'aquests per guardar la xovà. Les estuva. I és super xulo i super interessant veure el mecanisme per poder obrir aquell mobla on t'has estat col·locat, i que són calaixos molt fondos, i com facilitava molt també la xovà. És que a vegades modernisme veiem sempre com un element purament arquitectoni, però la part mobiliària... El museu de modernisme, que és molt car, des d'aquí fem la crítica al 10 euros, l'entrada, em sembla caríssim, 10 euros. Això està al carrer Valmés. No sé quin alçada està. És aragó per allà, però és caríssim, però hi ha molt mopla i és molt interessant. Al igual que a dins també, per exemple, del Palau Guell, les voles que hi ha són espectaculars. Vull dir que això val la pena. Ah, sí, perdó, d'acord. Si no passa aquella és a l'interior. No, l'exterior exacte. Sí, sí, sí. D'acord. Per acabar, que és molt breu que està una miqueta aquest resum, ell es va quedar a treballar ja com a arquitecte municipal, i llavors a partir d'allà va fer diferents intervencions, i després també hi ha diverses cases que va dissenyar ell, que era a treballar, i llavors també les que són les visites mirant els motius, els esgrafiats que fa servir, anècdotes de la vida quotidiana, per exemple, que serien escapades, dibuixen perquè també dibuixaven molt bé, dibuixaven molt bé també. I a l'Església, a mateixa també, hi ha un... com es diu, on es guarda la... un Sagrari. Un Sagrari, sí. També guapíssim, perquè sembla una bombona d'aquelles de Sulfata. Ah, sí, que xulo. Ell no va guanyar el concurs per restaurar l'Església, però sí que després va poder fer alguna intervenció amb el pulpi, amb alguna cosa més, a la capella de la Maradena Muserrat, i aquí estava el Sagrari, i és una precisitat. Jo trobo que és molt maco. Jo tenim aquí el costat. Sí, sí, sí, és que no li he fet mai, l'últim diumenge de cada mes. L'últim diumenge de cada mes. Però escolta'm, a mi jo, si algun dia us animem, m'ho diria ara. Jo he encantat de la vida, perquè no li he vist mai. Li he vist exteriorment. Clar. Li he vist per fora algunes, diguem això, de torre als ous, o això l'he vist per fora, però per dins no hi ha estat, això és el que fa ràbia. És val la pena, no? Molt bé, a base entre la part de cinema, durant dos minuts farem una pedita femèrida. Sabeu que fa 25 anys que ja ha plogut, eh? 25, espera que allà, anys 77, no 35 anys, eh? 35. 35, eh? Que sonava una cançó que va ser número 1. Justament el dia 6 d'abril, que és el dia d'avui, va ser número 1 a tot el món, gairebé. És una cançó molt coneguda de Grupava. Escolta'm un segon det. És una cançó que va ser número 1. És una cançó que va ser número 1. És una cançó que va ser número 1. És una cançó que va ser número 1. No parlarem de Mama Mia. Per mi és una cançó que em recorda la boda de Muriel. Sí. Tothom pensa en Mama Mia, però és la cançó que escoltava la Muriel quan la germana l'atacava i la família l'atacava. I llavors la habitació estancava i posava aquesta cançó i la regna del desert. I la regna del desert. La Pristila. Podria ser. Tot tenen cançons d'ava. Sí, també sortia molt d'ava. Però jo crec que jo tinc aquest record perquè era com la cançó que inspirava la Muriel. Pobre també va. Va amb molta força i molts ànims. És una cançó que és molt optimista. Com estem avi una mica de canvi, escoltarem de fons al Zava, que tenim aquí tot un LP maravallós i això que està tot, tot, tot dudava només conegut del món i que de pas a gent s'ho passi bé i disfruti. No parlarem de Mama Mia, però parlarem de Oz, David. Que no deixes una història així com maravallós i fantàstica. Creiem o no? Sí, curiosament es veu que ara no em faig dir quines són els propietaris de l'original que de l'any 30 pico, Mago de Oz. No em faig dir realitzador, no me'n recordo. Tampoc serà molt important. Sí, sí. Es veu que una és la Sony o no sé quina és. Però es veu que han hagut d'anar molt en compte amb trapechar-se drets i copyrights i mantangues d'aquestes. Perquè la història que explica la pel·lícula que han estrenat ara, que és Oz, és la preqüela del Mago de Oz. Tampoc serà molt important. Sí, home, sí. És conegut. El Nolan? No, el Spider-Man. El Sam Raimi. És bastant fosquet, no? Sí. El que passa és que la pel·lícula té molts altabaixos. Com a molts pares que s'equivoquen, jo em vaig equivocar una mica i vaig posar el meu fill a veure-la. No és que sigui una pel·lícula paraadults, però tampoc és per nens. I ens es queda una mica en terra de ningú, no? I això és el que potser fa que no acabi d'entrar, ni els peques, ni els grans. Dues hores deu minuts. És llargota, és molt llargota. Ja s'ha d'avescriu, és quina gòbia, o no? Llavors, ens explica una mica com va parar aquest Mac, que al cap i a la fi és un... un farsant, d'alguna manera. I ell mateix ho reconeix, però no pot evitar-ho ser un farsant. Un farsant i un don Juan, no? I a totes les enamora, perquè el tio té planta, és el que fa el James Franco, i a totes va amb el mateix cuent. Tots aquells països que a totes les intenten enamorar amb el mateix cantarella, a més que se li descobreix el truc... Si funciona 20 vegades... És una caixeta de música, en aquest cas, és una caixeta de música. La seva iaia tenia moltes caixetes de música, no? I misteriosament, ell és un Mac de fila, de fila amb volant, no? I per seguit, per un marit venyut, d'alguna manera, s'escapa amb un globus, i aquest globus entra en un... en un tornador d'aquests, que se l'endua al món... al món de Oz, no? I és un món, curiosament, el Proleg està tot fet en format 4 terços i amb l'angui negre, i quan arriba al món de Oz, tot s'il·lumina d'una coloraina impressionant, i la pantalla s'allarga al format 169. Oh, sense teus! És curios, va fent així... I es va acolorint tot. Quina efecte, no? I allà, el regneguet està, diguem-ho així, governat temporalment per 3 fades o bruixes, o ho vulguis veure. Ara no em faig quines són, unes són dues germanes i l'altre és una tercera, que és la suposada bruixa dolenta. I a partir d'aquí, hi ha una disputa entre aquestes bruixes, ah, bueno, ell coneix una molt innocent, molt càndida, però no pot evitar ser... i li trenca el cor. I a partir d'aquí, ja... la cosa ja... Se desmadre. El que passa és que... És molt dolent, és molt dolent, que té molta malabada. I es carrega mites, eh? Costuma a fer-ho. La pel·lícula li falta trempera, li falta ritme, el pèr durant molta estona, es fa passadot, després intenta recuperar, passa que... No ho veig jo. Aquí era una pel·lícula per un Tim Burton, no per un Sam Raimi. El Sam Raimi és més d'heroi, diguem-ho així, clàssics, no? Sí, i també de pel·lícules gore, no oblidem. Fins i tot... No pots expressar més del que voldries, perquè ja no seria infantil la pel·lícula, i... Però també es queda curt, per altra banda. Llavors, li falta aquella candidesa que la pel·lícula potser regama. Hi ha una segona part i tot, però... Parem. Hi ha moments que els crius... Ja no s'espantaven, no? Agafats a la cadira i dius... Papa, tinc por! Té el d'orgull, que encara els hi ha... Clar, jo una mica refrenen, no? Que tens por, no, no. No és que s'ho t'arriba, no? Doncs... Imagino que el com... Semblant passaria, justament en Frank Inguini, per l'abase de Tim Burton, Frank Inguini recordem que era un dels... un curmatratge de fa molt de temps. Amb el somen, que és el que li van estrenar, no sé si va ser metbut amb alguna d'aquestes. No, el van estrenar amb pesadilla i un cur molt maco, blanc i negre, i això que han fet ara el llar matratge, no? A més, en feien dos, el Frank Inguini i el nen, que volia ser Vincent Price. Ah, ostres, sí! Era un nen que volia ser Vincent Price. És veritat, és veritat. Doncs res, jo crec que la pel·lícula, com a tal, a veure, lògicament, és Tim Burton 100%, està fet amb blanc i negre, estem parlant de la mateixa història, en aquest cas, de K. Gosset, vull dir que té un d'ells, un noi, que és una mena de noi especial, no estem parlant ni d'autista ni res, però és un noi que és una mica lumbrera, que és una mica social, vull dir, que té la seva vida. I llavors té aquest Gosset, que al final té un accident, i llavors el fa reviure. Perquè fa reviure vinculat amb una mena de concurs de ciències que fan al col·legi, i a partir d'aquí, doncs, i és el gos que tot així, tot amb sutures, amb els ferros, que volia ser el cap, que fa gràcia la cosa. Exacte, i a partir d'aquí és una mica una relació entre els joves, una amiga a aquest joc, aquesta jogalla, vull dir, l'estètica és molt curiós, té molta mala bava, clar, m'ha espantat tant en quant. Jo no heu sentit que s'enamora el gos, que és clavat a l'antiga novia del Tim Burton, és molt semblant, és curiós, l'estètica, però bé, la pel·lícula en sí, explica això, és molt senzill, i a partir d'aquí no és tot el que ella comporta interiorment. Però bueno, és si m'heu de comentar-ho, dir que és una pel·lícula molt recomanable, que està bé, molta gent dirà, i jo crec que hi ha un company que l'ha vist, em va dir que hi havia prou amb el cor matratge, no calia estendre aquesta història, però bé, jo crec que és simpàtic, perquè cau bé el gosset i cau bé ell, i cau bé l'amic, que és dolent i tal, només els cossos són com girvats, vull dir, aquestes contraeixos, contraeixos, que seria, i està molt ben marcat el que són els dolents i els bons, i és agradable, però és fosca i fa por. Per tant, perquè li us fa por. És la sinopsis de les pel·lícules al diari, ja no va veure-la. Sí, ja s'ha d'acabar, no? Molt bé, Jaume, parla'ns de la host, que anem una miqueta així de temps. Estava pensant com comentaré aquesta pel·lícula sense xafar-la, com que veu. Si cal, la xafem, si no val la pena, des de l'altre punt de vista. Recordeu la pel·lícula dels lladres de cossos, vull dir, que en definitiva eren uns alienígenes que es posaven dins dels cossos humans, i... Unes vaines, no? Sí, sí. Exacte, i llavors... En definitiva, el que feien era anul·lar-nos els sentiments més coples. Doncs aquesta pel·lícula va d'això, però no puc explicar més, perquè llavors el que dius tu, com el comunisme... Jaume va parlant, i ell no es comptava. És que és un xafarrot concentrat ara. Perdoneu-me. Jaume té un micròfon vermell. No sé per què. Això s'inspira a ell. No. No per cap d'any. Ja està. Bé, doncs és així. El que passa és que la pel·lícula, així com la de la lladre de cossos, és seriota i tal, vull dir, parla la tragèdia que podries ser això, et posa un cantor prou romàntic. La pel·lícula és excessivament llarga, això estic d'acord. El David, quan hi ha arribat, m'han dit que més aviat és infantil. Dolescent. Sí, o adolescent. I fins i tot he llegit comentaris que la defineixen com molt semblant a Crepuscula, fins i tot. Sí, ui. És un punt de vista. Estèticament. Però són els productors de Crepuscula, que no es pot fer. Vam votar el cap. Si tu associes Crepuscula amb la seva estètica i tal, i la prets acorda, és clar, però compte. Jo diria que cal donar-li un cert grau d'això, de confiança i de la beure, perquè penso que hi ha coses que són prou interessants. En definitiva, les dobles possibilitats. I també en definitiva, que probablement arribar com plantejava l'altra pel·lícula, que ja estàs llest, doncs potser no. I això em va semblar... Una miqueta que havia. A mi no em va desagradar gens, la pel·lícula. El que la vaig trobar és massa llarga, redondant. Això de dos a dins o un, no sé, coses molt curioses. Jo pensava que era una revisió d'aquella pel·lícula japonesa, que es deia The Host. No, no. Sí, però és curiós que es digui igual la pel·lícula. Sí, però he volgut buscar l'Osta. L'Osta també. Era l'Osta que venia del més enllà, de l'Espai, que era monstre. Era genial. Però la pel·lícula és molt correcta, aquesta pel·lícula està molt bé, aquesta de la japonesa. És molt bona, molt potent. Molt bé. Però jo la vaig trobar agradable, a més, anar molt bé d'acompanyar la meva pròpia dona. I tant, sembla una avantatge. Eh... És una mala home. És veritat, no? Tu m'ha quedat el cinema, que m'ha quedat la pel·lícula. Quins rotllo. L'hauria passat. Jaume, no et tries bé les pel·lícules. L'has de portar a veure un assunt real. Això li hauria agradat. Perquè és una pel·lícula amb un empàquet, una força, un element històric brutal. I estem parlant d'una pel·lícula de procés d'Anesa. És a dir, una pel·lícula històrica sobre dinamarca. Això és molt poc habitual. Estem fars d'Enrique V, Enrique VIII, Carlos I, i Reis Catòlicos. Però parlar de la corona d'Anesa és complicat. Estem parlant de l'any 1750, aquell període realment complexa de la reialesa. És aquella història que la reina s'avorreixi a l'hora de dur. Exacte, del doctor, del metge, de reial. De l'estrossada pel·lícula. Però si passa el quart d'Olejaume, això passa... I el Maria Antonieta. Estem parlant d'un tal Christian Satè, que ningú coneix, una persona amb una malaltia mental greu. És a dir, una persona amb una problemàtica que no governava, una persona que no regia en cap moment. Era com un joc, governar per ell. Aquí es casa per interès amb una tal Catalina, que és aquesta noia, aquesta dona que provenia que de la casa no me'n recordo si és la casa francesa. No me'n recordo, però venia d'una casa d'aquestes potents. I llavors es casen. El vincle ja és, des d'un principi mínim, perquè aquest noi fins i tot el llit sí que va procrear, va tenir un fi, que és el Federico, que és un altre posterior, però que a partir d'aquí és just. Ell simplement vol divertir-se, vol caçar, vol marxar. O sigui, quan te ganes, ho fa i marxa. És una persona que no governa. Llavors a partir d'aquí, pensen al conseller de posar-li un doctor, un metge personal. I aquest metge personal és el que realment el guia. El guia en un principi cap a regnar bé, però després el segueix regnant millor perquè introdueix, vull dir, trenca amb el feudalisme regit per endavant el 1700 i pico. En Richelier, versió metge. És el lliure pensament de Rousseau, dins del que seria la forma de plantejament. Però això agrada el poble lògicament, agrada el que seria la reina, li agrada aquest metge que està fent aquesta influència, i a partir d'aquí, perquè ja també és lliure pensadora, però a partir d'aquí hi ha una facció que té a veure amb el fill Bastard i amb la dona, de l'antic rei, del pare d'ell, que vol el poder i vol tornar el més ranci possible. I ho aconsegueix, i vull dir, no, explico al final, és que ha passat moltes coses, però bueno, vull dir, que ho va aconseguint, i a partir d'aquí hi ha un moment que a partir d'aquí hi ha un discurs del rei. Però la pel·lícula és magnífica, té uns moments, té uns contraplanos magnífics al darrere, amb uns desenfocaments, que és absolutament espectacular, és d'una gran vallesa, és d'aneses, nota que és l'Arts von Trier, que està per allà donant voltes, ja n'hi ha, ja n'hi ha. El permets una pel·lícula, una pregunta seriosa, no? Perquè es parla que és un home que està fora de tota l'ògica, i, conseqüentment, parles que està malalt, ho has dit com et veig. És com un nen petit. Jo penso que és molt interessant. Tot el que has dit, penso que el més interessant és això. Semlaria que no precisament per obligació, però que tota persona que es comporta així de poc responsable amb res, és el que tu dius, el que genera amb els altres, però el que també genera amb tot el seu... Fa pensar que aquell responsable diu, escolta, com ho podem arreglar? Com ho podem arreglar, això, exacte. Clar, en un principi el consell, el consell que cal, de sabis per entendre'ns, és el que porta el conjunt, és tallar com una marioneta, simplement signa, i tant quan diu, escolta'm, uns carruatges per agafar borratxos de la nit. Clar, llavors, que no tens sentit, vull dir, pressupostos perduts, o recollir gossos del carrer. Que, bueno, que després el que li fa a l'altre doctor és anar-hi la volta, i llavors sí fer coses. Com, per exemple, evitar les tortures, perquè és molt seriosa, les dones puguin anar a l'universitat, etcètera. Hi ha una visió molt moderna, que és el que diem, segons qui va pujant, i llavors, els cops d'estats, que això evitar és lògic que succeixin amb monarquia i, a més, en aquella època, el que fas és que es torna a agafar enrere, torna a agafar endavant, i ja està. A la pel·lícula Losta, i aprofito perquè penso que s'escau perfectament, hi ha un moment que la resistència a ser, com el que proposo de l'Organitge, aixisteix, lògicament, organitzada, i està molt bé, a vegats, i pel d'allò, no? I hi ha un moment que és quan introdueixen en vella dins la seva comunitat, i diuen, bé, fem una votació, diuen, res, diuen, això no és una democràcia, això és una dictadura. És una dictadura. Jo dono la confiança i la confia en mi. Em va sobtar molt, això. Penso que s'ha de gaudir en tot el que això representa, i no caure en el parany de fàcilment dir, ah, això no... No, crec que té bastant. Ens queden 10 minutets. Potser és esmentar que el Jaume deia que l'home tranquil ha fet una ramasterització de la pel·lícula, com a tal, no m'hi he equivocat, i el que farem serà parlar d'un documental que ha vist la Rosa, que es diu Mon Petit. Digues, digues. Saps allò que deien abans, quan sortia el títol John Wayne? Aquesta pel·lícula és bona. Río Bravo, que sí? Això passa. Perfecte. És un gran pel·lícula. És bo, és un bon actor. No, jo no dic que sigui bon actor, sinó que sí. És que expliquem els ullens que havien de fer una secció una miqueta de clàssics, però el tema s'ha agafat a sobre. El Río Bravo li ha encantat. Ens agradarà tothom la pel·lícula. L'honor de l'esperit, sí. Tinc que dir que han vellit malament la pel·lícula. John Houston. És un John Houston molt fallat. I a tothom també. Exacte. Sí senyor, però curiosament, prèvia d'oblinesos, que és una meravella. Avui la fan, eh? Avui la fan d'oblinesos. És espectacular. Sí, sí. Que no sempre John Houston va ser un... A veure, és un gran director, però que no sempre va fer pel·lícules encertades. I en aquest cas, no. Rosa, molt petit, i parlem una miqueta d'un tema que tu ens planteges. Superació personal, superació de tot tipus, no? Mira, molt petit és un documental que ha fet el Marcel Barrena. El protagonista és un noi de 20 anys, que es diu Albert Casals. Sí, sí, sí. És real, és una persona real. És un documental per això, no? Llavors és l'afició que té aquesta persona per viatjar. Malgrat la seva discapacitat. Però és que és increïble veure, veure l'energia, el positivisme, l'alegria, les ganes de viure que té aquesta criatura. És una passada. Al principi pensa, jo quan vaig veure el trailer, de la pel·lícula per patir com que no, no? Sí, no, és veritat. Tots tenim una sere... Digue-li com vulguis, no? De fitres. De protegir-los. Però vaig llegir una mica una ressenya que ha fet el Mario Serra a la vanguardia. I clar, això em va animar. Sabeu que el Mario Serra també havia perdut una criatura que també tenia una certa discapacitat i tal. I em va quedar molt l'atenció com ho diu, no? És fics amb això, no? A les ganes... No sé, ni si posar-ho en plana així, filosòfic, hosti, l'esperit de superació, no sé què, senzillament és les ganes de viure com... Hi ha dues persones que aposten una miqueta també per aquest projecte, que és el Víctor Correal i l'Adrià a quatre cases, que el que vam fer és facilitar una càmera, perquè llavors aquest nano el que fas portar a una càmera, portàtil, per poder gravar coses, no? En un dels viatges li acompanya la seva... la seva xicota, la seva nòvia, que té 19 anys, l'Anna, l'Anna Sòcia, que és l'altre protagonista. Quants anys té aquest noi, ara? Ara té 20 anys. A la pel·lícula ja ho diu que té 20 anys. Ara ho teniu una mica més, potser, però que és molt recent. Em sembla que va començar molt jovenet, molt jovenet, molt joveneta. Sí, amb 15 anys. Amb 15 anys. Sí, bueno, és que ha recorregut hi ha un moment del documental que explica totes les països per on ha passat. El cor de tot, sí, té una memòria prodigiosa. Amb 20 euros. I veus, amb 20 euros comença, sí senyor. Amb 20 euros comença i sense més diners amb una motxilla, la seva caïdia de rodes i cap endavant. Va a ser de... no és anar... pidolant, no és anar... Ostres, equip, a fer pena, no. Ell també fa una mica d'intercambi de... de... de valors. Ell la porta molts valors també, no? I el té clar, diu, jo no vaig ni de port de ser o... No, no, no. A veure, és un intercambi, no? És molt important la figura del pare. És molt important la figura del pare. Després ja veureu que... bueno, la figura de la mare, que passa, que no passa, no? O com, per exemple, la actual parella del seu pare, no? Com arribar de natural, no? A la naturalitat, de dir-ho ara, digue'm com vulguis, si em vols dir món, em dius món, si em vols dir mama, em dius, mare, tu mateix, vull dir, què tu vulguis, ja està, no? Amb quina naturalitat es tracten aquests temes? Que diu, si tinc una criatura total, doncs mira, ja et costarà deixar-lo en el sol, viatjar pel món, no? Doncs imagina-se sobre tu aquesta dificultat. Doncs no, veus una miqueta, com també el pare ja li havia ensenyat aquell munt i el viatges, que se'l prepari tot, a més té un domini de l'anglès impressionant, després que parla superbé l'anglès. Clar, home, li dones uns recursos. Jo crec que és molt el tema també de l'educació. L'educació, la llibertat que li has de deixar en els fills, un cert control també, sense que això impedeixi que tinguin aquesta llibertat. I t'ensenyo a caminar i tu ja faràs el tema. Exacte, tu ja faràs el camí. A veure, tot s'ha de veure una miqueta l'historial d'aquesta criatura, que amb 5 anys li van detectar la lucèmia. Clar, i a partir d'aquí, o sigui, el nano que havia caminat, que havia portat una vida, recometes normal, el que s'ho considera una vida normal. I veus després aquest detenament que ell va patir com va anar perdent com a d'això secundari, com a efecte secundari, de la mobilitat de les càmeres, no sé què. I en canvi, ell va anar superant cada obstacla que tenia, i que això no li suposés un hamdicat per no poder viure. El últim viatge que fa, que és el que és el rodar d'aquesta manera, és de, doncs, fins a un... un far que està a Nova Zelanda, una mica més lluny de Nova Zelanda, que es diu Is, no sé què, que és el lloc més llunyà de casa seva. I ell vol anar a l'altre punt, exacte, a la Sant tipus, a l'altre punt del món, que són 30.000 quilòmetres, que es diu, ràpid, 30.000 quilòmetres, 200 dies de viatge, viatjar entre tot tipus, viatjar amb aixec, a l'entrenament, a casa, en carro, amb jo, que és un tractor, amb el camió, fent-ho a tothom, fent-ho a tothom, dius que moltes vegades és la gent que té por de tu. Es pensa que li faràs alguna cosa, no dius si t'agafen de tot el teu pista, igual es pensen. Però és veritat que veuen que vas així. És molt interessant, sobretot aquesta part que dius, de renunciar als pares, el pare ho deia, clar que ens queden patint, i tant que ens queden patint. Però s'ha de fer, això s'ha de fer i ho has de deixar. Veus el contrapunt també de les amigues de la novia, com ell es diu, això no sé si ho faria o no faria, és molt interessant també. La parella l'acompanya. Ara aquest últim viatge sí, ell fins ara havia viatjat tot sol, que ja té aquesta noia, doncs ella també es diu, jo també hi vull anar amb tu, i també és una amigueta de totes les fisicituds, que passen tots dos. Les coses que graven, les pots veure, les que no graven, diuen que no les van gravar, perquè si no no haguessin succeït. És molt interessant, aquestes reflexions. Perquè una mica t'obliga la càmera. Quan passes fronteres has de tancar càmera, no pots anar amb la càmera a la mà, perquè és que te l'arrequissen, o t'empresonen directament. Però quan vas amb parella, que tu de manera... Has anat més compte. No, aquí no m'hi fico. No per mi, que jo m'hi ficaria, però potser ella no té el mateix enginy, o el revés, però potser és la més agusada. Ell és molt prudent. Però se suposa que amb el currículum que té de viatges enrere, això ja et dona molt destaules. Sí, veus que té molt clar tot. Per ell les coses són molt senzilles, són molt fàcils. I el revés és molt respectuós amb tot. És un viatge, ell no és un turista, i això ho explica. És un viatge, un viatge és una aventura, de l'antigua. Amb una problemàtica, no? Una problemàtica que no li suposa res. Que està superada per ell mateix, que és molt important. Això és bé a ser, i el fet de voler anar a l'altra punta del món, les antípodes, és un mac-guffin. És que no importa si arribes o no, també fins i tot. No és que ho tingui pressen continuament. És com anar a superar el dia a dia, com anar sobrevivint si muntes la tenda de campanya. Jo veia una escena que es veia ell, arribant per un camí, i hi havia una valla. Sí, un filta, aquesta de Filferro. El tio gafava, desmuntava la cadira, la vocava l'altra banda, i on s'hi fotia ell, per sobre amb els braços, es trepava i va a l'altra banda. Però és que jo crec que aquestes pel·lícules les veu de veure gent que... per un instint de superació. I també molta gent que amb aquesta vida, no és que ho tingui tot, que li falta aquesta energia. Hi ha molta gent que té molt a la vida, ho té tot organitzat. I és incapaç de fer cap cosa per ell mateix. No estem parlant de la persona, tinc una depressió. Estic parlant d'un cúmul general de persones que haurien d'aprendre d'això, d'intentar... No ha de ser viatjar, obviament, que pot no agradar-te. La viatge tampoc ha de ser... No dic viatjar. Seria mirar sempre que parlàvem. Clar, però s'endavant amb altres coses. No cal viatjar, pots fer moltes més coses, pots enprendre jo què són els estudis, pots fer moltes coses i això hi ha gent que no hi ha manera. I la gent justament que per desgràcia té un impediment o té una problemàtica, són els primers que estiren al carrer i els primers que fan el que facin falta i això és encomiable i jo això ho vejo totalment. Mira que jo no paro, però crec que sí. Jo crec que estan més acostumats a lluitar. Han hagut d'alluitar per tot. I estan més acostumats, perquè veus en pel·lícules de videodomèstiques. Veus també aquest nen com era repetit, quan li va venir la malaltia i com anava superant cada cosa. Està molt bé la combinació aquesta de la filmació actual amb aquesta videocàmera portàtica i el T, que porten els viatges, el documental en si, el que estàs filmant, que veus que hi ha moments que sí que hi ha camera reals que ho estan filmant, i després us heu de fer aquestes pel·lícules de videodomèstics. Una punta també. No sé com anem de temps, però... Falten dos minuts, Rosa, tranquil·la. Això em sembla que és molt interessant, perquè ja veus que els detalls són molt importants, normalment. Hi ha un moment que veus una guia de Jack Kerouac, que dius que és això, que jo no el coneixia, no sé si és per a la meva edat, que soc jo. Però he investigat, investigat, investigat, i llavors el Jack Kerouac és un dels tres autors mítics dels anys 50, 40, 50, sobretot dels 40 exactes en el Camino, in the road. In the road. In the road. In the road. És pronunciar així. És precisament també la història d'uns viatges que feia ells amb els seus amics, a través de la mítica ruta 66, aquella que traversa de tota la costa, costa als Estats Units, llavors que van ser un mític, van ser referents de la generació bit, aquesta generació que va ser una miqueta els fonaments del que després va ser els hippies, el moviment hippie, de llibertat, que era el tema de droga, rock'n'roll, sexe, però és una mica el tema de la llibertat, de la llibertat, d'explorar... No, no, realment va ser una miqueta el para, el para igual és que havia veut una miqueta d'aquest tema, d'aquesta història, i per això després hi va haver transmetre també el fill, d'aquesta... Ja m'ha acabat. Encara ens falten 30 segons. Mira, per on? Encara podria dir alguna cosa i tot. No podem gaire bé, perquè si no ens foten la bronca als tècnics, perquè llavors ho haurem molt. Doncs vinga, això, adeu-siau, fina la setmana que ve. ... ... A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a més, dilluns passat. ... Molt bona nit. Gràcies, Margui, un servidora, per compartir aquesta hora amb vosaltres. ... I amb la veu del poeta, com sempre, comencem, d'en Joan Marguerit, discurs del mètode. D'infant, jo ja buscava les finestres per fugir amb la mirada. Des de llavors, quan entro en algun lloc, em fixo on és la porta i on he deixat l'abric. Libertat, per mi, vol dir fugida. El món és ple de portes. I fins i tot el sexe n'és una d'emergència.
