Bé, benvinguts a un vespre més... Ai, molt bé! Avui no n'hem fumats, eh? No, no n'hem fumats. Diguem el nou programa, no? Babiloni. Ara expliquem això del vespre, Rosa, ara ho explicarem. Doncs com sempre, comencem un dia més amb una horeta que té a veure moltíssim amb l'àmbit de la cultura. I tenim com sempre la Rosa Alcalá. Hola, molt bon vespre a nit. El Jaume Vidal. Bona nit, bon vespre a tots. David Montaner, a veure què dius. Bona nit. Bona nit. Bona tarda, no. Bona vespre a la Valencià. Volem fer com a barri cesa, eh? Volem fer les moments del dia. Exacte. O el Cerca lejos, que també tenim. Aquesta és la idea. Ara estic cerca, ara estic lejos. És que jo estic jo. De qui no vas passar, de qui no vas passar. Jo tinc un supercoco, clar, prou tèntica amb el barret i tal. Sí, sí, molt bé. Jo soc molt de coco. No, no, que tinc a casa un supercoco. Molt bé, jo vaig veure la... Això, la rua de la Carnaval de Sant Feliu, que passa per davant de casa. Qui va guanyar el nostre col·le? Enza. Ah, molt bé, molt bé. Que anaven de pirates. Ah, molt bé, molt bé. Estava a Sabadell amb el tio... Aquí, per anar a la nostra vida, és que la ràdio és a la nostra vida. No va veure'l també, ho vaig enviar. Perquè el nano que es va disfressar del paracaigudista és que caia en ple desfilat a la militar. O sigui que amb el final incorporat. És que té molt de... Però estàvem parits aquests dies que et fa gràcia, no? Sí, sí, sí, no, no, perquè estava fet seriós. Vull dir, no era cap pantomim, era seriós amb l'uniforme, i tal, amb el seu parafèntic, la bandera... Bueno, la disfressada de moda ha sigut satisfai. Ah... Sí, sí, sí. Bueno, i la casa de papel també. Ah, també. Sí, sí. I també el coronavirus. I com ho feien? Eran de color verd, amb una malla, portava una corona al cap del coronavirus dibuixat. Ah, va, i aquests eren d'això. Això és un coronavirus. Sí, i el satisfai... Era, bueno, tota la forma i on t'està el furadet, se'ls veia el cap a ron, de la persona. Sí, però molt simpàtic. Bueno, mira-s'aquella. Sí, sí, és carnival. Exacte, és divertit, no s'adona més molt. Bueno, doncs deixem el carnes soltes, perquè avui tenim moltes cosetes per parlar. Ja s'ha parlat d'una exposició d'aquí del celler de Can Ginestar, que és Intus, amb el Jaume Sarraima, que el Jaume ens ho comentarà. Després, Arros ens parlarà de música, però no de música qualsevol, sinó del Festival Beethoven, aquí, a nivell i a qualitat. I farem dues tongades de cinema. Una primera, que el David ens parlarà de un dit, el Bismarck, ja es explicarà coses, el respecte. I agrada moltes pel·lícules. Sí, sí, sí. Arran, d'un dia que va anar a la piscina, però bueno, diamantes en bruto, en parlarem d'aquesta pel·lícula, que a mi em va encantar, que tu m'has dit que es comença a veure-la, però a mi em va encantar, te la recomano, i a més, bueno, ja ho explicarem. Em va cavalar una mica l'inici. Ah, ja ho veuràs. La leyenda de l'indomable, el Jaume ens comentarà, l'Arros ens farà un break parlant-nos del llibre Lectura Fàcil, que té un subtítol que les deia que és molt chula. La cridina Morales. No és tot això. Molt bé, molt bé. I de cinema, doncs veurem de tot, ens donem temps per haver-hi benvenido al barri, l'Arros i jo, que l'hem pogut veure, que ha descobert separat i no barrejats, que aquí fora està el marit, que les coses consiguin, que tot se sent... Ah, el rei consorte, no? Ara mateix. El Jaume es parlarà de Cleopatra. De Cleopatra, de la d'Issabet Taylor, parla del 66. Oh, vale, vale, vale. 66? Oh, suavats, calla. Ah, sí, perdona, sí, tens raó. Sí, sí, sí. I si les donem temps per una pel·lícula coreana, que es diu Un Día. Ja l'explicarem, perquè és una cosa molt curiosa. Jaume, tot teu. Comencem a parlar de fotografia. Com veia, però jo no vull res. Ah. Bé, doncs, he estat veient aquesta exposició, qui és el seu llei de Can Ginestar, el títol és Intus i el creador, doncs, Carles Serraim. Tot és qüestió de fotografies, eh? Però fotografies que, per a una persona quietes, expressives, vull dir, d'una... d'una contundència del ment remarcable, sobretot pels que volem, volem dir, perquè jo també, un d'avinar la psicologia d'una persona quan mira, quan està distreta, quan, d'allò, doncs aquí trobareu aquesta qualitat amb unes persones, tan homes com amb dones, després hi ha un apartat de nous, que també està molt bé, i després hi ha un altre, que és aquesta... aquesta part que... que de allò que diu... l'Intus, però... No, no és això. Ah, sí, aquí, al darrere. Perdó. Es diu Mirga. Exacte, Mirga. I aquí estem amb una... amb un treball de fotografia, francament, rellevant, perquè és clar, es tracta de combinació persona fent moviments i l'aigua i els moviments que provoquen, no? Això s'ha d'agafar molt bé, no? La veritat és que m'agraden molt, i... jo ho recomano, que la veieu, perquè... no t'ho he desperdici. Jo no puc dir que quan entres, perquè he passat per davant, he hagut d'accedir, però m'ho he vist per davant. M'ha agradat moltíssim. Les imatges que he vist, que són com unes noies que estan de torts mignues, vull dir, que pot encostar, i tal, no? El que deies tu és que té una textura així, és un blanc i negre, una miqueta peculiar, no? Sí, sí, un blanc i negre, el noia color. Exacte, hi ha una sensació com... no sé, no?, d'una proximitat amb el focus de la càmera, no? I aquesta manera, lleugerament, a veure com entenem el concepte, com de cadent. És a dir, no?, vull dir, hi ha una elegància, però no és una elegància... de fotografia, d'aquestes, de disseny i tal, no?, sinó que és una cosa així com molt natural, no?, i a la vegada, depèn de quin element, veus com... que no estem parlant de figures que són ni guapíssimes, ni amb uns cossos perfectes, no?, vull dir... No és propagandística. Exacte, exacte. És seriós. Exacte. I té aquest cop expressonista per un costat, d'altra, doncs així, una miqueta, però no he pogut aprofundir gaire, però m'ha fet molt bona pinta, les fotografies. Doncs està vista aviat, això... Sí, sí, ho sé, ho sé. És cap de una manera molt senzilla, per la veritat, és que molt bé. Molt bé. Fantàstic. Doncs bé, doncs passem a parlar de música, del Festival Beethoven, Rosa. Música, música. Bé, el Festival Beethoven és el que s'està fent no només a l'auditori, que és on vaig anar a veure aquest concert, perquè s'està commemorant el 100... No, 100 anys, no, quan era... No me'n recordo, molts anys. He tingut un laps, molts anys. Del 255 d'aniversari. Del naixement, que sí, del Beethoven. Gràcies, David. I, bueno, al cap de setmana, l'auditori feia... ha fet un repertori els 3 dies que fan concerts, que és divendres, dissabte i diumenge, dels concerts per a piano i orchestra de Beethoven. El divendres va fer el número el 3 i el 5. Sí. No, perdó. Això va ser diferent. Divendres va ser el número 2, el 4 i el 3, dissabte. Els concerts, concerts número 2. Exacte, perquè no repetien. Així com a l'auditori tenen... fan la programació, i la van repetint cada dia, divendres, dissabte i diumenge amb el mateix concert. Aquesta vegada, no, el que han fet eren els concerts diferents, els concerts per piano i orchestra, com que són 6 o 7, són 6. Llavors el que han fet és que cada dia et tocaven dos o tres concerts. Nosaltres vam anar dissabte, que era el concert número 1 i el número 5. Tot són per piano i orchestra, amb la singularitat que el mateix pianista, el solista, el pianista és del director mateix de l'orquestra en aquell moment. Llavors és molt xulo, perquè a més és un pianista de renom internacional. El senyor es diu Rudolf Vassbinder. Ja té 74 anys, pràcticament, i és un prodigi perquè toca sense partitura. Va allà, està dirigint l'orquestra, el seu, a la cadira del piano, a la banqueta, i està dirigint amb les mans, i quan li toca amb ell actuar continua tocant allà del piano, sense partitura. Se sap de memòria de tots els concerts, porta molts anys. És un especialista amb Beethoven. Llavors la música, l'orquestra era, no era exactament de campra, avui dintre en tan petit format, però eren relativament pocs muxis, eren 54 músics, sobretot de corda, violins, violes, contrabaixos, el piano també és de corda, i després hi havia, sí que n'hi havia tots de vent, algunes flautes, flautes traveseres, fagot, i de percusió només un, tinguin uns timbals, i ja està, perquè són concerts molt suaus, molt de dàgio, molt d'alegro, són molt macos, els dos que nosaltres vam sentir són molt macos, els altres també. El primer, el número 1, Beethoven el va composar a Viena, que a l'any 1792, això sí que tinc aquí la nota, que va ser quan ell va marxar ja a Viena per estudiar amb Hein. Encara estaven tots molt influenciats per Mozart, totes les coses, totes les peces, que encara es composaven, es veia molt clarament encara la influència, i aquest també és nota, però ja comencen a notar que Beethoven ja té una personalitat pròpia, i que ell ja comença a introduir moviments diferents, una personalitat, una empresa pròpia. I el cinquè, el cinquè era si jo sento bé. No, no, és el concert número 5. L'has posat. El número 5 és molt conegut, perquè a mi li diuen emperador. Ja no només l'hi coneix, pel número, sinó pel nom emperador. És molt maco, és preciós, és per tenir-lo busat tot el dia si cal, perquè té molta vida. Aquest el va escriure al mitjanç 9, i el va estrenar privatament a Praga, el seu dedicatari, i li va dedicar a l'arxiduc Rudolf, que era el fill petit de l'emperador Leopold II. I a més era alumne i mentor de Beethoven. I el va estrenar amb Beethoven mateix a la batuta. Aquest concert és molt conegut, és un dels més coneguts de l'emperador, el número 5. És el número 5 que s'endó, però no. Amb vi, ve molt major. El número 5. Sí. Bàsicament és això. És que Beethoven és Beethoven. És una meravella. Escoltar-lo i dir-lo ja està. No pots dir salt a la vista, salt a les orelles. A les orelles, sí. Jo a casa tinc una col·lecció de música clàssica, i tinc un bloc de Beethoven que de tant en tant me'l poso en bateria. Quan estic fent coses allò, una mica concentrat, i em va... És el que més m'agrada, que és més clàssica, de la línia més... I aquest tenen una durada molt prudencial, perquè soc entre 35 minuts, 44, 30, 40, com a molt, i llavors és molt a la saquilla i no t'acantes de... És una col·lecció molt rona. Sí, és una col·lecció molt rona. Tenim de fons, potser no és grossing. Ha costat, però ha pregut. Sí. No s'ha costat, és que, com sempre, la tecnologia, que quan funciona bé i tot està a punt, és una meravella, i quan no, fa patir una mica. És el que tenim. Molt bé, doncs passem de la música, al cinema, un dia de... al Bismarck. Al Bismarck, pobrell, era mort. És que m'estic recordant el que ha explicat David, que no ho explicaran públic, evidentment. L'estic buscant perquè l'expliqui, però no l'explicaré, no el picaré. Expliques el pel·lícul amb aquest broma. És el director, és una pel·lícula anglès de l'any 60, amb l'any negre. La que vaig veure jo doblada amb Yeti en Amèrica, castellà, Yeti en Amàrica. Però, ara hi donen el seu... L'altre recordeu, quan anem petits, moltes pel·lícules eren doblades amb Yeti en Amèrica. Sí, sí, sí. Sí, sí, guanyar l'ascalle de San Francisco. Sí. I bona ança, no? Sí, bui, això, tu ja em ha grandit, aquella. Hola! No, estic més centrada. És nota. Sí, sí, sí. Doncs és el director de l'Eigüest Julesbert. 3, 4 anys. No em sona de res. L'Eigüest Julesbert, director anglès. No sé, no sé què és. Potser sí, campanes, però no... Dana Winter, que era un actriu molt guapa. El Kenneth Moore, Karl Moner, Lawrence Naismith, i a casa seva els conèixeran a la resta, no? Sí, perquè els filmers tampoc són gaire coneguts. Bé, perquè no estigui dutxant la matèria, el Bismarck, no l'emparador, sinó el canseller, sinó el vaixell. El vaixell. Va ser un nou vaixell creat per... va ser una curiassat creat pel... Ah, jo pensava que no era un marí. No se'n feia la broma. No, no, no, no. Era un curiassat construït per l'armada la Criex Marí, l'armada nazi, bueno, amb alemanya. I a partir d'aquí, doncs... va ser un vaixell més brutal que en aquell moment d'aquesta categoria que s'ha construït mai. Potser hi ha hagut alguns altres més potents, però... però aquest era... una bèstia. És que veus una foto frontal i dius, ostres... Que bé. Era una mala cosa, era una mole. Amb uns canons bestials, i perquè en aquell moment, fins a aquell moment, la flota més poderosa i tot i així ho seguia sent, era la flota anglèsa. A partir de les guerres napoleòniques, Anglaterra va agafar l'empoderament del mar i no el va deixar fins fins a acabar la Santa Guerra Mundial, que en aquests Estats Units, òbviament, la va superar, no? Però no era de menys... Incluso avui dia no és de menysprear la flota... la flota britànica a nivell... a nivell de poder, no? I en aquell moment, tampoc. Però aquest vaixell se l'exportava. I juntament amb aquest i un altre, que es deia el Prince Hegwen o Aguixí, doncs el van votar, els van votar aquest vaixell i vam fer un recorregut pel mar del nord, per veure què anaven destrossant. I d'un sol tret, van enfonsar un vaixell, un altre destructor... La perla, o sigui, la joia de la corona de l'armada anglèsa, el van ensorrar. A la primera patapa, clar, uum, això els va inflar els fums. I la ordre del Winston Churchill va ser que enfonseu aquest barco. Costi o què costi? I va ser...Tots, tots per ell. Sí, això també va demostrar, posteriorment, que la guerra dels ecureçats i els destructors, doncs, ja estava fin equitada. A partir d'aquell moment, el poder marítim passaria a un altre tipus de vaixell com eren els portavions. Perquè fins... a la primera guerra mundial i tot el period d'entre guerres, diguem-ho així, no hi havia una nova arma capaç de carregar-se vaixells com era la aviació. A la primera guerra mundial l'aviació era més terrestre, de curta volada, de compats aeris, i moltes vades eren duels que no... no van resoltre les de venir de la guerra, sinó eren simplement duels caballerescos entre... entre caballers, no? Substituint el cavall i la llança per dos avions, no? Hi ha una pel·lícula que està molt bé, que es diu Fly Boys, que si la podeu veure, els nois estan molt divertits. Sí, els nois que volen, i és de la patrulla de la Fallet de l'època, i parla d'aquests duels amb els seus oposats alemanys. I està molt xula, està molt xula. Sí, està molt xula. I en aquest cas, a nivell de vaixell, van obviar que els avions poden tirar torpedes, i un torpede va picar, va esclatar justament el timó d'aquest bismarc. Obligant-lo, li va... li va arrebentar el timó perquè el vaixell estava obligat a navegar encercle. Clar, un vaixell que està obligat a navegar encercle, és que els altres barcos es posen a distància potencial, i és un tiropat. Tiropat, jo. Vinga, ara passarà per allà. A més, sabem per on passarà, perquè va donant voltes. I es va anar a encercar-lo. El capità del vaixell, del bismarc, per dir que no li havien sorrat el barcol, el va fer ensorrar ell. El barcol, sé que és ensorrat igualment, però diuen, no, jo l'ensorro. I per dir que no me l'han ensorrat, i el va fer en un de les bodegues i el va ensorrar. I aquí es va acabar el poder marítim a nivell de vaixells, de la marina Alemanya. Digue-m'ho així, que a nivell de submarins van donar molta més guerra encara. Sí, sinó més famosos per això. Sí, molt menys eren punaurs. Però van ensorrar milers i milers, milions de tonelades de vaixells i van posar amb cert perill la integritat i la superviència de les illes britàniques, sobretot a nivell de suministrament, perquè fins que van adoptar tàctiques de... o sigui, de transportar mercaderies amb convoys, i això els van protegir bastant. Molt bé. Interessant la pel·lícula. No he explicat més de nivell actual, per exemple. Es parla de l'esdevenida de totes les decisions tàctiques i que s'empreava aquí. Per exemple, en una altra pel·lícula, perdoneu que m'enrotlla, una altra pel·lícula que està bastant millor per mi és una que es diu Torpedo, amb el Clark Gable i el Bart Lancaster. Sí, sí. Aquesta també és antiguilla, eh? Sí, però aquesta està més bona. Tant bé peinacanes, eh? Tant bé peinacanes. No, però són pel·lícules... No, són pel·lícules... Ah, jo, o sigui, jo les que evita, eh? No són pel·lícules que abans feien per la tele, normalment. Avui dia tot aquests films s'han obviat i... i allò els veia molt meu pare, eh? Està dient que avui diem molt veient aquests films. Sí, sí. Era una època diferent. Era com feien un pel·lícules xulosivs per la tele, feien teatre, feien... del Gary Cooper. Ostres, m'ho haig de passar. Era un concepte d'acció diferent. Era com una acció més determinant. No ara és una acció com... Vinga, va tot a ser vinga d'Estroyer, no? Tot a ser? Perdó, eh? Tot a ser orgàs, m'ha continuat. Sí, sí, sí. Abans era el seu moment de clímax. I ja està. Sí, ara és tot continu. Sí, sí, sí. És un satisfiler a totes les... Autocensura. Autocontrol. Perfecte. Perdona, per la setmana que ve és possible perquè tinc pendent de veure el tempo en sus manos. Ah, aquesta que em va recomanar la va recomanar la segona passada, sí. Sí, sí, a veure com pugui la... El mundo, no. No, el tempo, el tempo del Rock Taylor. Sí, sí, d'aquell que construeix la màquina del temps i se'n va, 80.000 anys endavant. Molt xulo. Doncs, en la part de Diamante Sembruto, la banda sona més rara que m'hi tira jo amb els últims anys. No és que sigui rara, eh? A Tabala. És que no concorda amb el que passa. És com tot estrany, no? És com una mena d'abangelis. Jo he vist un tros al començar. I és que això passa a tota la pel·lícula i en uns coros que dius perquè apareixen aquests coros perquè al mig, no? És la banda sonora més anacrònica o més acincrònica que he sentit i, a més, no li pega res el que seria el concepte. Potser pot fer referència amb el món de la música technopòp, és cert que aquests elements, que és pam, pam, pam, és com una mica aquesta sensació de brillantó a la millor de les cares, dels Diamants, que potser vol jugar aquesta idea. Aquests elements, una miqueta més lluents de la música techno, que és una cosa que sí que s'ha parlat alguna vegada. És això. I això que us... Deixem-me que una mica us expliqui. Sí, perdoneu. I a partir d'aquí, doncs, ja per on tenim a parar. És una pel·lícula sorprenent per a una altra banda. Jo és de les pel·lícules últims anys que m'ha posat més nerviós. Sí, hem posat nerviós, però... Sí, però per on sé dir de coses? Jo estava patint tota l'estona, primer pel personatge, segon per la càmera, en refereixo com es mou a l'espai, vull dir, quina manera d'enfocar, quina vegada, quins moviments, quins moviments... Vull dir que una mica trastavilla, aquesta manera de fer. Però sobretot ell, que és un desgraciat, no et puc dir una altra cosa, amb totes les paraules. Filmeu, però com ho t'hi metes? Té els embolaos. Jo soc molt patidor, insisteixo, no recomanable, perquè la gent que no és que siguem virtuosos, ens equivoquem, i tenim els nostres pecats, una altra. Sí, no, evidentment, aquí... Aquells ja que deixen estrellats. Exacte. Bàsicament és Adam Sandler, que està amb un registre desconegut, no fan cap moment broma, parlem d'un personatge seriós, és una pel·lícula molt ben qualificada, per cert, li han donat premis per una mica més independents, que no és clar si tal, i ben qualificada, com a tal. El director són dos senyors i no em recordo com a vosaltres, que es diu Safty. És una qüestió de Netflix. Estem prenent una producció Netflix, i a partir d'aquí, al principi, que vaig començar a dir-ho, i això per on va, però a mesura que va creixent la pel·lícula, va creixent tot el que està passant. Simplement, la primera imatge que veiem és allà a Etiópia, que estan amb aquests treballadors del diamant, que tenen condicions terribles, troben una mena de... pedra, un opal, que és molt únic i tal, que, a partir d'aquí, això entra al mercat negre. Mai millor dit. I llavors, aquest, que és un venador de joies, és important perquè apareixen comentaris... A banda d'antissemites, lògicament, algun comentari també respecta, de la família, apareix un... Bé, sé de coses. Questió, que ell té un negoci de compra-venda de joies, i ell et creix... ...aquestes porters, que deixen per uns perrucos, uns rellotges, una cosa... Sí, sí, sí. A més, la botiga és angoixant, perquè llavors entra la gent, i què passa, llavors entren raperos, entren així, gent... Jovo de bàsquet negre. Aquells que van amb 3 quilos de cadenes al coll. I es criden, no? I ell no para. Ell és constantment... Ell és una màquina. Papapapapa, no calla i tant, no sé què, vinga, no sé què. I, a més d'un problema, que a banda de caliarada, per entrar i tenir, és l'odòpata. Però l'odòpata no deia que m'havia gastat 50 euros... A les màquines, o al bingo, que això ja és potser problemàtic, depèn de quin nivell, no? Sí, tant. Vinga, 120.000 euros a un partit de bàsquet, no? Dòlars, dius, com? Clar, jo em moro, vull dir, és clar, és que és terrible, perquè se'ls venia en tu al partit amb ell, i ja estàs amb un atac de nervis, perquè dius, ostres, no? Clar, perquè és una situació que se li emmanquen. I és d'això, arriba amb una voràgina, que evidentment, d'aquests mafiosillos de 3 al 4, però alguns que s'ha de tenir en compte, per mi, la seva relació amb la seva dona, que té la relació amb una altra noia, és que és tot plegat, és que és un desgraciat. És, vull dir, de receta amb moltes coses, que ara no vull entrar com a tal, no? És una persona que és l'odòpata, que també és una cosa que s'ha de tenir en compte, però a veure, molt seriosa, però clar, aquí és la visió de que ningú li diu res. És que fins i tot la pròpia noia, que és la nova parella, que té ell, no? Vull dir, l'ajuda a fer aquesta aposta, li diguis, home, no et gastis això, perquè t'estan perseguint per matar-te, és clar, et deu diners a tot Déu, i en canvi, s'ho gasta amb això, clar, és terrible, li foten de banda sense... És perquè està enganxat, és un problema, és una edició, és una edició, el joc. Clar, però ho té, pot saltar les seves deutes, però com vol tenir més, llavors es posa en aquestes coses. És que pensen que guanyaran. I llavors, què passa? Aquí tens temps, però evidentment, s'ha de veure fins al final, perquè fins als últims dos minuts, que dius, ooooh, coi, caig un tot plegat, no sé què, callo. M'han fet petit per tot això, no? Sí, però llavors dius, mare de Déu, senyor. És que no puc dir-ho. No, no, no, diguis, no m'ha de trossis, tio. Però de debò, vull dir, si voleu passar dues hores de nervis, balleu la pel·lícula. És que l'estressa fins l'avorriment... Jo estava veient-la amb els meus fills, i van acabar cridats. No, no, no, no. El principi, quan està allà... quan està veient les vitrines... Jo, per a cosa, s'envienta, i la cosa se'n va una mica més capa del capa del capa dalt, i arriba a límits dins l'hospitat, sí, clar. Però ella està magnífic, eh, Adam Sandler. Està molt bé, molt bé. Està de Òscar, eh, i et duc dir què? Puc dur un glof. Jo recomanaria, vull dir, jo l'hagués posat dins dels Òscars aquest any, no sé si serà per l'any que ve aquesta pel·lícula. No sé quan s'ha estrenat. Però molt bé, molt bé. La música, aquesta música que acompanya estranya, hi ha unes certes maneres de representar... Jo, m'ha sentit molt interessant, molt interessant. Però raro, eh. No sé si és raro. Va la pena. No sabeu que és un problema, eh, l'edició del joc, que actualment hi ha molta gent amb aquest problema. Sí, sí, sí. Està clar, està clar. Jo no parlo de manera frívola ni molt menys, però el que genera és una sensació de total descontrol. És a dir, ell controla... ell no controla tant el seu espai que no el controla. I ningú li està dient res. I està acompanyat, però què estàs fent? M'entens? Ningú li diu res. Això és només peculiar. Entre els joves també. Nosaltres estem fent... ja xerrades amb els instituts, així. Bé, amb això de les cadars d'apostes. Amb el tema que es diu... i és precisament sobre el joc online. Perquè hi ha molts nanos que s'estan enganxant. Sí, perquè més i més et donen diners perquè comences a xugar. Sí, exacte. A més a més, és que és molt fàcil access, perquè tu estàs a casa amb un ordinador, amb una tablet i ja ja pots entrar. És superaccessible. Però en el cas... a qui no és tan habitual? A Catalunya no és tan habitual, però... A veure com queda al final la llei. Perquè ara és el Ministeri de Consum i Joc. Exacte. A veure, perquè en un principi volien limitar la publicitat de joc i apostes a partir només a partir de la nit. De l'alguna de la matinada. No, de les 11. I ara no ara diu que també en el horari i també quan es facin esdeveniments esportius que també es podran fer anúncies. Ah, vale, vale. Aquí en moltes cases darrere. Aquí comença a posar a fora i dir no a tu. Primer són les persones. Clar, però intentem també partir de la base que hi ha loteries de l'Estat i la ONCE, tot això ja són tan bé apostes. Són campanyes neutres, campanyes que no fossin emotives. Però quan s'ha de fer aquesta educació s'ha de fer un gran ganchin, que siguin conscients del risc. Una cosa és comprar una bolleta. Ni que sigui per internet que vaig comprar bolletes també de l'ONCE. I tu t'has d'esperar el sorteig. Però això és joc, clar. Això és joc dinàmic. Sí, i ja s'ha instantat. I la pèrdua, o la pèrdua, que sobretot és pèrdua. Pot ser apostes, però també pot ser partides de pòquer. No està molt bé, aquest tall és molt bé. Una psicòloga que treballa a l'hospital de Mataró i a l'alt departament d'ediccions, el joc online. O sigui, ja tenen aquest departament creat. El que sí que ha dit el Garzón és que es prohibeix l'exacte del ministre de Consum i Joc que es prohibeix a persones famoses que facin promocions d'aquest tipus d'això i que també l'element sentimental, emocional, exacte. És a dir, que siguin coses neutres. I que es prohibeixi la incitació del joc de jugar, jugar, jugar. A veure com queda al final l'avant projecte. Des que es comença l'adacte, fins que el tema queda després ha d'anar a Europa, també perquè Europa dona el vestit plau després ha de venir aquí i llavors plan de provar ens podem anar a l'estiu. L'aliment internet és una cosa global. Si no apostes aquí, apostaràs amb una casa de postes amb un link americà. Per tant, això no es podrà radicar. Internet és molt difícil. Hem d'anar molt per la línia de l'educació i de la informació de dir mira, hi ha tot això, penseu a veure, hi ha eines psicològiques i eines emocionals per intentar no caure amb això. El que s'ha d'eliminar són les cases d'apostes, que aquí no és molt habitual a Catalunya, però és molt habitual a Andalusia, a Castelletal, que tenen... A Madrid és brutal, exacte. Doncs es va ser a l'Avapí, és oi així? Hi ha col·les i al davany una casa d'apostes. I suposament menors d'edat que els accepten entrar i tu pots jugar-te un euro allà dins. No sé, a qualsevol cosa apostar, jo què sé, que el partit que estan fent ara o no sé què coses, apostar coses que poden ser molt genèriques, des d'un partit de futbol, a una màquina a tregar perres, al casino d'allà, al casino del que sigui. Ara sortirà això. I si ho guanyaràs, a comptes d'on guanyaràs 5? A Madrid estan sortint al carrer ja als veïns d'aquest bar i dic no sé si és l'Avapí, o... Estan sortint al carrer perquè estan a profil i faran molt les cases d'apostes i ja s'ho posen de l'escola i sense límits i la gent que està allà però en peu de guerra. Jo no sé si hi ha altres comunitats, però Catalunya ho té prohibit, em sembla que no n'hi ha a Catalunya. Jo n'he vist mai una casa, he vist cases d'aquestes de joc, de tregar perres i tal, però de cases d'apostes, d'aquestes... És un sala de joc, jo no entro, no sé ben bé què fan allà, però quan el col·le va a espera també va allà. El carrer és molt grossa. Sí, sí, sí. Ha estat sempre, però això és més aviat com un casino, però aquestes cases d'apostes és més fàcil. És allò que dius, ara que em queden dos euros i tal, no sé què, i llavors a partir d'aquí es poden fer apostes de tipus clar. Llavors hi ha molta gent jove, menors d'edat, adolescent, de 15, 16, 17 anys, que els deixen anar a fan la vista gorda i ja són potencials d'opates, clar. Bé, és el que tenim. Jaume, la leyenda de l'indemable, vinga, anem a buscar... Jo penso que l'indemable, que és el pal niúmen, ja la recordeu, aquesta pel·lícula. Cabut, aquest, un cabut. Sí, però és un cabut que acaba donant-te una una visió molt interessant. És... Ell és un home que es classe en front de tots els que té davant, els que van per dir-ho d'una manera, no? Que són uns militarots, que... bueno, que... Funcionaris, no? Bé, bueno, però... Però, val, funcionaris, això. Sí, policia funcionari, de qual, doncs, el maltracten molt. Però, fixa, jo crec que el que és més important d'aquesta pel·lícula no és tant allò malament que li fan passar, sinó més aviat, de la manera que els companys d'ell, doncs, l'en mira. No ho sé, entre ell, què és així? I la policia que actua com actua és un mita, és... Tens collons de toro. El més llançat, el... Tens collons, home, no. No, sí. És un tio molt estimat, precisament. Sí, perquè té molt de carisma. Perquè té un carisma enorme, sap viure, que això es diu de moltes persones, també, no? Potser que sap viure, tio. Viva el present. Viva el present. Llavors, hi ha un tros al final, i vull acabar amb això, no? Acabar, vull dir, del tema aquest. Que l'altre li diu, diu com ho vas calcular, això, perquè ell arriba un punt que la seva capacitat de patiment ja no... ja no la té. Ha perdut? Ha perdut, perquè l'han... Tens lliples, tens lliples. Sí, sí, l'han sent més. Vaja, de tot el que li demanen. Però en el seu interior hi ha el punt aquell de dir, però jo soc igual, eh? Vull dir, encara que actui d'una manera tan així, no? I aquest, o sigui, tan així, tan desmesurada i poc... Vaja, poc pensada. Llavors, el que és interessant és de la manera que actuen els seus companys, també, no? Quan veuen que ell la demana perdó, es posa a plorar i que no li peguin més, que tal, llavors, els seus companys el menys tenen. El dium que no, que tu, això no, home, home, a tu et teníem... pujat fins a dalt de tot, no? Però el... jo el que penso que és interessant en aquesta pelicula és precisament perquè veiem els que estan amb tu, eh? Que a vegades són els pitjors, no? Els que no estan amb tu, que són els que et obligaran a tot fins a... fins a menjar-te del tot, no? Perquè realment, se'l mengen amb ell, ja, no? Té capacitat de guant perquè li fan fer un forat quan l'acaba de fer, doncs, li tornen a dir, no, no? Però és que això ho has de tornar, aquí, no? I clar, acaba, i a més a més, li peguen, no? Llavors arriba a un punt i amb això voldria destacar com són els... els castigadors, no? Les persones que... que estan en llocs com aquests que tu deies, eh? Com són i com, en definitiva, acaben dominant la voluntat d'un altre, eh? I llavors, amb això, el que aconsegueixen és que tots els altres passin pelar, oi? Passin, clar, perquè és arribant a la decepció i l'avisen diu a la propera que t'escapis que s'escapa, et pelarem i punt, eh? Vull dir, nosaltres, tenim... O sigui, els drets humans, aquí, no existeixen, clar. Sí, sí, sí, sí. Perquè ells s'escapa i envia postals des d'on està el tio. Bueno, això és un picatxo. Sí, llavors, la primera vegada representa que s'escapa, llavors, doncs, els envia un diari i està amb dues xavales. Va, avui, avui, avui. Aquest és un altre detall de com funciona, com funcionem comunitariament, clar, com a grup, vaja. I llavors, allò, esclar, diuen, hi ha un moment a la pel·lícula que, quan ja està així, desinflat, i que ja no val un duro, vaja, perquè l'han guanyat, llavors van agafar la revista i va, les tripen, va dir, no me'n parlis mai més d'aquí. Tot el que acaba molt bé, no us explicaré com és al final, però acaba molt bé perquè és la la vergonya humana de tenir persones que en lloc de ser formadors, perquè no hi hagi persones com aquesta, que probablement no ho podràs evitar mai, doncs el que fan és tot el contrari i vaja, avui, encara ho provoquen més. Sí, sí, sí. Molt bé. Molt interessant. Estem escoltant la banca sonora, de la pel·lícula. Sí, sí. Ah. T'has portat als anys 20, als anys units. Sí. A l'època de la depressió, no? Jo diria que sí, o què passa és que... Sí. En tot cas, deixa'm un moment que jo miri... Hi he pel·lícules, eh, aquest senyor? Sí. Jo recordo una... És un molt bon actor. ... amb el Henry Fonda, que era la casta invencible. Sí. Una família que es dediquen a talar... a talar arbres, també. També està molt bé, aquest lliure. No, tampoc, no. Són pel·lícules que és blu típic, no? De pel·lícules no tinc tot el que he fet. No. D'aquest realitzador, que és el d'això... Robert Roce? No. Roce Mergue, que es diu. Ah, Roce. El que passa és que no me'n recordo, ara, del nom. Bé. D'acord. Això, Roce Mergue. Bueno, és el Roce Mergue. Aquest senyor estava relacionat amb... amb la d'això. Que era de Bruixa? No. Que jo sàpiga no. Més no he llegit. Però estava relacionat a nivell estètic. I, evidentment, a nivell contigut no hi ha cap dubte. Només amb el que us he explicat. Ja queda clar. Relacionat amb l'expresionisme alemany. És molt dur, sí. És molt recurrent tot el que ell apelenteja com estètica. I el resultat és molt potent. Molt llums i ombres, sí que me'n recordo. Sí, sí, és molt, molt potent, molt. Aprofito per dir que... Els dimecres del mes d'abril, maig i juny farem el cinem expressonista d'Adaista i Surrealista. Pugnà publicitària. A Can Ginestar. Juny. Bueno, abril, maig i juny, aquestes mesos, perquè la gent ho sapigui, a les 5 de la tarda, dimecres, a Pallar del Futut. I gratuïta. D'acord. Ah, sí, gratuïta. No, gratuïta la cunya. El curs és una cosa això. No, són 25 euros o més. No és clar, està molt bé. Bé, doncs... passem ara a fer-me un petit parèntesi per parlar d'un llibre que la Rosa Llasi, que es diu Lectura Fàcil. Lectura Fàcil és el títol. Però té com a subtítol, i a més ho posaven grossa aquí amb rosa, ni amo, ni dios, ni marido, ni partido, ni de fútbol. Ah, és molt bé. Ni de fútbol. Són feministes, això. No, que va! No, que va! No, que va! Ese poderío. Bueno, vamos a acabar aquí hoy aguantar. És una descoberta. És una escriptora que diu Cristina Morales. Cristina Morales és jove, va néixer l'any 1985 a Granada. El que passa és que està vivint aquí a Barcelona, a Granada. És paisana meva, són paisanes. Jo soc de Guàdixia i és de Granada. Dicenciada en dret i ciències polítiques, i especialitzada en relacions internacionals. Té algunes altres novel·les. Jo, de fet, ja havia començat... Vaig llegir la meitat d'una novel·la que es diu Terroristes Modernos, que és molt potent. Era el segle XVII o XVIII, amb molts personatges, amb una història així, una mica complicada i tal, que diu que hi ha una potència, una persona tan jove. Em recordava una mica... Jo no he llegit que hi ha coses del Pérez Reverte, però aquest tipus així de novel·la com històrica i tal, i dic, ostres, molt potent, molt potent. Té un domini del llenguatge impressionant i de la narrativa, però per morir-se. Una passada, per ser una persona tan jove. Després té altra cosa, com a les paraules, i després ja la següent és aquesta de Lectura Fàcil. Lectura Fàcil És premio erral de novel·la i premio narrativa de novel·la. Que no és qualsevol cosa. A més a veure, l'editat anagrama, que anagrama també el que edita és de... No, no, és seriós, anagrama, te cualitat. És seriós, sí, sí. A més, ella també va tingut... Per exemple, va tenir una beca també d'escritura de Montserrat Roig, que és d'ella, de la Fundació Hann Nefkins, i també una altra de la Fundació Antonio Gala per a joves creadores. O sigui, de bo que és una descoberta, a veure, és molt transgressora, és molt políticament incorrecte, és políticament incorrecte, perquè explica, amb tot, vull dir, amb tot, des de l'alcalde, des de la balçadora, l'independentisme, amb tot. Amb moltíssima educació, hi ha molta finura, hi ha molta erúnia, però toma. Ui, no us llegeixo res, és que amb la consaportada que explica de què va, és que ja està el resum. A més, està molt bé respecte. Mira, són quatre. Nati, Patri, Marga i Àngels. Són parients. Tienen diversos grados de lo que la administración y la medicina consideran discapacidad intelectual. Y comparten un piso tutelado. Han pasado buena parte de sus vidas en Rudis, mayúscula, i Crudis, mayúscula, que vol dir, residencias urbanas y rurales para personas con discapacidad intelectual. Pero ante todos son mujeres con una extraordinaria capacidad para enfrentarse a las condiciones de dominación que les ha tocado sufrir. La suya es la Barcelona opresiva y bastarda, la ciudad de las Ocupas, la plataforma de afectados por la hipoteca, los ateneos anarquistas, y el arte políticamente correcto. Esta es una novel·la radical en sus ideas, en su forma y en su lenguaje. Una novel·la Grito, una novel·la politizadora que cruza voces i textos, que posa en joc el sistema neoliberal. Això són tècniques que ella utilitza, narratives, fan cine. Les actes d'una assemblea libertària que són molt divertides, les actes que es mereixen, les declaracions d'un jutgat que pretén esterilitzar forçosament una de les protagonistes. Això també està molt bé, però és una crítica total estona, però divertida. La novel·la autobiogràfica és una d'elles amb la tècnica d'electura fàcil. A més, ho va explicar en tota l'estona. A la tècnica d'electura fàcil ho has de fer molt senzill, que la gent t'entengui, o és de fer simple, i si utilitzes algun concepte o alguna paraula, o algun vocabulari, potser la gent no entengui, o que no és habitual, ho has d'explicar també, és molt divertit quan es posa. Totes aquestes tècniques les va intercalant. Que declaren les altres. O llavors tenen alfancines aquest, així amb blanqui negre, que editen aquesta tècnica libertària, de sants o d'eucambies, a més, és tot actualitzat del que s'ha passat avui dia a Barcelona. O tens la novel·la autobiogràfica d'una d'elles que està fent amb l'electura fàcil. O tens, això no va intercalant, i la veritat és que està molt bé, i és això que diu que ni amo, ni dius, ni marido, ni partido, ni de futbol. Su càrrega tot. Molt bé. És una descoberta. Cristina Morales. Jo no l'he vist en persona encara. A més a ella li agrada molt la dansa, i forma part de la companyia de dansa contemporana que es diu Iniciativa Sexual Femenina. On va? Sí, perquè reivindiquen la dansa realment, la dansa no la dansa correcta políticament. Sí, sí, sí. La dansa com a expressió realment. La praia fins i tot. I de llibertat realment. Jo sí que una persona amiga meva sí que a Barcelona la va sentir en una conferència, o que van comentar un dels seus llibres, van fer allò que feien les biblioteques a vegades, que després comentes el llibre, i després fas un forum i tal, i diu que és una passada, que és una tia superenrotllada, supermaca, superagradable, i tinc ganes de veure si un dia pesco a veure per on pot anar, perquè m'agradaria molt conèixer amb la persona. Se'l buca per alguna biblioteca, o alguna presentació, o alguna cosa de aquestes vegades. De 85 anys té? De 85 anys. De 34 anys? De 35 anys. De 34 a 35? Sí senyora, sí senyora. Molt bé, molt bé. A mi s'ha macut una cosa, perdoneu, de tot el que acabes d'explicar. Jo vaig estar veient aquell altre dia el Batman, aquesta del Nolan. El Caballafors. I hi ha un moment que... De feminista no en té massa, no? De feminista no en té massa. Aquesta parla del Joker, no sé qui és l'interprete, però s'assembla molt amb... Aquell que va que s'ha morit, no? Ledger, el... L'Header, com has de dir aquell senyor? Sí, sí, sí. Va fer un paperàs, sí. Molt bé, eu fa. Fa pensar malament. Jo és una perigua que he vist a mitges. El Head Ledger. El Head Ledger, exacte. I hi ha un moment... Hi ha un moment que hem de veure per saber qui és aquest Joker, no? Hem d'interpretar què representa un home com aquest que fa el que fa, no? I llavors, el company, que és el Michael Cain, el doctor aquell li diu... Hi ha persones en aquest món que només van a desfer-ho tot. Acramar-ho tot. Tot acramat, clar. No busquis raonaments psicològics, ni de llavors van a acramar-ho tot. Doncs... Jo... Jo trobo que aquesta també tira cap aquí, eh? Amb aquesta, sí. Per allà, un punt i s'agafa. Amb aquesta, sí. Després veig que té casquit contes, també, i que es té com un recull, que faré el possible per seguir. Això d'acumular quartos i no quedar-se'ls, sinó cremar-los, això desconcerta a qualsevol. Clar. A qualsevol, sí. Queda-te'ls. No, no, no, és... Aquí s'ha d'acramar tot. Dos, tres, això d'acramar. Ja, ja, ja. Molt bé, doncs seguim parlant una miqueta de... El quixote també li crema molts llibres de cavalleries. Clar, clar, clar. Ja estan cremant llibres, continuament. Doncs es queda una... Cada 13 minuts podem parlar d'un pari o tres de pel·lícules. Jo he començat una pel·lícula molt ràpida, una que es diu un dia. És una recomanació més que comentar la pel·lícula, perquè és molt difícil comentar-la. És una pel·lícula coreana d'aquí de fa poc, d'un senyor que es diu Cho Sun Ho, que ha fet alguna cosa. No recordo, ara vaig mirar una mica la seva filmografia, hi ha algú que em sonava en campana, ara no l'aliaria, però que ha vist algú més d'aquest home, i és atrapada en el tiempo. La pel·lícula aquesta, de... com es diu Ben Murray? Ben Murray, Ben Murray, sí. És un dia de la marmota. És un dia de la marmota amb coreano. Això, evidentment, té molta més xitxa. No és allò que diguis, està molt ben parit això. La història és molt senzilla, inicialment. Partir és a la base d'un gran metge coreà que fa un viatge amb avió. Quan torna el seu país, una persona que fa coses vinculades al tercer món, i és molt estimat, i tot això, doncs queda amb la seva filla. La seva filla és una... una noia, joveneta, d'aquestes coreanes, que van amb els seus cascos, tipo Malibu, com els que... Moderneta, no? Moderneta, i tal, amb la seva gorra, que amb el seu pare... És preadolescent, 12 anys, només. Més que reho dic perquè aquesta noia, el que passa és que és una mica enfat amb el seu pare, perquè el seu pare sempre està viatjant, però és una eminència i, per tant, no pot estar bé. I llavors, ella és queixa. I llavors, ella sempre, quan torna a casa sola, d'alcohol, etcètera, està amb els amics, una mica aquesta història. I llavors el pare diu que vinc, que vinc, que no sé què, que ara sí que vinc, que sempre hi hagues tard, no sé què. I llavors, això diu que això passa amb els primers 10 minuts, no estic explicant res de l'altre món. El que va ser aquesta n'ha patit un accident de cotxe. I la criatura... Doncs, mort. I inicialment, és a dir, el que planteja la història, perquè es veu, no ha explicat res més. A partir d'aquí, això es comença a convertir en una mena de somni recurrent. Que tant el dones que això, no és la realitat, sinó que està passant. I llavors, entra amb un bucle, lògicament, de cada vegada, però amb una velocitat, a vegades, increïble. És a dir, molt interessant. Perquè no és allò que diguis... Vinga, va, el temps d'explicació d'aquesta repetició del dia és sempre de 3 minuts, no? Pam, pam, pam. No, no. És a lo millor de 3 minuts, de 2 i pico, de 2, de 1. És a dir, va evolucionant el que serien aquesta repetició en variacions i connexions en persones. Connecta amb una altra persona que llavors aquesta persona també està vivint el dia de la marmota, per una altra banda, que és el de l'ambulància, per exemple, i després el conductor que atropella. Vull dir, es produeixen 3 elements, no? Vull dir que cadascú amb 3 blocs diferents es van plantejant i hi ha un motiu de ser. Llavors, aquest motiu de ser, que és el que evidentment no ho explicarem, està vinculat a tots 3 i una vinculació de tots 3 que genera aquest element de repetició de dia. I és una autèntica passada. Hi ha un moment, no en negaré, que una persona està en un estat límit. A veure, té components, una miqueta gore, la cosa, no excessivament, però és una mica aquest rotllo paràsitos, per entendre que hem d'haver terminat que pam, pam, pam, dius, bé, ja és això, el mundo coreà, que ja els agrada, una mica se'ls va una mica al cap, altres coses, però hi ha un moment en què aquí sí que és una miqueta enlluny, que hi ha una cosa concreta que no ho vull explicar amb una relació entre aquestes persones, però ja està, però a partir d'aquí la pel·lícula evoluciona molt bé. En altra vegada el cinema coreà et diu coses diferents, sobretot en muntatge. Aquí el muntatge és espectacular, i jo em vaig quedar a dir que és... Un dia, quan deia... De quin any és aquesta pel·lícula? Sí, sí, recent, recent. Fa poc estava al cinema, en aquesta pel·lícula, per altres canals he pogut veure-ho, però, bàsicament, seria aquesta la idea. I Rosa, i aquest sou la recomano, vull dir, però jo et dic, és una pel·lícula que no és còmode, no és la priva per recomanar a qualsevol, sinó a gent que ja estem una mica basats en veient. Exacte. I després, bienvenido al barrio, que sí. Rosa, aquesta la podem recomanar, perquè és una pel·lícula... És una comèdia francesa, d'aquestes que surten tan costant bé, que són tan macos, de final feliç, tot, al final feliç, tot, perquè posen totes les solucions, i que bé que macos que som tots. És una mica a la part de la premissa, com aquella de Benvenidos al Norte. Aquí era molt bona, i ja era molt bona. Aquestes jo la trobo molt més senzilleta, per això és més senzilleta. No és tan... També com serien aquesta gent, que són pariscins, que tenen una empresa així molt xula, que són molt pijetes, de mesos de dicada, teves de publicitaris, i aquest món. I aquestes coses, però han enganyat a Taïsenda per no pagar impostos, i diuen que tenen la seu a un barri perifèric de París. Però allà és super... Que són canyeros, eh? És la Mina o jo que sé. No són canyeros, que és barris. Jo que no pots deixar el cotxe fora, perquè treuen les rodes. I si vol tornar a tenir la roda, pot 20 euros per cada una. I si vols tenir llum, te sent jo allà allò, i si vols tenir llum, pot 20 euros cada dia. Això li fa un nen, eh? Li fa un nen, un pàfiosí. I aprenent. D'un dia al cap, amb re, amb 10 segons, que han canviat les 4 rodes. Sí, sí, és la Mina. Bé, és això. I amb vos, també. Una miqueta, juga'm al tema, no d'als, com en Lluís de la Serió Tips, les qüestions que... Tinguem en compte que... I trenca molt, en aquest intent de trencar, i dir que mira què tens, que som tants, i que bé, no? Pensem que la pel·lícula està dirigida per un... per un magrevi. Diríem que imagino que ha de ser un magrevi, que ja deu haver-hi molt de temps allà, a França, vull dir com a tal, perquè es diu Mohamed Hamidi, per tant, és la visió. Vull dir, en aquest cas, no, que fa ell, no? Bàsicament perquè la integració, clar, l'obliga a aquest ministeri de gent d'Isenda a integrar dins d'aquesta empresa, amb aquest barri, a gent d'allà. Almenys el 50% dels treballadors de la plantilla de ser gent de realment del barri. No només tenir la seu de la empresa, ja que realment sí que la tenen, perquè, a finalitat, que la tenen, i tot, sinó que era a mitja de la plantilla de ser gent d'allà. Però està molt bé, també, m'he fet moltes coses mafioros aquells, els tios, aquells que... Ai, sí, els traficants, aquests són traficants, els drogues, aquests mòguans, vamos. Però que el rollau, que són de pressor, però fa una mica de por, eh? Perquè dius, si no t'acabes d'enfiar gaire, per dius, hosti, però bé, aquest servei és que també els ajuden. Però bé, més que res, alguns dels treballadors que tenen, vull dir que... Bueno, ja de tot una mica, no, també. No ho sé, és curiós. El portero, no el segurata, que hi posen... El segur. Té gràcies. Aquestes comèdies franceses, no direm lleugeres, que té un missatge, però és un missatge molt previsible, que saps que tot anirà bé, però... És una particular pràcia, no deia dir, mira, passa una bona estona... Jo crec que val la pena, vull dir, que per persona estoneta, vegeu-la també, és recent, de fa de l'any passat, i mira, doncs... El 2018, al final, no del 2019, que digueu jo, del 2019, serà estem al 20. Perfecte. Molt bé, doncs ja encara es queden, si més o més, al parà de Cleopatra, imagina't. Això és un pelicot. Un pelicolón com una catedral. Estàvem salomet, no sé, perquè... No sé, dos hores. No, jo tampoc. Cleopatra o salomet? No, Cleopatra. El parà d'Elisabet Taylor, ara l'hem viat. No, jo no. Sí, sí, Cleopatra. Jo tampoc em vaig agir la biografia de l'Elisabet Taylor. Ah, sí? Aquí vol conèixer el Richard Barton. Sí, aquí, aquí. I aquí vam viure uns quants anys junts, oi? Ua! Francament, la pel·lícula és d'aquelles que us trastro com va això del poder, no? El que té un poder com la... com ha de tenir cura d'ell. De quina manera, doncs, no s'ha de deixar trepitjar per l'altra. I tal, em va... Em va impressionar tot el que és la història com s'explica, no? La manera que ells dos es relacionen, com estan aconsellats per uns i per altres. I, bueno, per mi és una... per mi és una esmicolada de polar, no? Sí. Esmicolar-lo vol dir explicar què és això, no? I diu, no, no. Nosaltres no el trepitjarem i l'altre diu, no, no. Nosaltres hem vingut fins aquí, però ara estem a la part nostra. És... oi? No, jo sóc l'Alexandria. Alexandria. I vosaltres sou els romans, que no, que vull dir que esteu a aquesta banda. En realitat, en realitat, Cleopatra, ara no recordo com es deia la... Ahir... eren descendents de grecs, perquè... amb l'Alexandral Magna va envair a Egipte i als faraons, a partir d'aquell moment... Els tolomeus. Gràcies. Eren grecs, eren blanquets, com nosaltres. No eren més morenos, com la gent d'Egypte. Sí, sí, era africana. Fos cursa a ell. Tothom que pugui pensar, ostres, l'Elisabeth Taylor fent de Cleopatra, no casa, no? Pot caçar, pot caçar, pel fet de... No, perquè la llei ets com un pecat. Això diuen. No, però es va camalar de gent. Això, les documents, que això parlen de l'època, era una dona absolutament... amb una capacitat, diríem, de... passat. Sí, sí, sí, una persona molt així. No vull dir ni sensual ni res, simplement que convencia. Però físicament s'han vist bustos i tal, i a veure... Tenim la imatge de l'Elisabeth Taylor, que és guapíssima, i veiem la imatge, clar, tenia al nas una miqueta l'Igueny, clar... Els estandards de belleza coincidien amb aquesta dona. Exacte. En canvi, tu veus la Nefertiti, que és una estanda, potser, més clàssic. Això és més antiga. Cada la Cleopatra la Nefertiti pot ser com de la Cleopatra fins ara. Sí, que sí, que sí. Però jo dubto que aquell canon, justament, no sé, no sé, no sé. Tenint en compte altres bustos de l'època, jo no tinc màstic de veure. Però és bastant retrat, és que en aquella època ja es feien retrats. Egipci ja no és l'idealitzat, saps, el que vull dir? Sí, sí, perdona, però vull dir que és el que diem. És que voles dir el Imperi Egipci, però de la Cleopatra, jo què sé, de l'Àngels o aquesta època? Doncs mira, 3.000 anys, igual que d'ara, de la Cleopatra en sa. No, hi ha 3.000 i pico d'anys, eh? Sí, sí, és una barreritat. Són molt de temps, molt de temps. És que en pensió en comptes? Abans de Cris, abans de Cris. El Imperi Egipci va durar... Sí, els 3 Imperis van ser... No, en realitat. I em sembla que a la part, diguem, Magy Grega, entre el 331 i el... 300 anys. Sí, 300 anys va ser, aproximadament. I després l'ocupació romana. I després ja els fa 1.000, i això la cosa, ja són altres dos. Però d'un i dos, d'un i dos. Això és davant de sonora, eh? Si ho posem a les sonores avui, això és de Cleopatra, eh? Vull dir que no, no poseu aquí, eh? Vull dir que val la pena. Una música de fons, si us sembla, eh? I ens acomiadem fins la setmana que ve. Vinga, ens acomiadem. I ara... I ara... I ara...