Bé, benvinguts a un vespre més... Ai, molt bé! No n'hem fumat, eh? No, no n'hem fumat. Diguem el nou programa, no? Babiloni. Ara expliquem això del vespre, Rosa. Ara ho explicarem. Doncs, com sempre, comencem un dia més amb una horeta que té a veure moltíssim a l'àmbit de la cultura i, com sempre, ens acompanya la Rosa Alcalá. Hola, molt bon vespre a nit! El Jaume Vidal. Bona nit, bon vespre! Molt bé! David Montaner. Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona vespre, de l'encià. Volem fer com a barri cesa, eh? Volem fer les moments del dia. Exacte. O el cercalejos, que també. Aquesta és la idea. Ara estic cerca! Ara estic lejos! És que jo estic jo... De quina ho vas passar? Jo tinc un supercoco. Però autèntic amb el barret i tal. Sí, sí, molt sulo. Jo soc molt de coco. No, no, no, que tinc a casa un supercoco. Sí, sí. Vaig veure la Rua de Carnaval de Sant Feliu, que va ser per davant de casa. Ah, sí? I va guanyar el nostre col·le. Ah, molt bé, molt bé. Estava fora. Estava a Sabadell. Aquí per anar a la nostra vida, és que la ràdio és a la nostra vida. L'hi vaig enviar. Aquell nano que es va disfressar del paracaigudista és que caia amb ple desfilat a la militar. O sigui, amb el final incorporat. És que té molt de... Però estàvem parits, aquests dies, que fa gràcia, no? Sí, sí, sí, no, perquè estava fet seriós. Vull dir, no era cap pantomim, era seriós amb l'uniforme. I ara, per exemple, la bandera... La disfressada de moda ha sigut satisfai. Ah, sí? Sí, sí, sí. I la cassa de papel, també. Ah, també, sí, sí. I també el coronavirus. Era de color verd, amb una malla, portava una corona al cap amb un de virus dibuixat. Ah, va, i aquests eren d'això. Això és un coronavirus. Sí, i el satisfai... Era, bueno, tota la forma i on t'està el foradet, se'ls veia el cap a ron, de la persona. Sí, però molt simpàtic. Bueno, mira, és això. És divertit, no s'adona més molt. Bé, doncs deixem el carnes soltes, perquè avui tenim moltes cosetes per parlar. Comencem a parlar d'una exposició d'aquí del celler de Can Ginestar, que és Intus, amb el Jaume Sarraima, que el Jaume ens ho comentarà. Després, a Rossa ens parlarà de música, però no de música qualsevol, sinó del festival Beethoven, que aquí hi ha nivell, hi ha qualitat. I farem dues tongades de cinema. Una primera, que el David ens parlarà de un dit, el Bismarck, ja es explicarà coses, el respecte. I agrada, unes pel·lícules. Sí, sí, sí. No, no, no. Diamantes en Bruto, en parlarem d'aquesta pel·lícula, que a mi em va encantar. Tu m'has dit que es comença a veure-la, però a mi em va encantar, te la recomano. I, a més, bueno, ja ho explicaré. Em falta volar una mica l'inici. Ja ho veuràs. La leyenda de l'indomable, el Jaume ens comentarà. La Rossa ens farà un break parlant-nos del llibre Lectura Fàcil, que té un subtítol que les deia que és molt xula. De Cristina Morales. Perfecte. No és tot això. El directe, també. Molt bé, molt bé. Veurem de tot, ens donem temps, perquè hem d'haver venit al barri, la Rossa i jo, que l'hem pogut veure, que ha descomptat separat, i no barrejats. Aquí fora està el marit, que els coses que siguin. Que tot se sent. El rei consorte, no? Ara mateix. El Jaume es parlarà de Cleopatra, de la 17 i l'hor parla dels 66. 66? Sí. Sí. Si desdona temps, per una pel·lícula coreana, que es diu Un dia. Ja l'explicarem, perquè és una cosa molt curiosa. Jaume, tot teu. Comencem a parlar de fotografia. Com deia que hi ha expressió, no vull res. Ah. Bé, doncs... Estem veient aquesta exposició, aquí el seu llei de canginestar. El títol és Intus, i el creador, doncs, Carles Serra. Tot és qüestió de fotografies. Però fotografies que per a una persona són quietes, expressives, vull dir, d'una... d'una contundència realment remarcable, sobretot pels que volem... volem dir, perquè jo també, un d'avinar la psicologia d'una persona quan mira, quan està distreta, quan, d'allò, trobareu aquesta qualitat amb unes persones, tan homes com amb dones, després hi ha un apartat de nous, que també està molt bé, i després hi ha un altre, que és aquesta... aquesta part que... que de allò que diu... l'Intus, però no, no és això. Ah, sí, aquí al darrere. Perdó. Es diu Mirga. Exacte, Mirga. I aquí estem amb una... amb un treball de fotografia francament rellevant, perquè és clar, es tracta de combinació, persona fent moviments, i l'aigua, i els moviments que provoquen, no? Això s'ha d'agafar molt bé, no? La veritat és que m'ha agradat molt, i... jo ho recomano, que la veieu, perquè... no t'ho he desperdici. Jo no puc dir que quan entres, no puc t'accedir, però m'ho he vist per davant. M'ha agradat moltíssim. Les imatges que he vist, que són com unes noies, que estan de tors mitjnoes, vull dir, que pot encostar, et tal, no? El que deies tu és que té una textura així, és un blanc i negre, una miqueta peculiar, no? Sí, sí, un blanc i negre, noia color. Exacte, i una sensació com de... no sé, d'una proximitat amb el focus de la càmera, no? I aquesta manera, lleugerament, a veure com entenem el concepte, de l'economia com de cadent. És a dir, no? Vull dir, hi ha una elegància, però no és una elegància de fotografia, d'aquestes, de disseny i tal, sinó que és una cosa així com molt natural, no? I a la vegada, depèn de quin element, veus com... que no estem parlant de figures que són ni guapíssimes, ni amb uns cossos perfectes, no? És propagandística. Exacte. És seriós. Exacte. I té aquest cop expressonista per un costat, per un altre, doncs així una miqueta, però no he pogut m'aprofundir gaire, però m'ha fet molt bona pinta, les fotografies. Doncs està vist aviat, això. Sí, ho sé, ho sé. És cap de d'una manera molt senzilla. La veritat és que molt bé. Molt bé. Fantàstic. Doncs bé, doncs passem a parlar de música del Festival Beethoven, Rosa. Música, música. A veure què tal. Bueno, el Festival Beethoven és el que s'està fent, no només a l'auditori, que és on vaig anar a veure aquest concert, sinó, bueno, també s'està fent la música a tot arreu, perquè s'està commemorant el 100... no, 100 anys, no, quan era... No me'n recordo, molts anys. Sí. Ha tingut un laps, molts anys. El 250 aniversari. Del naixement, que sí, del Beethoven, gràcies, David. I, bueno, al cap de setmana, l'auditori feia... ha fet un repertori els 3 dies que fan concerts que es divendre de Sabte i Diomenja, dels concerts per piano i orquestra de Beethoven, eh? El divendres va fer el número el 3 i el 5. Sí. No, perdó. Això va ser diferent. Divendres va ser el número 2, el 4 i el 3. Els concerts. Concerts número 2. Exacte. Perquè no repetien. Així com a l'auditori tenen... fan la programació, i la van repetint cada dia, divendres i Sabte i Diomenja amb el mateix concert. Aquesta vegada, el que han fet eren els concerts diferents, els concerts per piano i orquestra, com que són 6 o 7, són 6. Llavors el que han fet és que cada dia tocaven 2 o 3 concerts. Nosaltres vam anar a dissabte, que era el concert número 1 i el número 5. Tots són per piano i orquestra, amb la singularitat que el mateix pianista, solista, el pianista, és del director mateix de l'orquestra en aquell moment. Llavors és molt xulo, perquè a més és un pianista d'internaum internacional. El senyor es diu Rudolf Vassbinder Ja té 74 anys, pràcticament, i és un prodigi perquè toca sense partitura. Va allà, està dirigint l'orquestra, el seu a la cadira del piano, a la banqueta, i està dirigint amb les mans, i quan li toca amb ell actuar continua tocant a ir al piano, sense partitura. Sabte demoria tots els concerts, porta molts anys. És un especialista amb Beethoven. Llavors la música, l'orquestra, no era exactament de campra, avui dintre en tan petit format, però eren relativament pocs muxis, eren 54 músics, sobretot de corda, violins, violes, contrabaixos, el piano també és de corda, i després hi havia, sí que n'hi havia tots, de vent, algunes flautes, flautes traveseres, fagot, i de percusió només un, uns timbals, ja està, perquè clar, són concerts molt suaus, molt de dàgio, molt d'alegro, són molt macos, els dos que nosaltres vam sentir són molt macos, els altres també. El primer, el número 1, Beethoven el va composar a Viena, que a l'any 1792, això sí que tinc aquí la nota, però això és, que va ser quan ell va marxar ja a Viena per estudiar amb Hein, encara estaven tots molt influenciats per Mozart, totes les coses, totes les peces que encara es composaven, es veia molt clarament encara la influència, i aquest també és nota, però ja comença a notar que Beethoven ja té una personalitat pròpia, i que ell ja comença a introduir moviments diferents, una personalitat, una imprenta pròpia. I el cinquè, el cinquè era, si jo sento bé, em diuen bé. No, no, no, és el concert número 5. L'has posat. El número 5 és molt conegut, perquè a mi li diuen emperador. Ja no només el coneix, pel nombre, sinó pel nom emperador. És molt maco, és preciós, és per tenir-lo al dia si cal, perquè té molta vida. Aquest el va escriure el 289, i el va estrenar privatament a Praga, el seu dedicatari, li va dedicar a l'Arxiduc Rodolf, que era el fill petit de l'emperador Leopold II. I a més era alumne i mentor de Beethoven. I el va estrenar amb Beethoven mateix a la batuta. Aquest concert és molt conegut, és un dels més coneguts de l'emperador, el número 5. És el número 5 que s'endó, però no. Amb vi, ve molt major. El número 5. Bàsicament és això. És que Beethoven és Beethoven. És una meravellada. És que escoltar-lo i dir-lo ja està. No pots dir salta la vista, salta les orelles. Jo a casa tinc una col·lecció de música clàssica, i tinc un bloc de Beethoven que de tant en tant em poso en bateria. Quan estic fent coses allò, una mica concentrat, i em va... És el que més m'agrada, i m'agradaria més. Aquesta era una donada molt prudencial, perquè soc entre 35 minuts, 44, 40, com a molt, i llavors és molt a seguir. És molt a seguir. És una col·lecció molt rona. Sí, una col·lecció molt rona. Tenim de fons. Un concert número 5. Ha costat, però ha pregut. No s'ha costat, és que, com sempre, de la part tècnica... Sí, tot està a punt, perquè és una meravella, i quan no, fa patir una mica. Molt bé, doncs passem de la música, al cinema, un dia del Bismarck. El Bismarck pobrell era mort. És que m'estic en recordant el que ha explicat David, que no ho explicaran públic, evidentment. L'estic buscant perquè l'expliqui, però no ho explicaran, el picaré. Expliques el pel·lícul amb aquest broma. És el director, és una pel·lícula anglès de l'any 60, la que vaig veure jo doblada amb llatina americana, castellà amb llatina americana. Estàs lluny d'or, no? L'altre recordeu quan anem patits, moltes pel·lícules eren doblades amb llatina americana. Sí, sí, sí. I quan hi ha les calles de San Francisco. Sí, sí, sí. I tot això, una bella siesta. I bon ansà, no? Sí, bui, això, tu ja m'ha grandit, aquella. Hola! És l'entrada. Sí, sí, sí. Doncs és el director de l'Igüest Gilbert. 3, 4 anys. No em sona de res. L'Igüest Gilbert, director anglès. No sé, no sé què és. Potser sí, campanes, però no... Dana Winter, que era un actriu molt guapa. El Kenneth Moore, Carl Moner, Lawrence Naismith i, bueno, i a casa seva els coneixeran a la resta, no? Sí, perquè els filmers tampoc són gaire coneguts. Bé, perquè no estigui dutxant la matèria. Aquí no estigui dutxant la matèria. El Bismarck, no l'emparador, sinó el canseller, sinó el vaixell. El vaixell. Va ser un nou vaixell creat per... Va ser una curiassat creat per... Ah, jo pensava que era un somari. No, no, no, no, no, no. Era un curiassat construït per l'armada la Criex Marín, l'armada nazi, bueno, amb Alemanya. I a partir d'aquí, doncs, així va ser el vaixell més brutal que en aquell moment d'aquesta categoria que s'ha construït mai. Potser hi ha hagut alguns altres més potents, però... però aquest era... una bèstia, és que veus una foto frontal i dius, ostres, que veí. Era una mala cosa, era una mole. Amb uns canons bestials. I perquè en aquell moment, fins a aquell moment, la flota més poderosa i tot i així ho seguia sent, era la flota anglèsa. Des de... les col·leòniques, Anglaterra va agafar l'empoderament del mar i no el va deixar fins a la Segureta Mundial que en aquests Estats Units, obviamente, la va superar, no? Però no era de... Incluso avui dia no és de menysprear la flota britànica a nivell... a nivell de... de poder, no? I en aquell moment tampoc, però aquest vaixell se l'exportava. I juntament amb aquest, hi va haver un fegüent o algú així, doncs el van votar, el van votar aquest vaixell i vam fer un recorregut pel mar del nord, l'àntic nord, per a veure què anaven destrossant, no? I, realment, d'un sol tret van enfonsar un vaixell, un altre destructor... bueno, la perla, o sigui, la joia de la corona de la armada anglèsa el van ensorrar, a la primera. Clar, això els hi va enflar els fums. I la ordre del Winston George el va ser enfonseu aquest barco. Costi o què costi? I va ser... Tot per ell. Això també va demostrar, posteriorment, que la guerra dels recorreçats i els destructors ja estava finequitada. A partir d'aquell moment el poder marítim passaria a un altre tipus de vaixell com eren els portavions. Perquè fins a la primera guerra mundial i tota una altra entre guerres, no hi havia una una nova arma capaç de carregar-se vaixells com era l'aviació. A la primera guerra mundial l'aviació era més terrestre de curta volada, de compats aeris, i moltes vades eren duels que no... no van resoldre les de venir de la guerra, eren simplement els caballerescos entre caballers, substituint el cavall, la llança per dos avions. Hi ha una pel·lícula que està molt bé, que es diu Fly Boys, que si la podeu veure, els nois estan molt divertits. Sí, els nois que volen, i és de la patrulla la Fallet de l'època, i parla d'aquests duels amb els seus oposats alemanys. L'aviador està molt xula. Sí, està molt xula. I en aquest cas, a nivell de vaixell van obviar que els avions poden tirar torpedes, i un torpede va picar, va esclatar justament el timó d'aquest vismarc. Obligant-lo, el va reventar el timó, i el va deixar fixe, no podia moure, i el va obligar a navegar encercle. Clar, un vaixell que està obligat a navegar encercle, és que els altres barcos es posen a distància prudencial, i és un tir al pat. Tir al pato, jo. Vinga, ara passarà per allà. A més, sabem per on passarà, perquè va donant voltes, i es va trinxar. El capità del vaixell, del vismarc, per dir que no li havia ensorrat el barcol, el va fer ensorrar ell. El barco s'hauria ensorrat igualment, no, jo l'ensorro. I per dir que no me l'han ensorrat, i el va fer en un de les bodegues, i el va ensorrar. I aquí es va acabar el poder marítim, a nivell de vaixells, de la marina Alemanya. Digue-m'ho així, que a nivell de submarins van donar molta més guerra encara. Sí, només famosos per això. Sí, molt menys. Van ensorrar milers i milions de tonelades de vaixells, i van posar amb cert perill, la integritat, i la superviència de les illes britàniques, sobretot a nivell de suministrament. Perquè bé, fins que van adoptar tàctiques de... O sigui, de transportar mercaderies amb convoys. I això els van protegir bastant. Molt bé. Interessant la pel·lícula. No he explicat més a nivell electoral, perquè la pel·lícula és molt simplona. Parla de l'esdevenida de totes les decisions tàctiques, i que s'empreava aquí. Per exemple, en una altra pel·lícula perdoneu que m'enrotlla. Una altra pel·lícula que està bastant millor per mi és d'una que es diu Torpedo. Amb el Clark Gable i el Bart Lancaster. Sí, sí. Aquesta també és antiguilla, eh? Sí, però aquesta està més jove. Aquesta ja et parla de la vida interior dels submarins. Aquesta també ve peinacanes. No, però són pel·lícules... No, són pel·lícules... No, jo la creu. Són pel·lícules que abans feien pel tele normalment. Avui dia tot aquests films s'han obviat. I allò els veia molt el meu pare, eh? Ostres, gaudíem molt veient aquests films. Sí, sí. Era com feien un pel·lícules, li seves per la tele. Jo recordo, per exemple. I només amb dues cadenas de televisió. El Sargento York, del Gary Cooper. Ostres, m'ho vaig passar. Però era un concepte d'acció diferent. Era com un acció més determinant. No ara és una acció com... Vinga, va tot a ser, vinga, d'estroyer, no? Tot a ser, hordó, eh? Tot a ser orgasma, continu. Sí, sí, sí. Abans era el seu moment de clímax. I ja està. Sí, ara és tot continu. Sí, sí, sí. És un satisfactor a tot. Sí, no anava d'un exemple allà amb el call. Autocontrol. Perfecte. Perdona, per la setmana que ve, és possible perquè tinc pendent de veure el tempo en sus manos. Aquesta que em va recomanar, la va recomanar sobre la passada, sí. Sí, sí, a veure com pugui la... No, el tempo, el tempo, del rock-taylor. Sí, sí, d'aquell que constreix la màquina del temps i se'n va. 80.000 anys endavant. Molt xulo, molt xulo. Doncs anem a parlar de Diamantes en Bruto. És una mica més rara que m'hi he tirat jo amb els últims anys. No és que sigui rara, eh? A Tabala. És que no concorda amb el que passa. És com tot estrany, no? És com una mena d'abangelis. Jo he vist un tros al començar. I és que això passa a tota la pel·lícula i en uns coros que dius per què apareixen aquests coros per aquí al mig, no? És a banda senyora més anacrònica o més acincrònica que he sentit amb els últims anys de la pel·lícula. Potser pot fer referència amb el món de la música technopop. És cert que aquests elements, que és pam, pam, pam, és com una mica aquesta sensació de brillantó a la millor de les cares, dels Diamants, que potser vol jugar aquesta idea, aquests elements una miqueta més lluents de la música techno, que és una cosa que sí que s'ha parlat alguna vegada. És això. Són uns coros estrany. Deixem-me que una mica us expliqui. Sí, perdoneu. I a partir d'aquí, doncs ja per on tenim a parar. És una pel·lícula sorprenent per a una altra banda. Jo és de les pel·lícules últims anys que m'ha posat més nerviós. Sí, hem posat nerviós, però... Sí, però no sé dir de coses. Jo estava patint tota l'estona, primer pel personatge, segon per la càmera, en refereixo com es mou a l'espai, vull dir, quina manera d'enfocar, quines vegades, quins moviments, i com diuen què passa aquí. Vull dir que una mica trastavilla, aquesta manera de fer, però sobretot ell, que és un desgraciat, no puc dir una altra cosa, amb totes les paraules, fil meu, però com ho t'hi metes en això? Vull dir, jo soc molt patidor, insisteixo, no recomanable, perquè hi ha gent que no és que siguem virtuosos, que ens equivoquem, i tenim els nostres pecats, si no, evidentment, aquí... Aquells ja que deixen estrellats. Exacte. A veure, bàsicament és Adam Sandler, que està en un registre desconegut, no fan cap moment broma, parlem d'un personatge seriós, és una pel·lícula molt ben qualificada, per cert, li han donat premis una mica més independents, que no, evidentment, Òscar, i tal, i ben qualificada, com a tal. El director són dos senyors que es diuen... És una qüestió de Netflix. Estem prenent una producció Netflix, i a partir d'aquí, al principi, que vaig començar a dir-ho, i això per on va, però a mesura que va creixent la pel·lícula, va creixent tot el que està passant. Simplement, la primera imatge que veiem, és allà a Etiópia, que estan amb aquests treballadors del diamant, que tenen condicions terribles, troben una mena de pedra, un opal, que és molt únic i tal, que, a partir d'aquí, això entra al mercat negre. Mai millor dit. I llavors, aquest, que és un venador de joies, és important perquè apareixen comentaris... A banda d'antisemites, lògicament, algun comentari també es respecta, de la família, apareix un... Bé, sé de coses. Questió, que ell té un negoci de compra-venda de joies, i ell et creix... Uroteres, a més, no puc. Vesteixen per uns perrucos, uns rellotges, una cosa... Estic amb algús, però... A més, la botiga és angoixant, perquè ja veus entre la gent, i què passa, ja veus entre els raperos, entre gent negre... Aquells que van amb 3 quilos de cadenes al coll... I es criden, i ell no para, ell és constantment... ella és una màquina. Pa, pa, pa, pa, no calla, i tant, no sé què, i vinga, no sé què... I hem vist un problema, que a banda de que li agrada aparentar i tenir, és l'udòpata. Però l'udòpata no deia que m'havia gastar 50 euros... A les màquines, o el vingo, que això ja és potser problemàtic, depèn de quin nivell, no? Vinga, 120.000 euros a un partit de bàsquet, no? Dòlars, no? Dius, com? Jo em moro, vull dir, és clar, és terrible, perquè se'ls venia amb tu al partit amb ell, i ja estàs amb un atac de nervis, perquè dius, ostres, no, perquè és una situació... Se li en van, se li en van. I això arriba amb una voràgina, que evidentment d'aquests mafiosillos de 3 al 4, però alguns que s'ha de tenir en compte, per mi, la seva relació amb la seva dona, que té la relació amb una altra noia, és que és tot plegat, és que és un desgraciat. És, vull dir, una reseta amb moltes coses, que no vull entrar com a tal, no? És una persona que és l'udòpata, que també és una cosa que s'ha de tenir en compte, però a veure... Molt seriosa. Però clar, aquí és la visió de que ningú li diu res. És que fins i tot la pròpia noia, que és la nova parella que té ell, no? Vull dir, l'ajuda a fer aquesta aposta. Vull dir, home, no et gastis això, perquè t'estan perseguint per matar-te. Clar, és que et deu diners a tot Déu, i en canvi, s'ho gasta amb això. Clar, és terrible. És perquè està enganxat. Exacte, és una edició. És una edició, el joc. Clar, però ho té. Pots saldar les seves deutes, però com vol tenir més, llavors es posa amb aquestes coses. És que pensen que guanyaran. I llavors què passa? Aquí tens temps, però evidentment s'ha de veure fins al final. Perquè fins als últims dos minuts, que dius... Oh, coi, caig un tot plegat. No sé què. M'han fet petit per tot això, no? Sí, però llavors dius, mare de Déu, senyor. És que no puc dir-ho. No, no, no, diguis, no m'ha quedat trossit, tio. Però de debò, vull dir, si voleu passar dues hores de nervis, veieu la pel·lícula. És que t'estressa fins l'avorriment. Jo estava veient-la amb els meus fills, i van acabar cridats. No, no, no. No, però que no vegi, no. No, al principi, quan està allà, quan està veient les vitrines... Jo, perigua, s'envienta. I la cosa se'n va una mica més capa del capa del capa d'alt, i arriba a límits una mica i he d'explicar, sí, clar. Però ella està magnífic, eh, Adam Sandler. Està molt bé, molt bé. Està d'Òscar, eh, i et dic, eh? Sí, sí, sí, exacte. Jo recomanaria, vull dir, jo l'hagués posat dins dels Òscars aquest any, no sé si serà per l'any que ve aquesta pel·lícula. No sé quan s'ha estrenat. Hi ha una estètica diferent, aquesta música que acompanya estranya, hi ha unes certes maneres de representar, jo m'ha sentit molt interessant. Molt interessant. Però raro, eh? Sí, sí, sí. Va la pena. No sabeu res del problema, l'edició, el jo, que actualment hi ha molta gent amb aquest problema. Sí, sí, sí. Està clar, està clar. Jo no parlo de manera frívola, ni molt menys, però el que genera és una sensació de total descontrol. I creu que controla tant el seu espai, que no el controla. I ningú li està dient res. I està acompanyat, però què estàs fent? M'entens? Ningú li diu res. Això és un més peculiar. Entre els joves també. Nosaltres estem fent ja xerrades amb els instituts així. Amb això de les cases d'apostes. Amb el tema que es diu, el taller que es diu, què t'hi jugues? I és precisament sobre el joc online, perquè hi ha molts nanos que s'estan enganxant. Exacte, et donen una bonificació de 20 euros, 100 euros, perquè t'enganxen. Si vols que em fred, tu comença a posar quartos. Clar, i a més és que és molt fàcil access, perquè tu estàs a casa amb un ordinador, amb una tablet i ja ja pots entrar. És superaccessible, llavors és un... Però en el cas... Aquí no és tan habitual, a Catalunya no és tan habitual, però... A veure com queda al final la llei, perquè és el Ministeri de Consum i Joc. Sí, exacte. A veure, perquè en un principi volien limitar la publicitat de joc i apostes només a partir de les 11 de la nit. De l'1 de la matinada. I ara no ara diu que també a l'horari, també quan es facin els deveniments esportius, que també es podran fer anúncies. Aquí hi ha molts països darrere. Aquí el comença a posar fort i dient-ho tu. Primer són les persones. Clar, però intentem també partir de la base, que ja loteries de l'Estat i la ONCE, tot això ja són tan bé apostes. Són campanyes neutres, campanyes que no fossin emotives... Aquesta educació s'ha d'ajudar, però el que volíem fer és que siguin conscients del risc. Una cosa és comprar una bolleta. Ni que sigui per internet, que vaig comprar bolletes també de l'ONCE. I tu t'has d'esperar el sorteig. Però això és joc, això és joc dinàmic. Sí, i ja s'hi instanta. I la pèrdua, o la pèrdua, que sobretot és pèrdua. Pot ser apostes, però també pot ser partides de pòquer. No està molt bé, aquest tall és molt bé, una psicòloga que treballa a l'hospital de Mataró. I precisament està al Departament de Diccions el joc online. O sigui, ja tenen aquest departament creat. El que sí que ha dit el Garzón és que es prohibeix l'exalt del ministre de Conso i Joc que es prohibeix a persones famoses que facin promocions d'aquest tipus d'això. I que també l'alament sentimental, emocional, exacte. És a dir, que siguin coses neutres. I que sobretot la incitació del joc de jugar, jugar, jugar. A veure com queda al final la vam projecte. Perquè des que es comença a redactar fins que el tema queda, després ha d'anar a Europa, també perquè Europa ha d'anar al Bici Plau, després ha de venir aquí i llavors plan de provar. L'alament internet és una cosa global. És a dir, si no apostes aquí apostaràs amb una casa de postes amb un link americà. Per tant, això no es podrà radicar. L'internet és molt difícil. No, però jo sempre he d'anar molt per la línia de l'educació, de la informació, de dir, mira, hi ha tot això. Penseu, a veure, hi ha eines psicològiques i eines emocionals per intentar no caure amb això. El que s'ha d'eliminar són les cases d'apostes. Que aquí no és molt habitual a Catalunya, però és molt habitual a Andalusia, a Castella i tal. A Madrid és brutal. Exacte, vull dir que... Hi ha col·les i el de Banyona casa d'apostes. I sobretot, menors d'edat que accepten entrar. Vull dir, que els accepten entrar i tu pots jugar-te un euro allà dins. No sé, a qualsevol cosa apostar, jo què sé, el partit que estan fent ara, o no sé què coses, apostar coses, que poden ser molt genèriques des d'un partit de futbol, una màquina a tregar perres, el casino d'allà, el casino net, el que sigui. Ara sortirà això, de bo. I si es guanyaràs, a comptes d'on guanyaràs 5? A Madrid estan sortint al carrer ja, els veïns d'aquest bar, ja dic no sé si es lavava pies... I molts nens, menors d'edat... Estan sortint al carrer perquè estan a profil i fèrem molt les cases d'apostes, i ja s'ho posaven de l'escola i sense límits, i la gent que està allà però en peu de guerra. Jo no sé si en altres comunitats, però Catalunya ho té prohibit, em sembla que no n'hi ha en Catalunya. Jo no he vist mai una casa, no. Vull dir, d'aquestes de joc, vull dir... De tregar perres. Però de cases d'apostes, d'aquestes... És un senyor de joc, jo no entro, no sé ben bé què fan allà. Jo quan al col·le vaig veure, també vaig... Allà, al carrer Palai, al final, hi ha una casa d'aquestes de tregar perres molt grossa. Sí, sí, sí. Ja s'ha estat sempre. Això és més aviat com un casino, però aquestes de cases d'apostes és més fàcil. És allò que dius... Ara que em queden dos euros i tal, no sé què, llavors a partir d'aquí es poden fer apostes d'un tipus clar. Llavors hi ha molta gent jove, menors d'edat, adolescent, de 15, 16, 17 anys, que els deixen anar a fan la vista gorda i ja són potencials o d'opates, clar. És el que tenen. Jaume, la gent de l'indemable, vinga, anem a buscar... La gent de l'indemable, jo penso que l'indemable, que és a Palmioman, ja la recordeu, aquesta pel·lícula. Cabut, aquest. Un cabut, eh? Sí, però és un cabut que acaba donant una visió molt interessant. Ell és un home que es classe enfronta amb tots els que té davant, els que van per dir-ho d'una manera, que són uns militarots, que... Funcionaris, no? Bueno, però... Funcionaris, això, policia funcionari, del qual el maltracten molt. Però, fixa, jo crec que el que és més important d'aquesta pel·lícula no és tant allò malament que li fan passar sinó més aviat als companys d'ell, doncs l'enmira. Entre ell, què és així? I la policia que actua com actua, és un mita. És uns collons de toro. Bueno, però... El més llançat... Els collons, home, no. És un tio molt estimat, precisament. Sí, perquè té molt de carisma. Perquè té un carisma enorme, sap viure, que això es diu de moltes persones, també, no? No, tio, no tinguis... Sí, és viu o present. Sí, viu o present. Llavors, hi ha un tros al final i vull acabar amb això, no? Acabar, vull dir, del tema aquest, que l'altre li diu com ho vas calcular, això, i tal, perquè ell arriba un punt que la seva capacitat de patiment ja no... ja no la té. Ha perdut? Ha perdut perquè l'han... Sí, sí, l'han sent més. I es transforma en una mena de servent, de servidor, de tot el que li demanen. Però en el seu interior hi ha el punt aquell de dir però jo soc igual, eh? Vull dir, encara que actuï d'una manera tan així, no? I aquest, o sigui, tan així, tan desmesurada i poca... Vaja, poca pensada. Llavors, el que és interessant és de la manera que actuen els seus companys, també, no? Quan veuen que ell et demana perdó, es posa a plorar, i que no li peguin més, que tal, allò dels seus companys, el menys tenen. El diuen que no, que tu, això no, mai, home, a tu et teníem pujat fins a dalt de tot, no? Però el... Jo el que penso que és interessant aquesta pel·licua és precisament perquè veiem tu, que a vegades són els pitjors, no? Els que no estan amb tu, que són els que t'obligaran a tot fins a menjar-te del tot, no? Vull dir, perquè realment se'l mengen amb ell, ja, no? Té capacitat d'aguant, perquè li fan fer un forat, quan l'acaba de fer, doncs li tornen a dir, no, no? Però és que això ho has de tornar aquí, no? I, clar, acaba, i a més a més, li peguen, no? Llavors arriba a un punt i amb això voldria destacar com són els... els castigadors, no? Les persones que estan en llocs com aquests que t'ho deies, com són, i com, en definitiva, acaben dominant la voluntat d'un altre. I llavors, amb això, el que aconsegueixen és que tots els altres passin per l'altre. És arribant a la decepció i l'avisen, diu, a la propera que t'escapis, perquè s'escapa, diuen, palarem-hi, punt, eh? Vull dir, nosaltres, terminem. O sigui, els drets humans aquí no existeixen. Sí, sí, sí, sí. Perquè aquells s'escapa i envia postals des on està el tio. Bueno, això és un bo caccio. Sí, llavors, la primera vegada representa que s'escapa, llavors ens els envia un diari i està amb dues xavales. Allà ho veus? És que és un altre detall de com funcionem comunitariament, com a grup, vaja? I llavors, allò, és clar, diuen, hi ha un moment a la pel·lícula que quan ja està així desinflat i que ja no val un duro, vaja, perquè l'han guanyat, llavors van agafar la revista i va, les tripen, va dir, no me'n parlis mai més. Tot el que acaba molt bé no us explicaré com és al final, però acaba molt bé perquè és la vergonya humana de tenir persones que en lloc de ser formadors perquè no hi hagi persones com aquesta que probablement no ho podràs evitar mai, doncs el que fan és tot el contrari i vaja, vull dir. Ho heu provat més? Sí, sí, sí. Molt bé. Molt interessant. És un moment d'anora, de la pel·lícula, de l'al·loxifren. S'ha fet ambientat els anys 20, els anys units? Sí. A l'època de la depressió, no? Jo diria que sí, el que passa és que en tot cas deixem un moment que jo miri... Fes pel·lícules, aquest senyor. Sí. Jo recordo una. És un molt bon actor. Amb el Henry Fonda, que era la casta invencible. Sí. Una família que es dediquen a talar arbres, també. També està molt bé, aquest fill. No, tampoc, no. Són pel·lícules que blu típic, no? Del pal diumenge no tinc tot el que he fet, però d'aquest realitzador que és el d'això... Robert Rossi? No. Rosa Emberg, que es diu. Ah, Rosa. El que passa és que no me'n recordo, ara, del nom. Bé. Això. És bueno, és el Rosa Emberg. Aquest senyor estava relacionat amb el... Amb la d'això... Que era de Bruixa? No. No. Que jo sàpiga no. Més no he llegit. Però estava relacionat a nivell estètic. Ja ve. Evidentment, a nivell de contingut no hi ha cap dubte. Només amb el que us he explicat. Ja queda clar. Relacionat amb l'expressionisme, l'amany. És molt dur, sí. És molt dur. Sí, és molt dur. Sí, és molt dur. Sí, és molt dur. Aprofito per dir que... Els dimecres del mes d'abril, maig i juny farem el cinema expressonista, dadaista i surrealista. A Can Ginestar. Juny. Abril, maig i juny, aquestes mesos, perquè la gent ho sapigui. A la 5 de la tarda, dimecres. Un bé. Gratuit. Ya puedes. Gratuit. Gratuit de la cuny Network. El curs és una cosa així. No,ums, böyle... Un 1 a 2. Bé, cosa Highness No. Gemma. que em posaven grossa aquí amb rosa, ni amo, ni dios, ni marido, ni partido, ni de fútbol. Ahir. Està molt bé. Ni de fútbol. Bé, són la feminista, això. No, que va! No, que va! Que se podería. Bueno, vamos a acabar aquí hoy aguantar. No, a veure, és una descoberta, és una escriptora que diu Cristina Morales. Sí. Cristina Morales és jove, és molt jove, va néixer l'any 1985 a Granada, el que passa és que està vivint aquí a Barcelona, a Granada, és paisana meva, són paisanes. Molt bé. Jo soc de Guàdic, ella és de Granada. Dicenciada en dret i ciències polítiques i especialitzada en relacions internacionals. Té algunes altres novel·les, jo de fet ja havia començat... Bueno, vaig llegir la meitat d'una novel·la que es diu Terroristas Modernos, que és molt potent, és molt potent. Era, no sé, el segle XVII o XVIII, amb molts personatges, amb una història així una mica complicada i tal, que dius que hi ha una potència, una persona tan jove, em recordava una miqueta... Jo no he llegit gaire coses del Pérez Reberte, però bueno, aquest tipus ha sigut una novel·la com històrica i tal, i dic, ostres, molt potent, molt potent. Té un domini del llenguatge impressionant i de la narrativa, però no morir-se, una passada, per ser una persona tan jove. Després té altra cosa, com a les paraules, i després ja la següent és aquesta de Lectura Fàcil. Lectura Fàcil és Premio Ralde de novel·la i Premio Narrativa de novel·la, que no és qualsevol cosa. A més a veure, l'editat anagrama, que anagrama també el que editar és de... No, no és seriós, anagramat i qualitat. Sí, sí, sí. A més, ella també va tingut... Per exemple, va tenir una beca també d'escritura de Montserrat Roig, que és d'ella, de la Fundació Hann Nefkins, i també una altra de la Fundació Antonio Gala per a joves creadores. Sí, sí. De bo que és una descoberta. A veure, és molt transgressora. El món transgressora és molt políticament incorrecte, és políticament incorrecte, perquè es fica amb tot. Vull dir, amb tot, des de l'alcalde. A Barcelona, l'independentisme, amb tot. En qualsevol. Amb moltíssima educació, hi ha molta finura, hi ha molta ironia, hi ha molta gent que va a Barcelona. O veus, allà hi ha la resta. No cal ni que... Amb la contraportada que explica de què va, és que ja està res. A més, està molt bé. Sí, sí. Mira, són quatre. Natti, Patri, Marga i Àngels són parients. Tienen diversos grados de lo que la administración y la medicina consideran discapacidad intelectual. Y comparten un piso tutelado. Han pasado buena parte de sus vidas en Rudi's, Majúscula i Crudis, Majúscula, que vol dir residències urbanes i rurales para personas con discapacidad intelectual. Pero ante todos son mujeres con una extraordinaria capacidad para enfrentarse a las condiciones de dominación que les ha tocado sufrir. La suya es la Barcelona opresiva y bastarda, la ciudad de las ocupas, la plataforma de afectados por la hipoteca, los ateneos anarquistas, el arte políticamente correcto. Esta es una novel·la radical en sus ideas, en su forma y en su lenguaje. Una novel·la grito, una novel·la polititzadora que cruza voces i textos. Un fan cine que pone en jaque el sistema neoliberal. Es son técnicas que yo utilicha, narrativas, un fan cine. Las actas de una asamblea libertaria. Son muy divertidas las actas. Es que es la Marisa de Risa. Las declaraciones ante un juzgado que pretende esterilizar forzosamente a los antagonistas. És una crítica a tota l'estona, però divertida. La novel·la autobiogràfica que escrive una d'elles amb la tècnica de lectura fàcil. A més, ho va explicar en tota l'estona. A la tècnica de lectura fàcil ho has de fer molt senzill, que la gent t'entengui. I si utilitzes algun concepte o alguna paraula, potser la gent no entengui, o que no és habitual, és molt divertit quan es posa. I tota aquesta tècnica les va intercalant. Ara tens una declaració abans del juzgat, perquè si poden esterilitzar aquesta noia, que declaren les altres. O llavors tenes el fan cine aquest, així amb blanqui negre, que editen aquest ateneu libertari de sants o de canvies. A més, és tot actualitzat del que s'ha passat avui dia a Barcelona. O tens la novel·la autobiogràfica d'una d'elles que està fent amb lectura fàcil. O tens això, no va intercalant, i la veritat és que està molt bellesa això, que diu que ni amo, ni dius, ni marido, ni partido, ni de futbol. Su càrrega, tot. Molt bé, escolta, m'he descuriós. És una descoberta, Cristina Morales. Jo no l'he vist en persona encara. A més a ella, li agrada molt la dança i forma part de la companyia de Dança Contemporana, que es diu Iniciativa Sexual Femenina. On va? Sí, perquè reivindiquen la dança realment, la dança correcta políticament. Sí, sí, sí. La dança com a expressió realment, de plaer fins i tot, i de llibertat realment. Però sí que una persona mig amiga meva sí que a Barcelona la va sentir en una conferència, o que van comentar un dels seus llibres, m'han fet. Allò que tenen les biblioteques a vegades, que es comentes al llibre, i això es fa un forum i tal, i diu que és una passada, que és una tia superenrollada, supermaca, superagradable, pot anar a primera radia molt conegut a la persona. Se'l va capar amb alguna biblioteca o alguna presentació? Sí, sí, sí. De 85 anys té? Doncs joveneta. 34, no? 35, 34, 35 per aquest any. Sí, exacte. Sí senyora, sí senyora, sí senyora. Per seguida. Fantàstic, fantàstic. A mi s'ha macut una cosa, perdoneu, de tot el que acabes d'explicar. Jo vaig estar veient aquell altre dia el Batman, el Caballafors, el Caballafors. I hi ha un moment que... De feminista no en té massa, no? No, aquesta no. Aquesta parla del Joker, que és, no sé qui és l'interprets, però s'assembla molt amb la... Aquell que és amorí, no? L'Edger, el... L'Edger, pal. Com els deia aquell senyor? Sí, sí, sí, sí. Molt bé, eu fa, i tu vol dir que et fa pensar malament amb aquest Joker. És una perigua que he vist a mitges. El Headletcher. I hi ha un moment... Hi ha un moment, hem de veure, hem de saber què és aquest Joker, no? Hem d'interpretar què representa un home com aquest, que fa el que fa, no? I llavors el company, que és el Michael Cain, el doctor aquell li diu, hi ha persones en aquest món que van a desfer-ho tot. A cremar-ho tot. No busquis raonaments psicològics, ni de llavors fan a cremar-ho tot. Doncs... I aquesta, jo trobo que aquesta també l'agafa aquí. Amb aquesta novel·la, però allà un punt més t'agafa. Amb aquesta novel·la, sí. Després veig que té casquit contes, també, i que es té com un recull, que faré el possible per seguir, per anar a la gent. I no quedar-se'ls, sinó a cremar-los, això desconcerta a qualsevol. Clar. A qualsevol, sí, a qualsevol. Queda-t'ho. No els crimes, no, no, no, és... Aquí s'ha de cremar tot. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs seguim parlant una miqueta de... El Quixote. El Quixote també li crema molts llibres de cavalleries. Clar, clar, clar. Allà estan cremant llibres, continuament. Doncs es queda una... Parlar d'un pari o tres de pel·lícules. Jo he començat una pel·lícula molt ràpida, una que es diu Un Día. És una recomanació més que comentar la pel·lícula, perquè és molt difícil comentar-la. És una pel·lícula coreana, d'aquí de fa poc. D'un senyor que es diu Cho Sun Ho. Que ha fet alguna cosa. No recordo, ara vaig mirar una mica la seva filmografia, hi ha algú que em sonava en campanes, ara no l'aliaria, però que avisa algú més d'aquest home. I és atrapada en el tiempo. La pel·lícula aquesta, de... Com es diu Benmurray? Benmurray, sí. Un dia de la marmota. Un coreà, no? Això té molta més xitxa. No és allò que diguis, està molt ben parit, això. La història és molt senzilla, inicialment. És la base d'un gran metge coreà que fa un viatge amb avió. Quan torna al seu país, una persona que fa coses vinculades al tercer món i és molt estimat i tot això i tal, doncs queda amb la seva filla. La seva filla és una noia, joveneta, d'aquestes coreanes que van amb els seus cascos, tipo Malibu, com es cap... Moderneta. L'arrosa, així i tal. Moderneta i tal, amb la seva gorra i tal. Quants anys? És preadolescent, 12 anys, només. Més que reho dic perquè aquesta noia, el que passa és que és una mica enfat amb el seu pare, perquè el seu pare sempre està viatjant, però és una eminència i per tant no pot estar bé. Llavors ella es queixa. I llavors ella sempre, quan torna a casa sola d'alcohol, etcètera, està amb els amics, una mica aquesta història. Llavors el pare diu que vinc, que vinc, que no sé què, que ara sí que vinc, que sempre hi hagues tard, que no sé què. I llavors això diu que això passa amb els primers 10 minuts, no estic explicant res de l'altre món. I llavors el que va ser aquesta noia pateix un accident de cotxe. I la criatura, doncs mort, però és que ja ho podia... inicialment, és a dir, el que planteja la història, perquè es veu, no ha explicat res més. A partir d'aquí això, es comença a convertir en una mena de somni recurrent. Que te n'adones que això no és la realitat, sinó que està passant. I llavors entra amb un bucle, lògicament, de cada vegada, però amb una velocitat a vegades increïble. És a dir, molt interessant, perquè no és allò que diguis, vinga, el temps d'explicació d'aquesta repetició del dia, és sempre de 3 minuts, no? Pam, pam, pam, no, no. És a lo millor de 3 minuts, de 2 i pico, de 2, de 1. És a dir, va evolucionant el que seria aquesta repetició amb variacions i connexions en persones. Connecta amb una altra persona, que llavors aquesta persona també està vivint el dia de la marmota, per una altra banda, que és el de l'ambulància, per exemple, i després el conductor que atropella. Vull dir, es podeixen 3 elements, vull dir que cadascú amb 3 blocs diferents es va en plantejant i hi ha un motiu de C. Llavors aquest motiu de C, que és el que evidentment no explicarem, està vinculat a tots 3, que genera aquest element de repetició de dia. I és una autèntica passada. Hi ha un moment, no en negaré, un moment en què una persona està en un estat límit, a veure, té components, una miqueta gore, la cosa, no excessivament, però és una mica aquest rotllo paràsitos, per entendre que hem determinat que pam, pam, pam, dius, bé, ja és això el mundo coreano, que ja els agrada. Hi ha un moment en què aquí sí que és una miqueta lluny, que hi ha una cosa concreta, que no vull explicar amb una relació entre aquestes persones, però ja està. A partir d'aquí la pel·lícula evoluciona molt bé. A mi m'agraden moltíssima sorprendre. En altra vegada el cinema coreà et diu coses diferents, sobretot en muntatge. Aquí el muntatge és espectacular, i jo em vaig dir que és. Un dia ho et deia. De quin any és aquesta pel·lícula? El 2019. Si fa poc estava al cinema en aquesta pel·lícula, aquesta és la idea. I rosa, i aquesta la recomano. És una pel·lícula que no és còmode, no és la priva per recomana a qualsevol, sinó a gent que ja estem una mica basats en veient. Exacte. I després, bienvenido al barrio. Rosa, aquesta la podem recomana. Aquesta sí, perquè és una pel·lícula. És una comèdia francesa, d'aquestes que surten tan postant bé, que són tan maca, de final feliç, que posen totes les solucions, i que vei que macos que són tots. Sí, sí, sí. És una miqueta de la premissa com aquella de bienvenidos al norte. Exacte. Aquella era molt bona, ella era molt bona. Aquesta jo la trobo molt més senzilleta. Per això és més senzilleta. Exacte, no és tan... També com serien aquesta gent que són parisins, que tenen una empresa així molt xula, molt de... Que són molt pijetes. Te vas de publicitar, marxar aquest món, i aquestes coses. Però han enganyat a Isenda, per no pagar impostos. I diuen que tenen la seu, a la banlie, a un barri perifèric de París. Però allà és super... Que són canyeros, eh? Que són canyeros i que són barris. Jo que no pots deixar el cotxe a fora perquè treuen la roda. I si vol tornar a tenir la roda, pot 20 euros per cada una. I si vols tenir llum, pots tenir llum per 20 euros per cada una. Això li fa un nen, eh? Li fa un nen, un pafiosillo. Les curses de cotxes, aquestes, del mundial, amb re, amb 10 segons, que en via les quatre rodes. Sí, sí, sí. Unes segons, i amb dos, també. Una miqueta, juga amb el tema de nodals, com a llibertat, estereotí, estereotí, i trenca molt, intenta trencar, mira que quins que som tots. Pensem que la pel·lícula està dirigida per un... per un magrebí. Diríem que imagino que adesso un ocio magrebí, que ja deu haver-hi molt de temps allà, a França, vull dir com a tal, perquè es diu Mohamed Hamidi, per tant, és la visió. Vull dir, en aquest cas, que fa ell. Bàsicament perquè la integració, l'obliga a aquest ministeri de gent d'Isenda a integrar dins d'aquesta empresa, amb aquest barri, a gent d'allà. Dels treballadors de la plantilla d'Isenda, realment, del barri. No només tenir la seu de la empresa, que realment sí que la tenen, perquè a final de la ciclaritat que la tenen, la han detallada fins i tot. Si no, que la meitat de la plantilla han detallada fins i tot. Però està molt bé, també, m'he fet molts d'aquestes mafioros aquells, els tios aquells que... Ah, sí, els tràficants, aquests on tràficants, els drogues, aquests mouants, vamos. Però que en rotllo és un despressor, però fa una mica de por, eh? Sí, però bueno, els serveus que també els ajuden, no? M'és que els alguns dels treballadors que tenen, vull dir que... Ja de tot una mica, no? No ho sé, és curiós. El porter o el segurat, aquí en poso. El segurat. Clar, a veure, té gràcies. Aquestes comèdies franceses, no direm lleugeres, que té un missatge, però és un missatge molt previsible, que saps que tot anirà bé. Mira, passi una bona estona... Jo crec que val la pena, vull dir que per persona estoneta, veieu que també és recent de fa de l'any passat, i mira, doncs... Sí, aquesta era del 2018, al final, no del 2019, que diu jo, del 2019 era el 20. Perfecte. Molt bé. Doncs ja ho m'encaren, es queda al parà de Cleopatra, m'he imaginat. Això és un pelicot. Com una catedral. Estàvem saloment, no sé, perquè... No, jo tampoc. Cleopatra o saloment? Em parla d'Elisabet Taylor, ara l'he enviat. Ah, saloment. Sí, sí, Cleopatra. És que fa poc em vaig agir la biografia de l'Elisabet Taylor, i aquí ho aconeix el Richard Barton. Sí, aquí. Aquí vam viure uns quants anys junts, oi? Sí, sí. Ua! Francament, la pel·lícula és d'aquelles que us tresto com va això del poder, no? El que té un poder com la... com ha de tenir cura d'ell de quina manera no s'ha de deixar trepitjar per l'altra i tal, em va impressionar tot el que és la història com s'explica, no? La manera que ells dos es relacionen com estan aconsellats per uns i per altres i, bueno, per mi és una esmiculada de polar, no? Esmicular-lo vol dir explicar què és això, no? I diu, no, no, nosaltres no trepitjarem l'altre i diu, no, no, nosaltres hem vingut fins aquí però ara estem a la part nostra, pèrgia, no? És, oi? No, jo sóc Alexandria. Alexandria. Alexandria. Alexandria. I diu, i vosaltres sou els romans que no, que esteu a aquesta banda, vull dir. En realitat, en realitat, Cleopatra, ara no recordo com es deia la... eren descendents de grecs, perquè amb Alexandria Magna va envair a Egipte i els faraons, a partir d'aquell moment... Els tolomeus. Els tolomeus, això, gràcies. Eren grecs, eren blanquets, com nosaltres, no eren més morenos com la gent d'Egypte. Tothom que pugui pensar, ostres, l'Elisabeth Taylor fent de Cleopatra, no cassa, no? Pot caçar, pot caçar pel fet de... No, perquè era lleig de com un pecat. Això diuen. No, però es va camalar el Juli César i el Marc Antonio. Sí, perquè tenia d'on de gent. Això, les documents, que això parlen de l'època, era una dona absolutament... vull dir, amb una capacitat, diríem de, bueno... Sí, una persona ho vull dir molt així, no vull dir ni sensual ni res, simplement que convencia, és una persona, que, físicament, s'han vist bustos i tal, i ara tenim la imatge de l'Elisabeth Taylor, que és guapíssima, i veiem la imatge, clar, tenia el nas una miqueta liguent, clar... Potser els estàndards de belleza coincidien amb aquesta dona. No, però, en canvi, tu veus el Nefertiti, que és un estàndard potser més clàssic, i no dic per el caparrò... Ojo, eh, que de la Cleopatra la Nefertiti pot ser com de la Cleopatra fins ara. Que sí, que sí, que sí, que sí, no? Estem parlant de diferents. Sí, sí. Però jo dubto que aquell canón, justament, no sé, tenint en compte altres bustos de l'època, jo no tinc massa clar, però és que és bastant retrat, és que en aquella època ja es feien retrats. El període grec a Gipsi ja no és idealitzat, saps, que vull dir? Sí, sí, sí. Perdona, però vull dir que és el que diem. És que vols dir, a l'imperi, a Gipsi, però de la Cleopatra, allò que s'hi ha del Ramírez, o aquesta època... Doncs mira, 3.000... Pot passar 2.000 anys, igual que d'ara de la Cleopatra en sa, eh? No, hi ha 3.000 i pico d'anys, eh? Sí, és una nova realitat. És una nova estiesa, són molt de temps, molt de temps. Sí, sí, sí. És que en pensió en comptes... A l'imperi Gipsi va durar el 31... Què va durar? 3.000 anys, poder? A Gipsi, sí, a l'imperi... Sí, els 3... Els 3 imperis van ser... Una veritat. I em sembla que la part, diguem, a Egip Grega, entre el 331 i el... Sí, 300 anys, va ser, aproximadament. I després l'ocupació romana. I després ja es fa de mil, i això és la cosa. Però d'un i d'un i d'o, eh? D'un i d'o. Això és la banda sonora, eh? Sí, sí. Això és la banda sonora d'avui, això és la Cleopatra, eh? No hi poseu el tio, eh? És que d'un minutet, mira, deixem la música de fons, si us sembla, eh? Sí. I ens acomiadem fins la setmana que ve. Vinga, ens acomiadem fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també sóc molt urbanita. Compañat d'una bona manida i tens un plat.