... Hola, què feia per l'Àngel? Hola! Sí, moltes ganes, ja. És que és una cosa, us tinc desmadrats, eh? Va, amb tres setmanes que no veníem. Exacte, exacte, ganes de parlar que teníem, eh? Sí, sí, sí. Doncs això, doncs clar, on parlem, doncs la Vilònia, que com ja sabeu que de dijous, eh, a partir de les 9, ens podeu escoltar, i en repetició els dissabte, se n'ho he deu mai, eh, a partir de les... Sí, sí, sí, sí. A la tarda, a la tarda, recordo, a la tarda, a les 4. A les 4, les 4, sí. Bueno, d'aquesta. Per tant, sí, sí, diguem una miqueta per la gent per si... Algú ja l'he sentit. Si no pot escoltar-ho al dijous, el dissabte, d'acord? Doncs res, aquí tenim la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda, ves per... Sí, no sabem ben bé què... Home, és que cada vegada els dies són més llargs, ja sempre a la tarda. Ara és més a la tarda, sí, sí, sí. El Jaume Vidal. Bona tarda. Bona tarda, el David Montaner. Bona tarda. I el Cesco Ramos. Apa, que sóc jo. Ja no cal que ja m'ho dic jo tot. Què tal, com estàs, Cesco? Encantat de la vida, d'estar amb vosaltres i de fer el programa com sempre. Se't veu molt bé. Se't veu molt bé aquí a la paixera. Bueno, on està, bueno... És un servei bé. A la paixera, no? En conservo bé. A la paixera, clar, és que té allà. Digue'm, David, què? Ara té una paixera a casa. Ara és una paixera a casa? Ah, molt bé. Bé, això és tres paixets, sí. Tenien dos i un va cascar. Sí, són delicats. Depèn del que li tinguis. Vaig a perigua i un pas que havíem fet el vam fer absolutament malament i per això els més delicats... Doncs un va passar millor. Ah, i pobre. Fa pena, que és animal. Va estar agonitzant tot un dia, eh, pobre. I anà bokejant allà i dius, clar, i dius, què faig? El traiem. No venen gaire tal carregues. És fotut, eh. No, d'un i dos. Jo només tinc una tortuga a casa. Ah. No preguntem qui és la tortuga. Algo d'un silenci. No preguntem, no volem sols. Exacte, no, perquè això... La gent li fot un motge a la dona. A la tortuga. A la tortuga d'aquestes mediterranyes californianes, n'hi ha en diverses. Però no es posa massa al perquè no és legal, eh, xaval. Clar, clar. No. És mediterranya, no? Depèn de quina espècie, com que no, eh. Vull dir que s'ha de vigilar una miqueta. Molt bé, avui tenim de tot una miqueta, eh. Sí, com em vol dir que, com es diu. Llibres, no, jo no. Sí, perquè tinc un llibre. Sí, parlarem de teatre amb la Rosa, a més, esperant-ho a Godot, per un costat. Perdona. Hem d'explicar també un lloc que vam anar tots pagats. Ah, sí, sí. És anant a acordar, oi, si calla, calla. Comencem, comencem. Sí, comencem per la visita al Born, que va ser molt interessant. És un explicar molt bé. I a partir d'aquí, doncs, comentarem una miqueta. I després parlarem de teatre, esperant-ho a Godot, seguirem parlant de llibres amb l'Instituto, un últim llibre de l'Estefan King. Encara que ha fet un altre relat, aquest home no para, ja sabem com funciona. I després, cinema, encara que també intercalem per aquí una altra obra de teatre, que la Rosa està molt teatrera últimament. Sí, jo aquí. La vida és un teatre... Un teatro puro teatro. Una tombosa també, també. Pujarem la Marisol i la Lupe, com puro teatro. Aquí podem fer una festa, que també es comentarà la nieta del senyor Lín, que és una altra obra, i després tindrem cinema de tot tipus. Això és un batibull, perquè tenim el Terminator Salvation del David, que ha agafat aquesta cosa així, doncs, a Gérida. A l'escàndol, que ens comentarà el Jaume, aquesta pel·licua a Charlize Theron, que sembla ser interessant per la cara que ens ha posat el Jaume. Jo parlo una que es diu El Gilguero, que és un llibre, que és el premi púlitzer, fa dos anys, i és una pel·lícula, és un llibre meravellós, i la pel·lícula està prou bé. I seguirem parlant de Midway, d'El Fugitivo, i una pel·lícula que a Rosa li he fet molta gràcia, que es diu Migran Pequena Granja. Per tant, tenim tot això. El Fugitivo, tu també la vas veure l'altre dia. No, el Jaume, el Jaume. No, el Fugitivo. Per tant, això, interagarem mestrenes amb classes. Ara ja hi ha... Sembla que no tinc aquesta capacitat fàcil de veure tots els visus i defectes. Doncs ahir vaig estar... També em vaig enganxar, ja en parlarem. Molt bé. Sobretot al final vaig trobar molt... No sé, que no. No, que no. Això depèn de les èpoques, la percepció que tens en una època i després, llavors pot ser més encertat on al final. Bé, doncs comencem amb teatre. Esperant a Godoy. A Rajoy. Esperant a Rajoy. Per tant. Sí, sí, sí, ja no sé què dic. És una versió català de la obra de Samuel Beckett. Sí, sí, jo se la conec perfectament. Esperant a Godoy. És una obra absurda i tal. Que Godoy, de fet, és un nom. És una metàfora, és un simbolisme de què podria ser, que és per a l'ésser human. Ho hem desituat després de la Segona Guerra Mundial, i de fet és la seva obra que va fer el punt de partida o va suposar el punt de partida de la literatura contemporània. Ja es deixen de fer les obres de teatre clàssiques amb aquells tres temps, d'espai i tot això, sinó que ja es comencen a parlar de temes molt més profuns. També una miqueta. No estaria lligat amb la literatura de l'absurt, però sí que ja ve a ser aquesta innovació en la literatura. La trama és molt senzilla. Sabeu que n'hi ha dos personatges que estan esperant, no és una parada de bus, és un paisatge erm, hi ha una obra que està a ser, que en aquell moment no té fulles, hi ha una pedra gran, que hi ha la pedra següent, que s'esperen, que s'aixequen, i el que fan és esperar. Sí que mentre vam fer alguna conversa, vam parlar, però estan esperant, i llavors no fan res. N'hi fan un propòsit de vida, i veiem que es dediquen professionalment tampoc no usats. Són dos SS humans, ja està, són dues persones. Els dos protagonistes són al Nou Albert, que es fan uns personatges. Un és Vladimir, i l'altre és Strago, i l'altre és el Paul López, que són dos actors, però enormes, enormes, enormes. I a més els s'acompanyen, altres dos actors també, que són la Blay Joanet que surt un nen també, que segurament el dia surt Martí Moreno o l'Èric Seixó, fa un paper molt petitet. Però bàsicament són els dos, allà esperant. No sé com dir-ho. És l'avuidor que es va quedar després de la guerra, la segona guerra mundial, l'avuidor, el qüestionament de tantíssimes coses, de tants valors també, i com l'ésser humà és molt dòcil o molt borrego. És molt borrego. I com va poder passar aquella cosa tan bestia, de l'explotació o la prepotència d'unes persones envers les altres. Però després sí que surt un personatge, a més a més l'actual, si és molt al·lí, fa molta petxoca, que fa d'explotador, porta un escrau. És un nook, que nook, que és una persona sense més baixetes i amb uns cavillars, que sembla com d'una altra raça o com d'una altra planeta segons com, i és l'explotador d'aquest escrau. Però l'escrau a la vegada tampoc no es revela. Perquè arriba un moment que té fins i tot la fusta, el fet, i li torna a donar l'amor, i dius, hòstia, no es revela tampoc. No, perquè li porta a tot, li porta les maletes, li porta l'abric, o sigui, és el escrau, és escrau de tot. Li porta la cadira perquè li pugui seure, i l'altre, dos homes passen bé, crec que es passa, és l'escrau. Però ve a ser, i et dic, com si fos d'una altra raça o com si fos d'una altra planeta, m'imagineu, per exemple, el planeta dels cimis, que els humans eren escraus dels cimis. És que et fa pensar en moltes coses. Però fa una referència... És molt d'escent filosòfica, de l'existencialisme, del paper de l'home en el món, de com encaixes tot. És que fins i tot aquests dos personatges que estan allà esperant, els diuen Dede i Bogot també els diuen entre ells, és que tampoc no salien entre ells. O sigui, estan esperant, estan aquí a la vida, m'ha passat la vida, però es troben a faltar, si no estan junts, es troben a faltar. Però junts tampoc fan res. Sí, parlen, passen el temps, maten el temps, però tampoc estan construint re. És una sensació d'un avuidor i d'un desànim i que el que pot valer ser human, que a un evolucionarà la humanitat o la societat, que a un evolucionarà. Està clar que el sistema que havia estat vigent fins aquell moment que va fer estat a la guerra confrontament entre pobles, que això ja no funciona, però tampoc no veus una altra sortida. És molt interessant. De fet, és molt profund. És una obra molt profunda i per mi seria molt avorrida. I en canvi és la fan d'una menitat impressionant. Fins i tot divertida. Perquè són situacions absurdes, que estàs allà, mentre t'esperen a la pedra, ha sentat a la roca aquella, comença a treure-se una bota, recorda una miqueta el xaplin. I sembla una miqueta el gordo i el flaco, segons com aquestos personatges. Fan aquesta passada graciosa, divertida, perquè t'enganxa, t'enganxa tota l'estona. T'enganxa tota l'estona a la obra. Estàs superbé. Els dos personatges són fantàstics. Els dos que van sortir després a l'AMU i aquest també és superbé, surten un parell de vegades també. Perquè tot és molt cíclic. És el que passa cada dia. És una mica com a mites també. Allò que és cíclic, que tens com un càstig de tornar a veure, a recomançar de nou cada dia, com si comencessis de nou. Si tot això ja va passar ahir, si aquesta conversa ja la vam tenir ahir, o si ahir ja va passar aquesta persona, diuen que no se'n recorden. I sobretot hi ha un d'ells que no se'n recorda mai de res. Si comença a tabular rasa, cada dia comença a tabular rasa. És curiós, eh? Sí, bueno... Sí, sí, sí. I després ja la figura del personatge del nen, que apareix un parell de vegades, quan acaba el dia, però si no... Ells han d'esperar fins que acabi el dia a veure si ve Godot. Qui pot ser? Pot ser Déu? Una figura... Que vindrà a salvar-te, o vindrà a donar-te un sentit a la vida, a la vida humana, al planeta... Qui és? No ho acaben de dir tampoc. Estan esperant alguna cosa. Això és una idea, una creença... El dimoni no les vinta per res. El dimoni vindria a ser aquest senyor, que fa desplotador. Potser també, una metàfora del dictador que havien tingut, del de Hitler, del dictador, de Mussolini, tot allò que s'havia passat. I al final del dia, esperant que arribi Godot, o bé que arribi la nit. I llavors ja marxen, i el dia següent es tornen a trobar allà mateix, i es tornen a fer el mateix. I el nen és quan apareix que diu que vinc de part de Godot, que ha dit que avui no vindrà. Com que no, avui no vindrà. I potser vindrà demà. I llavors sempre estan així, esperant que arribi. Esperant que arribi. És com a l'Àngel Exterminador, una mica. Bueno, té una idea. Un absurd d'aquells que t'impedeix algú, però estàs allà i no pots sortir. No pots passar. I els teus propis límits no et deixen passar allà. Exacte, sí, sí. Penseu que la obra del Beckett, de quin any la vas escriure, no sé si ho tinc per aquí, no sé si ho posa. És que aquí està la vara, està fent precisament a la sala, a la Beckett, que dona nom. Però no tinc l'Àngel que la vas escriure. Aquí almenys no ho tinc. Espera, mirem. Doncs t'ha concidat una mica el... Ara mateix aquí no ho tinc. Aquí l'Àngel ho va fer. 1.900, 1.900. Això compta després de la Segona Guerra Mundial. A partir de 1.900, 50, una cosa així. El que has dit tu, que el vull dir... El director d'aquesta obra és el Serran Ozzet. Va trencar, que més. I la traducció també està molt bé. Vaig dir que va molt la pena. El 52. Si veus que és un parell dels anys espectacles, que va a la Guerra Mundial. Estan fent una mica de bolos passeats. Sí, municipal, jo la veig veure... Es va escriure els anys 40, però va ser publicada l'any 52. O sigui, els anys 40 en plena guerra. Sí, sí, sí. Igual, devia triar i... Molt bé. Molt interessant, de bo, va molt la pena. Tornaran a fer a Barcelona, a la sala, una altra vegada. Però com que s'han fet aquesta gira, així una mica per als teatres municipals, si podeu, de bo, que val la pena. Fantàstic. Doncs seguim, parlant amb aquest cas de llibres, jo us comentaré un llibre del prolífic que estic fent aquí. Encara aquest senyor tingui ja Greve la VIII Antena. Aquest senyor, si no la té ja. Ara tinc els meus dubtes. Sí, té 70 llars. Mira, mira, jo crec que té 70 llars, però potser m'equivoco. I llavors, bé, doncs, aquest bon home, el que fa és que constantment va treient llibres. I dius, home, és un home prolífic, amb una edat, no? I aquí d'una sensació que molts d'aquests llibres finals que ha fet d'Estefan King són llibres que estan com fets per negres, que es diu, no?, perquè... A veure, Estefan King sempre obre moltes carpetes, sempre et busca molts personatges. I últimament va com molt pel dret, va molt directe, el que seria a les seves... als personatges. 72 anys. 72 anys. Ah, bueno, doncs no és tan gran. Llavors l'institut és una... és un llibre bastant ampli, últimament no és un relat, en el que veiem un nen d'uns 10 anys, aproximadament, que té unes capacitats. No vull dir que tingui poder. És aquest món de la telequinesia i aquest món de la telepatia, que es mou d'una forma sempre, una miqueta, amagat. Aquesta és la capacitat de la moure amb el que seria amb les seves ment objectes. I aquesta no pateix telequinesia, sinó que, quan s'enfada, per exemple, volen els papers. Vull dir, surten volant. És aquesta cosa que dius. Un paper. Una cosa és que no mou una taula. Llavors resulta que hi ha estats units, de nou estem a la zona de Main, amb algun lloc amagat d'aquella regió, on sempre estic ficant col·loc a les seves pel·lícules. Aquesta no té una vida relativament normal. Bé, bastant bé. I de cop i volta, un dia a la casa, arriben uns senyors amb uns cotxes de negre, amb un típic. Aquesta estètica d'algú que passa a altres instàncies es carreguen a la família i se l'emporten a ell, directament. I se l'emporten a un institut. Per això es diu el llibre, l'institut. On hi ha altres nens que tenen aquests poders, els que diuen els TQ, els que tenen telequinesi, els TPE, que són els que tenen telepatia. I bé, i veus com una mena d'espai bastant terrible, no es ragudeix gaire, però és com una mena d'institut mèdic nazi. El que fan proves i fan coses amb els crius. Bàsicament són nens, que estan creixent i que estan evolucionant aquests poders. Amb una intenció, en teoria, bona, curiosament, per al món. I és que aquests nens fan accions conjuntes. Hi ha diversos nivells dins d'aquest institut, el que diuen la mitja de l'antera, la mitja de la tercera, vull dir, hi ha una evolució. I aquests són els que eviten moltes guerres mundial. És a dir, si segons s'entén la CIA o a qualsevol entitat de control de governs i tal, ha de matar un dictador o una persona determinada, fer un magnicidi, és encarregant de fer-ho d'una manera molt concreta. És a dir, utilitzant aquests poders pot generar coses perquè s'acabi amb això. Llavors, és com una mena de la fia cap de dents que està per sobre, d'ells que els manen. I ells no deixen de ser els caps els que porten, els metges i la gent que controla aquests crios, éssers terriblement no empàtics i tracten els nens com si fossin màquines. És una mena de pensà de moure's que no és seros humans i es veu com els maltracten, sinó que no els tracten amb naturalitat. Vull dir, de la primera els colpegen, no pensen que són humans. I això genera una sèrie d'elements que comporta que un d'ells s'escapi i això fa que tot trontolli. I aquest s'escapa i aconsegueix convèncer la gent que la gent no se'l creu. Puc moure coses amb un nen de 10 anys. Vull dir, amb la meva capacitat quan m'emprenyo, perquè quan estic bé no faig res i m'estan perseguint uns senyors amb uns cotxes negres que resulta que és una institució que dedica, clar, i la gent diu tu ets boig, tu no, nen, que et passa, nen. Intenta explicar la realitat que és la realitat, però, clar, se n'adonen que arribem a un poble que et sembla mal amor i al final aquell poble és... que l'han de buscar, el troben, el busquen i tal i es produeix una evolució molt interessant, no està gens malament al llibre. Això està molt bé, perquè és una cosa una mica marciana, no negarem, però bé, és el Stephen King, és aquest món que ell tracta, i llavors això genera tota una problemàtica i una rebel·lió interna dels propis nanos que hi ha dins d'aquesta part final que ja són combatals. O sigui, arriben un límit que la mateixa força mental que tenen, evolucionen tant, ja se sent una vibració constant, llavors és aquest món que entre ells s'ajunten i amb això aconsegueixen, clar, tots a una rebentar-ho tot, i aconsegueixen rebentar-ho tot i una nova vida, una bona manera de ser... Bueno, no està malament. El tema hi ha vegades una miqueta del que diem, sempre... És que per ell o per un negre? És el llòric que és un negre. Sí. Jo crec que la idea... Déu estar, vull dir, amb relació. S'han reunit, però és que és una literatura molt, molt, molt ràpida. Ja sabem que el Stephen King és bastant... que frena i obre carpeta i ara obre aquesta història, aquesta història, i aquí van com molt pel dret. No ho sé, a mi no em desagrada, és un llibre que... no ho sé, que està prou bé. Per tant, mira, m'estic tornant a retrobar amb un Stephen King que crec que no és ell, però és el que hi ha menys quan mínim és correcte. Molt bé. Doncs seguim. Abans de parlar de l'altra obra de teatre, parlem de cinema. El David ha vist Terminator Salvation. I parlem del que venen a veure, no? Ah, sí, calla, coi. Sí, sí, sí, parlem. Sí, sí, sí, sí. Sí, comenceu, sí, sí. Bueno, de fet, és la posició permanent. Sí. Que és el que va dir el David, que sabia la idea de construir una biblioteca allà, en aquell espai. A l'any 71, morint-se de fàstic, quan a l'any 71 van tancar el mercat de... Ja de Bastos. Que viures, no? No, era el vorn de fruita i verdura. Sí, de fruita a Massiva. A Massiva. A la Croix. I a l'any 71 va quedar en desús. I molts anys, jo recordo, passar per allà, que ja treballava, i allò està... Abandonat. Abandonat, sí. No sé què, havia de fer-ho servir de magatzem o alguna cosa per dintre. I me'n recordo, ell sentia una notícia que jo volia fer una biblioteca. I dic, mira, la biblioteca és enorme, m'imagina quina catxa de biblioteca. I quan van començar a acabar, jo crec que ja ho sabien, tal com ens la diria. Ja sabien que ja sota havia runa, perquè jo formava part de... Sí, sí, del barri. Del barri que havien d'arribar per fer la sista d'ella. I llavors, però bueno, no sé, esperaven trobar el que es van trobar, clar, en tan bones condicions. La qualitat. La qualitat de les troballes. Moltes runes exactes, monorones de restes. Sí, sí, sí. De lo que eren les cases, les carrers, la calçada, el clavegaram, un safareig. Sí, un batter. Un batter. Els carrers amb pasrats. Sí. I què va passar? Que els militats com van anar a arribar a les cases, perquè a més a més ens ho van dir. Clar, és la història de per què es va construir, o per què es van endarrocar en aquestes cases, que és molt fort. Perquè tenia que haver una zona lliure, per poder, en cas de necessitat, bombardejar Barcelona. O sigui, digue-me així, que tenien que... Era un camp de tir, allò. Sí. I tenien que esplanar-ho. I el va quedar tot... Un quilòmetre i mig. Necessitaven, diguem-ne, el voltant, per tot els punts, eh? Per evitar atacs contra la fortalesa. Evidentment, que hi hagi una perspectiva, i el que diem, si tens el davant, és el que dèiem de la paràbola, les paràboles de canó. Necessiten una alçària i una distància, si no et xucarien, si estan a 500 metres, contra l'edifici que estaria al davant. Ens entenem, si s'ha de fer un atac, això és la idea. I per altra banda, no tocava perquè era mar, i la banda que no estava edificada, però s'hauria d'incarregar tots els voltants. La idea era un quilòmetre i mig de perifèria neta, per poder veure si venia l'atac, o poder atacar sense trobar-se impediments. Doncs això, el que passa és que els militars van anar d'arribar a les cases, però fins a una salsada. Perquè així, en cas d'arribada, després ho van colgar tot de terra. En cas d'arribada, allò servia de fred, de evitar que es descabelgués la terra, que se n'anés. I les pedres es van reaprofitar per fer la sota d'ella, i per fer altres espais. I això va permetre que la gent... A les propis habitants, ells mateixos han d'arrocar la seva casa, la seva casa. Això és molt fort. El que volen és que la gent estigui rebotada des de fa segles. El que volen és que la gent, en principi, no s'ho creia. Si la gent tot hi haver-hi l'ordre d'arrocament, això va trigar un temps, clar. La gent no s'ho creia. La gent s'ha de llogar en cases, de la zona afectada. Sí, fins i tot... Això va ser en diverses fases. L'arrocament no va ser tot d'una atacada. I, inclús, quan es va executar la primera fase, la gent se'n va anar a viure al lloc afectat per la segona fase, pensant-se que jo no s'acabaria d'executar. Ho van tenir clar, es va executar tot. No són militars quan intervenen. I al marxar la gent es va deixar moltes coses allà, entarrades, molts objectes personals, que és el que s'ha trobat ara. I d'aquí s'ha pogut deduir molt bé molta vida de la que ha servit. La vida diària, la vida cotidiana, d'aquella època. 10.000 peces. De les quals dues milers estan exposades. Hi havia vitrines, exacte. Hi havia 20.000. Quin percentatge van dir que estaven exposades? 1.000 per cent. Vaig trobar 10.000 i n'hi havia 2.000 exposades. Exacte. De les maques, amb vestes de baixell, amb trossos... Amb boles de canut, també. El trossos exposat, el que és el mercat del Born, és el 5% del que es va derruir només. Clar. O sigui que ara queda, doncs, 95%. Més gent, 90 vegades el trossos que acabem de veure. Jo estic en desacord amb el que va dir el nano amb una cosa. I va dir que eren 1.000 i algo de cases. Jo tinc entès que eren 2.340. Jo vull llegir que també eren 1.000 i pico cases. Doncs jo... Jo tinc entès en això, i jo he llegit amb llibres. L'únic que no ho he estudiat millor últimament, o jo no em poso en dubte. Es calcula que l'àrea d'arribada equivalia a la ciutat de Matador de l'època. Clar, és clar que 1.000 cases són poques, per l'espai. És una vila d'uns 4.000 habitants, posant 4 habitants per cases. No ho sé, no ho sé. És moltes cases, 1.000 cases. No ho sé, no ho sé. Aquí no sabem si estem apuntant a finques o a pisos. Clar. Perquè també hi havia edificis de... A lo millor, la referència que tinc jo, que és una mica més antiga, fa referència al que serien pisos o altres. Clar. I són 1.000 finques, i on sí que... Ja pot ser, ja pot ser. Vull dir que no ho poso en dubte, faltaria. Bueno, molt interessant, val la pena. Molt interessant, molt xulo, la veritat és que sí. Sí, molt bé. I preu, preus que... Sí, sí, sí. La preu està molt bé, perquè eren 4 euros. El tema del preu. No, no, i fem una vis. Parlarem. Això és truc per reservar, i que sí. Quan es truqui per reservar, heu d'indicar clarament si sou jubilats i si faréu servir, sobretot, el carnet de biblioteca. El carnet de biblioteca. De la Diputació. Jo vull rellegir-te l'hi-mail que em van passar a mi amb el seu moment i deixar-me molt clar el següent. A més, amb el nom de la persona que tinc que trucar demà, avui no he pogut trucar, en el que especifica que tindràs un... hi haurà un descontent de, diguem, es pagarà 2,8 si allà, a la tequilla, a l'Ixeta, es presenta el carnet de biblioteca. I a l'Ixeta no volien saber res. A la noia no li va sortir. De lloc, fer això. Això, i si ets jubilat, o si, poses el carnet de biblioteca, 2,8 i pots fer-ho al moment. Jo demà parlaré amb aquesta senyora i li diré, mira el que ha passat, ja a partir d'aquí a veure quina gestió hem de fer. Perquè, a partir d'aquí, jo, això sí. No, és una tonteria de diners. No, això són els diners. Aquesta cosa no és l'import ni el menys, perquè no ve de 1,8 euro que et poden descontar, 1,29 euro d'aquí. La situació exacta, la indefensió, és la situació que et prenguin al pèl i que tu has de pagar el que ells diguin, que jo dic que els temps de... El mando jordé, no? El temps exacte. És el segle XXI, i som una ciutat moderna, i Barcelona no pot anar amb aquestes tonteries perquè et fan quedar com un ridícul. Perquè sembla que tu està reclamant per una cosa ridícula. És que és ridícula. Exacte, i dius, no, a mi no em tracten així. Avui dia no et poden tractar així. El problema és que no portava el mòbil, que sigui aquesta informació. Això tinc en una compte Outlook, no és un gmail que ho tens, i vaig pensar-ho per dir-li a nena, pam, no? Però és que el comentari, que la persona que estava... a nosaltres ens estava donant les entrades, li deia a la seva companya que el que estava aprenent, o que portava menys temps, diu que si és com aquest, això tu trobaràs molt sovint. Què dius, valent, hosti? Però ningú posa solució, això? Home, això era ajuntament de Barcelona, aquí, tot seguiria. Jo tinc el nom de la persona que m'envia l'email, perquè assigna ella, i per tant, per haver-hi un d'aquests dies, bueno, d'entraré demà, però demà t'ho faré. Molt bé. David, Terminator Salvation, el camp de mort. És l'última que... És l'última, és la que teòricament... Aquí m'ho van ja de pel·lícula d'aquesta, perquè... És la que teòricament tenia que anar després de la segona. Mare meva. Imagina que fa anys. Sí, després van començar, i aquí és on el senyor Gens Cameron ha dit, aquesta, aquesta. Aquesta seria la tercera. I és el Cameron? No. No, no, no, no. Ell és el productor. Ara no sé qui és el director. Sí, és un d'aquests que fa pel·lícules així molt, molt mogudes. No, s'agrada ell. Bé, torna a sortir la Linda Hamilton, Arnold Schwarzenegger, i després hi ha dos actors, doncs, bueno, varios actors, però dos, sobretot, mexicans. El que fa de Terminator Dolent, diguem-ho així, una noia que és, diguem-ho així, la nova John Connor, i una altra noia que té un... és un personatge, doncs... diferent, diguem-ho així. Es veu que partim de la premiesa que la... amb la pel·lícula original, amb la segona pel·lícula, amb la segona, vale, es canvia el curs del temps i tot queda alterat, i aparentment, doncs, aquí ja no ha passat res, però... SkyNet no em va enviar només un termini, no em va viar varios. Oh. I aquests seguien amb l'ordre donada de tenir que matar el John Connor, vale, tot i que la... tot i que la... diguem-ho així, tot i que el curs, el fil de la història, aquell concret, ja... Allò ja s'havia evitat, s'havia evitat l'apocalipsi, vale, aquells terminiers seguien estant actuant amb una ordre concreta, i un d'ells l'executa. L'executa a l'ordre i la aconsegueix fer. Sí. Partir aquí. No dic el què, però ja m'heu entès. Ja. Sí, un cop acabo la misió, doncs... no, segueix fent... Sí, no, no, no. Ja que estem, no? No, no, no, no, no. Ells tenen la misió d'eliminar un objectiu. Quan s'ha acabat d'eliminar aquell objectiu, aquest Terminator va per llibre. I no es dedica a matar res ni res de res. A partir d'aquí ja... Diguem-ho així, es diu que... el que avui dia es diu intel·ligent certificial, però en aquest cas hi va. I ho vam parlar l'altre dia. Sí, sí, sí. Ja es casaran i tot. No es casen. No es casen. Només enamora. I ara hi ha un altre personatge, que és el Ravejo. No és un S-Roma... No és un robot amb pell de S-Roma. No és un S-Roma amb una mica com pell de robot. Vale. Vale, sí, sí. És un S-Roma és una qüestió imaginada i informàfica. L'han millorat. És una versió millorada. És un personatge que és... fins a un cert punt, evidentment, és capaç de fer front a un Terminator d'aquests. I la història passa, en aquest cas, canviar amb l'entorn i és molt més llatí. Perquè la que serà la nova, diguem-ho, líder de la resistència, ara és mexicana. Potser el millor per al públic. El millor té molt d'èxit per aquella zona. Sí, el film... El film és entretinguda. Simplement. Fins i tot enganxa. Jo és que a mi em va de les dues primeres, però després hi ha la cosa. Però en aquest cas, està provant, fa tot. Passa aquell moment que dius, endallà. Jo en tabàs, no? Ja no m'ho creia. Prova, es pot agafar. Mira, un film que estigui... Aquest tipus de pel·lícula que dius, va allà. Ja podíem tallar. Una hora i mitja ja va. És cinema d'acció. A partir d'aquí ja està ben fotot. Hi ha una coherència, els senyors i els càmeros, que són pel·lecanyes. Va, es pot fer, es pot veure. No pot res. Una opció. L'escàndol. De l'acerón. I la Kidman. I l'altra, qui és? No me'n recordo. Sí, la Margot... La que va fer... La Margot Robbie. Ah, sí, sí, sí. Ara no me'n recordava més. I la Nicole Kidman, que és la... No sé, se m'ha fet com una mica desconeguda. Com si està molt operada, potser. Sí, ja ho sé. El Gilguero també gran pararet. Sí, aquesta és una pel·lícula molt ben fotudota. Allò que es diu... Professionals... Que es diu. Tot el que és moviment, situació de càmera, interpretació, tot és perfecte. I bé, és una pel·lícula que t'acaba interessant tot i que cap al final llavors ja ho veus massa senzill i diria que no, llavors. A més, aviat dius, bé, això és com una cosa més, no? De fet, tracta de la moral americana, la moral aquesta, que no permet als americans que hi hagi persones que, usando el seu poder, doncs abusi de persones, en aquest cas, de noies, no? Noies o dones. I llavors la pel·lícula va per aquí. Es representa que és l'època del... de... quan el tram aquest va guanyar, no? Sí. I es veu una modernitat a nivell d'això de televisió i com juguen. Gairebé no ho entens, perquè dius que aquesta que està fent aquí, que és això. És com un món així com... massa artificiós, perquè t'entri a la primera, no? Però bé, vull dir, la moral, la moral, la tolerància de la dona, que és la dona del que està castigat, que és el cap d'una televisió, d'alguna de les televisiones punteres, doncs, bueno, va aprofitant-se de les dones per... per l'espuja, però també es beneficia. I fins que hi ha un parell que ja diu no. És acabat, això. I desafien el tema i, bueno, se'n surten. El sistema havia d'actuar, eh? Llavors, en el moment que hi ha algo que posa, han entredit tot el que és la mateixa mecànica del sistema, llavors ja surt el revolsiu, aquell home a la part tan d'allà i, a partir d'aquí, doncs, tot segueix igual o no. I fins i tot hi ha una de les tres, em sembla que és la Serón, que ella, jo me'n vaig d'aquí, això, no puc admetre, tenir una convivència aquí quan ja se sap tot com ha anat i que jo he estat, doncs, manipulada per dir-lo d'una manera, per un paio que, bueno, que sí que jo pujava, però que aquesta pujada no era altra cosa, que, bueno, que una manera de governar personal del paio, eh, que ho reventava tot, vaja, vull dir, perquè això, encara que no t'obligui ningú, encara que no ho sàpiga ningú, encara que d'allò, això pesa. I amb els americans, pesa molt. M'ha subtat el paper de la seva pròpia dona, d'aquest paio, que no ho recordo, que és un cap de televisió, perquè aquesta és la que sí, que vol arreglar-ho tot, potser perquè, malgrat la corrupció, jo pertanyo en aquesta constància i ara no em n'hi anireu a fotre en l'aire tot el que és per mi. Però estem parlant d'aquest àmbit de la televisió, dels masmèdia, que és aquest món, una miqueta, de certes vinculacions, amb el poder, i la televisió, i altres móns. Com es diuen, perquè ella acaba entrevistant el mateix Trump. El Trump, sí. I llavors, doncs, pràcticament li fa sortir els colors. Ostres. I el Trump, doncs... Sí, sí, ja sabem, no? És un masclista de molt de cuidado. Això també queda prou ben representat. Exacte. Jo no és el cinema que m'agrada, va la dir-ho, però és que no. Avui no hi havia part de l'UEB del dinosaure, que no ho sabies. No saps que et xisteix, això. No, és el meu senyor. Doncs és de Hong Kong, també. Amigo. 3 hores i no sé quant de durada. No em donava temps, eh, avui diria que no podia. Mare de Déu, senyor. 4 tardes i... Déu n'hi do. 4 o 8 tardes. Però crec que s'ha de veure, eh. És una pel·lícula que estava nominada, no? Va tenir nominacions als Òscars. Això no ho sé, però... Però a vegades, si una mica, hi ha entre millor o guió, millor, no sé què, però no re de pel·lícules importants. Jo juraria que estava per ja fotuda, que per això em sonava, no? I bueno, és el que dius tu, pel·lícules que tenen aquesta factura, crec jo Òscar, que a vegades dius no tenen re de particular qui és el director, que tampoc mata, però en camí tenen algú que està passada per aquesta... Això està fet a les grans estepes. Sí, sí. Bé, doncs això és el que avui, aquesta tarda, hem ocupat una bona estona. Fantàstic. Molt bé. Doncs tornem a canviar el teatre, anar a parlar de la nieta del senyor Lín. Rosa, tornem a teatre. Sí, una teatre. La neta del senyor Lín. Sí. Aquesta és una producció del Temporo de Alta, que està en gira també. Sí. Però s'ha encogat. Després van per totes les teatres, Castell de Fer, el Sospitalet, Cornellà, que sí, o la Triunde de Canso. Sí. És qüestió d'anar-lo seguint al pràctic. A veure, aquesta està passada amb una novel·la del Filipe Claudel. Jo aquesta ja l'hi vaig comentar aquí, que l'hi vaig llegir també en francès. Sí, que em sona. Doncs ara hem fet la versió teatral només amb el Lluís Omar. Només un personatge. És un monstre de teatre. De fet, ell ja va fer tot sol terra baixa. Sí. És el que estava impressionant. Aquí també ho està, però jo trobo i ho sento molt. M'agrada molt Lluís Omar. Però jo crec que aquí no han estat encertats. Només també tot el... El escenari per exemple és tot molt fos. Tot amb negres, grisos. Que us vale la història. La història és molt dura també. Però també té una part de denúncia i una part d'esperança. D'esperança amb una persona que es troba amb un banc en el carrer que es coneixen, un senyor del país. Ara explicaré una miqueta regular de què anava la història. I trobo que això ho han malversat. No s'ha pogut aprofitar-ho. No, no. I es fa una miqueta pesadet de seguir. Cosa de seguir. Una persona sola fent el personatge i explicant-ho tot és que... És molt llarga, també. No, molt llarga no era. Va durar una hora. Per sort, perquè és que això no... Ja dic que em sap greu perquè la novel·la és molt maca, és preciosa. És dura, és dura. Però és molt maca, és molt maca. Tot arrenca quan un senyor està a la... que seria la prova de la popa d'un vaixell que està sortint del seu país. Es veu ja que el país que es va llunyant, la costa del seu país es va llunyant. Imagina't que pot ser el tipus jo, que s'hi posa un corea, un Vietnam, és igual un Tailàndia, que sigui un país que hagi estat popa per guerres, o per històries internes, guerres, normalment, fraticides, de germans, civil, civil, i tal. Llavors és un refugiat. És la figura del refugiat, per qualsevol país i per qualsevol. O ara que tantes persones estan venint amb pasteres, d'Àfrica, també, per exemple. Doncs aquest senyor veus el viatge i el porta amb braços una nena, una dor, que és una nena, la seva nena. Me'n recordo com vas explicar-ho. I llavors és tota la història. A l'arriba a Europa, suposo que pot arribar a un país com Alemanya o França, està en un lloc així, en una casa de refugiats, on estan els refugiats, ell no desprende la seva nena, la porta sempre amb si, i doncs com la gent també li ajuda, perquè ara és un senyor gran, ell ja... ell ja... Sí que hi ha algun moment de la pel·lícula, no de perdó, de la novel·la, que sí que explica com ell un dia va anar al camp, perquè, clar, hi havia un bar d'eixos, hi havia i tal, i ja es va trobar el seu fill i la seva... i la seva jove morta. I només estava la neta. Llavors ell va saber la neta. I va deixar allà la nina. Aquí ja té la pista. Aquí ja té la pista. Llavors deus una nena. Deus una nena, però, clar, hi ha coses que no et quadren. I ja es veu socials, i tot com no li treu a la nena, com no li... I veus com la gent d'allà, que també són refugiats com ell, els donen eines, perquè ells puguin una miqueta anar a fer una mica de vida diària, perquè ells mateixos es cuinin, no sé què llavors té, sempre li donen un plat, perquè ell pugui menjar tan mediosos, té la nena llavors que menja. Aquest senyor comença a sortir, comença a passejar. O sigui, és el trastorn que té. I, bueno, que ho ha produït tot. Absolutament tot. Però ara és tot així, comença a sortir, i diuen va, el metge ja els fa reconèixer més mèdics, aquestes coses. És convenient que surti anar a passejar, comença a passejar, comença a sortir. I amb un banc no ens coneixem un senyor. Doncs això ho sé jo d'allà, un alemany, un francès, que no s'entenen, perquè en mi idioma no s'entenen, però en canvi sí, amb mirades, amb els gestos, amb aquella humanitat, el senyor li explica que era estavido, que li ha perdut la seva dona, i que clar, està molt sol. I se sent molt agus parlant amb aquest senyor, que ja em dic que no parlen, perquè sí que es culparla amb la seva idioma, perquè no, però se sent tan bé. Llavors aquest senyor li fa gràcies a sortir cada dia a trobar-se amb aquest banc, amb aquest altre senyor. Però ja té un amic, que és molt maca, i al final, fins i tot, l'amic un dia li ha arribat a regalar un vestit per a la seva neta, també. Aquestes coses que estàs molt maca, i això a l'obra no ho sap. Esclar, explicant-ho tot, el mateix actor, no. Esclar, és que és això, i el que s'expliquen és que aquí hi ha personatges, i com fas aquesta unió d'aquests dos extraits, una tècnica així de que fa com si fos un mirall, però és ell mateix qui és mirall. Ho sento molt però, no. Em sap molt negre, però a mi no em va fer el que fa. No hagués costat res un personatge secundari. I l'estòria és molt maca. A veure, és molt dura, però és molt maca, perquè agita consciències, doncs és això, no? És això. I l'estòria és molt maca. I fins que ja al final veus ja el que passa, qui és realment aquella nena, què és aquella nena que porta ell, no? És el que diem, que el teatre, un producte més car que el cinema, un producte que sempre s'admiri més, no sempre, lògicament ha de ser vol teatre. Hi ha obres fallides, hi ha moments que dius, això és una presa de pèl, com concerts, això em parla més d'una vegada. Sembla que tenia un costum de criticar el cinema, però és que hem de criticar també el teatre. Era molt arriscat. Aquesta adaptació ja era molt arriscat. Hi ha hagut autèntics vòdrios, el teatre, que la gent sortia com dient que estic veient. I no per modernitat, sinó per adaptacions d'aquest tipus, que no tenen sentit. És una llàstima. És una llàstima. Molt bé, doncs... Ja és a Rossa, sí? Sí, ja està, ja està. Era comentar això, perquè la història és aquí, ja n'ho explicó al final. Però jo sí que això molt val molt la pena, la novel·leta, és una novel·leta curseta, val molt la pena, molt, molt, molt, molt. Doncs jo vaig al contrari, és una novel·la molt gran, que jo no comentaré, sinó el llibre, és un toxano. És una escriptora molt prestigiosa nord-americana, que no escriu gaire, escriu de tant en tant, perquè fa uns llibres que són bastant imponents. Dona Tart, és una escriptora que va guanyar el 2017, el primer públic serp per la cadarnera, el Gilguero. Seria la tradució, és molt conegut, el llibre va ser un famós, però són 1.300 pàgines de llibre. Va ser molt famós amb un altre, que es deia El secret, que també era un llibre així de de joventut, de gent jove i tal, d'una mena de club, això és el Club de los Tincos, que és una miqueta així d'aquesta idea, però amb una esrequestió. Dona Tart té una cosa, i ara jo sé que el Jaman m'agafarà del coll, que és molt burgesa. Sí, és com que esta una miqueta sempre es mou per aquestes capes, és molt alternativa, és aquell Nova York, del món de l'art, i saps aquesta cosa, que una mica remou aquesta línia i es posa una mica nerviós a vegades, però traient-te de sobre aquest primer inici, doncs vas a buscar què és el que està passant. La història és molt senzilla, parlo del llibre, però parlo de la pel·lícula, que és el que hem de parlar. Això passa al minut número 1, no destrosso res. Bueno, a veure... Sí, no, no. Sí, exacte, la pel·lícula i el llibre. El llibre t'ho explica al principi tot, que són pildoretes, però al primer minut ja ho saps què ha passat. És a dir, aquest noi és un noi jove, que és preadolescent, que se'n va a la seva mare a un museu, a Nova York. Llavors hi ha una tanta terrorista, una tanta terrorista islàmica dins del propi... i la mare mor. Llavors, clar, ell, a Rossega, amb tota la pel·lícula, una miqueta aquesta mancança, perquè tampoc té més família. Té un pare, que és un cràpula, que està per allà donant voltes, que apareixerà a mitja pel·lícula, a mitjibre, que és el contrapunt d'un nen seriós que ha tingut una educació molt correcta. I, sobretot, clar, quan es troba que no té ningú més a la vida, perquè resulta que no té ni avis, no té ningú, insisteixo, se'n va a viure a casa del seu millor amic, que la seva mare és Nicole Kidman. Nicole Kidman estirada fins a l'infinit. Una cosa, dius filla meva, és que no pot somriure, perquè s'atpatarà algú d'aquí, perquè està tant, tant, que dius massa. És el que deia, amb desconeguda, bàsicament. Aquest cas li queda bé, perquè és la mare de l'amic que la cull, perquè tenen diners, una posició econòmica important, el que deien amb aquestes línies, i llavors actua com una mare molt seriosa, molt concreta, però l'estima moltíssim en el fons. Vull dir, però no ho farà, perquè és aquestes famílies, que sempre el paripè al davant. No es mostren els sentiments. Tot això genera dos personatges, que és el nen quan és més jovenet, que l'interpreta un noi que es diu Ansel Engelgort, que ho fa molt bé. El de Drive, no. Bueno, no n'hi ha igual. Ja se'ns acudirà. I el gran, que es diu Oaks Fegley, que també és bastant conegudet, que ja és quan és més gran. Tot això es barreja amb un plantejament d'un anticuari que té a veure amb una persona que l'atentat pateix això. Ella l'atentat s'emporta un quadro, que és la cadarnera, que té una simbologia molt particular i molt personal, vinculat amb el vincle maternal, però també és una obra d'art importantíssima, que això genera una sèrie de reaccions. Ell entra també en un món quan se'n va a viure amb el pare, el ve a recollir, però el pare és un... és una persona amb addiccions i amb problemes, i conèixer una persona que és un dels intèrprets de Stranges Things, no sé com es diu, un dels nanos, que hi ha crescudet, ja és gran, i entra en un món també així, de drogues i tal. És com la visió, per un costat del trauma que pateix aquest nano de tant de terrorista, que això imagineu, és el que pot comportar qualsevol persona, el vincle social, que es mou en un principi, els diversos vincles que té, el vincle rigorós d'aquesta família, el vincle desestrós del pare amb la núvia, que ell és un petardo, però és que ell és més petard d'encara que ell, és una cosa terrible, no, no, no, és una cosa determinada, i per una altra banda, aquest món dels anticuaris, que és un món que ell li dona pau i relaxació, però tot això no queda aquí, es complica amb la seva vida i tal, és una cosa molt llarga, és una novel·la riu que es diu, vull dir que va tirant, va tirant, va tirant, i clar, ja no vaig més enllà, però està molt ben portada a la pel·lícula. Per ser el llibre, és una pregunta de dos hores i mitja, són 1.400 pàgines, bastant lleia un problema de... i algunes coses que potser fallen, el llibre, clar, ho amplia molt més, el llibre és molt elegant, el llibre, quan tu el llegeixes, és com... és com llegir una cosa, sí, sí, sí, és com una joia, escriva a donar tard, és perfecte escrivint aquesta criatura, té el policer per algun motiu, és magnífic, i quan descriu dius, ho fa molt bé, ho fa molt bé. I la pel·lícula intenta agafar aquesta línia, no aconsegueix, però està molt raonable. Per tant, jo recomano la pel·lícula perquè té... va la pena, és molt interessant, molt interessant. La diriajo en tal John Crowley, no és desconegut aquest nen, ho ha fet coses, però no m'ho recordo, però també he fet alguna pel·lícula una mica així dramàtica, una mica així com... És llarga? Sí, dues hores i mitja. Ja, ja, ja, ja, ja. Bé, ens queden 10 minutets, hauríem de parlar, no sé com ho farem, del midway, d'una mica el fugitiu, si he donat temps d'amigran, una mica, doncs... El midway... Sí. El midway és la pel·lícula del rol anemèric. Sí, és enlloc. I per què em va fer gràcia veure-la? Perquè a part de la Sona Guerra Mundial, hi ha una mica tots aquests temes, particularment, i tinc una devoció. I llavors, doncs, a partir d'aquí... Bé, vaig començar a veure-la, i... Allà, té un problema. És que es nota molt els efectes... els efectes digitals. És que l'emèric... O sigui, què vull dir amb això? Que avui dia, si una cosa és que dius, abans podies veure una pel·lícula i fins a un punt, te'n passaves. O sigui, podien afegir algun retoc d'intelligència artificial en algun moment concret, però és que aquí ho fan tot, des dels vaixells, als avions. Bé, tot. Té un toc així com... És amb color, òbviament, però té un toc atarunjat, com... tipus cèpia. Ets amb color, potser, no? No, no. Que li dona... que li dona un punt... irreal. Irreal, no? Jo crec que, clar, ho fas d'aquesta forma o se't veu allà o tot. La podem comparar una mica per exemple, no? Però és que aquella... d'alguna forma, moltes escenes eren reals, en rodes reals. Et podien marcar algun... al moment del bombardejos, les bombes copteien, punts subjectius de coses així, però... Però bé, però... Tenia un cert idiot és que aquesta és tot, tot, jo crec que... els actors ho han rodat tot en pantalla verde-redera. El film està bé. Com es diu això? Croma. El film està bé. Allà m'està bé. Es parla dels fets... Allà m'està bé. Retiro l'editxo. No està bé. Està bé. Sí, no, perquè és molt des del punt de vista... nord-americà, evidentment, qui guanya, qui escriu la història, no? I els japonèsos, bé... te'ls presenta com el que realment és més... més sensat, i que veia a veure que jo era un... enfrontar-se als Estats Units de la Segona Guerra Mundial amb una batalla de pacífic, doncs era una... una barraritat, però que tot i així s'hi fica, perquè és el seu deure de patriota japonès, però tot i que és un home que ha estudiat Estats Units i coneix molt bé el enemic, d'alguna forma. I per altra banda, doncs també hi ha els... els més fanàtics. Aquests és... vinga, vinga, vinga. Bé... Per què... per què em va agradar el film? Perquè fa una recreació més bona, més dolenta de la batalla de Midway, que va ser la que va inclinar la balança a que Estats Units guanyes de la Guerra del Pacífic, bàsicament. I això, sé que hi havia una pel·lícula del Charlton Heston de l'any 60 i Escaig, però... fem enrota a veure que pel·lícula de l'any 60 hi pico. Sincerament. Vols preferir veure aquesta? Sí, vaig per fer-hi veure aquesta. És com... és com ara he tingut l'oportunitat de poder rescatar... perdó, eh?, el tiempo en sus manos, en lloc de poder veure, perquè el meu fill s'ha llegit el llibre la Màquina del Temps, i ja la comentaré, la Rotterr, l'any 62, i per mi és un film molt millor que no passa el que van fer posteriorment de la Màquina del Temps. Ja el comentaré més endavant. Jo soc perigós que no hi ha aquestes hores, no les sonen, però no les visc. El Temps en les vies? No, que jo sàpig... El Temps, el Temps en sus manos. De pel·lícula. Del Rotterr. És un film mític per mi. És un film mític. Ja ho tinc normalment. És com de moment tinc en vista viatjar al centre de la Terra amb l'Eduard Gerrovingson. Aquesta sé que l'he vist. També està molt bé, que està molt correcte. Està molt bé. Però bueno, ja està. Es queden 5 minuts. Jaume. És més interessant la pel·lícula. Per tant, l'he explicat també. És la meva gran... pequeña granja. En castellà és mi gran, pequeña granja. My biggest... Little Farm, sí. És una història molt maca. Molt ideal. De fer una agricultura sostenible. Mediambientalment sostenible. Sí, vale. És del 2011. El John Chester és un director. És una història real. És un director de documentals, de natura, sobretot. I la Sevadona estava pel tema de cuina vegana, cuina sana, no sé què, receptes i tal. I, bueno, tots dos tenien un son i que, al final, el van poder fer. I va ser gràcies a aquest que van acollir un gosset que, com que brudava quan es quedava sol, els veïns es queixaven i, al final, no li van renovar el contacte de lloguer, i dius que teníem de buscar la solució, perquè el pop forma part de la família també, i li hem de buscar un lloc. I dius que posem en marxa aquest somni que tenim. Van buscar una granja, ja, no sé si era a Califòrnia, al nord de l'Àsàlgeles, no sé què. Una granja que estava en desús. Tot rodegida de monocultius. De granges de monocultius. Això va fer tot el contrari una granja amb molta diversitat de conreus, vale? Amb animals també, els seus anegrets, les gallines per posar ous, per poder vendre ous després, una porqueta allà on una marra no talla guà, també una grossa. És que les històries són molt divertides, perquè sempre hi ha un moment que posen dibuixets com infantils, també. És que és ideal, és que és la granja ideal. Té una miqueta aquest punt naïf, però és cert, perquè van haver de buscar moltes inversoses, perquè jo eren diners, eren, no sé quantes hectàrees, i eren diners que necessitava, s'havia de donar a posar el re, que havies de posar moltes coses. O després arribar al coyote, no sé si vols dir un català, el coyote, que es menja o es llimata, i li mata els anex, per exemple. Ostres, i clar, amb una agricultura així biològica, o biodinàmica, que es diu, després comencen els tipus de plagues. Creu això, com ho... com ho... ho talles això, com ho arregles, sense haver d'acudir a la química, els pesticides i tot això, perquè atreces d'empescar. Per exemple, una cosa molt divertida, és una plaga de cargols, però cargols ja rodegen els arbres, que dius, sí, què fem? Doncs se n'adonen que els cargols s'agraden els anex, llavors sueten els anex allà, i totes les menjades són els cargols. Ostres. És una altra banda, equil·ligui. Que no calia, avui, si m'haguessin dit. Ui! Són temes allà al Xauva. Vinga, en cruto. Deixa polir, tu. Tu et poses part de l'ecosistema. Amb closca i tot, eh, jo crac, crac, crac, crac. No, amb la closca... No, no, no. Ostals petitets, que es diuen d'una altra manera, uns tarps, que, clar, que al final és tan... clar, com que són mamíferes, mira, tenen tots els correus allà, no es resulta que el col·lió té aquests dos, també se'ls menja, per exemple, o també comença... A mi de que tu vas tenint més riquesa natural, de vegetal i d'animals, viuen amb més animals, viuen amb aus, per exemple, comença a viure també amb les rapinyaires, que això també t'ajuda, i llavors ha de matar aquests, que són com unes ratolines, uns tòpitos pequenitos, vale? Doncs és molt xulo tot. A veure, jo dic que és molt ideal, és un documental o és un documental? És documental, és documental, i et fa tornar de debò, la confiança exacta, la confiança exacta, la confiança exacta, jo deixo la feina tu i me'n vaig. Me'n vaig allà. Pots deixar tot la feina sense anem amb una gràfica. La gràfica era allà, amunyibacastum. Amunyibacastum, clar que sí. No, és que moltes vegades tu planteges, dius-me'n, escoltant, li dius que no hi hagi por a la ciutat, i a l'estrès et vas por allà, això. No ho acabem de fer. És el desequilibri i l'equilibri, alguna cosa i ells han de buscar com tornar a equilibrar tot això. De debò que està molt bé. Molt maco, molt maco. I les imatges no s'ho puc imaginar, les imatges són precioses, la evolució al llarg de l'any de les èpoques, perquè a més són diversos anys, són set anys, almenys que dura. És curte, però això no és massa llarg, són quants minuts? Durant un minut. Passa molt bé, passa molt de temps. Però veus des de la primavera, a l'hivern, i veus des que comencen a estar a terra com estan, fins que ells van posar això fent els conreus, preparant les camps. Està molt bé de veure la sensació molt maca. Fantàstic. Molt bé. Res, doncs queden 40 segons, doncs recomanem el documental, i d'aquesta manera podrem gaudir d'algú diferent. I del futi... Ja en parlarem del futi, o sigui, recorrem-ho, sobretot que ens ha quedat una mica penjat, clar que sí. Ja fa uns quants anys aquest. No, però les classes a vegades val la pena. Molt bé, res. Doncs les recomanem fins la setmana que ve. Adéu. Gràcies.